Mantell terrestre

Salta a la navegacióSalta a la cerca

Representació d'una secció de la Terra.

En geologia, el mantell és la capa de la Terra situada per sota de l'escorça

terrestre i que s'estén cap a l'interior fins al límit exterior del nucli (ocupa
aproximadament el 87% de la Terra). El mantell terrestre s'estén des de prop
de 33 km de profunditat (o al voltant de 8 km a les zones oceàniques) fins als
2.900 km (transició al nucli). La diferenciació del mantell es va iniciar fa prop de
3.800 milions d'anys, quan la segregació gravimètrica dels components del
protoplaneta Terra va produir l'actual estratificació. La pressió a la part inferior
del mantell està al voltant dels 140 GPA.[1] Es divideix en dues parts: mantell
intern, sòlid, elàstic, i mantell extern, fluid, viscós.

Contingut

• 1Característiques
• 2Composició
• 3Característiques físiques
o 3.1Estat del material
o 3.2Temperatura
o 3.3Viscositat
o 3.4Densitat
• 4Subdivisions del mantell
o 4.1Mantell superior
o 4.2Mantell inferior
• 5Convecció en el mantell i punts calents
• 6Exploració
• 7Referències

Característiques[modifica]
El mantell es diferencia principalment de l'escorça per les seves
característiques químiques i el seu comportament mecànic, el que implica
l'existència d'una clara alteració sobtada (una discontinuïtat) en les propietats
físiques dels materials, que és coneguda com a discontinuïtat de Mohorovičić, o
simplement Moho, en homenatge a Andrija Mohorovičić, el geofísic que la va
descobrir. Aquesta discontinuïtat marca la frontera entre l'escorça i el mantell.
Durant temps es va pensar que la Moho representava la frontera entre
l'estructura rígida de l'escorça i la zona més plàstica del mantell, i seria la zona
on tindria lloc el moviment entre les plaques de la litosfera rígida i
l'astenosfera plàstica. No obstant això, estudis recents han demostrat que
aquesta frontera es troba molt més avall, en ple mantell superior, a una
profunditat de l'ordre dels 70 km sota l'escorça oceànica i dels 150 km sota
l'escorça continental. Així, el mantell que se situa immediatament sota de
l'escorça està format per materials relativament freds (aprox. 100 ° C), rígid i
fos amb l'escorça, tot i estar separat d'ella per la Moho. Això demostra que la
Moho és en realitat una discontinuïtat composicional i no una zona de
separació dinàmica.

Composició[modifica]
La principal alteració mecànica a la Moho s'evidencia en la velocitat de les ones
sísmiques, que augmenta substancialment, atesa la major densitat dels
materials del mantell (ja que la velocitat de propagació d'una vibració és
proporcional a la densitat del material). Aquesta major densitat és el resultat, a
més de l'efecte de l'augment de la pressió, de les diferències en la seva
composició química, que és en realitat el principal element diferenciador entre
escorça i mantell: els materials del mantell són molt rics
en minerals màfics de ferro i magnesi, especialment olivina i piroxè. A causa de
l'augment de la proporció relativa d'aquests minerals, les roques del mantell
- peridotita, dunita i eclogita - comparades amb les roques de l'escorça, es
caracteritzen per un percentatge de ferro i magnesi molt més gran, en detriment
del silici i de l'alumini.
El quadre següent dóna una composició aproximada dels materials del mantell
en percentatge de la seva massa total (% ponderal). Noteu que la composició
del mantell pot no ser uniforme, i és d'esperar un augment gradual de la
proporció Fe / Mg amb la profunditat, s'estima que variï de 0,25 en el mantell
superior a 0,6 en el mantell inferior.
Composició del mantell terrestre (en %
ponderal)
Element Quantitat Compost Quantitat
O 44,8
Si 21,5 SiO2 46
Mg 22,8 MgO 37,8
Fe 5,8 FeO 7,5
Al 2,2 Al2O3 4,2
Ca 2,3 CaO 3,2
Na 0,3 Na2O 0,4
K 0,03 K2O 0,04
Total 99,7 Total 99,1

Característiques físiques[modifica]
A més de les diferències de composició, el mantell també presenta unes
característiques físiques molt diferents de les de l'escorça (i del nucli). En els
punts següents es fa una caracterització dels principals paràmetres físics del
mantell.
Estat del material[modifica]
El material de què es compon el mantell pot presentar-se en estat sòlid o com
una pasta viscosa, com a resultat de les elevades pressions. La tendència en
àrees d'alta pressió és que les roques es mantinguin sòlides, perquè així
ocupen menys espai físic que els líquids resultants de la fusió. A més d'això, la
constitució dels materials de cada capa del mantell determina l'estat físic local.
Així, l'interior de la Terra, incloent el nucli intern, tendeix a ser sòlid perquè,
malgrat les altíssimes temperatures, està subjecte a pressions tan elevades
que els àtoms, en ser compactats, obliguen que les forces de repulsió entre els
àtoms siguin vençudes per la pressió externa. El resultat, tot i la temperatura, la
substància es manté sòlida.

Determinació de las característiques de l'interior de la Terra mitjançant les ones sísmiques.

