Resum Eli

P.
DIFERENCIES INDIVIUALS Eli Santiago Ramirez
MODUL 1. ESTUDI PSICOLÒGIC DE LA VARIABILITAT HUMANA
1) Història
1.1. Antecedents precientífics
Quadre 1. Sistematització dels antecedents mítics i precientífics de la psicologia de les diferències individuals.
Etapes Aportació a l'estudi de la variabilitat Referents

històriques
Antecedents Es reconeixen les diferències individuals i • Astrologia: Ptolemeu (90-168 aC), al Tetràbiblos
mítics s'integren en teories explicatives (no relaciona els signes zodiacals amb trets humans.
científiques).
Antecedents Grècia clàssic- Edat mitjana • Tales de Milet (625-545 aC): partint de la noció
precientífics d'unitat en la diversitat, intentà explicar les
Reflexionen sobre la variabilitat buscant diferències observables.
explicacions racionals (basades en forces • Plató (428-348 aC) a la República, assigna
sobrenaturals, teològiques o naturalistes). individus a tasques segons les seves
característiques pròpies.
Es classifica els individus en funció de les • Teofrastr (372-288 aC), als Caràcters, classifica
seves característiques comunes (diferències els individus segons trets dominants i descriu
grupals), morals o de capacitats. trenta tipus de persones.
• Hipòcrates i la teoria dels temperaments
A l'edat mitjana preval, però, la visió (coneixement mèdic combinat amb filosofia).
teològica que ignora la individualitat.
Renaixement – il·lustració • Juan Huarte de San Juan, Examen de ingenios
para las ciencias (1575). Model teòric,
S'assoleix una visió dualista de l'home en diferències en intel·ligència, diferències de sexe,
què el cos guanya importància. Les selecció de personal... considera tant l'herència
troballes científiques aporten més com el medi determinants de les diferències
informació. individuals en "ingeni".
S. XVII-XVIII • Linné: taxonomia d'animals i plantes basada en

un sistema jeràrquic (constatació de variabilitat i
Aportacions científiques classificació de les diferències).
• Frenologia (Gall): la configuració del cervell
• Història natural: sistematització (segons morfologia del crani) determina
de la variabilitat de les espècies diferències individuals en capacitats
(vegetals i animals). específiques. Importància de la mesura de les
• Medicina i fisiologia: el capacitats, consideració de les variables sexe,
positivisme permet incorporar raça...
variables de diferenciació (sexe,
edat, raça...) en l'estudi i en el
tractament de les malalties.
• Astronomia: primeres dades de
diferències individuals en temps
de reacció (equació personal).
• Fisiognomia i caracterologia
(acientífiques): tipologies i
classificacions dels individus en
funció de trets fixos.
1
P. DIFERENCIES INDIVIUALS Eli Santiago Ramirez
1.1.2. REFLEXIÓ:
• Aportacions precientífiques – destaca l'observació del fenomen i la reflexió sobre aquest: és el punt de partida.
Destaca, també, una visió social del fenomen.
• Tipologies - Rellevants per a la futura psicologia diferencial, van basar-se inicialment en arquetips –descripció de tipus
ideals a partir dels quals es classifica els individus segons si en comparteixin característiques–. Les tipologies són una
manera de classificar en funció de trets comuns i així destacar les diferències entre els individus. Però també hi ha la
intenció d'arribar a predir el comportament dels individus a partir de la seva categorització.
• Influències teòriques - teories d'aquest període han anat influint en models més actuals:
- tipologia dels temperaments d'Hipòcrates → adaptada al segle XIX amb les biotipologies de Krestchmer i
Sheldon, que combinen constitució amb temperament.
- La Frenologia, que estudia el que després seran les grans qüestions diferencialistes, com ara la
influència de les variables sexe, edad i raça en el comportament, o l'aplicació de tècniques de mesura i
de quantificació.
1.2. Antecedents científics: el segle XIX
Quadre 2. Sistematització dels antecedents científics de la psicologia de les diferències individuals.
Disciplines Aportacions Autors rellevants

Psicofísica Les diferències entre individus i la • Fechner (1801-1887): llei de Weber, diferències
constància del fenomen dins del entre individus constants (llei física) en estimació
mateix individu són fets reals i de pes: estabilitat intraindividual.
mesurables. Estudi de diferències
interindividuals i intraindividuals.
Estadística Distribució dels trets físics segons la • Quetelet (1796-1874) estudia variables
llei normal (amb una mitjana que biològiques i socials, i estableix que l'individu
agrupa la majoria). "normal" es situa en la mitjana i que les
desviacions representen "errors de la natura".
Atribució de les diferències individuals
a errors del tret mesurat.
Biologia Importància de l'herència en els trets • Mendel (1822-1884), lleis de la genètica
individuals. mendeliana.
Progressió de les feines taxonòmiques

d'animals i vegetals.
Teories Constatació de variacions entre els • Darwin (1809-1882), teoria evolutiva per selecció
biològiques éssers vius, algunes amb caràcter natural. Obra: L'origen de les especies. Les
evolucionistes adaptatiu. diferències individuals permeten la selecció
natural. Els millor dotats són seleccionats per a
Importància de l'ambient en les reproduir-se. Els ambients canvien també, i
diferències individuals. seleccionen els trets més adients per a la
supervivència.
Fisiologia Aplicació del mètode experimental en • Jackson estableix un model jeràrquic del sistema
l'estudi del sistema nerviós. nerviós central i s'apropa al problema "ment-
cervell".
Aportació de dades pels primers
estudis diferencialistes de la
intel·ligència.
Medicina Creació de taxonomies sobre diferents • Kraepelin (1856-1925), exploració de símptomes
2
malalties físiques i psíquiques i disseny de mètodes d'avaluació, com entrevistes i
(psiquiatria i psicopatologia). tests.
Concepció de la malaltia com un estat

diferent de la normalitat,
quantitativament.
1.2.1. Reflexió final
• Observació i mesura - passar de l'observació de les diferències individuals a la demostració de la seva existència, així
com poder mesurar-les objectivament (base de l'aplicació del mètode cientificonatural).
• Mètodes de descripció i classificació (taxonomies) - les taxonomies ens permeten classificar els individus segons
criteris de comunalitat i, alhora, diferenciar-los segons el grau amb què comparteixen, o no, aquests criteris, la qual cosa
ens permetrà predir-ne el comportament.
• Herència - s'introdueix la força genètica com un altre factor susceptible de ser estudiat. Afegiu-hi també els avenços en
el coneixement progressiu del funcionament del sistema nerviós.
• Darwin i la teoria de l'evolució - Charles Darwin - perspectiva evolucionista: variabilitat –dels trets físics però també de
les conductes– com un fenomen natural, amb caràcter hereditari i adaptatiu. L'ambient també es considera un factor
rellevant per a entendre les diferències individuals, cosa que en facilitarà una anàlisi social.
1.3. Consolidació de la psicologia de les diferències individuals
Quadre 3. Sistematització de la consolidació de la psicologia de les diferències individuals segons els autors més destacats
d'aquest període:
Autors principals Aportacions

F. Galton (1822- • Anàlisi experimental de les diferències individuals (al seu laboratori antropomètric).
1911) • Objecte d'estudi: intel·ligència, mitjançant les capacitats sensorials. Considera la variable
del sexe.
• Dissenya tests experimentals per a mesurar capacitats sensorials, iniciant la tradició
d'estudi del temps de reacció mitjançant la cronometria mental.
• Fa ús de l'estadística en analitzar les seves dades, seguint la corba normal, per fer
classificacions.
• Aplica la correlació i la regressió com a mètodes d'investigació.
• Defensa l'hereditarisme (aplica el mètode d'estudis amb bessons) i l'eugènesia.
• Difon el vessant aplicat de la psicologia diferencial.
L'etapa dels tests mentals

J. M. Cattell • Utilitza per primer cop el terme 'test mental' (1890) per mesurar la intel·ligència.
(1860-1944) • Aplica els mètodes quantitatius en psicologia per mesurar les diferències individuals. És
molt destacable el seu treball sobre temps de reacció.
• Va considerar la necessitat de comparar el rendiment d'un individu en un test mental amb
el rendiment d'un grup d'individus al mateix test: idea de normalitat dels tests
psicològics.
A. Binet (1857- • Dissenya tests per a mesurar capacitats intel·lectuals en nens en edat escolar a França:
1911) test de Binet-Simon (1904), bateria de proves que combinen dificultat amb edat.
• Introdueix el concepte 'edat mental'.
Stern (1891-1938) • Primera publicació sobre diferències individuals (entre individus i entre grups), anàlisi
causal (factors biològics enfront de socials), presentació de dades sobre personalitat i
intel·ligència.
• Definició del quocient intel·lectual (quocient entre edat mental i edat cronològica) com a
3
mesura de la intel·ligència.
L. Terman (1877- • Revisa les escales d'intel·ligència de Binet i les adapta als EUA (escales de Stanford-
1956) Binet).
• Incorpora el quocient intel·lectual a les mesures dels seus tests.
• Aparició dels tests col·lectius, Army Alpha Test (Yerkes).
Període clàssic de la psicologia diferencial
Objectiu: determinar les principals dimensions psicològiques de la variabilitat

Ch. Spearman • Desenvolupa la tècnica d'anàlisi que, basada en la correlació, permet esbrinar si hi ha un
(1863-1945) factor comú que expliqui la relació entre variables.
• Formula la teoria bifactorial de la intel·ligència; concepte clau: factor d'intel·ligència
general o factor g.
L. L. Thurstone • Dóna nom a la tècnica iniciada per Spearman –anàlisi factorial– i la descriu. Desenvolupa
(1887-1955) els mètodes implícits.
• Formula un model de l'estructura de la intel·ligència.
H.J. Eysenck • Representa els estudis diferencialistes sobre personalitat aplicant la tècnica de l'anàlisi
(1916-1997) factorial.
• Formula un model de la personalitat estructurat en tres factors: psicoticisme, extraversió i
neuroticisme.
• És un dels autors més prolífics i influents de la psicologia diferencial, amb un enfocament
psicobiològic (personalitat, intel·ligència, criminologia, parapsicologia, genètica de la
conducta, actituds...).
R. B. Cattell • Desenvolupa els procediments multivariats d'anàlisi de dades i una sistematització de les
(1905-1998) dades correlacionals (data box).
• Proposa un model de personalitat descrit per setze factors primaris (16 PF).
• Descriu un model d'intel·ligència segons dos factors, intel·ligència fluïda (Gf) i
intel·ligència cristal·litzada (Gc).
1.3.1. Reflexions finals
• F. Galton - Referència obligada a la disciplina per la seva feina metodològica –correlacional– i la seva visió aplicada de
l'estudi de les diferències individuals.
• Escola europea i escola americana → (J. M. Cattell, Stern, Thurstone...)

↓
(Galton, Binet, Eysenck...)
- aportacions a l'estudi de les diferències individuals als dos grans constructes tradicionals de la disciplina:
intel·ligència i personalitat.
• Taxonomia, descripció i predicció - taxonomia i per la descripció d'aquells trets considerats font de la variabilitat en
estudi (intel·ligència i personalitat), entesos com a explicació de la conducta dels individus. La predicció de la conducta,
objectiu últim de la psicologia, es basarà en els resultats individuals obtinguts als tests.
• Període clàssic: l'anàlisi factorial - tècnica d'anàlisi dins de la història científica de la disciplina: va ser la impulsora
material dels models d'intel·ligència i de personalitat més importants.
4
2. Concepte
Objectius d'aprenentatge
Objectius generals Objectius específics

Saber quins són els continguts de la Dominar el lèxic de la disciplina, entenent-ne els conceptes genèrics i els
psicologia diferencial conceptes específics.
Entendre la diferència entre els diferents nivells d'anàlisi de la conducta
(resposta, hàbit, tret, tipus).
Saber definir la terminologia metodològica.
Diferenciar entre conceptes referits al rendiment de la conducta i l'estil.
Entendre l'objecte d'estudi de Saber definir la variabilitat humana i els seus objectius d'estudi.
l'assignatura Relacionar l'objecte d'estudi amb els objectius específics: descripció, predicció i
explicació de la conducta.
Diferenciar els tres tipus de variabilitat de la Variabilitat
conducta i les seves característiques. interindividual
Variabilitat
intraindividual i canvi
Variabilitat intergrupal
2.1. Conceptes genèrics i conceptes propis
5
2.1.1. Conceptes genèrics de la psicologia diferencial
Conceptes genèrics de la psicologia diferencial (1)

Individu • Exemplar concret d'una espècie qualsevol d'ésser viu. És diferent de la resta d'individus, té
una organització interna que li dóna unicitat i indivisibilitat.
Individualitat • Combinació única dels atributs que comparteixen els individus d'una espècie, però que en
cada individu es manifesten d'una manera pròpia, característica i única.
Persona • Individu humà concret.
Atributs • Propietats o característiques dels individus. Els atributs psicològics solen identificar-se
mitjançant constructes científics amb significat dins d'un marc teòric determinat.
Dimensió • Espai al llarg del qual es pot definir i quantificar un atribut psicològic, en situar-lo en un
punt determinat de la dimensió.
• En termes generals, la dimensió representa una propietat comuna dels individus; la seva
individualitat es representa pel lloc exacte de la dimensió (mesura) on es situa l'atribut en
cada un.
Variable • Característica determinada que adopta diferents valors.

o – Variables contínues o quantitatives, els seus valors varien dins d'un rang
determinat (per exemple, el pes o el quocient intel·lectual).
o – Variables discretes o qualitatives: els seus valors no són continus sinó discrets i
fixos (per exemple, sexe, raça... valors assignats).
• La psicologia diferencial sol assignar als atributs psicològics que estudia tant conceptes
científics com variables, mitjançant els quals arriba a formulacions teòriques i a definicions
operacionals.
Concepte • Terme lingüístic abstracte formulat per explicar fenòmens observables –per exemple, per
científic identificar atributs psicològics dels individus–.
• Serveix per a descriure i classificar, però també per a explicar i comprendre els fenòmens, i
predir la conducta dels individus.
• L'activitat científica proposa conceptes contínuament, que es van modificant a mesura que
avança el coneixement.
• Si els seus continguts formen part d'un model teòric determinat és aquest que li dóna
significat, i aleshores s'anomena constructe científic.
• La formulació dels conceptes científics parteix de l'observació d'un fenomen i de la
constatació que es repeteix en diferents ocasions. Considerem el fenomen generalitzable
seguint la metodologia científica, i aleshores proposem el concepte científic per referir-nos
a la generalització del fenomen.
Definició • Identificació i mesura dels conceptes científics mitjançant operacions basades en l'aplicació
operacional de tècniques d'anàlisi pròpies del mètode científic.
• La psicologia diferencial estudia atributs psicològics no observables directament sinó és pel
seu efecte en la conducta: la intel·ligència, la personalitat... no tenen una existència real a
l'organisme, per això cal definir-los operacionalment.
Constructe • Tipus de constructe hipotètic força utilitzat en psicologia diferencial perquè explica
mediacional l'esquema bàsic predictiu de la conducta: E-O-R (paradigma d'estudi de la conducta):
6
E- antecedents de la conducta (estímuls).
R- conseqüents de la conducta (respostes).
O- constructe hipotètic mediacional proposat per explicar què passa entre E i R, establint
una relació empírica entre aquests.
Recordeu: O no el podem observar directament, sí els antecedents i les conseqüències, que

podem mesurar per a donar una definició operacional del constructe proposat. En cap cas
s'ha de "cosificar" o "reificar" el constructe, és a dir, dotar-lo de naturalesa material.
• Se'n diferencien dos tipus: constructes hipotètics i variables intermediàries.
Constructe • Constructe mediacional entès com a concepte abstracte que forma part d'una teoria
hipotètic científica. El seu significat va més enllà de la definició operacional, el determina la teoria
que l'ha formulat.
• Proposat per a entendre i explicar els fenòmens observables i mesurables.
Variable • Tipus de constructe mediacional formulat a partir de la generalització empírica.

intermediària • Descriu el que es defineix operacionalment, ja que els seus efectes es constaten en la
conducta, però no està vinculada a cap model teòric. És una variable latent, representa un
atribut o una dimensió determinada.
• Per exemple, etiquetem d'agressiva una persona en constatar expressions verbals i
conductes que entenem amb aquest atribut: agressivitat.
Conceptes genèrics (2) – unitats fonamentals d'anàlisi de la conducta

Resposta Unitat elemental d'anàlisi de la conducta La resposta simple i observable és específica d'una
determinada situació (especificitat situacional).
Hàbit Conducta que es produeix –repeteix– en situacions específiques.
Per exemple, llegir una mica abans d'anar a dormir. Situació específica que es repeteix: anar a
dormir; hàbit, llegir.
Connexió apresa, consistent, duradora i estable entre E i R.
Representa una generalització de conductes longitudinal, a través del temps, que revela estabilitat
(no canvi) en les mateixes situacions.
Tret Constructe mediacional clau en psicologia de les diferències individuals i en psicologia de la
personalitat, entre altres.
Unitat d'anàlisi
en la psicologia • Unitat d'anàlisi de les diferències individuals.
diferencial! • Representa una agrupació d'hàbits i es refereix a conductes que es produeixen amb
independència de la situació (consistents) i del temps (estables).
• Definit per molts autors:
"Dimensió de les diferències individuals en les tendències a mostrar patrons consistents de

pensaments, sentiments i accions" (McCrae i Costa, 1985).
Es pot entendre senzillament com la tendència (disposició personal) a comportar-se d'una

determinada manera al llarg de les situacions i del temps. Això suposa dues condicions força
importants: atribuir estabilitat i consistència a la conducta (estabilitat al llarg del temps,
consistència entre les diferents situacions), enteses en un context de predisposició general que
organitza la conducta de l'individu.
7
• Compleix quatre funcions:
o – Descripció (individus).
o – Classificació (grups).
o – Predicció (conducta).
o – Explicació (conducta).
• Doble definició: teòrica, a partir d'un model científic; empírica, mitjançant l'aplicació de
la tècnica d'anàlisi factorial.
Tipus • Tipus ideal: categoria teòrica que serveix per a classificar els individus segons uns
atributs ideals (arquetips; taxonomies precientífiques).
• Tipus empíric: agrupacions de trets psicològics, amb caràcter més general. Descriuen
diferències individuals segons variables quantitatives que segueixen la distribució normal.
Estat • Resposta complexa de baixa intensitat i duració relativa (minuts-hores). Conductualment

pot semblar una alteració dels trets de l'individu (per exemple, els estats d'ànim poden
modificar el comportament característic d'una persona mentre tenen lloc).
• Diferent de resposta emocional, més intensa i més breu; i de sentiment, menys intens però
més durador.
2.1.2. Conceptes específics
Conceptes específics de la psicologia diferencial

Referits al rendiment de la conducta
Capacitat • Potencialitat, disposició per a executar un determinat tipus de conducta.
(aptitud) • La capacitat s'expressa en la conducta en relació amb un grau màxim de rendiment o nivell
d'excel·lència (a més capacitat, millor rendiment).
• Té un component hereditari alt, reflecteix clarament diferències individuals de naturalesa
biològica.
Habilitat • Competència desenvolupada en la persona, observable en realitzar una tasca.

(destresa) • Es desenvolupa a partir de la capacitat, mitjançant entrenament i l'exercici pràctic
d'aquesta.
• Reflecteix, doncs, diferències individuals de caràcter ambiental: amb una capacitat baixa
però un gran desenvolupament d'habilitat es pot assolir un bon rendiment.
Referits a l'estil de la conducta (conceptes bàsics en psicologia de la personalitat, reflecteixen diferències

individuals)
Constitució • Descriu els components biofisiològics referits a processos bioquímics, fisiològics i
anatòmics, tant estàtics (anatomia, teixits...) com dinàmics (funcions hormonals,
bioquímiques...).
• Representa la variabilitat en la morfologia i el físic.
• Determinada genèticament.
• Relacionada amb el temperament i amb la intel·ligència.
Temperament • Representa els trets bàsics de la personalitat referits a les característiques emocionals.
• Heretable.
• Sotmès a l'efecte del desenvolupament.
Caràcter • Trets referits a valors, sentiments, actituds, creences personals, necessitats.

• Es desenvolupa essencialment al llarg del procés de socialització, però està sotmès al
desenvolupament i la maduració.
• El seu nucli és l'autoconcepte o self, la identitat personal o model d'individu que cada
persona construeix sobre si mateixa (respon a la pregunta "qui sóc jo?").
8
• Format per autoesquemes cognitius que afecten el funcionament quotidià, guiant la
conducta de l'individu i permetent-ne l'adaptació al medi.
2.1.3. Reflexions finals

• Conceptes genèrics
Importants per a la psicología diferencial els que fan referència als nivells d'anàlisi de la conducta (resposta, tret, tipus...),
ja que alguns autors, com Eysenck, han definit una relació jeràrquica entre aquests conceptes que han aplicat als seus
models de personalitat i que, alhora, ajuden a estudiar la conducta segons unitats d'anàlisi.
• Conceptes específics
Bàsics en l'estudi de la variabilitat en la intel·ligència i la personalitat i formen part de la majoria dels models teòrics
proposats per a descriure les seves respectives estructures internes.
2.2. Objectius de la psicologia de les diferències individuals
Trobar regularitats en el comportament dels individus, lleis universals que expliquin el comportament de qualsevol
persona.
I) Descripció de la Conèixer (descriure i classificar) les principals dimensions Es basa en l'observació científica.
variabilitat de variabilitat de la conducta.
2) Predicció de la Conèixer les característiques pròpies de cada individu que, El QI d'un nen pot servir per a
conducta en interacció amb l'entorn, puguin predir-ne la conducta. predir-ne el futur rendiment
acadèmic...
3) Explicació de la Explicar les causes de la conducta, les fonts de la Suposa formular models teòrics
viabilitat variabilitat observada i la seva interacció amb l'entorn. explicatius.
Variabilitat - es refereix al fet ja comentat que entre els individus de qualsevol espècie es constaten moltes similituds,
però, també, molta diversitat.
2.2.1. Variabilitat interindividual (diferències entre individus)
Constatades des de la simple observació (descrites en els antecedents precientífics):els comportaments de les persones
difereixen entre si tot considerant les mateixes coordenades temporals i espacials.
2.2.2. Variabilitat intraindividual (diferències intraindividus)
Variacions constatades en el comportament d'un mateix individu en les diferents variables psicològiques.
9
a) Variabilitat intraindividual diacrònica → canvis constatats al llarg del cicle vital, del desenvolupament de la persona,
i per tant es relacionen amb la variable edat (dimensió temporal) i són canvis irreversibles (causes: maduració,
aprenentatge, envelliment, malalties orgàniques, danys cerebrals...).
b) Variabilitat intraindividual sincrònica → estabilitat al llarg del temps: és la variabilitat pròpia de l'individu i ens indica
com està organitzat en els diferents trets o variables psicològiques. Es refereix a la diferència intraindividual pròpiament, i
no implica la irreversibilitat del canvi intraindividual.
Classificació en funció de la seva reversibilitat:
• Reversibles: ritmes biològics, variacions en la freqüència cardíaca, efectes fisiològics de l'ansietat...

• Parcialment reversibles: per aprenentatge o per determinades malalties.
• Irreversibles: pròpiament els canvis intraindividuals esmentats (diacrònics).
Cal repassar els conceptes d'estabilitat i de consistència de la conducta, la variabilitat intraindividual incorpora el concepte
de canvi i, per tant, els efectes del temps.
2.2.3. Variabilitat intergrupal (diferències entre grups)
Variables de categorització o classificació dels individus segons grups que no són naturals, però que es poden identificar
en el món social.
El sexe és un exemple clàssic, com també ho són l'edat, la raça, l'idioma, la religió, l'estatus socioeconòmic o la ideologia
política, per exemple. Però també es poden fer grups segons les seves mesures en una variable, com intel·ligència o
personalitat.
3. Mètode
Objectius generals i específics

Conèixer com aplica la psicologia diferencial el mètode Conèixer les fases del procés d'investigació en psicologia
científic natural (mètode hipoteticodeductiu).
Diferenciar els dos mètodes d'estudi de la psicologia:
experimental i correlacional.
Valorar la importància del disseny experimental i tenir en
compte les condicions de l'observació científica (i mesura):
objectivitat, fiabilitat, validesa.
Conèixer els dissenys de recollida de dades en estudiar el
canvi intraindividual: transversal, longitudinal i time-lag.
Conèixer les tècniques d'anàlisi Objectius de la Diferenciar els diferents objectius: descripció, classificació,
estadística característiques de la investigació predicció, comparació.
investigació diferencialista Tècniques Descripció: què mesuren en conjunt i en què es basen.
univariades
Tècniques Predicció, causalitat i comparació: diferents objectius,
multivariades diferents tècniques.
Correlació estadística: què és i com interpretar els valors de
l'índex.
Conèixer les tècniques correlatives en funció de les fonts de
variabilitat sistemàtica (data box de Cattell).
Saber què és l'anàlisi factorial i per a què serveix.
3.1. Aplicació del mètode cientificonatural en psicologia de les diferències Individuals
3.1.1. Procediment metodològic: el mètode hipoteticodeductiu
Quadre 7. El mètode científic general i el mètode hipoteticodeductiu

10
Fases generals del mètode científic Mètode hipoteticodeductiu
Plantejament del Definició d'objectius de la investigació. 1. Observació del problema
problema
Definició de les variables en estudi (població, etc.). (etapa empírica: constatació)
↓
Elaboració d'un Referit a la variable que estudiem. 2. Formulació d'una hipòtesi
model teòric
(molt sovint aquest pas requereix la realització (inferència a partir de les dades)
prèvia de tot l'estudi).
↓
3. Deducció de conseqüències
observables més elementals que la
hipòtesi
(etapa racional)
↓
Extracció de la Aplicació de tècniques de mostreig o de dissenys 4. Verificació de la deducció: experiment
mostra experimentals.
Anàlisi de dades Revisió de les dades (detectar possibles errors), (etapa empírica)
elaboració de matrius i aplicació d'estadística
descriptiva. ↓
Estimació de Predicció dels paràmetres de la població de
paràmetres referència.
Contrast Aplicació de tècniques d'estadística inferencial.
d'hipòtesis
Conclusions Presa de decisions, prediccions, continuació de la 5. Formulació d'una teoria explicativa
investigació...
(conclusions)
3.2. Els dos mètodes de la psicologia: experimental i correlacional
11
• Mètode experimental: va ser adaptat a la psicologia per Pavlov i Wundt, en un intent d'aplicar el model de les ciències
físiques i de donar explicacions dels fenòmens estudiats mitjançant experiments que requereixen el control i la
manipulació de variables prèviament definides. Caracteritza la psicologia experimental.
• Mètode correlacional: el van desenvolupar Galton i Spearman, interessats per les diferències individuals,
especialment en la intel·ligència (repasseu l'apartat històric). Tracta de definir l'estructura de la conducta estudiant
la covariació de les respostes, però no en pot estudiar la causalitat, a diferència del mètode experimental. Caracteritza la
psicologia diferencial.
Característiques bàsiques dels dos grans mètodes de la psicologia: experimental i correlacional:
Mètode experimental Mètode correlacional

Objecte Estudi aïllat del fenomen, amb independència de Estudi dels individus com a organismes únics.
l'organisme que el produeix (per exemple, processos
cognitius bàsics).
Mètode Manipulació de variables exògenes o independents Estudi de l'associació entre variables (correlació).
(VI), per constatar-ne l'efecte sobre variables
dependents (VD): relació causa-efecte. S'estudien moltes variables.
S'estudien poques variables.

