Curs: 2008-2009

1
1. Antecedents: històrics, teòrics, socials, personals...

2. Concepte de desenvolupament.

3. Altres conceptes i concepcions per explicar el desenvolupament humà.

4. Mètodes i tècniques en les quals es basa l’estudi del desenvolupament

psicològic.

5. Crítiques a la teoria: aportacions i limitacions per a l’educació.

2
1. Antecedents
L’escola sociohistòricocultural de Lev S. Vigotsky sorgeix a Rússia a la
segona dècada del segle XX, com un intent d’obrir nous camins a la
psicologia que superarien les concepcions psicològiques predominants en
aquella època. Eren de tall idealista i conservadora, caracteritzada per una
interpretació subjectivista i empirista dels fenòmens psíquics. Aquestes
concepcions tenen com a antecedents:
- Les idees de I. M. Séchenov, fundador de l’escola fisiològica i l’orientació
científico-natural de la psicologia a Rússia.
- Els aportaments de I. Pavlov, basats en estudis sobre l’activitat nerviosa
superior i els reflexes condicionats.
- Els treballs desenvolupats per N. M. Bejterev en anatomia i fisiologia i
els seus intents d’elaborar una psicologia objectiva o psicoreflexologia.
- Les idees d’ A. A. Utjomski, el qual va formular el concepte d’òrgans
funcionals.
- A partir de les idees de K. Kornilov es genera un moviment dirigit a
construir una psicologia des de les posicions de la filosofia materialista,
dialèctica i històrica, una psicologia que es basa en la concepció de la
psique com a producte del desenvolupament de la matèria i el seu
caràcter de reflex actiu de la realitat objectiva.
En aquest context es destaca la figura de L. S. Vigotsky, aleshores,
col·laborador de l’institut de psicologia experimental, dirigit por Kornilov, el
qual va desenvolupar una curta però extensa investigació en el camp de la
psicologia que el convertirà en el creador d’una nova escola psicològica: la
historicocultural.

2. Concepte de desenvolupament
Per a Vigotstky, el desenvolupament cognitiu és el producte de la
socialització del subjecte en el medi; es dóna per condicions
interpsicològiques, les quals després són sotmeses pel subjecte com a
intrapsicològiques.
Vigotsky creu que en el desenvolupament humà conflueixen dos aspectes
diferents:

3
- La maduració orgànica (evolució biològica); l’espècie vé de l’homo
sapiens.
- La història cultural (evolució cultural); prové des de les primeres
comunitats d’homes i dones.
Separant les dues línies evolutives, Vigotsky proposa que al
desenvolupament cultural es creen instruments, que sense tenir
conseqüències biològiques, amplifiquen les capacitats naturals.
El pas de l’èsser biològic a l’èsser cultural passa pel conjunt d’artificis
convencionals i arbitraris que l’espècie humana ha elaborat al llarg de les
relacions i intercanvis socials dels seus membres.
Els instruments que permeten aquests intercanvis són els signes, plens de
significat, de manera que el seu ús no implica únicament una adaptació
passiva al medi, sinó un principi de transformació.
L’activitat humana es caracteritza per modificar i transformar la naturalesa,
anant més enllà d’una simple adaptació passiva.
Els signes tenen per Vigotsky un valor funcional, un valor d’ús. El principal
signe i amb més gran valor funcional és el llenguatge.

3. Altres conceptes i concepcions per explicar el desenvolupament

humà
Vigotsky considera cinc conceptes que són fonamentals:
1) Funcions mentals; per a Vigotsky existeixen dos tipus de funcions
mentals: les funcions mentals inferiors i les funcions mentals superiors.
Les funcions mentals inferiors són aquelles amb les quals neixem, són
les funcions naturals i estan determinades genèticament. El
comportament derivat d’aquestes funcions és limitat.
Les funcions mentals superiors són aquelles que s’adquereixen i es
desenvolupen mitjançant la interacció social. El comportament derivat
d’aquestes funcions està obert a més possibilitats.
El punt central d’aquesta distinció entre funcions mentals inferiors i
funcions mentals superiors és que l’individu no es relaciona tan sols de
forma directa amb el medi, sinó que també a través de i mitjançant la
interacció amb les altres persones (societat).

