TEMA 1. LA NARRATIVA DES DE 1939 FINS A L’ACTUALITAT.

MERCÈ RODOREDA I LA PLAÇA DEL DIAMANT

1. CONTEXT HISTÒRIC I LITERARI: LA LITERATURA CATALANA DES DE LA

GUERRA CIVIL FINS A L’ACTUALITAT
La guerra civil espanyola marca de manera tràgica i profunda la història de l’Espanya
contemporània, no sols durant els tres anys que va durar (1936-1939), sinó també durant el
període històric que els succeeix. La postguerra, amb la implantació de la dictadura franquista,
es caracteritza per la voluntat d’esborrar tot rastre de l’etapa republicana, per mitjà de la
repressió política de tota llei, institució o persona que s’hi relacionés i la instauració d’una
fèrria censura que vigilava zelosament el compliment de les directrius ideològiques del règim
franquista. En les nacionalitats històriques, a més, la repressió es va fer extensiva a les llengües
i institucions pròpies.

El general Franco féu derogar l’Estatut de Catalunya i la llengua catalana perdé el seu caràcter
oficial: l’ensenyament del català a les escoles fou eliminat, les institucions culturals van ser
clausurades, no s’autoritzà ni una sola revista ni un sol diari en català i els escriptors perderen
contacte amb els lectors; uns es tancaren en les “catacumbes” de les tertúlies i salons (Joan
Fuster), en el que s’ha anomenat “exili interior”, i altres marxaren a l’estranger.

Amb la instauració de la dictadura del

general Franco i la consegüent pèrdua de
llibertats polítiques i culturals, la producció
literària entrà en crisi: l’existència de la
censura no permetia la publicació de
determinades obres a l’interior i, a més,
tota una generació d’escriptors es va veure
abocada a l’exili cap a França o cap a
Amèrica. Aquests escriptors sentiren la
responsabilitat de continuar una tradició
cultural, una llengua i una literatura que es
trobava al límit de l’extinció total. Així, els
grups exiliats organitzaren als seus
principals llocs de destí i residència una
vida cultural activa en català: Jocs Florals, premis, editorials i revistes. De fet, molts d’aquests
escriptors aconseguiren dedicar-se a oficis afins, com ara l’ensenyament, el periodisme o el
món editorial.

Alguns trets característics de la literatura de l’exili són:

a. Es fa la literatura a partir de l’experiència immediata.

b. Conté notes exòtiques estretes del nou espai on es mou l’escriptor.
c. Incorpora el tema de l’enyorament.
d. Incorpora el sentiment de frustració i la fatalitat del destí.
e. Denuncia la guerra i les seues conseqüències.

1
Juntament a aquest exili exterior, a les nostres terres es va viure també el que s’anomena exili
interior: personal, els intel·lectuals es veieren inconnexos amb el poble, al qual pertanyien i al
qual es dirigien i es veieren obligats a recloure’s dins d’ells mateixos o dins de cercles tancats i
privats.

Cal però recordar que aquest silenci

també era obligat per la censura.
Podem dir que la cultura catalana,
sota el signe del silenci, mantenia una
situació d’espera, reduïda als àmbits
privats i clandestins, especialment
durant els primers anys de la
postguerra. Es comunicaven per
circulars o butlletins a modus de
carta. Textos, poemes, revistes eren
passats de mà en mà.

Durant l’època franquista, pel que fa a la literatura catalana, es poden distingir dues etapes. En
la primera, fins aproximadament 1959, hi predomina la clandestinitat i l’exili, i els inicis d’una
molt difícil recuperació durant els anys cinquanta. En la segona, a partir de 1959, es produeix
una certa tolerància cap a la cultura catalana per part de la dictadura, propiciada per una
voluntat del règim de millorar la imatge de cara a la projecció internacional. Així, s’amplia la
producció editorial en català, s’autoritza la publicació de traduccions i es van restablint ponts
amb el públic lector, encara amb dificultats per un control ferri de la censura. i la prohibició de
publicacions en català. Durant els anys 60, doncs, es consolida una relativa normalització de la
cultura catalana, progressiu i encara amb molts entrebanc, però evident.

Els anys 70 marquen clarament l’inici d’un nou període històric i cultural en el nostre entorn.
La mort del dictador Franco (1975) obre les portes a l’arribada de la democràcia i l’estat de les
autonomies, amb el consegüent consideració del català (i el basc i el gallec) com a llengües
cooficials en els diversos Estatuts d’Autonomia. Això permet que s’inicie un procés de
normalització lingüística que s’estén fins a l’actualitat, marcat per diversos factors:

 l’ensenyament de la llengua en l’escola.

 l’augment de l’ús públic de la llengua: mitjans de comunicació, institucions.
 la millora dels circuits culturals: augment d’editorials, premis literaris, publicacions
crítica literària.
 aparició de nous escriptors que aspiraven a un context de normalitat.
 increment del públic lector en català.

Qüestió (75-80 paraules)

 En quin context històric i cultural se situa l’escriptura de La plaça del Diamant (escrita
el 1960, publicada el 1962)?

2
 2. LA NARRATIVA DES DE 1939 FINS A L’ACTUALITAT
2.1. LA NARRATIVA DE POSTGUERRA (FINS ALS ANYS 70)

La narrativa en català durant la postguerra (fins als anys 70) es mou, d’una banda, entre la
continuïtat de models narratius provinents d’abans de la guerra (novel·la psicològica, realisme
tradicional), amb les variacions personals de cada autor; i de l’altra, la influència d’alguns
corrents provinents de l’exterior. En aquest segon grup, són especialment destacables l’estímul
de l’existencialisme i del realisme compromés. Paral·lelament, és visible l’impacte de les
tècniques renovadores de la novel·la de James Joyce o Marcel Proust, continuades per la
novel·la nord-americana.

