Roland Schimmelpfennig

ABANS/DESPRÉS
VORHER/NACHHER

Katalanisch von Eduard Bartoll Teixidor

Barcelona 2002

Alle Rechte vorbehalten, insbesondere das der Aufführung durch Berufs- und Laienbühnen, des
öffentlichen Vortrags, der Verfilmung und Übertragung durch Rundfunk und Fernsehen. Das
Recht der Aufführung ist rechtmäßig zu erwerben vom:
All rights whatsoever in this play are strictly reserved. No performance may be given unless a
licence has been obtained. Application for performance etc., must be made before rehearsals
begin, to:

S. Fischer Verlag. Theater & Medien

Hedderichstraße 114, 60596 Frankfurt a. M.
Tel. 069 – 6062-271, Fax: 069 – 6062-355
Email: theater@s-fischer.de

Die Rechte an der Übersetzung liegen bei

Eduard Bartoll Teixidor; , Giralt el Pelliser 1-3, 4t 1ª; 08003 Barcelona; Tel. 00 34 /93 319 18 65

Förderung der Übersetzung durch: / This Translation was sponsored by:

1
 VORHER/NACHHER

PERSONATGES:

La dona de més de setanta anys

L’home de sota la bombeta
La dona d’uns trenta anys
L’home d’una altra ciutat
La dona i l’home de Rússia
L’home de la lupa
La dona en negligé i l’home assegut a l’extrem del llit
Dos ballarins abans de tornar al seu país
La dona del diari
Els dos lampistes
L’exxicot de la dona d’uns trenta anys
Tres monges
La dona que contínuament es transforma
La dona pèl-roja
La dona i l’home del bar
L’home del planisferi celeste
L’home de dins el quadre
Philipp
Susanne
L’Organisme
Isabel
Georg
La dona
El policia
L’altre policia
El grill
L’home del manuscrit
L’home dels botons de puny
L’home que espera
El caçador
Un home prim
La dona de l’home de sota la bombeta

1.
LA DONA DE MÉS DE SETANTA ANYS:
Avui, quan em canviava, m’he vist despullada, sense voler. Era fastigós. Com un cigne.
Normalment, en aquests hotels no encenc per a res la llum del lavabo. Ho faig tot a les
fosques, fins i tot em dutxo a les fosques, per no veure’m.
Els llavis, me’ls pinto amb el mirallet, asseguda a l’extrem del llit, a la llum del dia.

2.
Algú obre la porta amb la clau, la llum del passadís entra. Un home s’endinsa a
l’habitació, la seva silueta a contrallum, busca l’interruptor i el troba. El llum del sostre

2
i els dos llums petits dels costats del llit de matrimoni s’encenen. Deixa l’equipatge al
costat de la porta i creua l’habitació, per anar al lavabo.
De sobte, just damunt seu, es fon la bombeta del llum del sostre, i peta amb un cop sec.
L’home s’espanta. S’espanta tant, que una mica més i se li atura el cor. Aixeca les
espatlles i es posa les mans a la cara, com si s’esperés un cop. Es queda així dret durant
una estona. Durant massa estona. S’ha espantat d’una manera, com si li hagués passat
una cosa horrible que no podrà oblidar mai més, i que anys després encara li farà una
por horrorosa.

3.
Una dona d’uns trenta anys està asseguda a l’extrem d’un llit de matrimoni. Als costats
del llit hi ha dos llums de tauleta de nit, el llum del sostre està apagat. Al costat de la
dona, un home en calçotets i samarreta, sense sabates. Ella només porta roba interior.
És a punt d’enganyar la seva parella – per primer cop en els onze anys que porta amb
ell. La dona d’uns trenta anys i el seu xicot ja eren parella a l’escola, els últims anys, i
en fa vuit que viuen plegats. Tots dos ja han tingut els primers èxits professionals. No
tenen fills, encara no. Viuen en un pis maco de 3 habitacions que han renovat ells
mateixos amb molts esforços. En contrapartida, el propietari els ha deixat el pis a unes
condicions especialment bones.
Estan bé. Malgrat tot, ella es pregunta si no s’ha perdut alguna cosa de la vida en
aquests onze anys. Es pregunta si no hauria hagut de tenir fills, si és això el que li
manca – però no n’està segura. Més aviat no. O què? En tots aquests anys no ha
enganyat mai el seu xicot, i s’imagina que ell tampoc no ho ha fet. En realitat, s’espera
menys d’ell que l’enganyi a ella que no pas a l’inrevés.
Quan el seu xicot i ella estan separats uns quants dies, comencen a escriure’s cartes,
encara, i es pensa que se l’estima, a ell.
L’home al costat del qual està ara asseguda a l’extrem del llit, s’ha despullat més a poc a
poc que ella. És més gran que ella. Està assegut al seu costat sense tocar- la. És un
conegut, un company de feina d’una altra ciutat que avui s’ha trobat en una assemblea
anual, és el quart cop que es troben en quatre anys, i no han tingut cap altre contacte.
No se sent especialment atreta per ell, però ja el primer cop que es van veure ja va
pensar que, si mai enganyava el seu xicot, ho faria amb un home com ell. Està nerviosa,
insegura, pensa si no s’ha despullat massa de pressa.

LA DONA D’UNS TRENTA ANYS:

No – no he fet mai una cosa així. Vull dir – vull dir, des que estic amb ell, i ja fa molt
que estem junts, onze anys, però no he fet mai una cosa així.

4.
Tots dos tenen uns cinquanta anys. Tots dos són corpulents, ella és més pesada que ell.
Han tornat d’una festa, un sopar de negocis. Una reunió informal dels socis per impulsar
els negocis, per consolidar el contacte. La parella és de Rússia. El comerç amb Rússia
no va malament, els últims anys han fet molts diners. Ella duu un vestit de quadres i
joies cares, arracades, que ara es treu, mentre ell està dret al lavabo, amb la porta oberta,
davant la pica. La porta del lavabo és oberta.

LA DONA EN RUS:
Oi que –
LA DONA TRADUÏT A L’CATALÀ:
Oi que –

3
LA DONA EN RUS:
Aquests són molt amables amb nosaltres, però, en realitat...
LA DONA EN CATALÀ:
Aquests són molt amables amb nosaltres, però, en realitat...
L’HOME EN RUS:
Hm?
L’HOME EN CATALÀ:
Hm?
LA DONA EN RUS:
... en realitat no ens suporten.
LA DONA EN CATALÀ:
...en realitat no ens suporten.

5.
L’HOME AMB LA LUPA:
Un escarabat petit, prim, allargat. Marró fosc. Surt al capvespre, segurament dels arbres
o del terra. No és cap gran volador, més aviat poc destre. Però les persones l’atrauen,
busca obertament el contacte amb la pell humana. En si, l’escarabat és inofensiu, però
quan és presa del pànic, quan, per exemple, sense voler, se li aixafa el colze per dins,
segrega un líquid corrosiu que crema la pell humana. En pocs minuts es formen a la pell
unes butllofes grosses que peten. Les ferides obertes, purulentes, són dolorosíssimes i es
curen molt a poc a poc.
El problema és que: fa cinc anys aquest escarabat no existia, aquí.
Els entomòlegs parteixen de la base que l’escarabat té el seu hàbitat exclusivament en
zones concretes d’Austràlia.
La qüestió és com aconsegueix sobreviure l’escarabat amb les nostres condicions
climàtiques.
Bàsicament, només hi ha dues respostes possibles:
o bé el nostre clima ha canviat i, així, l’escarabat seria un indici de l’escalfament
climàtic global, -
o bé el que ha canviat és l’escarabat; així, l’escarabat seria una mutació genètica.
Però com s’origina una mutació així, i per quins camins arriba fins aquí una mutació
així?
De sobte, l’escarabat és aquí, i des d’aleshores ve cada any cap a finals de juliol. I cada
any en vénen més. I els hiverns rigorosos no alteren gens una població d’escarabats que
augmenta any rere any. Durant dues setmanes esdevé una plaga. Al capvespre, els vola
a les persones, al clatell, i també als ulls. Els nens els pateixen especialment. Amb les
grans tempestes d’estiu de mitjans d’agost s’acaba. De sobte, l’escarabat desapareix
sense deixar rastre i no torna a aparèixer fins dotze mesos després. Del no-res.

6.
LA DONA:
S’ha fos la bombeta.
L’HOME:
Hm?
LA DONA:
El llum del sostre, el llum que hi ha al sostre, no va.
L’HOME:
Ah sí? A veure.
LA DONA:

4
Què vol dir “a veure”.
Ell s’aixeca, va descalç cap a una tauleta que hi ha davant la paret i n’agafa la cadira
que l’acompanya. Posa la cadira sota el llum, hi puja, agafa el llum i descargola la
bombeta. Llavors baixa de la cadira i l’aparta.
És un home pesat, no gras, però cepat. S’asseu a l’extrem del llit, es posa la bombeta al
costat de l’orella i la sacseja.
L’HOME:
És veritat.
LA DONA:
Ves.
S’aixeca, va al lavabo, comença a rentar-se les dents.
Ell està assegut i observa la bombeta.
L’HOME:
D’on deu venir això –
LA DONA:
No ho posa?
L’HOME:
No, vull dir – aquesta cosa perfecta que – que es compon de tantes parts, de tants
elements individuals, que potser vénen de tot el món. El vidre primíssim, els fils fins de
dins, el metall del portabombetes – vull dir tot el recorregut d’aquesta única bombeta –
que gran que és. Que lluny que hem arribat. Al capdavall, la cosa aquesta fa llum.
LA DONA:
O no.
Surt del lavabo i s’asseu al llit al costat de l’home i es posa a fullejar un llibre o una
revista. Porta un negligé beix. És com ell, és cepada, però no grassa. Potser sembla
vulgar, però és que és pràctica.
L’HOME:
I el corrent. Pensa en el corrent que fa que s’encengui. Ve d’una central elèctrica
d’algun lloc lluny d’aquí. Potser d’una central nuclear. Amb urani. I l’urani ve de
l’Àfrica. O de Rússia. Allà, algú l’ha extret de la terra. Perquè això s’encengui. I ara
s’ha espatllat.
Ella continua llegint.
L’HOME:
No t’interessa, això? Hm? No t’interessa.

7.
Ell és una mica més gran que ella. Està dret al seu costat sense tocar- la. La dona rossa
seu a l’extrem del llit i només porta roba interior, mentre que ell porta pantalons i
samarreta.
Ell la coneix poc, és la quarta vegada que se la troba en quatre anys. Ell és d’una altra
ciutat. Com ja van fer l’any passat, un cop acabada l’assemblea anual han anat a prendre
una copa amb una colla de companys, coneguts comuns, però aquest cop han estat
parlant per primera vegada, i ara són aquí.
Ell sempre la va trobar atractiva. Ja el primer any li va cridar l’atenció: el seu estil, el
seu aspecte. Aquest any la seva mirada és diferent. Ha canviat. Qua n han sortit del bar i,
al carrer abans d’acomiadar-se, ell ha tingut la sensació que, durant una fracció de
segon, ella no estava segura de què fer, ell li ha preguntat si volia anar amb ell.
Ell té èxit amb les dones. És guapo. A la ciutat d’on ve té una xicota fixa i, des de fa dos
anys, un fill. No és el típic seductor, però enganya sovint la seva xicota, i ella ho sap.
Per això ara l’ha tornat a amenaçar amb deixar-lo definitivament i ell li ha jurat, poc

5
abans de marxar cap a l’assemblea anual, que a partir d’ara li serà fidel, però en això, no
hi pensa, en aquests moments.
Està insegur i es pregunta si no s’hauria d’haver despullat més de pressa.

LA DONA D’UNS TRENTA ANYS:

No – no he fet mai una cosa així. Vull dir – vull dir, des que estic amb ell, i ja fa molt
que estem junts, onze anys, però no he fet mai una cosa així.

8.
Dos ballarins. Estan cansats. Són dues criatures flexibles, cansades. Es troben al final
d’una sèrie de representacions breus, però cansades; una gira de catorze actuacions a
deu països en dues setmanes. A les sessions dobles, hi deixen els ossos. Les úniques
interrupcions han consistit en els llargs vols entre els llocs de representació de la
companyia. Tots dos lluiten contra el canvi horari. Es coneixen prou bé com perquè, al
vespre d’un dia com aquests, no haver de parlar gaire. Tots dos fumen. Fumen
concentrats, i es belluguen amb compte, el mínim, com si encara tinguessin por de fer-
se mal, i això que ja tenen al seu darrere l’última representació de tot la sèrie. Ara
només han de pujar a l’avió, demà, i anar cap a casa. Només s’han d’aixecar del llit,
demà, perquè tenen el vol a les set quaranta-cinc.
La tele parla en una llengua que realment no entenen. Els llums dels costats del llit
projecten dos petits semicercles de llum a la paret. El llum de peu del racó de l’habitació
projecta un cercle de llum al sostre.

9.
LA DONA AMB EL DIARI:
Un cop vaig veure, quan encara era una nena, una pel·lícula a la tele, una pel·lícula de
dibuixos animats. Era un dissabte a la tarda, a l’hivern, i la pel·lícula em va entusiasmar.
Era d’un grill o una llagosta, però no era el grill de Pinotxo, no era cap pel·lícula de
Disney.
Aquella llagosta anava cap a un lloc qualsevol, a una ciutat, i tots els altres animals se li
afegien i l’acompanyaven. Almenys això és el que recordo. Però no sabia el títol exacte
de la pel·lícula, una cosa com ara Hoppity. Hoppity – me n’he recordat durant anys.
Pausa breu.
I ara llegeixo casualment al diari que avui fan la pel·lícula a la tele. Quan he vist la foto,
ho he sabut de seguida: aquesta és la pel·lícula: i el títol original és, efectivament,
“Hoppity goes to town”. Hoppity – he recordat aquest nom realment durant anys – però
potser seria millor que no mirés la pel·lícula. Potser no és tan bona com recordo...
No sé – aquesta història de l’escarabat verinós que ha sortit del no-res, m’hi ha fet
pensar. Com arriben de cop i volta els insectes a la ciutat. Bé. No sé si mirar la
pel·lícula. No sé.