Objectiu Descriure lleis generals de la conducta. Conèixer les diferències individuals i la seva
estructura.
Pot inferir relacions causals en l'àmbit empíric.
No pot inferir relacions causals en l'àmbit empíric
(sí en el teòric).
Variables Exògenes a l'individu. Endògenes.
Tècnica Experiment: anàlisi de la variància. Tècniques multivariades a partir de la correlació:
regressió, anàlisi factorial... Mesura i quantificació
de les diferències individuals.
Ambient Controlat: laboratori. Natural.
La psicologia de les diferències Individuals es caracteritza, doncs, per l'aplicació del mètode correlacional. És molt
important tenir present que no es pot estudiar causalitat mitjançant correlació, perquè la informació que aporta es limita a
indicar si dues o més variables es relacionen entre si.
3.2.1. L'observació científica: recollida de dades
Condicions que aquesta ha de complir per ser acceptable segons el mètode científic: objectivitat, fiabilitat i validesa.
12
- Observació - procés que fa referència tant a la recollida de dades pels observadors com a l'avaluació i
a la interpretació de les dades recollides.
- Fiabilitat - instrument utilitzat per a recollir les dades de l'observació (test psicològic qualsevol de
personalitat).
- Validesa - l'equivalència real entre el fenomen observat i les observacions –dades– recollides.
3.2.2. Tipus de dades
Cattell va descriure les tres primeres, dades L, T i Q, i Block va afegir-hi la darrera, dades O. La psicologia de les
diferències individuals ha utilitzat especialment les dades Q (malgrat que el mateix Cattell va integrar les dades L, T i Q en
la construcció del seu model de personalitat).
Classificació de les dades segons les seves naturalesa i procedència
Tipus Característiques
Dades L (life) • Dades procedents del comportament de l'individu en situacions quotidianes.
• Observació directa de la conducta (diferents situacions i moments, diferents observadors).
• Observacions sistemàtiques resumides en termes del llenguatge habitual.
Dades T (test) • Dades procedents de situacions experimentals dissenyades per obtenir informació sobre
una determinada conducta mitjançant la realització de proves objectives (el subjecte
ignora l'objectiu de la prova que realitza).
• Validesa aparent limitada.
Dades Q • Dades procedents de respostes a procediments estandarditzats que representen conductes:

(questionnaire) qüestionaris, inventaris o tests de personalitat, etc.
• Limitacions inherents a l'instrument (distorsió de respostes, desitjabilitat social, estils de
resposta com aquiescència...).
Dades O • Dades procedents del judici entre observadors diferents. Requereixen l'acord entre
aquests (heteroavaluació).
(Block, 1993)
3.2.3. Tècniques d'anàlisi de dades en la psicologia de les diferències individuals
Conceptes bàsics de l'estadística:
Població: Conjunt dels individus que volem investigar i que sol ser massa gran per al seu estudi.
Mostra: Conjunt d'individus que pertany a la població en estudi i que la representa, sobre el qual fem l'estudi per a poder
generalitzar després els resultats en la població d'origen.
Tipus de variables estadístiques: Quantitatives o qualitatives.
Estadística descriptiva:
Permet descriure les dades que hem mesurat (complint els criteris abans esmentats), resumint-les i facilitant-ne la
visualització (mitjançant gràfics, taules, etc.). Es poden calcular diferents coeficients estadístics:
• Mesures de tendència central: calculen els valors mitjans –centrals– de la distribució de dades. Índexs:
mitjana estadística, mediana, moda.
13
• Mesures de dispersió: serveixen per a valorar l'homogeneïtat de les dades recollides en relació amb la
mostra que hem utilitzat (si són molt semblants s'apropen a la mitjana de la distribució; si són molt diferents,
se n'allunyen i ens indiquen una gran variabilitat de les dades). Índexs: desviació estàndard, variància.
• Mesures de localització: permeten situar un individu concret dins de la distribució de dades, és a dir,
relacionar-lo amb la mostra. Índexs: quartils, decils, percentils.
• Mesures de simetria: determinen la forma de la distribució. Ens permeten valorar les tendències de
comportament de les dades a mesura que s'allunyen de la mitjana, és a dir, si les dades més variables
tendeixen a un comportament similar al de les més homogènies i, per tant, les dades de la mostra es
concentren a l'entorn d'uns valors determinats. Índex: mesures de simetria, curtosi.
Estadística inferencial:
S'ocupa de la generalització o inferència de resultats d'una mostra en la seva població d'origen, utilitzant
procediments estadístics basats en la probabilitat, segons estimacions relatives a un nivell de confiança. Així, un
cop recollides les dades de la mostra de referència i calculats els estadístics descriptius pertinents, es procedeix a
inferir-ne els paràmetres i, finalment, generalitzar-ne els resultats –o no– a la població.
Tipus de procediments estadístics: de significació o contrast d'hipòtesi, que determinen si la hipòtesi formulada
sobre la mostra en estudi és generalitzable a la població d'origen (en funció de les característiques de la mostra,
contrastos paramètrics com els estadístics de contrast Z i t; no paramètrics com les proves de Mann-Withney per a
dues mostres, la de Kruskal-Wallis per a mostres independents o la de Friedman per a mostres relacionades); la
correlació, els models estadístics i els procediments de l'anàlisi de la variància per estudiar la variabilitat, la
regressió lineal, la correlació, l'anàlisi de regressió i la correlació múltiple...
3.2.4. Variabilitat de la conducta
En observar qualsevol conducta –fenomen– es constata una variabilitat que prové de dues fonts o efectes diferents
(Cattell, 1946):
• Aleatoris (successos deguts a l'atzar, imprevisibles).
• Sistemàtics (mecanismes i processos que actuen conjuntament, previsibles).

Dins d'aquests es consideren tres fonts de variació:
– Situació (variables estimulars).
– Ocasió (moment temporal).
– Persona (variables de l'individu).
Canvi intraindividual i mètodes d'estudi - es relacionen amb processos evolutius dins de la dimensió
temporal, de l'aprenentatge i de la maduració bàsicament, que contribueixen a consolidar les diferències individuals
(la interacció biologia-ambient, al llarg del cicle vital, aconsegueix modular les disposicions innates dels individus i
desenvolupar trets caracterials).
Per a estudiar aquests canvis intraindividuals s'han dissenyat mètodes específics de recollida de dades: les dues primeres
opcions són el disseny transversal i el disseny longitudinal.
- Disseny transversal → Estudia una mateixa variable en grups observats en un mateix moment, comparant els
resultats entre els grups.
14
Els grups es defineixen per l'edat cronològica dels individus (cohorts d'edat, persones que han nascut el mateix any i a les
que se'ls atribueix les mateixes influències sociohistòriques)
Exemple
Fem un estudi sobre l'evolució del QI. Es consideren diferents edats: 18 anys, 35 anys, 55 anys i 70 anys. Es seleccionen subjectes que tinguin
exactament aquestes edats i així es defineixen els grups. S'obtenen mesures de QI en cada grup i després se'n fa la comparació, atribuint a
l'edat les diferències constatades.
- es limiten a descriure, no expliquen.
Limitació greu: si hi ha diferències, són atribuïbles a l'edat o bé a les influències culturals i ambientals associades a l'any
de naixement dels individus? És el que se'n diu "efectes de cohort", que es confonen amb els efectes de l'edat.
- Disseny longitudinal → estudi de l'evolució del QI al llarg del cicle vital. Agafem persones de 18 anys, tornem a fer la
mesura quan tenen 35 anys i, així, fins als 70 anys.
Avantatges: evita els efectes de cohort i permet generalitzar els canvis observats en un mateix individu als observats en
grups d'edat.
- requereix adaptar els instruments de mesura a cada edat i és difícil mantenir un seguiment a llarg termini (se'n diu « mort
experimental », els subjectes no volen participar més, se'n perd el contacte, moren...).
- poden confondre l'efecte de l'edat amb l'efecte del període, factors que afecten tota la població, amb independència de
la cohort o l'edat dels individus (per exemple, una guerra que ocasiona greus efectes físics i psicològics en la població
durant un temps determinat).
- Dissenys time-lag → estudien els mateixos individus amb la mateixa edat, avaluant les variables amb el mateix
procediment.
El problema, però, és que no informen del canvi intraindividual.
3.3. Tècniques univariades i multivariades
3.3.1. Tècniques univariades → permeten descriure la variabilitat entre els individus en un atribut determinat.
Hi ha una sola variable dependent o criteri: s'estudia l'efecte en la conducta de la manipulació d'una variable.
Es basen en l'estadística descriptiva i permeten conèixer la distribució i la variabilitat d'un atribut en la població,
constatant-ne diferències individuals (mitjançant índexs de tendència central, dispersió, etc.).
3.3.2. Tècniques bivariades o multivariades → permeten conèixer la relació entre dues (bivariades) o més variables
(multivariades). La tècnica bàsica és la correlació, però s'han anat desenvolupant tècniques molt sofisticades, com
l'anàlisi factorial que, conjuntament amb l'avanç dels programes informàtics, han permès l'anàlisi ràpid i precís d'una
quantitat de dades impressionant.
15
Podem classificar les diferents tècniques segons si tractem de descriure els fenòmens, de predir-los, de comparar-los o
de determinar-ne la causalitat. La decisió de quina tècnica aplicar és complexa i es vincula amb un conjunt de factors
relacionats amb el disseny d'investigació, amb la naturalesa de les variables, etc.
3.3.3. Correlació estadística, variància i covariància
Correlació → índex estadístic quantitatiu que ens indica el grau d'associació entre dues variables.
La interpretació de la correlació és descriptiva, no permet inferències de causalitat.
D'aquest índex (r) cal considerar:
• Intensitat o força: el valor de la correlació oscil·la entre -1 i +1, en tots dos casos correlació absoluta o perfecta,
dependència total de les variables.
Dins d'aquest interval, r = 0 representa absència de correlació, independencia entre les variables.
Els especialistes suggereixen que per a considerar que hi ha una correlació intensa o forta s'ha d'obtenir un valor de 0,80,
amb independència que sigui positiva o negativa; a la pràctica, podem considerar que un valor de 0,50 ja és prou intens.
• Direcció o sentit: la correlació pot ser positiva o negativa, i indica el sentit de la relació entre les variables.
Si és negativa (-1 a 0), es refereix a una relació inversa, quan una variable augmenta l'altra disminueix.
Si és positiva (0 a 1), la relació és directa, totes dues augmenten el seu valor alhora.
Variància → reflecteix la magnitud de la variabilitat d'una variable, la dispersió de les mesures registrades en una
mostra.
La variància d'una variable pot explicar-se per una altra variable si totes dues es correlacionen.
Conèixer la variabilitat de les dades permet contrastar els efectes de les manipulacions experimentals i conèixer
l'existència de trets i de capacitats psicològiques.
La tècnica de l'anàlisi de la variància (ANOVA) recull diferents models estadístics –és bàsica en l'anàlisi multivariant– i
s'utilitza per a comparar les mitjanes de dos o més mostres independents.
Covariància → descriu la variància creuada entre dues variables.

Compara els resultats de dos o més grups, segons una variable quantitativa, tenint en compte els possibles efectes en els
resultats d'altres variables (covariants) presents a la investigació.
3.3.4. DATA BOX (matriu bàsica de dades)
R. B. Cattell (1946): sistema per a resumir estratègies i organitzar un disseny d'observació i d'anàlisi de dades.
Considerant les tres fonts de variabilitat sistemàtica, proposa estudiar les relacions entre dues d'aquestes, sempre
mantenint la tercera constant: és un estudi de relacions bivariades, d'associació entre les dues variables considerades.
En combinar les tres fonts, en deriva sis tècniques correlacionades:
Quadre 10. Data box de Cattell. Tècniques correlacionals segons fonts de variació sistemàtica:
Cub de dades o data box, on cada eix del cub representa una de les tres possibles fonts de variació sistemàtica:
situació, ocasió, persona.
Font de variació Tècnica Característiques

Una única ocasió Tècnica Correlaciona parells de La més utilitzada, base de la tècnica de l'anàlisi
R variables registrades en molts factorial. No informa de canvi intraindividual, per
Múltiples variables individus en una única ocasió. a aquest objectiu són adients les tècniques P, Q, S,
observades en una T.
mostra de subjectes Tècnica Correlaciona individus segons Estudia similituds i diferències entre les persones
mantenint constant Q les variables: es defineixen segons les conductes observades en una ocasió.
l'ocasió agrupacions de persones
segons trets comuns.
Un únic subjecte Tècnica Correlaciona variables al llarg Un mateix subjecte és sotmès a determinades
P del temps (moments). Descriu proves durant un temps. Té molt d'interès en la
Múltiples variables patrons de canvi clínica.; s'ha aplicat força en els estudis d'estat
observades en intraindividual. d'ànim (mesurar l'estat d'ànim en diferents
moments i trobar patrons, tendències individuals).
16
diferents ocasions en Tècnica Correlaciona situacions, Per exemple, en un estudi sobre ansietat
una mateixa persona O identificant una font de generalitzada en un individu: es consideren les
variació comú, en una mateixa situacions que desencadenen ansietat en diferents
persona. moments i s'identifica què tenen en comú.
Una única situació Tècnica Es correlacionen les conductes Determina tipus d'evolucions dels individus
S de diferents individus en una segons una variable determinada. Pot utilitzar-se
Múltiples persones determinada variable (situació) per a estudiar interaccions socials.
observades en en diferents ocasions.
múltiples ocasions Tècnica Correlaciona persones i Permet analitzar les relacions entre individus
segons una única T situacions respecte a una respecte a diferents proves.
variable variable.
Alonso i Corbalán (1997): tècniques diferencialistes més habituals en funció de la seva utilitat: classificar, predir,
analitzar la causalitat o comparar variables:
Quadre 11. Classificació de les diferents tècniques d'anàlisi de dades més utilitzades en psicologia de les diferències
Individuals en funció del seu objectiu:
Tècniques bivariades Tècniques multivariades

Mètodes de Mètodes
dependència d'interdependència
Tècniques descriptives Coeficient de correlació Anàlisi de clústers
(Pearson)
Tècniques tipològiques
Coeficients de correlació
ordinals (Spearman)
Coeficients de correlació
nominals (contingència,
biserial...)
Tècniques Una Anàlisi de Anàlisi de regressió Anàlisi de components
variable de regressió multivariant principals
predictives predicció simple
Diverses Anàlisi de Anàlisi discriminant Anàlisi factorial
variables de regressió
predicció múltiple Anàlisi lògit Anàlisi factorial de
correspondències i
MANOVA confirmatori
Correlació canònica Escalament mètric

multidimensional
Anàlisi de perfils
Tècniques causals Models d'equacions
estructurals
Path analysis
Tècniques Una variable Dos nivells Mètodes de Significació de diferències
comparatives independent significació de (O de Mahalanobis, T2 de
diferències: R, C, t, Z, Hotteling
T
Més de dos Anàlisi de variància Anàlisi de variància múltiple
nivells senzill
Diverses Sense Anàlisi de variància Anàlisi de variància factorial
variables covariable factorial: multivariat : intersubjectes,
independents intersubjectes, intrasubjectes, mixt
intrasubjectes, mixtos
Amb una o Anàlisi de variància Anàlisi de covariància
17
més senzill multivariat
covariables
3.4. Anàlisi factorial → procediments estadístics que extreuen la part comuna d'un conjunt de variables (matriu).
Simplifiquen la descripció de les dades reduint el número de variables al mínim possible (factor), sense perdre informació
rellevant.
Es basa en l'associació entre variables (correlació), amb l'objectiu de reduir aquesta associació a una variable comuna –
variable latent– que l'expliqui completament.
• Exploratori: no parteix d'hipòtesis prèvies. Es limita a descriure les relacions entre variables a partir de l'extracció de
factors comuns, no explica la naturalesa de les relacions (causalitat).
• Confirmatori: es dissenya per provar una hipòtesi que explica relacions entre variables manifestes i variables latents
(proposades per l'investigador per a explicar les relacions entre les variables manifestes).
3.4.1. Preparació
1) Disseny d'investigació
• Definició del problema

• Formulació d'hipòtesi
• Determinació del nombre de factors que cal trobar
• Elecció de les proves que cal administrar
• Elecció de la mostra de subjectes
2) Correlació de les variables examinades: matriz de correlacions
3) Examen de les correlacions: hi ha correlacions? Si no n'hi ha, a) la hipótesis proposada no es constata; b) s'ha de
refer el disseny. Si n'hi ha, passem al pas següent.
3.4.2. Factorització
Els factors extrets en aquesta fase són les noves variables –combinacions lineals de les variables observades–, que
expliquen la màxima variabilitat observada, reduint el nombre original de variables a un mínim acceptable.
3.4.3. Rotació
• Estadístics: s'han dissenyat algoritmes matemàtics que troben una posició dels eixos capaç d'explicar el màxim de la
variància de les variables; per exemple, el criteri d'estructura simple de Thurstone.
• Psicològics: els vectors tenen un significat psicològic perquè representen associacions entre variables. El criteri aplicat
selecciona eixos amb un contingut psicològic.
Un cop s'estableix l'eix de coordenades es roten els factors en l'espai fins a obtenir la solució més adequada possible.
Aleshores les variables s'agrupen en factors, segons la càrrega o pes factorial que tenen (és a dir, la importància que la
variable té en el factor).
3.4.4. Interpretació
18
S'han d'identificar –entendre a què es refereixen, què descriuen...– i se'ls ha de donar un nom –una etiqueta verbal–.
3.5. Reflexions finals
• Mètode científic
Per a entendre la investigació cal que repasseu les fases del mètode científic aplicat a la psicologia, i que les integreu
amb el mètode hipoteticodeductiu, tal i com us proposem al quadre 7.
L'objectiu és que conegueu el procés d'investigació en general.
• Mètode correlacional
Heu de saber diferenciar aquest mètode, propi de la psicologia diferencial, de l'altre gran mètode, l'experimental. Fixeu-
vos en les característiques pròpies del mètode correlacional perquè amb aquest podeu ampliar el concepte de la
disciplina, i integrar les tècniques d'anàlisi.
• Observació i mesura
El primer pas del mètode científic és l'observació d'un fenomen, per això és tan important tenir presents les condicions de
l'observació i el procés de mesura.
La classificació de dades que us hem proposat en aquesta guia us servirà per a diferenciar tipus de mesura. Però insistim
que podeu repassar aquest apartat, pel que fa a la naturalesa de les variables i a les escales de mesura, entre altres
aspectes essencials del disseny d'investigació, i que determinen l'aplicació de determinades tècniques d'anàlisi.
• Canvi intraindividual
Considereu l'ontogènia en la perspectiva d'anàlisi dels canvis intraindividuals, diferenciant el que és l'edat en si mateixa
dels processos associats al cicle vital.
Diferencieu clarament entre els seus dissenys de recollida de dades, entenent què són els efectes de l'edat, la cohort i el
període.
• Tècniques d'anàlisi de dades en psicología de les diferències individuals

La intenció d'aquest apartat és que arribeu a diferenciar clarament entre les tècniques descriptives, univariades, i les
tècniques que combinen més de dues variables, així com els objectius que pot tenir una investigació (tot forma part del
disseny inicial).
• Correlació i anàlisi factorial

Limitada a la descripció de l'associació entre variables i no pot donar informació sobre la causalitat, que no pot observar-
se, que no es registra mitjançant els sentits (ni, per tant, amb cap aparell de mesura).
Craighead i els seus col·laboradors (1981): "El científic observa la correlació (de vegades probabilísticament), però no la causació."
→ tècnica necessària en la investigació sobre variabilitat, i és la base de l'anàlisi factorial, un complex mètode que ens
permet resumir la informació que ens aporta un gran nombre de variables, reduint-la en termes comprensibles i facilitant
així la comprensió del fenomen, en extreure aquells aspectes que comparteixen totes les variables i mitjançant els quals,
les podem explicar totes.
19
MODUL 2 . CONSTRUCTES TRADICIONALS: INTEL·LIGÈNCIA I PERSONALITAT
1. Intel·ligència
1.1. Mesura i models
HISTORIA
Aproximacions científiques a l’estudi de la Intel.ligència (I): naturalesa
a) La perspectiva biologista → considera la intel·ligència resultat directe dels factors genètics i que ha
comportat un perill reduccionista aprofitat per a determinades polítiques d'acció social (si es
eclusivament un fenómen biològic no es pot modificar, l’educació no té sentit amb Intel.ligència natural
reduïda). Determinista biològic: GALTON.
b) La perspectiva ambientalista → resultat de l'experiència individual, basada en l'aprenentatge i dóna

una importancia bàsica a l'educació. Teòrics de l'aprenentatge: WATSON, PIAGET.
c) La posició interaccionista → accepta els orígens biològics però tracta de combinar-los amb els factors
ambientals, entenent que la interacció entre tots dos determina el desenvolupament individual del
constructe.
20
Quadre 1. Aproximacions precientífiques a la intel·ligència
Intel·ligència i ment
Plató (427 aC- "Capacitat per aprendre": va relacionar la conducta intel·ligent observada amb un constructe latent
347 aC) de la qual dependria.
Per a ell, la intel·ligència era com "un auriga que duia les regnes" mentre que l'emoció i la voluntat
eren els cavalls que tiren del carro, és a dir, la intel·ligència és la guia; l'emoció i la voluntat són la
força motriu.
Va proposar que la intel·ligència és una capacitat comuna a tots els individus, però que difereix en la
forma (analogia de la cera), cosa que determina les diferències individuals.
Aquestes diferències individuals en intel·ligència les va explicar a partir de la biologia, relacionant

les intel·ligències dels progenitors amb les dels fills i filles.
Ciceró (106 aC- Va introduir el terme "intel·ligència" (etimològicament, es refereix a "qui sap escollir", entenent que
43 aC) permet trobar les millors opcions per a resoldre un problema).
Juan Huarte de Va formular una teoria de la intel·ligència (l'enginy) basada en les tipologies humorals, establint
San Juan (1529- diferències individuals i utilitzant-les en una moderna proposta de selecció professional en funció de
1588) les capacitats dels individus (repasseu el mòdul "Estudi psicològic de la variabilitat humana").
Hobbes (1588- 1650: Va diferenciar entre ingeni natural (habilitats intel·lectuals guanyades per l'ús i l'experiència) i
1659) ingeni adquirit (desenvolupat per la cultura i l'educació).
Va explicar les diferències individuals en intel·ligència segons les motivacions ("passions": temor i
inseguretat fan que els individus desenvolupin intel·ligència i poder), molt determinades per
l'educació (cultura) malgrat que acceptava cert component constitucional (biologia).
Curiositat: "Raó no és sinó còmput"... Hobbes va parlar de raonament, entès com un conjunt
d'operacions matemàtiques, així que, aprofundint en la seva obra, molts especialistes l'han
considerat el "pare" de la Intel·ligència Artificial (IA).
Kant (1724- La intel·ligència és la capacitat de pensament.
1804)
Es relaciona amb l'educació (més que amb la biologia).
Francis Galton → un dels científics del segle XIX que més va impulsar la nostra disciplina.
Un dels temes essencials en la seva obra és justament l'estudi de les diferències individuals a la intel·ligència.
Va atribuir a la intel·ligència un origen genètic –va fer estudis amb famílies i bessons–, que va obrir un vell debat de la psicologia
conegut com nature o nurture, naturalesa o criança, biologia o ambient...
Defensor de l'eugenèsia, i va estudiar la possibilitat de "millorar" l'espècie tot aplicant tècniques de selecció artificial –els "millors"
individus–.
La intel·ligència era un factor determinant de l'èxit a la vida...
MESURA
Etapa orientada a la mesura de la intel·ligència però amb un objectiu pràctic (alguns autors la denominen "orientació
pragmàtica").
Bidet → tests d'intel·ligència.