4
2) Habilitats psicològiques; Vigotsky creu que en el procés cultural del nen,
tota funció apareix dues vegades, primer a escala social i després a
escala individual, és a dir, primer entre personas i després en l’interior
del propi nen.
3) La zona de desenvolupament proximal (ZDP); aquesta és la distància
entre el nivell real de desenvolupament (determinat per la solució
independent de problemes) i el nivell de desenvolupament possible
(precisat mitjançant la solució de problemes amb la direcció d’un adult o
la col·laboració d’altres companys més espavilats.
Dins de la zona de desenvolupament proximal trobem dues implicacions
importants:
o Evaluació; es valora la quantitat d’ajuda i orientació que necessita
el nen per a poder realitzar un problema que se li planteja.
o Ensenyament; Vigotsky proposa que a més de disposar l’entorn
de forma que els seus alumnes puguin descubrir per si mateixos,
els professors han de guiar-los amb explicacions, demostracions i
el treball amb altres estudiants que facin possible un aprenentatge
cooperatiu.
4) Eines psicològiques; el llenguatge és l’eina psicològica més important
per al desenvolupament i la conducta de l’ésser humà.
El llenguatge és l’eina que possibilita tenir conciència d’un mateix i
exercitar un control voluntari de les nostres accions. Ja no imitem
simplement la conducta dels altres sinó que amb el llenguatge tenim la
possibilitat d’afirmar o negar, la qual cosa indica que l’individu té
conciència del que és i actua amb voluntat pròpia.
El llenguatge és la forma primària d’interacció amb els adults i, per tant,
és l’eina psicològica amb la qual s’apropia de la riquesa de coneixement.
A més a més, el llenguatge està relacionat amb el pensament, és a dir,
és un procés mental.
Les eines psicològiques influeixen en l’aprenentatge i a l’hora depenen
de la cultura en al qual vivim, per tant, la cultura ens diu què hem de
pensar i com hem de pensar; ens dóna el coneixement i la forma de
construir aquest coneixement, per aquesta raó, Vigotsky afirma que el
coneixement és mediat (concepte de mediació).

5
5) Aprenentatge; per a Vigotsky, “l’aprenentatge és una forma d’apropiació
de l’herència cultural disponible, no tan sols es tracta d’un procés
individual d’assimiliació, sinó que la interacció social és l’origen i el motor
de l’aprenentatge”.

4. Mètodes i tècniques en els quals basa l’estudi del desenvolupament

psicològic
Són diversos els investigadors de tot el món que, o bé experimenten amb
les tesis de Vigotsky o ho redescobreixen acertadament en la seva aplicació
instrumental a la investigació dels nens amb desviacions en el seu
desenvolupament o amb necesitats educatives especials.
Vigotsky va aplicar per primera vegada de forma creadora el materialisme
didàctic a la ciència psicològica, establint, amb la seva concepció
històricocultural els principis teòrics metodològics medulars per a la
comprensió d’una psicologia més completa com són la determinació
històricosocial de la psiquis humana, el caràcter mediatitzat i mediatitzador
dels processos psicològics i de la unitat d’allò cognitiu i allò afectiu. Li va
donar a la defectologia definicions conceptuals que fins a aquell moment no
tenien, elaborant orientacions psicològiques i pedagògiques pel procés
d’educació i instrucció dels nens amb defectes o anomalies, les quals es
trobaven vigents fins als nostres dies, com per exemple, els seus postulats
sobre l’estructura del defecte, amb les especificitats sobre el defecte primari
i secundari; el seu enfocament correctiu compensatori, la utilització i
fundació del mètode genètic experimental en l’estudi i investigació del
desenvolupament psíquic.
A més a més, va ser el precursor de les concepcions optimistes del
desenvolupament dels nens deficients, concepció que ha esdevingut una de
les tendècies actuals més importants en aquest camp. Vigotsky, al fundar
aquest postulat sobre les lleis generals del desenvolupament psicològic
dirigeixen per igual el desenvolupament del nen normal i el nen deficient, i
va insistir en que tant per a uns com per a els altres, el condicionament
social del desenvolupament és vital.
Aquest procés de desenvolupament és un producte de la unitat dels factors
biològics i socials, però d’una unitat condicionada d’un model complex,