10.
Primer pensava que no en gaudiria, però llavors, mentre ho feia, li va agafar un desig,
sorprenent per a ella mateixa, un desig d'enganyar que fins ara li era desconegut, que ni
tan sols havia sospitat. Mentre l’estrany dormia amb ella, per primer cop era conscient
del que estava fent, del que estava destruint en aquell moment, i allò la va excitar, tot i
que alhora li agafava por d’ella mateixa. Va agafar por que no hi hagués mai més un
camí de tornada, i aquella irrevocabilitat encara l’excitava més.
Jeu panxa enlaire. Els llums petits dels costats del llit encara estan encesos. No està
segura de si ell dorm realment, però tampoc no ho vol saber. Ella està desperta. Està

6
desperta i un altre cop serena. D’aquí a uns minuts es posarà la roba, i farà venir un taxi,
si és que no n’hi ha cap davant la porta, a baix, i anirà cap a casa: al pis que comparteix
des de fa vuit anys amb el seu xicot.

11.
Són dos, tot i que un dels dos podria fer la feina sol, però ho fan tot entre els dos. Tot i
que són dos, només un porta l’escala amb què dóna cops al marc de la porta.
LAMPISTA 1:
Louis Armstrong.
LAMPISTA 2:
No.
LAMPISTA 1:
Un moment, - Leila.
LAMPISTA 2:
No.
LAMPISTA 1:
Leika.
LAMPISTA 2:
Leika era una gossa.
El més gran dels dos puja a l’escala i cargola una bombeta al llum del sostre que té al
seu damunt.
LAMPISTA 1:
Glenn Gold.
LAMPISTA 2:
No.
LAMPISTA 1:
John Glenn.
LAMPISTA 2:
Juri Gagarin.
LAMPISTA 1:
Juri Gagarin.
LAMPISTA 2:
Alço la meva copa pel Juri Gagarin, el primer ésser humà que va anar a l’espai.

12.
Ell no aguantava més ser a la casa. Al pis on viu des de fa vuit anys amb la seva xicota.
Van renovar aquest pis plegats dedicant-hi molta energia i molt de temps. Ara és al mig
de l’habitació, i no sap què fer. S’imagina que la seva xicota l’enganya. Està força segur
que té un amant, tot i que no n’ha donat cap prova.
Però, llavors, per què continuar amb tot plegat? Per què?
Era a casa i l’esperava, però ella no venia.
Darrerament cada vegada més ella arriba tard a casa. Llavors diu que ha anat al cine
amb una amiga i que després han sortit. Ell sap que ella l’ha enganyat, que potser fa
mitja hora encara estava dormint amb un altre home, però no n’hi pot parlar. El fet que
l’enganyi el deixa sense parla. L’impedeix, tot i que ell percep tots els detalls de
l’engany. El llibre del costat del llit, que abans no hauria llegit:
D’on ho has tret?
Del prestatge.
Des de quan t’interessa Grünewald?

7
Aquell vespre s’ha estat assegut a la cuina durant dues hores sense poder-se concentrar
en res, no podia parar de pensar que l’està perdent o que ja l’ha perduda. Que s’ha
acabat després d’onze anys. Llavors ha ficat unes coses a la seva bossa d’esport i se
n’ha anat, per no haver d’esperar més. De sobte, quan ja era al cotxe, s’ha posat furiós
ràpidament, però ara ja se li ha passat.
S’està dret al mig de l’habitació, amb la bossa al costat, al terra; a la mà, el
comandament a distància. Fa zàping amb tots els 30 canals, i els dos canals de
pagament, i al final apaga la tele. Llavors agafa la bossa i torna a marxar. Ni tan sols no
notarà que he estat fora. Ni tan sols no ho notarà.

13.
Tres monges. S’agenollen i resen. El que diuen no s’entén gaire bé, és una oració llarga,
segurament cada cop tornen a començar l’oració des del començament. Diuen l’oració
plegades i malgrat tot cadascuna de les monges és més amb ella ma teixa i el seu déu que
amb les altres dues germanes. Les síl·labes es desvien, no sonen alhora, sinó una mica
transposades, de tal manera que al començament no és fàcil harmonitzar les síl·labes
marcades i les no marcades de les frases de l’oració, i ja quan hi ha les repeticions,
l’estructura de l’oració es va fent més clara a poc a poc: on hi ha les pauses
respiratòries, els inicis de frase, els finals de frase, el final de l’oració, l’inici. Encara
que només s’entenguin parts de paraules, amb la concentració de les dones i la llengua
entreteixida s’origina quelcom que es gronxa i alhora es tanca.
Un passatge de l’oració que es repeteix sí que s’entén:
oh senyor
oh senyor
oh senyor

14.
LA DONA QUE CONTÍNUAMENT ES TRANSFORMA:
Adopto constantment una altra forma corporal. Em transformo. Diversos cops al dia. En
determinades circumstàncies, fins i tot diversos cops a l’hora. El moment i el tipus de
transformació, no els puc determinar. Sempre sóc una dona, això és segur, i gairebé
sempre mantinc l’edat biològica, però pot donar-se el cas que l’edat faci un salt. Fa dos
anys, a l’hivern, durant unes quantes hores vaig ser una venedora del mercat d’uns
seixanta anys i, no fa gaire, durant vint minuts, una nena de set anys.
Normalment em desperto entre les set i les vuit com una dona d’un metre setanta-dos
d’estatura. Peso uns seixanta-cinc quilos i tinc una cabellera espessa castany fosc. Però
ja de camí cap al metro pot passar que em transformi.
Jo mateixa no noto la transformació en absolut, només quan veig el meu reflex a la
porta automàtica del vagó de metro em crida l’atenció que sóc totalment diferent de
quan m’he llevat, al matí.
Vaig cap a una cita als jutjats, en una bossa grossa porto uns arxius que em vull mirar
abans del procediment. Guanyaré el cas, n’estic segura. És ple, no tinc seient i m’agafo
amb una mà a la barra al vagó que trontolla.
Surto de l’estació de metro i sóc als jutjats: al costat de l’edifici dels jutjats hi ha un
hospital gran. Aquest cop noto com es duu a terme la transformació, m’encongeixo a la
mida d’una ajudant de cuina asiàtica, porto una bata blau cel i una còfia, en aquests
moments faig la pausa de l’esmorzar i estic fora fumant una cigarreta amb unes
companyes davant l’entrada de mercaderies de l’hospital. Ningú no m’entén, i jo
tampoc no entenc gaires coses. La nostra activitat actual consisteix a preparar 20000
patates per aquesta tarda.

8
Travesso la porta platejada amb el carro ple de safates i fico el carro a l’ascensor. 13:25
h, una emergència a la sala d’operacions 2. Anestesio com una centreuropea. Sota la
còfia i la màscara no em puc veure gaire la cara i el color dels cabells, gris-vermellós-
marró, diria jo. Estic una mica massa grassa, i ara, a la tarda, després de tres hores
d’operació, tinc una gana increïble. Un dels cirurgians em posa breument la mà al cul.
Hi ha hagut dies que, amb la forma de tres dones, he tingut relacions sexuals amb tres
homes diferents.
Abandono la sala d’operacions, tiro la bata d’operar al cistell de la roba bruta i els
guants a les escombraries del costat de la claveguera i vaig a la cantina amb el meu
vestit blau d’anestesista. Sopa, carn picada, púding. M’estic engreixant massa, però en
sortir, encara agafo un tros de pastís de formatge.
Em quedo un moment a la petita floristeria i li venc un ram a un home d’entre cinquanta
i seixanta anys. Té l’expressió de la cara que tenen els homes quan les seves dones,
després de trenta o quaranta anys de casats, són a l’hospital de cop i volta i els homes
s’han de rentar sols la roba.
I aquesta rosa, també, diu, m’agradaria regalar- la- hi. Passa sovint que a una li volen
regalar roses els homes, com a agraïment o com a jo què sé què, les seves dones s’han
hagut de fer treure la matriu per tal d’aconseguir un ram i llavors van i et regalen una
rosa a tu. Al costat de la caixa hi ha el tros de pastís de formatge que algú m’hi ha ficat
perquè mengi més, a veure si m’engreixo una mica, però no m’entra. 18 h, plego
puntualment perquè vull anar al cine, sola.
Fora fa calor, a les terrasses dels bars, hi seu la gent i jo demano un café au lait, mentre
es pugui seure al sol, mitja hora de descans, després continua, el llibreter de vell avui té
obert fins a les 22 h., perquè al mateix temps exposem quadres, som antiquaris i galeria
en un. Tinc una mica d’accent i la gent ho troba simpàtic i sovint em poso els cabells
mit curts per darrere les orelles. Algú busca alguna cosa sobre l’altar d’Isenheim i com
que no tenim res d’això, almenys miro al catàleg el que hi ha. Ens posem a xerrar, és
agradable, i al final demana al restaurant espanyol del costat dues amanides i una
ampolla de vi negre que ens bevem entre els llibres i els quadres.
Quan he tancat la botiga, em fa un petó, però no me’n vaig amb ell, sinó que vaig a la
parada de tramvia més propera. Hi ha canvi de torns. Rellevo el meu company Mike.
Porto l’uniforme blau dels conductors de tramvia, sota la gorra em surten els llargs
rínxols rossos. M’agrada conduir de nits, quan els carrers són buits. El xerric del
tramvia. Les rodes que grinyolen als revo lts. I a dos quarts de sis sóc a casa. Obro el pis
i miro al mirall. Davant meu hi ha una dona d’un metre setanta-dos d’estatura amb els
cabells castany fosc.

15.
Des que està segur que la porta molts anys sent la seva xicota l’enganya regularment, té
bàsicament un objectiu: cardar amb una altra. Ha d’aconseguir una altra, però no una
prostituta. És clar que es tracta d’agressió i de sexe, i sobretot es tracta d’autovalorar-se.
Té la sensació d’haver-s’hi de tornar. S’ha de demostrar que ho pot fer igual que ella,
que pot anar a parar amb una dona, que una altra es pot interessar per ell sexualment – i
per això busca amb vehemència des de fa setmanes poder cardar. Malgrat tot, està en
situació d’autoobservar-se i es troba ridícul quan intenta quedar per a anar al cine amb
companyes de feina amb les qui els últims anys no ha intercanviat més que algunes
paraules. Tothom sap el que passa, pensa ell. Tothom. La dona que té al costat té vint- i-
tants, o sigui, deu anys menys que ell. No pot deixar d’autoobservar-se, pensa
constantment:
Té deu anys menys que jo.

9
És pèl-roja, prima, porta una faldilla curta, a la part de dalt, un top estret, escotat i una
jaqueta prima. Talons alts, arracades, bossa. De sobte, era al meu costat, a la barra, i em
va dir:
A tu, t’he vist jo en un altre lloc.
A mi, no m’havia cridat mai l’atenció, ni idea – però es veu que treballem a la mateixa
zona. No a la mateixa empresa, no al mateix edifici, sinó al mateix barri. O bé és que és
li queden molt les cares, o bé és que realment jo l’interesso.
Diu: se’m queden molt les cares.
Però potser és per mi.
Diu: sóc estilista, però vull ser maquilladora. Al teatre o al cinema. Ets independent i
guanyes més. Tot i que aquest no és el problema. De diners, ja en guanyo prou, fent
d’estilista. O sigui, que no és per això. Però crec que en cinema o en teatre coneixes la
gent més interessant. I, ei, realment les cares se’m queden, tu n’ets l’exemple viu, o no?
Exacte. I tu ets l’exemple viu que sóc cec.
No diguis això, és desesperadament exagerat, no té cap importància que no te’n
recordis, de mi, per què ho hauries de fer, jo tampoc no me’n recordaria, segurament,
però a diferència de tu les cares són la meva feina. Com és que saps jugar tan bé a la
màquina?
Pràctica. No s’oblida mai.
De veritat?
Tot i que fa anys que no hi jugo. Al poble d’on sóc, els pares tenien un bar, i hi havia
una màquina, i el meu germà i jo sempre hi podíem jugar gratis. Però després els pares
no feien més que barallar-se, només hi havia crits, i llavors la mare es va traslladar a la
ciutat amb nosaltres, amb els fills.
Pausa breu.
Jackpot.
Pausa breu.
Tens cotxe?
És clar.
Jo no.
No té res a veure amb la gent que conec habitualment. És quelcom de totalment
diferent, porta una vida completament diferent, però és atractiva, i és divertida.

16.
Una parella, sense fills, tots dos quaranta i molts anys, els agrada sortir.
LA DONA:
Creus que aquells dos ho estan fent en aquests moments? En aquests mateixos
moments?
L’HOME:
Quins dos?
LA DONA:
Els de la barra.
Pausa breu.
LA DONA:
Els que després han estat jugant a la màquina.
L’HOME:
Vols dir si estan cardant en aquests moments –
Pausa breu.
L’HOME:
És clar.

10
LA DONA:
Ho dius de debò?
L’HOME:
Segur.
LA DONA:
Però si no es coneixien de res.
L’HOME:
Potser sí.
LA DONA:
No. Ell estava sol, i ella estava sola. Ho he vist perfectament. És increïble, com ha anat.
L’HOME:
Per què?
LA DONA:
Així, ja està: del no-res. Com preparat.
Pausa breu.
LA DONA:
Què vol aquesta d’ell?
L’HOME:
Què vol aquest d’ella?
LA DONA:
El que aquest vol d’ella està claríssim. Aquest només volia una cosa: sexe.
L’HOME:
Això, també ho volia ella.
LA DONA:
Però el paio té, com a mínim, deu anys més que ella.
L’HOME:
Sembla que, a ella, no l’ha pas molestada.
LA DONA:
Noo.
Pausa.
LA DONA:
De debò creus que ho estan fent?
L’HOME:
Ella deixa que ell se li acosti, ell se la folla. En aquests segons. Ara.
LA DONA:
No.
L’HOME:
Segur.

