CANT DELS JOVES de Joan Maragall

Cant dels joves pertany al llibre Visions & Cants, publicat l’any 1900 per la revista
L’Avenç, de la mà de Joan Maragall i Gorina. Fou el primer poeta clàssic de la
literatura catalana, destaca ja que la data de la seva mor marca el final del
modernisme. Va néixer el 10 d’octubre de 1860 al bell mig del barri antic de
Barcelona i mor a Barcelona el 20 de desembre del 1911, als cinquanta-un anys.
Quart i únic noi d’una família de petits industrials tèxtils, per la qual cosa es va veure
destinat a continuar els negocis familiars, tot i que no tenia cap mena d’interès.

En el volum Visions & Cants, Maragall fa la seva aportació a aquest procés de

transformació cultural, fent una determinada lectura de la nostra tradició i dels
nostres símbols, amarant-se dels nous aires regeneracionistes europeus. «Cants»
es tracta d’un recorregut poètic amb tres estacions, s'inicia en el passat, tot
examinant alguns dels mites i dels personatges històrics que han estat recollits
llegendàriament, s’atura en el present, tot seguint els mateixos paràmetres de
catalanitat que cohesionen el llibre, i una prospecció de futur, on es plantegen unes
propostes d’acció.

En el poema, Joan Maragall evoca els seus sentiments per a la seva Pàtria i
paral·lelament a l’època de la joventut ja que és un valor en un moment de canvi i
vital en l'època regeneracionista del modernisme. A més a més es troben les
principals bases de la filosofia vitalista de Nietzsche, la qual és la línia més
d’avantguarda del moment, és a dir, la regeneracionista.

Podem veure que el poema està dividit en tres parts. La primera part ens explica
com tothom espera que surti el sol, és a dir, a que comenci el nou dia per començar
una nova etapa i una nova aventura, tots esperen amb il·lusió i ganes per poder dur
a terme el que han de fer, tots esperen ansiosos i nerviosos, i no poden esperar. La
segona part és aquesta lluita per la llibertat, com ocells que volen alt i triomfen sobre
el sol, ells volen defensar allò en que creuen i allò que s’estimen. La tercera i última
part ens diu què és allò pel que lluiten, la Pàtria. Ells creuen en la Pàtria catalana i
lluitaran per ella, a més a més també diu que només descansaran un cop
aconsegueix el que volen.
Pel que fa a l’estructura externa, el poema està format per cinc estrofes de
quartetes. Concretament tots els versos són de set síl·labes, és a dir, heptasíl·labs i,
per tant, són versos curts d’art menor.
La rima és consonant i té la següent forma: abba cddc, eaea fgfg, haha; és a dir, és
una rima encadenada en la primera estrofa però creuada en les següents estrofes.
La rima és femenina pel primer, quart, sisè, setè, desè, dotzè, catorzé, setzè, divuitè
i vintè versos, mentre que la resta són masculins. Abunden les elisions, en el primer
vers com nostra és, en el quart vers d’una altra albada, s’alça el, l’aire amb, entre
d’altres. També trobem sinalefes en el cinquè vers en I esperem, surti el sol, entre
d’altres.

Pel que fa a figures retòriques, trobem dos hipèrbatons en el primer i novè vers, que
fan que es tingui una atenció especial al fet de preparació i rebel·lió que hi ha a la
població. Destaca el paral·lelisme que hi ha al primer i al tercer vers de la segona
estrofa, fent-hi remarcar aquesta sensació d’inestabilitat i rebel·lió de la població. La
gran tempesta simbolitza aquesta lluita constant que tindran els joves quan es posin
al capdavant del país. També apareixen els ocells com a element que simbolitza la
pau, així com l’aire i el sol que representen la lluminositat i la cromàtica de la claror.

Per a concloure, el tema d’aquest poema és un elogi a la població i la terra catalana,

i com el poble lluita per a preservar els seus ideals i la seva cultura sobre els qui
intenten destruir-la. A més a més cal destacar que es veu reflectida la filosofia
vitalista de Nietzsche, com també la figura dels joves representant el poble català
com l’esperança del país.

Núria González Via