CURS ACADÈMIC 2019-2020

TEORIA DE LA LITERATURA I

PORTAFOLIS // QUADERN DE PRÀCTIQUES (40 %)

AUTOR/A:
[DAMIÁN FCO. MAGALLÓN FERRÁNDEZ]

Professora:
Dra. Esther Zarzo

1
ÍNDEX

PRÀCTICA 1: TERMINOLOGIA. CATÀLEGS I WEBS. REPERTORIS I

DICCIONARIS. …………...…………………………...…………………………. - 2-

PRÀCTICA 2: DISCIPLINES ....................................................................... -12-

PRÀCTICA 3: TÉCHNE / ARS POETIKÉ / RHETORIKÉ............................... -15-

PRÀCTICA 4: HERMENÈUTICA.................................................................. -17-

PRÀCTICA 5: :CRÍTICA TEXTUAL I COMENTARI DE TEXT LITERARI

(adjunt document del exercici)............................................................................... -18-

PRÀCTICA 6: LITERATURA COMPARADA ............................................. -21-

PRÀCTICA 7:

1
PRÀCTICA 1: TERMINOLOGIA. CATÀLEGS I WEBS. REPERTORIS I
DICCIONARIS.

A: TERMINOLOGIA.

1.
1.1 Epistemologia:

L'epistemologia del grec “epistemé, coneixement, ciència, o logos, també

anomenada gnoseologia és la disciplina de la filosofia que s'ocupa del
coneixement i de les seves limitacions.

Intenta respondre a les preguntes següents: "Què és el coneixement?", "Com

adquirim el coneixement?", "Què sap la gent?", "Com sabem que sabem
alguna cosa?", "Per què sabem que sabem alguna cosa?"

Al power Point trobem poca informació respecte al terme Epistemología,

únicament anomenat per Plató

1.2 Filologia:

La filologia és l'estudi dels textos i llengües antigues. El terme originalment

significa estimar les paraules que prevé del grec. Descriu l'estudi d'una llengua
junt amb la seva literatura i els seus contextos històrics i culturals, els quals són
indispensables per a una comprensió dels treballs literaris i d'altres textos
culturals significatius.

La filologia abraça així l'estudi de la gramàtica, la retórica, la història o la

interpretació d'autors, així com les tradicions crítiques associades a una
determinada llengua.

Al power point, la filología aparéix separada en dos ciències, la ciència del

llenguatge i la ciencia de la literatura. Apareix com que estudia totes les
llengües sense distingir si son antigues o més contemporànes.

Vikipèdia ens amplía la información sobre aquest concèpte afegint información

relacionada amb les àmbits culturals i històrics

1.3 Crítica Literària:

La crítica literària és la valoració sobre un llibre o article mitjançant un escrit

argumentatiu publicat en un mitjà de comunicació o en revistes especialitzades.
El crític recomana la lectura o no, en diu els punts més importants a tenir en
compte, guia la interpretació del lector i contextualitza l’obra.

2
Al power Point ens nombra el concepte de crìtica literària sense desenvolupar-
lo molt mes. A viquipédia, ens dona la definició completa i ens dona molts
detalls sobre el concepte.

1.4 Teoría Literària:

La teoria de la literatura o teoria literària és l'estudi sistemàtic que té com a

objecte la literatura. Com a tal teoria de la literatura amb pretensions de
sistematicitat, va nàixer a principis del segle XX, amb l'escola anomenada
formalisme rus. Tanmateix, ja des de l'antiguitat es coneixen reflexions sobre el
fet literari que poden ser considerades també, en un sentit més ampli, teoria
literària.

En la mesura que la literatura ha de ser analitzada i valorada —i, per això,

interpretada—, concerneixen a la teoria de la literatura els principis generals de
la construcció i de la interpretació del sentit (hermenèutica general)

En aquest terme, el power point si que ens dona una definició, a mes, el
compara amb la crítica literària que pot ajudar alhora de fer la definició
d’aquestes dos.

1.5 Història de la Literatura:

La història ordena els materials que la crítica proporciona (anàlisi, judicis,

relacions entre obres, jerarquies estètiques) i els ubica en una seqüència
temporal inserint-los en la història cultural i política.

La història de la literatura estudia l'evolució de la literatura al llarg del temps,

des de les primeres manifestacions orals fins a l’actualitat.

En aquest cas el power point ens dona més informació que viquipèdia.

1.6 Ecdòtica o crítica textual:

Ecdòtica és com s'anomena també a la crítica textual o crítica menor, una

branca de la filologia. És la ciència que cerca d'editar textos en la forma més
fidel possible a la voluntat original de l'autor. Es refereix a l'eliminació d'errors
de transcripció. Es val de ciències auxiliars com la codicologia, la paleografia i la
filologia.

Al power point no apareix cap punt sobre la Ecdòtica, pel que únicament podem
agafar la definició de viquipèdia.

1.7 Ciència de la Literatura:

La ciència de la literatura englova la teoria literària, la crítica literaria i la història

literària.

3
Únicament trobem informació al power point ja que a viquipèdia no hi ha cap
entrada per a ciència de la literatura.

A. TERMINOLOGIA.

2.

2.1 Humanisme:

L’humanisme és un moviment de renovació cultural que va sorgir a Itàlia, al

segle XIV, i que va ser expandit per Europa durant els segles XV i XVI. [1]

Una de les concrecions de l'humanisme va ser el moviment europeu de retorn a

l'estudi i valoració dels clàssics grecollatins, que es va desenvolupar a partir del
segleXIV, el vessant cultural del qual va ser el Renaixement. L'erasmisme n'és
un dels exponents més emblemàtics.

2.2 Comparatística:

Comparatística és el marbet que fa al conjunt de les Metodologies

comparatistes o al Comparatisme en general, si bé amb alguna preferència
engloba i ha anomenat els estudis literaris i lingüístics, els camps disciplinaris
de la Ciència de la literatura i la Ciència del llenguatge distintivament
comparatistes .