17.
És la quarta dona a la seva vida amb qui dormirà, i la primera que només fa dues hores
que coneix. Era al seu costat, al bar, i s’ha posat a jugar a la màquina.
Encara no es pot creure que hagi vingut. Però ella està bé, està a gust, riu molt. Els dos
estan una mica beguts, però no borratxos. Ella fa un glop de l’ampolla de xampany que
ha comprat abans en una estació de servei i després la deixa a terra.
Es gira cap a ell i ell se l’acosta. Es besen intensament. Mentre es besen, ell li posa les
mans sota el top, i ella li treu la camisa de dins dels pantalons. Es despullen mútuament
tot el que poden.
LA DONA PÈL-ROJA:
Espera.

11
L’HOME:
Què passa?
Fa un altre glop de xampany, li ofereix l’ampolla, ell també fa un glop, li torna
l’ampolla, ella fa un altre glop, encara, i deixa l’ampolla, i continuen.
Cauen despullats damunt el llit i comencen a cardar intensament. Inclús llavors, ell
encara no s’ho pot creure, encara pensa: no pot ser, no pot ser, cada any que ella és més
jove que jo, l’hi noto a la pell.

18.
L’HOME DEL PLANISFERI CELESTE:
No hi ha dubte: n’hi ha prou amb una ullada al cel nocturn estelat: aquesta multiplicitat
infinita – ningú no pot afirmar amb certesa com i per què s’ha originat tot això, com ha
nascut aquest univers, però una cosa és segura: no estem sols. No estem sols.
En algun lloc, allà fora, hi viuen éssers intel·ligents, i algun dia, si és que l’ésser humà
no s’ha exterminat d’aquest planeta, coneixerem aquests éssers. I no podrem deixar
d’admirar-nos quan ens trobem al davant de formes de vida que ni tan sols no ens hem
imaginat.

19.
L’home acaba d’arribar, ha penjat les seves camises i el vestit. Quan va cap al la vabo,
descobreix el quadre que hi ha penjat al costat de la porta del lavabo. S’hi queda al
davant.
Un pòster, una reproducció no gaire bona.
Coneix aquest quadre, en va veure l’original fa molt de temps, i el sorprèn tornar a
veure aquí el quadre.
No és cap quadre conegut. Cap quadre dels que et trobes a calendaris o llibres de
fotografies. El petit format de la reproducció sembla idèntic al de l’original. Que ell
recordi.
El quadre mostra els meandres d’un riu, uns marges verds, unes cases blanques al peu
d’un pont de ferro amb diverses columnes elevades. Havia oblidat que, de fet, es
tractava d’un pont de tren, en la seva memòria també podia haver estat un viaducte, però
aquí hi ha un tren que travessa el pont. Al cel blau, altrament sense núvols, hi ha el
vapor de la locomotora.
I l’extraordinari és... no... jo volia – aquí hi ha un quadre –
Pausa.
Sí, vull dir, un quadre que ja he vist abans.
Pausa breu.
No ho sé.
Pausa breu.
No sé.
Sí, el conec, però no és –
Pausa breu.
Amb tu?
Pausa breu.
No sé. No tinc ni idea d’on-
No sap el nom del pintor, i tampoc no sabria dir de quan és el quadre, però se’n recorda,
del que va pensar quan hi va ser al davant per primer cop: d’abans de la
industrialització, va pensar, sense saber per què.
Era d’abans de la indus trialització, i avui segur que aquest lloc del costat del riu és molt
diferent, avui segur que això és ple, hi ha bugaderies, fàbriques, química.

12
Pausa breu.
Ni idea. Potser.
Pausa breu.
Quan vam anar a França. Pot ser, tampoc no és tan important.
Encara que no ho vulgui reconèixer: se’n recorda exactament, del dia que va ser davant
el quadre, a Nova York. Estava sol. No li vol dir a la seva dona que hi va estar sol. La
idea gens típica d’ell d’anar a un museu d’art a la tarda, en una ciutat estrangera, segur
que la faria sentir insegura. Ell no vol fer-li mal, perquè ella notaria instintivament que
ell, aquella tarda al museu de Nova York, s’ho va qüestionar tot, el matrimoni, la
família, la feina, la seva vida completa. Durant unes quantes hores va considerar deixar
la seva dona.
Pots –
demà al matí podríem-
Pausa.
Estava sol, tenia temps i en el recorregut pel museu mirava més d’ordenar les idees que
no pas d’interessar-se per les pintures, però aquest quadre li va atreure la mirada, li va
cridar l’atenció. Havia llegit a la placa del costat del quadre on i quan i qui l’havia
pintat, i ara se’n recorda, que llavors es va quedar sorprès. Es va quedar molta estona
davant el quadre, igual que ara. No se’n podia apartar. El quadre el tenia captivat.

20.
LA DONA PÈL-ROJA:
Al cap de 45 minuts s’ha acabat tot, jeu al meu costat. Però ha estat bé.
Entro a l’habitació i lluito contra l’impuls de treure’m aquestes sabates altes. M’estic
allà esperant que ell faci el següent pas. Jo podria fer el següent pas, m’agradaria
despullar-me i deixar- me follar, però vull saber com fa el següent pas ell. Vull saber
com el fa. De moment, ja ha esbrinat com es tanca la porta amb clau des de dins.
Llavors m’acosta a ell sense dir paraula i em fa un petó.
Em posa les mans sota el top, va directe als pits.
Espera.
Què passa?
Faig un altre glop del xampany que hem comprat a l’estació de servei de camí cap aquí,
li dono l’ampolla, faig un altre glop encara, llavors continuem magrejant-nos i ens
despullem mútuament. No he dormit mai encara amb un home tan gran, trenta-i-tants o
una cosa així, potser m’ha mentit i ja en té quaranta. Se’l nota diferent dels altres nois
amb els qui he tingut aventures. És més ample, no tan ferreny.
Em vol posseir de veritat, se’m vol follar de veritat, i tota l’estona que penso, potser,
potser algun dia arribo a entendre per què a algunes persones els resulten tan fàcils les
coses, per què són les que guanyen diners i per què tenen la feina que sempre han volgut
tenir, mentre que altres no se’n surten, senzillament no hi arriben. Sempre havia volgut
follar amb un home així, observo aquests tios, des que treballo al saló de bellesa de la
cantonada.
- saps, al saló de bellesa de la cantonada,
aquests homes amb vestits lleugers que al migdia demanen un entrepà i un cafè.
Sempre m’havia preguntat quina mena d’home són, tenen un poder determinat, una
presumpció, tot els resulta molt fàcil, o almenys això sembla. Són molt diferents dels
tios amb els qui normalment em relaciono, amb els qui vaig anar a escola. Aquests
tenen problemes. No troben feina. O són pares als vint- i-pocs o es comprometen durant
deu anys o mamen com uns bojos. Dels nois que anaven amb mi a l’escola ja fa temps

13
que no tots tenen feina, i els que en tenen es tornen idiotes, com si haguessin perdut la
il·lusió.
Els tios de la zona on hi ha el saló de bellesa són diferents. Més grans. Porten cotxes
bons. I aquest matí he suspès per tercera vegada la prova del carnet de conduir, les
pràctiques, no la teòrica, la teòrica no és cap problema, però sense cotxe no es va gaire
lluny, quan, com jo, es vol arribar al cinema, una maquilladora ha de ser ja a les cinc del
matí a rodatge amb l’autocaravana de l’Hymermobil, i sense carnet de conduir, d’això,
res. Després, he plorat d’amagat al saló de bellesa, al vàter, perquè pensava que potser
sóc com els nois de la meva escola, que no se n’han sortit, potser et quedes aquí
tancada, i al vespre, després de plegar, he anat a un dels bars de la cantonada, perquè
volia esbrinar com són aquests tios, com porten el fet que tot els resulti tan fàcil, i a
sobre hi havia una màquina de jocs, encara que no hi pintés res, però als del local els
semblava graciós i fa segles que no hi jugo, perquè en realitat em recorda una època
horrible.
Em prenc dues cerveses i de sobte m’adono que allà, a un metre de distància, hi ha un
tio, exactament un dels que deia, fins i tot em sona, i m’hi he adreçat.
Tens cotxe?
Per què?
Perquè hem anat a peu.
Pausa breu.
Sí, en tinc – per què ho vols saber –
Pausa.
Perquè sí. Ja t’he dit que vull acabar al cinema.
És clar.
De maquilladora.
Pausa breu.
Però no és tan fàcil arribar- hi.

21. Des de l’última assemblea anual s’han vist unes quantes vegades. Tenen com una
aventura, es veuen cada dues o tres setmanes, i mentrestant es truquen el mínim
possible, i les seves converses són més aviat de naturalesa organitzativa. Quan es veuen,
dormen plegats, abans, de vegades van a menjar o al cinema, de vegades no.
Ell és d’una altra ciutat; ella sap que abans d’aquestes trobades nocturnes ell li diu una
mentida a la seva xicota que ha tingut un fill seu fa dos anys; diu una mentida fins i tot
quan marxa de nits, o a primera hora del matí. Però això, a ella, li és igual.
Ella ja no tenia ganes de dir mentides al seu xicot, perquè sabia que ell ja ho sap
igualment i perquè ella no volia enganyar- lo més del necessari.
L’altre home, el company de feina d’una altra ciutat, el que sempre va trobar atractiu,
ara li diu el suport, amb la qual cosa no parteix de la base que ella i el seu exxicot es
tornin a ajuntar.
Ella i el seu xicot van estar onze anys plegats, totes les evolucions decisives de les seves
vides, les havien preses plegats des de l’escola, havien compartit totes les experiències –
o gairebé totes fins al final. Ella era al seu costat quan ell va fer carrera i, de la mateixa
manera, ell va compartir i donar suport a tots els passos de l’evolució professional d’ella
– i, injustament, ella sempre va tenir la sensació com si es tractés secretament en tota
aquesta unió de construir dues biografies separades, com si els esforços comuns només
servissin per a perdre’s un dia més fàcilment de vista, i aquest punt, encara que el seu
xicot no hi hagués pensat mai, ja ha arribat. Ella té prou diners i prou amics, ara ha
marxat de casa; ell va dir que volia quedar-se el pis. La major part dels mobles, els
vindrà a recollir ella més tard, quan sigui, si és que ell no els hi llença un dia

14
directament al carrer, però ell, això, no ho faria mai – tampoc ara, no sense avisar- la,
d’això, n’està segura.
Viu a casa d’una amiga a qui li sobra una habitació. S’entenen bé, cuinen plegades,
miren totes dues la seva sèrie de televisió preferida; si no tenen gaire feina, surten. Es
coneixen des de fa uns anys i tenen moltes coses a explicar-se. Sovint se sent com quan
estudiava. L’únic que quan estudiava ja estava amb el seu xicot, l’home que ara ha
deixat.
No n’està segura, del que fa ell ara – si ha conegut altres dones, si ja tenia una relació fa
temps, abans que ella ho fes i en tragués les conseqüències: seria típica, aquesta
covardia, però no ho creu. No creu que en tingui una altra, ara, no s’ho pot imaginar;
pensa que no és d’aquests. No és d’aquests.
Ella hi és i no hi és. Sap com evolucionarà aquesta trobada, és la quarta o la cinquena.
Sap el que ell explica, el que explica ella gairebé sempre té a veure amb la feina, i
llavors se’n van al llit plegats. No tant. Ja no.
Era l’exotisme, la novetat, també l’engany, el que feia atractiu l’home, la possibilitat
una vida diferent, desconeguda encara per a ella, però ara de cop ja no sap realment què
fer aquí. De sobte, tot plegat li resulta vacu, fingit; coneix aquests seus canvis abruptes
d’ànim últimament. Ja no té ganes de dormir amb ell, però què hi fa, si no, aquí.
Malgrat tot, no es decideix a marxar.
En comptes d’això, explica l’última conversa amb el seu xicot, una conversa que ha anat
igual de malament que totes les converses que ha tingut amb ell darrerament. Havia anat
a recollir unes coses, i ell era a casa, curiosament, tot i que no havien quedat.
Segurament la deuria esperar, van xerrar i van beure massa.
- I la meva vida està tan buida, que volia mossegar la superfície de conglomerat de la
taula de la cuina, havia dit ell.
Però, això, tu no ho vols sentir.
No.
No ho hauria d’haver dit, això.
En el moment en què ella ho pronuncia ja sap que ha estat un error parlar-ne. Què, error;
sap que a partir d’aquest moment ja no pot continuar com fins aleshores, i sap que ell
pensa igual, encara que no ho digui. Se sent miserable, una merda.
Ella no li trucarà més, a ell, i té la sensació que ell tampoc no ho farà.

22.
Un riu. Cants d’ocells, llum de tarda. Un pont, unes cases. La resta, silenci, cap barca.
L’home coneix l’escenari.
Però de què?
Al llarg del camí estret. Papallones, llagostes. Veus llunyanes de dona. És un viaducte?
Un soroll, el soroll llunyà d’una màquina. D’on surt? No es pot localitzar, cap vaixell de
riu, cap barca de càrrega. Cap avió. Avió? Més endavant al llarg del camí cap a les
cases, un dia sense núvols. El lleu soroll de l’aigua que passa lentament i el soroll de la
màquina, que es fa més fort. Les cases s’acosten, pas a pas. Una altra papallona, molt
grossa i groga. Immensa, feia molt que no veia un papalló tan gros.
Les cases, el riu, les veus. El pont, i aleshores:
un tren, un tren en ple moviment, aquest era el soroll! Un tren passa corrents en ple
trajecte per damunt del pont, i la columna de vapor de la locomotora és al cel blau.
Pànic. Girar-se. Però aquí no hi ha res, només el riu, un altre revolt en la llunyania, el
talús dels marges es fa encara més inclinat, i el camí desapareix rere un grup d’arbres.
Cap llum, cap mirall, cap cortina, cap catifa, cap equipatge. Cap quadre. No es pot
tornar, no es pot tornar al punt de partida, les passes es fan més precipitades.

15
Aquí? Aquí? Deu haver sigut aquí. Però aquí no hi ha res. Només un papalló. El tren ja
fa molt que no hi és. Gairebé no se sent. Tornar-se a girar, tornar a les cases. No pot ser,
això. Veus? Hola? Que em sent algú? Hola?

