NARRATIVA BREU

Recull de relats per treballar la narrativa catalana des de la postguerra als

nostres dies.
DEPARTAMENT DE VALENCIÀ. IES JOANOT MARTORELL. VALÈNCIA
 ÍNDEX

Salvador Espriu
Tereseta-que-baixava-les-escales ( Narracions. Barcelona: Edicions 62, 1974)
Pere Calders
Els catalans pel món ( Cròniques de la veritat oculta, 1955)
El testament de la «hiena» (Invasió subtil i altres contes, 1978)
L'arbre domèstic (Els millors contes de Pere Calders. Barcelona)
Invasió subtil (Invasió subtil i altres contes, 1955)
Fet d'armes (Cròniques de la veritat oculta, 1955)
Raspall (Cròniques de la veritat oculta, 1955)
Mercè Rodoreda
El gelat rosa (Vint-i-dos contes, 1958)
Tarda al cinema (Vint-i-dos contes, 1958)
El riu i la barca (La meva Cristina i altres contes, 1967)
Enric Valor
Viatge de nadal ( Narracions perennes. Gregal, 1988)
Montserrat Roig
Amor i cendres (El cant de la joventut. Edicions 62,1989)
Mare, no entenc els salmons (El cant de la joventut. Edicions 62,1989)
Quim Monzó
Redacció ( ...Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury. Quaderns Crema, 1980)
Halitosi ( L’illa de Maians. Quaderns crema, 1994)
Ferrocarril ( L’illa de Maians. Quaderns Crema, 1994)
Isabel-Clara Simó
Rosina, darling. ( Històries perverses . Edicions 62, 1992)
Jaume Cabré
Balada ( Viatge d'hivern, 2000)
Llorenç Villalonga
Tsie-Fu, cuiner xinès ( Relats. Bromera, 1996)
Jaume Fuster
La matèria dels somnis ( La matèria dels somnis. La Magrana, 1986)
Carme Riera
Mar, amor meu, acompanyament a sis veus ( Te deix, amor, la mar com a penyora.Laia, 1975)
Joan Francesc Mira
Els cucs de seda. ( Els cucs de seda. Edicions 3i4, 1975)
Juli Avinent
Els Diners Del Contribuent ( Ombres esvalotades, 1988)
Crueltat Mental ( Ombres esvalotades, 1988)
Nuria Cadenes
Bàrbara ( AZ. Edicions 3i4, 2009)
Xavi Sarrià
Desfici (Històries del paradís. Bromera, 2008)
Avorriment (Històries del paradís, Bromera, 2008)
2

Activitats sobre els relats

1. Indica per a cadascun dels autors quins són els temes que tracten els seus relats.
Hi trobes coincidències? I, pel que fa als autors entre si, són molt diferents els
temes que els preocupen? Justifica la teua resposta.
2. En quins contes el desenllaç és obert? Guarda alguna relació aquest desenllaç
amb el tema del conte? Tria’n un i redacta un altre final seguint l’estil de
l’autor.
3. Exposa els diferents tipus de narradors que apareixen als relats. Quina relació té
la tria del narrador amb la temàtica del conte?
4. Psicològicament, com són els personatges d’aquestes narracions? N’hi ha algun
que et cride l’atenció? Quin? Per què?
5. Explica, tot posant exemples, el grau de concreció dels llocs on transcorren les
històries. Els espais on es desenvolupen les accions, són diferents segons
l’autor? A què es deu açò?
6. Comenta el tractament del temps del conte El gelat rosa de Rodoreda. Has
trobat algun altre conte que t’haja cridat l’atenció per com es conten els fets?
Per quina raó?
7. En quin o quins contes es veu una relació més directa entre el que es conta i
l’ambient social on se situa la història? Per què?
8. Analitza les diferents variants diatòpiques o varietats dialectals dels relats. Pots
fer una graella on indiques la varietat i els trets lingüístics que la caracteritzen i
que són presents als contes.
9. Selecciona tres dels contes que més t’hagen agradat i analitza els motius.
10. Escriu una notícia a partir dels fets que es conten en algun dels contes.
11. Fes un relat digital.

3

Salvador Espriu

Tereseta-que-baixava-les-escales

«No s'hi val, no s'hi val encara, tu clisses. Has d'aclucar els ulls i t'has de posar d'esquena a
nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Però cal fixar primerament la volta, que serà pel carrer dels
Corders, pel carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, el carrer de l'Església i la placeta. No, pel rial no,
perquè ens ensorraríem, i la volta ja és prou llarga. Si ho carreguem, no ens aconseguirem mai, i
d'altra banda és massa cansat. La rectoria, paret de cuit, us hi aveniu? Ara, que no hem de fer
patotes. La Teresa para, au, correm. No s'hi val, que ella filustra, Teresa, filla, ja t'ho he dit, t'has
de posar d'esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Si ho fas, no necessito que acluquis els
ulls, però no t'has de bellugar gens, fins que cridem. Vejam, que no m'heu entès? Pel carrer de la
Torre sí, tornem-hi. Pel rial no, que la sorra entrebanca. Demanes que comptem de nou? Hem
comptat abans, Teresa. No t'hi conformes? Com perdem el temps! Es farà fosc, amorraran les
barques, i no haurem començat a jugar. Que la "Panxita" us torna de Jamaica? Qualsevol diria! El
pare va anar més lluny, a Rússia i tot. Va venir amb un abric de pells i quedava tan pelut, que
semblava un ós. Quan va entrar a donar les gràcies d'arribada, fra Josep d'Alpens, que era a la
trona, el va saludar, de per riure, com si fos el dimoni, el pare ho conta sempre. Au, juguem o no
juguem? Sembla que la vostra sigui l'única fragata que hi hagi al món. Ai, filla, que ets tossuda!
Comptem, i a qui toqui, que no protesti. Macarró, macarró, xambà, xiribí, xiribí, mancà. Tu, altra
vegada. Tereseta, fort. Escampem-nos. Ranqueges, Bareu? Espereu-vos, nois, que el Bareu
ranqueja. Se li fan condicions o vigila el marro? Bé, que ajudi a vigilar-lo. No et queixis,
Tereseta, que no pares sola. Au, a la fi. Ei, d'esquena! Si el Bareu, coix o no, fa de porter, ens serà
gairebé impossible d'atansar-nos a la rectoria. Qui xiscla "fet"? No, Teresa, no, nosaltres no ens
havíem encara amagat. No baixis les escales, Tereseta, et dic que no les baixis, un poca-solta s'ha
escridassat abans d'hora. Excuses, enredaire jo, que em veig atrapada? Quines poques ganes de
jugar que tens! I et fa ràbia de parar, ve-t'ho aquí. No baixis les escales, que no em sents?, no les
baixis. Està bé, renyides! Sí, ja em pots córrer al darrera, plego.»

II

«No les havies vistes? Noi, d'on surts, si varen tornar ahir! Aquesta vegada ha estat un senyor
viatge de tres mesos, per la Bàltica i després, per terra, és clar, per Alemanya, Suïssa, Milà,
Venècia i Florència. Varen deixar la "Panxita" a Dantzic. És estrany, no havien d'anar a Itàlia,
perquè el viatge era solament per mar, un viatge comercial. Devien persuadir el capità de
convertir-lo en un passeig de plaer, en una volta romàntica. El pare els concedeix tot el que li
demanen. Avui estan radiants, conten i no acaben. Han dut muntanyes d'objectes magnífics:
cristalleries de Trieste, porcellanes procedents de Capodimonte, marbres, sedes, medalles. A
Fiésole es varen trobar amb Vicenç de Pastor, o ell es va fer trobadís, perquè estima Teresa.
Sospito que no ha tornat massa triomfador, està capcot i es nega a la confidència. Sí, són unes
noies molt boniques, i Teresa ho és més que Júlia, que no? No m'hi avinc, Teresa és més bonica.
Sobretot d'ençà del retorn, li endevino una lluïssor als ulls, una llum recollida i llunyana, una
alegria amagada i manifesta alhora. Júlia és més fina, però també és més esborradissa i està
delicada. La mare morí tísica, i això va ser un cop per al capità. Aquest i el disgust del fill,
malaguanyat noi. Crec que ara és a la Trinitat, enmig de negres i de purrialla blanca. Es va casar
amb una criolla, potser fins i tot una mestissa, tenen una criatura escarransida, una nena geperuda,

4

i em penso que la passen magra. Ja s'atansen. Mira com baixen les escales de l'església, ni
freguen els graons. Teresa és esplèndida, tu queda't amb Júlia. Ja te'n pots riure, ja, però semblen
unes duquesses, i aquesta tarda, al ball de l'enramada, seran les reines.»

III

«No saludis Teresa, no la saludis, no veu ningú. Com ha canviat, ella que era tan alegre! És que
són molts cops, l'un rera l’altre. Júlia es va morir, després d'una lenta agonia i d'haver lluitat
mesos llargs, amb coratge, contra la mort. El dia mateix que es morí, la "Panxita" va encallar a les
boques del Roine. No, no va ser una pèrdua econòmica considerable, perquè en Vallalta és ric,
però estimava tant la seva fragata! D’ençà del naufragi, no s’ha embarcat més, ha avorrit el
navegar. Es passa els dies a la "Pietat", la seva horta, enmig d'arbres i de llibres, contemplant la
mar de lluny. Aquest home, tan fort abans, ara és un vell vacil·lant, decrèpit. Ja no conta les seves
aventures marines, perd la memòria. Quin home que va ser! Diuen que arribà a assistir, de brivall,
a l'expedició d'en Barceló contra Alger, la passada centúria, encara que els comptes potser no
surten, i ha estat després pertot arreu, a Ilo-Ilo, a Mèxic, a les Nicobar, a Terranova, a Odessa,
però ara el capità ja no desitja sinó morir en la calma de les seves arbredes, i la filla té cura d'ell.
Sí, Teresa és una dona potser de quaranta anys, potser de més, i Vicenç de Pastor encara espera
una paraula dels seus llavis, però Teresa no estima ningú. No la saludis, és inútil, no et veurà,
baixa d'esma les escales.»

IV

«Fixa't com baixava les escales, que senyora! Pas de dama, lent, compassat i lleuger alhora, d'un
ritme igual i segur, d'una escola i d'un estil que s'han perdut. Sí, la Teresa és molt vella, ja ho
saps, té els meus anys. Que si ho puc recordar? Vàrem jugar tantes vegades juntes, en aquesta
placeta, a cuit, a marro-titiu, al soldat plantat, a saltar i parar. I ara això és ben lluny. Aleshores el
poble se'ns apareixia com si fos més gran, immens, d'un color més ric, amb un altre caràcter. Les
nostres corregudes sempre descobrien un nou racó amagat. Cada tarda esperàvem al sorral
l'amorrada de les barques i, de tant en tant, el retorn d'algun veler de les remotes mars d'Amèrica
o de la Xina. El meu pare també va ser pilot i anà fins a Rússia, a través d'aigües gelades, vorejant
niells de glaç. Arribava després vestit amb pells, igual que un ós, i a l'església escandalitzava amb
el seu luxe. Tot va passar. Algun dia, al capvespre, ens enfonsàvem pels canyars dels rials, amb
l'esgarrifança d'una aventura prohibida. Avançàvem gairebé a les palpentes, i ens voltava com el
pressentiment d'un miracle. Hi havia potser una teranyina de boira al Remei i una gropada de
bruixes al fons, damunt la Muntala. I contàvem, en tornar, a les nostres àvies l'incident d'una
topada amb algun fantasma. Tot passà. Vàrem anar creixent, i jo em vaig casar. La Teresa i la
seva germana Júlia, morta, tísica, de fa molts anys, varen viatjar amb el capità Vallalta, en la
"Panxita". Més tard la fragata va naufragar, i al cap de poc, la Júlia i el vell es varen morir. I ara,
ja ho veus, la Teresa passa pel meu costat sense mirar-me, amb la neboda geperuda al darrera,
com una ombra de gos, passa fregant-me i ni em mira, i la meva família ve d'una estirp almenys
tan clara com la d'ella, i jo li he de donar tractament, com una menestrala. Tot canvià. La Teresa
és una vella trista, no sap riure. I el poble em sembla, i a ella de segur que també, tan petit, tan
buit i rònec! I en altre temps la nostra fantasia l'imaginava com dintre un núvol, sense límits.
Carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, carrer de la Torre. La Teresa baixava rabent els graons de
l’església, i fixa't ara com els baixa. Això sí, tan senyora, amb pas de dama.»

«Tu diràs, la caixa de la "Fragata" vols que no sigui de fusta bona? Fuig, la neboda és ganyona,
anem, però no escatimaria un cèntim en un detall de tant supòsit. Al cap i a la fi duien la mateixa

5

sang, i no s'exposarà a les estisores de les llengües. Mira, de criada, o pitjor, a senyora i majora:
els camins de la vida. El senyor Vicenç de Pastor, que encorbat! Sembla un axioma.
Desenganya't, és tan vell i es queda tan sol, i diuen que sempre la va estimar, vés a saber. Sí, una
gentada, aquest espectacle no es veu sovint, cada dia no moren "Fragates". Uf, molt rica, calcula-
li per un cap baix dues-centes mil unces i et quedes potser curta. La picossada, sencera per a la
gepes. Ai, no, filla, no, no no em fa peça. Déu m'ha fet ben dreta i igual, i amb salut. Ho
prefereixo. Per deixar-ho! Fixa't com la ronden, ahir l'allunyaven quasi a fuetades, i avui fixa't
com la llepen. Totes hi són: la botirona Bòtil, la Coixa Fita, la Caterina, La Narcisa Mus. Les tres
últimes varen amortallar la vella, perquè la Paulina, la neboda, no en va ser capaç, i ara passen el
platet, les males pues. Saps el que em va contar la Narcisa? Ve't aquí que, mentre buscaven la
mantellina de la morta, varen trobar uns rulls rossos i el retrat d'un home dintre una capseta, el
retrat d'un jove alt i fort. I, espera, tenia un nom a sota, un nom estrany, com de gavatx. I ningú
no va sospitar mai res, com que viatjà tant! I ella, tan dura, tan orgullosa. No saludava la padrina,
la meva padrina, Déu l'hagi perdonada, perquè era pobra, i això que havien jugat juntes, de
petites. I ja ho veus: un, d'amagatotis. Anem, però, és un suposar, el cas és que potser no va fer
mai res de mal. Quietud, ja la baixen. Ha de pesar, i aquestes escales són estretes, que no
rellisquin. La fusta és cara, no en pots dubtar, és cara, ja t'ho deia. Els del baiard suen, fan
angúnia, mira com suen. Vejam si l'esberlaran daltabaix de les escales. »

("Tereseta-que-baixava-les-escales", dins Narracions. Barcelona: Edicions 62, 1974, p. 9-16)

