MEDITACIONS METAFÍSIQUES

 Meditació primera:

Descartes comença dient que des de que era jove ha tingut moltes opinions falses, aquests
principis que ell tenia, poc segurs, van servir de base per fomentar el que ell creia, però com va
partir d’aquesta base el coneixement que ell fomentava era dubtós i incert. Llavors va haver
d’oblidar tot allò que ell creia que era veritat i començar de nou, des de les bases, per així poder
establir principis ferms i constants en les ciències. Per fer això primer va haver de madurar.

Plantejament general del dubte

Per destruir totes les seves antigues opinions no serà necessari demostrar que totes elles són
falses, sinó que, la raó diu que al igual que no donaríem per cert idees obertament falses tampoc
s’ha de donar crèdit a les coses que no són del tot certes o dubtoses. Per tant, si troba qualsevol
cosa, en els fonaments, que el faci dubtar, ja podrà dir que totes les dames són falses.

EXEMPLE: “Sinó que, atès que la ruïna dels fonaments arrossega necessàriament la del edifici,
criticaré primerament els principis en què es fonamentaven totes les meves antigues opinions”.

Dubtes d’allò que coneixem pels sentits

Com que tot allò que fins ara havia acceptat com vertader i segur ho ha après a través dels
sentits i aquests l’han enganyat alguna vegada, no es pot fiar d’aquests.

I si estic dormint?...

Comença dient que tot i que els sentits ens enganyen en algunes coses, hi ha altres coses que
percebem mitjançant aquests i de les quals no podem dubtar.

EXEMPLE: “per exemple, que em trobo aquí, assegut prop del foc, amb la bata posada, amb
aquest paper a les mans, i altres coses semblants. I, com podria negar que aquestes mans i
aquest cos són meus, si no és fent com fan els insensats....”.

Continua dient que al ser home té costum de dormir i somiar amb ell mateix, somiar que està
vestit com ara i que es trobava a prop del foc, quan en realitat és dintre el llit tot nu. Encara que
es conscient de quan està despert, ja que pot sentir quan, per exemple, estén la mà, no pot evitar
pensar que mentre dormia també havia somiat coses semblants, per tant, al pensar en tot això
arriba a la conclusió que no hi ha proves clares que ens faci distingir entre estar desperts i estar
dormits.

Si dormim, també hi ha coses certes...

Si comencem pensant que estem adormits podríem arribar a la conclusió que llavors tant els
nostre ulls, caps, mans... són també falsos, però si pensem en els somnis com quadres o pintures
podem arribar a la conclusió que aquests no han pogut estar pintats sense semblar-se a una cosa
real i vertadera, ja que tot i que els pintors s’esforcin en pintar coses irreals, sempre partiran
d’alguna cosa ja existent, barregen coses de la realitat per crear unes altres, si fossin capaços de
crear alguna cosa totalment nova aquesta seria falsa. Tot i això, els colors amb els que pintarien
sí serien reals.

A part de els ulls, cap, mans... coses generals que poden ser imaginàries, hi ha altres coses més
simples i universals, la barreja dels quals genera totes les imatges (reals o no) que ocupen el
nostre pensament. Sent la naturalesa corporal part d’aquestes coses, les magnituds, quantitat,
lloc, temps amb què es mesura la seva duració, etc.
Per tant, la medicina, astronomia, física i totes les altres ciències que depenen de coses
compostes, no de coses senzilles, són dubtoses i insegures.

En canvi l’aritmètica, la geometria i les altres ciències semblants, que parteixen de coses simples
i generals, sense preocupar-se si estan a la natura o no, són certes i indubtables. Ja que dona
igual si estàs adormit o no que tres més dos sempre serà cinc, per tant són certes ja que no
podem dubtar.

En resum, les ciències que parteixen o es basen en les matemàtiques són certes ja que aquestes
no varien si estem adormits o no, mentre les que tenen en compte la naturalesa no ho són, ja
que aquesta pot varià en els somnis.

I si ha un Déu decebedor?

Descartes creu que hi ha un Déu que ho pot tot, el qual l’ha creat tal i com és, i per tant si aquest
Déu ho pot crear tot que l’assegura a ell que aquest Déu no hagi creat ni el cel ni terra, ni
magnitud ni lloc... però que ell pugui sentir tot allò que en realitat no és real, i si aquest Déu ha
volgut que s’enganyi fins i tot en el coneixement de les matemàtiques, si aquest Déu no ha volgut
que s’enganyi és per la seva bondat. Però no es pot negar que si per la seva bondat no pot fer que
sempre s’equivoqui tampoc hauria de permetre que s’equivoqués alguna vegada, però, en canvi
això últim sí que ho ha permès.