23.
Tots dos tenen trenta- i-tants anys, en fa cinc que es coneixen, però fa dos anys ella va
tenir una aventura força evident amb un altre home. Tot i que ell la va aconseguir
recuperar, aquesta història continua enfosquint llur vida en comú. El mal és massa gran,
la desconfiança, l’autoodi. Malgrat tot, continuen plegats.
Havien sopat plegats, hi va haver baralla o com a mínim l’ambient estava tens. En
aquest estat van anar a una festa d’uns amics d’ella.

PHILIPP:
La Suzanne Peshette: saps, no ha fet mai res de bo, mai, i en canvi és la millor de tota la
pel· lícula, és millor i més interessant que la Tippi Hedren, més abismal, saps què vull
dir? Però una dona com Suzanne Pleshette, al cinema d’aquella època, no hi tenia
cabuda. Si no, hauria sigut una estrella mundial. Una estrella com la Shirley MacLaine.
SUSANNE:
Per què, però si el Hitchcock li va donar un paper.
PHILIPP:
El Hitchcock només agafava rosses tenyides. Quin paper important hi fa la Pleshette, a
la pel·lícula? De què fa? De mestra. I, malgrat tot, aconsegueix transmetre una mena
totalment diferent de sexualitat. Però no li van donar cap oportunitat. Cap oportunitat.

Ella es coneix aquestes històries, les teories d’ell sobre la Tippi Hedren, la Shirley
MacLaine i sobre la Suzanne Pleshette, la mestra morena del “Ocells” de Hitchcock, i
no les pot sentir més, però sap que serà difícil canviar de tema sense que hi hagi merder.
De tota manera, li agradaria barallar-se, o fer la maleta i fotre directament el camp, però
està cansada i una mica beguda.

SUSANNE:
Escolta, perdona que t’interrompi un mome nt, perdona, però és que, si no, no em puc
concentrar, és que no m’ho puc treure del cap, com es diu aquest tio que treballa per a
aquesta meganotaria, aquest amb el que hem estat xerrant, Marcos o Carlos?
PHILIPP:
L’argentí? Carlos.
SUSANNE:
Carlos. No Marcos.
Pausa breu.
SUSANNE:
És clar, Carlos. De cop, estava tan borratxa, tan pet, que em sembla que li he estat dient
Marcos tota l’estona sense voler. Primer, no se n’ha adonat, crec; però després es reia de
mi.
PHILIPP:
Sí?
SUSANNE:
Sí, res dolent, però quina vergonya. Marcos.
PHILIPP:
Potser és que estava lligant.
SUSANNE:

16
Què? Però si tu eres a tres metres, i a més, sabia que tu i jo estem plegats.
PHILIPP:
No sé si tenia clar que estem plegats.
Pausa breu.
PHILIPP:
Sí? Ho tenia clar? No n’estic segur.

24.
Esperava a l’altra punta del món. Estava expectant, cercant, i ara és aquí. Aquest
Organisme surt del no-res, d’un món en què l’ésser humà no hauria pogut entrar amb
cap de les seves sondes. L’Organisme és una formació biològica complexa, una espècie
fins aquests moments desconeguda a la terra, i és immensament agressiva, mortal.
L’Organisme és sord. Ve d’un món totalment silenciós. No distingeix entre matèria
animada i inanimada, però veu ones sonores. Les veu, però no les sent. Té la possibilitat
de seguir òpticament ones sonores, sorolls, fins al seu origen, i cauteritzar mortalment la
font sonora en qüestió de segons. És un reflex gairebé automàtic de l’Organisme.
L’Organisme considera tota font sonora com una amenaça, i amb les fonts sonores
orgàniques reacciona de manera immediata i absolutament mortal. Durant un temps,
l’Organisme corria el perill d’aniquilar-se a ell mateix, ja que – a l’atmosfera terrestre –
ell mateix produeix sorolls visibles per a ell, però va aconseguir sobreviure amb aquesta
nosa constant. S’hi va adaptar. És intel·ligent i altament perillós. De la mateixa manera
que no pot sentir les ones, però sí que les pot veure, l’ull humà no pot veure
l’Organisme, però sí que el pot mesurar. El metabolisme de l’Organisme produeix una
radiació radioactiva mínima.
Com que l’Organisme no distingeix entre matèria animada i inanimada, percep la terra,
en comparació amb el seu propi planeta, com una construcció complicada de diversos
mòduls, en part mòbils i en part immòbils. L’ésser humà, que ell considera un dels seus
enemics en tant que productor continu d’ones sonores, per a l’Organisme és,
senzillament un mòdul mòbil.

25.
ISABEL:
Quin dia més llarg.
GEORG:
Quin dia més llarg.
Pausa.
GEORG:
Per fi ja m’he tret la cosa aquesta.
ISABEL:
Quina cosa?
GEORG:
La corbata.
ISABEL:
Et quedava bé.
GEORG:
Apa!
ISABEL:
Que sí.
GEORG:
Com ja saps, és l’única corbata que tinc.

17
ISABEL:
Et queda bé. Amb el vestit.
GEORG:
És la primera vegada que m’ho poso.
ISABEL:
El vestit? Ximpleries.
GEORG:
La corbata.
ISABEL:
Estaves guapo.
GEORG:
Aquesta corbata, me la vaig comprar fa anys en canviar d’avió a l’aeroport de Viena.
ISABEL:
Ah sí? No ho sabia-
GEORG:
Es veu que em feia falta, però al final no me la vaig posar-
ISABEL:
Estrany, però et queda bé. De veritat.
Pausa.
ISABEL:
I ara és sota terra.
GEORG:
Mmh.
ISABEL:
Pobra dona.
GEORG:
Ja.
Pausa.
GEORG:
Imagina-t’ho-
ISABEL:
El què?
GEORG:
Ara, aquest cos fred és sota terra. Enterrat.
ISABEL:
Para. És morta.
GEORG:
I els cucs i les larves comencen a menjar-se- la.
ISABEL:
Para.
GEORG:
Sí – ara mateix. Mentre nosaltres som aquí, aquestes bestioles comencen a menjar-se-li
el cos. Ja han començat.
ISABEL:
Prou!
Pausa.
ISABEL:
Em faràs un favor?
GEORG:
Mmh?

18
ISABEL:
T’encarregaràs que no m’enterrin mai dins d’un taüt?
GEORG:
D’acord.
Pausa.
ISABEL:
O no-
Pausa breu.
ISABEL:
O no. La veritat és que no és pas mala idea.

26.
D’ençà de l’última assemblea anual s’han vist diverses vegades. Tenen com una
aventura, es veuen cada dues o tres setmanes, i mentrestant es truq uen el mínim
possible. Quan es veuen, dormen plegats, abans, de vegades van a menjar o al cinema,
de vegades no.
Ell és d’una altra ciutat; i tot plegat li comença a resultar massa complicat. A poc a poc
es pregunta si val la pena tot aquest merder, què és el que realment li agrada d’aquesta
dona. Al començament, el desig que ella tenia de fugir de la vida que havia dut fins
aleshores convertia el sexe amb ella en una experiència sorprenent fins i tot per a ell,
però això ja ha canviat.
Ella ha deixat el seu xicot, ha marxat de casa, ara viu amb una amiga. Ell nota que ella
s’allunya, que ell, a la vida d’ella, ha complert durant un temps breu una funció que ara
ja no se li demana, ella ja busca una altra cosa sense tenir present com n’és de lluny,
encara. Ella està, pensa ell, distant d’ella mateixa sense saber-ho, però aquesta evolució
ja li està bé, a ell. Dormirà amb ella, segurament per última vegada, creu ell, i suposa
que ella pensa igual.
Vol deixar aquesta aventura, i a ella tampoc ja no li cal. Ell haurà estat el primer d’una
llarga llista d’homes amb els qui ella haurà tingut aventures, i en aquesta llista també
apareixerà l’exxicot, l’home amb qui es va estar onze anys des de l’escola, pensa ell.
Potser tornaran a estar plegats, tot i que ell més aviat creu que no serà així.
- I la meva vida està tan buida, que volia mossegar la superfície de conglomerat de la
taula de la cuina, havia dit ell.
Però això, a ell, no li interessa. Aquesta frase de l’exxicot d’ella, ell no la troba ni
graciosa ni tris ta ni res. No la vol sentir. Sobretot el que no vol és enaltir-se per damunt
de l’emoció privada d’un estrany – ni de l’home ni d’ella. Senzillament, no li interessa.
No està massa segur si ella s’ha posat a plorar i sap que ell ja no li trucarà més.

27.
EL POLICIA:
Quan va saber d’ell per última vegada?
LA DONA:
Però si ja li ho he dit.
L’ALTRE POLICIA:
Torni- ho a dir.
LA DONA:
Em va trucar.
EL POLICIA:
Quan?

19
LA DONA:
Fa cinc dies.
EL POLICIA:
Fa cinc dies.
LA DONA:
Sí.
EL POLICIA:
Per què no ha vingut abans a veure’ns?
LA DONA:
No sabia què fer.
EL POLICIA:
Ah.
LA DONA:
I no puc marxar tan de pressa. Els nens, la feina. I no hi havia cap vol.
L’ALTRE POLICIA:
També hauria pogut denunciar la seva desaparició on viu.
LA DONA:
Ja.
EL POLICIA:
Per què no ho ha fet, això?
LA DONA:
No sé.
Plora.
LA DONA:
Tenia l’esperança que diria alguna cosa.
Pausa.
LA DONA:
O que seria aquí.
Pausa.
EL POLICIA:
Així doncs, ell li va trucar, a vostè. Des d’on li va trucar?
LA DONA:
Des d’aquí, va dir que trucava des d’aquí.
EL POLICIA:
I què va dir?
LA DONA:
Res, vull dir, no gaire cosa.
EL POLICIA:
No gaire cosa? Què vol dir això?
LA DONA:
Va – va parlar d’un quadre. D’un quadre d’aquí. Que ell coneix. Vull dir que ja l’havia
vist abans.
EL POLICIA:
Que ja havia vist abans el quadre. Aha.
Pausa breu.
L’ALTRE POLICIA:
On?
LA DONA:
El què?
L’ALTRE POLICIA:

20
On havia vist abans el quadre?
LA DONA:
No se’n recordava, d’això. No n’estava segur.
L’ALTRE POLICIA:
Aha. I vostè? Havia vist abans el quadre?
LA DONA:
Crec que no.
Pausa breu.
EL POLICIA:
Quan va ser, doncs?
LA DONA:
El què?
EL POLICIA:
La trucada. Quan li va dir que el quadre li sonava.
LA DONA:
Fa cinc dies, al vespre.
L’ALTRE POLICIA:
És veritat, va trucar des d’aquí, ho hem comprovat amb la col·laboració de recepció.
Però ha fet altres trucades a l’estranger. És aquest el seu número?
LA DONA:
Aquest, sí.
L’ALTRE POLICIA:
I aquest? El coneix, aquest?
LA DONA:
No.
L’ALTRE POLICIA:
Aha.
Pausa breu.
EL POLICIA:
Això potser és un punt de partida.
LA DONA:
Què vol dir, això?
EL POLICIA:
Potser l’ha deixada.
LA DONA:
Per què ho hauria de fer?
EL POLICIA:
Es dóna sovint.
LA DONA:
Però té totes les coses aquí. El vestit penjat a l’armari. Hi és tot.
-
EL POLICIA:
Es dóna sovint.

28.
PHILIPP:
Vas voltant, en aquestes festes, i xerres i xerres. I sempre expliques les mateixes
històries. L’important és trobar algú que encara no les conegui.
SUSANNE:

21
Això sí que és una bajanada, he estat conversant, perquè resulta que puc, resulta que
puc, el contrari que tu, conversar bé i espontàniament.
PHILIPP:
Tu no converses, tu expliques durant hores coses que en realitat no interessen a ningú.
Ni tan sols no t’adones que la gent del teu voltant es posa nerviosa, que en el millor dels
casos comencen a divertir-se perquè tu senzillament no vas al gra.
SUSANNE:
Sí, es diverteixen, i saps per què: perquè em troben graciosa, perquè s’ho passen bé amb
mi.
PHILIPP:
Es diverteixen perquè estàs borratxa i no ho notes. A veure si pots resumir, breument,
una història en tres frases, a veure si pots – llavors els teus interlocutors també hi diuen
la seva. O no? No t’has adonat mai que els altres no diuen mai res quan tu converses
amb ells?
SUSANNE:
Com si les teves coses fossin interessantíssimes: només cal que escolti dos segons, dos
segons, mentre espero les begudes al bar, el que li expliques a la dona de la universitat, i
ja ho sé:
el monòleg de les dones injustament oblidades de la història del cinema, un tema
interessantíssim, sembla molt important, molt intel·ligent i culte, tan interessat en els
costats foscos de la cultura de masses.
PHILIPP:
Això és una bajanada com una casa.
SUSANNE:
-i no és més que pura fatxenderia, fa cinc anys vas explicar exactament el mateix, l’únic
que ara ja has perfeccionat tant el numeret que ja saps amb anterioritat quan vé nen les
preguntes, i per això tota la xerrameca sembla realment una conversa-

29.
EL GRILL:
De sobte me’n recordo, de tot: de tot, de cada detall, de cada moment específic de la
meva vida, me’n recordo tot d’una: de cada conversa, de cada paraula, de cada so. En la
meva memòria, puc anar a parar allà on vulgui, a cada lloc on he estat –
al Seeburger See, d’aquí a tres dies faig sis anys. Fa calor, ple estiu. Sóc a l’aigua i faig
veure que sóc un cocodril. Només els ulls sobresurten per damunt de l’aigua. Sento com
canten els ocells. És la tarda.
Les meves dues tietes han vingut a veure’ns, les dues germanes de la meva àvia, que fa
dos anys que va morir.
També me’n recordo, d’aquell dia, quan a les set del matí va sonar el telèfon i el pare
estava dret al passadís, en pijama. Va penjar i li va dir a la mare: “Era l’hospital, la mare
s’ha mort.” Va dir “la mare”, però era la mare d’ella, no d’ell.
Però, d’això, ja en fa anys, ara és estiu i han vingut a veure’ns les dues tietes, la mare
havia proposat, “anem de picknick al llac”, i les dues tietes n’estaven entusiasmades.
Sóc dins l’aigua, i al costat hi ha les tres dones assegudes, xerren, amb el cafè del
termos i el pastís. Malgrat la calor, prenen cafè. Com la mare, les tietes també estan
obsessionades amb el cafè. Sento llurs veus. L’aigua és freda, les ties àvia riuen.
Aquella tarda em posen, per les meves cames de nena, llargues i primes, el malnom que
ja no m’ha abandonat mai: el grill.

