Neuroanato P

Cu
ANATOMIA HUMANA:
NEUROANATOMIA
2n Medicina UAB
Curs 2020-21
Anatomia humana: neuroanatomia Dr. Reig Vilallonga
NA1 (16/02/2021) Cristina García
TEMA 1: INTRODUCCIÓ AL SISTEMA

NERVIÓS
Nota: después de haber madrugado para absolutamente nada y haber esperado todo el día con ansias la clase, el Dr. Reig la ha subido
a las 7 de la tarde y acompañado de un correo que dice literalmente que le dejemos en paz, que la clase se subirá el mismo día que
sale en el calendario, pero a la hora que a él le salga de la p****. Pues bien, después de este inciso en el que deja claro lo que odia a
los alumnos, empecemos la asignatura:), ànims<3.
Otra nota: los apuntes se harán en base a lo que diga en las clases, aunque la idea es compararlos también con los de otros años (MEP
plus) en azul. Los comentarios de imágenes que sean redundantes saldrán en rosa, para poder pasarlos por alto en el repaso.
Diu que la idea d’aquest tema és per fer una introducció, sobretot de terminologia perquè, a partir de demà, que ja entrarem en
matèria, puguem entendre de què parlem. La bibliografia és: capítol 1 Snell (pàgs 1-14 i 17-26), capítol 10 Haines (pàgs 309-321) i
capítols 6-8 Fitzgerald (recomana només lectura en cas que esteu intrigats i vulgueu aprofundir, o també podeu suar d’aquesta última
part com faré jo:)).
El sistema nerviós és un dels sistemes orgànics més complicats de l’organisme humà perquè s’encarrega,
juntament amb el sistema endocrí, de les diverses activitats corporals. Més endavant veurem que això no és
totalment cert, ja que l’encèfal (sistema nerviós) controla el sistema endocrí. Per tant, tots els aparells i
sistemes corporals depenen del sistema nerviós. Tant és això, que de vegades alteracions del sistema nerviós
(concretament a l’hipotàlem) ens produeixen alteracions del sistema endocrí.
Es diu que nosaltres som el nostre sistema nerviós. La resta de sistemes es dediquen a fer que el sistema
nerviós estigui nodrit, oxigenat, i amb sang suficient. Quan falla el sistema nerviós la nostra vida s’altera
parcial o totalment. La resta de sistemes contribueixen a que el sistema nerviós actuï i pugui fer les seves
funcions anomenades funcions superiors.
1. FUNCIONAMENT BÀSIC DEL SISTEMA NERVIÓS

La manera que té de funcionar el sistema nerviós la trobem resumida en el següent esquema. Aquest rep
estímuls sensorials a través dels òrgans dels sentits, receptors interns com quimioreceptors o baroreceptors,
etc. i tots aquests estímuls a través d’unes vies aferents viatjaran des de la perifèria al sistema nerviós central,
on es produirà la correlació i coordinació a través dels diversos circuits per tal de saber què està passant i a
què corresponen els estímuls, per provocar una resposta correcta. Aquesta informació viatja a través
d’estímuls elèctrics.
1
Aquest mecanisme de correlació i coordinació té una correspondència cap a la memòria, que és molt
important perquè, segurament, si ens hem trobat en una situació similar abans, reaccionarem gràcies al que
rebem de les estructures de la memòria exactament igual. Tots els elements que introduïm al nostre sistema
nerviós passen o tenen correlació amb els circuits de memòria.
Finalment, quan ja s’ha coordinat la resposta, a través de les vies eferents, aquesta informació anirà cap als
òrgans efectors, que poden ser el múscul, glàndules, etc.
Aquest esquema que ens mostra el funcionament del sistema nerviós és molt senzill, hi faltarien moltes
coses, però val la pena que tinguem present que nosaltres actuem com a resposta a una sèrie d’estímuls que
no passen automàticament a la fase de resposta, sinó que són processats amb diverses estructures que ja
veurem, correlacionats amb experiències anteriors a la memòria i es genera una conducta.
2. DIVISIONS DEL SISTEMA NERVIÓS

El sistema nerviós té moltes divisions, però aquesta és la que li agrada més al Dr. Reig perquè els termes ja
ens diuen a què es refereix.
Abans de continuar, cal aclarir que de sistema nerviós només n’hi ha un, encara que de manera pedagògica
el subdividim. Això vol dir que les lesions del sistema nerviós afecten a totes les parts.
En primer lloc, tenim el sistema nerviós de la vida de relació, que és el que ens permet relacionar-nos amb
el nostre exterior i amb el nostre interior. D’alguna manera, encara que no sempre, es pot assimilar amb un
sistema nerviós de reacció voluntària. Aquest té dues divisions:
• El sistema nerviós central, que és la part noble i que està més protegida. Alhora, aquest està format
per:
o L’encèfal, que és tota la part del sistema nerviós que està dins del crani i està protegit per
aquest.
o La medul·la espinal, que està dins del conducte vertebral i rodejada per tres meninges (la
duramàter, la aracnoide i la piamàter (Snell).
Snell: Al SNC, l’encèfal i la medul·la són els principals centres en què es produeix la correlació i
integració de la informació nerviosa. Tant un com l’altre es troben recoberts per un sistema de
membranes (les meninges) i estan submergits en el líquid cerebroespinal (LCE). Les meninges, a més
a més, estan protegides pels ossos del crani i la columna vertebral.
• El sistema nerviós perifèric està format per prolongacions de les neurones, que estaran situades dins
del sistema nerviós central, anomenades axons. Aquests axons es dirigeixen des del SNC a la perifèria.
o Anomenem nervis raquidis, aquells que surten pels forats de conjunció i van a innervar pell,
músculs, etc depenen del nervi que siguin.
o També trobem els nervis parells cranials que són aquells que en comptes de sortir de la
columna vertebral i, per tant, de la medul·la, són nervis que surten del crani, s’originen
directament de l’encèfal.
o Un tercer element que menciona l’Snell del sistema nerviós perifèric són els ganglis associats
a aquests nervis.
Des del punt de vista qualitatiu hi ha 3 tipus de nervis:
• Sensitius: nervi òptic, auditiu...

• Motors: nervis oculomotors, musculars...
2
• Mixtes: són la major part. Porten fibres sensitives i motores. Seria el cas del trigemin: l’oftàlmic i
maxil·lar són sensitius, però el mandibular és mixt, ja que innerva els músculs masticatoris (masseter,
temporal…).
Després tenim una segona divisió que anomenem sistema nerviós vegetatiu o autònom, que s’encarrega de
controlar el funcionament visceral. Aquest té la característica, a diferència de l’anterior que actua de manera
voluntària, d’actuar només com a resposta a reflexes (s’encarrega de regular el contingut d’oxigen a la sang,
els moviments de respiració o de l’aparell digestiu, etc) i pot tenir dues o tres divisions (també en parlarem
al final del curs):
• Sistema simpàtic o divisió simpàtica.

• Sistema parasimpàtic o divisió parasimpàtica.
Però com ja hem vist, el sistema nerviós central pot actuar sobre les diverses parts. És per això que, de
vegades, en situacions d’estrès es produeix una activació del sistema nerviós autònom, fonamentalment del
simpàtic.
2.1. SISTEMA NERVIÓS DE LA VIDA I LA RELACIÓ. SISTEMA NERVIÓS CENTRAL
L’encèfal està situat dins de la cavitat cranial i té diverses porcions:
• El cervell, que al contrari del que poguéssim pensar, és exclusivament una part de l’encèfal, no tot.
Aquest està format:
o Per la part més superior de l’encèfal, anomenada telencèfal. Són els hemisferis cerebrals i
formen diverses incurvacions o plegaments.
o El diencèfal està enterrat dins dels hemisferis cerebrals i també forma part del cervell (el nom
vol dir precisament que està amagat). Està format per diversos nuclis que són importants,
com el tàlem, hipotàlem, etc.
• El tronc o tija encefàlica penja del cervell, com si d’una flor amb la seva tija es tractés. Hi ha tres
porcions:
o El mesencèfal és la part que toca amb el diencèfal. El seu nom fa referència a que és l’encèfal
intermedi: si tracem una línia des de la part superior del telencèfal a la part inferior del tronc,
en la meitat el veurem situat.
o Més avall trobem la protuberància o pont de Varoli, que és una estructura que fa protrusió
cap endavant i està formada per una sèrie de fibres, moltes d’elles transversals (van d’un
costat a l’altre).
o La part més baixa està formada pel bulb raquidi, que té forma de conus invertit (més ample
per la part superior i poc a poc es va estretant). Aquest sortirà del crani pel foramen màgnum
de l’occipital i es convertirà en la medul·la espinal.
• El cerebel és una estructura posterior que està adherida a la part posterior del tronc encefàlic, ja
veurem que té molta influència en la mobilitat del subjecte, etc. Ha insistit un parell de cops en què
NO forma part del tronc.
3
A la imatge de l’esquerra veiem una visió lateral de l’encèfal, mentre que la de la dreta és una medial. A la
imatge de l’esquerra podem veure el telencèfal, format per aquests plecs que veiem (solcs i circumvolucions
del cervell) i, a la part posterior el cerebel. Per veure bé la resta dels elements ens caldrà el tall sagital que
tenim a la dreta. També veiem el telencèfal, com a la part que cobreix tot el telencèfal tenim una sèrie de
nuclis, un dels quals està assenyalat amb la fletxa del diencèfal (té forma d’ou i és el tàlem) i com comença a
partir d’aquest el tronc encefàlic. La part més tocant al diencèfal és el mesencèfal, la que fa protrusió cap
endavant la protuberància i el bulb raquidi, que és la part que es va estretant poc a poc i sortirà pel foramen
màgnum. Adherit al tronc veiem el cerebel, que com a anècdota podem dir que també és anomenat pels
antics com arbre de la vida, per aquestes ramificacions que s’observen al tall sagital. Aquest terme no és gaire
encertat perquè, de fet, hi ha casos on el subjecte pot viure perfectament sense cerebel, encara que de
manera complicada.
En aquesta segona imatge (esquerra) veiem les mateixes estructures però dins del cap, per tenir una idea de
la relació. A la part superior veiem el telencèfal, el diencèfal a la part més central amb la forma d’ou i els
elements que ja marxen cap avall i formen el tronc (mesencèfal, protuberància i bulb raquidi com es va
estretant). Si seguim el bulb raquidi, en aquesta imatge podem veure com surt del crani pel foramen màgnum
i es converteix en medul·la espinal que entra dins del canal raquidi. També, dins de la fosa posterior, adherit
al tronc encefàlic tenim el cerebel.
A la dreta tenim una imatge per ressonància magnètica, en la qual

podrem identificar exactament els mateixos elements que hem
identificat en el tall anatòmic.
La protuberància i el bulb queden situats sobre una zona òssia que

prové de l’esfenoide, descendent en direcció a l’occipital: el clivus.
A la fossa cranial mitjana hi trobem la sella turca. Al seu interior hi

ha la hipòfisi. El tronc i el cerebel es troben a la fossa cranial
posterior.
4
Una de l es fractures típiques dels accidents de cotxe, i sobretot de moto, són les fractures a base de crani.
Hem de saber si la fractura és a nivell anterior, mitjà o posterior i les possibles afectacions.
Una altra cosa a tenir present de l’encèfal és el seu pes que, segons moltes estadístiques, aquest està en
relació a la mida del cos del subjecte. Més o menys, es calcula que en l’home són uns 1.350g i en la dona una
mica menys, 1.250g. Aquest pes s’assoleix, com ja veurem més endavant, al voltant dels 18 anys (en néixer
pesa uns 400). Ens ha de quedar clar que el pes de l’encèfal no té res a veure amb la intel·ligència, sinó que
el que té a veure és la quantitat de matèria / neurones que hi ha d’aquest (el que anomenem com a
substància grisa).
***Les divisions del sistema nerviós que es mencionen a l’Snell són lleugerament diferents, però entenc que
com ja ha dit el Dr. Reig hi ha diverses maneres de dividir-lo i la que a ell li agrada és la que ha explicat,
l’adjunto de totes maneres amb la aquesta taula:
2.1.1. NOMENCLATURA (CERVELL)

Ara es fa referència exclusivament al cervell, no a l’encèfal. Parlarem d’elements dorals/ventrals,
posteriors/anteriors i caudals/rostrals, que és una terminologia embriològica.
Si mirem els elements de la imatge esquerra de la pàgina

anterior, veiem com es forma el tub neural, que anirà creixent i patirà diverses incurvacions, com podem
veure a la part de sota. Llavors, del que nosaltres dèiem dorsal (per darrere) i ventral (per davant) d’aquest
5
tub, en produir-se la flexió de la porció superior (cap, sistema nerviós), ara canvia de posició i el que
anomenàvem dorsal ara és superior i el ventral inferior.
Per tant, quan parlem dels termes de posició en l’encèfal (com veiem a la imatge de la dreta), la part més
anterior l’anomenem rostral (dirigida al rostre), la part més superior és la dorsal (perquè abans de fer-se el
plegament era així), la part que queda per sota és la ventral, i la part més baixa serà la caudal.
Llavors, quan parlem dels nuclis basals, per exemple, que en tenim de dorsals i ventrals, no vol dir que els
dorsals estiguin a la porció posterior i els ventrals a l’anterior, sinó que els dorsals estaran més superiors que
els ventrals.
En el moment en què passem a parlar del tronc encefàlic, aquesta nomenclatura desapareixerà, ja que aquest
no s’ha corbat.
2.2. SISTEMA NERVIÓS AUTÒNOM
En quant al sistema nerviós autònom, com ja hem dit abans, trobem el sistema o divisió simpàtica i el sistema
o divisió parasimpàtica.
• La divisió simpàtica prepara a l’organisme per una emergència: afavoreix l’acció exterior i disminueix
el treball intern de l’organisme.
Podem pensar en una situació de fugida d’un animal, en què el sistema simpàtic haurà de posar força
en tots els elements que li facin entrar molt oxigen i que aquest passi a les extremitats inferiors per
tal d’activar-les i córrer. També augmentarà la freqüència cardíaca i la respiratòria, la sang deixarà
de banda la irrigació interna del digestiu i anirà cap a les extremitats. Podria ser també un exemple
el fet d’enfrontar-nos a un examen quan no anem gaire segurs (ens suen les mans, ens sembla que
ens falta l’aire, etc).
• La divisió parasimpàtica situa a l’organisme en repòs, conservant i intentant el restabliment de
l’energia.
Podem pensar en aquest cas en un home dormint.
En cada situació de la nostra vida, nosaltres tindrem un equilibri entre ambdues divisions, no vol dir que
sempre actuï el simpàtic o el parasimpàtic. Si ens hem de preparar per a una emergència dominarà el simpàtic
i si no el parasimpàtic. De totes maneres, diu que això és una breu introducció i que ja parlarem d’aquests
elements.
3. ESTRUCTURA DEL SISTEMA NERVIÓS CENTRAL

A la part esquerra veiem un tall frontal de l’encèfal i a la dreta un tall de la medul·la espinal. A simple vista ja
podem veure en aquestes imatges que hi ha dos tipus de substància: la substància grisa i la substància blanca.
La substància grisa són cossos neuronals que formen la banda gris:
• En l’encèfal se situen:
o Perifèricament formant el còrtex o escorça, que ja veurem que és on se situen les diverses
àrees funcionals.
o També veiem que al mig, no només a la perifèria, hi ha una sèrie de cúmuls de matèria grisa,
que formen el que anomenem com a nuclis.
• A la medul·la la situació és inversa:
6
o Porció central: al centre veiem una imatge que ens pot recordar a unes ales de papallona o
una lletra “H”, formada pels cossos neuronals.
o Cadascun d’aquests cossos neuronals acaba en forma d’una sèrie de banyes, les banyes
medul·lars dorsals a la part posterior (que tindran significat sensitiu) i les ventrals (tenen
significat motor).
La substància blanca està formada per fibres nervioses (ja siguin axons, dendrites, etc), és a dir,
prolongacions d’aquests cossos neuronals que formen part de la substància gris i que aniran a connectar amb
altres neurones.
• En l’encèfal formen el centre oval, amb una certa benevolència veiem com la part central de la
imatge del mig (tall transversal) dibuixa com un oval.
• A la medul·la espinal està situada a la perifèria, format per tractes ascendents (que porten informació
cap al SNC) i descendents (cap a la perifèria).
Si substituïm les imatges per una RMN, podem veure perfectament la substància grisa (escorça i nuclis al
mig), etc. Podem veure tots aquests elements amb el malalt viu.
4. COMPONENTS DEL SISTEMA NERVIÓS
El teixit nerviós està caracteritzat per la capacitat de transmetre impulsos elèctrics, anomenats potencials
d’acció. És a dir, que el sistema nerviós és un gran circuit elèctric que, a través de les seves prolongacions,
transmet aquest potencial d’acció, que és el que aporta informació quan les vies van al SNC o ordres quan
van a la perifèria.
4.1. TIPUS CEL·LULARS
De tipus cel·lulars trobem:
7
➢ Les neurones són les cèl·lules que condueixen l’impuls elèctric (excitables). Recordem que tenen la
forma típica que veiem a la imatge (encara que aquesta és variant), amb el cos cel·lular, soma o
pericarion i les diferents ramificacions (axons -llargues- o dendrites -curtes). Es treballa amb més
profunditat a histologia. La seva funció és anar traslladant informació a través del potencial d’acció.
Veiem a les imatges una neurona típica amb el cos cel·lular i l’axó. El cos cel·lular està ple de
prolongacions curtes o dendrites. En aquest cas l’axó presenta una cobertura de color verd que és la
beina de mielina, que aconsegueix que la conducció elèctrica sigui més ràpida i està formada pels
oligodendròcits.
El final de la neurona, que comunicarà amb una altra, l’anomenem terminal presinàptic. També
veiem que hi ha molts tipus de neurones.
Si agafem com a punt de referència l’encèfal o el SNC, podem distingir:
o Les neurones aferents porten informació des de la perifèria al sistema nerviós central i
acostumen a ser neurones sensitives.
o Les neurones eferents porten la informació des del SNC cap als òrgans perifèrics diana. Són
motoneurones o neurones motores.
o També en algun nivell (com a la medul·la), trobem algunes interneurones, que connecten
neurones eferents amb aferents. És un mecanisme de seguretat o modulació (controla quin
és el flux).
Tipus de neurones:
o Mielíniques: presenten una beina de mielina (un tipus de greix) envoltant l’axó. La informació
en forma d’impuls elèctric no viatja per l’axó, sinó que hi ha una conducció saltatòria entre
les beines de mielina.Tenen una conducció ràpida.
o Amielíniques: no presenten l a beina de mielina. El seu impuls elèctric viatja per l’axó i es
connecta amb una altra neurona a una velocitat determinada. Té una conducció lenta.
Exemple: t’empenyen contra la porta i xoques amb el colze. Primer notes una punxada (primer
dolor). Aquesta informació ha sigut ràpidament vehiculitzada per fibres mielíniques. Al cap de
poc temps apareix el que s’anomena el segon dolor, que es una cremor. Aquest dolor és més lent
perquè ha viatjat lentament per l es fibres amielíniques d’una neurona.
➢ Les cèl·lules glials o glia són cèl·lules de sosteniment i protecció i són molt més nombroses que les
neurones (x5-10 vegades més) i més petites, però en principi no són les conductores d’impulsos
elèctrics. Aquestes constitueixen el 50% del volum total del SNC i tenen diverses funcions auxiliars
pel funcionament correcte de les neurones:
o Els oligodendròcits formen les beines de mielina que recobreixen la major part dels axons,
augmentant la velocitat de conducció. Aquesta substància es blanca degut al seu contingut
lipídic (Snell).
o Els astròcits formen part de la barrera hematoencefàlica.
o La micròglia té una funció fagocítica.
8
o Sosteniment i aïllament.
4.2. FIBRES
A part de les cèl·lules també ens trobem amb les fibres, que són les prolongacions de les neurones.
• Si aquests axons no surten del SNC (per exemple, van de l’encèfal a la medul·la) s’anomenen feixos
o tractes del SNC.
• Si aquestes prolongacions surten del SNC s’anomenen nervis perifèrics, que poden ser tant raquidis
com cranials.
El sistema nerviós conté 100.000 milions de neurones (1011). Per desgràcia, aquestes van desapareixent amb
certa rapidesa, encara que habitualment no passa res fins que arribem a una edat més projecta, ja que les
funcions estan realitzades per múltiples grups de neurones, encara que després definirem àrees funcionals.
Aquesta pèrdua de neurones fa que el subjecte poc a poc amb l’edat vagi perdent facultats, la pèrdua de
neurones equival a una demència i si hi ha una sospita d’una pèrdua d’un nombre gran de neurones se sotmet
al pacient a tests complicats per veure si la seva capacitat intel·lectual es manté.
LA SINAPSI
Una sinapsi és una connexió entre dues neurones: una neurona connecta a través de diversos terminals amb
una altra, ja sigui amb el cos cel·lular o les dendrites.
El potencial d’acció ve per una neurona i quan arriba al botó presinàptic (final de la neurona), el corrent
elèctric provoca l’alliberament d’una sèrie de molècules químiques (neurotransmissors) que passen entre les
dues neurones a través de la fenedura sinàptica i estimulen receptors de la següent neurona (indueixen PA
en el botó postsinàptic). A partir d’aquest moment, aquests receptors tornen a generar un potencial d’acció
que torna a córrer per la neurona.
Els neurotransmissors són de molts tipus i en són exemples l’acetilcolina, noradrenalina, serotonina,
dopamina, GABA, etc. És important recordar això perquè moltes de les disfuncions del sistema nerviós són
produïdes per un excés o una manca de neurotransmissors (per exemple, una situació depressiva acostuma
a anar acompanyada d’uns nivells baixos de serotonina).
9
Hi ha la sinapsi química però també hi ha un tipus de sinapsi que és l’elèctrica, en què les dues neurones
estan ajuntades amb una altra (són les menys nombroses).
El sistema nerviós es caracteritza per la plasticitat, és a dir, que poc a poc es van modificant les seves
estructures en resposta als requeriments externs. Això és degut a la sinapsis: el SN té capacitat per establir
noves sinapsis i, de fet, està basat en els processos d’aprenentatge.
En la fase postnatal hi ha un gran increment de les sinapsis, especialment al còrtex cerebral: el nen neix amb
relativament poques sinapsis però cap als dos anys augmenten de manera exponencial les sinapsis establint-
se les connexions (i coincidint amb èpoques marcades del nen com començar a caminar, a dir les primeres
paraules, etc).
Tot tipus d’aprenentatge, ja sigui en el nen o l’adult, depèn de canvis en el nombre, distribució i funcionalisme
de les sinapsis, per això és tan important que els nens siguin ben estimulats, tinguin una bona nutrició, etc.
4.3.TRACTES I NUCLIS
En el sistema nerviós central tenim nuclis, que són conjunts de cossos neuronals que estan dins del SNC i
relacionats amb els tractes i que tenen la seva funció.
Els tractes són conjunts d’axons que s’originen de diversos nuclis o de l’escorça (connexions similars: fan
sinapsis amb els mateixos nuclis) i tenen funcions similars (motora, sensitiva, etc). Recordem que aquestes
prolongacions no surten del SNC, amb què connecten elements del sistema nerviós central.
Podem mencionar alguns exemples com són el tracte piramidal, que des de l’escorça motora produirà la
motilitat (àrea motora – musculatura estriada), el tracte espinotalàmic que és sensitiu i portarà sensacions
doloroses i tèrmiques cap a l’encèfal (sensibilitat temoalgèsica – àrea sensitiva), el nucli geniculat lateral
relacionat amb la via òptica i el medial, relacionat amb la via auditiva.
En aquest esquema podem veure en vermell (o línia contínua si sou pobres com
jo i us imprimiu els apunts en blanc i negre) les vies ascendents (fletxa vermella,
de l’esquerra), que són les sensitives i les anomenem aferents i en groc (línia
discontínua, fletxa de la dreta), les descendents o eferents.
Un concepte que avancem i que ens ha de quedar és que la major part de les
vies estan decussades, és a dir, que la informació d’una part del cos arriba a
l’altre costat de l’encèfal (per exemple, la informació que arriba de la part dreta
del cos va cap al còrtex cerebral esquerre així com les ordres d’aquest actuaran
sobre la part dreta del cos).
De tal manera, que si veiem una persona pel carrer que ha tingut un ictus i això
li impedeix moure bé les extremitats dretes, el seu origen està a les àrees
cerebrals esquerres.
10
5. TÈCNIQUES D’IMATGE PER L’ESTUDI DEL SISTEMA NERVIÓS
Les tècniques que podrem utilitzar per a l’estudi del sistema nerviós són (ha dit que gairebé tothom ja ho sap
-ole por vosotros si es el caso- i que podrem consultar-ho a la bibliografia recomanada):
• La tomografia computeritzada (TC).

• Ressonància magnètica (RMI), que és millor.
• La neuroangiografia pels elements vasculars.
• Els ultrasons.
• Les imatges funcionals.
Amb els quatre primers el que obtenim és una imatge estàtica, que no ens diuen quin és el funcionalisme. En
canvi, les imatges funcionals comencen per la tomografia per emissió de positrons (TEP o PET), la tomografia
per emissió de fotó simple o únic (SPECT) i la ressonància magnètica funcional (fRMI). Tots aquests són de
medicina nuclear, amb què s’injecta un isòtop reactiu (de vegades glucosa i de vegades oxigen, ja que partim
de la base de que una àrea cerebral estarà més activa quanta més glucosa o oxigen consumeixi). Veurem així
quines àrees són més actives quan l’individu fa una tasca determinada.
Totes aquestes imatges les podem veure amb els tres plans (axial/horitzontal, coronal/frontal i sagital).
La següent imatge (A) ha estat obtinguda per tomografia computada per diversos elements. Aquesta ens
serveix força, per exemple, en casos en què es produeix un cop al cap i sospitem d’hemorràgia. Als elements
superiors esquerra ja veiem una imatge blanca en forma de mitja lluna, que és una hemorràgia.
A B
11
C D
Amb la neuroangiografia (B) entrem un contrast a la caròtida i veiem si algun àrea ha deixat d’estar irrigada
(ja sigui per infart o hemorràgia).
Si a aquesta angiografia li apliquem tècniques de ressonància magnètica obtenim el TC helicoidal (C). En

aquestes imatges podem veure que de la imatge de l’esquerra hem tret el que està a la dreta, amb lo qual
veiem la vascularització de la base de l’encèfal (havent tret digitalment tota l’estructura de l’encèfal).
La imatge per ressonància magnètica (D) ja hem vist que ens deixa veure el mateix que veiem a les peces
anatòmiques. No cal oblidar que les imatges esmentades fins ara són estàtiques.
E F
En cas de voler veure alguna cosa més hem d’anar cap a la ressonància magnètica funcional (E). Per obtenir
la imatge anterior s’ha injectat un isòtop. De color vermell o groc veiem les àrees més actives, on s’està
consumint glucosa o oxigen. Aquestes àrees en concret són les del llenguatge: el subjecte estaria parlant.
Mesura l’activitat d’una regió mitjançant l’anàlisi del consum d’oxigen o del volum circulatori amb una prèvia
injecció d’un isòtop.
Per contrast amb aquestes, veiem el següent cas (F) on hi ha una sèrie de zones també petites, al voltant de
les del llenguatge. De color verd veiem àrees menys actives. Es tracta d’un subjecte dislèxic, en què sembla
que hi ha algunes àrees del llenguatge que no funcionen correctament (ens explicaria la baixa quantitat de
consum d’oxigen o glucosa).
D’una tècnica que no hem parlat és l’ecografia. Aquesta només ens serveix en nens petits, quan encara no
s’ha produït la fusió del crani, ja que els ultrasons no travessen l’os. El transductor es col·locaria a nivell
d’alguna de les fontanel·les.
12
TEMA 2: EL TELENCÈFAL
1. ANATOMIA MACROSCÒPICA DEL TELENCÈFAL
Bibliografia complementària per la primera part del telencèfal: capítol 7 Snell (pàgs 254-269), caoítol 2 Haines (pàgs 11-
29) i capítol 2 Fitzgerald (pàgs 6-7).
Analitzarem l’anatomia per després entendre les àrees funcionals. El seu coneixement és molt important, ja
que la lesió d’una àrea provoca l’abolició d’una funció concreta.
1.1. HEMISFERIS
El telencèfal és la part més gran de l’encèfal, té aproximadament el 80% del pes encefàlic (dels 1.350/1.250g
dels que vam parlar).
A B C D
Podem veure a la primera imatge (A), els dos hemisferis cerebrals vistos superiorment. Són dos hemisferis
asimètrics, el que vol dir que en algun dels hemisferis és més gran el lòbul frontal, en l’altre l’occipital. Podem
veure també que estan separats per una cissura que anomenem cissura sagital o longitudinal.
Si agafem un bisturí i tallem per la meitat, el que veurem serà com el que tenim a la segona imatge (B, tall
sagital hemisferi cerebral). A l’interior de la cissura sagital trobem un derivat de la duramàter (una de les
meninges, la més dura) que és la falç del cervell. La podem veure també a les imatges de la dreta (D), on
veiem que la part corresponent està ocupada per una estructura fibrosa (la veiem completament en aquesta
imatge de la dreta).
Al fons d’aquesta cissura i, per tant, inferior a la falç del cervell, ens trobem amb una altra estructura blanca
i arquejada que és el cos callós. Aquest és un conjunt de fibres o axons (200 milions aproximadament) que
uneix els dos hemisferis (serveix per connectar-los, ja que per la majoria de funcions que fem utilitzarem
ambdós hemisferis). Pel que s’ha pogut veure, aquesta estructura és més gran a les dones que als homes.
13
La presència d’aquest cos ens ajuda a entendre que utilitzem el 100% del cervell (no és veritat que només
utilitzem el 10-20%), però depenent de l’acció s’utilitza una porció diferent, és a dir, no l’utilitzem de manera
completa en totes les circumstàncies.
Els hemisferis cerebrals estan separats del cerebel, que ja sabem que està adherit al tronc encefàlic, per un
plec de la duramàter anomenat tenda del cerebel (estructura triangular derivada de les meninges).
A la imatge de l’esquerra veiem la part posterior del cap d’un individu al qual li hem tret l’occipital. Veiem
una estructura fibrosa corresponent a la duramàter. A la imatge central veiem els dos hemisferis cerebrals a
la part superior i el cerebel a la inferior, separats per una línia de color gris corresponent a la tenda del
cerebel. Si traiem els hemisferis trobem aquesta estructura amb forma de tenda de campanya. A la imatge
de la dreta veiem com a sota aniria el cerebel i per darrera, a la part superior, els dos hemisferis cerebrals.
Cadascun dels dos hemisferis cerebrals presenta quatre elements propis:
• Revestiment de substància grisa que queda situada a la perifèria: escorça o còrtex. Aquest fet té
certa importància perquè ja veurem que hi ha funcions que queden més situades al còrtex d’un
hemisferi que de l’altre (poden trobar-se en un, en l’altre o en els dos). Cada hemisferi té la seva
agrupació de neurones que faran una funció determinada. L’orientació a l’espai acostuma a estar a
la dreta.
• Substància blanca: centre semioval. La substància blanca està formada per fibres que pertanyen a
cada hemisferi, com al conjunt de substància blanca de l’anomena centre oval, aquest que només
serà la meitat corresponent a un dels hemisferis s’anomena centre semioval.
• Conglomerats de substància grisa: nuclis basals. És un altre conglomerat de neurones. Són de
coloració grisosa i estan situats dins de la substància blanca. La funció més clara és la del control del
moviment. Molt importants per la conducta del subjecte. Alteracions dels nuclis basals provoquen
alteracions en la mobilitat del subjecte. La més coneguda és la malaltia de Parkinson, encara que
també trobem la síndrome de Tourette, Corea, etc.
• Cavitat: ventricle lateral. Dins del sistema nerviós tenim un conjunt de cavitats anomenades sistema
ventricular. Cada hemisferi, en aquest cas, té el seu ventricle, anomenats ventricles laterals dret i
esquerre. En clñinica, és possible extreyre aquest líquid per analitzar-lo a través del sistema
ventricular per detectar sang, elements infecciosos, agents tumorals, etc.
14
Veiem primer un tall anteroposterior del cervell dins del cap i a la dreta el mateix però obtingut amb una
ressonància (imatges de l’esquerra).
En el telencèfal, la superfície de cadascun dels hemisferis forma uns plecs anomenats circumvolucions, que
podem veure a les imatges de la dreta. Això és així perquè s’intenta adaptar la superfície de l’encèfal al volum
de l’interior cranial (si no lo tinguéssim això el nostre cap seria enorme). L’objectiu del plegament és
l’augment de la superfície de l’escorça, que alhora permet un augment del nombre de cossos neuronals.
Aproximadament el 75% de la superfície dels hemisferis està enterrada, formada dintre els plecs. Si no
tinguéssim aquest mecanisme la mida del nostre crani hauria d’augmentar molt.
Les circumvolucions estan separades per solcs o cissures: anomenem solcs a les separacions més escasses,
menys marcades, i cissures les més marcades. El Dr. Reig diu que farà referència a totes dues com a solc per
no embolicar-nos (o embolicar-se ell) més. A les que siguin molt profundes, com la cissura interhemisfèrica sí
que les anomenarem com a tal.
1.2. LÒBULS (SUPERFÍCIE LATERAL)
Com podem veure a la imatge superior esquerra, cada hemisferi està dividit en els lòbuls (els veiem pintats
de colors diferents). Cada lòbul fa referència a l’os del crani amb el que està en relació (veiem el frontal de
color blanc, el parietal blanc, el temporal verd i occipital en vermell).
Aquests serien els quatre lòbuls visibles (frontal, parietal, temporal i occipital), però en tenim 5: n’hi ha un
que queda amagat, el lòbul de l’ínsula o de l’ínsula de Reil.
15
A la part lateral de l’encèfal veiem un solc anomenat solc lateral, que es veu molt marcat. Si el ressequem,
en el seu interior trobarem el cinquè lòbul: lòbul de l’ínsula, que estaria amagat al fons del solc lateral. Aquest
lòbul és superficial en fase embrionària o fetal però després queda amagat amb el creixement dels altres
lòbuls.
Veiem ara imatges de diferents encèfals en diferents etapes de gestació o de la vida:
• A l’encèfal de 15 setmanes podem veure com es va marcant aquest solc lateral al costat de la
superfície (la part anterior està situada a la part més esquerra nostra). Aquí no hi ha cap plegament,
sinó que és completament llis.
• A les 22 setmanes continua sent llis però hi ha una part que queda situada al fons del solc lateral, el
que serà el lòbul de l’ínsula, que queda superficial.
• A les 27 setmanes ja estem a prop del naixement. La superfície ja no és llisa, sinó que comença a
plegar-se i on hi ha el solc lateral només queda una petita part del lòbul de l’ínsula superficial (la resta
ha quedat coberta pel creixement del lòbul temporal, el frontal i el parietal).
• La següent imatge és la del nadó, en què ja està bastant plegada la superfície (encara que no tant
com ho estarà a l’adult). Només veiem una mica l’ínsula a la part més anterior del solc lateral.
16
• L’encèfal de l’adult està molt més plegat i l’ínsula queda coberta per aquest plegament de la resta
de lòbuls.
Hi ha vegades que, per qüestions hormonals, el crani es comença a fusionar abans de temps. Aquella persona
és microcèfala i no es pot desenvolupar correctament, j a que el seu sistema nerviós no és capaç d’arribar a l
a maduració. Aquests infants moren al cap de poc temps.
A les imatges superiors veiem la visió lateral i un tall d’un encèfal normal, sense patologia. En canvi, a sota
veiem que els plecs estan més separats, els solcs més profunds, el sistema ventricular més ampli, etc. Seria
el corresponent a una persona amb demència, on veiem la pèrdua de substància grisa i blanca fins que la
persona queda pràcticament sense funcions cognitives.
Des del punt de vista morfològic hem de situar els pols, és a dir, les porcions que destaquen en el telencèfal.
En tenim 3:
• Pol frontal: és el més anterior, més rostral.

• Pol occipital: és el que ocuparia la posició més posterior.
• Pol temporal, fent protrusió cap a un costat.
Juntament amb aquests, també trobem els elements treballats anteriorment:
17
• El solc lateral o de Silvius que creua obliquament la cara lateral. Comença a la cara inferior de
l’hemisferi i després es fa lateral, recorre obliquament (de davant endarrere i de sota cap amunt) la
superfície del cervell. En el fons d’aquest solc trobem l’ínsula de Reil (ho podem veure molt bé en la
ressonància).
• Un altre solc que baixa de la part convexa i es dirigeix cap al solc lateral però sense tocar-lo: solc
central. Junt al solc lateral conformen els solcs més importants que tenim.
A la part posterior tenim dues incisures, que si les unim tindrem marcat el límit anterior del lòbul occipital:
• A la part superior la incisura parieto-occipital separant els lòbuls parietal i occipital, i que es
continuarà per la cara medial per un solc.
• A la inferior trobem la incisura preoccipital. Si dividim la superfície de l’encèfal des de la part anterior
a la posterior (des del temporal), té una direcció ascendent i arriba un moment en què canvia de
direcció per fer-se descendent: aquest punt és la incisura preoccipital.
Hem comentat que cada hemisferi cerebral està dividit en 5 zones. Els lòbuls superficials tenen el nom de
l’os amb el qual estan en contacte. Els límits no són precisos.
• Lòbul frontal: situat per davant del solc central.

• Lòbul temporal: situat per sota del solc lateral.
• Lòbul occipital: unim, fent una lleugera curvatura cap endavant, la osca parietooccipital i la incisura
preoccipital. No és massa científic, però no tenim més punts de referència per situar-ho.
• Lòbul parietal: queda per davant de l’occipital (unió de les incisures preoccipital i parietoccipital) i
per sobre del temporal (per sobre del solc lateral). Aquí ha dit que està per darrere del solc frontal,
però no sé per què, a la comi MEP surt això.
• Lòbul de l’ínsula: cobert pel creixement dels lòbuls que té al voltant o opèrculs. Un opèrcul és la part
del lòbul que cobreix l’ínsula de Reil (frontal, parietal i temporal). Si els tallem, ens trobem l’ínsula.
18
Ens referim sovint a regions operculars.
A la superfície medial trobem:
• Solc parietooccipital: es dirigeix cap a baix, i separa lòbuls parietal i occipital. És la continuació de la
incisura parietooccipital.
• Solc calcarí: té forma de S (integral). Comença a la part més inferior del cos callós, forma la S i es
dirigeix al pol occipital. Es creua amb el solc parietoccipital. Aquest creuament té molta importància,
ja que és on trobarem l’àrea visual primària, és a dir, l’àrea que rep els impulsos de la retina. Una
lesió en aquesta àrea provoca ceguera central. El globus ocular i nervi òptic funcionen, però els
impulsos no són recollits ni interpretats. Per sota del calcarí està el lingual.
• Solc lateral
• Solc central: comença a aquesta superfície i s’invagina cap a l a part medial.
1.2.1. DETALLS DEL LÒBUL FRONTAL
El lòbul frontal és aquell que està situat per davant del solc central (marcat amb la fletxa vermella).
En el lòbul parietal hi trobem tres solcs:
• Solc precentral: el trobem per davant del solc central i baixa paral·lel amb ell (fletxa verda). D’aquest
sorgeixen els dos següents solcs, que surten perpendiculars cap endavant (també verd).
• Solc frontal superior, és igual que el veiem a la imatge una mica interromput, va cap al pol frontal.
• Solc central inferior.
19
Mitjançant aquests tres solcs, juntament amb el central, al lòbul frontal podem definir 4 circumvolucions o
àrees (recordem que una circumvolució és l’espai plegat definit per dos solcs):
• Circumvolució precentral (PreC, en blau): localitzada per davant del solc central, entre aquest i el
solc precentral. Aquí hi trobem l’àrea motora primària, la responsable de els nostres moviments
voluntaris. Una lesió de l’àrea motora primària implicaria la parèsia de la meitat contralateral del
cos.
• Les altres tres circumvolucions es troben entre el solc frontal superior i l’inferior: circumvolucions
frontals superior, mitja i inferior. El proper dia situarem aquí les diverses àrees funcionals.
En quant a la circumvolució frontal inferior (la veiem en lila a la imatge anterior), que veiem que té com forma
d’angle, sí que cal definir algun aspecte, ja que és important perquè hi ha una àrea amb molta vessant clínica.
Es pot dividir en tres porcions:
• Porció opercular: és la més posterior, correspon a la porció frontal que cobreix el lòbul de l’ínsula.
• Porció triangular: té forma de triangle.
• Porció orbitària: l’anomenem així però no té a veure amb la visió, sinó que es troba físicament en
contacte amb les òrbites (per sobre).
En les porcions opercular i triangular hi situem l’àrea de Broca o àrea motora del llenguatge. És l’àrea
responsable de l’articulació de paraules, ja que dirigeix els moviments de les cordes vocals, musculatura
extrínseca i intrínseca de la laringe, etc. La lesió d’aquesta àrea implica que l’individu no pot articular
paraules, només pot articular monosíl·labs (pot passar en un ictus, AVC que afecta a aquesta zona).
En el 90% dels casos l’àrea motora de Broca està situada a l’hemisferi esquerre. Per tant, en aquest hemisferi
les lesions vasculars tenen molta més probabilitat de provocar afàsia en el subjecte (també provocaria paràlisi
a la part dreta del cos).
En l’infant no s’ha estructurat encara la part de l’hemisferi dret, i si presenta una lesió (tumor, hemorràgia,
etc) la part dreta pot substituir les funcions de l’esquerra. En canvi, en l’adult ja no, ja que s’hi han instaurat
altres funcions (com la prosòdia).
Hem de tenir en compte que no tots els individus tenim el plegament igual i, per tant, les imatges poden
presentar diferències que fan més difícils de localitzar les estructures.
20
1.2.2. DETALLS DEL LÒBUL PARIETAL
El lòbul parietal el tenim situat per darrere del solc central i trobem dos solcs:
• Solc postcentral: és paral·lel al solc central i està situat per darrere seu. Ha dit que aquest solc
allotjarà l’àrea somatosensitiva primària, però té més sentit que ho faci una de les circumvolucions,
com està explicat a la comi de l’any passat.
• Solc intraparietal: s’origina perpendicularment (a la classe ha dit paral·lel, però veiem a la imatge
que és perpendicular, com està indicat a la comi de l’any passat) del solc postcentral i es dirigeix cap
enrere.
El solc intraparietal divideix la resta del lòbul parietal (que no és solc postcentral) en dues parts, però
cadascuna conté més de dues circumvolucions. Les parts que estan per sobre i per sota del solc intraparietal
s’anomenen lobels (lobulillo, són més grans que una circumvolució). Cadascuna d’aquestes parts està
formada per diverses circumvolucions.
Un lobel és una part més petita que un lòbul. Per tant, diferenciem:
• Lobel parietal superior (LPS).

• Lobel parietal inferior (és més gran, LPI). Conté 2 circumvolucions:
o Circumvolució supramarginal.
o Circumvolució angular: posterior a la circumvolució supramarginal.
Per trobar-les bé a la sala de dissecció, primer cal localitzar el solc lateral. L’anem resseguint fins que arribem
al seu final, ja que la circumvolució supramarginal el limita. Així doncs, darrere d’aquesta hi ha la
circumvolució angular. Aquests dos elements estan molt relacionats amb la interpretació de diferents
estímuls.
A aquesta part de còrtex parietal posterior al solc postcentral també s’anomena còrtex parietal posterior.
A més a més, el solc postcentral defineix la següent circumvolució (aquest any no l’ha explicat, però entenc
que ell creu que sí al haver-se confós amb lo de l’àrea somatosensitiva):
• Circumvolució postcentral: localitzada entre el solc central i el solc postcentral. Aquí hi trobem l’àrea
somatosensitiva primària, que rep totes les sensacions somàtiques (tacte, dolor, temperatura,
pressió, vibració, etc). Cal recordar que aquesta es troba posterior a l’àrea motora primària.
21
1.2.3. DETALLS DEL LÒBUL TEMPORAL
Aquest és encara més senzill: només presenta dos solcs, que són paral·lels al solc lateral. Aquests són el solc
temporal superior i el solc temporal inferior. Mitjançant aquests dos solcs, podem definir 3 circumvolucions:
• Circumvolució temporal superior: a la seva part més posterior hi trobem l’àrea de Wernicke o àrea
sensitiva del llenguatge (permet la comprensió del llenguatge escrit i escoltat). Aquesta àrea està
molt a prop de la circumvolució supramarginal.
• Circumvolució temporal mitjana.
• Circumvolució temporal inferior.
El lòbul temporal està especialitzat en:
• Anàlisi de l’audició. Conté les àrees auditives.

• Al seu interior hi ha una bona part del sistema límbic. Aquest és el sistema més primitiu i està
relacionat amb les emocions, els impulsos, etc.
Les estructures de la memòria estan al sistema límbic i, per tant, també estan situades al lòbul temporal.
1.2.4. DETALLS DEL LÒBUL OCCIPITAL
El lòbul occipital té la situació menys segura, ja que el senyalem amb una convenció: unió del solc
parietooccipital amb la incisura preoccipital de manera abombada (corva convexa cap endavant). Aquest
lòbul està destinat exclusivament a l’anàlisi de la visió, és més senzill de definir ja que tot ell està destinat a
la funció visual.
22
Presenta 4 solcs horitzontals, i els anomenem per números: el més superior és l’1 i el més inferior el 4. Amb
aquests podem definir 5 circumvolucions occipitals que també s’anomenen per números (1, 2, 3, 4 i 5) i són
horitzontals.
L’àrea visual primària està en els llavis del solc calcarí. La resta del lòbul occipital està destinada a analitzar
les diferents característiques de la imatge.
1.2.5. DETALLS DE L’ÍNSULA
És un lòbul que queda enterrat pels opèrculs frontal, temporal i parietal, profundament al solc lateral.
Presenta els següents detalls (observables a la imatge superior dreta, on s’han ressecat els opèrculs):
• Solc central de l’ínsula: és un solc oblic molt marcat.

• Circumvolucions curtes de l’ínsula: estan situades per davant del solc central de l’ínsula. Hi trobem
les àrees gustatives.
• Circumvolucions llargues de l’ínsula: estan situades per darrere del solc central de l’ínsula. Hi trobem
una de les parts del còrtex que controla el SNA (simpàtic i parasimpàtic).
• Límen insular: porció d’entrada de l’ínsula.
A la imatge inferior dreta podem veure amb la resecció de l’opèrcul temporal, parietal i occipital el solc
central, que per davant té circumvolucions curtes i per darrere llargues.
Al costat de l’ínsula (que no pertanyen a ella) tindrem dues circumvolucions, situades al llavi inferior del solc
lateral (a l’esquema de l’esquerra s’ha ressecat el llavi superior i conservem l’inferior del solc lateral):
• Observem una circumvolució que des de la superfície temporal se’n va cap a dins: circumvolució
temporal transversa o de Heschl, que de vegades pot ser doble (en algunes persones, però
normalment és única) i presenta l’àrea auditiva primària (rep les fibres aferents de l’òrgan de Corti
que porten la informació de que estem rebent un so, però no quin so).
23
• Veiem també una estructura plana per darrere de l’anterior: plànum temporal. És una àrea llisa
que allotja l’àrea auditiva secundària, aquella que processarà la informació que li arriba de l’òrgan
de Corti. És més voluminós a l ’esquerra perquè les àrees del llenguatge estan més presents a
l’esquerra, i les àrees del llenguatge i de l’audició estan molt relacionades.
Les àrees sensitives es poden dividir en àrees sensitives primàries i secundàries:
• Àrees sensitives primàries: reben directament informació dels òrgans del sentits i informen de que
hi ha algun element que està estimulant l 'òrgan sensitiu (sense saber què és).
• Àrees sensitives secundàries: interpreten què és el que estem rebent. Es rep i es compara amb
l’experiència anterior (memòria). Si és un estímul molt estrany que no hem experimentat mai, no el
podrem identificar.
Davant d’un mal funcionament o lesió de l ’àrea primària, hi haurà impossibilitat de captar l’estímul
corresponent (ceguesa primària, sordesa primària…). En canvi, si la lesió es troba en les àrees secundàries la
informació no podrà ser interpretada (agnosia visual, agnosia auditiva…).
1.3. SUPERFÍCIE MEDIAL
Es tracta de tallar l’encèfal pel solc interhemisfèric. En aquesta cara els diferents lòbuls no estan tan ben
definits (no estan definits pel solc central, lateral, etc). Hi ha els següents elements:
• Cos callós: és un conjunt de fibres de substància blanca que formen una estructura similar a una
arcada. Aquestes fibres uneixen els 2 hemisferis. Hi ha aproximadament 200 milions de fibres.
• Circumvolució del cíngol o plec cingular: està per sobre del cos callós. Pertany al sistema límbic i, per
tant, està relacionada amb els nostres instints més primitius. Està limitada inferiorment pel solc
callós, que la separa del cos callós, i superiorment pel solc del cíngol. Quan el solc del cíngol arriba a
24
la banda posterior, se separa i es dirigeix al marge superior per a constituir el solc marginal, que va
cap a la superfície convexa.
• Circumvolució subcallosa: la circumvolució del cíngol dona la volta a la part anterior i forma una
continuació anomenada circumvuloció subcallosa. També forma part del sistema límbic i està per
sota del cos callós.
Quan veiem la visió lateral parlàvem del solc central. De fet, aquest solc central comença per la cara medial i
després se situaria a la lateral.
• Lobel paracentral (LP, marcat en taronja): representació a la cara medial de la circumvolució

precentral (part anterior) i postcentral (posterior). Cal recordar que a la cara lateral hi trobem el solc
central que creua obliquament. Aquest és important perquè hi trobem la representació motora i
sensitiva de l’extremitat inferior: tots els músculs de l’extremitat inferior estan controlats per les
neurones d’aquesta zona, i tota la informació sensitiva de l’extremitat inferior arriba al lobel
paracentral. Així doncs, una afectació exclusiva de l’extremitat inferior pot ser causada per
alteracions en el lobel paracentral. Pertany als lòbuls frontal i parietal.
• Precuneus o lòbul quadrilàter: més posteriorment, entre el lobel paracentral i el solc parietooccipital
hi trobem el precuneus o lòbul quadrilàter. És una estructura que pertany al lòbul parietal, seria la
continuació del lobel paracentral.
• Cuneus o lòbul cuneiforme: localitzat més posteriorment que el precuneus. Té forma de cunya i va
des del solc parietooccipital fins al solc calcari. De vegades coincideix el solc postcentral amb el
marginal.
25
Per sota del solc calcari hi ha una circumvolució: la circumvolució lingual (el seu nom es deu a la seva forma,
no té res a veure amb la boca ni la parla) i que, com les estructures del lòbul occioital, estarà vinculada a les
funcions visuals.
Al l’esquema veiem els mateixos elements esmentats anteriorment: cos callós, circumvolució del cíngol entre
el solc callós i el solc del cíngol, el solc central i el lobel paracentral (part anterior que pertany al frontal i
posterior que pertany al parietal). Veiem també el precuneus o lòbul quadrilàter entre el solc marginal i el
parietooccipital i des del solc parietooccipital fins el calcani tenim el cuneus. Per sota del cuneus veiem la
circumvolució lingual.
Aquests elements es poden veure també perfectament bé per ressonància magnètica: veiem el lobel
paracentral, el quadrilàter, el precuneus, cuneus i circumvolució lingual.
1.4. SUPERFÍCIE INFERIOR
En la visió basal de l’encèfal hi podem observar el pol frontal però l’occipital no perquè està ocupat pel tronc
encefàlic i el cerebel. Per tant, el primer que hem de fer és treure o tallar tot el tronc encefàlic per poder-la
veure.
Hi trobem:
• Cissura interhemisfèrica. És el primer que ens crida l’atenció.

• Solc olfactori: es troba a la part més frontal. És paral·lel a la cissura interhemisfèrica i està ocupat
per òrgans olfactoris; la cinteta olfactòria (és l’estructura que porta les sensacions olfactòries).
26
Aquesta estructura queda situada per sobre de les fosses nasals i la porció horitzontal de l’etmoide. La
làmina cribosa de l’etmoide està travessada pels filets olfactoris que van a parar a l a cinteta olfactòria.
La cinteta olfactòria té una mena de dilatació o porra que és el bulb olfactori (està per sobre de la làmina
cribosa de l’etmoide i seria travessat pels filets olfactoris, que entrarien per la fossa nasal, travessarien
l’etmoide i anirien a buscar aquesta zona).
Extra info: diu que per aquesta zona és per la que entraria amb preferència el virus del Covid-19 (ha
tardado en mencionarlo:)).
La cinteta olfactòria es dirigeix cap enrere i es divideix en dos estries olfactòries, que van una cap a cada
costat: les estries olfactòries lateral i medial que aniran a parar a les àrees olfactòries. Aquestes dues en
sortir de la cintenta olfactòria formen un triangle que anomenem trígon olfactori.
Dins d’aquest trígon olfactori trobem la substància perforada anterior, que s’anomena així perquè està
travessada per un conjunt de petites venes.
La presència del solc olfactori ens permet dividir la part frontal en dues parts:
• Circumvolució recta: entre el solc olfactori i la cissura interhemisfèrica. Està per dins del solc olfactori
i adopta una forma triangular.
• Circumvolucions orbitàries: per fora del solc olfactori. Poden adoptar diferents formes (de vegades
una K, una J, etc). Reben aquest nom perquè estan per sobre de les òrbites i no perquè estiguin
relacionades amb la visió.
Tant la circumvolució recta com les circumvolucions orbitàries formen part del còrtex prefrontal, la part més
evolucionada i més nova. En quant a la part més posterior:
• Solc parahipocàmpic: és el solc més medial/intern, està tocant al tronc encefàlic.

