La mort, part de la vida

Tenim el costum de veure la mort com alguna cosa aïllada de la vida,

però alhora no concebem la vida sense la mort.

La mort fa nosa, tot i que pot aparèixer en qualsevol moment en

qualsevol persona, és un pensament, una sensació que volem lluny de
nosaltres. Molta gent evita parlar dels seus morts o evita de parlar-ne
de la dels altres, com si no haguessin format part de nosaltres, de les
nostres vides.

Tothom que té un ésser estimat mort, hi pensa sovint, amb la mare, el

pare, una germana, una tia, una amistat, aquells que no en tenim, hi
pensem cada dia. Qualsevol gest, fet, ens la recorda. A vegades amb un
gest tan senzill com agafar el setrill de l'oli d'una manera o una altra. I
així i tot,  compartim  poc aquest sentiment tot i que ja forma part de
la nostra vida quotidiana.

Segur que qui està llegint aquestes línies, ja ha pensat amb algú, potser
no tan proper, però prou com saber de què parlem.

Imaginem-nos per uns minuts que no existís la mort, que la vida no

s'acabés mai. Impossible. A priori, un gran disbarat. I a posteriori,
després d'una breu anàlisi, un disbarat més gran.

Hi hauria molts problemes, la visió sobre la vida seria totalment

diferent. Hi hauria un excés de la població, nous plantejaments sobre la
vida i definitivament, ens agradaria morir per deixar espais a noves
generacions.
La mort és la fi permanent de les funcions biològiques que defineixen
un ésser viu.

Per tant, independentment que vulguem que això no passi, la mort és

irreversible perquè no tenim constància que hi ha més vida més enllà
de la mort.

La mort és un tema recurrent, perquè al final, quan parlem de mort,

també estem parlant de vida. Aquest terme  ens fa por a tots i totes, i li
donem molta importància i ens genera respecte, per qui se'n va i per
als propers que es queden. En definitiva, la mort és una de les
situacions que fan aflorar més sentiments i cal saber gestionar-los per
tal de poder acompanyar o ser acompanyats o acompanyades

Doncs, si és tan obvi que tothom es morirà i ningú sap quan

exactament, per què és un tema tan aliè a la nostra realitat?

En canvi, la mort a la ficció està molt, massa frivolitzada. En qualsevol

pel·lícula hi ha morts. I en molts jocs, matar més és sinònim de guanyar.
I en aquests espais, que també formen part de la nostra vida, la mort
no té cap preu.

La mort, molt i gens de respecte

Et demanem que facis un càlcul intuïtiu, i pensis quantes persones
mortes ha vist una persona de 14 anys en la ficció i quants en la
realitat?

Per què creus que és així?

Com creus que hauria de ser?

En la ficció, segur que centenars, perquè la violència cada vegada està

més present al cinema que consumeixen els i les adolescents. 

En canvi, cada vegada s'allarga més l'esperança de vida i cada vegada

és més habitual que no es visqui la primera pèrdua propera fins
passada la vintena d'anys. I també que no es vegi el cos de la persona
difunta. Fet que, en altres èpoques, s'hagués considerat una falta de
respecte.

No tinc clar com hauria de ser: sento psicòlegs i pediatres que

recomanen que els infants siguin presents en els ritus funeraris i altres
que recomanen tot el contrari. Per aixó estic fent aquest curs.

La vida
Què és la vida:

Segons l'institut d'estudis catalans: 

 Vida: Estat dinàmic de la matèria organitzada, caracteritzat
bàsicament pel fet de poder reproduir-se i per la capacitat
d’adaptació i d’evolució davant els diferents canvis en el medi.

Segons la Real Acadèmia Espanyola:

Té moltes accepcions, hem triat les que creiem que s'ajusten més al

nostre objectiu, fins a la novena no s'ajusta al que cerquem.

1. f. Fuerza o actividad esencial mediante la que obra el ser que

la posee.

2. f. Energía de los seres orgánicos.

3. f. Hecho de estar vivo. Le debe la vida a un medicamento.

4. f. Existencia de seres vivos en un lugar. No es posible la vida

en Marte.

5. f. Ser vivo. Hizo nacer la vida en este jardín.

6. f. Manera de vivir. Su hija les cambió la vida.

7. f. Estado o condición a que está sujeta la manera de vivir de

una persona. Vida monacal, de soldado.

8. f. Actividad que desarrolla una persona o una comunidad.

Vida política, social, sexual.

9. f. Tiempo que transcurre desde el nacimiento de un ser hasta

su muerte o hasta el presente. Una larga vida.

Segons l'enciclopèdia catalana:

1  Estat dinàmic de la matèria organitzada caracteritzat

bàsicament per la seva capacitat d'adaptació i d'evolució
davant els diferents canvis en el medi, i pel fet de poder
reproduir-se.

Viquipèdia Catalana:
 La vida és el període intermedi entre el naixement i la mort, tot
i que no té una definició simple exacta, en part perquè el terme
és sovint usat d'una manera molt oberta i amb ambigüitat, com
en els conceptes vida eterna, vida artificial, o vida extraterrestre.

Hi ha moltes definicions, algunes podrien, fins i tot, comportar algun

error, per exemple, totes les vides no tenen les mateixes
característiques. Sense anar més lluny, les mules no es poden reproduir
i estan ben vives.

Així doncs hi ha molts plantejaments que no queden clars només una

evidència: la vida és el període intermedi entre el naixement i la mort.

Una altra evidencia que ens ha ensenyat la mateixa vida és que cada
vida del planeta és diferent d’una altra perquè les circumstàncies i les
experiències personals les fan diferents 

Dites sobre la vida:

"Puja a la barca, amb el teu bagatge, i recorda que la vida és teva" Lluís
Llach

"Que la vida ens doni un camí molt llarg" Lluis Llach

"Fem per la vida que la mort ja vindrà" (dita catalana)

"Viure i viure podràs, però de la mort no t'escaparàs" (dita catalana) 

"En las palabras puedo resumir todo lo que he aprendido acerca de la

vida: que sigue (Robert Frost)

"Aquel que tiene un porqué pàra vivir, se puede enfrentar a todos

cómos" (Friedrich Nietzsche)
"La vida es muy simple, pero nos empeñamos en hacerla difícil" -
Confuncio

"La vida no es la más larga, sino la más rica en buenas acciones" (Marie
Curie)

"La edad, por si sola, no hace a nadie mejor ni más sabio (Isabel
Allende)

"La vida es aquello que te va sucediendo mientras te empeñas en hacer

otros planes" (John Lennon) 

Les creences sobre la mort

Sobre el que hi ha després de la mort no se sap, no hi ha cap certesa
científica ni que hi hagi alguna vida o experiència similar, o de què no
hi hagi res.

En aquest apartat fem un tast molt resumit de cada una de les creences
més importants al llarg de la història i del nostre món contemporani:

Els ibers cremaven els difunts, i després de netejar-los, els dipositaven

en unes urnes en urnes. En les necròpolis s’han trobat formes ben
diverses d’enterraments: tombes cobertes amb pedres, sarcòfags,
àmfores..., i en algunes necròpolis també hi havia làpides i objectes
diversos. També s’han trobat restes de temples i santuaris consagrats
a divinitats protectores.

Per als budistes, la mort és un procés de trànsit que es pot viure de

manera creativa i inspirada. La cerimònia més important és la de
comiat: es prepara un altar amb una imatge del buda Shakyamuni o el
buda Amitabha, amb tres classes d’ofrenes i un retrat del difunt al
centre. Hi acudeixen familiars i convidats i es comença oferint encens.
El monjo oficiant i els seus ajudants reciten oracions i ofereixen mèrits
als mestres zen del passat. Es dona la paraula als assistents perquè
expressin els seus sentiments i, al final, es recita el Sutra del Cor
dedicant els mèrits al difunt, familiars i participants.

A l’Antiga Grècia, hi havia la creença que les ànimes dels difunts,

guiades pel déu Hermes, iniciaven un viatge cap al món subterrani, a
l’interior de la terra, on es trobaven amb el riu Aqueront que havien de
creuar per arribar al regne dels morts, els dominis del déu Hades. Era
costum de posar a la boca del mort una moneda amb la qual el difunt
havia de pagar els serveis del barquer Caront per creuar a l’altra riba
del riu Aqueront.