22
Les meves ties àvia sempre reien molt, reien tot el dia i cantaven cançons de missa que
se sabien de la infantesa, sempre estaven de bon humor – o almenys així és com jo ho
vivia.
Les dues havien perdut molt d’hora el marit, massa d’hora, i d’aleshores ençà no
s’havien tornat a casar.
Les dues no tenen fills – i per això em sento especialment important – com a nét de la
seva germana, la meva àvia.
Després de la inesperada mort dels dos marits, que es va produir amb una diferència de
pocs mesos, les dues germanes es van quedar plegades, fins i tot vivien plegades, i més
tard es van comprar amb els seus estalvis una caseta modesta amb un jardinet. Es van
quedar plegades tota la vida – fins que una d’elles va morir als setanta-i-pocs, i l’altra, la
tieta Riecke, com li deien, es va quedar sola a la caseta.
Mentre la tieta Riecke encara podia viatjar, ens venia a veure sovint, i la mare i jo
anàvem sovint a casa seva, ja que en algunes coses necessitava ajut, sobretot amb el
jardinet, que s’estimava molt.
És com si la veiés, a la cuina de casa seva, fent-nos cafè. Cantant les mateixes cançons
que sempre cantava amb la germana, com aquell dia al Seeburger See, i de vegades la
mare s’hi afegia. Jo també conec les cançons, però no puc cantar perquè no me n’he
après mai la lletra.
Era setembre, el mes abans jo havia fet els catorze, la mare era a la casa, per a trucar per
telèfon, i nosaltres érem al jardí, assegudes en cadires que ballaven, entre les roses i les
dàlies, que en tenia moltes.
- “El més important a la vida és el sentit de l’humor”, em va dir, de cop, aparentment
sense que vingués a res, “el més important a la vida és el sentit de l’humor, i qui no sap
riure’s d’ell mateix, no en té gens. I la gent que no té sentit de l’humor”, va dir després
d’una pausa breu, “sempre hem mirat d’evitar- la. Perquè et fa mal”.
Va ser l’última vegada que la vaig veure, amb la brusa de flors que la mare li havia
portat, “li fa falta una brusa nova, i ja no va mai a comprar, tot i que encara viu sola. Diu
que ja no li fa falta res”. Això em va dir aquell dia, com per a acomiadar-se. “El més
important a la vida és el sentit de l’humor, i qui no sap riure’s d’ell mateix, no en té
gens.”
Pausa breu.
“I la gent que no té sentit de l’humor, sempre hem mirat d’evitar- la. Perquè et fa mal.”
Aquest record de la meva tia àvia m’ha seguit tota la vida, la veia davant meu al seu
jardí, i sé que hi vaig pensar exactament quan molt més tard, als 52 anys, era davant el
meu home que no em volia deixar marxar per la porta del pis. Era davant meu,
d’esquena a la porta, i deia: “no permetré que te’n vagis”, i jo deia: “i tant, que sí, això
no, no ho podràs evitar, ho saps tan bé com jo, perquè no pots quedar-te aquí palplantat
per sempre.”

30.
GEORG:
La Carrie és escriptora, ara; ho sabies?
ISABEL:
Què, la Carrie?
GEORG:
Sí, la Carrie.
ISABEL:
La Carrie – però si sempre va ser una pocapena.
GEORG:

23
I és que ho és, però ara és escriptora, té un llibre, i fa lectures a llibreries, etcètera. És a
tot arreu. Escriu sobre olors i aquestes coses. Vacances al sud d’Europa.
ISABEL:
Mmblmblffschm
GEORG:
Què? Què has dit? No t’he entès.
ISABEL:
Mmblmblffschm
GEORG:
Ei, recorda: les consonants, les consonants, has d’aprendre a valorar-les, són un regal de
déu per a la nostra llengua.

31.
L’HOME AMB EL MANUSCRIT:
Una tempesta de foc correrà per les nostres valls com per una xemeneia, i no quedarà
res dret, res. Res no és etern, i res no es manté com és. Ara encara les nostres poblacions
estan en pau, els prats són plens, però un dia els armaris curulls esclataran, els plats
s’esquerdaran i les cassoles petaran, els nens es cremaran i això serà només terra
cremada en la qual no hi haurà cap casa dreta i no hi creixerà res, i les nostres riqueses i
les riqueses dels nostres avantpassats estaran perdudes, i nosaltres ja no hi serem, i de
tot el que érem només en quedarà com a testimoni el desert de la destrucció, ni tan sols
no quedarà el record, només el no-res, ni tan sols el dolor, car no quedarà res després
d’aquella tempesta, i ja res no serà com abans.

32.
PHILIPP:
Vull dir, sí que és un acord, això, ens coneixem, estem plegats, de tant en tant fins i tot
resulta dormim plegats, com a mínim dormim al mateix llit, tal com jo ho veig, això és
un acord, i això implica que marxem plegats de la festa.
SUSANNE:
Però per què, si t’avorreixes, per què no agafes un taxi i te’n vas.
PHILIPP:
Això és ridícul, ets a punt d’explicar la història eròtica a l’avió per tercera vegada –
SUSANNE:
I què? I què? Això és cosa meva i prou –
PHILIPP:
i mentrestant no pares de fotre- li al vi, i no te n’adones, que la gent vol marxar.
SUSANNE:
Aquí no volia marxar ningú. Tu eres el que volies marxar. Però si tot just ara
començaven a ballar. Què et creus que està passant, allà? Volien passar-s’ho bé i no
parlar de cinema –
PHILIPP:
Això és una bajanada total. Tothom deia poca-soltades.
SUSANNE:
Doncs, per què no has agafat i has marxat? Vols que t’ho digui jo? Vols que et digui per
què no has agafat un taxi? Perquè no podies suportar la gelosia, perquè tenies cangueli
que pogués fer res amb l’advocat argentí.
PHILIPP:
Això no t’ho creus ni tu, mare meva, això no és més que el tòpic d’un tòpic.
SUSANNE:

24
Però el tòpic té titola. Tu te’n podries haver anat amb aquesta Silke de la universitat, la
que t’has estat treballant tota la nit. Perquè no sóc idiota.
Pausa breu.
SUSANNE:
Sí. Sí que sóc idiota.
Pausa breu.
SUSANNE:
Sóc tan imbècil. Em deixo emprenyar per tu fins que al final aconsegueixes que pugi al
taxi, i això que no me’n volia anar de cap manera. Però per què me n’he anat? Tu te’n
volies anar, què hi tinc jo a veure?
Brama.
SUSANNE:
Jo, al contrari que tu, he tingut una conversa genial.
PHILIPP:
Ei, un moment, on vols anar a parar? On vols anar a parar?
SUSANNE:
Jo? Jo torno a la festa, perquè és que no me’n volia anar.
PHILIPP:
Estàs pet.
SUSANNE:
Pot ser. Millor. Potser l’advocat argentí encara hi és.
PHILIPP:
Queda’t aquí.
SUSANNE:
Això, segur que no.

Au, endavant, que se’t tiri l’argentí, no seria pas la primera vegada, però no et pensis
que jo no puc, jo també t’he enganyat moltes vegades, els últims dos anys he cardat a
tort i a dret, ja t’agradaria a tu, però saps quin és el meu avantatge, a mi no em cal
explicar tot aquest rotllo abans de fer- ho; jo trec els diners i els poso damunt la taula i si
no tinc gens de ganes de xerrar, m’emporto una de les que fan pràctiques, les que
busquen feina, i me les tiro al despatx.

33.
L’HOME DELS BOTONS DE PUNY
Afaitar-se davant el mirall? Trenc d’alba. Blau vermellós. No podia dormir més, i això
que no hem quedat fins a les onze. Per què, doncs, em van fer pujar a l’avió ja ahir al
vespre? Però si podria haver vingut perfectament amb l’avió de les vuit i encara hauria
arribat massa d’hora. Massa d’hora i total què? En vestit pel centre. Per què no vaig dir
de quedar a les deu? Encara puc posar les condicions. Ens reunim a les onze perquè els
altres vénen de no se sap on. Són gent important. Vénen amb avions privats. Però no
vénen fins al matí, no es poden permetre, amb les seves agendes, regalar un vespre. I a
mi, em posen a l’avió un dia abans.
Això és el que entenen per generositat. Perquè saben perfectament que jo puc perdre el
vespre. Que no tinc res més a fer. I fan que em vingui a buscar a l’aeroport un xofer
malai. Limusina negra, per descomptat. Rover. Però el paio no entén ni una paraula i no
sap ni on hi ha un cinema. Rover. Ahir a la nit, res a la tele, ni tan sols porno light. Jo
puc regalar els meus vespres.
Rere les torres de les calefaccions i motors dels ascensors col·locades als terrats,
s’aixeca el sol vermell. Massa d’hora, però igualment jo ja em poso la camisa.

25
Corbata, armilla. I he portat els botons de puny del pare. Els seus botons de puny antics
– i això que volia –
Jo estaré sol, allà, per què no he vingut amb ningú, - perquè ja no queda ningú, ni tan
sols el meu germà, i ells com a mínim seran sis, o jo què sé quanta colla seran, de fet, ja
està tot parlat mil vegades, però ho tornaran a repassar tot, tot, i així tot el dia, fins al
sopar, i abans encara s’haurà de signar, i llavors, a mamar amb els peixos grossos, fins
que el malai em vingui a recollir.

34.
L’HOME DE DINS EL QUADRE:
Per molt que torni al lloc, al meandre del riu, on tot ha començat, el camí està tallat; no
es pot, si és que no es produeix un miracle, tornar. Sóc aquí, miro cap al riu, per damunt
del pont del tren, i llavors em giro. Els meus ulls cerquen la clivella del terreny per la
qual podria penetrar per tornar al lloc d’on vinc, però la recerca és, com sempre, inútil.
La gent d’aquí m’ha acollit amb amabilitat. Això ha sigut la meva sort, perquè no
posseeixo realment gaire cosa més que la camisa que porto al damunt.
La gent és amable i agraïda. És un donar i rebre. Jo els ajudo, tenint en compte la gran
pressió del terratinent local, a treure profit de manera més efectiva dels pocs mitjans de
la comunitat, i per això m’han triat, a mi, que no tinc ni terreny ni casa, com a dirigent
seu, que, a canvi, sustenta la comunitat.
Amb els meus escassos coneixements sobre la direcció empresarial he aconseguit
impressionar tant els pocs fabricants de la zona, que tinc una cosa així com uns
ingressos regulars com a assessor reconegut. Per descomptat que, els interessos dels
habitants del meu poble – més aviat un llogarret –, els continuo representat.
Tracto coses i sobretot persones amb qui no tenia res a veure a la meva vida anterior. La
certesa de tenir la possibilitat de poder construir aquí alguna cosa em dóna una energia
enorme, fins i tot desconeguda per mi fins avui.
Amb tot, no hi ha dia que no torni a aquell lloc del riu on tot – llavors encara a l’altra
banda del quadre – va començar. El que m’ha passat, evidentment que no li ho puc
explicar a ningú, i quan ho insinuo, en el millor dels casos rebo mirades burletes, que no
comprenen. Però no estic malament, i ara he aconseguit, amb la confiança d’un banquer
de la regió, quedar- me una petita fàbrica de la zona. Per fi. Les màquines no paren. Els
meus empleats treballen en unes condicions per a ells fins ara desconegudes, però
justes. Els èxits comercials no s’han fet esperar. Aviat em serà possible assolir la
propietat de tres altres empreses de la zona.
Per a mi, treballen fins a mil homes i dones, i a més he aconseguit adquirir algun terreny
de l’entorn – per un preu irrisori. Els treballadors, els atreu cada cop més la fàbrica i no
pas el camp. Jo mateix porto una vida senzilla igual que abans – això és important per
guanyar-se el respecte de la gent, per mostrar- los que no he oblidat com ha començat tot
plegat. Una dona de fer feines i dues habitacions amb vistes als camps del costat és més
o menys tot el que em permeto.
Mentrestant jo mateix estic en situació de concedir algun préstec. Viatjo el mínim
possible, però hi ha molt a fer. Ara de vegades passen setmanes fins que no puc tornar al
meandre del riu, encara que hi pensi gairebé cada dia. Fa deu dies hi vaig tornar – i per
primera vegada no estava sol.
Ho sabia: aquesta terra és plena de recursos fins ara no descoberts, sobretot carbó,
troballes genials. Les fàbriques funcionen, però això ja és accessori. Se m’aconsella que
enderroqui les casetes de sota el pont del tren, per a poder-hi fer un port de càrrega, però
jo, això, no ho puc fer. Alinearem el riu uns quilòmetres més amunt i hi construirem un
port gran, modern. Aleshores podrem transportar el carbó tant per vaixell com per les

26
vies. He fet construir escoles i hospitals. Els homes que hi ha al costat de la carretera es
treuen el barret quan hi passo jo. Però encara hi ha molt a fer: els índexs de mortalitat
infantil continuen sent molt elevats, encara hi ha massa nens que no aprenen a llegir ni a
escriure, i les afeccions pulmonars augmenten a tota la zona: sobretot entre els homes.
El pintor, a qui li he encarregat que faci un oli de les casetes i del pont del meandre del
riu, ha recollit meravellosament la puresa del llogarret que s’ha mantingut entre tots els
canvis de la regió – fins i tot un tren travessa, en el quadre, el pont, amb una locomotora
que fumeja, qui sap cap a on.

