Prehistòria

Prehistòria
PID_00278557
Ethel Ann Allué Martí
Temps mínim de dedicació recomanat: 5 hores

© FUOC • PID_00278557 Prehistòria
Ethel Ann Allué Martí
La revisió d'aquest recurs d'aprenentatge UOC ha estat coordinada

per la professora: Ethel Ann Allué Martí
Tercera edició: setembre 2020

© d'aquesta edició, Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC)
Av. Tibidabo, 39-43, 08035 Barcelona
Autoria: Ethel Ann Allué Martí
Producció: FUOC
Tots els drets reservats
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada,
reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com
mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia
per escrit del titular dels drets.
© FUOC • PID_00278557 Prehistòria
Índex
Introducció.................................................................................................. 5
1. Bàsics..................................................................................................... 7
1.1. Fonts d’informació o com preparar l’assignatura ....................... 7
1.2. Espai i temps ............................................................................... 9
1.3. El clima ........................................................................................ 12
1.4. Disciplines d’estudi ..................................................................... 13
2. Els grups de caçadors-recol·lectors arcaics.................................. 15

2.1. El primer poblament a Euràsia ................................................... 15
2.2. Altres elements del puzle ............................................................ 17
2.3. Les primeres i segones ocupacions humanes a Euràsia durant
el Pleistocè mitjà i superior ........................................................ 19
2.4. El comportament dels grups humans arcaics ............................. 21
3. Els grups caçadors-recol·lectors d’humans

anatòmicament moderns................................................................. 27
4. L’Homo sapiens explora nous territoris....................................... 33

4.1. L’ocupació d’Austràlia i Oceania ................................................. 33
4.2. L’ocupació d’Americà .................................................................. 33
4.3. Tradicions culturals dels caçadors-recol·lectors d’Amèrica ......... 35
5. Els darrers caçadors-recol·lectors: un model econòmic en

crisi......................................................................................................... 38
5.1. Tecnologia, economia i societat entre els darrers caçadors
recol·lectors .................................................................................. 39
6. L’inici de l’economia productora: agricultors i ramaders

de la prehistòria................................................................................. 42
6.1. Models explicatius sobre l’origen de l’economia productiva ...... 42
6.2. Tecnologia i cultura material dels grups d’agricultors ................ 44
6.3. La domesticació de plantes i animals ......................................... 46
6.4. Tradicions culturals neolítiques .................................................. 48
Bibliografia................................................................................................. 51
© FUOC • PID_00278557 5 Prehistòria
Introducció
La prehistòria és un període molt ampli de la història que abasta des de fa apro-

ximadament 3 milions d’anys fins fa 3.000 anys. El prefix, que pot semblar un
menyspreu per a aquest període, s’utilitza per identificar un moment en què
no hi ha escriptura. La prehistòria s’inclou als estudis d’història, particular-
ment en els graus, i en alguns graus més especialitzats d’arqueologia. El tracta-
ment d’aquesta etapa ha estat molt marginat als currículums de l’ensenyament
de primària i secundària com també als ensenyaments universitaris. Els esfor-
ços d’equips, persones i les descobertes en els darreres dècades han influït en
un canvi de la percepció del concepte prehistòria.
En aquesta assignatura deixarem enrere tot el que passa a l’Àfrica des de

l’origen del gènere Homo fa aproximadament 2,8 Ma (Villmoare et al., 2015). El
nostre viatge comença fa 1,8 Ma, moment en què trobem les primeres evidèn-
cies humanes fora d’Àfrica. Aquest fet ens permet valorar una sèrie de concep-
tes i processos relacionats amb l’ocupació de tots els territoris fins fa uns 3.000
anys BP aproximadament. Aquest punt de partida ens permet tractar el temps
i l’espai a través de diferents processos que tenen lloc al llarg de la prehistòria:
exploració del territori, la tecnologia i el comportament social i econòmic dels
grups humans que hi participen. Passejarem pels indrets explorats amb paisat-
ges extrems que obliguen els grups humans a adaptar-se, reflexionarem sobre
el comportament humà en cadascuna de les etapes i llocs. Per què emigrem els
humans? Per què i com evoluciona la tecnologia? Per què i com s’ha degradat
el medi vegetal? Per què i des de quan som violents? Aquestes són algunes de
les preguntes que ens farem.
Aquest és un viatge intens amb pèrdues irreparables i transformacions d’uns

grups humans protagonistes del seguit d’esdeveniments que ens porten a com
som i qui som en l’actualitat.
Aquest document segueix el fil conductor de la cronologia tradicional de la Nota

prehistòria a través de la informació dels diferents manuals i incorpora les evi-
Tingueu en compte que les
dències a través d’exemples publicats recentment. Aquest document us per- noves descobertes i publicaci-
metrà entendre i pensar sobre els diferents esdeveniments de la prehistòria. ons de resultats científics po-
den provocar canvis en el que
es planteja en aquest text.
1. Bàsics
1.1. Fonts d’informació o com preparar l’assignatura
1)�Llibres-manuals
a) Pel que fa als manuals, es fa difícil proposar un document únic en forma de

manual de prehistòria per fer el seguiment d’una assignatura. Es tracta d’un
període massa ampli, que es pot tractar des de perspectives molt diferents. A
l’Estat espanyol només hi ha un autor, J. J. Eiroa, de la Universitat de Múrcia,
que s’ha dedicat de forma específica a l’elaboració de manuals de prehistòria
d’acord amb els currículums universitaris en el marc dels graus en història (Ei-
roa, 2000; 2010). Al llom del darrer manual elaborat per aquest autor (2010),
Prehistoria del mundo (Barcelona: Sello Editorial), podeu llegir: “Prehistoria del
mundo está concebida para adecuarse al nuevo espacio europeo de dducación
superior, con la intención de que sea una ayuda complementaria a las assig-
naturas de grado: Prehistoria Universal, Prehistoria de Europa y Prehistoria de
la Península Ibérica”. Aquest manual, que conté tot això que diu que conté, és
el que col·loquialment s’anomena un “totxo”. Eiroa (2010) inclou una infor-
mació completíssima sobre totes les fases de la prehistòria al món i és interes-
sant tenir-lo com a referència per algunes qüestions molt específiques que no
tractarem de la mateixa manera durant aquest curs. Per exemple, les crono-
cultures detallades de cada període, la descripció de les cronocultures, llistats
de jaciments, etc. Malgrat l’interès del contingut, aquest manual es presenta
amb un discurs molt rígid basat en les cronocultures, que de vegades es fa di-
fícil d’entendre. A més a més, probablement per la informació massiva que hi
descriu, hi ha algunes errades. L’obra d’Eiroa (2010) resulta una eina molt útil
com a manual de referència.
b) J.M. Fullola, J. Nadal, J. Daura i X. Oms (2020). Introducción a la Prehistoria.

Barcelona: Ed. UOC. Aquest manual és una de les obres que sintetitza millor
els aspectes principals de la prehistòria sense entrar en detalls en les dades que
sovint són innecessàries per comprendre els processos i esdeveniments. Per
tant, aquesta és una de les obres que amb més claredat i de forma sintètica
expliquen aquest període. Us recomano que el llegiu sencer.
c) P.C. Rice i N. Moloney (2008). Biological Anthropology and Prehistory (2a Edi-
ció). Boston: Pearsons Education. Aquest manual és un referent fantàstic amb
il·lustracions excel·lents per comprendre molts aspectes de la prehistòria. A
més a més, incideix de manera particular i ben organitzada en els aspectes ar-
queològics i sobre l’evolució humana. M’agradaria equivocar-me, però segu-
rament l’únic inconvenient per incloure’l entre els materials és que està escrit
en anglès. Part d’aquest mòdul i el programa d’aquesta assignatura es basen
en aquest manual.
d) Carbonell (coord.) (2005). Homínidos. Madrid: Ed. Ariel. Aquesta és una obra
més complexa que organitza els coneixements sobre l’evolució humana a tra-
vés dels continents. En cada apartat explica aspectes climàtics, biogeogràfics,
paleontològics i culturals. El període que abraça es limita al que tradicional-
ment s’anomena Paleolític, per tant, les cultures de la prehistòria recent no
apareixen en aquest manual. És un obra d’alt nivell científic realitzada pels
especialistes que coneixen cadascun dels temes amb molta precisió. Aquest és
un excel·lent manual per preparar alguns dels temes que tractarem, malgrat
que les noves descobertes que s’han produït durant la darrera dècada poden
modificar alguns dels continguts.
e) M. Rojo, R. Garrido i I. García-Martínez de Lagrán (2012). El Neolítico en

la Península Ibérica y su contexto europeo. Madrid: Ed. Cátedra. Aquest llibre
tracta un període revolucionari en què tenen lloc transformacions en el si de
l’organització econòmica, cultural i social, transformacions clau per entendre
la nostra història. Es base en el coneixement que existeix la península Ibèrica,
fet que us permetrà entendre el procés a través de la visió d’un territori parti-
cular. Us recomano que llegiu des del principi fins a la pàgina 171, i doneu
una ullada als apartats específics de cada regió.
2)�Revistes�científiques
Les publicacions en revistes científiques permeten estar al dia de les noves

descobertes i dels estudis que fan avançar el coneixement en prehistòria. La
quantitat de revistes i articles publicats té com a conseqüència que, de vega-
des, la informació ens sobrepassi. Hi ha diferents revistes de caràcter científic
en l’àmbit estatal com Trabajos de Prehistoria, Zephyrus, Saguntum i Pyrenae, en-
tre d’altres. En l’àmbit internacional, World Prehistory, Journal of Archaeological
Science, Journal of Human Evolution, etc. Us recomano que busqueu aquestes
revistes per tal de conèixer quin tipus d’articles s’hi publiquen.
3)�Divulgació�científica
Els llibres de divulgació científica (p. ex., Arsuaga i Martínez, 2004), els docu-
ments audiovisuals (Youtube, BBC, National Geographic), les pàgines web o
blogs, les xarxes social (Facebook, Twitter, Youtube) permeten també obtenir
informació sobre prehistòria. Per usar aquestes fonts d’informació s’ha de va-
lorar la qualitat de la informació.
El cinema també ha proporcionat filmografia sobre prehistòria. D’aquest, no-

més alguns films s’ajusten a la realitat científica. Alguns fins i tot han resultat
contraproduents per transmetre el coneixement científic sobre aquest perío-
de, Los Picapiedra (1994) o Hace 1 millón de años (1966), entre d’altres. L’única
recomanació és La guerre du feu (1981), de Jean Jacques Annaud.
Llistat de suggeriments
Pàgines�web
• Ministerio de Educación, Cultura y Deporte.

• Evoluciona.
Xarxes�socials
• Grup Quaternari.
• Gorham’s cave.
• Neanderthal 150.
• Paleoanthropology @paleoanth.
• Center for the Study of Human Origins @CSHO_NYU.
• Wenner-Gren Fndn @WennerGrenOrg.
• Human Origins at Smithsonian Institution @HumanOrigins.
• The Leakey Foundation @TheLeakeyFndtn.
Audiovisuals
• Europeans & Asians In Prehistoric America: Journey to 10,000 BC - Science Docu-

mentaries.
• The Origin of Cave Images and Paintings - BBC Documentary.
Podcasts
• ANTH 3 - World Prehistory, Professor Tara D Carter.

• University of Oxford, Podcasts.
Finalment, us recomano també utilitzar el TERMCAT per tal de fer un ús correcte del
vocabulari en la llengua que utilitzeu per esperesar-vos.
1.2. Espai i temps
L’espai i el temps són dos dels conceptes bàsics de la prehistòria i s’han

d’adquirir i utilitzar d’acord amb la resta de les qüestions que tractarem. La
qüestió més significativa del concepte temporal n’és l’amplitud, 1 Ma, en rela-
ció amb el temps real que tenim per tractar-lo de només 15 setmanes. El temps
que abasta la prehistòria inclou un període molt ampli que comença fa uns
2,8 Ma fins fa 3.000 anys BP. En aquesta assignatura limitarem la temporalitat
a un període entre 1,8 Ma fins a 3.000 a BP.
Figura 1. Esquema sobre la temporalitat de la prehistòria
En aquesta assignatura recorrerem tota la geografia a través de l’ocupació dels

territoris de d’Àfrica fa 1,8 Ma seguint un recorregut fins a Àsia a través del
Pròxim Orient, i arribar a Europa i, finalment, ocupar els territoris d’Austràlia,
Oceania i Amèrica. En cadascuna de les diferents fases el nostre centre del món
estarà localitzat en un punt diferent i els nostres límits geogràfics variaran. Per
exemple, les primeres fases d’ocupació humana fora d’Àfrica és limitaran al
continent asiàtic i Europa. La colonització d’Amèrica ens centrarà en aquest
continent o el món neandertal ens limitarà al territori europeu i l’oest d’Àsia.
Aquest espai geogràfic també serà flexible intentant no restringir-se als con-
ceptes geopolítics actuals.
Per obtenir un marc cronològic en prehistòria i poder assignar una datació al

període que estudiem, s’utilitzen sistemes de datació absoluta o sistemes de
datació relativa (taules 1 i 2). Les datacions�relatives es basen generalment
en la classificació dels objectes, les dades paleontològiques i l’estratigrafia i
permeten una classificació cronològica més o menys ordenada. Les datacions
absolutes permeten obtenir una data concreta. Les tècniques per a obtenir
datacions absolutes són nombroses, i segons el tipus de materials que es daten
poden tenir una limitació cronològica específica (Petit, 1998; Carbonell, 2005;
García-Díez i Zapata, 2013). L’expressió de les datacions amb diverses sigles
varia d’acord amb la tècnica de datació, els diferents períodes i les tradicions
científiques (taula 1).
Taula 1. Significat de les principals sigles utilitzades per expressar datacions
Sigla Descripció
BP, bp, b.p. Before present (abans del present). L’any 1950 és, per consens, el pre-
sent
BP cal, bp cal Before present calibrat
BC cal Before Christ calibrat. La datació és abans de Crist, per tant, l’any 0
cristià
dC, aC Després de Crist, abans de Crist
± Més o menys, que indica l’interval d’error en les datacions (eg.

7450±40)
Sigla Descripció
a, yr Anys, years
Ma Milions d’anys
Ka, Kyrs Quilo anys, kilo years, per tant x 1.000 anys
Mil·lenni Mil anys, s’utilitza particularment a les darreres fases del Paleolític i al
Neolític
s. Segle
a.n.e Abans de la nostra era
El calibratge
És una tècnica que s’utilitza per tal de calibrar l’error que es produeix per les variacions
en la producció de carboni en l’atmosfera i diferències de pèrdua de carboni al llarg de la
prehistòria (Petit, 2008). Hi ha diversos sistemes de calibratge i habitualment s’utilitzen
espais a la web oberts, per exemple CalPal Online.
Taula 2. Descripció de les principals tècniques de datació absoluta utilitzades en prehistòria
Datacions Mecanisme de datació Material Límit cro-

absolutes nològic
Dendrocronologia Creixement anual dels anells Fusta 10.000 a

dels arbres
Varva Quantifica capes de sediment Dipòsits de sediment 12.000 a

en els límits dels glacials
Carboni 14 Ritme de descomposició del Os, carbó (de fusta o d’altres 40.000 a
carboni de les matèries orgà- matèries orgàniques)
niques mortes
Potassi-argó transformació del isòtop radi- Roques volcàniques No en té

40
oactiu potassi-40 (K ) en el
40
gas inert argó 40 (Ar )
Urani-tori Desintegració dels isòtops de Roques amb un alt grau de 2 Ma

l’urani carbonat càlcic
Termoluminescèn- Quantificació de l’energia ra- Qualsevol material exposat a 200.000 a

cia (TL) dioactiva alliberada per un temperatures elevades
objecte cremat
Electro spin de res- Quantifica electrons sense te- Grans de quars, esmalt dents Més de
sonància (ESR) nir en compte la temperatura 500.000 a
Paleomagnetisme Canvi magnètic de la terra Contingut d’òxid de ferro de No en té

les roques
Figura 2. Esquema cronològic que sintetitza les principals tradicions culturals de la prehistòria
Nota
Us recomano adquirir els conceptes més importants del temps (ordre de les fases crono-
culturals i geològiques) i tenir un concepte global del territori (geografia, biogeografia)
per comprendre alguns aspectes del nostre recorregut (figura 2).
1.3. El clima
Les variacions climàtiques que se succeeixen al llarg de la prehistòria afecten

i estan en estreta relació amb els canvis culturals. Fins fa 10.000 BP aproxi-
madament, els canvis dels ecosistemes són únicament conseqüència de fenò-
mens naturals. A partir del moment en què els humans comencen a modifi-
car l’entorn natural amb la domesticació dels animals i les plantes, els canvis
en els ecosistemes són conseqüència dels fenòmens naturals i de les activitats
humanes. El coneixement del clima del passat es basa en el registre de la flora i
la fauna, que varien d’acord amb les variacions climàtiques. D’altra banda, els
estadis isotòpics marins (MIS) numerats correlativament representen canvis
de temperatures que afecten de forma global el clima.
1)�Pleistocè�inferior�(2,8�Ma�-�0,780�Ma�BP). Durant aquest període els canvis

climàtics que afecten la flora i la fauna tenen implicacions importants sobre
els grups humans. Durant aquesta fase es desenvolupa a l’Àfrica un paisatge de
sabana que afavoreix l’expansió dels homínids. És també durant aquest perí-
ode que evolucionen les espècies de grans mamífers com el cavall i el mamut
que trobem a Europa.
2)�Pleistocè�mitjà�(0,780�-�128�Ka�BP). Durant aquest període el clima afavo-

reix el desenvolupament de boscos mixtos que s’adapten als diferents ambi-
ents biogeogràfics sota un clima temperat. De forma cíclica, aquest domini del
clima temperat es veu interromput per fases fredes.
3)�Pleistocè�superior�(128�Ka�BP�-�10�Ka�BP). Aquest període es caracteritza

per una tendència cap al refredament climàtic. Durant el Pleistocè superior
tenen lloc una sèrie de variacions climàtiques cada vegada més curtes, que
culminen amb l’últim Màxim Glacial (MIS2) fa uns 20.000 anys. En general,
les latituds del nord es caracteritzen per boscos oberts de coníferes i estepes
d’herbàcies. A les zones d’influència de clima mediterrani es refugien especies
mesòfiles i termòfiles.
4)�Holocè�(10�Ka�fins�ara). A l’inici de l’Holocè tenen lloc una sèrie de fluc- Lectura recomanada
tuacions climàtiques fredes i càlides que culminen entorn al 8.000 BP. A par-
Sobre el tema del clima, ve-
tir d’aquest moment comença el domini de la bonança climàtica amb fases geu la figura 1.2 a la pàgina
successives de períodes més humits o eixuts que, juntament amb l’activitat 55 de:
Carbonell (coord.) (2005).
humana sobre el medi, configuraran el paisatge vegetal actual. Homínidos. Madrid: Ed. Ariel.
1.4. Disciplines d’estudi
Per adquirir el coneixement científic que ens proporcionen els registres arque-
ològics prehistòrics utilitzem el mètode�científic a través del qual podem ge-
nerar hipòtesis, recollir dades, contrastar les dades i arribar a conclusions apro-
piades (figura 3). Altres aspectes que afecten el treball científic són el sentit
comú, la religió o procedència del personal investigador.
“El mètode deductiu és el procés científic que permet plantejar hipòtesis, recollir dades i
contrastar-les per establir una teoria. Les teories són hipòtesis que s’ha contrastat i que,
per tant, són vàlides.”
Rice i Moloney, Biological Anthropology and Prehistory (2008).
Figura 3. Dibuix esquemàtic del procés que es porta a terme a través del mètode científic.
El coneixement sobre la prehistòria s’obté principalment a través de

l’arqueologia. L’arqueologia comprèn el treball de camp que permet la recupe-
ració de les restes i l’estudi dels materials que implica l’ús de diferents mètodes
i tècniques. Per a cadascuna d’aquestes fases d’adquisició de dades hi ha una
sèrie de tècniques i mètodes d’estudi (García-Díez i Zapata, 2013).
Lectura recomanada
Al manual de García i Zapata trobareu una descripció de cadascuna de les diferents dis-
ciplines:
M.�García-Díez;�L.�Zapata (2013). Métodos y técnicas de análisis y estudio en arqueología

prehistórica. Bilbao: Universidad del País Vasco.
2. Els grups de caçadors-recol·lectors arcaics
En aquestes primeres passes dels homínids cap a la cerca de nous territoris

plantegem diversos aspectes que formen part de l’evolució humana en els seus
diferents àmbits i que ens porten a explorar el territori i entendre l’evolució
tecnològica i les adaptacions culturals. Els grups de caçadors-recol·lectors ar-
caics en els quals incloem les espècies del grau erectus, Homo antecessor i els
neandertals són els protagonistes d’aquest recorregut (figura 4). Els resultats
de les recerques, especialment pel que fa a les cronologies més antigues, varien
d’acord amb nous descobriments i perspectives de la recerca que fan modificar
els plantejaments com si es tractés d’un pèndol (Stringer, 2014).
Figura 4. Imatges de les reconstruccions dels protagonistes d’aquest recorregut exposades al