D’altra banda, es produeix una desconnexió entre la narrativa feta a l’exili i la de l’interior, i
també un tall semblant entre les generacions anterior i posterior a la guerra civil: la repressió
de la immediata postguerra impedia la continuïtat natural entre les generacions, que de tota
manera es va anar aconseguint amb moltes dificultats.

Els narradors de postguerra se solen classificar en dos grups: els que ja havien començat a
publicar abans de la guerra (Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Pere Calders); i aquells que es
donaren a conèixer després del conflicte, com Manuel de Pedrolo, Joan Perucho o Enric Valor.

Més enllà de la classificació generacional, durant la dictadura podem trobar diferents corrents
narratius (seguint la classificació de Vicent Simbor, La narrativa catalana del segle XX):
 Realisme tradicional: Enric Valor escriu novel·les realistes reelaborat els models
vuitcentistes (L’ambició d’Aleix)..
 Narrativa de l’exili. Els autors pretenien donar testimoni dels esdeveniments viscuts
amb la guerra o l’exili, o reflexionar sobre la condició humana. Alguns d’ells són Avel·lí
Artís-Gener, Lluís Ferran de Pol (La ciutat i el tròpic), Pere Calders.
 Narrativa psicològica, corrent amb molta força als anys 20 i 30 a Catalunya, que es
caracteritza per la introspecció en el món interior i la psicologia del protagonista, amb
una forta influència de les teories psicoanalítiques i del subconscient de Sigmund
Freud. En aquest tipus de novel·la perd importància la trama i es dona importància a
les reaccions interiors dels personatges davant d’uns fets. Així, el narrador tradicional
omniscient és desplaçat per narradors interns, i s’introdueixen de manera decidida
tècniques com l’estil indirecte lliure o el monòleg interior. Són autors de referència
Marcel Proust, que explora les associacions d’idees i sensacions per
a elaborar el record, i James Joyce, que a l’Ulisses explota el
monòleg interior, que pretén reproduir el pensament dels
personatges en la seua formació, amb incoherències sintàctiques,
associacions il·lògiques i absència de signes de puntuació. Podem
inscriure en aquest corrent els dos autors més destacats del
període, Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga, tot i ser autors amb
una personalitat pròpia i diferenciada molt marcada. Mercè
Rodoreda destaca per la personal actitud davant l'anàlisi psicològica i
la capacitat de lirisme, sobretot per l'originalitat dels recursos
específicament literaris i l'arrelament històric (La plaça del Diamant).
Llorenç Villalonga, es decanta per una narrativa de la nostàlgia; a partir del referent de la
pròpia biografia, reconstrueix un món, una societat que ha deixat d’existir (Bearn o la sala
de les nines). També altres autors com Xavier Benguerel.
 Narrativa influïda per l’existencialisme. L’existencialisme era un corrent filosòfic amb
un vessant literari que mostrava preferència per presentar l’absurd de la vida humana i
la sensació d’angoixa que això produeix. És una novel·la que reflexiona sobre la

3
 condició humana. En mostren influència Manuel de Pedrolo (Totes les bèsties de
càrrega) o Maria Aurèlia Capmany.
 Novel·la catòlica. També se centra en la condició humana, però partint d’una visió
cristiana del món no lliure de conflictivitat, fent incidència en idees com la culpa i la
redempció. Joan Sales (Incerta glòria), Blai Bonet (El mar) o Xavier Benguerel
escrigueren novel·les vinculades a aquest corrent.
 Realisme compromés, molt present als anys 60, que pretén mostrar la realitat amb
una voluntat de denúncia social, presentar la realitat de l’home del carrer i la seua
problemàtica de marginació i opressió. Autors que publicaren obres d’aquesta
intencionalitat són Josep M. Espinàs (Combat de nit), Baltasar Porcel (Els argonautes)
o Joaquim Carbó.
 Narrativa “fantàstica” o que juga amb elements màgics, irreals i fantasiosos. Dins
d’aquest grup trobem autors molt diversos, com Joan Perucho (Les històries naturals)
o Pere Calders (Cròniques de la veritat oculta). Calders inclou amb la màxima naturalitat
elements fantàstics en un context quotidià i deforma fets banals fins a convertir-los en
inexplicables. Tot des d’una perspectiva irònica que posa en qüestió els codis de la
literatura fantàstica: “Tinc somnis profètics, pressentiments alertadors, trec partit de la
telepatia i, a casa meva, fora d’èpoques de veritable penúria, hi ha hagut sempre
fantasma...”
 Narrativa de gènere, especialment policíaca. Hi destaca, de nou, Manuel de Pedrolo.

2.2. LA NARRATIVA DES DELS ANYS 70 FINS A L’ACTUALITAT

El 1975, amb la mort del general Franco, s’accelerà el camí que conduirà els espanyols de la
repressió a les llibertats, de la dictadura a la democràcia. Els canvis socials i polítics van ser
espectaculars i van fer possible la normalització d’una producció i d’un mercat literari
important en català, mercat que ja havia començat a recuperar-se durant la dècada dels
seixanta. L’aprovació de la Constitució i els Estatuts d’Autonomia que reconeixien el caràcter
oficial del català, i generalitzaven el seu ús a l’ensenyament amb l’aprovació de les lleis de
normalització lingüística (Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià) va establir el marc legal que va
permetre l’alfabetització de la població, la millora en l’ús social de la llengua i l’augment del
públic lector, tant adult com juvenil.

La situació de la narrativa en les tres últimes dècades del segle XX millora considerablement
respecte als anys de la postguerra.

D’altra banda, arran dels fets revolucionaris del maig de 1968 a París, hi hagué una crisi del
realisme històric o social, per la qual cosa la literatura dels 70 fou, majoritàriament antirealista
i triomfà l’experimentalisme narratiu. Aquesta novel·la de trencament s’allunya de les
tècniques narratives clàssiques. Els escriptors es caracteritzen per:

a. Una voluntat de trencament d’estructures. Fugir de l’estructura clàssica de

plantejament, nus i desenllaç.
b. Un canvi en el contingut: predomina el reflex d’ambients urbans, de la problemàtica
de personatges joves, de la seua relació amb el sexe i les drogues, com a mostra de
rebel·lia. Aquesta literatura forma part del que ha estat anomenat contracultura,
formes culturals noves que s’allunyen de la cultura i l’art “oficials”.
c. Tracta del mite del viatge real o literari com una forma d’autoexploració psicològica, el
rebuig de l’educació sentimental viscuda i la confrontació amb el sistema.

