C1

Solucionari

10 exàmens
de valencià C1
dʼacord amb la JQCV

A. Fornes
L. Valero
N. Varela

3455_SOLUCIONARI_examen_C1.indd 1 30/01/19 11:04

1. Solucionari
Examen 1
Exercici 1
1-b, 2-h, 3-g, 4-c, 5-f.
Exercici 2
Professors i professionals mèdics són els principals
grups de risc de la síndrome del cremat, una afecció
de l’entorn laboral que genera esgotament, desmoti-
vació i angoixa.
Esgotament progressiu, desmotivació per al treball
i canvis sobtats de l’estat d’ànim amb sentiments de
tristesa, pena, angoixa, malestar psíquic acompanyat
de melancolia, pessimisme i insubstancialitat. La llis-
ta resumeix els símptomes que el psiquiatre Herbert
Freundenberger va trobar el 1974 en els treballadors
d’una clínica per a toxicòmans. Aquest quadre el va
batejar com la síndrome de Burnout o del «cremat
pel treball». Des d’aleshores, la seua expansió ha sigut
constant. Estudiada en l’entorn sanitari, i classificada
en un primer moment com a exclusiva d’aquest grup,
més endavant es va posar de manifest que qualsevol
treballador se’n pot veure afectat. Malgrat tot, els ex-
perts continuen assenyalant els professionals sanitaris,
a més dels professors i els estudiants, com a persones
d’alt risc.
Aquesta forma d’estrés crònic, que es desenvolupa
en contexts laborals, afecta, segons diversos estudis,
uns 43 milions de treballadors a la Unió Europea. A
més, es calcula que té un cost directe de 20.000 mi-
lions d’euros en el conjunt europeu per absentisme
laboral i disminució de la producció.
La síndrome es desenvolupa de forma progressiva.
El primer indici és l’estrés; el subjecte es veu desbor-
dat pel treball. Més tard, apareixen símptomes com
ara tensió, fatiga, irritabilitat i nerviosisme per a acabar
amb trastorns conductuals i de relació en l’àmbit labo-
ral i familiar. I tot i que totes les persones estan exposa-
des als factors que n’afavoreixen l’aparició, només les
més vulnerables desenvolupen la síndrome. Les dades
apunten que els individus de més risc són els següents:
• Els homes perquè els estudis indiquen que el sexe fe-
mení suporta millor les circumstàncies desfavorables.
• Els joves, a causa de la falta d’estratègies d’adaptació
i enfrontament.
3455_SOLUCIONARI_examen_C1.indd 2
• Les persones amb alta sensibilitat emocional, auto­
exigents, idealistes i perfeccionistes, que es dedi-
quen en cos i ànima al treball.
• Els individus que es marquen objectius ambiciosos
a curt termini.
• Aquells que no disposen d’estratègies de fuga en-
front del treball, de manera que aquest interfereix
en la seua vida privada. La síndrome registra una
menor incidència entre les persones amb relacions
personals estretes (parella, fills o amics).
S’han constatat, a més, factors desencadenants en l’en-
torn laboral:
• Una faena que no s’ajusta a les expectatives ni al
nivell professional del treballador.
• Incomoditat en el lloc de treball per males condicions
físiques i ergonòmiques. Incorporació de noves tecno-
logies amb pèrdua de rol personal i professional.
• Aspectes interns d’organització de l’empresa.
La síndrome, en l’etapa final, produeix un esgotament
emocional i psíquic tan gran que apareix la despersona-
lització, estat en què l’afectat se sent «separat» tant del
seu entorn com de la seua identitat i existència física. En
aquestes condicions sorgeixen símptomes psicosomàtics,
com ara fatiga crònica, insomni, cefalees o trastorns gas-
trointestinals; símptomes emocionals (irritabilitat, frustra-
ció, depressió, ansietat, impaciència o allunyament afec-
tiu); i símptomes conductuals, com ara abús de drogues
(legals o il·legals), absentisme laboral, conflictes inter-
personals i laborals, inseguretat, disminució del rendi-
ment i episodis violents, entre d’altres.
Diagnòstic
El diagnòstic de la síndrome de Burnout es basa en
la simptomatologia i en el coneixement de la situació
laboral i de l’organització de l’empresa. Aquest últim
aspecte, conegut com a «salut empresarial», s’escapa
moltes vegades del metge de família, per la qual cosa
sol ser el metge d’empresa el qui està en millors con-
dicions d’establir un diagnòstic adequat. Com que la
cobertura a les empreses d’especialistes en salut labo-
ral és limitada, és habitual que no s’aborden aquests
casos de forma integral.
Teràpia dual
Una vegada diagnosticada la síndrome de Burnout,
la teràpia s’orienta cap a dos nivells: individual i de
30/01/19 11:04

grup. Algunes companyies en què solen donar-se si-
tuacions que bé podrien afavorir l’aparició d’aques-
ta síndrome ofereixen recomanacions per a intentar
alleujar-ne les conseqüències, tot i que l’habitual és
que només es fixen en el pla individual. Entre les més
utilitzades, es troben:
• Generals, dirigides a millorar l’estat físic mitjançant
exercici, una alimentació adequada i l’eliminació
d’hàbits autodestructius.
•F isiològiques, per a reduir el malestar emocional i
físic associat a l’estrés, mitjançant tècniques de rela-
xació.
• Cognitives, que ajuden a reorganitzar la forma de
percebre situacions estressants, a identificar pensa-
ments irracionals i a modificar-los.
• Conductuals, que persegueixen instruir la persona
perquè manifeste els seus sentiments, desitjos i ne-
cessitats; entrenar-la en habilitats socials; ajudar-la a
identificar problemes i a resoldre’ls; i adequar com-
portaments i actituds.
Exercici 3
D’ofici insaciable i rigorositat acadèmica, Spielberg
torna a repetir aquest 2018 l’operació d’èxit del 1993,
amb l’estrena de dues pel·lícules d’ambicions molt di-
ferents en el decurs d’un any. No és el primer any que
passa des d’aleshores, però cal descartar-ne tot el que
va suposar de punt d’inflexió: dalt de tot de les llistes
d’entrades venudes i de shocks més-grans-que-la-vida
amb Jurassic Park; i amb el reconeixement –per fi–
dels acadèmics i de la gran crítica especialitzada, amb
La llista de Schindler, una pel·lícula rodada en blanc
i negre –amb una espurna de roig eternament feri-
dor–, que va tocar la fibra sensible d’un món que volia
sentir aquella història. Li va comportar set estatuetes
als Oscar, incloses la de millor pel·lícula i la gran de-
sitjada, millor director.
Quinze anys més tard, repeteix l’operació doble, pot-
ser sense aquella desvergonyida voluntat de fer història,
i de saber que en faria, conscient d’un talent capaç de
tot. El temps, però, confereix a Spielberg l’ofici inex-
pugnable de qui sap què fa i com ho vol dir de manera
molt més orgànica, precisa, elegant i, també, estimable-
ment contundent. És així com enguany estrenarà Ready
Player One –una faula distòpica ambientada en un futur
no molt llunyà, el contrapés a la recerca de la compli-
citat d’un públic tot terreny– i Los archivos del Pentágono
3455_SOLUCIONARI_examen_C1.indd 3
Solucionari
(The Post), una peça molt més delicada en les preten-
sions comercials, però extraordinàriament ben dotada
per a aconseguir el reconeixement d’un públic àvid del
bon cinema que sap arribar al moll de l’os d’una gran
història. La pel·lícula és una grandíssima història. Una
alenada de tècnica i ànima posades al servei de la intriga,
en una trama que es basa en uns fets reals que serveixen,
al mateix temps, per a reparar l’oblit de Tots els homes del
president (Alan J. Pakula, 1976), quan el guió va fer desa-
paréixer el personatge de Katharine Graham, l’editora
del The Washington Post.
Dona pionera, valenta a l’hora de fiscalitzar el po-
der, Graham va ser qui va fer possible que els papers
del Pentàgon veren la llum, sense por de les repre-
sàlies d’un statu quo implacable i amb elements de
podridura sistèmica, fent públic un secret d’estat que
desmuntava les mentides de l’administració pel que
fa a la participació dels EUA en la guerra del Viet-
nam. Al cap de poc, faria caure del tot Richard Nixon
amb el cas Watergate, protagonista del film de Pakula
i la sentència definitiva per al president més tèrbol i
complex de la història d’Amèrica del Nord. Així va ser
Graham, implacable en el desafiament i inflexible en
la defensa de la dignitat d’un ofici –el periodisme– i
en la possibilitat d’exercir-lo en llibertat. El llegat que
deixà l’editora, una llegenda guanyada a pols, es veu
recompensat amb una pel·lícula que ens endinsa en
les entranyes de la investigació per fer-ne una obra
d’art destinada a perdurar.
Exercicis 4-7
Resposta oberta.
Consulteu l’apartat «Pautes per a la revisió de textos
orals i escrits» de l’annex del llibre.
30/01/19 11:04
1. Solucionari
Examen 2
Exercici 1
1-c, 2-h, 3-e, 4-f, 5-d.
Exercici 2
L’excessiva preocupació per menjar bé balla sobre
una perillosa línia roja. Traspassar-la pot ser l’inici
d’una patologia coneguda com a ortorèxia, l’obsessió
per menjar sa. Tot i que no està reconeguda en cap
sistema de classificació mèdica, els experts la definei-
xen com «una obsessió pel menjar sa que comporta
serioses limitacions en la vida de les persones que la
pateixen», explica Toni Grau, cap de Coneixement i
Investigació de l’Institut de Trastorns de la Conducta
Alimentària (ITA).
Les persones afectades paren una atenció malaltis-
sa a l’origen i composició dels aliments, i exclouen de
l’alimentació qualsevol producte alimentari del qual
no puguen verificar la procedència o que no s’adap-
te als altíssims requeriments de qualitat que imposen
aquestes persones. Segons el psicòleg i neurocientífic
Isaías Mena i el dietista Guillem Mena, aquestes per-
sones exclouen aliments perquè creuen que porten
herbicides, pesticides o substàncies artificials, i pels
materials o processos utilitzats durant el procés d’ela-
boració del producte.
«Aquesta excessiva escrupolositat deriva en dietes
deficitàries i importants limitacions psicosocials, es­
pecialment quan s’eviten àpats socials en què no es pu-
guen controlar els aliments», diu Grau. El problema és
que l’alimentació es converteix en principi organit-
zador de la seua vida, ja que dediquen una enorme
quantitat de temps no sols a comprar els productes
sinó també a preparar-los: tallar les verdures sempre
de la mateixa manera, evitar el contacte entre dife-
rents tipus d’aliments i fer servir utensilis i recipients
especials.
«Els pensaments cada vegada giren més al voltant
de l’alimentació, igual com les converses i les activitats,
com ara fer tallers de cuina i consumir literatura gas­
tronòmica», afig Grau. Els efectes de la malnutrició
poden tardar temps a manifestar-se, però en canvi els
símptomes psicològics es poden identificar en les pri-
meres fases. [...]
3455_SOLUCIONARI_examen_C1.indd 4
Més de tres hores al dia?
Segons Grau, el diagnòstic es confirma si el pacient
dedica més de tres hores al dia a pensar sobre la dieta
i manifesta més preocupació per la qualitat dels ali-
ments que pel plaer de consumir-los. També es té en
consideració si disminueix la qualitat de vida a mesu-
ra que augmenta l’obsessió per la dieta i si manifesta
sentiments de culpa.
Altres factors són una planificació excessiva de què
es menjarà i un aïllament social provocat pel tipus
d’alimentació. [...]
Algunes d’aquestes creences tenen a veure amb el
fet de notar malestar quan s’està a prop dels aliments
prohibits, tindre una fe exagerada en la inclusió o ex-
clusió de certs aliments, fer un judici moral dels altres
respecte als seus hàbits dietètics, patir una distorsió
de la imatge corporal en sentit d’«impuresa» i persis-
tir en la creença que les seues pràctiques promouen la
salut, a pesar d’una evident desnutrició, diu Lizeretti.
Grau explica que açò s’ha vist afavorit per factors
socials i ambientals com «l’excés d’informació, no
sempre contrastada i sovint contradictòria, sobre els
beneficis de certs aliments considerats saludables i la
demonització de determinats components alimenta-
ris». [...]
Hi ha factors de la personalitat que poden provo-
car aquesta malaltia, com ara ser una persona rígida
i controladora. Per grups de població, els més vulne-
rables són les dones i els adolescents, a més de perso-
nes que es dediquen a qualsevol esport que associe
l’alimentació amb el rendiment. Lizeretti avisa que es
tracta d’un trastorn al qual es pot arribar a través d’al·
lèrgies alimentàries, exercici físic, teràpies naturals i
tècniques meditatives, entre d’altres, quan es porten
a l’extrem.
Una història controvertida
Els primers casos van sorgir a la fi dels 70, amb l’ex-
plosió del vegetarianisme als EUA, però fins als 90 no
van ser detectats i estudiats. Un de ben curiós, en pri-
mera persona, és el del primer metge que en va des-
criure un quadre el 1996: el nord-americà Steve Brat-
man. Va ser durant 25 anys membre del moviment
dels aliments naturals i als anys 70 formava part d’una
comunitat dietètica. Va crear la seua pròpia dieta, que
incloïa només vegetals cultivats en un hort propi que
havia de mastegar almenys 50 vegades, i altres pràcti-
ques com castigar-se després d’ingerir aliments pro-
30/01/19 11:04
 Solucionari