No tan sols es mesurarà individualment, sinó que permetran fer classificacions, comparacions, prediccions del rendiment
(com es fa a l'etapa escolar) i seleccions dels individus en funció dels nivells assolits per cada un (per a fer determinades
tasques, accedir a determinats recursos...).
Els estudis psicomètrics o la mesura de la intel·ligència
1) A. Bidet
Definició d'intel·ligència → "L'habilitat per a prendre i mantenir determinada direcció com adaptabilitat a noves situacions i habilitat per a criticar
els propis actes."
21
Consideració evolutiva: la intel·ligència es desenvolupa mitjançant l'adquisició progressiva de mecanismes intel·lectuals
bàsics.
Àmbit: escolar.
Mesura: segons l'adequada resolució de tasques que exigeixen els mecanismos intel·lectuals bàsics (capacitat aritmètica,
vocabulari...)
Índex: edat mental (EM): capacitat mitjana que té un individu i en particular un nen en una edat determinada (edad
cronològica, EC). A cada nen correspon un determinat grau d'intel·ligència, relacionat amb la seva edat.
Càlcul: (EM-EC)/10
1905: Test de Binet-Simon.
Si no resol proves corresponents a la seva EC, hi ha un retard en el seu desenvolupament.
2) W. Stern (1912)
Definició d'intel·ligència
"Capacitat general de l'individu per a ajustar (adaptar) conscientment el seu pensament a noves exigències. És una capacitat d'adaptació mental
general a nous deures i condicions de vida."
Mesura: quocient intel·lectual (QI).
Índex numèric, quantificador, que s'obté realitzant un test estandarditzat per mesurar intel·ligència –capacitats cognitives–
en relació amb el grup d'edat. El test es dissenya perquè la distribució de resultats segueixi la llei normal, considerant que
el valor mitjà de la població és de 100 (desviació estàndard, +-15).
Càlcul: (EM/EC) x 100.
3) L. Terman
1916: va fer a la Universitat de Stanford l'adaptació anglosaxona de l'escala de Binet-Simon, el test de Terman o escala
d'intel·ligència de Stanford-Binet.
S’obté una puntuació general de QI i puntuacions separades d'aspectes essencials de la intel·ligència (capacitats):
vocabulari, abstracció, síntesi, informació, concentració, anàlisi, judici, organització, atenció, planificació...
4) R. Yerkes - Primera administració col·lectiva de tests d'intel·ligència:
1919: l'exèrcit americà va demanar un test verbal d'intel·ligència per aplicar als reclutes, amb la intenció de classificar-los
(tot identificant el retard mental i excloure'ls dels programes d'ensinistrament militar) i seleccionar-los (assignar- los a
diferents llocs, desenvolupant així la psicologia industrial).
Yerkes va desenvolupar els Army Test, l'Army Alpha i, en detectar un 30% de reclutes analfabets, l'Army beta per a
aquests.
5) D. Wechsler
Definició d'intel·ligència
"Un agregat o capacitat global de l'individu per a actuar amb un propòsit, pensar racionalment i actuar efectivament amb el seu entorn (...)
agregat, perquè és compost d'elements o habilitats que, encara que no completament independents, són qualitativament diferencials; (...) global,
perquè caracteritza la conducta individual com un tot."
Dos components: verbal i manipulatiu o no verbal.
Tests:
• 1939: escales de Weschler d'intel·ligència (escala Wechsler-Bellevue, dues versions).
• 1955: tests per a adults: Weschler Adult Intelligence Scale (WAIS), amb successives revisions (1997, WAIS-III), conjunt
de subtests organitzats per tipus de tasques.
• Tests per a nens i nenes
• 1949: Weschler Intellligence Scale for Children (WISC), de 6 a 16 anys (revisions de 1991, 2003).
• 1967: Weschler Preschool and Primary Scale of Intelligence (WPPSI), de 4 a 6 anys (revisions de 1989 i 2002).
Incorpora el QI diferenciant dos components: verbal i manipulatiu (no verbal).

S'obté, per tant, un QI general, un QI Verbal (QIV) i un QI manipulatiu. (QIM).
QI = QIV + QIM.
- mitjana de la població 100 i la desviació estàndard, ± 15.

A partir de 85 es considera que hi ha una intel·ligència límit i segons disminueix el QI, s'aprofundeix en diferents graus de
retard mental.
Per sobre de 115 parlem d'una intel·ligència elevada que, a mesura que augmenta el QI, ens portarà a considerar
sobredotació.
22
Escala de Weschler
QI Classificació
>175 Geni
130-175 Molt superior
120-130 Superior
110-120 Normal brillant
90-110 Normal mitjà
80-90 Normal lent
70-80 Borderline
45-70 Lleu
35-45 Moderat
25-35 Greu o sever
<25 Profund
MODELS FACTORIALS
Són models matemàtics que difereixen en les tècniques estadístiques aplicades i en el model utilitzat, per la qual cosa
obtenen diferents resultats i, en certa manera, subordinen l'estudi psicològic de la intel·ligència. Les diferències entre
models ens remeten a la falta de consens que hi ha sobre el constructe.
Teoria bifactorial de la intel·ligència (1904) → Ch. Spearman - primer d'aplicar l'anàlisi factorial en l'estudi de
l'estructura de la intel·ligència (a partir de la matriu de correlacions de puntuacions en tests).
La intel·ligència és una aptitud general que influeix en el rendiment en qualsevol test, "sigui quina sigui la naturalesa
d'aquest".
Les puntuacions en qualsevol test d'intel·ligència es divideixen en dos components, g i s:
1) Factor general, g, comú a tota mesura (intel·ligència general) – referida a la plasticitat del sistema
nerviós.
Energia mental → el cervell totalment o parcialment produeix energia que es distribueix per tot el cos.
El considera un factor hereditari que determina les capacitats cognitives de l'individu i és fix i immutable: consistent en
l'individu, variable entre individus.
2) Factors específics, s, propis de cada tasca (capacitats específiques) - eficiència de mecanismes

mentals específics.
Resultat de l'aprenentatge individual i reflecteixen moltes habilitats; Spearman en va discriminar alguns: verbal, mecànic,
espacial, numèric.
23
• Subteoria explicativa: lleis de la neogènesi. Va formular unes lleis explicant com la intel·ligència genera nous
continguts (aprehensió d'experiències, educció de relacions, educció de correlats).
• Subteoria biològica: defineix g com una qualitat que caracteritza el sistema nerviós total.
Models factorials jeràrquics
1) Cyrill Burt – Sistema jeràrquic de nivells mentals
Va coincidir també amb Spearman que és un factor hereditari.
2) Philip E. Vernon
• Intel·ligència A: potencial biològic, heretable ("natural"). No és mesurable directament (es relaciona amb funcions
bioquímiques del sistema nerviós). No equival a coneixements ni a habilitats: no s'aprèn, és genotípica.
24
• Intel·ligència B: fenotípica, la que es mostra a la vida quotidiana, es refereix als coneixements i aprenentatges realitzats
al llarg del procés de maduració individual, així com a les influències exercides per l'entorn: és fenotípica.
Reflecteix la intel·ligència A en una esfera pràctica, ja que és de tipus "social", i té una difícil delimitació (barreja
interessos, valors, trets de personalitat i habilitats cognitives). La seva mesura, però, és difícil i encara no se n'ha descrit
un índex quantitatiu.
• Intel·ligència C: psicomètrica, la que es pot mesurar segons el rendiment en diferents proves. Equival al QI obtingut en
tests dissenyats sense influències culturals, sempre entenent que el QI és un índex, no la intel·ligència de l'individu en si
mateixa.
Estructura de la intel·ligència segons Vernon
• Factor general: capacitat general, g, present a tot el rendiment en major o menor grau.
• Factors secundaris o factors de grup major:

– Factor educatiu (v: edu), integra capacitats verbal, numèrica, atenció, de pensament divergent i creativitat
– Factor pràctic mecànic (espacial mecànic, k: m), integra capacitats perceptives, físiques, psicomotores, espacials i
mecàniques
• Factors de grup menor: relacionats amb capacitats exercides en determinades proves (v: edu: aptituds de fluïdesa,
numèrica, de creativitat, verbal literària, verbal lingüística; k:m: aptituds perceptives, psicomotores, espacials i
mecàniques).
Factors específics: derivats dels anteriors, poc rellevants per a Vernon.
25
Origen de la intel·ligència: Vernon va destacar tant els factors biològics com els ambientals, des d'una perspectiva
interaccionista que explicaria el rendiment i les diferències individuals.
3) Raymond B. Cattell (Model Gf-Gc) - Model factorial "mixt".
La seva proposta desglossa g en dos factors organitzats jeràrquicament:
• Intel·ligència fluïda (Gf), representa la capacitat.
• Capacitat per a adaptar-se a situacions noves, sense aprenentatges o experiències prèvies.

• Actua en qualsevol tipus de tasca.
• Capacitats integrades: inferència, inducció, amplitud de memòria i flexibilitat de clausura, classificació, intel·ligència de rapidesa i de nivell
(potència).
• Es mesura amb tests lliures d'influències culturals, els que avaluïn la potencialitat biològica de l'individu per a assolir coneixement (tests de
raonament inductiu, de formació de conceptes, de memòria numèrica...)
• Component biològic i hereditari.
• Influïda per l'estat biològic de l'organisme: acció dels gens, funcionalisme cerebral, nutrició, desenvolupament prenatal, processos de
degeneració i envelliment, lesions cerebrals...
• Intel·ligència cristal·litzada (Gc), representa el rendiment.
• Capacitats que han cristal·litzat els aprenentatges anteriors acumulats (al llarg del temps, relacionats amb el funcionament intel·lectual en
tasques que requereixen entrenament, educació, cultura, com els factors primaris de Vernon: verbal, mecànic, numèric, social...). Deriva de la
història d'aprenentatge individual.
• Integra capacitats de comprensió verbal, de relació, d'operacions vinculades a la vida quotidiana, de raonament en el context cultural propi... és
una aplicació de Gf en la vida pràctica,
• Actua en tasques que requereixin entrenament, educació, cultura... Es mesura amb tests d'aptituds verbals, coneixements generals (tests
culturals), comprensió de textos... Avalua la influència de l'escolarització i els coneixements assolits en interaccionar amb el medi.
• Influïda per factors com la qualitat de l'ensenyament, programes de millora i potenciació de la intel·ligència, formació, etc.
"La intel·ligència fluïda o Gf és la massa total d'associació o combinació del cervell, és a dir, l'aspecte biològicament determinat
del funcionament intel·lectual que ens permet resoldre nous problemes i captar noves relacions, mentre que la intel·ligència
cristal·litzada o Gc són les habilitats i les estratègies que s'adquireixen sota la influència del medi ambient cultural."
Horn (1966):
• Gf (tres factors: raonament inductiu (I), raonament deductiu (D) i amplitud de memòria (MS).
• Gc (tres factors: comprensió verbal (V), coneixement mecànic (Kk) i aptitud numèrica (N).
• Gv o visualització, capacitat de generar imatges mentals (representació mental visual) d'allò que hem de fer i com fer-ho.
• Gs o velocitat cognitiva, rapidesa per a realitzar les tasques cognitives (especialment si es disposa de temps limitat).
• Gr o recuperació de memòria, rapidesa en fer tasques cognitives molt exigents recordant dades.
Finalment 3 nivells:
1. el més general dominat per una Gf històrica (relacionada amb les experiències individuals),
2. Gf present i Gc
3. factors primaris o de primer ordre (les aptituds primàries de Thurstone i un factor Gf actual).
Teoria de la inversió (1971)

Cattell va proposar que en cada individu es desenvolupa Gf, entesa com una única aptitud general de relació-percepció,
que està connectada al desenvolupament total de les associacions neuronals al còrtex (base biològica).
Aquesta aptitud general, Gf, s'inverteix en experiències d'aprenentatge al llarg del cicle vital. Així es desenvolupa Gc.
Aquí hi ha diferències individuals: persones que invertiran més Gf que altres, cosa que els permetrà desenvolupar més
Gc. Altres, però, amb menys Gf natural podran desenvolupar una gran Gc, sempre que el seu entorn els faciliti les
condicions necessàries (com possibilitat d'enriquiment intel·lectual amb educació, etc.)
4) Jan-Eric Gustafsson: model HILI (Hierarquical Lisrel, 1984)
Model molt semblant al de Vernon: defineix una estructura jeràrquica de tres nivells, però també troba coincidències amb
el model de Cattell:
• Factors primaris: nivell més bàsic, descrit per deu factors (visualització, orientació espacial, flexibilitat de clausura,
rapidesa de clausura, etc.), que s'obtenen en una primera factorització de les dades obtingudes en diferents tests
d'intel·ligència i, per tant, representen el rendiment en aquestes proves.
• Factors secundaris: un segon anàlisi factorial dels deu factors primaris revela tres factors secundaris: Gf, Gc i Gv, els
tres del model de Cattell i de Horn. Per a Gustaffson, el factor Gc correspon al factor V:ed de Vernon i el factor Gv, al
factor k:m.
26
Factor general d'intel·ligència: prové de la factorització dels tres anteriors, i s'entén com el factor g, tot i que per a
Gustafsson aquest factor és idèntic al Gf de Cattell (trobant correlació entre tots dos de 0,80).
5) John B. Carroll (1993): el model d'estrats

(versió més recent dels models factorials jeràrquics.)
• Objectiu: obtenir un resultat integrador de l'estructura de les capacitats humanes, garantit en aquest cas per l'amplitud
de la mostra utilitzada i per les variables de rendiment escollides (varietat de tipus de tests de tasques cognitives, que li
van permetre agrupar les capacitats cognitives en vuit categories).
• Paradigma: una política educativa i social, la intenció de determinar quines són les capacitats importants, com es poden
mesurar millor, com es desenvolupen al llarg del cicle vital, quin és el desenvolupament normal i com varien, com es
poden millorar...
Resultat: un model plenament integrador: el model d'estrats de la intel·ligència.

Els factors que la descriuen no són estàtics sinó que es relacionen amb l'aprenentatge. Coincideix molt amb el model HILI
i amb el de Cattell.
• Estrat I: capacitats concretes. Vint factors que agrupen les proves utilitzades per a mesurar les diferents capacitats; es
refereixen bàsicament a les capacitats necessàries en el rendiment acadèmic, però també inclouen relacions
interpersonals i laborals.
• Estrat II: capacitats àmplies. Vuit factors, destacant que troba Gf i Gc (model de Cattell) i que inclou com a capacitats
cognitives la memòria i el record, la percepció (visual i auditiva) i la velocitat (en la realització però també en la presa de
decisions).
• Estrat III: capacitat general. Un factor, el factor general g, intel·ligència general, que resumeix tots els anteriors i en què
carrega especialment la Gf del segon estrat. Aquest factor general es correlaciona amb mesures de velocitat de
processament i amb capacitat de memòria de treball (working memory).
Models factorials no jeràrquics
1) Louis Guttman (1954): model Radex (Radial Expansion of Complexity)
Aplica tècniques d'escalament multidimensional (EM).
• Proposta: entendre la intel·ligència en termes de "facetes" i no de factors, com plantegen els models clàssics. Cada
faceta és una dimensió de classificació que pot ser quantitativa o qualitativa. L'objectiu, construir un mapa que representi
l'organització de les capacitats cognitives i les seves relacions amb l'aprenentatge.
• Mètode: ordenar els tests que mesuren la intel·ligència combinant dos criteris:
– Complexitat, de més a menys (criteri "simplex").
– Contingut, de manera circular (criteri "circumplex").
El factor g apareix al centre del Radex i als seus voltants, les diferents capacitats.
2) L. L. Thurstone: les aptituds mentals primàries (PMA)
• Objectiu: Thurstone va criticar la proposta d'un factor general d'intel·ligència, g, per a explicar aquest constructe, i va
defensar l'existència de diferents aptituds intel·lectuals que coexisteixen i s'exerciten en funció de les exigències de
l'ambient: la intel·ligència és adquirida (apresa). En rebutjar el model de Spearman, sosté que només existiesen els
factors s, mentre que el factor g no és real.
• Mètode: va aplicar l'anàlisi factorial, tot desenvolupant mètodes propis, fet que ha estat criticat per certs autors entenent
que van determinar els resultats. Va aplicar el mètode de l'estructura més simple, que busca el nombre mínim de factors
que expliquen satisfactòriament la variància, sense perdre informació, i va aplicar una rotació ortogonal que força la
independència dels factors extrets. Així va obtenir set factors primaris.
• Mesura: va dissenyar el Primary Mental Abilities (PMA, 1938) amb els quals es poden mesurar els set factors mitjançant
cinc tipus de proves. La puntuació dóna un índex global que no interpreta com a intel·ligència general.
27
PMA de Thurstone
Tests Aptitud Definició

Vocabulari, comprensió de textos, Comprensió Comprendre idees expressades en paraules, coneixement,
ortografia, analogies verbals... verbal ús correcte, definició de conceptes...
Anagrames, rimes, paraules que Fluïdesa verbal Velocitat i varietat de paraules produïdes, recordar
comencin per una lletra (temps paraules...
controlat)...
Probes aritmètiques senzilles Numèrica (N) Ús de nombres, resolució de càlcul simple... amb velocitat
i precisió.
Plegat de formes, rotació mental, Espacial (S) Crear i manipular representacions mentals d'objectes en
lectura de mapes... dues i tres dimensiones, reconèixer volums...
Record de parells (paraules-nombres)... Memòria (M) Recordar i reconèixer informació presentada amb
anterioritat.
Sopes de lletres, tests de trobar la Velocitat Discriminació de detalls en configuracions complexes:
diferència... perceptual (P) percebre un objecte i extreure'n totes les característiques.
Analogies, sèries... Raonament Trobar regles generals, lògica, planificació, pensament
inductiu (R) lògic...
Estudis posteriors van demostrar que els factors primaris es correlacionaven entre si, mostrant una tendència covariant a
un valor mitjà que suggereix, de nou, l'existència de g.
Model d'intel·ligència de Cattell: és una integració molt acurada dels dos models en litigi, el de Spearman i el de Thurstone.
3) Joy Paul Guilford: el model d'estructura de l'intel·lecte (SOI, Structure of Intellect, 1967)
Model diferent, en què combina la psicologia diferencial amb l'experimental dins de l'àmbit cognitiu.
(Alguns autors el denominen "model morfològic").
• Objectiu: identificar les dimensions bàsiques responsables del funcionament intel·ligent. Va partir del treball de
Thurstone i es va interessar per les proves d'intel·ligència adequades per a mesurar els factors primaris, els quals va
arribar a validar (amb certes limitacions en el cas de la capacitat espacial).
• Mètode: va continuar investigant sobre capacitats cognitives i sobre creativitat (basant-se en gran quantitat
d'investigacions molt diferents), per a la qual cosa va treballar amb moltes dades i aplicant l'anàlisi factorial.
Base: com funciona el sistema cognitiu en resoldre problemes.
Com que era difícil treballar amb tantes dades, va idear un mètode que les organitzés, el que serviria també per a
classificar els tests/ítems psicomètrics.
Va proposar tres categories amb l'afegit que s'adeqüen al paradigma diferencialista E-O-R, identificant les aptituds
cognitives que defineix segons paràmetres de cada un d'aquests elements: continguts, processos i productes:
28
Equivalencia:
- Al component E –estímul– li corresponen les variables de contingut, referides a com es presenta la
informació en els tests psicomètrics.
- Al component O –organisme–, li corresponen les variables processuals, relatives a les operacions
cognitives que requereix el processament de la informació presentada, els processos intel·lectuals
pròpiament dits.
- Al component R –resposta o conducta–, les variables de producte, referides al tipus d'informació que es
treballa en donar una resposta (un estímul o part única, o un combinat de components que mantenen
relacions entre si, etc.).
Quadre 3. Paràmetres de classificació de les capacitats cognitives segons el model de Guilford
Variables de contingut
Com es presenta la informació?
Figuratiu (F) Concreta, es percep i recorda així: formes geomètriques,
auditiva o visual.
Simbòlic (S) Signes sense significat: lletres, nombres, notes musicals...
Semàntic (M) Conceptes, imatges o paraules amb significat propi.
Conductual (B) Conductes, intencions... de la interacció interpersonal.
Variables processuals
Quina capacitat requereix...?
Cognició (C) Comprendre/trobar ràpidament la informació.
Memòria (M) Fixar la i formació i emmagatzemar-la com a records.
Memòria de retenció –a curt termini– i registre de memòria –a llarg termini–.

Producció Desenvolupar diferents alternatives, innovadores i creatives, davant d'una tasca d'elecció
divergent (D) múltiple.
Producció Proposar alternatives en situacions en què només hi ha una resposta correcta convencionalment
convergent (N) acceptada.
Valoració (E) Comparar quelcom nou amb un referent conegut, amb lògica, i prendre decisions segons el
criteri.
Variables de productes
Amb quin tipus d'informació es treballa...?
Unitats (U) Una part concreta –un estímul com lletres o nombres– que es manipularà segons els criteris de
la tasca.
29
Classes (C) Agrupada segons característiques comunes (paraules que comencen per una lletra, nombres
senars...).
Sistemes (S) Estructurada i complexa, formada per elements que es relacionen entre si (sèries de lletres,
ritmes, històries que cal ordenar...).
Transformacions (T) Modificada segons canvis o redefinicions en la forma, l'ús o el significat (per exemple, tasques
de mental imaginery: imaginar com un full de paper, la informació presentada, es plega, i quin
és el resultat final).
Implicacions (I) Els ítems tenen una connexió causal o circumstancial segons contigüitat, pertinença, anticipació
de causes... (jugar a escacs, seguir un laberint...).
(6 continguts x 6 operacions x 6 productes), descriu 180 capacitats cognitives.
2. Els models cognitius de la intel·ligència
Per a la psicologia diferencial els processos cognitius es situen en l'organisme, dins de l'esquema tradicional E-O-R, i són
constructes no directament observables però si mesurables indirectament.
Objectiu: trobar els mecanismes, les operacions i els nivells de processament de la informació que expliquin els diferents
estats mentals observables mitjançant la conducta.
A partir de la definició de processos cognitius bàsics, es planteja estudiar-los mitjançant la realització de tasques bàsiques
(percepció, atenció, memòria...).
Perspectiva cognitivista - estímuls (E) s'entenen com a entrades d'informació o inputs que per si mateixos no causen la
conducta (fet que sí que acceptaven els conductistes).
La conducta o resposta (R) representa les sortides d'informació o outputs.
Entre inputs i outputs es situa tot el processament de la informació, tots els processos cognitius que transformen els
inputs en outputs que tenen lloc dins de l'organisme (O).
Principals aproximacions cognitives a l'estudi de la intel·ligència
2.1. Enfocament cronomètric
30
Es basa en el desenvolupador d'indicadors específics cronomètrics com a mesura dels estadis inclosos en el
processament d'informació, aplicat a l'estudi de la intel·ligència.
Temps de reacció i mètodes de mesura
La cronometria mental fa referència als mètodes d'estudi del rendiment cognitiu basats en el TR → temps que triga una
persona a percebre (pels òrgans sensorials) un estímul i a donar una resposta (tot i que hi ha diferents factors que afecten
la latència de resposta, des de la modalitat sensorial de l'estímul presentat a efectes de processos cognitius com l'atenció,
etc.).
Francius Cornelius Donders. El mètode substractiu
Base: durant l'execució d'una tasca tenen lloc diferents processos cognitius.
3 tipus de tasques:
• TR simple, implica detecció (presentació d'un estímul senzill al qual el subjecte ha de donar una resposta immediata,
com en veure una llum, prémer un botó).
• TR d'elecció, que a més de detecció implica discriminació (presentar més d'un estímul, però respondre'n només a un).
• TR disjuntiu, en què es presenten dos estímuls i s'ha de respondre a tots dos, però de diferent manera).
Mètode: El TR per a cada tasca és una funció lineal del nombre de processos mentals implicats: com més processos hi
hagi, més gran serà el TR, perquè els diferents processos actuen de manera seqüencial, serial, i a més es sumen els uns
als altres perquè són independents, per tant la funció lineal és additiva. Per a calcular el temps de cada procés en les
tasques abans definides, caldria restar els TR per a cada una segons els processos implicats (B-A, C-B...).
Saul Sternberg. El mètode del factor additiu (1969)
Base: entre E i R hi ha diferents processos implicats serialment; cal localitzar quins són en una tasca determinada i
escollir una variable independent (VI) per a cada procés, de manera que aquesta afecti un procés en concret.
El que es mesura amb aquest mètode no és el temps que inverteixen els processos mentals en la realització de la tasca
sinó inferir aquells factors determinants de les diferents etapes del processament, perquè l'additivitat fa referència als
factors, no a les etapes del processament.
Mètode de simulació per ordenador
Proposen models que reprodueixen el funcionament cognitiu del processament de la informació pel que fa a operacions,
processos bàsics, etc., a fi d'entendre el constructe.
Conclusions: hi ha etapes que depenen d'un únic factor, les etapes de processament són additives i es poden sumar els
TR.
Hi ha etapes que depenen de molts factors, aleshores els TR respectius són interactius, no es poden sumar, cal fer un
disseny factorial per a determinar-los.
2.1.1. Velocitat i eficiència mental
Objectiu: relacionar intel·ligència general amb tasques simples de processament de la informació. Com la cronometria
mental, es basa en l'ús del TR.
31
- Llei de Hick(o llei de Hick-Hyman, 1952) - el temps per a prendre una decisió és en funció de les
eleccions possibles.
Roth va comprovar que les persones amb QI més alt tenen increments del TRE inferiors a persones amb QI més baixos
→ la intel·ligència afavoreix la resolució de tasques.
- Arthur Jensen. Velocitat i eficiencia neural - Va criticar els resultats de Roth. Possibilitat de confondre
TR amb TM (temps de moviment).
Va dissenyar un aparell per a diferenciar entre TRS i TRE i entre TR i TM - consola de Jensen- Munro
Va identificar les mesures de TR amb velocitat i eficiència del sistema nerviós en el processament de la informació.
Va donar suport a la llei de Hick trobant una relació lineal entre TR i la complexitat de la tasca (no passa amb el TM): les
persones més intel·ligents són més ràpides.
Va trobar una relació inversa entre QI i TR (r=-0.30).
Model biològic de la intel·ligència - de la seva naturalesa biològica, se'n deriva la capacitat del sistema nerviós per a
realitzar una transmissió efectiva de la informació, amb més velocitat i menys errors.
S’accepta que la velocitat és un indicador de la intel·ligència general.
- V. Douglas Vickers. Temps d'inspecció (TI)
Desenvolupar un model de discriminació perceptiva, així com un índex per a verificar-lo, el TI.
El TI descriu el temps mínim per a realitzar una extracció de material enregistrat perifèricament, reconèixer correctament
un estímul presentat durant un temps molt curt (modalitat visual, auditiva, tàctil). Considera tant velocitat com precisió de
la resposta.
Indicador de la velocitat mental i de la intel·ligència general, ja que mesura velocitat i precisió.
Es va confirmar una correlació negativa entre QI i TI.
Per a molts autors, el TI és una mesura de la velocitat d'aprehensió en les primeres etapes del procés perceptiu, i té una
relació causal amb les diferències individuals en QI. Seria una mesura de Gf.
Conclusió: encara avui es discuteix la relació entre TI i intel·ligència.

