L'ERA DE

L'IMPERIALISME
I LA SEGONA
REVOLUCIÓ
INDUSTRIAL
TEMA 5
 1.LA SEGONA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL: NOVES INDÚSTRIES I
NOVES POTÈNCIES
• Segona Revolució Industrial: Una sèrie de canvis importants en l'economia (noves
invencions, descobriments, nous recursos energètics i noves indústries).
Els principals canvis de la indústria
• Noves formes d’energia alternatives a l’ús del carbó: El petroli (motors d’explosió) i el
desenvolupament de l’electricitat va aplicar-se a usos industrials i més tard domèstics.
• Nous sectors:
• El sector elèctric. Michael Faraday (1791-1867): aplicació de l’electricitat per a usos
industrials i domèstics. La producció i distribució d’energia elèctrica es va fer servir
primerament en la indústria , també provoca les invencions en el sector de la
comunicació com el telègraf i el telèfon i també domèstiques, com ara la bombeta de
llum incandescent per il·luminar.
• El sector siderúrgic. Creixement molt important: el convertidor Bessemer (1855) va
permetre colar gran quantitats d’acer de molt bona qualitat. L’acer va revolucionar la
construcció de maquinària, l’enginyeria (ponts i estructures metàl·liques), l’arquitectura
(gratacels) i la indústria naval i d’armament (transatlàntics, cuirassats, canons,
metralladores…).
• El sector químic. Desenvolupament espectacular amb noves
aplicacions: química industrial amb nous tints i pintures; la
invenció de nous materials, com la goma, els plàstics i el
cel·luloide; Química farmacèutica, amb importants
descobriments (aspirina). En el sector dels explosius: Alfred
Nobel (dinamita)(1833-1896).
• Nova revolució en els transports: invenció del motor
d’explosió, que va donar lloc a l’automòbil
de Daimler i Benz (1886) i, a partir de 1903, a l’avió.
• La fotografia va tenir un desenvolupament molt important
perquè es van perfeccionar les tècniques de revelar i, a partir
de 1895, per la invenció del cinema gràcies als
germans Lumière.
La industrialització a Europa durant la segona revolució industrial
• Al llarg del segle XIX, la industrialització es va estendre més enllà
d’Anglaterra:
• Bèlgica, el primer, 1830, ja que disposava de dipòsits de carbó.
• França, que va tenir un desenvolupament industrial molt important.
• L’Europa central, fins i tot Bohèmia i Hongria.
• Alemanya, va experimentar el desenvolupament més important.
• Els països perifèrics del continent europeu, com els mediterranis o els de
l’Europa de l’Est i Rússia, van conèixer un desenvolupament industrial molt
més lent i localitzat en regions molt concretes.
• Fora d’Europa: la industrialització als Estats Units, a
principis segle XX es van transformar en el principal productor
industrial del món. A l’Àsia l’únic país industrialitzat va ser
el Japó durant l’era Meiji.
2.LA GRAN EMPRESA I ELS NOUS SISTEMES DE
PRODUCCIÓ
El creixement de les empreses i l'activitat financera
• Les empreses que van protagonitzar la primera Revolució
Industrial eren petites i mitjanes i familiar. A mitjan
segle XIX creix la demanda de productes industrials i creixen
tant les fàbriques i les empreses que s'ha de canviar el
model.
• Nova economia industrial en la que son bàsics els bancs: els
particulars dipositen els diners al banc i aquest atorga
crèdits a les empreses, també farà de mitjancer entre
aquestes i els possibles inversors.
• Les empreses també obtenen capital creant Societats
Anònimes (S.A.): es divideix el capital que es necessita en
accions que poden ser comprades per diferents persones,
que es converteixen en propietaris d'una proporció del
negoci. Les accions es compren i es venen a la borsa.
El procés de concentració empresarial
• La competència entre empreses i la necessitat de grans capitals va fer
que les empreses grans comencessin a comprar i absorbir les més
petites. Així es van crear grans empreses que controlaven alguns
sectors en particular (Monopolis). Van sorgir diferents formes de
concentració empresarial:
• El càrtel: Associació d’empreses dedicades al mateix sector d’activitat (Europa
i sobretot a Alemanya) que van arribar a acords per controlar la producció, la
distribució i fixar els preus per tal de compartir els beneficis.
• El trust: Agrupació de diferents empreses, sobretot en l’àrea anglosaxona,
que cobreix totes les etapes de producció d’un article per eliminar els
competidors i controlar el mercat.