6

Pere Calders

Els catalans pel món

Una vegada vaig anar a Birmània vigilant una expedició de blanc d'Espanya.
El viatge va anar força bé i en arribar a Yakri, un reietó local m'oferí hospitalitat de bona
llei. Havent-hi per allí pocs europeus, aquell senyor va tenir interès a fer evident la brillantesa de
la seva cort i em retenia, feia que el meu repòs s'allargués més del que m'havia proposat.
Perquè la meva presència occidental no deslluís l'etiqueta de palau, el monarca em va
donar una capa tota brodada de perles i pedres fines, amb la condició que només me la podia
treure per dormir.
Les residències reials d'aquells països són com una mena de parc, on bèsties i persones
viuen en comú, guardant determinades diferències. Hi ha una gran quantitat d'ocells, elefants de
jardí, felins, tortugues sagrades i profanes, insectes de la temporada i altres animals, tan rars que
arriben a fer respecte.
L'estada allí era una festa seguida. Cantàvem, ballàvem i menjàvem del matí al vespre i
cada vici tenia la seva satisfacció. Però com que jo era persona manada i mai no he negligit el
deure, va venir el dia del comiat, i el reietó, per obsequiar-me, va organitzar una gran exhibició
folklòrica.
El sobirà, vestit de gala, em va fer seure al seu costat. Tenia una pantera als peus i un lloro
magnífic a l'espatlla dreta. Va picar de mans i començà el programa.
Després de sentir cantar gent de totes les contrades del país, sortiren dues-centes
ballarines, que es posaren a dansar d'una manera monorítmica. El ball va allargar-se hores i hores,
sempre igual, sempre amb la mateixa cadència. Quan el tedi s'apoderà de mi, vaig dir a manera
d'expansió, en català i alçant la veu:
—Mal per mal, m'agraden més les danses de Castellterçol...
El lloro va fer un crit gutural i dirigint-se a mi digué:
—No us emboliqueu. Si us sent el Gran Intèrpret esteu perdut.
Va dir-ho en un català tan correcte que de moment se'm va tallar l’alè. Home de món com
era, vaig dissimular davant del rei, però aquella nit, quan tothom dormia, vaig cercar el lloro, que
va explicar-me la seva història. Era un lloro català de Cadaqués, i havia arribat fins allí per atzars
de la vida.
Per moltes que fossin les coses que ens separaven, hi havia l'idioma que ens unia, i teníem
records comuns.
Parlàrem del Mediterrani i de les nostres esperances de reveure'l, i l’endemà de bon matí,
en marxar de Yakri, tenia el cor més tendre que el dia de l'arribada.

( Cròniques de la veritat oculta, 1955)

El testament de la «hiena»

M'havien delegat per assassinar un funcionari i, encara que em vingués a repèl, havia de complir.

7

En aquest món, si només fèiem allò que ens ve de gust ens estovaríem. A més, considero que
quan un home milita, ha d'ésser disciplinat i obedient.
El funcionari em va rebre de seguida, perquè li portava de part d’una amiga seva una carta
magistralment falsificada. Figurava que li duia un paquet confidencial i, en asseure'm davant
d'ell, a l'altra banda de la gran taula de ministre, vaig obrir la cartera de mà i em vaig treure la
pistola amb el silenciador posat. El buròcrata es va tornar groc i es mostrà molt estranyat. No se
sabia avenir, em digué, que hagués passat els controls de vigilància. En explicar-li que els teníem
sota suborn, va condemnar farisaicament la corrupció que imperava.
Em feia llàstima. Potser era la falta de costum o es devia a l'abim que hi ha entre les
prèdiques i les accions. El cert és que no em decidia a engegar-li el tret, no hi havia prou
franquesa. Això sense comptar els escrúpols, que també pesen.
—Què li passa? —em va preguntar el personatge.
—Es que vostè hauria d'ajudar —vaig respondre-li—. Si disparo amb presses i el toco
malament, patirà i em farà patir a mi. En canvi, programant-ho entre tots dos, podem encertar de
bones a primeres una ferida fulminant, mortal de necessitat, que ens permeti de prescindir del
daltabaix de l'agonia...
Em va dedicar un gest despectiu amb el braç, com si m'enviés a la porra, i s'alçà del setial
amb l'aire de fer unes quantes gambades. «Quiet!», vaig cridar-li. No s'aturà i ni tan sols es va
girar per mirar-me. Recorregué el despatx amunt i avall, sense reparar en la meva presència. Cal
dir que jo tenia molt disminuïda la capacitat d’espantar, pel fet d'haver declarat d'entrada el meu
propòsit de matar-lo. Què podia afegir que em fes més perillós?
—Miri que si disparo de mala fe i li toco el nervi, la sentida pot ser brutal! —vaig dir-li
amb veu ronca—. Hi ha fiblades pitjors que la mort mateixa...
Se'm va plantar al davant i em clavà una mirada interrogadora.
—Com està d'anatomia topogràfica? —em preguntà— ¿Vol dir que sap on apuntar, no ja
per martiritzar-me (tal com insinua), sinó per a eliminar-me, que és la pedra de toc d'aquesta
entrevista?
—No —vaig contestar-li—. No sé anatomia de cap mena fora del coneixement senzill de
la figura. La idea és anar de cara al cor i deixar que la naturalesa faci el seu curs.
—I on el tinc el cor, si no és indiscreció?
—Al costat esquerre, com tothom.
—No.Com tothom, el tinc entre els dos pulmons, justament damunt del diafragma. A
vostè li falten els coneixements indispensables...
M'havia fet el propòsit de tenir paciència perquè, pobre home, prou tribulació devia
passar. Eren unes reflexions que em feia aleshores, desconeixedor del caràcter de la meva
víctima. I, de passada, que se'm permeti una consideració que pot ésser útil a molts: quan es vol
matar algú, convé conèixer-li el caràcter i les sortides abans d'embolicar-se. Tant de bo que jo ho
hagués tingut en compte!
—Bé —vaig replicar calmosament—: no ens posem nerviosos. A mi no em costa res de
tirar on vostè digui. Al capdavall, l'interessat és vostè.
—Hi ha un punt de la persona delicadíssim —digué—. La nuca! Un tret a la nuca amb
l'arma a frec de pell, mai no necessita bis.
De cop i volta el vaig trobar inclement. Calia tenir mala ànima per parlar amb tanta fredor
d'una batzegada que el desgraciaria d'una manera irrevocable. Però no volia discutir-ho.
—Vostè mateix —vaig dir-li.
—No em fio del seu encert —replicà—. No es mogui, que li indicaré el lloc exacte...
Jo romania assegut. Ell va acostar-se'm per darrera i amb la mà esquerra m'obligà a ajupir
el cap, com fan els barbers amb els seus clients. Fins i tot, per un brevíssim instant, em vingué
aquella son dolça que amoroseix el trasbals de fer-se tallar els cabells. Endormiscat, esperava que
el meu antagonista em toqués amb la punta del dit índex el precís indret fatal. Però en comptes
d'això, va agafar d'una revolada l’escrivania de plata que tenia a la taula i me la va estampar al

8

clatell. Aquesta traïció la vaig saber dies després, perquè de moment em correspongué la pèrdua
del coneixement i dels sentits.

El metge de la presó opina que he quedat bé, que he tingut una sort enorme. Són punts de vista!
Sordejava una mica i amb el cop he millorat. Ara, d'això a tenir sort... L'advocat d'ofici creu que
n'hi ha per anys, que me la carregaré de valent, sobretot pel detall de portar armes sense permís
en un centre oficial. M'agradaria saber què hauria passat si hagués demanat permís! Són una colla
d’hipòcrites.
La fermesa d'esperit no m’inclina al repòs i a la meditació entre aquestes quatre parets.
Recordo, penso, faig balanç... Evoco amb nostàlgia el dia de la reunió secreta durant la qual van
adjudicar-me l'àlias de «La hiena». No fou fàcil, perquè dos companys més aspiraven al mateix
motiu, al·legant actuacions passades. Jo els vaig guanyar invocant una mística de futur, la meva
set d'implacabilitat. El meu rival més pròxim va haver d'acontentar-se amb l'àlias de «La
mangosta» i l'altre amb el de «L'escurçó». I encara gràcies!
Sóc doncs, «La hiena», un pseudònim massa suggestiu per tancar-lo entre murs de pedra.
No, no sóc egoista. Si pogués en faria donació al grup, en qualitat de reintegrament. Però al grup
l'han fet miques. A còpia d'acorralar-me a preguntes nit i dia amb una insistència criminal, els han
agafat a tots.
I ara, en estat de plena lucidesa, sense coaccions de ningú, lliurement, vull deixar el
sobrenom a qui en pugui fer bon ús, perquè és una pena que es consumeixi amb mi aquí dins. Jo,
per molt de temps, no en faré res i a fora encara pot servir. No sóc versat en qüestió d'institucions
de beneficència, tinc poques relacions i coneixences. En principi, el deixo a un asil d'orfes, amb
l'esperança que, poc o molt, apreciaran que és tot el que tinc. Penso que potser hi haurà qui en
sortirà ofès i enardit, amb prou punxades i raons per a utilitzar-lo amb pugnacitat vindicativa. I
que es produirà el relleu immortal!

(Invasió subtil i altres contes, 1978)

L'arbre domèstic

En aquesta vida he tingut molts secrets. Però un dels més grossos, potser el que estava més en
pugna amb la veritat oficial, és el que ara trobo oportú d'explicar.
Un matí, en llevar-me, vaig veure que en el menjador de casa meva havia nascut un arbre.
Però no us penseu: es tracatava d'un arbre de debò, amb arrels que es clavaven a les rajoles i unes
branques que es premien contra el sostre.
Vaig veure de seguida que allò no podia ésser la broma de ningú, i, no tenint persona
estimada a qui confiar certes coses, vaig anar a trobar la policia.
Em va rebre el capità, amb uns grans bigotis, com sempre, i duent un vestit l'elegància del
qual no podria explicar, perquè el tapaven els galons. Vaig dir.
—Us vinc a fer saber que en el menjador de casa meva ha nascut un arbre de debò, al
marge de la meva voluntat.
L'home, vós direu, es va sorprendre. Em va mirar una bona estona i després digué:
—No pot ésser.
—Sí, és clar. Aquestes coses no se sap mai com van. Però l'arbre és allí, prenent llum i
fent-me nosa.
Aquestes paraules meves van irritar el capità. Va donar un cop damunt la taula amb la mà
plana, va alçar-se i m'agafà una solapa. (Allò que fa tanta ràbia.)

9

 —No pot ésser, dic —repetí—. Si fos possible això, seria possible qualsevol cosa.
Enteneu? S'hauria de repassar tot el que han dit els nostres savis i perdríem més temps del que
sembla a primer cop d'ull. Estaríem ben arreglats si en els menjadors dels ciutadans qualssevol
passessin coses tan extraordinàries! Els revolucionaris alçarien el cap, tornarien a discutir-nos la
divinitat del rei, i qui sap si alguna potència, encuriosida, ens declararia la guerra. Ho
compreneu?
—Sí. Però, a despit de tot, he tocat l'arbre amb les meves mans.
—Apa, apa, oblideu-ho. Compartiu amb mi, només, aquest secret, i l'Estat pagarà bé el
vostre silenci.
Ja anava a arreglar un xec quan es mobilitzà la meva consciència. Vaig preguntar:
—Què és d'interès nacional, això?
—I tant!
—Doncs no vull ni un cèntim. Jo per la pàtria tot, sabeu? Podeu manar.
Al cap de quatre dies vaig rebre una carta del rei donant-me les gràcies. ¿I qui, amb això,
no es sentiria ben pagat?
( Cròniques de la veritat oculta, 1955)

Invasió subtil

A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s'assemblava
en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals.
A l'hora de sopar, va asseure's a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire
cerimònia. Em va cridar l'atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al
contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.
Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril,
esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va
sorprendre fent-se servir amanida -"amb força ceba", digué-, cap i pota, molls a la brasa i
ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.
M'havia imaginat que el japonè menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot,
pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l'home se servia del
ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions
estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos.
D'altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent
foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en
gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de
constatar que, el toc estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meva actuació -
gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi,
estava fresc com una rosa.
Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d'aparells fotogràfics, o de
transistors. Qui sap si de perles cultivades... Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un
ample moviment del braç. "Venc sants d'Olot, jo", digué. "Encara hi ha mercat?", vaig preguntar-
li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la zona sud de la
Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa
falta gent...
-No hi ha res com a cas! -reblà amb un aire de satisfacció.
-Viviu al nostre país?
-I doncs? On voleu que visqui?
10

 Sí, és clar, són rodamons i es fiquen pertot arreu. Me'l vaig tornar a mirar i asseguro que
cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia
un escut del Futbol de Club Barcelona a la solapa.
Tot plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meva dona s'havia fet servir el sopar a
l'habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li l'aventura, adornant el relat amb les
meves aprensions: si molt convé, es tractava d'un espia.
-I d'on ho has tret que és japonès? -em preguntà ella.
Vaig riure, potser no de bona gana, compadit de la seva innocència.
Els conec d'una hora lluny... -vaig contestar-li.
-Que vols dir que n'has vistos gaires?
-No, però els clisso de seguida!
-T'ho ha dit ell, que era japonès?
-Ni una sola vegada. Són astuts...
-T'ho ha dit algú?
-Ningú no m'ha dit res, ni falta que em fa. Tinc l'instint esmoladíssim!
Ens vam barallar. Sempre em burxa dient-me que sóc malpensat i que qualsevol dia tindré
un disgust dels grossos. Com si no em conegués prou! Sembla que es complagui a no raonar i és
d'una candidesa increïble.
Aquella nit vaig dormir poc i malament. No em podia treure el japonès del cap. Perquè
mentre es presentin com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà
manera de defensar-se'n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i
d'aparat ful, donaran molta feina.
(Invasió subtil i altres contes, 1978)

Fet d'armes

Un dia, fent guerra, vaig trobar-me separat de la meva gent, sense armes, sol i desemparat com
mai. Em sentia una mica humiliat, perquè tot feia preveure que el meu concurs no devia ésser
decisiu i la batalla feia via, amb un soroll i una quantitat de morts que esgarrifava.
Vaig asseure'm a la vora d'un camí per fer determinades reflexions sobre aquest estat de
coses, i vet aquí que, de sobte, un paracaigudista vestit de una manera estranya va prendre terra a
prop meu. Sota la capa que portava, s'hi veia una metralladora i una bicicleta plegable, tot això
dissimulat, és clar.
Va acostar-se'm i amb un accent estranger molt marcat em preguntà:
-Que
em
podríeu
dir
si
vaig
bé
per
a
anar
a
l’Ajuntament
d'aquest
poblet?
(Per allí, la setmana passada, hi havia un poble.)
-No
sigueu
ase
–
vaig
dir‐li.
Se us veu de seguida que sou un enemic, i si aneu cap allí us
agafaran.
Això el va desconcertar, i després de fer un soroll amb els dits que denotava la seva ràbia
replicà:
-Ja
m'ho
semblava,
que
no
ho
havien
previst
tot
–
respongué. Què em fa falta? ¿Quin
és el detall que m'acusa?
-Aquest
uniforme
que
porteu
és
caducat.
Fa
més
de
dos
anys
que
el
nostre
general
el

va
suprimir,
donant a entendre que els temps havien canviat. Aneu mal informats, vosaltres.
-L'hem
tret
d’
un
diccionari
–va
dir‐me
amb
tristesa.