Són interessants les reflexions de Brody (1992) sobre les persones més intel·ligents, que potser tenen més motivació,
més atenció i menys susceptibilitat a l'avorriment, cosa que afavoreix la realització de tasques discriminatòries com les
que planteja la mesura del TI.
2.2. Els correlats cognitius de la intel·ligència
Operacions que tenen lloc en la realització d'una tasca, i planteja si algun component o procés psicològic bàsic –simple–
diferencia els individus pel seu grau d'intel·ligència.
32
Mètode: es treballa amb tasques cognitives de "baix nivell", correlacionant el rendiment amb el QI. Tasques més
habituals: l'enregistrament de l'activitat cerebral mitjançant els anomenats potencials evocats (PE), però també el TR i el
TI.
Resultats: en general demostren l'acció de mecanismes o de components bàsics, i demostren que quan funcionen
malament hi ha correlació amb una puntuació de QI més baixa, mentre que el fet de funcionar correctament no es
correlaciona necessàriament amb un QI alt.
No es pot concloure que les diferències psicomètriques en intel·ligència siguin causades pels processos cognitius bàsics
implicats en la realització de les tasques utilitzades.
- Earl Hunt (1978)
Va investigar la intel·ligència verbal, mesurant-la amb tests verbals tradicionals i relacionant-la amb processos cognitius
simples implicats en la transformació de la informació en la memòria (a curt i a llarg terminis).
Diversos estudis experimentals sobre la relació entre capacitat verbal i velocitat de processament en la memòria a curt
termini. Els resultats suggerien que un QI verbal alt implica:
• més velocitat manipulant les dades de la memòria a curt termini,

• millor capacitat per a retenir a la memòria la informació mantenint el mateix ordre d'entrada, i
• millor organització de les dades en la memòria a llarg termini.
La "barrera del 0,30": va trobar una correlació de 0,30 entre capacitat verbal i velocitat d'accés lèxic → Mateixa dada en
les correlacions estudiades entre rendiment en proves cognitives i proves factorials (tests de QI).
Crítica general: la velocitat constatada pot suposar més eficiència neuronal general però no necessàriament més
intel·ligència.
- Douglas K. Detterman – model d'intel·ligència:
• Hi ha una aptitud general (factor g), definida per un conjunt funcional d'aptituds específiques interrelacionades per
moltes funcions.
• Les aptituds varien de menys a més especificitat; les més específiques informaran sobre el funcionament del sistema
general, les menys específiques (metacomponents) definiran més el sistema.
• Base: el funcionament cognitiu s'explica millor mitjançant els processos més específics, atès que estan molt vinculats a
tasques senzilles.
2.3. El mètode componencial
R. J. Sternberg (1977)
Va rebutjar el mètode dels correlats cognitius en considerar que mitjançant aquest mètode s'avalua el rendiment en
tasques que no necessàriament requereixen d'intel·ligència, per referir-se a processos bàsics (percepció, atenció...).
Si es vol establir una relació entre les dades obtingudes amb tasques experimentals i la intel·ligència cal utilitzar tasques
més complexes (desconegudes pels subjectes, noves).
• Unitat d'anàlisi: component, entès com el procés elemental d'informació que opera sobre les representacions internes
d'objectes o símbols.
• Mètode: anàlisi del rendiment en proves dissenyades per a mesurar la intel·ligència (tests-ítems, tasques complexes).
Consideració: les tasques són les que organitzen el funcionament cognitiu.
– Cada prova suposa l'acció d'uns determinats components cognitius; el temps total que es triga a
realitzar-la es considera la suma del temps necessari per a executar cada component o procés
componencial.
– Es manipulen els paràmetres de dificultat de la tasca.
• Mesura del rendiment: TR (com el mètode dels correlats), nivell d'error, patró qualitatiu de resposta.
• Objectiu: identificar els components del processament d'informació responsables del rendiment.
• Processos cognitius analitzats: memòria espacial, visualització espacial i raonament inductiu (especialment aquest
últim).
33
• Resultats: correlació positiva entre latència de resposta i puntuacions de raonament general (resultats diversos segons
el procés estudiat).
Es poden identificar els components de qualsevol tasca i dissenyar models sobre la seva execució, a partir dels quals sí
que es poden estudiar les diferències individuals.
L'aproximació diferencialista s'ha centrat en dos aspectes:

a) mesura de la intel·ligència (perspectiva psicomètrica) i
b) anàlisi de la seva estructura (perspectiva factorialista).
Aportacions perspectiva psicomètrica → desenvolupament de proves per a mesurar la intel·ligència i una mesura
quantitativa que ha estat estandarditzada, el quocient intel·lectual. Això ha permès descriure la intel·ligència dels
individus, classificar-los en funció d'aquesta comparar-los a partir de les puntuacions obtingudes.
Aportacions perspectiva factorialista:
• Models jeràrquics, el més destacat és el concepte de factor g, la intel·ligència general i biològica de Spearman,
present en tota conducta amb independència del context. Els models posteriors han tractat de replicar, o de rebutjar,
l'existència de g. Malgrat això, aquest suprafactor és present en la majoria dels models factorialistes.
• Model de Cattell, articulat en Gf i Gc. Si Gf s'apropa al factor g, Gc recull els efectes de l'ambient en Gf, i suggereix que
el resultat final de la intel·ligència, i la seva mesura, pot ser independent de la capacitat biològica o natural, i reflectir els
continguts que l'experiència i l'educació hi han desenvolupat. També reflexiona sobre els efectes de l'edat en la
intel·ligència (que es tracten en el mòdul 4).
• Models no jeràrquics cal destacar el de Thurnstone, perquè obre un nou camí, la perspectiva de capacitats diferents
entre si, independents, especialitzades en components concrets, malgrat que pot suggerir que en el conjunt d'aptituds
primàries hi ha subjacent la intel·ligència general.
• Model de Guilford descriu la intel·ligència en funció de continguts, operacions i productes, i és la base per a la
classificació dels tests d'intel·ligència, que defineixen 180 capacitats diferents.
ENFOCAMENT COGNITIU → Es basa en els components –operacions, processos...– que tenen lloc durant el
processament de la informació i són responsables de la conducta intel·ligent (referida a la realització de tasques
experimentals):
• Cronomètrica → relaciona la rapidesa i l'eficàcia de la resposta –velocitat– amb intel·ligència, mitjançant la realització
de proves de temps de reacció (TR).
• Correlats cognitius → centrats en les operacions cognitives en realitzar una tasca, desenvolupant mètodes per a
mesurar els diferents processos cognitius que tenen lloc en realitzar les tasques.
• L'enfocament basat en la velocitat i en l'eficiència, representat per Hunt, Detterman i Sternberg → es qüestiona si la
velocitat considerada no es relaciona més amb la velocitat neuronal amb independència de la intel·ligència en si mateixa.
3. Altres models de la intel·ligència
Alguns autors els anomenen "models de sistemes" → expliquen la intel·ligència entenent-la com el resultat de la interacció
entre els sistemas cognitius i altres sistemes de l'individu (emotivomotivacional, etc.)
- crítica als tests d'intel·ligència tradicionals i a l'ús –i abús- del QI tant en la descripció com en la
classificació i en la predicció dels individus.
• Sternberg: persones amb un QI mitjà tenen més èxit en la vida que persones amb QI alt.
Els tests d’inteligència només mesuren un tipus determinat, que emfatitza la lògica, la memòria, l'anàlisi... aspectes
essencials en el rendiment acadèmic però no en altres contextos, que podrien requerir altres continguts relativament
independents entre si.
• Gardner: els tests d'intel·ligència suposen que l'individu es troba amb un entorn diferent al seu habitual –del seu procés
d'aprenentatge–, i li demanen fer tasques aïllades –que de ben segur mai no ha fet abans ni tornarà a fer mai–, referint-se
a algun aspecte específic de la intel·ligència (lingüística, lògica, espacial...) i menyspreant els rendiments a la vida
quotidiana.
L’escola prioritza la lingüística i la matemàtica – la Intel.ligència és el rendiment.
3.1. La teoria triàrquica de R. J. Sternberg
34
Intel·ligència: "Activitat mental dirigida amb el propòsit d'adaptació a entorns del món real, de selecció o de conformació d'aquests, rellevants
en la vida d'un mateix."
Proposta: entén la intel·ligència com quan una persona tracta amb els canvis de l'entorn al llarg de la seva vida
(adaptació).
Detall dels processos implícits en les tres subteories incloses en la teoria triàrquica de R. J. Sternberg
Subteories
Componencial Experiencial Contextual
Relacionada amb l'eficiència del Relacionada amb com ens apropem a Relacionada amb la interacció de la
processament de la informació i amb la les situacions noves, recorrent a persona amb el seu medi ambient
capacitat d'analitzar. Composta per l'experiència i a l'automatització de quotidià. Reflecteix:
mecanismes: processos familiars.
Adaptació
Metacomponents: Com he d'actuar...? S'expressa davant situacions de:
Canviar un mateix per a ajustar-se al
Processos executius utilitzats en la Novetat millor possible a l'entorn on es troba.
resolució de problemes i en la presa de
decisions (planificar, supervisar, Actua en situacions que la persona Conformació
valorar... donen ordre de com actuar). mai no ha afrontat, permetent resoldre
la situació de formes difícils de trobar. Modificar l'entorn per a adaptar-lo a
Components de rendiment les pròpies característiques
Automatisme (necessitats, preferències,
Organització del processament. disposicions... individuals).
Permet l'automatisme del
Processos que executen les accions processament de la informació, de Selecció
dirigides pels metacomponents (percebre manera que es poden simultaniejar
35
problemes en la memòria a llarg termini, diferents processos sense cost per al Capacitat per a seleccionar
relacions entre objectes...). processament. activament l'ambient. Si ens trobem
en un entorn desfavorable, tenim la
Components d'aquisició de capacitat de trobar-ne un altre de més
coneixement adient.
Processos responsables d'adquirir nova

informació (seleccionar la informació
rellevant... donen avantatge a la rapidesa
d'aprenentatge).
Exemples:
- L'Alícia representa l'èxit acadèmic, el QI elevat, i un relatiu fracàs quan l'entorn li demana quelcom més que capacitats
treballades en l'àmbit escolar: intel·ligència analítica.
- La Bàrbara representa l'estudiant mediocre, però que sorprèn més enllà de les capacitats acadèmiques demanades per la
seva autonomia, la forma d'enfocar les situacions i de resoldre-les que fa que superi el que plantegen les teories o els
problemes, fins i tot propasa els seus punts de vista integrant diferents fonts... és la intel·ligència creativa, no valorada ni
estimulada habitualment en l'àmbit escolar.
- La Cèlia és la típica bona estudiant, sense interessos definits, però que sap comportar-se en qualsevol context, que és "allà
on és necessari", que ofereix sempre la seva ajuda, que sap buscar informació, fer diferents tasques, complir adequadament
i convertir-se en el suport necessari, sempre actuant. És la intel·ligència pràctica.
Quadre 5. Sistematització dels tres components de la intel·ligència segons R. Sternberg.
Teoria triàrquica: tipus d'intel·ligències

Analítica Creativa Pràctica
Món intern Experìència Món extern
Avalua, compara i associa fets i coneixements Relaciona informacions Contextual: suposa adaptació a
(aïlla els elements i troba solucions no prèvies i actuals, decideix què l'entorn, conformació (canviar l'entorn
evidents). és rellevant. segons les pròpies necessitats) i
selecció dels entorns més adients.
Assimila el coneixement explícit que s'ensenya Permet trobar, imaginar,
a l'escola (utilitza l'experiència). projectar idees o plans, trobar És indispensable per a executar,
noves solucions de manera implementar i activar decisions i
Facilita la realització ràpida i eficient de les perspicaç. projectes (assolir ajust a l'entorn, tenir
tasques. un coneixement orientat a l'acció...)
Present als processos de
creativitat, intuïció, artístics. Utilitza els coneixements pràctics i el
sentit comú.
És la més difícil d'avaluar
objectivament.
TIpus de problemes que resolen
Formulats prèviament, definits amb claredat, Problemes caracteritzats per Requereixen formulació i
disposen de tota la informació necessària per a la seva novetat. reconeixement de l'individu.
resoldre'ls i només tenen una única resposta
correcta a la qual s'arriba per un únic mètode. Problemes que requereixen No estan ben definits, cal cercar
l'activació de processos i informació i ofereixen moltes
No es relacionen amb l'experiència comuna i d'estratègies ja coneguts. solucions acceptables.
tenen un interès extrínsec o limitat.
Es relacionen amb l'experiència
anterior i requereixen un compromís
36
personal i una motivació interna.
Correspon a persones que tenen èxit al

seu entorn, en el llenguatge col·loquial
s'anomenen "llestos", "espavilats",
"trepes"...
3.1.1. La intel·ligència reeixida → resultat de la combinació entrel'analítica, la creativa i la pràctica.
Segons Sternberg, la persona amb intel·ligència "reeixida"...

• Coneix els seus punts forts i febles.
• S'automotiva davant de l'èxit.
• Controla els seus impulsos (pensa abans d'actuar).
• Té tolerància davant de la frustració (suporta crítiques...).
• Persevera (malgrat les dificultats).
• Té iniciativa.
• No té por al fracàs.
• Té implicació (acaba allò que comença).
• Treu màxim partit de les seves habilitats.
• Tradueix el pensament en acció.
• És independent.
3.2. El model de les intel·ligències múltiples de Howard Gardner (1983)
Base: els models conductistes d'aprenentatge i els psicomètrics són un fracàs en l'educació (període en què s'estimula la
intel·ligència) perquè consideren l'individu com un organisme passiu, que rep estímuls als quals respon segons la seva
història prèvia d'aprenentatges. La intel·ligència no és una capacitat general i fixa (tipus factor g), la ment humana té una
"enorme complexitat".
Concepció multifactorial de la intel·ligència no jeràrquica: hi ha tantes intel·ligències com situacions o exigències

ambientals. Cada una opera de forma separada, té components centrals –operacions bàsiques de funcionament– i el seu
propi sistema de símbols.
Base biològica: la defineix com "un potencial psicobiològic per a resoldre problemes o crear nous productes que tenen
valor en el seu context cultural". Així, el desenvolupament de les diferents intel·ligències depèn de la biologia, però
interactua amb les històries d'aprenentatge i amb l'experiència de l'individu.
Diferències individuals: són les experiències pròpies, úniques, les que fan que es desenvolupin perfils d'intel·ligència
idiosincràtics. Així, ni els bessons homozigòtics tenen la mateixa amalgama d'intel·ligències: "La intel·ligència és una
combinació de diferents aspectes, i de la seva particular combinació sorgeixen les diferències individuals".
Dades exhaustives: Va investigar amb dades de diferents àmbits: nens amb un talent artístic reconegut, adults amb
lesions cerebrals, enfocament antropològic (diferents cultures resolen problemes similars de manera diferent,
desenvolupant diferencialment determinades habilitats), psicologia del desenvolupament, biologia, intel·ligència artificial...
Criteris: es reconeix una intel·ligència com a tal si acompleix vuit criteris (biològics, lògics, evolutius i experimentals).
Quadre 6. Els set tipus d'intel·ligències segons Gardner
Intel·ligència Capacitats Es manifesta en...

Lingüística • Utilitzar paraules amb eficiència (oralment o per Escriptors, poetes, periodistes,
escrit), manipular la sintaxi o els significats del oradors...
37
llenguatge, fer usos pràctics (retòrica, explicació,
metallenguatge...).
Lògica-matemàtica • Utilitzar els nombres amb eficiència i raonar Científics, matemàtics, contables,
adequadament, ser sensible a esquemes i analistes de sistemes...
relacions lògiques, a afirmacions i proposicions
(tipus si...aleshores..., causa-efecte), a funcions i
abstraccions.
• Ús de processos de categorització, classificació,
inferència, generalització, càlcul i demostració
d'hipòtesis.
Corporal-cinèsica • Utilitzar tot el cos per a expressar idees i Atletes, ballarines, cirurgians,
sentiments; utilitzar les mans per a produir o artesans...
transformar coses (habilitats físiques de
coordinació, equilibri, destresa, força, flexibilitat,
velocitat...).
• Autopercepció, capacitat tàctil, percepció de
mesures i volums...
Espacial • Visualitzar, representar gràficament idees visuals Pilots, mariners, escultors, pintors,
o espacials. caçadors, exploradors, guies,
• Percebre exactament el món visuoespacial decoradors d'interiors, arquitectes,
• Executar transformacions sobre les percepcions artistes, inventors...
visuoespacials
• Ser sensible al color, la línia, la forma, l'espai i
les relacions entre aquests.
Musical • Percebre formes musicals, discriminar-les, Aficionats a la música, crítics

transformar-les i expressar-les. musical, compositors, intèrprets,
• Sensibilitat al ritme, to, melodia, timbre, color directors, lutiers...
tonal d'una peça...
• Sensibilitat al ritme, to, melodia, timbre, color
tonal de una peça.
INTERPERSONAL • Percebre i establir distincions entre estats d'ànim, • Actors, polítics, venedors,
intencions, motivacions i sentiments d'altres docents...
Imatge persones.
• Sensibilitat a expressions facials, veus, gestos...
• Discriminació de senyals interpersonals i
resposta efectiva (exercint una influència en els
grups).
Intrapersonal • Coneixement d'un mateix, imatge precisa d'un • Teòlegs, filòsofs,

mateix, autoconsciència dels estats d'ànim, psicòlegs...
intencions, motivacions, temperaments i desitjos,
autodisciplina, autocomprensió, autoestima...
.
Naturalista (1995) • Identificar, classificar, utilitzar elements del medi • Zoòlegs, ecologistes,
–urbà o rural–, objectes, plantes, animals... botànics, naturalistes,
• Observació, experimentació, reflexió, paisatgistes...
qüestionament de l'entorn
4. Personalitat
38
- terme que no es refereix a una cosa real: no té una existencia física, no ocupa un lloc específic dins el nostre organisme,
no és directament observable.
Com a constructe, vol explicar i predir la conducta individual i descriure tots els continguts possibles d'aquesta.
Quadre 7. Models factorials principals de l'estructura de la personalitat i dimensions proposades
Model Autor(s) Dimensions

Models Model PEN H. J. Eysenck • Extraversió
biològics • Neuroticisme
• Psicoticisme
Teoria de la sensibilitat al reforçament J. Gray • Impulsivitat

• Ansietat
Teoria biosocial unificada de la personalitat Cloninger • Cerca de novetats

• Evitació del dany
• Dependència de la
recompensa
• Persistència
• Autodeterminació
• Cooperativisme
• Autotranscendència
Models lèxics Model dels 16 factors de personalitat R. B. Cattell 16 factors primaris
39
5 factors secundaris:
• Ansietat
• Extraversió
• Autocontrol
• Independència
• Duresa
Model dels cinc factors (FFM, five factors McCrae i P. • Extraversió

model) Costa • Neuroticisme
• Apertura a l'experiència
• Cordialitat
• Responsabilitat
4.1. Models factorials biològics
→ considerar els mecanismes biològics que sustenten els processos cognitius (motivació, emoció, aprenentatge...)
responsables de l'estabilitat i consistència de la conducta.
Aplicacions dels models factorials biològics
Els models factorials biològics són models explicatius i causals, amb diverses aplicacions:
• En l'àmbit de l'avaluació (els seus autors han desenvolupat qüestionaris que mesuren la personalitat des del seu marc teòric),
• En la clínica (com a índex de personalitat normal-anormal),
• En els recursos humans (selecció de personal en funció de les estructures de personalitat, adequació als llocs de treball, etc.)...
4.1.1. El model PEN o model trifactorial de la personalitat
La base teòrica del model PEN es una combinació de psicologia experimental i estadística amb psicologia clínica i de
mètodes empírics amb models teòrics diversos. També va admetre les influències de diferents psicòlegs, com ara Allport
o Guilford, Spearman i Burt.
El seu model és descriptiu i explicatiu (causal). El punt de partida és entendre una estructura jeràrquica de la conducta
que descriu la personalitat, des del nivell inferior, les respostes específiques, al més general, el tipus:
40
Aquesta estructura suposa que les diferències individuals són de grau o quantitatives: tots els individus compartim els
mateixos trets, però varia la posició de cada un dins les dimensions (cada tret té més o menys importància segons
l'individu).
Model descriptiu
Representació en l'espai de les tres dimensions descriptives de la personalitat proposades per Eysenck (1947): extraversió,
neuroticisme i psicoticisme
Una puntuació alta en P es relaciona amb alta E i alta N, mentre que la puntuació baixa es relaciona amb baixa E
(introversió) i baixa N...
Eysenck Personality Inventory (EPI, Eysenck i Eysenck, 1965, 1990) va ser el primer qüestionari de l'autor, on només es
mesuren extraversió i neuroticisme.
Eysenck Personality Questionnaire (EPQ, 1975), en què ja inclou la dimensió del psicoticisme, i també la seva revisió
(EPQ-r).
Sistematització de les tres dimensions del model d'Eysenck
Extraversió (+) Neuroticisme (+) Psicoticisme (+)

Tendència Preferència per l'estimulació que Reactivitat emocional als Sensibilitat emocional: ser compassiu
procedeix d'altres persones estímuls, negativa i intensa. enfront d'incommovible.
(estimulació social).
Trets Sociable, vital, dominant, Ansiós, deprimit, tímid, baixa Impersonal, fred, egocèntric, creatiu,
dogmàtic, despreocupat, actiu, autoestima, emotiu, tens, impulsiu, antisocial, agressiu, rígid,
aventurer, cercador de irracional, trist, sentiments de incommovible, no empàtic...
sensacions... culpa...
Extraversió-introversió. Es diferencien dos factors dins la dimensió general: sociabilitat –orientació a la gent– i
impulsivitat –orientació a l'acció. Així s'entén que hi ha introvertits sociables –amb baixa impulsivitat.
Neuroticisme. En aquesta dimensió es diferencien dos factors: labilitat emocional –variacions cròniques de l'estat d'ànim,
amb tendències negatives– i ansietat –entesa com a tret, no com a reacció a una situació determinada.
Psicoticisme. Els que puntuen alt en psicoticisme destaquen per no experimentar sensibilitat emocional envers el medi.
Valoració de les tres dimensions
El neuroticisme i la extraversió són superfactors que apareixen en qualsevol anàlisi factorial de la personalitat
Dos dimensions del temperament, referides a disposicions emocionals de la conducta.
41
Extraversió - tendeix a emocions positives / neuroticisme - tendència és a una emotivitat negativa.
Psicoticisme - dimensió menys definida.

- Una puntuació elevada a P refereix trets força conflictius, que suggereixen una manca de control sobre
els estímuls i/o una manca de consciència.
- Una puntuació elevada a P prediu conductes antisocials i psicopàtiques (entre interns penitenciaris, per
exemple, discrimina en funció del grau de violència dels delictes comesos).
Però una puntuació baixa no prediu conductes "oposades"; empatia, flexibilitat, sensibilitat, altruisme...
Model explicatiu
Biología i personalitat
Explicar l'estructura de la personalitat i proposa una teoria biològica que n'expliqués les dimensions.
Àrees d'investigació sobre biologia i conducta, amb les evidències principals de cada una
Àrea Evidència
Psicopatologia Constatació de trastorns mentals influïts per factors biològics.
El tractament amb fàrmacs (neurolèptics) millora certes anomalies (evidència que

el trastorn es relaciona amb la bioquímica cerebral).
Si els factors biològics influeixen en el comportament anormal, també ho fan en el

comportament normal.
Estudis genètics (investigació Els estudis amb animals: la genètica influeix en els trets de temperament (per
animal) exemple, en la criança selectiva de gossos: la raça es defineix per uns trets
comportamentals determinats com obediència, nivell d'activitat, agressivitat...,
segons factors genètics).
Coneixement progressiu del Neuropsicologia: lesions en àrees cerebrals específiques indueixen a canvis
sistema nerviós i de les relacions específics del comportament (per exemple, demències).
entre cervell i conducta
Psicofarmacologia i neurociència: descriuen rutes neuronals implicades en
diferents processos psicològics.
Variabilitat en estructures del S'estan identificant diferències individuals en l'estructura cerebral –no en la seva
cervell morfologia– relacionades amb lateralitat manual, sexe...: diferències individuals.
Teoria de l'excitació/inhibició (1956) → En un primer moment va explicar només l'extraversió, segons una teoria que
estableix l'origen de les diferències individuals en els processos d'excitació i inhibició del sistema nerviós central: les diferències
individuals en la dimensió són resultat del funcionament particular dels mecanismes en cada individu, que expliquen l'eficiència
de l'aprenentatge.
Seguint la tipologia temperamental de Pavlov des de la psicologia animal i els estudis sobre aprenentatge i
condicionament (Hull), va establir la classificació següent:
• Extravertits, sistema nerviós feble (processos d'excitació cortical febles, inhibició ràpida i intensa: conducta
desinhibida - actius, excitables, energètics..., i fàcilment condicionables).
• Introvertits, sistema nerviós fort (processos d'excitació cortical forts, inhibició lenta i feble: conducta inhibida -
tranquils, resisteixen la manca d'estimulació...).
• sistema nerviós fort –temperament melancòlic, nivell d'activitat baix...–;

• sistema nerviós feble –temperament sanguini, actiu, excitable, però capaç de tranquil·litzar-se, fins a adormir-se, en
situacions monòtones, sense estimulació...
Teoria de l'arousal i l'activació (1969) → Reformulació de la teoria anterior, explica l'extraversió i el neuroticisme
basant-se en nous constructes de caire neurofisiològic: arousal i activació.
1) Extraversió
- Els nivells d'excitabilitat cortical –nivells d'alerta de l'organisme– són regulats pel sistema d'activació regular ascendent
(SARA, en la formació reticular del tronc cerebral), responsable d'estar alerta i ser suspicaç o avorrit i somnolent, o de les
42
variacions de l'excitació en funció de la situació en què ens trobem, defineixen el nivell d'arousal, un sistema
neurofisiològic funcional descrit, definit per Duffy com a "energització inespecífica de l'SNC en resposta a l'estimulació".
El nivell d'arousal (1949 per Magou i Moruzzi) - nivell d'excitació cortical i el seu control. Varia per l'acció de factors
endògens (ritmes circadians, dieta, exercici, drogues...) i exògens (factors ambientals).
Es pot registrar mitjançant indicadors psicofisiològics determinats: nivell d'energia organísmica de què disposa l'individu
(excitació máxima / calma absoluta).
Nivell òptim d'estimulació - Cada individu té un nivell òptim d'estimulació o arousal cortical segons el qual respon a
l'estimulació de l'ambient.
A partir d'aquest nivell òptim, per sota o per sobre, l'estimulació resulta desagradable i això afecta el rendiment de
l'individu, per l'aparició d'un procés d'inhibició cortical que redueix l'estimulació i protegeix el sistema:
Quadre 10. Diferències individuals en extraversió-introversió
Extravertits Introvertits
• Nivell d'arousal cortical crònicament baix • Nivell d'arousal cortical crònicament alt
(hipoestimulats). (hiperestimulats).
• Els predisposa a "cercar activament" situacions • Els predisposa a "evitar" situacions d'alta
que augmentin el seu arousal, mitjançant estimulació i "cercar" les de baixa estimulació. Són
condicions d'alta estimulació. més sensibles a detectar nivells baixos
• Experimenten benestar en situacions d'interacció d'estimulació.
social o les que demanen una gran despesa • Experimenten benestar en situacions tranquil·les,
energètica. sense gran exigència física ni contacte
• Però s'avorreixen en situacions de baixa interpersonal (de fet, defugen el contacte social),
estimulació (susceptibilitat a l'avorriment), i monòtones..., que beneficien el seu rendiment.
intenten augmentar-la (amb l'activitat –agitació–
i/o el pensament –fantasia, evasió...).
En tots dos casos, l'excés d'estimulació –en relació amb el seu nivell crònic– resulta desagradable i afecta el rendiment.
El punt que sobrepassa el nivell òptim depèn de cada tipus de personalitat i de cada individu.
2) Neuroticisme
- Relaciona les bases biològiques d'aquesta dimensió amb el sistema límbic i el seu equilibri funcional, caracteritzat per la
seva labilitat. Aquesta labilitat la denomina mitjançant el constructe fisiològic d'activació.
Labilitat → capacitat d'activar-se fàcilment i canviar el sentit de l'activitat.
Sistema límbic → estructura del sistema nerviós autònom que controla les despostes involuntàries vegetatives, com ara la taxa cardíaca,
pressió sanguínia, sudoració, activitat gàstrica, conductivitat cutània..., i es relaciona amb les emocions.
- persones amb un nivell alt de neuroticisme, inestables emocionalment, es caracteritzen per un SNA amb
un nivell de labilitat màxim (nivell alt d'activació), la qual cosa determina respostes emocionals intenses.
- persones amb un nivell baix de neuroticisme es caracteritzen per un SNA amb un nivell de labilitat mínim
(nivell baix d'activació).
El neuroticisme és considerat un predictor d'estrès, més adequat que els factors ambientals
Teoria de l'excitació situacional → punt final de tota la teoria d'Eysenck sobre les bases biològiques de la
personalitat.
Admet que la situació influeix en els canvis activacionals i l'estabilitat dels tipus de personalitat: la conducta és funció de la
disposició de la personalitat (arousal i activació) i les condicions o exigències de la situació.
4.1.2. Teoria de la sensibilitat al reforçament (TDS)
El model de Jeffrey Gray és una crítica al model d'Eysenck.