• Solc col·lateral: és paral·lel al solc parahipocàmpic, però és més lateral. De vegades, a la seva part
més anterior que va cap al pol frontal se l’anomena sol rínic.
• Solc rínic: és la part més anterior del solc col·lateral. Hi trobem les àrees olfactòries primària i
secundària. Està en relació amb l es fosses nasals.
• Circumvolució parahipocàmpica: es troba entre el solc parahipocàmpic i el solc col·lateral.
L’hipocamp (relacionat amb els processos de memòria) està enterrat dins d’aquesta circumvolució.
Quan arriba a la part més anterior s’invagina cap a dins formant una espècie d’angle o ganxo, que
s’anomena l’uncus. Aquest té importància perquè al seu interior hi ha un conjunt de nuclis anomenat
27
amígdala cerebral, un òrgan que forma part del sistema límbic i tenyeix les situacions que vivim en
més agradables o més desagradables (a partir de la informació que rep dels òrgans dels sentits).
• Circumvolucions occipitotemporals: estan paral·leles i posteriorment a la circumvolució
parahipocàmpica. Reben aquest nom perquè en aquesta part no podem distingir el límit entre el
lòbul occipital i el temporal.
Y como me sobra espacio, wapa, la idea es poner memes cuando me encuentre con esta situación, pq ya que
pagamos impresión por la página y el precio es el mismo vaya llena o vacía, lo llenamos.
Pero haciendo la comi se me ha ocurrido poner una playlist, así q los memes para más adelante. Esta es la q
uso para subrayar y me relaja muchísimo (que bien me hace falta después de tener que aprenderme 80
nombres diferentes de 80 estructuras iguales, risis en la disección), así q espero q sirva <3.
28
2. CÒRTEX CEREBRAL I ÀREES CORTICALS

Bibliografia complementària: capítol 8 Snell, capítol 2 Haines (pàgs 11-29), capítols 29 (pàgs 274-275; 277-288) i 32
(pàgs 303-315) Fitzgerald.
Aricle de consulta: Damasio H. Grabowski T. Frank R. Galaburda AM. Damasio AR. The return of Phineas Gage: clues
about the brain from the skull of a famous patient. Science 264 (5162):1102-5, 1994. Està pengat al moodle, a la secció
“Articles de consulta”. Diu que és interessant llegir-lo perquè ens explicava diverses coses de la disfunció d’un àrea
important per nosaltres (el còrtex prefrontal).
2.1. ESTRUCTURA DEL CÒRTEX CEREBRAL
El còrtex és substància grisa i, per tant, és una agrupació de cossos neuronals. Tenim aproximadament entre
10.000 i 20.000 milions de neurones. Són moltes però no és un nombre exagerat tenint en compte les
pèrdues que podem tenir en condicions normals. Aquest representa més del 50% de la substància grisa (la
resta es troba als nuclis i a la medul·la espinal).
Com ja vam veure, el còrtex cerebral no és una estructura plana, sinó que presenta circumvolucions i solcs
(està plegat en si mateix). No té un gruix homogeni (té un gruix d’entre 1,5 i 4mm). En principi, les àrees
motores (efectores) tenen un còrtex més gruixut (4mm), mentre que les àrees sensitives són més primes
(1,5-2mm).
Degut a aquest plegament, representa que hi ha una gran part de

la superfície del còrtex que queda dins dels solcs, que és un 70%.
Si no tinguéssim aquest plegament, el sistema nerviós començaria
a créixer i amb ell ho faria el nostre cap (tindríem una situació
desproporcionada del cap respecte al cos).
Els cossos neuronals del còrtex que veiem a la imatge de la dreta

estan organitzats de diverses maneres:
2.1.1. ORGANITZACIÓ LONGITUDINAL DEL CÒRTEX CEREBRAL
El còrtex presenta una organització longitudinal, és a dir, per capes cel·lulars que van des de la seva part més
externa a la interna. La classificació per capes és important perquè les àrees estan en relació amb el nombre
de capes. Podem diferenciar els següents tipus de còrtex:
• Isocòrtex o neocòrtex: format per una superposició de 6 capes cel·lulars. És la part més nova de la
nostra espècie (per això també és considerada com a neocòrtex). Representa el 90% del còrtex.
Com a característica del sistema nerviós, les estructures més antigues no queden eliminades, sinó
que s’afegeixen a la situació actual, de tal manera que al
còrtex també tenim estructures filogèniament més antigues
però que fan la seva funció:
• Al·locòrtex: és més primitiu. Presenta 3 capes cel·lulars. En
diferenciem dos tipus:
o Paleocòrtex: és una estructura antiga però una mica
més nova. Alguns exemples són la circumvolució
cingular, el còrtex de les àrees olfactòries, etc (són
funcions primitives).
29
o Arquicòrtex: estructures remotes (molt antigues, les més antigues). La seva funció és la
memòria, la funció més primitiva. Per tant, l’hipocamp és de tipus arquicòrtex.
En el dibuix de la pàgina anterior podem veure les diferents capes (de l’I al VI: molecular, granular externa,
piramidal externa, granular interna, piramidal interna i multiforme), però no hi entrarem, ja que és temari
d’histologia. La part de la dreta seria típica d’àrees motores, que com ja hem dit tenen un gruix superior i les
cèl·lules que hi predominarien serien de tipus piramidal, mentre que l’àrea sensitiva seria més estreta i
contindria cèl·lules granulars.
2.1.2. ORGANITZACIÓ COLUMNAR DEL CÒRTEX CEREBRAL
Tindríem al dibuix una escorça somatosensitiva. Cada unitat

presenta fibres aferents i eferents que travessen totes les capes
del còrtex i que van a contactar amb les neurones del còrtex i
aquestes columnes tenen certa especificitat (n’hi ha dedicades
al tema motor, altres al sensitiu, etc.).
Les fibres aferents sensitives aniran a fer sinapsi amb les

cèl·lules granulars, que són les sensitives, i les eferents o
motores amb les neurones piramidals.
2.1.3. ORGANITZACIÓ FUNCIONAL DEL CÒRTEX CEREBRAL
La citoarquitectura del còrtex varia depenent de l’àrea en què estiguem, llavors, l’anatomista Korbinian
Brodmann va definir diverses àrees i va fer el mapa que tenim al següent dibuix (44 àrees de Brodman).
Brodmann va analitzar histològicament les diverses àrees del telencèfal. Les diverses àrees cerebrals
difereixen funcionalment (unes dedicades a elements sensitius o motors, altres a associatius, etc). Un àrea
es defineix per la seva:
• Citoarquitectura: tipus cel·lulars de les diferents capes de

neurones que predominen.
• Connexions entre àrees: aferències (entrades) i eferències
(sortides). Per exemple, les àrees motores tindran connexions
amb la musculatura i les sensitives amb els receptors, etc.
• Registres de l’activitat cel·lular: activitat elèctrica. Es va fer
amb animals: quines àrees s’activaven quan es feien
determinades activitats.
• Efectes de l’estimulació o ablació. Quan un malalt té una
alteració en una part de l’encèfal, podem observar quines són
les funcions que ha perdut i les podem situar.
A través d’aquests elements va dissenyar les àrees de Brodmann,

cadascuna de les quals té la seva funció. Amb el pas dels anys aquesta
classificació va caure una mica en l’oblit (es van refusar per ser massa
senzilles). No obstant, quan es van fer estudis funcionals amb PET o
fMRI es va veure que la major part de troballes de Brodmann, eren veritat, es complien (en part tenia raó,
30
però en moltes de les característiques o funcions de l’encèfal, no intervé només un àrea, sinó que
n’intervenen moltes connectades).
Ha dit que no cal que ens aprenguem el número de les àrees (solo faltaria, xd), però que val la pena saber-ho
perquè quan es cita una regió del còrtex es fa mitjançant aquestes àrees (per exemple, les del llenguatge són
la 44 i 45). N’hi ha de 44 ben definides finalment però Brodmann en va definir 54.
Amb tot això, veiem que el còrtex cerebral es pot dividir en 4 categories funcionals, depenent de la funció
que fa aquella regió:
• Còrtex sensitiu: rep els axons dels òrgans dels sentits.

• Còrtex motor: envia ordres de contracció a la musculatura estriada, llisa, etc.
• Àrees associatives: són aquelles que processen la informació provinent dels òrgans dels sentits:
o Àrees associatives unimodals: estan properes al còrtex sensitiu i actuen només processant
una modalitat sensitiva (ja sigui el tacte, l’audició, etc). També se les coneix com àrees
sensitives secundàries.
o Àrees associatives multimodals: reben informació de més d’un sentit i agrupen les diferents
sensacions que ens arriben en un sol concepte. Al final, originen el concepte del que nosaltres
estem percebent. Són responsables de la nostra conducta. Seran les àrees principals, ja que
ens donaran tots els conceptes que estem rebent.
Exemple: les nostres terminals òptiques ens informen del color, la forma i el moviment de l’objecte. Les
terminals tàctils ens informen de que l’estructura és metàl·lica, tova, etc. Les terminals auditives ens diuen
com és el so que fa. Aquesta informació sensorial primer passa per la memòria per comparar-la amb
experiències anteriors i després tota la informació sensorial s’ajunta en una de les àrees associatives
multimodals per arribar a establir el concepte. Quan s’alteren aquestes àrees els individus són incapaços
d’entendre què estan fent.
Ara comentarem les diferents parts del

dibuix que tenim a l’esquerra, en què
se’ns mostra una visió lateral i medial
del còrtex
Són àrees sensitives primàries (en

blau):
• Àrea somatosensitiva primària: a la

circumvolució postcentral.
• Àrea visual primària: al voltant del
solc calcarí.
• Àrea auditiva primària: al final de la
circumvolució temporal transversa (o
de Heschl).
Són àrees motores (en rosa):
• Àrea motora primària: a la circumvolució paracentral al lòbul frontal.

• Àrees premotores.
• Àrea motora suplementària a la cara interna, etc.
31
El còrtex associatiu unimodal (en verd molt fluix) correspon a les àrees sensitives secundàries i es troba al
voltant de les àrees sensitives primàries. Ho són:
• Area somatosensitiva secundària.

• Àrea visual secundària.
Còrtex associatiu multimodal (en verd):
• Còrtex prefrontal.
• Còrtex parietal posterior: està als lobels parietals superior i inferior, per darrere de la circumvolució
postcentral.
• Àrea de la porció mitjana del lòbul temporal.
2.2. ÀREES DEL LÒBUL FRONTAL
Hi trobem: àrea motora primària, àrees premotores (secundària i suplementaria), àrea motora del
llenguatge/de Broca, camp ocular frontal i el còrtex associatiu prefrontal. Recordem que cada àrea es regeix
per una funció determinada, però que no són exclusives.
2.2.1. ÀREA MOTORA PRIMÀRIA O ÀREA M1
L’àrea motora primària es troba a la circumvolució precentral i també al lobel paracentral (ja que la
circumvolució precentral s’invagina a la cara medial i forma part també del lobel paracentral).
El dibuix representa els cossos neuronals destinats a controlar cada

part del cos. Aquesta representació corporal s’anomena l’homuncle
motor de Penfield, ja que està feta a partir de les observacions que va
fer aquests cirurgià (per estimulació de diversos punts amb el subjecte
amb el crani obert s’observaven quines contraccions es feien). Aquest
tipus de distribució en el còrtex depenent de la posició en el cos
s’anomena distribució somatotòpica. Crida l’atenció el següent:
• És una distribució invertida, excepte la cara: les parts més superiors

del cos ocupen la part més inferior de la circumvolució i al revés.
• No és una representació proporcionada (hi ha una diferent mida de
les parts del cos respecte a com estan representades). Quant més
grossa està representada una part del cos, vol dir que hi ha més
neurones involucrades en el seu control (hi ha moltes neurones
funcionant sobre el polze i la mà, que té molta importància perquè un
dels grans avenços que tenim és el moviment d’oposició del polze).
L’àrea cortical no està distribuïda en funció de la mida corporal de l’estructura, sinó en funció de la seva
importància funcional i la precisió de moviments.
Per exemple, hi ha més neurones destinades al control motor de la mà que al control del colze, ja que la mà
és més important des del punt de vista funcional, i sobretot perquè els moviments que fem amb ella són molt
més precisos. El massís facial superior està molt menys representat que l’inferior, on trobem la boca.
Aquesta representació es pot modificar en funció de determinades circumstàncies com, per exemple,
individus que treballen molt amb parts del cos que la resta no utilitzem tant. És un exemple també un individu
que ha patit una amputació d’una extremitat: aquelles fibres o neurones que anaven a estimular aquesta
32
extremitat perden la seva funció, però es produeix una reestructuració gràcies a la plasticitat cerebral, de tal
manera que aquestes neurones poden anar a estimular altres zones que encara hi son.
En aquest cas, com es tracta d’una zona motora, destacarà la presència de cèl·lules piramidals i també les
cèl·lules piramidals gegants de Betz, que són les que donen la innervació de la musculatura (s’estudiarà millor
a histologia).
A partir d’aquesta àrea s’originen eferències, la major part de les fibres que anomenarem corticoespinals i
corticonuclears:
• Fibres corticoespinals: van del còrtex a la medul·la espinal. Fan sinapsi amb les motoneurones i
produeixen la contracció dels músculs del tronc i de les extremitats.
• Fibres corticonuclears: van del còrtex als nuclis dels nervis parells cranials del tronc encefàlic.
Provoquen el moviment motor d’aquests nuclis.
Exemple: nervi facial que innerva els músculs de la cara.
Com es va fer saber als experiments de Penfield, l’estimulació elèctrica d’un àrea determinada produeix la
contracció contralateral de grups musculars precisos. Quan parlem d’estimular elèctricament l’encèfal convé
recordar que aquest no sent dolor. Si es posa un elèctrode a l’hemisferi esquerre, a nivell del lobel
paracentral, es produeix un moviment amb l’extremitat inferior dreta.
L’àrea motora primària rep aferències de diferents estructures per tal de que un moviment es pugui efectuar:
1. M1 contralateral: les àrees motores dreta i esquerra estan en contacte, sinó hi hauria moviments
que no es podrien fer.
2. Còrtex somatosensitiu: per tal de fer un moviment l’encèfal ha de tenir informació de quin és l’estat
sensitiu de la part que volem moure, de les articulacions de l’extremitat inferior dreta abans de fer
el moviment, per exemple.
3. Tàlem: té la mateixa funció que el còrtex somatosensitiu.
4. Àrees premotores: estan situades per davant. Estan destinades també al control muscular.
5. Cerebel: s’encarrega de la coordinació motora. Permet que els moviments siguin precisos i ordenats.
6. Nuclis Basals: inicien els moviments.
Exemple: el Parkinson és una malaltia dels nuclis basals en la qual el subjecte té dificultats motores. Les
persones amb Parkinson tenen dificultats a l’hora d’iniciar el moviment, ja que qui inicia els moviments són
els nuclis basals, que estan alterats.
Així doncs, la mobilitat depèn de 4 elements:
• Àrees motores primàries: una alteració provoca la paràlisi de la meitat del cos contralateral.
• Àrees premotores.
• Cerebel.
• Nuclis basals.
Els músics professionals d'instruments de corda (violí) utilitzen els dos últims dits esquerres bastant per tensar
l’arc i tenen una redistribució de l’homuncle (tindrien una representació més gran que la resta de persones en
aquest). En el seu cas aquells dos dits esta controlats per moltes més neurones. També s’ha vist que s’està
produint una redistribució en aquelles persones que utilitzen tots els dits de la mà quan fan servir el mòbil.
S’està canviant l’homuncle en funció de l’actuació d’aquests elements.
33
El que fa l’àrea motora primària és realitzar els moviments individuals, les neurones aniran a la medul·la
espinal i estimularan les neurones que van a innervar els músculs. Realitza aquests moviments però no els
inicia, que ja veurem que és una tasca complexa i hi intervenen estructures més noves del còrtex.
Aquesta imatge que veiem seria la que tindríem si el nostre cos fos com el conjunt de neurones que actua
sobre cada element corporal.
Veiem també una tractografia, una imatge de ressonància. En blau veiem les fibres que s’originen a les àrees
motores primàries dreta i esquerra i que després aniran baixant cap a la medul·la.
2.2.2. ÀREA PREMOTORES (M2) O ÀREA MOTORA SECUNDÀRIA
L’àrea premotora (M2) tant és premotora físicament com

funcionalment, ja que actuen i se situen abans de les àrees motores.
Està formada per les porcions posteriors de les circumvolucions
frontals superior, mitjana i inferior. Té una forma triangular, sent més
gran a la part de la circumvolució frontal superior a la mitjana una mica
menys i a la inferior encara menys. A més, aquesta és més grossa que
l’àrea motora primària.
Tenim dos tipus d’àrees premotores:
• Àrea motora secundària: a la cara lateral del lòbul frontal. Està a les porcions posteriors de les
circumvolucions frontals superior, mitjana i inferior. Té forma de triangle.
• Àrea motora suplementària: a la cara medial del lòbul frontal. Situada per davant del lobel
paracentral.
Les funcions de les àrees premotores (M2) són:
• Actuen com a reservori: emmagatzemen programes d’activitat motora d’acord amb l’experiència.
Guarden circuits motors que ja hem establert.
Exemple: encendre el cotxe de manera automàtica sense haver de pensar quins pedals/botons cal
prémer, ja que els moviments que cal fer els hem guardat ja a l’àrea premotora.
Una lesió a l’àrea premotora provoca una pèrdua de les connexions i quedem sense el programa (ja
no sap conduir).
• Programa l’activitat de l’àrea motora primària (que actua estimulant la nostra musculatura però no
inicia el moviment).
34
• Participa en el control dels moviments posturals: els diferents moviments amb què adoptem una
postura per mantenir el centre de gravetat. 32:52
Les àrees premotores tenen:
• Fibres d’associació amb l’àrea motora primària.

• Connexions amb els nuclis basals.
• Donen origen a fibres corticoespinals i corticonuclears (com l’àrea motora primària).
2.2.3. ÀREA MOTORA SUPLEMENTÀRIA
L’àrea motora suplementària està situada a la cara medial del lòbul frontal, per davant del lobel paracentral
(està marcada amb una fletxa, en color taronja veiem el lobel paracentral). Aquesta també participa en la
planificació motora. De fet, controla el tempo o les seqüències de preprogramació del moviment. D’alguna
manera, actuaria programant el temps de la contracció de la musculatura per tal de fer el moviment.
Està connectada i és activada pel lòbul frontal, que és una de les àrees cerebrals on es decidirà l’execució de
qualsevol moviemnt: abans de fer cap moviment el nostre còrtex prefrontal decideix si s’ha de realitzar o no.
A partir d’aquesta decisió, s’estimularan l’àrea motora suplementària i la premotora. Aquestes estimularan
l’àrea motora primària per les contraccions musculars.
Com a resum (imatge de la dreta), tenim que:
• Les àrea premotora i motora suplementària guarden programes d’activitat d’acord amb
l’experiència: conforme anem creixent, anem adoptant més moviments que ja són automàtics i es
realitzen pràcticament sense participació de la consciència.
• També actuen en la planificació dels moviments (àrea motora secundària o premotora),
l’organització temporal del moviment (àrea motora suplementària) i el control dels moviments
posturals. Per tant, una lesió de l’àrea motora suplementària provocarà la pèrdua d’aquests
esquemes o programes d’activació de les neurones i el subjecte, si tot va bé, haurà de ser reeducat
en aquest aspecte (els patrons que tenia el subjecte d’escriure o dibuixar d’una determinada manera,
es perden).
• Tenen fibres d’associació amb l’àrea motora primària, amb els nuclis basals, el tàlem i l’àrea
somatosensitiva (SM1).
• Aquests elements també donen origen a fibres corticoespinals i corticonuclears, encara que en
menys proporció que l’àrea motora primària.
En la imatge veuríem del solc central, per darrere la circumvolució postcentral (àrea somatosensitiva en
blanc) i per davant l’àrea motora primària en blau. Per davant d’aquesta, veiem una estructura triangular que
correspon a l’àrea premotora (en groc).
35
2.2.4. CAMP OCULAR FRONTAL
Està format per la part posterior de les

circumvolucions frontals mitjana i superior, situat per
una mica per davant de l’àrea motora secundària i
controla la desviació voluntària conjugada dels ulls, és
a dir, el moviment dels dos ulls que volem fer.
Exemple: anem a fora i veiem que per la carretera

passa un camió amb un submarí a sobre. Aleshores
seguim amb la mirada el pas del camió amb el
submarí. Això ho fem voluntàriament (desviació
voluntària i conjugada, és a dir, els dos ulls alhora). Jo
vull seguir aquesta estructura, aquesta persona, etc.
Aquesta funció l’haurem de diferenciar de la mirada de rastreig, on la mirada va saltant d’un punt en un altre
per reflexos, del lòbul parietal (anem asseguts al tren i els ulls salten d’una casa a una altra de manera
involuntària).
Està connectat amb els nuclis que controlen el moviment dels ulls, entre ells tenim el tubercle quadrigeminat
superior, un àrea posterior del mesencèfal (del tronc encefàlic) que s’encarrega de la mobilitat dels globus
oculars.
2.2.5. ÀREA MOTORA DEL LLENGUATGE O DE BROCA
L’àrea de Broca està situada a la circumvolució frontal inferior, concretament a les porcions més posteriors:
la porció opercular i la porció triangular (no a l’orbitària). Està situada més inferiorment que la resta i és un
àrea premotora especialitzada en el llenguatge.
La funció del llenguatge és una de les funcions que està més lateralitzada,
per això, aquesta zona està lateralitzada a l’hemisferi dominant (90% dels
subjectes a l’esquerra, una lesió a l’hemisferi esquerre provocaria
afectacions a la parla, afasia). Hi ha una diferència entre individus
dretans i esquerrans; és a dir, hi ha una certa relació entre la dominància
manual i l’àrea del llenguatge.
• En el 96% dels individus dretans està a l’esquerra.

• En el 70% d els individus esquerrans està a l’esquerra.
Exemple de la importància: si una persona arriba amb problemes de motilitat a la dreta, és que té una
afectació a l’hemisferi esquerre i, per tant, també és possible que es vegi afectada aquesta àrea i com a
resultat la parla.
Que aquesta estructura estigui lateralitzada cap a l’esquerra no vol dir que l’hemisferi dret no participi ene l
llenguatge. Aquest hi participa però en temes de prosòdia, entonació.
L’àrea de Broca produeix la formació de paraules mitjançant les connexions amb l’àrea motora primària (és
com una espècie d’àrea premotora del llenguatge), activant neurones que controlen elements de la parla
(laringe, massís facial inferior, etc).
L’àrea de Broca està relacionada amb altres àrees implicades en el llenguatge, tindrà connexions amb:
36
• Àrees temporals: àrea auditiva primària, àrea de Wernicke.
• Àrees parietals: la zona de la circumvolució supramarginal. Aquí està l’element que permet
decodificar el llenguatge.
• Àrees occipitals: intervenen i són importants en la lectura.
La seva lesió produeix l’afàsia expressiva o no fluida. Aquesta es caracteritza perquè l’individu no parla o, si
parla, només diu alguns monosíl·labs (aquest no pot articular les paraules, però si que entendrà el que li
diem). Hi ha diferents tipus d’afàsies depenent de l’àrea involucrada.
L’afàsia de Broca rep aquest nom per Pierre Broca

(neuròleg a un hospital de París). Aquest va analitzar
a un pacient que només parlava amb el monosíl·lab
tan. Aquest pacient havia patit un ictus. Al fer
l’autòpsia va observar que l’àrea de Broca a la part
esquerra havia quedat destruïda per l’ictus. El doctor
Broca va fer un seguiment d’altres pacients amb
símptomes semblants. Tots aquests pacients
comprenien el que se’ls deia, però tenien problemes
en l’execució de les paraules. Pierre Broca va
proposar la lateralització del llenguatge a l’hemisferi
cerebral esquerre.
2.2.6. CÒRTEX PREFRONTAL
Està situat per davant de les àrees motores i premotores, a la zona

més rostral. Està localitzat a les circumvolucions frontal superior,
frontal mitjana i frontal inferior, però també amb les circumvolucions
orbitàries i recta de la cara basal.
És la part més evolucionada, més nova, dels humans. Hi ha una gran

diferència respecte els animals menys evolucionats. És a dir, si som
alguna cosa a nivell d’espècie és gràcies al còrtex prefrontal.
El còrtex prefrontal és còrtex associatiu multimodal (rep informació

de diversos inputs, tot tipus de modalitat sensitiva i les processarà). Es
diu que té una acció executiva, ja que és el que pot iniciar una
conducta o moviment determinats. També és on tenim situada la
memòria curta, de treball (la que ens permet recordar un número de telèfon que ens acaben de dir, etc.).
Exemple: hi ha una orquestra amb instruments de vent, de metall, de percussió, de corda, etc. L’orquestra pot
tocar amb tots els seus músics, encara que no hi hagi un director. Quan hi ha un director d’orquestra els
instruments en conjunt sonen millor (sona millor una orquestra amb director que sense director). El còrtex
prefrontal seria el director d’orquestra. És a dir, nosaltres podem viure sense còrtex prefrontal, però la nostra
qualitat de vida no seria la mateixa. No és una estructura vital però és important.
S’ha demostrat que participa en l’elaboració de la personalitat del subjecte, ja que allotja funcions cognitives
superiors (6):
• Capacitat de previsió.
• Intencionalitat.
37
• Judici: sé quina connexió és correcta, quina incorrecta etc. Amb el còrtex prefrontal alterat es pot
demostrar que una persona no és responsable d’un assassinat, ja que no hi ha els mecanismes que
l’han fet responsables d’això.
• Organització.
• Planificació.
• Responsabilitat.
És una de les àrees de maduració més lentes. Es creu que la maduració (des del punt de vista estructural)
d’aquesta àrea acaba als 25 anys (la maduració completa es dona dels 21 als 25 anys, sent abans en dones,
als 21-22). Fins aquesta edat no es dominen aquestes funcions superiors (per exemple, la manca de capacitat
de previsió en gent jove).
El còrtex prefrontal està connectat pràcticament amb tot l’encèfal en ser una àrea associativa multimodal.
Presenta extenses connexions recíproques (anada i tornada còrtex-estructura) amb:
• Resta del còrtex: totes les àrees del còrtex es troben relacionades amb el còrtex prefrontal (això
s’entén perquè és el còrtex prefrontal qui, d’alguna manera impulsa, dirigeix la nostra conducta, les
nostres accions. Per això cal que tingui totes aquestes connexions).
• Nucli medial dorsal del tàlem (el tàlem és un conjunt de nuclis que es troba al diencèfal, el que té
una major connexió amb el còrtex prefrontal és el nucli medial dorsal).
• Hipotàlem, que controla el sistema nerviós vegetatiu.
• Nuclis basals. Molt transcendent des del punt de vista motor.
• Estructures límbiques: el sistema límbic és aquell sistema que dirigeix els impulsos, emocions, etc.
De fet, el còrtex prefrontal és el que actua controlant els impulsos del sistema límbic. Mentre aquest
control estigui ben estructurat, l’individu tindrà una conducta normal. Si no funciona bé, l’individu
tindrà una conducta molt més instintiva.
Si el professor tingués un entrepà a la mà i es passegés per davant nostre, nosaltres (encara que tinguéssim
gana) no ens tirarem a sobre seu per treure-li (el nostre còrtex prefrontal ens diu que això no seria adequat).
Si entra un gos, com que no té un còrtex prefrontal gaire desenvolupat i té l’impuls de menjar, robarà l’entrepà
del Dr. Reig. L’instint li diu al gos que ha de menjar i no està frenat pel còrtex prefrontal. D’alguna manera, el
còrtex prefrontal ha aconseguit controlar/intentar controlar els impulsos del sistema límbic.
Principals eferències:
• Ha de generar una conducta, amb la qual cosa està connectat amb l’àrea premotora i motora
suplementària (aquestes emmagatzemen els programes motors d’acord amb la nostra experiència i
els posen en marxa).
• A les altres dues grans àrees multimodals → Còrtex associatius (per arribar a decidir quina conducta
es duu a terme en cada moment):
o Parietal posterior.
o Temporal (porció interna del lòbul temporal).
Hi ha 3 àrees multimodals: les dues anteriors i el còrtex prefrontal. Són les que reben aferències de tots els
elements sensitius.
Comparació dels encèfals de diferents animals:
• Gat: un 3 ,5% de tot el còrtex és còrtex prefrontal.
38
• Gos: un 7 % de tot el còrtex és còrtex prefrontal. Això explica perquè no controlen tant els instints.
• Ximpanzé: un 17% de tot el còrtex és còrtex prefrontal.
• Humans: un 29% de tot el còrtex és còrtex prefrontal. Això explica la posició predominant que tenim
a l’escala animal i l’evolució que hem tingut.
El còrtex prefrontal és neocòrtex (el més evolucionat). Segurament la seva proporció anirà augmentant amb
el temps.
Es divideix en 3 porcions:
• Còrtex prefrontal dorsolateral: està situat per davant de les àrees premotores. La part que correspon
a la superfície lateral. És la part més nova (evolucionada) dels tres. Hi ha tots els elements de
planificació, de resolució de problemes, de judici, anticipació. Tots els elements que ens caracteritzen
(o haurien) estan situats en aquesta porció. Si anem a la base de l’encèfal, a la part frontal, trobarem
les altres 2 porcions.
Recorda: a aquesta regió, al mig hi ha la cissura interhemisfèrica. A cada costat hi ha el solc olfactori.
Entre aquest solc i la cissura, hi ha la circumvolució recta. Per fora del solc olfactori hi ha les
circumvolucions orbitàries. Aquí és on trobem les altres porcions.
• Còrtex prefrontal orbitofrontal: està per fora, per sobre de les òrbites. A les circumvolucions
orbitàries.
• Còrtex prefrontal ventromedial: correspon a les circumvolucions rectes.
Aquestes, tot i ser còrtex prefrontal, tenen una funció lleugerament diferent. Estan molt connectades amb
el sistema límbic i, per tant, controlen les seves accions o instints. També s’encarreguen de controlar les
activitats viscerals i emocionals (actuaria com a fre). En individus que han fet accions delictives repetitives
parlaríem d’un malfuncionament del còrtex prefrontal o aquest control que li correspon.
39
CAS CLÍNIC: EL CAS DE PHINEAS GAGE
Hi ha un article penjat al moodle que recomana llegir. Descriu amb mètodes moderns el que va passar al S.
XIX. ***A la classe no ha explicat res, però deixo a continuació el que hi ha a la comi MEP.
Estem a l’època més brillant del far west (s.XIX). A l’estat de Vermont (USA), al 1848 s’està construint un
ferrocarril que uneix dues ciutats. En aquests temps els trens es construïen a pic i pala. Com que estem
parlant d’una zona molt rocallosa, quan es podia, es feia una voladura controlada. Calia explotar molta pedra
per poder fer la via de tren. Per això s'utilitzava l’explosiu que tenien en aquell moment: la pólvora.
Quan s’havia de fer volar una pedra se seguia un procediment:
• Un operari picava i feia un forat.

• Un altre operari tirava una gran quantitat de pólvora.
• Finalment un tercer operari tirava sorra sobre la capa pólvora.
Llavors, l’individu encarregat d’explotar-ho, agafava una barra de ferro i compactava els dos elements, sorra
i pólvora (es posava sorra perquè com que la zona era molt rocosa, hi havia el risc de que el contacte de
l’estructura metàl·lica amb una pedra fes una xispa i saltés tot).
El dia de l’accident, l’encarregat de fer saltar la pólvora era Phineas Gage (tenia una posició intermèdia, no
era enginyer però s’encarregava d’una quadrilla). Phineas era una persona a qui tothom li tenia molt d’apreci
i era molt curosa i vigilava que ningú prengués mal.
Aquell dia va anar el primer operari, que va fer un forat. Un altre operari va posar la pólvora. El tercer operari,
que havia de posar la sorra es va endarrerir. Aleshores, Phineas Gage, que no se n’havia adonat que no havien
posat la sorra, va agafar la barra i va començar a picar.
Malauradament, la pólvora va explotar i la barra de ferro li va travessar totalment el crani. Des de la zona
maxil·lar, va sortir del crani per la porció superior i va caure a uns metres de distància.
Després de l’accident, la resta de gent es va trobar amb el Phineas a terra, amb el crani obert i la barra plena
tota de sang. Llavors el van portar a buscar ajuda mèdica. El van posar en un carro i el van portar al poble,
perquè el veiés el metge.
40
El metge va desinfectar-lo com va poder, li va curar la ferida, li va posar benes i el va deixar en observació.
Phineas Gage va tenir unes grans febrades però, al ser jove, se’n va sortir. No va tenir unes crisis de febre
especials.
Al cap d’uns dos mesos Phineas Gage no havia perdut cap de les seves funcions intel·lectuals: parlava,
reconeixia, etc.
Ell, al cap d’aquest temps tenia ganes de treballar i continuar la seva vida habitual.
Com hem dit, abans de la lesió era molt responsable, previsor, curós amb el treball, cuidava dels demés, poc
conflictiu (posava pau) i intel·ligent.
S’incorpora a la feina i tothom està alegre de que ho faci, però aquesta alegria dura poc. El mateix dia ja van
veure que aquell no era el Phineas Gage que coneixien, després de la lesió era irresponsable, despreocupat,
utilitzava un llenguatge ofensiu que no havia tingut abans, menyspreava les normes socials (hi havia dies en
què anava despullat a la feina) i conflictiu, però no tenia cap pèrdua en quant a les funcions cognitives i
motores.
Conclusió: el còrtex prefrontal NO és una estructura vital, però és una estructura que, d’alguna manera,
condiciona la nostra conducta. Sense aquesta zona, desapareix el control sobre el sistema límbic. Això ho
podem trobar en individus amb tumors en aquesta zona, amb un AVC als vasos que van a irrigar aquesta part,
etc. Si es destrueix aquesta zona, estarà en la mateixa situació.
Si Phineas Gage hagués matat algú no se l’hauria pogut acusar, ja que no hauria estat responsable dels seus
actes. Si es demostra una afectació del còrtex prefrontal, els acusats són persones inimputables.
Al cap de 2-3 dies, Gage, va ser acomiadat de la feina. Aleshores, no va tenir una altra opció i es va afegir en
una d’aquestes caravanes que travessaven el far west. Unes caravanes que portaven individus estranys (circ
de persones amb determinades qualitats). Ell era un dels espectacles, ja que ensenyava la part del cap
trencada, la barra i explicava les seves experiències.
Es va morir, però no a causa d’aquesta patologia, sinó a causa d’una infecció que va agafar a San Francisco.
Al morir se li va demanar a la família que deixés el seu encèfal per observació. La família es va negar i, per
tant, va ser enterrat amb encèfal. L’únic que es va aconseguir va ser el crani.
El seu crani es conserva al museu de la història de la medicina a la Universitat de Harvard (i la barra que el va
travessar també).
41
2.3. ÀREES DEL LÒBUL PARIETAL
Bibliografia complementària: capítol 8 Snell (pàgs 286-293), capítol 2 Haines (pàgs 11-29) i capítols 29 (pàgs 278-284) i
32 (pàgs 304-311) Fitzgerald. Recorda que ens ha de quedar clar que aquestes referències bibliogràfiques són per
complementar el que s’ha donat a classe, que és possible que aquí trobem contingut d’altres assignatures però que
aquestes coses les hem d’obviar.
El lòbul parietal és un lòbul destinat sobretot a la sensibilitat somàtica (tacte, dolor, pressió, temperatura,
vibració, etc.).
En ell trobem l’àrea somatosensitiva primària, la secundària, el camp ocular parietal i el còrtex associatiu
parietal posterior.
2.3.1. ÀREA SOMATOSENSITIVA PRIMÀRIA (SM1)
L’àrea somatosensitiva primària està situada a la

circumvolució postcentral. Al invaginar-se una mica, es troba
al lobel paracentral també.
La representació del nombre de neurones que actuen rebent

els impulsos sensitius conforma una imatge anomenada
Homuncle sensitiu. Aquest és pràcticament equivalent a
l’Homuncle motor, tenen una distribució molt semblant (i tots
dos van ser descoberts pel Dr. Penfield):
• L’àrea cortical no està en funció de la mida de

l’àrea corporal, sinó de la seva importància
funcional (com més importància per rebre els
estímuls, més neurones tindrà, major mida a
l’Homuncle).
Ens podem fixar en la mida que té la mà a
l’homuncle. Quan hem de palpar alguna cosa, ho
fem amb els dits de la mà i, sobretot, el polze. No
palpem coses amb l’avantbraç ni el braç. Per tant,
les neurones derivades a la sensibilitat a nivell de
l’avantbraç, són mínimes. Així mateix, el massís
facial inferior és molt més important: hi ha moltes
més terminals sensitives a nivells de llavis que no
a la galta o a la zona orbitària.
• És una representació corporal invertida
(exceptuant la cara).
Al igual que vèiem amb l’àrea motora primària, aquesta pot modificar-se: plasticitat neuronal. Si es produeix
l’amputació d’una extremitat, aquelles neurones es reagrupen per tal de reconnectar-se amb altres porcions
i fer arribar els seus elements sensitius cap al còrtex.
Rep fibres aferents des dels nuclis talàmics. De fet, aquests són la continuïtat de les fibres que porten la
informació sensitiva. També reben fibres aferents de l’àrea somatosensitiva primària contralateral i de
l’àrea motora primària adjacent (situada davant seu).
42
Respecte a les aferències dels nuclis talàmics, en el cas de les àrees motores, aquestes envien les seves fibres
a la medul·la i d’allà a l’efector (al múscul). En canvi, a nivell sensitiu (amb els sentits) és diferent: la majoria
dels sentits, quan envien les seves fibres des dels òrgans dels sentits, no van directament al còrtex, sinó que
fan una parada al tàlem (òrgan del diencèfal). Al tàlem fan un relleu; és a dir, arriben al tàlem, des d’on una
nova neurona va al còrtex. Seria el cas de les vies òptiques. No van directament de la retina a l’occipital, sinó
que passen pel tàlem. Això passa amb totes les modalitats sensitives, excepte una. El nucli del tàlem en el
qual fan el relleu s’anomena nucli ventral posterior (ja l’estudiarem en el seu moment).
L’excepció és l’olfacte (el sentit més antic, amb una estructura més primitiva), que va directament des de
l’òrgan de l’olfacte (la mucosa olfactòria) fins al còrtex. Les altres (tacte, visió, audició, gust) van al tàlem i,
d’allà al còrtex.
A aquesta àrea hi ha zones per a diverses modalitats sensitives. Cadascuna d’aquestes modalitats sensitives
va a parar a una zona determinada d’aquesta àrea somato-sensitiva primària. De fet, a aquesta àrea també
se l’anomena àrees 3, 2, 1 de Brodmann, ja que dins d’aquest conjunt d’àrees somatosensitives primàries,
les diverses modalitats sensitives aniran a parar a llocs diferents. No estan totes barrejades (les neurones
que porten sensibilitat del dolor van a una zona, les que la porten de la pressió, a una altra, etc). Això explica
casos d’individus que perden la sensibilitat al dolor però no la perden a altres elements.
Està clar que la major part de fibres que arriben porten informació sensitiva contralateral (les principals vies
estan decussades). Per tant, a l’hemisferi dret arriben majoritàriament elements sensitius procedents de
l’hemicos esquerre.
Des d’aquesta àrea, a més de les fibres aferents que hi arriben, s’originen fibres eferents descendents (fibres
corticoespinals, baixaran amb el feix corticoespinal), igual que les fibres que surten de les àrees motores.
Aquest petit grup de fibres no va a estimular músculs (perquè no són fibres motores), sinó que són fibres que
s’encarreguen de modular la transmissió sensitiva (de control). És a dir, hi ha uns mecanismes que controlen
que determinades sensacions no arribin a saturar l’encèfal (en determinades situacions faran que arribi més
informació sensitiva o menys al còrtex).
2.3.2. ÀREA SOMATOSENSITIVA SECUNDÀRIA (SM2)
L’àrea somatosensitiva secundària interpreta els estímuls captats

per l’àrea primària, és petita i està situada a la meitat del llavi
superior del solc lateral. Recordem que al llavi inferior hi ha la
circumvolució de Heschl i el pla temporal.
Té una certa distribució somatotòpica (no exactament igual a

l’Homuncle, estan per regions però no tan precises, ja que en una
zona tan petita no pot ser molt complicat) i bilateral (hi arriben
tant fibres bilaterals com contra laterals). Per tant reben
informació els dos costats. En canvi i en principi, les àrees
primàries només reben informació contralateral.
Rep aferències des de l’àrea somatosensitiva primària i d’alguns nuclis talàmics (directament, en aquest cas
no passen per les àrees primàries).
43
2.3.3. CAMP OCULAR PARIETAL
El camp ocular parietal està situat al voltant de

solc intraparietal. Recordem que aquest solc
divideix la part posterior del lòbul parietal (el
còrtex parietal posterior) en dos parts: lobels
parietal superior i inferior.
Cal anar amb compte i no confondre’l amb el camp

ocular frontal (governa el moviment voluntari dels
ulls: realitza la desviació voluntària i conjugada de
la mirada, vull observar una cosa que s’està
movent i per això moc els meus globus oculars).
El camp ocular parietal s’encarrega de moviments de rastreig o de resposta ocular: els ulls van directament
sobre l’estímul que estem veient, és involuntari (exemple dels postes quan anem en tren).
Té connexions amb:
• Camp ocular frontal.

• Tubercles quadrigeminats superiors, situats a la zona posterior del mesencèfal i s’encarrega del
control dels músculs oculars. Com que hem de moure els ulls, cal que estigui en contacte amb la part
del cervell que controla el moviment dels ulls.
Cal remarcar que aquest camp parietal és involuntari, el frontal és voluntari. En el primer cas és simplement
perquè rebo estímuls i en el segon perquè ho vull mirar.
2.3.4. CÒRTEX ASSOCIATIU PARIETAL O PARIETAL POSTERIOR
Igual que el còrtex prefrontal, el còrtex associatiu parietal o còrtex parietal posterior és una àrea associativa
multimodal. Per tant, és una àrea que rep aferències amb informació d’altres àrees associatives (tant del
còrtex prefrontal com el temporal) i de totes les àrees sensitives primàries.
Està situat als lobels parietals superior i inferior (lobels separats per el solc intraparietal, representats en
morat i verd a les imatges). Tots dos formats per 2 circumvolucions (en el cas del lobel inferior, aquest està
format per les circumvolucions supramarginal i angular).
Rep aferències de (2):
• Àrees sensitives primàries.
44
• Àrees associatives d’altres lòbuls: àrees sensitives secundàries i també les altres àrees multimodals
(còrtex prefrontal i còrtex temporal intern). És a dir, les 3 àrees multimodals estan interconnectades
entre elles.
Recordem que tenim 3 àrees multimodals: parietal posterior, prefrontal i temporal intern.
Envien eferències cap a (3):
• Àrees motores premotora i motora suplementària: una de les funcions d’aquest còrtex és generar
determinades conductes en resposta a un estímul i per poder generar una resposta (conducta) cal
mobilitzar àrees motores i premotores.
• Còrtex prefrontal.
• Estructures límbiques: controla, en certa manera, el sistema límbic.
Les seves funcions són (fan operacions realment complexes):
• Processen i integren la informació que li arriba de la resta de sentits; fonamentalment la

somatosensitiva auditiva i visual (informació que arriba dels diferents sentits). Aleshores genera un
concepte dels estímuls que estem rebem.
Quan nosaltres observem un objecte (imaginem-nos un bolígraf), els receptors òptics ens donen
informació sobre l’estructura llarga i cilíndrica, que pot ser de diversos colors. Per altra banda, la
informació somatosensitiva quan el toquem, veiem que pot ser un tacte metàl·lic, etc. En donar-li
cops o manipular el bolígrafs obtindrem també una informació auditiva (veurem que fa soroll).
• Actuen convertint els estímuls sensitius en percepcions, per tal de generar les respostes motores
adients.
Com ja vam dir, nosaltres en rebre la informació i que aquesta viatgi a través d’aferències, connecta
amb la memòria i reconeixem aquell objecte com a un bolígraf (pot ser que sigui un objecte que no
haguem vist mai i la memòria ens digui que s’assembla a “x” cosa). La resposta motora en aquest cas
seria la d’escriure, guardar-lo a la butxaca, etc.
• Consciència de l’espai que ens envolta (formen un mapa de l’espai que ens envolta) i cadascun la
meitat contralateral del propi cos (això és molt important, dona lloc a la síndrome de negligència,
explicat més endavant).
• Actuen en el manteniment de l’atenció.
La seva afectació/lesió pot provocar diverses alteracions (molt florides, estranyes, extraordinàries):
• Dificultat en la comprensió d’estímuls (agnosia). És una falta de coneixement, on l’individu observa

un objecte però no el sap identificar. No reconeixem el bolígraf.
• Dificultat en la comprensió de la utilització d’objectes coneguts (apràxia). A un individu li donem una
clau i li senyalem a porta. Aquest individu arribarà davant de la porta i no sabrà què fer, és possible
que li doni cops a la porta, que la ratlli, etc., ja que no sap com utilitzar-la. Pot dir que és una clau,
però no la sap utilitzar.
• Dificultat en la comprensió del reconeixement de la part del propi cos (asomatognosia). Oblidem una
part del propi cos.
45
Exemple: un home va vestit només una meitat, ja que per l’altra part no es reconeix. Hi ha un cas del Dr. Sachs
que explica una asomatognosia: el van avisar de que hi havia un pacient molt embogit, dient que hi havia
algú al seu llit. Va anar a la seva habitació, i estava sol, no hi havia ningú a la habitació. El pacient cridava
dient que no, que allà hi havia algú. Tocant-se la seva propia cama li va dir al Dr.: de qui és aquesta cama?
Aquí hi ha algú. Havia oblidat part del seu cos. Per ell, la seva cama era d’una altra persona.
Síndrome de negligència contralateral: la part contralateral està negligida per una afectació del còrtex
parietal posterior (tumor, infecció, infart, etc). No només hi hauria una alteració en quant a reconèixer el
propi cos, sinó que també pel que ens envolta. P.e. fer copiar una casa → una part no existeix. Fer que creui
línies, i només creua les d’un costat. Aquesta persona no reconeix un dels costats (per exemple, un home pot
venir afaitat només la meitat de la barba). Per tant, estem davant d’un lòbul florit en patologia, i alhora fàcil
de detectar.
A banda d’això, també calen destacar funcions específiques que tenen cadascun dels lobels:
• Lobel parietal posterior:

o Reconeixement tàctil dels objectes. Tancant els ulls puc reconèixer l’objecte com a un
bolígraf.
o Col·labora en la via visual dorsal (que és l’encarregada de respondre a la pregunta on és?,
davant d’una imatge).
• Lobel parietal inferior.
o Està molt relacionat amb l’àrea sensitiva del llenguatge o àrea de Wernicke, al lòbul
temporal. De fet, és la relació entre aquestes dues àrees el que fa que nosaltres puguem
reconèixer el que una altra persona ens està dient (actuaria com una mena de traductor de
les paraules que l’altra persona emet).
2.4. ÀREES DEL LÒBUL TEMPORAL
El lòbul temporal conté l’àrea auditiva primària, la secundària, l’àrea sensitiva del llenguatge/de Wernicke i
l’àrea associativa multimodal temporal.
El lòbul temporal té dos tipus de funcions:
• Una funció relacionada amb termes d’audició i de comprensió de llenguatge.

• A l’interior del lòbul temporal hi ha diversos elements del sistema límbic com, per exemple,
l’hipocamp. Aquesta segona funció la veurem amb el sistema límbic.
46
2.4.1. ÀREA AUDITIVA PRIMÀRIA
L’àrea auditiva primària està situada a la circumvolució temporal superior i al llavi inferior del solc lateral
(circumvolució de Heschl).
Al llavi inferior del solc lateral hi ha dues estructures:
• Per davant hi ha l’ínsula.

• Per sota hi ha la circumvolució temporal transversa o de Heschl. S’anomena temporal perquè
comença a aquest lòbul. Pot ser doble, en comptes de 1 n’hi pot haver 2. Al dibuix de la dreta, on
s’ha tallat el llavi superior del solc lateral, veiem com aquesta àrea auditiva primària forma una
circumvolució que se’n va per aquest solc (baixa pel llavi inferior). Aquesta circumvolució s’anomena
circumvolució temporal transversa o de Heschl.
Aquí està situada l’àrea auditiva primària, que rep connexions des de l’òrgan de Corti (aquesta estructura
rep fibres sensitives auditives). Com qualsevol altra via sensitiva, exceptuant l’olfactiva, les fibres no arriben
directament, sinó que fan un relleu al tàlem (nucli geniculat medial). Les fibres que surten del nucli geniculat
medial de la via auditiva i van a la circumvolució de Heschl reben el nom de radiació auditiva.
A l’àrea somatosensitiva hi havia una distribució somatotòpica. En canvi, aquí, les neurones tenen una
distribució tonotòpica (per freqüències, tons: els tons més aguts aniran a una part i els greus a una altra).
Aquesta àrea primària simplement rep informació de que s’està estimulant l’òrgan.
2.4.2. ÀREA AUDITIVA SECUNDÀRIA
Al costat de la circumvolució de Heschl (temporal transversa) hi ha una estructura plana, anomenada pla
temporal, on es troba l’àrea auditiva secundària. Aquesta actua en la interpretació dels sons. És una àrea
sensitiva unimodal.
47
Veiem a les imatges (on s’ha ressecat el llavi superior del solc lateral):
• Esquerra: des de la part superior del llavi inferior del solc lateral s’originen (en aquest cas dues) les
circumvolucions transverses de Heschl.
• Dreta: també veiem una circumvolució doble que s’origina a la part temporal i baixa per l’interior del
solc lateral. Posteriorment veiem una zona plana, el planum temporal o àrea auditiva secundària.
2.4.3. ÀREA SENSITIVA DEL LLENGUATGE O DE WERNICKE
L’àrea sensitiva del llenguatge està situada a la part

més posterior de la circumvolució temporal superior,
tocant la circumvolució supramarginal (tindran molta
relació, aquesta segona forma part del lobel parietal
inferior).
És una àrea que:
• Rep fibres del còrtex visual i de còrtex auditiu.

• Està connectada amb l’àrea motora del
llenguatge (Broca) per uns feixos de substància
blanca que anomenem fascicle arquejat.
• Connecta també amb el lobel parietal inferior
(circumvolucions supramarginal i angular).
La seva funció és la codificació o descodificació del llenguatge, és a dir, per fer-lo intel·ligible:
• Converteix els sons emesos o escoltats en un llenguatge parlat o escrit. És a dir, actua com un
traductor (descodifica i fa comprensible el llenguatge).
• Permet la comprensió de l’escriptura i del llenguatge parlat.
La seva lesió produeix:
• Afàsia receptiva o fluïda: el que diu la persona no té cap sentit, ja que no ha codificat correctament
el missatge, el subjecte sí que parla, però la major part del que diuen no té sentit.
• Alèxia: no saben què estan llegint.
• Agrafia: no escriuen coses amb sentit.
L’àrea motora no està afectada, amb la qual cosa l’individu pot parlar sense problema. Són individus que
parlen molt, però sense sentit. Aquestes persones es posen molt nervioses/neguitoses perquè no estan dient
el que realment volen dir i, per tant, no reben les respostes que esperarien. Té un pronòstic més dolent que
el de l’afàsia motora.
L’àrea de Wernicke permet entendre el llenguatge parlat i l’escrit. Les dues lesions a les dues àrees (tant
aquesta com a la de Broca) provoquen afàsia, però són molt diferents: en la de Broca el subjecte no pot parlar
però entén el que li diem i en la de Wernicke parla però no té sentit (i tampoc entén el que li diem nosaltres).
48
ÀREES CORTICALS LLENGUATGE
A B
A la imatge de l’esquerra (A) veiem un dibuix amb les dues àrees principals del llenguatge: àrea de Broca
situada a la part opercular i triangular de la circumvolució frontal inferior i la de Wernicke a la circumvolució
temporal superior. L’àrea de Broca ja hem dit que produeix una afàsia motora expressiva o no fluida (el
subjecte no pot parlar correctament) i la de Wernicke una afàsia sensorial o fluida (el subjecte sí que parla
però sense cap sentit).
Veiem com les dues àrees estan relacionades per un conjunt de substància blanca anomenat fascicle arquejat
(ja l’estudiarem quan estudiem la substància blanca dels hemisferis).
Quan parlem de l’hemisferi dominant ho fem per una funció determinada, aquell hemisferi és dominant per
“x” funció. En el llenguatge, l’hemisferi esquerre és el que té les àrees de Wernicke, Broca, etc. Però, per
exemple, amb la percepció de l’espai el que domina és el dret. Per tant, no existeix un hemisferi dominant,
ni és veritat que l’hemisferi dret és com si fos el germà petit, etc. Aquesta dominància cerebral s’estableix
durant els primers anys de vida, igual que la dominància manual.
A l’hemisferi dret es conserva la prosòdia, la entonació. És l’aspecte més afectiu i sensitiu del llenguatge. És
on tenim la possibilitat d’entonar i entendre l’entonació d’una frase. En principi és la única funció que es
conserva a l’hemisferi dret. La resta de funcions es troben a l’hemisferi esquerre.
A la imatge de la dreta (B) veiem una tractografia que està destacant com és aquest fascicle arquejat (el
veiem de color vermell). Veiem com uneix les àrees de Broca i Wernicke i com després continua cap al lòbul
temporal (fins i tot algunes fibres quedaran situades a l’insula). Ja veurem després que el model que parla
només de Wernicke i Broca queda limitat perquè és molt simplificat, s’ha vist que no es real i hi ha moltes més
àrees que actuen en la formació de la parla, encara que s’han mantingut en el punt de vista clínic, ja que
queda molt clar quan una persona té una afàsia de Broca o Wernicke.
C D
49
Com ja hem dit (C), les circumvolucions suoramarginal i angular (el que és l’àrea de Wernicke) el que fan és
transformar estímuls auditius, visuals i tàctils en llenguatge articulable. Al dibuix de l’esquerra veiem un
esquema senzill que es fa servir a la clínica.
Per exemple, amb la lectura, des de l’àrea visual primària situada a l’occipital, les fibres arriben a aquest
conjunt d’elements (lobel parietal inferior i àrea de Wernicke), es produeix la traducció o descodificació del
llenguatge per poder ser entès. En aquesta persona, a través del fascicle arquejat comuniquen amb l’àrea de
Broca, que estimula l’àrea motora primària. De manera que el subjecte podrà repetir el que està llegint.
D’igual manera, si el que fem és escoltar un element, a través de l’àrea auditiva del llenguatge (en verd i
petita al centre de la circumvolució temporal superior) les fibres aniran a les àrees de descodificació. Després
poden passar a l’àrea de Broca i el subjecte repetir el que nosaltres li estem dient.
Però com ja hem esmentat (D), s’han descobert i podem trobar moltíssimes més àrees que no només les de
Broca o Wernicke. Al dibuix trobem aquestes dues i també:
• Els elements que constitueixen el lobel parietal inferior.

• Àrea de Lúria: circumvolució supramarginal.
• Àrea Déjerine: circumvolució angular.
• Les àrees temporals, que estan molt relacionades amb el reconeixement de grafemes, paraules.
• Una àrea insular relacionada amb la velocitat de la parla, que marca el tempo de la parla. De vegades,
quan els subjectes estan alterats sembla que facin una carrera per tal de dir una frase o altres, que
al contrari, ho fan excessivament lent.
• Per sobre de l’àrea de Broca s’ha definit l’àrea d’Exner que podria controlar l’escriptura. No està
massa clar però perquè l’escriptura és un tema recent i evolutivament no fa res que va sorgir.
E F
La imatge de l’esquerra (E) està obtinguda per tomografia d’emissió de positrons. En situar un element
radiatiu veiem quines àrees estan involucrades. Es va fer amb uns estudiants de Medicina de Harvard i veiem
com:
• En mirar simplement un conjunt de lletres sense sentit es va activar la zona occipital.