2.3 Grup humanisme- Europa:

El Grup d'Investigació Humanisme-Europa, vinculat a l'Institut Juan Andrés

d'comparatística i Globalització, va ser creat el 1994 a la Universitat d'Alacant
amb la fi immediata de: editar i restituir la primera Història universal de les
lletres i les ciències , Origen, progressos i estat actual de tota la literatura, la
construcció historiogràfica i comparatista fonamental de Juan Andrés (1740-
1817); desenvolupar un extens arc d'investigacions en Ciències humanes
caracteritzat per la interdisciplinarietat i referit sobretot a l'Estètica , la Filologia,
la comparatística, la Història de les idees, Àsia i el Filipinismo3 i Amèrica al
costat d’Europa.

2.4 Escola Universalista Espanyola:

La denominació Escola Universalista Espanyola del segle XVIII defineix

centralment al nucli d'autores Juan Andrés, Lorenzo Hervás i Antonio Eximeno,
però a més sobre cercles pròxims el botànic Antoni Josep Cavanilles i els grans
americanistes Francisco Javier Clavijero, José Celestino Mutis i Juan Ignacio
Molina, Joaquín Camaño, el Cosmógrafo d'Índies Joan Baptista Muñoz, el
filipinista Joan de la Concepció, l'arabista Miguel Casiri.

En realitat és el projecte de culminació de la ciència humanística universal, tant

en sentit de totalització de les disciplines com geogràfic-cultural del món
mitjançant la convergència de la tradició de l'humanisme clàssic amb la ciència
empírica moderna.

4
2.5 Juan Andrés:

Juan Andrés i Morell (Planes, Alacant, 15 de febrer de 1740 - Roma, 12 de

gener de 1817), sacerdot jesuïta espanyol i escriptor en llengües espanyola,
italiana i llatina, va ser un humanista, científic i crític literari de la Il·lustració,
pare de la Literatura universal i comparada. És considerat la principal figura de
l'Escola Universalista Espanyola del segle XVIII.

B: CATÀLEGS

1. Biblioteca Nacional d’España (BNE)

És la principal biblioteca espanyola, sent el centre dipositari del patrimoni

bibliogràfic espanyol. Actualment (2005) compte amb un fons bibliogràfic de 17
milions de documents, i té a més una segona seu en Alcalà de Henares.

2. Biblioteca digital hispànica

Entre els principals objectius d'aquesta Biblioteca digital, que

s'emmarca en el projecte comú de les Biblioteques Nacionals
Europees de constituir una biblioteca virtual comuna denominada
TEL The European Library, primer pas cap a la Biblioteca Digital
Europea, es troba, difondre el patrimoni cultural espanyol facilitant el
coneixement dels fons bibliogràfics conservats durant segles a la
Biblioteca Nacional i garantir la protecció de l'herència cultural
espanyola,convertir-se en una eina per al foment de la investigació
sobre la cultura hispana, facilitant als estudiosos i hispanistes de tot
el món la recerca i consulta d'edicions a distància amb un grau de
llegibilitat, sovint, millor que els mateixos originals que es poden
consultar a les Sales de la Biblioteca, cooperar amb la resta de
biblioteques espanyoles i llatinoamericanes i contribuir a la creació
de la Biblioteca Digital Europea.

3. Red de Biblioteques Universitàries (REBIUN)

Xarxa de Biblioteques Universitàries Espanyoles (REBIUN) és la comissió

sectorial de la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE)

Aquesta pàgina si que la utilitzaria ja que pot ser útil per a trobar qualsevol llibre
en totes les universitats espanyoles si en la meua universitat no es troba.

4. Biblioteca Digital Dioscórides

5
La Biblioteca de la Universitat Complutense de Madrid ha creat la Biblioteca
Digital Dioscórides, el principal objectiu és oferir accés públic a un fons
bibliogràfic històric, de gran valor per a la història de la ciència i de les
humanitats. Inclou gairebé 3.000 llibres digitalitzats a text complet del nostre
fons antic, d'incalculable valor, accessibles lliurement. Incorpora, també, més
de 47.000 gravats i il·lustracions.

5. Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya (CCUC)

Conté els fons documentals de prop de 100 biblioteques de Catalunya: les

biblioteques membres del CSUC (Universitat de Barcelona, Universitat
Autònoma de Barcelona, Universitat Politècnica de Catalunya, Universitat
Pompeu Fabra, Universitat de Girona, Universitat de Lleida, Universitat Rovira i
Virgili, Universitat Oberta de Catalunya, Universitat Ramon Llull i Universitat de
Vic - Universitat Central de Catalunya) i biblioteques associades.

Aquesta entrada també la utilitzaria ja que estudie Filología Catalana i em pot

ser molt útil.

6. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes

El seu catàleg està compost per 135.000 registres bibliogràfics, dels quals uns
60.000 són llibres, encara que també ofereix estudis crítics i de recerca,
materials històrics, periòdics i revistes, audiovisuals, arxius sonors, vídeos en
llengua de signes espanyola, etc. Es tracta principalment d'obres antigues,
pertanyents al domini públic, però també d'obres actuals de joves autors com
Itziar Pascual, Mariam Budia o Carles Batlle, entre altres, incloses al portal
d'Autors de Teatre.

7. Biblioteca Nacional de França (BNF)

La Biblioteca Nacional de França, fundada el 1792, coneguda amb l'acrònim

BnF i anomenada també Biblioteca Nacional de París, és una de les
biblioteques més importants de França i del món. Té l'estatut d'establiment
públic. Les seves activitats estan repartides entre diferents seus, la principal és
la seu François Mitterrand, situada al barri de Tolbiac, al districte XIII, a la vora
sud de París. També és àmpliament coneguda per Gallica, la seva biblioteca
digital. Un decret de l'any 1537, que segueix encara en vigor, exigeix que la
Biblioteca Nacional de França guardi un exemplar de totes les obres publicades
a França. Actualment, allotja en total més de 13 milions de llibres i 350.000
volums enquadernats de manuscrits, a més de col·leccions de mapes,
monedes, documents, estampes i registres sonors.
8. Sistema bibliotecàri de Itàlia (SBN)