Investigació animal sobre les bases neurofisiològiques i neuropsicològiques de les emocions: les dimensions de
personalitat són de naturalesa emocional, les regulen els mateixos mecanismes neurofisiològics que regulen les
respostes emocionals.
43
Considera la importància de l'aprenentatge en explicar la conducta i articula el model segons dos aspectes: la
susceptibilitat al càstig i la susceptibilitat a la recompensa.
Estructura de la personalitat
Dues dimensions, ansietat i impulsivitat. Deriven de l'E i N (model d'Eysenck) segons una rotació de 45° en l'espai
cartesià: l'ansietat se situa en l'espai II, introversió-inestabilitat, i impulsivitat ocupa l'espai EI, extraversió-inestabilitat.
Diferències entre extravertits i introvertits: segons la susceptibilitat respectiva a càstigs o a recompenses:

• Els II són molt susceptibles als càstigs (se'ls condiciona millor amb càstigs).
• Els EI són molt susceptibles a les recompenses (se'ls condiciona millor amb premis).
Bases biològiques de la conducta
Quadre 11. Característiques bàsiques dels sistemes funcionals de Gray, i correspondència amb dimensions de
personalitat
Sistema Acció: regulació Respon a senyals Funcionament Base biològica

de... associats a...
BIS (behavioural Conducta Càstigs, omissió de la Interromp la conducta Neurotransmissors
inhibition system) d'evitació recompensa, estímuls en curs (evitació (serotonina,
(ansietat). nous (desconeguts). passiva). noradrenalina).
Augmenta l'atenció als Sistema

estímuls ambientals. septohipocàmpic.
Augmenta el nivell Còrtex orbifrontal.

d'arousal.
Correspon a l'ansietat. Pot relacionar-se amb neuroticisme (Eyenck).
BAS (behavioural Conducta Premis, situacions Cerca activa de Neurotransmissors
approximation d'aproximació d'escapament (evitació reforçaments positius (dopamina).
system) (impulsivitat). activa). (premis).
Tàlem cortical; "centres
cerebrals de la
recompensa".
Correspon a la impulsivitat. Pot relacionar-se amb extraversió (Eysenck).
CHS (fight/flight Conducta de Escapament ràpid. Acció ràpida en Estructures cerebrals.
system) confrontació. situacions d'emergència
Agressió defensiva. (hostilitat-atac). Hipotàlem.
Amígdala.
Monoaminoxidesa
(MAO).
Testosterona.
Pot relacionar-se amb psicoticisme (Eysenck).
4.1.3. Teoria biosocial unificada de la personalitat
C. R. Cloninger - fer un diagnòstic diferencial de subtipus de trastorns de la personalitat i d'altres trastorns.
Integra factors biològics i socials (ambientals).
Mètode → va recollir dades el més exhaustives possibles, incloent-hi dades genètiques (bessons i famílies),
desenvolupament longitudinal, neurofarmacologia, aprenentatge (animals i humans), psicometria...
44
Estructura de la personalitat"Organització dinàmica, dins de l'individu, d'aquells sistemes psicofísics que determinen els
seus ajusts individuals a l'ambient."
Diferències individuals en personalitat: degudes als diferents sistemes adaptatius implicats en la recepció,
processament i emmagatzematge de la informació que rebem mitjançant l'experiència.
Estructura: definida amb dimensions temperamentals i del caràcter:
a) Dimensions temperamentals - Cloninger
Dimensió Definició Base biològica

Cerca de novetats Tendència a respondre intensament a estímuls nous o senyals de Baix nivell de dopamina
recompensa (eliminar càstig o dolor)
Relacionada amb BAS
Evitació del dany Tendència a respondre intensament a estímuls aversius i Nivell elevat de serotonina
desenvolupar inhibició apresa per a evitar passivament càstig i el
desconegut Relacionada amb BIS
Dependència de la Tendència a respondre intensament a premis i recompenses, i a Relacionada amb el sistema
recompensa mantenir conductes relacionades prèviament amb recompenses o de manteniment de la
evitació del dolor/desplaer conducta
Nivell baix de noradrenalina

Persistència Tendència a perseverar en la conducta malgrat la frustració i la Relacionada amb el sistema
fatiga de manteniment de la
conducta
Relacionada amb
noradrenalina
Interrelació de les dimensions temperamentals del model de Cloninger (no inclou persistència)
b) Dimensions del carácter - Cloninger
Quadre 13. Descripció de les dimensions del caràcter
Dimensió Descripció
Autodirectivitat Habilitat per a controlar, regular i adaptar la conducta, segons metes i valors escollits
individualment. Es relaciona amb autoestima positiva en la infància.
Cooperativitat Capacitat d'acceptar i identificar-se amb altres persones: adaptació interpersonal i autopercepció
com a part integral de la societat.
45
Autotrascendència Identificació amb un tot, del qual es procedeix i del qual s'és una part essencial.
Estat de "consciència d'unitat" (anul·la el self en sentir-se part integrada de l'evolució còsmica).
4.2. Models factorials lèxics
Enfocament lèxic → considera que tots els trets de personalitat estan recollits en el llenguatge natural, el que s'utilitza
habitualment.
Es poden recollir tots els descriptors del llenguatge que refereixen trets de personalitat –la "manera de ser"– i fer una
taxonomia o classificació descriptiva de la personalitat.
Goldberg (1981) - les diferències individuals que més representades estiguin en el llenguatge seran les més significatives
en les relacions quotidianes, i com més importants siguin, més les trobarem en qualsevol idioma.
4.2.1. El model dels setze factors primaris de la personalitat
- Raymond B. Cattell va fer un treball de depuració dels termes del llenguatge més representatius, a partir del treball
d'Allport i Odbert i aplicant el mètode de cluster analysis, que redueix variables segons categories comunes, va arribar a
trenta-cinc termes que van ser analitzats per una mostra de subjectes, i va realitzar una anàlisi factorial de les respostes,
a partir de la qual va desenvolupar el seu model de personalitat.
Quadre 14. Breu descripció dels setze factors de personalitat del model de Cattell
Factor Nom Puntuació alta Puntuació baixa

1A Afectotímia-sizotímia Afectotímia: afectuós, càlid Sizotímia: fred, impersonal
Afectivitat
2B Intel·ligència Pensament abstracte: llest, brillant Pensament concret: lent, feixuc
3C Força del jo Molta força del jo: emocionalment Poca força del jo: inestable, amb canvis
estable, tranquil d'humor, baixa tolerància a l'estrès
Estabilitat emocional
(ansietat)
4E Dominància- submissió Dominància: assertiu, competitiu, Submissió: cooperatiu, submís
obstinat
5F Surgència Surgència: espontani, actiu, Desurgència: seriós, prudent
entusiasta
Impulsivitat
6G Força del superjo Molta força del superjo: responsable, Poca força del superjo: inconformista, poc
formal, complidor socialitzat en normes
Conformitat amb el grup
7H Parmia-trectia Parmia: emprenedor, atrevit en les Trectia: tímid, cohibit socialment
situacions socials
Atreviment (extraversió-
ansietat)
46
8I Premsia-harria Premsia: sentimental, superprotector Harria: dur, pràctic, poca sensibilitat
Sensibilitat emocional
9L Protensió-alaxia Protensió: suspicaç, escèptic, Alaxia: confiat, de tracte fàcil
desconfiat
Suspicàcia
10M Autia-praxernia Autia: imaginatiu, idealista, Praxernia: realista, pràctic
"bohemi"
Imaginació autística
11N Astúcia-sencillesa Astúcia: sofisticat, calculador Senzillesa: natural, senzill
Sofisticació
12O Aprensiu-segur Aprensiu: preocupat, insegur Segur: satisfet, segur de si mateix
Tendència a la culpa
(ansietat)
13Q1 Radical-conservador Radical: innovador, tolerant Conservador: tradicional, preferència pel
familiar
Apertura al canvi
14Q2 Autosuficient-gregari Autosuficient: individualista, solitari Gregari: segueix i s'integra en el grup
15Q3 Autoconcepte-baixa Autoconcepte: organitzat, disciplinat Baixa integració: flexible, tolerant amb el
integració desordre
Perfeccionisme
16Q2 Tensió èrgica Alta tensió èrgica: intranquil, Baixa tensió èrgica: relaxat, pacient
impacient
Tensió
- factor d'intel·ligència (2B) que es refereix més aviat al coneixement, a la intel·ligència cristal·litzada, i que
no apareix en cap altre model de personalitat.
Quadre 15. Factors de segon ordre del model de Cattell

QII: introversió-extraversió (A, F, H i Q2)
Introversió Extraversió
Reservat, inhibit en contactes personals, controlat... Sociable, afectuós, impulsiu, digne de confiança.
QI: ansietat (O, Q4, C, Q3, L, H)
Alta (autoajust) Ansietat alta
Estabilitat... Fàcilment pertorbable, perd el control, es deprimeix

amb facilitat, estat d'ànim làbil, timidesa...
Puntuació molt baixa: manca de motivació davant tasques
difícils.
QIII: socialització controlada (G, Q3)
Poca Molta
Despreocupació per normes, espontaneïtat, impulsivitat, Atenció a les normes, perfeccionisme, poca animació,
orientació pròpies necessitats... Desajust social. astut, calculador...
QIV: dependència-independència (E, H, Q1, L, O, N, G, Q2, M)
Dependència Independència
Passiu, es deixa portar pel grup, necessita el suport dels Segur, innovador, disconforme...
altres.
QV: duresa-sensibilitat (I, M, A, Q1, F, E, L)
47
Duresa Sensibilitat
Distanciament, fredor, control de sentiments. Tendència a la calidesa en les relacions interpersonals...
Instrument de mesura → 16PF

- La darrera versió és el 16PF-5, formada per 185 ítems que mesuren els setze factors primaris i els cinc secundaris,
anomenats factors globals.
4.2.2. El model dels cinc grans factors de la personalitat (Big Five)
Estructura de la personalitat → Cinc factors (dominis) descrits per trenta trets de nivell inferior (facetes), sis per cada
factor, que reflecteixen tendències cognitives, afectives i conductuals, específiques de cada factor:
• Extraversió
• Neuroticisme
• Obertura a l'experiència
• Responsabilitat (consciència)
• Cordialitat (agradabilitat)
OCEAN → openness, consciousness, extraversion, agreeability I neuroticism
Aspectes del comportament que descriuen els diferents factors del model Big Five
48
F Descripció Facetes Tendència a...
Extraversió Aspecte quantitatiu de la conducta interpersonal. Cordialitat Establir vincles amb altres
persones.
Energia, activitat, emocions positives... Gregarisme Estar en companyia d'altres
persones.
Oposat: baixa extraversió. No introversió Assertivitat Ser dominant enfront
(l'introvertit no experimenta emocions negatives d'evitar confrontacions.
sinó que gaudeix de la solitud...).
Cerca Apropar-se a les fonts
d'emocions d'estimulació.
Activitat Actuar, fer coses diferents,
canalitzar l'energia que
s'autopercep alta.
Emocions Experimentar amb més
positives freqüència emocions
relacionades amb alegria,
felicitat, optimisme...
Cordialitat Aspecte qualitatiu de la conducta interpersonal Confiança Atribuir intencions
(com és...?): des de molta sensibilitat vers els altres benèvoles als altres enfront
a un màxim de duresa i distanciament emocional, d'assumir que els altres són
antagonisme. perillosos, poc honrats...
Franquesa Sinceritat enfront de
Refereix les respostes característiques que tenim maquiavelisme (conspirar,
vers els altres. tramar...).
Altruisme Preocupació activa pels
La persona cordial o agradable té capacitat per a altres, generositat...
establir relacions interpersonals amistoses, dòcils,
conciliadores... Actitud Cooperativisme, inhibició
conciliadora de l'agressió, capacitat de
perdó... enfront
La persona no cordial, o antagònica, tendeix a
d'agressivitat, competitivitat
establir "relaciones hostiles. Los componentes de
(no col·laboració).
escepticismo y pensamiento crítico son necesarios
para la ciencia, por ejemplo: no es tan poco Modèstia Passar desapercebut malgrat
saludable". els propis mèrits enfront de
creure's superior
(arrogància).
Sensibilitat als Experimentar simpatia i
altres preocupació pels altres
enfront de racionalitat per
sobre dels elements humans
implicats.
Responsabilitat Es relaciona amb la forma en que cada persona Competència Sentir autocapacitat, estar
realitza les tasques: grau d'organització, (relacionada ben preparat... enfront de
persistència i control de la conducta dirigida a amb autoestima) tenir una opinió pobra de les
objectius concrets. pròpies habilitats i
competències, sentir-se
Implica ser curós, treballador, pulcre, perseverant, inepte.
controlar els impulsos... Ordre Neteja, ordre, comportament
organitzat...
Sentit del deure Adherència a principis ètics
i acompliment escrupolós de
les obligacions.
Necessitat de Orientació a guanys, nivells
motivació per a alts d'aspiració, treballar de
guanys valent per a aconseguir un
objectiu, diligència.
Autodisciplina Tenir habilitat per a
començar les tasques i dur-
les a terme efectivament,
49
superant dificultats i/o
distraccions.
Deliberació Pensar detingudament abans
d'actuar (autoreflexió).
Neuroticisme Relacionat amb la vida emocional (l'ajustament Ansietat Experimentar tensió,
emocional de la persona), està vinculat al benestar preocupació excessiva, pors,
o malestar psicològics, a l'afecte i les emocions nerviosisme...
negatives (ansietat, depressió, angoixa, Hostilitat Experimentar irritació,
desconcert...) enuig, disgust, frustració...
Depressió Experimentar culpa, tristesa,
Puntuar alt a N mostra tendència a experimentar
solitud...
emocions negatives.
Ansietat social Experimentar vergonya, por
És un bon predictor de les relacions a llarg termini, (timidesa) al ridícul, sentiment
com les de parella (puntuacions altes en N als dos d'inferioritat...
membres de la parella correlacionen amb Impulsivitat Dificultat en el control
problemes maritals i divorci...) d'impulsos i necessitats
(vida instintiva: fam,
sexe...).
Vulnerabilitat Sentir dificultat per a
controlar l'estrès, sentir-se
incapaç d'afrontar les
demandes excessives de
l'entorn.
Apertura Descriu la tendència a cercar experiències, sentir Fantasia Tenir una imaginació
l'experiència atracció pel que es desconeix o és diferent, i intensa, fantasia activa.
explorar-ho (actuar). Estètica Apreciar l'art i la bellesa,
poder-se abstraure
Inclou sentiments estètics, idees, valors... les contemplant-la o sentint-la.
persones que puntuen alt tendeixen a ser obertes,
Ser receptiu dels propis
curioses, imaginatives, originals, atrevides, intenten Sentiments
sentiments i emocions
tenir vides plenes d'experiències (internes i
externes), però a més són tolerants davant idees (reconèixer els estats
noves, valors poc convencionals. I experimenten d'ànim, entendre'ls...).
intensament les emocions, tant les positives com les Accions Tenir interès per diferents
negatives... activitats, conèixer nous
llocs, menjar coses diferents
Es va explorar si aquest factor es relaciona amb la o estranyes...
intel·ligència, considerant que les persones més Idees Tenir curiositat intel·lectual,
intel·ligents també són les més obertes a apertura de la ment a coses
l'experiència. noves i diferents, teories,
pensaments...
El resultat de les correlacions entre la dimensió i el Valors Reexaminar els valors
QI és només de 0.30, molt baixa pel que es socials, religiosos i polítics
suposava... (el contrari, dogmatisme).
50
MODUL 3 . CONSTRUCTES INTEGRADORS:

CREATIVITAT, ESTILS COGNITIUS, INTEL.LIGÈNCIA
1. Estils cognitius
→ estil - dimensió psicològica referida al com de la conducta.

S'han referit molts tipus d'estils: expressius (gestos facials, expressions motores, verbals i gràfiques...), d'aprenentatge
(com s'estudia i s'aprèn), defensius (formes d'adaptar-se a l'ansietat i als conflictes) I cognitius.
ESTIL COGNITIU → forma que caracteritza el funcionament cognitiu d'un individu, incloses la percepció, la memòria, la
manera d'organitzar la informació i de resoldre problemes..., un conjunt de maneres de funcionament cognitiu
característic, que defineix hàbits de percepció i característiques d'aprenentatge, entre altres.
Marc teòric: estudis sobre percepció, des de diferents enfocaments. Entendre que la percepció està influïda per variables
del subjecte (continguts de personalitat) capaços d'organitzar-la d'una determinada manera, amb variabilitat
interindividual.
- "psicoanàlisi del jo" → mena de controls cognitius que regulen la conducta de l'individu per adaptar-se
al medi, mitjançant percepció i raonament entre altres processos cognitius.
Pont pel qual les dimensions de personalitat no cognitives tenien accés al pensament, estructurats com a patrons
inconscients de contingut cognitiu.
- psicologia de la Gestalt → va destacar la consistència de les maneres de percebre i de pensar.
- psicologia cognitiva amb enfocament experimental → hi ha una forma consistent de fer tasques
cognitives.
Estil cognitiu més conegut: la dependènciaindependència de camp (Witking).
- psicologia diferencial (Thurstone i Cattell )→ en fer tasques cognitives, les actituds dels individus
semblaven relacionar-se amb la seva personalitat, i s'establia així el simbòlic pont entre cognició i
personalitat.
Quadre 1. Diferenciació bàsica entre capacitats cognitives i estils cognitius
Capacitats Estils
Especifiquen competències, operacions mentals, tipus Propensions, tendències, com es processa...
d'informació processada.
Definició segons el màxim rendiment assolit. Definició segons el prototípic de l'actuació davant de la
tasca.
Valor direccional. No tenen valor direccional.
Afectades pel contingut específic de la tasca. Generalitzables a tasques de diferents continguts i
modalitat sensorial.
Aporten possibilitat de rendir a un determinat nivell. Es refereixen a la forma en què es farà la tasca.
Són dimensions unipolars. Són dimensions bipolars.
51
L'estil cognitiu defineix una dimensió de variabilitat –diferències individuals– en el funcionament cognitiu, tot entenent que
integra components cognitius i de personalitat (sistema afectivoemocional).
1.1. Estils cognitius, controls cognitius, estils d'aprenentatge...
- Experts com Messick suggereixen que els controls es situen entre les capacitats i els estils: són menys específics que
les capacitats i més que els estils.
Control cognitiu → manera de pensar, basada en la percepció, que controla la forma en què cada individu processa la
informació, mentre que l'estil defineix característiques de l'aprenentatge.
"Estil d'aprenentatge": aquest constructe es pot entendre com la forma consistent de respondre i d'utilitzar els estímuls
en un context d'aprenentatge (Claxton i Murrell).
Inclou trets cognitius –organització, representació i interpretació de la informació, resolució dels problemes...–, afectius –
motivacions, expectatives...– i fisiològics –relacionats amb biotips i bioritmes individuals– que actuen en interrelació
davant d'una situació d'aprenentatge.
1.2. Quants estils cognitius s'han descrit?
Quadre 2. Llista d'estils cognitius i dels autors respectius
Estil cognitiu Autor

Amplitud de categorització Kogan i Wallah
Arriscat - cautelós Kogan
Complexitat cognitiva - simplicitat cognitiva Kelly
Dependent de camp - independent de camp Witkin
Divergent - convergent Hudson
Explorador - focalitzador Gardner
Holístic - analític Peters
Anivellador - aguditzador Holzman i Klein
Flexibilitat cognitiva Klein
Organitzador - no organitzador Atman
Pensament convergent - pensament divergent Guilford
Profund, elaborador - superficial, reiterant Schmeck
Reflexivitat – impulsivitat Kagan
Simultani - successiu Das
Verbalitzador - visualitzador Richardson
• Conceptualització–categorització: manera en què la persona associa o agrupa una sèrie d'objectes, de conceptes o
d'informacions.
• Reflexivitat–impulsivitat: estil relacionat amb la rapidesa per actuar i resoldre situacions problemàtiques de manera
eficaç. L'impulsiu és més ràpid però menys eficaç; el reflexiu és més lent però més eficaç (analitza abans de respondre).
• Anivellament–agudització: estil referit a la manera de percebre.
L'anivellador és qui destaca elements comuns i similars, minimitzant les diferències, per La qual cosa el seu rendiment és
millor en proves d'assaig.
L'aguditzador, en canvi, ressalta les diferències i minimitza els elements comuns.
• Actiu–reflexiu: tendència a aprendre mitjançant l'experimentació, la manipulació, l'acció (actiu) enfront de la tendència a
aprendre més de la introspecció i de la reflexió.
• Visual–verbal: estil de representació interna propi de cada persona.
• Analític–holístic (seqüencial – global): estil referit a com s'organitza la informació, en elements o en conjunts.
L'holístic o global tendeix a percebre les situacions com un tot i analitza anant del conjunt a les parts.
L'analític o seqüencial tendeix a percebre les situacions de manera fragmentada i procedeix inductivament.
Estil DIC (WILTKIN) Dependència - independència de camp (DIC)

- grau amb què l'individu rep una part del camp perceptiu com separat del que l'envolta en comptes de fer-
ho com si hi estigués inclòs.
52
- el dependent de camp es caracteritza per una percepció dominada per l'organització global del camp, experimentant les
seves parts com a "difuses".
- l'independent de camp experimenta les parts del camp com a diferents dins del conjunt organitzat: les aïlla del tot.
a) Informació procedent de la pròpia situació, el que ens envolta, el "camp" perceptiu. La captem bàsicament per la visió i
es converteix en el nostre marc de referència ("veiem" la verticalitat).
b) Informació aportada per la gravetat, que podem aprendre per sensacions propioceptives (com ara vestibulars, tàctils,
cinestèsiques). Amb aquesta informació definim subjectivament la verticalitat ("sentim" la verticalitat).
1.3. Com mesurar el constructe?
Witkin - es tracta de determinar si la persona es guia més per les sensacions internes –és independent de camp– o per
les sensacions externes, la visió del context –és dependent de camp–.
• Test del marc I la vareta (Road and Frame Test, RFT). El subjecte es col·loca en una habitació fosca on hi ha un marc i
una vareta lluminosos i amb moviments giratoris. Cal col·locar la vareta dins el marc verticalment.
• Test de l'habitació giratòria (Room Rotator Test, RRT). El subjecte ha de seure en una cadira inclinada (pot inclinar-se
a la dreta o a l'esquerra), dins d'una habitació que gira. Ha de trobar la vertical; els subjectes que recrecen el seu cos
segons l'habitació –referència externa– són dependents de camp; els que tracten de trobar-la segons les forces que estan
actuant sobre el seu cos, és a dir, la força gravitatòria que perceben i la força centrífuga que actua des de l'exterior –en
girar l'habitació–, són independents de camp.
• Test d'ajust corporal (Body Adjustement Test, BAT). L’individu seu en una cadira que està inclinada, dins d'una
habitació que pot inclinar-se cap a la dreta i cap a l'esquerra, igual que la cadira, malgrat que no necessàriament
coincideixen totes dues inclinacions. El subjecte ha de trobar la verticalitat; si la seva referència és l'habitació (camp) se
suposa que és dependent, si ho és la sensació gravitatòria (subjectiva), és independent.
• Test de figures emmascarades (EFT):presentar una figura geomètrica senzilla i a continuació una figura complexa que
inclou, emmascarada, la figura senzilla, i a demanar al subjecte que identifiqui la senzilla dins de la complexa.
Es demana reestructurar el problema (ajustar-se a la verticalitat, trobar la figura amagada...) desvinculant-se del camp
perceptiu o context general.
L'independent de camp troba ràpidament la figura dins del context, al dependent li costa perquè no pot "trencar" la
combinació estimular global (té versions per a infants, grups i adults; s'ha qüestionat si mesura un tipus de percepció
espacial més que l'estil cognitiu pròpiament dit).
- per a Vernon la DIC és una faceta de la intel·ligència mentre que per a altres autors és una dimensió de variabilitat
diferent de la intel·ligència.
Quadre 3. Característiques dels dependents i dels independents de camp, segons els resultats de diferents estudis:
Dependent de camp Independent de camp

