Wuolah Free Tema 3 Pensament

f_falugue
www.wuolah.com/student/f_falugue
7743
tema-3-pensament.pdf
Tema 3 pensament
3º Processos Psicològics: Pensament i Llenguatge
Grado en Psicología
Facultat de Psicologia
Universidad Autónoma de Barcelona
Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su
totalidad.
a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-2981810
TEMA 3. PROCESSOS INDUCTIUS.

En aquest tema no ens centrarem en una funció concreta del pensament.
Els processos de pensament del sistema 1 y el sistema 2 es basen molt en processos

inductius.
1. DEFINICIÓ, CARACTERÍSTIQUES I TASQUES.
Hume (1736): “La inducció és un hàbit mental basat en detectar les regularitats del
Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
passat, i en base a les quals els humans som capaços d'establir relacions causa-efecte,
malgrat que la relació no sigui òbvia”.
És una operació d’ample espectre del pensament humà (i possiblement dels animals),
perquè pot servir per moltes funcions (transversal a moltes funcions humanes).
Opera amb la realitat i és la base de moltes funcions del pensament: formar conceptes,
comprovar hipòtesis, fer judicis de causalitat, o solucionar problemes per analogia, etc.
En base a això anem creant regles.
Exemple de procés inductiu: existeixen gossos verds (naturals)? El primer que se’ns ve
al cap és que no. No hem hagut de veure tots els gossos que hi ha al món ni hem hagut
de fer una comprovació d’hipòtesis per dir-ho. Això és processament inductiu, tenim
un patró i a partir d’aquí determinem evidències (des de judicis, conceptes,
comprovació d’hipòtesis i resolució de problemes) que ens ajuden a funcionar.
CARACTERÍSTIQUES DE LA INDUCCIÓ:
− Parteix d’informació limitada i arriba a una conclusió probable.

o Ens permet operar en un món on no sempre tenim informació
disponible (ni temps).
− Permet anar més enllà de la simple observació dels fets quotidians per extraure
noves conclusions no incloses en la informació de partida.
− Les conclusions inductives tenen graus de plausibilitat, però no certesa
absoluta.
1
o Les conclusions a les que arribem són plausibles però no els hi podem
donar seguretat en termes normatius.
− Identifica patrons en el passat per predir el futur.
− Permet interactuar amb el món encara que no es tinguin certeses.
Exemple: si durant el confinament (les primeres vegades) hem anat a comprar al

migdia i hem vist que a aquella hora no hi havia gaire gent ja haurem establert una
relació entre l’hora i la quantitat de gent. Això ens permet predir que els pròxims dies a
aquella hora (al migdia) tampoc hi haurà gent. No hem necessitat fer un patró
d’ocupabilitat.
− Cal recalcar que no cal viure l’esdeveniment per arribar a fer un processament
inductiu.
Tasques amb predomini de processos inductius.
Parteix d’una col·lecció particular de casos dels quals extreu una conclusió plausible.
La conclusió té un grau d’incertesa i és provisional fins que no disposem d’una nova

informació que la contradigui.
Té més funcions però especialment s’utilitza per:
− Formar conceptes i categoritzar.

− Induir regles i comprovar hipòtesis.
− Atribuir relacions causals.
− Fer analogies.
2. CONCEPTES I CATEGORIES.
2.1. DEFINICIONS I FUNCIONS.
Té a veure amb com anem adquirint el coneixement de l’entorn de forma inductiva

,sobretot per ordenar-lo i que no sigui caòtic.
Recordatorio de Wuolah: HOY SI QUE ERES UN CRACK #KeepCalm y #estudiaUnPoquito

Cada vegada que veiem un objecte el veiem diferent a com l’havíem vist anteriorment
per això és important la creació de conceptes i categories, ja que sinó el món estaria
en constant canvi.
Ex. encara que la professora és canviï de roba seguim sabent que és ella, no creurem
que és una altra persona. Ja ens haurem creat un concepte de la professora i el
reconeixem encara que hi hagin característiques que vagin canviant.
Una de les característiques que diferencia l’evolució entre el cromanyó i el neandertal

va ser això, la capacitat per elaborar conceptes perquè va permetre una millor
adaptació a l’entorn.
Concepte: representació abstracta d’allò que tenen en comú un conjunt d’instàncies:

estímuls, objectes, casos, situacions...
− Cada aparició d’un estímul és una instància.

− Ens permeten incorporar coses a les categories que tenim, per tant, permeten
que l’experiència que tenim del món no sigui sempre nova.
− Al restaurant Bulli (i als restaurants semblants) juguen amb trencar conceptes.
Mantenen els trets però no els atributs.
Categoria: el conjunt d’exemplars resultant d’aplicar la classificació, l’execució pràctica

del concepte.
− És una agrupació de conceptes.
Els conceptes són unitats bàsiques de coneixement que resulten d’agrupar la

informació sensorial rebuda en informació més simple i fàcil de processar.
Permeten:
− Reduir la complexitat de l’entorn.

− Identificar persones, objectes i accions.
− Reduir la necessitat d’aprenentatge constant.
− Ordenar i relacionar fets.
− Fer prediccions i inferències.

Exemple diferents mascaretes:
− Tothom esta d’acord en que totes són mascaretes tot i que siguin diferents en
la forma, el color, etc.. Ja tenim el concepte format, per això encara que tinguin
característiques diferents les reconeixem com a mascareta.
− Pregunta de la professora: com definiríeu el concepte mascareta si només
l’haguessim vist una vegada?
Respostes dels alumnes:
o Una cosa que tapa la boca.

o Un tros de tela.
▪ Però...algunes no semblen un tros de tela.
o Que porta unes gomes que es posen a les orelles.
▪ Això si que sembla definitori tot i que hi ha que no es posen
darrere les orelles.
o Que és com una peça de roba.
o La forma.
▪ No sembla molt definitori.
o Que és de color negre.
▪ Com ja tenim el concepte de mascareta no se’ns ocorre que el
color sigui una de les primeres coses que hem de dir per definir
una mascareta.
▪ No és definitori perquè hi ha de molts colors.
Formar conceptes és ser capaç de veure coses en comú i coses en diferents que tenen
els diferents objectes (no ho fem de manera forçada, és molt associatiu) i sobretot triar
quines d’aquestes característiques són claus per definir el concepte i quines són
supèrflues (part molt inductiva).
Un tret és una característica segons la qual es pot analitzar un estímul.
− Són valors de dimensions genèriques que es poden analitzar amb els sentits i
cada dimensió pot tenir diferents valors.
4
− Ex. el color de la mascareta, el material, que un bolígraf tingui botó o no en

tingui...
− Els trets que no són essencials són accidentals.
o Ex. que la mascareta sigui d’un color és un tret accidental.
Un atribut és un tret característic i essencial per formar un concepte.
− Ex. les anses de la mascareta, la tinta d’un bolígraf, que el triangle tingui tres
angles...
− La selecció dels atributs per formar el concepte es denomina abstracció.
Les persones utilitzem conceptes per representar-nos i entendre la realitat per poder
pensar.
Podem formar i utilitzar dos tipus de conceptes:
− Conceptes lògics: formats a partir de regles lògiques (predomina Sistema 2).