A nivell nacional, es creen comissions permanents i grups d’estudi per dur a

terme estudis, investigacions i accions sobre temes científics i professionals
d’interès o rellevància especials. A partir de les directrius programàtiques
expressades pel CEN actual, les seccions regionals elaboren programes
d’activitats a nivell local. Fins al 2010, la AIB gestionava el registre professional
italià de bibliotecaris. La inscripció al Registre certificava la competència

6
professional dels que en formaven part. El gener de 2013, la AIB va obtenir el
registre a la llista d'associacions que representaven professions no regulades
nacionalment (article 26 del Decret legislatiu núm. 206/2007) del Ministeri de
Justícia (Decret ministerial de 01/07/2013 ), és a dir, el reconeixement d’una
associació representativa de la professió bibliotecària a nivell nacional, i al juliol
de 2014 l’AIB s’inclou a la llista d’associacions professionals que emeten el
certificat de qualitat, reconegut pel Ministeri per al Desenvolupament Econòmic.
A partir del 2014, gràcies a la tasca d’una comissió especial, l’AIB emet un
certificat als bibliotecaris en possessió de requisits específics (qualificacions
educatives i competències professionals) i manté la llista d’associats
actualitzada. AIB és una de les principals editorials italianes en el camp de la
biblioteconomia i les informacions. Publica dues publicacions periòdiques, AIB
News i AIB Studi, abans del Butlletí AIB, i diverses monografies, incloent-hi les
edicions italianes de les principals eines per al treball de la biblioteca.

9. Internet Archive

Internet Archive és una biblioteca digital gestionada per una organització sense
ànim de lucre dedicada a la preservació d'arxius, captures de llocs públics de la
Web, recursos multimèdia i  programari. Creada el 1996, es trobava des
d'aquesta data i fins a l'any 2009 en l'històric Presidi de Sant Francisco
(Califòrnia) i, des d'aquest any, es troba al carrer Funston de la mateixa ciutat.
Aquesta organització existeix amb el suport de Alexa Internet i d'altres
col·laboradors que han donat materials i col·leccions com la Biblioteca del
Congrés i moltes altres biblioteques públiques i privades. Alberga una gran
quantitat d'arxius de molts tipus com a àudio, video i text, la gran majoria d'ells
en domini públic, o amb llicències de tipus Creative Commons o altres llicències
que permeten la seva distribució gratuïta.

10. Recolecta

RECOLECTA o Recol·lector de Ciència Oberta és una plataforma que agrupa

tots els repositoris científics nacionals i que proveeix de serveis als gestors de
repositoris, als investigadors i als agents implicats en l'elaboració de polítiques
(decisors públics). RECOLECTA neix fruit de la col·laboració, des de 2007,
entre La Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT) i la
Xarxa de Biblioteques Universitàries (REBIUN) de la CRUE amb l'objectiu de
crear una infraestructura nacional d'repositoris científics d'accés obert.

11. TDX Tesis

Tesis Doctorals en Xarxa (TDX) és un repositori cooperatiu que conté, en

format digital, tesis doctorals llegides a les universitats de Catalunya i d'altres
comunitats autònomes. Creat el 2001, va ser el primer repositori digital d'aquest
tipus a Espanya.La consulta de les tesis és d’accés lliure i permet realitzar
cerques en el text complet de les tesis, per autor/a, director/a, títol, matèria de
la tesi, universitat i departament on s'ha llegit, any de defensa, etc. El repositori
TDX està gestionat i coordinat pel Consorci de Serveis Universitaris de
Catalunya (CSUC) i patrocinat per la Generalitat de Catalunya.

7
12. TESEO Tesis

Teseu permet recuperar informació sobre tesis doctorals defensades a les

universitats espanyoles des de 1976.
La informació és proporcional al Consell de Coordinació de la Universitat per
als departaments del doctorat de les universitats de les universitats.

13. DART-Europe E-theses Portal Tesis

DART-Europe és una associació biblioteques de recerca i de consorcis

bibliotecaris que treballen conjuntament per a la millora de l'accés global a les
tesis doctorals europees. DART-Europe està ecolzat per LIBER (Ligue des
Bibliothèques Européennes de Recherche), i és el Grup Europeu de Treball de
la Networked Digital Library of Theses and Dissertations (NDLTD).

14. EThOS Tesis

EThOS és el servei de tesi nacional del Regne Unit que pretén maximitzar la
visibilitat i la disponibilitat de les tesis de recerca doctoral del Regne Unit.

Demostra la qualitat de la investigació britànica i dóna suport al principi d’accés

obert del govern del Regne Unit que les publicacions derivades d’una
investigació finançada pel públic haurien d’estar disponibles lliurement per a
tots els investigadors, oferint oportunitats de recerca més avançada.

EThOS ajuda les institucions a satisfer les expectatives dels consells de

recerca del Regne Unit que els doctorands recolzats en una beca de formació
del Consell de Recerca haurien de posar-se a disposició lliure en un dipòsit
d’accés obert, tal com s’indica als Termes i condicions de la beca de formació.

C. DICCIONARIS.

1. Diccionario Bompiani de autores de todos los tiempos, 3 vols.,

Valentino Bompiani, Ed. Hora, 2005.

8
Aquest Diccionari serveix per a trobar informació sobre autors literaris.

2. Diccionario de Filosofía, José Ferrater Mora, 1944

Aquest diccionari serveix per a buscar termes relacionats amb la filosofia.

3. Diccionario de términos literarios, Demetrio Estébanez Calderón,

Ed.Alianza,2000.

Aquest serveix per a documentar-se sobre termes literaris que podem utilitzar alhora de
fer una redacció.

3.1 Diccionari de termes literaris, Margarida Aritzeta, Barcelona, 62,1996.

Ubicació

9
Aquest serveix per el mateix que l’anterior.

4. Diccionario Akal de Estética, Étienne Souriau, Ed. Akal, 1998.

5. Diccionario de Símbolos, Jean Chevalier, Ed. Herder, 2007.

Aquest Diccionari ens mostra els símbols que hi havíen a l’antiguitat abans de apareixer
l’escriptura actual.
6. Diccionario de Símbolos, Eduardo Cirlot, Ed. Labor, 1968

10
Aquest Diccionari ens mostra els símbols que hi havíen a l’antiguitat abans de apareixer
l’escriptura actual.

7. Diccionario de argumentos de la literatura universal, Elisabeth Frenzel,

Ed. Gredos, 1994.