• Escoltant una narració es van posar molt evidents (en vermell) les àrees auditiva i, per darrere, les
del lobel parietal inferior.
• En parlar dient algunes paraules aïllades, les que se’ls ocorreguessin (no llegides), estaven molt
destacats l’àrea de Broca i l’àrea motora primària.
50
• En parlar explicant una narració està molt clar que les àrees que actuaven en aquesta funció eren
les de Broca i Wernicke.
En quant a l’asimetria i llenguatge (F), el 90% de les persones tenen les àrees de Broca i Wernicke a l’esquerra
(l’hemisferi dominant pel llenguatge és l’esquerre), l’altre 10% ho pot tenir a la dreta o als dos costats. Si
separem els subjectes segons la seva dominància manual:
• 97% dels dretans tenen les àrees de Broca i Wernicke dominants a l’hemisferi esquerre. El 3% restant
tenen aquestes àrees dominants a l’hemisferi dret. En una persona dretana, l’hemisferi motor que
predomina és l’esquerre (la dominància manual dreta se la dona l’hemisferi esquerre).
• En el cas dels esquerrans, la proporció és de 70/30% (l’estadística baixa, en el 70% domina l’hemisferi
dret i en el 30 l’esquerre). Continuen tenint les àrees de llenguatge a l’esquerra, però en una
proporció menor.
Això indica que hi ha una certa relació (no una relació absoluta) entre la dominància manual i la presència de
les àrees del llenguatge. No se sap quina.
Ens podem preguntar què passa amb les altres àrees: les àrees no dominants semblen ser mudes, però poden
expressar paraules senzilles en cas d’una situació emocional intensa (en algun cas, per exemple una persona
que es lleva al matí i no pot articular cap paraula perquè ha tingut una hemorràgia a la zona de Broca). Aquest
era el cas del Mrs. Tan (del Dr. Broca). Explica com persones que perden aquesta àrea (la dominant) poden
articular petites paraules/síl·labes.
Si es produeix una lesió abans que el llenguatge estigui establert l’hemisferi dret pot assolir aquesta funció
(en nens). Durant el desenvolupament, les àrees de l’hemisferi dret es poden fer càrrec d’aquestes funcions
(encara no estan ocupades per altres funcions).
Si la lesió es produeix després de l’establiment de la funció del llenguatge l’hemisferi dret ja està compromès
en altres tasques i no pot substituir l’esquerre. El màxim que es pot fer en un cas de afàsia de Broca és tornar
a ensenyar a parlar a les àrees del costat (el subjecte no quedarà mut, cal molt treball de logopèdia).
2.5. CÒRTEX INSULAR O ÍNSULA DE REIL
El còrtex insular està situat profundament a l’interior del solc

lateral.
Recordem que té un solc central de l’ínsula. Per davant hi ha les

circumvolucions curtes i per darrere les llargues. L’entrada
s’anomena limen insular.
Presenta diverses (4) porcions funcionalment diferenciades:
• En el limen i opèrculs frontal i parietal: àrea gustativa

primària, on hi arriba la informació provinent de les papil
·les gustatives de la llengua (terminals gustatives de
receptors gustatius), passant prèviament pel tàlem.
• Porció anterior (circumvolucions curtes): àrea gustativa primària i àrea pel control temporal del
llenguatge (aquesta àrea controla el tempo del llenguatge, és a dir, la velocitat). Es troba a prop de
l’àrea de Broca. Alteracions fan que el subjecte parli molt lent o que parli molt ràpid i se salti paraules.
51
• Porció mitjana (al voltant del solc central de l’ínsula): actua en la regulació dels processos vegetatius
(relacionat amb el sistema nerviós autònom). És a dir, controla quan es dispara el sistema simpàtic,
quan el sistema simpàtic disminueix les accions, etc.
• Porció posterior (a les circumvolucions llargues): està relacionada
amb aspectes emocionals i mnèsics de la percepció sensitiva i,
especialment, del dolor. Hi ha molts elements que s’encarreguen d’això.
Està en relació amb les estructures límbiques (està molt clar en el cas
dels aspectes emocionals i dels mnèsics a través de l’hipocamp, etc).
Quan hi ha una funció no és una sola àrea qui actua. Les funcions es
troben distribuïdes en moltes àrees, i algunes actuen més que les altres.
Aquests aspectes estan distribuïts per tot el còrtex. El fet de que una
funció està localitzada en un lloc NO és veritat. De fet, l’exemple més clar
és que hi ha persones que tenen destruïda l’àrea de Broca i , en canvi, no
tenen afàsia motora. Això s’explica perquè hi ha altres àrees que poden
dur a terme aquesta part motora del llenguatge.
2.6. ÀREES DEL LÒBUL OCCIPITAL
Tot el lòbul es troba destinat a l’anàlisi visual.
2.6.1. ÀREA VISUAL PRIMÀRIA O ESTRIADA
S’anomena també àrea estriada perquè, a pocs augments, es veu que hi ha una sèrie d’estries. Està situada
a la cara medial de les parets (els llavis) del solc calcarí i fins el pol occipital. Arriba doncs a la cara lateral. A
la imatge de l’esquerra veiem en rosa el solc calcari amb les parets o llavis. A la de la dreta, a la zona del pol
occipital (en vermell) la veiem també.
L’àrea visual primària rep fibres de la retina, però no directament, ja que prèviament passen pel nucli
geniculat lateral del tàlem. Aquestes fibres que surten del tàlem i van cap al còrtex reben el nom de radiació
òptica (és molt similar al que hem parlat del tema auditiu).
Trobem una distribució retinotòpica, és a dir, que depèn de la posició de la imatge a la retina (punt de la
retina). La seva lesió produeix ceguera en la part corresponent del camp visual:
52
• Si es lesiona tota l’àrea (pressiona àrees dreta i esquerra), hi ha una ceguera completa/total, una
ceguesa central.
• Si es lesiona només un costat, hi ha ceguera que només afecta a un camp visual (dret o esquerre).
Cal recordar que l’afectació té lloc al costat oposat.
2.6.2. ÀREES VISUALS SECUNDÀRIES, CÒRTEX ASSOCIATIU VISUAL O ÀREES VISUALS UNIMODALS
La resta del lòbul occipital està format per les àrees

visuals secundàries. No en tenim una, sinó diverses, ja
que tenen una funció molt complexa (les veiem en
diversos tons de color blau a la figura). Cadascuna és
responsable d’una característica de la visió (per exemple,
la percepció del color, de la forma o el moviment).
Les àrees secundàries son les que interpreten, les

primàries únicament ens diuen que hi ha alguna cosa
estimulant la retina.
Reben fibres aferents de l’àrea visual primària, d’altres àrees corticals i dels nuclis talàmics i actuen en la
percepció de les característiques d’allò que veiem, com del color, de la forma i del moviment. Hi ha àrees
especialitzades en aquestes coses.
La lesió en aquesta àrea provoca deficiències en la interpretació i el reconeixement de les imatges visuals
(agnosia visual) . No puc diferenciar el color, reconèixer la forma, si es mou o no, etc. Tot això forma part de
les agnòsies visuals que poden donar-se per lesions tant del lòbul occipital com del parietal:
• Acinetopsia (a: negació; cine: moviment; opsia: visió): falta de visió del moviment. És a dir, es perd
la sensació de moviment. Això pot ser perillós pels individus que circulen per la ciutat, sobretot. És
com si l’individu veiés una pel·lícula a càmera lenta, fotograma a fotograma.
• També podríem trobar-nos amb una acromatòpsia amb la seva lesió (l’individu no distingeix el color).
2.6.3. SISTEMES DE LES ÀREES D’ASSOCIACIO VISUAL
Una vegada la nostra retina ha captat una imatge i a aquesta a través de les àrees sensitives secundàries “li
hem donat forma, color, etc.”, hem d’actuar sobre el què fem amb aquesta imatge (ho fem a través de dues
vies).
Quan nosaltres estem examinat una percepció, responem a 2 preguntes (sempre ens les fem davant d’una
imatge): Què és? On està? A través de les àrees d’associació visual surten connexions:
• Via dorsal: conjunt d’axons que va a la zona parietal (superior

del còrtex). A la zona parietal hi ha un mapa d’una
representació personal nostra i del que ens envolta. Per tant,
aquesta via està relacionada amb aspectes de posició, relació
amb l’espai, moviment (on està?) . Permet fixar on està allò
que estem veient.
• Via ventral: conjunt d’axons que va a la zona temporal. A la
zona temporal hi ha els aspectes de la memòria relacionats
amb les altres àrees de la memòria (sistema límbic, etc.). Hem guardat la imatge i, per tant, la podem
reconèixer. Aquesta via fa reconeixement de l’objecte (Què és?).
53
El reconeixement facial és una de les tasques més complexes que existeix. Subjectes amb lesions en el lòbul
temporal poden deixar de reconèixer persones conegudes. És a dir, saben qui són per la parla, però no tenen
la funció de reconeixement visual.
Estupendo esto de tener que imprimir una hoja por tres líneassssss!!!! Como vuelve a sobrar espacio y siguiendo en la
línia de relajarnos quería poner un mandala para pintarlo. Luego me he acordado de que seguramente (y
excepcionalmente, que no me sobra el dinero) imprimiré estos apuntes en color por ser anato y tener 2433781 imágenes,
así que también pondré uno ya pintado. Algo bonito también se agradece después de ver 800 cerebros. Puedes poner a
prueba la calidad del papel de copisterialowcost pintándolo con subrayadores jeje.
54
3. SUBSTÀNCIA BLANCA DELS HEMISFERIS CEREBRALS
Bibliografia complementària: capítol 7 Snell (pàgs 262-265 substància blanca, septum pel·lucidum i tela
coroides; 270-271 talls de TC i RMN), capítol 5 Haines (pàgs 75-94 talls anatòmics de l’encèfal i talls RM) i
capítol 2 Fitzgerald (pàgs 1-8 morfologia interna del cervell; 9-11 fibres d’associació i comissurals). Ha
especificat què és el més important de cadascun del conjunt de pàgines, ja que surten coses que encara no
hem treballat.
Un cop hem vist tota la substància grisa dels hemisferis cerebrals, ara
comentarem la substància blanca, és a dir, aquella formada per fibres
(prolongacions de les neurones). Veurem com s’organitzen.
A la imatge podem veure com estan estructurada la substància blanca.

Aquesta imatge està obtinguda amb un TC i veiem alguns elements de
les circumvolucions, etc. Al centre (el que anomenàvem com a centre
oval) només veiem una matèria més blanca, que és la substància blanca.
Malgrat això, no som capaços de discernir cap tipus de fibra (però hi
són).
El conjunt de la substància blanca que tenim al telencèfal s’anomena

centre oval. Són fibres dels cossos neuronals que hi ha al còrtex.
Classifiquem les fibres en 3 grups:
• Fibres d’associació: connecten diferents regions dins del mateix hemisferi. És a dir, no creuen la línia
mitja. Uneixen diferents regions i se subdivideixen en:
o Fibres curtes: uneixen dues circumvolucions adjacents. Exemple: fibra que uneix la
circumvolució frontal amb la circumvolució prefrontal (àrea motora primària amb àrea
somatosensitiva).
o Fibres llargues: uneixen dues circumvolucions o regions que estan a distància.
• Fibres comissurals: connecten regions corresponents / equivalents dels dos hemisferis (aquestes sí
que creuen la línia mitja). Exemple: les dues àrees motores primàries (dreta i esquerra).
Les que estan en relació amb el telencèfal (i veurem en aquest tema) són:
o Cos callós. És la més important (ja l’hem situat a un tall frontal).
o Comissura blanca anterior: comissura petita a nivell de lòbul temporal. S’encarreguen de
connectar regions dels diferents hemisferis.
Altres comissures (no són de telencèfal, ara només les citem i ja les treballarem en el seu moment):
o Fòrnix: uneix estructures del sistema límbic. Uneix els dos hipocamps (zona que s’encarrega
de la memòria).
o Comissura blanca posterior. Està molt relacionada amb els nuclis oculars.
o Comissura habenular. La tenim en l’habenula (estructura del diencèfal).
• Fibres de projecció: són fibres aferents i eferents del còrtex.
o Eferents: poden ser molt llargues. S’originen al còrtex, baixen per la medul·la espinal i van
cap als òrgans diana (són fibres motores fonamentalment). Exemple: la fibra eferent que va
a estimular l’extremitat inferior és molt llarga.
o Aferents: porten informació sensitiva cap al còrtex (són fibres sensitives fonamentalment).
55
Amb els últims anys s’ha desenvolupat una tècnica de ressonància que
permet veure les diferents fibres, gràcies a la seva diferència en la
velocitat de conducció. L’ordinador acolorirà les fibres depenent de la
seva velocitat de conducció. Ho veiem a la imatge (tractografia).
Veiem les diverses fibres que no veiem a la imatge anterior (les fibres
d’associació que uneixen regions de cada hemisferi i les comissurals com
creuen la línia mitjana). En forma de triangle veuríem el cos callós, que el
treballarem més endavant.
3.1. FIBRES D’ASSOCIACIÓ
Les fibres d’associació són fibres que uneixen elements del propi hemisferi. Hi ha dos tipus: fibres curtes i
fibres llargues.
3.1.1. FIBRES CURTES
Les fibres curtes es troben per sota del còrtex, ja que

formen part de la substància blanca, que està per sota la
substància grisa. Tenen forma d’U i connecten
circumvolucions adjacents.
En el dibuix veiem com tenen aquesta forma d’U i se situen

per sota del còrtex.
A la imatge (dissecció d’encèfal congelat, dreta) podem

veure una d’aquestes U que connecten dues
circumvolucions adjacents, amb la fletxa.
Exemples en serien les fibres que connecten l’àrea motora

primària i l’àrea somatosensitiva d’un costat o les que
connecten l’àrea premotora i la motora del mateix costat.
A la imatge de l’esquerra (on s’ha tret tota la substància

grisa) també podem veure les fibres d’associació curtes
(fletxa).
56
3.1.2. FIBRES LLARGUES
Les fibres llargues connecten regions a distància però del mateix hemisferi. Moltes de les àrees funcionals
tenen connexions amb altres àrees a distància gràcies a les fibres llargues. Per exemple, les àrees del
llenguatge reben connexions amb àrees auditives, visuals, etc. Totes les interconnexions de les àrees
funcionals cerebrals es realitzen gràcies a les fibres d’associació llargues.
En tenim les següents (6):
• Cíngol: està situat profundament a la circumvolució del cíngol (en color verd al dibuix dret). Recordem
que la circumvolució del cíngol es troba per sobre del cos callós i forma part del sistema límbic. El
cíngol és molt important per als elements d’entrada i sortida de l‘hipocamp. Les seves fibres
s’originen a la zona temporal i després es connecten amb altres lòbuls situats més frontalment fins
arribar a l‘hipotàlem.
• Fascicle longitudinal inferior (fascicle temporoccipital): uneix regions del lòbul temporal amb el lòbul
occipital. Està relacionat amb funcions del lòbul occipital (elements visuals) i del lòbul temporal
(memòria, audició, etc). Les fibres de la via ventral dels sistemes de les àrees d’associació aprofiten
el fascicle longitudinal inferior.
• Fascicle unciforme: té forma de ganxo (en verd al dibuix esquerre). Uneix àrees del lòbul temporal
amb el lòbul frontal. Forma part de les connexions del còrtex prefrontal, ja que el còrtex prefrontal
està connectat pràcticament amb totes les àrees. És important perquè permet la connexió del còrtex
prefrontal amb les altres àrees.
• Fascicle longitudinal superior: és el més llarg i més important (uneix 3 lòbuls). Connecta els lòbuls
frontal, parietal i occipital (també se’l sol anomenar fascible frontoparietooccipital). També connecta
el còrtex prefrontal amb la resta de lòbuls.
• Fascicle arquejat o frontotemporal: uneix les dues àrees de llenguatge; és a dir, l’àrea de Broca del
lòbul frontal i àrea de Wernicke del lòbul temporal. Permet que des de l‘àrea de Wernicke els sons
vagin a l‘àrea motora, on es produeix el llenguatge. De vegades el fascicle arquejat queda enganxat
amb el fascicle longitudinal superior (que queda per sobre d’aquest, de vegades és difícil veure
perquè està unit a aquest).
• Fascicle fronto-occipital inferior: té una trajectòria i longitud similars al fascicle frontal longitudinal
superior però per la zona ventral (també és bastant important). Va del frontal a l’occipital a través
del temporal.
Entre tots aquests elements també hi podem veure fibres de projecció que s’hi creuen. Les fibres de projecció
són les que van del còrtex cerebral a la medul·la o viceversa.
57
A la imatge de l’esquerre (dissecat sobre un encèfal

congelat) podem veure com el fascicle arquejat
uneix el lòbul temporal amb el frontal (fletxa
inferior) i immediatament per sobre el fascicle
longitudinal superior (fletxa superior). Encara que no
estiguin marcades, aquí també veiem les fibres
d’associació curtes (zona més superficial del còrtex).
En la imatge inferior tenim una peça fresca (lòbul

frontal a l’esquerra i occipital a la dreta) on podem
veure també el fascicle arquejat i el longitudinal
superior.
A part de amb les disseccions, també es poden veure les fibres curtes i llargues d’associació mitjançant una
tractografia (la nova tècnica que hem explicat). Podem veure com es distribueixen aquests elements.
Veiem el fascicle longitudinal inferior que uneix el lòbul temporal amb l’occipital (a la part superior de la
imatge esquerre aïllat i a la inferior situat sobre una imatge de l’encèfal).
Després, a la dreta veiem el fascicle unciforme, que té forma de ganxo (a la part superior projectat sobre
l’encèfal i a la inferior aïllat) i uneix el lòbul frontal amb el temporal. Aquest també està relacionat amb el
sistema límbic.
58
Veiem en aquesta imatge un element, el
cíngol. El cos callós el veiem a l’arcada blanca
i immediatament per sobre tenim el cíngol, en
vermell. Va des del lòbul temporal (fibres més
baixes) fins la zona frontal.
Parlarem d’ell quan parlem del sistema límbic.
A la imatge inferior el tornem a situat en

vermell, junt al fascicle unciforme (verd,
anterior) i el fòrnix (comissures que veurem
amb el sistema límbic, constitueix la via de
sortida de les fibres de l’hipocamp).
Recordem que totes aquestes estructures tenen una diferent velocitat de conducció i les podem sistematitzar
de manera clara.
Veiem a la imatge de la dreta el cos callós (en forma de

cresta de gall enorme) i també fibres descendents o de
projecció que van cap a la medul·la.
Avui en dia podem veure totes aquestes fibres que

estem estudiant.
59
3.2. FIBRES COMISSURALS
Les fibres comissurals uneixen regions homòlogues dels dos hemisferis (creuen la línia mitjana).
3.2.1. COS CALLÓS
El cos callós és el conjunt de fibres comissurals més

gran de l‘encèfal i el més important. En la imatge
(tall sagital) la podem situar com l’arcada blanca que
es veu al centre.
Aproximadament, hi ha 200 milions de fibres que

creuen l‘encèfal per la línia mitjana i que connecten
diferents àrees cerebrals (quant més gruixuda sigui
la porció del cos callós més fibres hi passaran).
Està situat al fons de la cissura longitudinal. Dins de

la cissura hi ha la falç del cervell, que està entre els
dos hemisferis. Per sota de la falç del cervell hi
trobem el cos callós. Per tant, el cos callós tanca per
sota la cissura longitudinal.
Es distingeixen 4 porcions:
• Bec: porció afilada i més estreta situada més

inferiorment. Es dirigeix cap endavant i gira
cap endarrere. Aquesta forma que té de
girar cap endarrere s’anomena genoll.
• Genoll: és la part més rostral del cos callós. Es continua en forma d’arcada amb el tronc. Connecta
les porcions anteriors del lòbul frontal. Aquest, junt al bec, està dedicat a connectar porcions
anteriors del lòbul frontal.
• Tronc: el genoll continua cap endarrere i forma el tronc del cos callós (arcada de convexitat superior).
El tronc, poc abans d’arribar al lòbul occipital, presenta un engruiximent anomenat espleni o rodet.
Connecta parts més posteriors del lòbul frontal (per exemple, les àrees motores), tot el lòbul parietal
i la porció superior del lòbul temporal (circumvolució temporal superior). Els elements més inferiors
del lòbul temporal estan connectats per la comissura anterior. Excepte les circumvolucions temporals
mitjanes i inferiors del lòbul temporal, tot està connectat per les fibres del cos callós.
• Espleni o rodet: engruiximent del tronc del cos callós en arribar al final, abans de arribar a l‘occipital.
Connecta els lòbuls occipitals. Aquesta es la porció que té més fibres, ja que enllaça els dos lòbuls
occipitals i la visió és un sentit molt complex que necessita molta comunicació (part més gruixuda del
cos callós).
A la convexitat de l’arc del cos callós hi ha una làmina que la tanca, anomenada septe pel·lúcid (la veurem
més endavant). Aquest acabarà connectant-se amb la làmina terminal, que és el vestigi que tenim a la part
del neuròpor anterior. El sistema nerviós quan es desenvolupa té dos forats, dos pors (anterior i posterior) i
la làmina terminal és el romanent del neuròpor anterior.
A la imatge de l’esquerra (dissecció d’encèfal congelat) veiem totes les fibres que salten d’un costat a l’altre.
A la part superior i inferior de la imatge (parts frontal i occipital), les fibres es corben i formen una mena de
pinça o fòrceps:
60
• El fòrceps menor o rostral és a la part anterior i uneix regions dels lòbuls frontal. Les fibres que
travessen el genoll es corben rostralment i formen aquesta estructura.
• El fòrceps major o occipital és a la part posterior i uneix regions dels lòbuls occipital. Les fibres que
travessen l‘espleni formen una nansa, així donen lloc a aquesta estructura.
Profundament al cos callós hi trobem els ventricles laterals. El conjunt de fibres del fòrceps major que forma
el sostre i la paret lateral de la banya posterior del ventricle lateral rep el nom de tapetum (a la part posterior,
el veiem amb la fletxa vermella).
A la imatge de la central s’ha extret el cos callós. Tenim els ventricles laterals, la banya posterior d’aquest. La
fletxa vermella senyala el tapetum (regió que cobreix la banya posterior del ventricle lateral). Al dibuix de la
dreta veiem en un hemisferi les fibres que uneixen els elements que hem comentat.
Veiem en les imatges superior la mateixa situació del cos callós que hem vist abans (dibuix esquerra), però
vist en una tractografia. Veiem en la B el fòrceps anterior i el posterior (més petit) i el tapetum (que cobreix
la banya posterior del ventricle lateral). A la imatge A veiem la cresta que constitueix el cos callós amb els
seus milions de fibres que connecten les porcions adjacents de cada hemisferi. També veiem a la part més
anterior (dret) el rostrum (bec), genum (genoll), body (cos) i l’splenium (espleni o rodet).
A la part superior del cos callós hi ha un element nerviós en forma de cinta que cobreix el cobreix. Aquesta
estructura s’anomena indusi gris (induseum griseum), ja que és substància grisa. És un romanent de les
estructures encefàliques primitives (del sistema límbic, en l’adult es continuarà amb l’hipocamp). No té cap
funcionalitat.
61
L’hipocamp té una prolongació cap al cos callós, que és l’indusi gris. L’indusi gris és una estructura no
funcional; és un testimoni de l‘evolució. En animals menys desenvolupats l‘indusi gris forma part del sistema
límbic.
A l‘indusi gris hi podem diferenciar:
• Estria longitudinal medial: al

centre.
• Estria longitudinal lateral: dues,
una a cada banda.
La imatge de la dreta inferior mostra un tall

inferior. Podem veure les fibres de color
blanc que constitueixen els dos fòrceps
(menor a dalt i major a baix). A banda i
banda hi podem observar els ventricles
laterals.
En aquesta imatge podem veure a la part central l’indusi

gris (que té una coloració més fosca) i al mig l’estria
medial. Això cobreix el cos callós.
3.2.2. COMISSURA ANTERIOR O BLANCA ANTERIOR
La comissura anterior és un petit feix de fibres que creua la línia mitjana per la zona de la làmina terminal (el
conjunt de fibres inferior en color verd al dibuix de la dreta). Té forma de concavitat inferior, està situada
inferiorment i connecta els elements que no han estat connectats pel cos callós, com per exemple:
circumvolucions temporals mitjanes i inferiors, còrtex olfactori (cara basal encèfal) i amígdales cerebrals
(aquests dos elements estan en les dues circumvolucions mencionades).
62
Veiem en la imatge histològica, obtinguda a través d’una tinció específica per la melanina, la substància
blanca de color més fosc (marró/negre). A sota (fletxa groga) veiem la comissura anterior.
Aquesta també la podem veure en una tractografia (la veiem superposada a l’estructura de l’encèfal).
3.3. SEPTE PEL·LÚCID (LÚCID)
El septe pel·lúcid és una estructura relacionada

amb el cos callós; com hem dit abans, a la concavitat
d’aquest el trobem (en forma de làmina, fletxa
groga a la imatge). El septe pel·lúcid segueix
completament el cos callós però en la imatge es va
retirar una part cap endavant per tal d’observar què
hi ha per darrere (el ventricle lateral).
Diem que és una làmina nerviosa perquè està

format per cossos cel·lulars i fibres, per tant per
substància grisa + substància blanca.
Està situat en una posició medial i vertical. Omple la concavitat que deixa el cos callós entre el bec, el tronc i
el genoll. Està entre el tronc i el bec
Contribueix a formar la paret interna de les banyes anteriors i el cos dels ventricles laterals, és a dir, forma la
paret medial i per tant els separa. Ho veiem a les imatges, on tenim els dos ventricles laterals a cada costat.
63
El septe pel·lúcid no és una estructura única, sinó que està format per dos fulls entre els quals queda un
espai (concavitat, ho veiem al tall coronal de la dreta). Habitualment, aquestes dues fulles no estan
separades.
No obstant, en alguns casos poden separar-se i formar una cavitat (imatge esquerra). La presència d’aquesta
cavitat s’ha associat amb alguns tipus de demència. És a dir, la formació de la cavitat i , per tant, la pressió
contra els elements de l‘encèfal s’ha relacionat amb algunes demències. Per exemple, demències que es
produeixen després de que el subjecte hagi patit uns cops rei terats a la zona cefàlica.
Veiem a la imatge de la dreta el septe pel·lúcid totalment tancat. L’arcada blanca és el cos callós (veiem les
diferents parts) i la concavitat d’aquest està totalment tancada per una làmina fina, el septe pel·lúcid. A un
costat i l’altre del septe pel·lúcid hi haurien els ventricles laterals (un vindria cap a nosaltres i l’altre estaria
situat a l’altra banda). Per sobre del cos callós recordem que tenim la circumvolució del cíngol (entre mig dels
dos circularia la fibra d’associació del cíngol).
3.4. FIBRES DE PROJECCIÓ
Les fibres de projecció són fibres aferents (sensitives) i eferents (motores) que connecten el còrtex amb el
tronc encefàlic i la medul·la espinal. Estan situades entre els nuclis basals dels hemisferis cerebrals conforme
avancen cap al còrtex. Els nuclis basals són masses de cossos neuronals situades enmig de la substància
blanca.
64
Un cop estan per sobre del tronc encefàlic, les fibres es van compactant i formen una massa compacta i
estreta anomenada càpsula interna (és un cúmul de fibres, CI a la imatge). Després aquesta massa de fibres
s’obre com un ventall per tal de dirigir-se cap a totes les àrees del còrtex, formant la corona radiada
(estructura en forma de ventall, CR a la imatge). Aquesta està per dins de les fibres d’associació.
A la imatge tractogràfica veiem com des de la part inferior puja per la medul·la, després al tronc encefàlic
(per darrere unes prolongacions que són les fibres del cerebel), la zona dels peduncles cerebrals i, per sobre
d’aquesta, formen una estructura compacta que es va expandint poc a poc.
La importància de la càpsula interna radica en el fet de que totes les fibres que van i venen del còrtex queden
situades en un espai estret: la càpsula interna. Per tant, una lesió d’aquesta zona destrueix fibres ascendents
i descendents. De fet, la càpsula interna és el lloc on es produeixen més hemorràgies cerebrals, produint
paràlisi del subjecte, pèrdues sensitives, etc.
3.4.1. CÀPSULA INTERNA
En un tall transversal veiem el còrtex (imatge), per fora, i la substància blanca, per dins. Distingim el fòrceps
major i el fòrceps menor. Recordem que enmig de la substància blanca hi ha una sèrie de nuclis a ambdós
costats.
• Nucli lenticular (L): és el més perifèric, per tant està al costat de l’ínsula. Té forma de lent.
• Nucli caudat (NC): situat a la part més interna, tocant als ventricles laterals, i anterior. Rep aquest
nom perquè té una cua.
65
• Tàlem (nucli talàmic, T): situat a la part més interna, en contacte amb els ventricles laterals, i
posterior. Forma part del diencèfal.
Si ens fixem bé, entre els tres nuclis veiem que hi ha una franja compacta de substància blanca, el que
anomenem com a càpsula interna. Té forma d’angle o “V en el pla horitzontal i està situada per fora del nucli
caudat i del tàlem i per dins del nucli lenticular (que és més extern).
Per aquesta zona passen tots els feixos de fibres que van i venen de l‘encèfal. La càpsula interna es pot dividir
en 4 parts (diu que són molt importants de reconèixer):
• Braç anterior: la substància blanca que hi ha entre el nucli caudat i el nucli lenticular.
• Genoll: part de la càpsula interna que canvia de direcció, formant un angle. Queda entre el nucli
caudat i el tàlem per una banda i el lenticular per l’altra.
• Braç posterior: banda blanca de fibres compactes situada entre el tàlem i el nucli lenticular.
• Porció retro-lenticular: situada per darrere del nucli lenticular.
Hem dit que és important perquè per aquí passen la majoria d’elements que van o venen del còrtex. Per tant,
una lesió vascular, tumoral, etc. (les vasculars són les més freqüents) produirà la destrucció de tota una sèrie
de fibres que passen per aquí (feix corticoespinal, etc.). Veurem subjectes afectats (si es destrueix el feix
corticoespinal la persona quedarà paralitzada d’un costat, el contrari).
Habitualment, les hemorràgies, a no ser que siguin molt extenses, no acostumen a afectar tota la càpsula
interna, sinó a una regió, normalment el braç posterior. Si l‘hemorràgia afecta a una part de la càpsula interna
que conté fibres motores, hi haurà paràlisi de la part contralateral del cos.
Les tres primeres imatges corresponen a la normalitat. Veiem a la del mig la part més superior blava que és
el braç anterior i després vindrien el genoll, el braç posterior i la porció retrolenticular. Si ens hi fixem, veiem
com a la ressonància es pot veure molt bé la franja de color blanc (càpsula interna).
A la imatge de la dreta i senyalada amb una fletxa groga tenim una hemorràgia, situada en el principi del braç
posterior de la càpsula interna. Per tant, afectaria als elements que hi circulen. Fonamentalment, aquí hi
tindríem el feix corticoespinal que facilita el moviment (el subjecte estaria afectat per una paràlisi o parèsia
si és una falta de força).
Per desgràcia, aquesta és una zona on els individus tenen tendència a patir hemorràgies, sobretot individus
amb factors de risc (HTA, etc).
66
La imatge de la dreta és un tall anatòmic (la fletxa ens indica el braç anterior de la càpsula interna, després
el genoll, braç posterior i regió retrolenticular, veiem molt bé la V). A l’esquerra tenim una altra tècnica (de
tensió-difusió) que marca la substància blanca i podem veure també els dos fòrceps del cos callós
(menor/rostral i major/occipital). Al costat veiem la V o angle format per les dues càpsules internes a cada
costat.
Aquesta última imatge és una tractografia (variació de la ressonància magnètica) general de l‘individu que
mostra totes les fibres telencefàliques. No ens serveix de gaire, però és maca de veure. Per a que tingui una
utilitat clínica cal estudiar cada feix individualment.
67
4. NUCLIS BASALS
Bibliografia complementària: capítol 10 Sell (pàgs 310-318; 260-266 talls TC i RM), capítols 5, 6 i 7 Haines
(talls anatòmics de l’encèfal i RM), capítol 33 Fitzgerald (pàgs 313-315). Tant a l’Snell com al Fitzgerald els
temes de casos clínics citats són optatius (diu que és convenient llegir-ho per veure l’aplicació del que hem
après).
Avui toca treballar unes estructures que es troben també dins dels hemisferis cerebrals: els nuclis basals.
4.1. CONCEPTES FONAMENTALS
Els nuclis basals són el conjunt de masses nuclears situades a l‘interior (enterrats) dels hemisferis cerebrals.
Només es poden veure a través de talls (anatòmics o d’imatge) o a través de la dissecció (més complicat).
Tenen una forma estranya (veiem a la figura que sembla com un insecte).
Abans eren anomenats ganglis basals, però aquesta

denominació és incorrecta, ja que les diferències són
clares.
El gangli és aquella part situada fora del SN que té cossos

neuronals. Un exemple és el gangli de l‘arrel dorsal dels
segments medul·lars. En canvi, un nucli és un conjunt de
neurones (cossos) situades a l‘interior del SN,
concretament a l‘interior de la substància blanca del
telencèfal. No obstant, veurem que hi ha gent que insisteix
en els ganglis basals, fonamentalment en clínica.
Una de les funcions més importants que tenen és el mecanisme de planificació del moviment i del control
de la postura. Posen en marxa les àrees motores secundàries, cosa que farà que s’activi l‘àrea motora
primària. Els nuclis són qui inicien els moviments. Aquesta és la seva funció fonamental i la que treballarem
avui, però posteriorment ja veurem que actuen també a altres àrees.
Cal tenir present que, a causa de la funció que exerceixen, la lesió dels nuclis basals provoca desorganització
motora i també alteracions de les funcions cognitives (al final s’acabaran desenvolupant aquestes segones).
La major part de subjectes amb alteracions motores (Parkinson, Corea -es mouen i sembla que no puguin
parar-, malaltia dels tics) tenen afectacions dels nuclis basals. Per les funcions dels nuclis, els malalts de
Parkinson tenen més probabilitat d’acabar desenvolupant una demència. Moltes de les malalties
degeneratives que apareixen a mesura que avança l‘edat estan relacionades amb afectacions dels nuclis
basals. La més típica és el Pàrkinson. Els subjectes tenen una marxa lenta, un tremolor de repòs, rigidesa
excessiva de cara, etc.
Estan intercalats en un bucle de connexions entre el còrtex i el tàlem.

Des del punt de vista funcional, els nuclis basals, formen part d’aquest
bucle (estan situats enmig de connexions entre el còrtex cerebral i el
tàlem i ajudaran a dur a terme els moviments desitjats).
Aquests afecten a la conducta motora mitjançant la retroalimentació

del còrtex, és a dir, del còrtex surt una ordre que anirà a parar als
nuclis basals i després via tàlem tornarà al còrtex retroalimentant
68
aquestes ordres. Fan que el tàlem estimuli el còrtex cerebral perquè les accions siguin més fortes. Quan falla
aquest element el tàlem no estimula el còrtex i trobem una sèrie de dèficits respecte el funcionalisme normal.
Hem dit que actuava en diverses àrees. De fet, fins ara s’han demostrat quatre circuits o connexions
neuronals entre els diversos elements que constitueixen l’aspecte del moviment que comencen al còrtex
cerebral, travessen els nuclis basals i retornen al còrtex:
• Circuit motor: fonamentalment controlarà els moviments apresos.

• Circuit cognitiu o associatiu: actua en la planificació i intencions motores (per què fem un determinat
moviment).
• Circuit límbic: aspectes emocionals del moviment. Aquest gairebé sempre té un aspecte emotiu o
emocional de per què el fem.
• Circuit oculomotor: actua controlant els moviments voluntaris dels ulls.
Diu que farem èmfasi sobretot en el primer circuit, que és el de més interès per nosaltres perquè presenta més
patologia.
4.2. CLASSIFICACIÓ
En primer lloc, els nuclis basals els dividim en dorsals i ventrals. Com ja sabem, apliquem la terminologia
embriològica i dorsal serà el que tenim cap a dalt i ventral l’inferior.
Dins dels nuclis basals dorsals (més superiors i molt relacionats amb el moviment) tenim dos elements que
tenen una formació evolutiva diferent:
• Neoestriat o estriat: format per dos nuclis amb el mateix origen embriològic, que en l‘època fetal es
van separant.
o Nucli caudat: s‘anomena així perquè té una cua.
o Putamen: del grec, vol dir “coberta externa”. Per tant, és una estructura externa. Diu que no
és recomanable utilitzar aquest terme a gent que no entengui la referència mèdica i riu :).
• Paleoestriat: estructura més antiga a nivell filogenètic (origen embriològic diferent).
o Pàl·lid o globus pàl·lid: és una estructura funcionalment diferent a l‘estriat.
El putamen i el pàl·lid estan situats l‘un al costat de l‘altre però tenen origen i funcionalitat diferents.
Conformen entre els dos una estructura en forma de lent biconvexa anomenada nucli lenticular (pàl·lid +
putamen).
Els nuclis basals ventrals estan situats més inferiorment i més relacionats amb el sistema límbic. Trobem els
següents:
• Estriat ventral:
o Nucli Accumbens: és el principal. Està situat a la unió del caudat i el putamen i actua amb les
conductes de recompensa i allibera grans quantitats de dopamina, generant la sensació
d’eufòria. (= nuclis del septe).
o Tubercle olfactori.
• Pàl·lid ventral:
o Substància innominada: rep aquest nom perquè no es posaven d’acord en com anomenar-
la. En aquesta tenim un nucli molt important: el nucli basal de Meynert. Aquest està
relacionat amb les vies colinèrgiques (neurones que utilitzen acetilcolina) i és on trobem el
primer senyal de la demència tipus Alzheimer (en faltar acetilcolina).
69
Els nuclis basals dorsals tenen més a veure amb temes de moviment i cognitius. En canvi, els ventrals estan
relacionat amb el sistema límbic.
Ara bé, si ens fixem en la part superior de la taula, podem parlar del neoestriat i l’estriat ventral com a
complex estriat i paleoestriat i el pàl·lid ventral com a complex pal·lidal. Diu que ell no utilitzarà aquesta
terminologia però potser que la veiem reflectida en alguns llibres.
Tot el següent apartat seran comentaris d’imatge, no ho escric en rosa perquè no és redundant.
4.3. SITUACIÓ
En aquesta figura tenim els nuclis basals.

Veiem a la part inferior com si l’encèfal fos
transparent i els observem (mateix
color=mateix origen).
En primer lloc i de color morat l’estriat o

neoestriat format pel nucli caudat i putamen
(si ens fixem veiem que estan units, per tenir
el mateix origen embriològic).
Si fem un tall en el putamen, veiem que per

darrere seu i internament hi ha (en verd) el
pàl·lid (aquest tindrà dos segments, el pàl·lid
intern i l’extern).
A més, podem veure altres elements que ens serviran per situar-nos
(ubicaína wapa), com són el tàlem i uns elements que no formen part
dels nuclis basals però que contribueixen al seu funcionament, que
són el nucli subtalàmic (en blau) i la substància negra.
Per tal de situar-nos imaginem-nos que tenim un encèfal que hem fet
transparent i que estem veien l’interior dels nuclis basals. Veiem (part
esquerra diapositiva) el nucli caudat en morat i en rosat els altres dos
(putamen i pàl·lid). El que veiem de color verd és el ventricle lateral
dels hemisferis cerebrals (punt de referència).
70
A la imatge superior esquerra podem veure com estan situats els nuclis. El número 3 seria el caudat, el 2 el
pàl·lid i l’1 el putamen (porció més externa).
En fer un tall per la línia discontínua (des de la part més rostral, tallant els nuclis basals i fins la regió occipital).
Si ens hi fixem, amb aquest tall que hem fet, el nucli caudat l’hem tallat per davant i darrere, però no per la
part superior (el cos). Per tant, nosaltres veurem el cap, la cua i una porció dels nuclis putamen i pàl·lid.
Començant per la part més rostral, si seguim el tall de la línia vermella, primer tallarem el còrtex frontal i
després una zona de substància blanca. De seguida veurem un element de color rosat corresponent al cap
del nucli caudat (és substància grisa). A continuació tallem el putamen i pàl·lid (els veiem molt bé per darrere
del cap del caudat, el putamen més fosc i el pàl·lid més clar). Al final, creuarem la part més posterior del nucli
caudat (cua, fletxa groga). Després d’això tenim la substància blanca i el còrtex de la zona occipital.
Ara complementarem aquesta informació amb la dissecció d’un encèfal. A

l’esquerra tenim un tall transversal amb una fletxa que marca el solc lateral
(ens indica on estem).
• Si ressequem el solc lateral ens trobarem a l’ínsula.

• Si continuem ressecant ens trobem amb una massa de substància
grisa, el putamen (part més externa). Les fibres que veiem són les que
formen la corona radiada, que convergiran entre els nuclis per formar la
càpsula interna (situada entre el nucli lenticular, el caudat i el tàlem).
• Si continuem avançant (imatge dreta) ens situarem al pàl·lid (a la
seva porció més interna).
71
• Més enllà del pàl·lid trobarem la càpsula interna i el cap i la cua del nucli caudat.
En aquesta imatge veiem el caudat (cap i tros de la cua).
Podem veure també que entre els nuclis (caudat,

lenticular i porció més interna i grossa en forma d’ou
que és el tàlem) es dibuixa perfectament la càpsula
interna en forma de V.
A la part inferior tenim un dibuix on s’expliquen els

mateixos elements que veiem amb la peça (cap i cua del
caudat en vermell, lenticular en verd, putamen extern i
pàl·lid intern, tàlem i càpsula interna).
72
Ha insistit molt en aquesta situació dels nuclis i la ha repetit diversos cops. Deixo els resums de la comi de
l’any passat per si serveixen.
Si anem de més lateral a més medial:
• Putamen: és el més extern.

• Pàl·lid: té dues porcions, una interna i una externa.
• Caudat.
De color groc hi ha els ventricles laterals.
Per veure’ls bé podem fer dues coses:
• Dissecció: és molt lenta. Només serveix per veure bé anatòmicament. En el subjecte viu no serveix.
• Talls anatòmics i ressonàncies: per aprendre a situar bé aquestes masses.
Tall transversal, resum:
D’anterior a posterior:
• Banya frontal ventricle lateral.

• Cap del nucli caudat.
• Nucli lenticular (putamen i pàl·lid), amb una situació més externa.
• Tàlem (més intern).
• Cua del nucli caudat.
• Banya occipital del ventricle lateral
4.4. NUCLI LENTICULAR
El nucli lenticular no és una unitat funcional (s’anomenen així perquè estan l‘un al costat de l‘altre tot i que
cada nucli té un origen diferent). És una massa de substància grisa que en el tall transversal té forma de lent
i en el coronal (frontal) de falca. Està format per dues porcions:
• Putamen: més extern.

• Pàl·lid: més intern.
Els dos elements estan separats per una làmina de substància blanca (ho veiem a la imatge de la dreta)
anomenada làmina medul·lar externa. Està formada per fibres que connecten entre si el putamen i pàl·lid.
73
4.4.1. PÀL·LID O GLOBUS PÀL·LID
És l’element situat més internament (medial al putamen). Té dos segments que funcionalment també
difereixen (marcats amb fletxes vermelles discontínues):
• Pàl·lid extern: tocant el putamen i separat per la làmina medul·lar externa.

• Pàl·lid intern.
Els dos segments del pàl·lid estan separats per una làmina de substància blanca, la làmina medul·lar interna.
Per tant:
• Làmina medul·lar externa: separa putamen de pàl·lid (separa les dues porcions del lenticular).
• Làmina medul·lar interna: separa les dues porcions del pàl·lid, extern i intern.
a la imatge central també podem veure la càpsula interna en forma de V (fletxa groga).
4.4.2. PUTAMEN
És la part més externa i està situat lateralment al pàl·lid i a la càpsula interna (fletxa rosa). Està separat del
pàl·lid per una capa de substància blanca, la làmina medul·lar externa.
4.5. NUCLI CAUDAT
74
És una massa de substància grisa en forma de c o ferredura (forma de capgros) situada per fora del tàlem i
relacionada amb el ventricle lateral (diu que és important). Segueix tot el recorregut del ventricle lateral.
S’assimila a un capgròs. Imatge: verd és el nucli caudat i el blau és el ventricle lateral. El nucli caudat segueix
en tota la seva extensió al ventricle lateral (des de la part més anterior -banya anterior- fins resseguir la banya
inferior).
El ventricle lateral és una estructura en forma de ferradura amb un cos i tres banyes o prolongacions.
• Banya anterior: cap al frontal.

• Banya posterior: cap a l‘occipital.
• Banya inferior: cap al temporal.
El cos del nucli caudat està relacionat amb la paret externa de la banya anterior, forma el terra del cos i se
situa per sobre de la banya inferior (forma el seu sostre). Per localitzar el caudat en un tall és suficient amb
que estem atents a veure el ventricle lateral, ja que sempre es trobarà al seu costat.
Es divideix en 3 porcions:
• Cap: forma la paret lateral de la banya anterior del ventricle i, per tant, té una relació important amb
aquest. Fa protrusió cap a l‘interior del ventricle lateral.
A la imatge de la dreta veiem els dos ventricles laterals separats pel septe pel·lúcíd i com una massa
de substància grisa fa protrusió cap a dins seu, el que correspon al cap del nucli caudat (marcat amb
fletxes grogues).
• Cos: és llarg i estret i forma part del terra del ventricle lateral (ho veiem a la imatge central inferior
de la pàgina anterior).
• Cua: s’inicia a nivell de l‘extrem posterior del tàlem, dona la volta a aquest passant per darrere seu,
i canvia de direcció per anar cap a rostral, seguint sempre el contorn del ventricle lateral. S’encorba
cap endavant relacionant-se amb el nucli amigdaloide. Finalment, la cua queda situada
immediatament per darrere de l’amígdala cerebral (nucli amigdaloide). Recordar que l‘amígdala està
situada a l’uncus, a la circumvolució parahipocàmpica.
Així doncs, els punts de referència per trobar el nucli caudat són:
• El ventricle lateral, ja que el segueix.

• El cap fa protrusió a la paret lateral del ventricle lateral.
• El final de la cua queda situada per darrere del nucli amigdalí.
75
ENCÈFAL NORMAL I ENCÈFAL AMB MALALTIA DE HUNTINGTON
Tenim en aquesta imatge un tall frontal. En la peça de la dreta, corresponent a un individu mort per altres
causes alienes al que parlem, veiem molt bé com el cap del nucli caudat fa protrusió cap als ventricles laterals.
A la malaltia de Huntington (peça esquerra) ha desaparegut pràcticament tota la substància grisa del cap del
nucli caudat, amb la qual cosa els ventricles laterals queden més oberts.
La malaltia de Huntington es caracteritza per unes deficiències motores i cognitives. És una degeneració de
les cèl·lules del nucli caudat i el còrtex que duu a la demència (en aquest cas mouen els braços amunt i avall,
mouen la llengua sense poder-ho impedir, etc.). El pitjor problema és una demència accelerada i mortalitat
de més del 80% (molt alta). És hereditària.
Com ja hem dit, el nucli caudat i el putamen tenen el mateix origen embriològic, eren una massa comuna
(inicialment a les fases del desenvolupament estaven units). Conforme anem creixent i es va desenvolupant
el sistema nerviós apareixen les fibres de projecció tant aferents com eferents (càpsula interna, corona
radiata) que separen la massa inicial que hi havia entre el caudat i el putamen.
No se separen totalment, sinó que a la part més rostral/anterior els nuclis queden fusionats. Per tant, el nucli
caudat està separat del putamen per la càpsula interna, excepte a nivell rostral, on es fusionen.
A la imatge de la dreta veiem el caudat i putamen (que a la part més anterior queden units) amb una tinció
per la melanina. La substància blanca apareix tenyida de color negre i la resta és substància grisa. Veiem que
hi ha una sèrie de ponts de substància grisa que són el vestigi dels ponts que hi havia entre aquests dos nuclis.
Això és el que dona la imatge d’estriat (els ponts de substància grisa que uneixen el caudat i el putamen).
4.6. SITUACIÓ DELS NUCLIS BASALS
4.6.1. TALL HORITZONTAL
Amb tot això hem de posar en relleu altres estructures que trobem a la zona dels nuclis basals.
76
D’una banda, tenim el cap del caudat (falta la cua), els dos elements del lenticular (putamen i pàl·lid, més
lateral), el tàlem i el ventricle lateral (banya anterior i banya posterior).
Entre el tàlem i el caudat (per una part) i el lenticular (per fora) hi ha la càpsula interna. Entre el pàl·lid i el
putamen hi ha la làmina medul·lar externa. Més enllà del putamen tenim una altra fila de substància blanca,
anomenada càpsula externa. Per tant, el lenticular està entre dues capes de substància blanca, la càpsula
interna i la càpsula externa.
Després de la càpsula externa hi ha una làmina fina de substància grisa, el claustre. No sabem molt bé la
funció del claustre. Sembla ser que participaria amb la organització dels moviments, però no el classifiquem
com a nucli basal (s’ha especulat).
Després del claustre hi ha una altra banda de substància blanca, la càpsula extrema. Finalment, després de
la càpsula extrema hi ha la ínsula/el còrtex insular. Sempre hi ha substància blanca - grisa - blanca - grisa -
blanca - gris...
77
4.6.2. TALL FRONTAL
A la porció central veiem la cissura interhemisfèrica. Al final d’aquesta trobem el cos callós i els ventricles
laterals (amb el septe pel·lúcid al centre). Al costat dels ventricles laterals (externament) i fent-hi protrusió
hi ha el nucli caudat (en aquest cas el cos i no el cap, per l’alçada a la qual està fet el tall).
Des de lateral a medial:
• Còrtex insular.
• Càpsula extrema.
• Claustre (substància grisa)
• Càpsula externa, separa el claustre del putamen.
• Putamen: coloració més forta que el pàl·lid.
• Làmina medul·lar externa.
• Pàl·lid: intern i extern (separats per la làmina medul·lar interna).
• Càpsula interna (entre el nucli lenticular i el caudat).
Hem parlat dels nuclis basals dorsal, ara parlarem dels ventrals.
4.7. NUCLI ACCUMBENS
78
El nucli accumbens forma part de l‘estriat ventral, és el més destacat d’aquest. Està situat:
• Per davant del diencèfal (rostral al diencèfal), a la base del septe pel·lúcid.
• Per davant de la zona d’unió entre el cap del nucli caudat i el putamen.
• En un bucle entre el còrtex prefrontal i les estructures límbiques (amígdala, hipocamp). Està
relacionat amb el sistema límbic.
• Connectat amb el pàl·lid ventral.
En el cas dels dorsals les relacions eren amb el tàlem, en aquest cas no, sinó que hi ha relació amb aquestes
estructures límbiques.
A la imatge de l’esquerra (en negre veiem la substància blanca) veiem com s’ajunten els dos elements: l’intern
és el nucli caudat i l’extern el putamen. Entre aquesta unió hi ha una protrusió corresponent al nucli
accumbens (també ho veiem a la imatge de l’esquerra).
Actua en les conductes de recompensa: allibera dopamina (el neurotransmissor de la felicitat i benestar).
4.8. SUBSTÀNCIA INNOMINADA
Situada en el subtàlem, per sota del tàlem, i per tant, per

sota de l‘estriat (fletxa groga de la imatge).
Veiem a la imatge de l’esquerra un tall frontal amb la

càpsula interna de color fosc, el nucli caudat per dins
d’aquesta, el putamen i el pàl·lid per fora i a la part baixa
la zona de la comissura blanca anterior.
La substància innominada conté diversos grups nuclears, un d’ells és el nucli basal de Meynert, la principal
font d’acetilcolina per a l‘hipocamp (aquest la necessita per treballar bé).
És el primer element afectat en casos de demència d’Alzheimer. Quan s’afecta aquest nucli deixa d’arribar la
suficient quantitat d’acetilcolina, essencial per a l‘hipocamp. Aleshores comencen les faltes de memòria. Una
disminució de les neurones del nucli basal de Meynert és una de les primeres senyals d’Alzheimer.
Està connectada amb estructures límbiques, el còrtex i el tronc encefàlic, com tots els elements que formen
part del sistema límbic.
En aquesta imatge tenim la situació dels nuclis basals i dos talls (A i B, on A és més rostral i B més posterior).
El tall A correspon a la imatge on hem situat el nucli accumbens amb la fletxa groga i el B a la imatge que
79
passa pel substàlem, la substància innominada i el nucli de Meynert (on hem situat la substància innominada
amb una fletxa groga). Per tant, el nucli accumbens és més rostral que la substància innominada (aquesta és
més posterior).
4.9. ALTRES ESTRUCTURES RELACIONADES FUNCIONALMENT
Ja hem parlat abans que hi havia estructures relacionades funcionalment però que en no estar al telencèfal
no formen part dels nuclis basals. Són essencials pel seu funcionalisme i tenen diverses connexions. Ara
només els citarem i ja els explicarà quan arribem a l’estructura que correspongui.
Si aquestes estructures estan afectades, els nuclis basals no fan la seva funció.
4.9.1. NUCLI SUBTALÀMIC (DE LUYS)
En el subtàlem, a part del nucli basal de Meynert de

la substància innominada, el nucli subtalàmic de
Luys.
A la imatge veiem una estructura groga en forma

d’ou corresponent al tàlem. Per sota, tenim aquest
nucli que és una estructura diencefàlica amb forma
de lent. Estàituat medial a la càpsula interna, per
sota del tàlem.
En aquesta i matge el negre és substància blanca i el

groc és grisa.
Aquest nucli és essencial per al funcionament del pàl·lid (li dona suport o actua realitzant activacions).
Si falla el nucli subtalàmic es produeixen una sèrie d’alteracions del moviment. Una d’elles és l‘hemibalisme.
Són individus que estan contínuament fent l’acció de llançament amb una extremitat. Es diu hemi perquè
afecta a la meitat del cos.
4.9.2. SUBSTÀNCIA NEGRA O LOCUS NIGER
Aquesta es troba al mesencèfal (tronc encefàlic), al peu

del peduncle cerebral, per sota del nucli subtalàmic.
A la imatge de la dreta, per sota dels ventricles laterals

veuríem el tàlem, després el subtàlem i l’estructura
més negra pertanyent ja al tronc encefàlic.
És un nucli allargat amb una coloració fosca, negre.

Això és perquè les seves neurones estan pigmentades
amb melanina.
Les seves neurones utilitzen com a neurotransmissor la dopamina (vies dopaminèrgiques). Amb la seva
connexió als nuclis basals l’envien a l’estriat, amb què són una font de dopamina per l’estriat (sense aquesta
l‘estriat no funciona bé). Això és el que passa a la malaltia de Parkinson. Les neurones que degeneren són les
de la substància negra, que no pot enviar dopamina a l‘estriat.
80
4.10. CONNEXIONS
Els nuclis basals en general tenen una complexitat important en quant a les seves connexions, ja que estan
formant diversos loops o nanses entre el tàlem, el còrtex i les seves porcions.
4.10.1. CONNEXIONS DE L’ESTRIAT
L’estriat és el conjunt de dos nuclis: caudat i putamen. A la figura del PowerPoint només sembla que sigui pel
putamen però si no es diu el contrari es refereix a l‘estriat (els dos nuclis en conjunt).
Aferències: informació que arriba a l‘estriat.