• El hòlding: Corporació de companyies dedicades a sectors diferents
controlades per una única empresa, propietària de la majoria de les accions.
Aquests monopolis van ser característics de l’economia dels Estats Units.
Els nous sistemes de producció
• Les grans empreses de finals del segle XIX van fer servir mètodes científics per
augmentar la producció.
• Van estudiar les operacions que feia cada obrer durant la producció i es va
arribar a la conclusió que dividir en petites feines repetitives redueix els temps.
• Cada operari s’especialitzava en una tasca i rebia un salari proporcional a la
feina que feia.
• Aquest mètode de treball en cadena es va dir taylorisme perquè va ser estudiat
per l’enginyer Taylor i Henry Ford el va aplicar a la seva empresa de fabricació
de cotxes.

• https://www.youtube.com/watch?v=4N2tnP1sYpY
3.ELS CANVIS POLÍTICS I L'APARICIÓ DELS PARTITS
OBRERISTES
L'avenç dels règims liberals a l'Europa occidental
• A l'oest d'Europa (Gran Bretanya i França) els règims liberals es van apropar a la
democràcia:
• Sufragi universal masculí.
• Ampliació de la llibertat d’expressió.
• Ampliació de la llibertat religiosa.
• Comença un nou període de política de masses degut al creixement urbà,
l’extensió de les classes mitjanes i la mobilització obrera. La premsa escrita hi va
col·laborar.
• Aquests països no arriben a ser democràcies plenes perquè:
• Les dones no tenien els drets polítics bàsics: ni l’autonomia legal dels homes, ni
dret de vot. Grups de dones com les sufragistes britàniques es van organitzar per
reclamar aquests drets.
• La manipulació electoral que falsejava els resultats en benefici dels poderosos.
La permanència dels règims polítics de caràcter autoritari
• Alemanya: Sistema liberal que manté el poder de decisió de l'emperador i
el primer ministre tot i la elecció per sufragi universal masculí del
Parlament (Reichtag). La modernització econòmica la van realitzar
l'aristocràcia (que encara manava a l'estat i l'exèrcit) i la burgesia industrial
amb poder al parlament. Tot i així, es van reconèixer molt aviat els drets
socials de la classe treballadora.
• Imperi austrohongarès: l’emperador tenia el poder, amb el suport de
l’Església catòlica i l’aristocràcia. Tot i així, es van implantar reformes: com
la introducció del sufragi universal masculí (1906) i el reconeixement
progressiu dels drets de les nacionalitats.
• Rússia: Es manté intacte el poder del tsar i l'aristocràcia terratinent, tot i
que hi ha una petita modernització iniciada a les ciutats de la Rússia
europea. L’economia del país es basava en un context agrari molt
endarrerit.
Els partits obrers i la segona internacional
• Com que una gran part de la població podrà participar de la vida política (sufragi universal masculí), el
format dels partits canviarà, com també canviaren les estratègies polítiques (mítings, casals populars,
societats d’assistència i socors mutu, diaris, etc.).
• Es van fundar els grans partits obrers de masses, que reivindicaran el mateix que els sindicats i el
conjunt del moviment obrer durant el segle XIX. Els més importants:
• El Partit Socialdemòcrata Alemany. 1875, reunia corrents reformistes i marxistes. Era legal i el seu
programa defensava la reducció de la jornada, les assegurances laborals, la millora de condicions,
la fiscalitat progressiva i la separació de l’Església i l’estat.
• El Partit Socialista Francès. 1905. Principal dirigent Jean Jaurès, que va impulsar una política que
aplegava les reivindicacions obreres i els ideals patriòtics republicans.
• El laborisme britànic (Labour Party). 1900. Integració de diversos sindicats. Des de llavors
te representació al parlament i programa de caràcter reformista.
• 1889 es funda la Segona Internacional, que deixa fora l'anarquisme i inclou les organitzacions
comunistes i les reformistes. Busca coordinar les accions. A diferència de la primera internacional, les
diferents organitzacions que s’hi van adherir van poder decidir la política dels seus partits nacionals.
• Primer de Maig: Dia Internacional del Treball
• 8 de març : Dia Internacional de les Dones.
4.ELS FACTORS QUE VAN IMPULSAR
L'IMPERIALISME EUROPEU
L'IMPERIALISME AL S. XIX
• Al segle XVI Castella i Portugal havien creat grans imperis colonials.