Museo de la Evolución (Burgos).
Font: E. Allué.
2.1. El primer poblament a Euràsia
El debat sobre el primer poblament a Euràsia i la dispersió dels grups humans

arcaics ha estat plantejat des de nombroses perspectives i per diversos autors
(Bar-Yosef i Belfer-Cohen, 2001; Dennell i Roebroeks, 2005; Agustí i Lordkipa-
nidze, 2011; Mosquera et al., 2013). En aquest text, per tractar aquest tema
ens basarem en la publicació d’Agustí i Lordkipanidze (2010) en la qual els
autors valoren els diferents escenaris per plantejar aquest primer poblament
euroasiàtic.
Els escenaris d’Agustí i Lordkipanidze
Agustí i Lordkipanidze (2011) plantegen l’ocupació d’Euràsia a través de 4 escenaris

que sorgeixen de les diferents evidències teòriques i empíriques basades en les dades
existents.
L’escenari�de�l’expansió�del�cervell (The brain expansion scenario). L’aparició o desen-

volupament de l’Homo ergaster a l’Àfrica està lligada a un increment de la capacitat
craniana que passa dels 600 cc de l’Homo habilis als 800 cc de l’Homo ergaster. Aquest
increment va associat a un creixement de la talla corporal dels individus i una remo-
delació de l’aparell locomotor. Així, desapareixen els caràcters lligats a les habilitats
per trepar pels arbres; en canvi, desenvolupen habilitats que els permeten una millor
adaptació als ambients de la sabana. Aquest canvi està també associat a una major
capacitat per la integració social i l’adaptabilitat a nous territoris.
Les primeres restes humanes recuperades a Dmanisi es van atribuir a l’Homo ergaster,
per tant, aquest escenari s’adapta al que ja sostenien la major part de paleontòlegs.
No obstant això, la descoberta de noves troballes a Dmanisi indiquen que aquests
homínids són més arcaics que l’Homo ergaster i que probablement s’aproximaven més
a l’Homo habilis. Per tant, aquestes primeres ocupacions fora d’Àfrica van tenir lloc
abans de l’expansió de l’Homo ergaster a Àfrica i aquest model és refutable. Recent-
ment s’han portat a terme diversos treballs sobre les restes de Dmanisi que posen més
dubtes sobre qui eren aquests grups humans, però això forma part d’un altra història
(Lordkipanidze et al., 2013).
L’escenari�de�l’exclusió�cultural. L’aparició de l’Homo ergaster a l’Àfrica va acompa-

nyada del desenvolupament de la tecnologia acheuliana (Mode 2). Aquests grups hu-
mans es dispersen a l’Àfrica de forma consistent, fet evidenciat per la documentació
de jaciments amb indústries de Mode 2 a diferents llocs, datats a l’entorn dels 1,4 Ma
(Mosquera et al., 2013). El desenvolupament d’aquests grups es considera com una
revolució tecnològica que millora l’ús de diversos recursos i té com a conseqüència
l’increment demogràfic. Aquest fet fa que els grups humans no adaptats a aquesta
tecnologia queden marginats i es veuen obligats a buscar nous espais migrant fora
d’Àfrica. Les primeres evidències de tecnologia lítica fora d’Àfrica dels jaciments de la
Sima del Elefante, Orce o Dmanisi corresponen totes al Mode 1. La controvèrsia amb
aquest model és la falta de coherència de les datacions, ja que l’ocupació a Dmanisi
està datada l’1,8 Ma i l’expansió del Mode 2 a l’Africa és posterior (Carbonell et al.,
1999; 2010).
L’escenari�de�l’onada�migratòria. Aquesta proposta està basada en les dades paleon-

tològiques aportades per nombrosos jaciments localitzats fora d’Àfrica a l’entorn dels
1,8-1,2 Ma. Els protagonistes d’aquesta onada migratòria són una sèrie d’espècies de
fauna entre les quals destaquen l’hipopòtam (Hippopotamus antiquus), la hiena (Pachy-
crocuta brevirostris), dents de sabre (Meganterion whitei) i el babuí (Theropithcus oswal-
di). Aquests conjunts de fauna es troben a l’Àfrica i al jaciment israelià d’Ubeidiya
en una cronologia d’1,4 Ma. La hipòtesi planteja que els primers a sortir de l’Àfrica
cap al Pròxim Orient són les manades d’herbívors. A aquesta fauna els seguirien els
carnívors i els homínids. Simplificant molt aquest procés podem dir que els herbívors
serien caçats pel dent de sabre, que consumeix una part de les seves preses. Les res-
tes deixades pels dents de sabre les consumirien les hienes que, finalment, deixaven
les darreres deixalles als humans. Aquesta hipòtesi presenta diverses controvèrsies en
relació amb les identificacions taxonòmiques, les datacions dels contextos arqueolò-
gics i les capacitats dels grups humans.
L’escenari� del� common� african� home. Aquesta hipòtesi considera que en realitat
aquest territori biogeogràfic ocupat a Euràsia és el mateix que el territori africà, per
tant, no surten d’Àfrica sinó que ja hi són. Alguns autors han suggerit que Euràsia és
durant aquest període el que anomenen “savannastan” (Dennell i Roebroeks, 2005;
Wood, 2011), considerant així que tot aquest territori és biogeogràficament el mateix.
D’acord amb les dades paleontològiques, el jaciment que ha proporcionat un regis-
tre amb un component africà majoritari és Ubeidiya (Israel). Això explicaria només
l’existència de les evidències al Pròxim Orient, però no les evidències més antigues
de Dmanisi o Trinchera Elefante (Atapuerca), que presenten conjunts amb caracte-
rístiques diferents.
J. Agustí; D. Lordkipanidze (2011). “How «African» was the early human dispersal
out of Africa?”. Quaternary Science Reviews (núm. 30, p. 1338-1342).
És clar que amb les evidències que tenim a l’actualitat l’origen del poblament
Euroasiàtic és africà sens dubte. Tot i això, alguns autors consideren la possi-
bilitat que hi hagi sortides anteriors des d’Àfrica (Dennell i Roebroeks, 2005),
que explicarien les evidències als jaciments de Java, Mojokerto i Sangiran amb
datacions a l’entorn dels 1,2 i 1,6 Ma (taula 3).
Taula 3. Jaciments clau per entendre el primer poblament a Euràsia
Jaciment Localització Cronologia Homínid Tecnologia
Dmanisi Geòrgia 1,8 Ma Homo ge- Mode 1

orgicus
Trinchera Elefante Burgos 1,2 Ma Homo Mode 1
Vall de Nihewan Xina 0,8 – 1,1 Ma - Mode 1
Mojokerto Java 1,8 Ma Homo erectus Mode 1
Ubeidiya Israel 1,4 Ma - Mode 2
Tots aquests escenaris tenen punts en comú i, alhora, plantegen controvèrsies

entorn al primer poblament a Euràsia. Les datacions, les restes lítiques, els llocs
de pas són elements del puzle que pretenen esbrinar per què, com, quan, qui
i per on arriben els primers humans a Euràsia.
2.2. Altres elements del puzle
1)�Les�vies�d’accés�a�Euràsia
La qüestió sobre les diferents vies d’accés a Europa i Àsia és basa en les evidèn- Península Aràbiga
cies que trobem a cadascun dels diferents continents. Als mapes publicats que
La Península Aràbiga és un ter-
fan referència al primer poblament d’Euràsia des d’Àfrica s’assenyalen com a ritori poc explorat; ofereix no-
rutes de pas l’estret de Gibraltar, Sicília, la Península Aràbiga o el corredor de ves dades a través d’un projec-
te internacional de prospecció
Palestina. El cas de Sicília està clarament descartat per la manca d’evidències i i excavació.
a les publicacions més recents ja no hi apareix. Pel que fa a l’estret de Gibraltar,

tot i que sembla que comporta complicacions tècniques, la proximitat geogrà-
fica i les evidències a ambdós costats de l’estret fa que es continuï mantenint
aquesta via com a possible accés a Europa. De fet, el pas més evident sense
discussions és el corredor de Palestina. I si el conflicte iemenita ens ho permet,
inclourem també la possibilitat del pas a través del Península Aràbiga.
Lectures recomanades
Per analitzar aquest procés, vegeu el mapa a la pàgina 307 del llibre de Carbonell (coord.)
2005 i a l’article de Mosquera et al. 2013:
Carbonell (coord.) (2005). Homínidos. Madrid: Ed. Ariel.
M.� Mosquera;� A.� Ollé;� X.� Rodríguez (2013). “From Atapuerca to Europe: Tracing the
earliest peopling of Europe”. Quaternary International (núm. 295, p. 130-137).
2)�Tecnologia
Els modes tècnics s’utilitzen per a classificar la tecnologia lítica de les dife-
rents fases del paleolític d’acord amb el sistema analític. El Mode�1 s’origina
a l’Àfrica i són les eines que acompanyen els grups d’homínids que arriben a
Euràsia (figura 5). Es fabriquen amb matèries primeres locals i utilitzen, entre
d’altres, la tècnica de talla bipolar per a l’obtenció d’ascles. Els objectes més
significatius són els choppers (còdol tallat per una sola cara) i els chopping to-
ols (còdol tallat per les dues cares). A més, es fabriquen eines versàtils de mi-
da petita com ascles i denticulats entre altres. El Mode�2 s’origina a l’Àfrica
i s’expandeix en diferents onades migratòries. Els artefactes més significatius
són els bifaços, fenedors i pics (figura 5).
Figura 5. Imatges d’eines lítiques procedents de jaciments de Xina. Esquerra, còdol tallat de
Yuanmou (Nihewan Basin); centre, bifaç de Bose; dreta, ascla de Dongutuo (Nihewan Basin).
Font: A. Ollé.
Activitat
Vegeu aquest vídeo de talla bipolar sobre enclusa i sobre la talla d’un bifaç.
3)�Qui�van�ser�els�primers�humans�que�ocupen�Euràsia?
Els protagonistes del primer poblament a Euràsia són les diferents espè-
cies d’homínids que d’acord amb el científics s’identifiquen als jaciments
d’aquestes cronologies (figura 4). La classificació d’espècie de vegades està re-
lacionada amb un objectiu més o menys conservador a l’hora de definir-ne
de noves. Per tant, hi ha científics que considerarien totes les espècies un sol
grup d’homínids i uns altres que donaríem nom específic a cada fòssil (Cela i
Ayala, 2001; Lordkipanidze et al., 2013; Stringer, 2014).
• El grau erectus. Aquest grau incorpora l’Homo erectus, l’Homo ergaster,

l’Homo heidelbergensis; cadascuna d’aquestes espècies s’associen a un terri-
tori diferent. L’Homo ergaster seria l’espècie africana, l’Homo erectus l’espècie
asiàtica, Homo heidelbergensis, l’Europea (Cela i Ayala, 2001).
• Homo georgicus. Presenta trets arcaics que l’apropen a l’Homo habilis. Re-
centment s’ha publicat un treball en què se suggereix que es tracta
d’espècies que podrien convergir en el grau erectus (Lordkipanidze et al.,
2013).
• Homo antecessor. Presenta caràcters asiàtics i moderns. Les úniques evidèn-

cies es troben al nivell TD6 al jaciment de la Gran Dolina (Atapuerca).
La cronologia d’aquest nivell està entorn als 0,9 Ma (Parés et al., 2013).
Fins que no es trobin més restes a d’altres localitats no se’n podrà explicar
l’origen.
En aquest curs, per evitar debats que ja tracteu a d’altres assignatures no plan-
tejarem les controvèrsies entorn a aquestes espècies, però les esmentem ja que
són les protagonistes del nostre recorregut. Tampoc no entrarem en detalls so-
bre d’altres espècies com l’Homo descobert a Denisova (Martinón et al., 2011a)
o l’Homo floresiensis (Aiello, 2010), que contribueixen a enriquir el debat però
compliquen molt les coses.
4)�Quan�es�varen�produir�les�primeres�ocupacions?
La qüestió de les datacions del primer poblament a Euràsia és el més proble-

màtic, però també el que resol més acuradament les evidències dels diferents
jaciments. Aquesta selecció de jaciments ens permet analitzar les datacions,
localitzacions i característiques generals del primer poblament a Euràsia (taula
3).
2.3. Les primeres i segones ocupacions humanes a Euràsia durant

el Pleistocè mitjà i superior
1)�La�línia�de�Movius�o�la�línia�que�no�va�existir�mai
D’acord amb Dennell (2014), la línia de Movius “està morta i s’hauria

d’enterrar i oblidar” (Dennell, 2014, p. 30). El debat sobre la línia de Movius
sorgeix l’any 1948 quan aquest autor publica el treball sobre la qüestió de
l’absència presència de tecnologia acheuliana més enllà de l’Índia (Movius,
1948). La línia de Movius limitava Àsia amb Àfrica i Europa, l’Índia i el corre-
dor de Palestina (Movius, 1948). Aquest límit està basat en l’absència de tec-
nologia acheuliana a la Xina i per extensió a l’Extrem Orient. És a dir, que
l’expansió de la tecnologia de Mode 2 cap a Euràsia es distribueix i consolida
a Europa però es perd a l’Índia. Movius creu que aquest fet és per causes de-
mogràfiques (població escassa, sense contactes), causes ecològiques (vegetació
tropical-sabanes/bosc mediterrani) i causes tecnològiques. Les característiques
ecològiques podrien determinar ocupacions discontínues i l’escassa disponi-
bilitat de matèries primeres lítiques. L’ús del bambú i d’altres matèries prime-
res podrien haver estat determinants de la poca necessitat de l’explotació de
la pedra i, per tant, la manca de desenvolupament o incorporació del Mode 2.
Des d’aleshores el debat ha continuat, dirigit en l’actualitat a la caracterització

d’aquestes indústries a Àsia. Aquesta línia ha evolucionat cap al que s’anomena
“Movius line senso lato”, que planteja que tot i que hi ha acheulià a la Xina
no és tan important, la morfologia dels bifaços és diferent i la talla Levallois
no apareix en contextos en què hi ha bifaços (Norton et al., 2006).
Activitats
a) El mètode de talla Levallois es una tècnica de talla característica del Mode 3; podeu
veure aquest vídeo sobre talla Levallois.
b) Sobre la línia de Movius, vegeu el mapa de la pàgina 338 al llibre de Carbonell Homí-
nidos (2005). Madrid: Ed. Ariel.
Reversibilitat tecnològica
El concepte de reversibilitat� tecnològica podria explicar aquest procés. Els homínids

surten d’Àfrica amb tecnologia del Mode 2 però les condicions tropicals del continent
asiàtic obliguen les poblacions d’humans a adaptar-se i reduir el seu instrumental. Aques-
ta adaptació provoca un retrocés gradual a una tecnologia més primitiva i simple ja que
la demanda tecnològica no és tan intensa. Això, junt amb el distanciament del focus
original de l’expansió, comporta el fenomen d’irreversibilitat tecnològica. Encara que les
condicions de determinades àrees fossin idònies per a desenvolupar tecnologies més so-
fisticades, la memòria històrica de les comunitats hauria oblidat els processos tècnics.
El descobriment a la vall de Bose (sud de la Xina) de diferents jaciments datats

entorn als 800 Ka amb una indústria típicament de Mode 2 (acheuliana), amb
bifaços, fenedors i pics, és a dir, amb tota la variabilitat interespecífica del
Mode 2 africà està desmuntant la línia de Movius. Concretament, al jaciment
de Fengshudao a la vall de Bose (Guanxi, Xina) s’han recuperat en un nivells
datats entorn als 800 Ka bifaços fabricats amb matèries primeres locals (Wang
et al., 2014). Per aquests autors, la qüestió no és trobar més bifaços per tal de
desmuntar la línia traçada per Movius, sinó resoldre com evoluciona aquesta
tecnologia en ambdós territoris contribuint a la resolució d’aquest debat.
2)�La�dispersió�dels�humans�cap�a�Europa
L’ocupació a Europa entorn a 1 Ma presenta una sèrie de controvèrsies lligades

amb les descobertes de nous jaciments, la tecnologia que els acompanya, les
espècies d’homínids i la cronologia. Aquests elements s’han pogut analitzar a
través del registre d’Atapuerca que presenta un seqüència de jaciments amb
cronologies d’entre 1,2 Ma i 300 ka, que permeten plantejar una explicació
coherent de com es produeixen les diferents onades migratòries cap a Europa
(taula 4). D’acord amb Mosquera et al. (2013) el procés va ser el següent:
• Primer, poblament entorn als 1,2 Ma d’una espècie anterior a l’Homo an-
tecessor o aquest mateixa que s’instal·la a Europa i s’extingeix entorn als
800 ka.
• Entre 800-500 Ka les evidències són molt escasses i concretament a Atapu-

erca hi ha un buit total de nivells amb ocupació humana.
• La tecnologia Acheuliana (Mode 2) arriba a Europa abans dels 650 Ka amb

una tradició procedent del Pròxim Orient, similar a la que es troba al jaci-
ment de Gesher Benot ‘Yakov (Israel).
• Entorn als 500 Ka arriba l’acheulià més tradicional i s’incrementa el nom-

bre de jaciments per a aquest període.
Taula 4. Resum de les onades migratòries que expliquen el primer poblament a Europa d’acord
amb Mosquera et al. (2013)
Poblament Cronologia Jaciments Tecnologia Homínids

clau
1a onada mi- 1,2 Ma Trinchera Mode 1 no estandarditzat ?