Representades de color verd a la imatge. Són de
quatre tipus:
1. Còrtex (fibres corticoestriades): hi ha

diferències entre el putamen i el nucli caudat. Les
fibres provenen, principalment, dels lòbuls frontal
i parietal, i generalment són homolaterals (del
mateix costat).
a. Les fibres de les àrees motores i sensitives
tenen connexió amb el putamen.
b. Les fibres de les àrees associatives tenen
connexió amb el caudat.
2. Tàlem (fibres talamoestriades): concretament són fibres provinents dels nuclis intralaminars
homolaterals (nuclis especials que tenim a la zona central del tàlem).
3. Substància negra (fibres nigroestriades): són fibres dopaminèrgiques a través de les quals arriba
dopamina a l‘estriat. Quan la dopamina falla, fallen els mecanismes dels nuclis basals (malaltia de
Parkinson). És una de les estructures que vam dir que no formaven part dels nuclis però que estaven
relacionats amb ells.
4. Nuclis del tronc encefàlic (fibres del tronc encefàlic): participen en el cicle son-vigília. Formen part
de la formació reticular (conjunt de nuclis al llarg de tot el tronc encefàlic encarregats, entre d’altres
coses, de controlar la vigília, ja les veurem en el seu moment). Això està relacionat amb l‘acció dels
nuclis basals, ja que aquests estimulen el còrtex i com a resultat estem més actius. Concretament
són:
a. Nuclis de la rafe (fibres serotoninèrgiques).
b. Nuclis Locus Coeruleus ( fibres noradrenèrgiques)
Quan parlem del coma, parlem de l‘alteració d’aquests nuclis de la formació reticular.
Tots aquests elements arriben a l‘estriat, concretament a l‘estriat

dorsal. També hi ha un altre element, l’estriat ventral (nucli
accumbens) que està molt relacionat amb el sistema límbic i , per
tant, les seves aferències provenen, principalment, d’estructures
límbiques:
• Nucli amigdaloide o amígdala.

• Circumvolució parahipocàmpica.
81
Ara que hem estudiat l’estriat, podem dir que l’estriat constitueix la porta d’entrada als nuclis basals, és a
dir, que tota la informació (impulsos) que arriba als nuclis basals entrarà o arribarà per via estriat.
Eferències: informació que surt de l‘estriat. Representades de color vermell.
• Els dos segments del pàl·lid (fibres estriadopal·lidals), del pàl·lid extern i el pàl·lid intern.
• Substància negra (fibres estriadonígriques): són fibres recíproques que regulen l‘arribada de
dopamina a l‘estriat. Si es detecta poca dopamina s’estimula la substància negra per a que arribi més
dopamina, i si en canvi es detecta un excés de dopamina les fibres estriadonígriques disminueixen
l‘arribada de dopamina. Són fibres de control que segueixen un mecanisme de retroalimentació
(feedback).
4.10.2. CONNEXIONS DEL PÀL·LID
Aferències: són similars pels dos segments del pàl·lid.
• Estriat (fibres estriadopal·lidals) són les eferències que surten de l‘estriat.

• Nucli subtalàmic (feix subtalàmic). Ja hem comentat abans que aquest estava molt relacionat amb
el pàl·lid. Aquestes connexions són les que mantenen el funcionalisme del pàl·lid (similar al que hem
comentat de l’estriat amb la substància negra).
• Substància negra (fibres nigropal·lidals).
• Pàl·lid (fibres pàl·lido-pal·lidals): van del pàl·lid intern a l’extern i viceversa. No són fibres que vagin
al pàl·lid contralateral.
Eferències: són diferents pels dos segments del pàl·lid. El pàl·lid és la porció de sortida dels nuclis basals. És
a dir, la informació arriba a l‘estriat, on tenen lloc una sèrie de circuits i, finalment, la informació surt del
pàl·lid. Les principals connexions van cap al tàlem (hem rebut connexions del còrtex i sortim cap al tàlem).
• Eferències del pàl·lid extern: les seves eferències estan representades de color vermell.
o Nucli subtalàmic (fibres pal·lido-subtalàmiques).
o Substància negra (fibres pal·lidonígriques).
• Eferències del pàl·lid intern: les seves eferències estan representades de color blau. És el punt de
sortida dels nuclis basals, per aquest motiu les seves eferències són cap al tàlem.
o Nuclis talàmics (fibres pàl·lido-talàmiques): concretament al nucli ventral anterior, al nucli
ventral lateral i als nuclis intralaminars.
82
El tàlem és un conjunt de nuclis que hi ha al diencèfal, cada nucli amb diferent significat. El
nucli ventral anterior i el nucli ventral lateral són de significat motor. Aquestes fibres,
depenent del seu recorregut, defineixen 3 vies. Formen 3 feixos que anomenem:
• Nansa lenticular: conjunt de fibres que s’origina al pàl·lid intern, envolta el marge
anterior de la càpsula interna (passa per davant seu) i va a parar al tàlem. Crea una
curvatura en forma de nansa.
• Fascicle lenticular: conjunt de fibres que creua la càpsula interna per anar al tàlem.
• Fascicle talàmic: és la unió de la nansa lenticular i el fascicle lenticular (aquests dos
s’ajunten abans d’arribar al tàlem). Envolta la zona incerta (és un nucli del subtàlem,
un conjunt de neurones entre el subtàlem i el tàlem de les quals no en sabem la seva
funció) i arriba al tàlem per la seva cara ventral.
El pàl·lid intern i la porció reticular de la substància negra es consideren les porcions de sortida dels nuclis
basals. La informació dels nuclis basals arriba a l‘estriat des del còrtex. Després, a l‘estriat es fan una sèrie de
circuits entre les connexions entre estriat i pàl·lid i , finalment, la informació surt del pàl·lid intern i una mica
de la porció reticular de la substància negra per arribar al tàlem. La substància negra té dos parts: la porció
compacta i la reticular.
Hi ha una altra denominació per parlar d’aquestes

fibres: les àrees per on passen aquests fascicles que
surten del pàl·lid intern s’anomenen camps de Forel.
• Camp H1 de Forel: regió entre la zona incerta

i el tàlem, per on circula el fascicle talàmic.
• Camp H2 de Forel: regió entre el nucli
subtalàmic i la zona incerta, per on circula el fascicle
lenticular.
En total hi ha 3 camps, falta el h (el veurem quan

estudiem el subtàlem).
4.10.3. VIES BÀSIQUES DELS NUCLIS BASALS

Amb aquestes connexions, els nuclis basals formen
diversos circuits, tal i com vam comentar el primer dia. En
aquest cas farem èmfasi al circuit esqueletomotor
(encarregat del control dels moviments apresos). Així
doncs, les vies dels nuclis basals també formen diversos
circuits paral·lels:
• Esqueleto-motor.
• Oculo-motor.
• Associatiu.
• Límbic.
Aquestes connexions que formen circuits entre el còrtex,

els nuclis basals i el tàlem conformen dues vies que, en
condicions normals, es troben en equilibri: les vies directa
i indirecta. Una és activadora i l‘altra és inhibidora.
83
• Directa: són les fibres s’originen al còrtex, van a l‘estriat, després al pàl·lid intern i, finalment, al
tàlem. No passa pel pàl·lid extern. És més ràpida.
o Facilita el flux d’informació entre el tàlem i el còrtex i, a més, estimula el còrtex, ja que causa
que des del tàlem es produeixin descàrregues cap al còrtex. És a dir, quanta més informació
passi del tàlem al còrtex, més actiu estarà aquest còrtex.
o A l‘estimular el còrtex facilita i reforça l‘activitat intencional i rellevant.
o La dopamina estimula la via directa a partir dels receptors D1. Quanta més dopamina
tinguem, més estimulada estarà la via directa i més estimulat estarà el còrtex, per tant les
diferents àrees corticals tindran més acció. La dopamina prové de la substància negra.
• Indirecta: com diu el seu nom, passaran per alguna estructura més. Les fibres s’originen al còrtex,
van a l‘estriat, al pàl·lid extern, al nucli subtalàmic, al pàl·lid intern i , finalment, al tàlem. No hi hauria
una connexió directa entre l’estriat i el pàl·lid intern, sinó que passaria també pel pàl·lid extern i el
nucli subtalàmic. És més lenta.
o Inhibeix el flux d’informació a través del tàlem i, per tant, redueix l’activitat cortical (els
moviments són més lents, la capacitat de reacció és més lenta, etc.).
o És un dels elements que suprimeix l’activació dels músculs antagonistes. Per exemple, si jo
he de fer una flexió del colze hauré de fer sobretot una flexió a nivell del múscul braquial
anterior, el bíceps braquial, etc. Per fer això necessitaré també una relaxació del múscul
antagonista (el tríceps). Aquesta via és la que suprimiria l’activació del tríceps per tal de fer
la flexió del colze.
o La dopamina inhibeix la via indirecta a partir dels receptors D2, per tant, afavoreix l’activació
cortical. La dopamina, doncs, estimula la via directa i inhibeix la indirecta.
En cada moviment es formarà, com ja hem dit, un equilibri entre aquestes dues vies depenent de com
vulguem actuar. Després d’haver dedicat una (1) hora a parlar de connexions i demés, diu que s’està ficant
en terreny prohibit perquè això correspon a fisiologia:).
En definitiva, els nuclis basals mantenen un equilibri entre

la desinhibició talàmica (corresponent a la via directa, per
tal de que es pugui estimular el còrtex) i la inhibició
talàmica (corresponent a la via indirecta).
Al dibuix de l’esquerra veiem els circuit que hi ha entre el

còrtex, els elements de l’estriat, pàl·lid intern i extern, etc.
L’estimulació de determinades zones (mitjançant la via

directa) i l’inhibició d’altres (mitjançant la via indirecta)
permet la selecció d’eferències motores específiques
(seleccionem quin múscul ha d’actuar), suprimint altres
que poden ser competitives (com hem dit, per exemple,
l’activació dels músculs antagonistes).
Ara explicarem amb un esquema i ràpid aquest circuit, simplificat (diapositiva pàgina següent). Tenim una
visió de l’encèfal on podem veure l’àrea somatosensitiva primària (en blanc), l’àrea motora primària (en blau)
i l’àrea premotora (groc). En quant a la realització d’un moviment voluntari:
• En primer lloc es pren consciència o decisió del moviment. Ho tindrem fonamentalment a les àrees
associatives (còrtex prefrontal o còrtex parietal posterior).
84
• Aquesta informació arriba a l’estriat , que té una sèrie de connexions complexes amb el pàl·lid. Un
cop s’ha processat la informació sobre com s’ha d’elaborar aquest moviment, això viatja cap al tàlem
(via pàl·lid) i torna al còrtex cerebral (ara, però, a l’àrea premotora i a la suplementària).
• L’àrea premotora emmagatzema programes motors ja apresos. Des d’aquí s’estimularan diversos
grups neuronals de l’àrea motora primària i, des d’aquí, a través de les vies motores primàries, s’anirà
a estimular el múscul o músculs que corresponguin. Per tant, del tàlem les fibres no arriben a l’àrea
motora primària, sinó que passen primer per la premotora i s’escull quin és el programa de moviment
que s’ha de posar en marxa.
Ara bé, per mantenir això, a més, necessitem que l’estriat rebi bones comunicacions de la substància negra
(dopamina) i que el nucli subtalàmic també controli o moduli el pàl·lid.
Per tal que això funcioni cal que l‘estriat i el pàl·lid estiguin controlats per 2 elements: la substància negra
(per l‘estriat) i el nucli subtalàmic (pel pàl·lid). Si el nucli subtalàmic està lesionat els moviments queden
descoordinats.
4.11. AFECTACIÓ DELS NUCLIS BASALS
L’afectació dels nuclis basals està produïda per la pèrdua del control sobre l’estriat o sobre el pàl·lid (és a dir,
la substància negra i/o el nucli subtalàmic respectivament), o per lesió dels propis nuclis. Originen signes
positius i signes negatius:
• Signes negatius: són accions que el malalt vol realitzar però no pot fer.
o Acinèsia (manca de moviment) i bradicinèsia (moviment lent).
o Ajustaments posturals anòmals: tenen problemes per mantenir la postura erecte.
• Signes positius: accions que el malalt no vol realitzar però que no pot impedir. Són fenòmens
d’alliberament del control.
o Hipertonia muscular (to muscular molt alt).
o Rigidesa: persones que pràcticament no parpellegen i han perdut gairebé tota expressió
facial. De vegades es descriu dient que tenen cara de jugador de pòquer perquè són
inexpressius
o Discinèsies: tremolors de repòs, moviments coreics sobretot de les extremitats (corees,
moviment que recorden a un ball), bal·lisme (intentar llençar una extremitat, hemibal·lisme),
tics de la malaltia de Tourette (tics no només posicionals, també verbals), etc.
85
MALALTIA DE PARKINSON (PARÀLISI AGITANS)
És una malaltia neurodegenerativa que es caracteritza per acinèsia i bradicinèsia

(sense moviment o moviment lent), rigidesa i tremolor de repòs (les persones, quan
caminen, intenten portar alguna cosa a la mà pel tremolor, quan la persona fa una
activitat el tremolor s’atura). Si no fos en repòs seria un tremolor intencional i
l’afectació seria del cerebel.
En fases avançades tenen problemes per fer un buf fonatori adequat (aquest depèn
de la musculatura espiratòria) i poc a poc parlaran més fluix (parla murmurant) i
micrografia (cada vegada escriuen amb una lletra més petita, lletra de pota de
mosca).
Les neurones que degeneren són les de la substància negra del mesencèfal, fent que no arribi suficient
dopamina a l‘estriat. A la imatge de la dreta, a sota tenim un el mesencèfal d’individu amb la substància negra
molt destacable i a sobre el d’un individu amb malaltia de Pàrkinson (pràcticament hi ha molt poques
neurones a aquesta zona, han degenerat).
HEMIBAL·LISME
És un trastorn caracteritzat per moviments violents de les

extremitats d’un costat del cos (és com si llancéssim l’extremitat
superior o la inferior, com si fos una bala). Se li diu així perquè
afecta a una meitat del cos. La causa és una lesió del nucli
subtalàmic.
COREA
És una malaltia que implica una

seqüència de moviments ràpids,
asimètrics i fragmentats, que afecten
a la musculatura distal de les
extremitats (els malalts quan
caminen van movent les extremitats,
els dits, i traient la llengua). Corea vol
dir ball. N’existeixen de dos tipus:
• Corea de Sydenham: és totalment benigne. De vegades passa als infants després d’una infecció
respiratòria per estreptococs. És molt innòcua i desapareix al cap de poc temps.
• Corea de Huntington: degeneració cortical i de l‘estriat, ja que el nucli caudat queda molt reduït. Té
molt mal pronòstic (altes taxes de mortalitat). És genètica i es pot heredar.
86
NA8 (25/02/2021) Dana Dalgamonni
5. SISTEMA LÍMBIC
El sistema límbic és com entrar al costat fosc de l‘encèfal, ja que és el sistema que regeix els nostres impulsos,
desitjos, etc. És un romanent dels animals primitius que actuen principalment per instint. És un sistema
instintiu controlat per altres estructures superiors tot i que no sempre ho està.
S’anomena sistema límbic perquè fa una mena de limbe o marge al voltant de la porció central de l‘encèfal.
Forma part de l‘herència que tenim dels animals més inferiors (que guardem al llarg de l‘evolució).
L’evolució de l‘encèfal va adjuntant noves estructures, no substitueix elements, sinó que conserva totes les
estructures antigues.
Hem assolit gran capacitat amb el còrtex prefrontal. Aquest s’ha format per sobre d’aquesta estructura i és
el que ha de controlar els desitjos i impulsos. Quan no funciona bé es donen conductes alterades.
El sistema límbic s’encarrega de dos tipus d’accions:
• Conductes afectives: emocions, sentiments i impulsos.

• Memòria: la memòria està gestionada per estructures del sistema límbic. Per tant, la memòria és
una funció molt antiga (està situada a la part més antiga de l‘encèfal). Està lligada a les conductes
afectives perquè bona part d’aquestes tenen a veure amb el que hem après i experiències anteriors.
Estem parlant d’un sistema important per tots els metges, ja que el sistema límbic constitueix la base de les
alteracions de la conducta del subjecte. El tractament d’aquestes alteracions, normalment, consisteix en
administrar fàrmacs que potenciïn uns neurotransmissors concrets i inhibeixin uns altres.
5.1. ESTRUCTURES LÍMBIQUES
Definim el sistema límbic com el conjunt d’estructures que reben informació de gairebé totes les estructures
del sistema nerviós central i les processen.
La seva funció fonamental és participar en l’elaboració de conductes complexes i interrelacionades, com són:
• Memòria.
• Aprenentatge.
• Interaccions socials: per què hi ha gent que ens invoca ràbia, gent que ens cau bé, etc. En teoria això
hauria d’estar controlat pel còrtex prefrontal, tot i que no sempre ho aconsegueix.
Per tant, a partir de tota la informació que reben del sistema nerviós central elaboren unes respostes que de
vegades han de ser modulades per exemple pel còrtex prefrontal perquè són conductes molt instintives. Com
som animals racionals hem de controlar els nostres instints.
Diferenciem diverses estructures:
• Còrtex (lòbul) límbic (estructura cortical límbica): hi ha autors que ho assimilen a un lòbul, però no
existeix com a tal, no ho és. És antic, i per tant, al·locortex (menys de 6 capes). Dins d’aquest, hi ha
el paleocòrtex (una mica més antic que el nostre neocòrtex, entre 3-5 capes) i l‘arquicòrtex (menys
de 3).
o Circumvolució del Cíngol: situada per sobre del cos callós.
o Circumvolució subcallosa: prolongació anterior de la circumvolució del Cíngol.
87
o Circumvolució parahipocàmpica: continuació de la circumvolució del cíngol. La
parahipocàmpica forma un ganxo, l‘uncus (engruiximent que va cap a dins).
Aquests 3 components són fàcilment accessibles amb un tall medial.
o Formació hipocàmpica: aquest component no és accessible, cal que obrim la circumvolució
parahipocàmpica per veure’l. És una altra part del còrtex, que queda enterrada dins de la
circumvolució parahipocàmpica.
Aquesta es prolonga amb una línia que va per sobre del cos callós. Aquesta línia és la
indusium grisum, un romanent de l‘antic hipocamp. En humans no és funcional, però
continua estant en el telencèfal. És arquicòrtex.
• Nuclis subcorticals:
o Nuclis del Septe: diversos nuclis septals relacionats amb el septe pel·lúcid. Tenen una funció
més de recompensa, és a dir, s’activen en situacions que notem com a agradables.
o Complex amigdaloide (amígdala): diversos nuclis enterrats a l‘uncus, just per davant de l‘inici
de la formació de l‘hipocamp. Sobretot s’activa en situacions desagradables, que provoquen
ira, nerviosisme, etc. A la imatge inferior és la representada de color blau. Cal recordar que
el nucli accumbens no forma part de les estructures límbiques però col·labora amb elles i per
tant la incloem en aquesta classificació.
El nom de límbic ve de limbe, és a dir, una estructura que envolta com si fos un marge. Per tant, el sistema
límbic està format per unes estructures corticals (del còrtex) que envolten la zona del cos callós.
En aquesta imatge observem la

circumvolució del Cingol de color rosat
situada a sobre del cos callós.
La circumvolució subcallosa és la que

queda situada per sota, a la zona del
bec del cos callós, es a dir, és la
continuació de la circumvolució del
Cingol per la part més rostral.
La circumvolució parahipocàmpica es troba en la part inferior de l’encèfal. A més, aquesta circumvolució

acaba en forma de ganxo que és el Uncus. Enterrat en la circumvolució parahipocàmpica, de color morat,
trobem la formació hipocàmpica i és un element cortical. També s’anomena formació de l’hipocamp.
5.2. CÒRTEX LÍMBIC
Arquicòrtex i paleocòrtex.
La denominació antiga del còrtex límbic era rinencèfal donat que en animals menys desenvolupats l‘olfacte
és un element clau. Per nosaltres és un dels sentits menys desenvolupats.
Elements:
• Circumvolució del Cíngol + circumvolució subcallosa.

• Circumvolució parahipocàmpica
• Uncus (invaginació de la circumvolució parahipocàmpica)
88
Recordem que teníem una estructura de sis capes que anomenàvem neocòrtex (ocupant aproximadament el
90% del nostre còrtex) i el 10% restant era halocòrtex (estructures de menys de sis capes). Al sistema límbic
trobem estructures formades per paleocòrtex, que filogènicament és més antic que el neocòrtex. Consta de
tres a cinc capes i està format per les zones del còrtex límbic (circumvolució del Cíngol i subcallosa,
circumvolució parahipocampica i l’uncus).
A més, trobem l’arquicòrtex que és el més primitiu de tots i és el de la formació hipocàmpica i està en relació
amb la memòria.
5.2.1. CIRCUMVOLUCIÓ DEL CÍNGOL
Presenta connexions recíproques amb les àrees multimodals (còrtex prefrontal, parietal posterior, etc) i amb
la resta d’elements límbics. Forma part del circuit de Papez que està relacionat amb la gestió de les emocions
i la memòria que segueixen unes vies molts similars. Presenta aferències des de nuclis talàmics: nucli talàmic
anterior i nucli lateral dorsal.
Encara que és una sola, des del punt de vista funcional la dividim en dos parts:
• Anterior (CCA): al voltant del genoll del cos callós. Important en els temes de motivació: quan fem
una activitat gratificant hi ha descàrregues per part d’aquesta zona que reforcen aquesta activitat. A
més, aporta el component afectiu als estímuls agradables o desagradables.
Es va actuar sobre les connexions de la circumvolució del cíngol en pacients de càncer terminal (amb
molt dolor i patiment). Se’ls preguntava si tenien dolor i assentien, però ho deien com si fos normal,
sense patir el dolor, sense element afectiu.
• Posterior (CCP): al voltant de reticle o rodet/espleni. Relacionada amb la memòria. Té relació directa
amb l‘hipocamp.
5.2.2. CIRCUMVOLUCIÓ PARAHIPOCÀMPICA
Es veu bé a la cara basal. Limitada, per dins, pel solc parahipocàmpic (medial) i , per fora, pel solc col·lateral
(lateral). Té una important funció olfactiva.
Elements (3):
• Uncus: invaginació de la circumvolució parahipocàmpica. És la porció més anterior.

• Còrtex piriforme (àrea olfactòria primària): per fora de l‘uncus. Aquesta detecta que algunes
molècules químiques han estimulat els receptors olfactoris. Com tota àrea primària únicament diu
que hi ha un estímul, no diu quin. Aquest còrtex està situat a la part més interna de la circumvolució
parahipocàmpica.
• Còrtex entorrinal: per fora del còrtex piriforme. Àrea olfactòria secundària. Identifica què estem
olorant. Rep fibres de l‘àrea olfactòria primària. També rep fibres de totes les àrees associatives
unimodals (àrees sensitives secundàries → auditiva, somatosensorial, gustativa). Amb aquesta
informació veurem que a través d’un feix perforant farà arribar la informació a l’hipocàmp. És, per
tant, la porta d’entrada de la informació que li arriba a l’hipocamp que acumularà o acoblarà els
records produïts.
Això és un record dels elements primaris, ja que els animals primitius es regien per l‘olfacte.
89
El còrtex entorrinal és l‘àrea d’entrada a l’hipocamp. És a dir, a través d’aquest, totes les sensacions que
rebem entren a l‘hipocamp per a ser comparades amb experiències anteriors (la memòria).
5.2.3. FORMACIÓ HIPOCÀMPICA
Conjunt d’estructures situades dins de la circumvolució parahipocàmpica.
En aquesta imatge veiem un tall frontal: a baix veiem la circumvolució

parahipocàmpica i l‘espai que queda per dins és la banya inferior del
ventricle lateral.
Se situa al lòbul temporal, a l‘interior al fons de la circumvolució

parahipocàmpica i antero-medial al terra de la banya inferior del
ventricle lateral.
Per localitzar-ho bé hem de tenir en compte que es troba medial a la banya inferior del ventricle lateral.
Quan l‘encèfal està en

formació i es
desenvolupa es
produeix un plegament
de la capa llisa inicial.
En aquesta part el
plegament es fa en
forma d’invaginació
cap a dins del còrtex
primitiu. Es forma en arrollar-se cap a dins el còrtex primitiu. En formar-se un dels plecs, la cara basal de
l’encèfal queda invaginada sobre si mateixa i forma l’hipocamp com a tal.
La formació de l’hipocamp és el conjunt mentre que l’hipocamp és una porció d’aquesta formació.
L’hipocamp de l’adult és una estructura que queda plegada sobre si mateixa i forma una “essa asseguda” a
l’interior de la circumvolució parahipocàmpica (es troba per sota).
La formació hipocàmpica quan ens estàvem desenvolupant era una estructura bastant extensa que arribava
fins a la posició que ocupa ara el cos callós. Conforme el cos callós es desenvolupa, tiba la formació de
l’hipocamp cap enrere, és a dir, la reclina cap el lòbul temporal. És a dir, passa del centre de l’encèfal cap el
lòbul temporal. Finalment, veiem que la formació de l’hipocamp es troba al lòbul temporal però hi ha unes
restes de teixit (teixit primitiu sense funció a l’hipocamp) que estan situades per sobre del cos callós. Aquest
teixit es coneix com a indus gris. És un romanent de l’hipocamp no funcional que ens indica el camí que fa
l’hipocamp del centre de l’encèfal fins el lòbul temporal.
Components de la formació de l‘hipocamp:
• Subicle: zona de transició entre el còrtex entorrinal (paleocòrtex → 3-5 capes) i l‘hipocamp
(arquicòrtex → menys de 3 capes). És una zona de transició en la que anem perdent capes.
• Hipocamp
• Circumvolució dentada: part més profunda. Situada al llarg de la cara medial de l‘hipocamp.
90
La informació que arriba a l‘hipocamp segueix la
següent via: Còrtex Entorrinal (porta d’entrada on
rebem la informació) → Subicle → Hipocamp (on es
fan els processos de memòria, etc). Sempre com a
punt de referència utilitzem el ventricle lateral.
El còrtex entorrinal rep informació de totes les àrees

d’associació unimodal. D’aquí passa la informació al
subicle i d’aquest cap a l’hipocamp per ser
processada i emmagatzemada.
En la imatge de l’esquerra tenim diferents talls

histològics. L’àrea entorrinal és l’àrea que es
continua amb la circumvolució parahipocàmpica (imatge esquerra superior).
Al subicle podem apreciar que és una àrea de transició després de l’àrea entorrinal i cap a l’hipocamp (imatge
dreta superior).
Finalment a l’hipocamp veiem la circumvolució dentada d’un color més fosc.
5.3. HIPOCAMP
Imaginem que tenim l‘encèfal transparent i veiem l‘estructura situada profundament a la circumvolució
parahipocàmpica. En primer lloc, veiem que continua per sobre del cos callós formant l’induseum griseum.
La forma de l‘hipocamp ens recorda a la cua d’un cavallet de mar. El seu nom prové d’aquí: hippocampus.
L’hipocamp és un cilindre (protuberància allargada) de matèria grisa situat a l‘interior de la circumvolució

parahipocàmpica medialment a la banya inferior del ventricle lateral. L’extrem anterior està engruixit
formant el peu de l’hipocamp (pes hippocampi). Està situat just per darrere de l’amígdala. A més,
posteriorment fa una prolongació posterior més fina anomenada induseum griseum que com ja hem dit
anteriorment deixa de ser funcional. Té uns 8 cm de longitud i la seva composició és arquicòrtex. A l’hipocamp
des del punt de vista funcional també diferenciem un hipocamp anterior i un hipocamp posterior.
Té un paper fonamental en els processos d’aprenentatge i en la memòria declarativa (memòria de fets

recents i de nous coneixements). Aquesta memòria és diferent de la memòria operacional (ex. anar en
bicicleta), ubicada a nivell del cerebel. Els processos d’aprenentatge són molt complexos perquè estan basats
en les sinapsis de les neurones en aquesta zona. Els records que acumulem a l’hipocamp es troben aquí entre
6 mesos i un any i desprès aquesta memòria passarà a altres àrees associatives de manera que l’hipocamp
les pugui recuperar en qualsevol moment.
Imatge: tall parasagital: veiem el cilindre de matèria grisa

envoltada de matèria blanca. Per tant, l’hipocamp també és
còrtex, del tipus arquicòrtex (el més antic). Una ressonància
magnètica es pot potenciar per poder veure bé l‘hipocamp.
Per davant de l’hipocamp trobem un conjunt de substància

grisa que conforma el complex amigdaloide.
91
L’hipocamp es divideix en quatre regions anomenades CA (de Cornu Ammonis), amb una arquitectura cel·lular
i connexions diferents. El CA1 és el primer que ve de la zona de continuació dels subicle. El CA4 és l’últim i ñes
el que es troba en relació amb la circumvolució dentada de l’hipocamp.
HENRY C MOLAISON, EL MALALT HM (L’HOME SENSE MEMÒRIA)
Gràcies a ell s’ha avançat en el tema de la memòria. El seu nom no va ser públic fins la seva mort. Aquest
senyor tenia unes grans crisis epilèptiques amb contraccions tonicoclòniques, es feia mal, hi havia perill de
que es presentessin durant qualsevol activitat quotidiana, etc. No hi havia masses elements farmacològics
per controlar-ho ni tractaments alternatius.
Ell va dir que no podia continuar i que pensava en suïcidar-se. Llavors, els metges li van plantejar ressecar la
part del còrtex que començava a excitar-se en la seva epilèpsia (que consisteix en nuclis neuronals que
s’activen de manera aleatòria). En el seu cas el focus estava al lòbul temporal, a la zona de l‘hipocamp.
Es va dur a terme el procediment i a l‘acabar la intervenció no semblava presentar problemes de memòria.

Els següents dies no era capaç de recordar qui era el seu metge, i va resultar que no podia acumular nous
records.
Es va descobrir que el que fa l‘hipocamp és acumular nous records, que es potencien a mesura que es
reforcen les sinapsis entre els elements. Si no hi havia hipocamp, no podia formar-se el record.
Sí que recordava records anteriors a l‘operació, ja que quan un record queda consolidat la sinapsis migra al
còrtex i no és necessari l‘hipocamp. Per tant, aquest senyor tenia una amnèsia anterògrada, era incapaç
d’assolir nous records.
En un accident de moto, per exemple, per contusió cerebral es perd la memòria de fets anteriors, hi ha una
amnèsia retrògrada. No poden recuperar records (que es troben al còrtex) però en poden acoblar de nous a
través de l‘hipocamp.
Quan volem consolidar un record, no hi ha prou amb què el tinguem present una vegada. Cal reconsolidar-ho
diverses vegades. Cal reforçar les sinapsis perquè el record vagi a l‘hipocamp. A més a més, requereix certes
hores de son, ja que és quan l‘hipocamp treballa i consolida la memòria.
L’hipocamp com a porta d’entrada té el còrtex entorrinal, i com a porta de sortida veiem que té una franja
de substància blanca anomenada alveus. Està formada per una sèrie d’axons que entren i sobretot surten de
l‘hipocamp i es van a distribuir per diverses vies.
Capa de l‘hipocamp que voreja la paret del ventricle lateral. Està formada per una capa d’axons procedents
del subicle i de l’hipocamp o amb destinació a ells.
Sobretot van a parar on es produeix un reconeixement i resposta, a les àrees multimodals, per poder
comunicar a les àrees si hem tingut l‘experiència anteriorment, si era positiva, negativa...
L’alveus es continua amb la fímbria de l’hipocamp (una altra estructura plena d’axons), que es
transforma/continua en la columna (o pilars) posterior del fòrnix. La sortida de l‘hipocamp, doncs, passarà
per aquests tres elements: alveus, fímbria i fòrnix.
L’hipocamp presenta la seva sortida d’axons situada al voltat de la banya lateral. Concretament és el que
s’anomena alveus. Veiem un conjunt d’axons blancs que provenen del subicle i de l’hipocamp i que sortirien
de l’hipocamp o bé que arriben a aquest. És, per tant, una via bidireccional. L’alveus es continua amb una
92
banda plana, la fímbria. Cada fímbria de cada costat formarà part del fòrnix i constitueix la capa plana de la
sortida. Ambdues fímbries es transformaran en la columna posterior del fòrnix.
5.3.1. FÒRNIX
És un conjunt de substància blanca en forma de “c” bilateral i està

format per fibres que uneixen l‘hipocamp amb els tubercles
mamil·lars de l’hipotàlem.
En aquesta imatge podem observar l’hipocamp amb la seva

circumvolució dentada avall, la fímbria que és la làmina plana i
que es converteix en els pilars posteriors del fòrnix. El fòrnix o
quatre pilar, presenta dos pilars posteriors i dos pilars anterior.
Per tant, cada fímbria de cada costat es relaciona amb un pilar
posterior corresponent.
Els pilars posteriors s’uneixen formant el cos del fòrnix que

presenta una concavitat inferior. Al cos del fòrnix trobem fibres procedents de l’hipocamp que creuen la línia
mitjana formant la comissura hipocàmpica, del fòrnix o Saltori.
Després, el cos del fòrnix es torna a dividir formant els dos pilars anteriors que s’encorben cap avall quedant
situats al costat del forat interventricular de Monro que comunica els dos ventricles laterals amb el tercer
ventricle. Finalment, acabaran als tubercles mamil·lars de l’hipotàlem.
En resum, partim de l’hipocamp on les fibres de

l’alveus formen les fímbries. Aquestes es
converteixen en els pilars posteriors del fòrnix
que s’uneixen per formar el cos del fòrnix. En
aquest trobem la comissura del fòrnix. El cos es
torna a dividir en dos pilars anteriors que
s’encorben cap avall i entre aquests trobem la
comunicació entre els ventricles laterals i el
tercer ventricle i acaben al tubercle mamil·lar.
Tanmateix, algunes de les fibres, però, no acaben als tubercles mamil·lars sinó que hi van cap endavant i van
a parar al nuclis del septe. És el que s’anomena feix (fòrnix) precomissural.
Les fibres eferents de l‘hipocamp formen la fímbria, que es continua amb el pilar o columna posterior del
fòrnix.
La via de sortida de l‘hipocamp es realitza a través d’un conjunt d’estructures que anomenem alveus. Aquest
és un conjunt de substància blanca, formada pels axons que surten de l’hipocamp, que està tocant al ventricle
lateral. L’alveus es continua amb una estructura aplanada anomenada fímbria. La fímbria després es
converteix en els pilars posteriors del fòrnix. La via de alveus → fímbria → pilars posteriors del fòrnix
constitueix la principal via de sortida de l‘hipocamp, mentre que la principal via d’entrada està formada pel
còrtex entorrinal. Aquesta no és una via exclusivament de sortida, sinó que hi ha fibres que retornen a
l‘hipocamp, tot i que són menys importants.
93
Tenim dos hipocamps, i per tant tenim dos fòrnixs, un a cada banda. El fòrnix també es coneix amb el nom
de la volta dels 4 pilars, ja que presenta dos pilars posteriors i dos pilars anteriors. També forma la volta o
sostre del 3r ventricle.
Els dos pilars posteriors s’uneixen a la línia mitjana i constitueixen el cos del fòrnix. Aquí hi ha unes fibres
comissurals que uneixen els dos hipocamps tot formant la comissura de l’hipocamp/fòrnix, també
anomenada salteri (rep aquest nom perquè té una forma semblant a la d’aquesta arpa). Això permet la
comunicació dels dos hipocamps.
A la part més anterior, el cos del fòrnix s’encorba cap endavant i forma els pilars anteriors. Aquests pilars
delimiten l‘orifici de Monro o orifici i nterventricular, que comunica 3 ventricles: els dos ventricles laterals
(telencèfal, superior) amb el tercer ventricle (diencèfal, i nferior).
Després dels pilars anteriors, les fibres es dirigeixen a l‘hipotàlem, concretament als nuclis o tubercles
mamil·lars de l’hipotàlem. Així doncs, la informació que surt de l’hipocamp arriba a l’hipotàlem, la zona del
nostre encèfal que controla el SNA.
No obstant, no totes les fibres es dirigeixen als tubercles mamil·lars, sinó que un petit feix es dirigeix
anteriorment cap als nuclis del septe. Aquestes fibres reben el nom de fòrnix precomissural.
Entre el fòrnix i el cos callós hi ha el septe lúcid/pel·lúcid. El cos del fòrnix està unit a la cara inferior del cos
callós, pel septe pel·lúcid. El septe pel·lúcid forma la paret medial dels dos ventricles laterals. Per sota el
diencèfal hi ha la cavitat del 3r ventricle, una cavitat molt estreta. Per tant, entre el 3r ventricle i els ventricles
laterals es troba el foramen interventricular o de Monro.
Cos Callós
Septe pel·lúcid
Fornix
A la imatge superior podem observar el cos callós, el

septe pel·lúcid i la banda de substància blanca que
s’encorba cap endavant formant el fòrnix i que anirà a
buscar els tubercles mamil·lars.
A la imatge superior dreta veiem una visió frontal on

podem veure l’hipocamp, l’alveus, la fímbria i els pilars
posteriors del fòrnix.
A la imatge inferior veiem que entre el cos callós i el fòrnix hi ha el septe pel·lúcid. En aquesta imatge el septe
pel·lúcid s’ha girat cap endavant.
94
La imatge de l’esquerra és una imatge del tercer ventricle. Podem observar el cos callós, el septe pel·lúcid i
el fòrnix que és la banda de substància blanca. El fòrnix, com ja hem dit, queda a cada costat del forat de
Monro. Si ens fixem en la imatge, en acabar el fòrnix hi ha un espai que és el forat de Monro com a tal i que
comunica els dos ventricles laterals amb el tercer.
La imatge de la dreta és un tall transversal on podem observar l’alveus de l’hipocamp a la part inferior, a
continuació la fímbria i finalment les columnes posteriors del fòrnix.
5.3.2. CONNEXIONS DE L‘HIPOCAMP
Aferències: provenen de 4 elements. L’hipocamp presenta diverses connexions que poden ser tant aferències
com eferències:
• La principal via d’entrada està constituïda pel còrtex entorrinal, concretament l‘homolateral (aquest
rep aferències de totes les àrees sensitives secundàries: visual, auditiva, gustativa, somatosensitiva,
etc. i, per tant, rep informació de tots els inputs que estem rebent). Des d’aquest còrtex es forma el
tracte perforant, un tracte que perfora la formació hipocàmpica i es dirigeix a l‘hipocamp per
transmetre-li la informació, que és homolateral (del mateix costat).
• Fibres entorrinals i hipocàmpiques contralaterals a través de la comissura del fornix.
• Nuclis del septe a través del fòrnix precomissural.
• Circumvolució del cíngol a través del cíngol, que és una fibra d’associació. Aquesta via forma part
del circuit de la memòria.
Pel que fa a les aferències, aquestes fonamentalment són el còrtex entorrinal que a través d’un tracte
perforant baixa a la superfície de la circumvolució parahipocàmpica i aquestes fibres perforen i van a parar a
l’hipocamp.
Les fibres entorrinals i hipocàmpiques contralaterals és la comissura de l’hipocamp i és on es produeix

l’intercanvi de la informació que ve de l’hipocamp dret i va a l’hipocamp esquerre. A més, travessa la
comissura del fòrnix.
Les connexions als nuclis del septe es fan a través del fòrnix que és una via recíproca. Les fibres van cap a
l’hipotàlem i nuclis septals i al reves, fibres que surten d’aquests llocs van a parar al septe.
A més, de la circumvolució del cíngol a través del cíngol la informació anirà a parar a l’hipocamp. El cíngol és
una de les fibres d’associació llarga. Per tant, la informació que arribarà a la circumvolució del cíngo tornarà
a l0hipocamp.
95
Eferències:
• A través de l‘alveus, la fímbria i el fòrnix van a parar als tubercles mamil·lars i nuclis del septe. Des
dels tubercles mamil·lars s’envien fibres a través del feix mamil·lotalàmic als nuclis talàmics
anteriors, una estructura de significat límbic. El tàlem és una porta d’entrada al còrtex, per tant la
informació arriba al còrtex i així en som conscients.
• Amígdala, que és la part del sistema límbic que provoca les reaccions d’agressivitat, ira, etc. Per tant
davant d’una situació desagradable s’estimula l‘amígdala i posem en marxa un conjunt de
mecanismes de rebuig o atac.
Pel que fa a les eferències es fan via alveus-fímbria-fòrnix i van a parar als tubercles mamil·lars de l’hipotàlem
i una petita part als nuclis del septe. A més, els tubercles mamil·lars de l’hipotàlem continuen la comunicació
de l’hipocamp cap a d’altres elements, concretament cap a nuclis talàmics anteriors (que tenen significat
límbic) a través del feix anomenat feix mamil·lotalàmic.
Finalment, l’hipocamp té comunicació directa amb l’amígdala que se situa davant seu i és una estructura
límbica. Hi haurà una eferència de l’hipocamp cap a l’amígdala.
Com a conclusió podem dir que l’hipotàlem rep informació de totes les àrees sensitives a través del tracte
perforant, també rep informació del sistema límbic.
La major apart d’aquests elements constitueixen el circuit de Papez.
5.3.3. CIRCUIT DE LA MEMÒRIA O CIRCUIT DE PAPEZ (MODIFICAT)
El conjunt de totes les connexions s’anomena circuit de la memòria. Aquest circuit va ser definit fa molts anys
per un i nvestigador anomenat Papez (1922), però amb el temps s’ha anat modificant. Per Papez aquest era
el circuit de l’emoció però amb el pas del temps s’ha vist que aquest circuit és també aplicable a la memòria.
El circuit de Papez és el següent:
1. Arriba la informació a l‘hipocamp.

2. La informació surt de l‘hipocamp via alveus → fímbria → pilar posterior del fòrnix → cos del fòrnix
→ pilar anterior del fòrnix per arribar finalment als tubercles mamil·lars, a l’hipotàlem.
3. Les neurones dels tubercles mamil·lars transmeten la informació cap als nuclis talàmics anteriors
mitjançant un conjunt de fibres anomenat feix mamil·lotalàmic. Aquesta és una estructura límbica.
4. Al tàlem, les neurones que hi arriben fan sinapsi amb una altra neurona talàmica que va a parar a la
part posterior de la circumvolució del cíngol mitjançant el feix talàmocortical. Aquesta també és
una estructura límbica.
5. Existeixen connexions recíproques entre la circumvolució del cíngol i el còrtex prefrontal. Així doncs,
els elements que tenim a la memòria que ens serveixen per comparar amb dades anteriors acaben
arribant al còrtex prefrontal, que s’encarrega de decidir la conducta del subjecte. Per tant amb
aquesta i nformació que rep decideix la conducta que cal adoptar.
6. La informació del còrtex prefrontal torna a la circumvolució del cíngol. A partir d’aquí viatja pel cíngol,
les fibres d’associació inferiors a la circumvolució del cíngol, i que contacta amb: el lòbul frontal, el
lòbul temporal, l‘hipocamp i l‘amígdala. Aquests elements reforcen el record d’aquesta situació.
El circuit de Papez comença a la formació de l’hipocamp a travé de l’hipocamp, la sortida l’alveus, la fímbria
i el fòrnix es comunica amb els tubercles mamil·lars de l’hipotàlem. Aquests tubercles es comuniquen amb
96
els nuclis talàmics anteriors a través del feix
mamil·lotalàmic. Els nuclis talàmics anteriors estan
connectats alhora amb la circumvolució del Cíngol
a través de connexions talamo-corticals. La
circumvolució del Cíngol està connectada per via
recíproca amb el còrtex prefrontal. Després d’això,
a través del Cíngol (fibra d’associació) i des del
còrtex prefrontal tornarà de nou cap a l’hipocamp.
És un mecanisme de control, de modulació.
5.4. AMÍGDALA O COMPLEX AMIGDALOIDE
El complex amigdaloide és un conjunt de nuclis situats a l‘interior de l‘uncus de la circumvolució

parahipocàmpica, al lòbul temporal. Està situada per davant de l‘hipocamp, de l‘extrem anterior de la banya
inferior (temporal) del ventricle lateral i de la cua del nucli caudat. Cal recordar que la banya inferior del
ventricle lateral coincideix amb el recorregut de la cua del nucli caudat.
L’amígdala s’encarrega, fonamentalment, de tenyir emocionalment totes les experiències que anem vivint
(agradables o desagradables). Tanmateix, té un paper fonamental en les experiències desagradables: en
l’establiment de la por i en els estats de fòbia o ansietat. La gen amb una fòbia irracional als gossos o als
coloms probablement és perquè han tingut una experiència desagradable als primers anys de vida en els
quals l’amígdala no estava ben bé estructurada i els ha pogut quedar aquesta fòbia. A nosaltres potser ens
sembla irracional però per ells és una fòbia molt important.
Està formada per tres nuclis:
• Nucli Corticomedial: és intern. Està relacionat amb funcions olfactòries (en els animals és molt
important, no tant en el nostre cas) i amb el SNA (quan tenim una sensació desagradable activem
una sèrie de mecanismes mitjançant el SNA per fer-li front). Per exemple, quan notem una olor
desagradables, aquesta es relaciona i es processa com una sensació de perill per l’amígdala.
• Nucli Basolateral: és el més gran. Està relacionat amb processos conscients dels lòbuls frontal i
temporal. És per on arriben les principals aferències. La principal funció és afegir significat emocional
a la informació que rebem, funció compartida amb la circumvolució del cíngol. És a dir, afegeix
significat emocional a les senyals d’estímuls sensitius somàtics o viscerals.
o Si afegeix un significat agradable, la informació passa als nuclis del septe i accumbens i hi ha
una alliberació de dopamina per reforçar la conducta.
o Si afegeix un significat desagradable, l‘amígdala s’estimula i a través de connexions amb el
SNA es provoca una reacció defensiva.
• Nucli Central: situat més superiorment. Una vegada tinguem el significat emocional, controla
l’expressió de les respostes emocionals, per tant controla la conducta emocional del subjecte.
S’ha intentat fer extirpació d’amígdala en individus molt violents (violència psicòtica). En animals ha
funcionat. En humans el resultat no és tan bo perquè el còrtex prefrontal també actua. Moltes de les
situacions d’ira no només estan mediades per l‘amígdala, sinó també pel còrtex prefrontal.
97
En aquesta imatge veiem de color verd clar el ventricle lateral i la banya inferiors i
just per davant en un color vermellós trobem el complex amigdaloide.
5.4.1. CONNEXIONS DE L‘AMÍGDALA
Són moltes, ja que l‘amígdala dona resposta a moltes de les nostres vivències.
Aferències: (9)
• Àrees sensitives: si hem de respondre a un input, hem de rebre informació de les àrees sensitives.
Per tant, les àrees sensitives no només porten informació a l‘hipocamp, sinó també a l‘amígdala.
• Hipocamp: estan relacionats físicament i funcionalment, ja que cal recordar experiències anteriors.
• Ínsula: té una porció que regula el SNA.
• Circumvolució del cíngol: és una estructura límbica, i totes les estructures límbiques estan
interconnectades. Forma part del circuit de Papez i de les connexions de l‘hipocamp.
• Còrtex prefrontal i àrees d’associació: han de modular la conducta del subjecte, i per tant cal que
controlin el sistema límbic. Per exemple, si l‘amígdala ens diu que ataquem a algú, el còrtex prefrontal
ens frenarà perquè no ens podem governar per respostes instintives.
• Nuclis del septe: representen la cara inversa de l‘amígdala, és a dir, tenyeixen les situacions de
sensació agradable.
• Hipotàlem.
• Nuclis del tronc encefàlic.
• PAG (substància grisa periaqüeductal): és un nucli que es localitza al voltant de l’aqüeducte del
mesencèfal.
L’amígdala presenta arribada d’informació en forma d’aferències de moltes àrees diferents (àrees sensitives,
ínsula, còrtex prefrontal i àrees d’associació, circumvolució del Cíngol, hipocamp, hipotàlem, nuclis del septe,
tronc encefàlic PAG...). Aquestes aferències exceptuant les àrees sensitives i el còrtex prefrontal, la resta
estan molt relacionades amb el sistema límbic i d’altra banda l’hipotàlem i els nuclis del septe estan molt
interrelacionats així com diversos nuclis de tronc encefàlic com la PAG (substància grisa periaqüeductal).
Eferències: es produeixen per dues vies de sortida
• Estria terminal: conjunt de fibres que surt de l‘amígdala i que segueix el recorregut del nucli caudat.
Per tant, forma una ferradura. Està en relació amb l‘estriat. A través de l‘estria terminal, l‘amígdala
té connexions amb:
• Estriat.
• Hipotàlem. Al final, quan dona tota la volta.
• Nuclis del septe.
• Via amigdalòfuga ventral: surt de l‘amígdala i es dirigeix en direcció inferior. Vies de sortida:
• Hipotàlem.
• Nuclis del septe.
• Nuclis medials del tàlem.
98
• Nucli accumbens.
• Còrtex. Ho fa amb una projecció difusa, és a dir, amb un ventall de fibres que arriben a totes les
projeccions del còrtex.
• Formació hipocàmpica.
Les eferències s’originen però dos vies importants que són l’estria terminal (conjunt de substància blanca que
surt de l’amígdala i voreja el nucli caudat i es relaciona amb l’estricat, l’hipotàlem i el nucli del septe) i la via
amigdalòfuga ventral que és la més important (se’n va cap avall i surt de l’amígdala fina a l’hipotàlem, els
nuclis dels septe, els nuclis medials del tàlem, el còrtex – projecció difusa, no va a un nucli determinat –, el
nucli accumbens i la formació hipocàmpica).
L’estria terminal surt de la zona del nucli central de l’amígdala (el que possa en funcionament tota una sèrie
de respostes), segueix la curvatura que segueix el nucli caudat i mentre l’acompanyaestableix relacions amb
l’estriat fins que va a parar als nuclis septals (color verd) i l’hiporàlem.
La via amigdalòfuga central és molt més complicada. Podem veure que els elements d’aquesta se’n van
ventralment, cap endavant i surt fonamentalment del nucli central i basolateral de l’amígdala fins que va a
parar a estructures relacionades amb el sistema límbic (nuclis medials del tàlem, formació hipocàmpica, nucli
accumbens) i després una comunicació més difusa a traves del còrtex. A més, arribarà al còrtex límbic i als
nuclis septals. Per tant, és una comunicació bàsicament amb els elements del sistema límbic.
Exemple:
Anem pel camp i veiem una serp. A través de

l‘àrea visual rebem aquesta informació, que
va ràpidament a l‘amígdala. A partir d’aquí,
l‘amígdala cataloga l‘estímul com a negatiu, i
a través de les connexions amb l‘hipotàlem
posa en marxa un seguit de mecanismes del
SNA per fer front a l’amenaça (estimulació del
sistema simpàtic).
A continuació, al còrtex prefrontal se li presenta un dilema: córrer o fugir. Decidim fugir tranquil·lament
mitjançant una estimulació del sistema nerviós simpàtic. El còrtex prefrontal, en individus sans, modula
l‘activitat de l‘amígdala.
99
5.5. NUCLIS DEL SEPTE
Són grups cel·lulars difuminats situats a la zona del septe pel·lúcid, per sota de la porció rostral del cos callós
i medial al nucli Accumbens.
En el tall histològic transversal podem veure substància blanca (de

color fosc), els dos ventricles laterals, la càpsula interna (substància
blanca), el nucli caudat, el nucli putamen, el pàl·lid, i nucli
accumbens.
Podem veure que els nuclis senyalats amb la fletxa estan en relació
amb el septe pel·lúcid i són medials al nucli accumbens (recordem
que es troba a la fusió del nucli caudat i el putament).
En aquesta zona del septe tenim els elements que formen els nuclis del septe, que es veuen d’un color més
clar (són substància grisa).
Situació:
Estan situats per sota del cos callós i medialment al nucli accumbens. Recordem que el nucli accumbens es
troba a la unió del caudat i el putamen.
Són estructures que relacionem amb conductes de recompensa. D’altra banda, l‘amígdala caracteritza les
situacions negatives per les que passem.
Per fer això ha de rebre aferències de:
• Formació hipocàmpica (fòrnix): recordar que el fòrnix, que porta fibres que venen de la formació
hipocàmpica, va a parar als tubercles mamil·lars de l‘hipotàlem i a través del fòrnix pre-comissural
també envia a aquests nuclis del septe.
• Amígdala (està relacionada amb el sentiment o expressió contrària por...)
• L’ hipotàlem informa si s’ha activat o no el SNA (branques simpàtica o parasimpàtica).
• Nucli Accumbens (relacionat també amb la recompensa)
La conducta de recompensa és reforçada per una secreció de dopamina que ens fa pujar l‘ànim, un augment
de l‘humor des del punt de vista de caràcter. L’ànim pot estar molt alt (subjecte maníac) o molt baix (subjecte
depressiu). La situació de normalitat és un equilibri i barreja. El que genera això és el nucli del septe.
Al generar una situació d’alegria i eufòria es reforcen les conductes addictives. Totes les addiccions que
podem tenir estan mediades per aquest elements i reforçades per aquest circuit d’alliberació de dopamina.
Per tant, totes les addiccions físiques o químiques provenen de les mateixes estructures que ens provoquen
satisfacció.
Les eferències són molt importants:
• Hipotàlem.
• Nuclis mesencefàlics: alguns d’aquests es relacionen amb la formació de l‘eufòria davant
determinades situacions.
• Estria medul·lar del tàlem: està situada a la cara interna o medial del tàlem. A la imatge es veu una
estructura amb forma d’ou, que és el tàlem. El tall passa pel 3r ventricle, on tenim els dos diencèfals
encarats. Veiem per tant, la cara medial del tàlem. Al llarg d’aquest s’observa l’estria medul·lar del
100
tàlem. Aquesta connecta els nuclis del septe amb uns nuclis medials del tàlem i amb els nuclis
anomenats habènula o nuclis habenulars. La seva missió fonamental és modular la presència de
neurotransmissors a determinades àrees cerebrals (per exemple, al sistema límbic) del sistema
nerviós central. És a dir, detecten si el nivell de serotonina, dopamina, noradrenalina és òptim i actua
per remeiar-ho si no ho és.
Si hi ha falta de dopamina, les neurones dopaminèrgiques actuaran per augmentar-la. Si hi ha un excés

de noradrenalina, a través de les connexions amb el tronc encefàlic es disminueix la producció d’aquesta,
perquè un excés ens podria portar cap a la fase maníaca de la conducta. Si detecta falta de serotonina
actua sobre les neurones serotoninèrgiques per produir-ne més i evitar que puguem caure en una fase
depressiva.
Evidentment, totes les drogues actuen sobre l‘habènula i i mpedeixen la modulació dels
neurotransmissors. Per això poden aparèixer quadres psicòtics per falta o excés de NT concrets.
Per tant, els nuclis del septe tenen relació (connecten) amb l‘estria medul·lar del tàlem que alhora els
connecta amb l‘habènula i els nuclis medials del tàlem (que estan a la cara medial).
És una estructura molt important per l‘estat d’ànim. Moltes afectacions psíquiques són degudes a una
alteració d’aquests neurotransmissors.
“La persistència de la memòria” és un quadre de Dalí que ens demostra que la memòria no és immutable.
Quan guardem un record i el recuperem al cap d’uns anys obtenim el que vam viure amb una reinterpretació
dels esdeveniments posteriors. Per això és difícil que un malalt expliqui la història clínica, ja que pot variar
amb el transcurs del temps.
AMÍGDALA N. ACCUMBENS I Ns. SEPTALS

Funció predominant Centre d’aversió (es posa en marxa en Centre de gratificació
situacions que per record o
experiències ens dóna una mala
impressió o aversió)
Estimulació Por Satisfacció, plaer (si per exemple estem
fent un examen de conduir i
l’examinador ens diu que ho hem fet
molt bé s’activa una sensació mitjançant
els nuclis septals alliberant dopamina)
Lesió Placidesa, hiperfàgia, hipersexualitat Addicció, conducta compulsiva (es pensa
que l’addicció es deu a un mal
funcionament d’aquest nuclis que
s’autoestimulen cada vegada que
l’individu fa una conducta d’addicció)
NTM predominant Glutamat Dopamina
Tret de Fitzgerald. (2017) Neuroanatomia clínica i neurociència. 7ª ED. Elsevier
Per tant, en qualsevol situació, hi ha d’haver un equilibri entre l’amígdala i els nuclis accumbes i septals. En
funció de la impressió d’una conducta nostra predominarà l’aversió o la gratificació. A més això ja està
establert gràcies als mecanismes de la memòria.
101
TEMA 3: DIENCÈFAL
Bibliografia complementària: capítol 12 Snell (pàgs 363-368, els temes dels problemes clínics són optatius
però recomanables), capítols 5, 6 i 7 Haines (talls anatòmics de l’encèfal i talls RM) i capítol 27 Fitzgerald
(pàgs 259-264, nuclis i radiacions del tàlem).
El diencèfal se situa enterrat per sota dels hemisferis cerebrals, per sota del telencèfal. Per veure’l bé hem
de fer un tall sagital.
És el principal centre de processament de la informació que arriba al còrtex procedent de diverses modalitats
sensitives i de centres subcorticals. És un filtre, de manera que no totes les informacions que provenen dels
òrgans dels sentits van immediatament al còrtex, sinó que passen pel tàlem, són filtrades i si són rellevants
van al còrtex. Cal tenir en compte que únicament l’olfacció és l’únic sentit que no passa pel tàlem abans
d’arribar al còrtex sinó que hi arriba directament.
És una funció del tàlem com a tal, la funció de filtre. Deixa passar només la informació rellevant i que no pot
saturar el còrtex.
Està dividit en dues meitats simètriques, separades pel tercer ventricle. Hi ha un diencèfal dret i un esquerre.
En el tall frontal veiem:
• Ventricles laterals.
• Tercer ventricle.
• Pilars anteriors del fòrnix.
Recordar que els pilars anteriors del fòrnix delimiten l‘orifici interventricular o de Monro.
• A cada banda del 3r ventricle tenim elements del diencèfal com el tàlem i per sota l‘hipotàlem. Els
dos diencèfals estan encarats pel 3r ventricle.
Es troba envoltat pels hemisferis cerebrals.
Algunes estructures són visibles des de la cara inferior:
• Quiasma òptic: creuament dels dos nervis òptics. Es creuen parcialment i es forma una decussació.
• Tuber cinereum i infundíbul: veiem la tuberositat grisa, acompanyada de l‘infundíbul, del qual penja
la glàndula hipòfisi (queda situada dins de la sella turca i no es veu a la imatge i té una relació
important amb l’hipotàlem).
• Cossos mamil·lars de l’hipotàlem. Recordar que és on va a parar el fòrnix.
103
Imatge d’un encèfal complet. A la part més inferior hi ha la zona del quiasma òptic. Per darrere hi ha el tuber
cinereum amb l’infundíbul i la hipòfisi (de la mida d’un pèsol). Més endarrere hi ha un dels cossos mamil·lars.
– Substància
perforada posterior
Per darrere dels cossos mamil·lars i entre ells i el tronc encefàlic trobem la substància perforada posterior
(recordem que l’anterior era entre les dues estries olfactòries i era pel pas de les venes).
La glàndula hipòfisi és la principal glàndula del sistema endocrí, que regula totes les altres. Tot i que
tradicionalment es diu que el cos està regulat pels sistemes nerviós i endocrí, això no és del tot cert, ja que
la glàndula hipòfisi està sota el control del sistema nerviós, concretament sota el control de l‘hipotàlem.
Per això moltes malalties neurològiques s’acompanyen de trastorns hormonals.
Porcions del diencèfal
El diencèfal està format per 4 porcions:
• Tàlem: immediatament per sota del cos callós veiem una

estructura amb forma d’ou. És la porció més grossa (=
tàlem dorsal).
• Hipotàlem: per sota i una mica per davant del tàlem
trobem aquesta estructura que té forma d’embut.
o Glàndula hipòfisi: penja de l‘hipotàlem.
• Epitàlem: sota el rodet del cos callós. Hi trobem:
o Nucli i comissura habenulars o habènula. A
l‘estria medul·lar del tàlem.
o Glàndula pineal o epífisi: glàndula endocrina.
Controla ritmes els circadians (per exemple, cicle
de son-vigília).
• Subtàlem: es troba entre l‘epitàlem i l‘hipotàlem (=tàlem
ventral).
o Nucli subtalàmic de Luys
o Substància innominada: forma part del pàl·lid
ventral.
o Camps de Forel (és per on passen les eferències
del pàl·lid intern per anar al tàl·lem)
104
1. TÀLEM
La paraula tàlem vol dir “llit” i “lloc de reunió”. Nosaltres ho utilitzem com a lloc de reunió de totes les
aferències. Són dues masses de substància grisa, de forma ovoide, situades a cada costat del tercer ventricle.
La imatge de la dreta en marca el tàlem i el tronc encefàlic. S’ha extirpat el telencèfal. La imatge de l’esquerra
és un tall sagital on podem observar de blau clar el tàlem i de blau fosc l’hipotàlem. El tàlem està format per
diversos nuclis, cada un amb una funció diferent.
La majoria d’elements que arriben al tàlem fan una estació de relleu, una sinapsi nova amb una neurona
talàmica, i un processament per als sistemes sensitius. Aquesta neurona talàmica portarà la informació o no
al còrtex, depenent de si ha estat filtrada. A més, fa una integració sensoriomotora mitjançant la percepció
conscient de les sensacions com a guia del sistema motor.
Contínuament rebem el so típic dels llums fluorescents pels elements auditius, però el tàlem ho considera no
rellevant, per no saturar el còrtex. Així doncs, som capaços d’ignorar el soroll
Per tant, la informació que va al còrtex és una neurona del tàlem.
La funció principal és el control de l’arribada d’informació al còrtex cerebral.
Superfícies:
• Superfície superior: terra dels ventricles laterals i està coberta pel fòrnix, el qual forma una curvatura
per passar per sobre el tàlem.
• Superfície inferior: rep les connexions de les vies aferents somàtiques i dels nuclis basals. Es continua
amb el subtàlem i el mesencèfal.
105
A la imatge del mig podem veure un tall coronal on el t`alem està pintat. Per sobre hi ha el terra dels ventricles
laterals. Les estrelles vermelles representen la càpsula interna.
Cares:
• Laterals: càpsula interna i a la part anterior, el cap del nucli caudat.

