Vincenzo

Galilei, Diàleg de la música antiga i moderna (1581)

Complementeu aquesta lectura, si podeu, amb la de les pàgines 140-145 del llibre La estética
musical desde la Antigüedad hasta el siglo XX d’Enrico Fubini

«en líneas generales, con el paso del tiempo, durante el Imperio, los griegos perdieron no solo
la música, sino incluso todos los conocimientos [que habían llegado a acumular]»

«Habiendo padecido Italia grandes invasiones de los bárbaros por largo espacio de tiempo, llegó
a consumirse cualquier vestigio de ciencia y, como si hubieran sido sorprendidos de pronto por
un grave letargo de ignorancia, los hombres vivieron sin ningún deseo de saber; de la música se
tenían las mismas noticies que de las Indias Occidentales, y en tal ceguera perseveraron hasta
que, primeramente Gaffurio, después Glareanus y por último Zarlino, comenzaron a investigar
sobre lo que la música fuera y a procurar sacarla de las tinieblas en las que se hallaba sepultada».


Giovanni Maria Artusi, Imperfeccions de la música moderna (1600)
Traducció en català d’Anna Costal; traducció en castellà extreta del llibre La estética musical
desde la Antigüedad hasta el siglo XX d’Enrico Fubini

«Vario. La finalitat del músic és cantar amb modulació, o tocar cada instrument amb harmonia,
segons els preceptes donats als músics. Què vol dir, cantar amb modulació, sinó cantar de tal
manera que els cantors es tinguin respecte l’un a l’altre; que un no superi l’altre, no faci una veu
més vigorosa, o més dèbil que l’altre; que en la pronúncia, la paraula no sigui dubtosa ni
vacil·lant […]? [..] I tocar l’instrument amb harmonia, què és sinó fer que l’instrument […] imiti
la veu natural tant com pugui, sigui cornetto o trombó; que vigili als altres que toquen amb ell
en el concert; que miri d’ajustar l’instrument de tal manera que no se senti cap deformitat […] i
que faci que soni […] amb la major exactitud i perfecció que sigui possible?.

Luca: em sembla que, com vostè ha dit, que aquesta definició en si mateixa inclou totes aquelles
imperfeccions, les quals ja hem dit que es troben als concerts, per defecte de sonadors i
cantadors; i que qui vulgui fer un concert, […] i assenyadament sigui concertato, haurà de
treure’ls tots, o en part, aquests defectes que ja hem descobert, els quals impedeixen que el
músic pugui aconseguir qualsevol fi que es proposi; llavors es podrà dir que el concert serà
proper a alguna perfecció, sigui de les veus, o dels instruments o d’uns i altres barrejats».

Vario. Vostè diu veritat, si eliminéssim totes les imperfeccions que ja hem dit, se sentiria
l’harmonia extraordinària a l’oïda, suau i plaent; però com que les imperfeccions són moltes,
quasi infinites, em sembla impossible de poder-les treure totes. [en aquest punt Vario rememora
els efectes que la música produïa en l’època de la Grècia Clàssica].

Luca: Recordo haver llegit en diversos llocs els efectes grans i importants que la música tenia en
aquells temps; segueixo pensant que aquesta ciència no era cosa vulgar, i que no era exercida
de la manera que l’exerceixen avui aquesta músics.

Vario: és veritat, perquè antigament no hi havia tants músics com en els notre temps […] No hi
havia tantes melodies, ni tants tipus d’instruments, units a la vegada amb tantes veus, i tanta
varietat d’harmonia; totes aquestes coses són, la majoria de vegades, causa de molta confusió,
en lloc de molta unió; però no n’hi ha per menys […] que moltes són les imperfeccions a causa
de la diversitat d’opinions i la manera de treballar».

[…]

«Vario: no niego que inventar cosas nuevas no esté bien; incluso, es necesario. Sin embargo,
decidme: ¿a qué se debe que queráis hacer uso de las disonancias de la misma manera que las
emplean ésos? Si lo hacéis así porque pretendéis que se oigan de modo manifiesto, pero sin que
ofendan el sentido auditivo, ¿por qué no las usáis de la manera habitual, razonadamente, según
la forma en que compusieron Adriano [Willaert], Cipriano [Rore], Palestrina, Porta, [Giovanni]
Gabrieli, Gastoldi, Nanino, Giovanelli y tantos y tantos otros de la misma Academia? ¿Acaso
éstos no nos hicieron oír asperezas? Fijaos en Orlando di Lasso, Filippo di Monte, Gaches Vuert;
en todos descubriréis enormes montones [de disonancias …]»

«Luca: Todo el pensamiento [se refiere al de los músicos modernos] está encaminado a
satisfacer exclusivamente los sentidos, preocupándose poco de que la razón penetre en éstos y
de que sea la razón la que indique las cantilenas [a los músicos] […] Ni siquiera aprecian los
Cartones de Boecio; no les interesa saber lo que éstos digan, pues les basta con saber ensartar
las solfas a su manera y con enseñar a cantar sus cantilenas a los cantantes con muchos
movimientos corporales, que acompañan a la voz de tal forma que al final aquéllos se comportan
como si pareciera, justamente, que se murieran, consistiendo en esto la perfección de la Música
[de los músicos modernos]».