Durant el XIX els països més industrialitzats comencen a competir per
conquerir nous territoris.
• Anglaterra, França, Bèlgica, Alemanya, Itàlia i Rússia (2ª meitat s.XIX)
van conquerir i sotmetre zones que no formaven part dels principals
imperis colonials. L’Àfrica, i bona part de l’Àsia.
• Estats Units i el Japó també formaran part d'aquest expansionisme.
• A principis de segle començaran les exploracions de continents com
l'Africà per part de les societats geogràfiques europees: cartografiar
territoris, enumerar poblacions i llengües locals.
Factors que expliquen l'imperialisme

• Factors econòmics:
• A les colònies es poden aconseguir matèries primeres a baix preu.
• Les colònies són un mercat per la industria de la metròpoli.
• Les inversions en infraestructures (ports, ferrocarrils, fortificacions, etc.) i el transport són
importants negocis per a les empreses de l'estat.
• Factors estratègics i polítics:
• Algunes colònies asseguren les rutes marítimes (Gibraltar, Malta o Port Saïd - ruta anglesa a
l’Índia).
• factor de prestigi polític i orgull nacional (Alemanya o Itàlia).
• Factors demogràfics:
• Durant el s. XIX hi ha un intens creixement de població a Europa que augmenta el flux
migratori a les colònies.
• Austràlia, Canadà o l’Algèria francesa reben molta immigració.
• Factors ideològics:
• Ideologies racistes a Europa: Creien que la civilització europea era superior (eurocentrisme) i
per tant deien civilitzar la resta del mon: expansió el cristianisme o l’escolarització de les elits
locals en llengües europees.
5.LA CONSOLIDACIÓ DELS GRANS IMPERIS COLONIALS
El nou impuls imperialista i la conferencia de Berlín
• Principis s. XIX:
• Crisi dels antics imperis colonials:
• Espanya perd pràcticament tot Sud-Amèrica.
• Portugal perd Brasil.
• Anglaterra perd Amèrica del Nord.
• Anglaterra decideix consolidar el seu domini sobre l’Índia.
• França inicià la conquesta d’Algèria ( dècada 1830).
• Segona meitat s. XIX: els països europeus van iniciar un procés de conquesta i
sotmetiment sobretot als continents africà i asiàtic.
• El 1885, el canceller alemany Bismarck va organitzar la conferència de Berlín, en
la qual es van fixar els criteris pels quals un país podia reclamar com a seu un
territori (per mantenir l'equilibri entre els països). Calia haver-lo colonitzat, no
només explorat.
Els grans imperis
• L’Imperi britànic: el més extens i el referent quant organitzatiu de la
resta de països. Durant el moment de màxima expansió(regnat de
Victòria I (1839-1901)) va arribar a trenta-tres milions de quilòmetres
quadrats amb 450 milions d’habitants. Comprenia tot tipus de
colònies, des dels dominis del Canadà i Austràlia a petites colònies
estratègiques com Malta, Gibraltar o Hong Kong. La més important va
ser l’Índia.
• L’Imperi francès era el segon en extensió (deu milions de quilòmetres
quadrats, quaranta-vuit milions d’habitants). Ocupava territoris del
nord de l’Àfrica (Algèria, Tunísia i el Marroc), del golf de Guinea i de la
península d’Indoxina.
• Bèlgica: el rei Leopold II va aconseguir el Congo.
• https://www.youtube.com/watch?v=Wq58cBmK3do
• Holanda: Borneo i l’actual Indonèsia.
• Alemanya: una colònia al Camerun i a l’actual Tanzània, i a Namíbia.
Problemes polítics amb anglesos i francesos per les colònies.
• L’Imperi rus: territoris asiàtics: Siberia i disputa amb l’Imperi britànic
per l’Afganistan.
• El Japó: Corea i Formosa. Forta pressió sobre la Xina i va esdevenir la
primera potència extra-europea a posar un límit a l’expansionisme
europeu.
Les friccions colonials

• Tal i com es va completant l'ocupació dels territoris augmenten les

tensions entre imperis, i a les colònies. Dècada de 1890
enfrontaments entre anglesos i francesos, com el de Fashoda (Sudan).
També desfetes com la italiana a Adwa (Etiòpia).
• Principis del segle XX, Alemanya es va convertir reclama una part del
repartiment colonial i augmentarà el conflicte.