35.
L’HOME QUE ESPERA:
- que t’esperi, que sembli ser una llei de la natura. L’home espera. L’home espera la
dona. Saps quantes hores de la meva vida t’he estat esperant? Ho saps? I per què?
Perquè no ets capaç de planificar-te. Planificar-te i seguir la planificació.
No pots, per la teva constitució. Senzillament no n’ets capaç.
Per això ja no m’emprenyo. És com un impediment.
Havíem quedat a una hora. Havíem dit, a les deu marxem. Són tres quarts menys cinc, i
dius que encara t’has de dutxar en un moment. Com sempre. I jo sé el que trigues. Sé
que quan dius que t’has de dutxar en un moment no t’estaràs menys de 90 minuts rere la
porta d’aquest lavabo. És a dir, que em deixes aquí esperant des de dos quarts menys
cinc de deu. O, d’acord, des de les deu. Des de les deu. Els vint minuts d’abans són cosa
teva. Això vol dir, doncs, que em fas esperar durant setanta minuts. M’estic aquí
palplantat, sense saber què fer. Digue’m què he de fer. No me’n puc anar sense tu. O
què? Què més puc fer a part de contemplar la porta i mirar el rellotge. Em desespero.
No em puc concentrar en res més. Saps molt bé que farem tard. Saps molt bé el que vol
dir això. Saps molt bé que triguem tres quarts d’hora des d’aquí a arribar-hi. O què? Ho
saps molt bé – ho has de saber, jo ja t’ho he dit. T’he dit que hem de sortir d’aquí a les
deu, si no, no hi arribem, i ara ja són gairebé les onze. Les onze, i encara no hem sortit.
És absurd. No pot ser. Ho has d’entendre, això, que no pot ser.

36.
Es recolza a la porta, com si volgués evitar que hi passés ningú, però sap que no és la
porta el que és decisiu, sinó la seva precaució: sobretot el seu silenci total, - ja que un
sol soroll significaria la seva mort. S’imagina que pot notar físicament la presència de
l’Organisme a la sala - com si la mínima radiació radioactiva de l’Organisme li deixés
un regust amarg a la boca.
Ha perseguit l’Organisme per tot el continent. És un dels pocs que realment coneix
l’existència de l’Organisme. Fa un temps el Departament de l’Univers del seu país va
registrar, en una foto satèl·lit, una fluctuació puntual de la temperatura de la capa d’ozó
de l’atmosfera terrestre del nostre planeta, breu, però malgrat tot mesurable: va ser el
moment que l’Organisme va entrar a l’atmosfera terrestre, la seva arribada. Aquestes
fluctuacions puntuals, en si, no són res d’especial: cada dia plouen, de l’univers, parts
de diferents mides a la nostra atmosfera i s’hi van apagant. Però, per al caçador de
l’Organisme, aquelles partícules radioactives captades per la càmera espectral del
satèl·lit eren un avís clar que aquell intrús es podia tractar d’una forma viva
extraterrestre intel·ligent.
El caçador de l’Organisme ha recollit els últims anys quantitats importants de dades
científiques que finalment li han permès acorralar l’Organisme.
El caçador ha comprovat gràcies a càmeres especials que l’Organisme duu a terme
canvis de direcció en angles de 90 graus, exclusivament.

27
De nits, i sobretot amb lluna nova, a les hores més silencioses, entre les quatre i les cinc,
fins i tot és possible que la ruta de l’Organisme tingui revolts: aleshores, l’Organisme
està gairebé cec, desorientat, i en aquells moments s’arrauleix i es queda al mateix lloc
com a mínim fins que surt el sol.
El caçador sempre s’ha preguntat per què l’Organisme, que també produeix ones
sonores, no s’ataca a ell mateix, però no hi ha trobat mai resposta. El caçador ha buscat
un mètode que li permeti de comunicar-se amb l’Organisme, sense produir ones
sonores, que tindrien com a conseqüència la seva mort immediata.
L’única resposta possible que, després de reflexionar-hi molt, ha trobat el caçador per a
la pregunta aparentment irresoluble de per què l’Organisme no es destrueix a ell mateix
és la tesi que l’Organisme només reacciona a ones sonores que es mouen cap a ell
acústicament i per tant són visibles per a l’Organisme. Les ones sonores que el propi
Organisme produeix, i que per tant es mouen d’ell cap a fora, no li representen cap
perill.
En base a aquest supòsit, el caçador ha mirat de desenvolupar un mètode que, malgrat el
gran perill que comporta, permeti comunicar amb l’Organisme. L’única solució que hi
veu el caçador en aquests moments consisteix a intentar fer que l’Organisme se
l’empassi, per a llavors, des de dins, des de l’Organisme, comunicar-hi.
Però queda un seguit de preguntes obertes que comporten un risc de vida o mort per al
caçador.
S’ofegarà, el caçador, dins de l’Organisme, o és la seva superfície, com suposa el
caçador, semipermeable?
La radiació radioactiva mínima, mesurable al voltant de l’Organisme, un cop dins (de
l’Organisme) augmentarà o disminuirà?
Com que l’Organisme és sord, li serà possible al caçador fer-se entendre per
l’Organisme, mitjançant la vibració perceptible que la seva veu desprendrà a l’interior
de l’Organisme? I de quina manera – si és que s’aconseguís, contestarà l’Organisme?

37.
GEORG:
Sempre deien “deliciós”.
Pausa.
GEORG:
“Deliciós”, però no es referien al pastís.
ISABEL:
Pastís deliciós.
GEORG:
Sí, però parlaven dels quadres, de l’art. Horrorós.
ISABEL:
Art deliciós.
GEORG:
Art i “consciència”. Això de “consciència” sortia sense parar. O: “la falsa consciència”.
ISABEL:
“Art deliciós” i “consciència deliciosa”.
GEORG:
Si el tio arriba a dir una vegada més consciència, em moro. O li trenco les dents.
ISABEL:
Típic cas.
GEORG:
Què?

28
ISABEL:
Típic cas de manca de consciència.
GEORG:
Això, ho dius tu.

38.
EL GRILL:
Era davant meu i em barrava el pas, la jaqueta, se l’havia treta, encara duia els pantalons
del vestit i la camisa planxada, el got, l’havia deixat. Deia: no permetré que marxis.
Sempre el trobava estrany quan només portava els pantalons del vestit, pantalons de
llana fina.
Era el final.
Però encara me’n recordo, de quan vam dormir plegats per primera vegada, jo tenia
gairebé trenta anys, ell era 4 anys més gran.
I exactament igual me’n recordo, de l’última vegada que vam dormir plegats, tot i que
m’estimaria més no recordar-ho – però em ve, tinc el record davant els ulls.
Me’n recordo, de la funda de ratlles de les cadires que anaven amb la taula del
menjador, a ca la seva mare i dels vespres que hi passàvem, que eren una tortura. Me’n
recordo, dels plats, de les argolles dels tovallons.
Ell tenia una relació malaltissa amb aquella dona que no em suportava, s’estava allà
asseguda, durant aquells sopars, que tenien lloc cada setmana, i es queixava, es
queixava sense parar, torturava el seu fill amb les històries avorrides, i que sempre es
repetien, de la petita empresa que dirigia tota sola, no parava de parlar de com era de
cansat tot plegat i de com estava de malament, i amb aquella barreja de queixes i retrets
indirectes, evitava qualsevol altre tema, qualsevol altra conversa que no tingués a veure
amb ella, no preguntava mai pels altres, no coneixia res més que els seus propis
problemes, que sovint es creava ella mateixa, i com menys, i de manera més evident,
s’interessava pel seu fill, més lluitava ell, un home adult, pel seu amor – i segur que mai
no es va interessar per ell. Ja quan ell era petit no feia més que queixar-se d’ell. I des de
la infantesa, ell se sentia culpable de la suposada desgràcia de la seva mare.
S’estava allà asseguda i es queixava de com havia de treballar de dur i de com anaven
de malament els negocis – i això que tenia prou diners. No només era benestant, era
rica, encara que no parés de parlar dels seus deutes que suposadament l’ofegaven i que
evidentment li comportaven grans beneficis econòmics, que, però, no esmentava mai.
De camí cap a casa, al cotxe, es retreia no preocupar-se prou per ella – i això que
parlava amb ella per telèfon diversos cops al dia, almenys al matí i al vespre, ens
llevàvem amb ella i ens anàvem al llit amb ella.
I, més tard a la nit, després d’un d’aquests sopars, mentre ens preníem una copa a casa,
a la cuina, va començar a retreure’m que jo no em dedicava prou a la seva mare, que no
m’agradava. Al rellotge del forn eren dos quarts i cinc de tres. Aquell dia me n’hauria
d’haver anat, però no ho vaig saber veure. Em vaig començar a justificar. Em vaig
quedar amb ell. Ell feia carrera, jo havia aconseguit una bona feina en una editorial. Els
dos bevíem molt. Me’n recordo, d’un dia que estava al sofà, borratxíssim, i deia: pensa
el que vulguis, sí, estic borratxo, però m’has de creure: en aquest moment de borratxera
sóc una persona feliç, entens -
I allò em va agradar, vaig entendre el que volia dir, però no n’hi va haver prou.
Tot va començar a canviar, ens anava bé, ell progressava cada cop més
professionalment, i jo també, teníem diners, tot anava com una seda, i alhora tot anava
malament.

29
Els matins eren com si hagués mossegat metall; ell aguantava més, es llevava molt
d’hora i se n’anava gairebé sempre al despatx, abans que jo em llevés.
I llavors al vespre vam anar a una festa d’un dels seus socis, i un noi jove, un expert en
economia, antipàtic, aerodinàmic em parla de manera admirable i humil de l’”estil sever
de dirigir” del meu home, ja n’havia sentit a parlar sovint, però fins aquell dia no vaig
entendre el que ningú no havia gosat dir- me, el que realment significava “estil sever de
dirigir”: el meu home els últims anys havia creat al seu departament un ambient
d’intimidació i culpabilitat i retrets; era el típic cap de qui tenen por tots els companys i
que bramulava a la gent sempre que li venia de gust.
Allò, fins aleshores no havia comprès o no ho havia volgut comprendre, i això que ja
em coneixia la seva mare, i també em coneixia els bramuls; sí que ens bramulàvem prou
sovint, a les nits, em coneixia els seus rampells de ràbia entre l’última ressaca i la
següent borratxera, i ara tornava a bramular, mentre estava d’esquena a la porta:
-no permetré que marxis.
Un bramul agut, breu, que em recordava els bramuls del meu professor de matemàtiques
de cinquè, un crit, com si estigués acorralat, fins i tot amb aquest bramul em deixa anar
que jo tinc la culpa que es posi a bramular. I jo li dic, i tant, no ho podràs impedir, ho
saps tan bé com jo, perquè no et podràs quedar aquí palplantat per sempre. I llavors va i
em pega, era la primera i l’última vegada a la vida que un home em pegava. Em pega a
la cara, em pega fort, i els genolls em fan figa, caic a terra i vaig a parar al costat de la
taula baixa, davant el sofà, i en aquell moment, en aquell instant penso, de sobte, en la
brusa de flors de la meva àvia, quan estava amb mi al seu jardí i la mare acabava de
ficar-se a la casa per trucar per telèfon.

39.
ISABEL:
Mira, un pèl blanc.
GEORG:
Què? On?
ISABEL:
Aquí – una cella blanca
GEORG:
Sí, sí. Pot ser?
ISABEL:
Això sembla.
GEORG:
Home.
ISABEL:
És així la cosa.
GEORG:
És així la cosa.
ISABEL:
Cada dia ets més vell.
GEORG:
Cada dia.
ISABEL:
Ets un nen, i de sobte et surten canes.
GEORG:
Però tu.
ISABEL:

30
Jo en tinc a centenars.
GEORG:
No en veig cap.
ISABEL:
I tant.
GEORG:
Mmh.
ISABEL:
Te l’arrenco?
GEORG:
El pèl blanc –
GEORG:
Ah, deixa- ho, no, deixa- ho estar.
ISABEL:
Va sí, te la trec?
GEORG:
Com vulguis.
ISABEL:
D’acord.
GEORG:
Ai!

40.
Cinc topmodels americanes en shorts i ensenyant el melic es troben en un helicòpter
militar volant per sobre de territori centreamericà controlat per rebels enemics. Els
rebels disparen a l’helicòpter. Els pilots moren, però les noies aconsegueixen amagar-se
a la selva. I l’arma atòmica que es troba a bord de l’helicòpter va a parar a mans dels
rebels. Les models van gairebé despullades. Tenen por, però també esperança, que
l’armada americana s’adonarà del seu accident i enviarà algú a buscar- les. Cadascuna de
les noies té, sota la samarreta humida, amb un nus que deixa el melic al descobert, uns
pits grossos, durs.
El president dels Estats Units té visites al despatx. Són dues noies joves, una rossa,
l’altra morena. La rossa comença a despullar-se i a fer-s’ho amb la morena. La rossa, a
la morena que gemega indefensa, li puja els pantalonets per damunt del cul, fins a les
cuixes. El president és a punt de follar-se les dues dones damunt la taula quan li arriba la
notícia que una arma atòmica i cinc models s’han perdut a l’Amèrica central. Una de les
noies, com es posa de manifest, és la dona d’un soldat d’elit, el dirigent del comando
especial ASCAM, que havia estat format per a situacions exactament com aquesta. El
president envia els homes de l’ASCAM a recuperar l’arma i les noies. Està molt
amoïnat per l’arma atòmica, però llavors la rossa li fa una mamada.
Els homes de l’ASCAM són soldats d’elit formats amb rudesa i entrenats
conseqüentment. Es repleguen amb helicòpters a la zona en litigi, per trobar l’arma i les
noies. Les noies, les troben molt ràpid. Mentre la resta d’homes de l’ASCAM es queden
a protegir les noies, el cap de la unitat es posa en camí tot sol, per a trobar l’arma i
alliberar una de les noies, la Victoria, que ha estat capturada, de mans dels rebels. Les
dones decideixen, mentrestant, rescabalar-se amb els seus salvadors. Mentre un dels
soldats està netejant la seva metralladora al marge d’un llac, se li acosta una de les
models, una rossa amb els pits molt grossos. Es diu Kelly Jay. Li descorda els pantalons
i se li fica el penis a la boca. Després es despulla davant seu i deixa que la folli per
darrere enèrgicament. L’endemà a la tarda una morena s’acosta al mateix soldat de

31
l’ASCAM. El soldat fa guàrdia tot sol en el curs d’un riu poc profund i lluent. La dona
només porta un biquini. Diu: Ei, ahir et vaig veure amb la Kelly Jay, i mentrestant es
descorda la part de dalt del biquini. Llavors deixa que el soldat se la folli al riu.
En llevar-se, la mirada cap als botons de puny que són al vidre de la tauleta de nit. Els
botons de puny del pare. Cordar-se la camisa, mentre vaig al lavabo. Evitar la visió
pròpia, no? Millor no intentar-ho, no en aquest estat. No en aquest estat. Els botons de
puny, els duia sovint, però sobretot recordo: estiu, al vespre, d’hora, el pare torna a casa,
segurament ve d’un viatge, porta un vestit gris fosc, sabates negres bones, seiem al jardí
i mengem amanida.