hibits. Després d’haver sigut conscient d’haver desen-
volupat un veritable trastorn obsessiu es va sotmetre a
una teràpia. «Actualment es dedica a fer xarrades con-
tra la restricció de l’alimentació», explica Grau, que
assenyala que l’any 2000 va publicar el llibre Health
food junkies, en què va descriure les principals caracte-
rístiques de l’ortorèxia.
La Plana Alta i la Baixa
A la vora de la mar trobem cases rústiques amb ter-
rat similars a les cúbiques de Peníscola, on domina el
blanc, i a mesura que anem cap al sud les construcci-
ons es tornen menys sòbries, amb més colorit i la in-
corporació de rajoles en frisos i adorns. La Plana, pel
que fa al color, és una clara transició entre el Maestrat
i l’Horta de València.

Exercici 3 El Comtat i l’Alcoià

Aquestes comarques estan formades per façanes de
«El pas del temps farà de nosaltres colors», cantava
colors clars, beix i crema. El seu tractament sol ser
l’Ovidi. I és que, al cap i a la fi, el color forma part
de pedres o imitació i d’estuc acolorit, tot i que tam-
de la identitat personal i col·lectiva. Els nostres po-
bé apareix l’anyil en alguns edificis juntament amb
bles i les nostres comarques tenen identitat pròpia, i
el blau grisenc, propi de zones industrials. Una nota
el patrimoni arquitectònic i els paisatges construïts en
característica són les reixes molt elaborades, amb ele-
formen part. I, com no, els colors que els componen.
ments de fosa de ferro, en forma de reixes, en portes
Si recorrem les comarques, ens adonarem que hi
i balcons negres o pintats en color plata.
ha tres colors, a més del blanc de calç, que comparteix
tot el territori: l’anyil o blau, l’ocre i el mangra. L’ocre
i el blanc estan estesos per tot el territori, mentre que
Exercicis 4-7
al nord domina l’anyil i el mangra és més preponde-
rant al sud. Resposta oberta.
Consulteu l’apartat «Pautes per a la revisió de textos
El Baix Maestrat
orals i escrits» de l’annex del llibre.
En aquesta comarca trobem el color pedra en les aglo-
meracions urbanes com a continuïtat dels marges del
camp. A més, un denominador comú és el color de les
teules rogenques com a l’Aragó, encara que són més
ataronjades a l’interior i una mica més clares a la costa
amb líquens que les enfosqueixen. Una altra particu-
laritat del Maestrat i d’altres comarques de Castelló és
que la façana principal sol estar pintada amb més cura
i repintada més sovint que les laterals, que de vegades
ni tan sols estan arrebossades.

Els Ports
Els Ports, igual que el Maestrat, evoca una gamma cro-
màtica basada en colors terra (més aïna de pedra) i
l’anyil, també barrejat com a color de contrast. Sobre
aquest fons sobri de les façanes, posen color les persia-
nes amb colors suaus i materials naturals com la fusta i
la canya. A més, són típiques de la comarca les sanefes
de rajoles amb dibuixos d’espirals blau ultramar so-
bre fons blanc que adornen els cantonets de les lloses
de quasi tots els balcons, les baranes, quan no són de
fusta (freqüent en els Ports, però inusual en la resta
de territori), estan pintades de negre.

3455_SOLUCIONARI_examen_C1.indd 5 30/01/19 11:04

1. Solucionari
Examen 3
Exercici 1
1-f, 2-g, 3-e, 4-c, 5-h.
Exercici 2
Les falles són una manifestació ancestral de la cultura i
de la forma d’entendre la vida i el cicle del temps. Són,
a més a més, un fenomen de masses. Fins fa poc surava
el prejudici que la cultura popular era antagònica de
la cultura, diguem-ne, acadèmica. Com l’oli i l’aigua,
no es podien barrejar, s’hi repel·lien. Una creença in-
teressada que va deixar, durant massa temps, les festes
i els esports de masses en mans d’un determinat sector
ideològic. Però les coses van canviant, i les falles d’en-
guany, més literàries que mai, en són un bon exemple.
Em permetreu un breu repàs a l’origen de les fa-
lles, per a entendre la importància de no renunciar
a cap camp, en especial el popular, en el procés de
redreçament cultural. Durant el segle xviii, pren em-
branzida un nou model festiu: fer ninots per a després
cremar-los a mitjan Quaresma. La Quaresma era una
època de privacions, imposades per l’església. Existi-
en unes poques tradicions, els Carnestoltes, les festes
de bojos, els perots... que implicaven un parèntesi
efímer, una alenada momentània per a suavitzar la
repressió brutal de la resta de l’any. Durant un breu
interval de llibertat, es permetien actes censurables
en qualsevol altra època. I quin acte encarna millor
la llibertat que el dret a la queixa i a la protesta? Les
falles entronquen amb aquesta permissivitat, en el
sentit que eren, i encara ho haurien de ser, una opor-
tunitat per a la crítica.
En temps dels romans, i molt abans, l’any comen-
çava amb les Calendes de març, amb la primavera.
La tradició és capgirà quan Juli Cèsar adoptà un ca-
lendari més pràctic, el calendari julià. El primer dia
de l’any, es trasllada a gener. I amb ell, la força dels
rituals pagans a què la gent estava acostumada. Així
tenim dos començaments d’any: l’oficial, gener (pos-
teriorment cristià); i el natural (pagà), quan ha de co-
mençar l’any, si no amb la primavera i el bon oratge,
al març?
Per a estrenar l’any amb bon peu, tocaven una sè-
rie de rituals. Després de l’hivern, del fred, de la falta
3455_SOLUCIONARI_examen_C1.indd 6
d’aliments, de la terra adormida, calia cridar el bon
temps. I com es cridava? Si tens fred, encens una bona
foguera. Les fogueres de Sant Antoni, al pic de gener,
i les fogueres de març, tenen aquest origen. Són una
forma d’escalfar la terra, d’espantar el fred i d’atraure
la prosperitat.
En aquest context, apareix el cristianisme. I com
fa sempre, adapta les festes paganes dels romans (ex-
perts a anostrar les festes dels pobles conquerits) a la
seua filosofia. […]
Però, què té a veure tot açò amb el component crí-
tic i reivindicatiu de les falles? De falles, no se’n fan a
tot arreu. Però fins i tot en pobles on s’ha perdut la
tradició o no ha existit mai, hi ha un altre costum em-
parentat: el costum de traure al carrer nanos o perots
de tela, amb cartells crítics, coincidint amb la Qua­
resma.
Les primeres falles eren poc més que un muntó de
coses per a cremar, un perot de tela o fusta i algun car-
tell. El model festiu i reivindicatiu s’havia estés per tot
Europa, durant l’Edat Moderna, encara que els ninots
no sempre eren cremats. A Cocentaina, fan els nanos;
a Alcoi, hi havia els perots; a Xixona, els monots; a Elx,
penjaven uns nanos al matí fins a les últimes hores de
la vesprada, les Velles de la Serra. […]
Fet i fet, les falles combinen dues pràctiques rituals:
encendre fogueres la vespra d’una festivitat i cremar
ninots al·lusius a conductes o actituds dignes de crítica.
Durant gran part del segle xix, encara serà freqüent
trobar ninots més o menys artesanals penjats dels ca-
mins o finestres, per a després cremar-los o no. Aquells
ninots primitius presentaven una estructura similar: un
escenari o cadafal recreava una escena de la vida quo-
tidiana, amb un parell de figures i algun cartell amb
versos o explicacions de caràcter humorístic o satíric.
La festa dels ninots de tela penjats pel carrer es conser-
va amb força a Cocentaina. S’hi celebra la festa i dansà
dels Nanos, en què el barri del Raval s’ompli de figures
elaborades pel veïnat i fins i tot per les escoles.
Exercici 3
Un equip de professionals del teatre i les arts plàsti-
ques creen ‘El antiguo almacén de dientes del ratón
Pérez’, un local d’espectacles on es confonen fantasia
i realitat. En un any han visitat el magatzem més de
5.000 persones de tot Espanya.
30/01/19 11:04
 Solucionari