Global (domina l'organització general del camp, les parts Analític (domina la percepció de les parts com a
s'experimenten dins d'aquest). elements discrets del camp).
Necessitat de suport social (orientació interpersonal). Independència, baixa necessitat de suport social, reserva,
solitud.
Sociabilitat, bones habilitats socials. Individualisme, baixes habilitats socials.
Dificultats per a resoldre problemes. Baixa dificultat a resoldre problemes.
Passivitat, baixa iniciativa, submissió. Activitat, iniciativa, capacitat d'organització.
Convencionalitat, tradició. Experimentació.
Millor aprenentatge en condicions de motivació extrínseca. Millor aprenentatge en condicions de motivació
intrínseca.
Millor rendiment en àrees que impliquen relacions Millor rendiment en tasques analítiques (ciències
interpersonals (psicologia, educació, ciències socials...). físiques, biològiques, matemàtiques, enginyeria...).
TDP
La teoria de la diferenciació psicològica (TDP, Witkin i Goodenough, 1985)
Proposa que tots els sistemes psicològics tenen una propietat estructural que estableix una diferenciació –o límit– entre el món intern, el jo, i el
món extern.
53
- variabilitat → determinada pel grau de complexitat de les estructures implicades. Determinen que el límit que estableixen entre tots dos àmbits
sigui molt clar i definit o poc contrastat, amb certa confusió entre tots dos móns.
Com més diferenciació hi ha, els sistemas estan més especialitzats i organitzats, tenen més subsistemes especialitzats en funcions, cosa que
permet separar-les, canalitzar els impulsos i percebre els estímuls per separat.
Com menys diferenciació hi ha, menys subsistemes, menys especialització, més consideració dels estímuls com un conjunt, menys delimitació
entre el món interior i el món exterior.
Estil independent de camp enfront d'un estil dependent, malgrat que la TDP no és sinònim de l'estil cognitiu DIC.
2. Creativitat

Entendre el constructe creativitat. Definir-lo a partir dels components que el
caracteritzen:situació, producte, procés i
persona.
Entendre el procés creatiu i les fases que
elconstitueixen.
Diferenciar creativitat d'altres formes de
pensament.
Definir l'estructura factorial de la Situar la creativitat com un procés de
creativitat. pensament, un tipus d'operació, amb uns
factors bàsics.
Aproximar-se a l'avaluació de la Saber com es pot avaluar i què es pot
creativitat. avaluar.
Conèixer els principals tests de creativitat i el
tipus d'avaluació que proposen.
Descriure la relació entre intel·ligència i Conèixer els autors que han analitzat la
creativitat. relació i les seves propostes.
Descriure les teories més destacades que
relacionen tots dos constructes.
Descriure la relació entre personalitat i Saber definir la personalitat creativa: els trets
creativitat. diferencials.
Creativitat, etimològicament, vol dir "crear del no-res". És un altre constructe psicològic de difícil definició, de vegades
confós amb d'altres constructes com ara talent, genialitat, enginy, intuïció...
• Capacitat per a produir respostes originals a qualsevol problema.
• Capacitat per a desenvolupar la creació, la invenció, la innovació...
• Capacitat per a produir idees o objectes nous i originals.
• Capacitat per a trobar noves solucions a un problema, o nous modes d'expressió, de donar existència a quelcom nou
per a l'individu...
• Capacitat: generar quelcom nou i trobar noves solucions a problemes plantejats, relacions entre l'experiència passada i
els coneixements apresos.
Es caracteritza per l'originalitat, la innovació, l'adaptabilitat, les possibilitats de realització...
• Procés: té un curs temporal, un temps de realització.
• Components que la defineixen: Mooney (1963) en va destacar els següents: situació, producte, procés i persona. En la
figura XXX es representen aquests elements i la seva descripció bàsica.
54
2.1. Quan s'expressa la creativitat?
PROBLEMA ------------ anàlisi --------------- SOLUCIÓ
Anàlisi del problema des de dues perspectives: lògica i creativa
55
2.2. El procés creatiu
Wallas (1926) - fases: preparació, incubació, il·luminació i verificació, en què les dues primeres poden coexistir i semblar
realment intuïtives –més característiques de la creativitat artística–.
Darrerament, s'han resumit les quatre fases en tres:
1. d'ideació - correspon a la combinació de coneixements antics amb nous, i que dóna lloc a coneixements diferents.
2. Implica el sorgiment d'idees adients I brillants.
3. correspon a un moment d'avaluació, en el qual es desenvolupa el producte creatiu per interacció de components
interns del subjecte i externs en aquest, propis de la situació.
La psicologia cognitiva destaquen dues característiques del procés: falta de convencionalisme i cerca insistent –
persistent– de solucions originals.
2.3. Pensament creatiu?
Creativitat → capacitat cognitiva, una forma poc usual d'analitzar els problemes i de trobar-hi solucions, mitjançant uns
processos d'anàlisi diferents dels del pensament lògic (tot i que el producte final ha de complir unes condicions per ser
considerat com a creatiu).
2.3.1. Pensament convergent enfront de pensament divergent (a partir de Guilford, 1951):
Producció convergent (pensament analític) Producció divergent (pensament creatiu)

Funciona buscant una resposta determinada, convencional, en Funciona en diferents direccions tot buscant la millor
direcció lineal. solució (de les possibles) per a resoldre problemes.
Troba una única solució correcta a problemes que sol conèixer Afronta tot problema com si fos nou, sense aplicar
prèviament (i per tant aplica patrons de resolució preestablerts). patrons resolutius previs (ja coneguts).
També anomenat pensament analític, lògic, racional o Pot aportar moltes alternatives i solucions diferents i
convencional. vàlides.
També s'anomena "pensament divergent".
56
Producció divergent → operació cognitiva segons la qual, a partir d'una informació concreta, el subjecte és capaç de
generar múltiples informacions relacionades.
Pensament lateral (lateral thinking). De Bono (1967) → tipus de pensament que permet afrontar els problemes des de
diferents perspectives, variant la percepció i el maneig dels conceptes.
Pensament lliure, associatiu, que utilitza la perspicàcia, l'enginy i la creativitat, en oposició al pensament vertical, que fa
una anàlisi i un raonament exclusivament lògics.
Guilford va estudiar l'estructura factorial de la creativitat a partir de la producció divergent, tot definint tres trets primaris
relacionats amb la creativitat:
a) fluïdesa (quantitat, referida a les idees –ideacional–, d'establiment d'associacions –d'associació– i d'expressió –en la
construcció de frases–),
b) flexibilitat (varietat, qualitat de les respostes, espontània –com habilitat per a ser flexible amb independència de les
exigències de la situació– i adaptativa –habilitat per a ser flexible quan és necessari–) i
c) originalitat (novetat).
Altres factors:
a) de la producció divergent: fluïdesa figurativa, verbal, d'associació, de pensament i d'expressió, flexibilitat figurativa
espontània i d'adaptació; producció divergent de sistemes figuratius i sistemes simbòlics; elaboració figurativa, simbòlica i
semàntica...;
b) de la producció convergent: capacitat d'ordenació sistemàtica, redefinició figurativa, simbòlica i semàntica, i deducció;
c) de l'operació d'avaluació: avaluació lògica segons l'experiència i la capacitat de judici i de veure els problemes.
2.4. Com avaluar la creativitat?
Mol difícil avaluar la creativitat, encara que s'han desenvolupat tests i bateries de tests objectius exclusivament dirigits a la
mesura d'aquest constructe i que, al llarg del temps, han estat reconeguts i força aplicats.
- tenir en compte el context sociohistòric: la subjectivitat del constructe fa que variï la consideració del que és la creativitat.
Tipus de proves generals per a mesurar la creativitat
57
Quadre 5. En aquest quadre sistematitzem alguns dels tests de creativitat més utilitzats habitualment.
Característiques Tipus de prova

Tests de Guilford Mesuren fluïdesa, flexibilitat i unicitat Variades, per exemple escriure paraules que continguin
(originalitat). la lletra Y; enumerar objectes quadrats, donar sinònims
d'una paraula, construir objectes a partir de figures;
Considera bàsicament producció trobar figures ocultes en contextos complexos...
divergent, les proves es deriven de la
combinació entre aquest, productes i
continguts (segons el seu model de
l'intel·lecte).
Tests de Torrance Mesuren fluïdesa, flexibilitat, Dues subproves: verbal i figurativa.
(TTCT; 1966) originalitat i elaboració (quantitat de
detalls). a) Es presenta un dibuix i es demana preguntar i
endevinar, suposar les causes i endevinar les
Les persones creatives saben identificar conseqüències.
dificultats, buscar solucions, fer
conjectures, formular hipòtesis, b) Proposar millores d'un producte.
modificar-les, contrastar-les i
comunicar-ne els resultats... c) Enumerar aplicacions inusuals d'un objecte comú
(per exemple un escuradents).
Utilitza proves gràfiques que cal completar (patrons

geomètrics), fer un dibuix a partir d'aquestes o muntar
una història...
Test de Getzels i Creativitat com l'habilitat de produir Donar exemples (com coses que facin soroll...); fer
Jackson (1962) formes noves i de reestructurar associació de paraules, proposar usos alternatius
situacions estereotipades. d'objectes comuns, esquemes significatius (donar una
forma i proposar què és), rondalles (proposar finals
alternatius a histories: tristos, divertits i morals),
construir problemes (a partir d'unes dades).
Test "El pensament creatiu consisteix en la Trenta ítems en què es presenten tres paraules amb una
d'associacions formació de noves combinacions relació no òbvia entre aquestes. Es demana al subjecte
remotes de d'elements associatius. Com més que en busqui una quarta:
Mednick (RAT) remotes són aquestes combinacions més
creatiu és el procés o la solució." Fora – Gos – Gat - ...
58
Test de Wallach i Mesura fluïdesa, associacions Trobar similituds entre parells d'objectes.
Kogan (1967) relacionades amb el nombre de respostes
úniques i amb el nombre de respostes Proposar usos alternatius d'un objecte comú.
generades.
Donar significats a línies (es presenta una línia que ha
Context permissiu i no competitiu de formar part d'un objecte).
(aplicació sense límit de temps, clima
relaxat, evitant la competitivitat): Donar significats a dibuixos (abstractes).
condicions que afavoreixen el
pensament divergent.
Autoinformes de Trets, disposicions a la conducta Tests clàssics com l'EPQ, qüestionaris biogràfics, llistes
personalitat creativa: competència intel·lectual, d'adjectius...
flexibilitat cognitiva, sensibilitat
estètica.
2.5. Creativitat i intel·ligència?
Una intel·ligència elevada no assegura una alta creativitat, però la intel·ligència baixa tampoc no es correlaciona amb
creativitat.
2.5.1. Guilford → va establir les diferències entre intel·ligència i creativitat en definir al seu model les operacions
cognitives i vincular-les, com heu vist, a la creativitat.
Les persones creatives tenen una estructura intel·lectual, en l'àmbit de les operacions, diferent del de les persones no
creatives. ↓
Essencial el desenvolupament de producció divergent però també de producció convergent, especialment per la
capacitat d'establir ordre entre dades molt diverses i de transformar-les, així com de l'avaluació, des del moment en què
s'assumeix un problema fins que se'n dóna la solució creativa.
2.5.2. Getzels i Jackson (1962) → Intel·ligència i creativitat són constructes diferents, malgrat que tots dos es
converteixen en factors predictius de l'èxit escolar.
Els nens amb intel·ligència elevada es mouen per significats estereotipats i criteris convencionals, els nens amb alta
creativitat s'allunyen de l'estereotip, tenen una gran imaginació i criteris propis, originals.
Es van trobar resultats contradictoris: Fletscher (1963) → en mostres amb una mitjana d'intel·ligència més propera a la
de la població, la creativitat no té tanta relació amb el rendiment acadèmic com la intel·ligència.
2.5.3. Torrance (1962): la teoria del llindar

Resultats similars als de Getzels i Jackson: els nens alts en creativitat tenen el mateix rendiment escolar que els nens
alts en QI, però ho va explicar segons la teoria del llindar: quan el QI es troba per sota de 115-120, la creativitat està
limitada; però quan el QI supera aquest límit, la creativitat es manifesta com una dimensió força independent.
Es necessita cert nivell d'intel·ligència per a desenvolupar creativitat, que resulta una condició necessària però no
suficient.
2.5.4. Hasan i Butcher (1986) → rèplica de l'estudi de Getzells i Jackson, i van trobar correlacions més altes entre
creativitat i intel·ligència.
Van concloure que no es poden generalitzar les dades de l'estudi original.
- fins a 120 de QI la intel·ligència és el més important (prediu el rendiment escolar), però per sobre de 120
la creativitat guanya importància.
Influència del medi escolar: si és més permissiu i flexible afavoreix els nens més creatius, si és més controlat i
estereotipat, va en contra d'aquests.
2.5.5. Wallach i Kogan (1965)
• Perquè hi hagi un nivell bo de creativitat ha d'haver-hi un nivell determinat d'intel·ligència.

• Creativitat i intel·ligència interactuen i defineixen quatre grups de subjectes, que us detallem en el quadre.
59
Quadre 6. Interacció entre intel·ligència i creativitat, a partir del treball de Wallach i Kogan (1965):
Intel·ligència
Alta Baixa
Creativitat Alta Control de si mateixos, conducta lliure. Tendència al fracàs escolar i personal. Afavorits
per un entorn permissiu.
Baixa Centrats en el rendiment escolar, viuen el Problemes d'orientació i generals.
fracàs com una tragèdia.
2.5.6. Sternberg i Lubart (1991): teoria de la inversió
Base: teoria triàrquica de la intel·ligència.

Proposta: la intel·ligència és un component de la creativitat.
→ es refereix a una metáfora basada en els inversors: la gent creativa, com els bons inversors, compren barat i venen
car. Les persones creatives es mouen en l'àmbit de les idees: generen idees aparentment de baix valor i les han de
vendre a altres que les utilitzaran, mentre ells passen a dedicar-se a altres idees sense valor inicial.
La creativitat és resultat de l'acció de sis components: intel·ligència, coneixement, estil en el pensament, personalitat,
motivació i entorn.
La intel·ligència requereix tres tipus d'habilitats: analítiques, sintètiques i pràctiques, que interactuen i estan presents
en el comportament creatiu.
La creativitat ha d'invertir en estil cognitiu –preferir pensar segons noves maneres escollides pel subjecte–, motivació de
personalitat –ser capaç d'anar més enllà del convencional i tenir motivació per a continuar i superar els obstacles– i entorn
–que sigui propici a l'activitat creativa–.
2.5.7. Howard Gardner, creativitat i Intel·ligències múltiples → la creativitat està integrada dins de la seva teoria
perquè hi ha diferents tipus de creativitat que es relacionen respectivament amb diferents tipus d'intel·ligència. La
creativitat és un subconjunt de les intel·ligències múltiples.
• Què és creativitat? Un estat de consciència que permet generar una zarza de relacions per a identificar, plantejar i
resoldre problemes de manera rellevant i divergent.
• Com és l'individu creatiu? Una persona que resol problemes amb regularitat, elabora productes o defineix qüestions
noves en un camp d'una manera que al principi és considerada nova però que, al final, arriba a ser acceptada en un
context cultural concret.
• Com analitzar la creativitat? punt de vista subpersonal –biològic–, personal –psicològic–, impersonal –el camp de
coneixement de l'individu– i multipersonal –de relacions amb les persones presents–.
L’individu creatiu treballa sol, però s'ha constatat la importancia d'altres persones significatives, tant en el període de
socialització, pel desenvolupament de la creativitat, com en l'etapa ja adulta, com a suport o estímul per competitivitat–.
Tot qüestionant els tests de creativitat com a no adequats per a mesurar-la, va analitzar les biografies de set persones
considerades molt creatives durant el segle XX: Darwin (naturalística), Graham (corporal-cinestèsica), Picasso (espacial),
Stravinsky (musical), Freud (intrapersonal), Eliot (lingüística), Gandhi (interpersonal).
Hi havia dos factors essencials independents de l'aspecte intel·lectual: tenir suport en fer les seves troballes i ser forts a
l'hora de renunciar a molts dels "plaers" de la vida per arribar a l'èxit en les seves carreres (Gardner ho anomena "pacte
fàustic").
2.6. Creativitat i personalitat
El que s'accepta actualment és que aquest constructe és el resultat d'una particular combinació d'intel·ligència, d'estil
cognitiu i de personalitat.
60
Quadre 7. Factors generals de personalitat relacionats amb la persona creativa:
Factors generals Definició

Obertura a • Consciència de l'ambient intern i l'extern com recursos i informació útil.
l'experiència • Curiositat i interès per l'entorn.
• Disposició afectiva per a l'ús de canals sensorials (utilització dels sentits).
• Obertura a l'experiència i al món intern: entendre en qualsevol experiència que succeeix
amb un mateix.
• Més integració d'un mateix, autoconeixement, capacitat d'afrontar situacions noves.
Tolerància a • Capacitat per a tolerar situacions confuses indefinides, sense precipitar-se per resoldre-
l'ambigüitat les, mentre s'assimila l'experiència.
Autoestima • Autoacceptació positiva, coneixement d'un mateix (positiu i negatiu). Porta a la seguretat
positiva i a una millor expressió de la creativitat, en una interacció mútua.
Voluntat d'obra • Motivació per veure el resultat final; component cognitiu, valora finalitzar el procés, i
component afectiu, emoció positiva per finalitzar i donar a conèixer el resultat.
Motivació per a • Impuls intern per a crear, per a participar en accions que resolguin una situació... fins i
crear tot si hi ha contradiccions internes.
Trets presents en general a la personalitat creativa:
• Absència de convencionalismes.
• Capacitat d'integració.
• Independència (en el pensament i en la conducta).
• Gust estètic i imaginació.
• Originalitat i flexibilitat.
• Desinhibició.
• Seguretat en si mateixos.
• Perspicàcia.
• Motivació intrínseca i extrínseca (interès pel reconeixement dels altres).
• Devoció per la feina –fins a una mena d'addicció mentre dura el procés creatiu, que fa que puguin oblidar-se de tot el
que els envolta, fins i tot de les seves pròpies necessitats).
• Egoisme.
• Certa relació amb el trastorn psicopatològic (vinculat a l'esquizofrènia, per exemple, i especialment entre artistes,
intel·lectuals i escriptors, encara que forma part dels mites de la creativitat).
Els estudis entre creativitat i dimensions de personalitat la relacionen amb:
• Neuroticisme (especialment per hipersensibilitat i labilitat de l'estat d'ànim).

• Força del jo (factor primari del model de personalitat de Cattell).
• Obertura a l'experiència (dimensió del model de personalitat Big Five, coincidint amb un dels factors generals descrits
com a característics de la personalitat creativa).
• Psicoticisme (dimensió del model de personalitat d'Eysenck).
61
3. Intel·ligència emocional

Definir intel·ligència emocional (IE) Saber què són les emocions.
Conèixer el paper de les emocions en la conducta.
Entendre què significa reconèixer les emocions –en un mateix i en els altres– i
utilitzar la informació que aporten.
Conèixer els principals continguts de Veure els antecedents del constructe i l'evolució d'aquest dins de la psicologia.
la IE Entendre a què es refereix la IE: com relaciona emocions i rendiment.
Descriure els models més destacats Reflexionar sobre el nexe comú, l'autoregulació emocional.
d'IE Aprofundir en el model d'IE de Goleman: facetes i competències.
Diferenciar el model d'IE de Bar-On: components i habilitats.
Relacionar els models d'IE amb el model d'intel·ligències múltiples de Gardner.
Saber com es mesura el constructe Diferenciar la mesura d'IE del QI.
IE
Relacionar la IE amb diferents Reflexionar sobre els avantatges de la IE en educació, teràpia, professió, etc.
àmbits d'aplicació
3.1. Què són les emocions?
Estats, impulsos involuntaris, que es generen en nosaltres, en resposta a un estímul-context determinat, que percebem i
interpretem subjectivament com a amenaçador, frustrant, activador..., desencadenant de conductes automàtiques.
Aquests estats de curta duració i força intensitat tenen, doncs, un significat i un valor que la persona experimenta.
Quadre 7. Conceptes emocionals i emocions primàries associades
Concepte Emocions primàries

Amor Acceptació, adoració, afinitat, amabilitat, caritat, confiança, devoció, dedicació... Comparteixen un estat de
calma i de satisfacció que afavoreix la cooperació, la proximitat als altres.
Ira Ràbia, enuig, ressentiment, fúria, irritabilitat... Ens apropa a la destrucció.
Sorpresa Estupefacció, meravella, xoc... Sorgeix davant d'un estímul inesperat i ens orienta davant de la nova
situació. Hi ha un gest facial característic, universal: aixecar les celles. Permet augmentar l'abast visual i
assolir més informació.
Disgust Empipament, molèstia, insatisfacció, impaciència... Un altre gest facial universal el caracteritza: torçar el
llavi superior i arrufar el nas (inicialment, per a evitar una olor nociva o poder escopir un aliment dolent).
Tristesa Aflicció, autocompassió, melancolia, desànim, desesperança, pena, dol, solitud, depressió, nostàlgia...
Suposa un decrement de l'energia de l'organisme i ajuda a adaptar-se a una pèrdua significativa, a
reorientar-se.
Vergonya Penediment, humiliació, mortificació, remordiment, culpa...
Repulsió Rebuig, aversió, fàstic, desdeny, menyspreu... Ens facilita distanciar-nos d'una situació –persona– que
amenaça el nostre món intern.
62
3.1.1. Antecedents
Quadre 8. Etapes de desenvolupament del constructe IE dins de la psicologia científica:
Període Fets i autors

1900-1969: Estudis d'intel·ligència dominats per la perspectiva psicomètrica.
Separació de constructes Estudis d'emoció basats en les respostes fisiològiques.

