1. Desembarcament a Mallorca, 1229; Crònica de Bernat Desclot [cap.

35]
(Edició de Ferran Soldevila; revisió filològica de Jordi Bruguera. Les quatre grans Cròniques, Barcelona,
Institut d’Estudis Catalans, 2008, volum II, pp. 87-88).
LLIÇÓ 2
1 (...) quan tot lo navili fo justat a la Palomera e el rei fo eixit en l’illa del Pantaleu ab
2 [amb] molts rics barons e d’altres gents (...), per ço car la mar los havia treballats
3 [fatigats], açò fou un dimenge matí. E els sarraïns se foren ajustats en la terra davant
4 l’illa del Pantaleu, tro [fins] a quinze mília sarraïns a cavall e a peu ab llurs [les seues]
5 armes; dels quals sarraïns se’n partí un e gità-se [es va llançar] en la mar e, de nadantes,
6 venc-se’n a l’illa on lo rei d’Aragó era. E quan fo eixit de la mar, venc davant lo rei e
7 agenollà’s a ell e saludà-lo en son llatí. E el rei fou-li [feu] donar vestedures e puis
8 demanà del feit de la terra e del rei sarraí, e el sarraí dix-li:
9 -Sényer, sàpies per cert que aquesta terra és tua e a ton manament; que ma mare me dix
10 e em pregà que jo que vengués a tu e t’ho dixés. Que ella és molt sàbia femna e ha
11 conegut en la sua art d’astronomia que aquesta terra deus tu conquerir. Dix lo rei:
12 -Com has tu nom?
13 -Sényer –dix lo sarraí–, Alí m’apella hom, e son [soc] majordom del rei de Mallorques.
14 - Digues-me, lo rei on és ne què fa?
15 - Sènyer –ço dix lo sarraí–, lo rei és en la ciutat e ha ajustats [juntat] per escrit, que jo
16 els he tots comdats, [comptats] quaranta-dos mília hòmens ben armats, dels quals n’hi
17 ha cinc mília a cavall e els altres són bons servents e molt valents e ardits valents; e
18 cuiden-te vedar que no prengues terra en null lloc de Mallorca. Per què faràs gran seny
19 si et cuites de pendre terra al pus tost que pusques, abans que ells sien eixits de la ciutat.
20 - Amic –dix lo rei–, ben sies vengut, e sàpies que jo et faré gran bé, a tu e a ta mare e a
21 tos fills; sí que tendràs per pagat.
22 Quan lo rei e els barons de la host ejercit hagren entès ço que el sarraí llur hac dit,
23 hagren llur consell que al vespre s’aparellassen de l’anar, tant tro tan aviat com que
24 atrobassen lloc on poguessen terra pendre, pus a la Palomera no podien pendre terra per
25 los sarraïns, qui molts s’hi eren ajustats. Ab tant, lo rei fou manament a cells cridar
26 aquells que estaven a les naus de les naus (...) que a la nuit, quan serà envesprit, que
27 degen moure per cercar la ribera tro que hagen trobat lloc on prenguen terra.
28

Text historiogràfic sobre la conquesta de Mallorca

Primera part
Segona part: el moro s’escapa i arriba l’illa on estan les tropes cristianes i vol ajudar el
rei. Li explica com desembarcar a la nit per guanyar. Trobem senyals de respecte i un
interesant ús de la llengua, parlen en ‘son llatí’ que és català però encara no ho sabien
Tercera part: li fa cas i s’organitzen
2. Presa de Ciutat de Mallorca, 1229; Llibre dels feits del rei En Jaume [caps. 86-87]
(Edició de Ferran Soldevila; revisió filològica de Jordi Bruguera. Les quatre grans Cròniques, Barcelona,
Institut d’Estudis Catalans, 2008, volum I, pp. 180-182).
LLIÇÓ 2

1 E quan los sarraïns de la vila viren que la ciutat s'enveïa, eixiren-se entre hòmens e fembres
2 ben trenta mília per dues portes, per la porta del Barbelet e la porta de Portopí: e anaren-se'n
3 a la muntanya. E era tant l'haver e el guany, que els cavallers e els hòmens de peu veïen per la
4 ciutat, que no havien cura d'aquells que es n'anaven. E el darrer sarraí qui d'aquell lloc se partí
5 fo lo Rei de Mallorques. E els altres sarraïns, quan viren que aquell lloc havien esvaït los
6 cavallers ab cavalls armats e els hòmens de peu, anaren-se a amagar per les cases, cascú com
7 mills [millor] podia; e no s'amagaren tan bé, que vint mília no n'hi morissen a l'entrar; sí que,
8 quan nós fom a la porta de l'Almudaina, trobam-ne bé tres-cents morts, que, quan se cuidaven
9 recollir en l'Almudaina, los altres tancaven la porta, e venien los nostres crestians, e oceïen-
10 los [els mataven]. E quan nós fom aquí, ells no es defeneren; mas dix-nos un sarraí que sabia
11 nostre llatí, que els donàssem hòmens que els guardassen de mort, e que retrien l'Almudaina.
12 E nós estant en aquestes paraules, vengueren-nos dos hòmens de Tortosa e dixeren-nos que
13 volien parlar ab nós per gran nostre prou [profit]. E nós tiram-nos a una part e escoltam-los, e
14 dixeren que si els faíem per què, que ells nos darien lo rei de Mallorques. E nós dixem-los què
15 en demanaven, e ells dixeren que bé en volien dues mília lliures. E nós dixem-los que sobre
16 [massa] en demanaven, que, pus en la vila era, e la darreria nós l’hauríem; mas, per ço que no
17 presés mal, dar n’híem mil lliures. E ells dixeren que els plaïa. E lleixam [vam deixar] un ric
18 hom en nostre lloc, e manam que null hom no combatés l’Almudaina tro que nós tornàssem.
19 E demanam a Don Nuno e dixem-li que el rei de Mallorques havíem trobat e que en vingués
20 ab nós, e dix ell que molt li plaïa. (...). E, quan fom de prop d’ell, llevà’s [es va alçar] (...). E
21 faem-li dir en algaravia a un d’aquells dos hòmens de Tortosa que nós li lleixaríem dos
22 cavallers e de nostres hòmens e que no hagués reguard [recel], pus en nostre poder era, que ja
23 no morria. (...) E nós tornam a la porta de l’Almudaina e dixem-los que ens dessen ostatge e
24 que eixissen al mur vell e que parlassen ab nós. E tragueren-nos lo fill del rei de Mallorques,
25 qui podia haver tro tretze anys, e dixeren que aquesta era la fiança que ens daven (...). E
26 metem-hi dos frares preïcadors que guardassen les cases del rei e el tresaur, e deu cavallers ab
27 ells (...), car nos érem tots enutjats e volíem-nos reposar, e era ja lo sol post.
28

Text historiogràfic, biogràfic (crònica) i literari (conta una conquesta, una història)
Tema: conquesta de Mallorca
Autoria: encara q es autobiogràfic ell solament ho dicta, ho redacten escrivans
Referència històrica: Mallorca, època de la conquesta
Text: explicacions de les complicacions de la conquesta.
Ling: si els soldats de Tortosa no hagueren sabut àrab no hagueren apressat el rei de
Mallorques sense danys. Parlaven català però encara no ho sabien (el nostre llatí: creuen
que és un dialecte del llatí i no pas una llengua independent.
3. Preses entre Villena i Alacant, 1265. Llibre dels feits del rei En Jaume [caps. 411-
415]
(Edició de Ferran Soldevila ; revisió filològica de Jordi Bruguera. Les quatre grans Cròniques, Barcelona:
Institut d’Estudis Catalans, 2008, volum I, pp. 427-429).
LLIÇÓ 2

1 E a la nuit ells nos enviaren dos sarraïns ab la resposta; e la u d'aquells era llatinat. E
2 faeren-nos aquesta resposta: que nós al matí tornàssem lla, e que ens jurarien sobre
3 llur llei que, vinent Don Manuel, ell atorgant los pleits que nós faríem ab ells e faent-
4 los perdonar ço que feit havien, que la retrien; e, si açò no els perdonava Don Manuel,
5 que ells no en fossen tenguts; però, si nós los juràvem que no tornàssem Villena al rei
6 de Castella ni a Don Manuel, que anàssem lla, e que la'ns retrien. E nós graïm-los ço
7 que ells deïen e dixem-los que al matí seríem lla e faríem de guisa ab ells, que ells
8 serien pagats de nós, e que faríem nostres cartes ab ells. E donam a aquell qui era
9 llatinat cent besants [moneda internacional], per ço que ens hi fos bo; e ell dix que, ab
10 Déu, ell faria fer ço que nós volguéssem: e donam-los-li amagadament, sí que l'altre
11 no en sabé re. (...) E moguem d’aquí e anam a El·la elda e no albergam dins la vila,
12 per ço quan los sarraïns encara no s’eren ben renduts (...). E enviam sempre [de
13 seguida] un missatge a Petrer que en Jofre havia perdut, e tantost vengren dos dels
14 vells a nós, e un jueu que hi estava en temps d'En Jofre, e els sarraïns no l'havien
15 negun mal feit, e parlam ab ells que retessen lo castell a nós, e nós que el retríem a En
16 Jofre. (...) E quan venc al matí, anam-nos-en denant ells ab nostres cavallers, e faem
17 pujar als hòmens d'En Jofre nostre penó al castell, e lliuram-los lo castell. E altre dia
18 anam-nos-en a Nompot [Montfort], que és aldea d’Alacant, e en altre dia entram en
19 Alacant e aquí ordonam nostra companya. Nós, estant en Alacant, ajustam nostres
20 fills (l’infant en Pere e l’infant en Jacme) e el bisbe de Barcelona e nostres rics hòmens
21 en l’església d’Alacant, en la novella, defora, no en la major; e foren-hi los cavallers
22 aitambé. E dixem-los que nós entràvem en la conquesta del rei de Castella e que
23 volíem dar doctrina con [quan] se captenguessen en armes e en altres coses.
24 Primerament, en armes: que quan irien per camí, que negú no es presés a armes menys
25 de [sense] llicència nostra. E si cridàvem “Via fora, que en aital lloc han donat salt!”,
26 que es presessen a les armes e que vinguessen tots denant nós e, així, con nos los
27 manaríem, que ells faessen.

Retrien= entregaven
Tema: conquesta des del Vinalopó alt (Villena), mitjà (Petrer, Elda, Monfort) i
l’Alacantí (Alacant, Campello, Sant Joan, Mutxamel)
Text historiogràfic
Context: sublevació dels musulmans
1 part: presa de Villena, gràcies a la interpretació d’un sarraí que sap català
2 part: pacte de Petrer, si entregaven Petrer que no els apressaren
3 part: entrada a Alacant
Ling: traducció de un sarraí q coneix l’àrab i el català ‘sarraí llatinat’ sap parlar llengües
romànics (línies 1 i 9) els paga d’amagat per assegurar-se que farà una traducció sincera
5. Presa de Múrcia, 1266. Llibre dels feits del rei En Jaume [caps. 436-437]
(Edició de Ferran Soldevila; revisió filològica de Jordi Bruguera. Les quatre grans Cròniques, Barcelona:
Institut d’Estudis Catalans, 2008, volum I, pp. 443-444).
LLIÇÓ 2

1 Ab tant, enviam llaïns [(a)llà (d)ins] l’eixea ab un sarraí, e que dixés a l’algutzir que
2 eixís a nós, que nós volíem parlar ab ell per ben d’ell e d’aquells de la vila. E ell
3 envià’ns a dir que li enviàssem un cavaller, e nós enviam-li un cavaller, per nom
4 Domingo López, qui era poblador de Morvedre e sabia algaravia, e N’Astruc, jueu
5 qui era scrivà nostre d’algaravia. E venc l’algutzir e un cavaller dels pus apoderats
6 que eren en la vila, e el rei Don Alfonso de Castella havia’ls feit cavallers abdós. E,
7 quan nós sabem [vam saber] que ells venien, faem encortinar nostra casa de bons
8 draps, e fer bons setis; e manam que ells tinguessen aparellat gallines vives e moltons
9 e cabrits, e quan ells fossen venguts, que les los faessen degollar, e estiguessen ab
nós.
10 E nos estiguem en nostre seti, e ells vengren e saludaren-nos, e fermaren-nos los
11 jonolls davant, e besaren-nos la mà. E faem-los tots eixir de casa, sinó tan solament
12 ells e N’Astruc, jueu damunt dit, qui era trujaman. E dixem-los que nós havíem
13 enviat per ells per aquesta raó: que ben sabien ells que sarraïns havia molts en nostra
14 terra (e antigament que els havia tenguts nostre llinatge en Aragó e en Catalunya, e
15 nós en lo Regne de Mallorques e de València), e tots tenien la llei sua tan bé com si
16 fossen en terra de sarraïns, e aquells eren venguts en nostra mercè e eren renduts a
17 nós; e aquells qui no s’hi volgren rendre, haguem-los a pendre per força, e a poblar-
18 la de crestians. E per ço car nós no volíem mal d’ells ni mort...
19 – ...volíem parlar primerament ab vós per ço que ens ajudàssets a guardar als sarraïns
20 de Múrcia e del regne.
21 Car nos los aguisaríem [faríem acordar] tres coses ab lo rei de Castella: la una, que
22 les cartes que havia ab ells, los tengués; e les covinences que farien ab nós, que les
23 faríem tener et haver ab ells; la terça, que els faríem perdonar totes les coses que
24 feites li haguéssem. E d’aquestes coses que nós los deíem, que els en faríem fer
25 carta al rei de Castella, que els atendria tot ço que farien ab nós. E, si açò no feïen ni
26 ho volien, que nós veníem ab aital cor que d’aquí no ens partíssem tro que la ciutat
27 haguéssem per força, e tota la terra. E que no volíem llur mort ni llur destruïment,
28 ans volíem que vivissen per tots temps ab lo rei de Castella, e que haguessen llurs
29 mesquites, llur llei, així com havien emprès ab ell en ses cartes primeres.
Eixea: missatge
Seti: seient
Trujaman: intèrpret, torsimany
Ab aital or: amb tal ànim
Tro: fins
Comentari de text Llibre dels feits del rei En Jaume (presa de Múrcia)
Tipus de text: Historiogràfic, crònica i testimonial
Tema: Negociació amb els Sarraïns en la conquesta de Múrcia.
Data: És una de Les Quatre grans Cròniques, Llibre dels feits del rei En Jaume I el 1266
Autor: L’autor és Jaume I, ells sols dictava als escrivans.

Context històric:
Jaume I conquesta Múrcia entre 1265 i 1266, allà vivien els musulmans, que estaven baix la
corona castellana de del 1244. Però en eixos moments es revelen i s’encoratgen contra Castella.
Aleshores el rei Alfons X demana ajuda al seu sogre, Jaume I, que des del territori del Regne de
València, conquereix Múrcia i el pobla amb cristians catalans però el cedeix a Castella. El repobla
amb catalans perquè els aragonesos que eren menys i gran part estaven barrejats en altres
terres conquerides. A més els diners per a poder dur a terme aquesta conquesta provenia de la
part catalana. Els aragonesos es van desentendre un poc.

El text parla d’eixe moment que estan a les portes del Regne de Múrcia per a conquerir-lo i el
poden dividir en tres parts:

-Primera part (1-9), quan estan a les portes de Múrcia per a conquerir-la i com estan preparant
l’encontre amb els moros
-Segona part (10-20), explica l’encontre amb els moros on els diu que si no volen redir-se
entraran per la força
-Tercera part (21-29), ací parlen dels tractes per a la rendició i van acordar tres coses, primer,
que mantindria el que havien acordat ja amb Alfons X (ses cartes primeres), segon que des de
Castella es respectarien tot el que s’acordara allí mateix, i tercer que oblidarien el que haguessin
fet fins ara. Que el rei no volia entrar per la força ni causar cap mal a ningú.

Respecte a la llengua, en aquest fragment veiem com Jaume I demana intèrprets per a la
negociació. Aquests intèrprets són Domingo López que sabia algaravia (àrab)i que pel seu nom i
cognom podem deduir que és aragonés i com diu el text, poblador de Morvedre, el que ara és
Sagunt, i N’Astruc, que no només entenia l’àrab si no que era capaç d’escriure’l. El
vertaderament interessant es aquest escrit és que Jaume I demana traductors per fer els tractes,
perquè ja havia tingut experiència en les conquestes de València i Mallorca, i es prepara un bon
equip, sap que és necessari anar amb traductors i es prepara amb temps amb uns de bons i de
plena confiança, encara que podem veure que confiava més en un (N’Astruc) que en l’altre. Que
tracten amb l’agutzir i un cavaller per la part dels moros.
 6. Carta dels privilegis atorgats per Jaume II al Consell de Múrcia, 1296
(Arxiu de la Corona d’Aragó. Cartes Reials Diplomàtiques de Jaume II, Caixa 1, núm. 289. Lectura feta: 18-03-2007)

1 Açò és traslat de una carta en què són escritz los capítols de les gràçies e de les merçès
2 que el molt alt e molt noble sennyor Don Jayme, per la gràcia de Déu Rey d’Aragó, à atorgat al Consell de
3 Múrçia segons que aquí diu, la qual és sagellada ab lo seu segell.
4 Aquestes són les gràçies e mercès que·l Conssell de Múrçia demana al Sennor Rey.
5 Primerament, que en negun temps no·ls partirà de la sua Corona ni del seu sennoriu per
6 neguna rahó. Plau al Sennyor Rey e atorga-ho.
7 Item que totz los veýs [veïns] de Múrçia sien franchs generalment per tot lo seu sennyoriu, per
8 mar e per terra, axí en ço que huy à con d’aquí avant aurà. Plau al Sennyor Rey.
9 Item que.ls jueus e·ls moros sien salvs e segurs, ells e tot lo seu. Plau al Sennyor Rey.
10 Item que totz aquells qui en aquesta avinença no volrran esser, que se’n pusquen anar salvs ab
11 tot lur moble; e si dins XXX dies volrran tornar a la mercè del Rey, que no perden res de lur.
12 E si lurs mullers, fills no se’n volguessen anar ab ells, que·ls romanga salv tot lur dret; e que
13 en açò sien enteses jueus e moros. E si alguns són fora de la terra al temps d’ara, e dins XXX
14 dies, pus que auran jurat al Sennyor Rey, volrran venir a merçè del Rey, que no perden lo seu.
15 Plau al Sennyor Rey del dret que buy [hui] y han.
16 Item que tots los vehins de Múrçia qui alguna cosa agen en qualque lugar del Regne, que·ls
17 sia salv. Plau al Senyor Rey.
18 Item que totes les cartes publiques e les altres escriptures dels pletz, que·s façen en vulgar
19 pla, perquè les gens plus clarament o entenen. Plau al Sennyor Rey.
20 Senyor, perquè entenem que és vostre serviy e de la terra, clamam-vos merçè que puscam
21 traure del regne pan e vin e totes altres viandes franques e quites, e portar en totes partz, salv
22 en terra dels vostres enemics. Plau al Senyor Rey, exceptat con lo Senyor Rey feés vet general
23 per tot lo regne.
24 E atressí, Senyor, que·ns façatz merçè en lexar-nos pendre les rendes del regne de Múrçia tro
25 que ajam pagatz X mille solidos [sous: moneda valenciana] que.l Conssell à manlevatz per
26 adobar los murs e les torres de la vila, e que prestaren a Johan Sanches e als castellers sobre
27 estes rendes, les quals éls tenien e prenien per manament e cartes del rey; o que·ns hi façatz
28 aquella ajuda que tingatz per bé. D’aquest capítol parlarà en Bernat de Sarrià ab ell.
29 Sennal ¤ de mi, Domingo del Ssoler, notari public de Múrcia, qui aquest treslat escriure fiu e
30 comprové con el padró, XXIX dies de mag, era de mille e CCC e XXXIIII ans.*
*[1334-38=1296].
 1-Es tracta d’un text administratiu, concretament una carta de privilegis, on es
recull les peticions del consell de Múrcia davant la reconquesta de Jaume II.
2-Per evitar un conflicte bèl·lic les dues parts es reuniren, suposadament en
l’entrada de Múrcia, Jaume II i el consell murcià per arribar a uns acords abans d’entregar-
li el regne a la Corona d’Aragó.
3-L’autoria de la carta és de Jaume II i el consell murcià i així ho va redactar el
notari públic de Múrcia, Domingo Soler, comprovant-ho amb el padró l’any 1334.
Aquesta data, històricament, no te concordança tal i com es descriuen el fets actualment.
L’explicació és per com contaven els anys en l’època ja que no utilitzaven com a
referència el naixement de Crist, comptabilitzaven el temps amb els anys de l’Encarnació.
Al final de la carta, on es reflexa la data, trobem l’any de redacció notarial de la carta amb
una resta de 38 anys per adequar-la als anys actuals i com a resultat tenim l’any 1296 i
així podem situar-nos en el context històric tal i com el coneguem actualment.
L’any 1296 Jaume II ocupà el regne de Múrcia apel·lant al tractat de Tudillén
(1151)-(després Caçorla que passa a ser de la corona castellana i Almirra fent una línia
de Biar a Busot) on Múrcia s’assigna a la Corona d’Aragó abans de les conquestes d’al-
Andalus. La redacció de la carta esta en català però la llengua institucional era el castellà,
el canvi segurament fou per a qui es diriguien i perquè al ser repoblada per Jaume I en
1296 la llengua catalana era la de major contingent. A més, del 1296 fins al 1304, seria
institucional.
4-El text el podem dividir en tres parts :
PRIMERA: Línies 1-4: Trasllat de la carta reial de Jaume II concedint les peticions
al regne de Múrcia amb el seu segell, donant-li validesa. Segurament estaria escrita en
pergamins ,de pell de conill o d’altres animals, i anava anotant-se amb les anades i
vingudes del missatger del consell de Múrcia mentre es mantenia la conversació amb el
Rei.
SEGONA: Línies 5-27: Peticions del consell Murcià abans d’obrir-li les portes a
Jaume II.
1- No deixar de pertànyer a la corona d’Aragó ni que el rei els deixe de costat.-Plau al
senyor Rei.

2- Tots els veïns (poble) pugen moure’s amb llibertat per tot el senyoriu tal i com ho
fan ara i ho faran amb ell-Plau al senyor Rei.

3- EL jueus i els moros estiguen salvs i segurs-Plau al senyor Rei.

4- Els que no vullguen acceptar aquestes condicions puguen anar-se’n amb el seu
mobiliari i tinguen 30 dies per penedir-se sense perdre les seues pertinències. Si les
dones i fills no volen acompanyar-los en eixa decisió puguen quedar-se amb totes
les seues pertinències, també jueus i moros. Si se’n van i passats 30 dies volen tornar
que ho puguen fer.-Plau al senyor Rei els drets que fins a dia de hui tenen.

5- Que els veïns que tinguen pertinències dintre del regne que ho conserven.-Plau al
senyor Rei.

6- Que totes les cartes públiques (llatí) i altres escriptures de pleits que es facen en
VULGAR PLA per a que la gent ho comprenga.-Plau al senyor Rei.

7- Que pogueren comerciar amb pa, vi i carn fora del regne menys en les terres dels
seus enemics.-Plau al senyor Rei però la decisió final dependrà de com vaguen les
coses.
8- Tenen un deute amb un mestre d’obres de 10 mil sòlids, Johan Sanches, per la
reconstrucció de murs i torres.- El rei diu que se´n parlarà segurament per ser
castellà i voldria un home de confiança català. Ací apareix el nom de BERNAT DE
SARRIÀ, governador de Sicília i que seria governador de Múrcia i al parèixer, home
de confiança del Rei perquè delega en ell.

TERCERA: Línies 28-30: El notari públic, Domingo del Ssoler (cognom català), de
Múrcia redacta l’escrit, amb la comprovació pertinent del padró, i la signa el 29 de
Maig de 1334.

Ramon Muntaner va escriure el 1330 que a la ciutat de Múrcia es parlava el més bell
català del món.
10. Pere el Gran a Sicília. Crònica de Muntaner, 1283 [caps. 75-76]

Araceli Adsuar Almarcha

1 Lo dilluns matí lo senyor rei d’Aragon passà en Calàbria (...) e lleixà-hi cinc-cents
2 hòmens a cavall, tots catalans e aragoneses (...) E con fo a Messina, ordonà tota Sicília
3 (...). E a cascuns dels llatins [sicilians, o italians] rics hòmens e cavallers de Sicília ell
4 donà e departí oficis, ab los catalans e aragoneses ensems; així que en cascun ofici
5 metia un català e un aragonès e un llatí. Açò faïa ell per ço que s’acostumassen los uns
6 ab los altres, e que amor e amistat cresqués entre ells. (...)
7 E con fo al palau, les trompes e les nàcares [tambors militars] sonaren, e tothom qui
8 aquí volc [va voler] menjar, menjà; que null temps que el senyor rei fos en Sicília no
9 vedà hom porta ne taula a null hom qui menjar volgués. E lo senyor rei e tots
10 assegueren-se al menjar, on foren ordonadament pensats. E con venc l’endemà, lo
11 senyor rei apellà l’almirall e dix-li:
12 - Almirall, tantost armats vint-e-cinc galees, e armats-les així: que en cascuna haja un
13 còmit [capità] català e llatí, e tres notxers [timoners] catalans e tres llatins, e així mateix
14 de proers [mariners], e los remers sien tots llatins, e los ballesters tots catalans. E així,
15 que d’aquí avant, totes quantes armades farets sien així ordonades; e per res no ho
16 mudets. E així tantost, vaja l’estendard a la taula [coberta], e pensats de pagar aquestes
17 vint-e-cinc galees a dos llenys [tipus de vaixell], de quatre meses; que nós volem en les
18 dites galees pujar, e passar en Catalunya.
19 E ço dix davant tothom. E tantost l’almirall féu ço que el senyor manà.
20 E a la nuit ell se féu venir l’almirall e dix-li:
21 -Almirall: vós tenits [teniu] secret ço que nós vos direm; aitant carament vos ho manam
22 con vos és cara nostra amor. Vós, entre aquestes galees, armar n’hets quatre, totes de
23 bones gents de catalans, que sol un llatí no hi haja, ne null hom d’altra llengua. E farets
24 semblant que les trametats a Tunis; e vagen-se’n a Tràpena, que nós serem a Tràpena
25 de vui a vint-e-quatre jorns.
26 E contà-li les jornades que entenia a fer.
27 -E així, trobem-les lla; e en aquelles quatre galees nós muntarem, e irem-nos-en en la
28 guarda de Déu e de madona santa Maria. E açò sia secret, que null hom res no en sàpia.
29 E vós romandrets ab les altres galees a guardar la illa e la nostra gent qui és en Calàbria.
30
Aquest text és una de les “quatre grans Cròniques”, més en concret la Crònica de
Ramon Muntaner, on es narra, entre d’altres, el regnat de Pere el Gran. Per això és un
text historiogràfic. Les altres grans Cròniques són:
— Llibre dels feits, de Jaume I (1274-1276). Regnats de Pere el Catòlic i del mateix
autor (Jaume I; autobiogràfica)
— Crònica, de Bernat Desclot (1283-1288). Regnats d’Alfons el Cast, Pere el
Catòlic, Jaume I i Pere el Gran.
— Crònica, de Ramon Muntaner (1325-1328). Regnats de Jaume I, Pere el Gran,
Alfons el Franc, Jaume el Just i Alfons el Benigne, aquesta és la crònica del text
a comentar.
— Crònica, de Pere el Cerimoniós (1366). Regnat del mateix autor (autobiogràfica)

Pel que fa al context històric, ens trobem en la conquesta de Sicília, per la qual la
Corona Aragonesa i França estaven enfrontades. Els fets descrits tenen lloc el 1283.

El text es divideix en tres parts, la primera de la línia 1 fins la 6, on explica com el rei
Pere va organitzar el territori de Sicília per a que tant el llatins -com es refereix als
sicilians-, els aragonesos i els catalans tingueren els mateixos drets i llocs de treball ja
que això feia que tots estigueren contents amb ell com a governant.

Pel que fa a la segona part, la trobem a les línies 7 a la 19, on el rei mana a l’almirall
ordenar els vaixells de manera que tots tingueren la mateixa distribució i les posicions
amb armes foren per al catalans mentres que els llocs no implicats en la batalla foren per
als llatins; aquí podem veure la desconfiança que demostrava el rei envers els sicilians.

La tercera i última part la trobem de la línia 20 al final del text, on veiem com el rei en
secret mana a l’almirall que organitze quatre vaixells soles amb catalans. L’explicació
del per què només volia gent catalana era a causa que eren els únics que els considerava
com al seu poble,encara que als aragonesos també els incloïa entre el seu poble però
aquestos no sabien de mar. Tot açò es reflecteix en un aspecte que es relaciona amb la
llengua, com és la relació entre llengua i nació, com podem veure a les línies 22 i 24 “
Vós, entre aquestes galees, armar n’hets quatre, totes de bones gents de catalans, que sol
un llatí no hi haja, ne null hom d’altra llengua.” En aquesta cita podem veure com
refereix al poble sicilià per la llengua que parlen i no pel gentilici.
11. Pere el Cerimoniós a l’Alguer, 1354. Crònica (caps. 35-39)
(Edició de Ferran Soldevila; edició filològica de Jordi Bruguera. Les quatre grans Cròniques. Crònica de
Père III el Cerimoniós, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2011, volum IV, p. 318-324).
LLIÇÓ 3
1 Aprés que nós haguem fet lo dit sermó, nós aturam personalment en la ciutat de Barcelona,
2 per tal que els afers de l’armada haguessen mellor recapte, fins al dia que acordam de recollir-
3 nos en lo port de Roses, del comdat d’Empúries, on se devien ajustar totes les galeres e altres
4 navilis necessaris al nostre passatge. (...)
5 E fo lo dit nostre estol de quatre-cents fins en quatre-cents deu vaixells, entre naus e galeres
6 e altres vaixells grans e mitjancers, segons que els diferents afers eren necessaris (...) fem dar
7 vela a la nostra galera reial, e tot l’estol semblantment seguí’ns e fem via de l’Alguer (...). E,
8 com hi fom, posam aquí nostre setge, segons e per la manera que fo acordat per nós e per tot
9 los de nostre consell, així per mar com per terra (...). E, posat lo dit setge, aprés alguns dies
10 fo acordat per nós e per nostre consell que féssem dar batalla al dit lloc per mar e per terra,
11 la qual batalla començà en hora de tèrcia e durà fins a hora baixa. E no s’hi poc [va poder]
12 res fer, car lo dit lloc era ben murat e havia vall [fossa] e contravall, e fornit de molta gent
13 (...). E, veent que, per via de batalla, haver no es podia, tinguem aquí nostre setge, en lo qual
14 estiguem del jorn [dia] de Sent Joan tro fins a vint-e-dos de deembre.
15 E estant nós en lo dit setge, haguem gran fretura [necessitat] de moltes coses necessàries a la
16 nostra host (...). Mas nostre Senyor Déu nos féu assenyalada gràcia, que els dits nostres
17 procuradors que havíem lleixats en Barcelona nos trameteren una gran nau (...).
18 Semblantment, los procuradors nostres qui eren en la ciutat de València nos trameteren altra
19 gran nau plena de les coses dessús dites a nós a la nostra host necessàries. (...)
20 E en aquest endemig, lo dit lloc fon destret [posat en situació difícil] de fam, e, veents que
21 tenir pus no es podien, tractaren sobre el delliurament del dit lloc. E lo tractament fo aital que
22 (...) no volguem ne consentim que algun dels pobladors antics pus avant hi romangués, ans
23 tots ne fossen foragitats (...) e que el lloc romangués a nós en guisa que fos poblat a volentat
24 e ordinació nostra. E tantos que la dita gent ne fo eixida, nós, ab lo nostre victoriós estendard,
25 faents gràcies a nostre Senyor Déus de la gràcia que ens havia feta de cobrar lo dit lloc,
26 entram en aquell lo vint-e-dos dia del mes de deembre de l’any de nostre Senyor Déu mil e
27 tres-cents cinquanta-quatre (...).
28 E, com fom entrats en lo dit lloc, estiguem aquí alguns dies e donam e partim a pobladors de
29 nostra nació, ço és, catalans e aragoneses, totes les possessions, ço és, cases e terres e vinyes
30 del dit lloc e de son terme.
 Per començar, aquest text és de tipus historiogràfic, en concret, una crònica. A més, el
tema principal és la conquesta de l’Alguer, a l’illa de Sardenya, on a causa d’aquesta
conquesta pels catalans va començar a parlar-se català, fins l’actualitat, en què es manté
la llengua. També cal dir que aquesta obra va ser escrita l’any 1354 (un moment
d’expansió territorial) per Pere el Cerimoniós, també conegut amb el malnom de “Pere el
del Punyalet”.

Pel que fa a les parts del text, aquest es troba clarament dividit en tres parts. La primera
d’elles, comença a la línia 1fins la 4. En aquesta primera part es diu que haurien d’acudir
al port de Roses, on es posarien a punt els diferents tipus de navilis per partir cap a
Sardenya. La segona part comença a la línia 5 fins la 14. S’hi relata quants vaixells
partiran (des de 400 fins 410), com assetjaran la ciutat (per mar i per terra) i la gran
dificultat que van tindre per conquerir-la. En darrer lloc, la tercera part, comença a la línia
15 fins la 30 i s’hi descriu que començava a haver necessitat de queviures. Per tant,
s’enviaren naus des de Barcelona i València. A més a més, després de passar aquest
patiment, l’exèrcit del rei Pere el Cerimoniós va quedar victoriós un el 22 de desembre
de 1354. Finalment, els catalans s’apoderaren de totes les possessions (cases, terres, etc)
dels antics pobladors d’aquella zona.

Així doncs, l'Alguer es lliura a Pere el Cerimoniós i, aquest, per castigar la seua rebel·lia
expulsa tots els seus habitants (sards i genovesos) i, tal com diu el text, repobla la ciutat
amb catalans i aragonesos, que són els súbdits de “nostra nació” (línia 29). Aquestes
paraules del rei en la seua crònica mostren, com hem après al tema 3, que aquest text
mostra una clara relació entre llengua i nació, ja que sorgeix i s’aferma el lligam entre
nació i llengua. A més a més, les cròniques posteriors, com per exemple, la de Pere Tomic
(1438 i 1534) segueix preservant la relació llengua-nació, de fet, consideren a la nació
com a nostra nació catalana. Pel contrari, les cròniques del segle XIII, no estableixen cap
relació entre llengua i nació. Açò ho podem observar a les cròniques de Jaume I (1274-
1276) i Desclot (1283-1288).

Finalment, com que l’Alguer va passar a formar part de l’imperi catalano-aragonès i, per
tant, s’adoptà el català com a llengua institucional (fins a final de període, 1731), deixant
unes petjades lèxiques molt notòries. Alguns exemples són: pinzeddu (pinzell), attrivitu
(atrevit), muccaturi (mocador), etc. I, conseqüentment, va passar a ser la llengua d’alguns
nobles sicilians. De fet, si ens fixem en el sard actual, podem observar nombrosos
catalanismes com a conseqüència d’aquesta conquesta. Per exemple: agulla, aranya, jutgi,
subjuntius amb -essi, derivats amb -eri, noms propis com Jordi, Bertomeu...
COMENTARI TEXT 12
LLIÇÓ 3
1) Identificació del tipus de text.

Aquest text inclou dues cartes. Una carta és un document oficial que adreça una
institució a un altra per parlar qüestions públiques. Per tant, podem dir que es
tracta d’un text administratiu.

2) Tema del text.

El tema de la primera carta és el recolzament i solidaritat catalana enfront al rei

de Granada mentre que, en el segona, és la presa de mercaderies de catalans
a Portugal.

3) Autoria, datació, lloc de redacció i de referència històrica.

