Ressenya històrica del saxofó

El saxofó és l'instrument més jove de la família de vent-fusta. Tot i que el seu cos està construït en
metall, les seues característiques tímbriques i mecàniques i sobretot el fet que utilitza una canya en
la seua boquilla, sense la qual no pot sonar, són els motius pels quals està inclós dins d'aquesta
família.
Contrariamet a la majoria dels instruments, el saxo no té ningun avant-passat. Podriem dir que és un
invent inèdit i peculiar, derivat de l'estudi d'altres instruments i motivat pel perfeccionament i
millora d'altres instruments ja existents en l'època.
El segle XIX va ser un segle ple d'invents i descobriments degut principalment a les corrents de
pensament i polítiques que es desenvolupaven arreu del mon, principalment a Europa.
La locomotora, la fotografia, el fonògraf, el gramòfon, el dirigible, el cinematògrag o la coca-cola,
són alguns exemples dels avanços tecnològics. (fotografies)
El Romanticisme, l'impresionisme, el nacionalisme, la teoria de l'evolució de Darwin, el sufragi
universal o les revolucions burgueses, són una mostra dels avanços socials i culturals d'aquella
època. (Fotografies)
Enmig de tot aquest caldo de cultiu socio-cultural no era extrany que els avanços tecnològics es
desenvoluparen també en el camp musical.
Concretament en Bèlgica, en la ciutat de Dinant, a principi de segle, Charles Joseph Sax (1790-
1865) posa en peu una fàbrica de construcció d'instruments, amb la intenció de fabricar i millorar
els instruments de l'època, entre ells el serpentó (fotografia) que ell tocava. Però fabricava tota mena
d'instruments, no sols de vent sino també arpes i pianos. Charles Joseph va ser el constructor oficial
del rei Guillem I de Bèlgica, i la seua fàbrica abastia a la banda de l'Exercit.
Tot i que Charles Joseph va tenir una familia molt nombrosa (11 fills), tan sols Antoine-Joseph,
conegut com Adolphe, ha arribat a ser conegut històricament.
Va neixer a Dinant el 6 de novembre de 1814. Havent-se criat des de la infantesa en la fàbrica de
son pare, no era d'extranyar que tinguera des de menut inquietut per aprendre els misteris sobre la
construcció dels instruments que allí es fabricaven.
Als sis anys ja perforava els obturadors dels clarinets amb un torn de madera i va aprendre a tocar el
clarinet i la flauta.Així es que des de ben jove, ja comença a perfeccionar aquestos instruments que i
concretament a l'edat de 15 anys ja va competir en l'Exposició industrial de Bruxel·les amb dues
flautes i un clarinet de marfil. Als 20 anys el seu projecte més ambiciós va ser la millora del clarinet
baix, del qual va presentar una patent, i que després d'algun rebuig per part dels clarinetistes
d'aquella època, va ser adoptada per totes les bandes militars.
Fou precisament aquest instrument el que inspiraria a Adolphe per a la invenció del nostre
instrument, el saxòfon, ja que ell volia aconseguir un instrument que aumentara la gama sonora i la
versatilitat del clarinet. Estava obsesionat per aconseguir un instrument que «pel caràcter de la seua
veu, s'aproxime als instruments de corda però que tinga més força i intensitat».
I així ho va aconseguir en 1840: «Millor que qualsevol altre instrument, el saxòfon és succeptible de
modificar el seu so per aconseguir les qualitas que convinga o bé conservar una homogeneitat
perfecta en tota la seua extensió. L'he fabricat en coure i amb forma de con parabòlic. El saxòfon té
com embocadura una boquilla amb llengüeta simple. La digitació és com la de la flauta i el clarinet.
Per altra banda se li poden aplicar totes les digitacions possibles».
Així és com va presentar al públic la seua invenció quan tan sols tenia 26 anys. Però la primera
vegada que va tocar el saxo (baix per cert) en públic fou en 1841 en Bruxel·les en la 2ª exposició
del museu de la industria, en la qual invent i inventor van quedar en ridícul. Literalment se li va
pegar una patada al saxo, que havia estat exposat en un cantó de la sala.