Veu raonable que es negui l’existència de Déu per així no haver de negar que totes les coses que
abans creien són falses, si l’ésser ha arribat a l’estat en el que està per mitjà del destí o per l’atzar
o per una successió contínua i una cadena de coses no és la qüestió sinó que quan menys
poderós sigui l’autor de l’origen de la vida més probable serà que sempre, ell, estigui equivocat.

No pot negar que totes les coses que abans pensava que eren certes ara són dubtoses, i que al
igual que no donaria crèdit a coses que són falses, tampoc ha de donar crèdit a aquests
pensaments. Ha d’esforçar-se en seguir això ja que aquestes opinions les pensa sovint, ja que va
creure durant molt temps que eren certes, com té més raons per creure-les que per negar-les
prefereix adoptar una postura en la qual s’enganya a ell mateix fingint que aquestes opinions
són falses, per així no inclinar la seva opinió cap a un costat que a un altre.

El “geni maligne”

Suposa que no hi ha un Déu sinó una mena de “geni maligne”, el qual és tant astut i fals com
poderós. Totes les coses que ell coneix (cel, terra...) no són més que il·lusions que aquest geni
utilitza per enganyar-lo. En contar del seus sentits i raó, pensarà que no té ni mans, ni ulls, res,
que tot és una opinió errada seva, dubtarà de tot, fins i tot de les matemàtiques, perquè així
d’aquesta manera aquest geni maligne no podrà inculcar-li res.

Aquest procés és costos, ja que al igual que l’esclau que pensa que gaudeix d’una llibertat
comença a veure que aquesta llibertat no és real, no vol despertar-se, ell tendeix a tornar a les
seves antigues opinions, ja que té por de despertar-se i no poder arribar mai a cap veritat, ni
descobrir un coneixement veritable.

 Meditació segona:

No acceptarà per cert i indubtable allò que presenti el més mínim dubte.

Punt de partida

Parteix del punt que tot és fals, ja que tot presenta dubtes, per tant que pot considerar vertader?
Doncs que no hi ha res cert al món.
 Si m’enganya, existeixo

No hi ha cap cosa que no sigui incerta, un Déu o una cosa semblant? Si no hi ha cap cos que
sigui certa, almenys, ell no és alguna cosa? Tot i que nega el cos, sentits, etc. I per tant si nego
l’existència de tot això no estic també negant la meva pròpia existència? De cap manera ell
existeix, aquest geni maligne el porta a dubtar de tot menys d’una cosa, mentre ell pensi,
existeix. Mentre ell dubta, pensant sobre allò que és real o allò que no ho és, existeix.

Però què és ell realment, analitza el que pensava abans que era, un home que sentia i raonava,
format per cos i ànima, la qual era l’encarregada de fer-lo sentir, caminar...Però moure’s, pensar
i percebre no pertanyien a la naturalesa corporal sinó a altre cosa.

Primera veritat: primer principi de la filosofia

Llavors analitza la naturalesa del jo, partint del fet que existeix un geni maligne que l’intenta
enganyar, no pot afirmar que les coses que atribuïa a la naturalesa corporal li pertanyin, en
canvi quan analitza els atributs de l’ànima arriba a una conclusió, tot i que nodrir-se, caminar i
sentir no li pertanyen perquè aquestes necessiten un cos, pensar sí que li pertany, el pensament
és un atribut que no es pot separar d’ell. Per tant, tot i que no és un cos humà si que és alguna
cosa, una cosa que pensa, mentre pensi existirà, ja que aquesta capacitat és la que fa que pugui
afirmar que existeix.

El jo està allunyat de la imaginació, ja que aquesta és dubtosa. Per tant, si soc una cosa que
pensa, què és una cosa que pensa? És una cosa que dubta, que sent, que entén, que afirma, que
concebeix, que imagina. Pensar ho relaciona tot. Sentir és pensar.