La primera carta l’adrecen els jurats de la ciutat de València, és a dir, el Consell

de València (la institució) i va dirigida al cònsol i mercaders catalans.
És una carta redactada a València que va a Sibília (Sevilla), escrita el 28
d’octubre de 1374.
En canvi, la segona carta està escrita posteriorment, en 1380, i s’adreça al rei.
Tant en la primera com en la segona, al ser un document administratiu, l’autoria
és qualsevol funcionari/escrivà del Consell de València. Per tant, podem dir que
és un autor institucional, una autoria compartida en certa manera.
4) Explicació i interpretació del contingut.

Aquest mapa representa la Corona d’Aragó i els punts blancs els consolats que
tenien.
Els consolats eren com una mena de delegacions comercials, és a dir, unes
ambaixades de països però referides a l’aspecte comercial.
Aleshores, les tres capitals marítimes de la Corona d’Aragó (València, Barcelona
i Palma) tenien consolats que depenien d’elles.
Com podem observar en el mapa, s’organitzaven de la següent forma:

València (Tros de Mediterrani i Atlàntic).

Ponent
Estaven els de Sevilla.
Llevant Barcelona
Migjorn Els de Palma.
Per tant, els consolats podien haver depès de la Cancelleria Reial de tot l’estat
globalment però per costum antic, dins de la Corona d’Aragó, les tres principals
ciutats se’ls repartien i tenien relació comercial, és a dir, tots podien comerciar a
tot arreu però sabien que si anaven a un consol d’aquests, necessitaven algun
permís/autorització i l’havien de rebre de la ciutat que comandava cada zona
(llevant, ponent o migjorn).

CARTA I
Per situar-nos, València s’adreça a Sevilla perquè aquesta era la que els
corresponia.
Com podem observar, València per a comerciar amb Sevilla, que era de Castella,
havien de passar per davant de les costes del regne de Granada (regne àrab,
musulmà) amb els quals podien tenir problemes ja que existia enemistat entre
ells.

A continuació, explicaré el contingut que inclou aquesta carta:

Línia 3-5 → Hi ha una carta que reben primer els de València enviada des del
consolat català de Sevilla (“Els habets fer saber...”) que els adverteix de les
accions de guerra que han fet els musulmans (sarraïns) (“e de ço... Almeria”). És
a dir, a Sevilla informen del que ha passat amb uns vaixells de Mallorca que
circulaven per allí.

Per una banda, convé destacar que, quan parla del consol i mercaders catalans,
no es refereix en aquesta època sols a catalans de Catalunya sinó que eren
també els catalans habitants del País Valencià que encara no tenien una
consciència de ser valencians, ja que acabaven d’arribar igual que els
aragonesos a un nou regne i encara no s’identificaven com a valencians. Per
tant, quan parla dels mercaders catalans podien ser del regne de València, de
Catalunya o de les Illes Balears.
Per una altra banda, el concepte accions de guerra (“los ardits”), fa referència a
conflictes entre estats enemics (la Corona d’Aragó i el regne musulmà de
Granada). Pràcticament eren per motius comercials però també tenia relació eixa
acció de guerra perquè volien impedir el comerç.

Línia 5-7 → Els està agraint que els estigui avisant dels fets que van ocórrer en
la zona costanera de Granada ja que són enemics.
Línia 7- 9 → Com els de València són els responsables del consolat de Sevilla,
la intenció és avisar al conjunt de la Corona d’Aragó per a que també sàpiguen
a Mallorca i a Barcelona el perill que comporta passar per davant de les costes
de Granada ja que estan els moros.

VOCABULARI
Llaüt: Mena de vaixell, embarcació.
Cuytat: Amb molta pressa, afanyar-se.

Línia 9-11 → Hi ha mercaders catalans que han sigut presos pel rei de Granada
perquè circulaven per allí i els han capturat.
El regne de Granada feia la vida impossible en tot allò que podia, per evitar que
comerciaren i així reduir el poder dels cristians.

Línia 11-12 → Destrucció dels moros. És com una amenaça ja que no saben a
qui s’han atrevit a atacar i ja se’n penediran.

Línia 13-16 → “Aquell rey” fa referència al de Granada. Estan preparant-se per

a atacar, que no es pensen que quedarà la cosa així.

Línia 16-17 → Si els han de comunicar alguna cosa, que necessiten saber en
relació a aquests fets, que els avisen.

Línia 17-18 → Que els diguen qualsevol cosa amb confiança.

Línia 19-20 → El preu que han pagat a la persona que els porta personalment el
correu.
 CARTA II
El rei de Portugal ha pres algunes naus, és a dir, alguns vaixells mercaders
catalans que anaven cap a Flandes.
Aquesta carta ens serveix per veure una altra de les zones de Ponent (Flandes,
actual Bèlgica) que depenia de València.
El Consell de València tenia eixa responsabilitat de tota aquesta àrea i, per tant,
s’adreça al rei perquè els portuguesos, aprofitant que els catalans havien de
passar per la seua costa, aprofitaren per a segrestar o robar mercaderies.

Cal tenir en compte dues coses:

▪ Els portuguesos eren també cristians però, tot i ser cristians, de vegades també es
barallaven. Per tant, existien conflictes entre moros i entre altres cristians, encara
que no era el mateix grau d’enemistat, ja que quan es refereixen als moros diuen
“fem armar a gran pressa”.
▪ Els catalans passen per la costa dels portuguesos ja que, naturalment per a viatjar
a Flandes, havien de passar per davant de les costes de Portugal.

QÜESTIONS LINGÜÍSTIQUES
Un aspecte lingüístic que podem comentar d’aquest text és la paraula nació que
apareix en la primera carta (línia 7).
Com vam veure en la lliçó 3, els textos entre els segles XIV i XVI estableixen una
relació entre nació i llengua.
En aquest comentari, quan parla de la nació dels catalans, parla estrictament de
Catalunya, València i Balears. No incloïa tota la Corona d’Aragó ja que el Regne
d’Aragó no tenia mar ni competències sobre els consolats ni parlava català.

En aquesta carta es manifesta una solidaritat nacional ja que el Consell de

València avisa tant al regne de Mallorca com al principat de Catalunya. Ells
mateixos diuen que són “sa nació”, els seus amics i s’autodefensen.

Per un altra banda, com hem esmentat abans, la utilització del terme catalans es
refereix als consolats de catalans arreu del món ja que actuaven solidàriament
entre ells. Sempre estaven en constant comunicació perquè sentien que
formaven part d’una nació i d’una llengua. Aquesta constància és present fins a
principis del segle XVI.
13. Regiment de la cosa pública, de Francesc Eiximenis, (1383).
(Edició bilingüe d’Albert Hauf, Vicent Martines i Elena Sánchez, 2009: Lo regiment de la cosa pública en
el Dotzè del Crestià, Madrid: Centro de Lingüística Aplicada Atenea, p. 298, 310-3
LLIÇÓ 3
1) Identificació del tipus de text:
Aquest text és polític, ja que el llibre és un tractat teòric sobre la governació de la societat
i les relacions que s'estableixen en el seu si.

2) Tema del text:

El tema del text és el regne de València, les seues característiques lingüístiques,
històriques i la seua administració amb els seus furs i jurats.

3) Autoria, datació, lloc de redacció i de referència històrica:

El llibre va ser escrit per Francesc Eiximenis (Girona, 1327-32/Perpinyà 1409), Eiximenis
va ser un frare i escriptor franciscà. Va estudiar en les escoles del seu ordre i va completar
la seua formació a les universitats d'Oxford i París. Entre els anys 1382 i 1408 va viure a
València on va escriure el llibre Regiment de la cosa pública publicat l'any 1383. Aquest
llibre forma part del tercer tractat de lo Dotzé, un dels capítols del Crestià, escrit per
Francesc Eiximenis entre 1379 i 1392.

Els destinataris d'aquesta obra eren els jurats de la ciutat de València, a qui dedica aquest
llibre. El llibre és un "petit tractat" dirigit a "aquells qui regiment tenen de la comunitat"
perquè puguen "bé e sàviament governar, regir e mantenir", ja que en ells "estiga
principalment la salut del poble".

4) Explicació i interpretació del contingut:

Pel que fa a les parts del text, aquest està dividit en tres parts. La primera d'elles, comença
a la línia 1 i va fins a la 5. En aquesta primera part parla de les diferents llengües que han
poblat aquest territori, dient que ha retingut els millors mots i ha deixat els més durs i
malsonants. Aquestes línies reflecteixen la colonització cristiana de Xarq al-Andalus.
Entre els segles XII i XIV el nou regne cristià de València va rebre un 80% de pobladors
catalanoparlants. Aquest conjunt de pobladors parlava diferents dialectes, un 10%
d’aragonesos pirinencs, un 40% de catalans occidentals i un 30% de catalans orientals.
Amb aquests pobladors parlants de diferents dialectes del català i de l’aragonès, que
corresponia al restant 20%, es va formar el valencià, dialecte occidental del català parlat
al País Valencià. Després explica que a València, pel fet que era una gran urbs del moment
a part de la llengua autòctona es podien aprendre altres llengües. Aquestes eren el llatí,
l'hebreu i l'àrab les quals eren les llengües internacionals del moment.

Una segona part va de la línia 5 a la 12. En aquesta part parla de la ciutat i del regne de
València. Hi fa referència a Déu i a una intervenció divina; recordem que al segle XIV la
doctrina cristiana estava present en tots els camps de la vida civil; diu que Déu ha triat de
manera especial el poble valencià entre els altres de tota Espanya referint-se a l’“especial
privilegi” que va tenir Jaume I amb les noves terres conquerides. Malgrat els desitjos de
la noblesa aragonesa, que consideraven les terres conquerides una prolongació dels seus
senyorius, Jaume I va convertir les noves terres en un regne propi, amb una entitat
econòmica, política i jurídica pròpia expressades en els seus Furs.

També explica que el major nombre de repobladors van venir de Catalunya, entre un 50%
i 90% dels pobladors eren catalans i la resta aragonesos i castellans. Tots aquests van
influir en la llengua del regne de València, català amb una influència aragonesa. Continua
l'explicació amb una lloança dirigida al nom de la ciutat i regne, València, alabant el seu
significat com a "ciutat de valor i excel·lència" que "val, ha valgut i valdrà"; amb aquestes
paraules Eiximenis volia exalçar el regne de València, ja que es dirigia a les seues
autoritats i volia fer-les contentes.

Una tercera i última part de la línia 12 a la 30. Primerament parla de la conquesta de

València, fent referència al rei Jaume I i com la va "furtar" als moros. Després parla de la
creació dels furs del regne "especial estament", uns furs especials que no va donar a altres
pobles, referint-se a l’estil polític del rei Jaume I, molt avançat per a l’època i a la intenció
de la noblesa aragonesa d'estendre els Furs d'Aragó a València. Seguidament parla de les
monedes en circulació al regne, alabant als valencians i nomenant l'avantatge de les
monedes valencianes sobre les catalanes.
A continuació parla del nom que reben els magistrats encarregats del poder executiu. Fa
referència a l'antiga Roma per a dir que el seu consell es deia "Senat", ja que era una
congregació "sensada" i amb seny, fa referència als catalans i al fet que ells als magistrats
del poder executiu els anomenen "consellers", ja que aconsellen la cosa pública i que els
valencians els diuen "jurats" perquè al començament del seu ofici ells fan un jurament
especial de conseller i de mantenir la cosa pública segons el seu poder. Per últim diu que
en cada regió a aquest ofici se l’anomena de manera especial, i mostra la dignitat de
formar part d'eixe ofici.
14. Carta de Jaume d’Urgell, pretendent a la Corona d’Aragó, a Oriola (1410)
(Pedro Bellot, 1622, Anales de Orihuela. Edició de J. Torres Fontes, Real Academia Alfonso X el Sabio /
Diputación de alicante, vol. I, p. 224)*
LLIÇÓ 3
1 A la potència divinal, per la qual tota humana natura és dominada y feta mortal,
2 ha plagut apellar a la sua santa glòria lo molt excelent príncep y virtuós señor, lo
3 señor en Martí, rey de Aragó, de molt alta y recordable memòria, honcle nostre
4 molt car, de què, en sos regnes y terres, se romassen grans tristors y desolacions
5 lamentals. Y reduïnts a la memòria a vostres savieses, com nós siam de la prosàpia
6 real e dretament devallam per recta línea masculina de aquella, davant totes y
7 altres persones y siam nats de la rabaça, arbre i cep que tots los reys de Aragó són
8 devallats, e nós siam alentat y abeurat de la llet valenciana i catalana, e hajam
9 clara conexentsa dels privilegis, usos, llibertats y drets dels dits regnes, y
10 noresmenys, conegam les condicions y estaments de les persones que en los dits
11 regnes y terres habiten. Y així mateix sapiam què vol dir señora, com siam estats
12 baró subjecte a aquella. Y siam certs la successió de dits regnes y terres a nós
13 manifestament pertàñer, per ço molt affectuosament y així com mils podem, vos
14 pregam que per esguart de les dites coses y per amor y contemplació nostres y
15 descàrrec de vostra subirana llealtat, que tots temps a la Corona de Aragó
16 verdaderament havets servada, hajats nostre bon dret y manifest per acomanat en
17 tal manera que breument y sia provehit a vostre honor y benavenir a la utilitat del
18 bé públich, com en la triga [tardança] segons vostres saviesses podem bé
19 preveure, se podien seguir infinits perills y escàndels, ço que a Déu no plàcia, los
20 quals serien diffícils de reparar; certificant-vos que de açò nos farets molt señalat
21 plaer així com de vosaltres indubitadament esperam, del cual haurem perpetual
22 memòria.
23 Dat. en la villa de Almúnia, sots nostre sagell secret a 28 de juny 1410.
24 Don Jaume de Aragó, conde de Urgell.
*La transcripció que presentem, que ha passat per dos filtres no experts en català, l’autor del llibre que la
conté (del segle XVII) i el seu editor contemporani (s. XX), no ha pogut ser confrontada amb l’original,
del qual només es dona el foli (95) però no el document d’on ha estat extret.
Aquest text és una carta, que a dia de hui, diríem que és una propaganda electoral, i estava
adreçada al Consell d’Oriola. La intenció de la carta és convéncer-los que triaren a algú
partidari de la seua candidatura a rei, la de Jaume d’Urgell.
Pel que fa al context històric, el text es situa a una època convulsa socialment. El rei Martí
l’Humà morí el 31 de maig de 1410 sense descendència ni cap successor triat. Hi hagué
diversos candidats a rei, i els dos que cal destacar són Jaume d’Urgell i Ferran de
Trastàmara. El compromís de Casp va ser un pacte fet el 1412 en què els representants
dels regnes d’Aragó, València i Catalunya van triar el nou rei, que va ser el castellà Ferran
de Trastàmara, després de moltes pressions i suborns (tal i com ell digué a les Corts de
Catalunya: "havia muy bien mercado este regnado, e como le havia costado más de
ochocientas mil doblas de oro" (Vikipèdia, 2020); en altres paraules, ell pagà més de
huit-centes mil dobles (moneda europea) pel seu títol).
La carta es pot seccionar en tres parts: la primera va de la línia 1 a la 5 (de “A la
potència...” fins a “...desolacions lamentals”). A la introducció d’aquesta carta, Jaume
d’Urgell fa un recordatori i lament per la mort del rei Martí 1r d’Aragó, que feia poc que
havia mort (el 31 de maig de 1410).
Quant a la segona part, està compresa entre les línies 5 i 13 (“Y reduïts...” fins a
“...manifestament pertànyer”). En aquest segment, comença a “vendre” les seues qualitats
com a bon candidat a rei i la seua validesa per ser d’estirp reial, per línia masculina, i que
s’ha criat a terres valencianes i catalanes. També deixa clar que té clars els drets i
privilegis, llibertats i usos dels regnes i que coneix les condicions i els estaments dels
habitants dels regnes. En aquest punt al·ludeix a València i Catalunya perquè ell coneixia
els problemes dels seus habitants, perquè ell els considera d’una mateixa soca (rabaça);
és a dir, de la mateixa comunitat ètnica. I encara que son pràcticament la mateixa gent (la
gent de València són fills de repobladors catalans), té en compte el sentiment nacional
divers de cada territori per què vol quedar bé amb els dos territoris. No s’hi fa referència
directa a la llengua, però el fet de presentar-se com a defensor tant de Catalunya com de
València, ens fa deduir que la llengua també la considerava única per bé que potser
acceptava els dos noms que ja havien començat a usar-se.
Pel que fa a la tercera part, està entre les línies 13 fins a la 22 (“,per ço...” fins “...perpetual
memòria”). En aquesta part demana als oriolans que opten per ell com a successor a rei
tenint en compte les coses que ha dit a les parts anteriors i per amor i contemplació a la
seua lleialtat a la Corona d’Aragó, i pel bé públic pels perills i escàndols que serien difícils
de reparar si no el triaven a ell com a nou rei.
Aclariments de vocabulari:
Devallar: descendir
Prosàpia: ascendència familiar
Rabaça [rabassa]: part inferior de la soca d’un arbre d’on ixen les arrels
Abeurar: donar de beure
Esguart [esguard]: consideració
15. Reclamació al Vaticà d’un vicariat per a Oriola depenent del bisbat de
Cartagena, 1433 (Arxiu Municipal d’Oriola. Llibre Contestador, núm. 21, 1431-1442. 15 de desembre
de 1433, ff. 322r-v i 342r).
LLIÇÓ 3

1 Primerament, lo dit bisbe maltracta los naturals del molt alt senyor Rey de Aragó
2 (...) en favor dels vassalls del senyor Rey de Castella per complaure aquells (...).
3 Item, lo dit bisbe té e acostuma tenir hun e dos, a vegades més, vicaris generals e
4 lochtinents de aquells dins la Ciutat de Múrcia, del Realme de Castella. E dins la
5 vila de Oriola, qui és cap de la Governació, jamés no a volgut constituyr hum
6 vicari per hoyr los vassalls del dit senyor Rey, jatsia moltes vegades ni pot estar
7 lo dit bisbe (...) jamés ho ha volgut. E, esforçant-se naturals e vasalls per formar
8 ha pledejar aquells en les persones de Castella, ha gran (...) perill (...) de moros
9 del Realme de Granada com encara (...) per mals hòmens de les presones de
10 Castella com son (...), per forma desús dita, morts e preso(nats?) e (...) jugats (...).
11 Et encara fan pus gran desonestat: que·n los actes que donen a les parts pledegants
12 fan de ço que donen al castellà en hun full de paper, posen al català en tres fulls;
13 per forma que, per hun florí [moneda europea] que castellà pach, lo català ne paga
14 quatre florins. En axí que la justícia dels catalans és perida (...).
15 Item, senyor, que no solament per lo dit bisbe, qui ha present és, e encara per tots
16 los passats, qui contínuament són castellans, per ço que la major part e lo cap del
17 dit bisbat és en les parts de Castella, aquell se dóna a voler del Rey de Castella.
18 E, per consegüent, pensar pot vostra Real Celsitut [tractament del Papa] que a
19 Castella, e com se atroba en lo dit bisbat, tots temps favorega e han acostumat
20 favorir als de la Nació Castellana, desfavorint als de la Nació Catalana. E axí
21 mostren e han mostrat en donar dignitats e altres benefficis ecclesiàstichs que, no
22 solament en les parts de Castella, mas encara en les parts deçà, no·n proveeixen
23 ni·n volen provehir sinó a castellans. Et si·n fan, és cosa de poca valor e
24 apropiacions qui sobres les scritures fahent-se de casa sua.*
*1490 (...) Al reverendíssim senyor lo senyor don Rodrigo de Borja (...) vicari de la Santa Seu
apostòlica, cardenal de València i perpetu administrador del Bisbat de Cartagena. Reverendíssim
senyor:
A nostra notícia és pervengut que, vacant lo vicariat d’aquesta part de Regne de València
constituïda dins lo vostre Bisbat de Cartagena, per mort de mossèn Francés Desprats, cononge i
vicari general, pertany la elecció a aquest venerable Capítol de Oriola, per capitulació feta entre
la part de Castella i Aragó, auctoritate appostolica confermada. Dit capítol, segons havem sabut,
ha fet elecció de dues persones (...) és lo hu lo magnífic mossèn Francés Rocamora, familiar i
servidor de vostra reverendíssima senyoria. (...) Nostre Senyor serà servit, i aquesta ciutat honrada
essent confirmada per vostra senyoria la elecció de aquell feta. (...) [P. Bellot, 1622: Anales de
Orihuela, vol. II, p. 77-78].
Comentari del text 15:

Ens trobem davant d’un text diplomàtic ja que és una reclamació del Consell d’Oriola
d’un vicariat del bisbat de Cartagena, radicat al Regne de Múrcia, per a la seua ciutat i tot
el territori que administrava Oriola. El tema d’aquest és el tracte del bisbe respecte als
vassalls oriolans del rei d’Aragó en favor dels murcians, que són del rei de Castella.

Pel que fa a l’autoria, és el Consell d’Oriola i el seu escrivà. El text està datat el quinze
de desembre de 1433.

Quant al context històric, correspon a finals del segle XIV i segle XV, l’època de plenitud
de la llengua catalana pel seu ús institucional, l’expansió territorial i l’arribada al Vaticà
de papes valencians. A finals del segle XIII, els primers pobladors del Regne de Múrcia
eren castellans i aquest formava part de la Corona de Castella perquè Jaume I l’havia
conquerit en nom del rei Alfons X. Després Jaume II ocupa el regne murcià per a la
Corona d’Aragó però els castellans el reclamen i, a partir del tractat de Torrelles de 1304,
es segrega la part d’Oriola, Elx i Alacant, que passen al Regne de València. Ara bé,
aqueixa part meridional del regne valencià continua depenent del mateix bisbat de què
depenia quan formava part del Regne de Múrcia, el de Cartagena. Fins mitjan segle XVI,
aquesta part meridional del regne valencià, que es deia Governació d’Oriola, no
aconseguirà un bisbat propi.

El tema dels text objecte de comentari és la relació de penalitats per les quals passaven
els habitants de la Governació d’Oriola en el segle XV, quan encara no havien aconseguit
bisbat propi, perquè els murcians, que dominaven el Bisbat de Cartagena, els concediren
el nomenat d’un vicari a la Governació per tal que ells no hagueren de travessar la frontera
amb la Corona de Castella.

Respecte a l’estructura, el text està dividit en tres parts. La primera part va des de la línia
u a la dos, en la qual ens explica que els oriolans no són ben tractats pel bisbe murcià.
La segona part comença en la línia 3 i acaba en la 17. En aquesta part es descriu la situació
per la qual els oriolans, com a vassalls del rei d’Aragó, estan passant i les diferències que
hi ha entre ells i els vassalls del rei de Castella, els murcians. A banda de queixar-se que
el cap del bisbat afavoreix els murcians descaradament, explica que el bisbe té diferents
vicaris al bisbat però no vol nomenar-ne cap per a Oriola. Per exemple, es menciona que
els papers i certificats que a un castellà costen un florí, a un català, que és com
s’autoanomen els oriolans com a nacionalitat a l’altra banda de la frontera –estrangers,
per tant–, en costen quatre.
Finalment, la tercera part, la qual va de la línia 18 a la 24, els oriolans reclamen al Papa
que, mentre no els concedisca un bisbat propi, faça perquè els vicaris que es nomenen per
a Oriola siguen també catalans, com ells. (Com es pot veure més avall, fora del text a
comentar, a finals del mateix segle XV, els oriolans seguien reivindicant vicaris oriolans
perquè encara no havien aconseguit bisbat propi).

D’aquest text ens hem de quedar amb el fet que els oriolans es defineixen ells mateixos
com de nació catalana, igual que feia el primer papa valencià, Calitx III (1455-1458). En
ambdós casos eren valencians quan es trobaven fora de la seua terra (els oriolans a Múrcia
i el Papa a Roma). I encara que no s’hi parla directament de la llengua, al text es pot veure
que el sentiment d’identitat nacional dels valencians en el segle XV (i en el XIV), com el
de la resta de catalans (lliçó 3, diapositiva 8), els portava a identificar-se lingüísticament
amb la llengua catalana.
16. Successió de Martí l’Humà. Històries e conquestes... de Pere Tomic (1438)
(Històries e conquestes del Realme d’Aragó e Principat de Catalunya. Introducció, transcripció, notes i
índexs a cura de Joan Iborra. Editorial Afers, Catarroja-Barcelona, 2009, p. 275-278).
LLIÇÓ 3

1 Mort lo excel·lent rey don Martí, havent leixada la successió de sos regnes e principat de
2 Catalunya –a la justícia, los regnes d’Aragó e de València e principat de Catalunya– se’n
3 dolgueren molt de la mort de lur rey e senyor. E açò, per tant com lur rey los havia lexats
4 menys de senyor e havia manat que per justícia fos vist e decedit que los dits regnes e
5 principat fossen donats en aquell qui per justícia e per dret se pertanguessen. E prestament
6 aprés la dita mort, los regnes e principat, tots ensemps, provehïren que cascuns en sos
7 regnes e principat fessen parlament, e que fossen fets presidents per regir los dits regnes
8 e principat. (...)
9 E ab consentiment dels dits procuradors dels competidors, los parlaments feren elecció
10 de nou persones a les quals los dits parlaments donaren poder absolut (...). E foren
11 aquestes: per lo regne d’Aragó foren elets lo reverent bisbe de Hosca (...). E per regne de
12 València foren los reverents mestre Vicent Ferrer (...). E per lo principat de Catalunya lo
13 reverent arquebisbe de Tarragona (...). E per tots los parlaments fo anomenat lo castell e
14 vila de Casp en Aragó. E prestament les dites nou persones se n’anaren metre en lo castell
15 dessús dit. (...). E los competidors qui·s pretenien haver dret en los dits regnes e principat
16 eren aquests davall nomenats:
17 Primerament, don Jayme d’Aragó, comte d’Urgell (...) e lo quart lo ínclit infant don
18 Ferrando de Castella (...) aquell qui era la pus acostada persona qui fos mascle a la casa
19 d’Aragó (...). E per aquesta raó les dites nou persones donaren los regnes e principat per
20 justícia a l’infant don Ferrando (...). Et de la dita coronació, el dit rey e regina feren una
21 gran festa, car lo dit rey hac en la festa molts barons nobles e cavallers, e castellans e
22 catalans (...). E aprés, lo rey tramés son fill el infant don Johan en Sicília bé acompanyat
23 de gent (catalana) castellana e pochs catalans que sinó [excepte] los nobles mossèn Bernat
24 Centelles [valencià] e mossén Ramon de Perellós [català], no y havia de nostra nació. (...)
25 E d’altra part eren aquí ab lo Papa tots los cardenals, arquebisbes e bisbes (...) lo bisbe de
26 Pamplona (...) lo bisbe de Barcelona (...) e molts altres prelats dels regnes de Spanya. E
27 ab tots los prelats dels regnes dessús dits, lo papa era en la vila de Perpinyà. (...) E ab tots
28 los dessús dits, lo príncep anà reebre lo emperador [del Sacre Imperi Germànic] al loch
29 de Salses (...) de què us dich que si lo rey e nostra nació hagués volgut sostenir hun petit
30 càrrec, lo papa e lo emperador foren stats de bon acort.
Aquest tex és de tipus historiogràfic i el tema és la successió de Martí l’Humà. El rei don
Martí l’Humà va morir en 1410 i va deixar els seus regnes i principat de Catalunya.
Aleshores van haver d’organitzar la seua successió. Aquest fragment pertany a l’obra
escrita per Pere Tomic l’any 1438: Històries e conquestes del Realme d’Aragó e Principat
de Catalunya.
Pel que fa a les parts del text, aquest es pot dividir en tres parts. La primera part comença
en la línia 1 fins a la 8. Aquest paràgraf ens explica que el rei don Martí l’Humà va morir
i va deixar sense successió els seus regnes d’Aragó, de València i el principat de
Catalunya. Ell havia ordenat que la successió dels seus regnes i principat serien per a
aquells que per justícia els pertanyien. Per tant va proveir que cadascun dels regnes i
principat feren un parlament previ al general de tota la Corona d’Aragó, com s’indica al
següent paràgraf.
La segona part comença en la línia 9 fins a la 20. Ens explica com es va elegir el nou
successor. Primerament, amb el consentiment dels competidors, els parlaments de cada
regne i del principat van triar tres representants cadascun, que junts van sumar nou
persones que van tindre poder absolut. Aquestes nou persones se’n van anar al castell de
la vila de Casp en Aragó, on van celebrar una reunió i van donar els regnes i principat per
justícia a l’infant don Fernando.
L’últim paràgraf comença en la línia 20 fins a la 30 i es descriu al principi la festa de la
coronació del rei. El fill del rei, l’infant don Johan va ser destinat al regne de Sicília, per
gent catalana, castellans i pocs catalans. En aquest paràgraf que acabem de llegir i en el
següent (en les línies 22 fins a la 25: “el infant don Johan en Sicília bé acompanyat de
gent (catalana) castellana e pochs catalans que sinó [excepte] los nobles mossèn Bernat
Centelles [valencià] e mossén Ramon de Perellós [català], no y havia de nostra nació”)
podem veure que el cronista critica l’escassa representació de catalans que hi havia,
símptoma de la tendència que seguirien els reis de la Casa de Trastàmara que regnaren
durant la resta del segle XV. Així, en aquesta oració diu que si no fóra per aquestes dues
persones catalanes, no n’hi hauria cap de la seua nació; és a dir, considera la nació com a
nostra nació catalana. Al final, en la línia 29 torna a referir-se a la “nostra nació”. Totes
aquestes mencions a la nació tenen un to reivindicatiu per part de Pere Tomic, qui, com
tots els cronistes dels segles XIV i XV, com hem vist a la diapositiva 8 de la lliçó 3,
consideren nació i llengua indestriables (‘una mateixa cosa’).
17. Carta del Consell de València als diputats del Consell de Catalunya (1462)
(Rubio, Agustín (2003, Epistolari de la València medieval, València / Barcelona: Institut Interuniversitari de
Filologia Valenciana / Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003, vol. II, p. 152-154).

1 Als molt reverents, nobles e magníffichs senyors los diputats del General e consell llur,
2 representants lo Principat de Cathalunya (...):
3 Rebuda havem vostra letra, scrita en Barchinona a ·XXVIII· del prop passat mes de maig
4 (...) havem haüt molta conguoixa, gran desplaer e enuig, de les differències, novitats e
5 discòrdies en vostra letra recitades (...) vosaltres, reverents, nobles e magníffichs senyors
6 lo insigne Principat representants (...) de la gloriosa Corona de Aragó, en tant que no és
7 algú qui puixa prou comendar ni loar la fidelitat dels cathalans (...). E de la qual fe, tots
8 los vasalls de la dita Real Corona, senyaladament los del regne [d]’Aragó, vosaltres,
9 senyors, e nosaltres, entre totes les nacions del món, som singularment ennoblits,
10 contemplats e exalçats, no havens egual ab nosaltres alguna altra nació en aquella virtut.
11 (...) vosaltres, senyors, qui sou frares e germans nostres, membres tots de un cors místich
12 e de una república indivisible e inseparable. (...)
13 Veritat és, senyors, que som stats en molta turbació e congoixa per lo que legim en vostra
14 letra, entre les altres coses: que la majestat del senyor rey hauria empenyorats los comdats
15 de Roselló e Cerdanya a l’Il·lustríssimo Rey de Frància per certa suma de moneda, e
16 hauria donats a saquo e partits los béns de cathalans. Les quals coses no·s deuen creure
17 per alguna via de tant prudent, virtuós e humaníssim rey e senyor, ni nosaltres per res al
18 món les podrem creure: tant són offensives de les piadoses orelles, e crudelíssimes. (...)
19 mas confiam en la divina justícia e en los sants àngells e en altres sants protectors e
20 patrons de aquesta una prohíncia e un regne —encara que sien en aquell diverses
21 presidats, unit tot, emperò, a la fidelitat de la Real Corona de Aragó—, (...) perseverarà
22 la república nostra en la sua acostumada unifermitat e confforme voluntat. (...)
23 Car saben vostres reverències que tot regne en si divís és desolat, e la virtut unida preval
24 a la dispersa o divisa, e per ço, lo bé de la pau, conservadora del món, és inextimable, per
25 la qual les coses poques són fetes molt grans, e, per lo contrari, les grans són diminuhides
26 e reduhides a no res. E per experiència havem vist que la Real Corona, que Déus
27 mantinga, de Aragó, a principi poqua, ab unitat e concòrdia de sos fidelíssims e bons
28 vasalls, e ab la justícia dels reys, contínuament és stada prosperada e augmentada en
29 maravellosa manera fins als nostres dies.
30
Tipus de text: Es una carta de tipus administratiu i polític, al més alt nivell, entre les
generalitats valenciana i catalana.

Tema: El tema que presenta aquest document és la rebel·lió que hi ha contra el rei Joan
II a Catalunya, en l’any 1462.

Autoria: La carta no te una autoria específica, ja que ha sigut escrita en nom de tot el
Consell de València.

Datació: Aquesta carta te com datació dies després del 28 de maig, perquè la carta del
Consell de Catalunya la van rebre aquest dia.

Context històric: La rebel·lió dels remences de Catalunya que dona lloc a la Guerra Civil
Catalana. Abans d’aquesta carta el rei era Alfons el Magnànim però quan va morir el
1458, el va succeir el seu germà Joan II. Com aquest va tenir un enfrontament amb el seu
fill, Carles de Viana, a causa d’un conflicte amb el Regne de Navarra, el rei va empresonar
el fill però les Corts catalanes es van posicionar a favor de Carles de Viana i es van
enfrontar contra el rei. Però la mort del fill del rei va provocar el començament de la
Guerra civil catalana aleshores va ser quan al 1462, Joan II va signar el tractat de Baiona
amb el rei Lluís XI, rei de França, per aconseguir ajuda en la lluita contra els catalans,
que se li havien rebel·lat.

El text es pot dividir en tres parts:

De la línia l a la 12: Es dirigeixen als diputats de Catalunya dient-los que la seua carta
els ha portat un mal estar perquè en la carta que havien rebut els catalans es mostraven
contraris al rei. Per això els valencians els recorden que amb ells i els aragonesos
conformen una sola nació.

De la línia 13 a la 23: Els valencians afirmen que no es poden creure que el rei haja lliurat
els comtats del Rosselló i la Cerdanya al rei de França a canvi de la seua ajuda en la guerra
contra els catalans. Per això els demanen que continuen fidels a la Corona i que no tinguen
la temptació de separar-se.

De la línia 24 a la 30: A l’últim els recorden que com la Corona d’Aragó, que al principi
era un país petit i va anar creixent gràcies a la participació de tots: vassalls i reis, que
l’han feta prosperar. Ara és un conjunt de regnes amb diferents governants que componen
un estat unit que els valencians volen conservar.

L’apel·lació constant als catalans a mantenir-se units a la resta de la Corona d’Aragó, que
està representada per la figura del rei, comporta el recordatori per part dels valencians que
tots formen part de la mateixa nació, que qualifiquen de “cors místich e de una república
indivisible e inseparable”. I com sabem (lliçó 3, diapositiva 8), el concepte de nació anava
indestriablement unit al de llengua (nació catalana = llengua catalana), no debades aquella
en què està redactat el document perquè era oficial.

Glossari:
Comendar: enumerar.
Empenyorar: acció de donar a algú com a garantia alguna cosa a canvi de la satisfacció
d’un deute.
Poqua: petita, poca cosa.
Presidats: governacions autònomes de cadascun dels estats de la Corona d’Aragó.
República: estat.
Saquo: saqueig.
18. Carta del Consell de la ciutat de Barcelona al virrei de Sicília (1506)
(Vicent Baydal, 2015: Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians, Drassana, València,
2018, p. 34-36).