o Hi ha molt pocs conceptes realment lògics en el nostre entorn.
− Conceptes naturals: formats automàticament a partir de l’experiència sense
reflexió (predomina Sistema 1).
o Amb ells operem de manera més quotidiana.
2.2. CONCEPTES LÒGICS.
Un concepte és lògic quan és una representació que conté un conjunt d’atributs i una
regla lògica. En aquest tipus de concepte està molt clar què és un atribut, què és un
tret i la regla lògica que relaciona aquests atributs.
No hi ha ambigüitat possible i per tant permeten un raonament amb informació

completa (raonament lògic).
− Són unívocs (no ambigus).

− Permeten el raonament lògic.
Exemple: com definiríeu un triangle?
− Tres vèrtex.

− Tres angles.
− Figura geomètrica.
− Els tres angles han de sumar 180 graus.
− Qualsevol triangle té aquestes característiques i no tenim cap dubte. Les seves
característiques són molt definitòries.
Per definir el concepte de triangle hem necessitat:
− Fer afirmacions: ex. línia recta.

− Fer conjuntives: ex. i tres angles i que sumin 180 graus.
− Fer disjuntiva exclusiva: té dos característiques però no les dues alhora (ex. o
tres angles iguals o dos angles irregulars).
o Ex. anar a classe o al bar (no podem fer les dues alhora).
Les regles lògiques serveixen per definir perfectament un concepte.
Hi ha conceptes que es defineixen millor des de les negatives, és a dir, excloent tot allò
que no és. Hi ha conceptes que des de les afirmacions no les sabem definir, per
exemple, per definir a una persona que està a l’atur diríem que no té feina, que no
està activa laboralment.
Disjuntiva inclusiva: el concepte pot tenir dos característiques i pot incloure les dos o
només una.
− Ex. si hi ha una oferta de feina on busquen graduats en criminologia o en

psicologia i nosaltres tenim doble grau en psicologia i criminologia no
entendrem que no ens podrem presentar.

El context ens ajuda a veure si és una disjuntiva inclusiva o exclusiva.
Condicional: ex. si té els tres angles igual aleshores es tracta d’un equilàter.
− ex. si plou aleshores em mullo (però ens podem mullar d’altres maneres).
− Ex. si Messi marca el Barça guanya (però també pot guanyar si marca
Dembelé).
Bicondicional: ex. si una quantitat suficient de virus entra en les meves mucoses,
aleshores i només aleshores m’infectaré. És la única manera d’infecció, si això no passa
no em puc infectar.
Les regles lògiques ens ajuden crear conceptes lògics.
− Ajuden quan estem intentant compartir conceptes.

− Ajuden quan estem categoritzant amb conceptes ja que ajuden a ordenar-los.
CATEGORITZACIÓ DE CONCEPTES LÒGICS: TAXONOMIA DELS NIVELLS

D’ABSTRACCIÓ.
Suposant que el món realment està fet de conceptes lògics, clarament definits amb
uns atributs molt distintius i que a partir de regles lògiques arribem a tenir una
definició unívoca. Això permet ordenar el món en categories i conceptes i es fa a partir
de taxonomies de nivell d’abstracció.
− Primer nivell: petites característiques que el defineixen com a diferencial.

− Segon nivell: engloba varis d’aquest conceptes en una categoria que en si
mateixa també té unes característiques que són els atributs.
− Quant més pugem més nivell d’abstracció i més quantitat d’elements.
S’agrupen categories.
− Tot el que té la categoria de dalt també ho té la categoria de baix però no és la
identitat (no és el mateix Golden que poma).
o Ex. Totes les característiques que té “poma” també les té “Golden” però
poma té atributs diferents (distintius) a pera.
− Això ens permet classificar el món.
− Necessitem aplicar el llenguatge lògic als conceptes.

Exemple:
TAXONOMIA DE CONCEPTES.
Una taxonomia és un sistema de categories relacionades mitjançant relacions

d’inclusió de classe que permet fer inferències.
Per poder utilitzar els conceptes cal que estiguin organitzats, relacionats els uns amb
els altres.
Els conceptes s’organitzen en categories, segons propietats (els atributs de cada

concepte) i relacions (regles lògiques que els relacionen: inclusió i identitat).
Necessitem la taxonomia, aplicar els conceptes lògics.
Les paraules o els objectes no són ni categories ni conceptes en si mateixos. Són

conceptes però a vegades els fem servir en un context en que necessitem ordenar-los i
classificar-los entre ells, és aleshores quan prenen funció de categoria. Poma pot ser
un objecte com una categoria que englobi pomes diferents. En funció del context on
estigui necessitaré fer servir la funció de concepte o, en canvi, la funció de categoria.
− Ex. necessito anar a comprar pomes: funció concepte

− Ex. tinc una botiga de fruita: en algun moment faré servir el concepte poma
com a categoria per distingir-lo de les taronges o les verdures.
8
El que és categoria o concepte és la funció que va canviant. Depenent del context on

estigui necessitarem la funció de categoria o de concepte, en funció si l’estem
relacionant amb altres objectes o no.
Exemple pilota: definiu la paraula pilota.
− Una esfera.
− Un objecte rodó.
− Serveix per jugar.
− Relativament gran.
− És lleugera.
− No podem trobar una característica comú; no totes son rodones, no totes son
lleugeres. Els atributs no son unívocs ni està clarament definit què és atribut i
què és tret. No trobem un atribut clarament definitori.
− Això introdueix la idea de concepte natural, que fa referencia a que en realitat
ho sabem definir perquè hem decidit que hi ha uns trets que ens serveixen per
definir-lo i, per tant, els fem atribut però és qüestionable.
− Això afecta a la manera de representació.
− És un concepte de la vida natural en que he englobat i he fet atributs uns
aspectes però que des del llenguatge lògic no ho serien, serien trets.
Hi ha pocs conceptes realment lògics en el nostre món realment, les figures

geomètriques i poc més. Tot i que és veritat que hi ha objectes que son fàcilment
definitoris a partir del llenguatge lògic i donarien poca discussió.
Un objecte podria ser concepte lògic i natural a la vegada? Nosaltres per definir
conceptes per molt naturals que siguin apliquem la lògica, per tant, si que podem
aplicar la lògica a un concepte natural, això ens ajuda a ordenar una mica.
Un concepte no és ni lògic ni natural per si mateix sinó que en funció del que puguis
arribar a descriure de forma unívoca amb atributs que clarament són atributs cada
vegada serà més lògic (o per el contrari més natural).
Com hem dit, per definir conceptes, per molt naturals que siguin, intentem aplicar la
lògica. Quan definim els conceptes els volem fer lògics.

