Història

M’agradaria començar comentant que he trobat molt interessant el text de

Rousseau, no només per les idees de notació que planteja (ja que m’hauria de llegir
el llibre sencer per entendre-les millor) sinó per la convicció amb les que les
presenta i els arguments que dóna per la necessitat de canviar i actualitzar el
sistema de notació.

A partir d’aquí, i després de llegir el text, he començat a reflexionar per arribar a la

conclusió que molt probablement encara no hem aconseguit arribar a un sistema de
notació que sigui efectiu i pràctic. També crec que anirà evolucionant al llarg dels
anys, d’igual forma que ho ha fet durant els segles passats. Aquest sistema s’anirà
adaptant a les necessitats que sorgeixin musicalment. Això té a veure en per què de
vegades ens costa imaginar el futur de la música. En gran part és perquè el futur de
la música passarà per la creació de nous sistemes (que ara no podem ni imaginar)
que donaran cabuda a totes les innovacions.

D’altra banda crec que l’Acadèmia sempre ha tingut una visió més conservadora de
la música i no ha fomentat la visió cap al futur i les innovacions musicals. El mateix
text de Rousseau és rebutjat per l’Acadèmia i per això s’ha de justificar. I és rebutjat
pel simple fet de la por que fa afrontar un nou sistema des de zero i la creença que
aquest nou sistema vindrà a eliminar l’actual. I crec que aquesta visió conservadora
no és bona per la música. Està clar que hem de cuidar i no perdre la música que
hem anat creant al llarg dels segles però això no té res a veure amb la creació de
nous sistemes i noves músiques. I aquesta manera de veure la música s’exemplifica
als conservatoris, on el seu propi nom indica la funció que tenen.

Jo sóc estudiant de música moderna i visc a diari situacions semblants a aquest

pensament. Es tendeix a valorar el Jazz (els inicis de tota la música moderna que
coneixem fins ara) com una música culta que està per sobre de les demés que han
anat sorgint. En certa forma existeix el prejudici que tota la música “antiga” o
“original” és culturalment superior. Aquest pensament de vegades porta a tenir
prejudicis amb estils que van sorgir posteriorment com la música pop, rock i soul per
exemple.
També cal dir però que la música jazz té molts menys anys d’història que la música
clàssica i això també fa que encara hi hagi moltes més coses per explorar dins del
gènere. De totes formes penso que hauríem de potenciar i fomentar la creació
original als conservatoris. Està bé saber interpretar els “clàssics” però també hem de
saber interpretar els “futurs” i, com aquests no existeixen encara, som nosaltres els
que tenim l’obligació d’aplanar el camí, de trobar noves vies i d’experimentar amb el
present.

Per acabar, i com a experiència personal, m’agradaria comentar que aquesta

setmana em va arribar a casa un llibre que vaig encarregar titulat “Un viaje por 200
discos clave del siglo XXI” escrit per Sebas E. Alonso, un periodista especialitzat en
música pop i creador de la revista digital Jenesaispop.com. Aquest llibre fa un repàs
del que portem de segle en quant a música popular i m’ha semblat molt interessant
recórrer musicalment aquests últims 20 anys. M’ha fet ser conscient de tot el que ha
evolucionat la música pop en només dues dècades i de tot el camí que ens queda
per fer. És per això que m’agradaria concloure que és molt bo i útil mirar al passat i
trobar inspiració o coneixement però també és bo i necessari mirar al futur i no tenir
por del que pot venir. Abraçar el que vingui i si pot ser, formar-hi part. Mirar enrere
quan siguem a 2040 i ser conscients de quins 200 albums ens han fet evolucionar i
créixer musicalment.