11

 Es va asseure al meu costat, aguantant-se el cap amb les mans, segons sembla per pensar
amb més garanties. Jo me'l mirava i de cop li vaig dir:
-Vós
i
jo
el
que
hauríem
de
fer
és
barallar‐nos. Si portés armes com vós ja us ho diria
d'una altra manera...
-No
 –
 digué
 ,
 no
 valdria.
 De
 fet
 estem
 fora
 del
 camp
 de
 batalla
 i
 els
 resultats
 que

obtinguéssim
 no
 serien
 homologats
 oficialment.
 El
 que
 hem
 de
 fer
 és
 mirar
 d'entrar
 al

camp,
i
allí,
si
ens
toca,
ens
les
mesurarem.
Provàrem fins a deu vegades d'entrar a la batalla, però una paret de bales i de fum ho
impedia. Per mirar de descobrir una escletxa, pujàrem en un petit turó que dominava l'espectacle.
Des t’allí es veia que la guerra seguia amb una gran empenta i que hi havia tot el que podien
demanar els generals.
L'enemic em digué:
-Vist
des
d’aquí
fa
l'efecte
que,
segons
com
hi
entréssim,
més
aviat
faríem
nosa...
(Vaig fer que sí amb el cap.)
-... I, això no obstant, entre vós i jo hi ha una qüestió pendent – acabà.
Jo trobava que tenia tota la raó, i per tal d'ajudar-lo vaig suggerir:
-I
si
anéssim
a
cops
de
puny?
-No,
tampoc.
Devem
un
cert
respecte
al
progrés,
pel
prestigi
del
vostre
país
i
del
meu.

És
difícil
–digué
–
es
positivament
difícil.
Pensant, vaig trobar una solució:
-Ja
ho
sé!
Ens
ho
podem
fer
a
la
ratlleta.
Si
guanyeu
vós
podeu
usar
el
meu
uniforme

correcte
i
fer‐me
presoner;
si
guanyo
jo,
el
presoner
sereu
vós
i
el
material
de
guerra
que

porteu
passarà
a
les
nostres
mans.
Fet?
S'hi
avingué,
jugàrem
i
vaig
guanyar
jo.
Aquella
mateixa
tarda,
entrava
al
campament,

portant
 el
 meu
 botí,
 i
 quan
 el
 general,
 ple
 de
 satisfacció
 pel
 meu
 treball,
 em
 va
 preguntar

quina
recompensa
volia,
li
vaig
dir
que,
si
no
li
feia
res,
em
quedaria
la
bicicleta.
( Cròniques de la veritat oculta, 1955)

Raspall (conte infantil)

El dia que el “Turc”-un cadell de gos- es va menjar el barret del senyor Sala, la senyora Sala va
decidir que allò ja ultrapassava tota mesura canina, que només una paciència de sant podia haver
tolerat que les coses arribessin fins allí. Per tant, reunida que fou la família i demanat el parer de
cadascú, hom acordà que la noia casada del jardiner es faria càrrec del “Turc” i el tindria a casa
seva.
El nen Sala va tenir un disgust de mort. Li semblava que no trobaria la manera de portar
més endavant la seva vida, que sense el gos tota cosa era fada i sense objecte. Passat el moment
de les llàgrimes, el problema que se li va presentar era el de donar un destí honorable a la
quantitat d’afecte que l’absència del “Turc” deixava vacant. Va provar de mirar-se amb uns altres
ulls el canari de la seva tia, però podien fer-se tant poques combinacions realment divertides amb
l’ocell que va veure de seguida que no passarien mai d’una superficial coneixença.
Aleshores imaginà que el llum de peu de la biblioteca era un fidel soldat que no tenia altra
feina que servir-lo. Això li va donar la il·lusió, durant dues hores curtes, d’haver resolt el seu cas,
però va comprovar que li quedava encara una terrible quantitat d’estimació perduda per tots els
racons de la seva ànima. Provà d’establir una companyonia duradora amb una pilota de roba, amb
un manyoc de cordill que, com a cordill, era únic en el seu tipus i, successivament, amb una
baldufa americana, una herba nova del jardí i una canya llarga que havia fet l’enveja de totes les
seves amistats. I va adonar-se que tot el coratge que havia posat en joc per tal de superar la
12

situació no li servia de res, que la diferència entre totes aquelles coses i un gos era tan gran que
no era possible jugar a oblidar-la. Aleshores, va arribar al convenciment que li calia trobar un
substitut de gos, quelcom que, sense que la memòria del “Turc” en patís, pogués fer-ne
semblança.
Va recórrer la casa de dalt a baix, regirà tots els armaris i tots els calaixos i, finalment, en
un racó de les golfes va trobar un gran raspall passat de moda, definitivament bandejat de les
necessitats de la família. Aclucant els ulls, va passar-li la mà plana per damunt del pèl, i és ben de
debò que va fer-li l’efecte que acariciava el llom d’un gos. Per ésser una primera prova va resultar
tan bona, que el nen Sala va creure que no li calia cercar més. Va lligar-lo amb un tros de cordill i
al cap de cinc minuts escassos estava ben lluny de creure que arrossegava un raspall, sinó que
tenia el convenciment que “Raspall”, un gos de raça estranya, el seguia amunt i avall de casa
seva.
Al vespre, una mica cansat per la capacitat de seguiment del seu nou amic, el nen va anar-
se’n a dormir, i abans de ficar-se al llit lligà “Raspall” a la pota d’una cadira. Però encara no
s’havia acotxat que ja un entendriment obligador el feia pensar en la manyaguesa de “Raspall” i
en la seva docilitat per a adaptar-se a qualsevol mena de joc. Va fer-li una mica de mal el
pensament que hauria de passar tota la nit fermat, dormint damunt la fredor de les rajoles, i,
seguint un impuls indomable, saltà del llit d’una revolada, alliberà “Raspall” de la seva lligadura i
se l’emportà a dormir amb ell.
I mireu si passen coses extraordinàries a vegades, que molt abans d’adormir-se el nen va
adonar-se que el raspall irradiava calor de vida, que es premia contra el seu cos cercant una
carícia. Això, naturalment, li va semblar molt seriós, perquè una cosa és que hom jugui a
convertir un raspall en un gos i una altra cosa ben diferent és que la transformació es produeixi de
bo de veres. Va alçar-se, obrí el llum i comprovà esbalaït que el raspall, sense perdre gens ni mica
la forma de raspall, es movia com un gos. Va saltar donant algunes voltes prop del nen i després
va posar-se de panxa enlaire, per tal que l’amanyaguessin. Qualsevol que tingui notícia d’aquest
prodigi es preguntarà que d’on podia treure potes per a caminar i panxa per a mostrar un raspall
que seguís tenint forma de raspall. Però, vençuda la principal dificultat de donar-li vida, aquest
detall està tan desproveït d’importància que ni val la pena d’amoïnar-s’hi.
El nen va considerar-ho així i tot seguit va tenir el desig d’anar a despertar els seus pares i
explicar-los el meravellós esdeveniment. Però, assenyat com era, i coneixedor dels miraments
que un fill ha de tenir amb els seus pares, va decidir esperar a l’endemà.
Queda ben entès, és clar, que no va poder dormir en tota la nit, i de bon matí, quan va
sentir que la seva mare ja feinejava, va anar-la a trobar amb “Raspall” sota el braç.
-Mireu, mare –va dir-li-. He trobat un raspall que en realitat és un gos. Es belluga, coneix
la meva veu i porta puces.
La mare se’l va mirar sense deixar la feina i li respongué:
-No siguis beneit i llença aquesta andròmina. Ja ets gran i hauries de tenir més seny.
El nen es va sentir ofès i va pensar una vegada més en l’aire de suficiència que tenen la
gent gran i la seva manera absurda de viure. No digué res més, s’emportà “Raspall” a la seva
habitació i pensà que, si no el volien creure, tot això que es perdrien.
A l’hora de dinar la mare explicà, fent-ne burla, la descoberta del nen, i el pare va riure
com si es tractés de la bajanada més gran de la terra. El nen no va replicar, perquè ja sabia que la
justícia sempre s’obre camí, i esperava que, tard o d’hora tothom podria comprovar que hi ha
coses que no fan riure tant com sembla.
I mireu si anava poc errat que a la nit següent va despertar-lo un clapit de “Raspall”. Va
desvetllar-se i sentí soroll de baralla a la biblioteca i la veu del seu pare demanant auxili.
“Raspall” furgava la porta i tenia un rar neguit; el nen obrí, baixà les escales de puntetes i va
veure el seu pare barallant-se amb un lladre que el dominava i estava a punt de baldar-li el cap
amb un ferro de la xemeneia.
-Busca’l, “Raspall”, mossega’l!

13

 “Raspall” va córrer com el vent, s’abraonà damunt del lladre i va mossegar-li la canyella.
I el lladre es va quedar tan sorprès per l’agressió d’aquella mena de cosa, que va rendir-se de
seguida i fou lliurat a la policia lligat de peus i mans.
Poc després, la mare afirmava amb llàgrimes als ulls que mai més no dubtaria de la
paraula del seu fill, i el pare, passant la mà pel llom de “Raspall”, deia:
-Li farem una caseta al jardí, amb tot el confort de les darreres descobertes. Damunt la
porta, hi farem pintar unes lletres que diguin:
“No és segur que ho sigui, però mereixeria ésser-ho”

( Cròniques de la veritat oculta, 1955)

14

Mercè Rodoreda

El gelat rosa

- Té, quin vols, el groc o el rosa?Havia comprat dos gelats i els hi oferia, perquè triés, amb un aire
trist. La dona del carretó es guardà els diners que ell li acabava de donar i ja servia altres clients
tot cridant: "Al bon gelat!..."Sempre passava igual: quan s'apropava l'hora de separar-se semblava
que li aboquessin una galleda de tristesa al damunt i ja no obria la boca en tota l'estona que els
quedava d'estar junts.Al parc, al costat d'ella, amb tota la tarda estesa davant, amb l'esplendor del
sol, sota els arbres remorosos, estava alegre, comunicatiu. La banda de música tocava l'obertura
de Lohengrin: l'havien escoltada religiosament agafats de les mans. Els ànecs i una parella de
cignes blancs amb els colls erectes lliscaven com si fossin de cel·luloide sobre el cristall blau del
llac. Els homes, les dones i els infants semblaven figuretes que caminessin i somriguessin
mogudes per algun mecanisme preciós dintre un paisatge artificial fet per a homes de debò.Quan
el sol declinà s'assegueren en un banc verd a l'ombra humida d'un til·ler, i ell, mig tímid mig
emocionat, li donà l'anell de promesos: un brillant petit amb un carbó bastant visible. "Jura'm que
no te'l trauràs mai més." Per mirar-se'l, separà els dits, estirà una mica el braç i féu oscil·lar la mà.
Pensà amb una secreta recança en la seva mà d'una estona abans, sense anell, àgil i lliure. Els ulls
se li velaren una mica.Havien sortit del parc i caminaven agafats del braç cap a l'entrada del
metro.
- Té, pren el rosa. Ella l'agafà i sentí com una defallença a les cames. Feren uns quants passos.
"Rosa, rosa..." Tot d'una s'estremí i una onada de rubor li pujà fins als cabells.- Ai, el gelat! -
L'havia deixat caure expressament per amagar la seva torbació.
- Vols que te'n compri un altre?- No."... rosa... rosa... de pressa, que no s'adoni de res... Per què et
menges les roses? Ens casarem. Hauré de cremar les cartes. Totes... la del 15 de febrer, també...
Si pogués guardar-la... amb les roses seques... Et menges les roses? En duia un pom a la mà i ell
em besava i rèiem i caminàvem. M'agafava per la cintura. Portava el barret decantat, tenia els ulls
brillants. Jo menjava una fulla de rosa. Si sempre menges fulles de rosa et tornaràs rosa. A la nit
vaig somiar que naixia d'un tronc vell arrapat a la paret i que m'obria a poc a poc en pètals de
sang. M'agafà el braç brutalment: Llença les roses, llença-les. Vaig mirar-lo amb els ulls mig
closos i anava queixalant la fulla de rosa... Amor meu... Quan vaig pujar l'escala sabia on era, on
anava i per què. Un home d'edat va obrir la porta i s'enretirà per deixar-nos passar. No, no feia
olor de res, aquella cambra fosca, amb el paravent descolorit i la catifa esfilagarsada. Sòrdid... i
trist. No tinguis por. Quan vaig obrir els ulls vaig veure l'americana al respatller de la cadira i la
corbata al damunt, verda, amb ratlles vermelles... Sembla que no es recordi que hem d'enviar les
violetes. La directora del taller em va renyar l'endemà perquè vaig arribar tard... Enfilava les
fulles morades en un filferro. Que fort que m'estrenyia! Tenia un blau al braç, i m'havia hagut de
posar una brusa amb mànigues llargues... Quan tornaré ens casarem, deia a la primera carta.
Encara menges pètals de rosa? Les hauré de cremar totes i la capsa folrada de cretona... Les
hauré de cremar... I aquest anell que em fa mal al dit... Fa dos anys que no m'escriu, que no en sé
res... casat, mort potser... I si tornessis, tornaria... Aquell matí que plorava, la portera em va pujar
la llet: són coses de la vida... i pots estar ben contenta que no t'hagi deixat un record... Disset
cartes, disset cartes esperades amb deliri, malalta de tant esperar... Per què et menges les roses?-
Què penses? -li preguntà ell mentre baixaven l'escala del metro.- Jo? No res.
Mercè Rodoreda. Tots els contes Edicions 62. Barcelona, 1979