1 Differència suscitada entre los mercaders de aquesta ciutat e los de València, Mallorques e
2 altres: que dits valencians e mallorquins pretenen se deuen lavar [llevar] les armes de aquesta
3 ciutat de les rexas de la capella de nostra dona de Montserrat, edificada en lo convent de Sant
4 Domingo de aquexa ciutat de Palerm, so, que·s deu dar loch que, ensemps ab les armes de
5 Barchinona, sien posades les armes de València, de Mallorques e Perpinyà. (...) la qual
6 pretenció, ab deguda honor perlant [parlant], és molt injusta per moltes e diverses rahons, e,
7 entre les altres, que aquesta ciutat de Barchinona és estada e és en pacífica possessió de tenir
8 les armes de aquella en les portes de les sglésies comunes als catalans en les parts de l’anant
9 [davant] a hon ella, per los privilegis reyals atorgats a la dita ciutat, elegeix cònsols. (...) En
10 la capella antiga de Santa Eulàlia stan les dites armes de Barchinona ab les armes reyals
11 d’Arargó e del Regne de Sicília sens mixtura de altres armes de València, Mallorques e
12 Perpinyà, no contrestant [contrastant] que les despeses se paguen de comú de totes les dites
13 nacions compreses sots la nació de catalans, y algú no deu ésser tret de possessió la qual per
14 ús anticat [antic] és haguda per títol. (...) Los privilegis, gràcies e concessions reals són stades
15 atorgades en favor de aquesta ciutat en les parts de Lavant [Llevant], axí e segons que en les
16 parts de Occident són stades atorgades les dites gràcies en favor dels valencians, e en les
17 parts de Migjorn en favor dels mallorquins, y és cert, segons les informacions que tenim de
18 persones dignes de fe en Flandes e altres parts occidentals, en les capelles de la nació dels
19 catalans, valencians e mallorquins e altres, són posades les armes de València sens mixtura
20 de les armes de Barchinona, e lo semblant se practica en les parts de Migjorn, que en les
21 portes de les capelles de la nació catalana són posades solament les armes de Mallorques, y
22 en aquesta manera és servada egualtat entre los dits regnes a gran servici de la majestat del
23 rey nostre senyor, repòs e conservació de les dites nacions e negociació de aquells. (...) E si
24 en la dita capella de nostra dona de Muntserrat del dit convent de Sant Domingo se posaven
25 totes les armes de les dites nacions, ultra la confusió que·s seguiria de la multitut de tantes
26 armes, seria molt desfavorir aquesta ciutat de Barchinona e dar majors prerogatives als
27 valencians e mallorquins en lo Regne de Sicília e altres parts de Lavant que no té la dita
28 ciutat de Barchinona en les parts de Ponent e Migjorn, de què es seguiria gran confusió, (...)
29 e deu bastar als dits valencians e mallorquins lo que·ls és stat ofert: que dins la dita capella
30 de
31 nostra dona sien posades les armes lurs segons stan en la dita capella de Santa Eulàlia.
Es tracta d’un text de caràcter polític i administratiu, més concretament, d’un text
reivindicatiu, on es demana un respecte dels drets que corresponien a Barcelona com a
cap dels consolats de Mar de la zona marítima de Llevant.
El tema principal del text és l’ús de l’escut d’armes de Barcelona al Regne de Sicília.
L’autor d’aquest text és el Consell de la ciutat de Barcelona, enviat el 1506 des de la
mateixa ciutat. El públic destinatari és el virrei de Sicília.
La referència històrica és el la unió matrimonial i dinàstica de Ferran el Catòlic i Isabel
la Catòlica per la qual es va traslladar la Cort a Castella. També, els reis de la casa dels
Trastàmara (d’origen castellà) havien concedit feus a nobles castellans, però, encara en
1506, aquests fets no havien tingut repercussió en l’administració de la Corona d’Aragó.
Podem dividir el text en tres parts:
- Introducció: línies 1-5, on ens explica que hi ha rumors entre els mercaders que els
valencians i mallorquins volen que els seus escuts es posen al costat del de Barcelona, a
l’església de Sant Domingo, en Sicília.
- Desenvolupament: línies 6-29, ens diu que això seria una injustícia, ja que els territoris
d’ultramar de Ponent tenen les armes de València, els territoris d’ultramar de Migjorn
tenen les armes de les Mallorques i en el Llevant tenen les armes de Barcelona, i com
Sicília està dins del Llevant, les armes han de ser de Barcelona. Tampoc poden posar
totes les armes pel fet que la façana estaria molt carregada. (Consultar la diapositiva nou
de la presentació “3.1 + 3.2. Institucionalització i Expansió”)
- Conclusió: línies 29-31, ens diu que el Consell de Barcelona podia oferir posar els
escuts de València i Mallorca dins de la capella i no fora, com desitjaven els valencians
i mallorquins
En relació a l’objectiu de l’assignatura, la importància del text resideix en què no parla
de llengua, però com podem veure a la línia 13: “... de totes les dites nacions compreses
sots la nació de catalans...” i a les línies 19-20: “... de la nació dels catalans, valencians e
mallorquins e altres...”, està parlant de la nació. Cal tenir en compte que en aquesta
època existia una relació nació-llengua molt important. El fet d’esmentar la nació que
els unia, significava esmentar també la llengua que compartien. Encara així, el sentit de
“nació” té dos sentits, ja que trobem a la línia 13-14: “... València, Mallorques e
Perpinyà, no contrestant [contrastant] que les despeses se paguen de comú de totes les
dites nacions compreses sots la nació dels catalans...”. És a dir, que hi havia una
ambivalència del terme nació: els regnes de València i Mallorques eren considerats
nacions pels catalans però ells mateixos també es consideren una nació amb valencians
i mallorquins. Segurament per això, els catalans pretenen resoldre el conflicte cedint un
espai dins la capella perquè els valencians i mallorquins hi puguen posar els seus escuts.
Aquest fet apuntaria a afavorir el sentit global de nació entre catalans, mallorquins i
valencians.
 19. El Consell de la ciutat de València al de Barcelona sobre el consolat de la nació
catalana a Palerm (1519) (Josep Moran, “El Regne de València i la nació catalana”, Boletín de
la Sociedad Castellonense de Cultura, BSCC, LXXVIII/I-II, pp. 70-71. [Arxiu Històric de la Ciutat
de Barcelona; Lletres Comunes Originals X-42. Dels Jurats de València als Consellers de Barcelona.
5 de febrer de 1519).

1 Molt magnífics e virtuosos senyors y de gran providència,

2 No ignoren ses magnificències com entre los altres de la nació cathalana qui comercen
3 e tracten de mercaderies en la ciutat de Palerm e ylla de Sicília, són los de aquesta ciutat
4 e regne de València, dels quals particularment e universalment de tota la dita nació, és
5 gran interès i benefici que lo dit comerç y art de mercaderia sia afavorit, endreçat e
6 beneficiat, per lo molt que importa; lo que no·s pot axí bé fer <car> lo cònsol qui per
7 aqueixa ciutat és elegit vol servir e regir son ofici per loctinent o substituhit, e no vol
8 presonalment residir en la dita ciutat de Palerm, axí com disposen los privilegis reals
9 attorgats al dit cònsol, e a la dita nació catalana, resident en dit regne de Sicília. (...) Lo
10 que les mag(nificèn)cies vostres deuen tenir per bé que axí·s faça per lo benefici
11 universal de tots estos regnes (...) perquè és justa rahó y ab justes consideracions y
12 sguards, és axí ordenat y provehit que personalment regeixca lo dit offici e resideixca en
13 la dita ciutat de Palerm, majorment tenynt tan bell e sufficient salary e tan gran
14 preheminença com té lo dit cònsol, que açò és honra de tots estos nostres regnes. E per
15 ço, axí per lo interès particular de aquesta ciutat y regne com encara per lo benefici
16 universal que se’n segueix per a tots los de estos regnes que allí se diuen catalans, que
17 lo dit cònsol exerceixca son ofici personalment, y perquè devem y som tenguts, per lo
18 servey de nostre senyor Déu y del rey nostre senyor, zelar y mirar los huns per lo benefici
19 dels altres, havem (a)cordat scriure y pregar quant affectadament podem, a les
20 magnificències vostres, tinguen per bé y provehesquen que lo dit offici de cònsol de la
21 natió cathalana sia regit personalment per aquell que aqueixa ciutat ha elegit, que no pot
22 sinó ésser persona de molta sufficiència (...). Com per lo magnífich mossèn Anthoni
23 Mijavila, exhibidor de la present, síndich e embaixador de la dita nació cathalana serà
24 dit e refferit a vostres magnificències, lo qual té special càrrech de la dita nació de
25 supplicar-ne a sa Magestat (...), per lo que als de nostra nació toca e se sguarda, ne
25 restarem en grandíssima obligació a vostres
26 magnificències, les quals Nostre Senyor Déu tinga en sa contínua protecció e guarda.

Comentari 19: El Consell de la ciutat de València al de Barcelona sobre el consolat de

la nació catalana a Palerm (1519)
Ens trobem davant un text administratiu escrit el 5 de febrer de 1519 pel Consell de
València als consellers de Barcelona.
El tema del fragment és la protesta dels jurats de València per l’absentisme del cònsol
de la nació catalana a Palerm (Sicília).
Ens trobem en el segle XVI, en què el català ja havia assolit en el segle passat el registre
culte i continuava sent la llengua d'ús popular en les relacions familiars i d’ús oficial en
l'administració, tot i que, a poc a poc, el castellà s'estenia per la Casa Reial i la noblesa.
Els estats de la nació catalana pertanyents a la Corona d'Aragó disposaven de cònsols i
durant el regnat de Carles I, com el consolat de Palerm va quedar vacant, a Barcelona
havien designat una persona que no es va traslladar a Sicília i va enviar en lloc seu un
lloctinent, és a dir, una persona que el substituiria, tot i tindre una renda acceptable.
Llavors, com els jurats de València s'adonaren que allò els afectava perquè també
comerciaven amb Palerm i Sicília, s'adreçaren a manifestar el seu desacord.
Pel que fa l’estructura, podem dividir el text en les següents parts:
En la primera part, de la línia 1 fins a la 10, s'evidencia la consciència de València de
pertànyer a la nació catalana i de voler un comerç favorable amb Palerm i Sicília, cosa
que l'elegit per al cònsol que no residirà a Palerm, els ho dificulta.
En la segona, de la línia 11 fins a la 22, expressa que s'ha de tenir en consideració tots
els territoris del regne i demana que el cònsol residisca al lloc on li han assignat el càrrec,
ja que el seu salari és bo.
En l'última part, de la línia 23 fins a la 26, els valencians diuen que envien un ambaixador,
Antoni Mijavila, per requerir als catalans que facen complir la llei al cònsol que han triat
i que no nomene un suplent. Així mateix, aquest ambaixador valencià podria actuar
davant del rei Carles I per a fer-li el mateix requeriment.
Pel que fa a la llengua, és important allò que ja hem comentat de la consciència de
València de pertànyer a la nació catalana, a més de les referències a tota la Corona quan
diu a estos regnes que allí se diuen catalans de tots estos nostres regnes i de tots estos
regnes. És a dir, s’aferma el lligam solidari entre els regnes de la Corona d’Aragó i entre
nació i llengua catalanes encara a principis del segle XVI, tal com havíem vist en els dos
segles precedents (XIV o XV), però, com sabem, més avançat aquest segle començaran
a produir-se els fets relatius a la fragmentació del sentiment nacional i lingüístic de la
catalanitat entre Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.
20. Antonio de Nebrija. “Prólogo” a la Gramática de la lengua castellana. Salamanca,
1492. (J.L. Gómez Mártinez <http://ensayo.rom.uga.edu/antologia/XV/nebrija)

1 A la mui alta y assí esclarecida princesa doña Isabel, la tercera deste nombre, reina
2 i señora natural de España y las islas de nuestro mar. Comiença la gramatica que
3 nuevamente hizo el maestro Antonio de Lebrixa sobre la lengua castellana. Y pone
4 primero el prólogo. Léelo en buen ora.
5 Cuando bien comigo pienso, mui esclarecida Reina, i pongo delante los ojos el
6 antigüedad de todas las cosas, que para nuestra recordación y memoria quedaron
7 escriptas, una cosa hallo y: saco por conclusión mui cierta: que siempre la lengua
8 fue compañera del imperio; y de tal manera lo siguió, que juntamente començaron,
9 crecieron y florecieron (...). La cual se estendió después hasta Aragón y Navarra y
10 de allí a Italia, siguiendo la compañía de los infantes que embiamos a imperar en
11 aquellos Reinos. I assí creció hasta la monarchía y paz de que gozamos,
12 primeramente por la bondad y providencia divina; después por la industria, trabajo
13 y diligencia de vuestra real majestad. En la fortuna y buena dicha de la cual, los
14 miembros y pedaços de España, que estavan por muchas partes derramados, se
15 reduxeron y aiuntaron en un cuerpo y unidad de Reino (…) en esta gran compañía,
16 que llamarnos reino y república de Castilla (…). I porque mi pensamiento y gana
17 siempre fue engrandecer las cosas de nuestra nación (…), acordé ante todas las otras
18 cosas reduzir en artificio este nuestro lenguaje castellano (…).
19 El tercero provecho deste mi trabajo puede ser aquel que, cuando en Salamanca di
20 la muestra de aquesta obra a vuestra real majestad, y me preguntó que para qué podía
21 aprovechar, el mui reverendo padre Obispo de Ávila me arrebató la respuesta; y
22 respondiendo por mi dixo que después que vuestra Alteza metiesse debaxo de su
23 iugo muchos pueblos bárbaros y naciones de peregrinas lenguas, y con el
24 vencimiento aquellos ternían necessidad de recebir las leies quel vencedor pone al
25 vencido, y con ellas nuestra lengua, entonces, por esta mi arte, podrían venir en el
26 conocimiento della (…). I cierto assí es que no solamente los enemigos de nuestra
27 fe, que tienen ia necessidad de saber el lenguaje castellano, mas los vizcaínos,
28 navarros, franceses, italianos, y todos los otros que tienen algún trato y conversación
29 en España y; necessidad de nuestra lengua, si no vienen desde niños a la deprender
30 por uso, podránla más aina saber por esta mi obra (…).
Aquest és un text de tipus pedagògic perquè és un pròleg a una gramàtica.

El tema és fer veure la importància que havia adquirit la llengua castellana en aquella època.

L’autor és Antonio de Nebrija i l’obra Gramática de la lengua castellana (Salamanca, 1492). Va

ser la primera gramàtica escrita en castellà. En aquell moment, es publicaven les Regles
d’esquivar vocables del català però la pèrdua de la Cort, en traslladar-se a Castella amb el rei
Ferran, que es va casar amb Isabel, queda interromput el procés de normativització del català.

El text és divideix en 3 parts, la primera de la línia 1 fins a la 4, on s’explicita la dedicatòria a la

reina de Castella, Isabel I.

Pel que fa a la segona part, la trobem en les línies 5 fins a la 18, on explica com el castellà es va
estendre per tots els regnes d’Espanya, inclosa la Corona d’Aragó, des de la qual va passar a les
colònies que aquesta posseïa a Itàlia. L’autor mostra el seu esperit imperialista perquè associa
l’extensió de l’idioma a l’exercici del poder imperial de Castella mitjançant una frase clau:
“siempre la lengua fue compañera del imperio”. És a dir, l’expansió militar de la Corona de
Castella portava aparellada la imposició del castellà. Aquest és un dels elements que contribueix
a la decadència del català a partir del segle XVI.

La tercera i ultima part la trobem des de la línia 18 fins al final del text, on Nebrija comunica a la
reina a través de les paraules del bisbe d’Àvila que la gramàtica té també com a destinataris els
pobles no cristians que Castella conquistarà en el futur, als quals farà aprendre la llengua
castellana i, a través d’aquesta llengua, la fe cristiana. Així mateix, la gramàtica també aprofitarà
per a fer conèixer el castellà a totes les nacions d’altres parts d’Espanya (vizcaínos i navarresos,
o siga, els bascos) i d’Europa (francesos i italians) que tenen relació amb Castella.
21. Juan de Valdés. Diálogo de la lengua (1534-1541).
(Madrid: Espasa-Calpe, 1964, pp. 25-29).
1 MARCIO. (…) de dónde vino y tuvo principio que en España se hablasen las otras
2 quatro maneras de lenguas que oy se hablan, como son la catalana, la valenciana,
3 la portuguesa y la vizcaína.
4 VALDÉS. (…) dos cosas suelen principalmente causar en una provincia
5 diversidades de lenguas. La una es no estar toda debaxo de un príncipe, rey o señor
6 (…) Cataluña era de un señor, al qual llamavan conde, y Aragón era de otro señor,
7 al qual llamavan rey, los quales dos señores vinieron a juntarse por casamientos, y
8 después por armas conquistaron el reino de Valencia, que era de moros, y andando
9 el tiempo, lo uno y lo otro vino a juntarse con Castilla. Y los reinos de Granada y
10 Navarra tenían también sus señoríos, aunque ya agora a su despacho el uno y el
11 otro están debaxo de la corona de Castilla. Y Portugal, como véis, aún agora stá
12 apartada de la corona de Spaña, teniendo como tiene rey de por sí. La cual
13 diversidad de señoríos pienso yo que en alguna manera aya causado la diferencia
14 de las lenguas, bien que qualquiera dellas se conforma más con la lengua castellana
15 que con ninguna otra, porque, aunque cada una dellas ha tomado de sus
16 comarcanos, como Cataluña que ha tomado de Francia y de Italia, y Valencia que
17 ha tomado de Cataluña, todavía veréis que principalmente tiran al latín (…). De la
18 vizcaína querría saberos dezir algo, pero (…) Esta lengua es tan agena de todas las
19 otras de Spaña, que ni los naturales della son entendidos por ella poco ni mucho de
20 los otros, ni los otros dellos.
21 VALDÉS (...). La lengua catalana diz que era antiguamente lemosina, que es ahora
22 Lengua d’Oc; (…). La valenciana es tan conforme a la catalana, que el que entiende
23 la una entiende casi la otra, porque la principal diferencia consiste en la
24 pronunciación, que se llega más al castellano que la catalana. La portuguesa tiene
25 más de castellano que ninguna de las otras, tanto que la principal diferencia que, a
26 mi parecer, se halla entre las dos lenguas, es la pronunciación y la ortografía. (…)
27 Si me avéis de preguntar de las diversidades que ay en el hablar castellano entre
28 unas tierras y otras, será nunca acabar; porque como la lengua castellana se habla
29 no solamente por toda Castilla, pero en el reino de Aragón, en el de Murcia con
30 toda el Andalucía y en Galizia, Asturias y Navarra, y esto aún hasta entre la gente
31 vulgar, porque entre la gente noble tanto bien se habla en todo el resto de Spaña.
L'autoria de l'obra s'atribueix a Juan Valdés, tot i que, la va escriure en Nàpols
cap al 1535 però no va ser publicada fins al 1736 per Gregorio Mayans i no es
va determinar la seua autoria fins al segle XX.
Aquest text se'ns presenta com un diàleg que versa sobre temes de lingüística.
Podem apreciar com un interlocutor, Marcio, li pregunta quin origen tenen les
llengües catalana, valenciana, portuguesa i biscaïna (basc). Els humanistes
d'aquella època consideraven els diàlegs una manera molt pedagògica per a
explicar qualsevol tema. Per exemple ho veiem també als comentaris 26 i 27
Cristòfor Despuig, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. (1557).
Pel que respecta al tema, està parlant de lingüística, ja que Marcio, li pregunta
sobre les quatre llengües que es parlaven a Espanya i Valdés respon amb els
fets polítics que han motiva la diversitat de llengües a Espanya i les
característiques que diferencien les unes de les altres.
El text es divideix en tres parts. La primera, de la línia 1 fins a la 14, explica per
què en un territori pot haver diversitat de llengües, la segona de la línia 14 fins a
la 26 explica per què unes llengües s'assemblen a altres, i de la 27-31 la realitat
lingüística quina era la llengua més parlada i els grups socials que la parlaven.
En la primera part es diu que, durant el segle XVI, a Espanya, segons el text, es
parlaven català, valencià, portuguès, basc i castellà.
En les línies de la 21 a la 24 Valdés explica que el valencià i el català són
llengües molt paregudes, ja que qui entén el valencià entén el català i, a la
inversa. La principal diferència que hi troba és que es pronuncien de manera
diferent, diu que el valencià es pronuncia més com el castellà. El pensament de
l'autor, es deriva de la pèrdua de l'organització estatal durant els segles XV i XVI,
on la Corona d'Aragó havia passat a organitzar-se de forma confederada, donant
lloc als gentilicis de cada estat confederat (valencià, mallorquí, català) que es
van utilitzar per a nomenar la llegua comuna dels Països Catalans en cada
territori.
En les línies que van de la 27 a la 31, explica que el castellà es parla a Castella,
Aragó, Múrcia, Andalusia i Navarra. Ara bé, la noblesa sap parlar castellà a tot
arreu. Aquí hem d'incloure tots els territoris catalanoparlants de la Corona
d'Aragó, especialment el Regne de València, on, sobretot a partir de mitjan segle
XVI, van passar d'usar el català amb els seus fills a ensenyar-los el castellà com
a llengua de prestigi en què s'havia convertit. Aquest canvi es va produir a
conseqüència de l'entrada de l'emperador Carles I en la cort reial, ja que va
nomenar molts càrrecs a nobles castellans al País Valencià, com per exemple
Germana de Foix, l'última dona de Ferran d'Aragó, que va passar a ocupar el
càrrec de virreina de València, altre factor que va propiciar el canvi va ser que la
noblesa autòctona comença a emparentar amb nobles castellans. En l'àmbit
eclesiàstic la jerarquia valenciana es castellanitza com a resultat de les classes
que nodreixen la noblesa i a banda, el rei s'atribueix la prerrogativa de presentar
els bisbes davant del papa perquè aquest els nomene, cosa que afavoreix
l'accés als prelats castellans.
22. Gramática de la lengua vulgar de España, Lovaina 1559.
(Editada per Rafael de Balbín y Antonio Roldán, Consejo Superior de Investigaciones Científicas,
Madrid, 1966, p. 5-9).

1 Quatro son, i mui diferentes entre si, los lenguajes, en que hoi dïa se habla en toda
2 España. Al primer lenguaje llaman Vazquense, que es la lengua de Viscaia, de la
3 Provincia, i de Navarra; (...) esta es la más antigua lengua entre todas las otras, que se
4 hablan por toda España en este tiempo. Siguese tras esta, la Araviga, (...) la qual tiene
5 el lugar segundo, no solo por su antigua i noble descendencia, como tambien por haver
6 escrito en ella muchos Españoles bien, i agudamente diversas obras en todas las artes
7 liberales: esta se habla en el reino de Granada, i en parte de los reinos del'Andaluzïa,
8 de Valencia, i Aragón. La tercera, es la lengua Catalana; (...) hablase en ella en los
9 reinos de Cataluña, de Valencia, Mallorca, Menorca, Iviça, Cerdeña, i aun en
10 Nápoles. Tiene esta lengua su lugar imediatamente junto a la lengua Araviga (dejando
11 aparte muchas, i mui buenas razones) por esta solo, que, despues de los Araves, no se
12 han escrito en toda España tantos, tan buenos, i tan sotiles libros en prosa, i metro,
13 como en esta lengua Catalana (...). El quarto lenguaje, es aquel, que io nuevamente
14 llamo, Lengua Vulgar de España, porque se habla i entiende en toda ella
15 generalmente, i en particular tiene su assiento en los reinos de Aragón, Murcia,
16 Andaluzïa, Castilla la Nueva, la Vieja, León, i Portugál: aunque la lengua Portoguesa
17 tiene tantas, i tales variedades en algunas palabras, i pronunciaciones, que bien se
18 puede llamar lengua de por si: todavía no es apartada realmente de aquella, que io
19 llamo vulgar, antes son una mesma cosa; manaron de una mesma fuente, tienen en
20 todo, i por todo una mesma descendencia, salvo que la Portuguesa se paresce algo
21 mas con la madre de entrambas, la lengua Latina. Pero esto no embargante, licito es
22 a cada uno apartarlas la una de la otra, i de quatro que io hize, hazer cinco lenguas
23 diferentes. A esta, que io nombro Vulgar, algunos la llamaron lengua Española, en lo
24 qual, a mi parescer, erraron, pues vemos que en España hai mas de una lengua; i otras
25 más antiguas, que no es esta, i de mas lustre, por los mas escritores, que han tenido.
26 Otros la llamaron Castellana, dandole el nombre de la provincia de Castilla, donde
27 (segun se dize) ella mas floresce; lo qual, aunque no paresce desaforado, todavia es
28 nombre ambicioso, i lleno de imbidia, pues es mas claro que la luz del sol, que los
29 reinos de León, y Aragón tienen maior y mejor derecho en la lengua Vulgar, que no
30 el reino de Castilla.
Comentari text 22 per David Vera Campello

1- Tipus de text:
Pedagògic, ja que pertany a un manual de gramàtica espanyola.
2- Tema:
El text és una reflexió i enumeració de les llengües parlades a tota la Península Ibèrica
al segle XVI i una anàlisi dels noms que reben les llengües i a on es parlen, així com una
justificació de per què anomena “lengua vulgar de España” la llengua castellana, afegint
les seues raons.
3- Autoria i datació:
És un text que pertany al llibre Gramàtica de la lengua vulgar de España, imprés al
taller de Bartholomé Gravio per a la Universitat de Lovaina, la qual pertany a Flandes,
que aleshores formava part de la monarquia espanyola. L’obra és anònima però pareix
que l’autor podria ser un toledà anomenat Francisco de Villalobos, el qual era resident a
Lovaina i ja s’havia encarregat d’altres obres espanyoles impreses al taller de Gravio.
Però també hi ha altres noms en joc, com el de fra Lorenzo de Villavicencio, qui també
pot tenir l’autoria d’alguna part de la gramàtica. Però, sobre el text que estudiem hui,
sabem amb certesa que pertany a la Universitat Catòlica de Lovaina i anava destinat als
alumnes francesos d’estudis espanyols, imprés pel llibrer i tipògraf Bartholomé Gravio.
La resta seria una investigació que no ens ocupa.
Històricament, el català comença un retrocés en la Casa Reial. La noblesa a mitjan
segle XVI ja comença a abandonar el català per les relacions amb els virreis i l'església
(els bisbats i arquebisbats són en la seua majoria castellans o favorables a la
castellanització; de fet Carles I, a mitjan segle XVI, és qui presentava els bisbes davant
del Papa, cosa que facilita l'accés de prelats castellans als Països Catalans i a tota la
Corona).
Però a banda dels àmbits social i eclesiàstic, serà el cultural, el qual unit a la producció
literària, teatral i artística produirà un important retrocés del català. I la impremta, al llarg
del segle XV i XVI presenta cada vegada més publicacions en castellà, en detriment del
llatí (llengua vehicular cultural i religiosa) i del català.

Explicació i interpretació del contingut:

 He dividit el text en quatre parts. La primera és la introducció del tema, línies 1-2. La
segona és l’enumeració de les quatre llengües principals parlades a Espanya en el segle
XVI, línies 2-16. La tercera part parla de la llengua portuguesa i la seua particularitat i
semblança al castellà per les arrels del llatí, línies 17-23. I la quarta part justifica amb els
seus raonaments el perquè anomena al castellà llengua vulgar d’Espanya, línies 24 – 30.
El text aporta informació valuosa sobre la situació lingüística de la monarquia
hispànica a mitjans del segle XVI. Reflecteix una realitat en la qual hi ha quatre llengües
(a més de la portuguesa) i on diu que la més entesa per tothom és la castellana encara que
no és la més important, si seguim els criteris que enumera l’autor, antiguitat, qualitat i
nombre de producció literària. Transmet la idea que les llengües aràbiga i catalana són
així més importants que la castellana.
A més, ens informa a on es parla cada llengua, una dada important i interessant. Així,
del text podem fer un seguiment de la llengua catalana i dels llocs on es parla a mitjan
segle XVI, com són els regnes de València, Múrcia, Catalunya, les Illes, Cerdanya i
Nàpols (diu encara perquè el regne de Nàpols -on va estar la cort de la Corona d’Aragó-
deixà de ser part de la Corona el 1532), època en què el català no era llengua pròpia en
tots els territoris, sinó que era llengua colonitzadora i, per tant, només llengua oficial, com
era el cas de Nàpols i Cerdanya.
Què vol dir l’autor amb la frase “no se han escrito en toda España tantos, tan buenos,
i tan sotiles libros en prosa, i metro, como en esta lengua Catalana”? És fàcil fer un
recorregut per la història de la producció en llengua catalana fins a mitjan segle XVI per
comprendre que era la llengua de grans obres molt reconegudes com ara Tirant lo Blanc
i la llengua de grans col·leccions literàries, com la de la biblioteca de la reina Maria
(esposa d’Alfons el Magnànim) amb un 80% dels llibres en català.
A banda del català, i com diu l'autor en les línies 4 a la 8, al segle XVI es parlava
encara per un gran nombre d'habitants l'àrab, llengua representada en el Regne de
València i Aragó, Granada i parts d’Andalusia. L'autor posa la llengua aràbiga a la
mateixa altura que la catalana quant a importància històrica i cultural, però la situació
d'aquesta llengua, clarament en declivi, arribarà a la fi amb l'expulsió dels moriscos l'any
1609.
Es pot endevinar la situació predominant de la llengua castellana en aquest fragment,
imposada de manera no natural, per com l'anomena (segons l'anomenen a Espanya -
castellana i espanyola-) i com li dóna el nom que creu correcte, el de llengua
vulgar d'Espanya, que no espanyola, ja que espanyola pot ser la catalana, l'aràbiga o el
basc. Aquest nom per a la llengua castellana és paral·lel al que usava Dante Alighieri per
a l’italià en la seua obra De Vulgari Eloquentia, però el nostre autor no té en compte que
a Itàlia no hi havia llengües diferents sinó dialectes i que amb el nom de vulgar, que
significava ‘popular, més estès’, qualificava el toscà, que era el dialecte destinat a
convertir-se en el normatiu de tots els italians. En canvi, en el cas espanyol, posar-li a una
de les llengües parlades “Vulgar de Espanya”, implicava rebaixar les altres a nivell de
dialectes destinats a desaparèixer sota la més estesa, com passava a Itàlia. Sembla
contradictori que al principi elogiara les altres llengües –especialment l’àrab i el català–
però deduïm que ho faria per a compensar el destí que els assignava.
24. Poder reial contra poder senyorial (1543-1550)
(Edició de Vicent M. Garés, Vicent i Xavier Úbeda. Senyors, bandolers i vassalls. La
fautoria del duc Francesc de Borja i els successos de Polinyà (1545). València,
Universitat de València, 2016, p. 126-127, 205)

1 En Joan Prats, vergueta [‘algutzir’], testimoni qui jurà, etc. Et primo [primer],
2 fonch interrogat (...). E dix que (...) mestre Joan Rosselló, sastre (...), veu que
3 stava ab una rodella [‘escut’] e una spasa, e no·s recorda si portava lança. E venia
4 dels primers hòmens de Albalat contra lo dit alguatzir [‘agutzir reial’] e altres
5 officials –fent romango [‘amenaçant’] de la spasa contra los dits officials e altres–
6 als quals ohí cridar grans crits: “Mueran, mueran los traydors!” (...).
7 En Gaspar Viziedo, vergueta (...). E dix que (...) Joan Sànchiz (...) e (...) Johan
8 Rosselló, sastre (...) venien primers, cridant “Muyren, muyren los traydors!”,
9 dient-ho per los dits alguazirs e officials (...). E cridant los dits officials: “Viva el
10 rey! Teniu al Rey!”, y aquells deyen “No y ha ací rey” e altres paraules injurioses.
11 Lo dit en Hierònym Thomàs, vergueta (...), testimoni (...). Fonch interrogat. E
12 dix que (...) Joan Rosselló (...) portava una lança, rodella y spasa. Y veu fer armes
13 contra lo dit alguazir, y contra ell, dit testimoni, y los altres que venien. Com tots
14 los altres que vingueren ab aquell, també deya: “Muyren, muyren los ladres!”.
15 (...)
16 [XXXXVIIII] Item, dihuen ut supra [‘segons es diu més amunt’] que més diu lo
17 dit testimoni que dihent “Viva lo rey!” digueren los dits Sanchis e Rocelló: “No y
18 ha aquí rey!”.
19 [LI] Item, diuhen (...) que en Johan Prats, vergueta, en quant diu que venia primer,
20 ab los de Albalat, mestre Johan Rosselló ab una rodella y spasa tirada contra lo
21 alguazir, dihent: “¡Muera!”, és fals y no és versemblant; perquè aquell no podia
22 venir ab spasa, rodella e lança, y la spasa tirada [‘treta’] fent arromango; quant
23 més, que de les dites coses que deposà és únich y singular.
24 [LII] Item, dihuen ut supra que lo dit testimoni és molt vari et quodammodo [‘en
25 certa manera’] contrari ab lo dit Hieroni Thomàs, perquè aquell diu que feya
26 arromango e deya: “¡Muera!”, en castellà. E lo dit Hieroni Thomàs diu que, de fet,
27 feya armes contra Céspedes y que deya, en valencià: “Muyren!”. Y axí·s mostra
28 la gran diversitat en dits testimonis.
1) Identificació del tipus de text:
Aquest text és testimonial perquè conté unes declaracions processals amb
testimonis de persones contra el que ha sigut acusat.
2) Tema del text
El tema del text és un judici contra Joan Rosselló per anar en contra de l’algutzir
reial i altres oficials del regne.
3) Autoria, datació, lloc de redacció i refrència històrica
Aquest text és un fragment d'un procés judicial del segle XVI que jutja uns fets
ocorreguts a la localitat de Polinyà de la Ribera (Ribera Baixa). La referència
històrica del text és que el català continua com a llengua oficial als estats de la
corona d’Aragó que el parlen, encara que la llengua de la monarquia, que té la
seua cort a Castella, és el castellà. Llavors el castellà era una llengua que
començava a ser coneguda en aquestes regnes però, com es veu per la llengua en
quès està redactat el text, la llengua oficial al País Valencià era el català.
4) Explicació i interpretació del contingut:

Aquest text l’explicaré en cinc parts:

• Línies 1-6: en aquestes primeres línies del text es pot llegir el tema del
text, fàcilment es pot observar que hi ha tres protagonistes. El primer, Joan
Prats , que se'l descriu com a testimoni que jura en el judici contra Joan
Rosselló, el qual, com anava armat, es demostra que estava disposat a
atacar l’algutzir reial. L’algutzir reial era la persona encarregada de fer
complir la llei i de l'administració de justícia, en nom del rei. Joan Rosselló
més endavant amb els seus homes crida : “ Mueran, mueran los traïdors”.
La qüestió està en la manera en la qual Rosselló ha expressat part de la
seua frase en castellà quan es troben en el poble de Polinyà, que era i és
totalment catalanoparlant. Potser que en dirigir-se a l'agutzil real volguera
dirigir-se en castellà, que era la llengua de la cort perquè l’entenguera
millor.

• Línies 7-10: en aquesta segona part sorgeixen més testimonis que culpen
Joan Rosselló de revelar-se contra oficials del regne. Apareix Gaspar
Viziedo un altre algutzir del regne afirmant que Rosselló i un altre home
 anomenat Joan Sànchiz van ser els primers a dir traïdors als agutzils.
Després els oficials i agutzils es defensen cridant :" Visca el rei! Teniu al
Rei!" i els presumptes acusats contestant que per a ells no existeix rei.
Això ho diuen perquè Rosselló i els seus diuen que es troben en territori
que depèn del Duc de Borja, on no té jurisdicció el rei.

• Línies 11-14: en aquest xicotet paràgraf apareixen més testimonis sobre

l'acusació de Rosselló. Apareix un tal Hierònym Thomàs que afirma que
va veure l'acusat armat tal com el descriu Joan Prats i que també va veure
als seus homes secundar i cridar contra els agutzils: "Muyren, muyren els
ladres".

• Línies 16-23: Des de la línia 16 a la 18 s'explica a què s'està referint

cadascun amb les expressions de “viva el rei” o “ací no hi ha rei!!”. Ja més
endavant en les línies 19-23 s'intenta aclarir que és fals que Rosselló
apareguera armat amenaçant perquè pensen que no és creïble.