L'emergència dels Estats Units
• Al s. XIX: Estats Units va arribar fins a la costa oest a l’oceà Pacífic:
• Van comprar la Florida a Espanya i Alaska a Rússia.
• Van apropiar-se de Texas després d’una guerra amb Mèxic.
• Van consolidar el domini del territori propi després de la guerra de
Secessió (1861-1865) .
• El 1898, guanyen la guerra a Espanya i ocupen Cuba, Puerto Rico i
les Filipines.
• Els Estats Units començaran una política intervencionista en els països
del seu voltant durant la presidència de Theodore Roosevelt (1901-
1909). Aquesta política va funcionar com un imperialisme informal:
• Amèrica del Sud: Prioritari, moment d'obertura del canal de Panamà i
la intervenció a Veracruz (Mèxic).
• El Pacífic: van ocupar una sèrie d’illes (Filipines i Hawaii), que els garantien les
rutes de navegació per al seu comerç.
6. ORGANITZACIÓ I ADMINISTRACIÓ DE LES COLÒNIES
UNA ORGANITZACIÓ BASADA EN CRITERIS
RACISTES
• L’ocupació d’un territori s’organitzava com
es decidia des de la metròpolis. El racisme
estava molt present en aquesta
organització.
• A les colònies de població la majoria de
població era d'origen occidental, com per
exemple a Canadà, Austràlia, Nova
Zelanda, Sud-àfrica i Algèria.
S'expropiaven els territoris de la població
autòctona, que tampoc tenia els drets que
tenien els pobladors europeus. A Austràlia
i Nova Zelanda una part de la població va
ser exterminada.
• Clara separació entre colonitzats i colonitzadors, estaven en esferes
administratives i socials totalment diferents. Les relacions eren
jeràrquiques i de subordinació. La població occidental tenien càrrecs
administratius i militars; eren l’elit econòmica i organitzaven l’explotació de
la colònia.
• Les poblacions natives : pobres i sense accés a càrrecs públics.
• A l’Índia, l’administració colonial va afavorir alguns grups locals per
sobre d’altres i va revifar el sistema de castes, ja que així el país era més
fàcil de dominar.
• El model cultural era l’occidental, les escoles ensenyaven la cultura i la
llengua de la metròpoli, i es va ensenyar i fins i tot imposar el cristianisme.
L'explotació econòmica
• Les colònies s'organitzaven per sistemes de plantació (sucre, cotó,
tabac, cautxú...)
• També al voltant de les mines, treballades amb mà d'obra esclava o
molt malament retribuïda.
• Les infraestructures es construïen tenint sempre en compte els
interessos de la metròpoli.
Com es van administrar les colònies
• La organització que van introduir els colonitzadors era bastant moderna
però en cap cas tenia en compte els grups ètnics i lingüístics locals i va
provocar molts conflictes posteriors. La organització era sempre en benefici
de la metròpoli.
• Diferents tipus d'estructures d'administració colonial:
• Colònies d'explotació: Sotmeses al domini directe de la metròpoli: Kenya (Imperi
Britànic) o el Congo (Imperi Belga)
• Dominis: Territoris que gaudien d'un marge important d'autogovern en afers
interiors, i els afers exteriors els controlava la metròpoli (Canada, Australià...)
• Protectorats: Territoris explotats econòmicament per la metròpoli que també
s'encarregava dels afer exteriors, els afers interns
• Concessions: Territoris entregats temporalment a la metròpoli. (Hong kong- Gran
Bretanya)

• Mandats o territoris fideïcomissaris: Territoris atorgats temporalment a una potencia

colonial per el seu control. (Palestina-Gran Bretanya)
7. CULTURA, CIÈNCIA I ART DEL S.XX
Noves formes de vida
• Les ciutats són molt més grans i es socialitza diferent:
primers cafès i ateneus (lloc de trobada i diversió, també
llocs de tertúlia i debat polític, literari i científic)
• Els diferents grups socials van tenir noves formes d’oci:
• Les classes dirigents, l’aristocràcia i la burgesia, comença
l'estiueig i els viatges a l’estranger. També casinos i els clubs.
• Classes populars: el teatre, els ateneus populars i les agrupacions
corals. El 1878 Edison inventa el fonògraf i des de la dècada de
1890 el gramòfon permet la reproducció de música gravada en
discos i la difusió de música. A partir de 1895 el cinema va ocupar
un lloc cada vegada més importants.