Va ser aleshores quan Adolphe va decidir traslladar el seu taller a Paris on es va dedicar a estudiar
acústica i al mateix temps construïr instruments estandar i perfeccionar els instruments que ja havia
inventat, incloent el saxo, clar.
Malgrat la mala rebuda en la presentació de l'instrument, el compositor Hector Berlioz va ajudar a
Adolphe Sax en la divulgació i el coneixement del nou instrument. En un del seus articles al
«journal des debats», Berlioz va escriure: «La natura d'aquest instrument és tan diferent que no es
pot comparar a ningun instrument actual. És suau, vibrant, amb molta força i susceptible
d'endolçar».
Mostra d'este recolzament per part de Berlioz és que en 1844, va composar la primera composició
per a saxo, el sexteto «Cant sagrat», una adaptació d'una obra coral seua en la que inclou 2
trompetes, 1 fliscorn (bugle), 2 clarinets i 1 saxo; dirigit pel propi Berlioz i en el que Adolphe va
tocar el saxo baríton.
Finalment, el 28 de juny de 1846 va presentar una patent per a «un sistema d'instruments de vent
anomenats saxòfons».
Des d'aquest moment, Sax es trobaria amb una gran quantitat de detractors que estaven en contra
del seu invent i fins i tot, l'acusarien de plagi d'idees.
Poc a poc, el saxo va anar fent-se camí fins que en 1854 Sax va ser nombrat «fabricant
d'instruments de la casa militar de l'emperador» (Napoleó Bonaparte) en França.
En 1857 es crea en el conservatori de París una Catedra de saxo dedicada a la formació de músics
per a les bandes militars, la qual estaria ocupada pel propi Sax fins 1870, i en la que es varen formar
més de 130 saxofonistes. En esta època també es varen composar més de 30 obres per a saxo com a
peces de concurs del conservatori, la major part d'elles escrites per Jean Baptiste Singelée i Jules
Demersseman.
En 1870 es va suprimir aquesta càtedra, fet que va contribuïr negativament en el desenvolupament
de l'estudi del saxo, d'aquesta manera, el seu ús, es va limitar quasi exclusivament a les bandes
militars tot i que alguns compositors de l'època com Massenet o Bizet, l'inclogueren en algunes de
les seues òperes de manera eventual.
Adolphe Sax va morir a París, el 7 de febrer de 1894 sense aconseguir que el seu instrument
adquirira la relevancia que es mereixia.
Tan sols, el fet de canviar de continent, amb els soldats americans en les seues bandes militars, faria
en la dècada del anys 20 del nou segle, que el saxo adquirira una gran importància, com a
instrument solista en un nou estil de música, el jazz, on sense dubte és l'instrument més emblemàtic.

Arribada del saxo a les nostres terres

Evidentment, en el nostre pais, l'arribada del saxo està directament relacionada amb les bandes
militars. I fou principalment en les guerres napoleòniques on les bandes militars de tota Europa
reben una clara i forta influència de les formacions franceses.
Açò evidentment també passa al nostre pais i especialment a terres valencianes. Fins el primer quart
del segle XIX, la majoria dels aconteciments musicals que es realitzaven a Espanya, estaven
realitzats per formacions militars, incloent com no, les celebracions festives de tot el pais: festes
tradicionals dels pobles, celebracions taurines, actuacions teatrals, sarsueles, i com no, les nostres
festes de moros i cristians. (En la localitat d'Albaida es té constància de la participació de «una
música marcial o de retreta procedente de un regimiento que estava de guarnición en Alicante» en
les festes patronals de 1786). «Ja hi havien xaranguetes per aquella època».
En 1828 es promulga un real decret en el qual, entre altres coses, es reorganitza la formació i el
nombre de músics que ha de tindre cada regiment i s'estableix amb 12 el nombre de músics de
plaça, incloent el «músic major», posteriorment s'amplaria esta plantilla fins a 18, podent-se
contractar un màxim de 9 músics més (que no tenien plaça). Açò fa un total de 27 músics, dels quals
un terç són contractats.
Doncs bé, en aquestes bandes, com hem vist, existeien els músics «majors» o músic amb major
rango militar que solien ser els que dirigien la banda i organitzaven el repertori i les actuacions.