• Medials: encarades al 3er ventricle. En un important percentatge de la població els dos tàlems estan
units per un pont de substància gris que rep el nom de adhesió intertalàmica o massa intermèdia.
Quan existeix veurem que en aquesta massa s’hi situen uns nuclis específics.
També hi trobem l’estria medul·lar del tàlem, que uneix els nuclis del septe amb l‘habènula.
Entre l’hipotàlem i el tàlem trobem un solc anomenat solc hipotalàmic.
A l‘extrem posterior del tàlem està engruixida annomenant-se pulvinar, que fa una protrusió.
Les fletxes grogues representen el nucli caudat i

podem veure que el tàlem a la seva cara lateral
presenta també el cap del nucli caudat a part de
la càpsula interna.
Imatge del 3r ventricle: a la part

superior veiem el cos callós, fòrnix,
s’intueix l‘orifici que comunica els
ventricles (limitat pels pilars anteriors
de fòrnix), el tàlem (que l‘hem tallat).
Al mig hi ha la massa intermèdia
(adhesió intertalàmica) que
majoritàriament uneix els dos tàlems
tallada per la meitat. Per darrere hi ha
la zona de l’epitàlem amb la glàndula
epífisi en forma d’embut. El cos
hipotalàmic separa el tàlem de
l’hipotàlem.
A la imatge del mig veiem a la cara

interna del tàlem una arcada de de
106
substància blanca marcada amb una fletxa groga que correspon a l’estria medul·lar del tàlem que connecta
amb els nuclis habenulars. A la part posterior d’aquesta hi ha un engruiximent que és el pulvinar.
1.1. MORFOLOGIA
Ho veiem de manera lateral, com si ens trobéssim a la càpsula interna. Té forma oval. La superfície superior
es caracteritza per tenir una làmina de substància blanca anomenada làmina medul·lar interna. No confondre
amb estria medul·lar del tàlem.
La làmina medul·lar interna és el conjunt de fibres que comunica el còrtex i tàlem en els dos sentits,
ascendents i descendents (nervis intralaminars). A l‘interior d’aquesta làmina medul·lar interna hi ha els
nuclis intralaminars. Al voltant del tàlem tenim una altre conjunt de substància blanca que anomenem làmina
medul·lar externa.
L’existència d’aquestes fibres serveix per dividir el tàlem en:
• Grup anterior: entre les branques de la Y.

• Grup medial: en relació amb el 3r ventricle.
• Grup lateral: relació amb la càpsula interna.
A la part més externa tenim dues estructures que són els cossos geniculats (nuclis de relleu de les vies
òptiques i auditives). En algun llibre se’l coneix com a metatàlem, tot i que és una terminologia antiga i no
s’utilitza.
107
1.2. CLASSIFICACIÓ DELS NUCLIS TALÀMICS
• Grup anterior: molt lligat amb el sistema límbic, també se’l coneix com a tàlem límbic. Recordem
que al circuit de Papez les neurones feien sinapsi amb el grup talàmic anterior (de color verd)
• Grup medial: encarat en el 3r ventricle. Format per diversos nuclis, entre els quals es troba el nucli
medial dorsal (presenta connexions amb el còrtex prefrontal). N’hi ha més però no els explicarem
(de color groc).
• Grup lateral: es divideixen en:
o Filera ventral (inferior).
o Filera dorsal (superior).
La major part són nuclis de relleu.
• Grup intralaminar: sèrie de nuclis a l‘interior de la làmina medul·lar del tàlem. Tenen a veure amb el
manteniment de la vigília (de color rosat).
• Grup de la línia mitjana: sempre i quan existeixi l’adhesió intertalàmica (de color rosat a continuació
del groc - Mid).
• Grup reticular: si seguim el símil del tàlem com un ou, l‘ou té una closca. Els nuclis que formen
aquesta coberta incompleta s’anomenen grup reticular. És el que farà veritablement la funció de
filtre, deixa passar o no les fibres que arriben al tàlem i volen passar al còrtex (de color verd fosc
pàl·lid).
1.3. ORGANITZACIÓ FUNCIONAL DELS NUCLIS TALÀMICS
Tots els nuclis talàmics, excepte el nucli reticular, tenen connexions recíproques amb el còrtex ipsolateral
(del mateix costat). Van al còrtex i venen del còrtex.
Tipus de nuclis des el punt de vista funcional:
• Nuclis específics o de relleu: són els que hem comentat fins ara. Reben informació a partir d’una via
específica, arriben al tàlem, fan sinapsi amb una nova neurona i es dirigeixen cap al còrtex (fa un
relleu). És a dir, la processen i la transmeten a una regió cortical concreta. Això sempre i quan es
pugui filtrar la informació.
• Nuclis associatius: nuclis que reben informació a partir de diverses estructures (, la processen i la
transmeten a diverses àrees corticals associatives o multimodals (còrtex prefrontal o còrtex parietal
posterior).
• Nuclis inespecífics: reben informació però l‘envien per tot el còrtex, a cap àrea concreta. Estan
connectats de manera difusa amb àrees corticals. Els nuclis intralaminars són els més típics. Activen
el còrtex per mantenir la vigília i l’atenció perquè estimulen gran part del còrtex.
108
1.4. NUCLIS: FUNCIONS I CONNEXIONS
GRUP TALÀMIC ANTERIOR (O TÀLAM LÍMBIC)
Situat entre les branques de la Y. És un nucli associatiu, i per tant, acaba enviant informació al còrtex
prefrontal o al parietal posterior.
Està molt relacionat amb estructures límbiques i actua sobretot en processos de memòria i en aspectes
instintius i emocionals de la conducta (típic del sistema límbic).
La informació arriba des de l‘hipocamp via alveus, fímbria, fòrnix, nuclis mamil·lars de l’hipotàlem i segueix
amb el feix mamil·lotalàmic fins els nuclis anteriors (circuit de Papez). Des dels nuclis anteriors es fa un relleu,
una nova neurona, i va parar a la circumvolució del cíngol i seguidament al còrtex prefrontal. Les eferències
són recíproques.
GRUP TALÀMIC MEDIAL
Definim concretament el nucli medial dorsal. És un nucli associatiu, integra diverses modalitats sensitives.
Actua en el control del to emocional, i per tant també està lligat al sistema límbic.
Les aferències són fonamentalment del sistema límbic com el nucli accumbens, amígdala i nuclis septals,
altres nuclis talàmics (sobretot l‘anterior) i hipotàlem (indica en quin estat està l‘activació del SNA). Tot això
va al nucli medial dorsal i va a parar al còrtex prefrontal per una via recíproca.
Integra part del sistema límbic, filtra la informació i si és rellevant va cap al còrtex prefrontal.
GRUP TALÀMIC LATERAL
• Filera dorsal: no es coneix massa. Són nuclis associatius i les funcions estan poc definides actualment.
o El lateral dorsal es considera una prolongació dels nuclis talàmics anteriors (tàlem límbic).
Rep informació del nuclis anteriors i acaba a la circumvolució del cíngol.
109
o El lateral posterior i pulvinar, pel que se sap actualment, reben informació d’una estructura
del mesencèfal anomenada tubercle quadrigeminat superior. Té molt a veure amb el sentit
de la visió i s’encarrega del moviment ocular. Això va a parar al còrtex associatiu parietal
posterior i a la regió occipital per controlar la visió i els moviments oculars.
La informació que ve del tubercle quadrigeminat i va al còrtex parietal posterior i occipital
finalment va a parar al camp ocular frontal i parietal, que s’encarreguen del moviment ocular.
Recordar que el camp ocular frontal s’ocupa de la visió voluntària i el camp ocular parietal de
la visió involuntària.
• Filera ventral: formada per diferents nuclis. Els dos primers tenen significat motor i els altres tenen
significat sensitiu (són relleus de les vies sensitives). Són els següents:
o Nucli ventral anterior: és la diana dels elements que surten del pàl·lid intern i, en menor
mesura, de la porció reticular de la substància negra (aquests dos elements constitueixen la
via de sortida dels nuclis basals). L’arribada d’aquesta informació és a través del fascicle
talàmic, nansa lenticular i fascicle lenticular. Del nucli ventral anterior van a les àrees motores
i premotores. Això representa el circuit típic entre nuclis basals, tàlem i còrtex.
o Nucli ventral lateral: també rep aferències del pàl·lid intern i de la substància negra i va a les
àrees motores i premotores. L’arribada dels elements és a través del fascicle talàmic, nansa
lenticular i fascicle lenticular. També rep aferents del nucli dentat del cerebel contralateral.
Les àrees motores del còrtex actuen sobre el costat contralateral del cos, mentre que el cerebel actua sobre
el costat homolateral. Per tant, cada nucli rep vies dels còrtex contralateral, ha de rebre les fibres del cerebel
homolateral. Per tant, el cerebel és contralateral i les fibres que venen dels nuclis basals són homolaterals.
110
o Nucli ventral posterior: són nuclis de relleu/específics. Reben fibres de neurones de les vies
sensitives, aquestes fan sinapsi amb una neurona talàmica que va a les àrees sensitives. Hi
trobem una representació somatotòpica de la sensibilitat.
o El podem dividir en dues parts definides topogràficament:
▪ Nucli ventral postero-lateral: part més externa. Rep informació sensitiva del tronc i
les extremitats (NO del cap). Li arriben els impulsos dels dos principals tipus de fibres
sensitives, és a dir, des del sistema de la columna dorsal i del tracte espinotalàmic.
La sensibilitat somàtica (tacte, dolor, temperatura) no viatja per la mateixa via, ho fa
per dues vies diferents:
• Tacte fi (permet escriure, manipular elements) o tacte epicrític i
propiocepció conscient: viatgen per les columnes dorsals, unes vies situades
al cordó posterior de la medul·la.
• Dolor i temperatura: viatgen pel tracte espinotalàmic, que es situa entre el
cordó anterior i el lateral.
Així doncs, tenim una sensibilitat dissociada. Totes aquestes aferencies
arriben al nucli ventral posterolateral del tàlem, hi fan sinapsi i van a les
àrees sensitives primàries i secundàries. A les àrees sensitives, les diferents
modalitats de sensibilitat estan separades (hi ha una zona per la sensibilitat
del dolor, una per la sensibilitat de la temperatura, una pel tacte, etc).
▪ Nucli ventral postero-medial: part més i nterna. Rep la sensibilitat del cap. Viatja pel
tracte trigemino-talàmic (relacionat amb el nervi trigemin), que porta totes les
sensibilitats (tacte epicrític, dolor, temperatura, etc). Finalment, el nucli VPM també
rep les vies gustatives (a nivell de la llengua).
• Nuclis geniculats: relacionats amb la via òptica i auditiva.

o Nucli geniculat lateral: en relació amb la via òptica. Rep axons del tracte òptic (el tracte
òptic va des de la retina fins el còrtex occipital, passant pel tàlem). Aquesta informació
és de la meitat contralateral del camp visual. Es fa relleu a aquest nivell a través de les
radiacions òptiques (les radiacions òptiques són fibres de neurones talàmiques), i així
envia la informació a l’àrea visual primària (còrtex occipital).
o Nucli geniculat medial: en relació amb la via auditiva. Rep informació del braç del
tubercle quadrigeminat inferior, un conjunt d’axons que surten d’aquesta estructura del
mesencèfal.
La via auditiva és bilateral, és a dir, a les àrees auditives arriba informació tant de l‘òrgan
de Corti del mateix costat com del contralateral. Per tant, la informació que arriba és
bilateral. Aquí hi ha vàries neurones talàmiques, que formen les radiacions auditives,
111
que es dirigiran a l‘àrea auditiva primària, a la circumvolució de Heschl (temporal
transversa).
Així doncs, aquests 3 nuclis de la filera ventral del tàlem són nuclis que formen part de vies sensitives on
s’estableix una sinapsi, un relleu.
GRUP TALÀMIC INTRALAMINAR
Els nuclis d’aquest grup es troben a la làmina medul·lar interna del tàlem. Aquesta està formada per fibres
que van i tornen del còrtex. Hi ha una sèrie de nuclis intralaminars, que són inespecífics, és a dir, quan van
cap al còrtex i es distribueixen a totes les àrees corticals. El nucli centromedià i el nucli parafascicular són els
dos principals.
Es considera que els nuclis intralaminars són la continuació de la formació reticular (conjunt de nuclis situats
al llarg del tronc encefàlic que tenen com a funció activar el còrtex per a mantenir la vigília.
Quan la formació reticular està alterada el subjecte es va apagant fins que arriba al coma). La formació
reticular estimula els nuclis intralaminars i a partir d’aquests es produeix una dispersió per tot el còrtex per
tal d’activar-lo i mantenir-lo en vigília. Així doncs, els nuclis intralaminars formen part del sistema d’activació
del còrtex (SARA: sistema activador reticular ascendent, aquest ens permet mantenir-nos desperts).
A més de rebre axons de la formació reticular, també reben informació dels tractes sensitius,
fonamentalment del tracte espinotalàmic i del tracte trigeminotalàmic.
112
Per saber la gravetat d’un coma, a vegades punxem l‘individu. Si les vies del tracte espinotalàmic i del tracte
trigeminotalàmic estan correctament connectades amb els nuclis intralaminars, el dolor causarà una certa
activació. Si no hi ha activació al dolor, indica que el coma és molt profund.
Els nuclis intralaminars tenen eferències a tot el còrtex per tal d’estimular-lo:
• Àrees frontals: motores i associatives.

• Còrtex sensitiu.
• Estriat: cal recordar que la funció de l‘estriat és activar les àrees motores del còrtex.
• Estructures límbiques
GRUP TALÀMIC RETICULAR
Es pot considerar que el grup talàmic reticular és la closca

que envolta parcialment el tàlem. Són nuclis inespecífics, per
tant tenen una acció no determinada. Estan situats dins de
la làmina medul·lar externa o bé per fora.
Aquest nucli és l‘únic que no té connexions recíproques amb

el còrtex. Tots els elements que van i venen del tàlem al
còrtex envien col·laterals a aquests nuclis. Per tant, les seves
connexions no són amb el còrtex, sinó que són amb els
elements que entren i surten del còrtex. És l‘únic grup que
no envia colaterals cap al còrtex. Rep col·laterals de:
• Fibres tàlamo-corticals i còrtico-talàmics. Són fibres

que van i venen del còrtex al tàlem.
• Tàlamo-estriades i pàl·lido-talàmiques. En concret
és el cas dels nuclis motors.
Els nuclis del grup talàmic reticular estan en contacte amb

les neurones que venen i /o van cap al còrtex i s’encarreguen
de filtrar els seus impulsos. Si hi ha un excés d’informació
que va cap al còrtex, per tal d’evitar la saturació del sistema, aquests nuclis inhibeixen el pas d’informació. Si
hi ha un excés d’informació que va del còrtex cap al tàlem, també s’inhibeix. Per tant, tenen un paper de
modulació i filtració d’impulsos entre el tàlem i el còrtex.
GRUP TALÀMIC DE LA LÍNIA MITJANA

Els nuclis del grup talàmic de la línia mitjana estan molt en contacte
amb l‘adherència intertalàmica. També és inespecífic. Aquesta part
del tàlem representa la continuació d’una estructura del
mesencèfal: la substància grisa periaqüeductal. S’han vist
connexions entre la substància grisa periaqüeductal del mesencèfal
i aquests nuclis. També presenta connexions amb l‘amígdala i la
circumvolució del Cíngol. Per tant, forma part del tàlem límbic.
Recordatori: el tàlem límbic està format pel grup talàmic anterior,

pel nucli lateral dorsal i pels nuclis de la línia mitjana.
113
TAULA-RESUM DELS NUCLIS TALÀMICS:
114
1.5. RADIACIONS TALÀMIQUES
Totes les fibres que surten del tàlem i van cap al còrtex es poden resumir en el que anomenem radiacions
talàmiques. Hi ha 4 radiacions.
• Radiació anterior:
o Direcció: al còrtex prefrontal i la circumvolució del Cíngol (còrtex límbic).
o Origen: dels nuclis medial dorsal i del tàlem anterior.
o Trajecte: en el seu viatge cap al còrtex travessen el braç anterior de la càpsula interna.
• Radiació superior:
o Direcció: a àrees motores, premotores i somatosensitives.
o Origen: del còrtex motor i del nucli ventral posterior (de les seves dues porcions).
o Trajecte: pel braç posterior de la càpsula interna. Aquesta és la part més compromesa, ja
que per aquí hi circulen molts elements motors i sensitius.
• Radiació posterior:
o Direcció: al lòbul occipital, àrees parietals i àrees temporals posteriors.
o Origen: dels nuclis geniculats, des d’on surten les radiacions òptiques (van al lòbul occipital)
i auditives (van al lòbul temporal).
o Trajecte: passa per la porció retro-lenticular de la càpsula i nterna.
• Radiacions inferior:
o Direcció: a les àrees temporals anteriors i les circumvolucions orbitàries, al còrtex prefrontal.
o Trajecte: passa per sota del nucli lenticular.
La lesió més greu de la càpsula interna és la que afecta el braç posterior. Això fa que el subjecte es quedi sense
activitat motora ni sensitiva d’un costat del cos.
115
La bibliografia utilitzada en aquesta sessió és:
• Snell. Capítol 7. Pàg 253, 254: Epitalem i subtàlem.

• Haines. Capítols 5, 6 i 7: Talls anatòmics i imatges de RM.
• Fitzgerald. Capítol 27. Pàg 63: Epitàlem.
2. EPITÀLEM
L’epitàlem és la part més posterior i caudal del diencèfal. Està situat
per sota del rodet del cos callós i per davant dels tubercles
quadrigeminats del mesencèfal. Té dos elements importants: la
glàndula epineal i el complex de la habènula que es troben a la cara
interna del tàlem. Els nuclis del complex de l‘habènula estan
relacionats amb el sistema límbic. Quan l‘estria medul·lar del tàlem
s’engruixeix hi trobem els nuclis habenulars.
2.1. GLÀNDULA PINEAL O EPÍFISI
La glàndula pineal és una glàndula endocrina, per tant aboca les

seves secrecions a la sang. Es projecta caudalment, per darrere
dels tubercles quadrigeminats del mesencèfal. Per davant hi té
els nuclis habenulars i per sota la comissura posterior.
Es relaciona anteriorment amb els nuclis habenulars i

mesencèfal i inferiorment amb comissura posterior.
L’epífisi secreta melatonina que està produïda per cèl·lules

pineals o pinealòcits. La melatonina és una hormona i
neurotransmissor amb efectes sobre el cicle son-vigília. També secreta serotonina que és un
neurotransmissor.
En l’esquema superior veiem la glàndula epífisi amb el tàlem per davant, per sota els dos tubercles
quadrigeminats del mesencèfal i una mica per davant els nuclis habenulars.
A les imatges de l’esquerra

podem veure senyalades
amb una fletxa vermella la
glàndula epífisi.
116
Procés de síntesi de la melatonina
La síntesi de melatonina es realitza mitjançant enzims sensibles a la fluctuació de la

llum, per tant segueix un ritme circadià. La temperatura corporal i la glucèmia, entre
d’altres, també segueixen un ritme circadià. La síntesi i alliberament de melatonina
és màxima durant la nit perquè hi ha poca llum, durant el dia hi ha molta llum i per
tant disminueix la síntesi de melatonina. Per tant, l‘epífisi actua en el control del cicle
son-vigília.
Els pilots d’avions prenen melatonina per evitar el jet-lag perquè els reequilibra el
ritme circadià.
La llum arriba a l‘epífisi de manera indirecta a través d’unes connexions neuronals

que li permet rebre innervació indirecta des de la retina. A part de la via òptica
habitual (cèl·lules ganglionars de la retina → tàlem → còrtex occipital) també hi ha
una via alternativa:
Algunes cèl·lules ganglionars de la retina es deriven i van

a parar al nucli supraquiasmàtic de l’hipotàlem (rellotge
intern). D’aquest nucli surten les fibres de l’interior del
crani i van a parar a la columna intermedio-lateral
medul·lar que està formada per les banyes laterals de la
medul·la espinal.
Per tant, les fibres de les neurones del nucli

supraquiasmàtic baixen per la medul·la espinal i per la
formació reticular fins arribar a la banya lateral dels
segments toràcics. Un cop arriben a la columna
intermedio-lateral medul·lar, fan sinapsi.
La nova neurona que fa sinapsi es dirigeix al gangli cervical superior de la cadena simpàtica i d’aquí les fibres
de la nova neurona tornen a entrar al crani i van a innervar l’epífisi
Aquesta és una via polisinàptica, ja que implica moltes neurones, i ens permet que l’epífisi estigui
assabentada del tipus de llum que hi ha a l‘ambient fent que els pinealòcits secretin melatonina o no en
funció de la quantitat de llum.
A l’esquema superior veiem que un cop entra la llum estimula les neurones però en comptes de seguir el
recorregut de sempre (retina-tàlem-nucli geniculat lateral-còrtex visual) fa un altre. Les neurones fan sinapsis
amb el nucli supraquiasmàtic de l’hipotàlem. D’aqui baixa la cadena neuronal pel tronc encefàlic fins que va
a parar a la formació reticular. Des de la formació reticular baixa a la medul·la espinal i fa sinapsi amb les
banyes laterals d’aquesta que son de tipus simpàtic. Surten les fibres de la columna intermedio-lateral
medul·lar fins que arriben al gangli cervical superior entrant de nou al crani per innervar la glàndula pineal.
2.2. COMPLEX HABENULAR O HABÈNULA
El complex habenular està format per dos nuclis (medial i lateral) situats per davant de l‘epífisi i que estan
connectats per l‘estria medul·lar amb elements límbics. Fonamentalment es connecten amb els nuclis del
septe i el nucli accumbens. Hi ha una comissura habenular que connecta els nuclis de cada costat a partir de
117
fibres de l‘estria medul·lar. És a dir, els nuclis habenulars de cada costat estan units per la comissura
habenular.
L’habènula relaciona estructures límbiques, concretament els nuclis del septe i el

nucli accumbens, amb els nuclis superiors del tronc encefàlic i de l‘hipotàlem. És a
dir, les connexions de l‘habènula són entre elements del sistema límbic amb
l‘hipotàlem i amb nuclis del tronc encefàlic.
La seva funció és regular els nivells de neurotransmissors del SNC (dopamina,

serotonina, noradrenalina...). A través de les seves vies entre els sistema límbic i
l’hipotàlem, l‘habènula controla tant el nivell de neurotransmissors de part del sistema límbic com d’aquests
nuclis.
Els nuclis habenulars estan connectats amb:
Es connecta amb estructures límbiques que

són fonamentalment els nuclis del septe i el
nucli accumbens a través de l’estria medul·lar
fins els nuclis habenulars. Els nuclis habenulars
de cada costat estan units per la comissura
habenular (reben informació dels dos costats).
Dels nuclis habenulars hi ha una connexió cap
els nuclis interpedunculars (dels peduncles
cerebrals del mesencèfal) i cap a l’hipotàlem.
Aquesta última connexió es realitza a través
d’un fascicle anomenat habenulo-
interpeduncular o retroreflecte.
A l’esquema superior podem veure la connexió del nuclis habenulars amb les estructures límbiques i els nuclis
situats al tronc encefàlic i a l’hipotàlem.
• Hipotàlem.
• Nuclis interpedunculars i altres nuclis mesencefàlics. El feix que els connecta s’anomena fascicle
habenulo-interpeduncular o retro-reflex.
Diverses drogues (cocaïna, amfetamines, drogues de disseny...) destrueixen els nuclis habenulars. Quan es
destrueix el nucli habenular no hi ha un control de neurotransmissors. Aquesta podria ser una explicació del
paper de la psicosi (pèrdua de contacte amb la realitat) per psico-estimulància. Són psicosis químiques
provocades per drogues.
2.3. COMISSURA POSTERIOR
La comissura posterior està situada entre diencèfal i mesencèfal (a la unió), per sota de l‘epífisi i per darrere
de l‘aqüeducte cerebral (que és el canal que comunica el tercer amb el quart ventricle).
S’encarrega d’unir els nuclis pretectals i els nuclis oculomotors de mesencèfal (nuclis del mesencèfal
relacionats amb la motilitat ocular). Per això, quan nosaltres seguim un objecte la mirada és conjugada
(actuen els nuclis dels dos costats alhora). Per tal de que puguin actuar els nuclis dels dos costats alhora és
necessària aquesta comissura posterior.
118
A la imatge de l’esquerra podem
veure la comissura posterior
senyalada amb una fletxa groga.
Cal recordar que aquesta
imatge es tracta d’una tinció
específica per la substància
blanca (la melanina). La peça de
a dreta ens mostra senyalades
amb una fletxa superior l’epífisi i amb una més inferior els tubercles quadrigeminats. Perquè recordem que
la epífisi projectava per darrera dels tubercles quadrigeminats.
A la imatge de
l’esquerra veiem un tall
transversal amb la
glàndula epífisi
senyalada amb una
fletxa vermella i per
davant senyalada amb
una fletxa groga la
comissura posterior.
En la ressonància podem observar amb un cercle vermell la

comissura anterior (recordem que és una comissura telencefàlica que uneix part del còrtex) amb el cercle
verd la comissura posterior (on s’uneixen els nuclis dels nervis oculomotor i els nuclis pretectals).
3. SUBTÀLEM O TÀLEM VENTRAL ( AUTOAPRENENTATGE)

Està situat per sota del tàlem, per sobre del mesencèfal i posterior (caudal) a l‘hipotàlem. Hi trobem tres
elements:
• Nucli subtalàmic
• Zona incerta: és un conjunt de substància, un nucli que trobem en aquesta zona.
• Camps de Forel: per on passen les connexions del pàl·lid intern fins al tàlem.
Està travessat per tractes de fibres ascendents que porten informació sensitiva cap al tàlem i també per les
eferències del pàl·lid que entren al tàlem per la seva zona inferior.
3.1. NUCLI SUBTALÀMIC ( DE LUYS)
Té forma de lent ( lenticular) i està situat per dins (medial) de la càpsula interna (conjunt de color negre més
lateral a la imatge de la següent pàgina), per sota del tàlem. Es relaciona amb els nuclis basals. Si recordem
la via indirecta d’aquests nuclis, des del pàl·lid extern va al nucli subtalàmic cap al pàl·lid intern.
Les seves aferències són:
• Segment extern del pàl·lid

• Còrtex cerebral
• Substància negra
119
• Formació reticular: nuclis situats a llarg del tronc encefàlic i que es relacionen amb el manteniment
de la vigília i l‘atenció.
Les eferències són:
• Segments del pàl·lid constituint el feix subtalàmic

És una estructura essencial pel manteniment dels nuclis basals.
Quan s’altera o degenera, hi ha hemibal·lisme. Se situa al mig d’un dels circuits dels nuclis basals, de manera
que la seva afectació actua sobre aquests nuclis afectant el seu funcionament. En aquest cas veiem la
reproducció de moviments descoordinats de llançament de les
extremitats. És a dir, veiem com si la persona afectada volgués
desfer-se de la seva extremitat.
A la figura observem una tinció específica per la meleanina per tant

de color negre veiem la substància blanca i de color més clar veiem
la substància gris (el profe diu que negre la substància blanca i de
color més fosc la gris però ni hi ha res més fosc que el negre lol).
3.2. ZONA INCERTA
Són petits cúmuls de substància grisa situat entre el nucli subtalàmic

i el tàlem. La trobem posteriorment al nucli subtalàmic. Es considera
una extensió de la formació reticular del tronc encefàlic.
No se sap la seva funció, però sembla ser que actua conjuntament

amb la formació reticular del tronc encefàlic i mantenint la vigília.
Per aquest motiu se l’anomena SARA (Sistema Activador Reticular
Ascendent) perquè activa el còrtex.
La fletxa de color vermell senyala la zona incerta, concretament els cúmuls de substància grissa mentre que
la groga senyala el nucli subtalàmic.
Hi tenim un conjunt de tres estructures que actuen en el manteniment de la vigília i l‘atenció, que de inferior
a superior són:
• Formació reticular (tronc encefàlic)

• Zona incerta
• Nuclis intralaminars del tàlem
Aquests tres elements permeten estimular el còrtex i aconseguir així la vigília (mantenir-se despert).
3.3. CAMPS DE FOREL
Camp H2 de Forel: és el regió entre el nucli subtalàmic i la zona incerta per on circula el fascicle lenticular
(fibres que surten del pàl·lid intern, travessen la càpsula interna i van al tàlem).
120
Camp H1 de Forel: és la regió entre la zona incerta i el
tàlem per on circula el fascicle talàmic (que és la unió
de les dues sortides del pàl·lid intern: el fascicle
lenticular i la nansa lenticular). La nansa lenticular
creua per davant la càpsula interna.
Camp H de Forel o àrea pre-rúbica: és la zona on hi ha

l‘entrecreuament de fibres de la nansa lenticular amb
les del fascicle lenticular (s’uneixen per constituir el
fascicle talàmic).“Pre-rúbica” vol dir que es troba
per sobre del nucli vermell del mesencèfal.
MEREIXES QUE LES TEVES NEURONES DESCANSIN AIXÍ QUE AGAFA COLORS I PINTA L’ELEFANT. JA VEURÀ
QUE ACABES RELAXADÍSSIMA...
121
La bibliografia utilitzada és:
• Snell. Pàg 373 – 383. Capítol 13.

• Haines. Capítols 5, 6 i 7: Talls anatòmics de l’esncèfal i imatge de RM.
• Fitzgerald. Pàg 252 – 258. Capítol 26: Morfologia interna del cervell.
4. HIPOTÀLEM
L’hipotàlem és un conjunt d’estructures que s’encarrega de preparar/influir sobre les respostes de
l‘organisme davant estímuls externs i interns. És a dir, sempre que tenim un estímul ens preparem per aquest,
i habitualment ho fem controlant el sistema simpàtic i parasimpàtic. Qui controla aquests dos sistemes és
l‘hipotàlem. Està situat per sota i una mica per davant del tàlem. Tàlem i hipotàlem estan separats pel solc
hipotalàmic, de manera que l‘hipotàlem queda per sota del solc. Els dos estan encarats o separats pel tercer
ventricle (igual que el tàlem). Està a la paret lateral del 3r ventricle a la porció inferior. Pesa uns 4g, però és
una estructura vital. Així com ja hem dit que podem viure sense còrtex prefrontal, no ho podem fer sense
hipotàlem. És tan important per les funcions que té: influeix sobre les respostes que l‘organisme té davant
d’estímuls interns i externs. Controla el SNA i dóna lloc a les respostes i conductes que proporcionem davant
dels estímuls interns i externs.
A la imatge de
l’esquerra podem
veure de color blau
fos l’hipotàlem en
forma d’embut i per
sota del tàlem que
està pintat de color
blau clar. A la
imatge de la dreta podem veure el tercer ventricle assenyalat amb una X i a les seves parets laterals té el
tàlem per sobre i l’hipotàlem per sota.
L’hipotàlem forma part de la secció del diencèfal que es pot veure des de la cara basal. Va des del quiasma
òptic fins els nuclis mamil·lars. A més, és una estructura bilateral.
Les funcions de l’hipotàlem són:
• Control i integració de les funcions del SNA i dels sistema endocrí. De fet, el sistema endocrí depèn
de l’hipotàlem a través de la seva connexió amb la glàndula hipòfisi. Per tant, el SN (hipotàlem)
contorla el sistema endocrí.
• Relacionar-se amb els sistema límbic permetent la conservació de l’individu i de l’espècie. Es
relaciona amb aquesta funció perquè ambdós tenen la mateixa funció.
• Producció de respostes del comportament afectiu i emocional sobre les conductes que ens trobem
• Control de la conducta reproductora perquè està destinada a la preservació de l’espècie.
• Mantenir l’homeòstasi corporal perquè qualsevol variació en els paràmetres del nostre
organisme podries ser nefasts:
o Equilibri hidroelectrolític (ingesta i eliminació de líquids i electròlits)
o Control de la ingesta
o Control de la temperatura
o Control de la pressió arterial
122
• Influeix sobre les respostes de l’organisme a estímuls interns i externs.
Per darrera del quiasma òptic, els fascicles òptics i els tubercles mamil·lars trobem el tuber cinerum que és
una estructura de substància grisa, amb color de cendra. Al mig d’aquest tuber cinereum hi ha una
protuberància que anomenem eminència mitjana (cau de la base de lpencèfal), que es prolonga amb la
glàndula hipòfisi (relacionada amb l‘hipotàlem).
- La glàndula hipòfisi està situada dins de la sella turca.
- Per darrera de la eminència mitjana hi ha part dels nuclis de l‘hipotàlem: els tubercles mamil·lars.
La hipòfisi no és una glàndula autònoma, sinó que està controlada per les neurones de l‘hipotàlem.
Per tant, el sistema endocrí està sota el control del sistema nerviós a través de diferents connexions.
En aquesta imatge podem veure

l’eminència mitjana senyalada com a
EM amb un forat al seu centre. D’aquest
forat penja el tronc de la glàndula
hipòfisis que s’ha hagut de tallar per
poder veure-la.
A la imatge de la dreta veiem un tall

sagital de cap on podem apreciar en
vermell la hipòfisi dins de la sella turca
de l’esfenoide.
En aquesta altra imatge veiem una imatge en la qual s’ha extret l’encèfal
sencer conservant la hipòfisis que està senyalada amb una fletxa
vermella. Per sobre d’aquesta glàndula tenim la tija hipofisiària que
connecta l’eminència mitjana amb l’hipotàlem. Per davant, la glàndula
hipofisiària es relaciona amb el quiasme òptic. És una relació MOLT
IMPORTANT perquè el creixement de la hipòfisis pot afectar el quiasme
òptica i per tant també pot afectar la visió.
Límits de l’hipotàlem:
Per davant es relaciona amb els nuclis del septe i una mica més per sota amb làmina terminal. La làmina
terminal és un vestigi embrionari no funcional de la obertura anterior del tub neural (neuropor anterior: quan
el fetus es desenvolupa tenim 2 obertures anterior i posterior → el neuropor anterior es tanca, donant lloc
a la làmina terminal). Aquesta làmina prima uneix la zona del cos callós amb el quiasma òptic. En l‘adult no
té cap funció, simplement està situada per davant de l‘hipotàlem.
Per sobre es relaciona amb el solc hipotalàmic que el separa del tàlem.
Per sota trobem la glàndula hipòfisi (penja de l‘hipotàlem i està dins de la sella turca de l‘esfenoides) i, una
mica per davant i per sobre, es troba el quiasma òptic (porció de creuament de les dues vies òptiques).
Per darrere es relaciona amb el tronc encefàlic concretament amb el mesencèfal i la protuberància.
123
Aquestes són les relacions en el pla sagital.
Medialment trobem tercer ventricle, que separa els dos hipotàlems.
Lateralment, el límit de l’hipotàlem està constituït per la càpsula interna i substància innominada (part del
pàl·lid ventral o palioestriat ventral).
La figura de l’esquerra és un tall

coronal on podem observar que el
límit intern és la paret lateral del
tercer ventricle i que el límit extern
és la càpsula interna juntament amb
la substància innominada que
recordem que forma part del pàl·lid
ventral.
La imatge de la dreta ens il·lustra de

forma esquemàtica tots els límits de
l’hipotàlem en un tall sagital.
Porcions de l’hipotàlem
Les porcions de l’hipotàlem poden ser

estudiades de diverses maneres, la més
clara és estudiar-les amb un tall sagital Així
dons establim tres porcions: la zona
paraventricular, la zona medial i la zona
lateral.
No està tan ben definit com el tàlem, hi ha

una certa barreja entre les funcions dels
nuclis hipotalàmics. Des del punt de vista
didàctic hem de fer servir un esquema dels
nuclis, però no és tan delimitada.
La zona paraventricular està situada a cada costat del tercer ventricle. S’encarrega de regular la formació
d’hormones que es produeixen a la part anterior de la hipòfisi (concretament a l‘adenohipòfisi) a través de
diferents connexions neuronals.
La hipòfisi és una glàndula que podem dividir en dues parts. Les dues parts tenen un origen embriològic
diferenciat.
- Anterior o adenohipòfisi: porció més grossa, controlada per la zona periventricular.
- Posterior o neurohipòfisi: més petita.
La hipòfisi produeix les hormones principals, com la del creixement, la tiroestimulant, les gonadotropines
(estimulen la formació d’hormones sexuals)... envia hormones per estimular la formació d’hormones per part
de la resta d’òrgans endocrins.
124
Hem de tenir en compte que la hipòfisi NO és un òrgan autònom, ja que està controlada per l’hipotàlem (SN);
per tant, l‘hipotàlem controla el sistema endocrí. Alteracions de l‘hipotàlem produeixen alteracions del
sistema endocrí.
La zona medial s’encarrega de regular l‘alliberament d’hormones de tota la hipòfisi (adeno i neuro). També
té un paper en la regulació del sistema nerviós autònom ( SNA).
La zona lateral és més difusa - NO es veuen bé els nuclis. Està molt relacionada amb el sistema límbic (actua
seguint les seves instruccions). També connecta amb altres nuclis de l’hipotàlem de la zona medial i de la
zona periventricular i nuclis mesncefàlics
En aquesta imatge veiem un esquema dels nuclis que

considerem que podem definir de l‘hipotàlem.
Els nuclis hipotalàmics estan molt interrelacionats i són difícils

de diferenciar funcionalment.
De colors podem observar la zona medial i per darrera de color

gris podem veure la zona lateral. La zona medial la podem
dividir en tres porcions: la regió quiasmàtica o supra-òptica, la
regió tuberal o intermèdia i la mamil·lar o posterior (és on
veiem la bola grisa). En aquesta imatge no s’obsreva la zona
paraventricular perquè la hem tret. Cal dir, però, que hi ha una
zona anterior a la part més anterior de l’hipotàlem que no és un derivat de l’hipotàlem ni tamoc té origen
encefàlic. És d’origen telencefàlic i té una funció molt similar a l’hipotàlem de manera que l’associem a ell,
l’àrea pre-òptica que es troba del quiasma òptic.
4.1. ZONA MEDIAL
A la zona medial diferenciem:
La regió quiasmàtica o supra-òptica: en relació amb el quiasma òptic. S’anomena així perquè el tub que
observem cap avall és el quiasma òptic. Té 4 nuclis.
La regió tuberal o intermèdia: formada pels nuclis encarats amb l‘eminència mitjana i el tuber cinereum d’un
penja la hipòfisi. Té 3 nuclis.
La regió mamil·lar o posterior: formada pel nucli mamil·lar. Té 2 nuclis.
Tots aquests elements són diencefàlics.
S’afegeix una regió situada per davant del quiasma òptic, l‘ àrea preòptica. L’àrea preòptica no és pròpiament
un nucli de l‘hipotàlem (ve del diencèfal), ja que prové del telencefàl. Tot i així, actua de manera similar als
nuclis diencefàlics de l’hipotàlem.
125
Regió quiasmàtica o supra-òptica (4 nuclis):
Nucli supra-òptic i paraventricular: tots dos fam les mateixes funcions.

Les seves neurones són neurosecretores, és a dir, produeixen i secreten
dues hormones: oxitocina i vasopressina (ADH). Aquestes hormones són
transportades a través d’un feix, el feix d’axons supraòptico-hipofisari
(transport axonal). És a dir, van d’aquests nuclis fins a la neurohipòfisi, on
són alliberades al torrent sanguini.
Per tant, la neurohipòfisi simplement allibera aquestes dues hormones,

no les sintetitza.
Aquestes neurones del nucli supraòptic i paraventricular són les que secreten aquest element són neurones
magnocel·lulars (també trobem neurones parvocel·lulars).
El nucli supraquiasmàtic el trobem però sobre del nucli supraòptic anomenat també rellotge intern i es troba
en relació amb la epífisis. Rep les aferències de la retina (innervació indirecta) → passa a l‘epífisi per controlar
els ritmes circadians.
El nucli anterior regula diverses funcions. Una de les més importants és la temperatura corporal. Tenim un
rang molt estret de temperatura en el qual els sistemes enzimàtics/processos bioquímics funcionen de
manera òptima. És l‘hipotàlem qui controla que la nostra temperatura corporal estigui dins d’aquests límits.
És una de les primeres funcions en alterar-se quan l‘hipotàlem té algun problema. Sense aquest control no
podem viure.
Regió tuberal o intermèdia (3 nuclis)
Formada per 3 nuclis encarats amb el tuber cinereum i l’eminència mitjana, des d’on penja la hipòfisi. Tenen
molta relació amb el control de la hipòfisi.
Al nucli ventromedial és on es troba el centre de la sacietat (contrari al de l‘alimentació, que està a la zona
lateral). Si s’estimula només el centre de la sacietat l‘animal deixa de menjar. Si es destrueix l’animal menja
sense límit.
Les persones que mengen poc (anorèxia) o molt (bulímia) en molts casos és degut a alteracions psicològiques,
però hem de recordar que tot el SN es troba relacionat, que és una unitat, i per tant, altres àrees (p.e. còrtex
prefrontal) poden tenir efectes sobre aquests elements.
Les alteracions psicològiques poden actuar sobre l‘hipotàlem i modificar la sacietat.
El nucli dorsomedial no sabem exactament que fa, però es creu que està relacionat amb el sistema límbic
per tant controla conductes afectives.
El nucli arquejat és el més proper a l‘eminència mitjana. S’encarrega de la regulació de la secreció

d’hormones de l‘adenohipòfisi. Les neurones d’aquest nucli són més petites que les que hem vist
anteriorment (les magnocel·lulars) i són les neurones parvocel·lulars. Formen dos tipus de substàncies: uns
factors alliberadors i inhibidors hormonals. Aquests factors viatgen a l’hipòfisi per dues vies: transport
axonal (feix tuberoinfundibular) i via sanguínia pel sistema porta hipofisiari fins arribar a l’adenohipòfisi.
126
Els factors alliberadors, quan arriben a l’adenohipòfisi, promouen l‘alliberament d’hormones (p.e. hormona
del creixement o estimuladora de la tiroide). En canvi, els factors inhibidors, quan arriben a la hipòfisi,
inhibeixen l‘alliberament d’hormones hipofisiàries.
Per tant, la hipòfisi no és un òrgan endocrí autònom. Està regulada per factors alliberadors o inhibidors.
Regió mamil·lar o posterior (2 nuclis)
Els nuclis mamil·lars (o cossos mamil·lars) constitueixen part del circuit de Papez. El circuit de Papez viatja
de l’hipocamp, arriba als nuclis mamil·lars de l’hipotàlem, passa als nuclis talàmics. D’aquí va a la
circumvolució del còrtex i finalment el circuit es tanca amb les fibres d’associació llarga (cíngol) i tornarà a
arribar a l’hipocamp.
És a dir, el circuit de Papez continua, una vegada arribem als tubercles mamil·lars en forma d’eferències a
través del feix mamil·lo-talàmic fins als nuclis anteriors del tàlem o tàlem límbic. Des del tàlem anterior van
a la circumvolució del cíngol i al còrtex prefrontal.
Té efectes sobre la memòria, sobre la anterògrada (la memòria amb què anem acumulant nous records a
través de les diferents situacions). No actua sobre la retrògrada que està distribuïda per tot el còrtex.
La seva lesió constitueix el síndrome de Korsakoff. Aquests síndrome

es presenta, principalment, en alcohòlics crònics. És degut a una
degeneració visible dels tubercles mamil·lars i si va creixent, de la
formació hipocàmpica per necrosi. La formació de l‘hipocamp
acumula nous records, i per tant, el resultat és una amnèsia
anterògrada. Aquests individus no recorden la nit anterior i es
caracteritzen per la fabulació (s’inventen el que no recorden).
Això és destrueix perquè la ingesta d’alcohol crònica interfereix en l‘absorció de la vitamina B2, una vitamina
essencial per al manteniment de determinades estructures del sistema nerviós, entre elles els tubercles
mamil·lars.
A la imatge superior veiem els tubercles mamil·lars necrosats per la falta de la vitamina B2. És una lesió
freqüent en persones amb alcoholisme crònic.
El nucli posterior està molt relacionat amb elements del nucli encefàlic, fonamentalment amb la substància
grisa periaqüeductal del mesencèfal (PAG). Està relacionat amb factors de control cardiovascular, de control
de sensacions doloroses (nociocepció) i amb temes del sistema límbic (control d’afectivitat) .
Àrea preòptica
Té un origen telencefàlic i està situada just per davant del quiasma òptic. Diferenciem 2 nuclis preòptics.
• Nucli lateral.
• Nucli medial: té una funció similar a la del nucli arquejat. Secreta factors alliberadors i inhibidors
però només de les gonadotrofines (hormones que estimularan la formació dels caràcters sexuals
primaris i secundaris). Aquests factors viatgen a través de transport axonal o sistema porta hipofisari
fins arribar a l‘adenohipòfisi on estimulen o inhibeixen l’alliberament de les hormones.
És un (l’únic) nucli sexualment dimòrfic, ja que hi ha una diferenciació fisiològica clara entre homes i dones.
És més gran en homes perquè produeix un alliberament continu d’aquests factors l‘alliberament de
127
gonadotropines és continu, mentre que en les dones és més petit perquè l‘alliberament de gonadotropines
és cíclic (va en funció del cicle ovàric).
S’han intentat estudis buscant relació amb l‘orientació sexual, per ara sense resultat.
4.2. ZONA LATERAL
No forma uns nuclis ben determinats com la regió medial, sinó que és una agrupació difusa de neurones
situades a la porció lateral de l‘hipotàlem. La zona lateral de l‘hipotàlem té una acció important amb les
estructures límbiques. Aquesta zona està travessada per un feix transversal, el feix prosencefàlic medial, que
connecta els nuclis hipotalàmics amb els nuclis del septe i els nuclis del tronc encefàlic. A més, relació amb el
sistema límbic. A banda d’aquesta funció, té una funció no límbica perquè es relaciona amb el centre que
regula la ingesta. Algunes d’aquestes neurones es situen al centre de l’alimentació (regula ingesta).
L’estimulació del centre de l’alimentació provoca que el subjecte augmenti la seva ingesta sense límit.
Si es destrueix, l‘animal deixa de menjar.
Els dos nuclis, centre de l‘alimentació i centre de la sacietat (ventromedial),

actuen conjuntament, de manera que permeten mantenir la ingesta dins
d’uns límits raonables. Un actua quan fa molt que no mengem i l‘altre quan
s’omplen les vísceres. Alguns dels trastorns alimentaris poden estar causats
per alteracions en alguns d’aquests centres.
En aquesta imatge podem veure el feix prosencefàlic medial (MFB) de color

gris connectant els nuclis hipotalàmics amb els nuclis del septe i amb els nuclis
del tronc encefàlic.
4.3. ZONA PERIVENTRICULAR
És una zona molt prima, per dins de la zona medial. Igual que el nucli arquejat, actua controlant l‘alliberament
de les hormones de l‘adenohipòfisi. Per tant, produeix factors d’alliberament i d’inhibició per a les hormones
de l‘adenohipòfisi que arriben a la hipòfisi via fascicle tubero-infundibular.
Hi ha doncs, 3 nuclis que regulen l’alliberament hormonal de la adenohipòfisi: nucli arquejat, zona
periventricular de l‘hipotàlem (actuen sobre totes les hormones) i l‘àrea preòptica (només actua sobre
gonadotropines). A més, els nuclis supraòptic i paraventricular alliberen les hormones de la neurohipòfisi.
4.4. CONNEXIONS DE L‘HIPOTÀLEM
L’hipotàlem és una estructura molt important amb múltiples connexions.
Aferències:
• Amígdala per dues vies:

o Estria terminal
o Via amigdalòfuga ventral.
128
• L’hipotàlem ha de reaccionar davant d’estímuls interns i externs. Per tant, rep informació
somatosensitiva a través de vies somatosensitives directes (des de les vies ascendents, de la
columna dorsal i espinotalàmica) o indirectes, on la informació passa per la formació reticular ( una
estructura antiga que encara mantenim funcional) i després, a l‘hipotàlem.
• És un exemple de que coexisteixen sistemes antics i moderns: els antics són més lents, els moderns
són més directes i més ràpids → els 2 són funcionals.
• Retina: informació visual, per el nucli supraquiasmàtic - per el control dels ritmes circadians.
• Des de l‘hipocamp (per àlveus → fímbria → fòrnix) arriben fibres als nuclis mamil·lars de l’hipotàlem
(Circuit de Papez).
• L’hipotàlem està connectat amb els nuclis del septe i els nuclis mesencefàlics a través del feix
prosencefàlic medial. Correspondria a la part/zona lateral de l‘hipotàlem.
• Còrtex cerebral de dues maneres:
o A través del còrtex prefrontal: directament o través del nucli medial dorsal del tàlem
(recordem que era la entrada al còrtex prefrontal des del tàlem).
o A través de la circumvolució del Cíngol (còrtex límbic), des d’on va als nuclis del septe i d’aquí
a l‘hipotàlem a través del feix prosencefàlic medial.
Quan vam estudiar l’amígdala

vam veure que a través de les
seves dues vies (l’estria terminal i
la via amigdalòfuga ventral)
acabàvem a l’hipotàlem.
L’hipotàlem per reaccionar als
estímuls amb que ens trobem
necessita informació sensitiva. Li
arriba la informació
somatosensitiva directament o
mitjançant la formació reticular.
També hi ha una aferència des de
la retina la qual passa pel nucli
supraquiasmàtic (amb una
connexió amb l’epífisi). A més, hi
ha una aferència que ve de
l’hipocamp a través de l’àlveus, fímbria, fòrnix (pilars posteriors, cos i pilars anterior) fina arribar a
l’hipotàlem, concretament als tubercles mamil·lars que formen part del circuit de Papez. A través del feix
prosencefàlic medial rebrà aferències dels nuclis del septe i dels nuclis mesencefàlics. Una alta aferència
vindrà del nucli mediodorsal del tàlem que està en comunicació amb l’hipotàlem. També té una connexió
amb el còrtex a diferents nivells. Pot haver del còrtex en general a través còrtex prefrontal fins a l’hipotàlem;
a través del sistema límbic, per la circumvolució del cíngol via nuclis del septe fins a l’hipotàlem; a través del
còrtex via tàlem que pot interactuar amb el còrtex prefrontal.
Eferències:
La majoria de les eferències són connexions recíproques de les aferències .
129
• Des de l‘hipotàlem al tàlem i còrtex cerebral. És la continuació del circuit de Papez. Va dels nuclis
mamil·lars, a través del feix mamil·lo-talàmic als nuclis anteriors del tàlem i després còrtex cerebral.
Pot anar-hi a través dels nuclis anteriors i també a través del nucli medial dorsal.
• L’hipotàlem controla el SNA. Per a controlar el SNA ha d’actuar sobre les estructures que controlen
els sistemes simpàtic i parasimpàtic, sobre les seus orígens.
• Directament o a través de la formació reticular (feix mamil·lo-tegmentari) l‘hipotàlem actua sobre
els nuclis dels parells cranials III (oculomotor), VII (facials), IX (glossofaringi) i X (vague). Aquests
nuclis presenten neurones parasimpàtiques que donen lloc als efectes/respostes parasimpàtics de
l‘organisme.
• Si l‘hipotàlem ha de controlar el parasimpàtic ha d’enviar eferents cap a aquests nuclis i activar o
desactivar les neurones parasimpàtiques. Per això està en contacte amb aquests 4 nuclis.
• Les neurones simpàtiques es troben a una part de la medul·la espinal formant la banya lateral
(substància gris de la medul·la). Recordem que a la medul·la tenim una banya anterior amb significat
motor, una posterior amb significat sensitiu i a nivell toràcic una tercera banya → banya lateral
formada per neurones simpàtiques.
• A través del feix hipotalamo-medul·lar arriben connexions de l‘hipotàlem a aquesta columna lateral
que conté neurones simpàtiques i les activa o desactiva depenent de la resposta necessària.
• També s’actua sobre aquestes neurones a través del feix mamil·lo-tegmentari, passant per la
formació reticular (+PAG).
• Aquí també tenim doncs una via més moderna i ràpida (connexions que s’han desenvolupat més
tard) i la via lenta i antiga (la via que passa per la formació reticular, ja sigui per anar a els nuclis III,
VII, IX, X o a la medul·la).
• L’estria terminal i la via amigdalòfuga ventral són d’anada i tornada. Per tant, l‘amígdala també rep
connexions provinents de l‘hipotàlem.
• A través del feix prosencefàlic medial hi ha fibres que van als nuclis del septe. També bidireccional.
• A través de molts feixos, hi ha fibres que van a la hipòfisi (adeno i neuro) que estimulen o inhibeixen
l‘alliberació d’hormones.
De l’hipotàlem cap el còrtex

surten dues vies, una via que va
als nuclis anteriors del tàlem (el
feix mamil·lotalàmic dels cossos
mamil·lars fins el nucli anterior –
cossos mamil·lotalàmics) i/o
alguna connexió directa al nucli
medial-dorsal del tàlem. Per tant,
l’hipotàlem influirà en els
mecanismes del còrtex a través
del tàlem.
L’hipotàlem controla el SNA i per

tant ha de controlar el SNP i el
SNS. En primer lloc tenim el feix
hipotolamomdel·lar que anirà a
parar a la columna intermedio-lateral medul·lar, és a dir, la columna formada per les banyes laterals de la
medul·la espinal amb els seus segments fonamentalment toràcics i lumbars alts. Serà, per tant, una influència
sobre les neurones simpàtiques.
130
La influència sobre les neurones parasimpàtiques és diferent perquè aquestes estan allotjades amb els nervis
cranials III (n. Oculomotor), IIV (vague), IX (glossofaringi) i X (vague). En aquests nuclis, a part d’existir
neurones somàtiques per les accions que faran cada nervi també hi ha neurones parasimpàtiques. Així doncs,
a través del feix hipotàlamomedul·lar, l’hipotàlem controla les banyes laterals (neurones simpàtiques) i els
nuclis dels parella cranials (neurones parasimpàtiques). Aquesta connexió pot ser directa o indirecta (a través
del feix mamil·lotegmentari s’estimularà la formació reticular que actuarà tant amb els elements simpàtics
com amb els parasimpàtics. Això és un mecanisme de seguretat per garantir que la influència es produeix.
Les eferències cap a l’amígdala central són iguals a les aferències seguint la via amigdalòfuga ventral o l’estria
terminal. És a dir, les vies d’entrada també ho són de sortida.
A través del feix prosencefàlic medial també actuarà sobre els nuclis del septe.
Finalment, hi ha eferències cap a la hipòfisi.
4.5. HIPÒFISI
La hipòfisi és la principal glàndula endocrina. Controla la resta de

glàndules endocrines (tiroides, suprarrenal, glàndules sexuals,
pàncrees...). Es troba controlada pel sistema nerviós, per tant és
aquest qui acaba controlant tot el sistema endocrí. Està relacionada
amb l’hipotàlem, tant que des del punt de vista funcional es parla de
l‘eix hipotalàmic-hipofisari.
La hipòfisi està connectada a la base de l‘encèfal pel tronc o la tija

hipofisària. Es troba dins de la sella turca de l‘esfenoide, que està a
la fossa cranial mitjana. Situada per darrere del quiasma òptic, una
relació molt important.
Presenta una forma ovalada amb un eix major transversal. Té dues

parts:
• Hipòfisi anterior o adenohipòfisi. És la part més important.

