Qui som?

Qui som?

Declaració constituent de l'Associació Catalana d'Amics d'Israel

Avui fa seixanta-un anys era a punt d’expirar el mandat britànic sobre Palestina, nom amb el qual es coneixia la Terra d’Israel, bressol
del poble jueu. Uns mesos abans, el vint-i-nou de novembre de 1947, una majoria qualificada dels estats membres de les Nacions
Unides havia acordat la partició del territori. Ho feien per intentar de satisfer, a l’hora, les demandes dels representants del poble jueu i
de la població àrab de la zona. Tanmateix, cal recordar que era ja la segona vegada que es partia el territori: el 1922 durant el Mandat
Britànic s’havia dividit en Transjordània i Palestina, essent el primer atorgat exclusivament als àrabs.

Atès que el 15 de maig finia oficialment el mandat britànic, els representants de la població jueva a Palestina van proclamar, la tarda
del 14, l’establiment de l’Estat d’Israel, definit com a Estat jueu.

Aquell dia, el 5 d’iyar del 5708, esdevingué clau en la història del poble jueu. Després de centenars d’anys, es restablia la sobirania
jueva sobre la seva terra d’origen, encara que de manera parcial. Durant segles, els jueus que vivien fora d’Eretz Israel pregaven per
retornar-hi. L’establiment de l’Estat d’Israel aleshores no va ser (ni és, ara) la culminació de les aspiracions legítimes del poble jueu,
però sí que va significar un punt de no-retorn. El moviment sionista, se-guint el pensament de Teodor Herzl, havia acomplert bona part
dels seus objectius: una llar nacional per al poble jueu en el seu territori històric.

Com és sabut el nou Estat no va ser acceptat per tothom Immediatament a la Declaració d’Independència els estats àrabs veïns van
Com és sabut, el nou Estat no va ser acceptat per tothom. Immediatament a la Declaració d Independència, els estats àrabs veïns van
atacar l’estat naixent per arrencar-lo de soca-rel i foragitar mar enllà la població jueva que hi residia. Allò que havia succeït a Kfar
Etzion el dia abans, quan 157 de defensors d’aquell kibbutz van ser massacrats pels àrabs, molts d’ells un cop s’havien rendit, era una
mostra del que passaria si els israelians perdien el combat.

L’establiment de l’Estat d’Israel no va ser fruit de l’atzar, ni d’un regal de ningú, ni el resultat de cap conspiració. Va ser i és un acte de
justícia històrica que es va reforçar i legitimar de manera definitiva gràcies a la lluita dels nous ciutadans d’aquest estat per a
mantenir-ne l’existència. Més de l’1% de la població israeliana del moment va morir en la seva defensa.

L’Estat d’Israel va arribar, certament, amb un retard dolorós: si Israel hagués existit abans, sense cap mena de dubte, la Xoà no hagués
arribat a adquirir la proporció que va arribar a tenir en cost de vides humanes. Els fugitius d’una barbàrie que culminava segles
d’antisemitisme haguessin trobat allí el refugi que el món els va negar.

Consolidat l’Estat d’Israel, en un context i un entorn hostil, ha anat fent via: s’ha desenvolupat com a democràcia, ha acollit centenars
de milers de refugiats foragitats dels estats àrabs o provinents de l'antic bloc soviètic i ha servit perquè el poble jueu tingués una
pàtria on els seus valors es poguessin desenvolupar d’acord amb la seva voluntat, contribuint al progrés general de la humanitat.

Les persones que avui impulsem l’associació, tenim raons diverses per commemorar, tot celebrant-ho, l’establiment de l’Estat d’Israel.
En tot cas, és segur que tots nosaltres, amb èmfa-sis diferents, compartim la defensa de tres principis fonamentals:

- L’estat d’Israel com a estat jueu. Més enllà que siguem o no jueus, és important que hi hagi almenys un estat al món en el qual la
identitat del poble jueu estigui el màxim de protegida possible. Això no vol dir que hagi de ser l’únic lloc al món, al contrari, on això
passi, però sí que és fonamental que existeixi un estat amb aquestes característiques. Al capdavall, la mera existència de l’estat jueu
facilita la vida a les persones que viuen la seva judeïtat arreu del món, amb independència que aquesta vivència sigui compatible amb