gratòria - 800 Ka Elefante
1r poblament 800 Ka TD6 Mode 1 tardà més es- H. antecessor

Pakefield tandarditzat i divers
Happisburgh
Lapse 800 - 500 Ka
2a onada mi- 800 Ka Quípar Mode 2 (Acheulià temprà) ?

gratòria Solana del
Zamborino
3a onada mi- 800 - 500 Ka TD10 Mode 2 acheu- H. heidel-

gratòria T. Galeria lià tardà i Mode 3 bergensis
C. de l’Aragó
2.4. El comportament dels grups humans arcaics
1)�Caçadors�o�carronyaires
Una de les qüestions més debatudes sobre el comportament dels humans ar-
caics és sobre si aquests eren caçadors o carronyaires. Les evidències directes
de caça són difícils d’identificar i argumentar en períodes antics. Molts inves-
tigadors parteixen de la premissa que aquests homínids arcaics no tenien les
capacitats cognitives ni tecnològiques per a practicar la caça sistemàtica, per
tant, eren carronyaires en competència amb d’altres carronyaires com les hie-
nes. Contraposat a aquest plantejament, alguns especialistes consideren que
els homínids són caçadors oportunistes i carronyaires. Les evidències de ca-
ça estan basades en estudis zooarqueològics que mostren patrons de processa-
ment i accés primari a les preses (Domínguez-Rodrigo i Pickering, 2003). Les
hienes, tal i com indiquen els estudis etològics, també són caçadores (Palmq-
vist et al., 2011). Per tant, entre homínids i carnívors va existir una competèn-
cia equilibrada per l’obtenció de preses (Domínguez-Rodrigo i Pickering, 2003;
Blasco et al., 2010).
(1)
Connexió anatòmica vol dir que
Carn d’elefant per a tothom l’esquelet està en la posició anatò-
mica original en què es va quedar.
L’any 2001 es va descobrir al jaciment de Fuente Nueva-3 (Orce, Granada) un esque-
let de Mammuthus meridionalis que preserva en connexió anatòmica1 la columna ver- (2)
Els copròlits són excrements
tebral, la pelvis, algunes costelles. L’escàpula i la mandíbula es troben lleugerament d’animals o humans fossilitzats. Per
desplaçades de la posició original. Aquest esquelet està incomplet ja que li falten el la talla, el format i el contingut es
crani i les extremitats. Les dades paleontològiques indiquen que era una femella i que pot identificar de qui és. L’anàlisi
probablement tenia uns 60 anys. Les causes de la mort són difícils d’interpretar, no del contingut dels copròlits serveix
obstant això, d’acord amb la localització i les característiques generals de la troballa per a estudiar l’alimentació animal
els autors suggereixen que es tracta d’una mort per causes naturals. o humana entre d’altres aspectes.
Al mateix nivell es van recuperar 34 copròlits2 de hiena i 17 artefactes lítics. Per tant,
d’acord amb els autors tant els humans com les hienes es van apropar a les restes
del mamut. No obstant això, les restes de mamut no presenten ni marques de car-
nívors (mossegades, desarticulacions) ni marques de tall produïdes pels artefactes.
D’acord amb els autors, l’absència de marques de tall es pot justificar perquè es trac-
ta d’animals amb un periosti molt gruixut. De fet, els autors justifiquen la falta de
marques com a conseqüència dels problemes amb la preservació de la superfície òssia
deguts a l’exposició subaèria.
Les evidències de marques de tall implicarien que l’accés als animals és primari i pro-
ducte d’un processament de la carcassa completa o gairebé completa. Per tant, l’accés
seria previ al d’altres carnívors i es podria suggerir que hi ha caça. Tot i la manca
d’aquestes evidències al mamut de Fuente Nueva-3, els autors argumenten un accés
primari dels homínids a l’animal a través de l’estudi de la distribució espacial de co-
pròlits i restes lítiques. D’acord amb els autors, els copròlits es localitzen majoritària-
ment on hi hauria les extremitats (que ara no hi són). Per tant, els homínids haurien
accedit primer a l’animal i se n’haurien emportat les extremitats per consumir-les en
un lloc més segur. Desprès, les hienes haurien accedit a l’animal per a consumir la
resta de la carcassa de l’esquelet axial.
Aquest treball no resol la qüestió sobre si els homínids eren caçadors o no. Però per-
met plantejar el debat sobre si la competència era directa i si en aquesta competència
els homínids passaven davant d’altres espècies.
M. P. Espigares; B. Martínez-Navarro; P. Palmqvist; S. Ros-Montoya; I. Toro; J. Agus-

tí; R. Sala (2013). “Homo vs. Pachycrocuta: Earliest evidence of competition for an
elephant carcass between scavengers at Fuente Nueva-3 (Orce, Spain)”. Quaternary
International (núm. 295, p. 113-125).
En general, les dades ens indiquen que els primers pobladors d’Euràsia eren
caçadors oportunistes que també practicaven la recol·lecció de fruits i d’altres
plantes i la “caça” de petites preses (Blasco et al., 2011; Allué et al., 2015).
La caça sistemàtica organitzada no s’identifica fins a moments posteriors del
Pleistocè mitjà. El desenvolupament tecnològic del Plistocè mitjà incorpora
eines més versàtils com els bifaços i la diversificació de matèries primeres, que
obre vies més complexes d’organització econòmica. A més a més, entorn als
500 Ka es troben evidències d’altres recursos tecnològics com l’ús de la fusta
per a fabricar llances i s’evidencia l’ús sistemàtic del foc, que indicarien una
organització econòmica més complexa (Van Kolfschoten, 2014).
2)�Control�del�foc
El coneixement i control del foc és un dels avenços tecnològic més impor-

tants de la nostra història. D’acord amb les dades que tenim fins a l’actualitat,
l’ús sistemàtic del foc es desenvolupa entorn als 500 ka. Tot i això, hi ha evi-
dències més antigues que mostren que probablement es va fer servir anteri-
orment. Els jaciments de Gesher Benot ‘Yakov (Israel), amb una cronologia
de 800 ka, presenten unes evidències que semblen indiscutibles (Goren-Inbar,
2004). L’argument per a demostrar que el material cremat és resultat de foc
intencional d’origen antròpic és que no tot al mateix nivell està cremat de
forma homogènia, per tant, no pot ser resultat d’un incendi natural. Més re-
centment, el jaciment de Wonderberk (Sud-àfrica) ha proporcionat evidències
de foc antròpic de fa 1 Ma a través de la identificació de sediment cremat i
restes de plantes cremades. En aquest cas, l’argument es basa en l’estudi de les
restes de sediment, ossos i restes vegetals cremades (Berna et al., 2012).
Hi ha una dificultat important a trobar registres antics de focs i evidències del

procés de producció i ús (Sorensen et al., 2014). En contextos molt antics és
difícil diferenciar entre focs naturals de focs antròpics ja que no es conserva
de la mateixa manera que els objectes ossis o lítics. Normalment es detecten

per la presència d’ossos, indústria lítica i sediment cremat (James, 1989). La
presència de carbons o cendres no implica sempre que el foc sigui producte
de l’activitat humana. A més a més, algunes alteracions sobre els ossos que
els enfosqueixen no sempre estan relacionades amb la combustió. Els ossos
canvien de color en cremar-se i adopten diferents tons, des del marró fins al
blanc, depenent dels diferents graus de combustió. La matèries lítiques també
presenten canvis de color i canvis físics. Aquestes alteracions del material es
poden reconèixer amb claredat, tot i que el foc antròpic és realment evident
quan es troben llars amb un perímetre delimitat.
Activitats
Quines implicacions socials, econòmiques, culturals i tecnològiques té l’ús del foc?
a) Escolteu la conferència presentada a la Leakey Foundation “Catching Fire: How Co-

oking Made us Human” pel Dr. Richard Wrangham, autor del llibre amb el mateix títol.
b) Dediqueu 12 minuts a mirar aquest audiovisual sobre la producció de foc. “Cómo

hacían fuego nuestros antepasados prehistóricos”.
El color de la pell i la seva evolució
D’acord amb les investigacions en les diferents fases en què es desenvolupen els ca-
çadors-recol·lectors arcaics, com hem vist hi ha diferents espècies d’homínids. Ca-
dascuna amb caràcters paleoantropològics diferents que permeten distingir-les com
a tals. A més, associats a cada espècie trobem diferents aspectes culturals, tecnològics
etc., que ens permeten explicar els modes de vida. En els darrers anys els estudis han
anat més enllà, amb els estudis genètics que permeten caracteritzar amb més detall
aquests homínids i completar la informació paleoantropològica. En aquest sentit, les
restes neandertals permeten identificar variacions entre grups de la mateixa espècie
(Lalueza-Fox et al., 2007). Els neandertals són una espècie que d’acord amb les da-
des que tenim a l’actualitat es distribueixen en una àrea restringida d’Euràsia des de
la península Ibèrica fins a l’oest d’Àsia. Els estudis paleoantropològics indiquen que
els caràcters anatòmics d’aquesta espècie estan adaptats al fred i es comparen amb
poblacions com els esquimals (Holliday, 1997). I, contraposant a aquesta hipòtesi,
s’identifiquen elements que indiquen tot el contrari (Rae et al., 2011). De fet, els ne-
andertals viuen en un període cronològic llarg en què hi ha variacions climàtiques
globals i són grups humans que van adaptar-se a diferents ambients biogeogràfics, des
dels boscos del nord d’Europa fins als boscos oberts mediterranis (Finlayson i Carri-
on, 2007). En el marc d’aquest debat trobem evidències sobre la caracterització física
dels neandertals que mostren diferències en la caracterització dels cranis o color dels
cabells que permet interpretar que hi havia diversos grups (Lalueza-Fox et al., 2007).
Podeu escoltar la conferència “The Evolution of Human Skin Pigmentation” sobre el

color de la pell i la seva evolució; Nina Jablonski.
(3)
Aquesta norma dels nou fa refe-
“Si tens fred posa’t la capa, posa’t la capa i el barret” rència al percentatge de cos que
està cobert d’acord amb la part del
Els humans som l’única espècie que porta vestimenta. El que es desconeix és si les cos. Així, les mans, 1 %, braços 8,5
espècies d’humans anteriors a nosaltres, especialment els neandertals, tenien aquest %, avantbraç 8,5 %,tors 36 %, ge-
comportament. A principis del s. XX s’assumia que els neandertals no portaven ves- nitals 1 %, cuixes 17,5 %, cames
timenta; a mitjan s. XX es considerava que portaven robes bàsiques com capes de pell 17,5 %; peus 1 % i cap 9 %.
que cobrien el coll i part de l’esquena. Recentment es defensa que podien utilitzar
vestimentes encara que cosissin (Finlayson et al., 2012), però no en tenim evidències
directes com al Paleolític superior. Les dades genètiques sobre l’evolució dels polls
corporals i polls capil·lars suggereixen que els humans anatòmicament moderns són
els primers que van portar vestimentes. De fet, els polls corporals es van desenvolu-
par en el moment en què la vestimenta crea un nínxol ecològic en el qual els polls
capil·lars es podien adaptar (Wales, 2012). Això es calcula que va succeir a l’Àfrica
entre 114.000 i 33.000 anys BP. És a dir, després de l’establiment dels neandertals a
Euràsia. No obstant això, aquesta hipòtesi tampoc no demostra l’absència de vesti-

menta entre els neandertals.
La metodologia que utilitza Wales (2012) en el seu treball està basada en l’anàlisi de
les vestimentes de 339 grups de caçadors-recol·lectors actuals. Utilitza els paràmetres
següents: individus del mateix sexe i en la mateixa estació de l’any, nombre d’articles
en la vestimenta, material amb què estan fabricats, percentatge del cos que cobreix
d’acord amb rule of nines3 i guarniments: pintura, joies, tatuatges, escarificacions. A
més a més, utilitzen les dades mediambientals de cada zona, anàlisis estadístiques i
models predictius.
D’acord amb l’estudi, els neandertals necessitaven vestimenta per a cobrir el seu cos
durant les nits d’hivern. Els neandertals de zones fredes necessitaven cobrir almenys
un 40 % del cos durant l’estiu. I un 70 % - 80 % en termes generals (això no vol dir
que cosissin). A la conca mediterrània amb climes més temperats en necessitarien
cobrir menys d’un 20 %. Segons el model, els neandertals no necessitaven cobrir-se
el cap, i, finalment, el calçat no devia ser sempre necessari.
Podeu veure mapes de distribució a l’article de Wales (2012).
N. Wales (2012). “Modeling Neanderthal clothing using ethnographic analogues”.

Journal of Human Evolution (núm. 63, p. 781-795).
3)�Comunicació,�llenguatge�i�parla
La comunicació és la transmissió d’informació d’un individu a un altre a través

de mitjans sensorials. El llenguatge és un tipus de comunicació complexa, sim-
bòlica i estructurada, però no necessàriament oral, com per exemple el llen-
guatge de les abelles. La parla és la versió vocal o oral del llenguatge que només
utilitzem els humans. Les habilitats per a la parla no van evolucionar de forma
simultània. La llengua parlada és quelcom cultural, però l’habilitat és biològi-
ca i implica diversos factors: factors cerebrals que depenen de l’anatomia del
cervell; factors vocals que depenen de la morfologia i disposició de la gola, la
llengua, les mandíbules i els llavis; i factors neurològics dels quals depenen les
connexions entre l’aparell vocal i el cervell (Rice i Moloney, 2008).
Les evidències paleoantropològiques per identificar el llenguatge són les se-

güents:
• Marques endocranials.
• Apertures als laterals del crani per al pas dels nervis que controlen el mo-
viment de la llengua.
• La morfologia de l’os hioide.
• Dades anatòmiques sobre el control de la respiració.
La base del crani i l’os hioide són els elements fòssils que es conserven i que
permeten l’estudi del llenguatge. L’os hioide és el que permet ancorar els mús-
culs de la mandíbula, la laringe i la llengua i que fan possible la parla. Exem-
ples d’aquestes troballes s’han trobat al jaciment de la Sima de los Huesos
(Atapuerca) o Kebara (Israel) i poden demostrar que el homínids arcaics tenien
capacitat auditiva i un sistema de comunicació oral eficient (Carbonell, 2005;
Martínez i Arsuaga, 2009).
4)�Comportament�social�dels�homínids�arcaics
La cura dels altres en contraposició als actes violents és una evidència de la

socialització entre membres d’un mateix grup. Hi ha evidències per identificar
el comportament social dels homínids, i la traçabilitat d’aquests elements cada
vegada és més antiga. Per la qüestió social, alguns aspectes estan lligats a l’ús
del foc com element socialitzador o a la tecnologia de la caça per a explicar
l’organització dels grups. A més, també s’identifiquen alguns elements a través
dels estudis paleoantropològics com per exemple el llenguatge o el dimorfisme
sexual (Carbonell, 2005). Moltes d’aquestes evidències s’han pogut estudiar a
través del conjunt de fòssils humans de la Sima de los Huesos, ja que l’ampli
conjunt ossi permet valorar tots aquests aspectes (Carbonell, 2005).
Aquestes evidències també s’han identificat en conjunts més antics com Dma-
nisi. La descoberta a Dmanisi d’un individu senil amb patologies s’interpreta
com un element indicador de la cohesió d’un grup. Es considera que fa 1,8
Ma, hi havia una organització grupal que afavoria la cura dels altres (Lordki-
panidze et al., 2005).
Finalment, considerem els enterraments com a evidències d’organització so-

cial d’aquests grups. Els enterraments pròpiament dits només s’han identifi-
cat en contextos de neandertals. Aquests grups, amb un comportament simi-
lar als Homo sapiens, enterraven els morts individualment. L’única evidència
que ens pot portar a un comportament similar en cronologies més antigues és
l’acumulació de la Sima de los Huesos d’uns 400 Ka BP. Aquesta acumulació
d’individus, que no està exempta de debat entre la comunitat científica, ha
estat interpretada com l’evidència més antiga de deposició de cadàvers inten-
cional (Arsuaga et al., 1997).
Els enterraments
Quin significat té enterrar els morts? Dóna capacitat cognitiva en relació amb un pensa-
ment simbòlic o només es tracta d’un acte amb caràcter funcional relacionat amb des-
fer-se del cadàver per qüestions higièniques? Sigui quina sigui la resposta el fet és que hi
ha una evolució dels enterraments i del significat arqueològic de les evidències que s’han
trobat fins ara (Petit i Pedro, 2005).
Des de quan protegim els menors?
Al jaciment de la Sima de los Huesos (Atapuerca) es va recuperar durant diferents cam-

panyes d’excavació restes de l’anomenat Crani 14 batejat com a Benjamina. Aquest
crani pertany a un individu de la població d’Homo heidelbergensis. Aquestes restes
de crani no presenten cap evidència de deformacions postmortem i és en un crani
quasi sencer que presenta una sutura prematura de la fusió entre el parietal esquerre
i els ossos occipitals. Es tracta d’un individu immadur que, d’acord amb les dades
paleoantropològiques quan va morir tindria entre 8 i 12 anys. La superfície endocra-
nial presenta asimetries com a conseqüència d’una patologia definida com a cranio-
sinostosi, que és producte d’una fusió prematura de la sutura lambdoide. Aquestes
patologies són congènites, això vol dir que aquesta criatura va sobreviure a aquesta
situació del naixement fins a l’edat de morir. D’acord amb els autors, durant el seu
període de vida probablement va rebre la mateixa atenció que la resta del grup. Evi-
dències de patologies en individus que sobreviuen es troben a d’altres jaciments com
l’anomenat vell de Dmanisi (Geòrgia), Hulu 1 (Xina), Salé (Marroc), Singa 1 (Sudan),
Trinchera Elefante (Atapuerca) (Gracia et al., 2009; Martinón et al., 2011b). Sembla,
doncs, que els grups humans arcaics cuidaven els membres del grup que ho necessi-
taven. Fins i tot alguns autors assenyalen que aquests fets són les primeres evidències
de compassió i cooperació entre els humans (Martinón et al., 2011b).
A. Gracia; J. L. Arsuaga; I. Martínez; C. Lorenzo; J. M. Carretero; J. M. B. de Castro;