A l’antic magatzem de dents del ratolí Pérez, al Exercicis 4-7

carrer Borrull de València, l’activitat és tan frenètica
Resposta oberta.
que les màquines fan fum. Literalment. Desenes de
milers de molars, canins, incisius o premolars arriben Consulteu l’apartat «Pautes per a la revisió de textos
des dels 5 continents i entren fent soroll per diverses orals i escrits» de l’annex del llibre.
canonades i arriben, fins i tot, en carregaments que
transporten minúsculs trens que corren pel sostre del
local. És igual l’edat que tingues: visitar l’espai, ple de
mapes, de mecanismes interactius i de maquinària in-
dustrial et fa entendre que si alguna vegada en la vida
has perdut una dent, els ratolins que treballen per a
Pérez l’han duta ací. «La qüestió és que trobàrem en
una caixa els plànols de l’antic magatzem de dents del
ratolí Pérez i hem reconstruït la fàbrica tal com era».
Ens conta la faula Vila, que va ser director del Teatre
Escalante durant 27 anys.
Un grup de professionals del teatre amb gran ex-
periència en les arts escèniques per a xiquets ha sigut
el motor d’aquesta iniciativa. «Buscàvem un personat-
ge per a construir un món al seu voltant i al final và-
rem dir, i per què no el ratolí Pérez, que el coneixen
en molts llocs del món?
Definir un espai com aquest és ben difícil. Amb una
zona de botiga, i una altra de magatzem, des de fora
és difícil imaginar què s’amaga darrere del mostrador.
Entres en un món màgic. Tant el recorregut com la
història estan pensats amb perspectiva pedagògica i
juntament amb la geografia, la música o l’urbanisme
els actors envien missatges d’higiene bucal.
Caminar pel magatzem ja és en si mateix un es-
pectacle. A primera vista és un espai completament
industrial. Canonades que entren i ixen de les parets,
manòmetres per a regular la pressió, safes amb aigua
i dentífric i fins i tot una enorme sénia per a posar en
marxa el mecanisme industrial de neteja i poliment.
«Nosaltres no hem vist mai els ratolins treballant
perquè venen només a la nit. Ací hi ha una porta que
no té ni pany ni clau i mai hem pogut obrir-la perquè
és per on els ratolins entren i ixen. És tot un misteri, la
veritat», conta Rosa Barberà, membre de l’equip, as-
senyalant una xicoteta porta connectada amb rampes
que baixen per la paret fins al terra.
L’espai i la història estan tan atapeïts de detalls que
és difícil no creure’s la faula. La seriositat amb què la
conten posa la guinda al pastís: no hi ha dubte, ací vi-
uen els ratolins. «Mentre nosaltres construíem tot açò
durant el dia, ells venien a la nit i construïen sa casa».
«

3455_SOLUCIONARI_examen_C1.indd 7 30/01/19 11:04

1. Solucionari

Examen 4 de novembre, és quan es concentra la programació

de la Mostra Internacional de Titelles, que enguany
fa 33 anys. La idea va sorgir de la companyia de teatre
Exercici 1 Bambalina, que també va impulsar la instal·lació del
Museu Internacional de Titelles d’Albaida en una de
1-b, 2-h, 3-e, 4-c, 5-g.
les sales de l’imponent palau-castell dels Milà i Ara-
gó. El MITA compta amb més de quatre-centes titelles
procedents de tot el món, tant de l’esmentada compa-
Exercici 2
nyia com de programes de televisió.
Si els viatges comencen on acaba el turisme, una d’ei-
xes fronteres es troba, si venen de Gandia, en la CV-60.
Concretament on acaba l’autovia i comença la carre- Exercici 3
tera que travessa de cap a cap la Vall d’Albaida.
Tradicionalment, la Quaresma es representa com una
El Benicadell és la muntanya que abraça majestu-
vella xaruga, amb set cames, cara de pomes agres, amb
osament la Vall d’Albaida i els qui s’hi aventuren. Pe-
una mà brandant un bacallà salat i amb una altra du-
regrinar al seu cim una vegada en la vida hauria de
ent una cistella plena de verdures. Els productes que
ser un dogma, almenys per a aquells que el tenen a la
porta a les mans ens donen moltes pistes de la gastro-
vista. No es pot contemplar sense desitjar pujar-lo. En
nomia d’aquest període, dominada per l’austeritat i
donen fe les desenes d’excursionistes que hi pul·lulen
l’abstinència. Durant set setmanes l’esperit es prepara
afavorits pel bon oratge de la comarca. Els 1.104 me-
per reviure la mort de Crist i per això també cal depu-
tres d’altitud permeten divisar Eivissa els dies clars i,
rar el cos. D’ací ve l’antic costum de «fer magre», que
si es vol, aprofitar la lluna plena per ascendir-lo de nit
significa menjar poc, amb prohibició de carn i ous.
–veure eixir el sol des del punt més alt és un especta-
Això ha fet que la gastronomia quaresmal haja es-
cle que recompensa l’esforç–, convé anar abrigat en-
devingut un subgènere de la cuina que arreplega un
cara que siga estiu.
bon reguitzell de receptes amb predomini del peix
Amb el Benicadell a mà dreta, «de Montaverner a
–sobretot el bacallà– i les hortalisses de temporada
la Pobla del Duc anàvem pel camí de Gandia i enfilà-
com ara col, bledes, carxofes... Com que la tradició
vem cap a la mar», confessa Pastor. Es refereix al camí
dictava que només es podia fer un àpat al dia, les
reial de la vall de Biar al litoral de la Safor que Jaume I
menges d’esta època solen ser molt calòriques i per
va intentar consolidar i sobre el qual ha articulat una
això sovint es completen amb llegums i fruita seca.
ruta turística la Mancomunitat. Un itinerari per a fer
Però, tot i que amb la secularització de la societat ara
a peu o en bicicleta que ressegueix el trajecte del rei
ja gairebé ningú no fa magre, entre Carnaval i Setma-
durant la conquesta.
na Santa encara es menja molt de bacallà i els forns i
És una terra de camins, senders i caminets. Per al
pastisseries s’omplin de bunyols.
poeta Salvador Jàfer, són «la manera més humana de
Però per què el plat estrella de la Quaresma és el
comunicar-se amb la terra; vas al ritme de la natura i
bacallà i no cap altre peix? Perquè antigament, si es vi-
fins a arribar al poble del costat, que està a dos passes,
via lluny del mar, era molt complicat de mantindre el
poden passar-te mil coses». Sí, perquè l’altra caracte-
peix fresc i en condicions òptimes. Per açò el bacallà,
rística de la comarca és que tots els pobles en tenen un
que ve de la mar del Nord i que es conserva en salaó,
altre a escassos quilòmetres. Jàfer aconsella visitar-la a
ha estat tradicionalment un dels peixos més segurs de
l’inici de la tardor, quan ha minvat «la intensitat dels
consumir. Açò l’ha convertit en un producte molt ar-
verds incendiats de l’estiu». Aconsella el viatger que
relat a la nostra cuina i, gràcies a la Quaresma, també
es deixe dur perquè «perdre’s és descobrir». Per als
s’ha tornat molt versàtil. El receptari tradicional arre-
qui no siguen tan agosarats, la tardor és l’època en
plega, doncs, desenes de receptes en què el bacallà és
què s’organitzen les rutes senderistes que cada dissab-
el plat principal i les lliga amb el període quaresmal.
te i diumenge de matí conviden a descobrir els tresors
Algunes de les més populars són el bacallà amb
paisatgístics millor guardats de la mà de guies locals.
samfaina, a la llauna, a la mussolina d’all, amb pimen-
També en plena tardor, el segon cap de setmana

3455_SOLUCIONARI_examen_C1.indd 8 30/01/19 11:04

 Solucionari

tó i tomaca, a la catalana, que es fa amb fruita seca...

Però el bacallà també es pot menjar amb arròs a la
cassola, confitat amb creïlles o acompanyant cigrons i
espinacs, un plat molt hivernal. Una altra variant molt
estesa són els bunyols i les croquetes, la brandada i el
bacallà esguellat. Perquè del bacallà, tal com també
passa amb el porc, se n’aprofita tot: es pot menjar la
tripa, que generalment es fa guisada o estofada, i les
cocotxes, que són unes glàndules de teixit muscular
que es poden menjar amb salsa, arrebossades o fre-
gides.
En la cuina valenciana trobem plats excel·lents de
bacallà. Cal destacar, entre d’altres, l’esgarradet, que
en comarques com la Marina i l’Alcoià rep el nom
d’espencat, o els arrossos que contenen aquest ingre-
dient. Són ben coneguts la paella d’abadejo i floricol
o l’arròs al forn amb abadejo.

Exercicis 4-7
Resposta oberta.
Consulteu l’apartat «Pautes per a la revisió de textos
orals i escrits» de l’annex del llibre.