4
Tanmateix, malgrat els trets comuns de la producció narrativa de la generació dels 70, trobem
gran diversitat narrativa, des del psicologisme fins a l’experimentació o la novel·la de gènere.

La dècada dels setanta es caracteritzà per l’aparició d’una allau de nous narradors: catalans
com Terenci Moix, Montserrat Roig, Jaume Fuster o Quim Monzó, valencians com Joan
Francesc Mira, Isabel-Clara Simó i mallorquins com Maria Antònia Oliver o Carme Riera. Les
seues obres mostraran les preocupacions i la visió del món d’una generació d’escriptors
nascuts després de la guerra: la postguerra i l’educació rebuda, la revolta contra una societat
que necessita canvis, el món universitari, el feminisme, etc. Alguns autors publicaren en aquest
moment obres de gran èxit, però sense continuïtat posterior. És el cas de Carmelina Sánchez
Cutillas amb Matèria de Bretanya (1976).

En la producció novel·lística dels anys 80 observem algunes constants com els recursos
humorístics, la tendència urbana, el conreu de la novel·la de gènere, la voluntat de
professionalització i la despolitització.

Amb la novel·la històrica de Josep Lozano (1980: Crim de Germania), i la novel·la generacional
de Joan F. Mira (1981: El desig dels dies) s'inicià un nou període en la novel·la valenciana,
caracteritzat per:
- la liquidació de l'experimentalisme de les «novel·les del canvi» de la dècada precedent.
- la continuació del model evolucionat del realisme.
- la publicació de molt diverses «novel·les de gènere»: novel·la històrica, novel·la negra
o novel·la eròtica.

A final dels anys vuitanta i als noranta s’abandonen les experimentacions i, en general, es
reactiva el desig per retornar a formes narratives més clàssiques i per contar històries:

a. Es revaloritza la importància dels

personatges, de l’argument ben trenat, de
les descripcions. Torna la narrativa de
gènere (narrativa policíaca, de ciència-
ficció, de terror, històrica, eròtica..). Hi
destaquem: Jaume Fuster, Ferran
Torrent…

b. De la literatura nord-americana, en la
segona part dels vuitanta destaca un
corrent narratiu que ha estat anomenat
realisme brut o costumisme urbà. Retrata
els trets més contradictoris de la societat
capitalista actual amb un cert deix de
crítica desencantada o cínica i mostra una
societat urbana, burgesa, conformista,
insolidària i consumista (Quim Monzó…).

c. L’èxit de vendes permetrà que alguns autors puguen viure d’explicar coses en la nostra
llengua ja que impremtes, distribuïdores i llibreters obtindran guanys de vendre llibres
en català.

5
Isabel-Clara Simó destaca en el conreu de la novel·la psicològica. En les seues novel·les i contes
ha creat uns personatges complexos que mantenen relacions conflictives i que l'autora
presenta en relats ben estructurats i amb un acurat treball de llenguatge.

En l’actualitat, però, la disparitat de temàtiques i estils, la gran quantitat de títols publicats, la

coincidència d’escriptors de generacions diferents fan que siga complicat sistematitzar el
panorama literari de la narrativa actual.

Hi ha una pluralitat de veus que s’expressen en una mateixa llengua, el català. I un dels
avanços és que els nostres autors han adquirit un grau d’escriptura acceptable i una llengua
cada vegada més flexible. Cal remarcar que la major part dels narradors actuals no es
dediquen només a la literatura de creació: compaginen la creació artística amb el periodisme,
l’ensenyament, la producció de llibres de text, les traduccions i adaptacions, les conferències...
A pesar de l’èxit dels seus llibres, el principal entrebanc amb què es troben els escriptors
valencians és arribar a traspassar fronteres i ser traduïts.

Potser els autors més destacats de finals del segle XX i inicis del segle XXI siguen, a més dels ja
esmentats Carme Riera (Dins el darrer blau), Quim Monzó (contista brillant amb reculls com El
perquè de tot plegat o Guadalajara) o Joan F. Mira (una de les figures més destacades de les
lletres valencianes en l’actualitat, autor d’Els treballs perduts), Jesús Moncada (Camí de sirga) i
Jaume Cabré (Senyoria, Les veus del Pamano, Jo confesso). Encara més recentment, autores en
actiu són Marta Rojals o Empar Moliner.

Durant els últims anys, la nostra narrativa ha incorporat un gran nombre de narradors i
narradores valencians, com per exemple Manuel Baixauli, Martí Domínguez o Vicent Usó.

Qüestions (75-80 paraules cadascuna)

 En quin (sub)gènere, model o corrent situaries La plaça del Diamant? Explica les
característiques bàsiques d’aquest model o corrent.
 Quines característiques generals presenta la narrativa en el context d’escriptura de La
plaça del Diamant?
 Quins altres autors o autores destaquen en el gènere narratiu en el context en què
s’escrigué La plaça del Diamant? Aporta algunes dades sobre l’escriptura (títols
destacats i/o característiques bàsiques) d’aquests altres autors o autores.
 Quins altres models o corrents trobem en la narrativa en el moment que s’escriu La
plaça del Diamant? Explica les seues diferències respecte al model o corrent en què
s’inscriu l’obra.
 Com evoluciona la narrativa amb posterioritat al context de La plaça del Diamant?
Quines característiques presenta?
 Quins autors o autores destaquen en el gènere narratiu amb posterioritat al context
de La plaça del Diamant? (mínim dos autors/es) Quines semblances, novetats o
diferències presenta l’escriptura d’aquests altres autors respecte a Mercè Rodoreda?
 És destacada la presència d’autores en el context d’escriptura de La plaça del
Diamant? I amb posterioritat? Esmenta i ubica temporalment altres autores
(novel·listes, poetes, autores de teatre o assagistes) que destaquen en el període que
va de la postguerra a l’actualitat (un mínim de 4 autores, vinculades almenys a dos dels
gèneres).