Hi ha una part de l’aprenentatge de conceptes que és molt associatiu.
Si fem un concepte d’un objecte és perquè el volem distingir d’altres.
2.3. CONCEPTES NATURALS.
Els conceptes naturals s’utilitzen en la nostra vida quotidiana i no tenen una estructura
lògica.
Els límits del que queda dintre i el que queda fora són difusos.
Es basen en un mecanisme associatiu de categorització automàtic no basat en classes
lògiques (poc definits).
La possessió d’atributs per part d’un concepte no és una qüestió de tot o res, es tracta
d’una qüestió de graus, de probabilitat. Allò que fa més probable que defineixi aquell
concepte.
Que veieu aquí?
− Tothom a tingut clar que era un gos.

− Clarament és un concepte natural.
− Malgrat que no siguin del tot lògic ni unívocs també
som capaços de categoritzar-los i posar-los en categories però es realitza de
manera diferent a com es fa amb els conceptes lògics.
CLASSIFICACIÓ DE CONCEPTES NATURALS: EL NIVELL BÀSIC D’ABSTRACCIÓ.
El professor de la sessió de dubtes ha dit que segur que entra a examen.
En aquest cas, ja no és tant jeràrquic degut a que els límits del que és un concepte
natural o no estan una mica més difosos que en el cas dels conceptes lògics. Per tant,
ja no es fa una taxonomia de conceptes sinó que la forma és més aviat la següent:
10

Entre una categoria superior i una inferior hi ha un punt en que podria ser que ja es
canviés de categoria perquè no es té una definició exacta del terme però també els
podem categoritzar. Això es realitza a traves dels nivells basics d’abstracció.
Com hem dit, en la taxonomia de resposta dels conceptes lògics depenent del context
(del que estic fent) serà més fàcil que em vingui al cap, per exemple, fruita o poma. En
canvi, amb els conceptes naturals, quan pensem en allò ens ve al cap una única
categoria però no totes. Per exemple, en el cas de la foto tots hem pensat en gos i
ningú ha dit que és un mamífer. Això indica que en els conceptes naturals, per molt
que siguem capaços de classificar-los i saber que formen part de categories superiors,
amb l’aprenentatge (i de forma molt automàtica) hem après que hi ha un dels nivells
d’abstracció del qual puc parlar que és el nivell bàsic, tothom (el 90%) quan veu allò
diria gos. Qui no diria gos? Algú que es dediqui a treballar amb gossos perquè aquell
nivell basic d’abstracció no és útil en la seva feina.
Quan formem conceptes naturals també fem una altra tasca inductiva. Ens acabem
fixant en aquell concepte que requereix menys carrega cognitiva, té menys informació
associada i ens permet distingir-lo bé d’altres. A més, són els que apareixen més ràpid i
es recorden més fàcil.
Els nivells de la jerarquia de conceptes, es poden classificar en:
− Nivell supraordinat: més abstracte, menys càrrega cognoscitiva, s’utilitza per a

generalitzar.
o Ex. mamífer, ésser viu.
− Nivell bàsic: ús habitual. Equilibri entre càrrega cognoscitiva i facilitat d’ús:
economia cognoscitiva.
11

o Ex. si ens diuen que pensem en un esport no pensaríem en els escacs

perquè no és la representació habitual que tenim d’esport.
− Nivell subordinat: més específic, més càrrega cognoscitiva, més difícil de
processar. Cal tenir un cert grau d’expertesa per utilitzar-lo.
o Ex. Snoopy, Carla (nom de persona).
o Càrrega cognoscitiva: necessito més atributs per definir-los, més
coneixement i més característiques per tenir-lo en compte.
A diferencia de les taxonomies en aquest cas (en els conceptes lògics ) hi ha nivells que
s’utilitzen menys en el nostre dia a dia. En canvi, en les taxonomies podem utilitzar
amb la mateixa freqüència poma que fruita.
El que comparteixen les taxonomies i els nivells d’abstracció és que les categories
superiors també inclouen les categories inferiors.
Exercicis: continua la frase.
− Les aus van batre les ales i van volar.

− El colom va batre les ales i va volar.
− La gallina va batre les ales i ...
− Aquest és un exemple de les implicacions que té el concepte bàsic. Quan
pensem en les aus ens venen a la ment unes aus i no unes altres, per exemple,
no pensem en una gallina. Hem decidit que les aus volen i actuem en
conseqüència i, en canvi, no totes les aus tenen la capacitat de volar.
REPRESENTATIVITAT.
Quan tenim un concepte natural que ens és molt difícil definir-lo a través d’atributs el
que fem és una representació mental en el que hi ha uns exemplars que tenim clar
que formen part d’aquell concepte. Aquells exemplars son els típics, els que recordem
més i amb els que operem.
Quan ens parlen d’un concepte ens ve a la ment un exemplar típic que és el que ens
permet tenir una representació mental del concepte.
Els exemplars típics són els que tenen més trets comuns i menys trets no comuns.
12
Els exemplars típics es recorden i relacionen millor que els atípics.
Treballs de Rosch (1975). Va preguntar a diferents persones sobre mobles i verdures i

la majoria va respondre el mateix (cadira i pèsol).
Psicològicament és més fàcil usar casos típics (ex. futbol) que atípics (ex. escacs).
Que hi hagi exemplars típics i que alguns siguin més representatius que d’altres afecta
a la manera en com funciona el món. Per exemple, quan es creen normatives es fa
amb el prototipus que es té al cap i moltes vegades no s’engloba a tothom.
Exemplars típics: vídeo de jugadors. Només començar el vídeo ja és veu una xarxa i uns
jugadors i tothom té clar que veurà un partit i que allò és un esport. Però quan avança
el vídeo t’adones que no has vist mai aquell esport. Tot i així ningú posaria en dubte
que és un esport i ens és igual que no coneguem aquest esport. Per tant, l’exemplar
típic si que té molt a veure amb familiaritat, cultura i freqüència però no només. Un
cop tenim format el concepte, l’exemplar més típic (que és aquell que ens ve al cap
quan hem d’operar amb el concepte) és el que té més atribut comuns amb els que jo
considero més característics. Això també és el que fa que malgrat els escacs siguin
molt coneguts no siguin un exemplar típic o representatiu d’esport.
Una explicació és que l’exemplar típic és el que té més atributs comuns i menys no
comuns.
ESTRUCTURA PROBABILÍSTICA DELS CONCEPTES NATURALS.
Com ho fem si realment no hi ha atributs tant distintius i jo, no obstant, el sé definir?