• Es generalitza la pràctica d'esports com ara el golf, el
futbol, el tennis o el ciclisme. El 1896 es van celebrar els
primers Jocs Olímpics.
Conseqüències de l'alfabetització
• Degut al canvi social i les noves formes de producció la societat
havia d'estar cada cop més formada. Alguns governs establiran
un sistema públic d’educació, sobre tot per alfabetitzar els
homes.
• L'alfabetització afavoreix els diaris de masses (llibertat
d’expressió i d’impremta).
Noves teories científiques
• Les noves formes de comunicació (telègraf, telèfon)faciliten la
comunicació internacional entre científics.
• Investigació a les acadèmies científiques i grans museus.
• Grans teories científiques contemporànies: l’evolucionisme,
de Charles Darwin, gran impacte en molts àmbits.
Corrents artístics de 1840 a 1914
El realisme
• El realisme: Observació de la realitat, desig d'objectivitat. En
literatura: Balzac i Flaubert a França, de Dickens a Anglaterra,
de Galdós a Espanya, de Tolstoi i Dostoievski a Rússia i en pintura
de Courbet, Millet i Daumier, representen escenes fins llavors vulgars.
Impresionisme i avantguardes
• Els impressionistes busquen representar la impressió que genera un
moment a través dels efectes atmosfèrics i la distorsió lumínica en la
seva pintura, també representen nous temes
: Monet, Manet, Pissarro i Morisot.
• A finals de segle la fotografia i les creixents tensions socials, fan que
l'art miri cap als sentiments propis o la visió subjectiva de la
realitat: Van Gogh, Renoir i Cézanne.
• Començaments del segle XX nous corrents que marquen l’inici de l’art
contemporani:
• L’expressionisme, l’exteriorització dels sentiments d’angoixa i de por, Edvard
Munch.
• El fauvisme, de Matisse, desplaçament dels colors vius i en els contorns.
• El cubisme, de Picasso i Georges Braque, descomposició de la figura en
formes geomètriques.
Corrents artístics de 1840 a 1914
El realisme
• El realisme: Observació de la realitat, desig d'objectivitat. En
literatura: Balzac i Flaubert a França, de Dickens a Anglaterra,
de Galdós a Espanya, de Tolstoi i Dostoievski a Rússia i en pintura
de Courbet, Millet i Daumier, representen escenes fins llavors vulgars.
Impresionisme i avantguardes
• Els impressionistes busquen representar la impressió que genera un
moment a través dels efectes atmosfèrics i la distorsió lumínica en la
seva pintura, també representen nous temes
: Monet, Manet, Pissarro i Morisot.
• A finals de segle la fotografia i les creixents tensions socials, fan que
l'art miri cap als sentiments propis o la visió subjectiva de la
realitat: Van Gogh, Renoir i Cézanne.
• Començaments del segle XX nous corrents que marquen l’inici de l’art
contemporani:
• L’expressionisme, l’exteriorització dels sentiments d’angoixa i de por, Edvard
Munch.
• El fauvisme, de Matisse, desplaçament dels colors vius i en els contorns.
• El cubisme, de Picasso i Georges Braque, descomposició de la figura en
formes geomètriques.
Corrents artístics de 1840 a 1914
El realisme
• El realisme: Observació de la realitat, desig d'objectivitat. En
literatura: Balzac i Flaubert a França, de Dickens a Anglaterra,
de Galdós a Espanya, de Tolstoi i Dostoievski a Rússia i en pintura
de Courbet, Millet i Daumier, representen escenes fins llavors vulgars.
Impressionisme i avantguardes
• Els impressionistes busquen representar la impressió que genera un
moment a través dels efectes atmosfèrics i la distorsió lumínica en la
seva pintura, també representen nous temes
: Monet, Manet, Pissarro i Morisot.
• A finals de segle la fotografia i les creixents tensions socials, fan que
l'art miri cap als sentiments propis o la visió subjectiva de la
realitat: Van Gogh, Renoir i Cézanne.
• Començaments del segle XX nous corrents que marquen l’inici de l’art
contemporani:
• L’expressionisme, l’exteriorització dels sentiments d’angoixa i de por, Edvard
Munch.
• El fauvisme, de Matisse, desplaçament dels colors vius i en els contorns.
• El cubisme, de Picasso i Georges Braque, descomposició de la figura en
formes geomètriques.