6
 3. MERCÈ RODOREDA
Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) és la novel·lista més important de
postguerra per la densitat i el lirisme de la seva obra. És autora de la novel·la catalana més
aclamada de tots els temps, La plaça del Diamant (1962), que es pot llegir actualment en més
de vint idiomes. Comença a escriure contes per a revistes, com a fugida d'un matrimoni
decebedor i, més tard, quatre novel·les molt seguides, que després rebutja, tret d'Aloma
(1938), amb la qual guanya el premi Crexells. A les primeries de la guerra civil espanyola
treballa al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i a la Institució de les
Lletres Catalanes. Exiliada primer a diverses localitats de França i després a Ginebra, trenca el
seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català. Amb
El carrer de les Camèlies (1966) guanya el premi Sant Jordi, el de la Crítica i el Ramon Llull. A
mitjan anys setanta retorna a Catalunya, a la població de Romanyà de la Selva, on acaba la
novel·la Mirall trencat (1974) i, entre d'altres, encara publica Viatges i flors i Quanta, quanta
guerra..., el 1980, any en què li és atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Des de
1998 es convoca el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, en homenatge a l'autora.

Les novel·les de Mercè Rodoreda són les grans novel·les de la

literatura catalana moderna. Com va succeir amb tots els autors
de la seua generació, la seua obra està marcada per la Guerra
Civil espanyola –una guerra que trencà vides, amors i famílies i
que conduí a la infelicitat, la destrucció i el desarrelament de
l’exili. L’experiència de l’exili amplia els límits del realisme literari
per a compartir la memòria del món des del que parlen els seus
personatges, encara que la seua obra és també una reflexió
sobre la feminitat i l’amor.

Seguint Carme Arnau, podem identificar diferents etapes o blocs en la seua trajectòria. En
alguns casos, el límit entre una etapa i una altra és difús.

1. Obres de joventut

Abans de 1939, Mercè Rodoreda va publicar cinc novel·les, que anys després ella rebutjà amb
l’excepció d’Aloma. En algunes, com Sóc una dona honrada? (1932) i Del que hom no pot fugir
(1934) apareixen alguns trets de la seua obra posterior: inaugura un perfil de figures
femenines marcades per la sensibilitat i la imaginació; en oposició a elles, els personatges
masculins destaquen per l’egoisme, la manca de sensibilitat i la fredor pel que fa a les relacions
amoroses. En canvi, Un dia en la vida d’un home (1934) i Crim (1938) són provatures sense
continuïtat en la seua trajectòria.

Amb Aloma (1938), una novel·la d’inspiració autobiogràfica que l’autora va reescriure
completament trenta anys més tard, Rodoreda inaugura la manera de narrar que marcarà el
seu estil personal. És en aquesta novel·la (psicològica i ciutadana) on apareixen el prototipus
d’heroïna rodorediana i la poeticitat i el simbolisme que la defineixen. Hi destaca l’oposició
simbòlica entre dues edats: la infantesa, lligada al somni i la felicitat, i l’edat adulta que es
relaciona amb la realitat i el desencís.

2. Obres de maduresa: novel·les d’anàlisi psicològica

La fi de la guerra i l’exili marcaren un trencament en la trajectòria ascendent de l’autora.

Estigué molts anys sense trobar l’estabilitat necessària per escriure, i no és fins finals dels anys

7
50, ja establerta a Ginebra, que reprèn la seua vocació literària. I ho va fer amb unes obres
madures fruit de les experiències viscudes.

Vint-i-dos contes (1958) marca una fita essencial en la trajectòria de Rodoreda, ja que hi assaja
diverses tècniques que desenvoluparà en obres posteriors, i sobretot unes temàtiques
recurrents. Serà amb La plaça del Diamant (1962), escrita entre 1959 i 1960 (no va ser
premiada en el premi Sant Jordi de 1960), que l’art narratiu de l’autora arriba a la seua
maduresa. En parlarem amb deteniment en el següent apartat.

Pertanyen també a aquest període de maduresa El carrer de les Camèlies (1966), que continua
en certa forma l’estil i el to de La plaça del Diamant, però amb una protagonista amb menys
relació amb el temps històric i el país; i Jardí vora el mar (1966), que desenvolupa el
simbolisme del jardí tan rodoredià.

En general, les obres d’aquest període (sobretot les més destacades: La plaça del Diamant i El
carrer de les Camèlies) guarden relació amb les tècniques de la novel·la psicològica, ja que els
personatges s’expliquen a través de l’anàlisi intimista i profunda, vehiculada amb la tècnica de
l’”escriptura parlada”. Hi predominen unes protagonistes femenines caracteritzades pel dolor,
el desencís i la soledat que deixen enrere la joventut i assoleixen una maduresa alliberadora. El
pas del temps també té una gran importància en tant que fa evolucionar i canviar les seves
heroïnes i, de retop, la seva visió del món.

3. Obres de maduresa: el mite de la infantesa

Les obres d’aquest període deixen de banda el component psicològic i un contacte més directe
amb la realitat de les precedents. Abandona la temàtica de la dona enfrontada o anul·lada per
l’entorn, i s’obre a temàtiques més generals, de la condició humana i la mort. Apareixen temes
menys realistes, com el de la metamorfosi, i la realitat és transformada en mite, és a dir, que
els fets narrats esdevenen poetitzats pel record i el simbolisme fins a tal punt que prenen una
altra dimensió més profunda, gairebé irreal.