Sembla ser que tenim molta capacitat de fer transitivitat i de fer associacions per una
mínima semblança. És a dir, tenim molta capacitat de trobar patrons comuns només
perquè hi hagi un objecte amb una característica semblant a un altre (tenim tendència
a agrupar-los).
Mentre que els conceptes lògics es defineixen per una llista d’atributs necessaris i
suficients, el conceptes naturals ho fan per una estructura de semblança familiar i
probabilística.
13

SEMBLANÇA FAMILIAR (WITTGENSTEIN).
Exemple de les cares: tot i que no comparteixin cap atribut la gent tendeix a agrupar
les cares i dir que són família. Una explicació és que tots entre ells tenen algun tret que
és comú (però no els quatre). Globalment acabem veient una similitut (ex. cabell, ulls,
etc.) per patró. Això és el que vol dir que treballem amb atributs probabilístics
(estructura probabilística).
No existeix un atribut suficient i necessari.
CATEGORITZAR: IDENTIFICAR EXEMPLARS.
Això funciona quan:
− Estem formant conceptes.

− Som capaços de en funció de com tinguem definit el concepte i quins atributs
probabilístics hi tingui, identificar si del que m’estan parlant forma part del
concepte o no.
Hi ha varies maneres de fer-ho. Algunes en que el reconeixement és més simple i per

tant, a vegades, ens pot portar a més errades de patró i altres on el reconeixement és
més complex.
La tasca de Reed (1972): són dues maneres d’identificar clàssiques (es van conèixer fa
molts anys però encara funcionen). En determinats moments funcionem per:
− La validesa dels trets:

o Exemple de les cares: tenim unes cares que pertanyen a una categoria i
unes altres que pertanyen a una altra categoria.
14

▪ Ens ensenyen una cara i hem de decidir a quina categoria

pertany.
▪ No és tant important quina categoria li hem assignat.
L’important és que hem categoritzat la cara.
▪ Possiblement ens hem fixat en uns quants trets distintius (ex.
ens fixem només en el front o només en els ulls) i per tant,
basant-nos en aquest trets l’hem classificat.
▪ A això se li anomena classificar per trets o per prototips.
• Per tret: quan hem de classificar un objecte, encara que
no el coneguem ens fixem en uns quants atributs i els
relacionem amb els atributs que per nosaltres també té
aquell concepte i, per tant, el posem en el mateix
conjunt. No cal que coneixem l’objecte, només amb
aquell atribut que per nosaltres forma part de les dues
categories ja el podem classificar.
• Per prototipus: seria, per exemple, si ens hem fet una
representació de l’exemplar més típic i en funció de si la
cara que ens han donat s’assembla o no a l’exemplar més
típic direm que forma part de la categoria o que no.
o La validesa dels trets ajuda a classificar de manera molt ràpida.
o Fixar-nos en pocs trets ens pot portar a cometre errors.
▪ Ex. relacionar delinqüència amb immigrants.
− Els prototips ideals: és com el que hem explicat de l’exemplar més típic. Si
s’assembla a aquest exemplar el classificarem en la mateixa categoria.
o És una mica més complex que l’anterior perquè no té en compte només
unes característiques precises sinó que ja té una representació mental
més complexa.
o Com s’identifica un nou exemplar? Formant un model ideal.
▪ El millor exemplar concret de la categoria (Rosch).
▪ Els trets típics de la categoria un exemplar ideal que no
necessàriament existeix (Reed).
15

− Hi ha una tercera que ha sortit posteriorment que és la de la col·lecció

d’exemple. Aquesta manera és la que porta més inclusivitat i, per tant, a
pensar amb més diversitat.
Exemple: què és això?
o Pot ser no sabem quin ocell és però tothom té clar
que si l’hem de classificar el ficaríem a la categoria
aus.
▪ Té bec, té plomes... → això serien trets.
▪ No s’assembla al típic exemplar d’ocell → això seria per
prototipus.
▪ S’assembla molt a un pingüí i a animals similars→ col·lecció
d’exemples.
o No ens fixem només en uns trets, no pensem en l’exemplar més típic
sinó que tenim molta diversitat d’exemples d’aquell mateix concepte
(implica més càrrega cognoscitiva) i, per tant, ens permet identificar
amb més precisió i més globalitat.
o Aquest ocell és un kiwi. No s’assembla a l’exemplar típic ni té uns trets
definitoris però s’assembla molt a alguns exemplars d’au que coneixem.
o Identificar conceptes a partir d’una col·lecció d’exemples ens permet
tenir una visió global i no cometre errors.
o Per tant, com s’identifica un nou exemplar? Recordant una col·lecció
d’exemplars per a cada categoria en cada context.
Identificació d’exemplars: el criteri per identificar si un exemplar concret pertany a

una categoria natural és la semblança entre l’exemplar i la representació.
− Semblança amb una representació que jo tingui no té perquè ser la més típica.
En resum, hi ha diferents hipòtesis envers com es valora la similitud: atributs

representatius (trets vàlids), exemplars prototípics i col·leccions d'exemplars.
Hi ha diferents hipòtesis sobre la natura de la representació conceptual: els prototips,

els trets vàlids i les col·leccions d’exemplars.
16
− Van de la manera més simple d’identificar conceptes a la més complexa.