Un d'aquestos músics majors, José Piqué Cerveró, músic major de la banda del regiment de
València nº23, i que aleshores es trobava en Barcelona, va ser el primer en introduïr el nou
instrument en un concert realitzat en la iglesia de la nostra senyora de la Mercè en Barcelona en
l'any 1850.
Posteriorment el coronel D.José Valero, va incorporar el saxo a la plantilla del seu regiment.
Més tard, altres músics majors, també valencians com Jose María Beltràn i Fernàndez (València
1834- Madrid 1907) i Juan Marcos i Mas (Alacant 1836- Albacete 1910) varen contribuïr en la
difusió i enssenyament del saxofó, tots dos, incloent l'instrument en el repertori del seu regiment i
publicant els primers mètodes per a saxo.
Jose Maria Beltràn en 1870 publica:
«El saxofón es uno de los instrumentos de mayor importancia en las músicas militares. Cuando en
España puedan estar las músicas del ejército bien organizadas, teniendo la sección completa de
saxofones y cuando se conozcan bien los grandes recursos de sonido y agilidad de este
instrumento, que en la instrumentación puede emplearse lo mismo en las notas tenidas de
armonías, que en arpegios y cantos, distinguiendose su timbre en los pianos y en los fuertes de la
masa general de los demás, tomará mayor importancia de la que tiene en la actualidad».
Juan Marcos i Más, a més de ser músic director, també va ser primer saxo en la banda de música del
Real Cuerpo de Guardias Alabarderos, entre altres nombrosos càrrecs militars i civils, escriu en el
preàmbul del seu «Método completo y progresivo de saxofón y sarrusofón» (1886) (Mostrar
fotografia):
«Comprendiendo la gran necesidad que hay en España y portugal de una obra que reuna
condiciones de economía y aprovechamiento, contribuyendo por su recreo y utilidad a formar
buenos artistas de los que por falta de Método abandonan el estudio del saxofón, quedándose en su
primer período de adelanto, creyendo sin duda que este precioso instrumento sólo se ha inventado
para desenpeñar partes insignificantes ó secundarias, tanto en orquestas de viento como de cuerda,
me ha hecho concebir la idea de publicar la presente obra, que si no es perfecta, no habrá sido por
falta de mi mayor buen deseo de ser útil a mi patria y a nuestros hermanos de Francia y Portugal».
Estava clar, que amb aquestos ambaixadors valencians, prompte el saxo havia d'arribar a les nostres
terres i entrar en les formacions musicals que ja hi eren.

Els primers saxofonistes de la comarca

Si com hem dit abans, el saxo, es va introduïr poc a poc en les bandes militars, està clar que en la
nostra comarca, entraria per Alcoi, que era l'unic lloc on hi havia un batalló de milicians nacionals,
primera entitat musical d'Alcoi i del qual anys després naixeria la que seria la banda Primitiva
d'Alcoi.
Doncs bé, en este batalló, hi havia un músic major que seria el primer possiblement que va introduïr
el saxo en aquela primera formació militar, llavor de les nostres bandes (segons comenta el nostre
company Eladio Sellés en els seus treballs d'investigació al respecte, publicats en el diari el nostre
d'Alcoi en setembre de l'any passat i que han format part del seu treball de fi de Master en la
UNIR).
Aquest músic era Francisco Cantó Botella (1811-1886). Cantó era fill de músic i com sol passar en
les nostres terres, la vocació passa de pares a fills. Tenia grans aptituts per a la música i de ben jove
ja era capaç de tocar tots els instruments d'aquell batalló de milicians. Així és que amb tan sols 20
anys va ser designat director de la formació per decisió dels propis músics. Aviat, va obrir una
acadèmia de solfeig en el mateix carrer Sant Nicolau, en el número 8. I va ser així com a poc a poc,
va anar augmentant la plantilla de la banda. Es té constància que sobre 1842 aquesta formació de
músics que ja contava amb una «corantena» de músics, passa a anomenar-se «La primitiva» o «La
vella», per a distingir-se de «La nova» formació nascuda en aquell any. Cantó tenia ambició per
aconseguir una banda cada vegada més gran i més ben formada, per això també es dedica a renovar
l'instrumental amb tots aquells instruments més innovadors de l'època, i és ahí on entra el saxofò, qu
ell mateix tocava, el qual va causar gran impresió en els mateixos músics i els aficionats de l'època
ja que consideraven molt difícil tocar «una pipa de tantes claus». Tenint en compte els antecedents
històrics, el saxo deguere arribar a Alcoi ja passat 1850 i després d'alguns anys potser no hi havien
saxos a Alcoi durant uns quants anys, perquè es té constància que en 1858 les dues bandes d'Alcoi,
varen acudir a Alacant solicitades pel Governador de la capital amb motiu de la visita de la reina
Isabel II a Alacant i per a aquest viatge les bandes havien de lliurar una llista amb completa amb
components de cada formació i instrument corresponent. Doncs bé en aquesta llista que es conserva
en l'arxiu municipal d'Alcoi, no figura ningun saxofonista, amb la qual cosa es demostra que no
seria fins ja ben entrats els seixanta quan els saxo torna a formar part de les bandes amb l'arribada
d'un nou músic militar a Alcoi, el mestre Antonio Gasola Carretero.