En el cas dels romans, col·locaven les tombes als afores de la ciutat,

concretament a la sortida d'aquesta, per tant, no buscaven llocs
tranquils ni solitaris, sinó llocs on tots els que sortissin observessin les
tombes i poguessin admirar-les. Algunes tombes arribaven a semblar
cases petites i altres eren molt més senzilles. En algunes ciutats
romanes encara s'hi poden observar les restes d'aquestes al llarg de les
calçades. Així els morts podien restar a prop dels vius, i si calia, saludar-
se o parlar cada dia.

En el poble inca: Morir, per als pobladors del Tahuantinsuyo,

representava un viatge d'una vida a una altra. Aquest viatge era difícil i
necessitaven ajut; el «camaqen» o esperit del difunt necessitava un gos
negre, que, segons la creença, podia veure en l'obscuritat d'aquest
camí, i podia guiar-lo. L'altre món variava en ubicació segons les ètnies,
alguns creien que eren en els cims, d'altres que eren en camps florits.

Es tenia la creença que en l'altre món els éssers humans continuaven

agrupant-se en ayllus i que, per ser tan gran el nombre de difunts,
l'espai i les terres de conreu eren insuficients, per aquesta raó enviaven
el difunt amb objectes que satisfessin les seves necessitats.

El ritu de pichcada es continua practicant en el món andí. Consisteix en

una vetlla de les robes del difunt, al cinquè dia de mort. És el comiat
final, doncs, després de realitzar-se el ritu, ha de retirar-se l'ànima de la
seva última casa.
Quan arriba la mort, la religió musulmana considera que l’ànima
abandona el cos. Llavors, al mort se li tanquen les parpelles, se li
recol·loca la mandíbula i es cobreix el cadàver. Al mateix temps que
s’inicien les gestions per certificar la mort i es concedeix el permís
d’inhumació, s’aplica el ritual islàmic: consisteix en un bany (Gusul), en
la preparació del cos (Takfin), en les honres fúnebres i en l’enterrament.
Per realitzar la rentada, una persona del mateix sexe ho fa amb les
mans enguantades. Es cobreix el cadàver amb una tela i se’l
desposseeix de les seves robes. Es dutxa el cos, primer per la dreta i
després per l’esquerra, prement l’estómac per provocar l’expulsió dels
excrements retinguts. El mort és eixugat amb una tovallola neta, se’l
pentina i se’l perfuma. Pel que fa a l’amortallament, aquest difereix
entre l’home i la dona. L’home és cobert per tres sudaris, que
s’ajustaran al cos amb trossos de tela en forma de fils perfumats.
Mentre que la dona vesteix faldilla, camisa llarga, vel i dos mocadors.

El cristianisme defensa un cel i un infern, on hi anirà la nostra

ànima, però, la nostra ànima és aliena al nostre cos? En la definició
religiosa d'ànima hi trobem: Entitat concebuda com a substància
espiritual, distinta del cos i immortal. També creuen en l'infern, on
es castigaran totes aquelles persones que no han fet bé les coses.
Però el bé i el mal el deixen a criteri de les persones. També hi ha
el purgatori, un entremig.

La creença més científica seria que no hi ha res. Però aquest res, la

ciència no l'acaba de definir la certesa. Totes les definicions de res
esdevenen de la negació d'alguna cosa.
Diverses creences
Com has pogut veure, hi ha diverses creences, i moltes més de les
exposades al punt anterior.

Proposa una tasca a realitzar a la teva aula, on es treballin com a mínim

3 creences que hi hagi actualment a l'aula, si no n'hi ha tantes, mira les
que hi ha a tot el centre escolar. I si tampoc són 3, fes la cristiana, la
musulmana i l'atea.

En el desenvolupament de l'activitat hi ha d'haver:

Un objectiu general

Un o dos objectius específics, segons la realitat de l'aula, centre o

població.

El desenvolupament de l'activitat.

Activitat dirigida a alumnes de CFGS Técnic en Educació Infantil.

M1. Atenció a infants i famílies en risc social

Unitat Formativa 2. Intervenció socioeducativa amb famílies.

Nucli formatiu 5: Intervenció amb famílies en entorns formals.

Objectiu general (o resultat d'aprenentatge) com es diu a Cicles

Formatius:

RA1. Planifica programes i activitats d'intervenció amb famílies

justificant el seu paper en l'educació i el desenvolupament integral de
l'infant.

Objectius específics (o criteris d'avaluació, com es diu a Cicles

Formatius):

1.3. Proposa estratègies, activitats i recursos per afavorir  la participació

de la família i, si s'escau, millorar la seva competència educativa.
1.4. Identifica els criteris educatius, aspectes formals i actituds que
s'han de tenir en compte en relació a la col.laboració amb les famílies.

1.5. Valora la importància de la col.laboració família-institució en els

primers anys.

1.11. Valora la necessitat de mantenir una actitud respectuosa cap a les

diverses situacions familiars.

Desenvolupament de l'activitat:

1. Mirar el curt "Five" a Vimeo:

https://www.facebook.com/stories/2596528620384007/UzpfSVNDOjM
2NDY4MzMyMjIwMjAyMDM=/?
view_single=1&source=shared_permalink

A aquest vídeo veiem 5 nens i nenes, practicant 5 religions, durant 5

minuts.

Per grups de 6 persones (sortiran 5 grups):

- Cada grup ha d'escollir un nen o nena ( no es poden repetir)

- Quina religió practica? Cerqueu informació sobre els ritus funeraris

d'aquesta religió i de quina manera participen els nens i nenes en
aquests ritus.

- Imagina't que aquest nen o nena forma part del teu grup classe. Fa 3
dies que no ve perquè ha mort el seu pare. Demà s'incorporarà a l'aula.
Pensa en com el rebràs i què li diràs, tenint en compte la cultura i
tradició familiar.

Finalment, es posaran en comú les tasques realitzades per cada equip.

Visió de la mort
Com hem pogut veure, i si fem més recerca, veurem molt més, tot el
que envolta la mort, creença, ritus, pregàries..., Van enfocades a
preparar la persona que mort cap al més enllà.
En poques cultures es prepara la persona que queda, aquella que perd
un ésser estimat.

Només s'ha fixat, en algunes cultures, uns protocols de dol, en cap cas
encaminades a fer més lleugera la pèrdua, o fer més agradables els
records. Els únics protocols són de sacrifici, ja sigui vestir de negre
durant un temps, no poder-se aparellar de nou fins als nou mesos...

La cultura occidental sembla ser, per ara, la cultura més enfocada a la

vida que a la mort, podríem dir que és la cultura que està més centrada
en la felicitat individual.

En aquest camí a la felicitat la mort d'un ésser estimat fa nosa, no

sabem com gestionar els sentiments, i, negant-ne l'existència, sembla
que sigui més fàcil aconseguir la felicitat. Quantes vegades, després de
la pèrdua d'una persona estimada, la resta de la gent mira de no
esmentar res que en faci referència, inclús, s'arriba a demanar perdó si
no s'ha sabut contenir sobre el tema.

Si, per exemple, has perdut una germana, algunes persones, quan
parlen de les seves germanes, poden demanar-te perdó per haver estat
insensibles al teu dolor.

I la pregunta que ens hauríem de fer: Si morim, ens agradaria que la

resta de gent parlés de nosaltres? O el record només el desitgem que
es mantingui de forma individual i interna sense compartir?

O sigui, ens trobem davant de dos fets:

- El record i protocols del dol haurien de generar felicitat a la

persona que ho pateix, si més no, alleugerir la pena i dolor.

- Si els morts som nosaltres, voldrem que ens recordin, i

segurament amb un somriure.

El petit príncep
Fragment del petit príncep:
   I quan t’hagis consolat (sempre ens acabem consolant) estaràs
content d’haver-me conegut. Sempre seràs amic meu. Tindràs
ganes de riure amb mi. I de vegades obriràs la finestra, perquè sí,
per gust… I els teus amics s’estranyaran molt de veure’t riure
mirant el cel. Aleshores els diràs: - sí, les estrelles sempre em 
fan  riure! - I es pensaran que ets boig. T’hauré fet una mala
passada… 

Creus que és un bon punt de partida per canviar els processos de dol?

Fes un petit comentari del text i explica com podríem treballar a l'aula
aquest fragment quan algun alumne/a hagi perdut un ésser estimat.