El llibre de contes La meva Cristina i altres contes (1967) és un llibre pont en què hi ha en
germen bona part de la producció posterior rodorediana. S’hi presenten personatges
inadaptats, i pren importància el tema de la transformació com un
alliberament davant la realitat. La fantasia hi pren un paper
fonamental.

La novel·la Mirall trencat (1974) és, al costat de La plaça del

Diamant, l’altra gran novel·la de Rodoreda, i per a molts crítics la
seua obra més destacada. S’hi narra la història de tres generacions
d’una família. S’oposa el món dels adults i el dels infants, i la
infantesa és transformada en símbol i en mite, identificada amb un
motiu recurrent de l’autora: el jardí. A mesura que avança la
novel·la, s’acosta més al mite, es carrega d’un dens simbolisme
poètic i un misteri gairebé màgic. Aquest darrer tret anuncia al to
de les produccions del darrer període.

4. Novel·les mítiques i simbòliques

Les darreres obres de Mercè Rodoreda es llancen de ple a explorar un món nou que, en certa
forma, es trobava latent en alguns dels seus llibres anteriors: el món de la imaginació, la
fantasia, el simbolisme, molt allunyat ja d’aquell cert realisme de les obres dels anys
cinquanta. Se situen en espais i temps indeterminats, i es relacionen directament amb la

8
literatura fantàstica, amb influència fins i tot de l’esoterisme. És l’etapa “a l’altra banda del
mirall”, com la va anomenar Carme Arnau.

Viatges i flors (1980) consta de dos reculls de narracions: “Viatges a uns quants pobles”, i
“Flors de debò”, descripció poètica de trenta-vuit flors imaginàries. Quanta, quanta guerra...
(1980) és una novel·la protagonitzada per un jove que du a terme un viatge per diverses
contrades devastades per la guerra. Per últim, La mort i la primavera (1986), publicada
pòstumament, és la culminació d’aquesta manera de narrar simbòlica i esotèrica de la darrera
Rodoreda. Tanmateix i curiosament, es tracta d’una novel·la que ja havia començat a escriure
abans de La plaça del Diamant, la qual cosa demostra que el component fantàstic sempre
havia estat present en l’autora, i que la divisió en blocs de la seua obra, com sol passar, és en
bona part arbitrària.

Mercè Rodoreda, al pròleg de Mirall Trencat: "Escriure bé és difícil. Per escriure bé entenc dir
amb la màxima simplicitat les coses essencials. No sempre s'aconsegueix. Donar relleu a cada
paraula, les més anodines poden enlluernar encegadores si les col·loquem en el lloc adequat...
Tota la gràcia d'escriure rau en encertar amb el mitjà de l'expressió, l'estil. Hi ha escriptors que
ho troben de seguida, altres triguen molt, altres no ho troben mai".

Qüestions (75-80 paraules)

 Situa La plaça del Diamant en la trajectòria de l’autora i digues algunes

característiques de l’etapa o bloc (o diferències respecte a altres etapes o blocs).

4. LA PLAÇA DEL DIAMANT

La novel·la que va donar fama literària a Mercè Rodoreda, La plaça
del Diamant (1962) tot i que va ser escrita des de l’exili, a Ginebra,
no té res a veure amb l'exili. La protagonista, Colometa, forma part,
justament, de la massa anònima que no es va exiliar. No obstant
això, la novel·la va ser el resultat de les experiències vitals,
intel·lectuals, polítiques i d’aprenentatge literari que l’autora va fer
pas a pas, ja que va haver de viure bona cosa d’anys fora de
Catalunya, primer a diverses poblacions de França, treballant com
a costurera, i després a Ginebra. Rodoreda diria temps després a
Montserrat Roig, «escriure en català a l'estranger és com voler que
floreixin flors al pol Nord».

El 1960 Rodoreda presentà l’obra, amb el títol Colometa, al primer Premi Sant Jordi, el 1960.
Però el jurat no va atorgar-li la distinció, fet que temps a venir seria molt polèmic, atesa la
qualitat de la novel·la Un dels membres del jurat, Joan Fuster, conscient del valor de l’obra, la

9
recomanà a Joan Sales, editor del Club dels Novel·listes, que la publicà el 1962. De seguida fou
rebuda amb entusiasme, i en els anys següents se succeïren les edicions i les traduccions a
altres llengües a un nivell que cap altra novel·la escrita en català havia assolit abans

4.1. ARGUMENT I ESTRUCTURA

L’argument se centra en la història

personal de la protagonista, Natàlia,
narrada a partir del moment que coneix
el que serà el seu marit, Quimet.
Successivament i de manera lineal se’ns
va narrant el casament, la maternitat, la
viduïtat i el segon casament, en un
període de temps que s’inicia poc abans
de la proclamació de la Segona República
i que comprén la Guerra Civil i la
postguerra.

La novel·la es basa en una estructura narrativa que estableix un paral·lelisme entre l’evolució
personal de la protagonista i la història col·lectiva. Així, no es limita a l’anècdota de les
vicissituds d’una dona humil de Barcelona, sinó que té un sentit general.

Estructura de la narració

Segons Carme Arnau, es poden distingir tres parts en La plaça del Diamant:

1. Capítols I-XVII. Pèrdua progressiva d’identitat de Natàlia, que per desig de Quimet passa a
dir-se Colometa. El fet central és el matrimoni, marcat per una submissió de la dona a l’home, i
una vida marcada pels “maldecaps petit” d’una mestressa de casa. Colometa es troba marcada
per la ingenuïtat. Correspon aproximadament als fets anteriors a la República.

2. Capítols XVIII-XXXII. La protagonista desperta la seua consciència personal i es revolta,

paral·lelament a la República i la Guerra Civil És l’època dels “maldecaps grans”, i implica un
període de patiment. Es tanca amb la mort del Quimet.

3. Capítols XXXIII-XLIX. Correspon a la postguerra, amb les privacions (“la vida escapçada”) i la
voluntat de la protagonista de recuperar la seua identitat: deixa de ser Colometa i passa a ser
Natàlia de nou.