• Hipòfisi posterior o neurohipòfisi. És una part més petita.
Les dues tenen un origen embrionari diferent, finalment es reuneixen formant aquesta estructura.
Relacions
• Posterior:
o Tubercles mamil·lars de l‘hipotàlem
o Làmina quadrilàtera (porció posterior de la sella turca, que es converteix en clivus)
o Protuberància del tronc encefàlic
• Anterior:
o Quiasma òptic (zona on es produeix una decussació parcial de les fibres que venen de la
retina). Un creixement de la hipòfisi pot afectar el quiasma òptic.
o Part del si esfenoidal
• Inferior:
131
o Si esfenoidal
• Superior:
o Tuber cinereum (zona de l‘hipotàlem d’on penja la hipòfisi). És una tuberositat de color gris
i hi trobem l‘eminència mitjana.
o Diafragma sellar, un derivat de la duramàter. Tanca per sobre la sella turca. Està foradat per
la porció central per a que passi la tija/tronc de la hipòfisi, que connecta la glàndula hipòfisi
amb l’hipotàlem.
• Lateral:
o Sins cavernosos. Aquests són unes venes amb una paret derivada de la duramàter situades
al costat (lateralment) de la sella turca. Formen part dels sins venosos durals.
La hipòfisi pot créixer per diferents motius, pot ser un creixement per un adenoma (benigne) o bé per un
carcinoma (maligne).
Aleshores no es queda a la sella turca, passa el diafragma. Com a conseqüència, toca el quiasma òptic,
pressionant-lo.
En el quiasma òptic es produeix un creuament de les fibres més centrals que agafen la visió més lateral. En
canvi, els camps més medials no es creuen. Si hi ha una compressió del quiasma òptic es comprimeixen els
elements que porten la informació dels costats laterals. Així doncs, l’individu perd la visió lateral. Són
subjectes que es xoquen amb les coses que tenen als costats perquè no les veuen.
Aquesta imatge és d’un càdaver congelat on la fletxa en senyala la glàndula

hipòfisi. Posteriorment podem observar els tubercles mamil·lars de
l’hipotàlem i la làmina quadrilàtera (la porció posterior de la sella turca)
juntament amb la protuberància. On està la fletxa, per sota, trobem la
protuberància i tot just per davant la làmina quadrilàtera.
Anteriorment es relaciona amb el quiasma òptic que és la cinta blanca

situada per davant d ela hipòfisis així com el si esfenoidal que les veiem de
color blau.
Per sota també trobem el si esfenoidal i per sobre trobarem el diafragma

sellar (derivat de la duramàter que tanca la sella turca per sobre) i més
132
amunt trobem el tuber cinereum (prolongació a la part baixa de l’hipotàlem i que es continua amb el tronc
hipofisiari.
La imatge de l’esquerra és un tall frontal mitjà que ens permet estudiar les relacions laterals de la hipòfisi. La
glàndula hipòfisi està situada a sobre del si esfenoidal i als costats trobem els sins venosos de l’encèfal
anomenats sins cavernosos. És a dir, a cada costat de la hipòfisi i dins de la sella turca.
La imatge del mig també és un tall frontal però més anterior. La fletxa senyala la hipòfisi i la fletxa groga una
mica per davant senyala el quiasma òptic.
Aquesta imatge també ens permet observar la unió entre el nucli caudat i el putàmen, els ponts de teixit que
li donen el nom d’estriat...
A la imatge de la dreta també veiem un tall frontal però estem més endavant del quiasma òptic. La fletxa
vermella senyala el nervi òptic que juntament amb el de l’altre costat aniran a creuar-se. No observem la
hipòfisi.
A la imatge de la esquerra arribem pràcticament a les fosses nasals i la orbita. Al mis de la òrbita veiem un
punt blanc que són els nervis òptics i que està envoltat pes músculs oculars. També veiem els dos sins
maxil·lars, les selles etmoidals del si etmoidal i els cornets de les fosses nasals.
A la imatge del mig veiem el globus ocular que és la part més anterior i els cornets ven situats.
A la imatge de l’esquerra veiem que després del telencèfal trobem el quiasma òptic, després la hipòfisis amb
la seva tija hipofisiària i per darrera els tubercles mamil·lars.
La primera imatge veiem un adenoma que està

sobresortit a la sella turca per la part de dalt i feia
compressió al quiasma òptic perdent la visió
lateral que són les fibres que es creuen en el
quiasma.
La segona imatge mostra un adenoma molt més

pronunciat.
133
Porcions i desenvolupament de la hipòfisi
La borsa de Rathke s’uneix a una part del diencèfal i ambdues porcions es situen a dins de la sella turca.
Finalment veiem l’adenohipòfisi (intestí primitiu) i la neurohipòfisi (diencèfal).
La hipòfisi és una glàndula amb dos orígens embrionaris diferents,

cosa que implica una funcionalitat diferent i per tant no és una
estructura unitària. Al final del desenvolupament, els dos lòbuls
s’ajunten i es situen a l‘interior de la sella turca.
El lòbul anterior o adenohipòfisi deriva del sostre de la boca

(borsa de Rathke), una part de l‘intestí primitiu. Per tant deriva de
la porció inicial de l‘intestí primitiu.
És la part més gran de la hipòfisi. Es prolonga superiorment per la pars tuberalis (una part del tronc
hipofisari). És a dir, la part tuberalis i l‘adenohipòfisi estan en continuïtat. A través d’aquest es troba unida a
l‘hipotàlem. S’encarrega dels factors d’alliberament i d’inhibició de la resta d’hormones.
El lòbul posterior o neurohipòfisi: té un origen diencefàlic. Provoca l‘alliberament d’hormones nervioses

(provenen del diencèfal) com l‘oxitocina i la vasopressina (ADH). Està unida superiorment a l‘hipotàlem per
l‘infundíbul.
El conjunt format per la pars tuberalis i l‘infundíbul constitueixen el tronc o tija hipofisiària. Per tant, té
components dels 2 orígens. És l‘estructura per la qual penja la hipòfisi de l’hipotàlem.
Connexions hipotàlamo-hipòfisi
Tracte tubero-infundibular: axons que

venen des del nucli arquejat fins
l‘adenohipòfisi.
Hi ha diversos nuclis que produeixen

factors que estimulen o inhibeixen
l‘alliberament d’hormones a
l‘adenohipòfisi. El més important és el
nucli arquejat, però també en secreten
l’àrea preòptica i el medial paraventricular
134
de l‘hipotàlem. Aquest tracte només arriba a l’infundíbul (no a l‘adenohipòfisi). Quan hi arriba allibera els
factors. Per tal de que aquests factors arribin a l‘adenohipòfisi s’ha desenvolupat el sistema porta hipofisiari.
Els capil·lars d’aquest sistema recullen els factors activadors i inhibidors i , via sanguínia, arriben a les diverses
cèl·lules que hi ha l‘adenohipòfisi.
Mitjançant el tracte tubero-infundibular i el sistema porta hipofisiari, els factors arriben a l’adenohipòfisi i
cada factor busca la seva diana (una cèl·lula de l‘adenohipòfisi) i fa la seva funció, estimulant o inhibint la
producció d’hormones per part de les cèl·lules diana. Per tant, la hipòfisi està completament controlada per
l‘hipotàlem (SNC).
El fet de que l‘hipotàlem controli la hipòfisi és explicatiu de que subjectes amb alteracions neurològiques
presentin també alteracions endocrinològiques.
Tracte supraòptic-hipofisiari: axons que venen des dels nuclis supraòptic i paraventricular per la tija
hipofisiària fins la neurohipòfisi. Un cop arriben a la neurohipòfisi són alliberades a la sang. Aquests nuclis de
l‘hipotàlem s’encarreguen de sintetitzar l‘oxitocina i la vasopressina (ADH).
Els axons de les neurones situades en aquests nuclis transporten aquestes hormones fins a la neurohipòfisi
constituint un feix anomenat tracte supraòptic-hipofisiari. Quan arriben a la neurohipòfisi, les hormones
passen a la sang directament (xarxa on participa l‘artèria hipofisiària inferior) i es distribueixen per
l‘organisme. No hi ha cap mecanisme intermedi.
Sistema porta hipofisiari
La part més senzilla és la de la neurohipòfisi perquè no té res a veure amb el sistema porta hipofisiari. Les
neurones dels nuclis supraòptic i paraventricular arriben a la neurohipòfisi i connecten amb una xarxa
vascular que envolta la hipòfisi (artèria hipofisiària inferior), i les hormones (oxitocina i vasopressina) passen
directament a la sang. No hi ha cap tipus de control intermedi. La adenohipòfisi sí que utilitza el sistema porta
hipofisiari.
Aquest és una xarxa capil·lar de distribució.
Està format per l‘artèria hipofisiària superior, branca de l’artèria

caròtida interna. Un sistema porta té dos elements capil·lars, en
aquest cas el superior s’anomena plexe primari i es troba al voltant
de l‘infundíbul; i l‘inferior s’anomena plexe secundari i es troba al
voltant de l’adenohipòfisi.
Així doncs, els factors alliberadors i inhibidors de l‘hipotàlem passen

primer pel plexe primari i després pel secundari.
Després arriben a l‘adenohipòfisi (i passen a la circulació venosa) i

fan la seva funció.
Les neurones morades són les que alliberen hormones dins del plexe
primari. La sang baixa fins formar el plexe secundari que és el que
envolta les cèl·lules de l’adenohipòfisi. Els factors alliberadors
arriben a l’adenohipòfisi i en funció del tipus de factor estimulen o
inhibeixen l’alliberació d’hormones hipofisiàries.
135
TEMA 4: TRONC ENCEFÀLIC

La bibliografia recomanada per aquesta sessió és:
• Snell. Pàg 195 -214. Capítol 5 (excepte morfologia interna).

• Haines. Capítol 6: Talls anatòmics de l’encèfal i talls RM.
• Fitzgerals. Pàg 26 – 35. Capítol 3.
1. INTRODUCCIÓ
Conforme els nivells van baixant, també ho fa la complicació, ja que
les seves funcions estan més limitades.
La imatge representa un tall sagital. De color lila tenim el diencèfal,

de color blau el mesencèfal, de groc la protuberància o pont
juntament amb el cerebel i de verd el bulb raquidi. El tronc
encefàlic penja del diencèfal.
És una prolongació, a manera de tija, de l‘encèfal i stà format pels

següents elements:
• Mesencèfal: rep aquest nom perquè si fem una línia des de la part més convexa fins a la més superior,
al mig hi trobem el mesencèfal. Significa encèfal mitjà.
• Protuberància o pont: és una estructura que fa protrusió cap endavant. Està formada per fibres que
la travessen d’un costat a l‘altre.
• Bulb raquidi: té forma de conus invertit. Surt pel foramen magnum i es converteix directament amb
la medul·la espinal.
Per darrere del tronc encefàlic i adherit a ell (=cobrint-lo

posteriorment), però sense formar-hi part, hi trobem el cerebel.
El cerebel està unit al tronc encefàlic a través dels peduncles
cerebel·losos. Aquests simplement són fibres, uns conjunts
d’axons, que uneixen el cerebel amb diversos nivells del tronc
encefàlic. Existeixen els següents:
• Peduncle cerebel·lós superior: uneix el cerebel amb el

mesencèfal.
• Peduncle cerebel·lós mitjà: uneix el cerebel amb la
protuberància. És el més gran i important.
• Peduncle cerebel·lós inferior: uneix el cerebel amb el bulb
raquidi.
A través dels peduncles cerebel·losos es produeixen totes les connexions del cerebel amb els altres elements
del sistema nerviós.
Nota: és important no confondre els peduncles cerebel·losos amb els peduncles cerebrals (aquests últims
formen part del mesencèfal).
137
El tronc encefàlic està situat a la fossa cranial posterior, per sobre del clivus. El clivus és la part de l‘esfenoide
que baixa cap al foramen màgnum per darrera de la sella turca, i és la continuació de la làmina quadrilàtera
de l‘esfenoide.
Després, el bulb raquidi surt del crani pel foramen magnum, a partir d’aquí parlem de medul·la i ja estem a
la columna vertebral.
1.1. FUNCIONS DEL TRONC ENCEFÀLIC
Pel tronc encefàlic hi passen totes les fibres aferents i eferents que es comuniquen amb el còrtex, amb el
cerebel o amb els nuclis subcorticals. Per tant, és una via de pas de tractes ascendents i descendents que
uneixen l‘encèfal amb la medul·la espinal.
Al tronc encefàlic també hi trobem els nuclis d’origen de la major part dels nervis parells cranials. Els nervis
parells cranials surten del crani, mentre que els nervis espinals surten de la medul·la. Tenim 12 parells cranials
però en realitat són 10: els dos primers, el nervi olfactori i el nervi òptic, no són nervis pròpiament dits sinó
que són estructures derivades del telencèfal i del diencèfal.
No obstant, se’ls té en compte perquè la llista ja estava feta.
L’origen real d’un nervi cranial és el seu nucli, on estan les neurones que donen lloc a les fibres del nervi. En
canvi, l‘ origen aparent d’un nervi és d’on es pot veure sortir el nervi macroscòpicament.
A partir de la sortida del primer nervi cervical (C1), ja ens trobem a la medul·la espinal i no pas al tronc
encefàlic.
La imatge de l’esquerra ens mostra l’origen real dels parells cranials mentre que els de la dreta ens mostra
l’origen aparent
138
1.2 LA FORMACIÓ RETICULAR
Al llarg de tot el tronc encefàlic hi ha un conjunt de

neurones, uns nuclis, que formen una xarxa
anomenada formació reticular. Aquesta té unes
funcions molt importants:
• Control del nivell de consciència:

manteniment de la consciència activada. L’alteració
de la formació reticular comporta una pèrdua
progressiva de la consciència fins arribar al coma.
Forma part del sistema SARA, que permet tenir
l‘encèfal activat. Ens permet estar en vigília.
• Regulació de la nocicepció (sensació dolorosa). Els opioides naturals, en situacions de perill,
disminueixen la sensació dolorosa.
• Regulació dels sistemes respiratori i circulatori. A la part baixa del bulb raquidi hi ha els centres
respiratori i de la circulació. Per tant, una lesió en el bulb raquidi pot ser mortal si actua en els centre
respiratori i /o cardiovascular, ja que el subjecte deixa de respirar o de bategar.
El garrote vil era una anella metàl·lica que s’anava tensant al voltant del coll fins produir la lesió de la 1a
vèrtebra. Això causava que el bulb raquidi impactés contra l‘anella metàl·lica i es destruissin els centres
respiratori i circulatori.
1.3 ESPAIS VENTRICULARS DEL TRONC DE L‘ENCÈFAL
El mesencèfal és travessat per un canal,

l‘aqüeducte cerebral o de Silvius. Aquest
canal forma part del sistema ventricular i ,
per tant, rep líquid cefalorraquidi del
tercer ventricle.
Connecta el 3r ventricle amb el 4rt

ventricle.
Recordem que els espais ventriculars dle

telencèfal són els ventricles laterals, el sistema ventricular del diencèfal és el tercer ventricle. A continuació
veiem l’aqüeducte cerebral o de Silvius el trobem creuant el mesencèfal i per últim el quart ventricle que
està situat a nivell de la protuberància i el bulb raquidi.
El quart ventricle es continua d’una banda amb el petit conducte epèndima a la medul·la però la major part
del LCR es queda situat a l’espai subaracnoidal envoltant el sistema nerviós.
2. MESENCÈFAL
El mesencèfal s’anomena així perquè si tiro un eix des de la part convexa superior del telencèfal fins el final
del tronc encefàlic, el que queda al mig és el mesencèfal (encèfal mig). Aquest conté l’aqüeducte cerebral o
de Silvius. La part posterior del mesencèfal s’anomena sostre/tectum del mesencèfal i presenta 4
tuberositats anomenades tubercles o col·licles quadrigeminats:
139
Tubercles quadrigeminats superiors (2): estan en relació amb la via òptica (en formen part), sobretot en el
moviment ocular. Formen part del control dels músculs extra-oculars.
Tubercles quadrigeminats inferiors (2): formen part de la via auditiva.
En aquesta imatge veiem

un tall sagital on tenim
senyalat en blau la zona
del mesencèfal.
Veiem el mesencèfal
lateralment i amb visió
posterior. Per sobre del
mesencèfal tenim el tàlem, el “dos ous grans”. Per sobre tenim el diencèfal. Podem veure un petit canal que
correspon a l’aqüeducte de Silvius. A la visió posterior del mesencèfal podem observar quatre protuberàncies
que sobresurten i són el que corresponen als tubercles quadrigeminats (dos superiors i dos inferiors).
Com que tenim els ulls per sobre de les orelles, els tubercles quadrigeminats superiors estan en relació amb
la via òptica mentre que els inferiors amb la via auditiva
2.1. PORCIONS DEL MESENCÈFAL
Fem un tall transversal del mesencèfal. Hi trobem:
• Aqüeducte cerebral: canal que travessa el mesencèfal. Està envoltat de matèria grisa en forma
triangular formada per diversos nuclis, la substància grisa periaqüeductal (PAG)
• L’aqüeducte cerebral permet dividir la superfície del mesencèfal en dues parts, una posterior i una
anterior. L’utilitzem com a punt de referència.
• Sostre o tectum: part posterior formada pels quatre tubercles quadrigeminats superiors i inferiors.
• Peduncle cerebral: situat per davant. Es divideix en dues regions gràcies a la interposició del nucli
allargat nomenat substància negra. Dins del peduncle diferenciem:
o Substància negra: nucli allargat. Format per neurones dopaminèrgiques que envien
dopamina a l‘estriat. Sempre es veu a no ser que l‘individu tingui Parkinson.
o L’aspecte fosc, negre, ve de pigments de melanina.
o Tegment o calota: per darrere de la substància negra, entre la substància negra i l’aqüeducte.
o Peu del peduncle: elements més laterals, situats per davant de la substància negra formats
per substància blanca. Està format per fibres descendents provinents del còrtex que actuen
sobre el sistema motor.
Hi ha un peduncle a cada costat i entre els dos peduncles hi ha la fossa interpeduncular.
140
En aquesta diapositiva podem veure
superiorment el mesencèfal formalitzat i
inferiorment un mesencèfal amb una tinció
específica per la melanina. De color negre veiem
la substància blanca i de color groc-verd veiem la
substància grisa. Agafem com a referència l’orifici
de l’aqüeducte envoltat per un cúmul de
substància grisa anomenada substància grisa peri-
aqüeductal (PAG) on trobarem molts nuclis. Per
darrera de l’aqüeducte trobem el sostre o tectum
del mesencèfal format pels tubercles
quadrigeminats. Per davant trobem el peduncle
cerebral (és una part del mesencèfal, no confondre amb el conducte cerebel·lós). El peduncle cerebral
presenta tres pocions que podem diferenciar gràcies a la substància negra. Per darrera de la substància negra
trobem el tegment o calota del mesencèfal i per davant de la substància negra trobem el peu del peduncle
(hi ha un dret i un esquerre). Al tall l’identifiquem perquè correspon a la part negra d’aquest. Com està tan
tenyit vol dir que trobem fibres descendents del còrtex. Entre els peduncles cerebrals trobem la fossa
interpeduncular però un surt algun parell cranial.
2.2. MORFOLOGIA EXTERNA
Visió anterior:
Elements que no pertanyen al mesencèfal:
• Quiasma òptic i tractes òptics.

• Tàlem..
• Peduncles cerebrals. No confondre amb els peduncles cerebel·losos que simplement són connexions
del cerebel amb el tronc encefàlic.
• Al mig hi ha la fossa interpeduncular.
• Origen aparent del nervi oculomotor o motor ocular comú (parell cranial III) a la fossa
interpeduncular. Des d’aquí es dirigeix directament a la òrbita.
Visió posterior:
Elements que no pertanyen al mesencèfal:
• Tàlem
• Epífisi.
• Nucli caudat: dóna la volta al tàlem i continua cap a l‘amígdala
• Tubercles quadrigeminats: dos i nferiors i dos superiors.
• Origen aparent del nervi troclear o patètic (parell cranial IV):
• Únic nervi p.c. que s’origina a la cara dorsal del tronc encefàlic.
• Únic nervi p.c. que després de sortir es decussa (és contralateral).
141
• Després va cap a anterior, a l‘òrbita, envoltant el tronc encefàlic.
En aquestes dues imatges podem

observar el mesencèfal en una visió
anterior i una posterior. A la part de
dalt tenim el diencèfal, els dos tàlem
i per sota d’aquest les dues cintes
que constitueixen el quiasma òptic i
el tracte òptic. A la visió anterior al
costat esquerre podem veure els dos
peduncles cerebrals i entre aquests
la fossa interpeduncular. També
podem apreciar l’emergència o
origen aparent dels parells cranials III
(n. Oculomotor). Aquest, com ja sabem, és un nervi que s’encarrega d ela contracció dels músculs oculars i
per tant el nervi anirà cap a la òrbita i estimularà diversos músculs extraoculars.
A la visió posterior podem veure els tubercles quadrigeminats formats pel tèctum del mesencèfal, per sobre
trobem l’epífisi i també podem veure la sortida del nervi patètic (troclear). Concretament correspon al quart
parell cranial. Van a innervar uns músculs oculars. S’anomenava antigament patètic perquè l’estimulació
d’aquest múscul fa una mirada cap avall i es va catalogar com a mirada patètica. Aquest parell cranial é l’únic
que s’origina de la part posterior del tronc (la resta surten tots de la part anterior) i a més, és l’únic que es
decusa, hi ha un creuament de les fibres. Les del nervi troclear dret se’n van a l’esquerra i les del nervi
esquerre se’n van a la dreta.
2.3. MORFOLOGIA INTERNA
La substància grisa central o periaqüeductal està formada per diversos nuclis, entre ells el nucli d’origen del
nervi ocular motor. Està molt relacionada amb el sistema límbic.
S’encarrega de modular les sensacions doloroses que rebem i arriben al còrtex.
A part del sistema sensitiu del dolor tenim també sistemes descendents del dolor. Aquests fan que en
determinades condicions el mesencèfal produeixi opioides endògens (naturals) que arriben a la medul·la
espinal on bloquejaran/disminuiran la sensació dolorosa que arriba al còrtex (són vies de supressió del dolor).
Això succeeix per sobreviure en situacions extremes, quan hi ha molt dolor i sensació de perill.
Exemple: tenim un accident de cotxe greu i sortim amb la cama trencada. Veiem que el cotxe està prenent
foc i que pot esclatar. Ens fa molt mal la cama i no ens podem moure. Això és detectat per l‘encèfal, que envia
aquests opioides endògens per bloquejar la sensació dolorosa i per tal que no ens faci tan mal i poder allunyar-
nos del perill.
La substància negra està situada a la porció més ventral del tegment, per sota del nucli subtalàmic.
S’anomena així perquè té moltes neurones pigmentades amb melanina. Aquestes neurones fan que, a
l’observar el mesencèfal a simple vista, veiem aquest nucli de substància negra. Les seves neurones són
dopaminèrgiques. És a dir, sintetitzen dopamina per enviar-la a altes àrees del SNC. A més, és la font de
dopamina a l‘estriat. Quan la dopamina falla, el nucli estriat també i apareixen els símptomes de discinèsia
(pot haver hipocinèsia com al Parkinson, hiperactivitat com a les Corees...).
142
Presenta dues porcions:
• Reticular (anterior).
• Compacta (posterior): proporciona la font de dopamina que va al nucli estriat.
Aferències: elements que constitueixen els circuits dels nuclis basals.
• Estriat: ha de portar-hi dopamina.

• Pàl·lid.
• Còrtex.
• Nucli subtalàmic.
Eferències:
• Estriat.
• Tàlem.
Malaltia de Parkinson: malaltia neurodegenerativa que té el seu origen a

la substància negra per pèrdua de les cèl·lules de la porció compacta.
Quan això succeeix i per tant hi ha una manca de dopamina, no es pot

proporcionar dopamina directament perquè no travessa la barrera
hematoencefàlica. Es dóna un precursor, la levodopa, que posteriorment
és convertida a dopamina. Pot generar intolerància i s’ha de tenir en
compte que la dopamina actua en altres sistemes i també pot tenir-hi
efectes.
Veiem dos casos diferents. La imatge superior són dos talls de mesencèfal
en el qual veiem a l’esquerra quan substància negra difuminada i que no
es veu i a la dreta podem distingir la substància negra ben tenyida. El
primer cas seria un cas de Parkinson i el segon seria un cas sense
patologia. Les imatges d’avall són dos talls histològics que corresponen als
casos. En el cas de l’esquerra que, com hem dit, correspon a la malaltia de
Parkinson hi ha molt poques neuronem mentre que a la dreta hi ha moltes
més neurones. Així doncs, en l’esquerra com hi ha poques neurones
arribarà poca dopamina a l’estriat mentre que en situacions normals
aquesta arriba en quantitats adients.
Nucli vermell o nucli roig
Situat entre l‘aqüeducte cerebral i la substància negra (per darrere de la substància negra). S’anomena així
perquè és un nucli vascularitzat i té com a pigment la hemosiderina (de color vermellós) en la peça fresca.
És un nucli voluminós i actua indirectament en el control motor, mitjançant les connexions amb el cerebel.
Pertany al sistema motor. És com una via de reserva per si es produeixen alteracions en el sistema motor
normal (còrtex cerebral → sortida dels tractes corticoespinals → medul·la espinal → grup muscular
corresponent). Aquest sistema es pot lesionar. És un sistema poc desenvolupat en humans.
143
En individus sans no té massa predominància, ja que no pot substituir mai el sistema motor normal. Tot i així,
en individus que han patit un ictus, aquestes connexions entre el nucli vermell i el cerebel poden potenciar la
recuperació de les funcions musculars, tot i que mai arriben a poder fer moviments tant precisos.
Tubercles quadrigeminats
Es troben en funció de les vies sensitives auditiva i òptica.
Tubercle quadrigeminat inferior
La via auditiva és una via polisinpàtica (via amb diverses sinapsis a diversos llocs del tronc encefàlic) i bilateral.
Una d’aquestes sinapsis és al tubercle quadrigeminat inferior. Les fibres que van per aquesta via auditiva
reben el nom de lemnisc lateral (són les fibres que pugen des de l‘òrgan de Corti i fan sinapsi amb aquests
elements del tubercle).
Des del tubercle una nova neurona va al tàlem (concretament al nucli geniculat medial) i també està
relacionat amb l’audició. Aquest conjunt de fibres rep el nom de braç del tubercle quadrigeminat inferior.
Finalment, del nucli geniculat medial surt una nova neurona (talàmica) cap a la circumvolució temporal
transversa (de Heschl). Aquest conjunt de fibres s’anomena radiació auditiva.
Tubercle quadrigeminat superior
El tubercle quadrigeminat superior es relaciona amb la via òptica, i per tant, rep aferències del nervi òptic i
del còrtex associatiu (que pot ser prefrontal o parietal posterior).
Des del tubercle quadrigeminat superior surt una nova neurona que va al tàlem: al nucli geniculat lateral i
pulvinar. recordar que el pulvinar també té un paper en el control dels moviments dels ulls.
El conjunt de fibres que fan aquest trajecte s’anomena braç del tubercle quadrigeminat superior.
Des del tàlem (nucli geniculat lateral) surt una neurona que continua cap al còrtex visual, a l‘àrea visual
primària (llavis del solc calcari) a través de les radiacions òptiques.
A part de la via sensitiva, té altres funcions, una de les quals té a veure amb el control de la motilitat ocular.
Des del tubercle quadrigeminat superior surt un feix, el feix tectonuclear, que va als nuclis que s’encarreguen
de la motilitat ocular. Existeixen dos tipus de nuclis: els nuclis dels nervis oculomotors (parells cranials III, IV
i VI, que mouen els ulls) i els nucli pretectals (nuclis situats per davant dels tubercles que col·laboren en el
moviment ocular).
El tubercle quadrigeminat superior no només forma part de la via sensitiva visual sinó que també ajuda a
controlar el moviment dels ulls.
144
Peu del peduncle
És substància blanca (a la
imatge veiem com es tenyeix
molt negre), formada
exclusivament per fibres
descendents. Es pot dividir (a
ull) en 3 porcions.
Per les porcions passen

diferents tipus de fibres. Totes
venen del còrtex i poden dirigir-
se a diferents llocs:
• Fibres corticoespinals que s’originen a les àrees motores del còrtex i es dirigeixen a les banyes
medul·lars anteriors, per controlar el moviment de tronc i extremitats.
• Fibres corticonuclears o corticobulbars que tenen un significat molt semblant a l‘anterior, però en
comptes de dirigir-se a la medul·la van als nuclis dels nervis parells cranials que trobem a nivell del
tronc encefàlic. Per tant, al i gual que les corticoespinals, s’originen d’àrees motores i faran sinapsis
amb motoneurones però en aquest cas que controlen el moviment dels músculs crani (+porció
cervical).
• Fibres corticopontines o cortico-protuberancials, des del còrtex s’envia al cerebel la informació del
moviment que estem fent (que volem fer amb les ordres que van per les vies corticoespinals i
corticonuclears).
Aquestes fibres primer arriben a la protuberancia (nuclis protuberancials), i d’allà passen al cerebel i
l‘informen del moviment que volem o estem fent → si no és correcte, el cerebel intentarà corregir-ho.
Aquest conjunt de fibres es distribueixen per diferents porcions del peu del peduncle:
• Les fibres corticoespinals i les corticonuclears (corticobulbars) van per la porció mitjana.
• Les fibres cortico-protuberancials es divideixen en:
• Porció medial i anterior: fibres que provenen del lòbul frontal: fronto-protuberancials o fronto-
pontines.
• Porció lateral i posterior: fibres de la resta de lòbuls: parieto-occipito-temporo -protuberancials.
En resum, les fibres que baixen pel peu del peduncle, connecten el còrtex amb:
• Banyes medul·lars anteriors.

• Nuclis dels nervis cranials.
• Nuclis protuberancials i cerebel.
3. PROTUBERÀNCIA O PONT
També anomenada protuberància anular.
Situada entre el mesencèfal, amb el bulb raquidi a la part baixa i per davant del cerebel.
A la visió anterior i de color blanc podem veure el elements encefàlics. Els dos a la part superior corresponene
als dos peduncles cerebrals i per sota trobem el pont que unirà les dues porcions del cerebel i per sota el
145
bulb raquidi. Està situat a la fossa cranial posterior i presenta una cara antero-lateral convexa i una cara plana
per darrera que no es veu perquè està tapada pel cerebel. A la cara antero-lateral convexa el que primer puc
veure és un solc vertical que anomenem solc basilar. S’anomena així perquè conté l’artèria o solc basilar.
Presenta una cara convexa (antero-lateral), formada per:
• Fibres transversals: van d’una banda a l‘altra del cerebel. És un pont de fibres que rep el nom de
peduncle cerebel·lós mitjà.
• Solc basilar: solc vertical a la porció central. Hi ha el tronc basilar (la unió de les artèries vertebrals
un cop entren dins del crani, que s’encarreguen de part de la i rrigació de l‘encèfal).
• També hi trobem l‘origen aparent dels parells cranials:
o V- trigemin: situat lateralment, però al mig de la protuberància. És
fàcil de localitzar ja que és molt gran.
o Al límit entre protuberància i bulb, al solc bulboprotuberancial, de
medial a lateral:
o VI – Abducens (perquè l’estimulació d’aquest nervi produeix la
contracció del múscul recte lateral que dirigirà l’ull cap a fora, és a dir,
l’abducció de l’ulla) o oculomotor extern
o VII - Facial
o VIII – Vestibulococlear, és únicament sensitiu. Porta informació del
sentit de l’equilibri com de l’audició.
La fletxa superior vermella indica les fibres transversals mentre que la fletxa inferior indica el solc basilar.
Cara posterior
Per veure la cara posterior de la protuberància, cal retirar el cerebel. Aquest

està unit al tronc encefàlic pels peduncles cerebel·losos (superior, mitjà i
inferior) per tant, s’han hagut de tallar.
Aquesta cara posterior està recoberta pel cerebel i forma part del terra del
IV ventricle, que es troba entre el cerebel i la protuberància. Aquest terra
s’anomena fossa romboïdal, ja que té forma de rombe.
La fossa està limitada pels peduncles cerebel·losos superior i inferior. El

peduncle mitjà queda per fora, no limita el rombe. Al terra es veu un solc, el
solc mitjà de la fossa romboïdal. A banda i banda d’aquest hi ha una
estructura rectangular que fa un relleu: l’eminència medial. Aquesta es troba
limitada lateralment pel solc limitant.
El terra del IV ventricle no només és propietat de la protuberància, sinó que també està format pel bulb. Així
doncs, una part del bulb també comunica amb la fossa romboïdal.
146
A la part baixa del solc limitant hi ha una espècie
de bola, el col·licle facial, que és un relleu que
forma el nervi facial contra el IV ventricle quan
s’origina del seu nucli motor. Per fora d’aquests
elements, tocant al bulb raquidi, hi ha l’àrea
vestibular, on hi ha els nuclis vestibulars (nuclis
que controlen l‘equilibri: VIII o nervi vestíbul-
coclear). És una zona molt plana.
3.2. PORCIONS
A la protuberància hi ha un conjunt de fibres que van d’un

costat a l‘altre. Entre aquestes fibres queden situats una sèrie
de nuclis, els nuclis de la protuberància. D’aquests nuclis
destaca el cos trapezoide, una estructura formada per cossos
neuronals i fibres. Aquest conjunt de cossos neuronals i fibres
forma part de la via auditiva. Permet dividir la protuberància
en dues porcions: el tegment de la protuberància i la base de
la protuberància.
Tegment de la protuberància: posteriorment al cos

trapezoide, entre el IV ventricle i el cos trapezoide.
Base de la protuberància: anterior al cos trapezoide. És on hi ha les fibres transversals que travessen de
costat a costat. Entre aquestes podem obsrevar els nuclis de la protuberància.
Les fibres cortico-protuberancials com hem definit, són una sèrie de feixos que baixen des del còrtex.
Aquestes fibres van a fer sinapsi amb els nuclis que estan dispersos a la base de la protuberància. Des
d’aquests nuclis una nova neurona es decusa (forma fibres transversals creuant la línia mitja) i surt per l‘altre
costat de la protuberància formant el peduncle cerebel·lós mitjà, que va fins el cerebel. Això (la decussació)
té lògica, ja que el còrtex cerebral actua sobre l‘altre costat del cos (contralateral), però el cerebel actua sobre
el costat homolateral.
Per tant, les fibres que baixen des del còrtex són contralaterals (les fibres que s’originen a la part dreta del
còrtex actuen sobre la musculatura de la part esquerra).
No obstant, les fibres que informen al cerebel sobre el moviment no poden seguir la mateixa distribució, sinó
que s’han de decussar i anar a buscar el còrtex del cerebel contralateral, de manera que tant el còrtex com
el cerebel actuïn sobre la mateixa part del cos. Són fibres propioceptives que porten informació del que estem
fent en cada moment. Si el que estem fent coincideix amb el que volem fer, el cerebel no actua. Si la
informació que porten les fibres no coincideix amb el que volem fer el cerebel, a partir de connexions amb
el còrtex motor, farà variar aquests elements del moviment fins que aquest coincideixi amb el que volem fer.
147
4. BULB RAQUIDI
També anomenat medula oblongata o medula, sobretot en anglès. La medul·la com la coneixem s’anomena
spinal cord.
Té forma tronc de conus/cònica invertit (base superior i punta inferior). Situat entre la protuberància i la
medul·la espinal. Sortirà pel foramen magne i es convertirà en medul·la espinal.
A la cara anterior hi ha un solc (o cissura) medià anterior. És la continuació del solc basilar.
Des d’aquesta cissura cap a fora, a cada costat, hi ha 3 relleus:
• Piràmide: per la piràmide circula la via cortico-espinal (connecta el

còrtex amb la medul·la i és responsable del moviment). Al final de la
piràmide es produeix la decussació motora.
• Oliva: conté en el seu i nterior el nucli olivar inferior, relacionat amb
el control del moviment; més específicament amb el cerebel.
• Peduncle cerebel·lós inferior: és el més lateral. Són les fibres que connecten el bulb raquidi amb el
cerebel.
El solc medià anterior, a la part baixa de la piràmide, queda esborrat, ja que just aquí per sota de la piràmide
es produeix la decussació motora o decussació piramidal (creuament de fibres).
També hi trobem els nuclis dels altres 4 nervis parells cranials. Aquests, a diferència dels altres, surten per
múltiples arrels que convergeixen en un tronc. És típic d’aquests últims.
Entre la piràmide i l’oliva: Nervi hipoglos – XII Controla el moviment dels músculs linguals.
Entre l‘oliva i el peduncle cerebel·lós inferior es formen la resta de nervis parells cranials, de superior a
inferior tenim:
• IX – N. glossofaringi
• X – N. vague
• XI – N. espinal o accessori. Surt per múltiples arrels. Se l‘anomena espinal perquè es forma no només
de fibres del bulb, sinó també de fibres de les primeres porcions de la medul·la.
A partir del 1r nervi cervical ja és medul·la espinal.
En aquesta imatge podem veure el bulb.

Tenim el solc medià anterior que separa les
dues piràmides. lateralment trobem les
piràmides com a tal, el relleu de les fibres
descendents motores, l’oliva (nucli olivar
inferior en relació amb el cerebel) i el
peduncle cerebel·lós inferior que unirà el
bulb raquidi amb el cerebel.
148
Veiem el solc medià anterior, les piràmides, l’oliva i
el peduncle cerebel·lós anterior. El solc medià
anterior arriba un moment en que es difumina
perquè és el punt on es produirà la decussació
motora (o decussació piramidal). És a dir, les fibres
cortico-espinals que venen del còrtex dret, en
aquest punt creuaran la línia mitjana i aniran a
innervar la part esquerra del cos. Així doncs, les
fibres que venen del còrtex esquerre creuaran la
línia mitjana i innervaran la porció dreta del cos.
4.2. PORCIONS
A nivell posterior trobem la fossa romboïdal, que és part de la protuberància i del bulb.
Això divideix el bulb en dues porcions.
• Porció oberta: dóna al IV ventricle.

• Porció tancada.
Formant part de l‘oliva veiem el nucli olivar inferior (forma de bossa paper arrugada).
Vist des de la porció posterior, quan comença la porció tancada hi ha l‘obex (vol dir pany, cerrojo).
Una mica per davant hi ha l’àrea postrema, un nucli quimioreceptor (element que rep substàncies
químiques). A més, és el centre inductor del vòmit. En funció dels estímuls químics que rep posa en marxa el
vòmit que és un mecanisme de defensa. Quan el subjecte algun aliment que pot estar en mal estat la nostra
solució és eliminar-lo per exemple a través del vòmit.
En aquesta porció baixa del terra del IV ventricle hi ha 2 triangles:
• Trígon vagal: més extern

• Trígon hipoglòs: més intern. Contenen els nuclis d’origen tant de vague com de l‘hipoglòs.
Hi ha dos nuclis de relleu de les columnes dorsals:
• Tubercle gràcil (nucli de Goll): a la part medial.

• Tubercle cuneat (nucli de Burdach): a la part lateral.
Porten informació del tacte fi.
En aquest tall apreciem els tres relleus. A la part anterior les

dues piràmides, a continuació l’oliva que sembla una bossa
de paper arrugada i finalment el peduncle cerebelos
inferior. Si baixem una mica més veiem que ja no ens
trobem al quart ventricle sinó que estem a la porció tancada
del bulb. Estem a punt de convertir el bulb en la medul·la
espinal.
149
Quan el quart ventricle es tanca, just en aquell punt,
l’anomenem obex. Per sobre del obex trobem l’àrea
postrema que és l’àrea del vómit. A la part baixa del
quart ventricle trobem dos trígons, unes estructures
triangulars que anomenem a la part lateral el trígon
vagal i a la part medial el trígon hipoglòs. Aquí trobem
els nuclis d’origen del nervi hipoglòs i vagal. També
veiem dos feixos, el cuneat (extern) i el gràcil (intern).
Són feixos que constitueixen les columnes dorsals i
portaran informació del tacte fi i la propiocepció
conscient. Aquests feixos a la zona posterior del bulb faran una sinapsi amb els nuclis cuneat (o de Burdach)
i amb el nucli gràcil (o de Goll). Un segona neurona es decussa i forma la decussació o creuament sensitiu
perquè les fibres que pugen són homolaterals.
acabar el tema?
empecé!
150
La bibliografia utilitzada en aquesta classe és:
• Snell. Capítol 9. Pàg 299 – 301.

• Haines. Capítol 6: Talls anatòmics de l’encèfal i talls RM.
• Fitzgerald. Capítol 24. Pàg 229 – 232: Organització i anatomia funcional. La lectura de les pàgs 232 – 243 -es
recomanable per conèixer amb més detall la funció de la Formació Reticular (NO OBLIGATORI)
5. FORMACIÓ RETICULAR
5.1. INTRODUCCIÓ
La formació reticular és un conjunt de neurones i de fibres (conjunt de cúmuls cel·lulars units per grups de
fibres) situades a la porció central del tronc encefàlic i al llarg d’aquest (mesencèfal, protuberància i bulb). La
formació reticular és molt antiga des del punt de vista filogenètic. En els rèptils, per exemple, constitueix la
part principal del seu encèfal. En els humans té una funció reguladora, discrimina quins estímuls arriben al
còrtex i quins no per no saturar-lo.
Les seves funcions són:
• Funció sensitiva. S’encarrega del control de la informació sensitiva que arriba al còrtex. És una funció
similar a la del tàlem. És especialment important en les sensacions de dolor, ja que els centres dels
opioides endògens estan situats a la formació reticular.
• Funció motora. A través de les seves fibres estimula o inhibeix la musculatura. La musculatura
s’inhibeix en la fase REM, una de les fases del son. És un mecanisme de defensa ja que durant aquesta
fase tendim a moure’ns i ens podríem autolesionar.
• Regulació del SNA, especialment de les funcions respiratòria i circulatòria. Els centres respiratoris i
circulatoris formen part de la formació reticular i són els encarregats de controlar la respiració i la
circulació.
• Manteniment del nivell de consciència. Ho fa activant el còrtex per a que aquest enfoqui la
consciència en el que estem veient. També s’encarrega de mantenir l‘estat de vigília.
Hi ha altres estructures relacionades amb la formació reticular perquè presenten funcions similars que són:
• Nuclis de la Rafe: es troben en una sutura entre les dues parts del tronc encefàlic.
• Nucli Locus Coeruleus: situat al terra del IV ventricle. Té 15.000 neurones, per tant és molt petit.
Aquestes neurones tenen abast a tot el còrtex i , per tant, poden modificar funcions de tot el còrtex.
El seu nom significa nucli de color de cendra, i es pot veure sense tinció.
En la formació reticular es segueix una norma general: les aferències de la formació reticular es dirigeixen al
grup lateral i les eferències surten del grup medial.
151
5.2. NUCLIS DE LA RAFE
Els nuclis de la rafe es localitzen a la línia

mitjana del tronc encefàlic i per tant són
bilaterals. Les seves neurones són
serotoninèrgiques, és a dir, utilitzen la
serotonina com a neurotransmissor. La
serotonina serveix per modular l‘humor del
subjecte. Els nuclis de la rafe aporten
serotonina al còrtex. Tenim molt nuclis de la
rafe, no obstant els 2 principals són:
• Nucli dorsal de la rafe: situat al

mesencèfal.
• Nucli magne de la rafe: situat per
davant del terra del IV ventricle, entre la protuberància i el bulb raquidi.
Presenten connexions amb:
• Còrtex. Tots els elements de la formació reticular es distribueixen per tot el còrtex, activant-lo.
• Hipotàlem. L’hipotàlem és l‘estructura que regula el SNA, per tant la formació reticular hi presenta
connexions per efectuar les seves funcions.
• Formació reticular
Les funcions dels nuclis de la rafe són:
• Regulació de les fases del son.

• Acció moduladora del sistema motor (inhibint i excitant la musculatura) i dels elements sensitius
que viatgen cap al còrtex (una funció similar a la de tàlem, que el que fa és filtrar).
5.3. LOCUS COERULEUS
El nucli locus coeruleus es troba situat al terra del IV ventricle. Les seves 15.000 neurones són
noradrenèriques. Així doncs, el seu neurotransmissor és la noradrenalina, un neurotransmissor excitant.
Presenta les següents aferències:
• Hipotàlem.
• Nuclis de la Rafe.
• Amígdala. Per tal de que el nucli locus coeruleus actuï sobre tot el còrtex necessita saber si les nostres
vivències són positives o negatives Té múltiples eferències. Des d’aquest petit nucli, les seves fibres
es distribueixen per tot el còrtex i realitzen les següents accions:
Activa el còrtex per tal de mantenir la vigília però en fases del son disminueix la seva activitat. A més, té una
acció moduladora.
5.4. FORMACIÓ RETICULAR
5.4.1 CONNEXIONS DE LA FORMACIÓ RETICULAR
La formació Reticular està distribuïda en dues columnes:

152
• Grup reticular medial: és efector, per tant és d’on surten les ordres.
• Grup reticular lateral: és receptor, per tant és on es reben les aferències.
Els estímuls aferents arriben al grup reticular lateral, després passen al grup reticular medial i aquí s’emeten
les ordres (les eferències).
Aferències
a) Aferències de vies sensitives somàtiques:
• Tractes espino-reticulars: vies específiques que van des de la medul·la fins la formació reticular.
Actuen i gual que les dues següents però no arriben al còrtex (sensibilitat inconscient).
• Tracte espino-talàmic. Transporta les aferències del tronc i les extremitats.
• Tracte trigèmino-talàmic. Transporta les aferències del cap.
b) Aferències de vies sensitives especialitzades:
• Vies visuals a través del tubercle quadrigeminat superior del mesencèfal.

• Vies auditives.
• Vies vestibulars.
Tots aquests elements intenten activar el còrtex a través de la Formació Reticular. Per això a als infants se’ls
ha d’estimular, no volem infants apàtics. Amb més estímuls hi haurà més connexions neuronals en l‘infant.
c) Aferències d’estructures del control del moviment: cal rebre informació de l‘estat de les estructures
encarregades del moviment per tal de que la Formació Reticular pugui dur a terme les seves funcions.
• Còrtex motor. Cal saber l‘estat de les àrees motores

• Nuclis basals
• Nucli vermell
• Cerebel, en concret el nucli del fastigi. Aquest nucli té una acció sobre les motoneurones alfa i
gamma, provocant-nos excitació o relaxació de la musculatura en les fases del son.
Eferències
La formació reticular transporta els estímuls nerviosos eferents a través de les seves fibres. Així doncs,
aquestes es dirigeixen a:
• Medul·la espinal i interneurones medul·lars. Hi arriben mitjançant les fibres reticuloespinals mi L.

