Pau Fernández Carbonell

NIU: 1565550
Notes per a la posada en comú de textos
Biografia

Epictet va ser un filòsof de la Stoa nova que va néixer l’any 50 a.C a Hieràpolis, una ciutat
romana. Havia sigut un esclau i va ser alliberat per un llibert. Mai va tenir dona ni fills i va
viure pobre tota la seva vida per no descarrilar-se del camí auster que es va marcar. Persona
de vida intranquil·la, va acabar superant una coixesa per reuma i va fundar una escola el 43
a.C. L’obra més coneguda d’ell va ser l’​Enquiridió​ ​o ​Manual d’Epictet​.

Precisament, aquest llibre és una mena de col·lecció d’aforismes o de màximes en què se’n
desprèn gran part de la filosofia estoica del moment. Es van tocant diferents temes, entre els
quals hi ha la pietat, les possessions, el desig, la llibertat, la renúncia… Els que pertoquen
stricto sensu ​a l’ètica d’Epictet seran els tractats a continuació a mode de resums sobre el que
se’n diu sobre cadascun d’ells. D’aquesta manera, seran utilitzats de cares a la posta en comú
per tal de fer les comparatives grupals.

La tesi o hipòtesis del text és que aquest pot esdevenir un manual sobre com avançar cap al
que és necessari i suficient per a la felicitat.

El que depèn de nosaltres i el que no

Primer de tot, Epictet comença en el seu manual per fer una distinció important en la primera
secció, “Del que existeix”, com una coexistència del que ens toca viure en el món, i per això
separa “el que hi ha” en dues categories: el que està subjecte a nosaltres i el que no. Aquesta
separació ens interpel·la a que ens prenguem amb responsabilitat les “coses que depenen de
nosaltres” i que apartem les que no. Aquest manual és un compendi de reflexions sobre com
ha de comportar-se l’home enfront del món, no d’una manera descuidada sobre el que passi,
sinó amb un compromís en l’únic que li competeix.

Així, exposa que les coses que de nosaltres depenen són les nostres pròpies accions. D’entre
les quals hi figuren l’impuls, que és aquesta força o empenta d'actuar en alguna cosa; desig,
potser el que genera l’impuls, però més enllà d’això, el desig és una cosa present en nosaltres
a cada moment, que ens propulsa cap al que volem; aversió, seria tot el contrari al desig, això
que ens allunya del que no volem. Tals coses són per naturalesa lliures, res les pot
obstaculitzar i no esclavitzen. Mentre que tot allò que no depèn de nosaltres són el cos,
l’honor, les riqueses... És clar que, hem de tenir cura del nostre cos, però qualsevol cosa que
li pogués passar no dependria de nosaltres, menys encara a altres cossos. El que no depèn de
nosaltres ens lliga, ens esclavitza i estan plenes d’inconvenients. Així és millor no fer-ne
gaire cas perquè ens torbarà i ens farà desviar del bon camí. Es veu clarament que en aquest
primer capítol del ​Manual ​ens convida a que estiguem en una constant reflexió de les nostres
accions: ens anima a examinar si el que fem està lligat al que depèn de nosaltres o al que no.
Si no fem aquest anàlisi constant podem caure en una “fantasia” que només es quedaria en
 Pau Fernández Carbonell
NIU: 1565550
això, en una cosa que no és el que sembla, esvaint-se amb ella la llibertat i la felicitat. Per
això, a les coses que no depenen de nosaltres només podem dir que “en res em pertoquen” i
sobretot, acceptar-les com a tal encara que siguin dolentes. Per tant, si parlem de la llibertat,
aquesta rau -d’alguna manera- en mantenir distàncies de les coses que no podem controlar.

Les passions i la opinió

Epictet menysprea tant la vanitat com la opinió aliena, i diu “suporta semblar estúpid i neci
per coses externes, i no vulguis que et tinguin per savi.” Fins al punt de dubtar de qualsevol
cosa que vingui de l’exterior: “I si sembla que ets algú important per a alguns, desconfia de tu
mateix.” Algú que va ser esclau podia guardar rancúnia envers els amos, però la naturalesa
d’Epictet era essencialment humil: “si algú t’informa que una persona parla malament de tu,
no et defensis del que s’hagi dit i respon-li així: “si només ha dit això, no coneix tots els meus
altres defectes”. Clarament, això es relaciona amb un tema que és recurrent en l’antropologia
humana: l’enveja. Epictet defensa que no hem de sentir enveja mai dels honors, riqueses...etc.
dels demés, ja que són coses que no depenen de nosaltres i podrien ser font de malaurança.
Per tant, propugna un despreci de tots aquests per tal d’evitar caure en desgràcia i ser feliç.
L’opinió aliena és irrellevant, això sembla clar, però Epictet sabia que l’opinió pròpia és una
d’aquelles coses que depenen de nosaltres i a la qual cal prestar molta atenció. De les nostres
opinions sorgeixen les nostres creences i elles són causa dels nostres actes i la nostra forma
d’entendre el món. Llavors, segons aquest filòsof s’ha de saber gestionar a quines opinions
escoltem.
La mort