E. Carbonell (2009). “Craniosynostosis in the Middle Pleistocene human cranium 14
from the Sima de los Huesos, Atapuerca, Spain”. Proceedings of the National Academy
of Sciences (núm. 106, p. 6573-6578).
3. Els grups caçadors-recol·lectors d’humans

anatòmicament moderns
Amb un sentiment de tristor entorn a l’enterrament de Shanidar diem adéu als

neandertals i tornem a l’Àfrica per donar la benvinguda a l’Homo sapiens. La
dispersió de l’Homo sapiens i les seves característiques ens mostra els principals
motius de l’èxit evolutiu d’aquesta espècie. Sembla clar que tot i la insistència
en la complexitat dels grups de neandertals finalment s’extingeixen i deixen
només com a únic ocupant humà a la terra l’Homo sapiens.
Shanidar
Shanidar és un jaciment localitzat al nord de l’Iraq que va ser excavat la dècada de 1960
i 1970 per R. Solecki. S’hi van identificar, al voltant d’un dels enterraments individual,
evidències de plantes amb flors que van ser interpretades com a ofrenes florals (Solecki,
1975). La interpretació d’aquest estudi palinològic ha estat molt qüestionat des que es
va publicar (Sommer, 1999).
Neandertals contra Homo sapiens
Mireu l’audiovisual “Homo sapiens: La extinción neandertal” i “The Neandertal in us” i

avalueu els plantejaments que fan sobre l’extinció dels neandertals.
Els humans anatòmicament moderns tenen el seu origen a l’Àfrica fa 154 Ka

identificats com a Homo sapiens idaltu a través de les restes de la vall del Herto a
Etiòpia (White et al., 2003). L’Homo sapiens es dispersa a la resta dels continents
i arriba a llocs encara no explorats en un recorregut que dura uns milers d’anys.
Per explicar la dispersió d’aquesta espècie es plantegen dos models: El model
multiregional i el model de l’origen africà. El model multiregional es basa en la
identificació de trets d’Homo erectus als Homo sapiens asiàtics. El segon model
defensa un origen africà recent (Out of Africa 2). Aquests models han anat
evolucionant d’acord amb les noves descobertes i les perspectives de la recerca
(Dennell i Petraglia, 2012; Stringer, 2014) i han plantejat models d’assimilació
o d’onades de difusió que equilibren bastant les perspectives (Rice i Moloney,
2008; Stringer, 2014).
Sigui quina sigui l’explicació de l’origen i dispersió de l’Homo sapiens, és clar

que aquesta és l’espècie que ocupa tots els territoris i desenvolupa un compor-
tament econòmic, social i tecnològic diferent al que hem descrit fins ara. El
període cultural en què es produeix aquest procés s’anomena Paleolític superi-
or i té unes característiques molt concretes. El Paleolític superior es caracterit-
za per nombroses cronocultures que varien en el temps i l’espai. D’acord amb
Rice i Moloney (2008), les característiques d’aquest període són les següents:
Activitat
Vegeu a la pàgina 267 de llibre d’Eiroa, Prehistoria del mundo (2010), un llistat de caracte-
rístiques principals que podeu valorar vosaltres mateixos.
1)�Complexitat�tecnològica
Al Paleolític superior, la característica més recurrent de la tecnologia és la pro-

ducció de làmines llargues i estretes que es fabriquen principalment en sílex.
La producció d’aquestes làmines exigeix unes tècniques de talla i una prepa-
ració per l’extracció molt acurades. La talla laminar permet produir una gran
quantitat de peces estandarditzades d’un nòdul únic i fabricar eines amb fun-
cionalitats diverses. Les peces lítiques característiques del Paleolític superior
són els raspadors, burins, elements de dors i puntes (Fullola i Nadal 2005, p.
92). Sovint aquestes peces estan preparades per ser emmanegades. A banda de
les matèries primeres lítiques s’utilitzen de forma sistemàtica os, ivori i astes
per a la producció de diferents eines com atzagaies, arpons, agulles i bastons
(Fullola i Nadal 2008, p. 93).
Activitat
Vegeu com es fabrica una làmina al vídeo (en francès) “Préhistoire de la pierre taillée (1).
De l’éclat à la lame”.
2)�Pràctiques�de�subsistència
Durant el Paleolític superior la caça continua essent la pràctica comuna per a

obtenir els recursos necessaris per a la subsistència. Hi ha una especialització
d’acord amb l’oferta de l’entorn, és a dir, que hi ha caçadors de rens i mamuts
al nord i centre d’Europa o caçadors de cérvols a la Mediterrània. A Euràsia,
per exemple, es troben les grans manades d’herbívors compostes per mamuts,
rinoceronts, cavalls i rens.
Al Paleolític superior existeix un coneixement del comportament animal que

permet una caça estratègica i predictible. La caça és una activitat col·lectiva
i ben organitzada, per tant, es pot plantejar la possibilitat que s’establirien
jerarquies entre individus i bandes de comandament. L’instrumental lític per a
la caça permet més agilitat i caçar més preses. Els projectils, l’arc i el propulsor
permeten la caça a distància amb un encert més acurat. A més, es practica la
pesca especialitzada d’espècies tant de riu com marítimes entre alguns grups
adaptats a aquest medis o de forma estacional.
Els subproductes de la caça permeten, a més, la transformació de materials per

a fabricar vestits, eines, ornaments, construcció i combustible (greix i os). Hi
ha una especialització d’acord amb l’entorn a on es distribueixen els grups hu-
mans adaptat als recursos disponibles al territori. Un estudi recent de Shipman
(2015) planteja que la caça sistemàtica està lligada a l’ús dels cànids (gossos) i
els projectils. Això seria un indicador de la domesticació precoç dels gossos i
dels sistemes de caça massiva de mamuts al Paleolític superior.
A més a més, junt amb l’obtenció de carn existeixen nombroses evidències

del consum de vegetals. El consum de vegetals és un tema problemàtic ja que
es tracta de matèria orgànica i són difícils de conservar, per tant, és difícil de
documentar-ne el consum abans de l’ús del foc (Lev et al., 2005; Allué et al.,
2015). De fet, no és fins al Paleolític superior que se n’identifica un ús sistemà-

tic amb un nombre més elevat d’evidències (Revedin et al., 2014). Les evidèn-
cies indiquen, a més, que les plantes es processaven amb l’objectiu d’eliminar
toxines o coure-les (Revedin et al., 2014; Krief et al., 2015). Les plantes també
s’utilitzaven per a fabricar altres objectes, cordes o per a construir (Snir et al.,
2015).
Ohalo II
Un jaciment clau per a entendre l’ús de les plantes al Paleolític superior és Ohalo II (Israel).
Ohalo II amb una cronologia entorn als 23.000 BP, conserva la matèria orgànica perquè
es tracta d’un context anaeròbic afavorit per la presència d’un llac. Els estudis de les restes
vegetals han permès descriure els materials amb què es construïen les cabanes amb una
estructura de tamariu, salze i roures cobert per espècies llenyoses amb branques petites,
fulles i herbàcies. A més a més, l’estudi d’unes 60.000 restes de llavors ha permès explicar
aspectes relacionats amb la dieta vegetal d’aquests grups humans. A través de l’estudi
espacial de la distribució de restes en els diferents sòls d’ocupació s’han pogut identificar
diferents sistemes de preparació d’aliments vegetals (Snir et al., 2015).
(4)
Disciplina que es dedica a
Sortim a pescar: tecnologia nàutica i de pesca fa 40 Ka BP l’estudi de restes de peixos.
Aquest treball ens permet analitzar diversos aspectes sobre el comportament dels ca-
çadors-recol·lectors del Paleolític superior i les seves capacitats tecnològiques en rela-
ció amb l’ocupació de nous territoris i l’obtenció de recursos alimentaris. Les capaci-
tats per recórrer grans distàncies són evidents per les ocupacions humanes a Austràlia
fa uns 50.000 BP. Aquest fet no vol dir, però, que tinguessin una tecnologia nàutica
desenvolupada. En aquest treball es presenten evidències sobre la pesca pelàgica en-
torn als 42.000 BP.
Les evidències de consum de mamífers marins està documentada en períodes antics

en diferents jaciments de Sud-àfrica i a Gibraltar entre d’altres localitats; no obstant
això, no indiquen una tecnologia nàutica o pesquera complexa (Stringer et al., 2008).
De fet, per a poder capturar les preses en zones de poca profunditat o bé embarran-
cades a les platges no hi ha la necessitat de tenir embarcacions.
O’Connor et al. (2011) es basen en les evidències de les illes de d’est de Timor
on s’han excavat una sèrie de coves i abrics que han proporcionat nombroses res-
tes d’ictiofauna4. L’estudi està basat en 38.687 restes de peix a partir de les quals
s’identifiquen 23 taxons. D’aquests, les tonyines són les que representen els valors
més importants. D’acord amb l’estudi, entre 42.000 i 9.000 BP, la ictiofauna pelàgi-
ca representa valors similars als valors dels peixos de la costa. En canvi, en les fases
d’ocupació entre 6.000 i 5.000 BP es redueix l’explotació de fauna pelàgica afavorint
la pesca a la costa. Els autors relacionen aquest fet amb les variacions climàtiques que
afecten les temperatures de l’aigua. No hi ha evidències directes de la tecnologia uti-
litzada per la pesca, però probablement utilitzaven algun tipus de sistema de xarxes.
L’única evidència en aquests jaciments és un ham recuperat entre 23.000 i 16.000 BP.
Aquesta és l’evidència més antiga al món d’un útil d’aquestes característiques.
S. O’Connor; R. Ono; C. Clarkson (2011). “Pelagic fishing at 42,000 years befo-

re the present and the maritime skills of modern humans”. Science (núm. 334, p.
1117-1121).
3)�Complexitat�dels�hàbitats�i�ús�de�l’espai
Les ocupacions al Paleolític superior es caracteritzen per una major comple-

xitat en els assentaments. Especialment els jaciments a l’aire lliure que s’han
trobat a diferents àrees d’Euràsia ens mostren l’organització dels campaments
on es construïen cabanes i s’organitzava l’espai d’acord amb les diferents ac-
tivitats. Al jaciment de Mezhirich (Ucraïna), per exemple, s’han recuperat les
cabanes construïdes amb ossos de mamut configurades amb els ossos i les de-
fenses, amb un fogar central a l’interior de la cabana i fogars exteriors (Soffer et

al., 1997). La construcció de cabanes en d’altres zones d’Europa en les quals no
hi havia la possibilitat d’utilitzar els ossos o hi havia d’altres matèries prime-
res més adients es duia a terme probablement amb vegetals (Snir et al., 2015;
Nadel i Werker, 1999).
4)�Aspectes�socials,�simbolisme,�enterraments�i�art
Les evidències d’enterrament intencionals a partir del Paleolític superior són

més nombroses i s’han trobat a diferents indrets arreu del món. Els enter-
raments habitualment als jaciments europeus tenen característiques similars
amb individus dipositats amb les cames flexionades, presència d’ocre, denes
d’ivori i altres elements acompanyant el mort que fan evidents pràctiques fu-
neràries molt concretes. A més a més, les societats del Paleolític superior fabri-
quen objectes amb caràcter simbòlic (art moble) com les venus, entre d’altres
figuretes, i l’art parietal s’identifica per primera vegada en aquest període.
D’aquestes evidències es podria suggerir un comportament simbòlic complex
proper a la màgia o la religió.
Aquests grups tenien una organització igualitària tot i que s’han identificat
aspectes que indiquen diferències en relació amb el tractament dels individus
als enterraments. Aquest fet sembla indicar diferències entre els individus que
podrien indicar diferències entre membres d’un mateix grup. Al Paleolític su-
perior es creen xarxes socials d’ampli abast territorial que implica una agrega-
ció social. Hi ha un intercanvi de materials a llarga distància i llocs d’agregació
dels grups. En aquest sentit, les venus serien codis simbòlics que podrien tenir
relació amb aquest fet.
Són gravetianes les venus?
Tal com hem assenyalat, les venus s’han descobert a jaciments gravetians. Aquesta
fase cronocultural del Paleolític superior ocupa una període entre 27.000 i 22.000
anys BP (Soffer et al., 2000). Aquestes figuretes sovint s’han utilitzat per explicar as-
pectes sobre la comunicació simbòlica. L’any 2008 a la cova Hohle Fels (Alemanya) es
va descobrir una figueta gairebé completa, a la qual només li faltava el braç esquerre i
l’espatlla. La figureta està tallada en ivori i té una talla de 59 x 34 x 31 mm i pesa 33,3
g. Aquesta venus en comptes de cap té una anella que probablement servia per a ser
utilitzada com a penjoll. Aquest jaciment és un seqüència del Paleolític mitjà fins al
magdalenià amb una sèrie de datacions radiocarbòniques. A l’horitzó on es va loca-
litzar la venus es van dur a terme una sèrie de 10 datacions. Les datacions del nivell
on es localitza la venus demostra que aquesta figureta pertany al nivell aurinyacià.
Aquesta és fins al moment la figureta més antiga que s’ha trobat mai.
N. J. Conard (2009). “A female figurine from the basal Aurignacian of Hohle Fels Cave
in southwestern Germany”. Nature (núm. 459, p. 248-252).
Qui va matar l’home de Sunghir?
El treball de Trinkaus i Buzhilova (2010) ens permet reflexionar sobre diferents as-
pectes que es donen al Paleolític superior. En primer lloc, la qüestió de les pràctiques
funeràries i el reflex en aquestes de diferències entre membres d’un grup. Quins ele-
ments ens permeten identificar diferències? Per què aquestes diferències s’interpreten
com a elements identificatius d’una jerarquia? Per què l’home de Sunghir era algú
important en el grup? En segon lloc, la qüestió sobre la violència�a�la�prehistòria.
D’acord amb Pinker (2011) l’actualitat és el moment menys violent de tota la nostra
història. Precisament, la prehistòria no s’escapa d’aquest fet i es troben evidències que
poden ser interpretades com a signes de violència en moments molt antics (Thorpe,
2003). Ja s’ha parlat de solidaritat entre membres d’un grup i del concepte de com-
passió, per tant, l’element contrari pot estar perfectament inclòs en el comportament
dels nostres avantpassats (Thorpe, 2003). La qüestió de la guerra o conflictes amb
violència és un tema més complex i les evidències clares són relativament recents
(Teschler-Nicola et al., 1999).
L’enterrament de Sunghir 1 localitzat a Vladimir (Rússia) té una cronologia que cor-

respon al gravetià, període datat entorn als 28 Ka BP. L’individu de Sunghir 1 és un
esquelet parcial d’un adult enterrat de panxa enlaire. El cap s’inclina endavant i la
mandíbula es va trobar desplaçada probablement degut al procés de descomposició.
Les mans es trobaven creuades sobre la pelvis i les cames i peus, estesos. D’acord amb
l’anàlisi paleoantropològica s’identifica atrició dental, la histologia cortical, la meta-
porfosis de les superfícies auricular i l’absència de canvis osteològics deguts a l’edat
avançada de l’individu, que sembla que ha mort entre els 50 o 60 anys. A més a més,
els autors el caracteritzen com un individu robust, saludable, d’edat avançada però no
senil. Sobre l’individu es troben traces d’ocre (especialment al voltant del crani/cap)
i unes 3.000 denes d’ivori a sobre i al costat de l’individu. Aquestes denes es troben
sovint una al costat de l’altra, que significa que probablement estaven unides amb
algun material orgànic que ha desaparegut. També podrien estar cosides sobre la roba,
que tampoc no es conserva. A més a mes, trobem braçalets d’ivori cobert d’ocre i un
penjoll d’esquist sobre el tòrax. D’acord amb els estudis que s’han fet, per a produir
una dena calen uns 45 minuts, per tant, aquest enterrament representa com a mínim
unes 3.000 hores de treball. Segons els autors, aquest enterrament suposa un esforç i
una dedicació important que reflectiria la importància de l’individu enterrat.
Aquest enterrament va ser descobert durant les excavacions de la dècada de 1960. Re-
centment, un estudi que va implicar la neteja de l’esquelet va revelar una nova desco-
berta. En la neteja de la primera vertebra toràcica s’identifica un defecte a l’os. Aquest
defecte, de 10 mm d’ample, 1,2 mm d’amplada i 6-7 mm de llargària, només l’ha po-
gut causar un objecte punxegut. D’acord amb l’estudi, aquest forat només ha pogut
ser causat be perimortem o in situ després de l’enterrament i abans de l’excavació. Els
autors descarten aquesta darrera possibilitat per l’associació del material sobre el cos
i la impossibilitat de produir-lo. Per tant, la interpretació és que es tracta d’una ferida
perimortem produïda per un objecte afilat i fi que s’insereix al cos a través de la nuca
amb una trajectòria que arriba fins a la vèrtebra. Però com va morir aquest home?
Els autors presenten 7 escenaris de mort que podeu llegir a Trinkaus i Buzhilova (2010,
p. 6-7) i decidir quina és la més plausible.
E. Trinkaus; A. Buzhilova (2010). “The death and burial of Sunghir 1”. International
Journal of Osteoarchaeology (núm. 22, p. 655-666).
5)�Tradicions�culturals�del�Paleolític�superior�europeu
a)� Aurinyacià� (40.000� -� 25.000� a� BP). Es tracta d’una cronocultura que es

distribueix per Euràsia sota unes condicions climàtiques benignes que afavo-
reixen l’expansió territorial. La tecnologia aurinyaciana es caracteritza per la
talla laminar i la producció de làmines de dors i làmines llargues. La indústria
òssia es caracteritza per les atzagaies.
Activitat
Vegeu com es fabrica una atzagaia al vídeo “Arqueología Experimental Ciemad: cómo
hacer una Azagaya”, de 54 segons de duració.
b)�Gravetià�(25.000�-�20.000�a�BP). Les eines més destacables d’aquest període

són les puntes de dors (puntes de la Gravette) i els burins sobre truncadura.
Té una distribució molt irregular, per exemple, a la península Ibèrica hi ha
molt pocs registres, en canvi és important a la resta d’Europa. D’acord amb
la major part d’estudis, les venus són característiques d’aquest període, tot
i que la troballa de Holhe Fels avança la presència de venus a l’aurinyacià
(Conard, 2009). En aquest període daten els jaciments a l’aire lliure en els
quals es detecten grans estructures d’hàbitat construïdes amb ossos i defenses
de mamut.
c)�Solutrià�(20.000�-�17.000�a�BP). Aquesta cronocultura coincideix amb una

reducció important del poblament i la distribució del Solutrià, limitada a la
península Ibèrica i França. Aquesta tecnologia ve precedida d’una crisi tecno-
lògica que dóna lloc a tot un seguit d’artefactes definitoris com les fulles de
llorer, fulles de salze, puntes amb escotadura, puntes d’aletes i peduncle. El
solutrià s’ha dividit en diverses fases (protosolutrià, Solutrià superior i Solutrià
inferior) encara que els científic no es posen d’acord en aquesta divisió (Eiroa,
2010). Durant aquest període tenen lloc importants processos de regionalit-
zació.
d)�Magdalenià�(17.000�-�10.000�a�BP). En aquest moment s’inicia un procés