Temperatura[modifica]
Les temperatures del mantell varien entre els 100 °C (373 K) a la zona de
contacte amb l'escorça, fins als 3.500 °C (3.873 K) a la zona de contacte amb
el nucli, aproximadament. Aquest augment de temperatura reflecteix alhora la
major dificultat de les capes profundes en perdre calor per conducció a la
superfície i la major capacitat endògena de produir calor en profunditat (per
l'augment de la desintegració radioactiva i per fricció amb els materials fluids en
moviment en el nucli extern).
Viscositat[modifica]
La viscositat en el mantell superior (l'astenosfera) varia entre 1.021 i
1.024 Pa/s, depenent de la profunditat.[2] Per tant, el mantell superior es
desplaça molt lentament, comportant-se simultàniament com un sòlid i com
un líquid d'alta viscositat. Això explica el lentíssim moviment de les plaques
tectòniques i els moviments isostàtics d'enfonsament i realçament (rebound) de
les plaques tectòniques quan s'altera el seu pes (per exemple, amb la formació
de masses de gel i el seu posterior desglaç).
Densitat[modifica]
En el mantell superior, la presència de l'astenosfera marca zones
de fusió parcial. Aparentment, en el mantell inferior no passa cap canvi de fase
important, tot i que es donen petits gradients en la velocitat de propagació de
les ones sísmiques als 1.230 km i 1.540 km de profunditat. D'aquesta manera,
es creu que l'augment en la velocitat de les ones sísmiques ha de passar
principalment com a resultat de la compactació d'un material de composició
uniforme.
S'han proposat diversos models que suggereixen que el mantell inferior conté
més ferro que el mantell superior. En aquest cas, la raó Fe/Mg variaria de 0,25
en el mantell superior a 0,6 en el mantell inferior. L'augment en la massa
atòmica mitjana augmentaria la densitat fins als valors observats, sense
necessitat de recórrer a estructures moleculars complexes.
Aquests models han generat moltes discussions, ja que si el mantell inferior és
més dens que el superior seria difícil l'existència de moviments de convecció.
D'altra banda, existint una convecció generalitzada en el mantell seria difícil
mantenir l'heterogeneïtat de la composició química durant grans intervals de
temps. No obstant això, aquestes aparents incoherències es poden llimar si
considerem l'existència de cel·les de convecció independents en el mantell.

Subdivisions del mantell[modifica]

Estructura de la Terra. 1. escorça continentale, 2. escorça oceànica, 3. Mantell superior, 4. Mantell

inferior, 5. nucli extern, 6. nucli intern, A : Discontinuïtat de Mohorovičić, B : Discontinuïtat de
Gutenberg, C : Discontinuïtat de Lehmann

Encara que no hi ha diferències marcades ni discontinuïtats òbvies a l'interior

del mantell, sí que hi ha gradients que reflecteixen l'augment de la pressió i de
la temperatura, i per tant, és comú dividir el mantell en dues capes:

• El 'mantell superior' (de la Moho als 650 km de profunditat), i

• El 'mantell inferior' (dels 650 km de profunditat al límit extern del
nucli).
Mantell superior[modifica]
El mantell superior (o mantell extern) s'inicia a la Mohorovicic, que està a una
profunditat mitjana de 6 km sota l'escorça oceànica i a una profunditat mitjana
de 35,5 km sota l'escorça continental, encara que pot assolir profunditats
superiors a 400 km a les zones de subducció.
Les velocitats de les ones sísmiques mesurades en aquesta capa són
típicament de 8,0-8,2 km/s, que són més grans que les registrades en l'escorça
inferior (6,5-7,8 km/s). Les dades geofísiques demostren que entre 50 i 200 km
(o més en les zones de subducció) de profunditat passa una disminució en la
velocitat de les ones P (longitudinals) i una forta atenuació de les ones S
(transversals), i per això aquesta regió se la coneix com a zona de baixa
velocitat.
Evidències basades en dades geofísiques, geològiques i petrològiques, i la
comparació amb cossos extraterrestres, indiquen que la composició del mantell
superior és peridotítica.[3] Les peridotites són una família de roques
ultrabàsiques, majoritàriament compostes per olivina magnèsic (aprox. un 80%)
i piroxè (aprox. un 20%). Encara que són rares en la superfície, les peridotites
afloren en algunes illes oceàniques, en capes aixecades per l'orogènesi i en
rares kimberlites.
Experiències de fusió de peridotites mostren que la seva fusió parcial pot
originar els basalts oceànics en les condicions de pressió i temperatura
existents en el mantell superior. Aquest procés passa probablement a la zona
de baixa velocitat, el que explica la reducció de les velocitat d'ona sísmica per
la fusió parcial dels materials.
Les peridotites del tipus granat-lherzolita (60% olivina (60%), 30% orto i
clinopiroxens, i 10% espineles, granats i plagioclasses), representen
probablement les peridotites del mantell primitiu, que al patir fusió parcial,
originen magmes basàltics, deixant com a residus harzbugites (80% olivina,
20% ortopiroxens) i dunites (olivina ). Tenint en compte les relacions de pressió
i temperatura, la conclusió és que en profunditats menors la mineralogia està
dominada pel complex plagioclasa-lherzolita (que es troba freqüentment en a
ofiolites) i que, amb l'augment de la pressió, passarà a dominar el complex
espinela-lherzolita (que forma vegades nòduls a basalts alcalins). A pressions
grans, la mineralogia més estable és la del complex granat-lherzolita (que
forma nòduls a kimberlita).