Davant la mort ens recorda que no s’ha de pensar d’una altra manera: “El que pertorba als
éssers humans no són les coses, sinó les opinions sobre elles. La mort, per exemple, no és res
espantós […], el que nos aterra es la creença que la mort és espantosa. ” Ell mateix ja ho diu:
“Si estimes el teu fill, o la teva dona, digues-te a tu mateix que estimes a un ésser mortal; que
si acaba per morir, no et torbaràs.” Quan un és conscient plenament de què significa la mort,
ja no desitjarà res amb tant fervor. Se n’adonarà de la vanitat de la vida. La mort en sí
mateixa no és res dolent, sinó que és una mala interpretació que en fem.

Moderació

Hem de viure amb moderació, sense servir-nos de tot excessivament. És un altre retorn a
idees anteriors, com el ​mêdén ágan grec que, literalment, vol dir “res en excés”. També té
certes vinculacions amb el terme mig aristotèlic.

La figura del filòsof

Per ser filòsof s’ha d’estar molt preparat. S’ha de ser molt pacient i aguantar totes les befes
dels nostres semblants. Els demés se n’enriuran del que fem, ens creuran arrogants, però en
 Pau Fernández Carbonell
NIU: 1565550
front d’això, Epictet demana suportar i aguantar. És el ​sustine et abstine ​de Sèneca. Es podria
dir que hi ha una mena d’“elitisme” en el sentit que Epictet creu que no tothom està preparat
ni té la naturalesa per a ser filòsof. No és quelcom senzill ser filòsof, i encara menys
irrellevant. És una tasca important que requereix ser menyspreat, no tenir honor, ni càrrecs
grans…

El filòsof és aquell qui espera més de sí, sigui en benefici o perjudici seu, que dels altres. En
canvi, el qui no és filòsof no espera res de sí, sinó tot dels altres. Ell mateix quan li passa
alguna cosa que el perjudica està no culpant-ne als demés sobre la seva desgràcia, sinó que
s’examina a sí mateix per veure els seus errors. Perquè com hem dit, les nostres accions són
allò que depèn de nosaltres mateixos.

Apatheia

Precisament, una de les frases que ha fet més fortuna és la que diu “no demanis que les coses
arribin com tu les vols, sinó desitja-les tal com arribin, i prosperaràs sempre”. El concepte
clau que se’n deriva d’aquest aforisme és l’​apatheia.​ És a dir, procurar l’estat mental quan
una persona està lliure d’alteracions emocionals, l’a​bsència de desitjos, d’afeccions,
d’emocions, de sentiments i de passions. En d’altres paraules, és una manera d’indiferència.
Es relaciona amb aquesta paraula la famosa ​ataràxia q​ ue comparteixen epicuris i estoics.
Això és la tranquil·litat de l’esperit, que és el fi últim dels estoics, ja que produeix l’estat de
felicitat humà.

L’ideal de l’autarquia

Llavors, d’igual manera, Epictet venera la virtut de la fortalesa com la força que em permet
suportar i sobretot acceptar tot allò que em passi. Algunes màximes estoiques tenen a veure
amb l’autosuficiència, relacionada amb la no dependència de la volubilitat humana ni dels
vaivens de la naturalesa. Això és el que s’anomena ​autarquia i és la situació pròpia del ​savi​,
que es basta a si mateix per ser feliç, car no necessita per a això una altra cosa que l’exercici
de la virtut. En aquest sentit, és la independència del savi, que juntament amb l’autonomia
(llibertat) i la ataràxia (impertorbabilitat) configuren les característiques ideals del savi.

Retorn a la Naturalesa

Hi ha un clar retorn i estudi de la naturalesa en Epictet, ja que considera que la societat ha

pervertit els modes d’actuar de l’individu, de manera que aquest no podrà assolir la felicitat si
viu allunyat d’allò que per natura li correspon fer: “estudia també la teva naturalesa i si pot
suportar la càrrega”. Com veiem, la posició del subjecte moral se suposa totalment propositiu
i actiu. És a dir, l’estoic és aquell qui es posa en situació, crea objectius i valora si aquests són
potencialment assolibles. El que compta és que aquests fins siguin petits i accessibles, i no
grans i inaccessibles.
 Pau Fernández Carbonell
NIU: 1565550
Pragmatisme: una teoria moral per a la pràctica