• Línies 24-28: en aquest últim paràgraf s'explica que el que s'ha dit per Prats
és contrari al que va declarar Thomàs. Ell diu que Rosselló va parlar en
valencià dient: "Muyren", mentre que Prats diu que les seues paraules van
ser en castellà: "Muera". Això clarament demostrava que algú dels dos
mentia. Tot això té a veure amb les dues llengües que s'usaven en aquests
moments i que aquests dos bàndols volien dirigir-se a la cort. Uns intentant
parlar en castellà però els costava i per això s'equivocaven per demostrar
que sabien parlar en castellà. Els altres ho van dir en la seua llengua que
era la millor que sabien, sense preocupar-se de si els entendrien o no.
25. Pere Antoni Beuter (1546): Primera parte de la Crónica general de toda España y
especialmente del Reino de Valencia, Valencia, 1604. (Traducció pel mateix autor de l’original:
Primera part de la Història de València, València 1538. Edició de J. D. Climent, L’interès de la llengua
dels valencians (segles XV-XIX), València, Consell Valencià de Cultura, 2003, pp. 74-76).
Lliçó 4
1 [Pues con el tiempo ha traído la diversidad de tantos reinos como en España se
2 partieron (…) parece que el mismo tiempo requiere que sea en todos una común
3 lengua (…) ]. --Luego no es razón que a nadie parezca mal, que siendo yo
4 valenciano natural i escribiendo de Valencia a los regidores de ella, escriba en
5 castellano, lengua extraña para Valencia, por el respeto del provecho común y
6 divulgación mayor en toda España de las gracias que Dios ha concedido a este
7 Reino, que no se le hace a la lengua valenciana perjuicio en ello, ni pierde por ello
8 el ser hablada polida, dulce, y muy linda (…).-- Que tal sea nuestra lengua
9 valenciana, de las trovas y obras de los antiguos valencianos, aún en el tiempo que
10 no estaba la lengua tan limada, que por eso nosotros le decimos el antiguo lemosín,
11 se parece. (…) nuestro caballero valenciano [Jordi de Sant Jordi? Ausiàs March?]
12 (…) usó sonetos y sextiles y terceroles en nuestra lengua valenciana limosina; (…)
13 S. Vicente Ferrer, que predicando en valenciano era entendido por la Francia y
14 Italia, Bretaña y tierras de moros en Granada y otras partes. Advertidos están los
15 impresores que, así como imprimiendo obras castellanas más aparejo han de hacer
16 de las letras de “o” y imprimiendo las latinas, de las letras de “i”, así cuando
17 imprimen de lengua valenciana, han de tener aparejadas muchas letras de “e”, que
18 es la segunda vocal, y muchas letras de “s”, que son las más dulces en el alfabeto.
19 Y es consideración muy principal para la perdición de la lengua que sea dulce y
20 no áspera. Con todo esto, yo no lo hiciera si, consultándolo muchas veces, no les
21 pareciera bien a vuestras Magnificencias, y se firmaran en ello, cuando por
22 diligencia del jurado Bernat Simón, me dieron mucha prisa para que saliese a la
23 luz la Segunda Parte, que en mi casa quedaba.-- Verdad es que me podrían algunos
24 reprehender, ya que en castellano se había de trasladar, por qué no he
25 encomendado este negocio a algún amigo mío, que siendo natural castellano,
26 pusiera más lustre en el flujo de la oración y asentara más propios vocablos
27 castellanos, que no se ofendieran algunos que quizá agora no se contentarán de
28 muchos que yo he puesto, diciendo que no son propios castellanos. Y si yo les
29
dijese que por no ser natural castellano se me ha de perdonar esto y disimular
conmigo.
COMENTARI DE TEXT.
-Es tracta d’un text historiogràfic pel fet de tractar-se d’una crònica. El tema
d’aquest text és l’interès (aparent) de l’autor per la llengua dels valencians i la seua
exaltació.

-L’autor d’aquest text fou Pere Antoni Beuter. El text fou publicat l’any 1538.

-El públic al qual va destinat aquest text és a tots els valencians, però els oïdors o
lectors són tota la societat.

EXPLICACIÓ DEL CONTINGUT

-En primer lloc, he de dir que Pere Antoni Beuter escrivia normalment en castellà,
però com escriure en castellà dintre d’una societat que era majoritàriament
catalanoparlant, el feia sentir-se culpable, va posar en pràctica una idealització
compensatòria consistent a justificar aquesta acció i a elogiar la llengua pròpia.

-He dividit el text en 3 parts, perquè així em sembla més senzill d’analitzar i
comentar: de la línia 1 a la 8; de la línia 9 a la 18; i de la línia 19 a la 29. El text ens
explica que, encara que l’autor sigui de València, escriure en castellà no es cap
inconvenient perquè el text li semble incorrecte a la societat per aquesta qüestió, a més
que puga difondre’s pel fet d’estar escrit en castellà quan ell és valencià natural i deuria
escriure en català. També diu que no per ser valencià i escriure en castellà, aquesta llengua
rebrà algun perjudici.

-I com a demostració dels mèrits del valencià que ell no usa quan escriu afig que,
abans que la llengua estigués polida en la seua totalitat, el nostre cavaller valencià (com
ell anomena Jordi de Sant Jordi o Ausiàs March?) ja havia conreat els sonets i els sextils
en la llengua catalana. Això el porta a usar erròniament el terme llemosí per a referir-se a
la llengua antiga catalana, anterior al segle XVI. En la seua època ell sempre empra el
terme de llengua valenciana, com es pot comprovar i és habitual des de mitjan segle XV
al Regne de València. Beuter, continuant amb els seus elogis buits -no sincers- exalta el
valencià en els sermons de Sant Vicent Ferrer, que era entès pels francesos, pels italians
i pels anglesos, a més dels moros que vivien a Granada i altres parts.
 -Una altra idea a considerar és la de les lletres més freqüents en cada llengua per
a ús dels impressors. En castellà és la “o” i en llatí la “i”, mentre que en català són la “e”
i la “s” les més comunes, cosa que fa la nostra llengua “dolça” i no “aspra”, conceptes
totalment inadequats per a qualificar les llengües des de la perspectiva científica actual,
però que Beuter els usava simplement per a compensar la seua manca d’ús de la pròpia
llengua. En realitat, ell atribuïa tot el prestigi a la llengua castellana i considerava que el
valencià, que havia emprat en el seu primer llibre, ja no gaudia de valor; ara bé, això no
hauria estat políticament correcte expressar-ho així.
26. Cristòfor Despuig, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. (1557), 1a part
(Edició d’E. Querol i J. Solervicens, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2011, p. 40-43).
LLIÇÓ 4
1 Don Pedro: (...) cada vegada que ací arribe, entre y passege per la ciutat, que per a mon gust
2 és la més apacible del món, y com és la primera que trobam de la nostra pàtria antiga, par
3 que la mira hom ab millor gana.
4 Fabio: ¿Com de la vostra pàtria antiga?
5 Don Pedro: Sí, que los valencians d’ací de Catalunya són eixits, i los llinatges que d’ací no
6 tenen principi, no els tenim per tan bons; i la llengua de Catalunya la tenim, encara que per
7 lo veïnat de Castella s’és molt trastornada.
8 Fabio: I amic, ¿no dieu que fonc conquistada per lo rei en Jaume d’Aragó i no hi
9 entrevingueren los aragonesos en la conquista?
10 Don Pedro: Sí, però les forces i potència principal tota o quasi era de Catalunya, i per ço se
11 reservà allí la llengua catalana y no la aragonesa. Amb tot, no deixaren de restar-hi també
12 alguns llinatges d’Aragó i altres parts importants que per a avui encara se troben allí.
13 Fabio: Altra raó done Pere Antoni Beuter per lo ser restada en València la llengua catalana,
14 que diu que per cert número de donzelles que allà foren portades de Lleida per a poblar la
15 ciutat, se començà la llengua catalana, per ço que les criatures més aprenen de les mares
16 que no dels pares.
17 Don Pedro: Ja sé que això escriu Pere Antoni, però no té força l’opinió sua; perquè aquelles
18 donzelles no poblaren sinó sola València, y la llengua catalana se restà y estengué per tot lo
19 regne, com per a avui se parla des d’Oriola fins a Traiguera. I així no pot quadrar lo que ell
20 diu, sinó és verdaderament lo que yo dich, que és cosa certa que en aquell temps, no sols lo
21 rei mas tots los escrits del rei parlaven català i així pogué restar la llengua catalana i no
22 l’aragonesa.
23 Lívio: Que no hi ha que dubtar en això, i lo mateix fou en la conquista de Mallorca que féu
24 lo mateix rei, i en Menorca i en Ivisa, que aprés se conquistaren, fonc lo mateix: que en
25 totes estes illes restà la llengua catalana, com encara per avui la tenen i tal com la prengueren
26 en los principis, perquè no han tingut ocasió de alterar-la com los valencians. I en Serdenya,
27 la qual conquistà lo infant don Alfonso, que aprés fonc rey de Aragó, tenen també la llengua
28 catalana, bé que allí tots no parlen català, que en moltes parts de la illa retenen encara la
29 llengua antiga del regne; però los cavallers i les persones de primor i, finalment, tots los que
30 negocien parlen català, perquè la catalana és allí cortesana.
31
COMENTARI 26

Aquest text correspon a un fragment de l’obra Los Col·loquis de la insigne ciutat

de Tortosa. Aquest és un text literari, i està escrit en forma de diàleg. El tema del text és
la reflexió de don Pedro davant de dos veïns de Tortosa sobre l’extensió del català al
Regne de València. L’autor en fou el cavaller cortesà tortosí Cristòfor Despuig, i la seua
redacció data de l’any 1557, tot i que no fou publicat fins el 1876, en plena època de la
Renaixença, pel filòleg i historiador Fidel Fita Colomer. Despuig dirigeix l’obra a un
perfil interessat per la història i amb coneixements ja establits sobre llengua.

Com déiem, aquest text tracta l’arribada de la llengua catalana a terres

valencianes, la seua extensió arreu del Regne i pels territoris insulars adjacents, i l’autor
ho fa a través d’un diàleg en què participen don Pedro, un cavaller provinent de la ciutat
de València, a qui dos hòmens que coneix a Tortosa mostren la idiosincràsia d’aquesta
ciutat; Lívio, també cavaller, que representa la figura de l’autor; i Fàbio, també ciutadà
de Tortosa. Aquest text forma part del primer dels sis col·loquis de què està composta
l’obra completa.

Primerament, hem de tindre en compte que de les tres persones que conversen,
dues són naturals de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya), i l’altre és valencià, del Cap i Casal.
Aquest últim explica que sent que Tortosa forma part de la seua “pàtria antiga”, ja que
Catalunya és l’origen de la llengua que ell parla, com ell mateix afirma responent la
pregunta que li fa Fàbio prèviament. En l’interval que hi ha entre la línia 8 i la 13, Fàbio
pregunta a don Pedro per la influència cultural aragonesa al Regne de València, qüestió
que respon don Pedro argüint que la major influència fou la catalana, i que així es
demostra amb la llengua que es parla eminentment a la major part del territori valencià.
Tot seguit, Fàbio parla de l’explicació que fa Pere Antoni Beuter sobre l’inici de l’ús del
català a València, que es basa en el trasllat d’un grup de donzelles lleidatanes que
poblaren la ciutat de València. A açò, don Pedro contesta que aqueixa tesi no té fonament,
ja que la llengua catalana no sols arribà a la capital del Regne, sinó que s’estengué de
nord a sud, i fou a causa de la conquesta capitanejada pel Rei Jaume I.

L’última intervenció la fa Lívio, que afig que aquest fet, el de la creació del Regne
de València com a causa fonamental de l’àmplia extensió de la llengua catalana arreu del
territori, és indubtable, i que ocorregué igual a les illes de Mallorca, Menorca i Eivissa,
conquerides un temps abans, i on s’implantà el domini lingüístic del català plenament.
Parla, a més, de l’illa de Sardenya, on també arrelà el català tot i que no amb tanta
contundència.

En aquest fragment observem que l’autor fa servir un llenguatge directe i senzill,

però tractant de forma rigorosa fets històrics, com en aquest cas, el de la relació entre la
conquesta de Valencià i l’arribada de la llengua catalana allí. Aquest és un tret
característic de la literatura de crònica. Finalment, cal destacar la idea que es fa manifesta
al llarg del text, que és la plena consciència que té don Pedro del fet que la llengua que
parla és la mateixa que la dels seus interlocutors, cosa que ens demostra la voluntat que
té l’autor Cristòfol Despuig de justificar el seu ús del català i de fer pedagogia respecte a
la unitat de la llengua que es parla tant al nord com al sud de la seua ciutat natal, Tortosa.
27. Cristòfor Despuig, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. (1557), 2a part
(Edició d’E. Querol i J. Solervicens, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2011, p. 40-43).
LLIÇÓ 4
1 Don Pedro: No sé jo per què, que a la veritat, no és tan cobdiciada com això la llengua
2 catalana, i l’aragonesa és tinguda per millor, per semblar més a la castellana.
3 Lívio: En nostres dies sí, mas en lo temps atràs no la tenien sinó per molt grossera,
4 com a la veritat ho era, i per ço tinguda en menys que la d’ací. Prova’s amb que los
5 reis, encara que prenien l’apellido d’Aragó, no per ço parlaven aragonès, sinó català,
6 i fins lo rei don Martín, últim rei de la línia masculina dels comtes de Barcelona,
7 parlava català. I son pare d’aquest rei, qui fonc en Pere Tercer, la Crònica que
8 compongué de les gestes de son avi, de son pare i seus, en llengua catalana la
9 compongué i de la pròpia mà sua se troba per a avui escrita dins lo Real Arxiu de
10 Barcelona, còpia de la qual té posada Pere Miquel Carbonell en la Crònica que de
11 Catalunya té feta. Més avant, vos diré una cosa per a abonar ma raó, que cert és de
12 ponderar, i és que en Aragó, tant com afronta lo regne ab Catalunya i València, no
13 parlen aragonès sinó català tots los de la frontera, dos i tres llegües dins lo regne, que
14 dins de Catalunya y València, en aquesta frontera no hi a memòria de la llengua
15 aragonesa. Açò passa amb veritat així com ho dic, i d’aquí ve l’escàndol que jo prenc
16 en veure que per avui tan absolutament s’abraça la llengua castellana, fins a dins
17 Barcelona per los principals senyors i altres cavallers de Catalunya, recordant-me que
18 en altre temps no donaven lloc a aquest abús los magnànims reis d’Aragó. I no dic
19 que la castellana no sia gentil llengua i per tal tinguda, i també confesse que és
20 necessari saber-la les persones principals, perquè és l’espanyola que en tota Europa
21 se coneix, però condemne i reprove l’ordinàriament parlar-la entre nosaltres, perquè
22 d’açò se pot seguir que poc a poc se lleve de rael la de la pàtria, i així pareixeria ser
23 per los castellans conquistada.
24 Don Pedro: No estic mal amb lo que diu, que cert ja comença de passar la ratlla aquest
25 abús, tant i més que ací, allà en València entre nosaltres.

COMENTARI
El text és literari, ja que és un assaig en forma de diàleg, tal com era habitual aleshores
de fer amb finalitat pedagògica (per a fer entendre millor les idees pel públic lector).

El tema és la preocupació per l’abús de la llengua castellana per la classe alta.

L’autor és C. Despuig, de la ciutat de Tortosa, que va escriure l’obra en 1557 (Los

col·loquis de la insigne ciutat de Totosa). La referència històrica la tenim durant els s.
XV- XVI. El castellà ja va començar a introduir-se dins de la Corona d’Aragó amb el
canvi de dinastia, va canviar la llengua dels reis però no la institucional. Però com que
van canviar els reis i la seua llengua, començaven a entrar persones castellanes amb
càrrecs a la Cort. És a dir, el punt de referència i d’imitació de les classes altes i el poble
canviava de llengua, i això va produir que l’aristocràcia valenciana a mitjan del s. XVI
també canviara de llengua per a adreçar-se als fills. La llengua de moda i poder ara era la
castellana, tot i que la institucional encara era la catalana.

S’obseva ací dos persones, una de Tortosa i l’altra de València, compartint idees respecte
a la llengua que s’usa a la Corona d’Aragó. A la Corona d’Aragó s’havien parlat diferents
llengües durant la seua història, com el llatí, l’àrab, l’aragonés i el català, però només hi
havien sigut institucionalitzades el llatí, l’aragonés i el català. Al segle XIV la llengua
catalana comença a ampliar els seus àmbits d’ús enfront del llatí, en l’àmbit administratiu
i literari, i això significava que s’abandonava el llatí i el català anava incorporant-se com
a protagonista. Al segle XV el català ja és llengua principal, llengua del poble i llengua
per a fer literatura, amb una normativa, i l’aragonesa continua dins del territori amb un
protagonisme menor. La frontera entre les llengües catalana i aragonesa dins de la Corona
d’Aragó estava sobretot per la franja occidental on començaven a haver-hi aragonesos.
El català es va introduir al Regne d’Aragó molt més que l’aragonés a Catalunya, s’observa
en el text com Lívio diu que a Aragó encara es parla en català mentre que a Catalunya ja
no se’n recorden d’eixa llengua, l’aragonesa. penetrava molt més endins que no pas en
l’actualitat ja que en el segle XVII, el català retrocedeix d’una franja catalanoparlant més
interior que l’actual (línia 13) com a conseqüència de la Guerra dels Segadors. El català
era la llengua que utilitzaven els reis tot i que vingueren del Regne d’Aragó i una llengua
amb què s’estaven escrivint s’escriviren les grans obres literàries.
Però, el problema arriba en aquest segle quan la dinastia canvia, arriben els Trastàmara
que són castellans, i la llengua dels reis canvia a la castellana. Quan penetra l’element
castellà dins de la Corona d’Aragó amb aquesta dinastia, la llegua institucional que és el
català no canvia, però sí que els reis comencen a trencar la norma d’escriure-ho tot en
català o aragonés. Fins que els Reis Catòlics arriben al poder i canvien, fins i tot, el lloc
de residència a fora de la Corona d’Aragó. Tot açò provoca que dins de la Cort del reis
només es parle el castellà ja que els càrrecs que s’incorporen són amb persones
castellanes. D’aquesta situació, al segle XVI, ja en són conscients tots els nobles de la
Corona d’Aragó que mantenen la llengua catalana i veuen en la penetració del castellà
una pèrdua d’identitat. En el text, Lívio es queixa perquè mai la llengua catalana havia
quedat en segon lloc d’ús, tot i que els reis foren aragonesos s’intitularen de la Corona
d’Aragó, i ara ho estaven permetent amb els castellans. Ara alguns nobles, per a fer
veure’s més cultes, abandonaven la seua llengua per la castellana. Els que abans havien
estat escrivint en català ara ho feien en castellà, això s’observa sobretot en la literatura
dietarística i de cròniques, fins i tot l’aristocràcia valenciana començava a adreçar-se als
fills en castellà, perquè ara era la de la classe alta i la Cort, que eren els referents. Però,
tot aquest abandonament succeeix d’una manera molt més notòria al País Valencià que a
Catalunya i a les Illes, on el fan més lentament. En el text, l’última intervenció de Don
Pedro afirma que a València l’abús del castellà és molt més gran que allí, a Tortosa.
Aquest canvi de llengua suposava, com he dit abans, la pèrdua de la identitat i a la llarga
una conquesta de Castella enfront de la Corona d’Aragó. I creava en les persones que
encara mantenien la llengua pròpia un procés d’alienació i estrangerització lingüística.
 28. Onofre Almudèver: ”Epístola proemial als lectors”, edició del Llibre de les
dones, València, 1561. (Edició de J.D. Climent, 2003. L’interès per la llengua dels valencians
(segles XV-XIX), València, Consell Valencià de Cultura, pp. 77-78).

1 En lo temps que més apartat estava de conversar ab les Muses (...), sentí que tocaven a
2 les portes del descuyt, lo zel y amor de la nostra materna llengua, (...) y a mi en persona
3 de tots los altres valencians ab paraules de gran sentiment per un modo imperatiu me
4 començà arguhint de parlar en esta forma:
5 «Si no fósseu ingrats a la llet que haveu mamat y a la pàtria on sou nats (...), veuríeu com
6 se us van perdent les perles e margarites que ab continues vigílies los vostres passats
7 adquiriren, y aprés les vos deixaren; (...). Y que açò sia veritat, prova’s entre les altres ab
8 les obres de aquell vostre excelentíssim poeta y estrenu cavaller Mossèn Ausiàs March,
9 que essent natural de València, los cathalans lo han sabut aplicar y los castellans han
10 treballat de entendre’l, fent-lo achadèmies públiques llegir. (...). Per hon vos exhorte,
11 amoneste y quant puch encarregue que torneu sobre vosaltres y respongau per la vostra
12 honra en no dexar perdre les obres de tant cèlebres autors, sinó que, renovant-les, mostreu
13 a les nacions stranyes la capacitat de les persones, la facúndia de la llengua y les coses
14 altes que en ella estan escrites; (...) Sanct Vicent Ferrer (...) la estengué per les parts
15 llonginques y remotes, predicant a estranyes nacions y de tots clarament ab ella fonch
16 entés. Quant més, que fent açò que dit tinch, llevareu un engan que está demasiadament
17 estés, en que se han persuadit molts ignorants, que és falta de vocables o freda en si, com
18 sia veritat que és molt abundant y molt faceta.»
19 Per hon yo (...) comencí a discórrer per lo gremi de tan laureats poetes valencians (...)
20 Jaume Roig, del qual ya anaven faltant originals; (...) Bernat Fenollar, (...) Jaume Gassull,
21 (...) Narcís Vinyoles y molts altres; (...) dels moderns poetes, per a moure’ls a fer obres
22 que resten en memòria a imitació de aquestes y conèxer sa culpa los que ab arrogància
23 presumexen, en fer cinch cobles, de ser tan consumats, que de ningú volen ser aconsellats
24 ni corregits. De hon ve, que ara en los nostres temps no·s fan obres semblants a estes, y
25 cada dia se va perdent tan virtuós exercici, del qual nos deuríem molt afrontar, mirant
26 que hòmens de tanta calitat se unien y comunicaven, y los uns corregien les obres dels
27 altres y a la fi totes restaven perfectes, y juntes parexien de una estofa, (...), perquè fins
28 a en açò se mostre lo conte que los passats han portat ab la policia de la nostra llengua,
29 y per que los que aprés vinguessen, tinguessen ocasió de
30 no tropeçar.
Comentari de text nº28
Ornofre Almudèver: ``Epístola proemial als lectors´´ , edició del llibre de les dones , València,
1561.

Aquest text és un text expositiu-argumentatiu, de tipus historiogràfic. S'emmarca en el gènere

proemial en forma d'epístola.
Respecte al tema Almudèver fa una critica a la noblesa, que s’ha castellanitzat i defensa la
cultura, llengua i tradició valenciana.
Almudèver fou un escriptor del segle XVI que escriu en català i no ho justifica, ja que, com és
natural, no té remordiments en escriure en la seua llengua i en aquest escrit intenta donar-li
prestigi a la llengua valenciana, ja que perdia força per la intromissió del castellà. A causa del
matrimoni de Ferran d’Aragó i Isabel de Castella que va afavorir aquesta introducció del castellà
amb els seus descendents, que parlaven en castellà, i la noblesa que finalment s’uneix també, a
més a més aquesta llengua es difonia ràpidament amb la impremta.

Almudèver fa una critica dirigida a la població noble castellanitzada, el poeta proclama i

rememora els moments més positius del català que son el segle XIV I XV.

Aquest text l’he dividit en cinc parts:

La primera part L1-L4: L’autor en aquesta introducció fa referència a les muses com a font
d’inspiració. En el món clàssic eren la font d’inspiració i aquí ho compara amb la inspiració
literària, ``com si les muses li parlaren’’, però la realitat és que l’autor descriu el que ell opina.
Sent enyorança de tornar a la nostra llengua el valencià, en definitiva proclama tornar aquesta
llengua, ja que anava en decadència per la intromissió del castellà.

La segona part L5-14: recorda amb admiració els avantpassats i fa una critica referència a ``la
llet mamada´´ per la interrupció del català de la transmissió familiar, ja que els nobles valencians
són els qui van començar a abandonar el català en família. Després menciona la pàtria referint-
se a la mare pàtria adulant La nació i l’orgull de parlar el català, ja que els nobles han oblidat i
s’han castellanitzat.

Un altre punt a destacar d’aquest fragment és:

Línia 6: fa menció retòrica a perles e margarites, referint-se al català antic segle XV en arrere ja
que el proclama en termes d’adulació, però comet un error ja que es confon amb el llemosí,
aquest error era molt comú.

La tercera part L14 -18 L’autor estava en contra de les renovacions, ja que es perdia l’essència.
Menciona Sant Vicent Ferrer, que fou predicador en català. Va ser un dominic valencià que
recorregué Europa predicant la seua moral, i visió del cristianisme en català.

La quarta part L19-24: l’autor elogia els grans poetes valencians del segle XV, menciona Bernat
Fenollar es dedicava a crear un conjunt de normes per a parlar bé el català, similar al que avui
dia coneixem com una gramàtica. El segle XV era el moment més àlgid del català i els autors
s’ajudaven entre ells i aprenien dels errors, no com els poetes del segle XVI que escriuen
incorrectament. Almudèver fa una critica d’aquesta intromissió castellana i dels poetes que
obliden la seua llengua referint-se a “la policia de la nostra llengua”, així corregir els errors, per
a que les noves generacions no tingueren les mateixes errades.
 29. Martín de Viciana (1574). Libro de alabanzas de las lenguas hebrea, griega,
latina, castellana y valenciana. (Edició facsímil de París-Valencia, 1979, p. 17-18, 41-45).

1 Muchas veces he pensado la excellencia que tiene la lengua castellana entre otras
2 Lenguas, tanto que en toda parte es entendida, y aun hablada; (…). Y porque veo, que
3 la lengua castellana se nos entra por las puertas deste Reino, y todos los Valencianos
4 la entienden, y muchos la hablan, olvidados de su propria Lengua; porque los no
5 advertidos tornen sobre sí, y buelvan á su Lengua natural, que con la teta mamaron, y
6 no la dexen por otra del mundo (…), suplicándoles me perdonen por haber vertido
7 esta Obra de Valenciana en Castellana, que por la mesma causa huve de vertir la
8 Chrónica de Valencia, y el Libro de Nobleza, é Hidalguía, Armas, y Blasones, y el
9 Libro de Recreacion de los dias calurosos de Julio, que despues de haberlos copilado,
10 en la version de todos ellos tuve otro tanto trabajo, solamente por hacerlos
11 comunicables á muchas otras provincias (...). Valencia (…) poblada de nueva gente
12 christiana, con diversas, y no bien entendidas lenguas, porque había italianos,
13 franceses, alemanes, catalanes, aragoneses, navarros, vizcainos, y castellanos (…), y
14 toda en junto fue nombrada lengua lemosina (...) para hacer que la lengua valenciana,
15 fuese muy copiosa, y tuviese proprio nombre á cada cosa por rara que fuesse. Entre
16 las otras lenguas que los Valencianos desecharon, y aborrescieron, fue la lengua
17 arábiga; (…) habiendo en este reino entonces dos tercios de agarenos algaraviados, y
18 aun de presente hay la cuarta parte de ellos que hablan arábigo (…). Afirmo, y juro
19 en verdad que conoscí, y bien cerca de mí, un varón que tuvo dos años el gobierno de
20 cierta varonia, con más de quinientas casas de vassallos, que todos hablaban Arábigo,
21 y este entendía su Lengua, y muchas veces fue rogado por ellos que la hablase, lo que
22 jamás quiso, por no autorizar aquella vilíssima, y ruin Lengua Arábiga. (...). Otrosí,
23 tiene la Lengua Valenciana ella sola esta gracia, que si un valenciano comunica con
24 alguna Lengua estraña, dentro breves días la habla como si fuese natural, y criado en
25 ella: y si acaso algún estraño viene a vivir, y morar en Valencia, por mucho que more,
26 y se trabaje hablar la lengua valenciana, en su vida no hablará perfectamente (…). Es
27 en fin la lengua valenciana de condición de doncellas virtuosas, que aunque sean
28 vistas no se dexan tocar: pues no es poca esta excelencia que pueda entrar á doquiera,
29 y que defienda la
30 fortaleza de su lengua.
Explicació comentari 29. Vicente Tormo Martínez.
Identificació de tipus de text:
És un text de pedagogia lingüística, simplement, perquè ens descriu qüestions
lingüístiques amb un ànim pedagògic.

Tema del text:

Explicació de la situació del moment, (en eixa època) lingüísticament parlant, al territori
valencià.

Autoria, datació, lloc de redacció i de referència històrica.

El text va ser escrit per Martín de Viciana, en 1574. Aquest fragment és part de del llibre,
Libro de alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana. Quant
al context històric de l’escrit ens trobem amb el, bastant avançat en alguns àmbits,
començament de la decadència de la llengua catalana. És una època en la qual el català
va perdre molta presència en diversos aspectes i molt ràpidament i això va causar que la
llengua començara a perdre força i, en concret, en aquest text veiem eixa part de la
decadència, en la literatura, amb un autor de cròniques i dietaris, Martín de Viciana, que
va ser un dels primers valencians que va començar a escriure, pràcticament tot, en castellà.
Tots aquestos fets van provocar sentiments de culpabilitat en els autors de l’època, com
l’autor d’aquest text, que van intentar justificar mitjançant escrits com el que estem
comentant.

Explicació i interpretació del contingut (si es necessari, per parts):

Des del començament fins a la meitat de la sexta fila podem començar a veure
sobre què tracta el text. Aquesta primera part del text és, en un primer moment, un
reconeixement de la llengua castellana i un aclariment del poder que té sobre el territori
valencià de l’època. L’altra “part” és un seguiment del tema, en el sentit que jutja i critica
una part dels valencians pel fet que, segueixen utilitzant la llengua castellana, en comptes
de la valenciana, i els incita a aprendre la llengua rebutjada. Aquest fet es dona pel que
he explicat en l’apartat de “referència històrica”, és a dir, ens trobem en una situació en
la qual els valencians comencen a ser bilingües, per tant no tots els valencians saben parlar
castellà, però la majoria l’entén i comencen a emprar-lo, substituint l’ús, en més àmbits
encara, del català. Per tot això, quan diu “que con la teta mamaron” (línia 6) es refereix
als valencians de la noblesa que començaven a criar-se, des de xicotets, amb la llengua
castellana, que començava a ser la “llengua nacional”. Per això aquest text també és
interessant perquè es comença a veure la castellanització dins de les famílies.
Un altre fragment, que ve a continuació, i que és força interessant és el que ocupa
de la meitat de la línia 6, fins, més o menys el principi de la línia 14. En aquesta part
l’autor ens fa una explicació i una disculpa. Diu que tradueix les seues obres al castellà
(realment no ens costa que hi haguera versions valencianes originals), i pel pes de la culpa
al trobar-se en un territori majoritàriament catalanoparlant, demana disculpes als seus
contemporanis. Seguidament, justifica les seues accions, argumentant que les fa perquè
les seues obres siguen comprensibles en altres territoris, ja que, amb la repoblació que es
va donar entre els segles XII i XIII, diu que van vindre pobladors de tot arreu (italians,
francesos, alemanys, etc), cosa que no té cap fonament històric perquè, realment, els que
van vindre van ser només catalans i aragonesos en les següents proporcions: 80% de
catalanoparlants i 20% de castellanoparlants, com hem vist a la lliçó 2. Per això la llengua
que parlem els valencians és el català i no cap llengua llemosina inventada,1 com afirma
Viciana unes línies més avall.
Seguidament arribem a una altra part, que abasta des de la línia 16, fins a la meitat
de la 23. En aquest fragment l’autor canvia, en cert mode, de tema i comença a explicar-
nos la situació que vivia la llengua aràbiga al S. XVI; ens dona inclús testimoni personal
sobre el tema. La situació que vivia la llengua aràbiga en aquesta època a la Península era
complexa, ja que hem de tindre en compte tota la situació que s’havia viscut amb la
reconquesta, huit segles enrere, i amb l’expulsió dels moriscos, que seria més endavant,
al s. XVII, però les raons d’aquesta expulsió ja es veien en l’època en què Viciana va
escriure el text. Des que els cristians havien guanyat la guerra fins que s’expulsaren els
moriscos, tots van viure junts a la Península, però açò va ser possible perquè els
musulmans es convertiren, obligatòriament, al cristianisme per poder quedar-s’hi. Els
moriscos eren una bona part de la població de l’època, com bé ens explica el nostre autor
i això al costat d’aspectes com que eren una ètnia socialment marginada i que això va
provocar revoltes, es va prendre la decisió d’expulsar-los. Aquests fets es van donar per
tot arreu, però, el que Viciana ens conta al text és l’aspecte purament lingüístic que vivia
el Regne de València abans d’aquesta expulsió. L’autor ens explica que els valencians,
els cristians amb poder, rebutgen la llengua aràbiga. Viciana ens conta un testimoni en el

1
És una denominació per a la llengua catalana antiga que es va començar a utilitzar als segles XVI-XVII,
com una referència a un temps passat que no tornaria.
qual un cristià poderós es negava a parlar la llengua dels seus vassalls, que eren més de
500 arabòfons, i a pesar que l’entenia, mai va donar eixa importància a la llengua aràbiga.
El següent fragment és el final i ocupa del final de la meitat de la línia 23 fins al
final del text, la línia 27, i consta d’un fragment en el qual fa una espècie de conclusió de
la informació donada anteriorment. En aquesta “conclusió” Viciana aprofita per exaltar
la llengua valenciana donat que no escriu en aquesta llengua, per tant està realçant una
llengua que ni tan sols utilitza i no l’utilitza per la castellanització que s’està donant a
València en aquesta època i perquè ell és un dels promotors d’aquesta castellanització al
territori. També és important destacar d’aquest fragment que els valencians de l’època
parlaven en castellà als castellans que venien, i això impedia que els castellans
aprengueren el valencià, perquè no els feia falta, i en aquest fet característic es veia el
complex d’inferioritat dels valencians davant del castellà, fins al punt de comparar-la amb
una verge que no es pot tocar, és a dir, una llengua que no s’ha d’usar.