41.
Un home és en una habitació i mira d’esbotzar la porta d’un lavabo tancada per dins
amb clau. S’està allà, mut, després agafa embranzida i es tira amb l’espatlla contra la
porta – com en una pel·lícula. Però la porta no cedeix. Fa mal. Fa un mal molt més
punyent, del que ell s’esperava, però l’espatlla no està trencada. Torna al punt de
partida, espera un moment i es tira amb l’altra espatlla contra la porta. No passa res, cap
canvi. Ho torna a provar. Aquest cop es queda cec de dolor per un moment, veu les
estrelles, i en un segon el cos li queda xop de suor. La porta continua sense cedir.
Camina enrere un metre i mig vacil·lant i es torna a tirar contra la porta. Una i altra
vegada sense èxit. Primer, quasi no es veu el rastre de sang a la porta. Ell mateix gairebé
ja no s’hi veu. Ho prova una i altra vegada, i cada cop és més gran la taca vermella de la
porta, a l’alçada de les espatlles. Al final, la sang cau per la porta amb dues línies primes
i rectes. L’home es treu l’americana negra. Té la camisa xopa de sang. Es tira per últim
cop contra la porta i hi rellisca fins a la moqueta. Deixant a la porta una ampla ratlla
vermella.

42.
El caçador ha aconseguit que l’Organisme se l’empassi sense adonar-se’n. Ara es troba
a l’interior de l’Organisme invisible i mortal, i, per a sorpresa seva, malgrat la
transparència de l’Organisme, al seu interior tot és fosc.
CAÇADOR:
Qui ets?
Pausa.
ORGANISME:
Que hi ha algú?
Pausa.
CAÇADOR:
Sí, jo.
Pausa.
ORGANISME:
Qui hi ha?
CAÇADOR:
Jo, hi sóc jo.
Pausa.
ORGANISME:
No et veig.
CAÇADOR:
Ho sé.
Pausa.
ORGANISME:

32
On ets?
Pausa breu.
CAÇADOR:
Aquí.
El caçador ha aconseguit comunicar-se amb l’Organisme, tot i que de moment no pot
descriure com funciona aquesta comunicació. Possiblement, l’interior de l’Organisme
sigui alhora espai lliure de sorolls i caixa de ressonància. Els aparells que el caçador té
per a mesurar no mostren gairebé gens de radioactivitat. El caçador nota com passa un
lleuger tremolor a través de l’Organisme, una lleugera sacsejada.
CAÇADOR:
Què fas?
Pausa.
CAÇADOR:
Què et proposes?
Pausa. L’Organisme ja no contesta, però el caçador nota un altre cop la sacsejada – i
aquest cop infinitament més intensa que la d’abans.
CAÇADOR:
Parla amb mi.
El caçador ha subestimat l’Organisme: l’Organisme ha descobert el caçador com un cos
estrany i mira de desempallegar-se’n. El que havia començat com un tremolor ha
esdevingut centrifugació. L’Organisme gira cada cop més de pressa sobre el seu eix i
mira d’exp ulsar el cos estrany. El caçador perd el coneixement. Quan l’Organisme
s’adona que ell mateix s’està esquinçant en bocins per la immensa força centrífuga,
s’atura, però malgrat tot només té un objectiu: aniquilar el cos estrany del seu interior.
L’Organisme mira ara de capgirar-se de dins cap a fora.
Ja amb el primer intent, l’Organisme li trenca una clavícula i dues costelles al caçador,
que recupera el coneixement a causa del dolor. De seguida el caçador s’adona del que
l’Organisme es proposa. Comença a cridar. En el pànic, no se li acudeixen més paraules,
però expel·leix l’ànima bramulant. L’Organisme, en capgirar-se, ja no està en situació
de distingir interior d’exterior. Les ones sonores que surten del seu interior vénen
directament cap a ell, des de l’exterior. Com a reflex, l’Organisme es cauteritza a ell
mateix.
Fins a aquell moment, l’Organisme no havia conegut el dolor real. Ara, però, el que el
destrossa és no poder reconèixer qui li provoca aquest dolor, - que és ell mateix. I com
més dolor sent, més intenta aniquilar el seu enemic il·localitzable. L’Organisme és –
sense saber- ho – tant el seu destructor com la seva pròpia víctima.

43.
EL GRILL:
Em pega a la cara, fort, i caic a terra. Però no em torna a pegar, s’ha acabat. M’aixeco, i
aquest cop em deixa passar, agafo la maleta plena i les claus del cotxe, me’n vaig, i ell
ja no m’atura. Quan surto de la casa i pujo al cotxe, es fa de dia.
En un forn que obre a primera hora del matí, em prenc un cafè en una taula alta a la
llum groga del radiador elèctric que hi ha al sostre, llegeixo un fullet de propaganda i no
penso en res. A la taula del costat hi ha dos muntadors de mobles que no troben el pis
del seu client.
És el mateix forn on sóc vuit anys després, ara ja tinc seixanta anys i acabo de tenir una
xerrada d’hora i mitja amb el meu nou cap. El meu nou superior és significativament
més jove que jo. Quan vaig començar a treballar a l’editorial encara era una nena. Ell és

33
un crack, un ascendit, la seva primera petita empresa situada en una ciutat universitària
qualsevol va esdevenir modèlica en poc temps, i ara ell és aquí.
Som a la terrassa d’un restaurant italià senzillet que hi ha a la cantonada, i penso en la
confecció del seu vestit, molt a la moda. Ell beu vi blanc, jo no. Ja em conec l’efecte
devastador de l’alcohol a la tarda, però a ell sembla no importar- li. No calla.
Seu al meu davant, i jo penso que no havia conegut mai algú així. No m’agrada com riu
i com pensa. Amb tot, em diu ja en començar a dinar que no se li ha passat mai pel cap
prescindir d’una col·laboradora tan experta com jo, i noto que, per això, prescindirà
d’altres col·laboradors. Tots dos sabem que l’única raó per la qual no em fa fora és que
no s’hi atreveix. Que el perjudicaria dins l’empresa.
Quan alguna cosa el fa sentir insegur, l’humor peculiar del cambrer, per exemple, de
seguida reacciona amb una agressivitat subliminal.
No crec que se sàpiga controlar l’agressió durant gaire estona. Aquest paio bramula,
penso. Potser encara no, però aviat, d’aquí a uns anys. No m’agrada com parla de les
dones, i penso que aquesta persona, el meu cap, i a mi, no ens uneix res, i no suporto la
seva prepotència, només és pressió, no capacitat.
Parla dels seus projectes, de la necessitat de “noves estructures”, i jo no tinc ni idea de
què vol dir, però noto que ell ja ha dit aquestes frases, d’aquesta manera o d’una altra,
tantes vegades que gairebé ja se les sap de memòria, i em pregunto si no li agradaria dir-
me com menysprea la meva generació i el meu gènere.
Em menteix quan diu que valora molt que jo sigui aquí. Me’l miro: no hi ha res, res en
comú, absolutament res, em resulta estrany, estrany en la manera de pensar, i jo, a ell, li
resulto igual d’estranya. Per a mi, ell és un orgullós, un desconsiderat i un incompetent,
i per a ell jo sóc poc flexible, lenta i vella.
I uns segons més tard, després de plegar, vaig a parar casualment al mateix forn on vuit
anys abans vaig prendre cafè a la matinada al costat de dos muntadors de mobles. Sóc al
mateix racó i penso, per què –
Per què t’has de deixar fer això, després de tants anys?
L’accepto a casa meva com s’accepta un paràsit, em va dir un dia la mare del meu
exmarit.
De sobte em sé totes les cançons de missa que les tietes cantaven quan era petita, em sé
les melodies i les lletres, i això que realment no he anat mai a l’església, mai. A part de
Mèxic, però allò era diferent.
No volia ser d’aquelles que es passen la vida somiant poder viure en un altre país, i
quan, després, vaig tornar, no volia ser d’aquelles que es passen la vida esllanguint-se
perquè han viscut en un altre país, on tot era millor; però als 68 anys, de sobte volia
tornar on havia viscut de joveneta, als vint- i-pocs anys, durant un any a casa d’uns
parents llunyans del pare, per a aprendre espanyol: a Oaxaca, Mèxic. A Oaxaca, hi vaig
passar el millor any de la meva vida, i encara me’n recordo, de com 48 anys després
torno a ser al costat de les vies del tren, al sol, el tren se’n va, en la distància hi ha les
muntanyes, i a la dreta hi tinc un vell amb un ase que, com jo, segueix el tren amb la
mirada. Hi ha una llum fortíssima i fa molta calor. Com si no hagués canviat res en tot
aquest temps.

44.
Havia notat que la crisi s’acostava, l’havia vista venir, i l’havia intentada evitar, però no
se n’havia sortit. La plorera li va agafar abans de sortir del lavabo, i ara s’està assegut al
llit i no pot controlar el plor, no es pot controlar. Pensa en el pare, el pare que va morir
ja fa uns quants anys. Hi pensa sovint, però avui el persegueix el record d’un home, de
qui en va assumir la fàbrica després de la seva mort prematura, de qui en va intentar

34
continuar l’obra de la seva vida i que cada dia se li apareix, cada dia el té al davant, va
haver de créixer dins els seus vestits per després, una tarda, donar- los tots, quins vestits
portaven, i allà al mig, jo, una mica ridícul potser, però segur que ningú no se’n deuria
adonar, només volien una cosa, volien l’acord, la meva signatura sobre el paper, i amb
això, la fàbrica, la marca sencera, canvia de propietari; jo no podia mé s, no podia més,
què hi podia fer, no podia mantenir l’empresa, la tècnica ha fet un salt inimaginable els
últims anys, tu vas tenir sort de no haver- ho de viure, el mercat dels tocadiscos activats
per corretges ara és petitíssim, el mercat sencer de qualsevol tocadiscos és petitíssim,
s’ha reduït a una fracció del que havia estat, no podia fer altra cosa, havia de vendre per,
com a mínim, sortir- me’n, amb els deutes, al final no podíem ni pagar a la gent que
s’havia quedat. Diuen que tot es mantindrà igual, és clar, però, a ells, els és igual, ells no
volen la fàbrica, i la gent els és igual, fins i tot els costos, tant els és tot, i si després es
venen totes les màquines i ho converteixen en un magatzem, només volien el nom, el
nom de la marca, el teu nom, el nostre nom, només es tractava del nom de la marca, i
encara que hagin pagat per a tenir- lo, un nom no es pot comprar, de cap manera.

45.
GEORG:
Uf, quina nit.
ISABEL:
Dolenta?
GEORG:
Horrorosa. Primer he tingut un malson amb insectes, amb escarabats, amb quantitats
d’escarabats carnosos de més d’un metre d’alçada, no es podien destruir. Al malson
estava segur que eren escarabats, però els insectes no tenen aquestes excrescències.
ISABEL:
Quin horror, no?
GEORG:
Espantós.
Pausa.
Llavors m’he aixecat i m’he preparat una copa.
ISABEL:
No me n’he adonat.
GEORG:
No et volia despertar, era un quart de cinc o una cosa així.
Pausa.
GEORG:
I llavors he estat assegut al sofà amb el got a la mà esperant que es fes de dia, perquè no
volia tornar al llit. I em preguntava: què se’n fa, de nosaltres, quan ens morim.
ISABEL:
Ui.
Pausa breu.
GEORG:
De veritat. Ho dic en el sentit de la paraula. He estat pensant el que passa quan les
molècules de què estem fets es disgreguen per la terra, per on vaguen, a sota terra, els
àtoms del meu cos? Arriben a sortir mai a la llum del dia? O resten per sempre en la
foscor?
Pausa.
GEORG:

35
I no ha estat fins aleshores que he vist clar que tot això, evidentment, venia de
l’enterrament, encara no ho he pogut pair, i llavors m’he recordat d’una noia que vaig
conèixer quan tenia catorze anys.
Ella era dos anys més gran que jo, i jo estava perdudament enamorat d’ella, però,
evidentment, ella era inabastable per a un noi de catorze anys, tot i que era molt
simpàtica amb mi, - l’únic que em tractava més aviat com un germanet petit. Crec que
tothom a l’escola n’estava enamorat. Semblava perfecta, a mi em semblava tan segura
de tot; distant – i tan adulta, vivia en un món completament diferent del meu, però quan
parlava amb mi, em deixava partic ipar clarament en la seva vida.
Pausa.
En acabar l’escola, se’n va anar de la ciutat, no sé on, a estudiar no sé què. I llavors, uns
anys després, vaig saber que s’havia mort d’un tumor als vint-i-pocs. M’havien dit que
estava malalta, que tenia càncer, però la veritat és que no m’ho podia imaginar, i un dia
va i es mor realment.
Pausa.
ISABEL:
Quina nit.
GEORG:
Crec que beuré una mica més.
ISABEL:
Mira de dormir una miqueta.
GEORG:
Ni boig.