El següent diccionari serveix per a triar tipus d’arguments entre tots els que apareixen a
aquest diccionari.

8. Diccionario Akal de la mitología universal, Giuseppina Sechi Mestica,

Ed. Akal, 1990.

Aquest diccionari el podem utilitzar per a saber més dades sobre els mites antics.

11
PRÀCTICA 2: DISCIPLINES

PART I:

Text 1: L’autor empra la teoria literària al principi del text i al mateix temps la
història literària al final del text.

Text 2: A aquest text l’autor utilitza la crítica literària.

Text 3: Ací l’autor utilitza la història literària.

Text 4: Estem davant un text on l’autor fa ús de la crítica literària i de la teoria literària.

Text 5: Aquest text inclou la crítica literària i la història literària.

PART II:

TEMA: El tema del text és el relat d’una història d’una gota d’aigua del seu trajecte de
l’aixeta fins a la pica.

PARTS BÀSIQUES:

Introducció.

-Primer paràgraf (línies 1-6): naixement de la gota i caiguda al buit.

Descripció i recreació de la caiguda.

-Segon paràgraf (línies 7-18): fase inicial de la caiguda.

-Tercer paràgraf (línies 18-26): fase final de la caiguda.

Desenllaç.-Quart paràgraf (línies 27-29): desenllaç de la caiguda (la gota esclata i

desapareix).

CINC EXEMPLES DE RECURSOS EXPRESSIUS:

-S’atribueixen trets humans a la gota: personificació.

12
-S’utilitzen metàfores: el bec de l’aixeta

-S’usen comparances: com la passatgera de tren

-Hi ha adjectius valoratius propis de la descripció: il·lusionada

-S’utilitzen onomatopeies: xof, blop.

-Són freqüents les estructures sintàctiques curtes i amb un verb en present, que tenen
com a referent el subjecte lògic, la gota.

TEXT SEMBLANT:

L’OU

L’ou, eixa xicoteta esfera blanca o marró, que naix de l’interior de la seua mare a una
granja, com naix un nen a un hospital. Qué diferència hi ha per a que un xiquet puga
viure tota una vida i un ou que en un futur donarà pas a un pollet s’utilitze per
alimentar-nos? No te el mateix dret de viure un pollet que un bebé?. Al igual que una
mare, la gallina sofreix al posar l’ou i ha d’engendrar-lo durant mesos per a que després
unes persones vinguen i se’l arrebaten sense cap consol. Qué pasaria si a una mare en el
moment que naixera el xiquet/a se’l emportàren i no el veguera mai mes?. La mare es
moriría del dol i posaría una denuncia contra qui s’ha emportat el seu predecesor. En
l’actualitat, la cultura ens ha ensenyat a saber qué hem de menjar i qué està bé i qué està
mal. Però per un moment pensem en el dolor dels animals al llevar-li al les seues cries?

PART III:

LLEGIR ELS TEXTOS 7,8, i 9:

Quint Horaci Flac, conegut simplement com a Horaci (Venosa, 8 de desembre del 65
aC - Roma, 27 de novembre del 8 aC), fou un poeta líric i satíric llatí. Fill d'un esclau
alliberat, va tenir l'oportunitat de seguir estudis a Roma, i posteriorment a Atenes, on es
va traslladar per estudiar filosofia. Una vegada allà, va ser acollit per Brutus, l'assassí de
Cèsar, que li va donar un alt càrrec al seu exèrcit. No obstant això, en la Batalla de
Filipos (42 aC) es va evidenciar la seva falta d'aptitud per a l'art militar i va decidir
tornar a Roma. Va començar a treballar com a escriba, càrrec que li deixava temps lliure

13
per dedicar-se a escriure versos. En aquells dies va conèixer Virgili, que el va introduir
en el cercle de Mecenes, en què a poc a poc va guanyar rellevància i va afermar l'amistat
amb aquest, que el va presentar a August.

SÍNTESI.

Text 7: Aquest text parla de la eternitat que tindrà Horaci gràcies a les seues obres i per
ser el primer en utilitzar un to itàlic.

Text 8: Aquest text tracta sobre la forma de redactar poemes i com fer-los. També es
dirigeix als poetes per a que respecten la elaboració de cada poema.

Text 9: Igual que al text set, tracta sobre laperdurabilitat dels poemes en la història i
com és una forma de recordar als escriptors.

Relació: La relació que hi ha entre els tres textos és que volen recordar als escriptors
mitjançant les seues obres ja que encara que es puguen destruïr el manuscrit, la història
sempre queda de forma oral.

Text 7:

- Aereperennius: Aere perennius és una locució llatina que, traduïda literalment,

significa "més durador que el bronze". És una frase d'un dels poemes d’Horaci, el poeta
de l'Antiga Roma.

- Relació entre el text 7 i la història de la literatura: jo ho veig com que Horaci vol
donar a entendre que mitjançant un poema es més fàcil recordar a una persona que amb
un monument de bronze, ja que el monument pot ser destruït, mentre que el poema
encara que siga destruït es pot conservar a la ment de les persones.

- Literarietat: Trobem al text la repetició del mateix grup sintàctic: ni… ni… ni…
ni… .

- Poeticitat: en aquest cas es fa servir de diversos adjectius per assenyalar les seues
emocions.

- Text 8: L’autor fa ús de les tres disciplines per explicar-nos com es fa un poema.

14
- Text 9:

- Als dos primers paràgrafs podem veure sobretot literarietat i poeticitat. De Exegi fins a
Capitolium.

- Als últims paràgrafs predomina la poeticitat encara que també trobem literarietat. De
scandet fins a comam.

PRÀCTICA 3: TÉCHNE / ARS POETIKÉ / RHETORIKÉ

Exercici 1:

1. Escolteu el “The Ravern” en aquest enllaç:

2. Llegiu els textos de “El corb” i “Filosofia de la composició”, d’Edgar Allan
Poe.
3. Elaboreu una síntesi del segon text on s’enumeren les idees principals del
text i expliqueu si es tracta de retòrica, poètica, teoria literària implícita,
explícita, téchne, si hi ha reconeixement, treba´´psicagògic, hi ha terror i
pietat, i catarsi?...