(intel·ligència/emoció)
1920: Thorndike parla d"intel·ligència social, relacionada amb l'emocional.
1970-1989: Des de la perspectiva cognitiva s'examina com les emocions interactuen amb el
pensament.
Precursors del constructe
1983: Howard Gardner inclou dins el seu Model d'Intel·ligències Múltiples, integrant-
la en dos intel·ligències: intrapersonal i interpersonal.
1990-1993: Mayer i Salovey publiquen articles sobre IE
Emergència del constructe • Utilitzen per primer cop l'expressió 'intel·ligència emocional'.
IE • Desenvolupen un model d'intel·ligència emocional que s'articula segons tres
components amb unes habilitats associades:
o – Percebre les emocions de manera precisa.
o – Aplicar les emocions per a facilitar el pensament i el raonament.
o – Comprendre les pròpies emocions i les dels altres.
o – Controlar les pròpies emocions.
• Les associen a emocions com empatia, expressió i comprensió, autocontrol,

independència, capacitat d'adaptació, simpatia, cordialitat, amabilitat, odi...
1994-1997: Divulgació • Daniel Goleman: al 1995, publica un llibre anomenat Intel·ligència

emocional, que recull totes les aportacions prèvies i les seves reflexions, i es
converteix en el màxim divulgador d'aquest constructe (n'ha venut més de cinc
milions d'exemplars a tot el món...).
• Destaca l'aplicabilitat que promou en diferents àmbits: escolar, terapèutic –
relacions de parella...–, professional –hi ha moltes empreses que fan formació
sobre intel·ligència emocional als seus empleats per tal d'augmentar la
productivitat–, salut, etc.
1998-Avui en dia • Es redefineix el constructe, s'introdueixen noves mesures, apareixen revisions

d'articles...: s'institucionalitza dins de la ciència psicològica.
63
Goleman (gran divulgador de la IE) - idees bàsiques:
• Les emocions no s'han de censurar perquè no són ni positives ni negatives. Són les nostres mancances d'habilitats socials les que poden fer
que les emocions facin mal –a nosaltres o a altres persones–.
• Cal saber identificar els senyals emocionals –físics i cognitius–.
• Hem de saber designar –identificar– les emocions, amb detall, segons el que percebem al nostre cos (anar més enllà de dir "estic trist", explicar
què sentim exactament...).
• Hem de descarregar físicament el malestar o l'ansietat que ens generen les emocions (no guardar-nos-ho dins).
• Saber expressar els propis sentiments a la persona que els ha desencadenat, sense acusacions o agressivitat, detallant què és el que ens ha
afectat.
• No esperar que es doni la situació ideal per a comunicar les nostres emocions: prendre la iniciativa.
Model de Goleman: facetes i competències
Conciencia d'un mateix (coneixement de les emocions)

• Consciència emocional
• Valoració adequada d'un mateix
• Confiança en un mateix
Autoregulació (control de les emocions)
• Autocontrol
• Confiabilitat
• Responsabilitat
• Adaptació
• Innovació
Motivació
• Motivació de guany
• Compromís
• Iniciativa
• Optimisme
Empatia (reconeixement de les emocions dels altres)
• Comprensió dels altres
• Ajuda al desenvolupament dels altres
• Aprofitament de la diversitat
• Orientació al servei
• Consciència política
Habilitats socials (control de les relacions)
• Influència
• Comunicació
• Lideratge
• Catàlisi de canvis
• Resolució de conflictes
• Col·laboració i cooperació
• Habilitats d'equip
64
Quadre 9. Continguts del model factorial d'intel·ligència emocional de Bar-On. S'hi detallen components factorials i les
habilitats emocionals respectives:
Components Habilitats Descripció de l'habilitat associada

1. Intrapersonal Comprensió emocional Adonar-se i comprendre els propis sentiments i emocions,
(CIA) d'un mateix (CM) diferenciar-los i conèixer-ne el perquè.
Assertivitat (AS) Expressar sentiments, creences i pensaments sense fer mal als
sentiments dels altres, i defensar els nostres drets de manera no
destructiva.
Autoconcepte (AC) Comprendre's, acceptar-se i respectar-se un mateix, assumint els
nostres aspectes positius i negatius, les nostres limitacions i
possibilitats.
Autorealització (AR) Fer el que realment podem, volem i gaudim de fer.
Independència (IN) Autodirigir-se, sentir-se segur d'un mateix en els pensaments i en
les accions, ser independents emocionalment per a prendre les
pròpies decisions.
2. Interpersonal Empatia (EM) Adonar-se dels sentiments dels altres, comprendre'ls i apreciar-
(CIE) los.
Relacions interpersonals Establir i mantenir relacions mútues satisfactòries, caracteritzades
(RI) per un apropament emocional i intimitat.
Responsabilitat social Demostrar-se a un mateix que és una persona que coopera, que
(RS) contribueix i que és un membre constructiu del grup social.
3. Adaptabilitat Solució de problemes Identificar i definir els problemes, generar i implementar
(CAD) (SP) solucions efectives.
Prova de la realitat (PR) Avaluar la correspondència entre allò que experimentem
(subjectiu) i el que hi ha en la realitat (objectiu).
Flexibilitat (FL) Realitzar un ajustament adequat dels nostres pensaments,
emocions i conductes a situacions i condicions canviants.
4. Maneig de l'estrès Tolerància a l'estrès (TE) Suportar esdeveniments adversos, situacions estressants i fortes
(CME) emocions sense col·lapsar, afrontant positivament l'estrès.
Control dels impulsos Resistir o postergar un impuls o temptacions per actuar i controlar
(CI) les nostres emocions.
5. Estat d'ànim en Felicitat (FE) Sentir-se satisfet amb la pròpia vida per a poder gaudir d'un
general (CEAG) mateix.
Optimisme (OP) Veure l'espai més brillant de la vida, mantenir una actitud positiva
malgrat l'adversitat i els sentiments negatius.
Podem concloure que el model de la IE de Bar-On s'apropa al model de les intel·ligències múltiples de Howard Gardner,
en incorporar tots dos els àmbits intrapersonal i interpersonal, però referits a dos constructes de diferent naturalesa.
3.1.2. Es pot mesurar la IE? El quocient emocional (QE)
Block va proposar una tipologia basada en la combinació IQ-EQ, que varia en funció del sexe.
Homes Dones
Alt QI – Gamma d'interessos àmplia, intel·lectual, Confiança intel·lectual, expressió oberta dels pensaments,
ambició, productiu. gamma àmplia d'interessos estètics i intel·lectuals.
Baix
QE Crític, condescendent, aprensiu, inhibit, poc Tendència a la introspecció, predisposició a l'ansietat,
expressiu, distant, fred, tranquil. culpabilitat, preocupació, expressió pública de l'enuig...
Baix QI Equilibrat socialment, extravertit, alegre, Enèrgica, expressió positiva dels sentiments, visió positiva
– sociable, despreocupat de si mateixa.
65
Alt QE Compromès amb les causes i les persones, Oberta, sociable, espontània, alegre, aguanta la tensió, no
ètic, responsable, afable, afectuós... experimenta gairebé ansietat, culpa...
Tot i això, els autors més representatius han desenvolupat instruments que, com en el cas de Bar-On, anomenen directament
quocient intel·lectual... Us en destaquem els següents:
Test Característiques
EQ-i (Emotional Quotient, Mesura 15 dimensions de la IE: autoconsciència emocional, assertivitat, autoestima,
Bar-On, 1997) autorealització, independència, relacions interpersonals, responsabilitat social, empatia,
resolució de problemes, consciència de la realitat, flexibilitat, tolerància a l'estrès, control
d'impulsos, felicitat i optimisme.
MSCEIT (Mayer Salovey Mesura quatre àrees: maneig, comprensió, ús i percepció de les emocions. Posa a prova
Caruso Emotional les habilitats emocionals de l'individu, per exemple, demanant que identifiqui emocions a
Intelligence Test, 1998) partir de la visualització de diferents expressions facials.
ECI (Emotional És d'heteroavaluació, el responen persones properes a la persona avaluada. Es basa en el
Competence Inventory, model de Goleman, pel qual avalua vint competències estructurades en quatre àrees:
Goleman, 1998) autoconeixement, autogestió, coneixement dels altres i habilitats socials.
3.2. Aplicabilitat del constructe IE
El coneixement de les emocions permet conduir adequadament les relacions socials, tant familiars com d'amistat o
professionals.
Permet modificar aquelles conductes i pensaments inadequats i així transformar les situacions, cosa que es tradueix en
una millora de la pròpia projecció personal, però també del rendiment i la productivitat.
• Educació: com a resposta a les limitacions dels sistemes educatius basats en la intel·ligència analítica, en promoure
l'aprenentatge i el desenvolupament de les competències emocionals des de la infància, amb la intenció de millorar el
rendiment acadèmic i les relacions interpersonals. Hi ha programes específics que desenvolupen la IE en nens i nenes;
aprenen a establir i a mantenir amistats, a treballar en grup, a suportar les burles, a respectar els altres, a tolerar les
frustracions i aprendre'n, a superar les emocions negatives (ràbia, por, rancúnia...), a tenir una autoestima alta, a ser
assertiu...
• Àmbit professional: les organitzacions empresarials i socials també es beneficien d'una perspectiva emocional. Aquest
món és força competitiu i globalitzat i està en continua transformació; l'èxit no depèn de la intel·ligència en la majoria dels
casos, sinó de la IE. Es poden treballar qüestions com el lideratge, l'adaptabilitat, el treball en equip... i asegurar una
major productivitat a l'empresa.
• Salut: les emocions negatives generen ansietat, estrès, però també es correlacionen amb malalties greus –infeccions,
acceleració de càncers...–. L'ús efectiu de les emocions negatives pot servir per a prevenir les malalties o per a millorar-
ne el curs crònic, l'ús adequat de les emocions positives augmenta el benestar psicològic.
• Terapia de parella: és un dels àmbits en què més s'aplica la IE perquè ajuda a la resolució de conflictes, millora la
comunicació i l'expressivitat emocional, pot evitar desbordaments emocionals, pensaments distorsionats, ajuda a
aprendre a utilitzar les emocions negatives –inclosa la gelosia–, a saber escoltar i a comprendre l'altre...
66
MODUL 4 . DIFERÈNCIES ENTRE GRUPS: SEXE, GÈNERE I EDAT
1. Diferències entre sexe i gènere

Conèixer com la psicologia diferencial ha estudiat les Diferenciar les variables 'sexe' i 'gènere', amb els seus respectius
principals diferències psicològiques entre homes i continguts.
dones. Entendre els principals conceptes associats: identitat de gènere,
identitat sexual, estereotips de gènere, rols de gènere...
Estructurar els estudis psicològics sobre diferències Tenir una visió global de l'evolució dels conceptes de 'sexe' i
entre sexe i gènere segons els constructes principals. 'gènere' en funció dels diferents objectes d'estudi i del moment
social.
Sistematitzar les conclusions sobre els estudis de la Contrastar el determinisme biològic inicial amb els resultats
intel·ligència. metaanalítics.
Concretar en quines capacitats s'accepta que hi ha diferències
entre homes i dones i comparar-ho amb les creences científiques
precedents.
Reflexionar sobre el paper dels estereotips i els rols en les
diferències constatades.
Sistematitzar les conclusions sobre els estudis de la Extreure conclusions sobre el model clàssic de masculinitat i
personalitat. feminitat i el seu significat social.
Valorar el concepte d'androgínia i el que aporta en la
comprensió d'homes i dones: és una realitat o un ideal?
Reflexionar sobre les dades actuals en trets de personalitat i
plantejar-se quin tipus d'homes i dones defineix la societat
actual.
Conèixer els principals mètodes utilitzats en la Valorar les revisions d'estudis i les seves aportacions al
investigació sobre diferències entre sexe i gènere. coneixement-
Entendre la metaanàlisi, l'índex d i la significació social, per a
poder interpretar les dades i valorar-les.
Quadre 1. Conceptes bàsics en l'estudi de la variabilitat de la conducta en funció del sexe i el gènere:
Concepte Descripció bàsica

Sexe Característiques biològiques dels éssers humans, relatives a la reproducció, segons les quals es
diferencien dues formes (dimorfisme sexual): homes – dones.
El sexe té diferents accepcions segons el nivell d'anàlisi: cromosòmic, gonadal, hormonal, genital,
morfològic, social, legal... ↓
Sexe Home Dona

Cromosòmic XY XX
Gonadal Testicles, conductes deferents Ovaris
Genital Penis Vulva, vagina
Hormonal Majoria d'andrògens Majoria d'estrògens, progesterona...
67
Per a la psicologia de les diferències individuals, el sexe ha estat una variable de categorització: ha estat
el criteri de pertinença segons el qual s'han pogut definir dos grups, homes i dones, i classificar els
individus en un dels dos.
Gènere El terme 'gènere' va proposar-se a partir de la dècada dels anys setanta en constatar que el terme 'sexe'
s'aplicava per a referir-se a les diferències entre homes i dones i que aquestes van més enllà de l'aspecte
biològic: es donen en un context sociocultural i impliquen una identificació psicològica de l'individu
amb el seu contingut.
'Gènere' es refereix a les característiques biològiques associades a la reproducció –sexe i identitat

sexual–, però també al contingut social que regula els comportaments d'homes i dones en cada moment
històric, i al contingut psicològic, a la identitat de gènere, pròpia de cada individu.
A partir del gènere es defineixen dos grans constructes: masculinitat i feminitat.
Assignació
del sexe i el
gènere
La nostra cultura ha acceptat un esquema invariant, que no admet canvi, qüestionat actualment, però que
explica el sistema sexe-gènere:
Només hi ha dos sexes i dos gèneres.
La biologia determina el sexe (cromosomes, hormones sexuals, genitals, caràcters sexuals secundaris...).
68
El gènere es correspon amb el sexe:
Home-masculí
Dona-femenina
Tot individu de la societat ha de tenir assignat clarament un sexe i un gènere en concordança. Això és
un procés que es fa des del naixement (o abans amb les tècniques de determinació del sexe del fetus) i
que és imprescindible per a assegurar el correcte desenvolupament de l'individu a la societat...
Identitat de Identificació personal amb els continguts del gènere: experiència subjectiva de ser un home o una dona.
gènere
Implica consciència d'un mateix –com a home-masculí, o com a dona-femenina–, autoimatge i un model
interior de masculinitat i feminitat, que recull el contingut sociocultural del gènere.
És al nucli de la identitat personal, com a part del self o autoconcepte.
Es construeix –s'aprèn– durant el procés de socialització:
• Construcció passiva: els agents socialitzadors (família, escola, amics, mitjans de

comunicació...) ens transmeten la informació de gènere vàlida al nostre context, mitjançant
estereotips i rols de gènere.
• Construcció activa: identificació personal amb els valors, actituds, conductes interioritzades,
rols...
Transmissió del model de gènere tradicional: el sistema de gènere ha estat jerarquitzat: tot el masculí ha
controlat la societat i tot el femení ha estat subordinat. La base és la desigualtat de gèneres. El procés de
transmissió, mitjançant els agents socialitzadors que reprodueixen estereotips i rols, i mitjançant els
reforços culturals que aporta cada societat, com les ideologies o les creences... sempre que reforcin la
desigualtat dels gèneres i defineixin dos espais separats.
Identitat Sexuació: resultat del procés de diferenciació individual basat en les característiques sexuals.
sexual
69
Masculinitat Constructes que es refereixen al que és un home i al que és una dona, articulats com a models ideals
i feminitat (arquetips) de l'esser humà en funció del seu gènere. Responen a les preguntes: què és un home? Què és
una dona? Com han de ser –comportar-se–?
Els continguts són definits per a criteris socioculturals (varien, doncs, segons la cultura i el període
històric), articulats pels estereotips de gènere i expressats segons els rols de gènere.
Imposen expectatives sobre el comportament d'homes i dones, des dels criteris de normalització que
cada societat imposa, incloses la personalitat o la intel·ligència.
Serveixen per a reforçar les diferències històricament atribuïdes a homes i dones i que van més enllà de
les característiques biològiques.
Estereotips L'estereotip de gènere descriu tot allò (conductes, trets de personalitat, actituds, preferències...) que la
de gènere gent espera d'homes i de dones respectivament, i per tant, considera desitjable.
Els éssers humans tenim una tendència a "etiquetar", a atribuir categories generalitzades i simplificades
a les persones, en funció d'una categoria o nexe comú. El sexe/gènere es converteix en aquesta
categoria, els estereotips en la informació socialment vàlida.
Els estereotips:
• S'aprenen –en el curs del procés de socialització–.

• Són consensuats –es converteixen en "veritats absolutes" perquè tothom les acorda–.
• Són normatius –resten individualitat, igualen els membres del grup obviant la variabilitat
intragrupal–.
• Responen a la desitjabilitat social –determinen conductes esperables i, per tant, desitjables, que
asseguren el nostre ajust–.
• Proporcionen maneres de sentir i formes d'actuar.
Es refereixen a:
• Trets de personalitat –masculinitat-feminitat–.

• Rols de gènere –com ha d'actuar un home enfront d'una dona–.
• Aparença física.
• Professions.
Afecten les persones perquè...:
• Fomenten identitats de gènere distorsionades respecte al que és realment la persona (ser

masculí o femenina, què significa en un ésser humà...?)
• Indueixen expectatives rígides sobre un mateix i sobre els altres (afecten les relacions).
70
• Impedeixen el desenvolupament dels interessos i de les capacitats individuals en dividir el món
en dos i limitar les opcions personals segons el gènere.
• Transmeten idees falses, mites...
• Reforcen conductes de desigualtat de gènere.
Rols de El rol és la posició que un individu ocupa en una estructura social organitzada, es refereix a les
gènere responsabilitats i els privilegis associats a la posició.
El rol de gènere es refereix a tot el que diu o fa un individu per a indicar als altres o a si mateix el grau
amb què s'identifica amb el fet de ser home o dona.
Determina, per tant, la posició social de l'individu directament relacionada amb la seva identitat de
gènere, és l'expressió pública de la identitat de gènere.
Àmbits
• Familiar –repartiment de les feines de casa: al 2008, gairebé un 70% d'homes no comparteix
aquesta responsabilitat i la delega; o atendre les necessitats de salut de la família –més del 80%
de les dones són les cuidadores de les persones malaltes i dependents a casa..–.
• Polític –traduïts en desigualtats que les actuals polítiques tracten de corregir, com les
diferències salarials a favor dels homes, el sostre de vidre o dificultat per a les dones d'accedir
a llocs de treball executius...–.
• Econòmic –els rols de gènere tradicional s'han traduït en diferències entre homes i dones en
l'accés a carreres lucratives, control de recursos financers i productius, com crèdits i préstecs,
propietats...–.
• Mitjans de comunicació –tradicionalment han presentat una imatge de la dona "cosificada":
reclam publicitari com a objecte sexual per als homes o servidora dels altres –rol reproductor:
esposa, mare, mestressa de casa..., malgrat que ho combini amb l'activitat professional–.
L'home ha estat representat amb el rol de proveïdor, amb èxit social, triomfador...–.
• Simbòlic –ideologies de la desigualtat de gènere que els mateixos rols han estat reforçant–.
1.1. Com s'ha estudiat la variabilitat de la conducta en funció del sexe?
Sistematització de les etapes d'estudi científic de la variabilitat en funció de la variable 'sexe', proposades per Ashmore.
1.1.1. Etapa 1894-1936: estudi de la intel·ligència
Es sumen els coneixements de la fisiologia (reproducció) i de la genètica (lleis de la herència).
71
Paradigma: el sexe biològic determina l'anatomia cerebral i aquesta la intel·ligència, que es reflecteix en els guanys
socials i en les aportacions intel·lectuals.
1894: Ellis publica un llibre titulat Man & Woman
Galton, al seu laboratori antropomètric, fa estudis sensorials comparant homes i dones i conclou que les dones són
menys intel·ligents que els homes.
Argument innatista: les diferències són biològiques.
La hipótesis de la variabilitat → la dona és inferior per raons biològiques, i mostra en tots els seus trets psicològics
menys variabilitat, la qual cosa es tradueix en el fet que les dones formen un grup molt homogeni.
Amb el desenvolupament dels tests d'intel·ligència general:

• Les primeres administracions dels tests van mostrar diferències de sexe en el rendiment i es va interpretar com a prova
de l'innatisme.
• Però a la dècada dels anys vint hi va haver un corrent d'igualitarisme que va convenir a eliminar les proves que
mostressin diferències de sexe.
• Resultat final: les mesures d'intel·ligència –per exemple en l'escala de Stanford- Binet– no mostraven diferències de
sexe.
• Amb els enfocaments factorials de la intel·ligència:
• Els tests –per exemple escales de Weschler– van ser dissenyats també minimitzant les diferències de sexe. Per a
Weschler eren tan reduïdes que no calia fer barems diferencials per a homes i dones.
Amb el temps:
• S'arriba a la conclusió que els homes fan millor les tasques de tipus espacial i matemàtic, i les dones les tasques
verbals.
Actualment: Les diferències de sexe en intel·ligència estan encara marcades per la rotació mental, una capacitat dins de
la capacitat general espacial, que demana la rotació en l'espai de figures tridimensionals. Es discuteix aquesta diferència:
si es refereix a estratègies cognitives i a maneres de processar, a experiències prèvies diferencials i, per tant, a factors
ambientals i educatius...
1.1.2. Etapa 1936-1954: estudi de la personalitat
Objectiu: discriminar entre homes i dones, desvelar la derivació natural psicològica del dimorfisme sexual: la personalitat.
Continua la visió innatista de les diferències.
Terman i Miles publiquen Sex and Personality, el resultat d'una intensa investigació sobre diferències de sexe que inclou
la primera mesura del constructe M-F: el Qüestionari d'interessos i actituds.
HOME DONA
Dominant Submisa
Actiu Passiva
Independent Dependent
Segur de si mateix Insegura
Racional... Emocional...
1.1.3. Etapa 1954-1966: rols sexuals
→ el model psicoanalític aporta el terme 'identificació', la sociologia el de 'rol sexual', i es combinen tots dos per parlar
d''identitat de rol sexual'...
Sociòleg Parsons - teoria sobre els rols de sexe basada en el constructe "identificació" i dins del marc de l'àmbit familiar,
descrivint un continu dimensional i bipolar: "instrumental-expressiu", que descriu comportaments dicotòmics i rígids. OME
Parsons i Bales (1955): distribució de rols a la família (sistema):
• Pare: rol instrumental. Articula les relacions del sistema amb l'entorn: consecució de metes i d'objectius externs,
manteniment general.
72
• Mare: rol expressiu. Preocupació per qüestions internes del sistema, perquè pugui funcionar de manera integrada i
sense tensions entre els membres: cohesió.
1.1.4. Etapa 1966-1974: tipificació sexual
Rosenkrantz et al. (1969): estudi sobre estereotips i rols de sexe en 143 estudiants francesos i alemanys. Va confirmar
l'existència d'una visió bipolar i complementària dels sexes, d'acord amb el model clàssic.
Eleanor Maccoby (1966): autora essencial en les investigacions sobre homes i dones. Aporta el següent:
Concepte de tipificació sexual → Procés pel qual tot el que existeix en la societat té una "marca" de
gènere: els individus, les coses, les conductes... En el cas dels individus, porta a la identitat de gènere i a la
seva expressió pública, mitjançant els rols corresponents. La tipificació sexual és la internalització de les
normes socials de conducta desitjables per a homes i per a dones.
El desenvolupament de les diferències de sexe (1966) → principals teories del moment que expliquen el
procés d'adquisició de la identitat de gènere. Inclou un capítol de Kohlberg des de l'enfocament cognitiu, i de
Mischel (teoria de l'aprenentatge).
Revisió d'estudis → Resultats primera revisió:
Revisió d'estudis de MacCoby (1966)

Intel·ligència general Diferències evolutives mínimes
Preescolar: nenes
Adults: homes
Capacitat verbal Preescolar: nenes
Escolar: nenes en gramàtica, fluïdesa i ortografia
Capacitat numèrica Escola elemental: nenes en raonament aritmètic
Escola superior i adults: homes
Capacitat espacial Preescolar: no hi ha diferències
A partir de l'escola elemental: homes
Capacitat analítica Nens
Creativitat Pensament divergent: nenes
Varietat ideacional en resolució de problemes verbals: nenes
Realitzacions Escola: nenes
Adults: homes
1.1.5. Etapa 1974-1982: el model d'androgínia
Tendència a minimitzar les diferències de sexe i a negar-les, atribuint-hi un origen exclusivament social.
1974: Maccoby i C. Jacklin publiquen The Psychology of Sex Differences, en què inclouen una segona revisió d'estudis
que "trenca" la visió científica estereotipada, mites i creences injustificades.
Diferències relativament ben establertes

Nenes: aptituds verbals superiors a les dels nens.
Nens: superen les nenes en:
• Aptitud matemàtica
• Aptitud visuoespacial
• Són més agressius
Creences sense fonament
Nenes: (més) sociables:
• Suggestionables
• Aptes per a tasques simples i repetitives
• Marcades per l'herència
• Desenvolupat el sentit de l'audició
(menys) motivades per l'èxit social.
73
Nens: (més) aptes per a tasques cognitives superiors Analítics
Qüestions pendents
Dones: més... por, timidesa, ansietat, submissió, maternals...?
Homes: més... actius, competitius, dominants...?
Sandra L. Bem - 1974: publica l'article The measurement of psychological androgyny, en el qual planteja un canvi en la
conceptualització d'M-F:
• El model clàssic M-F havia estat molt criticat per la seva simplificació exagerada dels individus i per accentuar les
diferències entre homes i dones.
• va recollir antigues idees filosòfiques –la unió dels oposats com a equilibri, el mite de l'androgin de Plató...– i alguns
antecedents psicològics (Parsons, els rols agency-communion...) per proposar un model alternatiu d'M i d'F que va
denominar el model d'androgínia.
Model bidimensional I ortogonal (M i F com a dimensions independents) → Els trets que defineixen poden coexistir en
un mateix individu, mitjançant la seva identitat de gènere. Es pot mesurar avaluant trets tipificats masculins i femenins al
mateix temps, entenent que la variabilitat resideix en l'expressió dels trets, no en la presència o absència en funció del
sexe.
Bem Sex Rol Inventory (BSRI) → Test d'androgínia dissenyat per Bem, amb el qual es mesura M i F; és un inventari
d'adjectius –60 trets de personalitat, 20 tipificats com a masculins, 20 tipificats com a femenins i 20 de neutres– que
l'individu ha de puntuar en una escala d'1 a 7, en funció de quan s'identifica amb cadascun –és una mesura de la identitat
de gènere segons un procés d'autodescripció–.
• Alta M i baixa F: masculinitat – identificació amb la masculinitat.