L’exemple del tros de cera

Descartes analitza els cossos, els objectes, a través de l’anàlisi d’un tros de cera, la cera, a priori,
diu que és el sabor que li quedava de la mel, l’olor de les flors, el seu color, la seva figura, la seva
grandària, el soroll que farà al donar-li cops, totes aquestes característiques és el que fan que
sigui un cos, però si cremem aquest tros de cera llavors totes aquestes propietats canvien, canvia
de color, augmenta la grandària, no emet cap so... Però tot i això el concepte de cera subsisteix,
per tant el que coneixem per cera no és allò que percebem mitjançant els sentits, ja que totes les
coses que percebíem mitjançant aquests han canviat, per tant la cera no era ni la seva dolçor, ni
forma ni cap d’aquestes característiques, sinó una cosa extensa, flexible i mutable, quan diu això
el que vol donar a entendre és que, el concepte de cera no l’obtingut mitjançant la facultat
d’imaginar, ja que les possibilitats són infinites, però tampoc l’obtingut mitjançant els sentits, ja
que l’extensió de la cera augmenta quan més fosa està, sinó a través de l’enteniment, per tant el
seu coneixement prové d’aquest. I la cera que percep a través de l’enteniment és la mateixa que
toca i imagina, per tant la percepció de les coses no prové de la imaginació o els sentits sinó del
pensament.

Conèixer és una inspecció de la ment

“En fi, heus aquí que sense adonar-nos-en hem arribat on volia: que –tenint en compte que es
tracta d’una cosa que ara sé, és a dir, que parlant amb propietat només concebem els cossos per
la facultat de pensar, que posseïm, i no per la imaginació o els sentits, i que no els coneixem pel
fet que nosaltres veiem, o els toquem, sinó solament perquè els concebem amb el pensament-
conec amb evidència que no hi ha res que em sigui més fàcil de conèixer que el meu esperit”.

 La Meditació tercera: té com idees principals el: la hipòtesi del geni maligne es desactivà
amb la demostració de l’existència de Déu, la segona idea és que existeixen idees que actuen
com pensaments (facultats); poden o no existir, i unes altres com imatges; tres tipus.
Bàsicament demostra que Déu existeix perquè ell, una substància finita, no pot ser la causa
que representa una substància infinita. Un ser infinit, el ser infinit és Déu.
 Meditació cinquena: De l’essència de les coses materials, i un altres
cop, de Déu: que existeix

Possibilitat del coneixement de les coses materials, però abans d’hem de considerar les idees.

Què podem conèixer amb certesa de les idees distintes de l’esperit

Per saber si existeixen les coses materials primer, ha de considerar les idees que existeixen en el
seu pensament.

Comença parlant de la quantitat contínua en tres dimensions; longitud, llargada i profunditat, i

les seves propietats; magnitud, figura, situació, moviment i duració. Tot això té particularitats
referents als nombres, figures, moviments (matemàtiques). Dins de l’esperit hi ha una infinitat
de coses certes, coses que no poden ser no-res, tot i no tenir sentit fora del pensament, tenen
una naturalesa immutable i veritable. Hi ha unes idees innates en els cossos, tot i que jo puc
pensar-los a voluntat, aquests tenen la seva pròpia naturalesa.

EXEMPLE TRIANGLE: tot i que la figura d’un triangle pot o no existir fora del pensament no
per això deixa de tenir una certa naturalesa, és a dir, té una essència determinada eterna i
immutable, aquesta essència no depèn de l’esperit, això es pot veure gràcies a algunes propietats
del triangle, que tot i no pensar en elles són propietats que li pertanyen, i al no haver-les pensat
no poden ser inventades o fingides. Podem pensar en moltes i infinites formes sense haver-les
percebut pels nostres sentits però aquestes tenen propietats pròpies. Totes les seves propietats
han de ser vertaderes perquè les puc concebí clarament. Amb això també vol dir que les idees del
objectes matemàtics no arriben mitjançant els sentits sinó que tenen una naturalesa immutable
i veritable.

Totes les coses, mentre es mostrin clarament i distintament, són vertaderes, per tant, totes les
veritats constants són aquelles que estan lligades a les matemàtiques.

Possibilitat d’un argument sobre l’existència de Déu

Les propietats matemàtiques demostren l’existència de Déu, aquestes propietats que són
vertaderes i immutables, i que no han sigut creades per ell tampoc depenen de la seva ment.
Dins d’ell pot trobar la idea d’un ésser sobiranament perfecte al igual que pot trobar les idees
matemàtiques com vertaderes i immutables, és a dir, com aquestes idees matemàtiques
existeixen i són eternes, per tant l’existència de Déu és igual que les idees matemàtiques ja que
les dues es troben dins de l’esperit, del pensament.