Primerament parla de com començar un poema. Després diu com ha de ser el poema.
Els tipus de versos que utilitza no són molt comuns. La formació del poema, els versos
es poden analitzar per separat. Busca un lloc on es concentre el pensament del lector: la
habitació del amant, i un personatge que mostri el to trist del poema i la tristesa: el corb.
Aquests mantenen un diàleg durant tot el poema i cadascuna de les estrofes acaben amb
la resposta del corb: “never more”. El que busca és provocar en el lector una sensació
de tristesa amb un tema típic, però creant una obra literària innovadora. Es tracta de un
text retòric i utilitza la poètica quan ens dóna exemples del poema. És techné perquè
expliquen com s’elabora un tipus de discurs. Hi ha reconeixement, ja que el lector es
pot identificar amb el amant ò bé, amb el corb. L’autor utilitza aquest tema per al poema
perquè pot llegar al lector fàcilment, és a dir, sap que de segur arribarà als sentiments
del lector i el farà reflexionar sobre el tema (psicagogia). Podem trobar el terror al
poema gràcies al corb. Per finalitzar, l’autor mostra l’alliberament dels sentiments i
récords de la ment del protagonista, és a dir, la catarsi.

4. Cerca a Wikipedia què són i a què es dediquen la Literatura Comparada i la

Traductologia, explica-ho i explicita quina funció exercirien en aquest exercici?

La literatura comparada és la disciplina empírica que estudia i compara diferents texts

literaris o altres formes d'expressions culturals, per damunt de les barreres nacionals
pròpies de la filologia. S’entén com altres expressions culturals: la pintura, escultura,
arquitectura, música, filosofia, història, les diferents ciències socials, la religió, ciències
naturals, entre d’altres.

15
 La literatura comparada es desenvolupa després de les tres grans disciplines literàries: la
crítica literària, la teoria de la literatura i la història literària.

La traductologia és l'estudi teòric de la traducció i la interpretació de llengües. Així fa

part dels estudis de traducció i d'interpretació a les universitats.

EXERCICI 2

1) Mireu aquest fragment de la pel·lícula The Great debaters.

2) Senyala cadascuna de les parts del discurs i operacions retòriques aplicades.

PARTS DEL DISCURS I OPERACIONS RETÒRIQUES

Exordium: (minut 02:34- 04:48) S’utilitza la inventio en aquesta part, i també

utilitza la dispositio perquè realitza el discurs amb l’estructura ”dispositio in media
res”.

Expositio o narratio: (minut 04:48 – 06:50) Exposa el tema del discurs. És un

discurs breu i clar per assegurar la atenció del públic. Utilitza la elocutio, ja que
conté un lèxic divers.

Argumentatio: (minut 06:50 – 11:37) Utilitza la lògica dialèctica per a convèncer.

Utilitza el Postulat per a reforçar la tesi que defèn.

Peroratio o epíleg: (minut 11:37-final) Vincular els sentiments del públic cap al
que ell. Utilitza la compassió, les passions i els valors ètics i també, utilitza un nou
argument per a recolzar els anteriors. Utilitza l’actio per a persuadir als oradors i
que la seua tesi siga acceptada.

PRÀCTICA 4: HERMENÈUTICA

Exercici 1. Llegiu el text “La Mort de l’autor” de Roland Barthes i feu un resum
de les idees principals explicitant la teoria hermenèutica defensada.

Una de les idees principals es la llunyania del llibre al reconeixement de l’autor. El

lector al llegir un fragment d’un llibre podia endevinar qui era l’autor per la forma
d’escriure. A la escriptura del surrealisme, aquesta característica desapareix, ja que el
argument del text ja no està tan lligada a la vida de l’autor.

16
Un altra idea principal és el tractament de l’autor al llibre. Es compara com un autor
cuida el seu llibre igual que un pare cuida al seu fill.
Un altra idea es el impacte que volen obtenir els autors sobre els lectors.
L’allunyament de l’autor a la seua obra el prenen con un fet històric i a banda com una
transformació del text modern.
Els autors antics sempre tenien un precedent escriptiu d’un altre llibre seu, mentre que
els escriptors moderns en cada llibre, com diu el text, naixen de nou, es a dir, que pareix
que siguin autors diferents en cada text que creen.
El que vol explicar l’autor amb el text es el procés pel que els autors creaven un obra
literària. Precisament el que fa es explicar com es per eixa senya d’identitat que tenien
els autors antics i que no mantenen els autors moderns.

Exercici 2. Llegiu “La continuïtat dels parcs” de Julio Cortazar: reflexioneu sobre
les següents qüestions aplicant en el comentari els termes estudiats al llarg del tema
i de l’exercici 1:

1. Clau de l’efecte estètic.

En el moment el lector comença a llegir un text per voluntat pròpia i no per el nom de
l’autor, podem dir que hi ha hagut una mort d’un autor, perquè no es necessari conèixer
a l’autor per a llegir un text o un obra. En aquest text, l’autor ens situa en tres llocs, o
com ell els diu, tres parcs. El primer parc és el del lector protagonista que llig una
novel·la que relata la seua pròpia mort. El segon parc es la cabanya on transcorre la
història dels dos amants, que planegen la mort del marit de la dona. I el tercer parc es el
lector real, que es fica dins de la història imaginant els esdeveniments que poden passar
i s’imagina el final sense aparèixer al text. Quan estàs llegint el text, esperes que passen
una sèrie d’esdeveniments, mentre que l’historia et porta fins un altre lloc on no
esperaves aparèixer. Al final del text podem trobar un punt d’indeterminació al no
deixar clar si l’amant de la seua dona el mata, sinó que el propi lector es qui mata al
lector protagonista, per això el lector real es converteix en còmplice de l’assassinat del
protagonista i al mateix temps deixa el text sense acabar ja que al morir el protagonista
que era qui llegia la història no sabem com acaba. Per últim, el pacte de ficció que fem,
es el moment en que l’autor crea el lector protagonista i ens converteix a nosaltres, els
lectors reals, en part de l’historia i partícips de la mort del protagonista.