15

 Tarda al cinema

Diumenge, 2 de Juny.- Aquesta tarda amb en Ramon hem anat al Rialto. Quan hem entrat ja
estàvem desavinguts i mentre ell comprava les entrades jo tenia ganes de plorar. I tot ha vingut
per una ruqueria, ja ho sé. Ha començat així. Ahir em vaig ficar al llit a la una. Havia vetllat fins
a les dotze per culpa del fil blau elèctric que havia perdut i sense fil no podia acabar l'smok. I la
mare anava rondinant: "No saps mai què et fas de les coses, com el teu pare" per acabar-me de
posar més nerviosa. El pare li va donar una mala mirada i s'anava traient els barbs del nas assegut
davant de la taula amb el mirall de mà arrepenjat a l'ampolla del vi. A l'últim vaig trobar el fil i
vaig poder acabar l'smok. Però encara havia de planxar la brusa i la faldilla. Em vaig ficar al llit
baldada i vaig pensar una mica en en Ramon fins que em va venir la son. Avui, havent dinat,
quan ha trucat jo ja estava vestida, amb tres roses al cap i tot. Ha entrat com un boig i sense ni
mirar-se la brusa i la faldilla, tanta feina que havia tingut a planxar-les, se n'ha anat de dret cap al
pare, que seia en el balancí mig endormiscat, i li ha dit: "En Figueres diu que més val que no
omplim cap fitxa: ja m'ho pensava jo que l'havien ensarronat". El pare ha obert un ull, l'ha tornat
a tancar de seguida i s'ha posat a gronxar-se. Però ell ha anat enraonant com si no veiés que el
feia empipar i vinga dir que els refugiats havien de fer això i allò i en tota l'estona ni m'ha mirat.
A l'últim m'ha dit: "Anem Caterina." I m'ha agafat pel braç i hem sortit al carrer. Jo li he dit:
"Sempre dius coses per molestar-lo, també. Ets molt pesat." Però això no és res. A mig camí
anàvem sense enraonar i tot d'una em deixa anar el braç. Oh , de seguida m'he adonat del que
passava: per l'altra vorera, en sentit contrari, venia la Roser. Ell sempre em diu que amb la Roser
només havien fet broma. Sí, sí, broma, però m'ha deixat anar. Ella ha passat tibada, sense mirar-
nos.
Jo li he dit: "En lloc de ser jo sembla que sigui ella la teva promesa." (Ara m'adono que he escrit
tot aquest tros seguit, i la mestressa sempre em deia que de tant en tant fes punt i a part. Però com
que això només ho escric per a mi m'és igual.)
Jo doncs tenia ganes de plorar mentre ell comprava les entrades, i el timbre del cinema encara em
feia estar més trista. Jo tenia ganes de plorar perquè, en Ramon, me l'estimo i m'agrada quan fa
aquella olor de quina el dia que va a casa del barber a fer-se tallar els cabells, encara que
m'agrada més quan els porta una mica llargs i sembla Tarzan, de perfil. Jo ja sé que em casaré,
perquè sóc maca, però vull casar-me amb ell. La mare sempre ho diu que acabarà a la Guaiana
amb tant mercat negre. Però no en deurà fer tota la vida i ell diu que així ens podrem casar més de
pressa. I potser té raó.
Ens hem assegut sense dir-nos res i la sala feia olor de zotal. Primer han fet les actualitats: ha
sortit una noia que patinava i dresprés tot de bicicletes i després tres o quatre senyors asseguts al
voltant d'una taula i aleshores ell s'ha posat a xiular i a picar de peus com si fos boig. El senyor
que teníem davant s'ha girat i han anat discutint fins a l'acabament. Després han fet una pel·lícula
de ninots que no m'ha agradat gens: hi sortien tot de vaques que enraonaven. A mitja part hem
anat al bar a beure un Pampre d'Or i hi ha trobat un amic que li ha preguntat si tenia paquets de
Camel i mitges de Nylon i ell ha contestat que la setmana que ve en tindrà perquè anirà a l'Havre.
Jo pateixo quan és fora perquè encara que no ho digui sempre penso que l'agafaran i que li
posaran les manilles.
Per culpa del mercat negre no hem vist el començament i quan anàvem a seure tothom rondinava
perquè amb les soles de fusta faig molta fressa encara que camini a poc a poc. Els de la pel·lícula
sí que s'estimàvem. Jo ho veig que nosaltres no ens estimem així. Hi havia una espia i un soldat i
en acabar els afussellaven a tots dos. A les pel·lícules sempre és molt bonic perquè si els que
s'estimen són desgraciats, pateixes una mica perquè penses que tot anirà bé; però quan jo ho sóc
no ho sé mai si tot anirà bé. I si alguna vegada acaba malament, com avui, tota la gent està trista i
tothom pensa: quina pena! Els dies que jo estic molt desesperada, com que ningú no ho sap, és

16

pitjor. I si ho sabessin, tothom riuria. Quan ha vingut el tros més trist ell m'ha posat el braç sota
l'espatlla i ja no hem estat tan enrabiats. Jo li he dit: "No vagis a l'Havre aquesta setmana." I una
senyora de darrera ha fet: "Pst."
Ara he llegit tot això que acabo d'escriure i veig que no és ben bé el que volia dir. Sempre em
passa igual: explico coses que de moment em sembla que tenen importància i després m'adono
que no en tenen gens. Per exemple, tot allò del fil blau que ahir a la nit no podia trobar. Després,
qualsevol que llegís aquest diari diria que penso que en Ramon no m'estima i jo crec que sí que
m'estima encara que sembli que només pensa en comprar i vendre porqueries. El que voldria
saber explicar és que, encara que gairebé sempre estigui trista, en el fons estic contenta.
Si algú llegís això es faria un tip de riure. Jo ja ho sé que sóc una tanoca, i el pare sempre diu que
ell és un beneit, i això al capdavall és el que em fa estar més trista perquè penso que serem un
parell de desgraciats. Però, mira...
Tarda al cinema ( Vint-i-dos contes, 1958)

El riu i la barca

-Si li agrada remar, darrere el bosc hi ha el riu i la barca, va dir la muller del meu amic. M'havien
invitat a passar el final de setmana a la seva finca i tothom sabia que m'agradava l'aigua. Recordo
la mamà, explicant, amb una mena de precipitació angoixosa, que, de molt petit, quan em
banyaven reia; i que quan m'escorrien l'esponja per sobre obria la boca com un peix. La primera
sensació viva de la pluja la vaig tenir a la torre on passàvem els estius. Una nit va ploure sense
parar i jo em vaig llevar a mirar l'aigua. La fosca m'esporuguia, però vaig sortir a la terrassa, em
vaig estirar a terra, la pluja em queia a la boca, jo bevia, i la por em va passar. Aquella aigua era
l'aigua que omplia les fonts, pensava. I cada dia amb una canya burxava la font perquè l'aigua se
li acabés de pressa i demanés més pluja als núvols. Vaig aprendre de nedar al riu. Al mig hi havia
una illa de sorra, petita; m'estirava, deixava les cames a dintre de l'aigua, tancava els ulls, i jugava
a donar la volta al món endut per l'aigua que fugia. La meva set no es pot explicar. Un deliri de
sentir a les genives la frescor de l'aigua, un deliri de sentir l'aigua coll avall. Un vas ple d'aigua, la
mà a dintre de l'aigua, la galta sota de l'aigua, el bany... No m'agrada l'aigua del mar. La meva
aigua és l’aigua dolça, l’aigua de primavera, l’aigua amb joncs, amb ombra de fulles a les vores,
l'aigua poc profunda, transparent, amb palets al fons. L'aigua que se'n va. L'aigua salada ataca,
l'aigua dolça et pren. Els somnis de l'aigua dolça no s'acaben mai.
Em vaig llevar a punta de dia, feia vent i unes quantes fulles cremades per la calor corrien al meu
voltant, caigudes massa aviat. Els meus amics encara devien dormir: vista des de fora, la casa
semblava estranyament deserta, com si mai no hi hagués viscut ningú. El bosc baixava fins al riu
en pendent, però el riu no es veia perquè el tapaven les herbes altes i un rengle de salzes molt
vells. Un ocell va cridar: una garsa cap al cel, per damunt dels arbres. Una altra la va seguir amb
el plomatge blau de tan negre i amb les puntes de les ales més blanques que la sal. Vaig travessar
el bosc, encara gris d'alba, quan les olors de les herbes violentes es començaven a barrejar.
L'aigua brillava tacada d'ombra i de llum. El primer raig de sol filtrat per entre les branques moria
sobre l'aigua i tornava a néixer al fons, indecís, en una teranyina blanca. Acabat el rengle dels
salzes es dreçaven els joncs. La riba estava coberta d'herba. Vaig trobar la barca darrere d'un
matoll esquitxat de boles de color de foc, com un incendi glaçat. Verda, amb la pintura clivellada1
i resseca. Els rems eren negres com si els haguessin empastifat amb quitrà. Entremig dels joncs,

























































1
(la pell, una crosta, una capa de pintura, el suro, la fusta, la terra, una roca).

17

contra la quilla2 de la barca, es gronxava una nina amb el cap esberlat3. El vestit tenia el baix,
podrit pel temps i l'aigua, voltat de fulles petites. Abans de pujar la barca em vaig banyar. L'aigua
era espessa, no pas una aigua jove, sinó una aigua com estancada, i el riu, més que no pas un riu,
semblava un llac estret, tan verd que amb prou feines em veia els braços quan l'aigua me'ls
cobria. Vaig nedar una estona. Després, assegut a la barca, em vaig mirar les mans. Havia estat
deu minuts dintre l'aigua però la pell del voltant de les ungles era blanca i arrugada com si hi
hagués estat tot el matí. Quan anava a agafar els rems em van venir ganes de reposar una mica:
amb els ulls tancats i el cap enlaire, la brisa i les petites remors d'insectes -feia una moment,
aturada al cantell4 de la barca hi havia una abella com un glop d'or- em feien mig endevinar el
lent giravoltar de totes les coses, la terra i l'aigua, l'illa de blat i roques i arbres aguantada per
onades de llum i de nit. I vaig començar a remar amb els rems negres. La barca era feixuga: el riu
semblava que fos d'oli i els rems pesaven cada vegada més. Deixant enrere un canyissar vaig
entrar sota una volta de fullatge. A dalt, el vent encenia i apagava el verd de les fulles però, en
comptes d'alegrar-me, aquella baralla de transparències a la boca de l'ombra em punxava una
mica el cor: era com si alguna cosa em digués adéu. De sobte, els verds més clars es van fondre;
el vent havia parat i ja només es movien les fulles mortes de damunt de l'aigua- una teulada de
colors rovellats que s'esquinçava5 a cada cop de rem. De l'aigua pujava un respir que m'abaltia.6
Més enllà hi devia haver flors amb foc a la galta, el sol a banda i banda devia batre la terra, però
damunt l'aigua la llum era fosca i penosa. Vaig veure que el riu s'estrenyia i que les soques eren
més espesses, totes cobertes de molsa, lluents d'aquella humitat calenta que se m'enganxava a la
pell. Va passar una bona estona i gairebé sense adonar-me'n vaig deixar de remar. No se sentia
res, ni un trepig de bestiola ni un crit d'ocell. Dintre meu alguna cosa començava a canviar i una
febre insòlita em desdibuixava tot el que sentia. Vaig tornar a remar: la barca avançava més a poc
a poc encara, tot i que jo remava amb molta força. Mig d'esma vaig mirar un rem en el moment
que el treia de l'aigua i em va semblar que a penes si en quedava mig. Alguna cosa del fons es
menjava la fusta i se m'enduia sense gens d'esforç. <<Si li agrada remar...>>, sentia la veu de la
muller del meu amic, però no em recordava gens de com era i gairebé hauria jurat que no ens
havíem conegut mai. No es veia ni un dit de terra ni un clap7 de sol. Tot era verd i negre, i el riu
s'estrenyia i aviat la barca hi passaria justa, amb les dues ribes fregant-li els costats. Els rems ja
no servien per remar. Si volia tornar enrere havia de baixar de la barca i deixar-la allí, i els meus
amics em preguntarien què n'havia fet i hauria d'explicar que el riu s'estrenyia, que els arbres
anaven fent una paret... Va caure una ploma blanca i va quedar plana d'amunt l'aigua, que ni
l'havia reflectida. Els arbres ja no eren arbres i les fulles ja no eren fulles. Recordava només la
nina amb el cap esberlat, decantada vora la barca. Feia molt de temps... I el meu respir era curt i
difícil. Em va semblar que els ulls se m'embotornaven8 i que no el podia tancar. Vaig tocar-me'ls,
i eren rodons. En el paisatge, tot ombres, bategava una espera com en el punt d'una naixença.
Encara vaig intentar de remar, per pur instint, i la barca sense rems9 va avançar una mica. Però jo
m'ofegava i era el meu ofec el que l'empenyia. Obria la boca tant com podia per fer-hi passar un
fil d'aire, però l'aire s'havia espessit i la boca se m'esquinçava pels costats. I quan ja no vaig poder
respirar gens i vaig sentir que tot el cos se'm nuava10 vaig fer una extremitud11 i amb els peus

























































2
2 Quilla: Peça de fusta o de ferro que, en la part inferior de la nau, va de proa a popa i sobre la qual es munta la
carcanada del buc.
3
3 Esberlat: obrir en dues o més parts per ruptura.
4
4 Cantell: cara estreta d'un objecte.
5
5 Esquinçar-se: rompre, fer trossos amb una estirada.
6
6 Abaltir-se: endormiscar-se.
7
Clap: petita extensió que es distingeix per alguna cosa de la resta de la superfície que l'envolta.
8
Embotornar-se: Inflar-se una part del cos.
9
Rems: El motiu de la barca sense rems es un símbol de mort i de transformació present en moltes
cultures. La barca sense rems porta sempre el navegant vers un altre món, ja sia el més enllà després de
la mort o, en un sentit metafòric, vers una transformació radical, vers una nova vida.
10

18

vaig foradar la barca que semblava que s'hagués tornat de fang. Sentia una pressió terrible a cada
costat del coll, i la barca se'm fonia, i jo estava sol amb aquella mort que em creixia per dintre, de
pressa, com una herbeta verinosa. Una mena de vertigen em va decantar endavant i vaig caure
damunt l'aigua clar com la ploma blanca i amb les cames enganxades. M'havien sortit ventalls
espinosos a cada banda del pit i, el mig, un pectoral d'escata. Vaig provar de nedar amb els
braços, però no em podia recordar ni d'on els tenia. I aleshores vaig sentir que de dalt a baix de
l'esquena, dolorosament, s'alçava un alot12 membranós i que un remolí suau de l'aigua em
xuclava. Innocent, vaig començar a nedar. Tot era fresc i fàcil. Diví. M'havia tornat peix. I ho
vaig ser durant molts anys.
El riu i la barca ( La meva Cristina i altres contes, 1967)



























