− Ens movem i fem servir les tres depenent del context.
Possiblement podem utilitzar qualsevol de les tres estratègies, en funció de la

informació de la qual disposem.
COMPAREM CONCEPTES.
2. INDUCCIÓ DE REGLES I COMPROVACIÓ D’HIPÒTESIS
Prova clàssica de Wason: ens donen aquest tres números 2-4-6 i ens diuen que
segueixen una regla desconeguda que hem de descobrir. Digues sèries de tres
números que poden continuar la seqüencia:
− Solucions donades a classe (i que són les més típiques): 8, 10, 12 o 10, 16, 26
(10-16=26).
− Aquestes solucions compleixen la regla, són casos confirmatoris que entren
dins de la regla, però no ens permeten descobrir quina és la regla.
− És una prova que està feta per produir un bloqueig en la manera en la que
podem trobar la regla a partir de casos que quadren amb la hipòtesis que hem
fet però no serveixen per comprovar la hipòtesi.
− Quan veiéssim un exemple de tipus 7-5-2 o 5-3-1 trobaríem que aquest casos
no compleixen la regla. Aquest cas es molt més informatiu que tots aquells que
17

si que compleixen la regla però no t’aporten més informació, amb això és més
fàcil veure quin altre tipus de regla pot haver.
− Arribats a aquest punt podem saber que la regla no té a veure amb números
parells, ni en arrossegar sumes, ni amb números imparells.
− L’únic criteri que podem veure és que la regla consisteix en trobar tres
números consecutius que siguin creixents entre ells, no importa que siguin
parells o imparells.
− És una regla tan genèrica que fa que sigui molt fàcil trobar casos confirmatoris i
en canvi, ens costi molt trobar casos que no compleixin la regla.
− Amb el raonament que hem aplicat és molt més informatiu anar a falsejar la
regla per veure què passa que no pas seguir amb casos confirmatoris.
− Tendim a confirmar. El nostre biaix de confirmació també està present aquí i
no posem en dubte les hipòtesis fins que no apareix una discrepància. Això ens
mostra la gran importància de la necessitat de falsejar la hipòtesis per
verificar-les i decidir quina hipòtesi és certa.
− Fem temptatives que posem a prova (normalment confirmant) i fins que això
funcioni no posem en dubte la hipòtesi. En el moment que sorgeixi una
discrepància elaborem una altra hipòtesi que sigui plausible en aquell moment
i dirigida per aquesta hipòtesi seguim avaluant l’entorn.
COMPROVACIÓ D’HIPÒTESIS.
Una manera de verificar les regles és generar hipòtesis alternatives i comprovar-les, és

el que es coneix com a raonament hipotètic o científic.
És un procés en el que:
− Volem obtenir l’explicació d’un fenomen.

− Establim una hipòtesi provisional.
− Verifiquem si la hipòtesi és certa.
Les regles lògiques no s’aprenen necessàriament per associació, en adults i infants

majors de 5 anys. Es fan salts discontinus en l’aprenentatge.
18

− Si només tinguéssim un aprenentatge associatiu necessitaríem moltes

experiències per aprendre que allò no és com pensem (comprovar que la
hipòtesi no es compleix), ja que s’hauria de donar una extinció de
l’aprenentatge associatiu. Necessitaríem veure que allò no es compleix al
menys el mateix número de vegades (o més) que les vegades que hem vist que
si que es complia.
− Per tant, no és cert que funcionem només amb aprenentatge associatiu ja que
amb una vegada que veiem que la regla no es compleix ja buscarem
alternatives. A vegades ens basem molt en l’aprenentatge i l’entorn i altres en
la manera de pensar que tenim. Per això en la formació de creences també em
de tenir en compte la part més cognitiva.
− Els infants menors de 5 anys presenten més aquest patró associatiu. No tenen
la capacitat inductiva de realitzar hipòtesis plausibles. Necessiten més
experiències per veure que quelcom no és com pensaven.
− El animals també funcionen de manera més associativa.
En l’establiment de noves hipòtesis ens determina més un contraexemple, o errades

de predicció, que la repetició de patrons associatius.
La detecció de irregularitats de l’entorn es realitza:
− Mitjançant aparellaments de fenòmens.

− Incorporant a l’aprenentatge coneixement propi (experiència).
− Amb la detecció d’elements del context que ens guien en la generació de noves
hipòtesis.
− Ex. si anem al supermercat i ens trobem molta gent (quan creiem que no hi
hauria) primer intentarem trobar explicacions en el context (és un dia festiu).
Farem una exploració a partir del coneixement que ja tenim per intentar trobar
una explicació. Això produirà que generem una nova hipòtesi plausible, no ho
farà únicament processos d’associació (de veure els fets repetits varies
vegades).
Les regles lògiques s’aprenen per associació?

Aquesta pregunta parteix dels treballs de Kendler & Kendler i els treballs sobre els
19

efectes del sobreaprenentatge i la inversió. Els experiments amb petites variacions es

fan molt similars en animals i humans de diferents edats
Canvis intradimensionals o invertits vs extradimensionals o no invertits:
El canvi invertit (intradimensional) és més fàcil d’aprendre que el no invertit per
adults, adolescents i nens més grans de cinc anys (pels més petits de cinc anys és més
fàcil el no invertit o extradimensional).
El domini del llenguatge és el que permet major grau d’abstracció i explica aquest
resultat.
El sobreaprenentatge afavoreix captar el canvi.
Mackintosh (1983): allò que s'aprèn no és quin és l'estímul correcte sinó quina és la
dimensió rellevant.
La comprovació d’hipòtesis no s'entén com un aprenentatge continu, sinó com un

procés discontinu.
Per descartar una hipòtesis només cal un error i no una acumulació gradual d’errors.
Constatar un error afavoreix el canvi d’hipòtesi.
APRENENTATGE DISCONTINU DE REGLES.
20
El subjecte disposa
d'un banc
d'hipòtesi
A cada assaig, posa

a prova una
hipòtesi
Si encerta manté la Si no encerta
hipòtesi canvia d'hipòtesi
Com a contraposició de l’aprenentatge associatiu cal dir que realitzem un

aprenentatge molt discontinu.
3. CAUSALITAT I RAONAMENT CONTRAFACTUAL.
És l’altre gran procés que es caracteritza per no seguir la normativa del que diria la
matemàtica de com s’estableix causalitat entre fenòmens. A més, és un procés molt
important per quan es vol saber realment si hi ha processos que encalcen uns altre o
no.
La inferència causal és bàsica per explicar la realitat.
− Les persones estem especialment preparades per cercar explicacions als

fenòmens que ens envolten.
o Explorem l’entorn intentant buscar relacions entre fenòmens. Ajuda a
organitzar l’entorn.
o El cervell permet establir de manera molt ràpida causalitats.
21

o Ens permet trobar elements en l’entorn i canviar les coses però també
provoca que a vegades posem causalitats on no hi ha (provocant
problemes).
− “L’explicació causal ens ve a la ment ràpidament, aparentment
automàticament” (Sloman y Lagnado, 2004).
− Utilitzem l’observació i la generalització per detectar causes.
o L’estructura causal és mediadora de la inducció (Stevens, 2001).
− L’estructura causal es basa en l’habilitat per detectar els invariants i actuar
sobre ells per utilitzar-los.
o Els organismes vius tenen aquesta habilitat de “predicció i control”, de
detectar quines variables determinen els valors d’altres variables, i com
manipular-les.
La funció d’establir causalitat entre fenòmens tot i tenir-la de manera molt automàtica
també la tenim orientada a aquest tipus de control més explícit (el de les causes
generatives), és a dir, ens es molt més fàcil establir causalitat si fem una acció i veiem
un canvi explícit en l’entorn (ex. apreto l’interruptor i s’encén la llum). Aquestes les
captem molt ràpid. Aquí també estarien relacionades les conductes supersticioses.
− Estimar si l’ocurrència d’un fet determina que en passi un altre (causa

