LLÀGRIMES SOBRE BAGDAD 

CAPÍTOL  1:  ​Va d’una nena que es diu Erfan i vol ser ballarina professional. Era la
primavera del 2003: l’Erfan fa una actuació en l’escola de música on la seva família
assisteix. Quan arriben a casa es troben amb l’oncle Hakim, el germà gran del seu
pare. Discuteixen sobre la moda i l’actitud de la Zouad, la mare de l’Erfan. Després
parlen sobre la guerra que està a punt de començar.
 
CAPÍTOL  2: Es senten moltes bombes casi cada dia i el pare diu que la casa ja no
és un lloc segur, i per aquest motiu aconsegueix feina com a traductor dels periodis-
tes americans que han vingut per agafar informació o notícies que passen a Iraq.
L’Erfan només agafa les seves sabatilles de punta per ballar i se’n va de la seva ha-
bitació, però la seva germana vol posar l’apartament de la Barbie però no hi cap.
L’Erfan la consola dient que són unes vacances curtes i que només fiqui una capsa
de colorets, una llibreta, un conte i el seu aneguet groc.

CAPÍTOL  3: Arriben l’hotel, però veuen que la habitació que els hi han donat no té
televisió i el seu pare té la idea de montar una festa. L’Iss am, el pare de l’Erfan,
abandona l’hotel per anar a una missió i la Zouad es preocupa. Els periodistes
comencen a donar la seva opinió sobre aquesta guerra i la mare de les nenes diu
que les nenes parlen i entenen anglès i que davant d’elles no diguin aquestes coses.
Alguns terroristes comencen a atacar a la premsa. Els nord-americans arriben a
Bagdad i diuen que Saddem, el dictador que governava Iraq, ha mort. Alguns co-
mencen a celebrar-ho, però la mare de l’Erfan no estava gaire segura d’això. Com
que la guerra s’ha acabat, els periodistes ja poden tornar a casa i els traductors es
queden sense treball i habitatge.

CAPÍTOL  4: El marit de la Zouad, no està venint, però els seus acompanyats ja

han tornat a l’hotel i han dit de que l’Issam ha anat a veure si la mare de la Zouad
està bé. Li donen la paga, però com que no sap on anar, es queden uns dies més a
l’hotel esperant el pare. En Farid, el taxista, les porta fins a casa, però en arribar tot
està en ruïnes. Van refer el camí on el taxista les havia deix- at. En arribar van veure
que encara hi era, perquè les ordres del gerent de l’hotel era esperar-se per si de
cas i tornen a l’hotel Palestine. La mare va trucar al oncle Hakim perquè les vingués
a buscar. Al cap d’una estona, va arribar un Mercedes- Benz, que les va portar fins a
casa del oncle Hakim. L’oncle els hi va dir de que buscaria el seu germà i els hi do-
naria una casa, però que la Zouad hauria de vestir més apropiadament. El mateix
cotxe que les havia portat del hotel, les va portar a la seva nova casa: era una casa
vella amb una porta d’acer rovellada, amb els teullels trencats i dins la casa hi pas-
sejaven rates, hi havia molbles vells trencats i cables penjant del sostre. Quan esta-
ven netejant la casa, va venir una velleta amb el séu nét per donar-ll’s una mica de
menjar i una pepsi. Es deia Amal i el séu nét Murtada que patia una malformació.
Els dies anaven passsant, però el pare no apareixia, fins que un dia va venir una
furgoneta que va aparcar davant de la casa. Era l’àvia i també el cos sense vida del
pare de l’Erfan.

CAPÍTOL  5: La mare passava tot el dia tancada en la seva habitació plorant,

mentres que les dues nenes estaven al terrat amb en Murtada, però un dia la Mawj li
va dir a la seva mare que tenia gana i que ni l’àvia i l’Erfan eren a casa. La mare es
va aixecar i va anar al rebost però ja no quedava res de menjar. Quan va sortir de
casa, va veure que la porta de la casa de la veïna estava oberta i allà hi havien tots.
L’àvia li va dir de que parés de plorar i que passés pàgina. Després d’uns dies quan
el menjar casi havia desparegut, la Zouad decideix trobar feina i guanyar diners.
Quan torna a casa porta bosses de menjar plenes, l’àvia creu que ha trobat feina,
però veu que la seva feina és ser cambrera en l’hotel Palestine, enlloc de traductora

CAPÍTOL  6: Acaben les vacances d’estiu i l’Erfan vol anar a la seva antigua
escola, jugar amb les seves amigues i anar a l’Escola de Música i Art. La seva mare
demana permís per no treballar i juntament mab la seva mare i les seves filles va a
l’escola que es troba prop de casa seva. Aquella escola no té ni pupitres ni cadires.
Els alumnes han de portar 2 guixos cada setmana, una cadira de casa i en l’escola
no hi ha ni aigua ni electricitat. Un dia, quan estaven sortint les dues nenes amb en
Murtada qui les va amagar, van poder veure com quatre homes ammb la cara
descoberta i armats apuntaven els nens i van ordenar a un nen alt que es deia Alí i
té dotxe anys a pujar en el cotxe i van desparèixer. La mare en saper aquesta
notícia, les obliga a quedar casa per sempre més encara que l’Erfan s’enfada. Un
dia en el terrat, la Mawj diui que té fred, i l’Erfan es quiexa de la seva actitud
innocent, però en Murta- da diu que es veritat i que l’hivern està a punt d’arribar. En
aquell moment l’Erfan es- colta la seva música preferida: El llac dels cignes
composada per en Txavoski, i va a buscar les seves sabatilles de dansa que havia
oblidat completament que les havia portat, i va començar a ballar. Després va veure
que aquesta música venia de la casa de darrere, i va baixar del mur i es va recolzar
a la finestra: aquella casa tenia equip de música, televisor, aire acondiciat… i hi
havia un home sentat a una butaca que portava bigoti. La va veure i va sortir de la
casa, l’Erfan va començar a córrer, però un llacet de la seva sabatilla es va llilgar
amb una branca del jardí no cuidat, l’home s’anava acostant, i l’Erfan va haver de
decidir una decisió molt important: va haver d’abandonar la seva sabatilla. El dla
següent, algú va trucar el timbre, l’Erfan va creure de que era un príncep que havia
vingut a tornar-li la sabatilla, però era l’oncle Hakim. En Hakim li diu a la Zouad que
li pagarà dinars diaris i que pari de treballar i cuidi de les seves filles o sinó se les
emportarà, la Zouad s’ho agafa molt a pit i decideix no treballar més, encara que
guanyava més diners treballant que la pensió que li dóna el seu cunyat. La mare va
deixar anar a les nenes a l’escola i també van rebre una bona notícia: l’àvia havia
rebut la seva pensió de viduïtat.