19

Enric Valor

Viatge de nadal

A primeries de segle, a la Vila Joiosa, serena i marinera, hi havia una petita, saborosa i familiar
indústria que guaitava cap a terra, cap a les amples i intricades muntanyes alcoianes. Sí; en aquell
temps no gaire llunyà existia allà una modesta casta de xocolaters, més riquets o més modestos, al
capdavall tots pobres, que no podien parar un sol dia de treballar. I entre ells creixia una classe
aventurera a l'estil pairal: la dels qui agafaven el carro entendat i travessaven els alts ports de la
serralada per anar a vendre la negra i aromàtica mercaderia en les cases i mercats d'Alcoi i de la
seua rodalia muntanyesa.
El camí més transitat per aquelles expedicions mercantils i bohèmies era el port de Sella o dels
Todons, aquell grandiós esvoranc enlairat sobre un ample laberint de moles abruptes, tossals i
pics que s'esvaeixen a poc a poc fins afonar-se en la llunyana mar. Pujant de la Vila a Alcoi, a mà
dreta del llarguíssim port s'estén la descarnada crestallera de l'Aitana, i a l'esquerra els contraforts
de la fosca i garrigosa serra de Penàguila. Llavors aquest camí carreter —avui enrevessada
carretera d'asfalt— serpejava primer entre bancals i escaleroles d'oliveres i garrofers, entre lloms i
pujols suaus pròxims a la mar, i per fi s'enfilava muntanyes amunt salvant turons, vorejant
precipicis, engolfant-se per vidrienques rieres, amunt i avall com un tobogan de gegants i trobant-
se amb el prodigi —als ulls dels vilatans— d'un canvi sobtat de clima en un trajecte de deu hores
de pujada: de la tebior marinera al buf gèlid de les altures.
***
Per allà, en els volts de mil nou-cents, tal com ho conten els vells de la vila, muntaven un matí
solejat del vint-i-quatre de desembre dos carros atapeïts d'oloroses "unces" de xocolat. EI
sotragueig calmós que feien en les primeres, rialleres revoltes del camí, es barrejava amb les
paraules soltes dels dos mercaders, i tot plegat s'ho enduia un ventijol fi i fresc que remorejava
mansoi i joganer per dins la brosta del plantat.
El sol hivernenc no calfava gaire, però sí que enllumenava gloriosament la terra grisa i la pregona
mar. Quan els mercaders s'hi giraven, potser d'esma, aquesta relluïa cada volta més allunyada,
com una franja immensa de lapislàtzuli, com una promesa refusada d'atzars que se'ls perdia entre
l'angoixa de les llomes ressequides i pelades, mentre que els feixucs vehicles seguien, amunt
amunt, un darrere l'altre, arcàdics i polsosos, omplint l'aire, a cada recolp, a cada clotxa del vell
camí, a cada sotragada, d'una mescla de flaires calentes de fàbrica i estable.
Un dels venedors, el Jordi, que anava al darrere, era home vell i esprimatxat, vigorós encara per a
fer tan llargues caminades, nevat de polsos i de mirada dolça; l'altre era un jovençol alt, cepat i
bru, feréstec i d'aire satisfet de no se sap quines misterioses superioritats.
Eren companys d'ocasió —com tantes vegades s'esdevenia en els camins—, perquè s'havien
trobat a l'eixida de la Vila; però es coneixien prou, puix que eren tots del mateix poble. Jordi
sabia de Jesús que s'havia criat a la dula i sense pare i era una mica díscol... Tanmateix, sempre
era bo —es deia— tenir una companyia jove per a transitar per dins les muntanyes.
De primer, caminaven silenciosos, cadascun vora el seu carro, mula del morro a vegades i
atabalats per la música monòtona i ensopidora dels cascavells. Eren tots dos, altrament, gent
rústega i de pocs sabers: si no parlaven del cacau, del sucre, de les mescles, del preu del xocolat a
Alcoi, els seus temes de conversa s'esgotaven aviat. Demés, no podien emprendre el tema saborós
de les fadrines, perquè Jordi era massa vell i no li parava bé.

20

Sí: caminaven en silenci. Així i tot, no guaitaven aquell pic gegantí, àrid i misteriós com una
muntanya bíblica, que se'ls acostava per mà dreta —el Puigcampana—; no veien aquells fondals
que s'obrien als seus peus en els revolts impressionants de la pujada: petits jardins de les
Hespèrides on relluïa el groc sorprenent de les llimes; ni el falcó reial que planava en la calma del
matí sobre les rambles pedregoses i desertes. No, no; aquella natura plena d'alegria i de belleses
humils i grandioses, no era per als seus esperits simples d'artesans xocolaters i carreters incultes;
era només per als seus cossos rudes, que en formaven part com els ocells, les plantes...
Per fi, Jesús vingué vora el vell a encendre el cigarret, i mogueren la conversa. Parlaren
concretament de les matèries primeres, de la grandària de les dolces "unces", de si arribarien o no
a temps de vendre tota la mercaderia "allà amunt" durant les festes nadalenques.
Però, després d'un nou silenci que degué abastar més d'un quilòmetre de ruta, Jesús es va esplaiar.
I es sorprengué el vell de les paraules del jove. Jesús tenia ambicions, projectes: era un futur
home d'empresa, tal vegada, aquell rústic xicot. Allò que ell, Jordi, no havia estat mai ni ho havia
somiat tan sols.
-Sí, jo ara m'esllomaré... uns anys; però no vull estar-me tota la vida així com vostè, pels camins,
fins a la vellesa. Jo tindré més d'una mula, més d'un carro, i tal volta carreters que no han tingut el
pit ample i que treballaran per a mi -li confessà.
EI vell pensà en la seua pròpia vida, en la seua pròpia sort. Potser tenia raó Jesús; ell, Jordi, no
havia barrinat mai de debò com aquell xicotàs. Per fi, digué en veu alta, com en una
malenconiosa reflexió:
—I aquesta nit, Nit de Nadal!
I ho féu alhora contrariat i alhora amb un goig prudent, sense esclat, i els ulls se li entelaven d'un
tendre enyorament... Ell no s'havia casat, i treballava amb un germà i la família en un obrador
d'eines antigues i elementals. La seua vida era trista a hores d'ara, perquè anava trobant-se cada
vegada més sol, tots els altres amb vides pròpies i plenes. Duia també la part més penosa del
negoci familiar: el carro entendat i els camins. Quins goigs casolans, quines melangies endolcides
pels anys li venien de record?
Jesús no li havia tornat mot de moment, però d'allí a poc li va dir:
—I què, que siga Nit de Nadal?
—Farem nit a Sella —va explicar Jordi—. Jo havia d'haver eixit ahir, però es féu malalt el meu
germà, cosa de no res, i tot s'ha fet en retard i a correguda... I aquesta nit, ni els desgraciats com
nosaltres havien d'anar pel món!
El jove va contradir amb vehemència:
—Jo he eixit a bona hora; em sobra temps per a arribar a Alcoi el dia de Nadal, i m'estimaria més
fer nit a Alcoleja. Vull saltar el port dels Todons abans de la mitjanit. Cal fer camí, que és la
nostra feina!
—No està bé això —objectà el vell somrient-li—, perquè tu ets Jesús, i tu has nascut aquesta nit!
Jesús va amollar una rialleta.
—Jo he eixit a guanyar-me la vida, a prosperar, ja li ho he dit! No és cosa de badar per hostals i
hostalets!
Jordi desaprovava aquelles paraules. Ell pensava de fer nit a Sella, com havia dit, encara que hi
arribassen a mitjan vesprada. Feia fred... Allà a l'hostal —ja s'ho imaginava—, hi hauria una rica
foguera, xiquets que cantarien alegres cançons amh molta o poca traça, gent vermella de les
flames, catalana de vi negre en mà, que parlarien animadament: tot plegat, rebombori dolç i
casolà que li llevaria el cansament de l'ànima i el cos.
Les mules tiraven a gat per la costa d'Orxeta.

No passà gaire temps, i, de sobte, la gran pinzellada blava de la mar s'esfumà entre els lloms
interminables que anaven quedant-se lentament al darrere. Llavors, tots dos carros atartanats, en
un recolze del camí, es ficaren de debò dins el muntanyam espès, i el poble se'ls anà atansant a
l'hora de migjorn.

21

Dins el poblet pegaren una queixalada a base de cansalada entrevirada i pa moreno, tou i ullat
com un padou; donaren un grapat de recapte a les bèsties i seguiren fent via amunt. Prompte
Orxeta es va anar quedant arrere, arredossada i solitària vora el seu gran tossal mòrbid i aspre.
La marxa els duia ja cap a la cruïlla de carretereues de Relleu i Sella. L'Aitana se'ls atansava a
poc a poc; fulgurava la seua carena de la blancor de la neu caiguda per la Puríssima; el camí es
giragonsava entre pujols i comes cada volta en recolzes més tancats, i llavors aparegueren
bosquets i més bosquets de pins i pinatells a les parts obagues, i la terra, un poc abans sedejant i
àrida, es tapava ací d'aromàtiques labiades, de terreres i amargoses coscolles, de negres alzines
revellides. El vent de garbí, suau adés, anava creixent de to; algun pi donzell alçava solemnement
la seua testa pomposa damunt les carenes margoses d'un tossal, i el seu paraigua verd fosc
semblava arreplegar curosament el vent entre les seues branques poderoses.
—Jo faré nit a Sella, si Déu vol! —deia de tant en tant el vell Jordi, tossudament.
—Allà veurem!... —comentava emfàtic el jove.
En la llarga carretereua tingueren temps a tot: a estones, a calcigar el descarnat i blanquinós
paviment; a estones, a pujar cadascun en el seu rústec vehicle. No gaire lluny d'Orxeta encara,
trobaren algun carro de llaurança o algun ase llenyater mig amagat davall una increïble càrrega de
xara; després, només silenci i solitud.

Era foscant quan arribaren a Sella.

Allà, ja en la mateixa falda de l'Aitana, des de la remota carena, els baixava una alenada glacial.
A l'entrada del poble, vora la font, omplint un cànter de dues anses, corbat opulentament com uns
malucs de dona jove, hi havia una fadrina, sana, esvelta i forta com una Raquel de la muntanya.
—Eh!...
Jesús li va dir una amoreta dubtosa; Jordi la va mirar silenciós, tal vegada pensant que ell,
d'haver-se casat, bé podria tenir ara una filla així, d'una bellesa tan ferma i acabada.
L'emprengueren pel poble, i aviat feren cap a l'hostal, on Jordi, efectivament, va trobar-se aquella
gatzara que somiava i que es sabia de memòria. El foc, en l'ampla llar, resplendia i esclafia en
efímeres plugetes d'espurnes; els xicons entraven i eixien alegres i cantaires; gent coneguda el
saludaven breument amb aqueixa cortesia brusca dels homes dels camins.
Jordi i Jesús, en aquell ambient càlid i remorós, tan acollidor enmig de la nit freda, soparen ben
sopats; però, tanmateix, el jove es va entestar a prosseguir el viatge.
—Bé —va accedir Jordi—; ja que ho vols així, t'aidaré a enganxar la mula.

Entraren a l'estable, on poc abans havien deixat els animals, agafaren la mula del ramal i van eixir
al pati. Calents del foc, el fred els hi va flagel·lar sense pietat. S'havia mogut un ventet frígid que
ja no venia de garbí; ara baixava de la muntanya nevada. La mula, duta del cabestre pel seu amo
des de la tebior de la quadra, tremolava com ells i movia la pell en fortes esgarrifances. Jordi va
alçar la vista al cel; la nit de lluna s'enfosquia gradualment; un vel blanquinós i a borrallons
començava a enllosar la volta estrelada; més avall, corrien rabents uns esqueixos de boira que
pujaven del nord-est com llençols immensos i esfilagarsats que saltaven fantasmals les altes
carenes.
—S'ha girat el temps! —es va preocupar el vell Jordi.
—Què! No farà res! —feia la contra el jove, tot ple de primerenca suficiència.— Això és l'Aitana,
que qualla el ros de la nit!
Jordi bellugava el cap amb disgut, i mentrestant li aidava a enganxar el carro.
—Jo, de tu, no eixiria! —li continuava dient—. Pot nevar, és fàcil, i llavors un home sol en la
muntanya no és ningú... Jo en vaig trobar un ert... fa anys. No vull ni recordar-me'n!
Jesús no s'hi va immutar gens.
—Ja ens veurem per Alcoi, vellet!
Jordi li va obrir la portalada; el carro entendat botà sonorament el llindar petri de la porta, i uns
minuts després se'l va engolir la fosca soliua del camí del port.

22

El fred no deslluïa gens ni mica la Nit de Nadal, que es presentava com calia que es presentàs; del
pati estant, Jordi, ja tot sol, continuava sentint la tabola dels minyons pels carrers enfredorits. Se'n
va entrar de nou a la gran cuina, es va aposentar en un racó ben calent i es posà a guaitar l'alegria
interminable del jovent i de la mainada amb el seu esguard de patriarca sense fills. A la cambra
del costat, hi havia la resplendor del betlem i s'hi oïa el so rugós de les simbombes.
***
Jesús, mentrestant, avançava coll amunt en la nit de mitja lluna, a peu vora el carro com tot
carreter que es vanta de ser-ho de veritat; el fred pujava per moments de cara a l'alta nit i
guanyant en altitud i allunyament de la càlida Marina; el carro saltava, amb la seua marxa
persistent de caragol, una i una altra carena divisòria, i el record de l'acollidora Sella restava
tancat amb pany i clau rere el misteri de les muntanyes. Ara, el bosc i el sotabosc s'havien
espesseït, i els pins i la garriga baixaven amb la seua foscor vora mateix de les cunetes, mentre
que el vent semblava créixer en les fulles dels pins, aspres i tallants com tisores i infinites com les
arenes de la mar.

Amunt, amunt! A vegades planejava el camí en petites i amagades foies, on el vent brumia en
xops invisibles de branques descarnades. Però tot seguit, amunt, amunt. Continuaven les ratxes
dures i crues d'un vent que udolava com un llop dins el pinar; el cel s'havia tapat d'un cel espès i
translúcid que deixava a males penes filtrar-se una claror llunar on es desdibuixaven ombres i
turons. Les carenes de l'Aitana, abans tan fulgurants de blancor sota la lluna, van desaparèixer a
poc a poc entre boires i nuvolades.
Jesús, que ho mirava de tant en tant des dels revolts propicis del camí, feia sempre el cor fort.
—Va! M'aporegue de no res! És una Nit de Nadal com una altra! I com ha de ser una Nit de
Nadal en aquestes serres?
Però el vent el fiblava, el traspassava, i la seua remor en el bosc cobrava brams i udols de
borrasca. La nit s'enfosquia a poc a poc; tanmateix, com que Jesús tenia ulls joves i penetrants,
gradualment s'acostumava a la fosca creixent i seguia veient la carretereua com una claror
confusa que s'esmunyia davall dels seus peus. La llum del ciri del fanalet semblava destacar més
en la negror i enllumenava tètricament les roges anques de la mula.
A Jesús, el vent, quan li venia de cara, li impedia caminar a bon pas costa amunt; mantenia la
mula en el bon camí a força de braó, tot i agafant-la de la ramalera vora la boca humida i
pantaixant, i la mà se li humitejava primer i se li gelava després; el vent, a ratxes, temptava de
traure el carro de les carrilades, i, vora seu, els precipicis obrien la seua bocassa invisible al costat
mateix de les cunetes... I l'ànima de Jesús, tan dura i inconscient moltes vegades, s'anava
tanmateix encollint, talment com els seus braços, la seua esquena i les seues cames sota els
regolfs crus de la provençada. Ell duia la manta basta, rasposa, resguardant-li cap i muscles i
lligada davall la barba, però el fred li quallava l'alè en lleus filaments de gel davant la boca.
Mal era avançar i mal fóra aturar-se; les ferradures i els peus lliscaven penosament en els tolls
gelats; si paraven, el fred els atuïa. Calia, doncs, seguir avant, pujar el llarguíssim port, aquella nit
més llarga que mai, i ja descansarien el seu cos i el seu esperit en la gojosa davallada. Una volta
dalt, rai! D'allí en avant, ja tot seria baixar i baixar fins a Alcoleja —un nom que prenia en les
seues oïdes càlides ressonàncies de terra de promissió—. A la matinada tocaria a la porta de
l'hostal, i, dins —ja ho veia!— encara trobaria el caliu en la foraca; llavors es calfaria les mans
abans de desenganxar la mula, i en acabant li llevaria els aparells suats i glaçats, en el pati, on no
batia el vent, i passarien a l'estable, d'atmosfera carregada i calda; en el pessebre posaria recapte
de bones garrofes, de bona palla d'ordi... I ell, al llit!... Ja li semblava palpar la girada neta, les
flassades toves.
Per aquest pensament, sentí brollar-li dins el cor un goig fort i jovenívol. També va tenir una altra
alegria: adonar-se del silenci de la muntanya; sobtadament l'havia envoltat el silenci, llevat de la
remor sorda de les rodes i el tènue dring dels cascavells.
Amb la mà dreta es va apartar la roba de l'orella, i escoltà: l'huracà sí que s'aturava; els seus
brams perdien violència i es sentien cada vegada més lluny; els pins fantasmals ja no gesticulaven