Sí. M'ha recordat a la forma en la que, una professional del tema, na

Xuxa Serra, va començar un dels seus tallers: va posar unes imatges
d'animals en moviment acompanyades de música i ens va fer la
següent reflexió: "Si una persona ha mort és perquè ha viscut:
celebrem la seva vida."

No m'agrada treballar el Petit Príncep a l'aula. El trobo un text massa

llunyà i filosòfic. En moments tan delicats sóc partidària d'activitats més
íntimes: fer un dibuix, un escrit, dedicar una cançó... (depenent de
l'edat de la persona dolient) a la persona que ha mort.

Tasca final
Mira aquest vídeo, i després escriu 3 conceptes clau que hi apareguin.

https://www.ccma.cat/video/embed/3021070/

Jo destacaria:

El propi concepte de mort, com a fenòmen natural, com a part de la

vida. 

El concepte de dol, com a espai d'acceptació de la pèrdua i adaptació a

les noves circumstàncies.

El concepte de por, que fa que no visquem la mort com un fenòmen

natural
Pre-conceptes de la mort, el dol i la infància
Mites sobre el dol en la infància i adolescència
Possiblement, la concepció de la mort que tenim a la nostra societat té
molt a veure amb les idees o mites sobre el dol en els nens i nenes i és
el que ens porta a allunyar-los de l'entorn de la mort per protegir-los,
pensant que així els evitem el sofriment que nosaltres experimentem.

Les nenes i els nens no s'adonen del que passa després una

pèrdua.
Les nenes i els nens no elaboren el dol.
Hem de protegir-los perquè no sentin dolor i sofriment, pel
que és millor dissimular i no mostrar el nostre dolor.

No hi ha res que els impedeixi el dolor i el sofriment d'una pèrdua

significativa. Quan se'ls exclou d'aquesta experiència pensant que
així seran més feliços, estem evitant que desenvolupin les habilitats 
necessàries per enfrontar-se a situacions que inevitablement
tindran d'afrontar en la seva vida i a més els estem ensenyant que
mostrar els sentiments no és bo, que han de fer veure o ocultar les
seves emocions. La millor manera de protegir-los és comunicar amb un
llenguatge adequat a la seva edat, incloure'ls en les activitats
familiars i donar-los espai perquè s'expressin i comparteixin emocions,
rituals ... Sempre acompanyats per una persona adulta.
Es diu: "En la infància no es comprenen els rituals i a més els poden
traumatitzar, pel que és millor que no assisteixin a ells".
El que acudeixin al tanatori, als funerals ajuda als més joves a fer real la
mort de l'ésser estimat. Quan són exclosos dels rituals se senten
oblidats, poden sentir que no són part de la família, que el seu dolor és
menys important.

El dol a la infància
En l'apartat anterior hem exposat tres mites dels morts de familiars i la
relació amb els infants.
Has d'escriure tres frases que tinguin el missatge oposat de què diuen
els tres mites, on es transmeti un missatge positiu.

Els nens i les nenes se n'adonen del que passa després d'una pèrdua.

Les nenes i els nens elaboren el dol

És millor que sentin el dolor i sofriment que comporta la pèrdua i que

elaborin un dol sa i sense traumes

Característiques de la mort
Per a poder fer un dol a la infància i adolescència, han de quedar clares
les característiques que s'han de comprendre per a poder realitzar el
dol:

Irreversible - després de la mort no es torna a viure, cal

comprendre el concepte de mai més.

Universal - la mort afecta tots els éssers vius. Per definició, un

ésser viu neix i mor. Tots i totes ens morirem un dia.

No funcionament - després de la mort el cos deixa de funcionar.

Els professionals de la sanitat no poden fer-hi res.

És incontrolable - la mort no depèn dels nostres pensaments. Per

molt que ho desitgem, la canviarem cap factor de la mort.

Imprevisible - Moltes vegades, es presenta de forma accidental o

després d'una malaltia relativament curta, a qualsevol edat.

Final de la vida - Després de la mort no sabem què passa, hi ha un

gran misteri sobre la continuïtat o no d'una altra forma de vida.

Característiques de la mort
Si vas perdre algun ésser estimat quan eres una criatura, recordes quin
d'aquests aspectes et va costar més d'entendre. Podries explicar el
perquè.
En cas de no ser així, quin aspecte creus que deu ser més difícil de
comprendre? Per què?

El meu avi va morir quan jo tenia un any. La mort sempre ha estat

present a la meva vida des que tinc memòria. La família del meu pare
és agnòstica, inla de la meva mare, molt religiosa. Potser per aixó, el
que més em va costar entendre és que no sabem què passa després.

El dol a la infància, fins al 7 anys

Durant els primers anys de vida, les criatures creuen amb la màgia;
fades, superheroïnes, fantasmes, reis mags...

També creuen que les persones grans ho saben tot i ho poden tot.
Sovint se'ls remarca aquesta idea innata.

Respecte a la mort creuen:

 No entenen que sigui universal, la seva rutina els indica que la

seva mare, pare, germanes, germans, sempre estan i estaran allà.
La gent propera no es mor.
 No entenen els fets que es poden desfer, tot el que han
experimentat fins aleshores, es pot arreglar i desfer.
 No han vist morts, creuen que si u conegut mort li demanen, es
despertarà. Relacionen la mort amb el fet de dormir.
 Creuen que el cos de la persona morta, d'alguna manera, segueix
funcionant, que pot sentir fred o calor, que pot sentir, parlar ...
 A vegades se'ls genera un sentit de culpabilitat, com si un mal
pensament pogués provocar la mort.
 La idea que les persones adultes ho poden tot, queda trencada.

Les característiques pròpies del dol en aquesta edat són:

 Si segueixen la rutina i l'estabilitat diària, no notaran tant la

pèrdua, ja que no entenen el concepte de mai més.
 De tant en tant preguntaran per la persona que enyoren, se'ls hi
ha de recordar que s'ha mort.
  Sentiran pena i indiferència de forma saltejada, cal donar confort
en el moment de pena. Què no és un sentiment dolent.
 Amb el joc i diferents activitats podem fer sortir alguns
pensaments i sentiments ocults.

Frases infantils
Les característiques d'aquesta edat comporten algunes demandes que
no entenem.

Imagina que s'ha mort la teva mare, sempre que el teu fill estava
malalt, el cuidava la teva mare.

Després de mort, un dia que es posa malalt, diu:

"Anem al cementiri, segur que quan l'àvia em vegi amb febre em

cuidarà"

Exposa tot el que faries amb aquesta criatura i el que li diries perquè
entengués que no la portaràs al cementiri.

Li diria que l'àvia ja no el pot cuidar perquè ha mort, i que no la tornarà

a veure més. Que el que sempre estarà amb ell és el seu record, i això
no està al cementiri, està a la seva ment. Li diria que tanqui els ulls i
recordi l'àvia: l'ajudarà a sentir-se millor.

A partir dels 7 anys

En aquesta edat les criatures passen d'un pensament màgic, on tot és
possible, a un pensament més concret. Partint de la realitat que
coneixen.

També comença a ser molt important la colla d'amics i amigues. Com

que és un tema poc treballat i desconegut, a vegades, alguns nens o
nenes tenen por, o pànic, a sentir-se diferents i no ser acceptats per la
resta.

A partir dels 7-8 anys ja es comencen a preguntar si això de la mort és

universal i els hi pot passar a ells. Aquesta afirmació, segons la
sensibilitat de cada infant, pot generar pors, tot i que la majoria veuen
la mort com de persones grans i encara els falta molt, no cal
preocupar-se.

En aquestes edats, ja entenen que el cos mort no dorm, sinó que no

funciona.

Necessiten saber, per la curiositat que els caracteritza, les explicacions

de tot. I la mort, és una de les grans incògnites de la humanitat. Tot i
que moltes creences donen la resposta i així satisfer el neguit de la
incertesa.

El dol, en aquesta edat, ja el podem tractar de forma natural, parlar-ne

com un fet de la mateixa vida.

Sempre amb molta assertivitat i confort, sobretot a aquells infants que

han patit una pèrdua propera.

També cal, si fos el cas, de treballar el grup que envolta la persona que
està patint un dol. De forma natural, i demanant comprensió a la resta
del grup. En algunes ocasions, els membres del grup no saben com
comportar-se amb qui passa el dol i l'actitud més fàcil, si més no, més
còmoda, és ignorar aquella persona i allunyar-se-li.