Epictet ja diu que en les coses importants tampoc convé excedir-se en explicacions i posa
l’exemple del banquet: “no diguis com s’ha de menjar, sinó menja com cal”, ja que no hi ha
millor doctrina per als qui t’observen per al filòsof. Una vegada més, s’observen els trets de
la filosofia hel·lenística amb el seu peculiar gir pragmatista. En comptes de teoritzar com
havien fet els seus anteriors, d’ara en endavant, la filosofia es converteix en una eina que
ensenya a viure, que dóna pautes per a dur una vida feliç. Precisament, a l’​Enquiridió,​ Epictet
ja diu “ser filòsof no consisteix en comentar doctrines filosòfiques, sinó en practicar-les un
mateix”.
El paper de la raó

El filòsof romà clarament és “racionalista” en el sentit modern d’avui. Ell creu que els judicis
són una eina de l’home per tal de poder no tan sols aguantar i resistir, sinó també per dur una
vida feliç. Mitjançant la raó, les persones poden examinar si les accions que estan a punt
d’emprendre són realment factibles o no. I evidentment, si ens reportaran felicitat o, per
contra, només ens faran sofrir. Una frase representativa és “home has de determinar en cada
cosa quin és el teu quefer. Mirar els antecedents i conseqüències i només després
emprendre-ho. És així com Sòcrates va aconseguir la perfecció, servint-se de totes les coses
per a la seva progrés, i no seguint sinó la raó.”

Determinisme: què és bo i què és dolent?

També s’hi entreveu un fort determinisme perquè l’esdevenir de l’univers està totalment
determinat: l’única llibertat de l’individu rau en l’actitud amb què s’enfronta al seu destí. Les
categories morals de “bo” i “dolent” són quelcom errònies, ja que tot el que passa, passa
necessàriament. Res és bo ni dolent, sinó necessari per tal que l’ordre còsmic continuï
desenvolupant-se correctament. Si, certament, un considera que està a punt de fer una cosa
dolenta, que la raoni i que no la faci. Epictet considera que l’ésser humà i la natura -en la seva
totalitat- responen als dictats d’un Déu/llei natural, que controla el curs dels esdeveniments.
L’home ha de ser capaç de, a través de la raó, descobrir aquest ​Déu per comprendre la seva
situació i actuar racionalment. La raó és la que ha de permetre retrobar l’harmonia a l’home
amb la natura que la societat li ha fet perdre. S’ha de viure segons la naturalesa i les seves
regles, i això el filòsof romà ho té molt clar (“has de fer el que la teva voluntat decideixi
d’acord amb la naturalesa”). Només d’aquesta manera es podrà assolir la felicitat: vivint
d’acord amb la llei que tot ho regeix i desprenent-se de qualsevol mena de desitjos i anhels
externs i suportant les dolences del món. Una frase interessant que exemplifica l’anterior:
“Que Ell governa el món, de conformitat amb les lleis del que existeix, amb saviesa i amor.
que tu ets aquí per descobrir-ho i accedir de voluntat i de cor, a les coses com que d’Ell
provenen. D’aquesta manera no et queixaràs mai de Déu, i no li fareu d'abandonar-te, sinó
que busquessis a les coses, el designi d’Ell”.
 Pau Fernández Carbonell
NIU: 1565550
Felicitat o eudaimonia

Els desitjos són quelcom a evitar, només són una font incessant de dolor i de malaurança. En
la mesura en què es pugui, han de ser evitats. La tranquil·litat de l’esperit o ataràxia és el fi
últim dels estoics, ja que produeix l’estat de felicitat humà. Paradoxalment, qui sàpiga
suportar “ser menyspreat com un esclau dolent” o ser objecte de burla de la gent, serà feliç,
perquè la seva disposició de l’esperit és impertorbable o apàtica. En relació amb això, trobem
el que per ells és la màxima virtut, la fortalesa, que ens defensarà dels atacs i infortunis que
ens desequilibren del fet de viure en societat. I no només això, sinó que si resistim els
obstacles i abandonem l’ànsia de desigs, que són causa d’infelicitat perquè trasbalsen el
nostre ànim, acabarem obtenint la felicitat donada en un estat de desassossec total. Dins el
determinisme, la llibertat individual rau precisament en l’acceptació del destí. I això és el que
condueix a la felicitat i el que posa en pràctica el bon filòsof.

Conclusió

Tal i com es pot observar, doncs, del llibre se’n deriva la teoria de l'estoïcisme romà, amb la
figura cabdal d’Epictet. ​Hi trobem diverses claus tant per a la fonamentació teòrica de
l’actitud estoica com per a la pràctica quotidiana de la mateixa per arribar a assolir la tant
preuada felicitat (​eudaimonia​), que passa per adquirir l’estat impertorbable de l’ànim
(ataràxia), ser coneixedor de la llei que tot ho governa i controlar l’​apatheia​, principalment.