Al haver fet en les altres meditacions la distinció entre existència i essència, llavors sorgeix la
pregunta si realment és necessari suposar que Déu existeix, Descartes explica que sí perquè al
igual que les propietats del triangle no poden separar-se de l’essència, concepte, del triangle,
l’existència no pot separar-se de l’essència de Déu, ja que aquest és únic, estern i perfecte, per
ser perfecte ha d’existir.

EXEMPLE MUNTANYA-VALL: “perquè el fet que no puc concebre una muntanya sense la vall
no se’n segueix que existeixi cap muntanya o cap vall, sinó només que la muntanya i la vall, tant
si existeixen com si no, no es poden separar en absolut l’una de l’altra; mentre que del fet que no
puc concebre Déu sense existència se’n segueix que l’existència és inseparable de Déu”. Per tant,
amb aquest exemple el que vol dir és que tot i que ell no pot concebre una muntanya sense la
vall, la muntanya i la vall són dos conceptes que existeixen per separat, Déu és un concepte que
no pot concebre sense l’existència, per tant al no poder separar els dos conceptes això significa
que l’existència és inseparable de Déu.

No es pot negar l’existència de Déu perquè tot i no haver d’estar constantment pensant en ell,
quan es pensa en un ésser perfecte i únic és necessari fer-lo perfecte i la perfecció està lligada a
la existència, sense existència no hi ha perfecció. Al igual que quan es donen unes
característiques concertes pensem en un triangle, per tant les idees matemàtiques són
vertaderes, l‘existència de Déu també ho és, ja que tot i no pensar directament en ell hi ha unes
característiques pròpies seves. A part Déu és l’única substància que no pot ser imaginada sense
l’existència, partint del fet que existeix hem de suposar que és etern, per tant el coneixement,
pensament, depèn de Déu.

De nou, el criteri de certesa

Les coses vertaderes són aquelles de les quals no es pot dubtar, que són clares i distintes.
L’exemple que posa vol explicar que al igual que en un principi no ens adonem de les propietats
del triangle, tot i estar allà, passa el mateix amb Déu, quan es pensa en ell pensem en un ésser
sobirà i perfecte, i com he dit abans por ser perfectes sí o sí ha d’existir, és un concepte que està
lligat a un altre.

A partir d’aquest punt Descartes afirma que Déu és necessari per conèixer la veritat, és a dir, el
pensament, coneixement depèn de Déu, ja que sinó podria donar-se una cosa per vertadera
quan no ho és.

Déu, garant del criteri de certesa

Al reconèixer que existeix Déu desmentim al geni maligne, ja que tot depèn d’ell. Quan no es pot
dubtar d’un coneixement, llavors aquest és vertader. No ens poden enganyar si no hi ha dubtes,
tant si estem adormits com desperts hi ha conceptes que són immutables i vertaderes, eterns,
com les idees matemàtiques i Déu.

A partir de l’existència de Déu és pot conèixer un coneixement vertader, sense aquesta idea no
es pot. Es pot adquirir saber a partir del seu concepte, com per exemple la naturalesa corporal.

 Meditació sisena: De l’existència de les coses materials i de la distinció

real entre l’ànima i el cos de l’home

Si hi ha coses materials

Les coses materials poden existir sempre i quan s’apliquin a les idees matemàtiques o a Déu. Ja
que aquest últim té la capacitat de poder fer tot allò que ell pot imaginar, i aquesta facultat prové
del pensament i al pensar s’existeix i les idees matemàtiques són vertaderes i existeixen al igual
que Déu.

Diferència enter la imaginació i la intel·lecció

Hi ha dos elements que ens defineixen l’ànima i el cos. La diferència que hi ha entre la
imaginació i la intel·lecció.

