TEMA 1.

GLÚCIDS
1. CARACTERÍSTIQUES DELS GLÚCIDS

1.1. EL CONCEPTE DE GLÚCID

Glúcids: són biomolècules formades bàsicament per carboni, hidrogen i oxigen. Reben aquest nom
perquè algunes d’aquestes biomolècules tenen gust dolç.

Hidrats de carboni: se sol anomenar d’aquesta manera als glúcids però de manera errònia. Són molècules
que conté àtoms de carboni enllaçats a molècules d’aigua.

1.2. LA CLASSIFICACIÓ DELS GLÚCIDS

Monosacàrids: són glúcids formats per una sola cadena polihidroxialdehídica o polihidrixicetònica.

Oligosacàrids: són glúcids formats per la unió de dos a deu monosacàrids.

Disacàrids: són glúcids formats per la unió de dos monosacàrids.

Polisacàrids: són glúcids formats per la unió de més de deu monosacàrids.

Glicolípids: és la unió de glúcids amb lípids.

Glicoproteïnes: és la unió de glúcids amb proteïnes.

2. ELS MONOSACÀRIDS
-osa: és la terminació amb la qual s’anomenen els monosacàrids formats per una d’entre tres a set àtoms
de carboni. Doncs, s’hi distingeixen cinc grups: trioses, tetroses, pentoses, hexoses i heptoses.

2.1. LES TRIOSES

Gliceraldehid: és el nom que rep l’aldotriosa (cadena polipeptídica formada per tres àtoms de carboni
que conté un grup aldehid).

Dihidroxiacetona: és el nom que rep la cetotriosa (cadena polipeptídica formada per tres àtoms de
carboni que conté un grup cetona).

Carboni asimètric: és el carboni que té les quatre valències saturades per radicals diferents. És el carboni
que provoca la isomeria espacial.

Isòmers espacials: són causats normalment per l’últim carboni asimètric de la cadena polipeptídica i
distingim dos tipus. Per exemple, D-gliceraldehid (l’-OH està a la dreta) i L-gliceraldehid (l’-OH està a
l’esquerra). Cadascun d’aquests és imatge especular de l’altre.

Enantiomorfes: les dues cadenes polipeptídiques isòmeres són imatges especulars recíproques, és a dir,
tenen la mateixa estructura química però diferent distribució espacial. Aquestes, encara que es girin en
l’espai no poden coincidir.

2.2. LES TETROSES

Eritrosa: és una aldotetrosa (cadena polipeptídica formada per quatre àtoms de carboni que conté un
grup aldehid). Conté dos carbonis asimètric, el 2 i el 3.

2.3. LES PENTOSES

D-ribosa: és una aldopentosa (cadena polipeptídica formada per cinc àtoms de carboni que conté un grup
aldehid) que es troba en l’RNA.

D-2-desoxiribosa: és una aldopentosa (cadena polipeptídica formada per cinc àtoms de carboni que conté
un grup aldehid) que es troba al DNA.

D-ribulosa: és una cetopentosa (cadena polipeptídica formada per cinc àtoms de carboni que conté un
grup cetona) que és la molècula que, durant la fotosíntesi, reacciona amb el CO 2, que així passa de ser
matèria inorgànica a constituir matèria orgànica.

2.4. LES HEXOSES

Glucosa: és el glúcid més important perquè aporta la major part de l’energia que necessiten les cèl·lules.
En la natura, es troba lliure en els fruits madurs, però també es troba al citoplasma i en el medi intern dels
animals. Aquesta s’uneix per formar polímers, i com a resultat es formen polisacàrids amb funció de
reserva energètica, com el midó i el glicogen, o amb funció estructural, com la cel·lulosa. És molt
dextrogira, pel que també s’anomena dextrosa.

Fructosa: es troba en forma cíclica pentagonal, per la qual cosa rep el nom de D-fructofuranosa. Es troba
lliure a la fruita i associada amb la glucosa, forma la sacarosa. Aquesta, és alfa si el radical -OH del carboni
2 està situat a l’altre costat del pla on hi ha el radical -CH 2OH del carboni 6, i és beta si aquests dos grups
són al mateix costat del pla.

Galactosa: la seva fórmula molecular és idèntica a la glucosa, però difereix en el fet que el grup OH del
carboni 4 es troba cap a l’esquerra en la forma lineal o cap amunt en la forma cíclica. Es troba a la llet, a
les glicoproteïnes i als glicolípids de les membranes cel·lulars.

Dextrogira: (+). Desvia el pla de la llum polaritzada cap a la dreta.