17
2. Continuïtat quant a què? Quant a la ficció a la realitat al llarg de la lectura, de
la capacitat creadora i recreadora de la literatura?

La continuïtat que aconsegueix l’autor al text es la capacitat de fer creure al lector que
està llegint una historia normal i corrent i que al arribar al final del text s’adona que ell
mateixa està sent partícip del text. L’autor aconsegueix atraure la nostra atenció
ensenyant-nos un protagonista que esta sent enganyat per la seua dona, sense adonar-
nos que el lector protagonista està llegint la seua pròpia historia. En aquest moment els
lectors ens imaginem el que pot passar, però alhora d’arribar el final del fragment es
queda inacabat ja que hem sigut qui hem matat al protagonista imaginant-nos que el
amant de la seua dona el mata quan està assegut a la cadira de sa casa. En aquest
moment, hi ha hagut una doble interrupció del final, ja que a banda de matar al
protagonista, també ens matem a nosaltres ja que no podem saber com acaba la historia
per culpa de la mort del lector protagonista.

PRÀCTICA 5: CRÍTICA TEXTUAL I COMENTARI DE TEXT LITERARI

Crítica textual:

Exercici 1.
Descarregueu l’edició trilingüe de Garcia Yebra de La Poètica d’Aristòtil d’aquest
enllaç.

Senyaleu cadascuna de les parts de l’edició crítica i justifiqueu quins trets

compleix.

La poètica d’Aristòtil comença amb una introducció on ens explica les obres d’Aristòtil.
Dins de la introducció trobem la explicació de la tradició manuscrita dels texts grecs.
Seguidament apareix la tradició impresa.
També, dins de la introducció, trobem un apartat de sigles que ens diu on es troben les
paraules y la traducció.
Seguidament, apareix un apartat que parla en què obres s’ha basat i què traduccions té la
Poètica d’Aristòtil.
Ens explica com està estructurat el llibre utilitzant anotacions a peu de pàgina. I més
endavant trobem l’obra original i les seues corresponents traduccions al llatí i al castellà,
on les trobem distribuïdes cada dues pàgines.
A continuació, apareixen unes notes per a la traducció espanyola que es divideix per
capítols.
Després trobem un apèndix amb el text original en grec i la seua corresponent traducció
al castellà.
En segon lloc, tenim el apèndix II amb l’explicació de con ha de ser la interpretació.

18
Seguidament hi ha un apartat de discrepàncies, d’omissions, d’adicions, de
concentració, d’explicació, de llibertat estilística, de variació estilística, d’altres
característiques estilístiques y de males traduccions.
Finalment trobem la bibliografia d’on s’ha tret tota la informació.

Exercici 2

- OCR Scanner eith LEADTOOLS SDK.

- Introducción: IV. Traducciones castellanas de la «Poética
6. EILHARD SCHLESINGER
En 1947, un año más tarde que la de García Bacca, apa-
reció en Buenos Aires la traducción de la Poética por Eilhard
Schlesinger, con «Nota preliminar» de José María de Estra-
da , quien, según nos advierte, colaboró también, «aunque
modestamente, en la traducción de Schlesinger» . La tarea
fue, ciertamente, efectuada con seriedad y esmero, buscando,
y consiguiendo casi siempre, la fidelidad al original.
Contra lo que pudiera sugerir el nombre germánico del
traductor, la de Schlesinger es, a mi juicio, la mejor con
mucho de las traducciones castellanas de la Poética publica-
das hasta ahora. Sin duda es fácil mejorarla estilísticamente,
y se puede disentir de su interpretación de ciertos pasajes
Pero éstos ni son muchos ni afectan a doctrinas fundamen-
tales de Aristóteles. Enumeraré algunos, yuxtaponiendo a la

19
 traducción de Schlesinger la que considero más acertada:
47a19 Kal axa. Schlesinger: «por medio de dibujos» /
econ figuras». Cf. lo dicho arriba, pág. 60, sobre la traduc-
ción de esta palabra por Flórez Canseco, y la nota 15 a mi
traducción.
47a27 διά των σχηματιζομένων βυθμν , Schles .: cmediante
ritmos creados por ellos» / «mediante ritmos convertidos en
figuras». La traducción de Schlesinger cambia el sentido del
participio de pres. pasivo de axnuatlto, derivado de axnua
figura». Los movimientos de los danzarines son como figuras
rítmicas o ritmos figurados.
47b11 τούς Σωκραπικούς λόγους Schles .: discursos so
cráticos» / «diálogos socráticos». Cf. nota 24 a mi traducción.
112 Aristóteles Poêtica / Emecé Editores / Buenos Aires Traducción y
Notas de Eilhard Schlesinger. Nota prelliminar de José María de Estrada.
Primera edición, enero de 1947; segunda edición, agosto de 1959.
313 Nota preliminar, pág. 24.

- Alhora de traslladar el text al Word no posa els accents on son, el

interlineat no el posa i les paraules que apareixen en grec no les
trasllada correctament ja que no els posa els accents.
Posa majúscules on no cal.

Comentari de text:

Exercici 1

1. Relació entre la vida real i la vida fictícia.

2.
2.1- Narrador en primera persona. Es un narrador protagonista ja que
els relaten els fets des del seu punt de vista.
2.2- El narrador es un personatge principal, vol dir que es
protagonista i hi recau el pes de l’acció. Apareixen com a
personatges secundaris la música i la inusitat.
Segons la complexitat psicològica, el narrador personatge és
complex. I segons el grau de realitat, és realista i per tant,
versemblant.
2.3- En quant a l’espai, al principi es un espai real perquè parla d’una
estància de la casa. I desprès, per el que es pot entendre seria un
espai fictici, encara que no menciona cap espai. En quant al temps de
l’obra, es pot dir que es intern i per tant, narratiu, a més de ser
retrospectiu.
2.4- És un text literari de gènere narratiu, ja que te un autor-narrador,
presenta personatges en un espai i un temps determinat i està
estructurat en paràgrafs. El text està distribuït en introducció, nuç i
desenllaç que és corresponen en els tres paràgrafs que formen l’obra.

3. -Metàfora: el sonido del piano llenaba la casa.