generativa).
− Estimar si l’ocurrència d’un fet determina que NO en passi un altre (causa
preventiva).
o Són aquelles en les que jo faig una acció i aquesta acció fa que acabi NO
passant alguna cosa (que si no hagués fet l’acció si que passaria).
o No s’aprecia canvi en l’entorn, ens hem de creure que el que hem fet a
sigut la causa de que no canviï res.
o Són més difícil de captar i d’establir ràpidament (d’adquirir).
o Ex. la idea que té algú de que si es pren un suc de taronja cada matí
evitarà refredar-se. Prendre el suc fa que NO em refredi.
o Per això és tant difícil que la gent segueixi pautes.
− Un fet pot tenir més d’una causa.
22

o La inferència causal és determinar quin fet (entre varis) és causa d’un

efecte.
− La relació causal permet fer prediccions i diagnòstics.
La capacitat de generar causalitats, tant generatives com preventives, està lligada als
TOCS i a les conductes supersticioses.
QUÈ NECESSITEM PER ESTABLIR RELACIONS DE CAUSA EFECTE?
Si parlem en termes normatius és necessita :
− Covariació (correlació) entre causa i efecte.
o No totes les covariacions són causals.
o Quan un canvia l’altre també ho fa.
− Ens és molt més fàcil quan hi ha un antecedent temporal de la causa.
o La causalitat s’infereix per la contigüitat espaial o temporal (Hume).
o Ex. si el xat de classe és va desmadrant i desprès la professora es posa
nerviosa podem pensar que és a causa del xat però si fos a l’inrevés no
ho pensaríem. Establim que la causa és el primer acte i no el segon.
− Capacitat de la causa d’influir en l’efecte.
o Causa necessària.
Nosaltres a vegades els vulnerem tots. Per exemple, a vegades només veient la
correlació ja generem una causalitat.
EXEMPLE CORRELACIÓ TEMPERATURA-PIRATES.
Gràfica on s’observa que quan disminueix el nombre de pirates al mar augmenta la

temperatura. Arribaríem a dir que el fet de que els pirates hagin desapareguts ha fet
que augmenti la temperatura? O que l’augment de la temperatura ha fet que
disminueixi el nombre de pirates? Aquesta correlació ens sembla absurda i se’ns és
difícil establir hipòtesis causals. En canvi, si canviem l’exemple i observem la
disminució de mal de cap en relació amb les hores de son tot i que el patró sigui el
mateix a l’anterior, en aquest cas ens és molt més fàcil veure la correlació.
23

Encara que segueixi el mateix patró de correlació, en el segon exemple no ens sembla
absurda la relació. Per tant, observem que només canviant el contingut l’efecte que
ens produeix canvia. En el segon cas, en la nostra ment té sentit la relació i encaixa
amb el nostre món. Per tant, si cognitivament entenc que aquesta associació té sentit
ja ens declinarem a la causalitat (i l’únic que haurà canviat serà el contingut).
Si a una correlació li veiem antecedència ja no ens plantegem que no pugui ser causa-
efecte. Fins i tot ens arribem a imaginar una resposta a com aquella causa provoca
aquell efecte. Té molta importància l’entorn i la manera en que pensem que funciona
el món. Això provoca que arribem a relacions de causalitats errònies.
LA FORÇA DE LA CONTINGÈNCIA I LA IL·LUSIÓ.
Normativament la única manera d’establir si un fenomen és conseqüència d’un altre és

calculant la contingència.
Una relació causa efecte no depèn només de la probabilitat d'ocurrència de l’efecte

quan apareix la causa sinó també de que hi hagi una probabilitat baixa de l’efecte
davant de l’absència de la causa.
Quan més alta sigui la primera probabilitat i més baixa la segona més forta serà la
contingència.
La il·lusió de control consisteix a percebre una relació causa-efecte entre una acció
pròpia (una resposta) i un efecte, en condicions en les que la força de la contingència
es zero.
− Són situacions de laboratori on la contingència és 0 i, malgrat tot, la persona

creu que està controlant la situació. És una manera de demostrar que tenim el
biaix de buscar control a tot arreu.
Estratègia científica: Regla delta, càlcul de la contingència. A/(A+B) – C/(C+D). És una

comparació (doble) de proporcions (NO de valors absoluts.)
Efecte No efecte
Prendre medicació A B
24
No prendre medicació C D
A: prenc la medicació i em fa efecte.
B: prenc la medicació però no em fa efecte.
C: el mal de cap se m’ha passat sol (sense medicació).
D: no prenc la medicació i no se m’ha passat el mal de cap.
La casella C ens costa molt de processar. És el que ens diu si faci el que faci acabarà
passant el mateix. Tenim més facilitat per captar la A.
Moltes vegades es fixem de les caselles A i B i, en canvi, de la C i la D ens oblidem.
Els humans no sempre apliquem la regla delta tot i que a vegades ens acostem molt.
Com establir relacions de causalitats els humans, estratègies intuïtives:
− Estratègia 1: la majoria de les vegades la medicació em fa efecte.

o Mirar la casella A (a més A més causalitat).
o No hi ha comparació.
o És la que més utilitzem.
− Estratègia 2: a vegades, tot i prendre el medicament em segueix fent mal el
cap, per tant, no sempre funciona el medicament.
o Restar la casella B a la A (A-B), 0= no causalitat, quan més alt el valor
més causal.
o Hi ha una comparació (horitzontal).
− Estratègia 3: quantes vegades tinc la sensació de que prenent el medicament
se’m passa el medicament vs quantes vegades tinc la sensació que el mal de
cap se’m passa sense prendre res. És més complexa que A-B.
o Restar la casella C a la A (A-C), 0= no causalitat, quan més alt més
causal.
o Hi ha una comparació (vertical).
− Estratègia 4: consisteix en tenir en compte tota la informació rellevant, per tant
les 4 caselles. Es realitzen suma de diagonals, ho fem de manera ràpida. És la
més complexa però és la que ens pot ajustar més a la realitat.
25

o Seria com casos a favor (A+D) de la hipòtesi i casos en contra (B+C).