Levogira: (-). Desvia el pla de la llum polaritzada cap a la esquerra.

3. ELS DISACÀRIDS
Enllaç O-glicosídic: és l’enllaç que uneix dos monosacàrids. s’uneix el grup hidroxil (-OH) del carboni
carbonílic del primer monosacàrid amb un radical hidroxil (-OH) del segon monosacàrid i es desprèn una
molècula d’aigua. Pot ser alfa si el primer monosacàrid és alfa i beta si el primer monosacàrid és beta.

Enllaç monocarbonílic: s’estableix entre el carboni carbonílic del primer monosacàrid i un carboni no
carbonílic del segon monosacàrid. Com que queda lliure el carboni carbonílic, el disacàrid resultant no té
la capacitat de reduir el reactiu de Fehling.

Enllaç dicarbonílic: s’estableix entre el carboni carbonílic del primer monosacàrid i el carboni carbonílic
del segon. Com que no queda lliure cap carboni carbonílic, el disacàrid resultant no té la capacitat de
reduir el reactiu de Fehling.

Enllaç N-glicosídic: és la unió que té lloc entre un monosacàrid i un altre tipus de molècules. Té lloc entre
un radical hidroxil (-OH) del glúcid i un radical amino (-NH2) d’un compost aminat.
DISACÀRIDS D’INTERÉS BIOLÒGIC

Maltosa: disacàrid format per dues molècules de D-glucopiranosa unides per mitjà d’un enllaç α(1→4). Es
troba en el gra germinat de l’ordi i d’altres cereals. En la indústria s’obté a partir de la hidròlisi del midó i
del glicogen.

Lactosa: disacàrid format per una molècula de D-galactopiranosa i una de D-glucopiranosa per mitjà d’un
enllaç Β(1→4). És el sucre de la llet dels mamífers. En els humans durant la digestió és hidrolitzada per
l’enzim lactasa. Moltes persones després de la lactància deixen de produir lactasa i això provoca que no
puguin hidrolitzar la lactosa. Si n’ingereixen, aquesta s’acumula al tub digestiu i provoca l’entrada d’aigua
per osmosi, cosa que provoca trastorns digestius.

Sacarosa: disacàrid format per una molècula de D-glucopiranosa i una de d-fructofuranosa unides per
mitjà d’un enllaç α(1→2). Es troba a la canya de sucre i a la remolatxa sucrera. L’enllaç O-glicosídic es
forma entre el –OH del primer carboni anomèric del primer monosacàrid i el –OH del carboni anomèric
del segon monosacàrid.

4. ELS POLISACÀRIDS
Homopolisacàrids: són polímers d’un sol tipus de monosacàrid. Es classifiquen segons el tipus de
monosacàrid que es repeteix i també segons el tipus d’enllaç. Tenen una rellevància especial en la natura.
Es que presenten enllaç β-glicosídic fan una funció estructural en els éssers vius (cel·lulosa a les
parets de les cèl·lules vegetals i quitina a l’exoesquelet dels artròpodes), i els que presenten enllaç α-
glicosídic tenen funció de reserva energètica (midó dels vegetals i glicogen dels animals).

Heteropolisacàrids: són polímers formats per més d’un tipus de monosacàrid.

Homopolisacàrids Heteropolisacàrids

Presenten enllaç α Presenten enllaç Β Presenten enllaç α

Midó Cel·lulosa Pectina

Agar
Glicogen Quitina
Goma aràbiga

4.1. EL MIDÓ

Midó: està format per dos polímers de glucosa, l’amilosa i l’amilopectina. És el polisacàrid de reserva
energètica dels vegetals que s’acumula en forma de grànuls de midó dins de la cèl·lula vegetal, a l’interior
dels plasts. Al midó es troben unides centenars o milers de molècules de glucosa, així, com que no estan
dissoltes en el citoplasma, no influeixen en la pressió osmòtica interna de la cèl·lula i constitueixen una
gran reserva energètica.

ELS COMPONENTS DEL MIDÓ

Amilosa: és un dels components del midó. Està constituïda per un polímer de maltoses unides per mitjà
d’enllaços α(1 – 4) i te forma helicoidal. Per hidròlisi amb àcids o per acció dels enzims amilases, dona lloc
primer a un polisacàrid més petit anomenat dextrina límit i després a maltosa.
Amilopectina: és un dels components del midó. Està constituïda per un polímer de maltoses unides per
mitjà d’enllaços α(1 – 4). Per hidròlisi amb àcids o per l’acció d’enzims amilases, dona lloc a molècules de
maltosa i dextrines límit.