3455_SOLUCIONARI_examen_C1.indd 9 30/01/19 11:04

1. Solucionari
Examen 5
Exercici 1
1-e, 2-g, 3-b, 4-c, 5-d.
Exercici 2
Érem a la plaça d’Aín, preparats per a sopar, quan va
arribar Pep Pérez amb una ensalada i es va asseure
enfront de nosaltres:
–Tot açò és del teu camp? –vaig preguntar.
–Tasta la tomaca.
Pep havia treballat un xicotet hort amb un conegut,
i estava molt orgullós de les seues tomaques. I és nor-
mal: hi ha consens pel que fa a la qualitat del sabor de
molts fruits, que ha declinat de manera significativa
durant les últimes dècades, i aquest deteriorament ha
estat especialment pronunciat en el cas d’aquest fruit
particular, que consumim tant fresc com processat.
–Què et semblen?
–Molt bones: fan sabor de tomaca...
El sabor és el resultat de la detecció d’un gran
nombre de compostos químics pels sentits del gust i
de l’olfacte. El gust és responsable de cinc sensacions:
dolç, àcid, salat, amarg i umami. Es considera que,
perquè una tomaca faça bon sabor, cal que hi haja
un balanç entre dolçor (glucosa, fructosa) i acidesa
(àcids cítric i màlic), amb una contribució umami
(glutamat).
Hi ha un cúmul de circumstàncies que donaren
lloc a aquell declivi en el sabor de la tomaca. En l’ori-
gen es troba la intensificació del cultiu. Els produc-
tors, als quals se’ls paga al pes, demandaren varietats
d’alt rendiment, tolerants a les malalties, que pogue-
ren conrear-se tot l’any (a l’aire lliure o en hiverna-
cle), amb un elevat temps de vida després de la co-
llita, i que suportaren les manipulacions associades a
la comercialització. Per a poder complir aquests dos
últims objectius, les tomaques solen recol·lectar-se en
l’estat «verd madur». Els fruits en aquest estat, en ser
exposats al gas etilé, desenvolupen color i sabor. Si es
deixaren a la mata, madurarien de manera natural i
desenvoluparien més sabor. Però, al cultiu intensiu,
les tomaques madures, que han perdut fermesa, po-
den danyar-se durant la comercialització, i la recol·
lecció requereix més mà d’obra. La recol·lecció de
10
3455_SOLUCIONARI_examen_C1.indd 10
fruits immadurs és, per tant, bona per als productors,
però planteja un problema als consumidors: no hi ha
manera de distingir una tomaca en estat «verd ma-
dur» d’una de verda sense més, i els fruits verds, en
exposar-se al gas etilé, únicament desenvolupen color,
però no sabor. Per açò, en consumir tomaques con-
reades de manera intensiva podem trobar-ne algunes
que no tenen gens de sabor.
Una altra de les característiques que buscaren els
productors de llavors va ser l’obtenció de fruits de
grandària uniforme, amb un aspecte que es corres-
ponguera amb el d’una tomaca ideal: esfèrica en al-
guns països, una mica aplatada en altres, però, quasi
sempre, sense estries en la part superior, sense buits a
la part inferior, i amb un color roig uniforme. Aques-
ta última característica s’introduí poc després de la
II Guerra Mundial, quan es desenvoluparen les vari-
etats de maduració uniforme. En aquestes es produ-
eixen fruits que, quan són verds, tenen un color verd
uniforme i, quan són madurs, tenen un color roig
uniforme. Recentment, com a resultat del treball en
la determinació del genoma de la tomaca, s’ha trobat
que aquesta característica està associada a un gen de-
nominat GLK2. Aquest gen codifica una proteïna que
intervé en la producció i la distribució dels cloroplas-
tos durant el desenvolupament del fruit. Els cloroplas-
tos són els orgànuls en els quals es produeix la reacció
entre el diòxid de carboni i l’aigua, facilitada per la
llum solar, per donar sucres.
Hi ha una altra raó per la qual les tomaques poden
tindre poc sabor: quan s’exposen a baixes temperatu-
res, per davall de 10 ºC, perden en poc temps l’aroma
de manera irreversible. Té igual el moment en què es
produïsca l’exposició al fred, després de la collita o
abans de consumir-les. I açò afecta qualsevol tomaca:
també els fruits de les varietats tradicionals, recollits
en el seu moment òptim de maduració: si els guar-
dem a la nevera, en poc de temps hauran deixat de
ser deliciosos.
Uns dies després de la nit de l’ensalada, uns porcs
senglars baixaren als horts. Els entesos parlaven de
dues femelles amb els seus garrins. Un dels camps
pels quals passaren va ser el de Pep. Sembla que bus-
caven tubercles i arrels comestibles: desferen alguns
cavallons però no tocaren les tomaqueres. I així he
anat passant l’estiu: entre horts i onades de calor, amb
festes als pobles i gaudint, durant les excursions del
final d’agost, de les primeres figues...
30/01/19 11:04
 Solucionari

Exercici 3 nins? Hi ha esports femenins i masculins? Sembla que

en la nostra ment sí. No fa molt de temps, un conegut
L’esport femení ha tingut una evolució evident al
que es va assabentar de la meua presidència a la Fede-
llarg de la història. Açò és indiscutible. Però si com-
ració de Voleibol em va preguntar: «Presidenta, però
parem aquests avanços amb l’esport masculí, sembla
de la federació d’homes o de la de dones?». En un got
que visquem en èpoques cronològicament diferents.
d’aigua no farem entrar el mar.
En aquest sentit, les dones continuem sent invisibles.
S’ha parlat molt del nou decret d’entitats que
I no deixa de ser alarmant, ja que en l’actualitat, a di-
afecta federacions i clubs, pel que fa a l’obligació de
ferència de l’antiga Grècia –en què la principal divisió
complir quotes de gènere en les juntes directives. I
de drets socials s’establia per gènere–, aquesta divisió
he de reconéixer que jo mateixa he tingut opinions
s’ha transformat en riquesa o pobresa, classe obrera
enfrontades. D’una banda, imposar condicions a les
o patronal, països del primer món o del tercer..., i un
persones que realitzen una tasca de manera voluntà-
llarg etcètera que podríem desenvolupar sense que
ria és molt perillós. Però no podem caure en l’error
apareguera la divisió de gènere. I, doncs, si el gènere
de llegir una normativa sense llegir-ne el preàmbul,
no és un criteri de diferenciació tangible en la nostra
que és on hi ha l’esperit real de la norma. I és aquest
societat (o no hauria de ser-ho), per què en l’esport
el que s’ha de seguir i no complir literalment els arti-
continua constituint un fort condicionant de present
cles, i punt.
i de futur de les esportistes?
Per què no hi ha més dones dirigents quan, en rea-
La participació esportiva principal es podria sim-
litat, hi ha més dones vinculades a l’esport? En la nos-
plificar en: esportistes, tècnics, àrbitres i dirigents. Si
tra federació, actualment hi ha cinc dones en la junta
analitzem la problemàtica general de tots quatre, pot-
directiva, en un esport segurament mal catalogat de
ser la principal és la invisibilitat de les dones, com ja
femení.
s’ha comentat anteriorment. [...]
Actualment, l’esport que no genera audiència prò-
pia si vol aparéixer en un mitjà qualsevol (ràdio, tele-
Exercicis 4-7
visió, premsa escrita...), ha de fer-ho assumint les des-
peses d’emissió o publicació. M’han fet aquesta pre- Resposta oberta.
gunta moltes vegades: «Com és que no es veu voleibol Consulteu l’apartat «Pautes per a la revisió de textos
a la tele?». La resposta és evident: no tenim diners per orals i escrits» de l’annex del llibre.
a pagar-ho. I això no és un peix que es mossega la cua?
Si l’esport no es coneix, no es genera afició. I sense
afició no hi ha públic ni seguidores o seguidors i, per
tant, tampoc l’interés de patrocinis, milionaris o no,
però patrocinis i, per tant, recursos.
I, sense tot això, l’esforç de les esportistes es queda
a la dutxa del vestidor, una vegada acabada la compe-
tició. Publicar els èxits de les campiones del món, o
simplement de les competicions del nostre país, no
pot reduir-se a una notícia de quatre línies i una foto.
El seguiment d’una trajectòria ha de ser un camí més
llarg. I el dia en què el rellotge biològic s’activa, se-
gurament és l’equivalent a donar «l’hora de la mort»
d’una carrera esportiva. Esportistes com Almudena
Cid, que ha participat en quatre Jocs Olímpics, i Gem-
ma Mengual són sobradament conegudes. Però quan-
tes medalles s’han d’aconseguir per a poder posar
noms i cognoms a la constància i l’esforç? Ah! Que la
gimnàstica i la natació sincronitzada són esports feme-

11

3455_SOLUCIONARI_examen_C1.indd 11 30/01/19 11:04

1. Solucionari
Examen 6
Exercici 1
1-d, 2-c, 3-h, 4-f, 5-e.
Exercici 2
On molts contemplaven «uns tarongers de tan dolça
flaire», Vicent Blasco Ibáñez veia un cruel conflicte
social. Contra «la barraqueta que no té trespol»
de la cançó popular, Blasco va novel·lar la tragèdia
dels llauradors sense terra, dels arrendataris que es
deixaven sobre els camps la suor i la sang, i que havien
de partir els beneficis de la collita amb els propietaris
ociosos de la capital. Una tensió que unes vegades
enfrontava els arrendataris contra els amos, i que al-
tres desfermava lluites d’uns llauradors pobres contra
uns altres encara més miserables.
La barraca, la gran novel·la valenciana de Blasco
Ibáñez, basa tota la tensió narrativa en l’enfrontament
desigual entre un grup de llauradors de l’horta d’Al-
boraia i una família acabada d’arribar: la família de
Batiste i Teresa, que ve fugint de la fam i que pretén
cultivar unes terres maleïdes. Blasco era un mestre en
la creació de personatges universals: Pimentó, Rose-
ta, el tio Barret, Pepeta, el tio Tomba... formen part
de l’imaginari col·lectiu dels valencians de diferents
generacions, però també dels milions de lectors que
aquesta novel·la té en molts països en diferents idio-
mes. Quan la va escriure, als trenta-un anys, Vicent
Blasco Ibáñez ja havia aprés dels errors de les seues
novel·les primerenques, quan els bons eren imma-
culats i els dolents reunien tots els defectes morals i
físics. Ara coneixia tota la gamma de grisos: quan lle-
gim les raons de la família de Batiste no podem deixar
de sentir simpatia per la seua causa; quan llegim els
arguments de Pimentó veiem en Batiste el pitjor dels
esquirols. Però tampoc Pimentó és perfecte: la gran
encarnació de la justícia popular és un borratxo ho-
micida, enemic declarat del treball.
Tots els personatges de la novel·la, llevat d’un,
parlen en valencià. Però Blasco va escriure el llibre
en castellà perquè era la seua llengua habitual d’ex-
pressió escrita. En castellà escrivia els llibres, els arti-
cles, les cartes privades...
12
3455_SOLUCIONARI_examen_C1.indd 12
També per diferents raons històriques. La primera
era la llarga decadència del valencià com a llengua
literària, que tot just a mitjan segle xix començava a
recuperar-se amb la tímida Renaixença valenciana. La
segona era l’animadversió que Blasco professava con-
tra Teodor Llorente, representant de la dreta burge-
sa, advocat dels poderosos, amic dels rics, els clericals
i els monàrquics. Mort Constantí Llombart, el renai-
xentista republicà i federalista, l’estrella de Llorente
brillava sense rivalitat entre els escassos valencians
dedicats a la dignificació del valencià. Blasco va iden-
tificar la Renaixença de Llorente amb la reacció, i va
combatre tota recuperació lingüística i tota aspiració
autonomista per tímida que aquesta fora.
Quan el seu amic Francesc Sempere, un llibreter
de València, va proposar traure La barraca en format
de llibre, ni l’autor ni l’editor varen mostrar un gran
entusiasme: la primera edició fou de 700 exemplars,
i Blasco contava al final de la seua vida que s’havien
repartit uns guanys de 78 pessetes de l’època.
Tot va canviar quan Georges Hérelle va traduir la
novel·la al francés, idioma en què va publicar-se amb
el títol de  Terres maudites  ‘Terres maleïdes’. Tampoc
Blasco havia fet molt de cas a les cartes que Hérelle li
enviava demanant autorització per a traduir el llibre.
Varen passar mesos abans que Blasco es dignara a res-
pondre. Però finalment ho va fer i açò va significar el
començament d’un èxit internacional (no immediat
tampoc: encara havien d’ocórrer moltes coses) que
va acabar per convertir Blasco Ibáñez en un escriptor
milionari i famós, envejat i fins i tot odiat per la no-
menclatura cultural del moment.
Encara en vida de Blasco, si bé en els seus últims
mesos, va aparéixer l’única traducció valenciana de La
barraca publicada fins ara. La va signar el gran poeta i
promotor cultural Miquel Duran i Tortajada. L’excel·
lent versió de Duran, però, data d’abans de l’aprovació
de les Normes de Castelló (1932), i està molt allunyada
de la llengua literària que s’ha acabat imposant entre
els autors valencians en aquest començament del segle
xxi. En la nostra humil editorial familiar (la Companyia
Austrohongaresa de Vapors) ens ha semblat convenient
presentar una traducció completament nova, sense cap
altra pretensió que facilitar una lectura contemporània
d’una obra on tot el geni de Blasco Ibáñez treballa en
la creació d’uns personatges inoblidables, sotmesos per
unes condicions extremes d’injustícia. Tot açò enmig de
l’horta i de la València del segle xix, una ciutat allunya-
30/01/19 11:04
 Solucionari