20
 la musica y lo inusitado se unían dejando en mí una
huella que el tiempo no ha podido borrar.

-Personificació: el salón.

4. Ocnos és una obra de poemes en prosa plens de poesia. El

romanticisme que afecta tota l'obra de Cernuda es fa evident en els
poemes sobre la seva infantesa i la seva ciutat natal. El poeta se sent
desplaçat i apartat de la societat i fa un exercici d'enyorança per
expressar els seus més profunds sentiments. Entre aquests destaca la
seva homosexualitat que xoca frontalment amb els usos i les normes
pròpies de la societat en què viu. Com a conseqüència, l'actitud del
poeta enfront del món es definirà per la rebel·lia, la desolació,
l'esperança i la frustració provocada pel xoc constant entre la realitat
que viu i el desig de viure i d'estimar de forma diferent.

PRÀCTICA 6: LITERATURA COMPARADA

1. Anàlisi del treball del Grup d’Investigació Humanisme-Europa:

a) Descriu breument en què consisteixen alguns dels estudis comparatístics dirigits

per aquest G.I.:

 https://humanismoeuropa.org/comparatistica/estudios/
 https://humanismoeuropa.org/asia-filipinismo-americanismo/asia-estudios/

 P. Es.
 Vicente Merlo, Psicología y espiritualidad desde la perspectiva de la tradición
hindú.
 Emilia Ciampanella, Un acercamiento a la relación Platón / Vedante según
Raphael.
 Pedro Aullón de Haro, Europa, Asia, España y la cuestión histórico-literaria
y estética.

Comparatística és el marbet que fa el conjunt de les metodologies comparatistes o al

comparatisme en general els camps disciplinaris de la ciència de la literatura i la ciència
del llenguatge distintivament comparatistes.

La funció de la comparatística és veure les diferències entre els mateixos conceptes en

les mateixes disciplines, però en diferents llocs. Per exemple, Vicent Merlo al seu llibre
Psicologia i espiritualitat desde la perspectiva de la tradició Hindú, compara el
pensament i l’espiritualisme entre Occident i Orient.

21
Trobem un altre exemple amb Emilia Ciampanella on al seu llibre Un apropament a la
relació Plató / Vendant según Raphael, ens compara la filosofia platònica i la filosofia
de Sankara, encara que pertanyen a èpoques diferents ambdós arriben a la mateixa
conclusió, al “Sumo Bien” a traves de la confiança en el Coneixement.

Per últim un altre exemple és Pedro Aullón de Haro amb el seu llibre Europa, Asia,
Espanya i la qüestió històric-literària i estética on compara el tipus de cultura que hi ha a
aquests continents on diu que la cultura d’Egipte, la Índia o Xina son cultures
creadores, es a dir, que han servit com a referent per a posteriors cultures, mentre que
cultures com és el cas dels romans a Europa o el extrem espanyol en Amèrica son
cultures basades en les gestes antigues.

b) Llig l’índex del primer volum de TEORIA DE L’HUMANISME:

http://humanismoeuropa.org/humanismouniversal/teoria-del-humanismo/

- Selecciona alguns dels títols dels articles i explica en què consisteix el

Comparatisme i perquè suposa l’intent de definir una globalització
humanística i no només econòmica.

CRISTÓBAL MACÍAS: Humanidades y Bibliotecas digitales pàg.: 81 Tomo II.

ROGIER JACQUES: El juego y el humanismo pàg: 327 Tomo II

El comparatisme intenta fer veure a la gent que hi ha que veure la vida i les coses que
fem des de un punt de vista humà i no solament econòmic. Com diu el text de Cristóbal
Macías, Humanidades y Bibliotecas digitales la digitalització de tots els documents de
les biblioteques no estan únicament per a la consulta de dades, sinó per al apropament
de la gent a fets històrics. El problema és que aquesta opció s’ha tornat un negoci i
actualment es veu únicament com açò. El llibre de Rogier Jacques, El juego y el
Humanismo parla també del negoci que hi ha en totes les coses i més des de l’aparició
del joc a les vides de les persones. I el que volen ambdós textes es conscienciar a la gent
de que utilitzen l’humanisme com a mètode de control d’aquest problema.

- Explica què seria una “enciclopèdia” de caràcter comparatista i relacional,

no classificador i divisor.

Trobem que la enciclopèdia de caràcter comparatista i relacional és la Cristiana ja que

proposa la unificació de l’epistemologia i els estudis bibliogràfics i historiogràfics. Te
una perspectiva unitària, per eixe motiu es considera relacional.

22
I la enciclopèdia classificadora i divisora la podem considerar la francesa ja que diu que
la poesia es classifica com un producte de la imaginació. I també diu que suposa un
concepte de persona empírica, autònoma i individualista.

2. Anàlisi comparatístic:

a) Anàlisi de periodització històrico-literària:

(EPOPEYA) La Epopeya de Gilgamesh es una narració acadià en vers sobre les

peripècies del rei Gilgamesh. Està basat en cinc poemes independents sumeris, que
constitueixen l’obra èpica més antiga coneguda. El poema es va escriure en tablilles
d’argila utilitzant l’escriptura cuneïforme prop dels anys 2500-2000 a. C. 

(DIVINA) Es desconeix la data exacta en que va ser escrita encara que les opinions més
reconegudes aseguren que l’Infern pugué ser composta entre 1304 y 1307 o 1308,
el Purgatori en 1307 o 1308 a 1313 o 1314 y per últim, el Parais en 1313 o 1314 a 1321,
data del la mort del poeta.

b) Estudi d’influència i imitació entre literatures, de recepció i efecte:

(EPOPEIA) La història de Gilgamesh està escrita en dotze tauletes trobades entre les
ruïnes de la biblioteca d'Assurbanipal, a Nínive. Se sap que aquesta versió va ser escrita
per Shin-eqi-unninni, el que el converteix en l'autor conegut més antic de la humanitat.
Les dotze tauletes provenen de fragments originals diferents. De les dotze tauletes sobre
Gilgamesh, onze conformen el poema, probablement escrit cap a la primera meitat del II
mil·lenni a.C., i l'última representa una narració d'origen independent, sobre el mateix
rei, més recent que les anteriors, escrita cap al final del I mil·lenni a.C.
L’Epopeia de Gilgamesh és una de les obres literàries més importants de l'antiguitat, i
els seus ecos ressonen en la literatura posterior, des de la Bíblia fins a Homer. Va tindre
una gran repercusió a l'Antiguitat.
El canal utilitzat en aquesta obra al principi va ser oral, ja que era un mite que anava de
boca en boca, i després va pasar a ser un canal escrit quan Shin-eqi-unninni va plasmar
el mite en dotze tauletes.