La criatura que passa el dol, evidentment vol el consol de les persones

adultes properes, però el que realment desitja a l'escola, és l'acceptació
al grup, a ell com a persona diferent de forma temporal.
En aquesta edat, seria interessant treballar la mort; el cos humà sense
vida, com un fet universal i normal..., fet algun mural, presentació,
dossier, en cas que no hi hagi cap cas. Si hi ha alguna persona
afectada, cal enfocar la classe a les necessitats d'aquella persona.

No menyspreem la mort d'animals de companyia. Aquesta pèrdua serà

molt diferent segons el paper que ha fet l'animal a la vida de la
criatura.

La mort del pare de l'Ansu

Imagina que estàs en una aula de nens i nenes de deu anys. S'ha mort
el pare de l'Ansu, un nen que pertany a una colla de 7-8 criatures.
Comences a detectar que el marginen perquè no saben com tractar-lo.

Pensa una activitat a fer amb el grup per tal de revertir aquesta
conducta marginadora.

Explicaria els contes "La lluna d'en Joan" o "El camí de la Lua",  i
després parlariem en grup sobre els sentiments que ens ha generat i
què nessessiten en Joan i la Lua (tots dos protagonistes oerden el pare)
per a sentir-se millor.

A l'adolescència
Entenem l'adolescència per aquella edat entre la maduresa infantil i
la maduresa adulta, on les persones canvien. El seu cos comença a
desenvolupar els caràcters sexuals secundaris, es desenvolupa
l'orientació sexual, en l'àmbit de valors, s'acostuma a qüestionar-ho tot,
o gairebé tot.

Algunes persones, en aquestes edats pateixen molt, no s'agraden

físicament, els agradaria més acceptació o reconeixement per part del
grup. 

La comprensió de la mort i l'elaboració del doll és similar a  la d'una

persona adulta i també ho són les seves reaccions, si bé les emocions
les viuen més intensament.
Tenen un gran interès pel que succeeix després de la mort, si hi ha o
no vida després d'ella ... L'adolescència és una etapa de canvi i transició
cap a la independència del món adult pel que en la relació amb els
pares i mares hi ha més conflictes. Això pot ser l'origen de sentiments
de culpabilitat si ocorre la mort d'un dels progenitors o persones
properes.

Són conscients de la seva pròpia mort i poden fantasiejar amb ella, i 

fins i tot pot aparèixer la idea el suïcidi com una sortida al seu patiment
o als problemes ocasionats per la pèrdua. Recordem que el suïcidi és la
primera causa de mort entre nois i nois de 12 a 18 anys

És freqüent que no vulguin compartir amb les persones adultes les

emocions derivades de la pèrdua, per considerar que no necessiten els
altres, o per no voler mostrar-se vulnerables davant d'ells.

No volen ser diferents dels seus iguals. Tenen por que, si després de la

pèrdua d'un ésser estimat expressen el seu dolor, s'interpreti com un
signe de debilitat o no vagin a ser compresos pels seus companys i
companyes. Una mort massa propera fa nosa, per la dificultat de gestió
dels sentiments, tant en l'àmbit individual, com en el públic. Per
exemple, volen mostrar indiferència, de què ho tenen tot superat i/o
controlat i després els ve el sentiment de culpabilitat per haver tingut
aquests sentiments. Les noies ploren com a sortida. En canvi els nois,
com que "han de demostrar" que són homes, no ploren, i  a vegades,
ho fa en solitari.

També hi ha a resposta contrària, fent-se la víctima i així és el centre

d'atenció dels amics i amigues. Que ja és positiu sempre que no se
n'abusi.

Aquest tipus de situacions poden suposar que l'estudiant o adolescent

renunciï a viure el seu propi dol.

Després de la mort tendirà a enaltir les qualitats de l'ésser volgut que

ha mort, oblidant d'altres aspectes no tan agradables o més conflictius,
que poc abans de la mort constituïen la base d'una crítica intensa. Es
poden sentir pressionats/des per comportar-se com persones adultes.
El procés és molt diferent si el dol és compartit. Quan hi ha un mort a
l'aula o a un grup d'amics i amigues, el procés de dol és compartit, no
fa nosa, i no crea sentiments de culpabilitat. La mort dins d'un grup,
acostuma a unir el grup, per a poder compartir el dol.

La lídia
La Lídia té catorze anys, està cursant 2n d'ESO a l'institut. En un
accident de motocicleta ha mort la seva germana dos anys més gran
que ella.

Sovint discutien per com vestia la Lídia.

Pensa i exposa dues reaccions pròpies de l'edat, una acceptable i una

altra que no hauries d'acceptar i caldria gestionar.

Acceptable: que li costi prestar atenció, que oblidi deures, exàmens i

baixi el  seu rendiment.

Shauria de gestionar: que es senti culpable per la mort de la seva

germana, ja que discutien sovint

Mira aquest vídeo i escriu 3 idees clau que s'hi exposen.

“La muerte explicada a los niños, niñas y adolescentes”

La mort d'un company a l'aula

Tot i que és menys freqüent, també moren cada any menors, sigui per
accidents, per malalties o suïcidis.

Si la mort passa a l'escola o institut caldrà avisar de seguida l'equip

directiu i activaran algun protocol de gestió.

Dins del grup que ha patit la pèrdua:

Els funerals, més o menys conservadors, més o menys encertats, ens

serveixen per acomiadar-nos de forma col·lectiva d'un ésser estimat,
també per acompanyar les persones més properes.

Per això és interessant celebrar algun tipus de comiat.

Per part de la família, segurament se n'està organitzant algun, i potser
els agradarà que alguns companys/es de la classe hi participin, o potser
no. Cal respectar en tot moment les preferències de dol de la mateixa
família.

Si estem entre adolescents, i la família ens ho permet, es pot preparar

un escrit per la mateixa cerimònia. Si són més menuts, cal analitzar-ho.

També es pot celebrar un funeral al centre, ja sigui de forma estàtica, ja

sigui en un temps concret.

Es pot posar una taula, com si es tractés d'un altar, i deixar-hi objectes
que ens relacionen amb el difunt.

També es pot fer en post-it en una paret o a un arbre confeccionat per

al moment.

També es pot fer un mural amb fotografies del grup on hi hagi el

company desaparegut.

Decidir quan s'acaba i es retira tot és difícil. Per això, si no fa nosa,

s'aconsella esperar el final de trimestre. Ningú veurà que es fa de tot el
material que s'ha elaborat expressament per aquell fet.

També pot ser una activitat d'una tarda. On el grup-classe prepara un

vídeo a partir de fotografies i escrits, o bé, llegeixen fragments buscats
o escrits.

Es reuneix tot el centre, es fa un minut de silenci, i es procedeix a la

petita cerimònia.

En aquesta edat, cal recollir, si és el cas, les propostes dels nois i noies.

En un enterrament d'un company de catorze anys, tots els nois i noies

de la classe, i molts del mateix nivell de l'institut, van anar a la
cerimònia amb una rosa vermella, i un per un la va anar deixant sobre
el taüt. Havia estat una idea d'ells i va ser molt emotiva.

Si estem entre nens i nenes més petits. No assistiran al funeral i els

costarà entendre perquè no torna. Si ja saben escriure, es pot fer com
un arbre, o tancar cada dia un sobre amb tot el que els agradaria dir al
company/a que ja no hi és.

Si són més menuts, es pot suplir amb àudios. El que vulguin dir es pot
gravar en un mòbil i fer-ne un recull.

Els dies següents poden ser estranys, molt diferents. Cal tenir
sensibilitat i flexibilitat amb la programació. En moltes classes deixen la
cadira buida durant aquell curs. Per recordar la persona desapareguda.

La mort a l'aula
Imagina que estàs en un grup de 5è de primària o 3r d'ESO. El dijous,
quan arribeu a l'escola, us comuniquen que l'Eduard ha patit ha estat
atropellat i finalment, a primera hora del matí, ha mort.

Falten 15 minuts perquè entri la canalla. Com et prepares? Què podries

proposar?

Tant en una edat com en una altra. Són prou grans per a escriure i no
hi ha temps per a païr una notícia tan colpidora i preparar quelcom
més elaborat. Demanaria que cada company/a escrivís un missatge de
comiat o record, deixaria un espai per a compartir en veu alta
pensaments a qui així ho vullgui, i decidiriem entre tot el grup què fer
amb els escrits.