• Alta M i alta F: androgínia - identitat de gènere que ha integrat tant continguts masculins com femenins però amb la
mateixa elevada intensitat
• Alta F i baixa M: feminitat – identificació amb la feminitat.
• Baixa F i baixa M: indiferenciació (J. Spence) - persona que no s'identifica amb res, ni masculí ni femení.
1.1.6. Etapa 1982-fins ara: gènere com a categoria social
A la dècada dels vuitanta les perspectives sociològiques impulsen el concepte de gènere i els seus continguts.
1982: Sherif publica l'article Needed concepts of study of gender identity - reivindica el contingut social, ajuda a
revaloritzar els estudis de gènere i a desenvolupar disciplines acadèmiques ara comunes, com els estudis de la dona i la
psicologia del gènere (Bem definirà el gènere com un esquema cognitiu dins de la seva eoria de l'esquema de gènere).
Aportacions: la erspectiva multidimensional de J. Spence, la diagnosticitat del gènere integrant l context social (Lippa,
1991) o la influent obra de C. Gilligan, In a Different Voice (1982), referida a les diferents perspectives morals d'homes i
de dones (posteriorment força criticada!).
Revisions d'estudis des de la metaanàlisi → tècnica d'anàlisi de dades que, aplicada a les revisions d'estudis,
comporta uns avantatges respecte als anteriors mètodes: permet incorporar el màxim nombre possible de
74
característiques, és quantitatiu –es basa en mètodes estadístics per a organitzar i extreure informació de grans bases de
dades–, no estableix conclusions a priori i proposa conclusions generals.
Significació social: la metaanàlisi va més enllà de la significació estadística i proposa la consideració de significació
social: la diferència constatada entre dos grups n'afecta diferencialment el rendiment quotidià, indueix diferències
pràctiques i, per tant, caldria intervenir per modificar la desigualtat observada...?
• Estadístic d, magnitud de l'efecte: mesura el grau amb què el fenomen és present en la població.
↓
Positiu si la mitjana del primer grup supera
la del segon, negatiu en el cas contrari.
d ≤ .20 com a petita (menyspreable), d = .50 com un valor mitjà i d ≥ .80 com un valor alt, amb força significació social.
d = (M1- M2) / Sd
M1 és la mitjana del primer grup de comparació, en homes i dones, correspon al grup d'homes.
M2 és la mitjana del segon grup, en aquest cas, el de dones.
Sd és la desviació estàndard total (la de tots dos grups):
d l'estadístic ens indica quan es diferencien entre si les mitjanes de tots dos grups en termes d'unitats de desviació
estàndard.
• Estadístic ω2 (omega al quadrat)
Menys utilitzat que d, calcula el percentatge de la variància total de la distribució de puntuacions que pot explicar-se en
funció de la variable sexe/ gènere.
L’estadístic t de Student: ω2 = (t2 - 1) / (t2 + N1 + N2 -1)
L’índex d, sobre capacitats cognitives (verbal, matemàtica i espacial, diferenciant subcapacitats en alguns casos).
Verbal Matemàtica Espacial

Hyde (1981) -.24 .43 .45
Hyde i Linn (1988) Producció del llenguatge -.33
Capacitat general .20
Hyde et al. (1990) Càlcul -.14
General .15
Linn i Petersen (1985) Rotació mental .73
Percepció espacial .44Visualització espacial .13
Voyer et al. (1995) Rotació mental .56
Percepció espacial .44Visualització espacial .19
Feingold (1998): la major diferència és en el tret de tendresa, a favor de les dones, d=-.97; i després en assertivitat, a
favor dels homes (d=.50).
Tret de personalitat d
Impulsivitat .17
Conducta gregària .19
Activitat .12
Assertivitat .50
Ansietat .25
Confiança .28
Tendressa -.97
Biologia i ambient interactuen per a definir la identitat final de l'individu, amb independència del seu sexe, així com el
repertori conductual que aquest exerceixi en el seu context immediat.
Les possibilitats les dóna la mateixa societat, les tendències les aporta la biologia.
75
2. Diferències d'edat
En qualsevol cas, explicar les diferències psicològiques segons grups d'edat requereix l'estudi dels efectes dels factors biològics i socials,
inherents a la mateixa variable de categorització: per exemple, per una banda, la base biològica implica un creixement limitat de tots els sistemes
sensorials i un posterior declivi d'aquests; per una altra, la societat ens marca unes "edats socials" en què es considera apropiat exercir
determinats rols (com ara el reproductor, en parlar d'edats adequades per a casar-se o ser pare; o el productor, quan s'espera que algú realitzi
un treball productiu i quan ha de deixar-ho –jubilar-se–...).
Biologia i ambient articulen els canvis que es produeixen al llarg del cicle vital.
2.1. Diferències d'edat i d'intel·ligència
• La intel·ligència es desenvolupa al llarg del cicle vital, més enllà de l'adolescència, moment que tradicionalment –i per
raons maduratives– es considerava que finalitzava. La intel·ligència no és fixa ni permanent.
• El desenvolupament individual de la intel·ligència presenta una gran variabilitat al llarg del cicle vital, però en conjunt
respon a una progressió ordenada i seqüencial.
• La mesura de la intel·ligència mitjançant el rendiment (proves psicomètriques) pot confondre un fet, i és que en cada
etapa del cicle vital actuïn una determinada capacitat o processos psicològics que facilitin el rendiment o resolució de
problemes (és a dir, diferents a la joventut respecte a la vellesa...).
2.1.1. Intel·ligència i patró d'envelliment normal
Des de la primera infància fins a la vintena, la intel·ligència té un ritme negativament accelerat, després s'estabilitza més o
menys fins als quaranta anys. Segueix un declivi subtil, lent, gradual, que cap als setanta s'accentua i és més ràpid,
s'accelera progressivament (Forteza, 1990).
Estudis transversals i estudis longitudinals
Anys vint i trenta: estudis transversals. Administracions massives de tests d'intel·ligència en individus classificats
segons la seva edat cronològica.
• Yerkes (1921) va administrar l'Army Alpha (repasseu el tema 2, intel·ligència psicomètrica) a una mostra molt gran de
soldats que aspiraven a ser oficials: va constatar un declivi de la intel·ligència a mesura que augmentava l'edat (correlació
inversa entre QI i edat).
76
• Estudis posteriors (anys trenta i seixanta) van confirmar que a la vellesa el decrement de la intel·ligència era molt
marcat.
Anys seixanta: estudis longitudinals. Qüestionen el model de declive intel·lectual a partir dels 20-30 anys.
• Es critiquen les limitacions dels estudis transversals, per l'efecte de cohort o generacional (experiències i condicions
vinculades a la generació i que determinen conductes), que distorsiona els resultats de la comparació, confon els efectes
biològics i psicològics atribuïts a les diferències d'edat.
Schiae va iniciar el 1956 un seguit d'estudis amb tots dos mètodes, amb el PMA, proves de velocitat psicomotriu i rigidesa
conductual.
Conclusió: la pèrdua de la intel·ligència associada a l'edat era un mite resultat dels efectes de cohort.
Estudis posteriors del mateix autor han anat suggerint que el possible declive de la intel·ligència en funció de l'edat està
associats a canvis en la velocitat de processament de la informació.
Intel·ligència fluïda (Gf) i intel·ligència cristal·litzada (Gc)
Cattell - –joventut– en què Gf comenta a disminuir mentre que Gc s'estabilitza o pot incrementar-se.
Horn (1989, 1997) diferencia entre:

- Capacitats vulnerables → es constata un efecte negatiu de l'edat –velocitat de processament, memòria a curt termini,
etc.
- Capacitats sostenibles → s'estabilitzen o augmenten amb el cicle vital –la Gc, la memoria a llarg termini, la capacitat
matemàtica...–.
2.2. Diferències d'edat i de personalitat
El mètode habitual ha estat mesurar els trets mitjançant tests de personalitat i, des d'un enfocament longitudinal, anar
repetint les mesures al llarg del temps i calcular les correlacions test-retest per a determinar l'estabilitat.
Així ho han fet McCrae i Costa amb l'estudi de Baltimore, Sodtz i Vaillant (1990):
Van comparar longitudinalment les puntuacions al NEO-PI-R d'un grup d'individus al llarg del temps amb les del GZTS, un
test de personalitat que se'ls havia administrat dècades abans. Les dades de la correlació van mostrar que tant
extraversió com Neuroticisme i Obertura es correlacionen significativament, mentre que Cordialitat i Responsabilitat no:
són dues dimensions inestables.
L'equip de Neugarten, el 1964 – Kansas City Study:

• força estabilitat en els trets principals de la personalitat i
• més passivitat i introversió social a la vellesa (tendència a centrar-se en un mateix).
• S'experimenta més por al fracàs i disminueix la motivació de guanys ambiciosos.

• Augmenta la rigidesa (capacitat per a adaptar-se als canvis de l'entorn, disminució de la velocitat psicomotora,
alentiment en els canvis de conducta...). No és només una qüestió madurativa, i possiblement es relaciona amb el
deteriorament cognitiu.
• Quant a la conducta anormal, es constata una menor incidència dels trastorns de tipus neuròtics, però superior dels
trastorns més greus com les psicosis o, inevitablement i molt vinculat a l'augment de l'esperança de vida darrerament, les
demències. També augmenten els suïcidis però disminueix la conducta antisocial.
77
MODUL 5. ORIGENS DE LES DIFERÈNCIES INDIVIDUALS
1. El debat herència-medi (nature-nurture)
- visió maltusiana → ésser irracional i violent, un animal en un sentit bàsic, sent la cultura qui el modela per a poder conviure amb els
altres.
- visió rousseauniana → ésser bo per naturalesa: la cultura és qui el transforma negativament, però es pot actuar sobre d'aquesta,
mitjançant l'educació, per a evitar-ho.
Andrés (1996):
• Determinisme biològic → Els gens determinen absolutament el nostre comportament, ens programen, no tenim cap decisió més
enllà del que marca la genètica.
• Nihilisme terapèutic → Si tot està determinat genèticament, inclosos els trastorns i les malalties, no podem curar les persones.
• Conservadorismo sociopolític → Les polítiques d'acció social no tenen cap sentit: educació preescolar, compensatòria, plans
d'intervencions, entrenaments en habilitats socials... no modificaran res del que els gens determinen.
• Darwinismo social → Ocupem un lloc en l'ordre natural de l'existència, és inevitable l'statu quo social, hem d'acceptar les
diferències entre els individus, la pobresa, la riquesa, la desigualtat...
• Atavisme prehistòric → El nostre genoma no ha canviat gens des que va evolucionar al plistocè, mantenim els mateixos trets
irracionals, violents, que determinen el nostre futur com a espècie.
La història recull personatges que han defensat l'ambientalisme

Etapa precientífica (Rousseau,Locke...) i el biologisme
(Darwin,Spencer,Descartes...).
Domina el determinisme biològic (Galton,McDougall,Terman,
Watson...).
Poc coneixement encara.
1870-1920 Objecte: intel·ligència. Especialment, diferències intel·lectuals
entre
races i la deficiència mental.
Problema: ideologies discriminatòries, postures eugenèsiques...
Desenvolupament de la genètica i aplicació a les ciències
biològiques i a la psicologia.
1920-1960 Objecte: intel·ligència –genètica de la conducta–.
Aportacions: es separen els efectes de l'ambient i de l'herència.
Es calcula l'índex d'heretabilitat.
78
Predomini ambientalista, per oposició al biologisme de Jensen
(1969) i Herrnstein (1971), que consideren inútils els programes
d'educació compensatòria aplicats a individus de raça negra, i el
frau científic de Burt (repasseu el mòdul 2).
La genètica de la conducta desenvolupa programes per a
1960-1980 determinar
l'heretabilitat dels trets psicològics, però no tenen impacte públic
(fins i tot es rebutgen les dades: sembla que hi haver una pressió
política sobre l'ambientalisme...).
Continua la controvèrsia herència-medi, representada pels debats
entre H.J.Eysenck i L.Kamin (1983).
Augmenten els estudis sobre adopcions, bessons, famílies... que
defineixen estimacions quantitatives de l'heretabilitat de les
capacitats cognitives, Dels trets de personalitat i d'altres (malalties
mentals,etc.).
1980-...
El projecte Genoma Humà (de 1990 en endavant) comença a
aclarir el paper dels gens en l'explicació dels trets psicològics,
amb l'objectiu d'identificar tots els gens inclosos als 23 parells de
cromosomes de l'ésser humà.
- Debat segons on situem les causes del fenomen:
Perspectiva biològica → explicació distal, els gens.

Perspectiva ambientalista → en una explicació proximal, referida a les influències de l'entorn immediat i de tots els factors que porta
implícits.
1.1. La genètica de la conducta

↓
segueix el model bàsic de la genètica, que defineix el fenotip com a resultat de la interacció entre gens i ambient, segons la fórmula F =
G x A.
1.1.1. Com s'ha estudiat la relació genotip-fenotip?
a) Models monogenètics: cada tret fenotípic depèn d'un gen específic. Aproximació d'estudi: genètica de poblacions.
• Herència monogenètica: per cada tret hi ha un gen determinat. Estudiada per la genètica de poblacions. Definida per Mendel, en
l'àmbit de la variabilitat de la conducta difícilment es compleix aquesta relació.
b) Models poligenètics: cada tret fenotípic és resultat de l'acció combinada de diferents gens. Aproximació d'estudi: genètica
quantitativa. Es refereixen, doncs, a l'herència poligenètica, estudiada per la genètica quantitativa, tot
considerant:
• Efectes indirectes: un sol gen exerceix múltiples efectes indirectes sobre diferents trets (herència pleotròpica).
• Efectes combinats: diferents gens exerceixen efectes combinats sobre diferents trets.
79
1.2. Genètica de poblacions

↓
estudi de la variabilitat en la intel·ligència, trets hereditaris discrets.
• Nivell descriptiu: la freqüència dels al·lels –localització espacial d'un gen en un cromosoma– i dels gens en una població, així com la
seva estructura genètica (la combinació de gens o al·lels i les seves freqüències).
• Nivell explicatiu: factors que determinen el conjunt genètic i l'estructura de variabilitat de la població (quins factors han determinat
la variabilitat).
Premissa: la variabilitat entre els individus tendeix a mantenir-se estable al llarg de generacions en poblacions (en condicions de
reproducció a l'atzar, encara que també ho afavoreix l'endogàmia o l'apariament direccional, que fa
referència al fet que dues persones que comparteixen un mateix tret afectat per l'herència augmenten la probabilitat que els descendents
heretin gens molt similars–): el model monogenètic permet assegurar que la variabilitat fenotípica es relacioni directament amb la
variabilitat genotípica.
Aplicacions: mètodes d'estudi de famílies, bessons, etc., bàsics en l'estudi de la variabilitat del comportament.
1.3. Genètica quantitativa

↓
variància d'una població –no genotips particulars–, centrant-se en trets fenotípics amb distribució contínua i mecanismes d'herència
poligenètica. Considera tant factors genètics com ambientals:
• Les diferències genètiques entre individus es reflecteixen en diferències fenotípiques.

• Les diferències ambientals entre individus poden produir diferències fenotípiques.
• Si les diferències genètiques són importants en un tret fenotípic determinat, trobarem similituds en el tret entre familiars
consanguinis, en funció de la similitud genètica que tinguin (màxima, 100%, en bessons homozigòtics, menor a mesura que disminueix
el grau de parentesc –50% paresfills, 50% bessons dizigòtics, 25% avis-néts, 12,5% cosins...–, 0% si no hi ha relació familiar).
• Si els factors de l'ambient compartit influeixen en un tret determinat, les similituds fenotípiques en el tret són resultat de l'acció dels
factors ambientals compartits per les famílies.
1.3.1. Què és la variància fenotípica, V(F)?
Per a l'enfocament diferencialista, estem parlant de variabilitat d'un tret o conducta observada en una població.
1.3.2. Què és la variància genètica, V(G)?
La proporció de la variància fenotípica efecte dels gens. Representa l'acció dels al·lels en l'herència poligenètica, amb tres possibles
efectes:
• Additius: variabilitat produïda per l'acció diferenciada de gens en un o diversos loci, amb independència dels al·lels amb què
s'aparellen els gens per atzar: els efectes de tots els al·lels que afecten un tret.
• Per dominància: els al·lels d'un mateix locus interactuen i provoquen una desviació de l'efecte genètic additiu.
• Epístasi: la interacció interloci dels al·lels provoca una desviació de l'efecte genètic additiu.
La variància genètica serà el resultat de la suma de cada un d'aquests tres componentsde variància més elementals:
V(G) =V(Ga)+V(Gd)+V(Ge)
1.3.3. Què és la variància ambiental, V(A)?
Descriu la proporció de variància fenotípica que pot atribuir-se als factors de l'entorn, segons dos tipus d'efectes:
• Compartits: ambient que compartim a la família –variabilitat interfamiliar–.
• Específics o no compartits: propis de cada membre de la família –des de l'ordre de naixement fins al seu ambient específic, per
amistats, escola, activitats...–, variabilitat intrafamiliar.
V(A)=V(Ac)+V(Ae)
80
1.3.4. Model bàsic de descomposició de la variància fenotípica, V(F)
• la suma dels efectes produïts per les dues fonts: genètica, V(G), i ambiental, V(A),
• més l'efecte de la covariació entre totes dues fonts, Cov(G)(A),
• més l'efecte de la interacció entre totes dues fonts, V(GxA),
• més l'efecte de la variància de l'error, V(e), que és la constant que s'ha de considerar
V(F) = V(G) + V(A) + 2Cov(G)(A) + V(GxA) + V(e)
Descomposant:
V(G) = V(Ga) + V(Gd) + V(Ge)

V(A) = V(Ac) + V(Ae)
• Covariació gens-ambient, 2Cov(G)(A) → descriu la correlació entre ambient i genotip en la població, referint els efectes de
l'exposició diferencial dels individus als ambients.
Robert Plomin (1994): 3 tipus de correlació:
1) Passiva: es dóna una relació positiva entre les característiques genètiques i l'ambient.
Ex. nen intel·ligent que es desenvolupa en un ambient ple d'estimulació intel·lectual aportat pels seus progenitors.
2) Activa: mateix individu qui escull l'ambient més idoni perquè les seves característiques genètiques puguin expressar-se.
Ex. nen intel·ligent que es desenvolupa en un ambient poc estimulant; pot activament escollir activitats –entorns–
que afavoreixin la seva intel·ligència –anar a biblioteques, llegir molt, asistir a conferències...–, compensant l'ambient inicial.
3) Evocativa: les característiques genètiques del nen s'expressen en un ambient i constitueixen estímuls que evoquen respostes
per part de l'ambient.
Un nen alegre i sociable –trets de personalitat– sol rebre més atenció de les persones que l'envolten –i més estimulació– que un nen
trist i retret, que evoca despostes molt probablement d'evitació.
• Interacció gens x ambient, V(GxA): descriu si hi ha una relació entre tots dos components que pot exercir un efecte específic.
81
Les persones amb retard mental d'origen genètic poden incrementar el seu QI prenent àcid glutàmic (factor ambiental). Però l'àcid
glutàmic no produeix el mateix efecte –augment del QI– en persones sense dèficit intel·lectual
d'origen genotípic. El factor ambiental –àcid glutàmic– en interacció amb el genètic té un efecte específic que es tradueix en diferents
fenotips.
• Variància de l'error, V(e): error que es produeix en estimar el tret que constitueix el fenotip en estudi; s'estima que es situa entre el
15-25% de la variància total fenotípica. Habitualment s'atribueix a la variància ambiental, amb la qual cosa s'augmenta la importància
d'aquesta davant de la variància genètica.
1.4. Heretabilitat (h2)
→ És l'índex o paràmetre estadístic que estima la proporció de la variació fenotípica, V(F), en una població atribuïble a la variació
genètica, V(G), entre individus.
• Heretabilitat àmplia: es refereix a la variància genètica global (additiva-dominància- epístasi).
h2 àmplia = V(G) / V(F)
• Heretabilitat estricta: es refereix a la variància genètica additiva
h2 estricta = V(Ga) / V(F)
errors comuns en la interpretació de l'índex:
- No es refereix a individus concrets sinó a poblacions –a grups de persones que formen part de la mostra utilitzada en l'estudi–
. No es pot utilitzar per a explicar la contribució genètica i ambiental en un tret d'un individu. Com veieu a la seva fórmula de
càlcul, inclou la variància fenotípica i aquesta depèn de les diferències interindividuals.
- Depèn de la població concreta en la qual s'ha estimat, i això suposa un conjunt d'individus amb diversitat genètica que
comparteixen un ambient concret. Si fem un estudi a Barcelona, no sabem què passa, en les mateixes condicions, a Madrid o
a Hèlsinki: els ambients varien, els seus continguts poden ser força diferents. Per tant, els canvis en l'ambient poden modificar
l'heretabilitat.
- L'heretabilitat no informa de la magnitud absoluta d'una característica sinó de les diferències en la característica.
1.5. Mètodes d'estudi de la genètica de la conducta
Mètodes aplicats a animals
• Criança selectiva –especialment gossos, per a identificar trets determinats genèticament–.
• Estudis de soques –soques de criança endogàmiques mitjançant creuaments reproductius entre germans i germanes al llarg de
generacions per assegurar animals amb gairebé els mateixos genotips. Les diferències observades entre els individus de la mateixa soca
en trets determinats genèticament estaran causades per factors ambientals, mentre que les observades entre diferents soques han de ser
marcades.
Dissenys d'investigació amb humans
Es formen grups d'individus relacionats genèticament o ambientalment, amb diferent intensitat. Se'n mesuren les conductes i
mitjançant procediments estadístics s'estimen quantitativament les influències dels factors genètics, dels
factors ambientals i la interacció entre tots dos.
Tres mètodes més aplicats, dissenyats per Francis Galton:
1.5.1. Estudis de famílies → Es mesuren els trets psicològics entre diferents membres de la família, considerant la comunalitat
genètica i ambiental; i es correlacionen.
Les genealogies serveixen per a presentar visualment les diferents relacions entre els membres d'una família, a partir dels progenitors o
ascendents d'un individu.
1.5.2. Estudis de bessons
- Bessons homozigòtics: comparteixen el 100% del genoma i el mateix sexe.

Amb ells es pot estudiar la contribució de l'ambient als trets psicològics.
Bessons dizigòtics o fraterns: comparteixen el 50% del genoma.

Criats per separat: si es troben similituds en trets psicològics, s'estima que es deu a la comunalitat genètica.
Criats junts, les similituds obeiran a la interacció gens x ambient comú.
82
Condicions prèvies
• Comprovar zigositat (anàlisi cromosòmic): idèntics o diferents.
• Compartir ambients idèntics per viure junts (difícil per influències de l'ambient específic).
Mètode
Es mesuren els trets psicològics en els parells de bessons, es calculen les respectives correlacions i es comparen aquestes entre els
bessons monozigòtics i els bessons dizigòtics. Si el factor hereditari és important, els homozigòtics s'assemblaran més en el tret en
estudi. També s'inclou la variable de criança: junts o per separat (situació poc comuna, però; viure separats indica ambients poc
comuns que donen pes als factors genètics en cas de semblança als trets mesurats).
1.5.3. Estudis d'adopcions
Inclouen individus relacionats entre si per compartir l'ambient (adoptats) i alhora individus que comparteixen ambient i genètica
(familiars). Trobar similituds entre individus adoptats i familiars consanguinis permet estimar l'impacte ambiental.
Mètode: estudiar correlacions entre fills adoptats i progenitors o germans biològics. Les correlacions pares-fills biològics han de
superar les de pares-fills adoptats.
Intel·ligència: es destaca la importància del component genètic.

Les dades d'heretabilitat oscil·len entre 0,30 i 0,70, considerant que el factor d'error recull un 20% de la variància i
que els mètodes d'estudi descrits impliquen certs biaixos inevitables –referits a l'ambient compartit, etc.–. A més, els efectes genètics
s'accentuen amb l'edat.
- L'efecte Flynn - 1999 James R. Flynn va senyalar que les puntuacions de QI anaven incrementant progressivament:
1) Millores en la nutrició
2) Reducció del nombre de membres de les famílies.
3) Millor educació i possibilitats d'accés a l'educació (des dels mateixos progenitors).
4) Ambients més complexos –amb més estimulació cognitiva, que inclou televisió però també l'entorn informàtic,
Internet, etc.–.
5) Heterosi: Mingroni (2004) va proposar que la millora intel·lectual és resultat de la barreja entre races, que anomena
"vigor híbrid", el qual aporta superioritat als fills sobre els progenitors.
Personalitat:
a) poca estabilitat i això en dificulta la quantificació i l'anàlisi estadística.
b) No hi ha un únic model de l'estructura de personalitat, per tant, no hi ha acord sobre quants trets la descriuen ni com mesurar-
los; de fet, els diferents tests poden no mesurar exactament el mateix.
L'efecte de la interacció gens x ambient (Scarr i McCartney, 1983): els factors genètics i ambientals "cooperen" al llarg del
desenvolupament, dirigits pel component genètic, de manera que els ambients específics són molt importants en el desenvolupament de
la personalitat.
Carballeira Abella, M. (2004). Herencia-ambiente: orígenes de las diferencias individuales. A P. Matud et al., Psicología diferencial (cap. 1). Madrid:
Biblioteca Nueva.
83

Resum Eli

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Resum Eli

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

P.

DIFERENCIES INDIVIUALS Eli Santiago Ramirez

MODUL 1. ESTUDI PSICOLÒGIC DE LA VARIABILITAT HUMANA

1.1. Antecedents precientífics

Etapes Aportació a l'estudi de la variabilitat Referents

S. XVII-XVIII • Linné: taxonomia d'animals i plantes basada en

1.2. Antecedents científics: el segle XIX

Quadre 2. Sistematització dels antecedents científics de la psicologia de les diferències individuals.

Disciplines Aportacions Autors rellevants

Progressió de les feines taxonòmiques

Concepció de la malaltia com un estat

1.2.1. Reflexió final

1.3. Consolidació de la psicologia de les diferències individuals

Autors principals Aportacions

L'etapa dels tests mentals

Període clàssic de la psicologia diferencial

Objectiu: determinar les principals dimensions psicològiques de la variabilitat

1.3.1. Reflexions finals

• Escola europea i escola americana → (J. M. Cattell, Stern, Thurstone...)

Objectius generals Objectius específics

2.1. Conceptes genèrics i conceptes propis

2.1.1. Conceptes genèrics de la psicologia diferencial

Conceptes genèrics de la psicologia diferencial (1)

Persona • Individu humà concret.

Variable • Característica determinada que adopta diferents valors.

R- conseqüents de la conducta (respostes).

Recordeu: O no el podem observar directament, sí els antecedents i les conseqüències, que

• Se'n diferencien dos tipus: constructes hipotètics i variables intermediàries.

Variable • Tipus de constructe mediacional formulat a partir de la generalització empírica.

Conceptes genèrics (2) – unitats fonamentals d'anàlisi de la conducta

Connexió apresa, consistent, duradora i estable entre E i R.

"Dimensió de les diferències individuals en les tendències a mostrar patrons consistents de

Es pot entendre senzillament com la tendència (disposició personal) a comportar-se d'una

Estat • Resposta complexa de baixa intensitat i duració relativa (minuts-hores). Conductualment

2.1.2. Conceptes específics

Conceptes específics de la psicologia diferencial

Habilitat • Competència desenvolupada en la persona, observable en realitzar una tasca.

Referits a l'estil de la conducta (conceptes bàsics en psicologia de la personalitat, reflecteixen diferències

Caràcter • Trets referits a valors, sentiments, actituds, creences personals, necessitats.

2.1.3. Reflexions finals

2.2. Objectius de la psicologia de les diferències individuals

2.2.1. Variabilitat interindividual (diferències entre individus)

2.2.2. Variabilitat intraindividual (diferències intraindividus)

Classificació en funció de la seva reversibilitat:

• Reversibles: ritmes biològics, variacions en la freqüència cardíaca, efectes fisiològics de l'ansietat...

2.2.3. Variabilitat intergrupal (diferències entre grups)

Objectius generals i específics

Objectius generals Objectius específics

3.1. Aplicació del mètode cientificonatural en psicologia de les diferències Individuals

3.1.1. Procediment metodològic: el mètode hipoteticodeductiu

Quadre 7. El mètode científic general i el mètode hipoteticodeductiu

3.2. Els dos mètodes de la psicologia: experimental i correlacional

Característiques bàsiques dels dos grans mètodes de la psicologia: experimental i correlacional:

Mètode experimental Mètode correlacional

S'estudien poques variables.

3.2.1. L'observació científica: recollida de dades

3.2.2. Tipus de dades

Classificació de les dades segons les seves naturalesa i procedència

Dades Q • Dades procedents de respostes a procediments estandarditzats que representen conductes:

3.2.3. Tècniques d'anàlisi de dades en la psicologia de les diferències individuals

Conceptes bàsics de l'estadística:

Tipus de variables estadístiques: Quantitatives o qualitatives.

3.2.4. Variabilitat de la conducta