D’altra banda, dins de la linealitat de la història es pot observar també una estructura circular,
tancada, ja que el darrer capítol reprén l’espai i alguns dels motius del primer per a donar-los
un altre sentit, i mostrar com la protagonista clou la seua vida, el seu passat, i assoleix
l’harmonia personal.

Activitat

 Estableix els punts de contacte i les diferències entre el primer capítol i l’últim de La
plaça del Diamant.

10
4.2. PERSONATGES

4.2.1. Natàlia-Colometa

És sens dubte el personatge central, el més

ben caracteritzat i ple de matisos. Alguna de
les seues característiques serien:

 Inseguretat, por davant el món, certa

innocència i senzillesa. “A mi em
passava que no sabia ben bé per què
era al món” (cap. V) “Sempre havia
tingut por d’aquell moment. *...+
Perquè de petita havia sentit a dir que
et parteixen I jo sempre havia tingut
molta por a morir partida. Les dones,
deien, moren partides... La feina ja comença quan es casen. I si no s’han ben partit, la
llevadora les acaba de partir amb ganivet o a cops de vidre d’ampolla i ja queden així
per sempre, o estripades o cosides...” (cap. VIII).
 Submissió, en concret cap al marit, que li anul·la la voluntat. “A la nit, mentre em
despullava, ja se sabia, avui, com que és diumenge, farem un nen” (cap. VII). Aquesta
submissió es mostra en el canvi d’identitat.
 Angoixa. El matrimoni, la maternitat, la guerra, la fam, van augmentant el sentiment
d’opressió en Natàlia.
 Rebel·lia. En un determinat moment es rebel·la davant la seua situació angpoixant.
 Canvi d’identitat. La protagonista passa per diverses fases d’evolució psicològica:

a) Abans de conèixer en Quimet, és Natàlia, és l’època de la joventut.

b) En la relació i matrimoni amb Quimet, la seua submissió se simbolitza en el

canvi de nom, així com en la invasió dels coloms, és dominada per una angoixa
progressiva.

c) En la postguerra i sobretot en el casament amb Antoni, torna a ser Natàlia,

recupera el nom però encara no la identitat.

d) Esdevé la senyora Natàlia; és una etapa de tristesa i tancament.

e) S’allibera del pes d’un passat opressor i recupera definitivament la seua

identitat. Es mostra agraïda amb la vida (contenta).

4.2.2. Quimet

És descrit físicament amb detall, a diferència d’altres personatges. Actua de contrapunt de la

protagonista i provoca un dels conflictes centrals de l’obra: la relació matrimonial home-dona
entesa com una submissió.

11
Tot i que en els primers capítols mostra trets positius, producte de l’enlluernament juvenil
d’una innocent Natàlia que es deixa dur per una personalitat més expansiva, a poc a poc es
mostra com un personatge dominant i egoista, que anul·la la personalitat de la protagonista i
la culpabilitza en tot moment. S’implica en la revolució i la guerra de manera directa, la qual
cosa deixa Natàlia tota sola en moments molt difícils.

4.2.3. Antoni

És el contrari de Quimet, i propicia un entorn favorable a la Natàlia i els fills. És l’exemple

d’unes relacions home-dona basades en el respecte. En el darrer capítol, Natàlia mostra el seu
amor pel personatge.

4.2.4. Altres personatges

Hi ha una gran riquesa de personatges menys importants argumentalment però que aporten
matisos i trets molts definits:

 La senyora Enriqueta, una figura maternal per a Natàlia.

 Antoni i Rita, els fills. Ell és obedient i recollit, i no és casual segurament que tinga el
mateix nom que el seu padrastre. En canvi, ella és semblant a Quimet i reprodueix
amb el seu promés les seus actituds.
 Mateu i Cintet, amics de Quimet, amb els quals Natàlia tindrà una relació d’amistat i
que seran el suport per a ella que no li aportarà Quimet.

4.3. TÈCNIQUES NARRATIVES I ESTIL

Un dels trets més destacats formalment de La plaça del Diamant és la veu narrativa. El
narrador és Natàlia-Colometa, però amb unes característiques particulars, ja que manté uns
trets orals evidents: no és una narradora “culta”, que escriu els fets, sinó que els “conta”.
Aquesta tècnica s’ha anomenat “escriptura parlada” caracteritzada per:

 ús de la primera persona.
 s’adreça a un destinatari (narratari) inconcret, mut.
 adopta un to col·loquial, amb frases curtes, predomini de la juxtaposició i la
coordinació (tendència quasi abusiva al polisíndeton).
 repetició de paraules.
 el discurs té ordre i lògica, i narra fets del passat, a diferència del monòleg interior, que
vol representar en present els pensament que flueixen sense ordre en la ment del
personatge.

Altres característiques de l’estil d’aquesta veu narrativa:

 Senzillesa, de manera coherent amb la narradora triada, una dona de classe popular
del barri de Gràcia de Barcelona.
 L’ús d’una llengua popular o senzilla no inclou mai l’allunyament de la llengua
normativa. Rodoreda aconsegueix trobar un punt just entre l’estil senzill i la correcció.
 Poeticitat, un tret comú a tota l’obra rodorediana. Hi ha una abundància de metàfores
i de comparacions, d’una gran riquesa i capacitat expressiva.

12
  La importància dels objectes, que són descrits amb minuciositat i amb abundància de
recursos expressius; la seua aparició recurrent els donen una entitat destacada en la
narració, en ocasió categoria de símbols.

4.4. TEMPS I ESPAI

El temps històric de la narració té una importància cabdal, i de fet influeix de manera decisiva
en la vida de Colometa. La plaça del Diamant és, en certa manera, una novel·la que gira al
voltant d’uns fets cabdals per a la societat catalana del segle XX: la Segona República, la
Guerra Civil i la postguerra. És fàcil trobar en molts passatges, tant de manera explícita com
implícita, referències al fets històrics que emmarquen la trama. Al capdavall, una de les
intencions de la novel·la és donar-nos la visió dels fets històrics a través dels ulls d’una persona
senzilla del poble: Colometa. És el que de vegades s’anomena “intrahistòria”.