4.2. EL GLICOGEN

Glicogen: és un polisacàrid amb funció de reserva energètica propi dels animals. Es troba abundantment a
l’interior de les cèl·lules del fetge i serveix de reserva general per a tot l’organisme. També es troba a les
cèl·lules dels músculs, on té la funció de reserva energètica exclusiva dels músculs. Està format per un
polímer de maltoses unides per mitjà d’enllaços α(1→4) amb ramificacions en posició α(1→6), però amb
més abundància de branques (aprox cada 10 glucoses). Quan els organismes necessiten energia extra, el
glicogen es descompon en glucosa, que les cèl·lules utilitzen per al metabolisme cel·lular.

4.3. LA CEL·LULOSA

Cel·lulosa: és un polisacàrid amb funció esquelètica propi dels vegetals (element més important de la
paret cel·lular). Aquesta, constitueix una mena d’estoig en el qual queda tancada la cèl·lula vegetal, que
persisteix després de la mort cel·lular. Està constituït per un polímer de β-glucoses unides per mitjà
d’enllaços β(1→4). cada parella de cel·lulosa formen una cel·lobiosa. l’aparell digestiu dels animals
no tenen enzims capaços de trencar l’enllaç β(1→4), i per tant, els animals no poden aprofitar la
cel·lulosa com a font d’energia.

4.4. LA QUITINA

Quitina: és el component essencial de l’exoesquelet dels artròpodes. És un polímer de n-

acetilglucosamines unides per mitjà d’enllaços β(1→4). Cada dues molècules de quitina formen una
quitobiosa.

4.5. ELS HETEROPOLISACÀRIDS

Pectina: es troba a la paret cel·lular dels teixits vegetals i és molt abundant a la poma, la pera, la
pruna i el codony. Té una gran capacitat gelificant que s’aprofita per preparar melmelades.

Agar: s’extreu d’algues vermelles o rodofícies. És molt hidròfil i s’utilitza en microbiologia per
preparar medis de cultiu i en la preparació industrial d’aliments.

Goma aràbiga: és una substància secretada per les plantes que els serveix per a tancar les ferides
que es puguin produir. S’utilitza com a goma d’enganxar.

5. ELS GLÚCIDS ASSOCIATS A ALTRES TIPUS DE MOLÈCULES

Estreptomicina: antibiòtic extret d’un fong que s’utilitza en el tractament de la tuberculosi.

Peptidoglicans: són els constituents de la paret dels bacteris. estan formats per cadenes en les quals
s’alterna la N-acetilglucosamina i l’àcid N-acetilmuràmic. Les cadenes es mantenen unides entre si
per aminoàcids.

Proteoglicans: són molècules formades per una gran fracció de polisacàrids (80% aprox) i una petita
fracció proteica (20% aprox). Els més importants són l’àcid hialurònic i la heparina.

Àcid hialurònic: és un proteoglicà que forma la matriu extracel·lular dels teixits conjuntiu,
cartilaginós i ossi. Abunda en el líquid sinovial de les articulacions i en l’humor vitri de l’ull.
 Heparina: és un proteoglicà que es troba en la substància intracel·lular, principalment al fetge
i al pulmó. Impedeix la coagulació de la sang. en medicina s’utilitza per evitar la trombosi.

6. LES FUNCIONS GENERALS DELS GLÚCIDS

Glúcids amb funció energètica: el glúcid més important és la glucosa, ja que es el monosacàrid més
abundant en el medi intern i pot travessar la membrana plasmàtica sense necessitat de ser
transformada en molècules més petites. El midó dels vegetals i el glicogen dels animals són formes
d’emmagatzemar centenars de glucoses, sense que això impliqui un increment en la concentració
del medi intern cel·lular, cosa que provocaria l’entrada d’aigua per osmosi.

Glúcids amb funció estructural: cal destacar la importància de l’enllaç β-glicosídic que possibilita
estructures moleculars molt estables i perdurables. Principals exemples: cel·lulosa (vegetals), quitina
(artròpodes), peptidoglicans (bacteris), condroïtina (ossos i cartílags) i polímers de ribosa i
desoxiribosa (àcids nucleics).

Glúcids amb funció generadora d’especificitat en la membrana plasmàtica: és duta a terme per les
glicoproteïnes i glicolípids. Gràcies a ells les cèl·lules dels diferents teixits es reconeixen entre si i, a
més, poden seleccionar les molècules que entren.

Glúcids amb funcions especials: estreptomicina (antibiòtic), vitamina c, heparina (anticoagulant),

hormones hipofisiàries i immunoglobulines.