La comunicació i relació
La comunicació, com a docents, sempre hauria de ser tan assertiva com
sigui possible.

A vegades, cal posar-nos més autoritàries, i altres més comprensives.

Poques vegades deixem passar algunes actituds inapropiades per

l'edat.

Però, davant d'una mort, on la canalla no sap gestionar gaire o gens les
emocions, ens podem trobar amb actituds que d'entrada serien
inacceptables, però, en aquesta situació ens cal més tolerància, i saber
actuar amb més assertivitat que del costum.
Alguns principis bàsics a tenir en compte en la relació amb els nostres
alumnes:

Coordinació, cal que tots els docents siguem igual de tolerants i

permissius, per donar coherència a la nostra actuació.

Mirada i escolta sensible. Cal observar com actuen, el llenguatge no

verbal, i escoltar el verbal. A vegades hi ha actituds violentes, que sense
permetre-les, les poden entendre i reorientar.

Flexibilitat, no cal aplicar la programació curricular tal com l'havíem

planificat a l'inici del curs. Pensem que també eduquem en valors, i el
respecte a la mort i el dol és un gran valor.

Comunicació, sempre, millor comunicar-nos, i tenir molt present la

nostra comunicació no verbal, els gestos, mirades, abraçades...

Respecte, cal respectar a la persona que està vivint un dol, encara que

a vegades, aquesta persona no ens acabi de respectar, sobretot i és
adolescent.

Generositat, això ja hauria de ser per si sol una característica de tot

docent. Però en situacions límit, ens cal ampliar aquesta generositat

Seguiment, segurament la persona o persones que passen un dol fan

un procés, més o menys llarg. Cal seguir-lo per si hem d'actuar en
algun moment.

Present i futur, cal viure el present, passar el dol en el moment que

toca, però sempre de cara al futur, intentant normalitzar la pèrdua
sense faltar el respecte al procés de cadascú.

Quin hi afegiries?
En l'apartat anterior hem exposat uns principis bàsics.

Pensa alguna característica pròpia d'un docent que també seria

interessant afegir com a principis bàsics.
I raona l'elecció.

Empatia: la persona que comunica els seu sentiments necessita sentir

que la persona que l'escolta, l'entén. Només amb l'escolta activa no hi
ha prou. Cal anar més enllà

Treball individual
A vegades, per fets que passen a la vida, ens cal fer algun tipus
d'intervenció en l'àmbit individual.

El primer cas que en ve al cap, quan a una persona, sobretot si és

una criatura o jove, se li ha mort algú molt proper, ja sigui la mare,
pare, germana...

Per deducció pensem que sent pena, i tristesa, ja que és el que el

nostre sentit comú ens diu. Però, els sentiments de les criatures són
immadurs, i si tenen algun sentiment políticament no correcte, també
l'expressen o el senten. Si una persona adulta se li mor la parella, i en
certa manera se sent alliberada, en cap moment expressarà aquest
sentiment, mirarà de dissimilar-lo. Mirarà, que de forma explícita, la
gent del seu voltant, pensi que està trista.

En les criatures o joves també és així?

L'experiència ens diu que no. Diguem que són persones més sinceres a
l'hora d'expressar els seus sentiments.

Primer que cal tenir en compte, si no expressa de forma explícita un

sentiment, no li hem de suposar. Plorar no és una forma explícita de
cap sentiment, només ho és del fet que existeix un sentiment negatiu
que els fa nosa.

No hem de fer-los expressar cap sentiment de forma forçada. A

vegades, les paraules de consol dirigeixen les paraules de la persona
consolada.

Aquests són alguns dels sentiments que pot tenir una criatura envers
una mort propera:

- Pena i tristesa, per la situació.

 - Soledat, si aquella persona convivia moltes hores amb la criatura.

- Incertesa, no saber que passarà amb ell/a

- Ràbia, per tot el que ha passat

- Culpabilitat, per si en algun moment de discussió en el seu

interior havia desitjat la mort de forma innocent.

- Culpabilitat, per si després d'una llarga malaltia desitjava que es

morís d'una vegada.

- Por, sobretot en cas d'accident, pensant que demà pot ser un

altre.

- Indiferència, sobretot a l'escola o institut. Encara no ha assumit el

fet

- Enveja, als altres no els ha passat.

Segur que n'hi ha molt més. Aquests sentiments no van sols, a

vegades, es barregen dos o tres sentiments sense saber-los separar,
poden tenir tristesa i ràbia de forma simultània. 

Quan una forma té o pateix un sentiment, no l'expressa, inclús mira de

dissimular-lo.

Una nena o un jove, a l'hora de manifestar un sentiment, pot tenir

diversos formats:

- Plorar de forma desconsolada, fet que ens indica que alguna cosa
passa i no ho dissimula.

- Emocionar-se sovint

- Conductes disruptives per cridar l'atenció.

- Passar a ser una persona molt, massa interactiva

- Passar a ser una persona massa, molt passiva.

- Baixar el nivell escolar

 - Començar a faltar a classe

- Canvi sovint d'humor

...

No podem tractar aquestes actituds de forma simple, si hi ha alguna

raó de fons, com una mort propera, que les motiva.

Nosaltres som docents, i si cal, hem de proposar algun diagnòstic al

psicòleg de l'escola o en algun servei exterior.  No s'hi val improvisar
per solucionar el tema del moment. 

El segon cas, seria la por a la mort pròpia.

Alguns infants i joves, tenen por a la mort pròpia. Han viscut alguna
experiència que els hi indica que això de la mort pot venir en qualsevol
moment.

Aquesta por pot aparèixer en qualsevol moment. En aquest cas, els

sentiments possibles es reduirien a por, ràbia...

Cal saber detectar de forma explícita aquesta por. I treballar que sí, que
això ens pot passar a tots, però que mentre no passa, podem aprofitar
per viure. 

Si aquesta por és incontrolable, i genera canvis de conducta, val la

pena consultar algun psicòleg, i si cal, proposar un tractament.

El tercer cas seria la mort d'aquells éssers que la societat no

permet la tristesa.

Un cas molt típic és la mort d'una criatura abans de néixer, gairebé no

es permet ni fer el dol a la mare.

En el cas de les criatures, a vegades és l'animal domèstic. Algues

persones generen uns sentiments molt forts cap a un animal de
companyia. I quan aquest es mor, passen un dol gairebé igual que si
fos una persona.
Algunes criatures, a part de sentir alguns dels sentiments anteriors,
se'ls hi desperta una ràbia de tot el torn que fa com si res no hagués
passat. En aquest cas cal tenir cura. Si és un nen o nena, potser seria
interessant fer com un petit homenatge a la bèstia a l'escola, per
exemple, que la criatura faci un dibuix d'ella i la bèstia, o que porti una
fotografia, i la pengem a l'aula.

També hem de controlar si la seva actitud canvia, i actuar al respecte.

Sentiments
Imagina que ahir, per la televisió, van donar la notícia d'un noi que
havia entrat a la seva antiga escola i havia disparat a nens i nenes i
alguna mestra.

Una nena de la classe havia vist la notícia, i li va agafar molta por a la

possibilitat que passi a l'escola. 

Si ets de primària, imagina que té set anys. Si ets de secundària, quinze.

Comença a faltar uns dies, i quan torna, descobreixes que està molt
impressionada per aquesta notícia. 

També veus que parla més a classe del que parlava abans.

Escriu que faries, primer per detectar el que passa, i un cop descobert,
quina relació tindries amb ella, o quin consell li donaries.

Amb una noia de 15 anys que no ve a l'escola, la primera cosa que faria
seria trucar a la família per tal d'informar-la de les faltes a classe de la
seva filla, i interessar-me pel seu estat de salut i pel motiu de la falta. 

Si es tracta d'una fòbia escolar, la família sol estar al cas i consentir la

situació. En cas que no ho estigui, cal saber on està aquesta noia
durant les hores lectives i amb qui. Demanaria a la família que deixés
de justificar les seves faltes, ja que l'institut és un lloc segur. També els
hi recordaria que per més de 30 faltes no justificades intervé Serveis
Socials.

Per últim, demanaria parlar per telèfon amb la noia i la convenceria per
a que tornés a assistir al centre parlant-li de la preocupació de les seves
amigues i del mal emocional que s'autoinfringeix al no assistir al
centre. També li demanaria què considera que podem fer des del
centre per a que es trobi més segura (canviar-la de lloc, d'aula, posar-li
una tutoria individual...) i li oferiria els recursos que estiguin al nostre
abast per a que es trobi més acollida al centre.