o Consisteix en mirar les dues caselles que van a favor de la causalitat (A i
D) i sumar-les; mirar les dues caselles que van en contra de la causalitat
i sumar-les.
o Sumes diagonals: (A+D)- (B+C), 0= no causalitat, quan més alt més
causal.
o Hi ha una doble comparació.
o Intenta tenir en compte les quatre caselles.
ERRADES EN LA INFERÈNCIA CAUSAL.
Quan les dades són fàcils d’interpretar (A elevada i la resta de nombres baixos), es
capta la relació causal.
No es dona la mateixa importància a totes les possibles covariacions:
− Es minimitzen les ocasions en que l’efecte es produeix sense la presència de la

causa (i viceversa).
− S’ignora si l’efecte NO és present en absència de la causa.
Exemple:
Alleujat Dolor
Infusió 12 8
Res 11 7
Si ens fixem només en la A veiem que hi ha causalitat (A=12).
Si ens fixem en la A i la B veiem que hi ha relació però no tanta (A-B=4).
Si ens fixem en A i C no veiem relació, (A-C)=1
26

Si ens fixem en la diagonal veiem que no hi ha cap relació, (A+D)-(B+C)=0.
I efectivament, si fem la regla delta trobem que no hi ha relació, A/(A+B)- C(C+D)=

0,01.
Aquest és un exemple que ens demostra que moltes vegades simplificar la regla ens
pot portar a error.
En resum, quan les situacions son molt evidents i la regla delta també et diria que hi ha
molta relació causal no és tant important que facis servir estratègies més o menys
intuïtives perquè sovint ens fixem només en l’acció i ignorem què passa quan no fem
l’acció. Quan la situació és més complexa i no hi ha una relació causal tant clara deixar-
nos portar per les estratègies intuïtives té l’avantatge que posa ordre en una situació
on no hi ha però pot provocar que decideixi de manera errònia.
LA FORÇA CAUSAL (CHENG, 1997).
El model de regla delta no explica tota la inferència causal.
− És percepció de covariació (necessari, però no suficient).

− Quan ∆P=0 (l’efecte del medicament es produeix tant en presència com en
absència), no es pot determinar causalitat (ni falsar-la).
Força causal: les persones fan inferències causals en situacions concretes en funció de
la representació.
− Determinem la causalitat comparant la força de la causa respecte d’altres ja

conegudes.
En moltes de les coses que fem no hi ha un únic factor implicat sinó que hi ha molts.
Exemple: què cal aprovar un examen? A priori, estudiar. És la causa que considerem
més rellevant en aquesta situació, per tant, és com si estudiar tingués molta força
causal. Però si ens posem a pensar en altres coses que fan falta per aprovar l’examen
podem pensar en si has dormit bé o no, que el professor no hagi fet l’examen molt
difícil, poder arribar a temps...Aquest, són elements que també han d’estar presents
per poder aprovar o, per contra, que ens poden fer suspendre. Per tant, el que estem
27

dient és que estudiar és necessari però potser no és suficient (no hi ha prou només
amb estudiar).
Quants més requisits trobem que puguin fer variar la primera causa (estudiar) el que
estem fent és rebaixar la importància d’aquest, per tant la seva suficiència també és
veu disminuïda.
Quan hi ha molts esdeveniments que competeixen treballem amb els conceptes de

necessitat i suficiència. Tenim la sensació que hi ha una causa primordial però si ens
venen al cap molts requisits que també s’han de donar per a aconseguir allò aleshores
estem posant en dubte la suficiència d’aquella causa (la veiem necessària però no
suficient).
També ens podríem plantejar si es pot aprovar un examen sense estudiar. Si no se’ns
ocorre cap alternativa a estudiar aquesta tindria molta força causal. Si se’ns ocorren
moltes alternatives per aconseguir aprovar posaríem en dubte la necessitat.
Fem una representació de la força causal que té cada esdeveniment sobre el fet.
Tot això ho fem de manera molt intuïtiva.
ARGUMENTACIONS CONTRAFACTURALS.
El raonament contrafactual es basa en la capacitat d’imaginar alternatives a la realitat

del que ha passat (normalment desprès d’un esdeveniment negatiu). Busca maneres
d’aprendre de les situacions.
Utilitza el raonament hipotètic inductiu, per representar què hagués passat si…. No
respon a la pregunta “què ha provocat això”, sinó a “com s’ha arribat fins aquí”.
És una atribució causal basada en esdeveniments més salients (moltes vegades és el

primer a causa del fenomen de primacia) i/o més controlables.
Té una funció d’aprendre del passat, i està fortament lligat a emocions de

penediment/culpa (per fets negatius) o de satisfacció/orgull (per fets positius).
− En casos en que la persona s’atribueix la culpa hem de treballar per desfer

aquestes argumentacions contrafactuals tot i que són molt difícils de canviar.
28
Tenim una tendència de revisar perquè han passat les coses del passat. Això sembla
adaptatiu i, a priori, ho és perquè ens ajuda a aprendre dels errors i a consolidar
conductes que ens han ajudat a arribar a l’èxit, però a vegades ens fa establir
causalitats i responsabilitats a fets que no la tenen (ex. si no hagués canviat de feina no
s’hauria mort). Això ens pot portar a realitzar arguments contrafactuals.
També passa en esdeveniments positius (ex. si no hagués estudiat tant no hagués tret
aquesta nota).
Quan ens ha passat alguna cosa especialment dolenta necessitem entendre perquè
ens ha passat. Per tant, revisant (no tant la causa) sinó com hem arribat a aquella
situació tenim tendència a atribuir la causalitat a alguna de les coses que ha passat que
realment si féssim un anàlisis més complex potser no li atribuiríem.
Exemple Joan: a en Joan el seu cap li dona l’opció de fer un canvi dins de l’empresa. En
Joan decideix acceptar l’oferta del seu cap. La nova activitat implica el contacte amb
productes potencialment tòxics, i en Joan desenvolupa una malaltia. A l’hospital, una
infermera li administra accidentalment un medicament equivocat i, malgrat els
esforços del personal per ressuscitar-lo, en Joan es mor.
− Que ha causat la mort d’en Joan? (aquesta pregunta va buscant causalitats)

o La infermera.
o No li haguessin donat aquella medicació si no hagués acceptat el canvi
de feina → argument contrafactuals.
− Si poguessis canviar alguna cosa per evitar la mort, quina triaries? (busca
argumentacions contrafactuals)
o Que Joan no acceptés l’oferta de canvi (primer fet d’una cadena de fets).
La majoria de la gent contesta d’aquesta manera, ja que s’assumeix que el fet del
medicament no és pot canviar.
Típica formulació de contrafactuals: si no hagués.
Com hem dit, ens fixem més en els esdeveniments més controlables o en el primer
que ha passat.
29