Aquest músic arriba a Alcoi en les festes de 1865 com a director de la banda Nova de Xàtiva. Tan
sols uns dies després és nomenat director titular de la «Música Nova» d'Alcoi, fet que es constata en
el «Diario de Alcoy» el 27 de maig de 1865: «Anteanoche tuvo lugar en la plaza de San Agustín la
serenata anunciada...La música Nueva tocó varias piezas y en honos a la verdad, nos pareció que ha
mejorado mucho bajo la dirección del señor Gasola...no dudamos que bajo su dirección hará
notables adelantos».
Antonio Gasola, va naixer en Madrid en 1818 i va tindre, abans d'arribar a Alcoi, una notable i
dilatada carrera com a militar en diversos destins com San Sebastián, Sevilla, Barcelona, Lleida,
Córdoba, Castelló i València, on estava destinat quan va arribar a Alcoi. És prou evident que amb
aquesta fulla de servicis, la seua experiència i formació com a músic era molt notable, i segurament
fou quan estava destinat en Barcelona quan va tindre contacte amb el saxo, ja que va coincidir la
seua estància amb la presentació del saxo per Josep Piqué. És molt probable que aprenguera les
seues primeres nocions de Saxo de la mà del propi Piqué.
Tot i que no fou el primer en introduïr el saxo en Alcoi, si que seria possiblement el que més difusió
li va donar, ja que va incloure molt aviat, repertori per a saxo en els concerts de «la Nova».
«El señor Gasola, tocó por primera vez unas preciosas variaciones de saxofón compuestas
por él mismo sobre un tema alemán, dando a conocer una vez más, que ha llegado a dominar tan
difícil instrumento».
Per tant, podriem dir que va ser Gasola, si no el primer, si el més important difusor i professor de
saxo en Alcoi.
Per altra banda, i com a conclusió d'este apartat del saxo en les bandes d'Alcoi, podriem dir que es
va introduïr en «el batallón de milicianos» d'Alcoi (banda Primitiva) i continua la seua evolució en
«la Nova». Es troba un document de 1881 en el que consta que «La nova» adquireix en pública
subasta 40 instruments, provinents de l'antic batalló de milicians d'Alcoi, entre els quals es troben
dos saxos alts en Mib i dos saxos baixos en Sib.

Els saxofonistes en les nostres bandes.

Paral·lelament al desenvolupament de les bandes militars, també en els pobles dels voltants,
comencen a sorgir aficionats a la música, que d'una manera o altra han tingut contacte amb estes
entitats militars. Principalment per la contractació eventual d'estes en les festes dels pobles, com
hem vist abans per exemple en Albaida. La inquietut artística i musical dels nostres pobles no és
indiferent a estes manifestacions músico-culturals que de tant en tant omplin els nostres carrers de
joia i de festa. Així és que en tots els pobles, de segur, que ha principi de segle XIX ja hi havia
algun que altre músic, tot i que no podem dir que existeien bandes, tal i com les coneixem. Però per
exemple a Muro està demostrat que en 1802, ja van acudir, «un grupo de músicos civiles» a les
festes de la veina localitat d'Albaida.