Treball col·lectiu
La mort no figura com a contingut a les competències bàsiques en
valors, ni a primària ni a secundària. La paraula "mort", només hi
apareix en ambdós documents en la part introductòria una sola vegada
i fora de context.

Nosaltres creiem que és un tema prou important i que hauria d'estar

dins de les competències de valors.

Quan s'ha de treballar la mort a l'aula?

Aquesta pregunta té diverses respostes, dependrà de quants docents

hi vulguin participar, el compromís del tema amb la direcció...

Si hi ha algun fet que ho provoqui, alguna mort propera, algun noi o

noia que ha canviat molt d'actitud i preocupa a la resta de grup... En el
temps que estem passant, amb la covid 19 tan propera, molt
probablement la mort hagi estat present a casa de molts dels nostres
alumnes.

Si no és el cas, és interessant dedicar alguna part del temps lectiu a

treballar la mort. 

Pot ser una estona qualsevol, no cal determinar gaire quan s'ha de
treballar, però us deixem algunes propostes que us poden ser útils:

- En hores de tutoria, de forma no organitzada.

- En hores de classe, no ha de fer por perdre hores de classe curricular

si fem matèria alternativa que pot ser molt enriquidora.

- Ho podem treballar en una setmana diferent, cultural, de valors...

- També ho podem treballar als volts de l'1 de novembre, dia de la
mort. Molts dels nostres alumnes visiten els cementiris on hi ha els
seus familiars.

A continuació pots veure un filmet d'un taller sobre la mort realitzat a

una escola.

Algues idees per treballar al mort de forma col·lectiva:

- Fer un debat oral, coordinat pel docent.

- Parlar de les experiències individuals

- Plasmar com veuen la mort a partir d'un dibuix, d'un text

- Analitzar frases sobre la mort.

- Si alguna persona vol explicar la seva experiència, com a punt de

partida.

- Passar algun vídeo sobre la mort.

Si ets d'educació secundària o de cursos alts d'educació primària:

A Verges, cada dijous sant, celebren la dansa de la mort. En aquest

vídeo es pot veure aquesta dansa.

https://youtu.be/pRj1dmaCslI

Pensa unes preguntes a partir del vídeo per iniciar un debat sobre la
mort a l'aula, adaptat a l'edat del teu alumnat. Escriu aquí les preguntes
que has pensat.

Si ets d'educació infantil o de cursos inicials d'educació primària:

Mira aquest conte:

https://youtu.be/mu-sgHcrwJ0

Pensa que faries a partir d'aquest conte amb el teu alumnat. Amb
quines preguntes iniciaries la tasca?  Escriu aquí les preguntes que has
pensat.
Em situo a una aula d'E.P. Començaria explicant un d'aquests contes en
la seva versió original:

Hansel y Gretel, Blancanieves (dels Germans Grimm), La caputxeta

vermella i la Bella Dormint, de Perrault o L'Aneguet lleig i la Reina de
les Neus, del poeta danés Hans Christian Andersen.

Tots ells tracten la mort, i la tradició popular l'ha esborrada de tots ells. 

Una vegada escoltat el conte, els demanaria si coneixien aquest conte.

Segurament, em contestaran que sí, però diferent. Això em donarà peu
a preguntar quina de les dues versions els agrada més, i segurament
contestaran que els agrada més la que coneixien, perquè la mort no
està present. 

Ara enllaçaria amb el vídeo, i després tornaríem a parlar sobre com

haurien de ser els contes i per què la mort, encara que ens resulti
dolorosa, és necessària.

Protagonisme de l'infant
Una pregunta que a vegades ens fem si la criatura o jove que ha
perdut algú ha de ser protagonista o no de la classe durant uns dies.

La resposta dependrà de la criatura o jove. Algunes persones se senten

reconfortades si són durant algunes estones els centres d'atenció,
altres a l'inrevés.

El que sí que és important és que normalitzem la situació perquè la

resta de companys i companyes tractin a la persona afectada amb
normalitat.

Sovint, quan a algun company a l'aula li ha passat alguna desgràcia, la

resta, davant la incomoditat de parlar-li o la incertesa de no saber que
dir, se'n distancien. Llavors el dolor i sentiments de la persona es veuen
multiplicats. Per això és interessant normalitzar la situació, i deixar clar
que les persones, amb més o menys desgràcies, continuem sent les
mateixes.
Aquest missatge es pot donar de forma col·lectiva, a algun grup reduït
o a alguna persona individual. Podem donar el missatge amb l'afectat
o no a l'aula. I també pot ser la persona afectada qui el dongui.

No es pot decidir com ho farem sense haver analitzat les necessitats de

la criatura o jove afectat.

La Rita
La Rita acaba de perdre el pare en un accident de treball.

Per ara no ve al centre.

Has de pensar com parlaries amb els seus companys i companyes per
fer-li una bona acollida.

Escriu com ho plantejaries.

Primer, passaria llista. Això em donaria peu a parlar del que li ha passat
a la Rita quan arribi al seu nom. Depenent de l'edat, és bo parlar amb
el grup, perquè sovint les adolescents estan molt unides i potser tenen
més informació sobre com ho està vivint la família. Elles sabran millor
que ningú si li agradarà que li dediquem més atenció o si preferirà
passar més inadvertida.

Potser ajudarà que, la primera hora que assisteixi a classe, els seus
companys li expressin el seu recolçament, mentre la noia està
acompanyada de les seves amigues més íntimes.

Tipus de mort
Hi ha molts tipus de mort. Tot i que totes les morts són doloroses per
les persones estimades, algunes ho són més.

Segurament si ens preguntem com volem morir, la majoria

coincidiríem en una edat avançada, al llit i acompanyats dels nostres.
Sí, algunes morts són així, de persones grans, que ja ho han fet tot i
que la seva mort és esperada. Inclús, desitjada si la persona ja no
gaudeix de la vida i a més té dolors.
Malauradament, hi ha molts més tipus de morts, accidentals,
provocades, en persones molt joves, inesperades, imprevistes...

Segons el tipus de mort, la gestió sentimental de qui queda pot ser

més o menys satisfactòria. Quan es mor un fill i una filla, de cop,
d'accident, el dolor és tan gran i difícil de gestionar que hi ha
associacions de pares i mares de víctimes d'accidents de trànsit que
comparteixen el seu dolor per fer-lo més suportable, i per aprendre
conviure-hi.

En aquest tema plantejarem els tipus de mort, i les conseqüències que

se'n deriven.

Alguns tipus no els hem posat, ja que, per sort, al nostre país no passen
mai, si més no, per ara. Com són les morts múltiples esdevingudes
d'una persona que vol venjança, o, la gran quantitat de morts que hi ha
en una guerra. Hem tingut la sort de no viure cap guerra, en aquest
cas, la preparació de la mort, passaria a ser un tema molt important en
el creixement i aprenentatge de les criatures. 

Mort per malaltia, esperada

La mort per malaltia és tant greu com qualsevol altra.  Quan una
persona mor a una edat que no toca és dolorosa per tothom que
l'envolta.

En ser una mor lenta, des del diagnòstic al dia de la mort, els familiars i
amistats es van preparant. En certa manera, comencen el dol el primer
dia.

Però la nostra societat, tot i que sabem quan es morirà una persona, no
en parlem, ni tan sols amb la persona malalta.

Per exemple:

- Quan em mori, els llibres que tinc a tal prestatge els podeu enviar
a la Montse de dalt, segur que li agradaria tenir-los.

- Ai, no hi pensis en això, ningú diu que t'has de morir.

Aquesta resposta, tot i que seria la més universal, és correcta? I com ho
fa una persona que s'imagina que es morirà per no pensar en la mort?
La nostra resposta és aquesta per consolar la persona, o per tancar el
tema que ens incomoda?

Quan hi ha algú malalt, que sabem que s'ha de morir, preparem les
criatures o els anem donant falses esperances fins que arriba el
desenllaç que tothom esperava?

Si la criatura és molt petita, menys de vuit anys, compartir el procés és

difícil. Es pensen que els adults ho sabem tot i tenim solucions per tot, i
a més els metges o metgesses, estan per curar, i curen a tothom. La
pregunta que es fan és per què la meva mare o el meu pare no es
cura? 