RESUM.
− La tendència a cercar causes és tan forta que es troben relacions causa-efecte

encara que no es disposi d’informació.
− Algunes inferències causals són simples confirmacions d’idees prèvies.
− Els processos de pensament utilitzats per fer inferències causals són simples,
però potents en la vida diària.
− Els errors d’atribució són presents quan s’ha de jutjar fets en els que s’està
implicat.
5. RAONEMENT ANALÒGIC.
A partir d’un problema que aparentment no té res a veure amb la forma som capaços
de traspassar els coneixements perquè veiem que l’estructura és gual.
INDUCCIÓ I SOLUCIÓ DE PROBLEMES.
Identificació de regularitats en diferents situacions com a mecanisme inductiu bàsic.
− En la vida real.
− En la investigació.
− En la solució de problemes mal definits, la identificació de les regularitats dona
lloc a l’abstracció de les relacions més profundes.
− Típic dels experts.
− Possibilita cercar solucions eficaces.
INDUCCIÓ I RAONAMENT ANALÒGIC.
Utilitzem allò conegut per entendre allò desconegut.
Es basa en la utilització de similituds i permet establir relacions entre àmbits diferents

(extrapolació).
Transferència de coneixement entre dominis.
Les similituds s’han d’establir a nivell de les característiques estructurals, si es fa a

nivell de les superficials (literals) no té efecte facilitador.
30

Les característiques superficials permeten la connexió entre problemes (anàlegs).
L’ESTRUCTURA DEL PROBLEMA.
El problema del general facilita la solució del problema de la bombeta, perquè permet
la formació d’una estructura del problema.
Estat inicial: element central que ha de ser eliminat/transformat, envoltat per una zona
que cal protegir.
Objectiu: eliminar/transformar element central.
Operadors: força (raigs, exèrcit) que pot reduir-se o dispersar-se.
Restriccions: evitar destrucció de la zona que envolta l’element central.
Pla: dispersar la força en forces de menys intensitat i fer-les convergir
RESUM
− En relació a la solució de problemes, l’abstracció de les relacions més profundes

és un mecanisme inductiu bàsic.
− Quan no és possible identificar els trets del problema es pot operar per
analogia.
− Transferim el coneixement d’un domini conegut a un domini nou.
31

Wuolah Free Tema 3 Pensament

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

You might also like

Wuolah Free Tema 3 Pensament

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Wuolah Free Tema 3 Pensament

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

f_falugue

3º Processos Psicològics: Pensament i Llenguatge

TEMA 3. PROCESSOS INDUCTIUS.

Els processos de pensament del sistema 1 y el sistema 2 es basen molt en processos

1. DEFINICIÓ, CARACTERÍSTIQUES I TASQUES.

− Parteix d’informació limitada i arriba a una conclusió probable.

Exemple: si durant el confinament (les primeres vegades) hem anat a comprar al

Tasques amb predomini de processos inductius.

La conclusió té un grau d’incertesa i és provisional fins que no disposem d’una nova

Té més funcions però especialment s’utilitza per:

− Formar conceptes i categoritzar.

2.1. DEFINICIONS I FUNCIONS.

Té a veure amb com anem adquirint el coneixement de l’entorn de forma inductiva

Recordatorio de Wuolah: HOY SI QUE ERES UN CRACK #KeepCalm y #estudiaUnPoquito

Una de les característiques que diferencia l’evolució entre el cromanyó i el neandertal

Concepte: representació abstracta d’allò que tenen en comú un conjunt d’instàncies:

− Cada aparició d’un estímul és una instància.

Categoria: el conjunt d’exemplars resultant d’aplicar la classificació, l’execució pràctica

− És una agrupació de conceptes.

Els conceptes són unitats bàsiques de coneixement que resulten d’agrupar la

− Reduir la complexitat de l’entorn.

Recordatorio de Wuolah: HOY SI QUE ERES UN CRACK #KeepCalm y #estudiaUnPoquito

Exemple diferents mascaretes:

Respostes dels alumnes:

o Una cosa que tapa la boca.

Un tret és una característica segons la qual es pot analitzar un estímul.

− Ex. el color de la mascareta, el material, que un bolígraf tingui botó o no en

Un atribut és un tret característic i essencial per formar un concepte.

Podem formar i utilitzar dos tipus de conceptes:

− Conceptes lògics: formats a partir de regles lògiques (predomina Sistema 2).

2.2. CONCEPTES LÒGICS.

No hi ha ambigüitat possible i per tant permeten un raonament amb informació

− Són unívocs (no ambigus).

Exemple: com definiríeu un triangle?

Recordatorio de Wuolah: HOY SI QUE ERES UN CRACK #KeepCalm y #estudiaUnPoquito

− Fer afirmacions: ex. línia recta.

Les regles lògiques serveixen per definir perfectament un concepte.

− Ex. si hi ha una oferta de feina on busquen graduats en criminologia o en

Recordatorio de Wuolah: HOY SI QUE ERES UN CRACK #KeepCalm y #estudiaUnPoquito

El context ens ajuda a veure si és una disjuntiva inclusiva o exclusiva.

− Ajuden quan estem intentant compartir conceptes.

CATEGORITZACIÓ DE CONCEPTES LÒGICS: TAXONOMIA DELS NIVELLS

− Primer nivell: petites característiques que el defineixen com a diferencial.

Recordatorio de Wuolah: HOY SI QUE ERES UN CRACK #KeepCalm y #estudiaUnPoquito

Una taxonomia és un sistema de categories relacionades mitjançant relacions

Els conceptes s’organitzen en categories, segons propietats (els atributs de cada

Necessitem la taxonomia, aplicar els conceptes lògics.

Les paraules o els objectes no són ni categories ni conceptes en si mateixos. Són

− Ex. necessito anar a comprar pomes: funció concepte

El que és categoria o concepte és la funció que va canviant. Depenent del context on

Exemple pilota: definiu la paraula pilota.

Hi ha pocs conceptes realment lògics en el nostre món realment, les figures

Recordatorio de Wuolah: HOY SI QUE ERES UN CRACK #KeepCalm y #estudiaUnPoquito

Hi ha una part de l’aprenentatge de conceptes que és molt associatiu.

Si fem un concepte d’un objecte és perquè el volem distingir d’altres.

2.3. CONCEPTES NATURALS.

Es basen en un mecanisme associatiu de categorització automàtic no basat en classes

Que veieu aquí?