da de la contemporània, però tan viva en alguns aspectes totes dues pertanyents al fílum Cnidaria. I d’aquestes
que, per moments, un creu poder-se trobar encara pels tampoc Cubozoa seria una «medusa verdadera», acla-
carrers Pepeta venent llet o Batiste negociant la compra reix l’expert.
d’un nou rossí. L’atenció que ha rebut l’aparició d’individus de
En allò tocant a la llengua literària el context ha caravel·la portuguesa a les costes valencianes no ve
canviat radicalment. En el començament del segle del fet que no siguen pròpies del Mediterrani sinó de
xxi,  La barraca  no necessàriament s’hauria escrit en l’agressivitat de la picada: mentre tens els seus tenta-
castellà. Doncs això. cles enganxats a la pell, la quantitat de toxina que in-
jecta es multiplica ràpidament. I de fet, va ser amb les
toxines de P. physalis que es va començar a investigar
Exercici 3 el fenomen de xoc anafilàctic que va fer que Charles
Richet obtinguera el Premi Nobel de Medicina l’any
En les últimes setmanes diferents individus de
1913.
caravel·la portuguesa (Physalia physalis) han aparegut
en diversos punts del litoral valencià, fet que ha causat
Què fer en cas de contacte?
el tancament temporal de platges com les de Gandia,
La picada de la caravel·la portuguesa resulta molt do-
Dénia o, més recentment, Puçol. Les caravel·les por-
lorosa i especialment perillosa per a xiquets o adults
tugueses són conegudes per l’elevat poder urticant de
dèbils. S’ha comprovat que una segona picada de
les seues picades i és per açò que l’Institut d’Ecologia
caravel·la portuguesa, inclús molts anys després d’ha-
Litoral i la Generalitat Valenciana recomanen que,
ver-ne rebut una primera, i encara que a la primera
per precaució, es prohibisca el bany si en menys de 24
s’injectara molt poca quantitat de toxines, pot gene-
hores apareixen més de dos individus d’aquesta espè-
rar una reacció de xoc anafilàctic que pot tindre con-
cie al mateix punt.
seqüències molt greus si no s’atén amb celeritat.
Preguntat per la preocupació que ha despertat el
Per aquest motiu, César Bordehore dona una sèrie
cas particular de  Physalia physalis, César Bordehore,
de consells en cas que ens pique una caravel·la: «El
expert en ecologia marina de la Universitat d’Alacant,
primer que s’ha de fer és rentar la ferida amb aigua
explica que tot i que la caravel·la portuguesa no és
de mar, ni aigua dolça, ni alcohol, ni cap altra subs-
una espècie característica del Mediterrani, la seua ar-
tància. A continuació, cal retirar ràpidament els tenta-
ribada a costes valencianes ha estat afavorida pels cor-
cles amb algun utensili de plàstic com una targeta de
rents d’aigua provinents de l’Atlàntic, vents i tempes-
crèdit o unes pinces, sempre sense utilitzar les mans.
tes. Segons l’investigador, les meduses es desplacen a
Però si fora possible, seria recomanable apropar-se di-
la deriva i, encara que tendeixen a viure mar endins,
rectament a la posta sanitària més pròxima o a l’hos-
la seua aparició en la línia litoral no és sorprenent.
pital depenent del grau d’agressivitat de la picada».
Com és Physalia physalis?
Una de les característiques que s’ha subratllat d’aques-
Exercicis 4-7
ta espècie des dels mitjans de comunicació ha estat
que Physalia physalis, malgrat les seues aparences, no Resposta oberta.
és realment una medusa sinó una colònia. Una obser-
Consulteu l’apartat «Pautes per a la revisió de textos
vació que no és del tot acurada, segons l’expert de la
orals i escrits» de l’annex del llibre.
Universitat d’Alacant. «Medusa  no és un terme vàlid
en zoologia si es refereix a un grup monofilètic sinó
que és una manera informal de descriure un grup
relativament heterogeni d’organismes que tenen en
comú ser gelatinosos, tindre capacitat urticant i viure
en zones pelàgiques dels oceans». De fet, les dues clas-
ses de meduses que més comunament trobem al Me-
diterrani pertanyen a les classes Scyphozoa i Cubozoa,

13

3455_SOLUCIONARI_examen_C1.indd 13 30/01/19 11:04

1. Solucionari
Examen 7
Exercici 1
1-h, 2-g, 3-e, 4-c, 5-d.
Exercici 2
De dimensions colossals i aspecte aclaparador els ficus
monumentals de València són una relíquia del potent
comerç marítim de la ciutat i de la fascinació huitcen-
tista pels ambients exòtics. Ara aquests exemplars cen-
tenaris i exuberants poblen majestuosament el teixit
urbà entre veïns que desconeixen el seu passat trans-
oceànic.
Entre els nombrosos vaixells procedents d’Amèrica
que entraren al port de València durant el segle xix,
n’hi hagué un que, segurament sense saber-ho, estava
destinat a transformar per sempre el paisatge de la
ciutat. No en coneixem el nom ni a qui pertanyia i, de
fet, la seua presència podria haver passat completa-
ment desapercebuda per als annals de la història si no
haguera sigut per un xicotet detall: en aquell vaixell
arribava a la capital del Túria el Ficus macrophylla, un
arbre fascinant i descomunal mai vist fins aleshores
per aquestes latituds.
Tot en aquesta espècie vegetal resulta grandiós,
des de la seua alçada (poden superar els 20 metres)
fins a les seues potents arrels, que s’estenen i destros-
sen les voreres sense pietat. També són portentoses
les branques, amb un pes que pot arribar fins als 800
quilos. Tot i que els exemplars que ens observen en
els carrers valencians provenen d’Amèrica Llatina, els
orígens d’eixa espècie concreta de ficus els hem de
buscar en horitzons encara més llunyans, en concret
a l’est d’Austràlia.
Precisament el seu caràcter salvatge i colossal és el
que propicià el seu idil·li amb la ciutat de València.
Crear jardins exòtics s’havia convertit en una moda
molt exitosa a l’Europa huitcentista i era comú el dis-
seny de conjunts vegetals que inclogueren exemplars
arribats de paratges llunyans. Gràcies al seu pedigrí
internacional i a les seues escandaloses dimensions,
els Ficus macrophylla satisfeien els desitjos de la classe
alta valenciana. Potser la seua capacitat de creixement
i expansió els recordava l’Imperi Britànic, qui sap. El
ficus es convertia així en un símbol de refinament i
14
3455_SOLUCIONARI_examen_C1.indd 14
triomf burgés. De fet, foren els valencians que se n’ha-
vien anat a Llatinoamèrica per fer negoci els qui de-
cidiren exportar a la seua terra natal algunes de les
sorpreses descobertes al Nou Món. [...]
D’altra banda, en ubicar-se en els espais públics de
les ciutats, els ficus també permeteren la democratit-
zació de l’exotisme, ja que amb l’exuberant tronc i
les branques infinites provocaven la fascinació i la sor-
presa tant dels miseriosos fematers com dels opulents
industrials. Els arbres mai han entés de classes socials.
Actualment existixen prop d’una trentena de ficus
centenaris disseminats per diferents punts de la ciutat
de València: vint-i-quatre són propietat municipal i la
resta pertanyen a altres institucions. La Glorieta, les
Torres dels Serrans i la Gran Via Marqués del Túria
(on custodien l’estàtua de Teodor Llorente) són al-
guns dels punts en els quals es pot admirar la seua
grandiositat. També estan presents a l’Albereda, on
protegien del sol els qui a començaments del segle xx
es passejaven proveïts amb barrets de copa, ombrel·
les i randes o acudien a l’Exposició Regional de 1909.
I si parlem de ficus, l’estrela és sens dubte l’exem-
plar del Parterre, un colós –el tronc fa un perímetre
de 13 metres i la copa supera els 36 de diàmetre– que
data de 1852, el mateix any en el qual el ferrocarril ar-
ribà a València. Convertit ara en atracció turística i es-
pai de jocs infantils, les males llengües asseguren que
fou plantat per equivocació. Hi ha la creença que en
realitat els jardiners volien plantar una magnòlia, un
arbre semblant al ficus però amb dimensions més re-
duïdes i posseïdor d’unes flors molt vistoses. En veure
que aquell arbre no floria, es descobrí la seua vertade-
ra naturalesa... Uribarrena, cap de la Secció Tècnica
del Patrimoni Arbori de l’Ajuntament, no acaba de
creure aquesta versió i considera que els botànics i jar-
diners de l’època «eren molt més llestos i cultes del
que es podria pensar; de fet, foren ells mateixos els
qui multiplicaren el nombre de ficus de la ciutat, grà-
cies al seu hàbil maneig dels esqueixos».
En qualsevol cas, el ficus del Parterre és tot un su-
pervivent. Mentre la riuada de 1957 feu malbé gran
part de la població arbòria de la zona, el tità centenari
resistí sense patir. Ara manté una altra batalla, però
contra la gasolinera situada al seu costat. De moment
la lluita està en taules. Poc queda ja d’aquells comer-
ciants valencians que feien les Amèriques o d’aquells
vaixells carregats de meravelles transoceàniques. No
obstant això, el seu llegat perviu en un grapat d’ar-
30/01/19 11:04