1
És una denominació per a la llengua catalana antiga que es va començar a utilitzar als segles XVI-XVII,
com una referència a un temps passat que no tornaria.
30. Testament d'Esperança Alquitisi (Crevillent), 1597.
(Protocol notarial de Geroni Soriano, núm. 592, folis 36r-39r, Arxiu Històric d'Oriola. Text citat
parcialment per M.C. Asensio i M.L. Gil: "Una aproximació a l'estudi de la població de Crevillent
(1481- 1609)", dins La comunitat morisca en el Vinalopó. IV Centenari de l'Expulsió (1609-
2009). Petrer: Centre d'Estudis Locals del Vinalopó, p. 251-278 [refª p. 265, n. 10]).
 1 Die XXII mensis novembris anno a Nativitate Domini MDLXXXXVII.
2 En nom de nostre señor Déu Jesuchrist e de la santíssima Verge Maria, mare sua e
3 advocada de tota la cristiandat molt piadosa.
4 Com algú en carn posat, a la mort corporal escapar no puixa, e per amor de açò,
5 Esperansa Alquitisi y de Alvadi, muller de Noffre Alvadi, de la vila de Crevillent,
6 vehina detinguda en lo llit de malaltia corporal, e per no saber parlar en nostra vullgar
7 llengua valençiane, lo ynfrascrit, notari, la llengua alàbica, ab interpretació de
8 <dit> Miquel Peon, vehí de dita vila, oncle que dix ser de la dita testadriu, féu e ordenà
9 lo present testament e darrera voluntat sua en e per la forma seguent:
10 E, primerament (...) dix revocava, casava y anul·lava tots e qualsevols testaments (...)
11 y encara sots expresió de qualsevols paraules, jatsia derogatòrries com altres
12 qualsevulla, les quals así volgué haver per expressades, axí com si de paraula hi fossen
13 inçertades. (...)
14 Recomanant en aprés (...) lo seu cors y sia lliurat en lo fosar dels cristians nous de la
15 present vila, volent en dit enterrament y entrevinga lo reptor y escolà de la present vila.
16 Ittem. Per interpretraçió de dit Miquel Peon, dexa y lega que de sos béns li sien donats
17 de continent, aprés que ella sia morta, al reptor de la present vila vint sous per a que de
18 aquells lo dit reptor selebre mises per la sua ànima. (...)
19 En tots lo restant de sos béns (...) –segons lo dit yntèrpetre dix als notari y testimonis
20 davall scrits– féu e instituhí per dret de instituçió a sa mare, Àngela Bensalema, per a
21 fer de dits béns a ses pròpries voluntats.
22 Aquest fonch lo testament e darrera voluntat sua, de dita Esperansa Alquitisi, (...) Lo
23 qual fonch fet per interpretració de dit Miquel Peon per no saber dita Esperansa
24 Alquitisi parlar algemia. Lo qual fonch fet en la vila de Crevillent, a vint y dos dies del
25 mes de novembre, any de la Nativitat de Nostre Señor Déu Jesuchist mil cinch- cents
26 noranta-y-set. (...)
27 E foren presents (...) Miquel Calpí, Françés Sabot y Francés Tambuor, nous convertits
28 de Crevillent. (...) Testimonis: Jaume Alquitisi, menor, y Juan Ascar, de Crevillent
29 cristians nous.
30

30. Testament d'Esperança Alquitisi (Crevillent), 1597.

Primerament i quant al tipus de text, veiem que és un text notorial i testimonial, en concret, el
testament d’Esperança Alquitisi on expressa el que vol que es faça amb els seus béns després
de la seua defunció.
Quant al tema d’aquest text, és la donació de la major part dels seus béns a l’església i la part
restant a la mare // Un altre tema també podria ser la ignorància de la llengua valenciana.
Pel que fa al seu context històric, aquest text, escrit el vint-i-dos de novembre de 1597 a
Crevillent, es troba passant el conflicte lingüístic. En aquesta època es conservaven intactes la
cultura i la religió musulmana; és a dir, que els moriscos parlaven normalment l’àrab. El segon
gran nucli morisc era el Regne de València, on representaven un terç de la seua població. En la
seua majoria vivien en el camp, sotmesos als senyors, per la qual cosa estaven bastant aïllats de
la població cristiana, la qual cosa els va permetre conservar els seus costums, la seua religió i
també la seua llengua, l’àrab, també anomenat algaravia. Però a partir de 1500 la política
repressiva de la Corona de Castella inicià una conversió forçosa dels moriscos granadins, obligats
a exiliar-se si no es convertien al cristianisme, obligats a canviar de vestimenta i costums,
l’església obliga a canviar els noms i cognoms musulmans pels cristians, encara que al Regne de
València només els obliguen a canviar els noms de pila, com es pot comprovar en el document
objecte de comentari amb la protagonista (en català el nom de pila, Esperança, i en àrab en el
cognom: Alquitisi). Però també l’administració foral prohibeix l’àrab: les Corts del Regne en 1564
el prohibeixen malgrat que és l’única llengua que sap parlar la major part de la població. Això fa
que calga utilitzar intèrprets per a rebre declaracions dels monolingües arabòfons en la
documentació oficial. Més freqüent en les poblacions de majoria morisca (Crevillent).
A continuació, si separem el text en tres parts, aconseguirem una millor interpretació del text.
Així ho he fet: en primer lloc, trobem la introducció que abraça fins a la línia nou, on es presenta
el que serà el testament d’Esperança Alquitisi, dona de cultura morisca i de parla aràbiga, quan
no pot fer-lo per no saber parlar valencià, per tant és interpretat per Miquel Peon, oncle
d’aquesta mateixa dona, que s’encarrega de traduir-lo. En segon lloc, trobem el
desenvolupament, que ocupa de la línia deu fins a la dèsset, on el notari tracta d’enumerar els
últims desitjos de la senyora, i un d’aquests era que volia ser enterrada en la fossa dels cristians
nous, o moriscos, de Crevillent. Per paraules d’aquesta, els seus béns els són donats al rector de
la vila per a celebrar misses al seu honor. I els béns restants a la mare. I per últim, ens topem
amb la conclusió, que va des de la línia dèsset fins al final, on el notari nomena els testimonis
presents i els motius pels quals Miquel Peon s’encarrega de la interpretació d’aquest testament,
i és que com era molt normal al País Valencià d’aleshores, és que hi havia moros i cristians i
l’única llengua oficial era la dels cristians, per tant, no la d’Esperança.
31. Pere Joan Porcar, Coses evengudes en la Ciutat i Regne de València (1608-1628)
(Edició de Ferran Garcia, Coses evengudes en la Ciutat i Regne de València. Dietari (1589-1628), Institució
Alfons el Magnànim, València, 1983).
LLIÇÓ 4
1 Diumenge a 27 de juliol de 1608, hi hagué acte públic de la Santa Inquisició en lo
2 monastir de Predicadors ab gran majestat i cadafals de penitents i n’hi havia més de Comentado [IHL1]: Cadafal= monument sepulcral

3 cinquanta-huit; acompanyaren los frares de Predicadors als penitents i entre ells hi

4 havia una estàtua que dia «Joan Dionís Gazull, notario de Valencia, reconciliado por
5 la secta de Luthero y de Calvino, a 27 de julio 1608». I en lo any 1619, a 23 de octubre Comentado [IHL2]: Corrents protestants, fortament
perseguides per la Inquisició.
6 posaren la dita samarreta en la Seu damunt la porta dels Apòstols a part de dins. (…)
7 Dilluns a 23 de abril [de 1612], a les set hores de la vesprada, pegaren una alabardada Comentado [IHL3]: Samarreta: vesta ignominiosa dels
condemnats per la Inquisició.
8 a la llongeta de la Seu a mossèn Martí Tomàs, prevere beneficiat en la Seu, fill de Martí Comentado [IHL4]: Alabardada: cop pegat amb una
alabarda, que és una arma de tall i punta.
9 Tomàs, notari, i nafrà’l Pere Aleixandre de Russafa que anava en la guarda del capità
Comentado [IHL5]: Prevere: clergue ordenat de missa
10 del virrei, dit don Pedro de Benavides. I dien que lo capità dix als de la sua guarda que
Comentado [IHL6]: Ferir produint nafra (cast. Llagar)
11 «matasen aunque fuesen clérigos y frailes», i hagué gran avalot. (…) Comentado [IHL7]: Avalot: aplec tumultuós.
12 I a la vesprada [del 25 de novembre de 1612, l’arquebisbe] se n’anà a Sant Francés ab
13 tres carrosses i dos cavalls dels seus en cascuna i tornaren de nit ab quatre atxes; venint
14 per lo forn de Boatella ixqué una xica, diuen que del forn, i arribà a la primera carrossa
15 en la que anava lo senyor arquebisbe i li dix «víctor pare Simó a pesar de l’arquebisbe!» Comentado [IHL8]: Víctor: crit de jola i salutació amb què
algú és aclamat.
16 i un dels que anaven en la segona carrossa ixqué d’ella i llançà mà a una daga per a
17 pegar-li i lo sant perlat dix «que no le hicieren mal, que supiesen de quién era y en qué
18 casa estava», i la xica se n’entrà en casa de un pasamaner al costat del forn, dit Querol,
19 natural de Morella, i digueren que la xica no era de allí i li donaren uns quants
20 calbissons. (…) Comentado [IHL9]: Calbissó= calbot

21 Dijous a 8 de maig 1614, dia de l’Ascensió, predicà en la Seu lo padre Sotello de la

22 Companya i dix que «gracias a Dios que el venerable mosén Francisco Gerónimo Comentado [IHL10]: Venerable: títol que la Santa Seu
concedeix per un decret de la congregació de Ritus, a la
23 Simó» havia passat per la pedra de toc que era per lo Supremo de la General Inquisició, persona que està en fama de santa i de la qual s’ha admès la
causa de beatificació
24 i que havien vist la seua causa i procés, i que l’havien aprovada i que podien parlar ab
25 llibertat de la seua vida i milacres. (…) Comentado [IHL11]: Pedra de toc: dit d’allò que serveix
per a conèixer o confirmar el valor d’algú o d’alguna cosa,
26 Dimecres a 31 de maig 1623 (...) I io publiquí les indulgències otorgades per los papes certa qualitat o sentiment, etc.
Comentado [IHL12]: Perdó.
27 als qui acompanyaven lo santíssim sagrament, i aprés lo tanquí i se n’anà
28 [l’arquebisbe]. I la publicació i demés actes que s’hagueren de parlar en romanç los
29 parlí en llengua valenciana.
30
TIPUS DE TEXT :
Es tracta d’un text de tipus historiogràfic, ja que és un dietari que explica uns fets
determinats que tingueren lloc en la Ciutat i el Regne de València entre 1608 i 1628.

TEMA DEL TEXT:

El present text està format per cinc fragments, dels quals parlarem amb una major
detenció després, al quart apartat del comentari.
El tema principal són els esdeveniments protagonitzats per la Santa Inquisició, que
ocorren en la Ciutat i el Regne de València a principis del s. XVII, i els característics
actes de repressió i càstig contra els ciutadans.

AUTORIA, DATACIÓ, LLOC DE REDACCIÓ I DE REFERÈNCIA HISTÒRICA.

L’autor és Pere Joan Porcar, que és l’escriptor del dietari.
En l’obra original, s’hi troben fragments que abracen des de l’any 1589 fins el 1628, però
el present fragment solament fa referència a esdeveniments que tenen lloc des del 1608
fins el 1628.
Pel que fa al lloc de redacció, Pere Joan Porcar no determina el lloc on es troba, tot i que,
a causa del detall amb què coneix els fets, podem suposar que es troba a prop o al mateix
lloc dels fets o que hi té fonts molt fiables allà, que podrien ser qui recull la informació.
Així doncs, la major part de l’acció transcorre en la seu de l’arquebisbat de València.
L’episodi protagonitzat per la xica té lloc al forn de Boatella. Actualment, a València, es
conserva encara aquest carrer de la Boatella.
Amb açò, podem situar els textos a l’època del Barroc valencià. Aquest moment es
caracteritza per la inestabilitat política que repercuteix també en la inestabilitat
lingüística. Així, podem veure ja plenament il·lustrat al text el conflicte lingüístic, que
avança cada vegada més, com explicarem en el següent apartat. La cort i la noblesa ja
s’havien castellanitzat i la major part de la gent poderosa era únicament castellanoparlant.

EXPLICACIÓ I INTERPRETACIÓ DEL CONTINGUT

Com hem dit abans, el present text està format per cinc parts d’una extensió semblant.
Així, pel que fa al contingut d’aquestes, podem veure en el primer text un acte públic de
la Inquisició en el qual castigaven vora una seixantena de persones, entre les quals està
present un seguidor de les “sectes” de Luter i Calví, que són dues de les principals
protagonistes de la Reforma protestant i que, per tant, van ser durament perseguides per
la Inquisició.
A continuació, es descriu un acte que donà lloc a una gran agitació, atès que el capità
(membre de la Inquisició) manà que mataren tothom, encara que es tractara de frares o
membres eclesiàstics. Òbviament, aquest episodi va comportar un fort escàndol.
Després es conta una altra actuació protagonitzada per una xica que lloa el pare Simó,
personalitat que donà lloc a una gran confrontació a València. La ciutat es trobava
dividida entre simonistes i antisimonistes (els primers, membres del poble, estaven a favor
de santificar-lo; els segons, les classes altes, no) i davant la decisió que prengueren els
poderosos de no santificar el pare Simó, es crearen nombroses revoltes per part del poble
que la Inquisició es veié obligada a aturar ja que suposaven una amenaça per a l’ordre
establert. Quan la xica es mostra a favor del pare, el primer impuls és prendre mesures
contra ella, però en entrar a casa del passamaner decideixen no fer-ho, pel poder o les
relacions que suposem que aquest tindria. A continuació, quan es confirma que no pertany
a aquella casa, la fan patir el càstig que li anaven a imposar inicialment.
Podem veure l’avanç de la situació del pare Simó en el quart text, quan ja es permet parlar
de la seua vida i miracles, rere la valoració del Consell de la Suprema Inquisició.
Per últim, l’autor parla de la publicació del text, donant-li importància a la llengua en la
qual ho fa. Així, explica que les publicacions que ha d’escriure en romanç, les fa en
llengua valenciana, afirmació que denota la presència d’una consciència.
Al text veiem la presència de la llengua catalana així com de la llengua castellana, i és
ben visible també la diferència entre els usuaris, ja que els que fan servir la llengua
castellana són, en els quatre casos en què apareix, els que representen els mecanismes
repressius descrits al text, per part de les autoritats de la Inquisició o bé, personalitats que
formen part de l’Església. La protagonista indubtable del text és la Santa Inquisició, que
s’havia creat a Castella i que, per tant, estava dirigida per castellans (llengua que fan
servir). A més, se’ns mostra també un altre fet que resulta curiós, ja que malgrat el
precepte del Concili de Trento (1563), en el qual es va decidir que s’havia de predicar en
“la llengua del poble” (valencià, en aquest cas), veiem com en l’àmbit eclesiàstic fan
servir la llengua castellana. Podem deduir l’efecte que tenen els passatges descrits en el
comentari, ja que el fet que els membres eclesiàstics feren servir la llengua castellana
suposava un apropament d’aquesta cap al poble, la qual cosa afavoreix directament el
conflicte lingüístic i la pèrdua del català en favor del castellà.
Aquest fet té unes causes completament lògiques i visibles, perquè la noblesa valenciana
comença a barrejar-se amb la castellana, canviant la seua llengua pel castellà. A poc a
poc, aquest procés va anar anant cada vegada més lluny, fins el punt d’abandonar la seua
llengua per dirigir-se als seus fills en castellà, de forma que aquests ja no parlen català.
Aquesta situació de feblesa també provocava que els nouvinguts no tingueren interés en
aprendre la llengua del territori, ja que amb el castellà en tenien prou. Tenint en compte
que la jerarquia eclesiàstica (que apareix al present text) es nodreix de la noblesa, la
castellanització d’aquests dos àmbits va lligada.
A més, la castellanització de la noblesa i la introducció dels nobles castellans en les zones
catalanes, té el seu origen a la casa reial, ja que malgrat que al segle XV entren els
Trastàmara, la cort continua dins la Corona d’Aragó i el català continua com a llengua
institucional. Però a partir del tercer rei Trastàmara, Joan II, es cedeixen feus a nobles
castellans, que amb ells porten la seua llengua i, a partir de Ferran el Catòlic (finals del s.
XV), la cort ix de la Corona d’Aragó i, malgrat que el català continua sent la llengua
pròpia, ja no és la de la cort i perd la intel·lectualitat.
Malgrat aquesta castellanització que ja podem observar perfectament al text, hi trobem
també membres del poble (la xica) que mantenen la seua llengua catalana, perfecte reflex
de la realitat, ja que encara que el conflicte lingüístic va anar prenent més importància en
les classes altes, les classes populars conservaren la seua pròpia llengua.
Cal destacar, per últim, en relació amb la castellanització de la societat de la qual hem
parlat anteriorment, com evoluciona la llengua pel que fa a la literatura dietarística i de
cròniques, ja que entre els segles XVI i XVIII s’esdevenen una sèrie de canvis que deixen
petjada en la producció posterior i, sobretot, en la societat del moment que tenia accés a
aquestes obres. Així, a l’hora de redactar, els autors catalanoparlants inicialment ho feien
en llengua catalana tots i això era considerat un fet normal òbviament. Però, a mesura que
el procés de castellanització avançà, alguns autors sentien la necessitat de justificar la
llengua que usaven. D’aquesta forma, en un principi, era rar que un autor catalanoparlant
usara la llengua castellana per contar uns fets, amb la qual cosa, quan ho feien, sentien
que havien de donar alguna explicació. Però d’acord amb la castellanització que prenia
força, la literatura en castellà es va normalitzar, i aleshores eren els autors que escrivien
en català els que justificaven el seu ús de la llengua, fins el punt, al s. XVIII, en què
gairebé tots els autors catalanoparlants feien servir la llengua castellana. Tot i això, hi
hagué autors que al llarg d’aquesta etapa continuaren escrivint en llengua catalana i no
ho justificaren, entre els quals trobem l’autor del present text, Pere Joan Porcar, entre els
s. XVI i XVII, que tal com observem al final del text, s’expressa a dretcient en llengua
valenciana, demostrant així que té consciència lingüística i que fa servir la seua llengua
amb coneixement del que això suposa.
Cadafal= monument sepulcral
Samarreta: vesta ignominiosa dels condemnats per la Inquisició.
Alabardada: cop pegat amb una alabarda, que és una arma de tall i punta
Prevere: clergue ordenat de missa
Avalot: aplec tumultuós.
Víctor: crit de jola i salutació amb què algú és aclamat.
32. Corònica universal del Principat de Catalunya, de Jeroni Pujades (1609)
(Ed. original: Barcelona, Jeroni Margarit, 1609. Ed. actual: E. Miralles: "La Corónica universal
del Principado de Cataluña de Jeroni Pujades, una obra interpolada?", Llengua & Literatura,
13, 2002, p. 223-272 [fragments p. 253-254].

1 Desijàvan alguns fos aquesta obra escrita en llengua castellana, com aquella que és més
2 estesa y entesa per las nacions estrangeres, però no és estada possible altra cosa del que se
3 és fet, axí per no ser ingrat a la pàtria y nació, dexant la pròpria per altra llengua y lo natural
4 do per las gràcies estranyes, com també per ser tota la obra de Cathalunya y dedicada a
5 persones de tanta magnificència y lustre, cap y emparo de les demés ciutats, viles y llochs
6 de aquestos Principat y Comtats. Quant més que·m recorde aver llegit (...) que lo rey Xico
7 de Granada, sabent la llengua castellana, may la volgué usar, y, interrogat com no la parlava
8 puix la sabia, respongué: "Per no posar-me en arrisch de cosa fea". Que, per ventura, corrent
9 jo aquest arrisch aguera trobat contra de mi un altre Cató, com lo trobà Aulo Albino (...)
10 que, essent latí, escrigué certes guerres romanes en grech natural; y Cató li digué: "¿Qui·t
11 manava escriure en llengua que còngruament no sabias?" Majorment considerant que Déu,
12 nostre senyor, donà als seus sancts apòstols lo esperit y do de les llengües conforme a les
13 nacions a qui predicavan (...) los prelats, doctors, mestres y escriptors deuen acomodar-se
14 al profit y utilitat dels súbdits, oynts, dexebles o lectors (...) y no fer com alguns de nostres
15 dies, que, essent fills de la terra, per ventura sercant més la honrra y estimació pròpria que
16 la glòria de Déu, nostre senyor, y salvació de les ànimes, predican en llengua castellana,
17 fent-se de aquells mestres que diu sanct Pau que fan pusogues a les orelles dels qui·ls ouen.
18 (...) Y no han faltat persones de bona voluntat que m'advertissen escusàs tot lo possible los
19 tèrmens latins y miràs bé en les orthographies cathalans. Que (...) si jo parlàs lo cathalà vell
20 molts no l'entendrían, com no entenen lo antich lemosí, y altres no·l volrrien llegir ni oyr.
21 (...) Perquè, axí com en Castella hi ha diferència de llenguas entre la nova y la vella, del
22 manchego a l'andaluz y altres, axí la frazis o modo de parlar en Cathalunya en cada bisbat
23 és diferent, (...) los nobles com a tals pàrlan urbanament y los plebeos rústicament, (...) y lo
24 usar de las comarcas de las riberas de Hebro y Segre la e, y las del Ter la a, y las de Tech y
25 la Tet la o
26 y u, que per no ser més llarch serà bé passar-les en silenci.
 COMENTARI DE TEXT

1. Com que és una crònica, estem davant d’un text historiogràfic

2. El tema del text és la justificació de l’autor al fet d’escriure en català.
3. El text fou escrit a Barcelona, l’any 1609, per Jeroni Pujades. Pertany a l’època en què el
català va perdent ús, com a conseqüència d’aquest fet, hi ha una sèrie d’autors com ara
Jeroni Pujades, Pere Gil i Andreu Bosc que justifiquen l’ús del català en les seues obres.
En canvi, altres de la mateixa època, com Joan Baptista Ballester, no ho fan.
4. He dividit el text en tres parts:
4.1. La primera part (des de la línia 1 a “Comtats” de la línia 6) és la resposta a la pregunta
que alguns li havien plantejat de per què no l’escrivia en castellà. Per tant, justifica
l’ús de la llengua en el seu text amb els arguments que no cal recórrer a “gràcies
estranyes” ni ignorar la pròpia llengua per una altra. A més, explica que escriu en
català perquè és una obra dedicada a les ciutats i persones de Catalunya.
4.2. La segona part (des de “Quant” de la línia 6 fins “ouen” de la línia 18) són els
exemples d’altres autors que ja han fet el mateix que ell abans. Alguns escrivien en
una llengua que no era la seua, com Aulo Albino, qui escrivia en grec malgrat que
era llatí. I altres, com el rei Xico de Granada, coneixent el castellà, mai no el feien
servir. Aquests autors, així com Jeroni Pujades, escrivien en la llengua que el poble
entenia, la llengua dels lectors, per tant al text es critica qui escriu en castellà deixant
de banda les consideracions de Déu quant a les llengües.
4.3. La tercera part (des de “Y” de la línia 18 fins a l’última paraula) és la comparació del
castellà i el català segons els seus dialectes. L’autor entén que la llengua que ell fa
servir té variants segons el temps (català vell), la classe social (català urbà o rústic) i
el lloc (segons les comarques). En relació a l’últim aspecte, les descripcions dels
dialectes del català, s’inclou a Jeroni Pujades en el secessionisme indirecte català
dels segles XVI-XVIII, per la seua diferenciació (Segre, Ebre, Ter, Tec i Tet). A banda
d’ell hi ha altres catalans secessionistes que divideixen Catalunya segons els
dialectes com Francesc Calça i Onofre Menescal. El fet que parlen només dels
dialectes de Catalunya suposa que aquests autors consideren que els dialectes que
s’usen al País Valencià i a les Illes Balears no pertanyen a la mateixa llengua.
33. Corónica universal del Principado de Cataluña, de Jeroni Pujades (1637)
(Ed. original: Barcelona, Jeroni Margarit, 1609. Ed. actual: E. Miralles: "La Corónica universal del Principado de
Cataluña de Jeroni Pujades, una obra interpolada?", Llengua & Literatura, 13, 2002, p. 223-272 [p. 259-261].
LLIÇO 4

1 Grande lástima, pues, es que se entiendan mejor hombre y perro, perro y hombre, que
2 hombres de diferente nación. (…) provehiendo a tan universal daño, los antiguos
3 emperadores mandaron que en todas las tierras de su dilatado imperio (…) se entendiese la
4 lengua latina (…). Procuraron esto los dichos emperadores con tanto afecto y efecto que no
5 admitían a oficios, dignidades ni cargos públicos (¡oxalá oy assí fuera!) a los que no sabían
6 latín, y aun dudavan admitir para testigos a los que no le hablavan. (...). Ora al punto, lector
7 amigo, saqué la primera parte de la Corónica de Cataluña muchos años ha en lengua
8 materna catalana, como era justo por naturaleza y razón del sujeto, y tanbién por hablar
9 entonces con las personas de tanta calidad quales eran aquellos a quien dediqué la obra.
10 (...). Mas ahora, yo que algún tiempo reprehendí a los de mi nación porque usavan lenguaje
11 estranyo, si esto es falta caygo en la misma oya y me despeño en el mismo precipicio. Digno
12 soy, pues, de reprehensión (…). Vieron aquella obra, digo la primera parte desta Corónica,
13 algunas personas de calidad, assí estrangeras como de las deste nuestro Principado, las
14 cuales me advirtieron y pussieron en razón traduxesse en lenguaje castellano la dicha
15 primera parte y, en las restantes, prosiguiese assí mesmo, pues ya la primera vez havía
16 cumplido con las obligaciones de la patria (...). Y siendo esto assí como lo es, razón bastante
17 habrá para que yo me dexe entender de los demás españoles y les hable en la lengua que
18 más conúnmente corre entre todos, a imitación de otros muchos catalanes que (…). Catalán
19 fue nuestro gran poeta Boscán, y barçelonés como yo (…). Catalán fue el doctor en santa
20 theología Antón Beuter, y después de haver escrito la primera vez su corónica en su lengua
21 materna la traduxo en lenguaje castellano. (…) Catalán fue... (...). Todos estos, y muchos
22 otros que no cuento (...), escrivieron en idioma y lenguaje castellano a fin y efecto de
23 comunicarse y dar intelligencia a las demás naciones que no entienden nuestro lenguaje
24 catalán (...). Mas aora que los católicos reyes de España pussieron su asiento y corte en
25 Castilla, del trato que todos y mil diferentes naciones tienen con los de aquella tierra se ha
26 seguido ser el lenguaje castellano (...) más común y platicado.
27

➢ GROC: Exemples de les persones a les quals es que referèix

El següent text a comentar es diu Corónica universal del Principado de Cataluña, de
Jeroni Pujades (1637)
- 1) És un text historiogràfic, ja que és una crònica que conta els fets històrics
del Principat de Catalunya.
- 2) El tema del text és la justificació de la llengua en què ha escrit la seua obra.
- 3) L’autor és Jeroni Pujades, de Barcelona, a qui podem trobar entre els autors
que escrivien en català i ho justificaven perquè el castellà havia adquirit més
prestigi literari i sentien remordiments. El context històric d’aquest comentari
és el resultat de l’entrada del castellà i la seua expansió en la societat
catalanoparlant, els autors literaris en el segle XV ja saben castellà, en el segle
XVI ja solen ser bilingües i en el segle XVII ja abandonen el català i escriuen
castellà. En el cas d’aquest text l’autor diu que l’ha escrit en castellà per a
que tot el mon puga entendre’l.
- 4) En aquest text podem trobar el perquè l’ha escrit en aquest llengua, ja que
des del principi comença dient que en l’antiguitat els emperadors romans van
manar que s’entengueren tots en una mateixa llengua (la llengua llatina).
Jeroni Pujades va fer la primera part d’aquesta obra en català perquè anava
dirigida a les persones importants de la seua terra. Conta que una volta que
parla amb les persones importants, li donen raons per traduir la Corónica,
amb d’exemples d’altres autors importants que van viure la mateixa situació
que ell, és a dir, que van escriure les seues obres en castellà sent catalans
(mireu els autors subratllats de groc) amb el fi de comunicar-se i ensenyar a
la resta de nacions que no parlaven el mateix idioma. Per últim explica que
quan es van assentar els Reis Catòlics en la cort de Castella van seguir el
tracte amb diferents nacions que tenien en llengua castellana, i el nostre autor
comenta que calia parlar en castellà perquè era el més comú i el més practicat.
34. Década primera de la historia de la insigne y coronada ciudad y Reino de
Valencia, de Gaspar Escolano (1610)
(Edició de J.D. Climent, L’interès per la llengua dels valencians (segles XV-XIX), València, Consell
Valencià de Cultura, 2003, p. 91-92).
1 En suma, en aquellos siglos antiguos vino a tener la lengua lemosina tan grande crédito
2 que como a muy cortesana se hablaba en la corte de los condes de Barcelona (…) como
3 nuestro venturoso conquistador el Rey Don Jaime se hubiese criado con ella y tetándola
4 en los pechos de su madre, en dicha corte de Montpeller, hizo tanto esfuerzo la lengua
5 en él y en su casa que, conquistada Valencia del poder de moros (…), quiso que tuviese
6 parte su lengua en la conquista y que los nuestros pobladores hubiesen de usar el lemosín
7 (...). Esta lengua se comenzó a hablar en la ciudad y reino de Valencia y, con el curso
8 del tiempo, se fue adelgazando de suerte que, arrimando [‘apartando’] algunos vocablos
9 groseros que hoy en día se quedan en la catalana (…) y generalmente escogiendo una
10 dulce forma de pronunciar, sin el horror y desabrimiento con que usan de esta lengua en
11 las provincias que la conocen por natura, ha venido a tener nombre de por sí y llamarse
12 lengua valenciana y a merecer asiento entre las más dulces y graciosas del mundo. Es
13 clima y secreta influencia del cielo en el suelo de este Reino, que todas las cosas que a
14 él se trasladan de otras tierras, se perfeccionen y críen con mayor fineza y lindeza que
15 en las naturales de donde fueron tomadas. Lo que en esto tenemos experimentado en las
16 plantas, hierbas y frutales, ha hecho también su prueba en la lengua. (…). En limar y
17 perfeccionar la propia se han dado tan buena maña que, con ser la misma que la catalana,
18 se ha quedado ésta en montaraz y malsonante y la valenciana ha pasado a cortesana y
19 gentil (...). Con su hermosura natural (…), se hallaba tan adelantada la de Valencia que
20 (...) la fueron puliendo y realzando hasta los años de mil quinientos y cincuenta (…).
21 Pero como el imperio de la Corona de Aragón se pasó a la de Castilla, incorporándose
22 las Coronas, parece que también se han querido incorporar las lenguas; tanto que,
23 entrándose la castellana por los mojones de Valencia, se ha enseñoreado de suerte del
24 gusto de todos, que la natural valenciana ha ido aflojando de su vigor (…). Y para que
25 concluyamos con el germen de las honras de nuestra lengua, baste saber que mereció
26 nombre de apostólica: porque si los apóstoles para sembrar la palabra de Dios por el
27 mundo, recibieron en su comisión el don de lenguas, nuestro gran compatriota, san
28 Vicente Ferrer, con la valenciana fue entendido de todas las naciones y lenguas del
29 mundo, trayendo (…) al
30 gremio del cristianismo millares de moros y judíos.
Comentari 34: Gaspar Escolano
TIPUS DE TEXT:
Es tracta d'una edició, de l'any 2003, d'un text historiogràfic. Ho és perquè explica uns
fets que incideixen en l'evolució de la llengua catalana en el Regne de València.

TEMA DEL TEXT:

El tema del text és l'evolució de la llengua catalana fins l'època de l'autor, el segle XVII,
marcada per determinats elements històrics. Cal destacar que el principal mòbil del fragment és
lloar la llengua que l'autor tracta com a seua, malgrat escriure en castellà.

AUTORIA, DATACIÓ, LLOC DE REDACCIÓ I DE REFERÈNCIA HISTÒRICA:

L'autor n'és Gaspar Escolano, escriptor, eclesiàstic i historiador valencià. El fragment
d'Escolano està datat en l'any 1610, però malgrat això, l'edició fa referència a esdeveniments
estesos des de l'època de Jaume I (1208-1276) fins la incorporació dels regnes de la Corona
d'Aragó a la de Castella (1715). Quant al lloc de redacció, podem suposar que és València, on
naix i viu l'autor, i ciutat a la qual fa al·lusió al llarg del text.
Amb tot, podem ubicar el text en una època de conflicte lingüístic, pel procés de
castellanització que es va dur a terme, i va afectar diversos àmbits d'ús de la llengua, també al
cultural. Açò és conseqüència de l'entrada de la dinastia castellana Trastàmara a la Corona, el
quart rei de la qual, Ferran el Catòlic, es va casar amb Isabel de Castella i va treure la cort del
territori de la Corona d'Aragó, moment en què va començar la decadència política de forma més
evident. No obstant això, s'havien donat anteriorment altres factors que afavorien el castellà en
detriment de l'ús del català. Joan II, el tercer Trastàmara, va començar a desenvolupar una
política de cessió de feus a la noblesa castellana, i l'autòctona es va traslladar a les corts
virregnals, ocupades majoritàriament per castellans, amb qui sorgien matrimonis
lingüísticament mixtos que ferien el català. És així com la cultura, dirigida a estos sectors
poblacionals, que eren els que estaven alfabetitzats per ser de classe alta, s'adapta a la llengua
dels seus receptors i, per tant, com ells, es castellanitza. A més, la ciutat de l'autor, València, nota
més els efectes de la castellanització per ser una gran ciutat. Escolano, com la resta d'autors del
segle XVII, ja escriu en castellà, però el fet de fer-ho en una societat majoritàriament
catalanoparlant els genera un sentiment de culpabilitat que intenten pal·liar elogiant la llengua
de la seua terra, com apreciem al text.

EXPLICACIÓ I INTERPRETACIÓ DEL CONTINGUT:

 Podem dividir el text en tres parts, la primera de les quals ocupa fins la línia set:
“...hubiesen de usar el lemosín”. Ací veiem, d'una banda, que el terme “llemosí” s'utilitzava a
partir del segle XVI per denominar la llengua que parlava Jaume I: l'occità, que fins el segle XIII
va tindre defensors de la seua unitat amb el català, però a partir d'este moment va sorgir una
consciència lingüística diferencial. D'altra banda, l'autor parla de l'entrada del llemosí al Regne
de València durant la conquesta com un fet per voluntat del rei, per enaltir la seua llengua. En
realitat, la llengua parlada per la majoria dels pobladors era el català, però en l'època d'Escolano,
la distancia entre les capitals de la Corona havia provocat el desconeixement mutu, i este, alhora,
el sentiment de diferenciació entre varietats dialectals.
La segona part amb què ens trobem, de la línia set: “Esta lengua”, fins la vint-i-una:
“quinientos y cincuenta”, en què trobem diverses qüestions. En primer lloc i com ja hem dit,
l'autor fomenta la diferenciació entre les varietats, i per això explica que el que ell anomena
“llengua valenciana” es comença a parlar en la ciutat de València quan, en realitat, ve donada
pels pobladors catalans. S'hi fomenta, per tant, la idea que la “llengua valenciana” no té origen
en la catalana, sinó que la seua evolució n'és independent. Este sentiment que transmet l'autor,
com ja hem dit, és una creença arrelada a partir del segle XVI, arreu dels territoris
catalanoparlants de la Corona, i el que fa, en segon lloc, és enaltir la varietat pròpia en detriment
de les altres. Tanmateix, este no és un procés exclusiu dels autors valencians; també els cronistes
catalans es desmarquen de la resta de territoris, excloent-los dels dialectes de la llengua que
cataloguen com a “seua”. Per últim, en la línia vint-i-una, fa referència a “los años de mil
quinientos y cincuenta”, a partir dels quals (sobre 1550) comença el declivi més important del
català: la interrupció de la transmissió familiar del català al si de la noblesa, el desús literari del
català, etc.
A continuació en trobem la més breu (línia vint-i-una: “Pero como el imperio...” a la vint-
i-cinc: “...de su vigor”), en què es fa referència a un esdeveniment històric: la inclusió forçosa de
la Corona d'Aragó als dominis castellans. L'autor parla del procés de castellanització derivat, fent-
ne referència com “enseñoreado de suerte del gusto de todos”, que podem interpretar com que,
en el context a què ens referim, el castellà va guanyar prestigi pel seu ús freqüent per part de les
classes altes, però també perquè va esdevindre la llengua comuna, fins i tot entre territoris
catalanoparlants.
Per acabar, la resta del text conforma un únic apartat en el qual es fa una altra lloança a
la llengua valenciana, referida al paper que va jugar Sant Vicent Ferrer en la normalització de la
llengua, mitjançant les seues predicacions religioses en valencià, fins i tot en altres països.
35. Pere Gil: "Al lector". Contemptus Mundi, de Tomàs de Kempis (1621)
(Traduït de llengua Llatina y Castellana en Cathalana per lo pare Pere Gil Doctor Theolec de la Compañia
de Iesus, Barcelona: Sebastià Mathevat. Edició d’August Rafanell, Un nom per a la llengua. El concepte
de llemosí en la història del català. Vic: Eumo, 1991, p. 70-72).