de millora climàtica a partir del qual s’inicia la reocupació de les zones del
continent que s’havien abandonat. Tenen importància els artefactes fabricats
en os o banya. En aquest període podem observar diverses fases; la fase final
(Magdalenià superior i final) es caracteritza per la presència d’arpons. Tenen
lloc grans campaments a l’aire lliure com Pincevent o Etiolles.
4. L’Homo sapiens explora nous territoris
4.1. L’ocupació d’Austràlia i Oceania
Potser sembla sorprenent que les primeres ocupacions a Australià tinguin no-
més 50.000 anys, ja que com hem explicat abans l’illa de Java està ocupada
pels humans des de fa més d’1 Ma. No obstant això, d’acord amb la major part
d’investigadors, per arribar a Austràlia la tecnologia nàutica és imprescindible.
Aquest territori és ple d’illes i la distància entre les unes i les altres ha variat
segons el nivell del mar. En els moments de més freds durant els quals el nivell
del mar és més baix van sorgir dues plataformes continentals al SE d’Àsia i
Austràlia. La plataforma anomenada Sunda estava formada per Malàisia, Su-
matra, Java, Bali i Borneo; actualment la major part d’aquest territori està sota
l’aigua. La plataforma anomenada Sahul estava formada per Austràlia, Nova
Guinea i Tasmània. Entre tots dos territoris van quedar algunes illes que van
permetre l’ocupació d’aquests territoris (Carbonell, 2005, p. 561 i 569).
A Austràlia és l’Homo sapiens qui arriba entorn als 60.000 anys BP al jaciment
de Madjedbebe. D’acord amb les dades, en aquest territori s’identifiquen dues
morfologies d’humans diferents que corresponen a la mateixa espècie. D’una
banda, una morfologia gràcil més antiga identificada a través dels enterra-
ments del jaciment de Lake Mungo. D’altra banda, una morfologia robusta
més recent identificada a Kow Swamp. Aquest fet permet discutir la continuï-
tat evolutiva de l’Homo erectus a l’Àsia en contraposició a les onades migratò-
ries des de l’Àfrica.
4.2. L’ocupació d’Americà
L’ocupació del continent americà és un debat continu com a resultat de dife-

rents visions científiques i de les noves descobertes. El debat està centrat en
les diverses rutes d’accés i en la cronologia d’aquesta ocupació. D’acord amb
Carbonell (2005) i Rice i Moloney (2008), les possibles rutes d’accés serien les
següents:
1)�La�ruta�per�Beringia
Aquesta ruta, que presenta dues vies d’accés cap a Amèrica, és la més consistent
de totes per diversos motius. L’estret de Beringia, de 90 km, separa els conti-
nents inclòs un petit arxipèlag d’illes. La profunditat del sòl en aquesta àrea es
només d’uns 37 metres, per tant, aquesta ruta sembla la més factible. Aques-
ta zona seria favorable per als caçadors ja que s’hi estenen prades apropiades
per als grans mamífers (mamuts, bisons, cavalls). De tota manera, les caracte-
rístiques d’aquest paisatge estepari podrien limitar la presència d’humans. A
través d’aquesta ruta ha dues possibilitats de travessar Amèrica, pel litoral o

per l’interior. El més important són les limitacions ecològiques que representa
cadascuna de les dues rutes depenent de les condicions ambientals.
2)�La�ruta�per�l’Atlàntic
Aquesta ruta sembla en principi molt complicada i s’explica a través del re-
gistre lític dels conjunts nord-americans i europeus durant aquest període.
D’acord amb les dades existents, hi ha una similitud important entre les pun-
tes Clovis i les puntes solutrianes. Així, es considera que els grups solutrians es
van anar desplaçant als límits meridionals de l’Atlàntic fins arribar a Amèrica.
Aquesta hipòtesi no exclou les altres vies. No obstant això, a Amèrica hi ha
altres indústries menys complexes i més antigues que no estarien relacionades
amb la tecnologia europea, a més, la travessia seria massa llarga. Els recursos
alimentaris serien escassos i, per tant, la supervivència, molt limitada. Final-
ment, hi ha diferències cronològiques entre el solutrià (fins a 16.000 a BP) i
la cultura Clovis (11.500 a BP).
3)�La�ruta�per�les�illes�de�la�Polinèsia
La localització de jaciments a Sud-amèrica amb cronologies antigues planteja

la possibilitat d’una colonització a través de la Polinèsia. No obstant això, hi
ha elements que contradiuen aquesta hipòtesi: les evidències lingüístiques i
biològiques relacionen els nadius americans amb el NE d’Àsia, els trets dentals
entre els dos grups també són similars, a més fa 10.000 anys no hi havia tecno-
logia suficient per a navegar des d’Austràlia fins a Amèrica. Finalment, les evi-
dències de poblament de l’illa de Pasqua tenen només 1.500 anys d’antiguitat.
Les evidències més antigues al continent sud-americà tenen una dependència

important de la història de la recerca i la importància que s’ha donat als grups
Clovis que s’identifiquen a Nord-amèrica. La cultura anomenada pre-Clovis
és la que es relaciona amb un poblament arcaic més antic que la cultura Clo-
vis. Un dels jaciments clau per a entendre aquestes ocupacions és el jaciment
Monte Verde, que amb les datacions que proporciona obre el primer debat
sobre una ocupació anterior als Clovis. La seqüencia abraça un període entre
11.000 i 13.000 anys i, a més, en un nivell, força discutible, es van obtenir unes
dates entorn al 30.000 anys (Carbonell, 2005, p. 639). Després d’aquesta des-
coberta d’altres jaciments amb cronologies entorn als 25.000 anys d’antiguitat
s’han identificat arreu de Sud-amèrica (Lahaye et al., 2013; Fariña et al., 2014;
Boëda et al., 2014). Per tant, l’explicació de les ocupacions antigues en aquest
continent queda oberta.
Finalment, entren també en consideració les dades genètiques procedents de

l’estudi de l’ADN de poblacions actuals nord-americanes comparades als regis-
tres del Paleolític superior. El jaciment del Paleolític superior de Mal’ta, amb
una cronologia entorn als 24.000 a BP, ha proporcionat dades genètiques per
explicar l’origen del poblament a Amèrica (Raghavan et al., 2014). D’acord
amb aquest estudi els nadius americans contemporanis i les poblacions euroa-
siàtiques occidentals comparteixen ancestres comuns mitjançant el flux genè-
tic d’una població siberiana del Paleolític superior que arriba als primers ame-
ricans (Raghavan et al., 2014). Els americans nadius tenen senyals genètiques
postcolombines però també dels primers americans.
4.3. Tradicions culturals dels caçadors-recol·lectors d’Amèrica
El Pleistocè final és el moment en què s’enregistra una ocupació de Nord-amè-

rica compassada pels anomenats paleoindis amb diferents tradicions tecno-
culturals que abracen un període entre 11.500 fins fa 8.000 BP. Aquestes tra-
dicions tecnoculturals es classifiquen en dues tradicions principals, la tradició
paleoíndia i la tradició plano. La tradició paleoíndia incorpora els complexos
Clovis, Goshen i Folsom. La tradició plano es desenvolupa en les planes del
sud i del nord dels Estats Units amb diferents tradicions tecnoculturals entre
10.200 i 8.000 BP (Carbonell, 2005, p. 652).
El complex anomenat Clovis és per tradició el que es considera el primer

poblament de paleoindis de Nord-amèrica. L’origen d’aquesta població es lo-
calitza a Alaska i no és fins al moment en què es produeix el desglaç que
s’obre un pas terrestre per accedir a Nord-amèrica. Aquests grups de caça-
dors-recol·lectors paleoindis ocupen tot el territori de Nord-amèrica entre
11.500 i 10.500 anys BP aproximadament.
La tecnologia Clovis es caracteritza per una eina de morfologia lanceolada ano-

menada punta Clovis. La característica de la seva base i la seva morfologia in-
dica que probablement es tracta d’un eina que anava emmanegada amb fusta
o os. A més a més, d’aquesta eina n’hi ha d’altres als conjunts Clovis, com
raspadors, làmines i rascadores. Aquests grups es caracteritzen per ser caçadors
de megafauna americana, especialment els mastodonts. Aquest grup ha estat
“acusat” de l’extinció d’aquesta espècie a Nord-amèrica. Els jaciments més ca-
racterístics d’aquest grup són els anomenats kill sites, llocs on realitza, i cache
sites, campaments base. D’acord amb les evidències eren grups de caçadors es-
pecialitzats i no és fins el moment en què s’extingeixen els grans mastodonts
que canvien l’organització econòmica establerta. Sembla que els canvis am-
bientals que tenen lloc durant l’inici de l’Holocè provoquen un canvi en les
tradicions culturals que tenen com a conseqüència la desaparició dels Clovis
i el sorgiment de nous grups com Folsom i la tradició plano.
Els grups Folsom es concentren a l’àrea de les muntanyes rocoses i fins al nord
de Mèxic amb una major concentració a las grans planes. Les datacions dels
jaciments Folsom són entre 10.900 i 10.200 a BP. La tecnologia d’aquests grups
es caracteritza per les anomenades puntes Folsom que són més petites que les
puntes Clovis. La seva base és còncava amb un encanalament que afavoreix
l’emmanegament. Aquest encanalament es produiria a través de la talla per

pressió (Carbonell, 2005, p. 666). Els Folsom estaven especialitzats en la caça
del bisó, que es feia empenyent les manades cap a un barranc i deixar-los caure.
La tradició Plano s’incorpora de forma abrupta i es caracteritza per una diver-

sificació de les tradicions culturals. Aquests grups tot i que tenen tradicions
tecnològiques diferents i variades regionalment són també caçadors de bisons
i cada grup s’adapta explotant d’altres recursos d’acord amb la localització.
La crisi i desaparició d’aquests grups està vinculada a una sèrie de factors eco-
lògics i antròpics. En aquest període existeix una manca d’informació que pot
estar generada per la falta de jaciments entorn als 8.000 a BP.
Vídeos recomanats
En aquesta sèrie de vídeos podeu veure com es fabrica una punta Clovis. Cada vídeo té
una durada d’uns 9 o 10 minuts. Us recomano que els visualitzeu, ja que a més de veure
com es preparen les puntes resulta bastant interessant escoltar el so del copejament.
• “Clovis part 1”.
Les diverses hipòtesis sobre el primer poblament d’Amèrica se sustenten per

diferents descobertes i estudis molt concrets sobre aquest territori. En aquests
articles tractem la qüestió tecnològica i biogeogràfica (Erlandson i Braje, 2011)
i la qüestió cronològica i cultural (Waters et al., 2011).
Per on i com van arribar els primer grups humans a Amèrica?
En aquesta publicació es tracta de manera molt detallada l’ocupació del continent

americà a través d’una perspectiva paleoecològica, paleogeogràfica i tecnològica. El
plantejament dels autors parteix de les evidències dels anomenats cloquers (conche-
ros, shell-middens). Aquest tipus de contextos arqueològics es localitzen en àrees li-
torals arreu del món i tenen una major incidència entre els grups dels darrers caça-
dors-recol·lectors. Normalment estan associats a les economies postglacials. Aquests
cotextos litorals són imprescindibles per a explicar les migracions cap als diferents
continents. El problema principal d’aquests contextos és que probablement la major
part han quedat sota l’aigua i només tenim un percentatge molt reduït d’evidències.
Des del desglaç el nivell del mar ha pujat aproximadament 120 metres, per tant,
les evidències que tenim són “la punta de l’iceberg”, tal com assenyalen els autors
d’aquest treball. Això afecta especialment l’ocupació del continent americà que es va
dur a terme durant el màxim glacial amb un nivell de costa entre 120 i 50 metres
sota l’actual.
Els elements que utilitzen els autors per discutir aquest primer poblament són els
següents: 1) el potencial del la línia de costa de l’oceà Pacífic per afavorir la migració;
2) les característiques paleogeogràfiques de les illes Kuril i la costa de Kamtxatka; 3)
la caracterització de les puntes amb peduncle (stemmed points) que evidencien que es
va expandir a través del continent americà.
L’àrea del Pacífic i les seves característiques afavoreixen un tipus d’economia lligada
a la costa i un desenvolupament tecnològic (navegació i tècniques de pesca) que per-
met el moviment al mar. Com a conseqüència del canvis geogràfics després del mà-
xim glacial i com a conseqüència dels canvis demogràfics els grups humans es veuen
empesos a emigrar. En aquest article s’estudien el conjunt d’illes d’acord amb la dis-
tància entre illes i les seves característiques geogràfiques per a proposar una distància
hipotètica entorn als 17 Ka BP. Tot i la manca d’evidències arqueològiques aquesta
hipòtesi permet plantejar la possibilitat d’un moviment migratori. La caracterització
de la tecnologia lítica basada principalment en la producció de puntes amb pedun-
cle i la comparació amb la mateixa producció tecnològica al llarg de les costes de

Nord-amèrica fins a la Patagònia permet establir un marc cronològic de colonització
d’aquest territori entre 15.000 fins a 9.000 a BP.
J. M. Erlandson; T. J. Braje (2011). “From Asia to the Americas by boat? Paleogeo-

graphy, paleoecology, and stemmed points of the northwest Pacific”. Quaternary In-
ternational (núm. 239, p. 28-37).
Activitat
Analitzeu els mapes i les taules que es presenten a l’article d’Erlandson i Braje (2011).
“From Asia to the Americas by boat? Paleogeography, paleoecology, and stemmed points
of the northwest Pacific”. Quaternary International (núm. 239, p. 28-37)
Qui es va avançar als clovis?
En aquest treball descriuen la descoberta d’una punta de fletxa inserida a una costella
d’un mastodont al jaciment de Manis (Washington, Estats Units). Es presenten i dis-
cuteixen dos aspectes, la qüestió sobre l’extinció de la megafauna i la cultura Clovis
i la importància de l’anomenada cultura pre-Clovis. Les restes estudiades provenen
d’unes excavacions de la dècada de 1970. La resta de la punta de fletxa està clava-
da a la costella en un angle de 45º. No presenta recreixement, això ens indica que
l’animal va morir immediatament després de l’atac. Les datacions radiocarbòniques
d’aquestes restes indiquen que es tracta d’un poblament existent 800 anys abans que
els Clovis. D’acord amb d’altres restes trobades en aquest jaciment, sembla que la
tecnologia dels pre-Clovis es basava majoritàriament en puntes d’os. Per tant, aquest
treball contradiu aquest plantejament i dóna suport a la presència de grups humans
anteriors al Clovis. A més a més, són contraris a la interpretació dels Clovis com a
causants de l’extinció del mastodonts.
M. R. Waters; T. W. Stafford; H. G. McDonald; C. Gustafson; M. Rasmussen; E. Cap-

pellini; J. V. Olsen; D. Szklarczyk; L. J. Jensen; M. T. P. Gilbert (2011). “Pre-Clovis
mastodon hunting 13,800 years ago at the Manis site, Washington”. Science (núm.
334, p. 351-353).
5. Els darrers caçadors-recol·lectors: un model

econòmic en crisi
Els darrers caçadors-recol·lectors de la prehistòria es descriuen a través dels

seus models adaptatius. Trobem a la literatura diverses maneres d’anomenar-
los (Eiroa, 2010): els grups de l’epipaleolític, grups que continuen amb econo-
mia de caça de tradició paleolítica; els grups mesolítics, grups que mantenen
estratègies paleolítiques però de seguida entren en una estratègia d’economia
de producció; els grups submesolítics, grups que viuen en zones limítrofes en
què el Neolític ja està instal·lat i accepten els canvis adaptant-se al nou sistema
econòmic.
No totes aquestes fases s’accepten de la mateixa manera. Alguns autors ho de-

nominen tot epipaleolític i consideren el mesolític un procés. Les característi-
ques d’aquests grups estan sovint relacionades a les formes d’adaptació a un
territori concret, però es poden caracteritzar de forma genèrica com a grups
de transició (taula 5).
Taula 5. Transicions culturals del Paleolític al Neolític per regions, modificat de Rice i Moloney (2008)
Nota
Us recomano adquirir els conceptes més importants del temps (ordre de les fases crono-
culturals i geològiques) i tenir un concepte global del territori (geografia, biogeografia)
per comprendre alguns aspectes del nostre recorregut (figura 2).
5.1. Tecnologia, economia i societat entre els darrers caçadors

recol·lectors
Els canvis climàtics que es produeixen durant aquest període tenen com a con-
seqüència l’adaptació a l’explotació de nous recursos i, per tant, un canvi en la
tecnologia per a captar-los i processar-los. Durant aquest període prenen una
major importància els anomenats micròlits. Aquest tipus d’eines que normal-
ment van emmanegades són petites ascles o puntes de fletxa. Aquestes eines
es produeixen amb matèries primeres lítiques, principalment sílex, seguint les
tradicions anteriors. Es continuen utilitzant ossos, astes i ivori per a la produc-
ció d’eines de caça i pesca.
Els hams, llances i arpons per a la pesca es desenvolupen tecnològicament.

A més, s’identifiqui més evidències d’altres tipus d’eines i objectes (específi-
ques per al treball de la pell, les recol·leccions de tubercles (pals cavadors) o
la cistelleria. També es fabriquen xarxes i trampes per a la pesca i la caça es-
pecialitzada. Aquest canvi en les activitats que esdevenen més intenses tenen
com a conseqüència modificacions en l’entorn (Mannino i Thomas, 2002).
La tecnologia ceràmica ja està incorporada entre alguns grups asiàtics de ca-
çadors-recol·lectors. Les evidències de la cultura jomonica al Japó i a diversos
jaciments de la Xina, permeten explicar processos adaptatius d’un estil de vida
preagrícola (Boaretto et al., 2009; Wu et al., 2012).
Els canvis en l’organització social i el comportament simbòlic es veuen re-

flectits en les diferents estructures, la construcció d’habitats i la diversitat en
les pràctiques funeràries d’aquests grups. S’identifiquen inhumacions, enter-
raments individual, enterraments col·lectius i cremacions. Els cementiris es-
tan associats als assentaments i s’identifiquen aixovars diferents d’acord amb
el sexe, que inclouen una diversitat d’objectes com joies, eines, petxines, etc.
(Grosman et al., 2008). Existeixen representacions artístiques i potser un com-
portament tribal que pot ser identificat com l’evidència d’ideologies.
Xamans, bruixes i altres personatges especials
La cultura natufiana correspon a un període cronològic entre 15.000-11.600 cal. BP.