bres centenaris, brutals i majestuosos, que trobaren a
les coordenades mediterrànies una llar d’acolliment,
una nova terra on arrelar.
Exercici 3
La major part de la literatura sovint intenta oblidar el
paper essencial que la ciència i la tecnologia moder-
nes juguen en la configuració de les societats actuals
i en la manera de viure-hi. Fou Jules Verne, fa ja uns
150 anys, qui va començar a ser conscient de la neces-
sitat que la ciència i la tecnologia intervingueren de
manera activa en la narrativa moderna. Ho va anome-
nar la «novel·la de la ciència». Més endavant, el gène-
re literari de la ciència-ficció sembla haver assolit el
paper d’aquella novel·la de la ciència que Jules Verne
va començar. Amb açò, la ciència-ficció es configura
també com una narrativa adient per a l’aprenentatge
del futur, ja que descriu diversos mons possibles per
efecte de la ciència i la tecnologia.
L’any 2005 es va complir el primer centenari de la
mort de Jules Verne, un autor que durant molts anys
va ser un dels referents de la literatura per a joves i
adolescents. Així era, per exemple, a mitjan segle xx.
Fou precisament Jules Verne qui es va adonar que
la ciència i la tecnologia ja ocupaven un lloc destacat
en la vida de la gent i es va entossudir a escriure i fins
i tot teoritzar sobre el que ell mateix va denominar la
«novel·la de la ciència», un tipus de novel·les en què
la ciència i l’activitat tecnològica no eren absents de la
narrativa, com havia passat fins aleshores.
Els protagonistes dels viatges imaginaris de Verne
van recórrer el planeta de cap a cap i van visitar al-
gunes de les seues regions desconegudes, com ara el
fons del mar, les profunditats de la Terra o la trajec-
tòria fins a la Lluna. No s’ha d’oblidar que la gran
ciència del segle xix fou també la geografia, amb l’ex-
ploració del planeta i els descobriments associats.
La pregunta de per què la ciència i la tecnologia no
entren de manera habitual en la narrativa continua
vigent després de 150 anys. Verne en fou el capdavan-
ter, però a partir d’ell i la seua «novel·la de la ciència»,
la narrativa que inclou ciència i tecnologia sovint s’ha
vist reduïda al gueto del gènere narratiu anomenat ci-
ència-ficció. Verne no era científic, però sí que estava
molt informat de les novetats científiques i tecnològi-
ques del seu temps. Sembla que freqüentava diverses
biblioteques especialitzades i prenia abundants notes
3455_SOLUCIONARI_examen_C1.indd 15
Solucionari
que li van servir, i molt, per a esdevindre un expert en
els temes que va desenvolupar en les seues novel·les.
Potser per això corre la brama que ell mateix va ser
qui va idear alguns dels artefactes que apareixen en
els seus llibres, malgrat que són simples elaboracions i
reflexos novel·lístics de coses que ja existien en aque-
lla època i que Verne coneixia.
Però és cert que, en altres casos, Verne es va avan-
çar al seu temps amb la seua imaginació associada al
bon coneixement de la ciència del moment. També
cal reconéixer que molts dels artefactes tecnològics
imaginats per Verne han estat agranats per la realitat
a mesura que el coneixement tecnocientífic s’ha anat
desenvolupant i consolidant. Però la visió que Verne
transmet del fons marí, de l’interior de la Terra, d’un
possible viatge a la Lluna, de possibles naus submari-
nes com el Nautilus o voladores com l’Albatros (l’an-
tecessor de l’autogir o de l’helicòpter), estan sòlida-
ment i intel·ligentment basades en la ciència que es
coneixia en el seu temps, fa un segle i mig.
L’objectiu de Verne no era ensenyar ciència, sinó
fer-la intervindre en la peripècia humana, quasi sem-
pre des d’una òptica positiva i favorable. Els nàufrags
de L’illa misteriosa, per exemple, no haurien pogut
sobreviure sense l’ajuda dels coneixements quasi en-
ciclopèdics de ciència i l’espectacular sentit pràctic
de Cyrus Smith, l’enginyer que, gràcies al seu saber,
esdevé el líder indiscutible de la prodigiosa aventura.
Exercicis 4-7
Resposta oberta.
Consulteu l’apartat «Pautes per a la revisió de textos
orals i escrits» de l’annex del llibre.
15
30/01/19 11:04
1. Solucionari
Examen 8
Exercici 1
1-h, 2-b, 3-d, 4-e, 5-c.
Exercici 2
València, a pesar del lloc que ocupa als mapes habi-
tuals, no és exactament una ciutat de vora mar. I de
fet aquesta ciutat, durant molts segles, no ha viscut de
cara a la mar, sinó de cara als camins de la terra, per
als quals va construir portals insignes. Jo recomanaria,
doncs, entrar a València per una d’aquestes portes de
bella arquitectura: la del camí del nord, que és la que
ens obri un pas directe a l’ànima i al cor de la ciutat,
a la seua arquitectura més il·lustre, i a les pedres i les
evocacions del seu passat. No és casualitat: per aquests
camins del nord devien arribar, fa més de vint segles,
els legionaris de Roma i els legats imperials, i per
aquest camí arribaren, molts segles més tard, els nous
pobladors medievals que duien amb ells una llengua
romànica, un sentit polític, i la cultura de la cristian-
dat llatina i europea.
Si és possible entrem a València per les torres dels
Serrans. Arribem al pont des de l’altra banda del riu
–abans era un riu amb aigua i tot, ara ja no–, i cami-
nem lentament mirant com s’acosten les torres, assi-
milant a poc a poc la sensació d’estar aproximant-nos
a algun lloc molt singular, i que aquest lloc –aquesta
ciutat– ha estat i és important. Les autoritats munici-
pals que, ara fa poc més de sis-cents anys, van decidir
la construcció d’aquesta entrada majestuosa, tenien
una idea molt alta de la seua ciutat, i de la manera
com volien que fora vista pels viatgers que hi arriba-
ven: una certa idea d’harmonia i de solidesa, d’orna-
mentació limitada i justa i d’equilibri de formes. Una
combinació de virtuts, per cert, que els valencians han
mostrat més en l’arquitectura que en altres camps de
la història civil i política. Siga com siga, si aquells ju-
rats de finals del segle xiv pretenien construir un por-
tal com un castell que fora emblema permanent de la
ciutat, cal dir que ho van aconseguir del tot: aquestes
torres han travessat impàvides tot tipus de vicissituds
pacífiques o violentes, han estat castell o presó, i des-
prés d’haver durat sis segles tenen l’aire de voler-ne
durar almenys sis més.
16
3455_SOLUCIONARI_examen_C1.indd 16
Una manera d’entrar
El visitant, foraster o veí, ha travessat el portal obert,
[...], ha contemplat les portes per davant i per dar-
rere[...], i ja pot continuar cap al cor de la ciutat.
Només travessar la porta dels Serrans, el visitant pot
girar a l’esquerra i continuar paral·lel al trànsit soro-
llós del riu, només un moment, fins a la cantonada de
la Casa dels Caramels. Aquesta casa de vitrines mul-
ticolors, per on entrarem al carrer del Mur de Santa
Anna, probablement és la casa de caramels més gran
del continent europeu o de tot el planeta. Jo, almenys
rodant pel món, no n’he vista mai cap d’equivalent.
Tampoc no he vist unes torres tan belles i elegants
com aquestes dels Serrans.
Com que aquestes especulacions tenen molt escas-
sa utilitat, més val que continuem caminant. Però la
primera cosa que el visitant trobarà a la seua esquer-
ra torna a ser pedra gòtica: el palau dels Borja, ducs
de Gandia, que després es va dir palau de Benicarló,
després va ser residència burgesa i fàbrica de filatu-
res, i ara, pulcrament restaurat, és la seu de les Corts
Valencianes. Un destí perfectament digne de la bella
arquitectura del casal, el qual, com tants altres palaus
urbans, té darrere un jardí amb arbres vells i palme-
res, ara parcialment ocupat, i ambientalment destruït,
per l’afegit modern de l’hemicicle parlamentari. Què
hi farem: aquesta ciutat ha estat sempre, també, un
lloc de fer i desfer.
Veníem pel carrer del Mur de Santa Anna, que des-
prés es diu de Navellos, i per ací, el matí del Dissabte
de Glòria, entraven al galop els llauradors de l’hor-
ta. Mon pare, quan jo era menut, em portava a veure
aquesta «correguda de les joies» –joia, m’explicava,
vol dir «premi»–, i des de la porta de la catedral se
sentia primer el retruny de les ferradures, després els
crits dels espectadors al pas de les bèsties, i després
arribaven els rossins com desbocats, muntats a pèl per
dimonis amb faixa. La gent urbana ho veia com una
irrupció violenta d’homes d’un altre món: un món
rural remot, i alhora físicament immediat. Perquè de
fet, per aquest mateix carrer, hi havia una irrupció
quotidiana i pacífica de gent dels pobles de la meitat
septentrional de l’Horta, que durant més d’un segle
han arribat al centre de la ciutat per l’estació del fer-
rocarril de rodalies, «l’Estacioneta», que encara hi ha
a l’altra banda del riu.
30/01/19 11:04
 Solucionari