1 Aquest llibre, comunament intitulat Contemptus mundi o Menyspreu del món (...)
2 a penes se troba entre los cristians llengua vulgar usada i estesa que no sia vertit
3 en ella, perquè primerament fou compost i estampat aquest llibre en llengua llatina,
4 d'ella és estat traduït en llengua italiana per als italians, (...) castellana per als
5 castellans, catalana per als catalans, (...). I deixades a part les altres versions, (...)
6 lo molt reverend pare mestre Fray Luis de Granada, (...) féu una traducció
7 corregida (...). Esta al present corre i és usada en tota Espanya. De la versió
8 catalana sols he vist un exemplar estampat en forma de quart en llengua antigua,
9 que era en bona part llimosina, lo qual tenia moltes faltes en la impressió, i cotejada
10 ab l'exemplar llatí no tenia la proprietat que havia de tenir, ni ara era usada en
11 Catalunya [Miquel Peres, 1482]. Desitjant, doncs, jo, (...), fer traducció d'aquest
12 llibre (...) en llengua catalana (...), he procurat (...) traduir-lo conforme l'exemplar
13 llatí i valer-me de la versió i correcció feta per dit pare mestre Fray Luis de
14 Granada (...). I, mirant per lo profit universal de tots los qui lo llegiran, he procurat
15 també usar de les paraules més (...) comunes en llengua catalana (...). I, no obstant
16 que alguns per ventura judicaran que no era necessari ni útil imprimir-se lo present
17 llibre en aquest temps en llengua catalana, puis la castellana (dita ja vulgarment
18 espanyola) corre per tota Espanya i casi universalment és entesa en tota ella. Però,
19 com se veja ab los ulls i toque ab les mans que, acceptades ['exceptuades'] algunes
20 poques ciutats de Catalunya com són Barcelona, Tarragona, Gerona, Tortosa i
21 Lleida i algunes poques viles que estan en camins reals o en la frontera d'Aragó
22 com són Perpinyà, Vilafranca de Penedès, Cervera, Tàrrega, Fraga, Montsó i
23 semblants, que estan en camins reals o en la frontera d'Aragó, en les altres demés
24 ciutats, viles, llocs i parròquies a penes és ben entesa la llengua castellana de la
25 gent comuna i plebeia i ningunes dones l'úsen i en ninguna part de Catalunya és
26 universalment usada; antes bé la llengua catalana entra algunes llegües dins lo
27 Regne d'Aragó i de França, i casi en tot lo Regne de València i en les isles de
28 Mallorca, Menorca, Ivissa i en part de la de Sardenya és usada, m'ha paregut ser
29 de glòria del Senyor i profit de les ànimes de Catalunya i altres parts sobredites se
30
vertís i estampàs en llengua catalana pròpria i que comunament és usada en
Catalunya.
1) Pel que fa a la identificació del text, podem dir que es tracta d’un text testimonial,
ja que Pere Gil, narra els motius personals pels quals ha fet la traducció d’un llibre
al català.

2) El tema del text és la traducció del Contemptus Mundi al català, per tal de millorar
la seua última traducció, i fer així el llibre més accessible.

3) L’autoria d’aquest fragment pertany a Pere Gil, Doctor Teòleg de la Companyia

de Jesús. El lloc de redacció és Barcelona, la seua referència històrica data del
segle XVII i més concretament del començament del conflicte lingüístic de
l’època, ja que hi ha una castellanització social, que afecta en tots els àmbits, en
l’àmbit sociopolític, eclesiàstic i fins i tot cultura, que és més concretament
l’àmbit que afecta aquest text. Quant a l’àmbit cultural aquest conflicte va afectar
tant la literatura com la impremta, ja que els autors de finals del segle XV ja sabien
castellà, encara que continuaven escrivint les seues obres en català, darrerament
els autors del segle XVI ja són bilingües, i ja en el segle XVII els literats
catalanoparlants normalment escriuen en castellà. I per aquest conflicte els autors
es van dividir en quatre grups, els que escrivien en català i no es justificaven i els
que sí que ho feien; després hi havia els qui escrivien en castellà i ho justificaven
i els qui escrivien en castellà sense justificar-se. Doncs bé, Pere Gil, pertanyia al
grup d’autors que escrivien en català i que es justificaven. Podem entendre també,
que aquest fragment va dirigit als lectors del llibre traduït, Contemptus Mundi.

4) Podem dividir aquest text en tres parts, la primera la trobem entre les línies u i el
començament de l’onze. En aquest fragment Pere Gil ens descobreix l’existència
d’un llibre anomenat Contemptus Mundi, una obra molt coneguda, ja que va ser
molt influent i famosa, que tractava temes com la pedagogia cristiana medieval, i
que a més va donar lloc a altres obres similars. Per la seua importància va ser
traduït a diferents llengües, com el mateix Pere Gil esmenta, “traduït en llengua
italiana per als italians”, a més del castellà, el català i altres versions. Però la
inquietud de Pere Gil, és que tan sols hi havia una versió traduïda el català, i
aquesta ja era molt antiga i a més tenia errades, com recalca en la línia set. Miquel
Peres, que era valencià, va ser el primer traductor d’aquest llibre, Pere Gil no
entenia moltes de les coses d’aquesta traducció, a causa que la traducció de Miquel
Peres era del segle XV, que ja en temps de Pere Gil es considerava “català antic”.
Però el tret important en el seu desig de voler refer la traducció és que el català,
com totes les llengües ha estat sotmés a molts canvis, i en aquest text en concret
el català ja no s’identifica amb el llemosí (originàriament era el dialecte nord-
occità que surt de la denominació dels límits actuals de la regió de Llemotges,
però, a partir del segle XVI al XIX la denominació del llemosí es va utilitzar per
anomenar l’idioma català anterior al XV) per l’evolució de la llengua, ja que al
segle XVII es considera antiga la llengua del segle XV cap arrere i per tant Pere
Gil és sent amb la necessitat d’actualitzar i corregir aquest llibre. Podem dir que
aquestes remarques són la percepció de l’evolució de la llengua.

La següent part del text la trobem entre les línies onze i la meitat de la díhuit.
Aquesta part es pot resumir en el fet que Pere Gil conta que fa la traducció seguint
l’original llatí, i fent-ho per tal que aquesta traducció al català tinga un “profit
universal”, ja que com diu entre les línies catorze i quinze, intenta fer servir les
paraules més comunes. Un altre dels trets a destacar d’aquesta part és el que diu
Gil en la resta de les línies que formen part d’aquest fragment, on dóna a entendre,
que potser alguns vegen innecessària la seua traducció, a causa de la clara
expansió de la llengua castellana, coneguda ja fins i tot vulgarment com a llengua
espanyola, que ja es parlava per tota Espanya, i que era coneguda de manera
universal.

I per a finalitzar trobem el tercer paràgraf, que va de la meitat de la línia díhuit

fins al final. En aquesta part Gil explica que no en tots els llocs de Catalunya es
parla i s’entén el castellà a la perfecció. Primerament fa un recompte dels llocs on
sí que es parla i s’entén la llengua castellana, i seguidament diu entre les línies
vint-i-tres i vint-i-cinc que hi ha llocs en els quals ni tan sols la llengua castellana
és entesa i que tampoc no és utilitzada per la gent comuna i plebea, i a més aclareix
que en cap lloc de Catalunya s’utilitza per tothom. I per a finalitzar amb el text,
Gil esmenta ara els territoris de la llengua catalana (Regne de València i en les
isles de Mallorca, Menorca, Ivissa) i diu que a causa d’aquests territoris i de les
ànimes de Catalunya, li ha vingut de gust fer aquesta traducció en la “llengua
catalana pròpria i que comunament és usada en Catalunya i altres parts
sobredites”. A més com he dit abans Pere Gil era dels autors que es justificaven a
l’escriure en català, i aquest últim fragment el fa servir justament per a això
mateix. Però quant als territoris cal aclarir també que Pere Gil fa referència a dos
llocs concrets com són Fraga i Montsó, tots dos d’Aragó però propers a Catalunya.
Fraga pertany a l’anomenada Franja d’Aragó on hui es parla català, però Montsó
pertany a una zona més interior on també es parlava però poc després del temps
de Pere Gil es va perdre a causa de la Guerra dels Segadors igual que en altres
llocs propers d’Aragó.
36. Marc Antoni Ortí. Sermons en valencià. 1638. (Segundo centenario de los años de la
canonización del valenciano apóstol San Vicente Ferrer, València, 1656, p. 115-117; ed. de J.D. Climent,
L’interès per la llengua dels valencians, Consell Valencià de Cultura, 2003, p. 95-96)

1 Acabada de cantar esta letra i concluido el Evangelio, subió al púltpito el Doctor

2 Antonio Buenaventura Guerau (...). Predicó en esta ocasión en lengua valenciana,
3 como se estila en la Ciudad en las fiestas que corren por su cuenta i, señaladamente,
4 todos los años los días de San Iorge i San Dionisio Areopagita, porque en estos días
5 se celebran las memorias de la conquista de Valencia, i también el día de San Miguel
6 se predica en casa del Ayuntamiento en este mismo idioma, por ser propio de la
7 Ciudad i estar ella muy atenta a la conservación de su lenguaje nativo, porque aunque
8 de él en las demás naciones se tiene muy poca noticia, i aun en la pròpia se platica
9 muy poco, es un idioma tan fecundo i tan significativo que muy pocos de los vulgares
10 le excedent ni aun le igualan. (...) La lengua valenciana, conforme la corriente
11 costumbre, ha observado lo mismo que la castellana, porque aora no se habla como
12 solía antiguamente, porque los que alcançan lo profundo de sus energías la saben
13 también enriquezer de vozes latinas, porque no ai razón alguna que conceda esta
14 facultad a la lengua castellana i se la niegue a la valenciana; i esta, entre muchas
15 excelencias que goza, tiene una muy poco advertida de muchos i entendida de pocos,
16 que es lo que ya se dixo en los discursos de los regozijos que se celebraron en
17 Valencia el año 1638, al quarto siglo de su conquista, en la parte donde se trata del
18 sermón que predicó entonces en la Iglesia Mayor el Obispo de Origüela Don Juan
19 García de Artés, respecto de tener este idioma siete vocales, así como la latina i la
20 castellana no tienen más que cinco, esto es, todas las cinco vocales que tienen éstas i
21 la valenciana de más d’ellas tiene otras dos, que son o magnum i e magnum, porque
22 las otras solo tienen o breve, i allí se da por exemplo la diferencia que va de dezir
23 rosa con o magnum, que en castellano quiere decir ‘rosa’, i rosa con o breve, que en
24 castellano quiere decir ‘ruvia’; i respecto de la e, se advierte también en el mismo
25 lugar que ay dos vozes diferente que se escriben en valenciano con unas mismas
26 letras, i son sus signficaciones muy distintas, i pone por exemplo la voz Déu, que
27 pronunciada con e breve quiere decir ‘Dios’, i con e longum quiere decir ‘diez’.

Hernández Tomás,
Irene

Comentari 36
Es tracta d’un text religiós en el qual es parla dels sermons que es van fer en ocasió de la canonització
de Sant Vicent Ferrer, i de la llengua valenciana amb els seus trets. El nom del text a comentar és
Sermons en valencià i està escrit per Marc Antoni Ortí al segle XVII, més concretament l’any 1638.

Es comença a veure una gran fragmentació lingüística i territorial al segle XVII, en què el valencià (ja
anomenat per aquest nom) ha deixat de parlar-se de pares de classe noble a fills i açò provoca una
decaiguda molt gran d’aquesta llengua. Però encara no la deixen totalment de costat com es demostra
en aquest text, que parla dels sermons que es feien en valencià a càrrec dels eclesiàstics de l’alta
jerarquia, com els dos citats al text, Antonio Buenaventura Guerau i Don Juan García de Artés. Marc
Antoni Ortí és un dels tres autors de la literatura dietarística i cròniques del segle XVII que escriuen
en castellà i ho justifiquen, juntament amb Jeroni Pujades i Francesc Martí. Però son molts els que ho
fan en altres segles també, com Pere Antoni Beuter i Jaume Bartomeu (segle XVI). I també hi ha
d'altres que no ho justifiquen, com Gaspar Escolano, Francisco Diago, Gaspar Aguilar, etc. (segle
XVII).

Per altra part el tema principal de la segona part del text seria l’explicació del tret lingüístic valencià
de les vocals.

El text està dividit en dues parts:

PRIMERA: Línies (1-14 fins “a la valenciana”). És la introducció del text d’Ortí, on explica que
Antonio Buenaventura Guerau, sacerdot, dona un sermó en valencià a causa que es feia cada any el
sermó del 9 d’octubre i els dies de Sant Jordi i Sant Dionís Areopagita, en valencià. Però també el
feien en valencià perquè contribuïa a la conservació de la llengua nativa, ja que aquesta estava deixant
de ser parlada pels nobles a la mateixa ciutat, València. Ortí feia un elogi a la llengua, però era un elogi
fals, propi del segle XVII, perquè el fet d’escriure en castellà al si d’una societat majoritàriament
catalanoparlant el feia sentir culpable i com a resultat feia una idealització de la llengua pròpia.

SEGONA: Línies (14-27) A continuació és quan menciona un tret de la llengua que passava
desapercebut entre els parlants que va explicar Don Juan García de Artés, bisbe d’Oriola, en un sermó.
Aquest tret són les set vocals valencianes. Així com la llatina i la castellana en tenen cinc, el valencià
en té dues més. Les vocals diferenciades són les dues vocals obertes “o” i “e”, com es veu en dues
paraules aparentment iguals, rosa i deu, les quals tenen una pronunciació, així com un significat,
diferents. La paraula rossa amb “o” tancada (i dues esses perquè és sorda) es refereix a un color entre
el castany i el groc que s'aplica a la pell i als cabells, en canvi la paraula rosa (i una s) amb “o” oberta
és la flor del roser. Déu amb “e” tancada (i accent diacrític) és la deïtat sobrehumana, i deu amb “e”
oberta, és el número, nou més un. Aquests significats podem diferenciar-los amb la pronúncia de
cadascuna. La e i la o poden ser obertes només en el cas de ser tòniques, la e i la o àtones no poden
ser obertes (excepte dèsset i dèneu).

Que ho explicara Don Juan García de Artés té una gran importància a causa que va predicar en valencià
però ell era d'Oriola. Oriola era la segona ciutat del Regne de València i en ple segle hi havia una doble
castellanització, la de la noblesa i la de l’emigració de la ciutat a la zona rural per a repoblar-la després
del despoblament causat per l’expulsió dels moriscos, que és cobert per murcians. Una de les
conseqüències de l'expulsió dels moriscos és la substitució del català pel castellà al Vinalopó i al
Segura. I des de la creació del Bisbat d'Oriola els bisbes designats són castellans o valencians
favorables per a la castellanització. Per això que García de Artés predicara en valencià té una gran
importància; perquè ell era dels pocs entre els qui van exercir el càrrec que sabien la nostra llengua.
37. Marc Antoni Ortí, “Dedicatòria” al llibre de festes de València (1639)
(Siglo Quarto de la Conquista de Valencia a sus muy illustres señores Jurados, Racional, Síndicos y
Escrivano. Valencia: Juan Bautista Marçal, 1640. F-f. 3; ed. de J.D. Climent, L’interès per la llengua dels
valencians, Consell Valencià de Cultura, 2003, p. 93-95)
LLIÇÓ 4
1 Algunes persones de les que saberen que jo estava ocupat en escriure estos discursos
2 han tengut per defecte l’haver-los escrit en llengua castellana, pareixent-los que,
3 tractant de festes de València, fóra més acertat escriure-les en llengua valenciana. I no
4 puc deixar de confessar que en alguna part tenen raó (...). Però, encara que en esta
5 llengua participara aquest llibre de tanta elegància com en la llatina li poguera donar
6 lo mateix Ciceró, solament servira per als valencians; i (...) essent d’altres nacions, no
7 les entendrien si se’ls donàs la relació en llengua valenciana; (...). I així succés de
8 València és més acertat escriure’l en llengua més proporcionada a la inteligència de
9 totes les demés nacions, ab qui s’ha fet tan comuna la castellana. A més d’açò, encara
10 que em sàpia mal, hauré de dir tot lo que sent en orde a est particular, i és que no he
11 pogut deixar d’estranyar l’haver vist que en aquest temps haja pogut trobar-se valencià
12 que repare en açò. Perquè, si en algun temps (i no tan antic que jo no l’haja alcançat),
13 solia fer-se tan gran estimació de la llengua valenciana que, quan en les juntes de la
14 ciutat, estaments i altres comunitats algú dels valencians que es trobaven en elles se
15 posava a parlar en castellà, tots los demés s’enfurien contra ell dient-li que parlàs en
16 sa llengua, és ara tan al revés que casi en totes les juntes se parla en castellà. I encara
17 ha arribat est costum a introduir-se tan estretament que no sols se fa particular estudi
18 en procurar saber la llengua castellana, però també en oblidar la valenciana per la molta
19 abundància que hi ha de subjectes que els pareix que tota la sua autoritat consistix en
20 parlar en castellà (...), de què s’han vist en moltes ocasions ridícules experiències. I, si
21 no fóra lo principal motiu d’aquest llibre lo procurar que la notícia de tan grandioses
22 festes s’estenga per tot lo món, com elles ho mereixen, de boníssima gana l’haguera jo
23 escrit en ma llengua materna, mostrant lo molt que l’estime per pròpria i lo que·m pree
24 de saber-la parlar. (...)
25 Que (...) també pot valer-se la nostra llengua, en la qual m’ha paregut dispondre esta
26 dedicatòria perquè, així com en los discursos d’aquest llibre és estat necessari ajustar-
27 me ab la general indulgència de tots los que han de llegir-lo, és molt just que parlant
28 ab vostres senyories me valga de son propri llenguatge per a suplicar-los admeten
29 l’afecte i voluntat ab què els ofereixc aquest llimitat servei.
Història social de la llengua catalana Alicia Albertos Mira-Marcelí

Comentari de text.

El text objecte d’aquest comentari és la dedicatòria que escriu Marc Antoni Ortí al
llibre de festes de València l’any 1639. És aquest un text de tipus argumentatiu, ja que
l’autor hi justifica, mitjançant l’exposició de diverses raons, que haja escrit en castellà, i
no en valencià, una sèrie de discursos. El tema d’aquest text és, aleshores, la justificació
d’haver escrit en castellà, i no en valencià, el llibre sobre les festes de València.
L’autor del text és el poeta i comediògraf Marc Antoni Ortí (Nules, Plana Baixa,
1593 — València, 1661), secretari de la ciutat de València i del braç militar del regne.
D’entre la seua obra, ens interessa el paper que va exercir com a relator de festes: es veu
a Siglo Quarto de la Conquista de Valencia a sus muy illustres señores Jurados, Racional,
Síndicos y Escrivano (1640), sobre les festes dels anys anteriors, en què trobem el text
objecte d’aquest comentari.
Aquesta “Dedicatòria” presenta la clàssica estructura tripartida dels textos
argumentatius: introducció, des de la línia primera fins la quarta; cos argumentatiu, en
què l’autor addueix les raons per les quals redacta l’obra en castellà, i que s’estén des de
la cinquena línia fins la vint-i-quatrena; i conclusió, des de la línia vint-i-cinquena fins el
final.
A la primera de les parts, la introducció, es presenta el problema: algunes persones,
conscients que l’autor estava escrivint el seu llibre en castellà, li recriminen aquest fet
amb l’argument que, tractant-se d’un llibre sobre les festes de València, seria més adient
escriure’l en la llengua pròpia de la ciutat. És significatiu el fet que, davant d’açò, Ortí
declara que «en alguna part tenen raó».
És a la següent part, però, la del cos argumentatiu, la que resulta més interessant per
al nostre comentari. Explica que la nostra llengua seria igualment idònia per a escriure el
llibre de les festes, però que aleshores només podria ser llegit pels valencians, i no podria
ser entès per altres nacions. És aquesta la primera de les raons perquè ha escrit el llibre
en castellà: perquè persones que no parlen valencià el puguen entendre i el llibre siga
àmpliament difós. En conseqüència, expressa que és més encertat escriure aquest
continguts en una llengua compartida amb altres nacions; açò és, en llengua castellana.
A continuació, i tot i que li «sàpia mal», explica el seu desgrat davant la gent que li
retrau que escriga en castellà, i ho justifica de la següent manera: posa d’exemple que
abans «en les juntes de la ciutat, estaments i altres comunitats», quan algú parlava en
castellà li ho retreien i exigien que parlara en valencià, però manifesta que la situació ara
Història social de la llengua catalana Alicia Albertos Mira-Marcelí

és a l’inrevés, i que l’idioma de les juntes és el castellà. El que l’autor pretén transmetre
és que ja no és ara estrany la tria del castellà en comptes de la nostra llengua.
Afig, a més, que no es tracta només d’un major interés pel castellà, sinó també per
l’oblit de la llengua pròpia, vist que la llengua castellana és considerada d’autoritat. I
tanca aquesta part confessant que, si l’objectiu amb què escriu aquest llibre no fora la
difusió de les festes de València per tot arreu —recordem: per altres nacions—, no
haguera dubtat a escriure’l en la seua llengua materna, la qual manifesta estimar i estar-
ne orgullós.
No ha d’estranyar, per cert, aquest fet: autors del segle XVII com ara Jeroni Pujades,
Francesc Martí, o el nostre mateix, es senten culpables per escriure en castellà en una
societat que és encara majoritàriament catalanoparlant i, a mode de compensació, fan
elogi de la llengua del poble.
Per últim, a la darrera part, explica que, de la mateixa manera que ha considerat més
adient el castellà per al seu llibre, ha considerat el valencià més adient per a aquesta
dedicatòria per demanar al les «vostres senyories» —és a dir: als Jurats, Racional, Síndics
i Escrivà— que entenguen aquestes raons, així com les motivacions del llibre mateix.
Es tracta, el text, en definitiva, de la justificació d’un autor que, sentint-se culpable
per escriure en castellà, prova d’adduir raons de pes perquè el públic entenga per què ha
decidit fer-ho així i no en una llengua que declara estimar igualment. Està inserit en una
època en què, encara que el valencià era encara la llengua de la majoria de la població, el
castellà comença ja a llevar-li àmbits d’ús: un d’aquests, i que ens ocupa, el de la
literatura.
Història social de la llengua catalana Alicia Albertos Mira-Marcelí

38. Antoni Ignasi Descamps, pròleg al Llibre de la Congregació (1666)

(Llibre de la Congregació y germandat de la Sanctissima Verge del Socorro. Perpinyà, Joan Boude, 1666.
A. Rossich: "Una qüestió d'història de la llengua catalana: el reconeixement de la vocal neutra", dins
Balsalobre & Gratacós, eds., La llengua catalana al segle XVIII, 1995, Barcelona, Quaderns Crema, p. 119-
200; p. 144-146).

1 À de notar-se que dels catalans alguns úsan en lo pronunciar y en lo escríurer, en

2 differents vocables, de la lletra a y altres de la e, com en los noms que tenen la
3 terminació singular acabada en a, com aquesta veu: sciència, o doctrina y les semblants,
4 en lo plural diuen uns scièncias o doctrinas, y altres sciències o doctrines. A estos
5 seguiré, axí perquè úsan de aquest modo de parlar les ciutats de Catalunya aont se parla
6 millor la llengua catalana, com són les de Tortosa y Lleyda, y d'elles lo à pres la de
7 València, que fonc dels naturals de les mateixes conquistada quant estava en poder de
8 moros (...).
9 De la dita regla inferesch una altra falta en molts, y és que per dir peccat, que baixa del
10 vocable llatí peccatum, diuen paccat, y per dir emperador, de imperator, pronuncían
11 amparador, mudant la lletra e en a; com també per dir pare y mare diuen para y mara,
12 no conformant-se amb la e que pòrtan en si los noms llatins de aont naixen, que són
13 pater y mater; y lo mateix dich de altres semblants noms. (...)
14 Dich en les sobredites veus, que no és per a totes aquella regla general, y per zo se à de
15 observar y tenir atenció principalment a l'ús y al modo com pàrlan y escriuen los més
16 pràtichs, perquè la institució dels noms y significació solament té dependència y
17 naixement dels hòmens sabis, que la donaren als vocables. Lo qual se podria verificar
18 en altres noms, que, per no ser llarc y per no multiplicar exemples, callo. Ab què se
19 confirma lo que é dit, que la principal regla que se à de seguir és la que platícan en la
20 llengua los autors més clàsics d'ella, y com veja que los més de los que an escrit en
21 nostra llengua escriuen los dits noms en e y no en a, seguesch la tal idea. Si bé en lo
22 púlpit indico per millor seguir lo ús commú del poble aont se parla, y dir las doctrinas
23 o les doctrines conforme la pronunciació de aquell, perquè tal vegada aparexeria als
24 oients parlar melindrós, y seria occasió de risa y de pensar que és afectació lo dir les
25 doctrines aont tots diuen las doctrinas y las scièncias, etc, y al contrari, pronunciar ests
26 mots ab a en los pobles que diuen les doctrines, les sciències, etc., los parexeria un
qual parlar bàrbaro o grosser.
27
Història social de la llengua catalana Alicia Albertos Mira-Marcelí

Aquest text correspon al pròleg del Llibre de la Congregació y germandat de la

Sanctissima Verge del Socorro. És un text gramatical i el tema és l’ús de les vocals a i e
en els diferents parlars de la llengua catalana. L’autor és Antoni Ignasi Descamps, que
redactà el text a Perpinyà l’any 1666.
El text és un estudi sobre els parlars catalans. En aquest cas, Descamps es centra en la
pronúncia i l’ús de les vocals e i a depenent de la zona geogràfica estudiada. El text es
divideix en tres parts, en les quals es presenta l’estudi i s’aplega a una conclusió.
A partir del segle XVI, es produeix un distanciament entre els parlars del territori
catalanoparlant degut a la incomunicació interterritorial, la qual cosa ocasionà la creació
dels dialectes. Entre les diferències dialectals trobem l’elisió de la pronuncia de la r final
i el subjuntiu acabat en i en el català oriental, i també se li afegeix el tema que tracta el
text que comentem: l’ús de les vocals a i e.
El text es divideix en tres parts. La primera, de la línia 1 a la 8, planteja el tema i explica
que alguns parlars fan el plural de les paraules acabades en a, en a, i d’altres en e (doctrina
varia entre doctrinas o doctrines). L’autor explica que el plural en e és típic de Catalunya,
en específic de les ciutats de Tortosa i Lleida, i afegeix que València ha copiat aquest
procediment.
La segona part, de la línia 9 a la 13, explica que la diferència en l’ús d’aquestes vocals no
és única i exclusiva dels plurals, sinó que també s’ha vist experimentada en altres casos,
com ara la pronuncia para i mara per les paraules pare i mare.
La tercera part del text, de la línia 14 a la 27, fa una reflexió en la qual conclou que no hi
existeix una regla oficial pel tema que s’està discutint, i que per resoldre els dubtes de les
formes de parlar, cal prestar atenció a com es pronuncia en el lloc al qual anem, per tal de
no fer el ridícul dient emperador en un lloc on la pronúncia adequada seria amparador.
A més a més, Descamps fa una diferenciació entre ambdós parlars i utilitza els adjectius
“melindrós” i “bàrbar” per acompanyar la seua explicació. En aquest tret, l’autor
evidencia que en el segle XVII, quan algú volia utilitzar un llenguatge formal o parlar
d’una manera més adequada, s’utilitzava la varietat occidental (predominança de la vocal
e). Per això es relaciona amb un parlar melindrós, suau i elegant, perquè era la varietat
correcta. Contràriament, el parlar oriental es considerà bàrbar i grosser, no adequat al
nivell lingüístic que hauria de tindre un capellà. Aquesta percepció continuà d’eixa
manera fins l’arribada de Pompeu Fabra en el segle XIX.
Amb aquest text s’evidencia la creació dels diferents dialectes del català. A poc a poc
canvia la pronúncia i la forma d’escriure, certes característiques lèxiques i temes fonètics.
Història social de la llengua catalana Alicia Albertos Mira-Marcelí

El català oriental actualment utilitza la vocal neutra (Descamps haguera dit la a) per fer
plurals mentre que el català occidental continua amb la e, a més de basar la normativa
lingüística en la varietat oriental en lloc de l’occidental. Estudiar l’evolució i la situació
de la nostra llengua en segles anteriors és essencial per entendre el funcionament actual
d’aquesta.
Història social de la llengua catalana Alicia Albertos Mira-Marcelí

39. Joan Batiste Ballester, “Al lector”, Ramellet del Bateig (1667)
[Ramellet del Bateig del Fill i Fillol de València, el Apostòlich Sanct Vicent Ferrer, que de les flors i
violes que dix de les sues vertuts, compongué, en lo Sermó que predicà el Doctor Juan Bautiste
Ballester. Edició de J.D. Climent, L’interès per la lengua dels valencians, Consell Valencià de Cultura,
2003, p. 88- 90).

1 Que sia la lengua valenciana millor que totes les d'Europa, en aprés de la lengua
2 sancta, que és la hebrea, a no haverho yo defensat en públiques conclusions, no
3 m'atreviria a estamparo; y és cert, perquè ademés de la gràcia, brevetat, concisió,
4 més que lacònica y energia sua, és molt sentenciosa, significativa, conceptuosa y
5 aguda y té emfàtica valentia, força i magestat en ses paraules. Alguns opinions
6 antichs, vent que la nostra lengua juga més i es val de la S i de la E, com la castellana
7 de la O i la llatina de la I, i com la E i la S són de les lletres de més dolça
8 pronunciació, dihuen que la valenciana és molt suau y dolça. Yo no·m vull fer ara a
9 eixa sancella, ni portaro per eix camí son avantatge, sinó, encara que fos aspra, que
10 també és scabrosa y molt trencada la hebrea, y és ben sabut, que és la millor, y és la
11 que es parlarà en lo Cel, y es parlà en lo Paradís, y és cert que Iesu Christ y sa Mare
12 parlaren en lengua hebrea, de la qual té la nostra moltíssims vocables. Parlava's lo
13 valencià lenguage en Provenç (...) y ara en Catalunya, Regne de València, Mallorca,
14 Menorca y Ivisa. Però als més, els queda al pronunciar-la cert margall, que no·l
15 tenim los d'esta Ciutat. (...) Per a convertir Déu les nacions, els donà als apòstols do
16 de llengües, que és gran cosa per a convertir parlar a cada hu en la seua lengua. Però
17 a Sant Vicent, en gran privilegi seu y de la nostra lengua, li concedí que predicant
18 en valencià, l'entenguessen totes les nacions, com si predicara en lengua d'ells; favor
19 que no·l féu als apòstols, encara que plogueren llengües sobre ells. (...) Té l'avantage
20 la valenciana de tenir set vocals, perquè en té dos de O, y dos de E, al modo de
21 Òmicron i Omega, y el I, y Ýpsilon dels grecs, y així té també més diphtongos,
22 perquè diferent diphtongo és el de deu, que és adverbi de conte, de Déu, quant és
23 nom de nostre senyor o verb. (...) També es deixen y menchen les vocals al principi,
24 al modo de la italiana y Latina, com Spiritus, Stilus, Scelus, y així diem, Scriure,
25 Scombrar, etc, etc. (...) També he volgut donar, amich lector, este regletes, encara
26 que fluix raig per a els pasos de tan espesa fosca, perquè he possat estudi que casi
27 tot lo Sermó tinga paraules tan valencianes que ni mudant-les la terminació, no les
28 pugues castellanechar, y és
29 menester habilitar, encara per a scriure y legir.
COMENTARI DE TEXT – JOAN BATISTE BALLESTER (1667)
Història social de la llengua catalana Alicia Albertos Mira-Marcelí

Ens trobem enfront d’un pròleg a un sermó de Sant Vicent Ferrer ; per tant, és un text de
caràcter religiós. El text tracta la comparació i defensa de la llengua valenciana davant
dels altres parlars arreu del territori catalanoparlant. L’autor del text, que va ser redactat
en 1667 a València, és Joan Batiste Ballester. Aquest fragment apareix abans del sermó
anomenat “Ramellet de bateig” i va dirigit a tot tipus de lectors o oïdors, per tant, és un
text de caràcter públic.
El segle XVII fou una centúria de decadència de la llengua catalana en el Regne de
València. La majoria dels escriptors acostumaven a escriure en castellà, i si ho feien en
valencià, tractaven de justificar-ho d’alguna manera. Aquest no era el cas de Ballester,
que, com veiem, escriu en valencià.
Línies 1-5: Comença el fragment qualificant la llengua valenciana com una llengua, lato
sensu, bonica i agradable. De fet, comenta que, igual que el llatí tendeix a usar més la
vocal i; en el cas del castellà, la o, i la e (a banda de la s) les que més usem els valencians,
que ell considera més dolces. Personalment, crec que fa una anàlisi prou idealitzada de la
fonètica de les llengües de l’època. No obstant això, podem observar que, almenys en el
fet que el castellà utilitze amb més freqüència la vocal -o té raó quan el comparem la
nostra llengua: alto-alt, negro-negre, etc. A banda, com a conseqüència del sorgiment del
pensament de lligam entre llengua i nació (lliçó 3), també fa referències religioses a la
figura de Sant Vicent Ferrer i els apòstols afirmant que, havent predicat en valencià,
l’entenien totes les nacions del món (línia 17-19).
Tot seguit, remarca alguns trets característics del valencià i els compara amb els altres
parlars del català arreu del domini lingüístic: s’hi pot veure com l’autor afirma com a la
majoria de territoris de la nostra llengua parlen amb un “cert margall”, cosa que té un
significat figurat: si la planta dita margall té arestes i espigues, la manera de parlar-la els
valencians seria “més suau”. Aquesta afirmació acientífica es pot veure reflectida en
l’actualitat amb l’actual fonètica del català oriental central i del català oriental balear. Ells
tenen una fonètica més velaritzada, per exemple, les -o del final les pronuncien com una
-u, o les vocals –e i –a àtones les pronuncien neutres. Un últim matís fonètic a comentar
és que afirma que el valencià té dues E i dues O, a la qual cosa només li trobe una
explicació: fa una al·lusió a les dues vocals del català que poden ser obertes i tancades,
per això diu que n’hi ha dues de cadascuna. També, una altra característica d’aquest
fragment és el fet que l’autor es refereix a la llengua com a valenciana, cosa que, com
hem vist en el punt 4.3., és habitual al Regne de València a partir del segle XV. Però crida
l’atenció que reconeix que no és llengua exclusiva del País Valencià quan hem vist que
especifica tots els territoris on es parla (línies 13-14).
Història social de la llengua catalana Alicia Albertos Mira-Marcelí

40. Tratat de adages y refranys, de Carles Ros (1736)

(Tratat de adages y refranys valencians, y practica pera escriure ab perfecciò la Lengua
Valenciana, València, Impremta de Josep Garcia, p. 11-13, 32-33).
LLICÓ 5 (primer)
1 Tambè no dubte, prudent Lector, aurà alguns, que per mocegar la obra, puix may falta
2 qui à tot tira quixalada, y de ordinari sol ser la boca questà sens dents, quem diràn: la
3 llengua Valenciana, hui en dia, ni sestima, ni usa; y a què pot vindre traure yo aquest
4 Tratadet, ni cansarmen aquell Lenguatje que no servix? Responch. En estos afanys
5 meus fas yo dos coses à un temps. La una es, acreditarme de bon Valencià, y amant de
6 la mia Lengua, obligaciò que cada hu de per si tè, sia de la Naciò que vulla, puix dèu
7 aprear, y defendre les coses de la sua Patria, y tambè el Lenguatje, encara que no tinga
8 pera què; quant, y menys encontrantse en lo nostre Idioma tantes grandees,
9 excellencies, y circunstancies per a ser amat; com algunes de elles ne tinch ponderades
10 en lo breu Tratat que imprimì en lany 1734 en llengua Castellana, intitulat Origen, y
11 Grandezas del idioma Valenciano; el que confie reimprimirlo, anyadintli mòltes
12 noticies ques folgaràn tots de lligirles. Laltra, que per la llengua Valenciana salcança, y
13 deprèn à escriure la Castellana ab mes fonaments, y seguritat quels mateixos
14 Castellans; com així ho tinch tambè imprès en un fullet de paper, y llenguatge Castellà,
15 intitulat: Norma breve, por la que los Valencianos (sin hazer estudio particular en la
16 Orthographia) sabràn escrivir medianamente la lengua Castellana (guiandose por la
17 Valenciana) segun el uso mas rector, conforme de los Eruditos, y ajustado à los
18 fundamentos de los Antiguos. (...) No perque nostra llengua Valenciana està hui en dia
19 arrimada [‘bandejada’], puix apenes se escriu en ella cosa alguna, han de pensar ques
20 roin; perque entre les entranyes de la terra, sol aver minérs de or amagats, y quant se
21 descobrin,[sic] troben alli aquells tesors, que valen lo mateix, y sestimen com si no
22 haguèren estat sepultats: aixì nostra Lengua, tostem [sic] que la traèm à llum, se
23 coneixen los quilats de sòn valor. La escusa que fins hui han tengut mòlts pera no lligir
24 bè, ni escriure nostron Idioma, de que no està en us, ni Orthographia Valenciana
25 tenìen, nols valdrà ara; puix entre el llibret de ma Practica, y este dels Refranys, y
26 Adages, ab los dos Diccionaris de noms, questàn al ultim daquest Tratadet, se
27 encontrarà quanta dificultat se puixa oferir ben declarada, que à ocasiò de ser yo tan
28 amant de nostra Lengua, y aver possat en ella tanta aplicaciò, he pogut tocar, y
29 descobir lo mes dificil, y precis, que ha conegut necessari.
Història social de la llengua catalana Alicia Albertos Mira-Marcelí

Comentari 40. Tratat de adages y refranys, de Carles Ros (1736)

El text a comentar és un fragment de l’obra Tratat de adages y refranys, de Carles Ros,

escrit en 1736. És aquest un text pedagògic i educatiu, ja que l’autor exposa unes raons
amb la idea de defensar la seua llengua. El tema d’aquest fragment és la manca de suport
a la llengua valenciana, principalment pel monarca Felip V, qui tenia la intenció
d’eliminar aquest idioma, idea que va estendre per tot el territori del Regne de València
a la força.