En els contextos d’aquesta cronologia s’han evidenciat fins a enterraments de 400
individus en diferents jaciments. Aquests grups de caçadors-recol·lectors assumeixen
en períodes relativament antics els hàbits de vida sedentaris, les pràctiques funeràries
estan lligades a l’entorn dels assentaments. Tot i la vida sedentària d’aquests grups
sembla que no hi ha evidències sobre una jerarquia específica entre grups o individus
que denotin una estratificació social, per això s’assumeix que es tracta de societats
igualitàries.
En aquest treball es presenta de forma detallada les restes d’un enterrament exca-
vat a la cova de Hilazon Tachtit (Israel). Entre d’altres estructures, es recuperen en
aquest context un enterrament localitzat en una concavitat ovalada que sembla es
va fer de forma intencional. Sobre l’enterrament hi havia una placa de calcària que
cobria l’enterrament. L’estudi paleoantropològic de les restes humanes recuperades

indiquen que es tracta d’una dona d’uns 45 anys, d’una alçada d’1,5 m aproximada-
ment, que presenta una sèrie de patologies. Presenta un osteòfit, pinçament vertebral
(formació d’os entorn a dues vèrtebres), i una erosió forta de les dents que indiquen
que era una persona vella. A més, presenta patologies congènites com la fusió del
coxal i el sacre i deformacions de la pelvis i les vertebres lumbar i sacre. Per tant, la
dona anava coixa i devia tenir una aparença asimètrica.
Aquesta dona va ser enterrada amb un aixovar molt específic que consistia en uns 50
fragments de closca de tortuga, un bol de basalt, un peu humà, una cua de vaca, un
os d’ala d’àliga, i una pota d’un porc senglar i un crani de marta.
El temps de preparació de l’enterrament (despesa energètica), el tractament especial

de les restes (realització de la cubeta, tractament de les parets i disposició del cos i la
coberta) i els elements que l’acompanyen són els elements que permeten als investi-
gadors interpretar aquest individu com una xamana (vegeu les imatges a l’article).
L. Grosman; N. D. Munro; A. Belfer-Cohen (2008). “A 12,000-year-old Shaman burial

from the southern Levant (Israel)”. Proceedings of the National Academy of Sciences
(núm. 105, p. 17665-17669).
El període que correspon a la fi de l’últim període glacial fins a l’inici dels as-
sentaments d’agricultors té diverses denominacions, d’acord amb les regions:
a)�El�Natufià�al�Pròxim�Orient. Al Pròxim Orient trobem evidències de grups

de darrers caçadors-recol·lectors que adopten l’agricultura en períodes molt
antics. La periodització d’aquestes fases cronoculturals és específica d’aquest
territori (Eiroa, 2010). En aquest territori, que durant aquest període gaudia
de condicions biogeogràfiques més favorables que les actuals, hi havia dife-
rents zones ecològiques que oferien recursos variats. El Natufià és el període
cronocultural. Aquests grups eren caçadors especialitzats en la caça de gaseles
tal com s’evidencia en diferents jaciments localitzats entorn al riu Èufrates, en
la Síria actual (Smith, 2015). Els caçadors conduïen els ramats de gaseles en
zones desèrtiques per fer caceres massives. A més a més, caçaven d’altres preses
i recol·lectaven plantes. A la costa recol·lectaven mol·luscs i pescaven. Aques-
tes caceres massives s’interpreten no només amb l’objectiu d’obtenir aliments
sinó també des de l’aspecte social de la caça (Zeder et al., 2013).
b)�El�Mesolític�europeu. El mesolític Europeu presenta una diversitat de tra-

dicions que s’ajusten a la variabilitat biogeogràfica d’aquesta regió. Amb una
llarga tradició en el seu estudi i les importants troballes als països nòrdics i
a Gran Bretanya permeten descriure de manera molt detallada aquestes tradi-
cions culturals. El mesolític escandinau estava especialitzat a la caça i la pes-
ca. De fet es considera que existeixen dos grups uns que vieu a les terres de
l’interior i d’altres que viuen a la costa.
c)�La�cultura�jomonica�al�Japó. L’illa del Japó fa 2.500-5.000 estava ocupada

per grups de caçadors-recol·lectors adaptats a un territori amb zones i recursos
costaners i zones i recursos de muntanya a l’interior. Les característiques bio-
geogràfiques d’aquesta illa són molt variables de nord a sud i de l’interior a la
costa; per tant, els esquemes adaptatius eren diversos tot i el reduït espai. D’una
banda, a l’interior s’explotava a través de la caça de cérvol i el porc senglar i
a la costa el mamífer marins (dofins, foques i taurons). A més dels recursos de

mar endins s’explotaven recursos de la costa i dels rius. Tots aquests recursos
tenien una producció estacional que marca les activitats d’aquests grups.
Buscant parella a les platges del Japó
Una de les qüestions interessants sobre aquests grups és si es tracta dels mateixos
grups que explotaven la diversitat dels territoris o bé si es tracta de grups diferents es-
pecialitzats. Els estudis isotòpics permeten explicar o plantejar hipòtesis sobre aquests
aspectes. La identificació d’isòtops del carboni, nitrogen i estronci a partir de les anà-
lisis dels ossos humans permeten identificar el tipus d’aliments que ingereixen (Naito
et al., 2013; Tsutaya et al., 2013: Kusaka et al., 2011; García-Díez i Zapata, 2013).
Aquest estudi està basat en les anàlisis dels isòtops estables del carboni i nitrogen
de sis jaciments de dues regions del Japó d’un període de la cultura jomonica entre
2.500 i 5.000 BP. A partir de l’estudi isotòpic es pot interpretar la dieta humana dife-
renciant el major o menor consum de plantes o animals. En principi, i d’acord amb
estudis anteriors d’aquests conjunts, es demostra que aquestes poblacions presenten
diferències alimentàries per sexes. És a dir, els homes caçaven i consumien caça i
les dones pescaven i recol·lectaven plantes. En aquest estudi s’analitzen les relacions
entre poblacions per veure si es poden fer inferències en relació amb l’organització
social d’acord amb l’alimentació.
Els resultats mostren que hi ha diferències entre una mateixa població d’acord amb
el sexe. En els grups del jaciment d’Ota aquesta diferència entre el que consumeixen
els homes i les dones podria estar relacionat amb les activitats que realitzen, per tant,
indicarien una divisió del treball per sexes. El homes Ota pescarien i les dones Ota
recol·lectarien plantes. Un indicador que dóna suport a aquesta hipòtesi és que les
restes humanes dels homes presenten una patologia al canal auditori (exostosis au-
ditiva) fruit de l’exposició a l’aigua freda per fer activitats de pesca continuada. No
obstant això, els autors consideren també la possibilitat que les diferències entre se-
xes sigui deguda als matrimonis patrilocals amb dones migrant de l’interior cap a la
costa. A més d’aquestes diferències, aquest estudi explica diferències entre les regions
amb grups especialitzats en el consum de peix o mol·luscos que estan relacionades
amb la localització dels jaciments i les estratègies d’aprovisionament d’aliments de
cada grup.
Aquestes poblacions són caçadores, pescadores i recol·lectores que amb el temps es

van convertir en grups cada vegada més sedentaris i més complexos que culminen
en el Neolític en una transició que no va ser sincrònica.
S. Kusaka; F. Hyodo; T. Yumoto; M. Nakatsukasa (2010). “Carbon and nitrogen stable

isotope analysis on the diet of Jomon populations from two coastal regions of Japan”.
Journal of Archaeological Science (núm. 37[8], p. 1968-1977).
6. L’inici de l’economia productora: agricultors i

ramaders de la prehistòria
En aquest apartat tractarem el que tradicionalment s’anomena prehistòria re-

cent, que cronoculturalment abrasa el Neolític i l’Edat del Bronze. Aquest perí-
ode de la prehistòria té implicacions més grans en el procés de l’evolució hu-
mana ja que té com a element principal l’inici de la domesticació de plantes
i animals (Fuller et al., 2014). Aquest fet té una significació particular en rela-
ció amb el desenvolupament d’altres formes d’organització social, econòmica
i cultural, i, en definitiva, un canvi envers la relació dels humans amb el seu
entorn. Entendre aquest procés ens permet analitzar el canvi i el desenvolu-
pament dels esdeveniments que se succeeixen a continuació.
La incorporació d’aquest nou model organitzatiu fa que els grups de caça-

dors-recol·lectors redueixin la seva extensió fins a gairebé desaparèixer. De fet,
en l’actualitat només queden grups de caçadors-recol·lectors en zones remo-
tes, que gairebé en tots els casos han tingut contacte amb d’altres grups (Rice
i Moloney, 2008).
En aquest apartat analitzarem les causes, el procés i les conseqüències d’aquest

canvi a través dels canvis que es produeixen als registres arqueològics.
6.1. Models explicatius sobre l’origen de l’economia productiva
L’inici de l’agricultura es desenvolupa a les àrees marginals i sembla que té un

origen multicausal. Hi ha un increment demogràfic que té com a conseqüèn-
cia més necessitats alimentàries. El resultat de l’increment en la productivitat
té com a resultat la producció d’excedents. Aquest aspecte està lligat a la je-
rarquització de la població, ja que els excedents serveixen per a l’intercanvi
i esdevenen una eina de poder i riquesa. Per tant, hi ha una competitivitat
que pot tenir com a conseqüència el conflicte entre grups. Des de la dècada
de 1950 s’han anat plantejant diferents hipòtesis sobre l’inici de l’agricultura
i el canvi de l’economia (Rice i Moloney, 2008):
• La teoria�de�l’oasi segons la qual es planteja que els grups humans, com a

conseqüència d’un període d’aridesa, es veuen reclosos a les zones fèrtils.
Aquest fet tindria lloc al final del Pleistocè i és el que provoca l’inici de
l’agricultura. Aquesta hipòtesi no concorda exactament amb les dades pa-
leoclimàtiques globals.
• La teoria�de l’àrea�nuclear considera que el desenvolupament del Neolític

té lloc a partir de les àrees més favorables ecològicament i des d’aquestes
s’expandeix cap a nous territoris.
• La teoria�de�la�pressió�demogràfica és una conseqüència de l’increment

del sedentarisme d’alguns grups. L’increment demogràfic implica més ne-
cessitats alimentàries, per tant, una major producció que només es pot
aconseguir amb la domesticació de plantes i animals.
• Teoria�de�les�zones�marginals. Pressió demogràfica només en àrees peri-

fèriques i marginals.
• Teoria�ideològica: naixement de les divinitats-naixement de l’agricultura.
El procés d’expansió de l’economia productiva va ser relativament ràpid i té

diferents focus a les regions. Entre els investigadors es discuteix si va ser un
procés en forma d’invasió, una adaptació dels grups locals, una ocupació for-
çant l’extinció dels grups locals o una ocupació de territoris desocupats. En el
cas concret d’Europa, aquest procés d’expansió de l’economia productiva va
sorgir del Pròxim Orient. Per entendre aquest procés, us recomano que llegiu
els capítols I i V de Rojo et al. (2012). De forma relativament paral·lela hi van
haver d’altres focus a Sud-amèrica o la Xina, primer, i a d’altres regions més
endavant identificades a través del procés de domesticació (vegeu la figura 6).
No et casis amb un nouvingut
En l’article de Bramanti et al., 2009, es planteja la discussió sobre la procedència del

poblament neolític al centre d’Europa. Hi ha dues hipòtesis: és un poblament local
o són immigrants del Pròxim Orient. Aquest estudi es basa en les dades genètiques
(ADN i ADN mitocondrial) de 22 restes humanes de caçadors-recol·lectors, 25 restes
d’humans de grups d’agricultors i 484 individus europeus moderns. Podeu veure al
mapa la localització dels jaciments d’on provenen les mostres. Les mostres de pobla-
ció antigues utilitzades en aquest treball corresponen a un període entre 13.400 i
2.300 BC. D’acord amb aquest estudi la transició a l’agricultura a Europa central va
anar acompanyada d’un flux poblacional extern. En principi, d’acord amb els resul-
tats els caçadors-recol·lectors locals, almenys durant les primeres fases, no es van bar-
rejar amb els nouvinguts. El que aquest estudi no pot aclarir es si els habitants locals
actuals procedeixen dels seus avantpassats agricultors o caçadors-recol·lectors. Tot i
que l’escenari demogràfic pot ser una mica més complex si hi ha algunes barreges
genètiques entre ambdós grups.
Una altra qüestió que planteja aquest estudi és la discrepància entre les dades ar-
queològiques i les genètiques. Les dades genètiques aproximen aquestes poblacions
d’agricultors a avantpassats del Pròxim Orient. En canvi, les dades arqueològiques
indiquen que la tradició cultural que s’incorpora al centre Europa, la cultura de la
ceràmica de bandes, prové d’Hongria, el sud-est d’Eslovàquia i probablement de les
cultures neolítiques dels Balcans.
Aquest estudi ens permet plantejar un debat sobre immigració a la prehistòria i va-
lorar com ha canviat el procés migratori si ho comparem amb l’actualitat. Els immi-
grants són sempre els grups de població menys afavorits? Qui s’adapta, el nou vingut
o el local?
B. Bramanti; M. Thomas; W. Haak; M. Unterlaender; P. Jores; K. Tambets; I. Antanai-

tis-Jacobs; M. Haidle; R. Jankauskas; C.-J. Kind (2009). “Genetic discontinuity betwe-
en local hunter-gatherers and central Europe’s first farmers”. Science (núm. 326, p.
137-140).
Finalment, si valorem les conseqüències de l’adopció d’aquest nou sistema

d’organització econòmica potser trobem més aspectes negatius que positius
(taula 6). De fet, estem perduts, la revolució neolítica implica una sèrie de
conseqüències negatives sobre el comportament humà, les relacions socials i

la salut que no se si és millor que ho deixem aquí. Aquest nou sistema de vida
que implica el sedentarisme, la vida en poblats, la dependència del treball,
té com a conseqüències principals, i en principi negatives, les desigualtats, la
violència traduïda en els primers conflictes bèl·lics i problemes per a la salut
(Thorpe, 2003; Malmström, 2010; Leonardi et al., 2012).
Taula 6. Avantatges i inconvenients de l’economia productiva
Avantatges Inconvenients
• Més producció d’aliments en terrenys petits • Increment de les hores de treball: les plan-
• Producció d’excedents per a emmagatze- tes s’han de plantar, cuidar, recollir, emma-
mar i consumir posteriorment o per a inter- gatzemar i els animals s’han de cuidar, pro-
canviar i socialitzar tegir i munyir
• Distribució en un major nombre • Dieta neolítica rica en midó i nutricio-
d’ambients biogeogràfics nalment menys diversa que la dels caça-
• Creixement de la població (més jaciments dors-recol·lectors
arqueològics) • Fracàs dels cultius podia portar a períodes
• Artesans especialistes a temps complet per de fam
suplir les necessitats de la població (diàries • Habitar en assentaments permanents afa-
i de materials de luxe) voreix la vulnerabilitat a les malalties a cau-
• Direcció cap a la diferenciació social i estra- sa de les condicions insalubres i pestes
tificació social • La sobreexplotació porta a la degradació
• Desenvolupament de jerarquies, sorgiment del medi
de societats complexes i emergència de les
primeres grans civilitzacions
6.2. Tecnologia i cultura material dels grups d’agricultors
Els canvis socials i econòmics que tenen lloc durant aquest període tenen im-
plicacions sobre l’evolució tecnològica. Es creen necessitats tecnològiques es-
pecífiques relacionades amb el procés agrícola, la construcció o la ramaderia.
Per tant, en el registre arqueològic es diversifiquen el nombre d’objectes, ei-
nes, estructures d’emmagatzematge o estructures constructives (Rice i Molo-
ney 2008).
La ceràmica
L’ús de la ceràmica de forma sistemàtica s’associa als grups d’agricultors i ramaders, tot
i que hi ha evidències de l’ús de ceràmica entre grups de caçadors-recol·lectors asiàtics
a la Xina i a la cultura jomonica. A les coves de Xianrendong i Yuchanyan (Xina) s’han
recuperat restes ceràmiques entre 18.000 i 20.000 BP (Boaretto et al., 2009; Wu et al.,
2012).
La ceràmica, com sabeu, es trenca, per tant no és un material molt pràctic

per a endur-se si pertanys a un grup nòmada. Això no vol dir que abans de la
ceràmica no existissin objectes o estructures utilitzats per a emmagatzemar o
transportar aliments (Cunningham, 2011). Probablement s’utilitzaven d’altres
matèries primeres com els vegetals (bambú, carbasses, bedoll) o animals (pells).
De fet, l’emmagatzematge és una pràctica que podem reconèixer entre els ca-
çadors-recol·lectors del Paleolític superior, i probablement aquesta necessitat
és una de las causes del sedentarisme dels grups humans (Cunningham, 2011).
La fabricació de recipients de ceràmica necessita d’una matèria primera,

l’argila, i un procés tecnològic de fabricació molt específic que implica el pre-
tractament de l’argila normalment amb desgreixants, la fabricació de l’objecte
i la decoració, l’assecat, la cocció, i el tractament posterior a la cocció. Els reci-
pients ceràmics dels grups d’agricultors i ramaders tenen diferents usos adap-
tats a les seves necessitats. La funcionalitat i les tècniques de producció i de-
coratives varien al llarg de la prehistòria recent. La bona conservació d’aquest
material i les diferències entre tradicions ceràmiques que arriben fins gairebé a
l’actualitat permet classificar de manera molt ajustada la periodització i l’ús de
cada tipus ceràmic. Exemples són la cultura Jomonica (Jomon vol dir cordatge
en japonès), la cultura de la ceràmica de bandes lineals o el Neolític cardial
(que fa referència a la decoració de la ceràmica mediterrània feta amb la pet-
xina Cardium edulis).
Els estudis més específics de la ceràmica en relació amb la seva fabricació, fun-
cionalitat i ús a través de l’aplicació de tècniques arqueomètriques ha permès
anar una mica més enllà en la interpretació de les restes ceràmiques (García-Dí-
ez i Zapata, 2013).
A més a més, en contextos arqueològics de la prehistòria recent enregistrem

d’altres eines i objectes relacionats amb les activitats agrícoles com molins de
mà, aixes, destrals, falç, jous (Bosch i Santacana, 2009). D’aquests tipus de ma-
terials se’n té una molt bona representació a partir dels registres de jaciments
subaquàtics com, per exemple, el jaciment neolític de La Draga a Banyoles
(Bosch et al., 2006). Durant el Neolític, les eines es fabriquen amb fusta o pe-
dra, i, a partir del Calcolític, part d’aquests objectes es fan amb metalls (Gre-
enfield, 1999; Radivojević et al., 2010).
Lectures i vídeos recomanats
Sobre els metalls us recomano llegir:
J.�Bosch;�J.�Santacana (2009). Blat, metalls i cabdills: Catalunya del neolític a la iberització

(p.157-240). Barcelona: Rafael Dalmau.
J.�J.�Eiroa (2010). Prehistoria del mundo (cap. IX). Barcelona: Sello Editorial SL.
Visualitzeu aquests vídeos sobre decoració ceràmica i producció de coure:

