Catarsi 24 — pàg. 46 — Deu anys!

CAMP DE BATALLA: LA TERRA

per en menut

il·lustració d’en Marck Castelló

Primera part: Iolians

En Kramf aturà la nau i la va deixar flotant a l’aire. Centrà la mirada en un racó

de la carlinga i s’activà el senyal per al control de la base requerint l’apertura de
les comportes i permís per aterrar.
Mentre esperava, va mirar avall: per molts planetes que el destinessin,
mai s’acabava d’acostumar a les ruïnes com les que tenia al dessota: cases derruï-
des pel pas del temps, feia més o menys un segle des de l’extinció de l’espècie, li
havien dit, i ara la naturalesa d’aquell planeta ja havia pres el control del que poc
abans havien sigut poblacions. Palau, Sant Esteve, Sant Celoni, es deien, segons
els arqueòlegs. Els boscos havien trencat els llindars que aquells humans havien
creat al voltant de les poblacions i ara arbres, herba i matolls creixien per tot ar-
reu; les heures s’enfilaven per les parets que encara s’aguantaven i els animals cor-
rien lliurement per les cases abandonades. La naturalesa era senyora de les restes
d’aquella espècie desapareguda per culpa de la deixadesa genètica.
Cada vegada que arribaven a un planeta que havia sigut habitat –mai no
colonitzaven un planeta on encara hi hagués una espècie intel·ligent– feien un

Catarsi 24 — pàg. 47 — Deu anys!

desplegament de recursos per tal de conèixer qui hi havia viscut abans. Per a en
Kramf, era una despesa inútil: si s’havien extingit volia dir que no es mereixin se-
guir existint, i ja està. Els seus líders, però, deien que era una tasca necessària: ca-
lia saber el motiu de l’extinció, no fos que es tractés d’alguna cosa que els pogués
afectar a ells també, o que algun efecte secundari del que s’haguessin fet els na-
dius que els havia dut a la fi pogués ser-los perjudicial a ells. Ha! Afectar-los, a
ells, la raça més perfecta de la galàxia! La més preparada genèticament! Els cientí-
fics s’encarregaven que fos així: feien les modificacions necessàries perquè l’espè-
cie no tingués cap membre feble ni cap defecte que els pogués frenar... No calien
les precaucions dels líders! Estaven preparats pel que fos! Mai no s’extingirien
com havien fet aquells humans! Va somriure amb la boca inferior, pensant en
l’exemple de perfecció que ell mateix representava: el resultat de moltes generaci-
ons guiades genèticament per tal d’aconseguir els millors pilots de la galàxia.
Desvià la mirada de les runes d’aquella espècie inferior que els havia llegat
el planeta i la dugué a la zona que la nau li marcava com a no transitable: si els fí -
sics fossin tan bons com els genetistes no passarien coses com aquella: un lloc
d’on s’emetia una energia desconeguda i que, per tant, no es podia visitar fins
que no es tingués controlada. Però bé, havia d’admetre que visitar mons nous
podia voler dir tecnologies desconegudes, per tant coses que els costaria identifi-
car i gestionar bé. Els científics no podien ser inferiors, no: generacions de guiat-
ge genètic també havien produït els millors de la galàxia. Fos el que fos allò,
havia de ser una cosa difícil d’investigar. N’estava molt orgullós, eren tan bons
en la seva feina com ell era pilot.
Per fi es va encendre una llum verda en el panell de control de la nau: el
permís per aterrar. Clavà la mirada en una portalada immensa que hi havia en el
massís que tenia al davant –el «Montseny», l’havien anomenat els arqueòlegs–,
era una planxa de metall que ocupava gairebé una quarta part de la meitat supe-
rior de la muntanya. Havia de ser gran, perquè hi pogués entrar i sortir tota la
flota alhora, si calia! Va rebre les coordenades d’on havia d’atracar, i el pilot auto-
màtic el va fer alçar-se un centenar de metres. La nau accelerà una mica i avançà
fins a situar-se davant de la comporta; en Kramf restà atent durant tota la mani-
obra: a punt d’intervenir davant del més mínim error. Però no, els enginyers ae-
roespacials havien fet bona feina, tal com era d’esperar: la nau es situà tota sola
davant d’una entrada petita en la portalada gegant, s’esperà que s’obrís, entrà, i
aterrà al moll que havia indicat el control de la base.
En ser a terra, es tocà l’orella; el casc es comprimí i se li plegà a dintre del
clatell, mantenint l’enllaç mental que compartia amb la nau. S’agafà a un costat
de la carlinga, s’empenyé enlaire i va caure a sobre de les quatre potes.
—Tota teva! —li va dir al tècnic del moll, que ja s’hi arrossegava estirant
el tub de recàrrega de carburant.
Sense mirar enrere, sortí de l’hangar i anà a la seva habitació a canviar-se:
la roba de vol era molt pràctica, però per ser a terra no hi havia res millor que el
mono blau que havien dissenyat justament per a això: per ser a terra. Un cop
canviat, es va dirigir a la consulta genètica: li tocava revisió de les darreres modifi-
cacions per tal de fer-ne el seguiment.