Unes són medials i les altres laterals, i unes tenen efecte inhibitori i les altres excitatori. En la fase
REM actuen les inhibitòries. Així doncs, aquí fan acció sobre les motoneurones, intervenen en el
control postural i en l‘orientació vers l‘estímul.
• Nuclis del tronc encefàlic amb funcions vegetatives, concretament la Formació Reticular envia
impulsos al centre respiratori i al centre circulatori.
• Nuclis dels nervis oculomotors. Aquests participen en la realització dels moviments oculars
conjugats, juntament amb el tubercle quadrigeminat superior i el nucli pulvinar. Els moviments
oculars no conjugats s’anomenen diplopia. Habitualment és una lesió sense importància, però a
vegades apareix en lesions del tronc encefàlic.
153
• Nuclis intralaminars del tàlem. Cal recordar que aquests són la continuació de la Formació Reticular.
Després els impulsos aniran a estimular tot el còrtex, per tant intervenen en el control de l‘atenció i
la vigília.
• Cerebel. Aquest permet mantenir l‘equilibri i la posició del cos.
5.4.2 FUNCIONS DE LA FORMACIÓ RETICULAR
La Formació Reticular duu a terme les següents funcions:
Activa els diversos nivells del sistema nerviós (SARA). La formació reticular rep estímuls de les aferències
somatosensitives, de les aferències sensorials especialitzades i des dels centres de control del moviment. Des
d’aquí aquests impulsos es dirigeixen als nuclis talàmics intralaminars per acabar distribuint-se en ventall
per tot el còrtex. La seva missió és activar el còrtex. Això rep el nom de sistema activador reticular ascendent
(SARA).
Concretament, el sistema SARA s’encarrega de:
• Controlar el nivell de consciència (vigília/son). En estat de

vigília presenta una alta activació, mentre que en estat de son una
baixa activació. Ho fa regulant el ritme de les connexions
tàlem/còrtex. Si hi ha moltes connexions entre tàlem i còrtex, hi
ha molta activació del còrtex i per tant estarem en estat de vigília.
• Atenció conscient vers els estímuls sensitius. Una activació
del còrtex permet tenir una major atenció.
• Orientació automàtica cap a la font de l‘estímul. Davant d’un
estímul, ens girem automàticament per a veure l‘estímul a través
de les connexions musculars.
Una lesió en la zona bulbar per un cop a aquesta zona o més freqüentment la ingesta d’elements químics
com drogues de disseny i drogues pot ocasionar destrucció de les neurones d’aquests centres i per tant una
aturada cardiorespiratòria. Sinó funciona la formació reticular se’ns elimina la capacitat de mantenir la
consciència i anem caient en diversos nivells: somnolència, estupor, inconsciència inclús coma. Lesions del
sistema ascendent provoquen el coma del subjecte.
Per tal de dictaminar el nivell de coma s’utilitzen diversos estímuls (auditius, visuals...). Si el subjecte no
respon és perquè ha entrat en un coma profund. És una estructura del sistema nerviós a protegir i hem
d’evitar sotmetre-la a allò que la pugui danyar.
En resum, les funcions de la Formació Reticular són:
• Acció sobre la musculatura esquelètica

o Regulació del to muscular mitjançant efectes sobre les motoneurones gamma. Es fa
mitjançant els tractes reticuloespinals, que presenten vies d’activació i d’inhibició.
o Control dels moviments oculars i d’orientació vers estímuls.
• Control de les funcions respiratòria i circulatòria. La formació reticular controla el SNA a través de
les fibres reticuloespinals. Mitjançant aquestes connecta amb les banyes laterals de la medul·la
(connecten amb el sistema simpàtic), i amb el nucli motor del nervi vague (connecten amb el sistema
parasimpàtic). Els centres cardiovascular i respiratori es troben entre el bulb i la protuberància, i són
vitals. Les fibres reticuloespinals van a fer sinapsis amb neurones simpàtiques (que es troben a la
banya lateral de la medul·la espinal) i també tenen connexions amb el nervi motor del vague que
154
presenta fibres parasimpàtiques. És una correlació entre el sistema nerviós autònom simpàtic i
parasimpàtic.
En aquesta imatge podem veure la situació del centres

respiratoris i cardiovasculars a la Formació Reticular.
Podem veure el tronc encefàlic seguit d ela protuberància
i el bulb raquidi. També podem veure alguns elements
que actuen amb el centre cardiovascular. Els centres
respiratoris de la protuberància s’encarreguen del ritme
respiratori. El centre respiratori situat al bulb raquidi
s’encarrega del control i per tant rep informació dels
quimioreceptors, valora l’estat de la tensió de l’O2, del
CO2, el pH... Actua augmentant la freqüència cardíaca, la respiratòria... Al bulb també trobem el centre
cardiovascular el qual mitjançant el sistema nerviós autònom regula el ritme i la força de contracció cardíaca.
Recordem que el cor no està controlat pel sistema nerviós sinó que són fibres de despolarització autònoma
però si es pot regular la freqüència cardíaca i la força de contracció. Així doncs, un cop fort a la zona que
correspon on està situada la sortida del tronc encefàlic pot ser letal per l’individu afectant el centre respiratori
o el cardiovascular. EL subjecte quedaria en aturada cardíaca sense poder fer res.
HOY TE DEJO UNA FOTO DE KIRA DE BEBITO, MIRA Q MONA:
155
TEMA 5: EL CEREBEL
Bibliografia complementària:
• Snell. Capítol 6 . pàgs 229- 243: Estructura, Aferències, Eferències. Anatomia Funcional.
• Haines. Capítol 2 pàgs 34-35. Capitol 5 :Talls anatòmics de l’encèfal; Capítol 9 pàgs 297, 302-303:
Hernia cerebel·losa.
• Fitzgerald. Capítol 25. pàgs 243; 246-251 (Anatomia funcional, vies aferents i eferents; cerebel i
funcions superiors).
1. FUNCIONS DEL CEREBEL

El cerebel presenta algunes funcions similars amb els nuclis basals. Les seves funcions són:
Controlar el manteniment de l’equilibri, la postura i el to muscular. Així doncs, ens permet mantenir una
bona posició. Per exemple quan ens posem una sabata mentre estem de peu.
Actua en la funció motora i , especialment, en l’aprenentatge motor. Aquest és l’aprenentatge a fer una cosa,
no a conèixer una cosa. L’aprenentatge a conèixer una cosa depèn de l‘hipocamp i de la memòria declarativa.
Intervé en l‘aprenentatge motor a través del reforçament d’una sèrie de neurones del cerebel i actuant
conjuntament amb àrees premotores. Participa en la memòria operativa
Coordina els moviments fins, com per exemple escriure o fer una sutura. La part del cerebel que s’encarrega
de fer-ho és la més moderna filogenèticament. Si el cerebel es lesiona no podem fer aquests moviments fins
perquè el pacients presenten una tremolor intencional que els impedeix fer els moviments fins. Ho fa influint
sobre l‘execució motora del còrtex mitjançant les connexions talàmiques.
El cerebel és un control de qualitat del moviment. Quan jo vull fer un moviment, dues vies surten del còrtex:
Via cortico-espinal: va a estimular la musculatura desitjada. Aquestes fibres es decussen.
Via cortico-protuberancials: va a la protuberància, es decussen i van al cerebel, informant-lo del moviment

que vull fer.
A part, també hi arriben fibres de vies espino-cerebel·loses, que porten una sensibilitat no conscient que
informa sobre si estic fent el moviment correctament o no. Amb les connexions via tàlem, influeix l‘acció del
còrtex i intenta modificar les característiques del moviment. Compara el que volem fer amb el que realment
estem fent i intenta corregir possibles errors.
A més, realitza funcions cognitives. El síndrome cognitiu-afectiu cerebel·lós acompanya les lesions súbdites
del cerebel. Com a conseqüència es produeixen defectes cognitius com menor capacitat raonament,
desatenció, errors gramaticals al parlar... Per tant, el cerebel té un paper afectiu, emocional, en relació a
altres àrees.
157
2. LOCALITZACIÓ I CARACTERÍSTIQUES
El cerebel està situat a la fossa cranial posterior a dins de
l’os occipital i contactant anteriorment amb el tronc
encefàlic
Entre el tronc encefàlic i el cerebel hi trobem una cavitat

anomenada IV ventricle. El IV ventricle està unit amb el III
ventricle a través de l‘aqüeducte del mesencefal/Silvius. Així
doncs, el cerebel és posterior al IV ventricle, a la
protuberància i al bulb raquidi.
Podem definir 3 cares a la secció sagital del cerebel:
• Cara anterior: toca el IV ventricle.

• Cara superior: relacionada amb els hemisferis
cerebrals. Està separada d’ells per la tenda del
cerebel, un derivat de la duramàter.
• Cara inferior: situada a la fossa cerebel·losa, una fossa interna de l‘occipital.
El cerebel té una forma oval i pesa 150g. Forma part del rombencèfal. Està format per dos hemisferis i una
porció mediana o vermis. Queda cobert per la tenda del cerebel.
Macroscòpicament està format per:
• Porció mediana o vermis cerebel·lós: estructura rectangular o cilíndrica situada al mig. Vermis en
llatí significa cuc, i rep aquest nom per la seva forma de cuc.
• Hemisferis cerebel·losos: un a cada banda de la vermis, el dret i l’esquerre. Els dos hemisferis
cerebel·losos estan separats per la falç del cerebel.
El cerebel està connectat a les 3 porcions del tronc encefàlic mitjançant unes fibres anomenades peduncles
cerebel·losos. És important no confondre’ls amb els peduncles cerebrals. Totes les entrades i sortides del
cerebel es realitzen a partir dels peduncles cerebel·losos.
A la imatge veiem la tenda del cerebel. Per sobre trobem el telencèfal del cervell i per sota el cerebel com a
tal.
158
De peduncles tenim els següents:
• Peduncle cerebel·lós superior: uneix el

cerebel amb el mesencèfal.
• Peduncle cerebel·lós mitjà: uneix el cerebel
amb la protuberància. Aquest peduncle està format
per les fibres que venen del còrtex, creuen i van cap
al costat contralateral del cerebel (fibres
corticoprotuberencials). És el més gran i constitueix
la principal estructura de la protuberància.
• Peduncle cerebel·lós inferior: uneix el
cerebel amb el bulb raquidi. També pot anomenar-
se cos restiforme
No confondre els peduncles cerebel·losos que són

un conjunt de fibres amb els peduncles cerebrals
que són les dues porcions del mesencèfal.
3. MORFOLOGIA EXTERNA
L’estructura del cerebel és
complicada i per estudiar-la s’han
dissenyat diferents mètodes com
els de la imatge. L’esquema
superior ens mostra el cerebel
adherit al tronc encefàlic. Primer
tallem els peduncles cerebrals que
l’uneixen. A continuació retirem el
cerebel i l’obrim com si fos un
múscul, l’aplanem cap a darrera. El
resultat és l’esquema de la dreta,
el cerebel obert en la seva
totalitat. Així dons, podem veure
les diferents porcions del cerebel
longitudinalment, verticalment...
Per estudiar la morfologia del cerebel cal retirar els peduncles cerebel·losos i obrir-lo. Així tenim un cerebel
pla que ens permet assenyalar millor les seves regions. Així doncs, podem diferenciar les següents divisions:
Divisió longitudinal: És útil funcionalment. Segons les connexions hi trobem aquestes regions:ç
• A la porció central hi ha el vermis.

• A cada costat del vermis hi ha les regions paravermianes.
159
• A la part més lateral hi ha els hemisferis cerebel·losos.
Aquesta distribució no la fem

com la divisió transversal en la
qual les cissures delimiten
molt bé els lòbuls. És una
divisió que es pot fer per les
connexions que tenen els
diferents parts. Cadascuna de
les parts té diferents
connexions i per tant funcions
molt diferenciades.
Divisió transversal: és d’anterior a posterior. Està basada en els solcs presents: cissura primària i solc
postero-lateral, a partir dels quals, definim:
• Lòbul anterior: per davant de la cissura primària la qual el separa del lòbul posterior. És un lòbul
petit.
• Lòbul posterior: és un lòbul gran per darrere de la cissura primària però anterior al solc postero-
lateral. Degut al plegament del cerebel presenta dues parts: superior i inferior. Aquestes dues parts
estan separades pel solc horitzontal.
• Lòbul floculo-nodular: per darrere del solc postero-lateral. És el lòbul més antic. Molt petit i enterrat.
La divisió transversal és per

lòbuls. Podem observar
diverses cissures que
travessen transversalment
el cerebel. Les cissures
separen els diferents lòbuls i
en total hi ha tres lòbuls.
A la part més superior del vermis hi ha una estructura arrodonida anomenada língula. A l‘extrem inferior del
vermis hi ha una superfície triangular anomenada úvula.
En el lòbul posterior hi ha dues prominències a cada costat de la úvula que s’anomenen amígdala cerebelosa.
És important per la seva localització, ja que és la part més baixa i que sobresurt del cerebel.
Si a una persona li augmenta la seva pressió intracranial, el sistema nerviós és portat cap al foramen magnum
ja que és la única sortida que té. El tronc encefàlic i el cerebel són impulsats cap a baix, i l’amígdala
cerebel·losa queda herniada pel foramen magnum i comprimeix el bulb raquidi. És el que s’anomena hèrnia
cerebel·losa. Al bulb raquidi hi tenim els centres respiratori i circulatori, i es poden veure compromesos per
compressió. Si no s’actua a temps l’individu pot morir.
160
A la dreta podem veure la part que s’adhereix al
tronc encefàlic i a l’esquerra la part que queda lliure.
La cissura primària em separa per davant el lòbul
anterior. El lòbul posterior de vegades està dividit en
dues porcions la superior i la inferior per la cissura
horitzontal. A més, tenim al final de lòbul postiro la
cissura postero-lateral, que és profunda, i que separa
el lòbul posterior del lòbul flòculo-nodular.
El vermis a la seva porció superior s’anomena língula. La part més inferior és la úvula, una zona triangular
que forma la part baixa del vermis.
Al lòbul anterior situem la cissura primària que ens diferencia el lòbul anterior de la resta d’elements.
El lòbul posterior es divideix en dues porcions per la

cissura horitzontal. Presenta dos relleus importants
que surten a cada costat de la úvula del vermis i que
són les amígdales cerebel·loses. No confondre
aquestes amb l’amígdala cerebral que es troba a
l’uncus. S’anomena amígdala perquè té forma
d’ametlla. Es torben a la porció inferior del lòbul
inferior i a cada costat del lòbul. Aquestes
estructures a banda de participar en el control
motor, tenen una importància clínica bastant important.
El lòbul flòculo-nodular és el més petit dels tres i està format per

una part central que és la del còdul i està encarada a la úvula i
dues parts més laterals que són el flòculs. A més, està separat del
lòbul posterior per la cissura posterolateral.
161
El cerebel presenta, a més, una distribució somatotòpica igual que
al còrtex motor. És una distribució rara perquè existeix una
multirepresentació corporal. És a dir, el cos està representat varies
vegades al cerebel. Podem dir que la musculatura axial queda
situada medialment i la musculatura distal de les extremitats queda
situada lateralment. A aquesta imatge somatotòpica de l’esquerra
se l’anomena somatotopia fraccionada perquè cada element està
fraccionat en diferents porcions.
4. EVOLUCIÓ FILOGENÈTICA
Al cerebel es distingeixen tres tipus d’estructura:
arcaica, antiga i nova. Per tant, evolutivament, no
totes les porcions tenen la mateixa edat (igual que
passa amb el cervell).
Arquicerebel: localitzada al lòbul floculo-nodular.

Realitza les funcions de manteniment de l’equilibri
(important per la supervivència de l‘organisme). A
banda de la memòria és la funció més antiga. És la
part més antiga i que compartim amb espècies més
llunyanes, com els rèptils.
Paleocerebel: formada pel vermis i la regió paravermiana. S’encarrega del manteniment de la postura
(centre de gravetat) i del to muscular.
Neocerebel: formada pels hemisferis cerebel·losos, que s’encarreguen de la coordinació de moviments

(sobretot la coordinació fina, la de precisió). A l’igual que el neocòrtex, és la part més desenvolupada.
5. MORFOLOGIA INTERNA
Des del punt de vista de l‘estructura cel·lular, hi distingim:
Escorça cerebel·losa: capa superficial del cerebel similar a la substància grisa del còrtex del cervell. A la seva
superfície s’hi observen plecs o folia (làmines de substància gris) separats per cissures transversals pròximes.
Tant els plecs com les cissures cerebel·loses són més prims i petits (i junts) que els solcs i circumvolucions del
cervell. La substància grisa del cerebel s’organitza en 3 capes:
• Molecular o externa.
• Capa de cèl·lules de Purkinje o intermèdia: aquesta capa representa l‘origen de fibres eferents del
cerebel. És la que més ens interessa perquè conté les eferències del cerebel.
• Granular o interna.
Cos medul·lar: porció central del cerebel que queda envoltada per l‘escorça cerebel·losa.
Està formada per fibres de substància blanca, equivalents al centre oval del cervell. A l’interior hi situem una
sèrie de nuclis cerebel·losos que són els equivalents als nuclis basals del cervell.
Així doncs, l‘estructura del cerebel és molt similar a la del cervell (telencèfal): escorça cerebral = escorça
cerebel·losa; centre oval = cos medul·lar; nuclis basals = nuclis cerebel·losos.
162
No farem molta èmfasi en aquest apartat perquè ens ho explicaran a histologia.
El primer cop que van veure el cerebel tallat en dues meitats amb la
forma que presenta i la distribució de la substància blanca el van
anomenar arbre de la vida. Creien que el cerebel era l’òrgan principal
que enes permetia fer la majoria de funcions. Tanmateix, és una
estructura important però no vital.
5.1. NUCLIS CEREBEL·LOSOS
En aquest tall frontal del cerebel podem veure

la substància grisa (el còrtex cerebel·lós), al
mig la substància blanca (cos medul·lar) i al
centre tenim els nuclis de substància grisa que
de medial a lateral són: el nucli del festigi o del
sostre, els nuclis interpòsits (nucli globós – ser
doble – i nucli emboliforme – s’anomena així
perquè ens recorda a un èmbol – ) i el nucli
dentat (té forma de bossa de paper arrugada).
Són l‘origen macroscòpic de la major part de les fibres eferents del cerebel (l’origen microscòpic són les
cèl·lules de Purkinje). Estan relacionats amb les diverses funcions del cerebel. Es troben dins del cos
medul·lar, a banda i banda. Ordenats des de la línia mitjana cap enfora, a cada costat trobem:
• Nucli de Fastigi o del sostre: format per arquicerebel. És el més primitiu, amb la qual cosa té la funció
de l‘equilibri.
• Nuclis interpòsits: nuclis interposats entre el nucli més medial i més lateral. Estan formats per
paleocerebel. Funció de control del to muscular i posició.
• Nucli globós: és el nucli més intern, té forma esfèrica i és de número variable (únic, doble, triple...).
• Nucli emboliforme: situat lateralment al nucli globós. Es distingeix d’ell perquè aquest presenta una
forma més allargada i rectangular (recorda a un èmbol d’una xeringa).
• Nucli dentat: és el que està situat més lateralment. Presenta una morfologia similar al nucli olivar
inferior. Pertany al neocerebel. Té forma de bossa de paper arrugada. La seva funció és la coordinació
de moviments.
En general, els nuclis més interns o medials tenen una estructura més antiga, mentre que els situats més
lateralment tenen una estructura més nova.
El cerebel NO és una estructura vital, a diferència del tronc encefàlic o el cervell. No obstant, l’individu que
no en tingui presentarà desequilibris i moviments descoordinats. Cal destacar, a més, que en subjectes que
no tenen cerebel s’observarà una degeneració de les fibres transversals de la protuberància, de manera que
aquesta tindrà una morfologia poc desenvolupada (les fibres transversals són les que la fan voluminosa). Això
es deu a l‘eliminació de les connexions protuberància-cerebel. Si no hi ha cerebel, aquestes fibres de la base
de la protuberància perden la utilitat.
163
6. MÒDULS FUNCIONALS DEL CEREBEL
Des del punt de vista anatòmic, un mòdul funcional es tracta d’una porció del cerebel que conté els següents
tres components:
• Una àrea del còrtex cerebel·lós

• Un conjunt de fibres aferents i eferents (substància blanca).
• Un o més nuclis.
D’acord amb aquesta definició, al cerebel trobem tres mòduls:
a) Mòdul vestibulo-cerebel·lós: format pel lòbul floculo-nodular i el nucli del Fastigi, per tant,
arquicerebel. Està en relació amb el sistema vestibular per tal de dur a terme les funcions d’equilibri.
b) Mòdul espino-cerebel·lós: format per la vermis, regió paravermiana i nuclis interpòsits, per tant,
paleocerebel. Rep informació de la medul·la espinal (via espino-cerebel·losa) sobre el moviment que
estem realitzant per tal de dur a terme el manteniment de la posició i del to muscular. Cal recordar
que la informació que arriba al cerebel per aquesta via espinocerebelosa és inconscient, ja que no
arriba al còrtex.
c) Mòdul ponto-cerebel·lós o cerebro-cerebel·lós: formen part els hemisferis cerebel·losos i el nucli
dentat, que són neocerebel. És la part més nova. Està en relació amb la protuberància i,
conseqüentment, amb el còrtex motor. Per tal de dur a terme la coordinació de la musculatura
(sobretot la que s’utilitza per realitzar moviments fins).
Cada hemisferi cerebel·lós està connectat amb el costat homolateral del cos, a diferència dels elements que
vam estudiar al telencèfal, que tenen un efecte contralateral. Per tant, subjectes amb alguna lesió cerebel·losa
faran inclinació i pèrdua de l‘equilibri cap al mateix cantó que el lesionat.
7. CONNEXIONS DEL CEREBEL
7.1. ARQUICEREBEL ( VESTIBULO-CEREBEL)
Aferències: de l‘oïda interna (conductes semicirculars, utricle i sàcul); per tant, informació de l‘equilibri, a
través del nervi vestibulococlear (VIII).
Aquestes aferències poden arribar directament al cerebel a través del peduncle cerebel·lós inferior o fer
escala als nuclis vestibulars (relleu), que després emeten fibres cap al cerebel que també hi arribaran a través
del peduncle cerebel·lós inferior. Aquesta informació serà processada al lòbul floculo-nodular, que després
actuarà sobre el nucli del Fastigi.
Eferències: les neurones del nucli del Fastigi envien projeccions:
• Als nuclis vestibulars per la via fastigio-vestibular, a través del peduncle cerebel·lós inferior.
• A la formació reticular (via fastigio-reticular) pel peduncle cerebel·lós superior.
A través del tracte vestibulo-espinal i els tractes reticulo-espinals, les ordres del cerebel arriben fins a la
medul·la espinal.
Les connexions de l‘arquicerebel permeten el manteniment de la postura i l’equilibri, potenciant la

musculatura extensora respecte la flexora. Aconsegueixen que la persona no caigui i tingui el centre de
gravetat ben posat (mantenen el centre de gravetat).
164
El vestíbulo-cerebel és el més antic i parteix del lòbul nodulo-
flocular. És a dir, les seves aferències i eferències estaran
connectades a aquest nòdul. Esta relacionat amb el manteniment
del sentit de l’equilibri.
Les aferències estan situades a la part baixa de la imatge on poca

nuclis vestibulars. Li arriben via peduncle cerebel·lós inferior,
s’uneixen al bulb raquidi i van dels nuclis vestibulars (a la part baixa
de la protuberància i del bulb) al còrtex floculonodular. Des d’aquí,
veiem l’arribada del nervi vestibular que sinapta amb el nucli
vestibular i des d’aquí entra al còrtex floculo-nodular. Després del
seu processament, aquesta ifnromació surt cap el nucli del festigi
(nucli més medial i més antic) i a continuació dona lloc a unes
eferències, majoritàriament bilateral. També hi haurà algunes
eferències des del nòdul flòculo-nodular sense passar pel nucli.
Les eferències aniran en primer lloc als nuclis vestibulars en forma de fibres vestíbulo-espinals. Un cop arriben
als nuclis vestibulars baixaran per la medul·la. A més, a part d’anar als nuclis vestibulars, també aniran a la
formació reticular per formar les fibres retículo-espinals que potenciaran o inhibiran l’acció de les
motoneurones.
7.2. PALEOCEREBEL (ESPINO-CEREBEL)
Aferències: el vermis i la regió paravermiana reben informació propioceptiva de la musculatura del tronc i
les extremitats (del grau de contracció, de la velocitat, de la posició articular...; tipus de moviment que s’està
fent).
Aquesta informació arriba a través de:
• Tractes espino-cerebel·losos:
o Anterior o de Gowers; pel peduncle cerebel·lós superior
o Posterior o de Fleching; pel peduncle cerebel·lós inferior.
• Tracte cuneo-cerebel·lós: pel peduncle cerebel·lós inferior.
• Tracte olivo-cerebel·lós: que rep informació del tracte espino-olivar i que arriba per mitjà del
peduncle cerebel·lós inferior. Serà informació no conscient.
Eferències: els nuclis interpòsits envien projeccions cap al nucli vermell/roig contralateral per mitjà de la via
globo-emboliforme-rúbrica (penduncle cerebel·lós superior). A través del tracte rubro-espinal, les ordres del
cerebel arriben a la medul·la espinal (aquest tracte no té una gran importancia en nosaltres, si per exemple
en felins).
Les connexions del paleocerebel permeten realitzar el manteniment de la postura i del to muscular.
Aquesta àrea regula el to muscular, la postura i la deambulació. Són moviments grollers, no són fins. Per tant,
no és una zona molt evolucionada però si és molt antic.
165
Les aferències arriben pels peduncles cerebel·losos superior
i inferior a través dels tractes espinocerebel·losos ventral i
dorsal que porten informació propioceptiva anomenada no
conscient perquè no arriba al còrtex. A més, també ho fan a
través dels tractes tectocerebel·losos (des del sostre del
mesencèfal que porta informació auditiva i visual) i a través
del tracte olivo cerebel·lós (aporta informació del
moviment). Un cop arriben al còrtex cerebel·lós es fa una
valoració del moviment i si cal, es farà una correcció a través
dels nuclis interpòsits i a través del nucli roig que contactarà
amb el còrtex cerebral. Cal recordar que el nucli roig és una
via colateral de la via motora primària (piramidal)
Les eferències es faran a través dels nuclis interpòsist (globós

i emboliforme) i en algun cas des del nucli del festigi.
Aquestes eferències es decussen a nivell del peduncle
cerebel·lós superior. A la imatge podem veure de color
taronja els nuclis interpòsits que creuen la línia mitjana i van
a parar al nucli vermell contralateral que estarà en contacte amb el còrtex cerebral. Un cop fa contacte amb
el còrtex cerebral torna a ocórrer una nova decussació. Això ocorre perquè el cerebel esquerre rep informació
del cos esquerre però, la motilitat del cos esquerre no depèn de la part esquerra del còrtex cerebral sinó que
ho fa de la part dreta. Per tant, s’ha de decussar la informació perquè arribi al còrtex dret. Una vegada es
corregeixen una sèrie d’element que han d’actuar sobre les fibres musculars, s’ha de tornar a decussar
perquè actuïn a les fibres de la part esquerra i no a la de la part dreta.
7.3. NEOCEREBEL (PONTO-CEREBEL)
Aferències: als hemisferis cerebel·losos arriba informació procedent de fibres cortico-protuberancials.

Aquestes fibres van del còrtex motor a la protuberància, on fan sinapsis. D’allà surten les fibres ponto-
cerebel·loses, fibres que van de la protuberància cap al costat contralateral del cerebel (per tant creuen la
línia mitja → lloc de decussació de la i nformació) i que es troben contingudes al peduncle cerebel·lós mig.
Aquestes aferències i nformen al cerebel del tipus de moviment que volem fer.
Eferències: les neurones del nucli dentat envien projeccions a:
• Nucli vermell/roig: a través de la porció ascendent del peduncle cerebel·lós superior

• Nucli ventrolateral del tàlem: mitjançant la via dento-talàmica, que va pel peduncle cerebel·lós superior.
D’aquí, la informació s’envia a l‘àrea M1 del còrtex cerebral.
El cerebel compara la informació que li arriba de les aferències del paleocerebel i del neocerebel per tal de
comprovar si aquestes es corresponen. En cas de trobar discordances, el cerebel corregirà el moviment a
través de les seves eferències.
Alteracions al cerebel causen patologies com les dismetries. Aquestes consisteixen en un error en el càlcul o
en la mètrica del moviment. Les persones que pateixen dismetries presenten una falta de coordinació
muscular i tremolor durant l‘execució de moviments.
166
Una altra manifestació de alteració al cerebel o al sistema vestibular és el nistagme, que consisteix en un
moviment ràpid i involuntari dels ulls que fa rebotar els glòbuls oculars (“salten”). El nistagme es deu a un
problema de coordinació dels músculs oculars.
Peduncle cerebel·lós inferior:
Aferències:
• Nuclis vestibulars - via vestibulocerebel·losa o nervi vestibulococlear

• Tracte espinocerebel·lós posterior o de Fleching
• Tracte cuneocerebel·lós
• Tracte olivocerebel·lós
Eferències:
• Nuclis vestibulars - via fastigiovestibular
Peduncle cerebel·lós mig:
Aferències:
• Via pontocerebel·losa (de la via cortico-cerebel·losa)
Peduncle cerebel·lós superior:
Aferències:
• Tracte espinocerebel·lós anterior o de Gowers
Eferències:
• Formació reticular - via fastigioreticular

• Nucli vermell (contralateral) - via globo-emboliforme-rúbrica
• Nucli ventrolateral Tàlem - via dento-talàmica
El pontocerebel actua en la coordinació de la musculatura fina com

per exemple un cirurgià en una intervenció molt complicada. Les
aferències són les fibres ponto-cerebel·loses, que s’originen a nivell
de diferents lòbuls del cervell i van a parar a la protuberància fins on
baixen homolateralment. Creuen la línia mitjana, fan anastomosi
amb els nuclis de la protuberància i van a donar informació al
cerebel contralateral. Això és així perquè el còrtex motor dret actua
sobre el cos esquerre però l’hemicos esquerre envia informació ala
porció esquerra del cerebel. Les fibres ponto-cerebel·loses van al
nuclis protuberencials i creuen, pel peduncle cerebel·lós mitjà, la
línia mitjana. Aquestes fibres reben informació del còrtex cerebral
de les àrees motores, premotores i associació. És a dir, les fibres
avisen al cerebel de quin moviment volem fer. Cal recordar que pel
mòdul anterior rebem informació dels feixos o tractes
espinocerebelosos que porten informació propioceptiva. Aquests
167
tractes aporten informació al cerebel de quin moviment estem fent en realitat.
Així doncs, el cerebel té dues vies d’informació: quin moviment volem fer i quin moviment estem fent.
Després els compara. Si tots dos moviment són els mateixos no actua. Si el que volem fer del que estem fent
és diferent, es produeixen, a través del nucli dentat, unes aferències creuades (perquè han d’anar al còrtex
cerebral contralateral pel peduncle cerebral superior) i van a parar algunes al nucli vermell i d’altres al nucli
ventro-lateral del tàlem i d’aquí al còrtex motor. Per tant, el còrtex motor és induït a modificar les
característiques del moviment que no són les correctes ja sigui per desviació lateral, per falta o excés de
força.... És a dir, activa o desactiva grups cel·lulars que intervenen en el moviment. Això ho fa per efecte
comparador o de control de qualitat.
7.4. TAULA RESUM
El còrtex cerebral vol fer un moviment. Primer

envia quin moviment vol fer al cerebel i, després,
a través de les vies motores corresponents
produeix el moviment. Aquest moviment que
s’està fent, a través dels feixos espino-
cerebel·losos, arriba al cerebel i ho compara (el
que rep del còrtex cerebral – volem fer– amb el
que li arriba dels elements perifèrics dels
músculs –el que estem fent–). Si no hi ha canvis
no actua però si hi ha diferències, a través de les
connexions amb el còrtex via nucli roig o via
tàlem intenta que el moviment es corregeixi.
168
TEMA 6: MEDUL·LA ESPINAL

Ja hem acabat la part de temari de l’encèfal i les seves vies. A partir d’ara comencarem amb la medul·la
espinal i totes les seves vies i connexions.
• La bibliografia emprada per aquest tema és:

• Snell. Capítol 4. Pàg 136-162: Estructura general, tractes ascendents i tractes descendents.; Notes
clíniques. Pàg 163-175 (lectura voluntària).
• Haines. Capítol 8. Pàg 189-223: Vies sensitives i motores.
• Fitzgerald. Capítol 15. Pàg 160-168: Vies ascendents; Capítol 16. Pàg 168-177: Vies descendents
(requadres grisos, de lectura voluntària).
1. INTRODUCCIÓ
La medul·la espinal és una estructura nerviosa que es troba continguda a l’interior de la columna vertebral
(és un estoig ossi que la protegeix); no obstant, l’extensió de medul·la espinal (40-45 cm) no ocupa tota la
longitud de la columna vertebral (75 cm). Així doncs, a la part baixa del canal raquidi o medul·lar no trobarem
medul·la espinal.
Clínicament és important conèixer fins a quina alçada vertebral arriba la medul·la espinal:
• A l’infant: fins al disc intercalar entre L2-L3.

• A l’adult: fins al disc intercalar entre L1-L2.
Un cop finalitza la medul·la, aquesta donarà una sèrie de nervis que baixaran per la columna vertebral per
tal de sortir a través de les vèrtebres corresponents.
Prova de la punció lumbar: serveix per extreure i

analitzar el LCR de l’espai subaracnoidal i així poder
comprovar la presència d’elements patògens com
sang, cèl·lules tumorals, cèl·lules infeccioses.... La
punció sempre s’ha de realitzar amb una agulla
bisellada als espais intervertebrals que queden per
sota de L3 (tot i que la medul·la espinal finalitzi a
L1-L2, és millor assegurar la seguretat del pacient
realitzant la punció en un espai on segur que no hi
ha medul·la espinal, per tal que la prova sigui 100%
innòcua), entre L4 i L5 o L5 i el sacre. En la punció
s’hauran de perforar diverses capes des de
l’exterior fins a l’interior del canal raquidi, entre les quals distingim la duramàter.
1.1. SEGMENTS DE LA MEDUL·LA ESPINAL
La medul·la espinal està segmentada externament, internament no està segmentada perquè és per on
circulen les vies ascendents i descendents. Entenem com a segment una porció medul·lar de la qual emergeix
169
un parell de nervis raquidis (dret i esquerre). La segmentació medul·lar coincideix, més o menys, amb les
divisions de la columna vertebral (i els anomenem de la mateixa manera), de manera que tenim:
• 8 segments cervicals (C) (en canvi hi ha 7 vèrtebres

cervicals, ja que el primer segme00nt es troba entre el
crani i l’atles)
• 12 segments dorsals o toràcics (D o T)
• 5 segments lumbars (L)
• 5 segments sacres (S)
• 1 segment coccigeal (Cx) (en canvi hi ha de 3-5
vèrtebres coccígies)
Veiem que en total tenim 31 segments i 31 parells de

nervis raquidis. La relació de concordança espacial
entre els segments medul·lars i els segments de la
columna vertebral es va perdent a mesura que baixem
per l’estructura, degut a la discordança de longituds
entre ambdues. Així doncs, mentre que els segments
cervicals i toràcics es corresponen quasi a la perfecció,
al nivell lumbar i sacre els segments medul·lars es
troben més amunt que els vertebrals.
Cal recordar que els nervis raquidis 1-7 surten per sobre de les vèrtebres corresponents mentre que els nervis
raquidis següents surten per nivells vertebrals més baixos.
Els nervis raquidis acostumen a sortir de la columna vertebral a través d’uns orificis situats a cada costat dels
espais intervertebrals, denominats forats de conjunció. Degut a la discordança de longituds, els forats de
conjunció dels nervis raquidis lumbars i sacres estan situats a nivells i inferiors respecte els seus orígens. Així
doncs, aquests nervis raquidis han de descendir per l’interior del canal raquidi fins arribar al punt per on
poden emergir de la columna vertebral. Al conjunt de fibres que descendeixen pel canal raquidi per assolir el
seu forat de conjunció i que, per tant, queden situats caudalment a l’última part de la medul·la espinal, se’l
denomina cua de cavall.
La medul·la espinal és una estructura cilíndrica i homogènia en tota la seva longitud excepte en dues parts
lleugerament engruixides que denominem intumescències (per tant no és un cilindre perfecte, no és
completament regular). Aquests engruiximents corresponen als orígens dels nervis raquidis que formaran
plexes (són zones amb una major quantitat de nervis que a la resta, de manera que provindran d’un origen
més voluminós → hi ha un augment del nombre de neurones i de fibres). En total tenim dues intumescències:
• Intumescència cervical (C3-T1): els nervis raquidis que en formen part donaran lloc al plexe braquial
(hi ha més motoneurones i surten més fibres que aniran a innervar, a banda del tronc, les extremitats
superiors)
• Intumescència lumbar (L1-S3): els nervis raquidis que en formen part donaran lloc al plexe lumbo-
sacre (un augment de motoneurones per la innervació de les extremitats inferiors). A la part final de
la medul·la espinal, la intumescència lumbar es fa més estreta i acaba formant el Conus Medullaris,
l’última porció de la medul·la espinal, situat a nivell vertebral L1-L2.
170
En nivells inferiors (lumbars i
sacres), no obstant, recordem que
trobarem totes aquelles fibres de
nervis raquidis lumbars i sacres
que baixaven a buscar el seu forat
de conjunció, és a dir, la cua de
cavall o Cauda Equina.
Al mig de la cua de cavall situarem

una cinta fibrosa derivada de la
piamàter (la meninge més
profunda) denominada fil
terminal (filum terminale), que
s’origina al Conus Medullaris i
s’insereix a la primera vèrtebra
coccígia.
Explicades aquestes estructures podríem pensar: al realitzar la prova de la punció lumbar no podríem
seccionar les fibres de la cua de cavall? Doncs no, ja que l’agulla es fa pas entre les fibres com si fos una
cortina de fils.
A la imatge de la dreta veiem com els

nervis originats en els seus segments
medul·lars van baixant pel canal raquidi
fins sortir pel nivell del forat de conducció
que els toca.
A l’esquerra veiem una imatge real de la

medul·la espinal. El sac dural és
l’estructura d ela duramàter que l’envolta.
Veiem la cua de cavall i entre la cua de
cavall podem veure el fillum terminale (el
derivat de la piamàter).
CARA ANTERIOR
A la cara anterior de la medul·la espinal s’observa un solc profund situat a la línia mitja conegut com a cissura
mitjana ventral. Arriba pràcticament fins la substància grisa del centre de la medul·la. Aquesta és la
171
continuació de la cissura mitjana ventral situada al
bulb raquidi que vam explicar. A cada banda d’aquesta
cissura hi trobem un altre solc, el solc antero-lateral,
que emmarca l’emergència o sortida de les arrels
ventrals.
Recordem que els nervis raquidis estan formats per

una arrel ventral i una arrel dorsal.
CARA POSTERIOR O DORSAL
A la línia mitja de la cara dorsal situem el solc mitjà

dorsal, que és menys profund que la cissura mitjana
ventral. A banda i banda d’aquest solc observem el
solc posterolateral, que emmarca l’emergència de les
arrels dorsals. Entre aquests dos solcs tenim un altre solc, tant al cantó dret com a l’esquerre, que
denominem solc intermedi dorsal. Aquest tercer solc divideix la zona posterior de la cara dorsal medul·lar
compresa entre el solc mitjà dorsal i el solc posterolateral (columna dorsal) en dues porcions. Aquesta divisió
estableix dos tractes ascendents que portaran informació sensitiva, sobretot el tacte fi que anomenarem
columnes dorsals. En aquestes situarem dos fascicles o feixos:
• Fascicle gràcil o Fasciculus gracilis: porció més prima situada medialment, entre el solc mitjà dorsal
i el solc intermedi dorsal.
• Fascicle cuneat o Fasciculus cuneatus: porció més gruixuda situada lateralment, entre el solc postero-
lateral i el solc intermedi dorsal.
1.3. MORFOLOGIA INTERNA (TALL TRANSVERSAL)
En un tall transversal de la
medul·la espinal observem
que la substància grisa ocupa
una posició central i adopta
una forma característica de
papallona o H. Aquesta està
envoltada de substància
blanca que queda situada a la
perifèria. És una disposició
inversa a la que presentava
l’encèfal. La substància grisa
de cada costat medul·lar (“les
ales de la papallona”) està
unida amb la del costat
contralateral a través de la
porció coneguda com a
substància grisa central (“el
cos de la papallona”), a l’interior de la qual trobarem el conducte central o de l’epèndima. El conducte
ependimari forma part del sistema ventricular (és la continuació del quart ventricle), de manera que estarà
ple de LCR.
172
Per davant de la substància grisa central tenim la comissura blanca anterior, una porció de substància blanca
que permet el pas de fibres cap al cantó contralateral (decussacions). Anteriorment queda en contracte amb
la cissura mitjana ventral, que s’observa com un tall superficial molt profund, i posteriorment amb el solc
mitjà o intermedi dorsal, que no serà tan evident com l’anterior.
Laterals al solc mitjà dorsal localitzarem els solcs intermedis dorsals de cada costat. La substància grisa forma
dues banyes a cada costat, una ventral i una dorsal (“l’ala gran i l’ala petita de la papallona”).
A la banya ventral (o anterior) situarem els cossos de les motoneurones que innerven la musculatura, de
manera que aquesta tindrà un significat motor. Destaquem que la mida de la banya ventral varia en funció
del segment medul·lar en què ens trobem: serà més gran en els segments cervical i lumbar que en els
segments toràcic i sacre, ja que els primers tindran una major quantitat de motoneurones perquè estan
destinats al control motor de les extremitats superior i inferior.
La banya dorsal (posterior) és de significat sensitiu, ja que serà on van a parar les terminacions dels receptors
cutanis.
A la part toràcica i a la lumbar superior es pot distingir una tercera banya, a cada costat, situada entre les
dues anteriors: la banya lateral. Aquesta tercera banya té significat simpàtic, ja que allotja els cossos de les
neurones simpàtiques. Degut a la presència de tots aquests elements la substància blanca queda dividida en
tres regions:
• Cordó ventral: entre la cissura mitjana ventral i l’emergència de l’arrel ventral. Constituït per fibres
de vies descendents: tracte vestibuloespinal, reticuloespinal, tectoespinal i corticoespinal anterior, i
part del tracte espinotalàmic, que és via ascendent.
• Cordó dorsal: entre el solc mitjà dorsal i l’emergència de l’arrel dorsal. Hi ha les columnes dorsals
que porten informació sensitiva fonamentalment tàctil (quedaran dividides en fascicle gràcil i
cuneat).
• Cordó lateral: entre l’emergència de l’arrel dorsal i l’emergència de l’arrel ventral. És per on van les
fibres de la via motora per excel·lència- tracte cortico-espinal lateral o piramidal, el tracte
rubroespinal i també part de la via ascendent de sensibilitat dolorsa i tèrmica- tracte espinotalàmic
(té una part al cordó ventral).
En les tres regions trobarem feixos ascendents i descendents determinats.
De les banyes sortiran les arrels dorals i ventrals respectivament que s’uniran i donaran lloc als nervis
raquidis.
El tracte dorsolateral de Lissauer és un tracte intersegmentari. És a dir algunes vies contacten amb segments
medul·lars més alts. És un tracte que uneix diversos segments medul·lars. Veurem la seva funció més
endavant.
173
Veiem que la composició d ela medul·la espinal és
diferent a nivells diferents. Per exemple, a la part alta
el 5è nivell està molt a prop de la intumescència
cervical i per tant hi ha un gran nombre de
motoneurones a la banya anterior. D’altra banda, al
segment toràcic, la matèria grisa és gairebé escassa
però si podem observar la banya lateral que no veiem
a altres lloc.
Al 5è segment lumbar que es troba a prop de la

intumescència lumbar, podem observar moltes
neurones a la banya anterior.
Finalment, a nivell sacre podem observar la

substància grisa no massa situada. Tnamateix, podem
observar una sèrie de neurones amb significat
parasimpàtic situades a la substancia grisa i que
surten de la banya lateral.
En aquest esquema veiem una sèrie de tractes a la substància blanca. La part superior de la imatge correspon
a la porció dorsal. De color morat veiem les columnes dorsals dividides en el fascicle gràcil (més intern) i el
cuneat (portaran part de la informació sensitiva). Lateralment, en vermell, veiem el tracte corticoespinal que
és el tracte més important del que depèn la motilitat del subjecte. És a dir, aquest tracte estimularà les
motoneurones que van a activar la musculatura.
LÀMINES DE REXED
Les neurones que conformen la substància grisa de la medul·la espinal no presenten una disposició aleatòria,
sinó que estan organitzades en una sèrie de zones determinades que Rexed va qualificar com a làmines. Així
doncs, diem que les banyes de la substància grisa estan estratificades. Hi ha una determinada disposició
funcional a cada segment medul·lar. Aquesta disposició és molt clara a nivell dorsal, no obstant, a la banya
174
ventral les neurones estan organitzades en cúmuls de disposició més difusa (no tant làmines i estrats). Per
tant, les làmines de Rexed són la orientació que presenten les neurones a les banyes medul·lars
En total s’han definit 6 làmines ordenades numèricament de dorsal a ventral.
A la banya dorsal tindrem:
• I o Zona Marginal: serà la làmina receptora de les aferències sensitives. És la zona més superficial
de la banya dorsal.
• II o Substància Gelatinosa: serà la làmina on es produeixen les interaccions sensitives, és a dir, on
situarem el sistema de modulació de les vies sensitives del dolor (recordem que es tractava d’un
sistema inhibitori de la nocicepció que va des de la medul·la cap al còrtex per tal de reduir la
percepció del dolor i evitar el bloqueig de l’individu davant de situacions potencialment perilloses).
Modula el pas de les sensacions cap al còrtex.
• III i IV: contenen nuclis propis de la medul·la espinal.
• V
• VI o Nucli de Clarke: zona de sinapsis per on passen la via espino-cerebel·losa posterior o de
Flechsing. Només present de C8-L2.
A la zona intermèdia trobem la làmina VII dorsal.
A la banya ventral no trobem làmines com a tal sinó que són més aviat
cúmuls de neurones on situarem:
• VII ventral
• VIII
• IX: làmina on trobem els cossos neuronals de les motoneurones que
innerven la musculatura axial (situades medialment) i les extremitats
(situades lateralment). A la resta també trobarem neurones però en
menor quantitat.
En relació al conducte ependimari trobem la substància grisa

periependimària, on situem la làmina X. No té funció determinada.
D’aquest apartat és important recordar que a la banya dorsal trobem les

làmines mentre que a la ventral són cúmuls. En aquesta micrografia
podem observar la diferència de disposició de les làmines en les banyes
dorsals i ventrals.
1.4. CONNEXIONS DE LA MEDUL·LA ESPINAL
1.4.1. ARRELS MEDUL·LARS

Són l’estructura bàsica per on arriben aferències i es projecten eferències de la medul·la espinal cap a la
perifèria. Les fibres que procedeixen o es dirigeixen cap al còrtex o cap als nuclis subcorticals discorreran a
través de tractes.
Les dues arrels (anterior i posterior) emergeixen de la banya ventral i de la banya dorsal de la substància grisa
de la medul·la espinal, respectivament.
175
A l’arrel posterior s’hi formen ganglis que contenen els somes de les neurones receptores sensitives
unipolars, la terminació axonal de les quals se situa als òrgans perifèrics i que, pel pol oposat, faran sinapsis
amb la columna dorsal.
Passat el nivell del gangli dorsal, l’arrel anterior i l’arrel posterior s’uneixen per formar el nervi raquidi, que
sortirà de la columna vertebral a través del forat o orifici de conjunció, situat per darrera del disc
intervertebral.
Hernies discals: el disc intervertebral està format per dos components, el nucli polpós i l’anell fibrós. Lesions
o afectacions de l’anell fibrós, que provoquin que aquest es trenqui o s’esquerdi, causaran un desplaçament
cap a posterior del nucli polpós, que sortirà per l’orifici de conjunció comprimint el nervi raquidi que li
correspongui. Això causa un dolor intens al subjecte que ho pateix. En funció del dermatoma on s’irradia el
dolor, podrem determinar, amb alta precisió, el nervi raquidi que està compromès.
1.4.2. AFERÈNCIES
Banya dorsal: és principalment de significat sensitiu. Rep informació sensitiva que pot viatjar per diferents
tipus de neurones i cada tipus té unes làmines Rexed diana concretes:
• Les làmines superficials reben informació que ve a través de fibres sensitives de conducció lenta
tipus Aδ (mielíniques primes) i c(amielíniques)- duen principalment informació nociceptiva (dolor) i
de temperatura.
• Les làmines més profundes rebran informació a través de fibres Aβ (mielíniques i de diàmetre
important)- portaran informació de la propiocepció conscient, de la pressió i del tacte fi. Per tant, el
dolor i la temperatura són més superficials, mentre que el tacte és més profund.
Recordem que a la substància gelatinosa situada just per sota de la zona marginal (zona de recepció de fibres
nociceptives) serà on es donin les interaccions moduladores de la sensació del dolor (impedeix el pas de
sensacions nociceptives cap al còrtex per tal de reduir la percepció del dolor en casos de situacions perilloses).
Banya ventral: està molt desenvolupada a les intumescències, ja que en aquestes porcions de la medul·la
trobem un gran volum de motoneurones destinades al control de la musculatura de les extremitats, que
causen aquest engruiximent.
Aquestes motoneurones es trobaran a la làmina IX, on:
• Zones més medials- MN de músculs axials

• Zones més laterals- MN de m. extremitats
Les motoneurones, situades a la làmina IX principalment, reben les aferències provinents de centres motors
superiors. De la mateixa manera, d’aquestes motoneurones de la làmina IX surten les eferències que van a
innervar els diferents músculs.
A la part sacre, a les banyes ventrals hi ha neurones parasimpàtiques (també en trobem els nuclis de certs
nervis parells cranials → origen cranio-sacre).
Si integrem tot això en un mateix segment medul·lar veurem que les fibres aferents provenen de neurones
unipolars situades al gangli de l’arrel dorsal. Una de les divisions del seu axó va per l’arrel dorsal fins a la
medul·la, on pot fer sinapsi amb les neurones sensitives de la columna dorsal ipsilateral (verd - ex. del tacte)
o, en algunes ocasions, fer sinapsi amb una interneurona que:
176
• Decussarà la informació per contactar amb el tracte espino-talàmic contralateral (situat al cordó
anterior i lateral de la substància blanca). És el que passa amb el dolor i la temperatura (color
vermell).
• Actuarà sobre una motoneurona de la branca ventral ipsilateral per fer un control motor de tipus
reflex (blau).
L’arrel ventral té significat motor, per tant, surt una motoneurona a la que li arriben impulsos a partir del
tracte corticoespinal lateral o piramidal que és el que porta l'ordre de contracció. Aquest tracte vindrà del
còrtex motor i es situarà al cordó lateral fins a fer sinapsi a aquest nivell amb la RMN corresponent. Com
acabem de dir, aquestes motoneurones reben connexions de neurones (la pròpia neurona sensorial o
interneurones) que formen part de circuits reflexes (sense passar per el còrtex).
A la banya dorsal arriben totes les fibres nervioses dels diversos receptors que tenim a la pell. Les fibres
primes mielíniques són les Aδ i les C (sense mielina i per tant més lentes) acaben a les làmines superficials.
Les fibres mielíniques gruixudes Aβ (que per exemple porten informació del tacte) acabaran a les làmines
profundes.
És a dir, les fibres primes sense mielinitzar (informació de

dolor i temperatura) van a parar a les làmines superficials. Les
fibres gruixudes mielíniques que porten informació del tacte
van a parar a les làmines profundes.
La substància gelatinosa té interaccions moduladores de la

informació que passarà a l’encèfal.
La banya ventral està molt desenvolupada a les

intumescències. És on torbem les motoneurones pels músculs
axials (del tronc) situats medialment. En aquesta imatge la
làmina IX té dues parts (una interna i una externa) que
corresponen a les motoneurones dels músculs axials
medialment mentre que les motoneurones dels músculs de
les extremitats les trobem lateralment. Per tant, a la banya
ventral hi ha un cert ordre que en comptes de ser per làmines
és per porcions (lateral i medial).
1.4.3. REPRESENTACIÓ DELS TERRITORIS CORRESPONENTS A CADA SEGMENT MEDUL·LAR

Cada segment medul·lar té uns territoris sensitius o motors:
• Territori sensitiu o dermatoma: porció de pell (zona cutània) la sensibilitat de la qual arriba a un
determinat segment medul·lar. Aquesta associació entre àrea superficial cutània i segment medul·lar
corresponent és bastant fidel, ja que presenta poques o ninguna variació (per tant es poden explorar
en clínica).
• Territori motor o miotoma: conjunt de grups musculars que depenen d’un segment medul·lar.
Aquesta correspondència és menys fiable que l’anterior, ja que presenta múltiples variacions
degudes a que cada múscul està innervat per diversos segments medul·lars, no per un de sol (és més
teòric que altra cosa).
177
Aquest esquema representa un
segment medul·lar amb la
substància blanca i gris.
De color blau veiem el tracte

corticoespinal lateral, les
motoneurones de la banya
dorsal. La neurona del còrtex
farà sinapsi amb la
motoneurona. La prolongació
de la motoneurona sortirà per
l’arrel ventral per formar part
del nervi raquidi.
De color verd veiem la columna dorsal. El gangli de l’arrel dorsal dóna un cos neuronal que arribarà fins la
banya dorsal i establirà contacte amb la columna dorsal i pujarà cap el còrtex. Portarà informació del tacte,
el dolor, la temperatura.
De color vermell veiem una neurona sensitiva que arriba a la banya dorsal, fa sinapsi amb una segona neurona
la qual creua la línia mitjana i forma el tracte espinotalàmic. Per tant, la modalitat de sensibilitat estan
dividides entre la columna dorsal i el tracte espinotalàmic. Tanmateix, el tracte espinotalàmic de seguida
creua la línia mitjana (fibres decussades) mentre que la columna dorsal puja pel mateix costat d ela columna
i es decussarà superiorment.
En aquesta imatge veiem dues vèrtebres

unides. A la zona del pedicle de cada
vèrtebra es forma el forat de conjunció per
on surten els nervis que aniran a innervar el
seu territori.
Cal recorda que els disc intervertebral està

format per l’anell fibròs i el nucli polpós que
permet la mobilitat de la columna. Si l’anell
fibrós es trenca, el nucli polpós fa una
compressió del nervi raquidi que provoca un
dolor molt fort. Es tracta d’una hèrnia discal.
178
2. TRACTES MEDUL·LARS
Els tractes medul·lars es troben a la medul·la espinal. És important estudiar-los ja que la majoria dels
diagnòstics neurològics només es poden fer coneixent l’origen i les decussacions d’aquests.
A la substància blanca trobarem diversos feixos que anomenarem tractes. Són vies aferents i eferents (tenint
en compte que l’estructura de referència és l’encèfal).
Aferents o ascendents: porten informació sensitiva en direcció al còrtex (a l’encèfal) que, en funció del seu
origen, pot ser:
• Informació exteroceptiva: prové del medi extern, és a dir, de fora del cos. Un exemple podria ser la
sensació del tacte fi.
• Informació propioceptiva: prové del medi intern, és a dir, de dins del cos. Com a exemple podríem
dir la informació sensitiva visceral o la de posició de les articulacions, entre d’altres.
Descendents: informació des de l’encèfal cap a la perifèria. Fonamentalment porten vies de control del
moviment (com les corticoespinals) i del to muscular (com les reticulo-espinals).
No obstant, també hi distingim feixos de control de les funcions del SNA (fibres que controlen les neurones
simpàtiques situades a la banya lateral de la medul·la espinal) i de modulació de la transmissió d’impulsos
sensitius (principalment fa referència a fibres de la substància gelatinosa que fan possible el bloqueig
d’impulsos nociceptius). Com a conclusió podem veure que els tractes descendents són tots vies efectores,
és a dir, que portaran informació que actuarà en una funció determinada.
Intersegmentaris o propioespinals: vies que salten d’un segment medul·lar a un altre. Són tractes propis i
exclusius de la medul·la espinal (no passen pel còrtex). Un exemple serien els circuits que segueixen els
reflexos intersegmentaris. La majoria de fibres es decussen: l’hemisferi dret rebrà informació sensitiva de
l’hemicos esquerre i igual pel control motor.
2.1. TRACTES ASCENDENTS
2.1.1. ESQUEMA GENERAL
Són tots els tractes sensitius, que aporten informació al còrtex (sensibilitat conscient) o a estructures
subcorticals ( sensibilitat no conscient).
Aquestes vies acostumen a estar formades per una cadena de tres neurones (les que arriben al còrtex) o de
dues neurones (les que no arriben al còrtex). En general porten informació tèrmica, tàctil, propioceptiva i
nociceptiva (dolor).
Cal tenir en compte que la sensació que captem és la nocicepció. Quan aquesta nocicepció arriba al còrtex
es parla de dolor (en som conscients). Per tant, el dolor és una sensació conscient; mentre que la nocicepció
no.
2.1.2. ORGANITZACIÓ GENERAL
Primera neurona: neurona unipolar el soma de la qual situem al gangli de l’arrel dorsal. Presenta un sol axó
que es bifurca en una terminació sensitiva (que anirà cap a l’òrgan sensitiu) i una terminació medul·lar
179
(seguirà per l’arrel dorsal i farà sinapsis amb la 2a neurona de la cadena).
Aquesta entrarà per la banya dorsal de la medul·la i acabarà allà (fent
sinapsi) o pujarà homolateralment fins al bulb per finalment fer la sinapsi
a aquest nivell.
Segona neurona: l’axó de la 1a neurona arribarà a la banya dorsal de la

medul·la espinal o al bulb raquidi del tronc encefàlic on situarem el soma
de la 2a neurona de la cadena. Aquesta neurona serà la responsable de
fer la decussació de la informació sensitiva (a nivell medul·lar o bulbar) i
pujarà cap a les estructures destinatàries pel costat contralateral.
Tercera neurona: la 2a neurona pujarà fins al tàlem, on farà sinapsis amb

la 3a neurona, que enviarà projeccions cap al còrtex (principalment a
àrees somatosensitives). En cas que es tracti d’una via subcortical, on la
informació sensitiva és inconscient, la 2a neurona no arribarà al tàlem
sinó que es quedarà a l’estructura subcortical on hagi fet sinapsi amb la
1a neurona (com pot ser el cerebel, per exemple). Per tant trobarem un
sistema de 2 neurones.
Vies d’informació sensitiva conscient = 3 neurones vs. inconscient = 2 neurones.
2.1.3. CLASSIFICACIÓ DELS TRACTES ASCENDENTS