(DIVINA) L’autor d’aquesta epopeya es tracta de Dante Alighieri, poeta Italià que va
viure entre els anys 1265-1321. L’obra te unes influències no literàries, sino reals que
plasmen el pensament medieval de l’epoca. La Divina Comèdia va ser l’obra Magna de
Dante ja que numerosos pintors com Dalí o Botticeli van fer cuadres inspirats en
aquesta obra. Es tracta d’una comèdia ja que no podía seguir el modèl de l’època que
era la tragèdia perquè aquestes acabaven amb un final tràgic mentre que l’obra de Dante
acaba amb un final feliç. Dante resumeix en ella tot el ampli coneixement acumulat
durant segles, des dels antics clàsics fins al mon medieval; la seua fe religiosa i les seues
conviccions morals i filosòfiques. L’estil de l’obra poseeix un ric llenguatge ple de
símbols i freqüents referències a personatges històrics i de la antiga mitologia. El canal
utilitzat es l’escrit.

23
c) Estudi comparat de continguts, métrica estilística i gèneres:

(EPOPEIA)

Tipus d’escriptura: cuneïforme

Dialecte: acadio
Tipus de vers: no separa els versos, però pel ritme es calcula que pot tindre uns 3500
Estil: elevat
Gènere literari: èpic
Tipus de narrador: no es un personatge que es fique en els asuntes de la història. Es un
narrador omniscient.
Tipus de personatge: històric i mitològic
Espai: antiga Mesopotamia
Temps: transcorre de manera lineal
Tema: aventures del mític rei Gilgamesh
Tòpic literari:

(DIVINA)

Tipus d’escriptura: vulgar

Dialecte: toscà
Tipus de vers: rima original la “terza rima”
Estil: simbòlic
Gènere literari: epopeia
Tipus de narrador: omniscient
Tipus de personatge: històrics i mitològics
Espai: Dante va narrar una història del mon material de ultratomba. Les accions es
donen al infern a escepció de quan es troba al bosc.
Temps: no es determina d’una manera directa, però es dona en un període de 24h
segons diu Dante.
Tema: el tema central de l’obra es la visita al mon del mes enllà, per tant podem dir que
es un tema religiós.
Tòpic literari: pecats capitals

d) Explicita les semblances i les diferències en cadascun dels àmbits i avalua

críticament el resultat comparatístic.

Una clara semblança que es pot observar entre aquestes novel·les, és la representació de
el viatge al desconegut. Això a causa de que en "La divina comèdia", Dante passa per
un recorregut cap a l'infern on ha de passar pels nou cercles de la mateixa. Els quals
representen els pecats capitals. Mentre que a "L'epopeia de Gilgamesh", Gilgamesh
també realitza una sèrie de viatges com si representessin una etapa de la seua vida per
aconseguir un objectiu.
També s'assemblen en què tots dos personatges busquen el sentit de la vida. Ja que això
és el qüestionament que l'home sempre s'ha discutit. Això és una clara recerca que

24
realitzen els dos protagonistes per tal de trobar una resposta a aquestes preguntes. Cal
destacar que en la divina comèdia l'infern és una clara representació de la mort i els
pecats comesos en vida.

e) Explica l’experiència estètica de la traducció i valora el guany dels diversos

llenguatges expressius, els recursos formals i estructurals, la intertextualitat.

(DIVINA) La primera traducció al castellà va ser la medieval d'Enric de Villena. La

primera impresa la va fer Pedro Fernández de Villegas i va ser parcial: només l'Infern.
Després hi va haver d'esperar fins al segle XIX, quan es va abocar vuit vegades
completa i directament de l'italià a l'espanyol.

Antoine de Rivarol (1753-1801) i Lamennais (1782-1854) van fer les seves respectives
traduccions al francès.

Henry Wadsworth Longfellow (1807-1882) va ser el primer nord-americà a traduir-la a

l'anglès, completant la seva obra en 1867.

Giovanni Peterlongo (1856-1941) l'ha traduït a l'esperanto.

Pádraig de Brún (1889-1960) va aconseguir una versió en gaèlic irlandès, publicada

pòstumament.

La primera traducció a el llatí va ser la de Giovanni Bertoldi dóna Serravalle, bisbe de

Fermo i de Fano, durant el Concili de Constança. La traducció es va culminar en 1417 i
la seva primera impressió recentment en 1891.

Mihály Babits (1883-1941) va fer la primera traducció a l'hongarès entre 1913 i 1923.

L'estadista argentí Bartolomé Mitre (1821-1906) va fer una traducció a l'castellà.

El italianista espanyol Ángel Chiclana (1935-1998) va realitzar una traducció en prosa a

el castellà.

Juliol Úbeda Maldonado: traducció de l'obra a l'castellà en vers, per primera vegada en
la història.

(EPOPEIA)
Romero Bourdieu, Santiago (2019), "Epopeia de Gilgamesh".

Jiménez Zamudio, Rafael (2015), El poema de Gilgamesh. Traducció directa de

l'acadio, amb èmfasi en la literalitat dels significats.

Morris Jastrow i Albert Tobias Clay (2016). An Old Babylonian Version of the
Gilgamesh Epic.

Kovacs, Maureen Gallery, (1985,1989). The Epic of Gilgamesh. Traducció línia per
línia dels capítols I-XI.

25
L'épopée de Gilgamesh: texte établi d'après els fragments sumériens, babyloniens,
assyriens, hittites et hourites. Traduït de l'àrab i adaptat per Abed Azrié.

Léo Scheer, Gilgamesh. 2006.

PRÀCTICA 7: PRÀCTIQUES D’EXTERIORS

26