6
diferenciat, dinàmic i variable, vàlid per a totes les funcions psíquiques i per
a les diferents etapes evolutives.
Vigotsky, partint de la seva concepció general de desenvolupament, explica
la relació de l’ensenyament i desenvolupament a partir del seu concepte de
Zona de Desenvolupament Proximal (ZDP; explicant en el punt 3), el qual té
un potencial enorme pel diagnòstic qualitatiu, ja que possibilita a més a
més, una definició prospectiva del desenvolupament, sent enorme la seva
importància pràctica; exigint a l’explicació de les particularitats del nen amb
deficiències mitjançant un anàlisis causal, dinàmic i positiu i no purament
sintomàtic, utilitzant en el seu mètode genètic experimental de l’anàlisis dels
processos de la ZDP, a través de la influència activa de l’experimentador i
l’aprenentatge actiu del subjecte, o sigui no constatar només l’estat de les
funcions psíquiques, sinó estudiar-les amb la seva gènesi, passant de la
construcció activa a la seva modelació.
L’orientació cap a la búsqueda de les potencialitats i de la particularitat
qualitativa del desenvolupament del nen deficient es valora en tots els seus
treballs.
La teoria de desenvolupament cognitiu valora el concepte clau
d’interiorització; la interiorització no és simplement el pas de la funció
externa a la interna, sinó la transformació de l’estructura de la funció, la
constitució de la pròpia funció psíquica superior.
Es planteja que Vigotsky per primera vegada assumeix el marxisme
creativament com a arrel, entenent l’home com subjecte al joc dialèctic de
naturalesa – història, de criatura biològica i producte de la cultura humana.
En ell, el món, codificat pel llenguatge, representa la naturalesa
transformada per la història i al cultura.
Pensament i llenguatge són instruments de planificació i execució de l’acció,
sostingut en el llenguatge, que és la manera d’ordenar els nostres
pensaments sobre les coses. La societat proporciona a manera de “protesis
instruments” un equip de conceptes, idees, teories, que ens permeten pujar
a estats mentals superiors. I els nous conceptes superiors transformen a la
seva vegada el significat dels inferiors. El subjecte que domina els
conceptes algebraic ve, desde una perspectiva molt més amplia als

7
conceptes aritmètics. D’aquesta manera es troba un medi per a tornar als
nostres pensaments i observar-los des de una altre perspectiva.

5. Crítiques a la teoria: aportacions i limitacions per l’educació

Una valoració crítica de l’obra de Vigotsky assenyala que a l’actualitat, les
idees d’enfocament històrico-cultural han tingut una amplia repercusió a
l’ensenyament, per la qual cosa constitueixen un model obert en
desenvolupament, que deu dur a terme un paper fonamental en la
reestructuració de l’ensenyament, ja que aporta elements molt valorats per
la pràctica pedagògica.
La inclusió d’allò que és social i la inserció a la cultura, així com la
valorització de l’acció externa per a que es produeixi l’aprenentatge, és
especialment important ja que dóna lloc a l’acció educativa, que a la
psicologia genètica té el risc de no trobar un lloc clar d’inserció.
Aquest concepte supera la concepció de desenvolupament piagetià que
condemna al docent a una actitut d’espera i dóna al subjecte la part activa,
creativa de la construcció del seu propi coneixement, sense deixar
d’entendre aquest en la seva dimensió social i històrica.
Aquesta idea sugereix estratègies didàctiques concretes que apunten a la
presentació de problemes i elements de judici que permeten als subjectes
recórrer camins anàlegs, encara que sintetitzats, a aquells que van recórrer
als que van formular conceptes i lleis per primera vegada.
Els pressupostos teòrics i metodològics de la teoria històrico-cultural han
tingut una extraordinària repercussió en l’educació infantil, sent aquesta la
base de models pedagògics que a l’actualitat constitueixen un dels més
avançats en aquesta etapa del desenvolupament.
En conclusió, la valoració crítica de l’obra de Vigotsky és una valoració
crítica positiva.