EXEMPLE TRIANGLE: “quan m'imagino un triangle, no suposo tan sols que és una figura
compresa en tres línies,sinó que també veig aquestes tres línies gràcies al poder de l' intel·lecte;
això és el que dic imaginar. Si vull pensar en un quiliógono, jutjo que és una figura que consta de
mil costats, amb la mateixa certesa amb que he jutjat que el triangle consta de tres; però no de la
mateixa manera m'imagino aquells mil costats o els veig com a coses presents. I encara que
llavors, pel costum d'imaginar alguna cosa, sempre que penso en una cosa corpòria em
representi una figura potser confusa, és clar que aquesta no és un quiliógono, perquè no és
diversa en res de la figura que em representaria si pensés en un miriógono o en qualsevol altra
figura de molts costats, ni ajuda en res a conèixer les propietats per les quals es diferencia el
quiliógono dels altres polígons. Per contra, si es tracta d'un pentàgon, puc certament concebre la
seva figura, com la figura de l'quiliógono, sense l'ajuda de la imaginació; però puc també
imaginar-la, aplicant la meva atenció a les seves cinc costats, i a l'àrea compresa entre ells, i
adverteixo evidentment que he menester llavors d'un peculiar esforç d'ànim per imaginar, que
no em cal per concebre. Aquest esforç nou d'ànim mostra clarament la diferència entre
imaginació i intel·lecte”. Amb aquest exemple Descartes vol demostrar que el pensament no
necessita a la imaginació, però aquesta sí que necessita al pensament. Per exemple puc pensar
en una figura de molts costats però serà molt difícil imaginar-la, es presenta confusa i al estar
confusa, si utilitzéssim la nostra imaginació, no podríem trobar cap propietat que la diferenciés
d’un altre figura amb molts costats. Per imaginar es necessita una intensitat que el pensar no
necessita, sent això una clara diferència entre ambdues.

Continua dient que la imaginació no és necessària per l’essència de la persona, sense aquesta
facultat seguiria sent la mateixa, per tant, si no és pròpia de la ment ha de pertànyer a un altre
lloc. Descartes arriba a la conclusió que si existís el cos i estigués lligat a l’ànima, aquest seria el
mitjà mitjançant el qual podríem imaginar les coses corporals. La principal diferència que hi ha
entre el intel·lecte i la imaginació, és que el intel·lecte gira o recau en l’ànima, cap ell mateix, i
en canvi la imaginació necessita al cos i els sentits, amb aquests últims podem percebre molt
millor moltes altres coses a part de les figures matemàtiques, per tant, què és sentir?

Què podem saber amb certesa de les coses materials

En aquest apartat explica quines coses rebudes pels sentits creia que eren certes, parla del cos i
com pot sentir a través d’ell, bones i dolentes sensacions. També creia que podia percebre la
calor duresa i altres qualitats d’altres cossos, la llum, sons... a través dels sentits.

Sentia que les idees rebudes pels sentits eren més vives que les rebudes per la ment, per tant,
tendia ha fer servir els sentits més que de la raó.

També com creia que el seu cos era seu perquè no podia separar-se d’ell, etc.

Dubtes

Explica que s’ha adonat que els sentits ni la imaginació són vàlids per conèixer el món exterior,
les coses materials, ja que els sentits, tant interns com externs, moltes vegades ens enganyen.

Hi ha dos raons més que el fan creure això: la primera és que al igual que les cosses que sent
quan està adormit provenen de idees de dins seu, llavors ha de creure que totes les altres idees
que li sembla sentir també estan dins seu. La segona és que al no creure en Déu s’equivocava
fins i tot en la seva creació o origen.

Podia refutar les coses sensible sense problema, i segons ell, la raó l’allunyava de la naturalesa, i
com no pot controlar el que rep pels sentits i ha d’haver una facultat que ho faci.

Rebuig dels dubtes

Descartes demostra l’existència de les coses materials a partir de la distinció entre ànima i cos, el
pensament és l’essència de l’ànima i l’extensió del cos.

Déu ho pot crear tot, i al saber amb certesa que existeix arriba a la conclusió que pensa, la seva
essència. El cos en canvi és una cosa que no pensa i es extensa. Al igual que les facultats de la
imaginació i les sensacions (sentits) les quals necessiten el pensament, el intel·lecte però aquest
no necessita les altres facultats, i per tant aquestes facultats han d’estar lligades a un cos per
poder funcionar, a vegades funcionen en contra de la voluntat del propi individu.

Els cossos es poden veure clara i distintivament i, tenint en comptes que Déu és bondadós i no
l’enganya en les cosses que no té dubtes, per tant existeix el món exterior.
 Què ens ensenya una naturalesa creada per un Déu que no enganya

En aquest apartat vol deixar clar que tant ànima com cos són un, ja que si no estiguessin juntes
no hauríem de sentir dolor, set, fam... sinó simplement ho veuríem sense la necessitat de sentir-
lo, al igual que un pilot en els seu vaixell. Jo, l’ànima, és una cosa que pensa per tant quan el cos
estigués ferit no hauria de sentir res, però ho faig, per tant estan unides. Tots els sentiments de
fam, dolor, etc. són certes maneres de pensar que depenen d’aquesta unió.

El cos pot percebre beneficis i perjudicis dels altres cossos, apart, també hi ha altres coses
jutjades per la ment que no provenen de la naturalesa.