• “Ceràmica cardial: Jedson F. Cerezer”.
• “Prehistoric copper smelting in a pit!”.
El fet de la domesticació de plantes i animals té com a conseqüència principal

el sedentarisme dels grups humans. Per tant, una nova forma d’organitzar els
hàbitats, que han de ser construïts com a llocs permanents. Els exemples més
impressionants d’aquests habitatges es localitzen al Pròxim Orient, on s’han
pogut excavar cases senceres als jaciments de Jericó, Ain Ghazal o Çatal Huyuk
(Rice i Moloney, 2008).
Una família pot viure en una casa rodona de 15 m2?
L’any 1972, Flannery publica un model sobre l’evolució urbanística i els canvis eco-
nòmics a través dels registres arqueològics del Pròxim Orient. Aquest model, revisat
recentment, sembla que encara és vàlid per a explicar l’evolució dels habitatges i el
canvi del model durant el Neolític en aquesta regió (Flannery, 2002). El mode de vi-
da sedentari i les activitats que acompanyen l’organització de l’economia producti-
va (agricultura i ramaderia) tenen implicacions en l’arquitectura domèstica. En pri-
mer lloc, els habitatges han de ser més permanents, per tant, es comença a utilitzar
totxanes de fang i els vegetals que tenen més durabilitat. D’altra banda, el procés
evolutiu provoca que els habitatges nuclears de forma circular esdevenen cases qua-
drades. Aquest fet és conseqüència dels canvis econòmics però també de canvis en
l’organització social.
És un fet identificat a través del registre arqueològic que al Pròxim Orient hi ha una
evolució de la morfologia dels habitatges entre el Neolític preceràmic A (PPNA), el
neolític preceràmic B (PPNB) i el desenvolupament de poblats. D’acord amb Flan-
nery (2002), les cases circulars són massa petites per a allotjar una família sencera,
l’estratificació està absent en aquest tipus de societats que viuen en estructura circu-
lar, i aquestes societats no poder organitzar el treball i intensificar el mode de pro-
ducció per a evolucionar a poblats complexos.
D’acord amb aquest autor, per a poder caracteritzar una societat organitzada en un
poblat s’han de trobar les característiques següents: les cases han de ser rectangulars,
han de tenir més de 15 m2, hi ha d’haver estructures d’emmagatzematge d’aliments,
s’han de poder construir estances adossades a la paret de l’habitatge per a allotjar fa-
mílies addicionals, hi ha d’haver mecanismes per a organitzar el treball que permetin
intensificar el mode de producció.
K. V. Flannery (2002). “The origins of the village revisited: from nuclear to extended
households”. American Antiquity (p. 417-433).
6.3. La domesticació de plantes i animals
Aquest fet va més enllà del propi avenç tecnològic que suposa la transformació
genètica d’una espècie per a aprofitar el rendiment i productivitat. Aquest can-
vi revolucionari de la nostra història és clau per a entendre els processos i es-
deveniments que tenen lloc a partir d’aquest moment (Smith, 2015). D’acord
amb les dades que tenim a l’actualitat podem assenyalar que la domesticació
de plantes i animals va ser un procés amb nombrosos focus i que va tenir lloc
esgraonadament (Fuller et al., 2014) (figura 6).
Les primeres plantes domesticades van ser els cereals, ja que es tracta de plantes
anuals. Proporcionen una producció directa i anual si les comparem amb altres
espècies com els arbres fruiters. Probablement, primer hi ha una recol·lecció de
les espècies silvestres que provoca una dependència cada vegada més intensa
del territori. Les evidències arqueològiques de la domesticació de les plantes
es basen en la troballa de restes de llavors de plantes i la seva caracterització
morfològica (taula 7). La conservació d’aquestes restes es pot produir a través
de la carbonització, per mineralització, o en contextos anaeròbics (secs o hu-
mits) (Zohary i Hopf, 2003; Buxó i Piqué, 2008; García-Díez i Zapata, 2013).
L’evidència de domesticació normalment està lligada a un increment en la
talla de la llavor de les espècies domèstiques respecte a la mateixa en el seu
estat silvestre.
Taula 7. Grups de plantes i característiques principals
Grup Nom comú Característiques
Cereals Blat i ordi, arròs, blat de moro, sorgo, mill • Completen el seu cicle en menys d’un any / es
poden autopol·linitzar
• Alt valor energètic (proteïnes i hidrats de carboni)
• Facilitat per a l’emmagatzematge
• Dependència del terreny i de la disponibilitat de
fixar-hi el nitrogen
• Canvi evident de la mida de la varietat domèstica
Llegums Llenties, cigrons, faves, mongetes, pèsols, soja • Plantes anuals / poden fixar nitrogen de
l’atmosfera / autopol·linització
• Alt valor proteic (substitut de la carn)
• Que no canviïn excessivament la mida. Dificultat
per identificar la varietat domèstica
Fibres i olis Lli, cànem, cotó, sèsam Aspectes tecnològics i culinaris
Arbres fruiters i fruita seca Olivera, vinya, figuera, dàtil, poma, ametlla, pistat- • Tenen molt valor energètic
xo, avellaner • Alguns serveixen per a produir subproductes
(olis)
• Els subproductes de la poda serveixen per alimen-
tar els animals i com a llenya
• Consum de Paleolític de moltes de les espècies
però no hi ha evidències d’horticultura fins al Cal-
colític (fi del Neolític)
• Gran inversió de treball i necessitat d’organització
sedentària completa
Verdures i tubercles Meló, all, ceba, pastanaga, carbassa, tomàquet, Aportació de nutrients, vitamines. Valors medicinals
pebrot, albergínia i ocasionalment tecnològics
Condiments i tints Coriandre, comí, safrà, pebre Aspectes culinaris i tecnològics
La domesticació dels animals es va produir, com en el cas de les plantes, en un

procés esgraonat amb diversos focus (Fuller et al., 2014) (taula 8). En el cas dels
animals, al contrari que a les plantes, la domesticació té com a conseqüència
una reducció de la talla. Als conjunts zooarqueològics s’identifiquen canvis
significatius respecte als conjunts paleolítics, ja que l’objectiu de l’explotació
dels animals és diferent. Els animals serveixen per a la producció de subpro-
ductes (llet, formatge), per la força animal en tasques al camp i per al consum
de carn.
Taula 8. Cronologies i focus regionals de la domesticació d’animals

Nota
Progeni- Nom comú Cronologia BP Regió d’origen
tor salvatge d’espècie domestica Busqueu els noms comuns de
les espècies domèstiques i om-
pliu la taula.
Canis lupus 12.000 Oest d’Àsia
Capra ageagrus 9.000 Oest d’Àsia
Ovis orientalis 9.000 Oest d’Àsia
Bos primigenius 8.000 Oest d’Àsia
Sus scrofa 8.000 Oest d’Àsia
Rangifer tarandus ? Nord d’Europa
Oryctolagus cuniculus Antiguitat Ibèria

Progeni- Nom comú Cronologia BP Regió d’origen

tor salvatge d’espècie domestica
Equus ferus 6.000 Àsia central
Equus africanus 6.000 Nord d’Àfrica, Aràbia
Camelus sp. 5.000 Aràbia
Camelus ferus 5.000 Àsia central
Lama 7.000 Sud-amèrica
Cavia 3.000? Sud-amèrica
Felis silvestris 5.000? Oest d’Àsia
Numidia meleagris 2.300 Nord d’Àfrica
Bos mutus ? Himàlaia
Bos gaurus 6.000 Sud-est d’Àsia
Bos javanicus ? Sud-est d’Àsia
Gallus gallus 4.000 Sud-est d’Àsia
Meleagris gallopavo 500 AD Nord-amèrica
Carrasius sp. 500 AD Xina
Figura 6. Cronologia i focus regionals de domesticació de plantes (modificat de Rice i

Moloney, 2008).
6.4. Tradicions culturals neolítiques
1)�El�Neolític�a�la�Xina
La domesticació de les plantes i animals a la Xina està estretament lligada amb

la producció d’arròs en les àrees del sud i de mills al nord. Pel que fa als animals
es domestiquen porcs, búfal d’aigua i gallines en totes les regions. Els registres
carpològis suggereixen que la domesticació de l’arròs va tenir lloc a la vall del
riu Yangtze entorn als 6.500 BP (Fuller et al., 2009). Tot i això, el cultiu de
l’espècie silvestre s’identifica en cronologies més antigues a partir del 8.000 BP.
Els grups neolítics a la Xina vivien en poblats amb diferents tipus d’habitatges,
emmagatzemaven els cereals, i utilitzaven els estris i objectes que caracterit-
zen els grups organitzats en una economia productiva (Rice i Moloney, 2008).
Els grups que cultivaven els mills al nord de la Xina també vivien en habitat-
ges circulars, emmagatzemaven el gra i utilitzaven ceràmiques. Aquests grups
mantenien també activitats relacionades amb la collita d’espècies silvestres i
la caça (Rice i Moloney, 2008).
2)�Pastoralisme�a�l’Àfrica:�Nabta�Playas
Tornem a l’Àfrica puntualment per explicar el fenomen del pastoralisme a tra-

vés dels grups de pastors de Nabta Playas (Wendorf i Schild, 1998). El pas-
toralisme és un aspecte molt complex de la prehistòria ja que és un model
d’organització econòmica que parteix de la domesticació dels animals i d’una
economia en principi de caràcter mixta (Halstead, 1996). Els grups de Nabta
Playas es localitzen a Egipte i es caracteritzen per una economia basada en
el pastoralisme i per la construcció de megàlits complexos (Rice i Moloney,
2008).
3)�Agricultura�a�Europa.�El�fenomen�de�cultura�de�la�ceràmica�lineal
Les tradicions agrícoles i ramaderes a Europa s’incorporen en un procés rela-

tivament llarg (Rice i Moloney, 2008; Bramanti et al., 2009). Diverses hipòte-
sis plantegen la possibilitat d’un accés d’aquesta tradició econòmica i cultu-
ral des d’Hongria i els Balcans i una adaptació o extinció dels grups de caça-
dors-recol·lectors locals. A l’Europa central s’estableixen uns grups procedents
de la tradició anomenada “cultura de la ceràmica lineal”. Aquesta incorpora-
ció té, de fet, una ràpida colonització del territori centreeuropeu. Aquesta tra-
dició es localitza en assentaments amb una particularitat específica: la presèn-
cia d’aquest tipus de ceràmica i la construcció de cases rectangulars de gran
format.
Activitat
Després de valorar els comportaments humans dels caçadors-recol·lectors i dels agricul-

tors i ramaders, si poguéssiu escollir què us agradaria més?
Bibliografia
Agustí, J.; Lordkipanidze, D. (2011). “How «African» was the early human dispersal out
of Africa?”. Quaternary Science Reviews (núm. 30, p. 1338-1342).
Aiello, L. C. (2010). “Five years of Homo floresiensis”. American Journal of Physical Anthro-
pology (núm. 142, p. 167-179).
Allué, E.; Cáceres, I.; Expósito, I.; Canals, A.; Rodríguez, A.; Rosell, J.; de Castro,
J. M. B.; Carbonell, E. (2015). “Celtis remains from the Lower Pleistocene of Gran Dolina,
Atapuerca (Burgos, Spain)”. Journal of Archaeological Science (núm. 53, p. 570-577).
Arsuaga, J. L.; Martínez, I.; Gracia, A.; Carretero, J. M.; Lorenzo, C.; García, N.;
Ortega, A. (1997). “Sima de los Huesos (Sierra de Atapuerca, Spain). The site”. Journal of
Human Evolution (núm. 33, p. 109-127).
Arsuaga, J. L.; Martínez, I. (2004). La especie elegida. Madrid: RBA.
Bar-Yosef, O.; Belfer-Cohen, A. (2001). “From Africa to Eurasia-early dispersals”. Quater-

nary International (núm. 75, p. 19-28).
Berna, F.; Goldberg, P.; Horwitz, L. K.; Brink, J.; Holt, S.; Bamford, M.; Chazan,
M. (2012). “Microstratigraphic evidence of in situ fire in the Acheulean strata of Wonderwerk
Cave, Northern Cape province, South Africa”. Proceedings of the National Academy of Sciences
(núm. 109, p. E1215-E1220).
Blasco, R.; Rosell, J.; Arsuaga, J. L.; de Castro, J. M. B.; Carbonell, E. (2010). “The
hunted hunter: the capture of a lion (Panthera leo fossilis) at the Gran Dolina site, Sierra de
Atapuerca, Spain”. Journal of archaeological science (núm. 37, p. 2051-2060).
Blasco, R.; Blain, H.-A.; Rosell, J.; Díez, J. C.; Huguet, R.; Rodríguez, J.; Arsuaga, J.
L.; de Castro, J. M. B.; Carbonell, E. (2011). “Earliest evidence for human consumption
of tortoises in the European Early Pleistocene from Sima del Elefante, Sierra de Atapuerca,
Spain”. Journal of human evolution (núm. 61, p. 503-509).
Boaretto, E.; Wu, X.; Yuan, J.; Bar-Yosef, O.; Chu, V.; Pan, Y.; Weiner, S. (2009).
“Radiocarbon dating of charcoal and bone collagen associated with early pottery at Yucha-
nyan Cave, Hunan Province, China”. Proceedings of the National Academy of Sciences (núm.
106[24], p. 9595-9600).
Boëda, E.; Clemente-Conte, I.; Fontugne, M.; Lahaye, C.; Pino, M.; Felice, G. D.;
Guidon, N.; Hoeltz, S.; Lourdeau, A.; Pagli, M. (2014). “A new late Pleistocene archae-
ological sequence in South America: the Vale da Pedra Furada (Piauí, Brazil)”. Antiquity (núm.
88, p. 927-941).
Bosch, J.; Chinchilla, J.; Galter, J. T.; Aguer, C.; Gallent, F.; Álvarez, R.; Buti-
nyà, X.; Carrera, J. S.; de Catalunya, M.d.A. (2006). “Els objectes de fusta del poblat
neolític de la Draga: excavacions 1995-2005”. Museu d’Arqueologia de Catalunya, Centre
d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya.
Bosch, J.; Santacana, J. (2009). Blat, metalls i cabdills: Catalunya del neolític a la iberització.
Barcelona: Rafael Dalmau.
Bramanti, B.; Thomas, M.; Haak, W.; Unterlaender, M.; Jores, P.; Tambets,
K.;Antanaitis-Jacobs, I.; Haidle, M.; Jankauskas, R.; Kind, C.-J. (2009). “Genetic dis-
continuity between local hunter-gatherers and central Europe’s first farmers”. Science (núm.
326, p. 137-140).
Buxó, R.; Piqué, R. (2008). Arqueobotánica: los usos de las plantas en la Península Ibérica.
Madrid: Editorial Ariel.
Carbonell (coord.) (2005). Homínidos. Madrid: Ed. Ariel.
Carbonell, E.; Mosquera, M.; Sala, R.; Van der Made, J. (1999). “Out of Africa: the
dispersal of the earliest technical systems reconsidered”. Journal of Anthropological Archaeology
(núm. 18, p. 119-136).
Carbonell, E.; Ramos, R. S.; Rodríguez, X. P.; Mosquera, M.; Ollé, A.; Vergès, J. M.;
Martínez-Navarro, B.; de Castro, J. M. B. (2010). “Early hominid dispersals: a techno-
logical hypothesis for «out of Africa»”. Quaternary International (núm. 223, p. 36-44).
Cela, J. C.; Ayala, F. J. A. (2001). Senderos de la evolución humana. Madrid: Alianza Editorial.
Conard, N. J. (2009). “A female figurine from the basal Aurignacian of Hohle Fels Cave in
southwestern Germany”. Nature (núm. 459, p. 248-252).
Cunningham, P. (2011). “Caching your savings: The use of small-scale storage in European
prehistory”. Journal of Anthropological Archaeology (núm. 30, p. 135-144).
Dennell, R.; Roebroeks, W. (2005). “An Asian perspective on early human dispersal from
Africa”. Nature (núm. 438, p. 1099-1104).
Dennell, R.; Petraglia, M. D. (2012). “The dispersal of Homo sapiens across southern
Asia: how early, how often, how complex?”. Quaternary Science Reviews (núm. 47, p. 15-22).
Dennell, R. (2014). “Hallam Movius, Helmut de Terra and the Line that Never Was: Burma,
1938”. A: Boyle, K., Raben, B.R., Hunt, C. (eds.). Living in the landscape: Essays in honour of
Graeme Barker, G. (p. 11-34). Cambridge: McDonald Institute for ARchaeological Research.
Domínguez-Rodrigo, M.; Pickering, T. R. (2003). “Early hominid hunting and scaven-

ging: A zooarcheological review”. Evolutionary Anthropology: Issues, News, and Reviews (núm.
12, p. 275-282).
Eiroa, J. J. (2000). Nociones de Prehistoria general. Madrid: Ed. Ariel.
Eiroa, J. J. (2010). Prehistoria del mundo. Barcelona: Sello Editorial SL.
Erlandson, J. M.; Braje, T. J. (2011). “From Asia to the Americas by boat? Paleogeography,
paleoecology, and stemmed points of the northwest Pacific”. Quaternary International (núm.
239, p. 28-37).
Espigares, M. P.; Martínez-Navarro, B.; Palmqvist, P.; Ros-Montoya, S.; Toro, I.;
Agustí, J.; Sala, R. (2013). “Homo vs. Pachycrocuta: Earliest evidence of competition for
an elephant carcass between scavengers at Fuente Nueva-3 (Orce, Spain)”. Quaternary Inter-
national (núm. 295, p. 113-125).
Fariña, R. A.; Tambusso, P. S.; Varela, L.; Czerwonogora, A.; Di Giacomo, M.; Mus-
so, M.; Bracco, R.; Gascue, A. (2014). “Arroyo del Vizcaíno, Uruguay: a fossil-rich 30-ka-
old megafaunal locality with cut-marked bones”. Proceedings of the Royal Society B: Biological
Sciences (núm. 281, p. 2013-2211).
Finlayson, C.; Carrion, J. S. (2007). “Rapid ecological turnover and its impact on Nean-
derthal and other human populations”. Trends in Ecology & Evolution (núm. 22, p. 213-222).
Finlayson, C.; Brown, K.; Blasco, R.; Rosell, J.; Negro, J. J.; Bortolotti, G. R.; Fin-
layson, G.; Marco, A. S.; Pacheco, F. G.; Vidal, J. R. (2012). “Birds of a feather: Nean-
derthal exploitation of raptors and corvids”. PloS one (núm. 7, e45927).
Flannery, K. V. (2002). “The origins of the village revisited: from nuclear to extended hou-
seholds”. American Antiquity (p. 417-433).
Fuller, D. Q.; Qin, L.; Zheng, Y.; Zhao, Z.; Chen, X.; Hosoya, L. A.; Sun, G. P. (2009).
“The domestication process and domestication rate in rice: spikelet bases from the Lower
Yangtze”. Science (núm. 323, p. 1607-1610).
Fuller, D. Q.; Denham, T.; Arroyo-Kalin, M.; Lucas, L.; Stevens, C. J.; Qin, L.
(2014). “Convergent evolution and parallelism in plant domestication revealed by an expan-
ding archaeological record”. Proceedings of the National Academy of Sciences (núm. 111[17],
p. 6147-6152).
Fullola, J. M.; Nadal, J. (2008). Introducció a la prehistòria. L’evolució de la cultura humana.

Barcelona: Ed. UOC.
Goren-Inbar, N.; Alperson, N.; Kislev, M. E.; Simchoni, O.; Melamed, Y.; Ben-Nun,
A.; Werker, E. (2004). “Evidence of hominin control of fire at Gesher Benot Yaaqov, Israel”.
Science (núm. 304, p. 725-727).
García-Díez, M.; Zapata, L. (2013). Métodos y técnicas de análisis y estudio en arqueología

prehistórica. Bilbao: Universidad del País Vasco.
Gracia, A.; Arsuaga, J. L.; Martínez, I.; Lorenzo, C.; Carretero, J. M.; de Castro, J.
M. B.; Carbonell, E. (2009). “Craniosynostosis in the Middle Pleistocene human cranium
14 from the Sima de los Huesos, Atapuerca, Spain”. Proceedings of the National Academy of
Sciences (núm. 106, p. 6573-6578).
Greenfield, H. J. (1999). “The Origins of Metallurgy: Distinguishing Stone from Metal

Cut-marks on Bones from Archaeological Sites”. Journal of Archaeological Science (núm. 26,
p. 797-808).
Grosman, L.; Munro, N. D.; Belfer-Cohen, A. (2008). “A 12,000-year-old Shaman burial

from the southern Levant (Israel)”. Proceedings of the National Academy of Sciences (núm. 105,
p. 17665-17669).
Halstead, P. (1996). “Pastoralism or household herding? Problems of scale and specializa-

tion in early Greek animal husbandry”. World Archaeology (núm. 28, p. 20-42).
Holliday, T. W. (1997). “Postcranial evidence of cold adaptation in European Neandertals”.