Exercici 3 es perdien amb el pas inexorable del temps. Qui les

recorda encara? Perseguir aquesta mena d’històries
Les històries sense explicació tenen un magnetisme
entrevistant els qui tingueren la sort de sentir-les o
que atrau sense que siga fàcil resistir-s’hi. El succés
àdhuc d’experimentar-les significa endinsar-se de ple
inexplicable, el fenomen paranormal, la narració
en la recerca d’un món esotèric particular, el nostre,
sorprenent o la contarella tenebrosa suggestionen la
revelat a colps d’efecte, a sobresalts del cor. La veu
ment, més enllà del que realment s’amague al darre-
rogallosa de l’informant ens porta cap a un món de
re. Autèntiques o inventades, les narracions que nave-
fantasmes i d’espectres, de cementeris i de làpides,
guen la frontera del que no és possible i que plante-
de castells derruïts i de tresors maleïts. I aleshores és
gen més dubtes que respostes ens captiven. Fins i tot
cert que els valencians, com qualsevol altre poble, té el
quan no volem mirar l’escena de la pel·lícula de ter-
seu repertori de relats esotèrics narrats a cau d’orella.
ror, els ulls llancen una mirada fugissera per damunt
de la manta amb què ens cobrim. La por atrau, allò
que no té explicació, suggestiona.
Exercicis 4-7
El que augmenta encara més aquesta atracció ir-
resistible per allò que s’escapa a la ciència és la ubi- Resposta oberta.
cació dels fenòmens que se’ns narren. Quan el fet Consulteu l’apartat «Pautes per a la revisió de textos
sorprenent l’encarnen persones que han viscut entre orals i escrits» de l’annex del llibre.
nosaltres o quan el que es conta s’ambienta en un
paratge pròxim l’efecte suggestiu es multiplica. Per
això, més que les històries de recòndites geografies
i més que les narracions de fets estranys esdevinguts
en països llunyans, les històries més poderoses són les
que s’ambienten al paisatge nostrat. I vet ací perquè
totes les cultures tenen les seues narracions orals o es-
crites protagonitzades per fets sobrenaturals. Cada re-
gió, cada país, cada nació té el seu repertori de relats
impossibles, de successos extraordinaris i de fets pa-
ranormals; de narracions orals contades a mitja veu,
amb la mirada suspesa i els ulls atents. Cada cultura té
la seua literatura esotèrica, en definitiva.
Aquesta literatura esotèrica es transmet ara ací ara
allà de boca en boca, contada d’amagatotis i revelada
amb prevencions. De vegades s’arreplega per escrit,
però molta s’ha perdut a través del temps. Es tracta de
notícies curioses, d’aparicions estranyes, de tradicions
lúgubres d’un paratge natural o d’un castell decrèpit,
de biografies obscures de personatges que existiren...
Són fragments d’aquella literatura misteriosa que es
narrava vora el foc en les fredes nits de l’hivern quan
no hi havia televisió i els xiquets s’aplegaven als peus
dels més grans de la casa, que narraven històries del
poble, de la costa o de les muntanyes. Els més grans
rivalitzaven a veure qui recordava millor i cada nit es
cantaven cançons, es parlava de desgràcies, es nar-
raven històries de coves i de fonts... Fora hi havia la
nit, amb tots els seus misteris, i aquelles narracions es
perpetuaven en la memòria o en el pitjor dels casos

17

3455_SOLUCIONARI_examen_C1.indd 17 30/01/19 11:04

1. Solucionari
Examen 9
Exercici 1
1-f, 2-g, 3-e, 4-h, 5-b.
Exercici 2
És el llibre del moment. El recomanen els polítics en
les entrevistes i el celebren els científics i els activistes
de l’ecologisme. Podria ser degut a l’esforç titànic
que està realitzant l’autor, Andreu Escrivà (València,
1983), per tal de difondre el seu missatge poble a po-
ble en una exhaustiva gira de presentacions. Però el
mèrit d’Encara no és tard (Bromera, 2017) va molt més
enllà de les carismàtiques xarrades que acostuma a
oferir l’ambientòleg. El major atractiu el trobem en
una obra que és capaç de fer fàcil allò difícil, amb una
capacitat comunicativa que ja se’ns presentava avala-
da pel Premi Europeu de Divulgació Científica «Estu-
di General» amb què va ser guardonat.
En les pàgines d’Encara no és tard, que s’enceta
amb un irreverent pròleg de l’humorista Eugeni Ale-
many, Escrivà aconsegueix exposar un problema greu
i extremadament complex d’una manera fascinado-
rament entenedora, recorrent a la literatura, l’art o
les vivències personals quan cal per a fer el text més
didàctic. Com ja es deixa entreveure en el títol, l’autor
fuig del to catastrofista i culpabilitzador que acostuma
a impregnar els discursos climàtics. Ans al contrari,
Escrivà es declara militant d’un optimisme gens banal
que, això sí, se sustenta en el rigor de les dades per a
fer-nos un important toc d’atenció i sacsejar-nos les
consciències. Aquestes són algunes de les coses que
podem aprendre de la lectura d’Encara no és tard. Una
llista d’alguns punts que en podrien ser 80 o 800, per-
què ens trobem davant d’una obra completa i impres-
cindible per a entendre l’escalfament global.
1. El canvi climàtic no té res a veure amb el forat a la
capa d’ozó.
Tranquil, si pensaves que sí, no estàs sol. En contra de
la percepció que té el 80 % de la població, són dos pro-
blemes totalment diferents. De fet, Escrivà recorre a
la història del forat a la capa d’ozó per posar-la com
un exemple d’èxit, una problemàtica davant la qual les
evidències científiques van ser tingudes en compte i es
18
3455_SOLUCIONARI_examen_C1.indd 18
van adoptar ràpidament les solucions necessàries. Això
sí, es tractava d’un repte molt menys complex que el
que representa el canvi climàtic.
2. L’efecte d’hivernacle no és negatiu per se.
De fet, com ens recorda Escrivà, el fet que hi haja ga-
sos com el diòxid de carboni o el metà a l’atmosfera és
el que possibilita que la temperatura mitjana del pla-
neta siga de 15 ºC i no de –18 ºC, ja que, com és sabut,
són capaços de conservar la calor alhora que deixen
passar la llum del sol. El problema ve quan emetem
aquests gasos en excés i n’augmentem la concentració
a l’atmosfera, cosa que provoca un escalfament exces-
siu del planeta.
3. El teu cervell es resisteix a assimilar un canvi tan
gran.
Abans ens preguntàvem per què ens costa tant actuar
si fa temps que som conscients del problema. La res-
posta, en part, la podem trobar en el nostre cervell:
ens costa entendre els riscos a llarg termini. Aprofun-
dint en el vessant psicològic del canvi climàtic, Escrivà
apunta també que la nostra capacitat de preocupació
és limitada i està pràcticament copada pels maldecaps
del dia a dia, la qual cosa deixa fora altres qüestions
com les guerres, la fam al món o, clar, l’escalfament
global.
4. Encara no és tard, però no per molt de temps.
Tot i que Escrivà apel·la recurrentment a l’optimisme i
ens recorda que encara hi ha un cert marge per a pren-
dre accions que mitiguen els efectes del canvi climàtic,
també insisteix a remarcar que els anys que tenim per
davant són una pròrroga, una vida extra, una última
oportunitat per a actuar. L’ambientòleg fixa el següent
full de ruta per al segle xxi, en consonància amb els
acords internacionals: frenar l’augment de temperatu-
ra a entre 1 i 2 ºC, principalment a través de la reduc-
ció d’emissions de carboni. Assolir eixe objectiu, però,
passa per trobar noves maneres de comunicar el canvi
climàtic i establir aliances en tots els camps de la socie-
tat. És en eixe apartat on Encara no és tard pren força en
la seua proposta d’implicar tots els agents possibles per-
què l’escalfament global siga el tema al voltant del qual
giren les nostres decisions individuals i col·lectives; per-
què, ens ho recorda l’autor, «lluitar contra el canvi cli-
màtic és fer-ho també per un món millor, més habita-
ble, més igualitari, més saludable, més just, més humà».
30/01/19 11:04
 Solucionari

Exercici 3 aquests versos: «Sabios de pacotilla interrogaban a

Marte / comprueban que está muerto y sin historia
Últimament, i més després dels èxits esportius dels
/ y en esa nada invierten / los millones del hambre».
últims anys, no és estrany sentir que els locutors usen
Res més lluny de la veritat: la història de Mart ens
reiteradament la primera persona del plural: «hem
parla del naixement del sistema solar, del nostre propi
guanyat l’Eurocopa», «hem jugat malament», «hem
hàbitat, d’una geologia captivadora, desconeguda, in-
d’estar més alerta quan ens toque defendre». Sem-
explorada, fascinant. És un vers contundent, però fals
pre m’ha fascinat eixa capacitat no ja d’empatia, sinó
i fins i tot grosser: posats a assignar «los millones del
d’assimilació per a u mateix d’èxits esportius aliens:
hambre» a una partida pressupostària a l’atzar, podria
què du la gent a pensar que «ha guanyat» un partit,
haver escollit la despesa armamentista o, qui sap, fins
si qui ho ha fet en realitat és un adolescent que s’em-
i tot les cerimònies inaugurals d’uns jocs olímpics
butxaca en un any el que ell en tota una vida? Quin
qualssevol. Perquè l’exploració espacial és molt més
és el lligam, quina la substància de la relació entre
gran que una (minsa) assignació de diners, un pro-
ambdós, a banda de la suposada –exagerada en un
jecte tecnològic compartit: és un desig, un anhel que
cas, inexistent a l’altre– estima per uns colors, o ha-
tenim inserit als gens, gràcies als quals hem triomfat
ver-ne compartit el lloc de naixement? Potser soc un
com a espècie i sabem més de nosaltres mateixos que
replicant que no passaria el test de Voight-Kampff,
mai. La xafada de l’astronauta és la mateixa que la
potser em perd alguna cosa fonamental, però a mi,
dels primers homínids a la sabana.
m’haureu de perdonar, m’emocionen molt més altres
No crec que hi haja res més important que pre-
coses. Com el fet d’arribar a Mart.
guntar-se per tot allò que ens envolta sense descans, i
La Curiosity, que xafà sol marcià fa ja quasi quatre
resulta preocupant que un poeta com ell bastisca amb
anys i que hi arribà sense problemes després d’un vi-
tanta fúria i desconeixement un mur imaginari entre
atge de centenars de milions de quilòmetres calculat
les dues cultures.
fins al mil·límetre, sí que és un triomf compartit. Com
a espècie, com a societat avançada, hem arribat a Mart:
ni vosté ni jo ho hem fet, ni ho farem mai, però el
desenvolupament comú, el coneixement compartit i Exercicis 4-7
acumulat durant mil·lennis ens ha dut a això, al fet Resposta oberta.
que un vehicle de la grandària d’un utilitari s’empol-
segue, buit estel·lar enllà, amb l’arena d’un planeta Consulteu l’apartat «Pautes per a la revisió de textos
estrany. Que ens parle de mons llunyans, que siguem orals i escrits» de l’annex del llibre.
capaços d’enviar-lo a una enorme pilota de roca roja
que mai no hem xafat, que analitze l’aire, terra, ro-
ques, la física i química d’un planeta germà. Açò és
una veritable fita com a espècie; açò ens diferencia de
guepards, taurons i mosquits. La curiositat, l’espenta
per a seguir endavant, per a veure què hi ha darrere
de la duna, de l’arbre, del mar, de l’espai.
I paren-se vostés a pensar-ho: trobar la més mínima
de les herbes, el més xicotet dels insectes, el més insig-
nificant dels bacteris a Mart seria, a més d’un triomf,
el descobriment científic més important de tota la
humanitat. La vida és possible més enllà dels llindars
terrestres! No hi ha pregunta més fonamental que la
de si estem sols a l’univers, i no hi ha resposta més
humana que la curiositat.
I tanmateix, Benedetti, amo d’una poesia tendra,
directa i gens epidèrmica, s’equivocava quan escrivia