Precisant conceptes

En aquest paràgraf parla de què entén ell per naturalesa, com algunes coses creades per Déu
només pertanyen al pensament i no al cos. A la par, també hi ha coses de la naturalesa que
només pertanyen al cos, com ser pesant.

La naturalesa ensenya ha apropar-nos a les coses que ens causen plaer i no a les que ens causen
dolor, però no ens ensenya que totes les coses que percebem primer han d’estar analitzades per
l’ànima, el intel·lecte. Ja que tot i que ànima i cos van junts, només l’ànima té la facultat de
pensar, ja que és la seva essència.

La naturalesa o les coses percebudes pels cos a vegades ens poden enganyar i per això hem
d’analitzar-les, per veure si hi ha dubtes i si els hi ha això no és un coneixement certes o
vertader.

Després de l’exemple de la vianda verinosa, arriba a la conclusió que la naturalesa de l’home no

coneix totes les coses que són perjudicials per ell mateix, la seva naturalesa és finita i per tant la
seva perfecció és limitada, no som eterns.

Homes sans o malalts tots són criatures creades per Déu, i la naturalesa pot portar a que fem
coses que ens perjudiquen a nosaltres mateixos, per tant podríem pensar que la naturalesa és
errònia, també fa distinció entre la naturalesa d’un rellotge, estigui o no ben fet, a la d’un home,
no es poden comparar.

Malgrat la bondat de Déu, la naturalesa està sotmesa a error

En aquest apartat deixa clar que tot i estar units, el cos i l’anima són completament diferents,
començant pel fet que l’anima, el pensament, es concebeix com un sol, indivisible, una sola part,
en canvi el cos es pot dividir en moltes parts, i perdre una part del cos no suposa la pèrdua d’una
part de l’ànima, és un tot.

Però l’esperit no rep o pensa a través de tot el cos, sinó que ho fa a través del cervell, i la
naturalesa del cos fa que cadascuna de les seves parts estiguin en un lloc concret i no es puguin
moure.

EXEMPLE PEU: “Igualment, quan sento el dolor de peu, m'ensenya la física que aquesta
sensació es produeix gràcies als nervis escampats pel peu, que, estesos com cordes fins el cervell,
quan es tira d'ells al peu, tiren també de les parts interiors de el cervell amb les que estan
vinculades i exciten en aquelles un cert moviment, que ha estat disposat per la naturalesa de
manera que afecti a l'ànima amb la sensació de dolor com radicant al peu. Però ja que aquells
nervis han de travessar la tíbia, la cama, els ronyons, l'esquena i el coll, pot succeir que tot i que
la part d'aquells que es troba al peu no hagi estat tocada, sinó tan sols alguna de les intermèdies,
es produeixi la mateix moviment en el cervell que quan ha estat ferit el peu, per la qual cosa serà
necessari que l'ànima senti el mateix dolor. El mateix s'ha de pensar de qualsevol altre sentit”.
Amb aquest exemple el que vol a donar entendre és que la naturalesa pot tenir errades i que no
és perfecte tot i la bondadosa voluntat de Déu, per tant està sotmesa a error.

La funció de la naturalesa és la conservació del cos, tot i que pot tenir errades, està feta de la més
òptima. La naturalesa està sotmesa error ja que ens pot enganyar, però això és necessari ja que
si ens trobem en les condicions òptimes, és a dir, sans això ens ajudarà a preservà el cos, restant
que hi hagi casos en que algunes persones els perjudiqui.

Rebuig dels dubtes hiperbòlics i ridículs

En aquest apartat rebutja totes els seus anterior dubtes, tot i que afirma que la naturalesa pot
errar, hem de conèixer aquests errors per no cometre’ls, i gràcies a això i a la capacitat
d’analitzar, recordar podem arribar a veritats certeres. No hem de témer que els nostres sentits
siguin erronis, sempre i quan els hàgim analitzat i pensat.

Desmenteix que no es pugui distingir entre somni i realitat, ja que en els somnis es donen en
situacions que no estan lligades les unes a les altres i per tant no tenen coherència, al contrari de
la vida real, que podem unir, mitjançant la memòria i altres facultats, les totes aquelles veritats
de les quals no podem dubtar.

No podem dubtar d’una veritat si aquesta després de haver-la analitzat a través dels sentits,
memòria i pensament hem diuem que no hi ha dubte. Això es recolza també en el fet que Déu no
és enganyador i per tant quan no dubtem d’algo no ens enganyem.