Per això, en aquestes edats cal anar dient el missatge a poc a poc,
sense donar mai entendre que no hi ha res a fer. No entendrien que
s'abandoni així a una persona. Cal donar missatges com:

- Està molt malalt.

- Les seves defenses no treballen (explicar que són les defenses

immunològiques).

- Els metges fan el que poden.

I sobretot, si pregunta:

- La mare es morirà?

No cal contestar amb un sí rotund, encara que sigui evident, cal bastir
aquest sí, amb un potser, no ho sabem... I sobretot, amb algun gest de
consol, encara que la resposta sigui molt disruptiva.

També és interessant el contacte amb la persona malalta. Ja que així es

pot anar acomiadant, i es va fent una idea de què les persones, per
molta vitalitat que hagin tingut, també es poden posar malaltes.

A vegades, les criatures, tenen idees estrafolàries, ho han imaginat, o

vist en algun lloc. No cal evidenciar que no serveix per a res. Si un nen
ens diu que potser posant una espelma a la finestra, vindrà vés a saber
qui, val la pena posar l'espelma. Ja la traurem després d'uns dies. 

En persones més grans de nou anys, el procés d'acomiadament pot ser

més sincer, en aquestes edats ja van entenent que les persones adultes
tenim limitacions, que no ho sabem tot i no ho podem solucionar tot.

El jove es pot anar acomiadant i parlant amb la persona malalta sense

restriccions, sempre que hi hagi el respecte corresponent.

A partir dels deu anys, ja es pot anar als tanatoris a acompanyar amics i
amigues que han perdut algun avi (Sempre que l'amic també hi sigui). 

Quan mor la persona, el fet de ser esperada, no fa menys dolor, però sí

que la gestió sentimental és més lleugera. 

I sempre, en totes les morts, compartir el dolor ens ajuda a tots, a

grans i petits. I, també és interessant recordar la persona desapareguda
conjuntament, a partir de fotografies, vídeos, records...

En l'àmbit escolar, podem acompanyar la família, però sobretot donar

el protagonisme que necessiti la criatura o jove. I si ens busca, de
forma dissimulada, cal estar oberts a tot el que ens digui o vulgui que
diem. A vegades, a l'institut, un noi o noia que ha tingut problemes, o
se li ha mort algú, les hores de pati s'apropa a una professora o
professor i comença a parlar de foteses, en el fons està buscant el
consol que no ha sabut trobar enlloc més.

L'Ansou
Al pare de l'Ansou li han diagnosticat un càncer de pulmó. La teva
experiència ja et diu que no té gaire bon final.

Un dia, pel pati, l'Ansou i tu coincidiu. Ell no és de la teva classe, però li

fas 3 hores a la setmana. Us poseu a xerrar, i el noi/nen et comunica les
seves angoixes.

Com actuaries a partir d'aquest moment i en els dies següents?

Si el noi m'ha comunicat les seves engoixes, vol dir que em té
confiança (potser el meu caràcter és més afí al d'ell que el de la seva
tutora, potser la meva assignatura li agrada més...). Jo li donaria
conversa i intentaria calmar-lo. Sense fantasejar, però intentant que
valori els moments que comparteix amb el seu pare i que es quedi amb
els aspectes positius de cada dia que viu amb el seu pare. 

Mort accidentada i sobtada

En la situació de perdre un ésser estimat de cop i volta, en un accident,
les conseqüències a curt termini són molt dures. No cal diferenciar
entre adults i criatures, són dures per tothom.

En el cas de la pèrdua per accident, l'acompanyament cal fer-lo de

forma més intensa. La resta de persones adultes, tampoc estan
preparades, per aquest final tan inesperat.

Imaginem-nos una família; La Lola, mare, en Robert, pare, i la Rita de

divuit anys, en Manel, de quinze anys i la Mariona de set anys.

Un matí s'aixequen i van cap a l'escola, o feina. La Rita va amb un

company seu a la universitat, i tenen un accident greu amb el cotxe. La
Rita mor a l'acte.

Els quatre membres de la família queden molt tocats, amb uns

sentiments que cap dels quatre sap gestionar. Ni la Lola, ni en Robert,
saben redirigir la família, més enllà del que el present obliga, la gestió
de l'enterrament.

Com tractarem a en Manel i la Mariona?

A més a més del sentiment de pena i tristesa, s'hi poden afegir els
sentiments de

- Ràbia cap a un culpable, els accidents, tot i ser inesperats, a

vegades pensem que es podrien haver evitat. Inclús poden sentir
ràbia cap a la persona morta.

- Desconsol exagerat, la figura del pare i mare ha caigut per terra,

la fortalesa que mostraven i control familiar, s'ha enfonsat.
 - Por, al fet que pugui tornar a passar. Qualsevol dia pot començar
amb tota la normalitat, i acabar sent una desgràcia.

Segurament  hi haurà altres sentiments.

Si és possible, anem al funeral, això donarà certa confiança de què

aquesta mort us importa, i reconfortarà, una mica, la criatura o jove.

En aquest cas, cal tenir present quina estructura familiar hi ha al darrere

i estirar-la si és possible. Hi pot haver avi, àvia, tietes, tiets, cosins/es,
veïns/nes.... Si cal, i és relativament accessible, val la pena arribar-si.
Potser una d'aquestes persones també ve pel centre, o té una botiga...
Així, amb una xerrada de quinze minuts potser sabem com està la
situació.

A l'aula cal explicar a la resta de companys i companyes que ha passat i

com podem actuar. És important deixar clar que quan no sabem que
dir, no cal dir res. A vegades, una abraçada amb silenci i seguida de:
Vens a jugar a futbol? És més acollidora que un t'acompanyo al
sentiment après de memòria.  També hem de convèncer que potser el
company o companya estarà diferent alguns dies, i potser plorarà. Cal,
entre tots i totes acompanyar, tolerar i consolar.

Si vol compartir l'experiència, ja sigui de forma individual amb el

docent, amb algun company o amb tot el grup, li hem de facilitar.

Al noi o la nena, els caldrà consol, potser el buscaran o trobaran en

algun adult a l'escola. Cal estar oberts.

Si cal, es pot fer algun treball sobre conducció, accidents...

I respecte al rendiment escolar, molta paciència. Segurament retornarà

als nivells anteriors, però a vegades dura un any aquesta recuperació.

La Maria ha perdut al pare

Estàs a l'aula fent classe amb la Maria, i et demanen a direcció i et
comuniquen que el pare de la Maria ha mort en un accident a la feina.

No saps ni si podrà plegar.

Has de redactar com actuaries, a curt termini li diries, no li diries, com
actuaries, que faries amb la resta de grup...

Crec que és una notícia que ha de donar una persona molt propera, no
la mestra, encara que sigui la tutora. La Maria hauria de marxar a casa
pensant que el seu pare ha tingut un accident i que va a l'hospital. Més
tard, ja se li comunicarà.

De fet, són situacions en les que, fins i tot, s'administra algun

tranquil·litzant als familiars. Fa poc va morir sobtadament el marit d'una
companya de l'institut, i el procediment va ser el següent:

- La van trucar dient-li que el seu marit necessitava una documentació,

que havia de portar d'immediat al CAP.

- Allà l'esperava, a part de familiars propers, la seva doctora de

capcelera, qui, només després d'haver-li administrat un calmant via oral
(una pastilla), li va donar la notícia.  

Ella ja s'esperava una notícia greu perquè és infermera i coneix els

protocols. En aquest cas, crec que ha d'actuar Salut i no Educació. 

Al dia següent, quan la noia ja sàpigui què ha passat, i com

previsiblement, no vindrà en unes dies, ja treballaré amb el grup la
rebuda per a quan es torni a incorporar, com en el cas de la Rita.

Mort per assessinat

La mort per assassinat ve a ser igual que una mort inesperada.

Per sort, són molts menys i és probable que en tota la teva vida laboral
o n'hagis de tractar cap.

Però caldria diferenciar la causa d'aquest assassinat.

Si és producte d'un robatori i acte delictiu pel carrer o en alguna zona

pública, podríem dir que la mort ha estat accidental, tot i que
probablement intencionada. En aquest cas hi haurà un sentiment de
ràbia molt més intens, ja que realment hi ha un culpable. Quan es deté
el culpable, si és possible, aquesta ràbia s'alleugera una mica. 
Però els assassinats dirigits a la persona assassinada fan més mal, molt
de mal. Un cas que es dona sovint, és l'assassinat per violència de
gènere. Podem considerar que es dona sovint en la societat, però és
probable que mai en coneguis cap de forma directa.