23

amenaçadors quan el fanalet els llambregava feblement. Sí, ara callava per complet! Ara es sentia
com una fressa dolcíssima que baixava dels alts, com si hi cantassen suaument un esbart d'àngels
i serafins.
Era, però, un silenci estrany i sinistre.
Jesús caminava i caminava. De sobte va dur-se la mà a la mig tapada galta, on notava que se li
apegaven uns mosquits frígids que duia el ventet quasi impalpable i que el picaven com a petites
brases, el cremaven amb un fred diminut i intens.
—Què és açò? —va dir-se en veu alta, furiós.
Però ell massa i tot ho sabia. Començava a nevar, nevava! I es trobava ja en la gran altitud, puix
no devia ser gaire lluny la coronació del port, i ara ja no era cosa de tornar-se'n arrere.
Es va esborronar de cap a peus.
—Arri, arri! —cridà.
Amb el mànec de la tralla, va pegar despiadadament en les anques enfredorides de la mula;
l'animal, llavors, féu una curta correguda costa amunt, i ell a la seua vora. Però el pantaix
prompte els va vèncer, tots dos.
-Para!
Entrà dins el carro i en va traure la manta mulera, amb què tapà l'esquena i les anques de la
bèstia. Les purnes de la neu es feien més espesses; aviat entapissaren el camí, i ell ho conegué per
la remor de les rodes, que es feia més somorta, i per la de les seues passes, que es transformava
en un cruiximent surenc.
La marxa, abans penosa per la costa, es tornava un treball esgotador: amo i mula estaven espeats
de les hores de pujada, els assotava la neu, els peus i les ferradures relliscaven...
A Jesús, ara, no li plaïa el silenci de la muntanya; s'adonava que abans li feia una certa
companyia la remor grossa del vent.
La nevada es féu copiosa. En l'alta nit, la seua blancor miraculosa, sota un cel clos però lleument
translúcid, impedia una fosca total, i Jesús, amb els ulls acostumats, guaitava de totes bandes,
entreveia les desigualtats dels pujols que voltaven el camí, la boca negra dels barrancs pregons, i,
de tant en tant, en una lleu aclarida del celatge i la borrasca, albirava els pins grossos, dalt dels
tarussos, endoblegant les ramulles sota el pes creixent de la neu que se'ls apegava.
Allò el va animar uns minuts: s'hi veia!
—Arri, arri!
Tanmateix, en la proximitat del port, la nuvolada s'espessia damunt els seus caps i augmentava la
foscor una altra vegada.
—Ara ja no veig res, res! —es va dir una mica acovardit ¿Com podia ser, ell tan agosarat, de
tanta espenta per a tot en la vida? ¿No pensava que s'estava fent ric, hora rere hora, dia rere dia, i
que allò no era més que un entrebanc de tants entre ell i la fortuna?
Es va posar a riure, "Així, patint, és com es fan els diners", pensava, "i després ve el descans i la
llibertat".
La manta enrotllada que duia, començava a pesar molt de la neu incrustada, Ell i la mula, tots
blancs, semblaven ja dues figures d'apareguts en aquella hora propícia de la mitjanit Va pujar una
altra volta en el carro, i, una vegada dins, subjectà la lona del darrere i, al davant, va deixar caure
el morrió, i es va asseure i es trobava millor que no abans. Tornà a animar-se. Qui havia dit que
caminant quan fa fred?..
Neu, neu, neu. Fora d'aquell petit recinte entendat, el temporal seguia desfermant-se, però sempre
en un relatiu silenci. Jesús es deia que les nevades grosses solien presentar-se així.
No caminar, al final li féu sentir més la gelor, que allí, en la banqueta travessera, semblava gel
pur que li clavava els fiblons per l'esquena i pel pit El seu cervell s'ofuscava; vagament sentia
recança per la seua obstinació a continuar el viatge; li dolia, en el fons obscur de l'ànima. Ara,
però, no hi havia remei.

Pensava confusament en la foguerada de la llar vora la qual Jordi, a hores d'ara, devia estar ben
calent i segur fent la vetlada nadalenca... Ell, el vell Jordi, era qui en tenia la culpa, de tot! No

24

hagués contradit!... Jordi havia despertat el seu desbocat amor propi, i aquest amor el feia
encarar-se, a ell, a Jesús, amb la crueltat perillosa d'aquella nit.
El ventijol tornava a moure, i aquell carro endiastrat era un garbell: tot ple de forats. El buf es
colava per darrere, pels costats de la lona mal enganxada, entre la barana de l'escala i l'envelat,
per davall del morrió, que ja no podia abaixar-se més. Jesús acotava el cap i mirava al davant, les
regnes en la mà; volia foradar amb l'esguard el tapió atapeït de la nevada; intentava de conèixer
un tarús, un cantal, una soca de pi d'aquell camí que havia fet tantes vegades amb millor oratge..,
quelcom que li fos familiar i li fes saber on es trobava ja. Però no reconeixia res, ni quasi s'hi
veia. Calculava que marxava per les darreres revoltes; d'allí a poc, el terreny planejaria, i aquell
gaudiós planeig seria, per fi, el port. Li devia quedar, a tot posar, una mitja hora de patir; posem-
ne una hora! No era res. I allà dalt, a mà dreta, ben prop del camí, hi havia la casa del port
esperant-lo. Li obririen! S'hi quedaria; renunciaria a davallar fins a Alcoleja!
Vejam! Ara escampiava un poc, la tempesta. Les volves es feien més clares, certament, per bé
que encara nevava bastant.
—Però no pots refiar-te! —deia entre dents.
Pegà un parell d'estirades a les regnes.
—Avant, avant!
L'escometé un optimisme exagerat; es va posar a riure una altra vegada, tal volta sentint
secretament la necessitat de poblar aquella solitud lletja de dins el carro amb la seua pròpia veu.
—Amunt, amunt! No tardarem a arribar.
Sí senyor: faria nit a Alcoleja. Sí, tal com havia dit aquell gallina de Jordi! No hi renunciava, no!
I és que no es podia amb els vells ni amb homes que no tenen pit. Nit de Nadal! I què? Així es
feien els diners: patint i treballant, i per això hi ha uns homes que manen per damunt dels altres.
Es va trobar esgotat Sentia una son estranya. ¿Li la feia la fressa monòtona de les rodes, tan
apagada pel cotó-en-pèl de la neu? S'adonà també que obrir els ulls li costava un bon esforç.
L'atemoritzà un pensament: si s'adormia, es quedaria gelat! Llavors la mula podia esgarriar-se i
fer-los caure en la mort freda i ignorada d'un abisme.
Va procurar dessonillar-se. Baixaria del carro; aniria a peu!
—No tinc més remei, no tinc més remei —repetia de baix en baix—. Ací fa més fred que no fora.
Ben enrotllat en la gruixuda manta de caminant, se'n féu millor feta la caputxa i es deslligà el
cordell de davall la barba per tornar-se'l a lligar més ferm. Va temptar per allà dins per la fosca
del carro i hi va trobar uns trossos de sac. Assegut en la banqueta, s'hi va folrar
conscienciosament les cames, dels peus en amunt, lligant-los per damunt dels camals de pana dels
pantalons.
Ja anava ben calçat! (I duia les minses espardenyes de pobre ben passades.) Caminaria, s'hi
calfaria. I, unes poques passes endavant ell trobaria que sí que planejava la maleïda carretereua,
aquell endimoniat camí que s'amagava davall la flassada tova de la neu i que no li donava la gana
de planejar. I de seguida notaria que arribaven al capdamunt, al beneït capdamunt!, i que, a mà
dreta, sí, a la dreta, n'estava cert, el mas del Port els obriria la porta.
—Un portal enllumenat com el de Betlem —va dir com entre somnis abans de decidir-se a
baixar.
Què s'esdevenia ara? El carro envelat s'havia aturat bruscament, i Jesús saltà tot encondolit a la
carretereta, i tot dos peus se li van estacar sencers fins el coll de la cama dins la neu. Quanta que
n'hi havia ja!
El moviment el va reviscolar.
—Anem, muleta, anem! —va dir amb una certa paciència, tan inusitada en ell.
Però com que no havia desemparat la tralla, la va brandar lleugerament i la féu esclafir, una volta
encara, damunt les anques de la bèstia.
El càstig, però, va ser sord i sense efecte.
—Arri, avant!
Les rodes del carro continuaven estacades, falcades. Ell mateix feia un bon esforç per desestacar
els peus, cada passa que pegava. Avant! Calia seguir avant! Estirà de la regna amb violència.

25

Toca! Ara nevava més! I el que era pitjor: tornava a moure el ventet, que raïa, que el traspassava
talment com si no portàs cap roba damunt. Les volves ja no queien mansament, sinó que corrien
horitzontals i se li n'entraven per la boca, pels ulls, li tallaven l'alè, l'encegaven. L'animal
s'esforçava a fer sortir el carro de l'estacador. Jesús, tan feble com es sentia, volgué ajudar i
s'agafà debades a la roda. El pantaix de l'extrem els ofegava, home i bèstia, i el vehicle, feixuc de
caixes i caixes de xocolat, no feia el més lleu moviment. Es devia haver ancorat en un toll de gel,
com atrapat en un cep. Mentre que Jesús maldava, potser es posà mig pam de neu damunt de la
que hi havia; allò es veu que era un punt on es formava ventisquer.
Aquella neu del dimoni! No parava de caure'n! Els colgaria! Ho colgaria tot!
Deixà el carro i va anar a poc a poc a la vora, al recés del vent, a la cuneta, i allà feia tarús i s'hi
podia aixoplujar davall les branques espesses d'un pinatell. Es va torcar la cara —el rodalet
destapat—, es fregà els ulls, es llevà un poc la neu que se li apegava per les celles, les pestanyes,
el nas.
El vent venia a ratxes, amb intermitències, alenava de tard en tard com un monstre immens. I fou
en una d'aquelles intermitències, en un dels silencis que s'esdevenien, que va sentir una veu
llunyana que clamava dins les profunditats invisibles dels barrancs:
-Jesús, Jeeesúuus!
¿Com es podia sentir, de tan lluny, amb les seues orelles tapades per la manta lligada?
Una suor freda li va humedir el cos. Tenia por, por d'infant, una cosa que havia oblidat feia molt
de temps.
Provà de destapar-se una mica l'orella. Però ja no sentí cap cosa: cap altra veu, cap altre crit
misteriós. Un minut... dos, cinc potser. Res. Només el buf glacial que feia sonar de tard en tard la
ramulla dels pins damunt la seua testa.
***
Jesús comprenia que no es trobava en el món de tots els homes. Allò no era el món aquell que
havia deixat arrere unes hores de camí; ell vivia ara dins una forta tempesta, en un terreny que se
li havia tornat fosc i desconegut. Aquella veu que havia sentit, que l'havia cridat... tal volta fos
mentida, una mentida del vent i dels tornaveus de les muntanyes, un somni. ¿Qui l'havia de
cridar, a ell, que era home que tenia pocs amics, que quasi sempre estava sol?
Jesús no havia travessat mai la muntanya en un oratge com aquell; ell sabia que es trobava alt,
molt alt, però no tenia la mida d'aquella respectable altitud; ell sabia que feia fred, un fred cruel,
però no tenia llums ni sabers per a conèixer que el d'aquella nit s'amidava en molts graus sota
zero. Només pensava foscament que tal volta es podia morir dins aquella gelor irresistible, com
havia sentit a dir de tempestes antigues i de caminants desconeguts. I si es moria, era una gran
llàstima, perquè fóra vora el port de la seua salvació, prop de la casa, que ara potser obria ja la
seua porta meravellosa...
Recolzat en el tarús, davall del pinatell que l'arredossava, va guaitar cap al carro. L'entreveia al
davant seu, dèbilment enllumenat pel fanalet, i també veia la mula, com una ombra desdibuixada
rere els rosaris de les volves... O creia veure'ls. De tota manera, se li apareixien en una positura
estranya, estrafolària. I el cor li va fer grans batecs.
Ell estava bé allí; no li pegava la neu en les galtes; dins les butxaques no se li calfaven les mans
enfredorides, però no se li gelaven del tot... Tanmateix, calia que anàs al carro a veure què era
allò rar que hi notava.
Va fer una passa avant i va caure agenollat. Els membres se li enravenaven com en una sobtada
paràlisi. Es va arrossegar lentament, amb molt d'esforç i amb una gran paciència. Li feia molt de
mal tot el cos. Potser gelades tisoretes de pinassa se li havien clavat misteriosament a través de la
roba. Tot podia ser en aquella nit lletja, fins les coses més destrellatades. "Jesús, tu tan valent...
Jesús, tu tan forçut...", es deia sense paraules. Ara arribaria i pujaria en el carro, que potser sí que
era més calent que la intempèrie i que encara tenia el fanal encès... un fanalet roig amb un ciri
cremant, un ciri que s'acabava també com la seua força.
Quant de temps trigà a travessar aquelles poques passes sobre la neu i el gel? Així, de genollons,
hi va poder arribar, i va esbarrallar els ulls, que li pesaven arroves, i va mirar-ho tot bé. El carro

26

havia tombat cap avant, i la mula, de genollons com ell, quieta, roscada, estava adormida damunt
la catifa freda. No li calia, a ell, de fer-li res ja: l'animal no patia, estava quiet, dormint
divinament amb la suor glaçada. Volgué cerciorar-se'n, però, i es va arrossegar fins a tocar el
morro mig colgat. Ja no alenava... Millor; així no tindria el patiment del pantaix. No la veia bé,
perquè el fanalet quasi no feia llum, una llum rogenca, de morts, i perquè hi havia massa volves i
polsina de neu. Ah, aquesta pobra mula mal menjada!...
Ell es trobà bé sobtadament. Ja no el fiblaven aquelles agulles del fred. Pensava de pujar en el
carro, si podia, a poc a poc; però per a què? Dalt tot fóra el mateix.
—Quina son! —va badallar tot musti i resignat, sense cap inflexió d'ira en la veu rogallosa, ell
abans sempre tan vehement i iracund. I es va deixar caure suaument, amorosament, vora el cap de
la seua mula, d'aquell ésser que havia sofert sense tornar-se, durant anys, totes les seues ires. I
així es quedà, abraçat al coll encara tebi.
I s'adormia... ben adormit, sense cap angoixa ni dolor. Veges quin goig! Ja podia nevar, ja!
I sí que continuava la nevada, que els va colgar en poc temps, com si volgués abrigallar-los.
***
L'esperit de Jesús s'havia refugiat en un racó petitíssim i calent del seu cos, allà endins, en aquell
laberint fosc on habita allò que som, allò misteriós que en ell era ja a la porta del que no som.