19

3455_SOLUCIONARI_examen_C1.indd 19 30/01/19 11:04

1. Solucionari
Examen 10
Exercici 1
1-g, 2-h, 3-f, 4-e, 5-b.
Exercici 2
Durant molts anys, entre les dècades dels seixanta i
els setanta del segle passat, el lema «La informació us
farà lliures» va ser present en moltes manifestacions a
favor dels drets civils i del ciutadà. Quan van arribar
Internet, els mòbils i la connexió permanent, la in-
formació va passar a inundar la vida de les persones.
I ara és tan massiva que resulta impossible abastar-la,
entendre-la i classificar-la correctament. Però la ma-
joria de decisions es prenen basant-se en informació
present a les xarxes. D’açò, se n’ocupen els algorit-
mes, programes informàtics que recopilen i analitzen
tota la informació disponible i ofereixen a l’usuari les
opcions d’elecció que consideren més adequades. Ara
bé, lògicament, també limiten les possibilitats d’esco-
llir. Per tant, tindre tota la informació, ens ha donat
més llibertat o més dependència dels algoritmes?
El nom pot semblar molt tècnic, però la realitat és
que els algoritmes són habituals en la nostra vida di-
gital més quotidiana. Martha Ivón Cárdenas, doctora
en intel·ligència artificial i investigadora a l’Institut de
Neurociències de la UAB, explica que són programes
informàtics que es dediquen a «extraure regles de de-
cisió, detectar irregularitats en les dades, classificar
objectes, reconéixer cares, millorar les recerques per
Internet o les tècniques de màrqueting», entre altres
funcions. Quan busquem a la xarxa una casa rural per
a les vacances, un radiodespertador per comprar o la
millor ruta per anar d’una banda a una altra és un
d’aquests programes el que ens facilita les opcions en-
tre les quals escollir. Carme Torras, professora d’inves-
tigació a l’Institut de Robòtica del CSIC-UPC i reco-
neguda escriptora de ciència-ficció, afig un cas en què
no solem pensar. «Els traductors automàtics: hi entres
una frase, poses en quin idioma està i a quin el vols
traduir, i et dona una traducció». Quan l’usuari busca
qualsevol informació a Internet, les opcions que troba
al buscador les decideix i limita algun d’aquests cen-
tenars d’algoritmes. És com si sempre caminàrem per
una ciutat tan gran que ens sembla que és l’univers
20
3455_SOLUCIONARI_examen_C1.indd 20
sencer. Però que, en realitat, només n’és una part in-
tencionadament xicoteta.
Un dels exemples d’aquest nou ecosistema digital
teledirigit és Facebook. Amb més de dos mil cent mi-
lions d’usuaris actius al mes, la xarxa social més gran
del món s’ha convertit en una font d’informació pri-
oritària. Estem al cas del que fan els nostres coneguts
en gran mesura gràcies al Facebook. A més, gran part
de la informació política i social també arriba a través
del nostre mur. Per això les fake news s’han convertit en
un problema tan important: sis de cada deu ciutadans
reconeix que s’informa a través de les xarxes socials,
segons l’empresa especialitzada Pew Research. I qui
escull el que apareix al mur de cada usuari? Doncs,
una aplicació matemàtica, un algoritme, que decideix
el que veiem a cada moment. La informació que se’ns
serveix està dins d’un espectre escollit segons un cri-
teri matemàtic. Només llegim al nostre mur el que
decideix el programa, llevat que anem a buscar espe-
cíficament algun perfil concret. I açò acaba sent molt
important perquè en l’àmbit més personal, les xarxes
es converteixen tot sovint en la principal font d’infor-
mació sobre què fan els nostres amics o, fins i tot, la
nostra família, si no els tenim prop.
Decisions complexes
Els avantatges d’aquest sistema de recollida, classifi-
cació i selecció d’informació són molt clars. Martha
Ivón Cardenas explica que «el fet de poder automa-
titzar molts processos quotidians, tindre algoritmes
que ens recomanen viatges, pel·lícules o menús, en-
tre d’altres, ens ha facilitat molt la vida». Al mateix
temps, però, també porta inconvenients perquè «el
nostre cervell es comporta d’una manera tan comple-
xa que seria difícil que les xarxes neuronals artificials
les imitaren».
En la pel·lícula Jo, robot, basada en els relats d’Isaac
Asimov, el protagonista es lamenta que els androides,
basant-se en una decisió lògica, li hagen salvat la vida,
a ell, i no a una xiqueta que ell intentava evitar que
s’ofegara. Han considerat que ell tenia més possibi-
litats de sobreviure. Els algoritmes apliquen criteris
racionals, però la raó no sempre és l’únic element
que les persones tenen en compte quan decideixen.
Conceptes com el sacrifici, la solidaritat o fins i tot la
intuïció o els impulsos incontrolats tenen una cabu-
da difícil en la lògica matemàtica que guia la manera
d’actuar d’aquests programes. Carme Torras afirma
30/01/19 11:04
 Solucionari

que «hi ha una regla ètica d’or en robòtica i intel· No se sap res del que representaven aleshores
ligència artificial, que és no enganyar l’usuari i que l’acumulat dels immigrants d’èpoques diferents i els
la presa de decisions automàtica no ha d’anar mai en seus descendents. «La primera immigració –destaca
detriment de la llibertat i la dignitat humanes». Andreu Domingo– era important pel fet de ser la pri-
mera i que, en aquell moment, el valencià representa-
va el grup més nombrós de tots. Passa que d’aquesta
Exercici 3 generació tenim menys informació perquè han mort
o van tornar. Tampoc no ho sabem. El més apassio-
El moviment de valencians cap a Catalunya ha pas-
nant és que s’ha estudiat molt poc. No s’ha investigat
sat desapercebut per haver-se tractat d’una migració
mai quants van retornar, i si van retornar perquè els va
interior sense necessitat d’integració cultural o lingüís­
anar malament o bé van tornar a invertir al seu poble.
tica, però és nombrosa i molt representativa. Si la com-
Tampoc no se sap res –i nosaltres no ho abordarem
parem amb les migracions d’altres llocs de l’Estat, la
per falta de recursos– dels catalans que van emigrar a
valenciana va ser la més important a començament de
València, que també n’hi ha. I per què van anar i què
segle xx; als anys setanta hi va haver una segona ona-
hi fan i on són. També ells han desaparegut totalment
da migratòria de 110.000 persones i, al segle xxi, ha
de la nostra consciència».
tornat a ser la més nombrosa de l’Estat. Ho descobreix
L’estudi de Domingo i Pitarch s’endinsa, doncs,
un estudi encara inèdit d’Andreu Domingo i Kenneth
en un territori inexplicablement verge d’anàlisis seri-
Pitarch, del Centre d’Estudis Demogràfics.
oses. I dona més sorpreses. En l’etapa final del segle
L’anàlisi de les migracions valencianes al Principat
xx i començament del xxi, també han estat els valen-
i les característiques sociodemogràfiques de les pobla-
cians el grup més nombrós de l’Estat a traslladar-se
cions resultants d’aquests fluxos, ens diu que lluny de
al Principat. Aquesta vegada ha estat la migració in-
la invisibilitat a què actualment semblen condemna-
ternacional la que ha fet que aquest fenomen passe
des, cal considerar-les fenòmens demogràfics de gran
inadvertit.
interés, teòric i per les seues conseqüències, tant per
a un territori com per a l’altre. D’aquesta manera co-
mencen les conclusions de l’estudi «Un segle de mi-
Exercicis 4-7
gracions valencianes a Catalunya», d’Andreu Domin-
go, subdirector del Centre d’Estudis Demogràfics, i el Resposta oberta.
valencià Kenneth Pitarch.
Consulteu l’apartat «Pautes per a la revisió de textos
El volum de les primeres migracions de finals del
orals i escrits» de l’annex del llibre.
segle xix i començament del xx són difícils d’escatir
perquè no n’hi ha massa dades. Però l’anàlisi del pa-
dró del 1920 ha donat un resultat clar: els valencians
eren majoria entre els immigrants d’aquell moment,
segons Pitarch: «Un 30 per cent dels empadronats a
Catalunya nascuts fora eren valencians, el 1920. I deu
anys després encara representaven un 25 per cent. En
nombres absoluts, les xifres van creixent però als anys
cinquanta i seixanta, l’arribada de gent d’Andalusia
és tan important que els percentatges de valencians
baixen». Als anys setanta ens trobem que, en nombres
absoluts, hi ha la major quantitat d’immigrants valen-
cians però percentualment significarà molt menys que
a començament del xx: «Als anys setanta, quan el nom-
bre de valencians assoleix el seu màxim –110.000–,
això representa només un 6 per cent de la immigració
total d’aquell moment».

21

3455_SOLUCIONARI_examen_C1.indd 21 30/01/19 11:04

3455_SOLUCIONARI_examen_C1.indd 22 30/01/19 11:04
3455_SOLUCIONARI_examen_C1.indd 23 30/01/19 11:04
 1C
iranoiculoS

snemàxe 01
1C àicnelav ed
VCQJ al bma drocaʼd

senroF .A
orelaV .L
aleraV .N

3455_SOLUCIONARI_examen_C1.indd 24 30/01/19 11:04