46.
La parella russa: han tornat a la ciutat. El negoci amb l’est funciona. Un altre cop han
tingut una reunió, un sopar mig oficial amb intèrprets i anglès xampurrejat, i un altre
cop, sobretot ella, ha tingut la sensació desagradable que els seus amfitrions, els seus
socis, “en realitat no els suporten”.
Comença a despullar-se a poc a poc.
LA DONA EN RUS:
Abans ha trucat el Kolya.
LA DONA EN CATALÀ, TRADUÏT:
Abans ha trucat el Kolya.
Ell és al lavabo, amb la porta oberta.
L’HOME EN RUS:
Ah, i què? Què diu?
L’HOME EN CATALÀ:
Ah, i què? Què diu?
Ella es treu la faldilla.
LA DONA EN RUS:
Que fa fred, diu.
LA DONA EN CATALÀ:
Que fa fred, diu.
Pausa breu. Soroll del lavabo.
LA DONA EN RUS:
A Sant Petesburg estan a 25 sota zero.
LA DONA EN CATALÀ:
A Sant Petesburg estan a 25 sota zero.
L’HOME EN RUS:

36
Els pobres.
L’HOME EN CATALÀ:
Els pobres.
Pausa. Soroll del lavabo.
LA DONA EN RUS:
I diu que li hem de portar un llibre a la Jelena. Sobre Grünewald. Un llibre amb fotos.
LA DONA EN CATALÀ:
I diu que li hem de portar un llibre a la Jelena. Sobre Grünewald. Un llibre amb fotos.
L’HOME EN RUS:
Sobre qui?
L’HOME EN CATALÀ:
Sobre qui?
LA DONA EN RUS:
Grünewald.
LA DONA EN CATALÀ:
Grünewald.
Pausa breu.
LA DONA EN RUS:
No tinc ni idea de qui és.
LA DONA EN CATALÀ:
No tinc ni idea de qui és.
L’HOME EN RUS:
25 sota zero? Ja. Els pobres.
L’HOME EN CATALÀ:
25 sota zero? Ja. Els pobres.
Ella té fred. Va en roba interior i posa les mans a la calefacció.
LA DONA EN RUS:
Que has abaixat la calefacció?
LA DONA EN CATALÀ:
Que has abaixat la calefacció?
L’HOME EN RUS:
Hm?
L’HOME EN CATALÀ:
Hm?
LA DONA EN RUS:
Que has abaixat la calefacció?
LA DONA EN CATALÀ:
Que has abaixat la calefacció?
L’HOME EN RUS:
Jo? No – per què?
L’HOME EN CATALÀ:
Jo? No – per què?
LA DONA EN RUS:
Està freda.
LA DONA EN CATALÀ:
Està freda.
Comprova el regulador de la calefacció, el gira endavant i endarrere.
LA DONA EN RUS:
La calefacció està a cinc i fa un fred que pela.
LA DONA EN CATALÀ:

37
La calefacció està a cinc i fa un fred que pela.
L’HOME EN RUS:
No pot ser.
L’HOME EN CATALÀ:
No pot ser.
LA DONA EN RUS:
Doncs sí.
LA DONA EN CATALÀ:
Doncs sí.
Ell surt del lavabo en pantalons i camisa.
L’HOME EN RUS:
No pot ser.
L’HOME EN CATALÀ:
No pot ser.
Posa la mà damunt del radiador.
L’HOME EN RUS:
Està fred.
L’HOME EN CATALÀ:
Està fred.
Pausa.
L’HOME EN RUS:
I fa fred, aquí dins.
L’HOME EN CATALÀ:
I fa fred, aquí dins.
LA DONA EN RUS:
Ja ho pots ben dir.
LA DONA EN CATALÀ:
Ja pots ben dir.
L’HOME EN RUS:
No pot ser.
L’HOME EN CATALÀ:
No pot ser.
Gira el regulador de la calefacció i para l’orella.
L’HOME EN RUS:
Entra aire per la finestra.
L’HOME EN CATALÀ:
Entra aire per la finestra.
LA DONA EN RUS:
Hem de trucar a baix.
LA DONA EN CATALÀ:
Hem de trucar a baix.
L’HOME EN RUS:
Hm.
L’HOME EN CATALÀ:
Hm.
LA DONA EN RUS:
Hi truques tu?
LA DONA EN CATALÀ:
Hi truques tu?

38
Pausa. Els dos saben el que els costarà explicar en un anglès xampurrejat que la
calefacció no funciona.
LA DONA EN RUS:
Hi truques tu?
LA DONA EN CATALÀ:
Hi truques tu?
L’HOME EN RUS:
Sí, que sí.
L’HOME EN CATALÀ:
Sí, que sí.
Pausa. Els dos són davant la calefacció.
LA DONA EN RUS:
O potser millor que baixi algú.
LA DONA EN CATALÀ:
O potser millor que baixi algú.
L’HOME EN RUS:
Ja baixo jo. Ara hi vaig. Però abans he d’anar un moment al lavabo.
L’HOME EN CATALÀ:
Ja baixo jo. Ara hi vaig. Però abans he d’anar un moment al lavabo.
LA DONA EN RUS:
Va.
LA DONA EN CATALÀ:
Va.
Ell torna a entrar al lavabo. Ella es comença a vestir un altre cop.
LA DONA EN RUS:
És increïble.
LA DONA EN CATALÀ:
És increïble.
Pausa breu.
LA DONA EN RUS:
És increïble.
LA DONA EN CATALÀ:
És increïb le.

47.
Ho fan tot entre els dos, són una unitat – encara que es portin uns anys. Un podria fer la
feina tot sol, si s’hi esforcés una mica més, però com sempre hi van els dos.
Obren des de fora amb la clau general, entren, un porta l’escala; l’altre, la caixa de les
eines.
Deixen les coses. Mentrestant:
LAMPISTA 2:
L’univers és immensament fred.
LAMPISTA 1:
Tant com a la nit polar.
LAMPISTA 2:
Més.
LAMPISTA 1:
Més?
LAMPISTA 2:
Més.

39
Comencen a girar el regulador de la calefacció. Comproven si la calefacció o les
canonades s’escalfen, paren l’orella per veure si passa res.
Un dels dos col·loca l’escala al costat de la canonada que passa perpendicular al sostre.
LAMPISTA 2:
- perquè allà no hi ha res que la llum del sol pugui transformar en escalfor – cap massa,
cap atmosfera.
Un dels dos puja a l’escala. Sota el sostre, la canonada fa un colze rere una vàlvula que
té una rodeta antiquada i desapareix per la paret. L’home que hi ha dalt de l’escala mira
de fer girar la rodeta, cosa que no aconsegueix. Dóna cops a la rodeta amb un martell i
mirar de tornar- la a girar.
LAMPISTA 2:
I per això l’univers és fred.
LAMPISTA 1:
Ah.
LAMPISTA 2:
Gelat.
Pausa breu.
LAMPISTA 2:
I imagina’t que ets astronauta...
I, mentrestant, donen cops de martell, giren, comproven la calefacció i la canonada...
LAMPISTA 2:
- i fas un passeig per l’espai; perquè has de reparar les plaques solars de la teva estació
espacial. Estàs suspès en la ingravitació amb el cap cap a baix – tot i que ningú no és
capaç de dir-te què és a dalt i què és a baix, tu estàs suspès entre la terra i el sol, el vestit
espacial platejat lluu al sol, i al teu voltant fa un fred que pela, gairebé zero graus kelvin,
s’ha assolit gairebé la paralització de tots els àtoms.
Un dels dos torna a donar un cop a la rodeta amb el martell. Se sent un xiulet fluix.
LAMPISTA 2:
Amb un sol esquinç al vestit espacial n’hi hauria prou per enviar-te a l’altre món en
qüestió de segons.
Un baixa de l’escala, l’altre posa la mà a la calefacció.
LAMPISTA 1:
Ja ve.
LAMPISTA 2:
Però no només depèn del fred.
LAMPISTA 1:
Doncs?
LAMPISTA 2:
Depèn del buit.
LAMPISTA 1:
Quin buit?
Tots dos són al costat del radiador.
LAMPISTA 2:
L’univers és un buit, un espai desert –
LAMPISTA 1:
Per què –
LAMPISTA 2:
No hi ha res, ni escalfor.
L’altre hi pensa, decideix no objectar- hi res.
LAMPISTA 1:

40
I llavors va i se t’esquinça el vestit espacial i –
LAMPISTA 2:
Això – ja era fred, però ara se t’esquinça el vestit-
Recullen les coses plegats i comencen a marxar.
LAMPISTA 1:
és a dir, primer et converteixes en gel en qüestió de segons – i després petes, el buit et
destrueix i t’escampa per l’espai per sempre.
Se’n van.

48.
Un home prim és al mig de l’habitació i contempla la paret que té al davant. S’hi
acosta, s’hi queda al davant.
Llavors, temptejant, posa el peu esquerre a la paret que està vertical.
Així es queda una estona. Treu el peu i s’atura. Aixeca el peu dret i el posa a la paret
vertical. Amb aquesta postura, s’hi queda força estona. I llavors l’home prim posa
també el peu esquerre a la paret vertical. L’home es troba ara horitzontal a l’habitació.
Pas a pas puja la paret vertical, pel costat dels petits llums del costat del llit, al llarg de
la canonada de la calefacció que va cap a dalt, vertical, metre a metre, fins al sostre.
Si l’home s’inclina una mica cap endavant, pot tocar el sostre de l’habitació amb les
mans. Llavors va i posa el primer peu al sostre, i després d’un breu titubeig, també el
segon.
L’home va ara cap per avall pel sostre, com si fos el terra. Gaudeix infinitament
d’aquest moment, però es manté alerta, gairebé científicament. Travessa el sostre fins
que arriba a la paret vertical del davant, que, aleshores, amb la cara cap avall, baixa
en direcció al terra. Al final ha tornat al terra i és exactament en el punt en què s'ha
iniciat el seu recorregut per la cambra.

49.
No es volien veure a l’antic pis que compartien i que ell encara manté, tot i que ella ja fa
temps que en va marxar. Han quedat en un bar de la vora. Els dos han begut massa i
massa ràpid per por. No han parla t del seu passat, o només molt poc, d’unes vacances
que van fer plegats fa anys a Itàlia, quan entre ells tot anava bé. O almenys això els
semblava.
El sexe amb ella era diferent del que havia estat abans, i ell sap que s’ha acabat
definitivament. L’ha perduda. Ell seu al llit, despullat, mentre ella està estirada al seu
costat i dorm.
Has canviat molt.
Ets una altra persona totalment.
Res en tu no és com era, fins i tot les capes de la teva pell són diferents que abans, i que
prima estàs.
I per què ets tan lluny –
Hòstia.
Pausa.
Hòstia.
Pausa.
Hòstia, hòstia, hòstia.

50.

41
Algú posa la clau al pany des de fora. La porta s’obre. Una parella a contrallum del
passadís. Ell busca temptejant l’interruptor. El llum del sostre i els del costat del llit
s’encenen. Ell es queda dret a la porta.
LA DONA:
Què passa?
L’HOME:
L’últim cop que vaig ser aquí em va petar la bombeta exactament al meu damunt.
LA DONA:
Sí?
L’HOME:
Sí – exactament al meu damunt, i una mica més i em moro de l’espant.
LA DONA:
Pobre, realment...
L’HOME:
Sí – va ser... va ser horrible.
LA DONA:
Vine.
Li fa un petó.
L’HOME:
Que bé, que hagis vingut.

51.
LA DONA DE MÉS DE SETANTA ANYS:
Avui, quan em canviava, m’he vist despullada, sense voler. Era fastigós. Com un cigne.
Normalment, en aquests hotels no encenc la llum del lavabo per a res. Ho faig tot a les
fosques, fins i tot em dutxo a les fosques, per no veure’m.
Faig tot això, per no veure’m.

FI

Les escenes

1.
LA DONA DE MÉS DE SETANTA ANYS
2.
L’HOME DE SOTA LA BOMBETA
3.
LA DONA D’UNS TRENTA ANYS
L’HOME D’UNA ALTRA CIUTAT
4.
LA DONA I L’HOME DE RÚSSIA
5.
L’HOME DE LA LUPA
6.
LA DONA EN NEGLIGÉ I L’HOME DE LA BOMBETA
7.
LA DONA D’UNS TRENTA ANYS
L’HOME D’UNA ALTRA CIUTAT
8.
DOS BALLARINS

42
9.
LA DONA DEL DIARI
10.
LA DONA D’UNS TRENTA ANYS
L’HOME D’UNA ALTRA CIUTAT
11.
ELS DOS LAMPISTES
12.
L’EXXICOT DE LA DONA D’UNS TRENTA ANYS
13.
TRES MONGES
14.
LA DONA QUE CONTÍNUAMENT ES TRANSFORMA
15.
L’EXXICOT DE LA DONA D’UNS TRENTA ANYS
LA DONA PÈL-ROJA
16.
LA DONA I L’HOME DEL BAR
17.
L’EXXICOT DE LA DONA D’UNS TRENTA ANYS
LA DONA PÈL-ROJA
18.
L’HOME DEL PLANISFERI CELESTE
19.
L’HOME DE DAVANT EL QUADRE
20.
LA DONA PÈL-ROJA
L’EXXICOT DE LA DONA D’UNS TRENTA ANYS
21.
LA DONA D’UNS TRENTA ANYS
L’HOME D’UNA ALTRA CIUTAT
22.
L’HOME DE DINS EL QUADRE
23.
PHILIPP
SUSANNE
24.
L’ORGANISME
25.
ISABEL
GEORG
26.
LA DONA D’UNS TRENTA ANYS
L’HOME D’UNA ALTRA CIUTAT
27.
EL POLICIA
LA DONA
L’ALTRE POLICIA
28.
PHILIPP

43
SUSANNE
29.
EL GRILL
30.
GEORG
ISABEL
31.
L’HOME DEL MANUSCRIT
32.
PHILIPP
SUSANNE
33.
L’HOME DELS BOTONS DE PUNY
34.
L’HOME DE DINS EL QUADRE
35.
L’HOME QUE ESPERA
36.
EL CAÇADOR
L’ORGANISME
37.
GEORG
ISABEL
38.
EL GRILL
39.
GEORG
ISABEL
40.
L’HOME DELS BOTONS DE PUNY
41.
L’HOME DE DAVANT LA PORTA DEL LAVABO
42.
EL CAÇADOR
L’ORGANISME
43.
EL GRILL
44.
L’HOME DELS BOTONS DE PUNY
45.
GEORG
ISABEL
46.
EL MATRIMONI RUS
47.
DOS LAMPISTES
48.
UN HOME PRIM
49.
LA PARELLA D’ABANS

44
50.
L’HOME DE SOTA LA BOMBETA I LA SEVA DONA
51.
LA DONA DE MÉS DE SETANTA ANYS

45