Quant a l’espai, tota la novel·la se situa a Barcelona, i en concret i sobretot al barri de Gràcia.
Els noms de carrers que apareixen esmentats són reals. Tanmateix, no abunden les
descripcions ambientals, la qual cosa fa que els referents utilitzats augmenten el sentit
simbòlic de l’obra.

4.5. SIMBOLOGIA

L’ús dels símbols és un dels recursos més característics de tota la narrativa rodorediana, i La
plaça del Diamant no n’és una excepció. Un símbol és un element sensible, de la realitat, que
adquireix una altra significació generalment abstracta (una idea, un sentiment) per raó d’una
analogia que de vegades és interpretable, no unívoca.

En la novel·la els símbols tenen un paper essencial, perquè permeten a l’autora dotar a alguns
elements de la trama d’una significació i una densitat de sentit que, atesa l’aparent simplicitat
de la veu narrativa de la protagonista, la narradora no pot introduir de manera versemblant.

Alguns dels molts símbols que Rodoreda utilitza a la novel·la són:

 Els coloms són un element central

en l’obra, i es relacionen amb el
nom “Colometa” que Quimet dona
a Natàlia, i per tant amb la seua
submissió i pèrdua d’identitat. De
fet, els coloms en la novel·la
adquireixen un sentit que no
coincideixen amb els tradicionals,
ja que simbolitzen opressió,
angoixa i infelicitat. Es troben
lligats a l’evolució de la protagonista: a mesura que n’augmenta la presència, creix la
seua angoixa, i a poc a poc van ocupant el seu espai de manera obsessiva. La decisió de
Natàlia d’acabar amb els coloms és la mostra de la voluntat de rebel·lar-se contra una
situació familiar opressiva i angoixant. Es relacionen amb el Quimet i el matrimoni, i

13
 per això el darrer colom mor el mateix dia que Natàlia rep la notícia de la mort del
marit.
Els coloms, en la maduresa de la protagonista, són els animals de la plaça que ella
alimenta: són un símbol del passat que la senyora Natàlia embelleix amb el record.
 L’embut té un sentit semblant als coloms: l’angoixa progressiva motivada per una vida
plena de dificultats, idea relacionada amb la seua forma de con invertit que s’estreteix
cada cop més. Significativament entra a la casa junt amb els coloms (cap. XII), i té un
paper essencial en el moment de màxima desesperació de la protagonista (cap. XXXIV).
 Els llaços que la mare de Quimet col3loca per tot arreu i que Natàlia empra per a
empaquetar pastissos simbolitzen el paper decoratiu destinat a les dones, tenen per
tant també un sentit opressiu.
 Les balances dibuixades a l’escala de la casa són símbol de l’equilibri que Natàlia tracta
de recuperar.
 El ganivet de l’últim capítol és un símbol d’alliberament, per això escriu amb ell el nom
de Colometa a la seua antiga casa, com una mena d’exorcisme del passat.
 Les flors (potser els símbols més recurrents en l’obra de Rodoreda) tenen una
multiplicitat de sentits. En alguns passatges simbolitzen la infantesa i la joventut, el
temps de la felicitat.

4.6. TEMES

Alguns dels temes de La plaça del Diamant poden ser:

 La història recent de Catalunya (República-guerra-postguerra) vista a través d’uns ulls

senzills. És possible que aquest siga el tema central i que dona sentit al conjunt.
 Les relacions de submissió home-dona. La condició de la dona
 L’alliberament personal. Per a Natàlia-Colometa aquest és un procés llarg i dolorós
que només assoleix en el darrer capítol. L’obra es tanca amb l’alliberament de
l’opressió del passat i una esperança simbolitzada en els ocells de les darreres línies
(que contrasten amb els coloms d’èpoques anteriors).
 El pas del temps, i la reconciliació personal amb el passat: de nou el crit del darrer
capítol.
 La possibilitat d’assolir la felicitat a través de l’horror i l’angoixa. Deia Mercè Rodoreda
al pròleg (p. 64): “vull afirmar ben alt que La plaça del Diamant és per damunt de tot
una novel·la d’amor, per més que sense ni un gra de sentimentalisme. *...+ I el mot
contents, darrer de la novel·la, no és pas gratuït. No el vaig posar perquè sí. Deixa
entendre que, encara que al món hi hagi tanta tristesa, sempre el pot salvar algú amb
una mica d’alegria.”

TEXT 1

*…+ Un dematí la Rita estava a l’entrada de la galeria i jo, que no sé què feia per la sala, em
vaig quedar aturada al peu del balcó a mirar-la. Estava de cara al pati i d’esquena a mi i el
sol li feia caure l’ombra a terra, i els cabells, a contrallum, estaven plens de cabells més