Però ara venien a destorbar-lo. Per què cantaven a la seua vora molts, molta gent, i no el deixaven
gaudir d'aquella dolça son? Encenien llum en el Portal! Venien a veure'l! Que bé! Ara sabrien
que, malgrat la seua corpenta i el seu coratge, ell era molt petit i dormia. Quant de temps que no
s'havia lliurat a manifestar-se com allò que era de veres, com un infant! És clar... ell era Jesús... i
dormia plàcidament... i, a més, naixia en aquesta mateixa nit, com deia aquell d'allà avall. Veia
una llum clara i una cara blanquinosa d'home vell i cansat de les maldats del món. Ell, Jesús, li
tocava la barba, llarga i blanca com la d'un patriarca; i una dona jove i bella el mirava de molt
prop, tota compassiva i maternal.
—Jesús, Jesús —li deien en veu baixa.
No va saber res més.
***
L'endemà, no; va ser l'endemà no l'altre: el segon dia de Nadal. Ell retornava, parlava a tots: a
Jordi, a l'amo del mas del Port, a uns carreters de mitjana edat, colrats i vermells, que voltaven el
llit.
-Com ha estat açò?
—Ens has donat molt de treball, Jesús —li deia Jordi—. Quan va començar a nevar, vaig dir a
l'hostaler que ens calia anar per tu. Jo m'havia alçat de tant en tant del racó del foc i guaitava
l'oratge per la finestra. I vam eixir a trobar-te.
—Però de tan lluny!
—Sí, i vam patir de deveres! Però érem cinc, i ens emparàvem els uns als altres. Que amunt que
et vam trobar! Eres ja vora aquesta Casa del Port.
—Però... escolte -feia Jesús tot esbalaït. I la seua cara es transfigurà per un pensament
esborronador—. Ací són tots? I el qui tenia la barba tan llarga i tan blanca?... Jo estava enmig de
la neu una bona estona... i el de la barba blanca em va socórrer primer que ningú. I la seua dona,
tan jove, tan bonica, ¿com hi havia vingut també en aquella crua nit?
Es miraren els uns als altres, i entre ells va córrer una pregona esgarrifança de superstició.
—No hi havia cap dona... ni cap home de barba blanca!..
Com no fos que... —va retrucar Jordi tot esborronat de temor.
Es va fer un silenci.
—Jo, el que sé de cert —conclogué Jesús eixint-li una llàgrima viva— és que sí que he nascut la
Nit de Nadal.
València, 1962.

Viatge de nadal ( Narracions perennes. Gregal, 1988)

27

Montserrat Roig

28

29

Amor i cendres (El cant de la joventut. Edicions 62,1989)

30

31

Mare, no entenc els salmons (El cant de la joventut. Edicions 62,1989)

32

Quim Monzó

Redacció

Què vaig fer diumenge. - Diumenge va ser un dia que va fer molt de sol, i vaig anar a passejar
amb el papà i la mamà. La mamà duia un vestit beix, amb una “rebeca” de color blanc os, i el
papà un pul•lòver blau RAF i uns pantalons grisos i una camisa blanca, oberta. Jo duia un jersei
de coll tancat, blau com el pul•lòver del papà, però més clar, i una jaqueta marró, i uns pantalons
també marrons, una mica més clars que la jaqueta, i unes wambes vermelles. La mamà duia unes
sabates clares i el papà unes de negres. Vam passejar al matí, i vam anar a esmorzar a les
Balmoral. Vam esmorzar un suís i una ensaïmada farcida, a mig matí, i jo vaig demanar
croissants. Després vam veure les flors, i n’hi havia de roges i grogues i blanques i roses, i fins i
tot blaves, que el papà va dir que eren tenyides, i herbes verdes, i violetes, i ocells grossos i petits,
i el papà va comprar el diari en un quiosc. També vam mirar aparadors, i el papà li va dir a la
mamà que s’afanyés, una vegada que ens estàvem molta estona davant d’un aparador amb jerseis.
I després vam asseure’ns en un banc verd, en una plaça, i hi havia una senyora gran, amb els
cabells blancs i les galtes molt vermelles, com tomàquets, que donava veces als coloms, i em
recordava la iaia, i el papà llegia el diari tota l’estona i jo vaig dir-li que em deixés mirar els
dibuixos i em va deixar mig diari i em va dir que no el fes malbé. Després, quan ja pujàvem cap a
casa, la mamà, perquè el papà tota l’estona llegia el diari, li va dir que ja n’estava tipa, i li va dir
que sempre el llegia i que ja n’estava tipa: que el llegia a casa, esmorzant, dinant, al carrer,
caminant o en un bar, o quan passejàvem. I el papà no va dir res i va continuar llegint, i la mamà
el va insultar i després era com si li’n sabés greu, i em va besar i després, mentre la mare era a la
cuina preparant l’arròs, el papà em va dir no li’n facis cas. Vam dinar arròs amb suc, que no
m’agrada, i carn amb pebrots fregits. Els pebrots fregits m’agraden molt, però la carn no, que és
molt crua, que la mamà diu que així és més bona, però a mi no m’agrada. M’agrada més la carn
que em donen al col•legi, ben cremadeta. Del col•legi no m’agraden els primers plats, mai. En
canvi, a casa em donen vi amb gasosa. Al col•legi no. Després, a la tarda, van venir els tiets, amb
el cosinet, i els tiets es van posar a parlar a la sala, amb els papàs, i a prendre cafè, i el cosinet i jo
vam anar a jugar al jardí, i hi vam jugar a “màdelmans” i amb un futbolí i a pilota, i amb el camió
de bombers, i a guerres d’astronautes, i el cosí es va posar molt “tonto” perquè perdia, i a mi és
que em molesta molt el cosinet, que no sap perdre, i vaig haver de pegar-li una bufa, i es va posar
a plorar molt molt fort i va venir la mamà i la “tieta” i el “tiet”, i la mamà va dir què ha passat, i
abans que jo li contestés el cosinet va dir m’ha pegat, i la mamà em va donar una bufetada, i jo
també em vaig posar a plorar i vam tornar tots a la sala i la mamà m’agafava de la mà i el papà
llegia el diari i fumava un “puro” que li havia portat el tiet, i la mamà va dir-li els nens són al
jardí, matant-se, i tu aquí tan tranquil, repapat. La tieta va dir que no tenia importància, però la
mamà va dir-li que sempre passava el mateix, que de vegades se n’atipava. Després els tiets van
marxar, i quan marxaven el cosí em va fer llengots i jo també li’n vaig fer a ell, i el papà va
engegar el televisor, que feien futbol, i la mamà va dir que canviés de canal, que al segon hi feien
una pel•lícula, i el papà va dir que no, que estava mirant el partit i que no.
Després jo vaig anar al jardí, a veure la nina que hi tinc enterrada al costat de l’arbre, i la vaig
treure i la vaig acariciar i la vaig renyar perquè no s’havia rentat les mans per dinar i després la
vaig tornar a enterrar, i vaig anar a la cuina, i la mamà hi plorava i li vaig dir que no plorés.
Després, vaig asseure’m al sofà, al costat del papà, i vaig mirar una estona de partit, però després
m’avorria i vaig mirar-me el papà, que era com si tampoc no se’l mirés, el partit, i com si fos en
un altre lloc o pensés molt. Van fer anuncis, a la televisió, que és el que més m’agrada, i després

33

la segona part del partit, i jo vaig anar a veure la mamà, que preparava el sopar, i després vam
sopar i van fer una pel•lícula de dibuixos animats i les notícies i una pel•lícula antiga, d’una
actriu que no sé com es diu, que era rossa i molt maca i amb molta meta. Però aquí em van fer
anar a dormir perquè era tard i vaig pujar les escales i me’n vaig anar al llit, i des del llit sentia la
pel•lícula i sentia com es barallaven els papàs i discutien, però amb el soroll del televisor no
podia sentir ben bé què deien. Després es barallaven a crits i jo vaig baixar del llit per acostar-me
a la porta i entendre què deien, però com que tot era a les fosques no m’hi veia bé, només hi havia
la llum de la lluna que entrava per la finestra que dóna al jardí, i com que no m’hi veia bé, vaig
entrebancar-me i vaig haver de tornar al llit, amb por que vindrien a veure què havia estat aquell
soroll, però no van venir. Jo sentia que continuaven discutint. Ara ho sentia millor perquè es veu
que havien apagat el televisor, i el papà li deia a la mamà que no l’emprenyés i la insultava i li
deia que no tenia ambicions, i la mamà també l’insultava i li deia que se n’anés de casa, i deia el
nom d’una dona i la insultava, i després vaig sentir que es trencava alguna cosa de vidre i després
vaig sentir els crits més forts, i eren tan forts que no s’entenien, i després vaig sentir un gran crit,
molt gros, i després ja no vaig sentir res més. Després vaig sentir molta fressa, però petita, com si
arrosseguessin un mòdul del tresillo. Vaig sentir que es tancava la porta del jardí i aleshores vaig
tornar a sortir del llit i vaig sentir soroll a fora i vaig mirar per la finestra, i sentia fred als peus,
perquè anava descalç, i a fora era fosc i no s’hi veia gens, i em va semblar que el papà cavava al
costat de l’arbre i vaig tenir por que hi descobrís la nina i em castigués i vaig tornar al llit i em
vaig tapar ben bé, tot, fins i tot la cara, amagada sota els llençols i tot a les fosques i els ulls ben
tancats. Vaig sentir que deixaven de cavar i després unes passes que pujaven les escales i jo vaig
fer l’adormit, i vaig sentir que s’obria la porta del “quarto” i vaig pensar que devien estar mirant-
me, però jo no vaig veure qui em mirava, perquè feia l’adormit i no ho vaig veure. Després van
tancar la porta i vaig adormir-me i l’endemà, ahir, el papà va dir-me que la mamà se n’havia anat
de casa i després van venir senyors a demanar coses i jo no vaig saber què dir-los i tota l’estona
plorava i em van portar a viure a casa dels tiets, i el cosinet sempre em pega, però això ja no va
ser el diumenge.

Redacció – Quim Monzó, ...Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury. Quaderns Crema

34






35




Halitosi ( L’illa de Maians. Quaderns crema, 1994)

36

37




38

 


39

40

41

42

43

Ferrocarril ( L’illa de Maians. Quaderns Crema, 1994)

44

Isabel-Clara Simó

Rosina, darling.

T'ho diré sense embuts: et deixo. He pensat tants cops aquesta carta, i he rumiat tant la manera
com t'ho diria (miraré que em comprengui, procuraré no ferir-la, seré ferm i delicat alhora, etc.,
etc.), que a la fi m'he decidit a tirar pel dret. Així que ja ho veus: et deixo. Tot, ho deixo: la casa,
la feina i tu. I més clar encara: et deixo per una altra. Sí, sí, exactament això que estàs pensant:
com un bandarra, com un podrit fill de sa mare, com un porc amb qui en mala hora et vas casar,
ara fa tretze anys. Sóc tot això i moltes coses més: un irresponsable, un immadur, un boig que
hauria d'anar a parar al psiquiàtric. O a la presó. Tot el que vulguis, nena.
A les espatlles on vagis a vessar les llàgrimes de dona abandonada, hi trobaràs tota la comprensió
del món. El que no em perdonaran i, de retruc, no t'ho perdonaran a tu — és que deixi la feina.
D'això, sí que se'n faran creus, els amics que et quedin i que t'aconsolin dient que aquestes coses
passen cada dia; però que deixi l'arquitectura, amb el prestigi, les peles i la res-pon-sa-bi-li-tat (a
partir d'ara, prepara't, aquesta és la paraula que hauràs de suportat més vegades, i creu-me que ho
sento), això no és normal, no és lògic, i et miraran de cua d'ull, per si s'encomana. Via vaginal,
vull dir.
Renuncio d'antuvi a fer-te comprendre'n els motius. Hi tens la mateixa capacitat com per entendre
el fora de joc del futbol, les derivades matemàtiques o el cinema de Bertolucci, els tres exemplars
favorits que esmentes quan presumeixes de senzillesa mental, darling.
Només perquè vegis que tot plegat no és un impuls —sobre això, és millor que no et facis
il·lusions, perquè no es tracta d'un cop de cap, t'ho puc ben jurar—, he renunciat a una marxa més
espectacular, que és exactament la que m'hauria agradat. Em venia salivera només de pensar en
un cop de porta ben pegat, però ja ho veus: hi he renunciat. I ho he fet per resistir l'impuls de
pegar-lo, aquest cop de porta. Era massa teatral, i, per tant, tenia algun dring fals que t'hauria fet
fer il·lusions sobre el recobrament del meu seny. Per exemple: volia cremar llibres —però tota la
biblioteca— a la banyera. El sostre i les parets hi haurien quedat ben galdosos. A continuació,
volia esmicolar tots els discos, i els compacts posar-los a la torradora elèctrica, I, amb les
estisores grosses, volia deixar-te el present de tota la meva roba feta tires, al mig de la sala. El toc
final era cagar-me a la llar de foc (no tenia fetge per fer-te una cosa així sobre el cobrellit nou,
que amb tanta cura vas triar, estimada).
Doncs ja ho veus: hi he renunciat, i prou que em reca. ¿Oi que convindràs amb mi que hauria
estat una marxa molt més higiènica, contundent i purificadora? Però... La teva reacció hauria estat
exactament com enumero: primer, una indignació rabiosa, unes trucades als més íntims contant la
meva proesa, llàgrimes avall les galtes enceses. Després, ho hauries deixat tal com estava per
mostrar-ho. T'imagino perfectament, assenyalant amb el braç les meves deixalles —les espirituals
i les escatològiques— i fruint de l'espectacle. A continuació, l'etapa tendra: el pobre ha perdut el
senderi, em necessita, i necessita el psiquiatre aquell de tanta anomenada. Ho recolliries tot, i, de
bursada, a la llibreria i a la casa de discos a refer els buits esgarrifosos que la meva inconsciència
havia deixat a la teva acurada decoració domèstica. Finalment, la recerca rabiüda, amb detectius
privats i tot.

No, xata, no. Prefereixo renunciar a l'espectacle només per espifiar-te la festa. I, amb el cor a la
mà: per evitar que et facis falses il·lusions. No té sentit fer-te patir. Almenys, més del compte. No
et tinc ràbia, ni mania, ni odi. Simplement, que plego.