L’autoria del text se li atribueix al valencià Carles Ros i Herrera (1703-1773) notari,
lexicògraf i editor que va promoure i defensar l’ús del català al llarg de la seua vida.

L’obra, que data de l’any 1736, es redacta a València i ens hi trobem en una situació on
el català s’hi veu damnificat per les mesures repressives i totalitàries del monarca Felip
V al Regne de València, reflectides al Decret d’Abolició dels Furs de l’any 1707, on
apareix, entre d’altres institucions afectades, el notariat. Ens situem en un procés de
castellanització per part de l’Estat espanyol en tots els àmbits, començant per
l’administració, després venien l’Església i per últim l’educació.
Quedava reflectit en el Libro de Instrumentos que les còpies que demanaren els
interessats, haurien de donar-se en llengua castellana. En el cas que els notaris no
compliren aquesta llei, serien sancionats. Des de l’any 1740 cap endavant, a l’Església es
demanava que els mots i les expressions es realitzaren en idioma castellà. En cas contrari,
el capellà en qüestió seria multat.
A partir de l’any 1768 l’ensenyament del català també seria una afectat perquè s’obligava
a impartir les classes en llengua castellana amb la finalitat d’estendre “el idioma general
de la Nación” com bé apareix en la Real Cédula de Aranjuez, 1768.
Així mateix, no es permetia que els xiquets parlaren en català sinó que havien de fer-ho
en castellà “para la mejor pronunciación” com s’hi pot trobar a L’Arxiu municipal
d’Alcoi, 14 de abril de 1787. Amb la intenció d’acabar amb el català i substituir-lo pel
castellà en tot el País Valencià.

Aquest text va dirigit a una població de lectors de parla catalana i potser la intenció de
l’autor és convèncer aquells que no són afins a les seues idees.
Història social de la llengua catalana Alicia Albertos Mira-Marcelí

El text en qüestió, és un conjunt de fragments i es divideix en tres parts. La primera

d’aquestes, abraça des de la línia u fins a la quatre, la següent, des del final de la línia
quatre fins a la vint-i-tres i per últim la darrera part, des de la meitat de la línia vint-i-tres
fins a la vint-i-nou.
En la primera part s’exposa el problema, que és la infravaloració del català per part
d’algunes persones. I a més, s’exposa la finalitat d’aquest tractat, que és ni més ni menys
que mostrar que es pot usar el català.
A la segona part, s’expliquen les dues intencions que es fan alhora amb aquest tractat: La
primera, que és dotar de valor el nostre idioma, per les “seues grandees, excellencies y
circunstancies per a ser amat”. L’altra, però, mostra la idea que, mitjançant els
coneixements de l’idioma català es podrà arribar a escriure llengua castellana al nivell
que es demana: “Los valencianos sabràn escrivir medianamente la lengua
castellana”(...)“segun el uso mas rector, conforme de los eruditos, y ajustado à los
fundamentos de los Antiguos”. És a dir, se’ns diu que el valencià per si mateix no té valor,
però podem utilitzar-lo per a aprendre el castellà, que serien allò realment important. Ros
no pensava així sinó que oferia l’argument per a aquells que valoraven poc el valencià.
Tot seguit, explica que malgrat la intenció d’acabar amb el nostre idioma, s’ha de pensar
que no perquè aquest estiga subestimat vol dir que no tinga importància, i que quan
aconseguim que rebrote, tindrà el mateix valor que qualsevol altra llengua.
En darrer lloc, expressa que, fins al moment en què Ros escriu, els qui no llegien i
escrivien en català ho feien excusant-se en una insuficiència de material didàctic per al
seu aprenentatge. Finalment, es deixa constància que les seues obres tenen un objectiu
didàctic i a més, s’hi podran trobar totes les dificultats que es puguen tindre, ben
aclarides, per tot l’interès que hi ha posat.
El text, en definitiva, no és més que una apel·lació al poble i una mostra de les riqueses
que aporta el català. Al cap i a la fi, la intencionalitat és en donar a conèixer una nova
eina a disposició dels qui diuen que no tenen material per a aprendre l’idioma.
Història social de la llengua catalana Alicia Albertos Mira-Marcelí

41. Cartillas Valencianas, de Carles ROS (1751)

(Breve esplicacion de las Cartillas Valencianas, València, Impremta de Cosme Granja,
p. 19-20).
LLIÇÓ 5
1 Por razón de que quanto actualmente se practìca en Valencia, en las Oficìnas de
2 Escrivanos, y Actuacion de Tribunales, que los Despachos, Titulos, Provissiones,
3 Decretos, Memoriales, y Cartas Missìvas: se estiende todo en Castellano: y que en las
4 Escuelas de Niños se enseña esta Lengua (como general que es en España) importa
5 conservarse la Valenciana; pues con la inteligencia de las Cartillas Valencianas, y la de
6 esta Esplicacion, tendran los Naturales norma segùra para escrivir muchissimas
7 dicciones de la Castellana (…).
8 Por el uso general de la Lengua Castellana, en esta Ciudad, conviene tambien
9 conservar la Valenciana (…).
10 En las Oficìnas de los Tribunales de Justícia, se hallan (en esta Ciudad de Valencia, y
11 su Reyno) continuamente presentados, instrumentos antiguos, en Valenciano, en los
12 que se funda el derecho de las Partes, y necessìtan à vezes traducirse en Castellano; y
13 con dificultad se halla ya persona que lo sepa hazer: y èsto precissa no dexar perder la
14 Lengua Valenciana: mayormente aviendo tantos libros, y escrituras pùblicas en èlla;
15 porque en tiempo passado se estendía todo en esta Ciudad, y Reyno, en su Materno
16 Idioma: tanto en pluma, como en molde: y en el presente se usa en los Archivos de las
17 Parroquiales de Valencia, libros de Bautismos, Confirmaciones, Mortuorios, y en
18 algunos otros Escritos, aunque pocos.
19 (…) en las Fiestas, ò Funciones pùblicas, que se ofrecen (…) se cuelgan Poesìas por
20 las parèdes, entre las Castellanas, y Latìnas, suele aver de Valencianas: y èstas, en lo
21 que toca Orthographìa, es vergüença verlas, como salen escritas: y apenas hay persona
22 en Valencia que las sepa leer, siendo su Lengua Materna: lo que dà que murmurar a los
23 Forasteros. (…)
24 Aunque la Lengua Valenciana quieran dezir los ignorantes, no sirve hoy dia, ni es de
25 provecho alguno, deve estimarse, pues por èlla, con esta Breve Esplicacion, tendràn los
26 Valencianos methodo seguro para bien escrivir las dicciones de dificultad, ò dudosas
27 en la Lengua Castellana: y siendo èsta la general en España, y la que universalmente se
28 enseña en las Escuelas de Niños, y con la que casi todo se practica, escriviendo:
29 quantas reglas se daràn para Adelantamientos en su Orthographía, seràn de utilidad
30 para los Valencianos; como queda mencionado.
Història social de la llengua catalana Alicia Albertos Mira-Marcelí

COMENTARI DE TEXT:
El text producte de comentari són les Cartilles Valencianes escrites per Carles Ros l’any
1751 a València i impreses a la impremta de Cosme Granja. El fragment que trobem
pertany a les pàgines 19 i 20 d’aquestes cartilles. Es tracta d’un text pedagògic perquè
pretén educar els seus conciutadans. El tema d’aquest fragment és la conservació del
valencià a les escoles i en altres àmbits escrits, encara que la llengua obligatòria per a
l’ensenyança i per als documents jurídics siga el castellà.
L’autor d’aquestes cartilles és Carles Ros Herrera, notari, defensor i promotor del
valencià per al seu coneixement. És considerat un dels precursors de la Renaixença
literària Valenciana. Va nàixer l’any 1703 a València i va morir l’any 1773 a la mateixa
ciutat. Aquestes cartilles les va publicar a la impremta de Cosme Granja l’any 1751 a
València. El destinatari. són els valencians capaços de llegir.
El context d’aquest document és criticar les lleis de Castella que es van imposar després
de la victòria de Castella sobre el Regne de València, i que amb aquestes cartilles es
procurava mantindre viva la llengua valenciana encara que el castellà fora la llengua
oficial. Tots aquest fets es van esdevenir a conseqüència de la pèrdua del poder polític de
la Corona d’Aragó i la posterior annexió a la Corona de Castella.
Aquest text presenta tres parts: (línia 1-9), (línia 10-23) i (línia 24-30).
A la línia 1-9, podem veure en quins àmbits reclama Ros que torne l’ús del valencià: a les
oficines d’escrivans, als tribunals, als despatxos, en els títols, provisions, decrets,
memorials i a les cartes missives; en una paraula i segons la nostra manera actual
d’expressar-ho: en el llenguatge administratiu i jurídic. Quant a les escoles de xiquets, on
sembla que s’havia introduït el castellà en època de Ros, sorprèn que això ocorreguera
abans de la Real Cédula de Aranjuez (1768).
A la línia 10-23, ens explica que als tribunals valencians es troben documents en valencià
antics que de vegades cal traduir al castellà, i per a que açò siga possible cal saber valencià
per poder traduir. Exposa que, havent tants documents i escrits en valencià als arxius, el
valencià cal saber-lo. És una manera que troba Ros per a justificar el material pedagògic
que presenta als seus lectors: les Cartilles valencianes.
A l’església la castellanització és més tardana i encara en època de Ros s’escriu
oficialment en valencià a la major part del territori valencià i per això Ros diu que convé
conèixer les seues cartilles. Bé és cert, que a la diòcesi d’Oriola ja havien començat els
bisbes a obligar a usar el castellà als rectors de les parròquies. També s’usava el valencià
encara en festes o els cartells que es penjaven pels carrers, però hi havia moltes faltes (“es
vergüença verlas”, l. 21) i per això és important que la gent conega les cartilles de Ros.
Per últim, a la línia 24-30, Ros diu que encara que els ignorants -o la gent amb mala
voluntat- diguen que el valencià no val per a res, ell demostra que amb les seues
publicacions es pot escriure correctament el valencià.
Història social de la llengua catalana Alicia Albertos Mira-Marcelí

42. Instruccions per a la ensenyansa de minyons, de Baldiri Rexach (1749)

(Lluís-Anton Baulenas, Manual de llengua catalana per a ús i bon aprofitament dels estudiants de COU,
Barcelona, Gea Edicions, 1985, p. 140-141).
LLIÇÓ 5
1 Entre totes les llengües, la que ab més perfecció deuen saber los minyons, és la llengua Comentado [nh13]: Prep. Amb.

2 pròpia de sa pàtria, perquè lo defecte és molt més culpable i feo per un minyó que té Comentado [nh14]: Xiquet, pàrvul.
Comentado [nh15]: Forma prefixada provinent de la
3 estimació; i perquè los minyons tinguen o sàpien un bon modo de parlar en la pròpia paraula grega phaiós, que significa ‘fosc’.
4 llengua és precís que los pares i mestres procúrien que davant d'ells ningú pàrlia
5 rústicament, vull dir que ningú gàstia expressions o paraules grosseres,
6 desproporcionades i poc honestes, perquè semblants paraules queden molt imprimides
7 en sa tendra naturalesa. (...) I com no fàltien catalans que a vegades desprecien nostra
8 llengua, és precís advertir aquí que la rusticitat, grosseresa i falta de termes que li
9 imputen, provenen de dues causes. L’una és que les dites persones tenen lo geni
10 d’estimar més lo que és foraster. Per la raó contrària hi ha catalans que prefereixen la Comentado [nh16]: Que es troba en un poble o en un país
que no és el seu.
11 llengua catalana a totes les demés perquè sols estimen lo que és de sa pàtria, o bé perquè
12 com no estan acostumats a oir parlar altres llengües, los apar que són dures, seques i Comentado [nh17]: Forma del verb paréixer.

13 dessabrides, singularment si no les entenen. La segona causa és perquè hi ha poc Comentado [nh18]: Sin. Insípid, insubstancial.

14 cuidado en esta província d’ensenyar a parlar lo català ab aquella perfecció i gentilesa

15 que se deuria parlar. (...) En quant a la còpia o abundància de veus per explicar-se, cada Comentado [nh19]: Abundància o gran quantitat.

16 llengua té les bastants per explicar lo que comprèn, i encara que la grega, llatina i Comentado [nh20]: Es refereix a les veus.

17 espanyola són més abundants que altres llengües, però és perquè han usurpat moltes Comentado [nh21]: Apropiar-se sense dret.

18 veus d'altres llengües. (...) I és cert que si en català s'escrigués tanta còpia de llibres com
19 en llatí i en castellà, vindria a ser nostra llengua tan fèrtil en les veus com en la llatina i
20 espanyola, perquè los hòmens doctes aplicarien a nostra llengua totes aquelles veus que
21 vindrien bé per explicar les coses, així com se fan en la llatina i espanyola. Però m'apar
22 que la llengua catalana té un gran avanç o una gran excel·lència sobre les demés, perquè
23 té una gran aptitud i proporció per apendre i entendre les demés llengües, pues Comentado [nh22]: Verb aprendre.

24 l'experiència ensenya que los catalans fàcilment aprenen de parlar son llenguatge, però Comentado [nh23]: Adj. El seu, la seua.

25 molt al contrari succeeix a les nacions estrangeres que vénen en esta província, les quals
26 ab dificultat entenen nostre llenguatge i ab molta dificultat l'aprenen de parlar.
27

TIPUS DE TEXT:
Es tracta d’un text de tipus pedagògic i educatiu, ja que tracta l’ensenyança dels nens.
Història social de la llengua catalana Alicia Albertos Mira-Marcelí

TEMA DEL TEXT:

El tema principal del text és l’ensenyament del joves catalans a parlar la llengua de la
pàtria, com ha d’ésser aquest i les facilitats i dificultats que tenen les persones estrangeres
i catalanoparlants per aprendre llengües.

AUTORIA, DATACIÓ, LLOC DE REDACCIÓ I DE REFERÈNCIA HISTÒRICA:

L’autor és Baldiri Rexach.
Per altra banda, la datació del text és 1749.
Pel que fa al lloc de redacció, no es pot saber amb certesa, ja que no ho menciona. Quant
a la referència històrica, el text objecte d’estudi pertany al segle XVIII en què es van
produir una sèrie de prohibicions contra l’ensenyament en llengua catalana.
El públic al qual va destinat el text és els professionals de la pedagogia.

EXPLICACIÓ I INTERPRETACIÓ DEL CONTINGUT:

El següent text està format per vint-i-set línies, separades en quatre fragments, dels quals
parlaré seguidament amb una major detenció. En el primer fragment podem veure que
l’autor explica la importància que té que els xiquets parlen la llengua catalana. Per tant,
els pares han de col·laborar i educar els seus fills de la forma més correcta, ja que els
xiquets ho capten tot i podrien aprendre paraules dolentes.
A continuació, en el segon fragment trobem una breu explicació de per què alguns
catalans rebutgen la seua llengua. Una possibilitat és que estes persones estimen més
altres llengües. Al contrari, hi ha persones catalanes que estimen més la seua pròpia
llengua perquè pensen que les altres són més complexes o per diferents motius. Una altra
possibilitat seria que molts catalanoparlants parlen la seua llengua però podrien millorar-
la i parlar d’una forma més correcta.
Pel que fa a la educació, en 1715 el Consell de Castella va proposar unes mesures.
Aquestes eren que no es permetia utilitzar llibres en català, parlar ni escriure en aquesta
llengua. Però només es va quedar en una proposta.
Entre 1715 i 1716 va tindre lloc la publicació dels Decrets de Nova Planta que van
establir, entre d’altres coses, que les lleis de Castella, tant en l’àmbit civil com en el
criminal, es practicaren en llengua castellana. A més, entre 1716 i 1717 es van donar
instruccions als corregidors de Catalunya i Mallorca perquè introduïren el castellà d’una
forma subtil.
Història social de la llengua catalana Alicia Albertos Mira-Marcelí

El que volien era uniformar lingüísticament el país sota la llengua castellana perquè la
uniformitat de la llengua era un senyal de dominació. Aleshores, perquè els catalans no
s’adonaren massa del que estaven fent, van fer aquestes instruccions per tal d’aconseguir
la unificació de manera dissimulada.
Posteriorment, en 1768, en la Reial Cèdula d’Aranjuez es va declarar que l’ensenyament
seria en llengua castellana.
Pel que fa al tercer fragment, que és el més breu, podem veure que l’autor considera que
les llengües clàssiques (grec i llatí) i el castellà són més riques que el català en vocabulari,
una mostra del prestigi que havia assolit el castellà, molt per damunt del català.
I al quart i últim fragment tracta de la diferència de llibres escrits en llengua catalana
escrits en espanyol o llatí.
Per altra banda, els catalans estaven més condicionats a aprendre l’espanyol però els
castellanoparlants no tenien per què aprendre la llengua catalana. Ací podem veure un
clar exemple de la diferència social entre les dues llengües. Per tant, els catalans havien
d’aprendre una llengua nova per a ells però, a l’escola encara no. Aquesta només era la
llengua oficial però penetrava a Catalunya com a llengua de prestigi. No ho feien perquè
se’ls donava millor aprendre llengües sinó perquè estaven condicionats pel marc polític
de l’Estat espanyol.
Al text objecte d’estudi podem veure una sèrie de paraules com són pàrlia (l. 4), gàstia
(l. 5) i fàltien (l. 7). Aquestes construccions es formen en una època d’incomunicació
entre catalanoparlants i, en conseqüència, de fragmentació de la llengua. Així, les formes
de subjuntiu clàssiques del català, evolucionen a la Catalunya oriental a formes acabades
en –ia, tal com mostra el text: pàrlia, gàstia i fàltien, que són formes de trànsit cap a les
actuals parli, gasti o faltin. A la resta de la llengua i, especialment al País Valencià, hem
mantingut les formes clàssiques en -e o -a: parle, gaste o falten.
Finalment, el que fa l’autor al llarg de tot el text és donar arguments per que estimem la
llengua catalana. Intenta dir-nos que ensenyem als joves la nostra llengua de forma
perfecta per a que li agafen estima i no la rebutgen per altres llengües com l’espanyol,
gràcies a la seua influència durant segles.
Història social de la llengua catalana Alicia Albertos Mira-Marcelí

43. Ventura Pascual, “El idioma regional en las escuelas nacionales” (1915)
(Ventura Pascual, El valenciano en las escuelas y en la vida social, Játiva, Tip. Virgen de la Seo, 1918;
edició de Vicent Torregrosa, Matéu Editors, Xàtiva, p. 6-7).

1 Mientras iban acercándose a la mesa del maestro para dar comienzo a la lectura,
2 dos muchachos de los más creciditos discutían en voz baja, no ha muchos días,
3 sobre cuál era la página por donde habían de empezar a leer. La voz no era tan baja
4 que no llegase a oídos del maestro la discusión, la cual, naturalmente, por tratarse
5 de niños de la huerta de Valencia, se había entablado en valenciano.
6 - ¿Qué lengua es esa?, dije increpando al más cercano, que parecía llevar la razón,
7 volviendo por los fueros del idioma oficial.
8 - La valenciana, me contestó mohíno, como fingiendo no comprender el alcance
9 de mi pregunta.
10 - Pues aquí se habla en castellano, añadí con firmeza.
11 Recalcitrante el niño, murmuró entre dientes:
12 - Es que yo soc valenciá.
13 Ni pude contenerme. Con dos cachetes castigué la rebeldía del muchacho insolente,
14 por conservar incólume el principio de autoridad; pero me dieron mucho que pensar
15 las palabras del niño y me dolía en el alma haberle dado aquel par de cachetes;
16 porque, en medio de su insolencia y rebeldía, tenía el niño muchísima razón.
17 La indisciplina había sido reprimida; pero quedaba en pie el gravísimo problema
18 planteado inconscientemente por aquel niño sobre el empleo del idioma nacional
19 en las escuelas de las regiones de idioma diferente.
20 No faltan pedagogos de mucho prestigio que han intentado resolverlo, colocándose
21 en diversos puntos de vista. Yo, puesto en circunstancias diferentes, expondré lo
22 que mi corta experiencia me enseña. (…) De aquí la ineludible necesidad de las
23 explicaciones bilingües a que tengo que recurrir constantemente para hacerme
24 entender de mis discípulos, a pesar de emplear un lenguaje estudiadamente sencillo,
25 ajeno de tecnicismos y palabras selectas (…). De aquí el preguntarles
26 continuamente por el significado valenciano de muchísima palabras del texto, cuyo
27 valor ignoran las más de las veces todos, los alumnos de la escuela, como pasó con
28 los términos jumento y consejo, entre otros muchos que
29 no recuerdo.
30
Història social de la llengua catalana Alicia Albertos Mira-Marcelí

Comentari de text: 43. Ventura Pascual, “El idioma regional en las escuelas nacionales” (1915)

El text objecte d’aquest comentari és la reflexió que escriu Ventura Pascual i Beltran sobre
el valencià a l’escola i en la vida social. És aquest un text de tipus pedagògic i educatiu perquè
l’autor explica els seus dubtes en la metodologia didàctica amb els seus alumnes. Per tant, el
tema d’aquest text és l’ús del català a principis del segle XX.

L’autor del text és Ventura Pascual i Beltran, un mestre xativí que va contribuir
decisivament a la consciència dels xativins sobre la seua història amb més de 80 treballs, la
majoria editats a Xàtiva. Escrigué també per a la premsa local i per al butlletí del "Círculo de
obreros católicos". Com a mestre destacà per ser partidari de l'ensenyament
en valencià juntament amb l'ensenyament amb el castellà. El text data de 1915, probablement
als inicis de la inquietud per l’ensenyament valencià d’aquest mestre. Cal recordar que des que
havien estat prohibides en l’ensenyament escolar totes les llengües espanyoles diferents del
castellà, entre les quals hi havia, naturalment el català (Real Cédula de Aranjuez, 1768), i,
específicament, al País Valencià havia estat reiterada aquesta ordre dènou anys després (Carta
Orden de 1787), el valencià no podia ensenyar-se legalment a l’escola i, evidentment, tampoc
no era llengua oficial. Ara bé, els xiquets no havien après bé el castellà encara a principis del
segle XX, com veurem en aquest text.

Aquest text segueix la següent estructura: una introducció, que compren des de la línia 1
fins la línia 5; un cos que compren des de la línia 6 fins la 20; i una conclusió que va des de la línia
21 fins el final.

A la primera de les parts, es presenta el problema: dos alumnes, en una escola valenciana,
parlen la seua llengua. Aquesta circumstància en aquests temps resultava il·legal, ja que estava
prohibit.

A la segona part d’aquest mateix text observem la repressió sobre el català que hi havia en
una situació escolar, ja que el mestre castiga aquests alumnes amb un parell de calbots. Aquesta
és la part més interessant per al nostre comentari ja que tracta a la perfecció el tema central, on
es fa una representació a escala del que és la repressió sobre un idioma.

Tot i el càstig que aplica sobre els dos alumnes, sí que podem observar que el mestre es
refà i admet que aquests tenien la raó però justifica el càstig físic dient que havia estat provocat
per la indisciplina dels estudiants. A partir d’aquest fet Ventura Pascual (el mestre i autor
d’aquest text) s’adonà que no es podia ensenyar el castellà sense participació del valencià, el
qual era necessari per a fer entendre el castellà, i opta per crear un mètode educatiu en què
ensenyava el valencià i el castellà alhora. Segons Pascual, era impossible que els alumnes
aprengueren bé el castellà si no coneixien la seua llengua també. El mètode
l'anomenà valencianisme pedagògic i l'exposà en el seu assaig breu El Valenciano en las escuelas
y la vida social, que va publicar el 1918 acompanyat del breu escrit en català Postals Valencianes.
Història social de la llengua catalana Alicia Albertos Mira-Marcelí

44. Valencia antigua y moderna, de Marc Antoni Orellana (1780-1813)

(Historia y descripción de las calles, plazas y edificios de Valencia. Edició d’August Rafanell, "Les
idees sobre l'apitxat de València a l'edat moderna". Estudi General: Revista de la Facultat de Lletres
de la Universitat de Girona, núm. 14, 1994, p. 13-49).

1 Y si en algún tiempo se le contaron tres lenguas a la de España, a saber, vascuence,

2 la castellana y la lemosina, después que ésta se dividió y con nuevas mejoras resultó
3 precipua [‘principal’] y muy especial la valenciana. (...) sucedió que siendo los
4 catalanes más tenaces en la observación de su idioma, y al mismo tiempo los
5 mallorquines, por isleños, menos expuestos a mixturarse con otras lenguas, han
6 conservado los unos y los otros menos alterada la primitiva lengua lemosina... Lo
7 que, por el contrario, los valencianos, ya por más remotos de la cuna y origen de
8 dicho idioma, y por la poca comunicación con las islas de Mallorca, y ya por la
9 muchas más familiaridad y trato con los castellanos, fueron dexando muchas voces
10 del rigoroso lemosín, y mixturándose su idioma con nuevos términos y nombres,
11 algunos castellanos, y otros italianos, y muchos apropiados de la lengua latina (a la
12 que reconoce la lengua lemosina por madre), vino a formarse un nuevo idioma
13 llamado Lengua Valenciana, que aunque era rigoroso lemosín en su principio,
14 empero por la agregación y adopción de nuebas, selectas y apropiadas voces, junto
15 con la suavidad y dulzura de la pronunciación que influye en el idioma, llegó por
16 sus particulares mexoras a reputarse por distincta de la lengua catalana. (...) Oyendo
17 hablar a 1os catalanes, mallorquines y valencianos, es muy fácil distinguir éstos de
18 1os otros, porque el hablar valenciano tiene la articulación suave, clara y jugando
19 y batiendo la lengua sólo con 1os dientes y paladar, lo que la habla catalana y
20 mallorquina es violenta, fuerte, áspera y rasgada (...). De la uniformidad antigua
21 del lemosín, común a estas provincias referidas, ha dimanado el que nos
22 entendemos mutuamente catalanes, mallorquines y valencianos, aunque cada
23 provincia, o tiene de por si adoptadas algunas particulares voces por la sucesión de
24 1os tiempos, y más que las otras la Nación Valenciana..., o ha conservado
25 tenazmente algunas de las palabras antiguas, siendo no muchas las que podrá
26 proferir la una provincia sin ser entendidas de la otra. (...) aunque ya no puede
27 llamarse una misma lengua la valenciana y la catalana, empero por la uniformidad
28 que entre ellas huvo conserva
29 cada una lo esencial para ser mutuamente entendida.
Història social de la llengua catalana Alicia Albertos Mira-Marcelí

Aquest text correspon a l’obra “Valencia antigua y moderna. Historia y descripción de las calles,
plazas y edificios de Valencia” del jurista i erudit valencià Marc Antoni Orellana, que fou
publicada l’any 1923. És un text historiogràfic i el tema és com ell veu que el valencià s’ha anat
separant i diferenciant del català de Catalunya i de les Illes Balears. No obstant això, a pesar que
totes tres varietats, amb el pas del temps, han adquirit diferències entre si, segueixen mantenint
la seua essència i açò fa possible la comunicació entre totes les persones que les parlen sense
cap problema.

El text fa referència a la secessionisme valencià al segle XVIII. L’autor d’aquest, Orellana, és dels
primers ideòlegs del secessionisme lingüístic valencià respecte de la llengua catalana, seguint
les idees d’un altre ideòleg del segle anterior (XVII), el també valencià Llorenç Matheu. Tots dos
defensaven el valencià com a llengua independent del català.

Podem dividir el text en tres parts:

La primera part (des de la línia 1 fins a “valenciana” de la línia 3) ens introdueix al tema quan
comença parlant de les llengües d'Espanya, i de com una d’elles, que ell anomena el llemosí,
s’havia dividit donant lloc a altres, entre les quals destaca el valencià. És a dir, el que explica
l’autor és com va nàixer el valencià de dins d’aquesta llengua comuna. Quan l’autor parla de
llemosí, un terme que pròpiament es referia al dialecte més preuat de la llengua occitana, que
conreaven els catalans en els segles XII i XIII, s’està referint al sentit que adquireix aquest terme
a partir del segle XVI, en què es refereix al català antic, és a dir del segle XV en arrere. Per tant,
l’autor afirma que el valencià naix del català, i que era la mateixa llengua en època antiga.

La segona part (des de “sucedió” de la línia 3 fins a “rasgada” de la línia 21) ens diu que els
catalans i els mallorquins han conservat la llengua comuna antiga menys alterada que els
valencians, que l’han castellanitzat més perquè el País Valencià ha tingut més relació amb els
castellans. Orellana aboca al seu text molts de llocs comuns habituals en aquesta època per a
compensar el desús del català entre els valencians. Ell, concretament, escriu en castellà i assigna
al valencià adjectius extralingüístics (suave, clara, etc) per a compensar la manca d’ús que fan
autors com ell, però també per a diferenciar-la de les altres varietats del català, que considera
llengües diferents; així, a aquestes últimes assigna adjectius de caire negatiu (fuerte, áspera,
rasgada) per a infravalorar-les.

En la tercera part (des de “de” de la línia 21 fins a l’última paraula) l’autor conclou que encara
que el català, el valencià i el mallorquí ja no són una mateixa llengua, conserven totes l'essencial
per a poder ser mútuament enteses pels seus parlants. Aleshores, si el mateix autor afirma açò,
sota el meu punt de vista, està dient d’una manera més indirecta que valencià i català són la
mateixa llengua, encara que són variants diferents.
Història social de la llengua catalana Alicia Albertos Mira-Marcelí

45. Carta a Manuel Lassala, Marc Antoni Orellana (1782)

(Carta escrita a l'abat don Manuel Lassala per un car parent seu de sa pàtria València. Edició d’August
Rafanell, Un nom per a la llengua. El concepte de llemosí en la història del català. Vic: Eumo, 199, p. 101-
102 [p. 78: Llorenç Mateu]

1 Cosa que jamai he fet Dirà alcú que aquesta falta

2 me passa ara per lo cap, l'han suplida els catalans,
3 i és escriure en altre idioma, que han observat el llenguatge
4 puix ja és altre el valencià. molt més que molts valencians.
5 Altre de moltes maneres, És així, però no en tot
6 puix que es troba tan variat la resposta em satisfà,
7 de l'antic, i també és altre puix la sua llengua és altra
8 de l'escriure al pronunciar. de la nostra molt temps ha.
9 No continue en més altres I, encara que el llemosí
10 perquè no vull fastidiar, a entrambes les generà,
11 que, si no, diria: és altre desviant-se més la nostra,
12 per tots els quatre costats. llengua especial se formà,**
13 Perquè a humor de les gents més dolça, més clara e fàcil
14 el idioma es sol mudar, que no la del català,
15 i el de València ja ha dies que té veus bronques i cifres
16 que es mixturà en castellà, en l'escrit d'apostrafats.
17 adoptant noves paraules ** Don Llorenç Mateu, Tractatus de regimine urbis ac
18 del llemosí molt distants, regni Valentiae, cap. 8, p. 9, n. 5 [traduït del text llatí
19 e desconeixent les sues original]:
20 pròpries e antigues d'abans. "Així doncs, entre aquestes llengües [=les de l'antiga
21 El modo d'escripturar-se Hispània] ja és esmentada la valenciana, però no pas la
22 no menys patí novetat, mateixa que ara usem, ja que aquella va romandre
23 e començà tot açò extingida i esmorteïda amb l'adveniment dels sarraïns.
24 ja va per a tres-cents anys.* Certament, la que ara fem servir en el seu origen va
25 E així els pocs llibres que resten créixer, formant-se de la llatina, la francesa i
26 poc poden aprofitar l'espanyola, a la ciutat de Llemotges, d'on manllevà el
27 per a norma, puix empresos nom de llemosina. Però, portada als catalans i
28 són de dit temps ençà. comunicada a nosaltres pels nostres avantpassats, en
*Quan a principis de la centúria de 1500, de resulta etapes successives va ser tan perfeccionada i imbuïda
del casament dels Reis Catòlics Don Ferrando i Donya d'elegància que avui es distingeix d'aquella i constitueix
Isabel, s'uniren les corones. una espècie diferent. En efecte, així com la castellana
difereix de l'aragonesa per la seva elegància i la seva
esplendor, així semblantment la valenciana es distingeix
de la catalana."
Història social de la llengua catalana Alicia Albertos Mira-Marcelí

Aquest text correspon a un text literari en vers, un poema de Marc Antoni Orellana que
simula una carta escrita a l’abat don Manuel Lassala l’any 1782. El tema de la carta és
la distinta evolució que ha seguit el valencià respecte el català, cosa que l’ha convertit
en un idioma diferent.

L’autor és Marc Antoni Orellana (1731 - 1813), jurista i erudit, interessat en diversos
temes històrics i econòmics valencians. Orellana és reconegut com un dels ideòlegs del
secessionisme lingüístic valencià. En diverses ocasions en aquesta carta trobem
l’afirmació –sense massa arguments que ho justifiquen– que el valencià ha sofrit una
evolució tan diferent del català, que s’ha convertit en una llengua diferent, a pesar que
totes dues comparteixen origen: el llemosí. El receptor de la carta és
l'abat don Manuel Lassala i Sangerman València,(1738 - 1806), jesuïta, teòleg i
humanista valencià.

L’any en què s’escriu la carta (1782) és una època en què el conflicte lingüístic es troba
en un grau avançat. La desfeta d’Almansa ha tingut lloc unes dècades abans i "per just
dret de conquesta" s’han perdut els drets i les lleis de la corona d’Aragó. Amb la
intenció de desmembrar culturalment els Països Catalans, naix aquesta idea de separació
de la llengua. I així es fa patent a la carta que per la repetició d'una mateixa idea sembla
més aviat una anàlisi amb motivació política que lingüista.

A l’inici de la carta, l’emissor deixa clar el missatge que es vol transmetre “i és escriure
en altre idioma, puix ja és altre el valencià” (línies 3 i 4).Aquestes a firmacions les anirà
repetint en diverses ocasions al llarg del poema com trobem de nou a les línies 6-8 “puix
que es troba tan variat de l’antic, i també és altre de l’escriure al pronunciar.” O també
a les línies 9-12 “no continue en més altres perquè no vull fastidiar, que si no, diría: és
altre per tots els quatre costats.” Es pot deduir per aquesta repetició argumentativa que
aquestes afirmacions responen a alguna intenció de caràcter polític més que gramatical o
lingüístic, ja que són afirmacions directes, però de poca consistència. A les línies 7 i 8 de
la segona columna ho repetirà una vegada més amb “puix la sua llengua és altra de la
nostra molt temps ha”.