En aquest cas, cal, en primer lloc cuidar la criatura a curt termini com si
fos un accident. Però, segons com ho ha viscut, i si ho va saber
preveure i va tenir el sentiment de no saber-ho evitar... val la pena que
demanem ajuda a un professional.

Aquesta criatura necessitarà molt més que un consol, necessitarà una

teràpia apropiada per superar la situació.

Nosaltres ens hem de posar a les mans del servei de psicòlegs i deixar
que ens aconsellin. 

Què t'ha passat, Ivet?

Decret d'inclusiva.

Imagina que tens una alumna que ha vist com el seu pare clavava sis
ganivetades a la mare, aquesta va morir al cap d'unes hores.

Mira l'esquema següent, escola inclusiva,  i analitza en mans de qui o

que et posaries i justifica la resposta:
Per experiència sé que aquests casos arriben a la CAD, formada pel cap
d'estudis, psicopedagog, representant de l'EAP i coordinador
pedagògic. El o la representant de l'EAP fa la derivació a Serveis Socials,
qui deriva a EAIA.

De fet, aquest va ser el procediment que es va seguir amb una noia

que va arribar un dia tard al centre, plorant, perquè un oncle li havia fet
tocaments.

Suicidi
El suïcidi és la mort més dura i difícil de gestionar per les persones que
queden. Inclús generen un embolic de sentiments a persones no tan
properes però que si havien relacionat.

Costa saber les causes que porten a una persona a posar fi a la seva
vida, hi ha qui diu per estima a qui els rodeja, hi ha qui diu que és un
gest de covardia, de por de continuar, i el que sí que se sap és que
algunes depressions porten al suïcidi, maten igual que pot matar un
càncer.
És molt difícil preveure que una persona es vol suïcidar. Un cop
consumat el suïcidi, sí que es troben indicis, com Es va acomiadar, Fa
dies que deia que no valia la pena viure... Però aquestes expressions es
diuen no forma superficial, sense donar el valor que potser tenen en
una persona que vol suïcidar-se. Quantes vegades hem utilitzat el verb
"matar" sense cap mena d'intenció de fer-ho?

També hi ha suïcidis que no són de persones que desitgin suïcidar-se,

senzillament tenen un molt mal moment.

Si pensem en els que queden, la situació va més enllà de la mort, hi ha

un sentiment generalitzat de culpa, com ho podria haver evitat? I
sobretot, d'aquelles persones que sense ser-ne culpables, han provocat
el suïcidi.

Davant d'aquest sentiment cal treballar el tema de:

- Males decisions, segur que totes les persones hem tingut una mala
decisió a la vida.

- Decisions precipitades, sovint decidim massa ràpid i ens equivoquem.

Moltes d'aquestes decisions són reversibles. 

Però el suïcidi és una mala decisió i precipitada, i en cap cas, reversible.

Cal deixar clar que l'única persona culpable del suïcidi és el mateix
suïcida.

Un cop superat o encaminat aquest sentiment generalitzat, cal tractar

les persones properes com si es tractés d'una mort normal.

Un fet que cal tenir en compte el suïcidi en l'etapa adolescent. Hi ha

més morts per suïcidis que per accidents. Aquest és un tema important,
molt, que no fem gaire per prevenir-ho. Aquest tema no el podem
tractar en l'àmbit individual, la prevenció del suïcidi a l'adolescència,
caldria tractar-lo en l'àmbit normatiu des de le sinstitucions, amb un
pla general.

Article sobre El suicidio en la adolescencia: un problema de salud

pública que se puede y debe prevenir
El suicidio es un problema de salud pública y un problema socio-
sanitario de primer orden que también afecta a los jóvenes y
adolescentes, convirtiéndose en la primera causa de muerte externa
duplicando la mortalidad por accidentes de tráfico en esa franja de
edad. Sin embargo, la inversión pública para concienciar y prevenir la
conducta suicida es realmente escasa, aunque, como dice la OMS, el
suicidio es un problema 100% prevenible. Además, España carece de un
plan nacional contra el suicidio, si bien está anunciado. En este trabajo
se describen diversos fenómenos relacionados con el suicidio, tales como
ideación, intentos, autolesiones, entre otros. También comentaremos las
tasas de prevalencia internacionales y nacionales, así como las
principales causas del suicidio y su impacto social y económico.
Posteriormente, se abordan los colectivos más vulnerables, tales como
son las minorías. También se repasan los principales mitos y creencias
relacionadas con el suicidio. Por último, se presentan algunas de las
iniciativas y recursos que existen para prevenirlo en estas edades. Este
trabajo pretende ser una primera aproximación a este problema para
profesionales de ámbitos socio-sanitarios y educativos, de modo que
puedan conocer mejor un fenómeno que está presente en su contexto
laboral.

El suïcidi en adolescents
A la pàgina 50 de la revista enllaçada en el text anterior, hi ha un
esquema dels factors de risc que tenen els nois i noies per cometre un
suïcidi. Alguns són presents a l'escola o institut.

Podries detallar quins d'aquests factors poden variar i millorar a partir

de l'actuació del docent o del centre?

Justifica la resposta.

o crec que els factors sobre els que pot incidir el tutor/a són:

- Trastorn afectiu: es pot detectar a partir d'un bon acompanyament

tutorial, treballant les distorsions cognitives. Caldrà el suport del
psicopedagog del centre i, si s'escau, del CSMIJ

- Absentisme: A tots els centres hi ha un protocol d'absentisme que

s'activa quan l'alumne té més de 30 faltes (hores) no justificades. Es
parla amb la família per tal de saber les causes i també s'informa a
Serveis Socials. En cas de fòbia escolar, el psicopedagog del centre
truca regularment per tal d'aconseguir que l'adolescent torni a l'escola.
Hi ha altres casos que cal atendre als pares...

- Abandonament escolar: cal prevenir-lo controlant l'absentisme i

adaptant el currículum a les possibilitats de cada alumne per tal que el
seu rendiment escolar sigui, com a mínim, suficient.

- Bullyng: cal aplicar el mètode Pikas i aconseguir aïllar (i corregir), als

agresors. 

- Poca motivació acadèmica: cal dissenyar un itinerari personalitzat que

aconsegueixi despertar l'interès de l'alumne.

- Baix rendiment acadèmic: cal adaptar el currículum a les necessitats

de cada alumne.

Morts múltiples
A vegades hi ha morts múltiples, degudes a algun accident o acció
d'algun assassí desesperat.

En aquest cas ja s'activen els serveis necessaris per gestionar els

problemes a curt termini i a mitjà termini. Nosaltres, com a docents,
hem de fer cas del que ens aconsellen.

No fa gaire, hi va haver l'accident del Vol 9525 de Germanwings, on

van morir una classe sencera d'una escola alemanya que havia
compartit uns dies amb una escola catalana.

Institut Giola
Un grup de l'institut Giola, de Llinars del Vallès havia fet un intercanvi
amb alumnes alemanys que van perdre la vida en l'esmentat accident.

Imagina que ets docent del grup, i t'han convocat de forma urgent el
mateix dia de l'accident per tal de crear un protocol d'ajuda a l'alumnat
d'aquesta aula.

Explica quina aportació hi podries fer? 

M'emportaria al grup a un lloc tranquil on es puguéssin agrupar
lliurement (el gimnàs, el pati...). Els demanaria que escrivissin un
missatge de comiat als seus companys. Deixat un temps prudencial,
demanaria si algú vol compartir el seu escrit en veu alta. Després,
donaria un globus a cada adolescent i els convidaria a lligar el seu
missatge al globus, i enlairar tots els globus alhora.

Projecte final
En el teu centre han decidit fer una setmana sobre valors.

T'ha tocat el tema de mort. 

Has de fer una programació, d'unes dues o tres pàgines, on hi hagi els
objectius, continguts, metodologia, espais, material i una possible
avaluació general de l'activitat.

També s'ha de preveure el condicionant que alguna persona propera a

l'alumnat mori mentre es desenvolupa l'activitat.

Ho deses en format PDF i ho penges aquí.

Ampliació:

https://boiraeditorial.com/formacion/pedagogia/explicar-la-muerte-
capitulo-1