Catarsi 24 — pàg. 48 — Deu anys!

 —Bon dia, doctor —li va dir al metge de sis ulls i quatre braços que el va
atendre.
—Bon dia... —el metge consultà l’enllaç telepàtic que tenia amb l’ordina-
dor de treball—, bon dia, pilot Kramf. Com et sents, tot normal? —preguntà
assenyalant una llitera i fent-li un senyal al pilot perquè s’hi estirés.
—Tot normal, només les pessigolles que em vau dir que tindria. —En
Kramf començà a moure un braç per assenyalar el pit.
—Quiet! —li va gairebé cridar el doctor—. No us mogueu, que l’escàner
pot donar imatges incorrectes!
El pilot s’aturà a mig moviment i tornà la mà allà d’on venia.
—Com van les anàlisi dels humans?
—Buf —rebufà el doctor—. Els últims articles que n’he llegit diuen que
la seva manca de control va deixar una genètica molt incoherent. Trigarem anys,
abans no puguem descobrir res d’ells. Només els mèriam podrien treure’n l’en-
trellat en menys d’una dècada... Sort que es van extingir, si no, no podríem colo-
nitzar un planeta tan ric com aquest.
En Kramf rebufà. Els mèriam! No podia suportar aquella espècie de rèp-
tils setciències que pretenien convertir la galàxia en un zoològic.
—Ja us podeu aixecar, tot va segons les previsions.
El pilot es posà dempeus i li donà les gràcies al doctor. Sortí de la infer-
meria i es dirigí cap al centre de comandament: no feia ni una hora que havia
aterrat i ja s’avorria, volia ser a l’aire, només es sentia bé a l’aire! Segur que al co-
mandament li tenien a punt una altra missió.
No havia caminat ni dos-cents metres quan sentí una explosió. S’aturà de
cop, buscant a tot arreu.

Segona part: Mèriams

En Sssion estava estirat a terra en un túnel que havien excavat en aquella munta-
nya. Era la seva primera missió, i estava aterrit. Tenia por que quan li arribés l’or-
dre no seria capaç de fer volar la paret que tenia al davant i disparar al primer
que veiés, tenia por de quedar-se clavat a terra i no fer res, paralitzat pel terror.
Però sabia que hi havia una cosa que l’impulsaria: l’odi. L’odi al iolians,
l’odi a aquella espècie amorfa que es creia que la galàxia era el seu pati i en podia
fer el que volgués. Amb quin dret s’apoderaven de planetes com aquell? Allà en-
cara hi havia vida, espècies animals que podien evolucionar fins a convertir-se en
éssers intel·ligents, si se’ls deixava! Què carai, si hi havia una espècie de primats
que començaven a aprendre a fer eines! Era el principi de l’evolució de tota espè-
cie intel·ligent, i els iolians l’aturarien de soca-arrel. Però mira, allò encara es po-
dria acceptar: en el fons, aquells primats encara no eren intel·ligents, i potser no
ho serien mai. Però allà mateix hi havia proves de civilització! Al peu d’aquella
muntanya, què carai, a la mateixa muntanya! Hi havia les ruïnes d’una civilitza-
ció que tot just feia un centenar d’anys que s’havia extingit. Encara es podia re-

Catarsi 24 — pàg. 49 — Deu anys!