Exactament igual a com passa en Alcoi i més o menys sobre la mateixa època, surgeix en Muro al
voltant de 1850 la 1ª banda a Muro (la Primitiva) i en la dècada dels 80, «La nova». Fins i tot en
1932, arriben a haver tres bandes en Muro. Abans de la guerra civil, totes tres es fusionen amb una
sola, donant lloc a l'actual Unió Musical, tot i que no seria fins després de la Guerra Civil, quan la
banda acabaria tenint la formació i estabilitat com a entitat musical del poble. De la mateixa manera
ocurreix en la major part dels pobles del Comtat. Per exemple a Planes, també hi ha banda a finals
de segle XIX en la dècada dels 80, a principi de segle desapareix i en la dècada dels 20 torna a
sorgir la banda, ja siga de la mà d'algun paisà o bé de músics de renom i d'estudis com el mestre
Orts de Gaianes, tal i com va passar a Planes.
Així és que de segur, si les bandes surgeixen com a imitació de les bandes militars, és també
d'imaginar que el saxo aniria formant part d'aquestes a mesura que «la moda» d'aquest instrument
anara arribant a elles. Però malhauradamet, no disposem d'arxius ni documents que ens indiquen
quin músic d'aquells seia el primer que va dur un saxo entre mans. Per això hem decidit parlar
d'alguns saxofonistes de «casa» que tot i que eren amateurs, d'una manera o altra sí que van
contribuïr a la formació de músics i saxofonistes, i ells mateixos van ser de «lo milloret» que hi
havia en la comarca. En Planes contem amb la figura del ti «Claudio». Conegut en la seua juventut,
per les seues serenates. Posiblement fou un altre músic del poble, el ti Jose Maria, qui també va dur
la banda alguns anys qui el va ensenyar a tocar el saxo.
Com en quasi totes les bandes dels voltants, els saxos no eren molt nombrosos, dos o tres màxim, i
la majoria dels casos solien ser tenors o barítons principalment. En el cas de Planes i per les
fotografies de que disposem, hi havien dos saxos alts, el ti Jose Maria (Jose María Tomàs Català) i
el ti «Claudio» (Claudio Andrés Ferràndis) qui de ben jovenet ja va formar una orquestina per anar
a guanyar-se un sopar o una paella (fotografia). El tema de les orquestres de ball, també era molt
comú. En cada banda, surgia paral·lelament un grup de músics que formaven una orquestina
principalment per a amenitzar els balls dels cap de setmana o de les festes del poble i en estes
formacions el saxo tenia un lloc rellevant.
Els que coneixien al ti Claudio com el ti Juanito, deien d'ell que era un gran músic. El seu so era
molt bonic i potent i les seues interpretacions musicals estaven molt ben executades. El ti Juanito
ens contava que ningú tocava els tresets com ell, perquè els ornaments hi ha que fer-los ben fets i el
ti Claudio els tocava com ningú. En paraules de la seua dona «el ti Claudio era molt tocaor».
Personalment vaig poder coneixer al ti Claudio ja major, però recorde com quan jo era un xiquet i
començava a estudiar el saxo, mon pare, músic també, volia que jo traguera un bon so de
l'instrument com el ti Claudio de Planes. Fins i tot va intentar que donara classe amb ell, però al
final vaig acabar anant amb el seu fill major, en la moto, al Conservatori d'Ontinyent.
El seu nom com a bon saxofoniste, era conegut en tota la comarca. I més tard, va ser director de la
banda durant 30 anys, tot i que la seua tasca pedagògica en aquestos anys no va ser molt rellevant.
Conegut també és el cas del ti Camilet de Beniarrés (Camilo Gozàlbez Fenollar) quí va emigrar a
l'Argentina on va estudiar música per a després muntar un duo musical amb un acordeonista i gravar
fins i tot discos de música «bailable» (valsos, tangos, boleros,etc...) com es solia dir pels pobles.
Que parle Raúl.
I per últim se n'anirem cap a Muro per parlar d'un home que no sols va destacar com a saxofonista
sino també com a mestre de solfeig i instrument de varies generacions de músics de l'actual Unió
Musical de Muro: Salvador Martínez Richart, «el ti Salvador» (1922-2011).
Curiosament, aquest home va entrar a la banda, ja de prou major, als 19 anys en 1941, recent
acabada la guerra civil. La raó d'entrar tan major és molt curiosa: el seu avi era músic de Beniarrés.