American Journal of Physical Anthropology (núm. 104, p. 245-258).
Krief, S.; Daujeard, C.; Moncel, M.-H.; Lamon, N.; Reynolds, V. (2015). “Flavouring
food: the contribution of chimpanzee behaviour to the understanding of Neanderthal cal-
culus composition and plant use in Neanderthal diets”. Antiquity (núm. 89, p. 464-471).
Kusaka, S.; Hyodo, F.; Yumoto, T.; Nakatsukasa, M. (2010). “Carbon and nitrogen
stable isotope analysis on the diet of Jomon populations from two coastal regions of Japan”.
Kusaka, S.; Nakano, T.; Yumoto, T.; Nakatsukasa, M. (2011). “Strontium isotope evi-
dence of migration and diet in relation to ritual tooth ablation: a case study from the Ina-
riyama Jomon site, Japan”. Journal of Archaeological Science (núm. 38[1], p. 166-174).
Lahaye, C.; Hernández, M.; Boëda, E.; Felice, G. D.; Guidon, N.; Hoeltz, S.; Lour-
deau, A.; Pagli, M.; Pessis, A.-M.; Rasse, M. (2013). “Human occupation in South Ame-
rica by 20,000 BC: The Toca da Tira Peia site, Piaui, Brazil”. Journal of Archaeological Science
(núm. 40, p. 2840-2847).
Lalueza-Fox, C.; Römpler, H.; Caramelli, D.; Stäubert, C.; Catalano, G.; Hug-
hes, D.; Rohland, N.; Pilli, E.; Longo, L.; Condemi, S. (2007). “A melanocortin 1 re-
ceptor allele suggests varying pigmentation among Neanderthals”. Science (núm. 318, p.
1453-1455).
Leonardi, M.; Gerbault, P.; Thomas, M. G.; Burger, J. (2012). “The evolution of lactase
persistence in Europe. A synthesis of archaeological and genetic evidence”. International Dairy
Journal (núm. 22, p. 88-97).
Lev, E.; Kislev, M. E.; Bar-Yosef, O. (2005). “Mousterian vegetal food in Kebara cave, Mt.
Carmel”. Journal of Archaeological Science (núm. 32, p. 475-484).
Lordkipanidze, D.; Vekua, A.; Ferring, R.; Rightmire, G. P.; Agustí, J.; Kiladze, G.;
Mouskhelishvili, A.; Nioradze, M.; Ponce de León, M. S.; Tappen, M.; Zollikofer,
C. P. E. (2005). “The earliest toothless hominin skull”. Nature (núm. 434, p. 717-718).
Lordkipanidze, D.; Ponce de León, M. S.; Margvelashvili, A.; Rak, Y.; Rightmire,
G. P.; Vekua, A.; Zollikofer, C. P. (2013). “A complete skull from Dmanisi, Georgia, and
the evolutionary biology of early Homo”. Science (núm. 342, p. 326-331).
Malmström, H.; Linderholm, A.; Lidén, K.; Storå, J.; Molnar, P.; Holmlund, G.;
Jakobsson, M.; Götherström, A. (2010). “High frequency of lactose intolerance in a pre-
historic hunter-gatherer population in northern Europe”. BMC Evolutionary Biology (núm.
10[89], p. 1471-2148).
Mannino, M. A.; Thomas, K. D. (2002). “Depletion of a resource? The impact of prehisto-

ric human foraging on intertidal mollusc communities and its significance for human sett-
lement, mobility and dispersal”. World Archaeology (núm. 33, p. 452-474).
Martínez, I.; Arsuaga, J. L. (2009). “El origen del lenguaje: la evidencia paleontológica”.
Munibe Antropologia-Arkeologia (núm. 60, p. 5-16).
Martinón-Torres, M.; Dennell, R.; Bermúdez de Castro, J. M. (2011a). “The Deni-

sova hominin need not be an out of Africa story”. Journal of Human Evolution (núm. 60, p.
251-255).
Martinón-Torres, M.; Martín-Francés, L.; Gracia, A.; Olejniczak, A.; Prado-Simón,

L.; Gómez-Robles, A.; Lapresa, M.; Carbonell, E.; Arsuaga, J. L.; de Castro, J. M. B.
(2011b). “Early Pleistocene human mandible from Sima del Elefante (TE) cave site in Sierra
de Atapuerca (Spain): a palaeopathological study”. Journal of Human Evolution (núm. 61, p.
1-11).
Mosquera, M.; Ollé, A.; Rodríguez, X. (2013). “From Atapuerca to Europe: Tracing the
earliest peopling of Europe”. Quaternary International (núm. 295, p. 130-137).
Movius, H. L. (1948). “The Lower Palaeolithic cultures of southern and eastern Asia”.
Transactions of the American Philosophical Society (p. 329-420).
Nadel, D.; Werker, E. (1999). “The oldest ever brush hut plant remains from Ohalo II,
Jordan Valley, Israel (19,000 BP)”. Antiquity (núm. 73, p. 755-764).
Naito, Y. I.; Chikaraishi, Y.; Ohkouchi, N.; Yoneda, M. (2013). “Evaluation of carni-
vory in inland Jomon hunter-gatherers based on nitrogen isotopic compositions of individu-
al amino acids in bone collagen”. Journal of Archaeological Science (núm. 40[7], p. 2913-2923).
Norton, C. J.; Bae, K. (2008). “The Movius Line sensu lato (Norton et al., 2006) further
assessed and defined”.Journal of human evolution (núm. 55, p. 1148-1150).
O’Connor, S.; Ono, R.; Clarkson, C. (2011). “Pelagic fishing at 42,000 years before the
present and the maritime skills of modern humans”. Science (núm. 334, p. 1117-1121).
Parés, J. M.; Arnold, L.; Duval, M.; Demuro, M.; Pérez-González, A.; Bermúdez de
Castro, J. M.; Carbonell, E.; Arsuaga, J. L. (2013). “Reassessing the age of Atapuerca-TD6
(Spain): new paleomagnetic results”. Journal of Archaeological Science (núm. 40, p. 4586-4595).
Palmqvist, P.; Martínez-Navarro, B.; Pérez-Claros, J. A.; Torregrosa, V.; Figuei-

rido, B.; Jiménez-Arenas, J. M.; Espigares, M. P.; Ros-Montoya, S.; De Renzi, M.
(2011). “The giant hyena Pachycrocuta brevirostris: modelling the bone-cracking behavior
of an extinct carnivore”. Quaternary International (núm. 243, p. 61-79).
Petit, M. A. (1998). “Posar a l’hora el rellotge de la prehistòria: calibració de les datacions

radiocarbòniques de la prehistòria moianesa”. Modilianum (núm. 19, p. 3-20).
Petit, M. A.; Pedro, M. (2005). Enterrar els morts. Una aproximació al món funerari prehistòric.
Barcelona: Societat Catalana d’Arqueologia.
Pinker, S. (2011). The better angels of our nature: The decline of violence in history and its causes.
Londres: Penguin UK.
Radivojević, M.; Rehren, T.; Pernicka, E.; Šljivar, D.; Brauns, M.; Borić, D. (2010).
“On the origins of extractive metallurgy: new evidence from Europe”. Journal of Archaeological
Science (núm. 37, p. 2775-2787).
Rae, T. C.; Koppe, T.; Stringer, C. B. (2011). “The Neanderthal face is not cold adapted”.
Journal of Human Evolution (núm. 60, p. 234-239).
Raghavan, M.; Skoglund, P.; Graf, K. E.; Metspalu, M.; Albrechtsen, A.; Moltke, I.;
Rasmussen, S.; Stafford Jr, T. W.; Orlando, L.; Metspalu, E. (2014). “Upper Palaeolit-
hic Siberian genome reveals dual ancestry of Native Americans”. Nature (núm. 505, p. 87-91).
Revedin, A.; Longo, L.; Lippi, M. M.; Marconi, E.; Ronchitelli, A.; Svoboda, J.;
Anichini, E.; Gennai, M.; Aranguren, B. (2014). “New technologies for plant food pro-
cessing in the Gravettian”. Quaternary International.
Rice, P. C.; Moloney, N. (2008). Biological Anthropology and Prehistory (2a edició). Boston:
Pearsons Education.
Rojo, M.; Garrido, R.; García-Martínez de Lagrán, I. (2012). El Neolítico en la Península

Ibérica y su contexto europeo. Madrid: Ed. Càtedra.
Saidel, B. A. (1993). “Round house or square? Architectural form and socio-economic or-
ganization in the PPNB”. Journal of Mediterranean Archaeology (núm. 6, p. 65-124).
Shipman, P. (2015). “How do youkill 86 mammoths? Taphonomic investigations of mam-

moth megasites”. Quaternary International (núm. 359-360, p. 38-46).
Smith, B. D. (2015). “A comparison of niche construction theory and diet breadth models
as explanatory frameworks for the initial domestication of plants and animals”. Journal of
Archaeological Research (p. 1-48).
Snir, A.; Nadel, D.; Weiss, E. (2015). “Plant-food preparation on two consecutive floors
at Upper Paleolithic Ohalo II, Israel”. Journal of Archaeological Science (núm. 53, p. 61-71).
Soffer, O.; Adovasio, J. M.; Kornietz, N. L.; Velichko, A. A.; Gribchenko, Y. N.;
Lenz, B. R.; Suntsov, V. Y. (1997). “Cultural stratigraphy at Mezhirich, an Upper Palaeo-
lithic site in Ukraine with multiple occupations”. Antiquity (núm. 71, p. 48-62).
Soffer, O.; Adovasio, J. M.; Hyland, D. C. (2000). “The «Venus» Figurines: Textiles,
Basketry, Gender, and Status in the Upper Paleolithic”. Current Anthropology (núm. 41, p.
511-537).
Solecki, R. S. (1975). “Shanidar IV, a Neanderthal flower burial in northern Iraq”. Science
(núm. 190, p. 880-881).
Sommer, J. D. (1999). “The Shanidar IV ‘Flower Burial’: A re-evaluation of Neanderthal

burial ritual”. Cambridge Archaeological Journal (núm. 9, p. 127-129).
Sorensen, A.; Roebroeks, W.; Van Gijn, A. (2014). “Fire production in the deep past?
The expedient strike-a-light model”. Journal of Archaeological Science (núm. 42, p. 476-486).
Stringer, C. (2014). “Why we are not all multiregionalists now”. Trends in Ecology & Evolution
(núm. 29, p. 248-251).
Stringer, C. B.; Finlayson, J.; Barton, R.; Fernández-Jalvo, Y.; Cáceres, I.; Sabin, R.;
Rhodes, E.; Currant, A.; Rodríguez-Vidal, J.; Giles-Pacheco, F. (2008). “Neanderthal
exploitation of marine mammals in Gibraltar”. Proceedings of the National Academy of Sciences
(núm. 105, p. 14319-14324).
Teschler-Nicola, M.; Gerold, F.; Bujatti-Narbeshuber, M.; Prohaska, T.; Latkoczy,

C.; Stingeder, G.; Watkins, M. (1999). “Evidence of genocide 7000 BP-Neolithic paradigm
and geo-climatic reality”. Collegium Antropologicum (núm. 23, p. 437-450).
Thorpe, I. J. (2003). “Anthropology, archaeology, and the origin of warfare”. World Archa-
eology (núm. 35, p. 145-165).
Trinkaus, E.; Buzhilova, A. (2010). “The death and burial of Sunghir 1”. International
Journal of Osteoarchaeology (núm. 22, p. 655-666).
Tsutaya, T.; Sawada, J.; Dodo, Y.; Mukai, H.; Yoneda, M. (2013). “Isotopic evidence
of dietary variability in subadults at the Usu-moshiri site of the Epi-Jomon culture, Japan”.
Van Kolfschoten, T. (2014). “The Palaeolithic locality Schöningen (Germany): A review

of the mammalian record”. Quaternary International (núm. 326, p. 469-480).
Villmoare, B.; Kimbel, W. H.; Seyoum, C.; Campisano, C. J.; DiMaggio, E. N.;
Rowan, J.; Braun, D. R.; Arrowsmith, J. R.; Reed, K. E. (2015). “Early Homo at 2,8
Ma from Ledi-Geraru, Afar, Ethiopia”. Science (núm. 347, p. 1352-1355).
Wales, N. (2012). “Modeling Neanderthal clothing using ethnographic analogues”. Journal

of Human Evolution (núm. 63, p. 781-795).
Wang, W.; Bae, C. J.; Huang, S.; Huang, X.; Tian, F.; Mo, J.; Huang, Z.; Huang, C.;
Xie, S.; Li, D. (2014). “Middle Pleistocene bifaces from Fengshudao (Bose Basin, Guangxi,
China)”. Journal of Human Evolution (núm. 69, p. 110-122).
Waters, M. R.; Stafford, T. W.; McDonald, H. G.; Gustafson, C.; Rasmussen, M.;
Cappellini, E.; Olsen, J. V.; Szklarczyk, D.; Jensen, L. J.; Gilbert, M. T. P. (2011). “Pre-
Clovis mastodon hunting 13,800 years ago at the Manis site, Washington”. Science (núm.
334, p. 351-353).
Wendorf, F.; Schild, R. (1998). “Nabta Playa and its role in northeastern African prehis-
tory”. Journal of Anthropological Archaeology (núm. 17, p. 97-123).
White, T. D.; Asfaw, B.; DeGusta, D.; Gilbert, H.; Richards, G. D.; Suwa, G.; Clark
Howell, F. (2003). “Pleistocene Homo sapiens from Middle Awash, Ethiopia”. Nature (núm.
423, p. 742-747).
Wood, B. (2011). “Did early Homo migrate «out of» or «in to» Africa?”. Proceedings of the
National Academy of Sciences (108.26, p. 10375-10376).
Wu, X.; Zhang, C.; Goldberg, P.; Cohen, D.; Pan, Y.; Arpin, T.; Bar-Yosef, O. (2012).
“Early pottery at 20,000 years ago in Xianrendong Cave, China”. Science (núm. 336[6089],
p. 1696-1700).
Zeder, M. A.; Bar-Oz, G.; Rufolo, S. J.; Hole, F. (2013). “New perspectives on the use
of kites in mass-kills of Levantine gazelle: a view from northeastern Syria”. Quaternary Inter-
national (núm. 297, p. 110-125).
Zohary, D.; Hopf, M. (2003). Domestication of Plants in the Old World: The origin and spread
of domesticated plants in Southwest Asia, Europe, and the Mediterranean Basin (1a ed., 1988).
Oxford: Oxford University Press.

Prehistòria

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Prehistòria

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Prehistòria

Ethel Ann Allué Martí

Temps mínim de dedicació recomanat: 5 hores

Ethel Ann Allué Martí

La revisió d'aquest recurs d'aprenentatge UOC ha estat coordinada

Tercera edició: setembre 2020

2. Els grups de caçadors-recol·lectors arcaics.................................. 15

3. Els grups caçadors-recol·lectors d’humans

4. L’Homo sapiens explora nous territoris....................................... 33

5. Els darrers caçadors-recol·lectors: un model econòmic en

6. L’inici de l’economia productora: agricultors i ramaders

La prehistòria és un període molt ampli de la història que abasta des de fa apro-

En aquesta assignatura deixarem enrere tot el que passa a l’Àfrica des de

Aquest és un viatge intens amb pèrdues irreparables i transformacions d’uns

Aquest document segueix el fil conductor de la cronologia tradicional de la Nota

1.1. Fonts d’informació o com preparar l’assignatura

a) Pel que fa als manuals, es fa difícil proposar un document únic en forma de

b) J.M. Fullola, J. Nadal, J. Daura i X. Oms (2020). Introducción a la Prehistoria.

e) M. Rojo, R. Garrido i I. García-Martínez de Lagrán (2012). El Neolítico en

Les publicacions en revistes científiques permeten estar al dia de les noves

El cinema també ha proporcionat filmografia sobre prehistòria. D’aquest, no-

• Ministerio de Educación, Cultura y Deporte.

• Europeans & Asians In Prehistoric America: Journey to 10,000 BC - Science Docu-

• ANTH 3 - World Prehistory, Professor Tara D Carter.

1.2. Espai i temps

L’espai i el temps són dos dels conceptes bàsics de la prehistòria i s’han

Figura 1. Esquema sobre la temporalitat de la prehistòria

En aquesta assignatura recorrerem tota la geografia a través de l’ocupació dels

Per obtenir un marc cronològic en prehistòria i poder assignar una datació al

Taula 1. Significat de les principals sigles utilitzades per expressar datacions

BP cal, bp cal Before present calibrat

dC, aC Després de Crist, abans de Crist

± Més o menys, que indica l’interval d’error en les datacions (eg.

a.n.e Abans de la nostra era

Taula 2. Descripció de les principals tècniques de datació absoluta utilitzades en prehistòria

Datacions Mecanisme de datació Material Límit cro-

Dendrocronologia Creixement anual dels anells Fusta 10.000 a

Varva Quantifica capes de sediment Dipòsits de sediment 12.000 a

Potassi-argó transformació del isòtop radi- Roques volcàniques No en té

Urani-tori Desintegració dels isòtops de Roques amb un alt grau de 2 Ma

Termoluminescèn- Quantificació de l’energia ra- Qualsevol material exposat a 200.000 a

Paleomagnetisme Canvi magnètic de la terra Contingut d’òxid de ferro de No en té

Les variacions climàtiques que se succeeixen al llarg de la prehistòria afecten

1)�Pleistocè�inferior�(2,8�Ma�-�0,780�Ma�BP). Durant aquest període els canvis

2)�Pleistocè�mitjà�(0,780�-�128�Ka�BP). Durant aquest període el clima afavo-

3)�Pleistocè�superior�(128�Ka�BP�-�10�Ka�BP). Aquest període es caracteritza

1.4. Disciplines d’estudi

Rice i Moloney, Biological Anthropology and Prehistory (2008).

El coneixement sobre la prehistòria s’obté principalment a través de

M.�García-Díez;�L.�Zapata (2013). Métodos y técnicas de análisis y estudio en arqueología

2. Els grups de caçadors-recol·lectors arcaics

En aquestes primeres passes dels homínids cap a la cerca de nous territoris

Figura 4. Imatges de les reconstruccions dels protagonistes d’aquest recorregut exposades al

2.1. El primer poblament a Euràsia

El debat sobre el primer poblament a Euràsia i la dispersió dels grups humans

Els escenaris d’Agustí i Lordkipanidze

Agustí i Lordkipanidze (2011) plantegen l’ocupació d’Euràsia a través de 4 escenaris

L’escenari�de�l’expansió�del�cervell (The brain expansion scenario). L’aparició o desen-

L’escenari�de�l’exclusió�cultural. L’aparició de l’Homo ergaster a l’Àfrica va acompa-

L’escenari�de�l’onada�migratòria. Aquesta proposta està basada en les dades paleon-

Taula 3. Jaciments clau per entendre el primer poblament a Euràsia

Jaciment Localització Cronologia Homínid Tecnologia

Dmanisi Geòrgia 1,8 Ma Homo ge- Mode 1

Trinchera Elefante Burgos 1,2 Ma Homo Mode 1