És interessant també el fet de trobar en dues ocasions el reconeixement per part de l’autor
del mateix origen de la llengua catalana i la valenciana: el llemosí. Terme que s’utilitzava
per designar la llengua catalana inspirant-se en el seu parentiu amb l’occità. A les línies
17-18 “adoptant noves paraules del llemosí molt distants, e desconeixent les sues”. I les
línies 9-12 de la columna de la dreta: “I, encara que el llemosí a entrambes les generà,
desviant-se més la nostra, llengua especial se formà”.
Història social de la llengua catalana Alicia Albertos Mira-Marcelí

A les quatre primeres línies de la columna de la dreta, Orellana escriu: “Dirà alcú que
aquesta falta l’han suplida els catalans, que han observat el llenguatge molt més que
molts valencians”. Ací fa referència al fet que potser hi ha gent que pensa que els catalans
han cuidat millor la llengua, i per tant es manté més pura. Aquesta afirmació Orellana la
desmenteix immediatament a les línies 5-8, reiterant el seu argument sobre la separació
entre valencià i català, que és el que ell volia dir: “És així, però no en tot la resposta em
satisfà, puix la sua llengua és altra de la nostra molt temps ha”. En suma: si algú es pensa
que els catalans han mantingut més genuïnament la llengua originària, no és així sinó que
catalans i valencians ens hem diferenciat lingüísticament. Conseqüentment, Orellana
passa a citar com a autoritat en la matèria (línia 12 de la columna de la dreta) el primer
secessionista valencià, Llorenç Mateu (lliçó 6, diapositiva 6).

Pel que fa als arguments que sostenen les afirmacions de Marc Antoni Orellana, en trobem
de ben poques. A les línies 23-24 trobem un argument històric, referint-se que aquest
distanciament va començar tres-cents anys abans d’escriure el poema, amb el casament
dels Reis Catòlics Ferran i Isabel, que va suposar la unió de les corones de Castella i
Aragó, i al mateix temps la proliferació de castellanismes i edicions en castellà al Regne
de València. Aquest fet va provocar l’allunyament del valencià respecte al català.

A les últimes línies del poema (13-16) trobem que Marc Antoni Orellana ens dona alguns
arguments estètics en afirmar que la llengua valenciana és “més dolça, clara i fàcil que
no el català, que té veus bronques i cifres en l’escrit d’apostrofats”. L’elogi a la llengua
valenciana era un recurs habitual en molts dels autors valencians que escrivien en castellà
durant l’edat moderna com a compensació per haver abandonat el valencià. Viciana o
Escolano són dos d’aquests autors que precedeixen Orellana.
 Història social de la llengua catalana Alicia Albertos Mira-Marcelí

47. “Pròleg” a la Primera conversació..., Manuel Civera (1820)

(Primera conversació entre Saro Perrenque, carreter de Godella, y el Dotor Cudol; edició de Vicent Pitarch,
Defensa de l'idioma. València: L'Estel, 1972, p. 120-121, 159).
LLIÇO 7
1 Molt despreciada està la llengua valenciana i és la causa perquè els mateixos que devien
2 ensalçar-la la degraden. Eixa multitud de indecents col·loquis, plens d’escàndalos i porqueries,
3 la poca aplicació dels instruïts valencians en escriure-la, el despreci en què molts quixotes la
4 miren, pues tenen per deshonor parlar-la, són els motius de la seua decadència; i ha arribat a
5 tal estat de perdició que és rar entre nosatros el que sap escriure-la conforme. D’este abandono
6 resulta no escriure’s ninguna cosa de utilitat i profit d’ella, i de ací és que eixa multitud de
7 pobles que no n’entenen altra estan en extrem ignorants de lo que els convé saber, tant en lo
8 polític com en lo moral. El P. Gabriel Ferrandis, honor de nostre reine, glòria de la religió de
9 predicadors i zelós e infatigable propagador de l’Evangeli de Jesucrist, conegué a fondo esta
10 veritat, compongué un Catecisme de la Doctrina Cristiana en la nostra llengua [Instrucció
11 moral..., València 1739], per a què els que no n’entenen altra saberen lo precís i necessari per
12 a salvar-se i se instruiren a fondo en los principis de la Catòlica Religió. Jo, coneixent en lo
13 polític igual necessitat, determine escriure en llengua valenciana estes conversacions per a què
14 se instruïsquen en lo nou sistema constitucional i penetren la utilitat i benefici que els resultarà.
15 Mesclaré en les tals conversacions algunes jocositats per a fer-les més agradables, i baix del
16 nom supost de “Saro Perrengue” i “Dotor Cudol”, posaré en boca de aquells els obstacles
17 graciosos i preguntes ignorants, pròpies de un rústic del camp i la d’este, solucions de
18 desengany, moralitat e instrucció; encara que alguns ignorants presumits neguen poder haver-
19 la en esta classe d’escrits i en idioma valencià, ¿que acàs no es poden esperar d’esta llengua
20 idees altes, penetracions agudes i pensaments de sublimitat?, ¿que no es pot en ella explicar
21 tot lo perteneixent al nostre dogma i lo més intrincat dels misteris de la nostra religió?, ¿que
22 no hi ha prou força i energia en ella per a reprendre els vicis, instruir als ignorants i convertir
23 als pecadors? Responga per mi el meu Pare, Germà i Patró, Sant Vicent Ferrer que, predicant
24 en llengua valenciana, instruí, convencé i convertí a innumerables. En fi, jo tinc per un ximple
25 al que vulga sostindre que el idioma valencià no siga capaç i susceptible de tot lo que són els
26 demés; i afirmat en esta veritat i creència, escriuré en el meu idioma les dites conversacions i,
27 si acàs careixen de idees elevades i expressions pomposes, no cariran de bona intenció i esta,
28 acompanyada de la prudència del que les llisca, dissimularà tot els defectes.
29 Advertència: En lo que va dit en este Pròleg, no pretenc oposar-me a les sàvies òrdrens de la superioritat, que
mana es faça la instrucció pública en llengua castellana.
30
Història social de la llengua catalana Alicia Albertos Mira-Marcelí

Este text és un fragment, corresponent al pròleg de l’obra escita en 1820 per Manuel Civera,
titulada Primera conversació entre Saro Perrenque, carreter de Godella, y el Dotor Cudol. Una
obra literària i satírica, amb crítica social, editada com a articles periodístics i recollida i inclosa
a l’antologia Defensa de l’idioma, de Vicent Pitarch, publicada l’any 1972 per l’editorial l’Estel a
València.
Estes línies mostren clares característiques, com analitzarem detalladament més endavant, del
context en què foren escrites. A inicis del segle XIX, una època de marcada decadència lingüística
de la nostra llengua, després de segles d’oblit progressiu dels usos cultes, amb gran interferència
castellana, i en què es busca fixar una nova normativa per al català entre la tendència acadèmica
o literària i el català que ara es parla.
Com hem arribat a esta situació? Políticament, amb l’abolició dels Furs i la prohibició del català
en l’administració (1707), la imposició de la llengua castellana a les esglésies (al voltant dels anys
40 del segle XVIII a Alacant), i també amb la prohibició d’ús a l’ensenyament (Cédula de Aranjuez,
1768). Aquestos factors units a la pèrdua de prestigi per les classes benestants, han deixat la
nostra llengua en una situació de marginació i oblit.
Exemples d’este context sociolingüístic històric, el trobem des de les primeres línies d’este
pròleg: “molt despreciada està la llengua valenciana”. I la marginació de les classes benestants:
“els mateixos que devien ensalçar-la la degraden”; “poca aplicació dels instruïts valencians en
escriure-la”; “tenen per deshonor parlar-la”; “és rar entre nosatros el que sap escriure-la
conforme”. Manuel Civera denunciava la degradació gramatical, lèxica i ortogràfica del valencià,
que no s’escrivia correctament perquè la classe intel·lectual el menyspreava. Com hem vist a la
lliçó 7, podem deduir que el valencià s’escrivia seguint el corrent populista del valencià que ara
es parla (llech (‘lleig’), chove (‘jove’), añ (‘any’), Valensia (‘València’), tronaes (‘tronades’), adiós,
palacio, quiçá, etc.), amb el qual no devia d’estar d’acord Civera. Per això ell podia combregar
més aviat amb el model acadèmic o literari, cosa que també deduïm del tipus d’obres que cita
més avall.
A partir de la línia 6, “D’este abandono resulta no escriure’s ninguna cosa de utilitat i profit
d’ella”, analitza la situació en la qual es troben les persones que no dominen el castellà, i que
per tant, tenen una situació difícil per a fer-se entendre amb l’administració, notaris, escola, o
el sermó. Per això, cita un capellà (P. Gabriel Ferrandis, línia 8), per a alabar la seua idea de seguir
evangelitzant en valencià (1739). També posa com exemple Sant Vicent Ferrer (línia 24).
L’autor reconeix este mateix problema en altres àmbits, no sols el religiós, com el polític, i
reivindica així l’ús de la nostra llengua en aquesta publicació crítica: “Jo, coneixent en lo polític
igual necessitat, determine escriure en llengua valenciana estes conversacions”.
Història social de la llengua catalana Alicia Albertos Mira-Marcelí

Amb finalitat satírica, línia 15: “Mesclaré en les tals conversacions algunes jocositats”. Utilitzarà
els personatges ficticis que dialoguen a la seua obra per a aprofundir en l’estat actual de llengua,
i fer-ne una defensa clara i necessària per a tothom: “posaré en boca de aquells els obstacles
graciosos i preguntes ignorants” (línia 17).
Per acabar el seu parlament amb un resum per la defensa de la llengua, en tots els usos, àmbits
i classes socials: “jo tinc per un ximple al que vulga sostindre que el idioma valencià no siga capaç
i susceptible de tot lo que són els demés”. Esta idea palesa el seu desig de fer del valencià una
llengua “normal”, amb la qual es puga escriure de tot i no, de manera restrictiva en el gènere
saineter o satíric i periodístic. Ara bé, ens sobta que Civera trie, després del que diu, escriure
dins aquest últim estil. Potser la “sorpresa” ve de la nostra mentalitat actual, que ja sabem com
ha de ser una llengua normalitzada; potser la nostra visió comet un anacronisme en voler fer
veure el passat a través de com és el món actual.
I per acabar Ja a les últimes línies d’este fragment (amb lletra més menuda) trobem una
contradicció (o un altre anacronisme segons la nostra mentalitat): si iniciava el pròleg tractant
la situació de menyspreu que patia el valencià en el seu temps i com calia defensar-lo, com és
que diu que accepta que l’educació s’ha de fer (només) en llengua castellana? Si no s’haguera
començat a ensenyar el valencià, haguérem seguit en la situació que ell denunciava al principi.
Jo ho interprete com una salvaguarda, com una evitació de problemes que podria tindre o patir
per seguir utilitzant el valencià. És a dir, expressa allò que no pensa en realitat, motivat per la
situació política i social del moment.
A mode de conclusió, podem afirmar que aquest pròleg, escrit en primera persona, resumeix
molt bé l’època social, i moment històric que s’està vivint en relació amb la llengua, i el
moviment que tracta de reivindicar-la i defensar-la, fer-la ressorgir. En este cas, amb unes
converses satíriques entre dos personatges de classes socials, i opinions diferents, per a
amenitzar la lectura, i fer-ne una crítica constructiva i comprensible per tot el públic.
Història social de la llengua catalana Alicia Albertos Mira-Marcelí

46. Sermó de Sant Vicent Màrtir, de Joaquim Centelles (1824)

(Edició d’August Rafanell, Un nom per a la llengua. El concepte de llemosí en la història del català.
Vic, Eumo, 1991, p. 103-104).

1 El idioma valenciano como se habla en el día es enteramente distinto del antiguo lemosín,
2 sucediendo lo mismo que en el idioma castellano antiguo y moderno. Algunos
3 aficionados amantes del bien público han hecho estudio particular de la lengua lemosina,
4 con lo que se logra entender las escrituras antiguas, sin cuyo trabajo y aplicación sería
5 difícil su inteligencia. Si en el día oyésemos o leyésemos las palabras lemosinas
6 malestruc, lledesme, desvalisador, foll, bomiá, malfeitor, bandeig, de sobtens,* apenas
7 se hallaría quien las entendiese.
8
A más de esto, después de la unión de las coronas de Aragón y Castilla, el Reino de
9
Valencia se ha visto precisado a usar muchas palabras castellanas, dejando sin uso las
10
nativas (particularmente en la capital, donde se enseñan las primeras letras en lengua
11
castellana), v.g.: consuelo, palacio, obispo, en lugar de conort, palau, bisbe.
12
Las dicciones en y pues también se han substituido por las valencianas ab y puix, que
13
tampoco están en uso. Escribir pues un discurso en idioma valenciano o lemosín y que
14
nadie lo entienda es por demás. Se publica un escrito solamente para los sabios, si
15
también para los que no lo son. Y esto dio motivo al padre maestro fray Manuel Martí
16
[= Martín], del Orden de Predicadores, a publicar un sermón que predicó de san Vicente
17
Ferrer el año 1804 en lengua valenciana del modo que se pronuncia en el día.**
18
19 Para imprimir el presente discurso seguiré su ejemplo, usando de las palabras, voces y
20 modos de hablar que los sabios y cultos del país han adoptado en sus escritos, trato y
21 conversación, valiéndome solamente de las palabras valencianas inteligibles, aunque el
22 uso haya substituido en su lugar las castellanas equivalentes (…).
23
* Las palabras lemosinas con el orden mismo en que están escritas significan: hombre
24
deshonrado, legítimo, salteador, loco, gitano, malhechor, expulsión, de repente.
25
26 ** El padre maestro fray Manuel Martí, del Orden de Santo Domingo, siendo presentado, predicó

27 en idioma valenciano un sermón de san Vicente Ferrer en el Convento de san Agustín de esta

28 ciudad en la festividad que anualmente le dedican los niños de la calle de san Vicente, segundo

29 día de Pascua del Espíritu Santo, el cual dio a la prensa en el año 1804. Y en el prólogo o

30 advertencia insinúa lo que va dicho, escribiéndolo como se hablaba entonces, usando aún de las

31 voces ab, escollida y otras palabras que en el día no están en uso, lo que podrá ver y
Història social de la llengua catalana Alicia Albertos Mira-Marcelí

observar el que lea dicho sermón.

Comentari 48: Sermó de Sant Vicent Màrtir, de Joaquim Centelles (1824)

Aquest text és de tipus gramatical, ja que explica la transició del català antic fins al català de la
Història social de la llengua catalana Alicia Albertos Mira-Marcelí

seua època al País Valencià, que s'ha castellanitzat molt. L’autor és Joaquim Centelles que fa una
introducció al seu sermó sobre Sant Vicent Màrtir de 1824.
Quant a la redacció, aquesta introducció que comentem està escrita en castellà però també
inclou algunes paraules que cita en valencià, i es pot ubicar a l’època de la normativització de
llengua (s. XIX) que va començar a partir de dues tendències, per una part l’acadèmica o literària
i del català col·loquial. Encara que Centelles no va ser un autor que es distingira com a defensor
d'una d'aquestes tendències, pel fet que es manifesta contrari a mantenir el vocabulari antic,
l'hauríem de considerar partidari del català que ara es parla o, millor dit, del valencià que es
parlava en el seu temps.

El text està format per tres parts: en la primera (línies 1-7) empra el terme llemosí en el sentit
impropi que adquireix a partir del segle XVI per a referir-se al català antic i afirmar que no es
podia utilitzar en el seu temps (s. XIX) perquè la gent no l'entenia ja. (Cal recordar que el significat
propi de llemosí era el dialecte objecte de conreu literari de la llengua occitana en els segles XII
i XIII.

A continuació (l. 8-18) parla de la unió de les corones d’Aragó i de Castella, que va fer que
s’introduïren els castellanismes a la nostra llengua com palacio, en lloc de palau o obispo en lloc
de bisbe. També fa referència a les preposicions en i pues en substitució de les antigues ab i puix
que actualment ja no s’utilitzen sinó en textos especialitzats. Esmenta un altre sermó, publicat a
principis de seu segle (1804), per fra Manuel Martí seguint el criteri del valencià parlat en el seu
temps, és a dir amb les formes castellanitzades que acaba de citar.

Per això, Centelles conclou (l. 19-31) que el seu sermó també està escrit seguint aquests criteris
de la llengua tal com li ha arribat a ell, és a dir, el valencià tal com es parla.
Història social de la llengua catalana Alicia Albertos Mira-Marcelí

50. Viatge de Josep M. Guàrdia pels Països Catalans (1884)

(A. Vidal Mascaró, Viatge pels països de llengua catalana de Josep M. Guàrdia Bagur. Una visió
geogràfica, històrica i cultural de Catalunya, València i les Balears (1884), Menorca, Institut
Menorquí d’Estudis, 2019, 178-181).

1 És veritat que el valencià no té ni la força ni la rudesa del català, i València no és pas

2 com Barcelona, un centre de resistència i, encara menys, un focus d’oposició. Aquesta
3 llengua suau i dolça, efeminada i flexible, no té la forta vitalitat del parlar muntanyenc.
4 Sofreix passivament la influència de la llengua oficial que penetra subreptíciament
5 pertot arreu i esdevé dominant. Quantes vegades no hem sentit converses començades
6 en valencià que són continuades en castellà? I repetint aquesta experiència que fa fàcil
7 el costum quasi general dels pobles del sud de parlar en veu alta, com la majoria de
8 races que viuen a l’aire lliure, ens calia una atenció molt sostinguda per distingir
9 l’accent del país del de la llengua castellana. Fent memòria, pel que fa al cas, d’una
10 impressió d’infantesa, el record de la qual ens ha estat molt útil, ens semblava que els
11 valencians, parlant el seu dialecte, eren com catalans que pronunciessin malament
12 l’espanyol. Per dolç i harmoniós que sigui aquest dialecte, no és més que un patuès que
13 cada dia va declinant. És evident que el castellà, després d’haver-lo enviaït i penetrat
14 per tots els costats, acabarà per absorbir-lo completament. Només és qüestió de temps.
15 En va hem demanat als llibreters més ben proveïts una gramàtica, un diccionari, un
16 simple vocabulari. (...) Un d’aquests llibreters ens ha ensenyat un fulletó d’un savi del
17 segle XVII que sosté aquesta tesi singular que, com que el valencià deriva directament
18 del llatí és, en conseqüència, molt superior al castellà, el qual neix de la corrupció del
19 llatí. Aquesta forma original de protesta contra la llengua oficial no impedirà pas el
20 triomf d’aquesta.
21 Prou que hi ha, a València, algunes societats locals, però res de comparable amb
22 l’Academia de Buenas Letras de Barcelona, els membres de la qual fan tot el que els és
23 humanament possible de fer “per reparar anys d’irreparable ultratge”. La més activa i la
24 més coneguda de les societats literàries de València és la que ha pres per títol Lo Rat-
25 Penat, la ratapinyada, el subtítol de la qual és aquest: Societat d’amadors de les glories
26 de Valencia y son antic realme.*
*És traducció de l’original en francès “Mission aux Îles Baléares [Rapport de Joseph M. Guardia pour le
Ministre de l’Instruction Publique]”, del llibre de Vidal Mascaró (p. 312-313).
COMENTARI NÚM. 50. Viatge de Josep M. Guàrdia pels Països Catalans (1884)

El present text és de caràcter literari (relat de viatges) i el seu tema és el contrast català-valencià.
És un extracte del llibre Viatge pels països de llengua catalana de Josep M. Guàrdia Bagur, una
Història social de la llengua catalana Alicia Albertos Mira-Marcelí

visió geogràfica, històrica i cultural de Catalunya, València i les Balears (1884), editat per Andreu
Vidal a l’Institut Menorquí d’Estudis l’any 2019.
Les narracions (originalment en francés) contingudes en el llibre s’originen en un viatge realitzat
pel metge i humanista Josep M. Guàrdia amb l’objectiu d’estudiar el català de les Illes Balears,
dins un programa creat pel Ministeri de la Instrucció Pública francés en un projecte
d’investigació en països estrangers.
L’autor caracteritza la preeminència del català enfront del valencià (línies 1-3); aquest últim el
titlla, per contrast amb el català, de “dèbil” i fortament influït per la llengua castellana (línies 5-
14), esdevinguda llengua dels negocis, cultura i poder. Mentrestant, el català ha conservat els
valors emotius en l’àmbit privat (comunicació familiar i col·loquial), especialment entre les
classes populars, on és la llengua de convivència arreu del domini lingüístic i també entre les
classes mitjanes, si bé a les ciutats de Barcelona i València certes capes de la burgesia mitjana i
alta l'abandonen. A València, especialment, els qui no l'han rebut en família, quan recuperen la
llengua dels pares no són capaços de mantenir-la en tot moment (l. 5-6). Tot i això, la reacció a
Catalunya és ben diferent de la que succeeix a València; mentre a Barcelona es produeix una
reacció positiva a l’ús del català paral·lela al nou catalanisme polític, a València, tant l’aparell de
l’Estat com el pes de l’oligarquia reforçaran l’ús públic del castellà. Ara bé, Guàrdia no sempre
l'encerta en les seues observacions perquè es deixa influir pel desconeixement general entre els
catalanoparlants dels altres dialectes (l. 9-12) quan diu que ell, com a catalanoparlant orientals
(menorquí) té la impressió quan sent parlar als valencians (occidentals) que parlen català amb
accent castellà
Guàrdia fa referència a l’avanç del castellà sobre el català i avança la premonició que amb el
temps “acabarà per absorbir-lo completament” (l. 14). El context en què s’emmarquen aquestes
prediccions és el trànsit del segle XIX al XX, on ja s’arrossega una manca del cultiu de la literatura
catalana i una interferència cada vegada major del castellà, que s’estableix com a model
estàndard i llengua lexificadora. L’últim terç del segle XIX s’inicia la tasca de normativització de
la llengua des de dues posicions enfrontades: l’acadèmica o literària i la del català que ara es
parla. Respecte a aquesta segona és un gran contrast que mentre a Barcelona es difonia el model
de la revista L’Avenç, que incloïa vocabulari barceloní, a València, el model es difonia mitjançant
la cultura costumista, basada en l’ortografia castellana i en la llengua oral; tot açò derivava en
una llengua popular i dialectalitzada sense cura per evitar els castellanismes.
Josep M. Guàrdia, en la seua visita al País Valencià, ja evidencià la mancança de referències
lèxiques i gramaticals al nostre territori en demanar un exemplar a un llibreter i aquest mostrar-
li “un fulletó d’un savi del segle XVII” on s’explicitava que el valencià deriva del llatí i és “molt
superior al castellà” (l. 18) que deriva d’una corrupció del llatí, com a intent de justificació (línies
15-20). Malgrat aquest fracàs, cal destacar que ja hi havia alguns exemplars en la lexicografia
valenciana durant aquest període, però castellanitzats en excés, com les obres de Lluís Lamarca
(Ensayo de un diccionario valenciano-castellano, de 1839), l’obra de Josep Escrig (Diccionario
valenciano-castellano, de 1851); no encara l’obra de Joaquim Martí Gadea (Novísimo diccionario
general valenciano-castellano, de 1891). Tanmateix, i encara que posterior, cal destacar d’entre
les poques propostes de normalització gramatical, la Gramática valenciana popular (1894) de
Josep Nebot i Pérez, gens rigorosa i amb propostes marcadament castellanitzadores.
Finalment, Guàrdia destaca les societats locals per a la defensa de la llengua existents a València,
però al mateix temps, gens comparables amb les de Barcelona, les quals són més dinàmiques,
en un intent de revitalitzar la llengua catalana, sotmesa a llargs anys d’abús (línies 21-26).
D’entre les primeres destaca Lo Rat-Penat (1878), fundada per Constantí Llombart, coneixedor
de les mancances del redreçament valencià, que atribuïa al centralisme borbònic i a la
desafecció dels valencians i, a Barcelona, l’Academia de Buenas Letras. Totes aquestes societats
es gesten en el període de plenitud i superació progressiva de la Renaixença (1877-1890), que,
al País Valencià, no arriben a agrupar un moviment ampli d'escriptors ni a polititzar-se; així, la
Renaixença es reduí a un cercle elitista sense massa incidència social. La llengua es concebia al
nostre territori com a vector transmissor de les idees polítiques mitjançant la premsa
Història social de la llengua catalana Alicia Albertos Mira-Marcelí

sociopolítica, els sainets i els col·loquis, però no com a eina d’autèntica cultura literària, a
diferència dels Jocs Florals de Barcelona (1877) on els poetes Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer
propicien la cristal·lització de la Renaixença i l’evolució de les idees polítiques envers el
catalanisme, a banda d’una riquesa lingüística i lèxica que va permetre codificar la llengua culta.
Tot i això, Guàrdia es mostrà molt crític amb la literatura dels Jocs Florals, catalitzada per la
Renaixença i reclamà una tornada als clàssics medievals com a base de la restauració lingüística
i literària, així com la urgent necessitat de codificació de la llengua catalana mitjançant l’aparició
del diccionari i la gramàtica
7. Ramon Muntaner, Crònica, 1325-1328 [caps. 16-17]
(Edició de Ferran Soldevila; revisió filològica de Jordi Bruguera. Les quatre grans Cròniques. III.
Crònica de Ramon Muntaner, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2011, p. 47-48).

1 E així (...) ell pres lo castell de la vila d’Alacant e Elx e tots los altres llocs que davant vos he
2 contats qui són entre lo regne de València e el regne de Múrcia. E posà son setge sobre la ciutat de
3 Múrcia, qui és ciutat molt noble e honrada e molt forts e mills murada que ciutat gaire [en veritat]
4 que sia en el món. E aitantost con fo davant la dita ciutat, ordonà son setge en tal manera que de
5 neguna part no hi podia null hom entrar. E no us en faré llongues noves: que el setge durà tant que
6 venc ab ell a pau, que els sarraïns li reteren la meitat de la ciutat, e l’altra se retengueren a llurs
7 ops [necessitats] sota la sua senyoria. Sí que en passa per mig de la ciutat un carrer qui és ara un
8 dels bells carrers de la ciutat ne sia en neguna ciutat; que el dit carrer és gran e ample, e comença
9 del lloc en què es fa lo mercat, qui és davant los Preïcadors, e dura entrò [fins] a l’esgleia major de
10 madona Santa Maria; e en aquell carrer és la Pellisseria, e els Canvis, e la Draperia e d’altres oficis
11 molts.
12 Emperò, con aquesta ciutat fo així partida, lo dit senyor rei la poblà de les sues gents. E a pocs
13 dies los sarraïns veeren que entre ells e los crestians no podia haver bona companya en la dita
14 ciutat; demanaren e suplicaren al dit senyor rei que li plagués que presés la llur part de la ciutat, e
15 que la poblàs de qui ell tengués per ben, e els donàs un raval en què ells se poguessen murar e
16 estar segurs. E lo dit senyor rei, ab plaer que n’hac, obeí llurs pregàries e donà’ls un raval defora la
17 ciutat, que ells muraren, qui ha nom la Reixaca, e aquí ells se mudaren. E així la dita ciutat de
18 Múrcia fo presa per lo dit senyor rei En Jacme d’Aragon en lo mes de maig de l’any mil dos-cents
19 seixanta-sis.
20 E con la dita hac presa, poblà-la tota de catalans, e així mateix Oriola e Elx, e Alacant e
21 Guardamar, Cartagènia e en los altres llocs; sí que siats certs que tots aquells qui en la dita ciutat
22 de Múrcia e en los davant dits llocs són, són vers catalans e parlen de bell catalanesc del món; e
23 són tots bons d’armes e de tots fets. E pot hom bé dir que aquell és dels gracioses regnes del món;
24 que en veritat vos dic que entre tot lo món jo ne altre no pot saber que dues províncies [territoris]
25 sien mellors ne pus gracioses de totes coses com són lo regne de València e el regne de Múrcia.
26 E con lo dit senyor rei hac poblada la dita ciutat de Múrcia e los altres llocs, ell lliura-ho tot, e la
27 sua part e l’altra, al senyor rei de Castella, son gendre (...). E senyaladament lliurà a son gendre
28 l’infant En Manuel, Elx, Vall d’Etla e de Noetla, Asp, Petrer.
Tipus de text: com és una crònica, és un text historiogràfic.

Tema: el tema d'aquest fragment de la crònica és la conquesta de Múrcia, però explicada

posteriorment per Ramon Muntaner, qui no ho va viure en primera persona, és més com una
demostració del que va explicar Jaume I al Llibre dels Feits.

Autoria: l'autor de la crònica és Ramon Muntaner.

Datació: la datació de la crònica és el 1325-1328, però la datació dels fets és maig del 1266.

Context històric: la conquesta de Múrcia.

El text es pot dividir en tres parts, els tres paràgrafs que el componen:
-línia 1-11: el rei elegeix la ciutat de Múrcia per a assentar la seua fortalesa perquè la veu com la
ciutat més protegida i forta del món, però com va explicar Fini amb el seu comentari, els àrabs es
van rendir amb la condició de poder mantenir part del seu territori, és per això que van dividir la
ciutat, i van haver de donar la meitat de la ciutat als sarraïns, encara que van deixar un carrer en mig
que anava des del mercat fins a l'església. Aquest era el carrer principal on estaven tots els comerços
de la ciutat.

-línia 12-19: pocs dies després de dividir la ciutat, els sarraïns van adonar-se que entre ells i els
cristians mai no hi hauria bona convivència, i van demanar al rei que es quedara la seua part de la
ciutat, i els donara un territori a part, un raval, que pogueren emmurallar i sentir-se més protegits, i
l'anomenaren la Reixaca. El rei va acceptar, i Múrcia fou pressa sencera per Jaume I en 1266.

-línia 20-28: en conquerir Múrcia, el va poblar de catalans que parlaven "bell" català, i va fer el
mateix amb els territoris d'Oriola, Elx, Alacant i Guardamar. Després conrea els territoris del Regne
de Múrcia i el Regne de València, ja que per a ell són els millors, i per últim, explica que al final,
Jaume I va donar el territori de Múrcia al Regne de Castella com ja tenia pactat.
Una cosa molt curiosa d'aquest paràgraf, és que comença explicant la situació en passat, i fent ús de
verbs de passat, però després comença a utilitzar verbs de present, ja que quan ell està escrivint la
crònica encara es parla català, a conseqüència dels fets que ha narrat.

En general, la crònica de Muntaner és tota una demostració del que va narra Jaume I al Llibre dels
feits, i es nota que Muntaner estava de la seua part, perquè exagera i conrea molt els actes de Jaume
I, tant que de vegades no és el molt creïble el que narra.
9. Desgreuge de Catalunya per la coronació de Pere el Gran. Crònica de Muntaner,
1276 [caps. 28-29]
(Edició de Ferran Soldevila; revisió filològica de Jordi Bruguera. Les quatre grans Cròniques. III.
Crònica de Ramon Muntaner, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2011, p. 67-68)

1 Com lo senyor rei En Jacme fo passat d’esta vida, lo dit senyor infant En Pere, fill seu
2 (...) se coronà (...) a Saragossa (...). E con la coronació fo feta en Aragó, venc-se’n a la
3 ciutat de València (...) e reebé la corona del realme de València. E aprés anà-se’n a la
4 ciutat de Barcelona (...), d’on fo coronat comte de Barcelona e senyor de tota Catalunya.
5 E negú no pens que en Catalunya sia poca província, ans vull que sàpia tothom que en
6 Catalunya ha comunament pus ric poble que negú poble que jo sàpia ne haja vist de
7 neguna província, si bé les gents del món la major part los fan pobres. Ver és que en
8 Catalunya no ha aquelles grans riquees de moneda de certs hòmens senyalats, que ha en
9 altres terres; mas la comunitat del poble és lo pus benanant [feliç] que poble del món, e
10 qui viuen mills e pus ordonadament en llur alberg [casa] ab llurs mullers e llurs fills que
11 poble qui en el món sia.
12 D’altra part, vos diré cosa de què us meravellarets, emperò, si bé ho encercats, així ho
13 trobarets: que d’un llenguatge solament, de negunes gents no són tantes com catalans.
14 Que si volets dir castellans, la dreta Castella poc dura e poc és, que en Castella ha moltes
15 províncies qui cascun parla son llenguatge, qui són així departits com catalans
16 d’aragoneses. E, si ben catalans e aragoneses són d’un senyor, la llengua no és una ans
17 és molt departida. E així mateix trobarets en França, e en Anglaterra, e en Alemanya, e
18 per tota Itàlia, e per tota Romania: que els grecs qui són de l’emperador de Costantinoble
19 són així mateix moltes províncies, així com de la Morea, e del realme de l’Arta, e de la
20 Blaquia, e del realme de Salònic, e del realme de Macedònia, e del realme de Natolí e
21 d’altres províncies moltes, en les quals ha aital departiment de los llenguatges com ha de
22 catalans a aragoneses. E així mateix de les altres províncies del món; con jamés no ha
23 tartre al món que facen res de ses mans, ans hostegen tots temps e van ab llurs mullers e
24 ab los infants hostejant; e diu-se que tartres són molta gent, e no ho són; mas per ço
25 paren molts con sonmeten moltes nacions altres del món. E així podets pensar, si els
26 catalans faïen atretal, si serien molt més que ells: jo us dic que sí serien dos tants.
27 E així jo us he dit cosa dels catalans que és vera veritat. E seran molts qui se’n
28 meravellaran e ho tendran en faula, però què es vullen se’n diguen, que així és la veritat.
 Comentari de text
Tipus de text: historiogràfic ja que és una de les quatre grans cròniques i ens permet
obtenir un coneixement més complet de la història.
Tema: la coronació de Pere II i la compensació per la situació de Catalunya
Autoria: Ramón Muntaner
Datació: 1276, Muntaner va començar a escriure la Crònica cap a 1325, setze anys
després d'haver abandonat els almogàvers (eren milícies privades pagades pel rei), i n'hi
hauria acabada tres anys més tard, és a dir, en 1328
Lloc de redacció: en la seua alqueria a Xirivella que és un poble de València
Divisió del text: l’he dividit en dues parts, la primera de la línia 1 fins a la 4 i la segona
part de la línia 5 fins al final. En la primera part parla dels diferents llocs on Pere II, fill
de Jaume I que ja ha mort, ha sigut coronat. El primer lloc és Saragossa, després
València i per última Barcelona. L'únic regne on no va ser coronat fou el regne de
Mallorca, ja que en aquella època era més difícil viatjar i pot ser no tindrien bons
recursos.
La segona part podem observar que Catalunya ha sigut l'últim lloc on s'ha coronat
aleshores a la gent l'hi ha sentat mal i per això es defensa elogiant a Catalunya.
Província té el significat de territori. Los fan pobres es refereix a la gent de fora pensa
que Catalunya és pobre. A partir de la línia 7 diu que no hi ha gent molt rica però amb el
que tenen son molt feliços, la gent viu en cases ordenades amb les seues dones i els seus
fills.
Ací la paraula llenguatge té el significat de dialecte. De la línia 12 fins al punt de la 17
ens diu que en els diferents territoris de Castella cadascun parla el seu llenguatge igual
que els Catalans i Aragonesos i que els dos estan manats per una mateixa persona que és
el rei Pere II. I a partir de la 17 fins a la 22 nombra diferents països i ens diu que com
també tot el nomenat anteriorment, també parlen diferent, que hi ha una separació del
llenguatge com la dels catalans i aragonesos.
Tartre: és la gent guerrera i ho està comparant amb el català. Ells van conquistant altres
països i pareix que són molts però en realitat no i que si realment els catalans feren el
mateix que els tartres sí que serien molts més (jo us dic que sí serien dos tants)
Al final en les dues últimes línies diu que ell ens està dient la veritat i que hi haurà gent
que s'estranyen o es pense que és un conte però que ell diu la veritat.
En conclusió, ell està elogiant a tot el relacionat amb Catalunya, ja que com ha sigut
l’últim lloc on va ser coronat la gent es pensava que no era important per a ell.