Tocava el cornetí i cantava mises (prou habitual en aquella època). Venint de tocar una vegada es va
mullar de dalt a baix i va pillar una pulmonia, i com a conseqüència va enfermar i va morir. Així és
que la seua avia no va consentir en vida que ningú en la seua família tornara a ser músic. Quan
l'avia va morir Salvador es va fer músic.
Salvador naix un 11 de febrer de 1922 i per tant podriem dir que sense dubte és dels saxofonistes
més veterans que algú de nosaltres hem conegut en vida. Abans del ti Salvador, en la banda hi havia
ja algun saxofonistes com el ti Santiago el Rull o el ti Colacha (Molines) que no van ser ni tant
rellevants ni van estar tant de temps actius. Precisament, el fet de que alguns d'ells deixaren de ser
músics i la carència de saxofonistes, creava la necessitat de que algú se'n passara al saxo. Així va
ser com el ti Salvador va passar de ser clarinetista a ser saxofonista, per necessitat. En moltes
bandes passava el mateix. Front la necessitat d'equilibrar les cordes en les bandes, el mestre, li deia
a algú amb aptituts que canviara d'instrument, i en el cas del saxo, açò era encara més habitual.
Doncs bé, el ti Salvador com a home inquiet i curiós, no sols es va dedicar a aprendre el saxo, sino
que no parava d'esbrinar, de manera autònoma, quina seria la millor manera de tocar un passatge
difícil o conseguir una millor afinació per a una determinada nota. El fet d'haver tocat el clarinet, li
va donar una serie de coneixements en la digitació que després aplicava a altres instruments com el
saxo o la flauta, que tot i que tècnicament eren distints, tenien moltes coses en comú. De manera
que aconseguia fer notes amb unes «trenquilles» que ningú sabia i que funcionaven. Ell
continuamen ens les ensenyava però nosaltres els joves, passavem d'ell i no li feiem cas. Anys
després, estudiant la carrera, utilitzariem uns llibres que ens ensenyaven distints «duatés» per
facilitar un passatge difícil o millorar una afinació; mira per on!!, en els llibres dels mestres
francesos, apareixien les trenquilles del «ti Salvador».
Possiblement, ésta era la qualitat més resaltable d'este home, el fet que no trobara ningún
impediment per aprendre qualsevol instrument i després així poder ensenyar a altres, a la seua
maner, clar, pero quasi sempre tècnicament correcta.
Com a saxofonista, una de les seues qualitats era el so, que adornava amb el particular «vibrato»
que sols alguns s'atrevien a fer. Sobretot quan tocava bailables o la seua peça preferida «el
barrilito». Penseu que el vibrato en el saxo es va aplicar per primera vegada per Marcel Mule, quan
tocava «música lleugera» en la seua orquestina.
I també era prodigiosa la seua memòria i oïda musical. Podia tocar qualsevol peça sense paper i
sempre era capaç de donar-se conter si algú s'havia deixa't una alteració o no havia fet una repetició
o simplement estava alt o baixet. En aquella època no hi havien afinadors i eren homes com el ti
Salvador els que eren capaços d'afinar «d'orella» a tota una banda.
Salvador Martínez, el ti Salvador, va ser el mestre (que no el director) de la banda de Muro durant
35 anys, va formar a tot tipus d'instrumentistes, principalment de fusta, però també metall i
percussió, tot i que en els últims anys com a mestre va demanar l'ajuda d'un altre mestre, director i
músic de Gaianes, els nostre conegut Santiago Orts «Xufa» per a formar als músics de metall.
Possiblement ens deixem a alguns colegues del ti Salvador, per les rodalies, com Tonet, Rafael
Lledó o el castellà (Julio Cámara) de Cocentaina, i possiblement molts altres que van aportar el seu
granet de sorra per engrandir la categoria i el coneixement del nostre instrument, però necessitariem
moltes més comferències. Esperem poder estar nosaltres com a professors de saxo a l'altura
d'aquestes persones que van estar compartint el seu temps i els seus coneixements de manera
altruïsta durant tants d'anys i que el seu nom no es perda mai en la memòria. Moltes gràcies i bona
nit!!!.