45

I no creguis que la causa sigui la Paquita —la Paquita és el nom de la meva companya, i de
seguida te'n faré cinc cèntims: em faig el càrrec que la curiositat pot més que l'honor—; ella n'ha
estat, si de cas, el catalitzador. El neguit ja era a dintre, segurament covant-se des de la meva més
tendra infància. I ara ja pots dir allò d'«immaduresa neuròtica evolutiva amb brots paranoics
segurament congènits», o qualsevol altra xorrada que et vingui al cap (un cap adorable, per cert,
no em fa res dir-ho).

Com que ja t'he dit que he renunciat d’antuvi a fer-te entendre les causes del meu cop de porta —
que ha estat sibil·linament esmorteït per la meva bona educació, que, m'hauràs de reconèixer tu,
tinc amarada a l'ànima—, et parlaré només dels seus efectes:

He deixat el despatx, però tot en ordre i amb un nou arquitecte en cap prèviament —i
meticulosament— triat, i ara treballo de conserge-porter en una fàbrica que, només per no donar-
te pistes, no ve al cas dir-te quina mena de cosa manufactura. És una feina que m'agrada
moltíssim. Qualsevol plaer que imaginis no és comparable al plaer que experimento cada matí, en
fitxar, encendre els llums i connectar les màquines, i seure a la meva tauleta de la porta amb un
escuradents a la boca. Quan entren els obrers i alguns em diuen: «Ep, Emili», o «Cada dia toques
el xiulet més d'hora, cony d'Emili», o coses semblants, segrego una beatífica felicitat, tan
tangible, tan profunda, tan visible que he de mirar de no posar-me a bavejar.

La Paquita, abans, era la dona de fer feines del meu despatx. La vaig conèixer ara fa sis mesos, un
dia —potser te'n recordaràs— que m'hi vaig haver de quedar tota la nit amb aquells plànols que
calia rectificar de dalt a baix per culpa d'una disposició sobtada de l'Ajuntament. Té vint-i-vuit
anys i és andalusa. És la dona més meravellosa del món: sap guisar els plats més saborosament
senzills de què mai hagis sentit parlar —el seu potaje, espès, fort, picant, és una glòria—, planxa
tot cantant, especialment boleros. Quan diu allò de
...somos dos gotas de llanto
en una canción...
em poso literalment a plorar. Vol tenir fills, molts fills. No sap llegir ni escriure. Al llit és
recatada, i mai de la vida consentiria que la veiés rentar-se al bidet o pixar al wàter. Esmenta la
regla amb eufemismes i és capaç de posar-s'hi vermella i tot. I m'acaricia l'esquena, amb la mà
plana i els ulls humits —una mirada d’una feminitat tan profunda que crec que tots vosaltres, les
alliberades, heu perdut per sempre—, amb una tendresa que jo no sabia que existís. Li encanta
cosir, i ho fa molt i molt bé. Posa els peus al barrot de la cadira, de manera que els genolls li facin
muntanyeta, i així, amb els genolls junts, ajup el cos per mirar la costura de prop. La rodonesa
dels seus genolls, mentre està concentrada en l'agulla, és un espectacle del més pur i refinat
erotisme. I absolutament ingenu. I cada matí em dóna la carmanyola amb el dinar i un termo amb
cafè amb llet. Destapar-la, la carmanyola, a l'hora de dinar, és un dels moments més rics,
preciosos i intensos que tinc el gust de viure. A diari, tu.
Abans d'emprendre el fals viatge que creus que estic fent des de fa un mes, he deixat les coses
com cal: com un home de bé. T'he deixat perfectament proveïda de cèntims, perquè no m'he
emportat ni un clau. Tens per viure molt bé, i, com que ets molt llesta, segur que sabràs invertir i
muntar-t'ho de conya. A mi, no em tornaràs a veure mai de la vida. Així que aprofita. I si algun
dia vols el divorci, parla amb en Castany, l'advocat, que t'ho resoldrà tot. Li he deixat una pila de
papers firmats en blanc. Perquè jo aquella vida, la vostra, ja l'he acabada: estic mort, preciosa.
Teu,
Emili
P.S.: la Paquita té les cuixes de seda i els pits d’ambre calent. Al seu costat no vals una puta
merda, my darling.

Rosina, darling. ( Històries perverses . Edicions 62, 1992)

46

Jaume Cabre

Balada

La
Zorka
va
deixar
de
somriure
quan
se
li
van
endur
l'única
cosa
que
estimava,
el
seu
fill,
un

ganàpia
 de
 vint‐i‐tants
 anys
 que
 encara
 es
 deixava
 relliscar
 la
 bava
 de
 la
 boca
 i
 no
 havia

pogut
aprendre
a
llegir
perquè
tenia
els
ulls
i
el
cap
massa
recargolats.
Però
servia
per
a
la

guerra
i
se'l
van
endur.




La
Zorka
pensava
sovint
en
el
seu
Vlada
i
solia
plorar
amb
amargor
quan
imaginava
que
mil

bales
li
podien
foradar
el
cap
buit
o
que
els
soldats
sense
ànima
ni
religió
en
podien
fer
befa

perquè
mai
no
deixava
de
somriure
ensenyant
un
forat
desagradable
a
la
boca.
La
Zorka
va

adquirir
el
costum
de
seure
al
menjador,
l'hule
de
flors
atapeïdes
estès
a
taula,
les
mans
al

damunt,
l'esguard
fix
en
alguna
taca
de
llum,
a
deixar
passar
les
hores
recordant
la
rialleta

imbecil
 del
 seu
 fill.
 Alguna
 tarda
 el
 record
 li
 cavalcava
 més
 de
 pressa
 i
 rememorava
 la

infantesa
 d'en
 Vlada
 quan
 encara
 ningú
 no
 podia
 dir
 que
 el
 nen
 anava
 just
 de
 paraula
 i

d'idees
 i
 ella
 vivia
 amb
 la
 il·lusió
 de
 fer
 créixer
 un
 fill
 dret.
 I
 el
 pensament
 li
 anava
 més

enrere
 encara,
 als
 primers
 dies
 de
 viure
 sola
 perquè
 un
 cavall
 desbocat
 li
 havia
 matat
 en

Petar,
el
seu
admirat
Petar
Stikovic,
l'home
més
fort
del
poble
i
ella,
prenyada
del
Vlada,
es

va
quedar
amb
la
boca
oberta
davant
de
la
vida.
I
recordava
el
temps
que,
fadrina
encara,

era
 la
 noia
 bonica
 de
 la
 Casa
 Negra
 i
 els
 seus
 germans
 sorruts
 portaven
 com
 podien
 el

patrimoni
comú
i
ella
no
demanava
res
més
a
la
vida.
La
Zorka
de
la
Casa
Negra
recordava

aquestes
alegries
per
llevar‐se
del
cap,
ni
que
fos
per
uns
instants,
la
pena
de
la
mitja
rialla

d'en
Vlada
que,
com
més
temps
passava,
més
feixuga
se
li
tornava.
I
d'aquesta
manera
els

dies
de
la
Zorka
semblaven
més
curts.




Amb
 el
 temps
 i
 tant
 de
 fer
 anar
 enrere
 el
 pensament,
 s'oblidà
 de
 parlar
 amb
 la
 gent
 i
 va

començar
a
mantenir‐se
a
cops
de
bóta
i
bacallà
ressec
per
no
haver
de
cuinar,
per
no
haver

de
fer
res,
per
tenir
més
estona
per
rumiar
sobre
el
fill
que
li
havien
pres
els
soldats
sense

religió
i
sense
família.
Sortia
de
casa,
cada
dia,
a
mitja
tarda,
però
sempre
era
per
arrossegar

els
peus
alçant
polseguera,
cansadament,
fins
més
enllà
de
les
últimes
cases
per
contemplar

el
 camí
 per
 on
 se
 l'havien
 endut;
 i
 s'hi
 estava
 fins
 a
 boqueta
 nit,
 quan
 les
 ombres

s'allargassaven
i
empal·lidien
i
la
gent
començava
a
comentar
que
passa
la
Zorka,
és
l'hora

de
començar
a
pensar
en
el
sopar,
i
ni
les
veïnes
no
gosaven
comentar‐li
res
perquè
el
seu

esguard
s'havia
tornat
de
vinagre.




La
 Casa
 Negra
 sempre
 havia
 estat
 un
 casal
 silenciós,
 com
 si
 les
 parets
 pressentissin
 i

recordessin
 la
 mort
 que
 els
 havia
 caigut
 al
 damunt
 en
 pocs
 anys.
 Per
 això
 les
 veïnes
 no

percebien
els
somics
de
la
Zorka
ran
de
taula
i
més
d’una
es
preguntava
què
devia
estar
fent

aquella
pobra
dona
tant
de
temps
tancada
i
es
feien
creus
de
com
podia
resistir
el
sotrac
de

la
 vida
 vivint
 com
 una
 pedra,
 alimentant
 diàriament
 l’amargor
 del
 seu
 plor.
 I
 la
 Zorka

s'empassava
 les
 hores
 immòbil
 a
 taula
 fins
 que
 el
 dia
 que
 feia
 tres
 mesos
 justos
 que
 se
 li

havien
 endut
 el
 fill,
 va
 voler
 plorar
 fort,
 molt
 fort,
 per
 rebentar
 la
 mala
 sang
 embotida

durant
noranta
dies
de
ràbia.
I
per
no
ser
sentida
per
cap
veïna
ficà
el
cap
dins
la
fornal
i

bramà
durant
mitja
nit
fins
a
quedar
defallida.


Quan
 va
 córrer
 la
 veu
 que
 els
 espetecs
 s'acostaven
 i
 que
 començaven
 a
 veure's
 cossos

nafrats
navegant
Rzav
avall,
la
Zorka
provà
de
donar
forces
a
la
seva
desolació
i
a
hora
fixa

47

de
migdia
marxava
cap
al
pont
del
Gel
i
s’asseia
en
una
pedra
cantelluda
a
veure
passar
les

hores
i
els
morts
pel
riu
que,
quan
ella
era
petita,
els
donava
carpes
i
alegries.
I
de
primer
els

contemplava
amb
ànsia,
per
si
hi
reconeixia
el
fill;
però
el
que
feia
era
endevinar
les
morts

fosques
als
ulls
dels
ofegats
i
els
feia
adéu
amb
la
mà
i
els
deia
adéu,
fills
meus,
per
què
us

heu
mort
si
fa
molt
poc
encara
jugàveu
a
fet
i
amagar,
i
ells
no
li
contestaven,
tot
i
que
molts

la
 miraven
 encara
 amb
 la
 ganyota
 de
 la
 por
 al
 damunt.
 I
 ara
 la
 gent,
 a
 la
 porta
 de
 casa,
 ja

deia
guaita
la
Zorka,
que
se'n
va
cap
al
riu,
pobra
dona,
ja
és
l’hora
de
dinar.
I
deien
que
el

Totpoderós
l'empari
i
es
ficaven
dins
de
casa
perquè
des
que
el
Rzav
portava
morts
hi
havia

toc
de
queda
al
poble
a
partir
del
migdia.




Un
 dia,
 la
 Zorka
 topà
 amb
 un
 escamot
 de
 soldats
 ben
 armats
 però
 espellifats
 i
 bruts,

malafaitats
de
dies
de
bosc
i
amb
ganes
de
gresca.
Li
van
fer
saber
de
mala
manera
que
no

podia
 circular
 en
 aquella
 hora
 ni
 mai,
 que
 manaven
 ells
 i
 com
 que
 ella
 els
 mirava
 sense

veure'ls
i
no
badava
boca,
el
caporal
li
va
advertir
que
d'ell
no
se'n
reien
ni
Déu
ni
Alà
i
que

tenia
ordres
de
disparar
contra
tot
allò
que
es
bellugués,
fos
gat
o
gos.
Els
va
deixar
amb
les

amenaces
 a
 la
 boca
 i
 va
 fer
 cap
 al
 riu
 perquè
 era
 migdia
 i
 havia
 d'anar
 a
 veure
 passar
 els

seus
morts.
El
caporal
la
cridà
encara
un
cop
i
els
seus
brams
rebotaven
contra
les
parets
de

les
 cases
 i
 entraven
 afuats
 a
 l’oïda
 dels
 veïns
 aterrits.
 La
 Zorka,
 com
 qui
 sent
 ploure,
 feia

camí,
arrossegant
els
peus
i
alçant
polseguera.
El
caporal
va
maleir
el
cel
i
vomità
l'ordre
de

foc;
 els
 soldats
 sense
 ànima
 i
 sense
 religió
 vacil·laven
 mentre
 la
 veien
 allunyar‐se
 i
 algun

d’ells
 pensava
 això
 no
 pot
 ser,
 no
 pot
 ser,
 que
 és
 una
 vella
 mig
 tocada.
 El
 caporal
 repetí

l’ordre
enronquint
la
veu
de
fúria.
Aleshores,
un
dels
soldats
engaltà
el
fusell,
un
magnífic

FR50
 que
 abans
 de
 la
 guerra
 algun
 afortunat
 feia
 servir
 per
 caçar
 senglars,
 col·locà

l’esquena
 de
 la
 dona
 a
 la
 creueta
 del
 visor
 telescòpic
 i
 disparà.
 La
 Zorka
 de
 la
 Casa
 Negra

caigué
com
un
farcell
de
roba
deixat
anar.
El
soldat
s'hi
atansà,
satisfet
de
la
seva
punteria,

la
va
observar
meravellat,
aixecà
el
cap
i
es
posà
a
cridar:




—Mireu,
l'he
ben
tocada
i
encara
es
belluga!




La
 Zorka,
 malferida,
 es
 va
 posar
 de
 cara
 al
 cel,
 per
 poder
 deixar
 anar
 amb
 més
 facilitat

l'ànima
 i
 va
 respirar
 amb
 fatiga.
 No
 sentia
 cap
 dolor
 perquè
 ja
 havia
 exhaurit
 totes
 les

llàgrimes
feia
molt
de
temps.
Llavors
va
mirar
el
soldat
a
la
cara,
va
esbatanar
els
ulls
i
va

estendre
la
mà.
Les
paraules
que
va
dir
només
les
van
entendre
les
pedres
perquè
van
anar

acompanyades
 del
 primer
 glop
 d'una
 sang
 espessa
 i
 ennegrida
 de
 tant
 patir.
 I
 va
 pensar

pobra
criatura,
li
ha
caigut
una
altra
dent,
no
el
cuiden
bé.
Al
soldat
li
va
fer
gràcia
això
del

glop
fosc
i,
sense
deixar
de
riure,
col·locà
el
canó
del
fusell
a
frec
del
front
de
la
Zorka,
que
es

convulsionava,
desesperada,
no
per
la
por
sinó
per
les
ganes
de
fer‐se
entendre
a
despit
del

glop
de
sang.
El
tret
li
rebentà
el
crani
i
el
soldat
bramà,
triomfal,
feliç:




—Ara
sí
que
ja
no
es
mou!
Ara
sí!




I
amb
la
màniga
de
la
camisa
s'eixugà
la
bava
que
li
regalimava
de
la
boca
i
es
dirigí,
sense

família,
sense
ànima,
cap
on
era
l’escamot
mentre
somreia
estúpidament.




(Viatge
d'hivern,
2000)


48