14
curts que voleiaven i brillaven i li feien bonic: tenia el cos prim, les cames llargues i
rodones, i amb la punta del peu anava fent una ratlla a la pols de la terra, a poc a poc,
arrossegant-lo.
El peu anava d’un costat a l’altre i anava fent ratlla i tot d’una em vaig adonar que jo
estava damunt de l’ombra del cap de la Rita; més ben dit, l’ombra del cap de la Rita em
pujava una mica damunt dels peus, però així i tot, el que em va semblar, va ser que
l’ombra de la Rita, a terra, era una palanca, i que a qualsevol moment jo podria anar
enlaire perquè feien més pes el sol i la Rita a fora que l’ombra i jo a dintre. I vaig sentir
d’una manera forta el pas del temps. No el temps dels núvols i del sol i de la pluja i del pas
de les estrelles adornament de la nit, no el temps de les primaveres dintre el temps de les
primaveres i el temps de les tardors dintre el temps de les tardors, no el que posa les fulles
a les branques o el que les arrenca, no el que arrissa i desarrissa i colora les flors, sinó el
temps dintre de mi, el temps que no es veu i ens pasta. El que roda i roda a dintre del cor i
el fa rodar amb ell i ens va canviant per dins i per fora i amb paciència ens va fent tal com
serem l’últim dia. I mentre la Rita feia la ratlla a la pols amb la punta del peu, la vaig tornar
a veure amb els bracets enlaire corrent pel voltant del menjador darrera de l’Antoni i fent
tentines entre un núvol de coloms... I la Rita es va girar, una mica parada de veure’m dreta
a l’entrada de la sala, i va dir que tornava de seguida i va sortir per la porteta del pati. Va
tornar al cap de mitja horeta ben bona, encesa de galtes; i em va dir que venia de veure en
Vicenç i que s’hi havia barallat, perquè ella li havia dit que la primera cosa que ha de fer un
noi que es vol casar amb una noia és conquistar-la i no anar a secretejar amb la família, i
que li havia dit que no s’envien flors a una noia sense saber, abans, si ella estarà contenta
de rebre-les. I li vaig preguntar què li havia dit en Vicenç i es veu que ell li va dir que estava
molt enamorat i que si no el volia tancaria el bar i es faria frare.
I vam anar a sopar al bar d’en Vicenç. La Rita duia un vestit blau cel amb pastilles blanques
brodades, i es va passar tota l’estona emmurriada i sense tastar ni un plat. Deia que no
tenia gana. I en Vicenç, a l’últim, a les postres, quan el mosso ja no anava i venia traient i
portant plats, va dir com si s’ho digués a ell mateix, hi ha persones que tenen traça a
enamorar una noia i jo no en tinc.
I amb aquestes paraules la va guanyar. I va començar el festeig. Un festeig com una guerra.
Tot d’una la Rita deia que s’havia acabat el prometatge i que no es volia casar ni amb el
Vicenç ni amb ningú. Es tancava a la seva habitació. En sortia per anar a classe i així que
havia agafat l’autobús, que tenia parada gairebé davant del bar, venia en Vicenç.
-De vegades em penso que m’estima i al cap de dos dies em penso que no. Li regalo una
flor i està contenta i al cap de dos dies li regalo una altra flor i no me la vol.
MERCÈ RODOREDA, La plaça del diamant
Qüestions (75-80 paraules cadascuna)

 Situa o ubica el contingut d’aquest fragment en l’argument de l’obra.

 Quines característiques presenta el personatge de Natàlia-Colometa? Evoluciona
aquest personatge al llarg de l’obra?
 Quines característiques presenta el personatge de Rita? Evoluciona aquest personatge
al llarg de l’obra?
 Descriu les característiques de la veu narrativa en La plaça del Diamant. Relaciona-les
amb les que pugues trobar en aquest fragment.
 Quina temàtica pròpia de l’obra es veu en aquest fragment? Quines altres temàtiques
són característiques de La plaça del Diamant?

15
TEXT 2. ACTIVITATS

I tot anava així, amb maldecaps petits, fins que va venir la república i en Quimet se’m
va engrescar i anava pels carrers cridant i fent voleiar una bandera que mai no vaig
poder saber d’on l’havia treta. Encara em recordo d’aquell aire fresc, un aire, cada
vegada que me’n recordo, que no l’he pogut sentir mai més. Mai més. Barrejar amb
5 olor de fulla tendra i amb olor de poncella, un aire que va fugir, i tots els que després
van venir mai més no van ser com l’aire d’aquell dia que va fer un tall en la meva vida,
perquè va ser amb abril i flors tancades que els meus maldecaps petits es van començar
a tornar maldecaps grossos.
—Han hagut de fer les maletes.. i, amb les maletes, ¡cap amunt!... deia en Cintet, i
10 deia que el rei dormia cada nit amb tres artistes diferents i que la reina, per sortir al
carrer, es posava cara postissa. I en Quimet deia que encara no se sabia tot.
En Cintet i en Mateu venien sovint i en Mateu cada dia estava més enamorat de la
Griselda i deia, quan estic amb la Griselda m’agafen tots els desmais del cor... [...] [E]n
Quimet, així que veia que la conversa s’estroncava, els duia al terrat i els explicava la
15 vida dels coloms i els ensenyava els que eren parella: els deia que n’hi havia uns quants
que robaven la senyora als altres i d’altres que sempre tenien la mateixa senyora i que
si les cries sortien bé era perquè els feia beure aigua amb sofre. [...]
I si els coloms van sortir del colomar i si els vam deixar volar, va ser per culpa d’en
Cintet, perquè va dir que els coloms havien de volar, que no havien estat fets per viure
20 entre reixat, sinó per viure entre el blau. I els va obrir la porta de bat a bat i en Quimet,
amb les mans al cap, semblava fet de pedra, no els veurem mai més.
I els coloms, molt malfiats, van anar sortint del colomar, els uns darrera dels altres,
amb molta por que els paressin una trampa. N’hi havia que, abans de volar, pujaven a
la barana i prenien vistes... Els passava que no estaven acostumats a la llibertat i
25 trigaven a enlairar-se. I només van arrencar a volar tres o quatre. [...] Els coloms, quan
van estar tips de volar, van anar baixant ara l’un ara l’altre i es van ficar al colomar com
velles a missa, a passos petits i amb el cap endavant i endarrera com maquinetes ben
engegades. I des d’aquell dia no vaig poder estendre la roba al terrat perquè els coloms
me l’empastifaven. L’havia d’estendre a la galeria. I gràcies.

Qüestions (75-80 paraules cadascuna)

 Situa o ubica el contingut d’aquest fragment en l’argument de l’obra.

 Quins referents o elements de la realitat trobem (persones, noms de lloc,
esdeveniments, objectes...) en aquest fragment? Tenen relació amb el marc
espaciotemporal general de l’obra (època i espais)?
 Identifica el símbol que apareix en aquest fragment i explica la funció dels símbols en
La plaça del Diamant. Per a fer-ho pots esmentar altres símbols de l’obra.

16