Tenim uns 9 tractes ascendents, que classifiquem en:
• Sistema de la columna dorsal - Lemnisc medià: va a través de la columna dorsal de la medul·la espinal.
El lemnisc medià representa la continuació de la columna dorsal a nivell del tronc encefàlic. S’encarrega
de dur informació propioceptiva, de pressió i de tacte fi, cap a les àrees somatosensitives corresponents;
per tant, porta informació conscient. És el més avançat des del punt de vista filogenètic; és el més nou,
el que les seves neurones condueixen més ràpidament.
• Sistema antero-lateral: integra multitud de tractes, que formen part del cordó lateral i anterior.
• Tracte espino-talàmic (neoespino-talàmic): és el més nou de tots ells. Duu informació del dolor punxant
(instantani, intens i focalitzat) i de la temperatura des de la medul·la espinal fins al tàlem. Està compost
per fibres nervioses de tipus A𝛿, principalment (també té algunes tipus C). El tàlem envia la informació al
còrtex, de manera que aquesta serà conscient.
• Tracte espino-reticulo-talàmic (paleoespino-talàmic): és el tracte més antic, ja que fa relleu a la formació
reticular, una estructura subcortical molt antiga filogenèticament. És a dir, va des de la medul·la espinal
fins al tàlem, passant per la formació reticular. La transmissió d’informació per aquest tracte és més lenta
que en el cas del tracte espino-talàmic perquè ha de fer relleu en una estructura intermèdia i està format
per fibres nervioses de tipus C, principalment. Porta informació del dolor de cremor (durador i extens,
sense localització precisa). El tàlem envia la informació al còrtex, de manera que aquesta serà conscient.
• Tracte espino-tectal: a diferència dels dos tractes anteriors, la informació no arribarà al còrtex, sinó que
va des de la medul·la espinal cap al tubercle quadrigeminat superior del mesencèfal (tectum), de manera
que és informació no conscient, ja que no arriba al còrtex. Només actua en reflexos.
• Tracte espino-olivar: i gual que l’anterior, la informació no arriba al còrtex, sinó que va des de la medul·la
espinal cap al nucli olivar inferior del tronc encefàlic (del bulb → subcortical), de manera que serà
informació no conscient (i que per tant, només actúa en reflexos). Està relacionat amb informació que
arriba al cerebel.
180
Tant el sistema de la columna dorsal - lemnisc medial com el sistema antero-lateral recullen informació del
tronc i de les extremitats, i hi ha un sistema específic que recull la informació sensitiva del cap:
• Tracte trigèmino-talàmic: porta tota la informació sensitiva conscient del cap cap al tàlem.
• Tractes espino-cerebel·losos: posen en contacte la medul·la espinal amb el cerebel, de manera que
porten informació no conscient (subcortical) del tipus de moviment que estem fent (informació
propioceptiva). Aleshores el cerebel la compararà amb el tipus de moviment que volem fer i corregirà els
moviments en funció de les discordances. Aquests són tres:
o Anterior
o Posterior
o Tracte cuneo-cerebel·lós
1. SISTEMA DE LA COLUMNA DORSAL – LEMNISC MEDIÀ
És el tracte més nou filogenèticament parlant.
Informació sobre el tacte discriminatiu o epicrític (tacte fi, s’explora clínicament), la vibració i la propiocepció
conscient (posició articular i cinestèsia, si ens estem movent o no).
Són neurones amb axons tipus Aβ, que són mielínics i de diàmetre gruixut, de manera que presentaran una
velocitat de conducció ràpida.
La seva distribució no és aleatòria. La informació arriba a les àrees somatosensitives que tenen una distribució
somatotòpica, per tant, les fibres també tenen una distribució somatotòpica. Les arrels dorsals penetren a la
banya posterior de la medul·la espinal seguint una distribució determinada (somatotòpica) en funció del
nivell amb què es corresponen:
• Nivells inferiors: les arrels posteriors dels segments sacre (S), lumbar (L), i toràcic baix (T7-T12)
penetren fins assolir una situació medial al cordó posterior (columna dorsal) de la medul·la espinal,
des d’on ascendiran ipsilateralment a través del fascicle gràcil.
• Nivells superiors: les arrels posteriors dels segments cervical (C) i toràcic alt (T1-T6) penetraran fins
a col·locar-se en una situació lateral, des de la qual s’integraran al fascicle cuneat.
Organització: en aquest sistema hi participa una cadena de tres

neurones. El soma de la primera neurona està situat al gangli de l’arrel
dorsal. Aquesta neurona presenta un axó pel qual envia una de les
seves branques cap a la banya posterior de la medul·la espinal, a través
de l’arrel dorsal. Des d’aquí, l’axó segueix una trajectòria ascendent
homolateral a través del fascicle gràcil o cuneat, fins a sinaptar amb la
2a neurona, el soma de la qual se situa al nucli gràcil (Goll) o al nucli
cuneat (Burdach), situats a la cara posterior del bulb raquidi (això
dependrà del fascicle de la columna dorsal pel que hagi pujat). L’axó de
la segona neurona es decussa, passant al costat contralateral i
integrant-se a l’interior del lemnisc medià, que no es res més que un
conjunt de fibres que travessen el tronc encefàlic en direcció a
l’encèfal. Les fibres ascendeixen fins arribar al nucli ventral
posterolateral (VPL) del tàlem, on situarem el soma de la 3a neurona.
181
Aquesta neurona talàmica enviarà
projeccions que passaran pel braç
posterior de la càpsula interna i
faran arribar la informació a les
àrees somatosensitives del còrtex.
Les fibres de les segones neurones

que decussen a nivell del bulb
raquidi es denominen fibres
arquejades internes.
Resum: 1a n. gangli dorsal – arrel posterior - trajecte ascendent homolateral pel fascicle gràcil o cuneat - 2a
n. nuclis gràcil i cuneat (bulb) – fibres arquejades internes (decussació sensitiva) - lemnisc medià - 3a n. tàlem
(VPL) - braç posterior de la càpsula interna - àrees somatosensitives.
Si apareix qualsevol tipus d’alteració que provoqui una compressió de la medul·la espinal a nivell toràcic el
pacient presentarà dèficits en la sensibilitat que correspon al tacte fi del costat homolateral a la lesió. Per
altra banda, si la compressió té lloc al bulb raquidi, la simptomatologia es manifestarà al costat contralateral.
2. SISTEMA ANTEROLATERAL
Es tracta d’un sistema més antic filogènicament que la columna dorsal. Està format per 4 feixos:
• Fascicle espino-talàmic o neoespino-talàmic.

• Fascicle reticulo-espino-talàmic o paleoespino-talàmic.
• Tracte espino-tectal.
• Tracte espino-olivar.
3. FASCICLE ESPINO-TALÀMIC O NEOESPINO-TALÀMIC
Porta informació sobre el tacte no discriminatiu o groller (protopàtic), la pressió, la sensibilitat tèrmica i la
nocicepció (dolor). L’única sensibilitat no mesurable és el tacte no discriminatiu (no es mesura en clínica, a
diferencia del fi).
Les neurones presenten axons de tipus A𝛿 (mielíniques de diàmetre petit, sobretot) i C (amielíniques), de
manera que aquest sistema presenta una velocitat de conducció relativament baixa.
Segueix una distribució somatotòpica, igual que passava amb el sistema de la columna dorsal, per tal de
correspondre’s amb la distribució del còrtex:
• Nivells caudals: les fibres que arriben a través de l’arrel dorsal penetren a la banya posterior fins a
col·locar-se en una situació posterolateral.
• Nivells cranials: les fibres que arriben a través de l’arrel dorsal penetren a la banya posterior fins a
col·locar-se en una situació anteromedial.
Organització: la 1a neurona té el seu soma situat al gangli de l’arrel dorsal (com sempre) i projecta el seu axó
a través de l’arrel dorsal. Una vegada hagi arribat a la banya posterior de la medul·la espinal, aquest farà
182
sinapsi amb la 2a neurona del mateix nivell (mateix segment medul·lar) o
pujarà ipsilateralment formant el tracte dorsolateral o de Lissauer (és
intersegmentari/propioespinal) per fer sinapsi amb una 2a neurona situada
1, 2 o 3 segments per sobre del que li correspondria. El tracte dorsolateral
de Lissauer constitueix la base dels reflexes medul·lars.
En qualsevol cas, la 2a neurona de la banya dorsal enviarà axons cap al

cantó contralateral de la medul·la espinal a través comissura blanca
anterior ( decussació) i , des d’aquí, pujarà per cordó anterior, constituint
el tracte espino-talàmic.
S’anomena així fins arribar al tronc encefàlic, on aquest tracte passa a

denominar-se lemnisc espinal (hi ha un canvi de nom tot i que no hi hagi
una sinapsi, és a dir, segueix sent la mateixa neurona). Quan els tractes
passen per tronc encefàlic (bulb raquidi), els anomenem lemniscs.
El lemnisc espinal segueix el recorregut ascendent fins a arribar al nucli ventral posterolateral (VPL) del
tàlem, on farà sinapsi amb la 3a neurona. L’axó de la 3a neurona seguirà el trajecte travessant el braç
posterior de la càpsula interna, per arribar finalment a les àrees somatosensitives del còrtex.
Resum: gangli dorsal → arrel dorsal → banya dorsal → comissura blanca anterior (decussació sensitiva) →
tracte espino-talàmic → lemnisc espinal → tàlem (VPL) → braç posterior de la càpsula interna → còrtex
somatosensitiu.
Qualsevol alteració o lesió a una banda de la medul·la espinal dóna lloc a una dissociació sensitiva, en què
quedarà afectada la informació homolateral del sistema de la columna dorsal i la informació contralateral del
sistema del fascicle espino-talàmic.
Això es basa en que a nivell medul·lar, el fascicle espinotalàmic ja es decussa, en canvi el sistema de la
columna dorsal ho fa al bulb. Un cop al bulb, els dos tractes estan de forma contralateral.
Aquí tenim representats els dos tractes. Per una banda, tenim la columna dorsal, que entra i puja
homolateralment fins que arriba al nucli gràcil i al nucli cuneat, on es decussa i continua el seu camí com a
lemnisc medià cap a les àrees somato-sensitives. D’altra banda, el tracte espino-talàmic entra a la medul·la
espinal, es decussa immediatament i continua el seu camí contra-lateralment fins arribar a les àrees somato-
sensitives.
En aquesta imatge podem veure com a través

de l’arrel dorsal arriba un d’aquests elements
que pot fer sinapsi amb una neurona de la
banya que forma part del circuit o bé pot
183
formar part del tracte de Lissauer (fletxa que marxa cap a dalt) i fer la sinapsi en un nivell superior. Acaba
fent sinapsi a la banya dorsal.
En aquest esquema veiem una

comparativa per entendre tots dos
element. De color ver veiem les columnes
dorsals (gràcil i cuneat) que van pujant
homolateralment per la medul·la espina
fins que arriben al bulb raquidi als nuclis
gràcil i cuneat on fan sinapsis. Apartir
d’aquí comença la segona neurona que a
través de les fibres arquejades es
decussen donant lloc al lemnisc medial
que puja pel bulb fins al tàlam, al nucli
ventral posterolateral on fa sinapsis amb
la tercera neurona que arribarà a l’àrea
somatosensitiva.
D’altra banda, de color vermell veiem el

tracte espino-talàmic que només arribar
es decussa i puja pel costat contralateral
fins que constitueix el lemnisc espinal i
finalment arriba al tàlem on farà sinapsis.
La tercera neurona anirà a les àrees
somatosensitives seguint la distribució de l’homúncul de Penfield.
4. FASCICLE ESPINO-RETICULO-TALÀMIC O PALEOESPINO-TALÀMIC
És més antic filogenèticament que l’anterior i està format, principalment, per fibres amielíniques tipus C.
Aquesta via és molt similar a la (neo)espino-talàmica, recull la mateixa informació. Només difereixen a partir
del tronc encefàlic (tot el que quedi per sota del TE serà compartit). En comptes d’anar directe de medul·la a
tàlem, del lemnisc espinal s’emetran fibres cap als nuclis de la formació reticular per fer sinapsi amb la 3a
neurona (això i mplica més sinapsis, com més en faci, més lent serà).
Aquestes neurones enviaran fibres reticulo-talàmiques cap als nuclis intralaminars del tàlem, on faran
sinapsis amb una 4a neurona. Aquesta quarta neurona forma part del SARA (sistema reticular activador
ascendent) que s’encarrega d’enviar impulsos cap al còrtex per tal de mantenir la vigília i atenció (una funció
en la que participen tant la formació reticular com els nuclis intralaminars).
Així doncs, les prolongacions de les 4es neurones no es dirigeixen a àrees concretes del còrtex, sinó que
presentaran una distribució dispersa que arribarà a totes elles. Aleshores, a través d’aquesta via es podrà
transmetre la informació somatosensitiva que permetrà estimular el còrtex.
Aquest sistema serveix per mantenir-nos alerta, en vigília.
Resum: gangli arrel dorsal → arrel posterior → branca dorsal → comissura blanca anterior (decussació
sensitiva) → tracte espino-talàmic → lemnisc espinal → formació reticular → fibres reticulo-talàmiques →
nucli talàmics intralaminars → àrees corticals disperses.
184
Com ja sabem, aquests són els dos
tractes principals. El tracte
neoespino-talàmic s’anomena així
perquè és de conducció ràpida i
amb menys sinapsi. Va del tracte
espinotalàmic (fibres Aδ) cap el
lemnisc espinal, al nucli ventral
posterolateral fins a les àrees
somato-sensitives.
El tracte paleoespino-talàmic és
més antic format per fibres
amielíniques (tipus C) i per tant
són més lentes. Van del tracte
espino-reticular cap el lemnisc
espinal. A partir d’aquí fa diverses
sinapsis a diferències del tracte neoespino-talàmic. Fa sinapsis a la formació reticular i d’aquí surten cap el
tàlam en forma de fibres retícula-talàmiques. Arriben als nuclis talàmics intralaminars (nuclis relacionats amb
el sistema SARA) i finalment es distribueixen per àrrees corticals disperses. L’objectiu d’aquesta conducció és
fer arribar les sensacions a les àrees somatosensitives per tal d’activar tot el còrtex i activar el sistema de
vigília.
Ex. Estem mig adormits i ens punxen, sentirem dolor i a l'hora ens despertarem de cop gràcies a aquesta via.
// Quan un individu perd la consciència, el primer que fem, a més de cridar-li, és sacsejar-lo, de manera que
s’estiguin enviant impulsos a través d’aquest fascicle que permetin activar la formació reticular per a que
aquesta estimuli el còrtex i recuperi la vigília.
A més, el fascicle reticulo-espino-talàmic també transmet informació nociceptiva cap al còrtex, no obstant,
com que aquesta via presenta més relleus i més quantitat de fibres tipus C, també presenta una velocitat de
conducció més lenta que la del fascicle (neo)espino-talàmic.
Així doncs, davant d’un estímul lesiu, degut a aquesta via es percebrà un segon dolor difús (cremor) que
vindrà després d’un primer dolor, ràpid i punxant, que haurà estat transportat pel sistema neoespino-talàmic.
L’objectiu d’aquest segon dolor no és caracteritzar i localitzar el focus d’origen, sinó dur a terme una resposta
generalitzada de protecció contra l’estímul lesiu. És més difús perquè no va exclusivament a les àrees
sensitives, sinó per tot el còrtex.
En una lesió de la formació reticular apareixen els diferents tipus d’inconsciència fins a arribar al coma (p.e.
si el punxem, no desperta). Encara que es diguin tractes espino-talàmics no acaben al tàlem, sinó que
segueixen cap al còrtex per fer conscient la informació que porten.
Els següents sistemes o tractes només presenten dues neurones que participin a la seva cadena de sinapsis
i, a diferència dels dos anteriors, no duran la informació al còrtex sinó que la faran arribar a estructures
subcorticals; és a dir, serà informació sensitiva no conscient.
185
5. TRACTE ESPINO-TECTAL
Envia informació des de la medul·la espinal

fins als tubercles quadrigeminats superiors.
Portarà informació pels reflexos, per tant
sensibilitat NO conscient (acaba a nivell
subcortical) relacionada amb la visió.
Organització:
El soma de la 1a neurona el trobem a nivell del

gangli espinal (de l’arrel dorsal). Com en la
resta de vies, aquesta neurona projecta un axó
que entra a la banya dorsal a través de l’arrel
dorsal.
A la banya dorsal farà sinapsi amb la 2a

neurona, que es decussarà i pujarà pel costat
contralateral de la medul·la espinal, pel tracte
espinotectal (en una posició lateral al tracte
espino-talàmic) fins arribar al tubercle quadrigeminat superior. Aquest es relaciona amb la funció visual (via
òptica).
Resum: 1a n. gangli dorsal → arrel posterior → banya dorsal → 2a n. decussació → tracte espinotectal →
tubercle quadrigeminat superior.
Proporciona informació sensitiva procedent dels segments alts de la medul·la espinal que serà necessària per
als reflexes espino-visuals. Aquests permeten dirigir els ulls, el cap i el tronc cap a l’origen de l’estímul, a
través d’informació eferent que serà vehiculitzada pel tracte tecto-espinal. A més, permet una bona
mobilitat.
6. TRACTE ESPINO-OLIVAR
La informació és transportada des de la medul·la espinal fins al nucli olivar inferior del bulb raquidi (i d’allà
anirà al cerebel). De nou, estem parlant d’informació que no serà conscient.
Organització:
La 1a neurona la trobem al gangli de l’arrel dorsal. Aquesta projectarà el seu axó cap a la banya dorsal. Aquí
fa sinapsi amb la 2a neurona, que decussarà i pujarà (contralateralment) per un feix de fibres, el tracte
espino-olivar, situat entre els dos components del sistema antero-lateral (el cordó anterior i el cordó lateral).
fins arribar al nucli olivar inferior. És la més propera a l’anterior.
Estrictament, la via acaba aquí, amb dos neurones. Però recordem que el nucli olivar inferior s’encarrega de
processar i decussar la informació que es dirigeix cap al cerebel. Així doncs, a través d’una 3a neurona, del
nucli olivar inferior, i per mitjà del peduncle cerebel·lós inferior, la informació arribarà al cerebel ( tracte
olivo-cerebel·los).
Com veiem, la informació sensitiva d’aquest tracte pateix dues decussacions. Això es deu a que, a diferència
del còrtex, el cerebel envia eferències i rep aferències del costat homolateral del cos. A través d’aquest tracte
186
es pot enviar informació propioceptiva i dels receptors cutanis al cerebel que, com sabem, juga un paper
important en l’aprenentatge de conductes motores.
Resum: 1n. gangli de l’arrel dorsal → arrel dorsal → 2n. branca posterior → decussació → tracte espino-olivar
→ nucli olivar inferior → decussació + peduncle cerebel·lós inferior (tracte olivo-cerebel·lós) → cerebel.
7. TRACTE TRIGÈMINO-TALÀMIC
Comprèn les vies somato-sensitives del cap, que estan vehiculitzades per tres components nerviosos
(principalment pel trigemin):
Nervi trigemin (V): presenta tres branques, cadascuna de les quals s’encarrega d’innervar un territori
determinat:
• Nervi oftàlmic o V1: recull la informació de l’àrea compresa entre la part superior del cap i la zona
nasal (⅓ superior del cap).
• Nervi maxil·lar o V2: porta la informació sensitiva de la galta fins al llavi superior (meitat anterior del
cap).
• Nervi mandibular o V3: porta la informació sensitiva de la zona entre la mandíbula i el pavelló
auricular (part baixa de la meitat anterior de la cara i el cap).
Cal destacar, però, que aquesta branca, a diferència de les anteriors (que només són sensitives), és mixta, de
manera que també porta informació motora eferent encarregada de controlar els músculs masticatoris
(articulació temporomandibular).
També hi ha altres nervis, menys importants (ja que recullen informació. d’una proporció molt més petita),
que participen en les vies somato-sensitives del cap:
Nervi facial (VII), glossofaringi (IX) i vague (X): aporten sensibilitat procedent de l’orella externa (pavelló
auricular i CAE-conducte auditiu extern), el 1/3 posterior de la llengua, la faringe (la seva mucosa), la laringe
i el paladar tou.
Nervis cervicals: comprèn la zona més posterior del cap (½ posterior del cap). Es dirigiran cap als tractes
medul·lars que hem
comentat.
El nucli del trigèmin és el

més important i a la imatge
el veiem de blau cel. El
nucli sensistiu d’aquest
s’exten a partir de tot el
tronc encefàlic i el podem
dividir en tres porcions, el
mesencèfalic, el principal i
l’espinal.
Com sabem el nervi

trigemin (i la resta de
parells cranials) s’originen
a l’encèfal (són nervis
187
cranials). Les fibres s’originen als nuclis de cossos neuronals de l’encèfal (diríem que aquests nuclis d’origen
són com les banyes/ganglis de la medul·la, que donen les arrels dels nervis raquidis).
El nucli d’origen del nervi trigemin té dues parts.
• Nucli sensitiu: més extern i molt llarg.

• Nucli motor: més intern i petit.
Per tant, els nervis del tracte trigèmino-talàmic, a excepció dels nervis cervicals, fan sinapsi amb un seguit de
nuclis sensitius (2a neurona). En el cas del trigemin, els seus nuclis d’origen sensitiu es reparteixen (com una
columna) al llarg de tot el tronc encefàlic (des de mesencèfal fins al principi de la medul·la espinal, sobretot
a la protuberancia). En diferenciem tres en funció de la modalitat sensitiva que reben:
• Nucli mesencefàlic: és el més cranial. Rep aferents vehiculades pel nervi trigemin que porten
informació propioceptiva del cap (informació conscient, que arribarà al còrtex i també no conscient,
que arribarà al cerebel).
• Nucli principal o protuberancial: com el seu nom indica, està situat a nivell de la protuberància. Al
seu costat, en situació medial, localitzem el nucli m(motor). Rep el mateix tipus d’informació sensitiva
que la columna dorsal, però referida al cap: aferents del tacte epicrític i propiocepció conscient. Les
aferències arriben a través del nervi trigemin i també de fibres procedents dels nuclis dels nervis VII,
IX, i X (les fibres aniran als seus nuclis pertinets però també deixaran fibres a aquest nucli del V).
Totes les prolongacions que rep són fibres de tipus Aβ (fibres mielíniques gruixudes i ràpides).
• Nucli espinal del trigemin: part inferior (passa pel bulb i s’estén fins a la medul·la). Totes les seves
aferències són fibres A𝛿 i c(igual que el tracte espino-talàmic). El dividim en tres parts:
o Porció oral: és la porció més alta.
o Porció interpolar: és la porció intermèdia. Aquestes 2 estan relacionades amb reflexes
trigeminals.
o Porció caudal: és la porció més baixa. Rep aferències amb informació de temperatura i
nocicepció (equivalent al tracte espinotalàmic) i per tant està constituït per axons mielínics
prims (Aδ) i amielínics (C).
Aquest nucli, a més de rebre fibres del nervi trigemin, també rep fibres dels nuclis dels nervis VII, IX i
X. Així doncs, una sensació dolorosa del pavelló auricular no es vehiculitzarà pel trigemin, però la
informació arribarà i gualment al seu nucli gràcies a aquestes aferències.
Sensibilitat tàctil epicrítica
La 1a neurona queda situada a dues estructures que són l’equivalent al gangli de l’arrel dorsal de la medul·la
espinal:
• El gangli de Gasser: hi ha neurones de les 3 branques del trigemin. El trobem a la cara cerebral del
penyal del temporal, gairebé al vèrtex, al cavum de Merkel o fosseta del G. de Gasser.
• Els ganglis dels nervis VII, IX i X.
Aquesta primera neurona envia prolongacions cap a la 2a neurona, el soma de la qual està al nucli principal
del trigemin (equivalent a la banya posterior de la medul·la espinal). L’axó emès per aquesta 2a neurona
decussa i puja pel tronc encefàlic integrat en el lemnisc trigeminal o tracte trigèmino-talàmic (contralateral).
188
Al final del seu ascens farà sinapsi amb la 3a neurona,
situada al nucli ventral posteromedial del tàlem (VPM),
des d’on s’enviaran fibres que passaran pel braç
posterior de la càpsula interna per, finalment, arribar a
les àrees somatosensitives del còrtex (tenint en compte
la distribució de l’homuncle, arribarà a la part més baixa
de aquesta àrea, prop del solc lateral).
També fa sinapsi amb el nucli motor del trigemin per tal

d’actuar en la musculatura masticatòria.
Sensibilitat tèrmica i nociceptiva
A través de la porció caudal del nucli espinal. La 1a

neurona la situem al gangli de Gasser (rep informació de
les branques del nervi trigemin).
Els axons d’aquest gangli descriuran un trajecte descendent juntament amb fibres dels nuclis VII, IX i X,
formant el tracte espinal del trigemin, que va cap a la porció caudal del nucli espinal, on faran sinapsis amb
la 2a neurona seguint una distribució somatotópica:
• Fibres de V1 (oftàlmic): es dirigeixen a la zona més caudal del nucli.

• Fibres de V2 (maxil·lar): es dirigeixen a la zona intermèdia.
• Fibres de V3 (mandibular): es dirigeixen a la zona més rostral-cranial.
Com veiem, la distribució somatotòpica guarda certa similitud amb un homuncle sensitiu (representació del
cos invertida).
La 2a neurona decussarà i continuarà cap amunt, afegint-se al lemnisc trigeminal o tracte trigèmino-talàmic,
fins arribar a fer sinapsis amb la 3a neurona situada al nucli talàmic VPM. No totes les fibres que pugen pel
lemnisc trigeminal arriben fins al tàlem. Algunes es projecten des d’aquest tracte i estableixen sinapsis amb
nuclis de la formació reticular, la qual està connectada amb els nuclis intralaminars del tàlem (recordem:
relacionats amb atenció i vigília).
En qualsevol cas, la informació arribarà des del tàlem al còrtex:
• La informació rebuda al VPM serà enviada a les àrees somatosensitives (part més baixa, per
l’homuncle).
• La informació dels nuclis intralaminars es dirigirà cap a àrees corticals disperses, ja que la seva funció
és activar el còrtex.
Així doncs, veiem que hi ha dos vies per a fer l’ascensió cap al còrtex: directa i indirecta (una més nova i una
més antiga). És similar al que succeeix amb els tractes espino-talàmic i espino-reticulo-talàmic; però en
aquest cas no diferenciem 2 tractes separats.
Sensibilitat propioceptiva
La 1a neurona té el soma al propi nucli mesencefàlic i NO al gangli de Gasser. Com a segona excepció, serà
aquesta (la 1a neurona) la responsable de la decussació. El seu axó s’afegirà al lemnisc trigeminal o tracte
trigemino-talàmic, des del qual farà alguna sinapsis amb el nucli motor del trigemin (responsable de
189
mecanismes reflexos), amb la formació reticular i amb el cerebel. Les fibres que segueixen ascendint pel
lemnisc trigeminal arriben al nucli talàmic VPM, on es farà sinapsis amb la 2a neurona, que projectarà cap a
les àrees somatosensitives del còrtex. Veiem que la mateixa via duu informació no conscient i conscient (en
funció de si l’estructura on acaba és cortical o subcortical, com el cerebel).
8. TRACTES ESPINO-CEREBEL·LOSOS
Portaran informació no conscient (perquè no arriben al còrtex, sinó al cerebel) sobre la tensió i els moviments
musculars, la posició articular i l’estat dels reflexos espinals. En definitiva, són els tractes que permeten
informar al cerebel del moviment que s’està realitzant, per tal de que la pugui comparar amb la informació
que li arribarà del còrtex sobre el moviment que es vol realitzar.
Distribució:
• Tracte espino-cerebel·lós anterior: duu informació procedent del tronc i de les extremitats. Ens
referim a ell com un tracte complet, ja que transporta informació de gairebé tot el cos.
• Tracte espino-cerebel·lós posterior: porta informació procedent de la part inferior del tronc i de
l’extremitat inferior.
• Tracte cuneo-cerebel·lós: porta informació de la part superior del tronc i de l’extremitat superior.
Recordem que el cerebel actua i rep informació sobre el mateix costat (homolateral) del cos. Tanmateix, a
continuació veurem que els seus tractes (no tots), i gual que els que arribaven al còrtex (que actua i rep
informació sobre el costat contralateral del cos), també presenten decussacions.
Tracte espino-cerebel·lós anterior (de Gowers) (verd a la imatge)
La 1a neurona la trobem al gangli de l’arrel dorsal.
Aquesta projectarà el seu axó cap la banya posterior de la medul·la espinal, on farà sinapsis amb la 2a
neurona. La major part dels axons de les 2es neurones es decussen i s’integren al cordó lateral (a la part més
anterior), on trobem el tracte espinocerebel·lós, que descriu un trajecte ascendent, contralateral, fins a
arribar a la zona del tronc encefàlic, on les fibres es dirigeixen cap al cerebel a través del peduncle cerebel·lós
superior.
Abans de contactar amb el còrtex cerebel·lós, les fibres tornen a decussar-se per a que la informació arribi
a les zones homolaterals del cerebel.
Per tant hi ha dues decussacions però el trajecte per la medul·la és contralateral.
Tracte espino-cerebel·lós posterior (de Flechsing): (blau a la imatge)
El soma de la 1a neurona el localitzem al gangli de l’arrel dorsal, des d’on surten projeccions cap a la banya
posterior de la medul·la espinal, concretament al nucli de Clarke, on situem el soma de la 2a neurona.
Com que el nucli de Clarke és una làmina de Rexed (VI) que només està present en determinats segments
medul·lars (C8 - L2), aquelles projeccions de la 1a neurona que es corresponguin amb segments que no el
continguin hauran de realitzar un trajecte ascendent homolateral fins a trobar-ne un.
L’axó de la 2a neurona s’integrarà al cordó lateral (homolateral) que pujarà fins arribar al tronc encefàlic, on
passarà a formar part del peduncle cerebel·lós inferior per arribar, finalment, al còrtex cerebel·lós
homolateral. Veiem que en aquesta via no hi ha cap decussació.
190
Tracte cuneo-cerebel·lós: (lila a la imatge)
La 1a neurona la situem al gangli de l’arrel

dorsal. Emetrà la seva prolongació cap a la
medul·la espinal per a pujar
homolateralment formant part del fascicle
cuneat, el qual queda integrat a la part més
lateral de la columna dorsal homolateral.
Farà sinapsis amb la 2a neurona, que queda
a nivell del nucli cuneat accessori (situat
lateralment al nucli cuneat del bulb raquidi).
D’aquest s’emetran fibres que arribaran fins
al còrtex cerebel·lós homolateral a través del
peduncle cerebel·lós inferior. per tant,
tampoc es decussa.
2.1.4. TALLS TRANSVERSALS
Els diferents tractes no estan presents al llarg de tota la medul·la, sinó que van apareixent, i com que són
elements sensitius (tractes ascendents), comencem a nivells inferiors i anem pujant:
S1: tot el que conforma la columna dorsal

és el fascicle gràcil (que és el que recull la
informació de la part inferior del cos. Aquí
no hi ha cuneat). Sistema antero-lateral
molt primet, està començant. No hi ha
feixos espino-cerebel·losos. Aquí encara no
hi ha nucli de Clarke (apareix a nivell de L2).
L1: la columna dorsal segueix sent només

fascicle gràcil. El sistema antero-lateral és
una mica més ampli i aquí sí que al cordó
lateral podem veure els dos tractes espino-
cerebel·losos (dorsal i ventral) perquè ja
estem més amunt del nucli de Clarke.
191
T3: ja comencen a aparèixer les fibres del
fascicle cuneat (encara són minoria però).
Gran sistema anterolateral i els tractes
cerebel·losos van augmentant.
C7: el fascicle gràcil aquí ja és molt prim, en

canvi el cuneat ja és més prominent. El
sistema antero-lateral molt gran i veiem
també els dos tractes espino-
cerebel·losos.
De la resta no en fem cas perquè són

tractes descendents que veurem més
endavant. Recordar quan apareixen els
fascicles cuneat i gràcil, i quan apareixen
els fascicles espino-cerebel·losos (a partir
de L2).
Avui toca mandala :p
192
2.2. TRACTES DESCENDENTS
Són tractes de tipus efector. S’encarreguen principalment del control del moviment efectuat per la
musculatura axial, de les extremitats i cervical. No obstant, també participen en el control del to muscular,
de les funcions del SNA (majoritàriament modulen la secreció glandular) i en la modulació de la transmissió
d’impulsos sensitius que arriben al còrtex (sobretot amb sensacions doloroses). Els tractes descendent són:
• Tractes cortico-espinal i còrtico-nuclear (Via Piramidal): moviments voluntaris i especialitzats.

• Tractes reticulo-espinals: facilitació o inhibició de motoneurones α i γ.
• Tracte vestibulo-espinal (abans del denominava tracte vestibuloespinal lateral): manteniment de
l’equilibri (facilita l’activitat dels músculs extensors o antigravitatoris) i inhibeix l’activitat dels
músculs flexors.
• Tracte tecto-espinal: moviments posturals i reflexes com a resposta a estímuls visuals. Això es pot
fer gràcies a que arriba la informació per el tracte espino-tectal que ja hem vist.
• Tracte rubro-espinal: rudimentari en l’ésser humà. Facilita l’activitat dels músculs flexors i inhibeix
l’activitat dels músculs extensors (antigravitatoris). Es podria considerar com un col·lateral del
corticoespinal. Molt desenvolupat en felins.
2.2.1. TRACTES CORTICO-ESPINALS I CORTICO-NUCLEARS (VIA PIRAMIDAL)

El tracte cortico-espinal va des de les àrees motores del còrtex fins a la banya anterior de la medul·la espinal,
per tal de fer sinapsi amb les motoneurones que controlen la musculatura de les extremitats i del tronc.
Per altra banda, el tracte cortico-nuclear va des de les àrees motores del còrtex fins als nuclis dels nervis
cranials (situats a nivell del tronc encefàlic), que seran els responsables de controlar la musculatura cervical.
En definitiva, podem dir que aquests tractes s’encarreguen dels moviments voluntaris i especialitzats. Al
conjunt d’ambdós tractes se l’anomena via piramidal, ja que les seves fibres passen per les piràmides
bulbars.
1. TRACTE CORTICO-ESPINAL
La 1a neurona està situada al còrtex cerebral motor i se la coneix com a

motoneurona superior (pot ser molt llarga). Aquesta emetrà el seu axó
cap a la medul·la espinal, tanmateix, a nivell del bulb raquidi, les fibres
decussaran (decussació motora i piramidal), de manera que continuaran
baixant pel cantó contralateral. Quan arriba al segment medul·lar que li
correspon (en funció de la somatotopia), farà sinapsi amb una
interneurona (2a neurona, petita/curta) situada a la banya anterior de
la medul·la espinal. Aquesta es tracta d’una neurona de control que
contactarà amb una motoneurona inferior (3a neurona), el soma de la
qual també es troba a la banya anterior, i que s’encarrega d’innervar la
musculatura.
Com veiem, l’origen del tracte està al còrtex cerebral:
Àrea motora primària: més de la meitat de les fibres d’aquest tracte (>50%) s’originen en aquesta àrea
cortical.
Àrea motora secundària: algunes de les fibres que integren el tracte provenen d’aquesta àrea.
193
Àrea sensitiva primària i còrtex parietal posterior: les fibres que provenen d’aquestes dues zones
somatosensitives són fibres eferents, com la resta i tot i no tenir una activitat motora, es creu que actuen
com a moduladors de les sensacions que arriben a nivell cortical. Permeten fer un control del grau de tensió
i del moviment mitjançant sistemes reflexos amb funció protectora (eviten possibles lesions). En el cas de S1,
es troben sobretot a la regió de la frontera amb M1. Les que venen del còrtex parietal posterior estan
sobretot relacionades amb les funcions de la modulació de les sensacions (inhibició).
Trajecte cortico-espinal: còrtex → corona radiada (expansió de la càpsula interna) → braç posterior de la
càpsula interna → peduncle cerebral (mesencèfal) → base de la protuberància (creuament amb fibres de la
protuberància) → piràmide bulbar → decussació piramidal del 80% de les fibres del tracte → tractes cortico-
espinal lateral (conté les fibres decussades (80%) i un 10% de les que no es decussen) i anterior (conté el 10%
restant de les fibres que faran una decussació progressiva).
Aquest 10% de fibres que mai es decussa actua sobre la musculatura axial, que precisa d’una coordinació
bilateral.
Com podem veure, a

través del braç posterior
de la càpsula interna hi
passen tant fibres
sensitives (que pertanyen
als sistemes de la columna
dorsal i l’espino-talàmic)
com fibres efectores (que
pertanyen al tracte
cortico-espinal). Una lesió
al braç posterior causarà
efectes catastròfics que
afectaran tant a les vies
sensitives com a les
motores.
També cal destacar que les fibres d’aquest tracte ocupen el terç central del peu del peduncle i que, per
davant i per darrere, situarem els feixos cortico-protuberancials (al terç anterior les fibres fronto-
protuberancials i al terç posterior les fibres parieto-occipito-temporo-protuberancials) que s’encarreguen de
dur informació del moviment que volem fer cap al cerebel.
En un principi, a nivell del mesencèfal, les fibres estan compactades formant un únic feix. Tanmateix, a la
base de la protuberància, les fibres del tracte cortico-espinal deixen d’estar compactades entre si i
s’intercalen amb les fibres protuberancials (fibres transverses). No obstant, a nivell de la medul·la espinal (i
també al bulb - a la piràmide bulbar) les fibres es tornen a compactar per formar altre cop un feix ben definit.
Com hem vist, en aquesta via només té lloc una decussació, cosa que condicionarà que el còrtex actuï sobre
el costat contralateral del cos. No obstant, la decussació piramidal no és completa (no totes les fibres del
tracte es decussen en aquest nivell). De fet, les fibres decussades (80%) se situen al tracte cortico-espinal
lateral (al cordó lateral contralateral) juntament amb fibres que mai es decussaran (10%). Aquestes fibres
que mai es decussaran porten informació efectora homolateral (solen estar destinades a la musculatura axial,
194
la qual necessita una acció bilateral per realitzar la majoria de moviments, a diferència de la musculatura de
les extremitats).
També trobarem fibres que no es decussaran a nivell de la piràmide bulbar (10%), però sí que ho faran de
forma progressiva a mesura que baixen per la medul·la integrades en el tracte cortico-espinal anterior
(degut a la decussació progressiva, a nivell més caudal desapareix, ja que les fibres s’hauran incorporat al
tracte cortico-espinal lateral) → el veiem principalment a nivell cervical i primers toràcics.
Per tant, a partir de un cert punt únicament veurem un tracte corticoespinal lateral, amb un 90% de les fibres
decussades (conjunt de fibres provinents de la decussació piramidal i de la decusació progressiva) + 10% no
decussades mai.
El feix cortico-espinal s’ha tenyit de blau per poder veure el seu origen. A la imatge superior esquerra podem
veure les àrees d’origen. En blau l’àrea motora primària, en groc la secundària i en blanc la somatosensitiva
primària. A la imatge de baix veiem un tall a nivell dels nuclis basals on podem veure la càpsula interna amb
els seus braços i genoll. El braç posterior està tenyit de blau corresponent al pas de les fibres cortico-espinals.
A la imatge superior veiem el tronc encefàlic on les fibres cortico-espinals estan situades a la porció central
del peu del peduncle. Quan arriben avall a la protuberància (columna 2, fila 3), les fibres es separen en
làmines per les fibres transversals de la protuberància i els nuclis. A la darrera imatge de la columna podem
veure el bulb on es distingeix el nucli olivar i on les fibres del tracte tornen a estar compactades.
A la columna de la dreta, la imatge superior correspon a la decussació piramidal on podem observar que a la
part més dreta, les fibres situades al costat esquerre de la medul·la, van dirigint-se cap a la part lateral per
formar part del tracte cortico-espinal lateral.
195
Finalment, veiem dos talls a nivell cervical on les fibres cortico-espinals constitueixen dos tractes. A la imatge
del mig veiem la zona del tracte cortico-espinal lateral engruixit i a la de baix veiem un tracte anterior que
correspon al tracte cortico-espinal anterior, format per les fibres que encara no s’han decussat.
Una lesió al tracte per sobre de la decussació manifestarà alteracions al costat contralateral del cos; si la lesió
té lloc per sota de la decussació, les manifestacions estaran al costat homolateral del cos. Les fibres segueixen
una distribució somatotòpica establerta des del seu origen al còrtex motor que, si recordem, estava
organitzat funcionalment d’acord amb una representació del cos invertida (Homuncle de Penfield motor).
Així doncs, les fibres corticoespinals mantenen la somatotopia:
• Al braç posterior de la càpsula interna les fibres més anteriors/medials (tocant el genoll) corresponen
a les cortico-nuclears (que encara no hem vist) i a la part més posterior tindrem les cortico-espinals
que d’anterior a posterior estan: extremitat superior, tronc i extremitat inferior.
• A nivell del peu del peduncle la part més medial (i anterior) correspon a les fibres cortico-nuclears, i
la lateral (que també és la posterior) a les corticoespinals (les més laterals/posteriors seràn les de
l’extremitat inferior i les més medials/anteriors les de l’extremitat superior). Les fibres
corticoespinals es situen a la porció central del peu del peduncle.
• Al disposar-se en el tracte, de rostral a posterior trobem fibres destinades a controlar la musculatura
de: l’extremitat superior, el tronc i l’extremitat inferior. Per davant del tracte cortico-espinal
situarem les fibres cortico-nuclears.
Al tracte cortico-espinal es manté la distribució

somatotopica. A l’esquerra veiem la representació
de l’Homuncle de Penfield que ens indica la
quantitat de neurones que participen en un
moviment. A partir d’aquí es formen les fibres fins
a la càpsula interna. La distribució que veiem de
l’homuncle al còrtex es manté també a la càpsula
interna. És a dir, les fibres cortico-nuclears aniran a
parar als nuclis dels parells cranials que
s’encarregaran de la mobilitat d ela zona d ela cara,
estan situades a la porció més medial de la càpsula
interna, a nivell del genoll d’aquesta. La resta d ela
càpsula està ocupada pels feixos que aniran a parar
a l’extremitat superior, tronc i extremitat inferior.
196
Podem observar que la decussació no es complerta. Es
decussen un 80% de les fibres, un 10% no es decusesen i el
10% resta es decussa més avall.
Juntament amb les fibres cortico-espinals baixen les fibres

cortico-nuclears. Són fibres de projecció pels nuclis del
tronc encefàlic.
2. TRACTE CORTICO-NUCLEAR
Fibres de projecció que van als nuclis caudals del tronc

encefàlic, tan motors com sensitius. Porten fibres motores
i sensitives. No es consideren fibres d’aquest tracte les
fibres que van als nuclis dels músculs oculars, ja que
aquests tenen les seves pròpies vies (tubercles
quadrigeminats superiors, principalment). Actuen sobre:
Nuclis sensitius de relleu: són nuclis on es produeix una

sinapsi de les vies sensitives (nucli gràcil i cuneat, que reben
fibres que venen de la columna dorsal, nucli sensitiu del
trigemin i nucli del tracte solitari, origen del IX, X i XI pc). Són elements que processen i filtren (modulen) la
informació rellevant que es dirigeix cap al còrtex. El seu efecte serà modular la informació sensitiva, son fibres
que s’originen a les àrees somatosensitives.
Formació reticular: forma part del sistema descendent de la percepció del dolor. Rep inputs a través de les
fibres cortico-reticulars. Aquestes fibres també tenen com a objectiu modular.
Nuclis motors dels parells cranials. Les fibres motores s’originen a la porció corresponent de M1 (la part més
baixa, ja que segons l’homuncle de Penfield la representació del cos està invertida) i van a parar als nuclis
motors dels parells cranials. Els nuclis dels nervis oculomotors (III, IV i VI) estan fora d’aquest sistema, ja que
reben la informació motora des del tubercle quadrigeminat superior. Aquestes fibres són majoritàriament
bilaterals. Estan destinades a innervar els nuclis que tenen a veure amb musculatura de faringe, laringe,
músculs masticatoris i ½ superior de musculatura facial. Això vol dir que l’afectació d’una part del còrtex no
produirà una gran afectació significativa en el subjecte, ja que quedarà compensada per les fibres de
l’hemisferi sa. També trobem excepcions. Hi ha 2 que són únicament contralaterals: ½ inferior del nucli del
nervi facial (½ inferior de la musculatura facial) i una part del nucli de l’hipoglòs (la part concreta que
s’encarrega de la i nervació del múscul principal de la llengua, múscul genioglòs - és el que permet treure la
llengua capa fora).
Com veiem, la musculatura facial presenta innervació de dos tipus de vies, bilaterals i contralaterals. Això es
deu a què el nucli facial està dividit en dues porcions funcionals: superior i inferior. La porció superior
s’encarrega d’innervar el massís facial superior (bilateralment), mentre que la inferior innervarà el macís
facial inferior (contralateralment).
Lesions en nuclis que participen en una innervació bilateral no tindran una manifestació greu, ja que es
veuran compensats per l’acció dels del cantó contralateral. En canvi, lesions en nuclis que participen en la
innervació unilateral (contralateral) provoquen una paràlisis de la musculatura al seu càrrec. Tenint en
compte que les ordres motores que s’encarreguen d’innervar els músculs facials viatgen des del còrtex motor
als nuclis motors del VII i , des d’aquests, surten a través dels nervis facials per a innervar la musculatura
197
facial, podem entendre que alteracions al còrtex motor, els nuclis del facial o al propi nervi facial originaran
diferents tipus de paràlisis facials:
• Paràlisi d’un dels quadrants inferiors de la cara: es deu a una lesió de tipus central, és a dir, que
afecta al nucli del nervi facial. S’anomena lesió de la motoneurona superior. En aquest cas el
quadrant superior no es veu tan afectat perquè, tot hi haver perdut les fibres bilaterals que venien
del cantó oposat, encara té les bilaterals del costat homolateral. En canvi, com que la innervació del
massís inferior només ve del costat contralateral, hi haurà una afectació molt clara.
• Paràlisi de tota l’hemicara (quadrant superior i inferior): es deu a una lesió de tipus perifèrica, és a
dir, que afecta al nervi facial (o el nucli). S’anomena lesió de la motoneurona inferior. Aquesta
alteració és típica de la síndrome de Bell/paràlisi de Frigore, causada per una inflamació temporal
del nervi facial degut a l’exposició de l’individu a baixes temperatures.
Lesions de la motoneurona superior són més greus (afectació SNC) que les de motoneurona inferior, tot i que
les primeres presentin una manifestació menor.
Aquí tenim les fibres del nervi facial. En el senyor veiem el

nucli motor del nervi facial que presenta dos colors, un fosc a
la part superior i un més clar a la part inferior. La part superior
rep fibres cortico-nuclears dels dos costats (dret i esquerre).
Però, la inferior només rep fibres del costat contralateral.
Imaginem una lesió al còrtex esquerre. Les fibres que van a
parar al nucli del nervi motor seran fibres no operatives
perquè estan lesionades. Tanmateix, la part superior si rep
fibres. Per tant podem veure que aquest senyor la meitat
superior de la cara no presenta cap anomalia. A la part inferior
de la cara, però, observem una caiguda de la comissura bucal.
Hi ha hagut una paràlisis d’aquesta zona perquè aquest
subjecte rep unes fibres contra-laterals que venen només del
costat esquerre i com aquest costat és el que s’ha quedat
afectat, la porció dreta de la cara quedarà afectada. És una
lesió de la motoneurona superior d’origen central que només
afecta un quadrant de la cara. És una lesió greu.
En la segona lesió podem veure una paràlisis hemilateral complerta. Al senyor se li han disminuït les arrugues
frontal, hi ha una caiguda palpebral i una desviació de la comissura bucal. S’ha produït una lesió que afecta
tota l’hemicara dreta. En aquest cas és una lesió de la motoneurona inferior, és a dir, del nucli o del nervi
facial. És una lesió perifèrica. En aquest cas s’ha afectat el nervi i com el nervi és homolateral (no està
decussat), afectarà al mateix costat de la cara.
En resum, en el primer cas, l’afectació de l’hemicara inferior dreta té un origen en l’hemisferi esquerre.
D’altra banda, en el segon cas, com no intervenen les fibres cortico-nuclears i la lesió és perifèrica, l’afectació
de l’hemicara dreta té origen en el nervi facial dret.
3. TRACTES RETICULO-ESPINALS
Com indica el seu nom, envien informació des de la formació reticular del tronc encefàlic cap a la medul·la
espinal. Distingim dos tractes segons la seva funció:
198
• Tracte reticulo-espinal protuberancial o medial: s’origina a la formació reticular de la protuberància
i descendeix pel cordó anterior de la medul·la espinal.
• Tracte reticulo-espinal bulbar o lateral: s’origina a la formació reticular del bulb raquidi i descendeix
pel cordó lateral de la medul·la espinal.
Ambdós feixos són bilaterals i acaben a les banyes medul·lars anteriors, on situem les motoneurones α i γ,
que s’encarreguen d’innervar la musculatura, i les interneurones, que modulen l’activitat de les
motoneurones. Així doncs, aquestes fibres poden sinaptar directament sobre les motoneurones inferiors o
bé sobre les interneurones. Aquest tracte està relacionat amb la formació reticular, les funcions de la qual
són estimular el còrtex, controlar els estats de vigília-son, regular les fases de la son, etc. Aleshores, aquestes
fibres representen el mitjà de transport de les ordres efectores amb les quals la formació reticular efectua
algunes d’aquestes funcions.
Val dir, però, que els tractes realitzen efectes contraposats:
Mentre que el tracte medial facilita l’activitat de les

motoneurones inferiors, potenciant el moviment, el
tracte lateral durà a terme una i nhibició, evitant el
moviment. La interacció funcional entre els dos
tractes és i ndispensable per a la deambulació i el
manteniment de la postura, accions en què cal
estimular i i nhibir determinats grups musculars
(sobretot musculatura axial i de manera bilateral). A
més, també tenen relació amb el fenomen de paràlisi
que realitza la formació reticular durant la fase REM
de la son. Recordem que es tracta d’un mecanisme
protector per evitar que l’individu es faci mal quan té
somnis agitats (hi ha una inhibició → tracte bulbar).
Persones que es desperten de forma brusca poden
experimentar l’anomenada paràlisi de la son, en què
aquest sistema inhibidor de la musculatura segueix
activat tot i que la persona estigui conscient.
4. TRACTE VESTÍBULO-ESPINAL (LATERAL)
Actualment ja no se l’anomena lateral. S’origina al nucli vestibular

lateral (de Dieters) (aquest és el més gros dels nuclis vestibulars,
està a la zona de la protuberància) i baixa pel cordó anterior. És
un tracte no creuat (homolateral) que acabarà fent sinapsi amb
les interneurones de la banya medul·lar anterior. Com el seu nom
indica, està en relació (rep informació) amb el sistema vestibular
de l’oïda interna (a través del n. vestibular, part del VIII pc.), de
manera que participarà en el manteniment de l’equilibri, en el
manteniment de la postura contra la gravetat, és a dir, que
manté el centre de gravetat del cos davant de desequilibris
posturals. Quan un individu es col·loca en posició vertical, la
tendència del cos és a inclinar-se cap endavant. Per evitar caure i
corregir aquesta inclinació, el sistema vestíbulo-espinal
199
s’encarrega, mitjançant aquest tracte, de potenciar l’acció de la musculatura extensora (músculs
antigravitatoris) respecte a la musculatura flexora (la inhibeix). Per poder fer aquesta correcció postural, el
nucli vestibular està connectat (rep informació) amb elements cerebel·losos. Lesions al cerebel o als nuclis
vestibulars faran que el subjecte perdi l’equilibri i no pugui mantenir-se en posició ortostàtica. Per evitar
caure, aquests individus augmenten la seva base de sustentació (separen les cames). És filogenèticament
més antic que els tractes retículo-espinals.
5. TRACTE TECTO-ESPINAL
No està massa desenvolupat en humans; però sí en altres

espècies menys evolucionades en l’escala filogenètica.
Transporta informació en sentit contrari al del tracte
espino-tectal. El tracte tecto-espinal s’encarrega d’enviar
respostes efectores a la informació sensorial que ha portat
el tracte espino-tectal. Fonamentalment fa possible
moviments posturals i reflexos en resposta a estímuls
visuals, és a dir, a través d’aquest tracte s’envien les ordres
que permeten dirigir els ulls, el cap i el tronc cap a l’origen
d’un estímul visual. És molt evident en animals com els gats
i els gossos. El seu origen el trobem al tubercle
quadrigeminat superior que, si recordem, es relacionava
amb el sistema visual (rep informació des de la retina i està
en contacte amb els músculs oculars). Les fibres d’aquest
tracte són majoritàriament creuades (decussades a nivell
del mesencèfal → decussació tegmental dorsal) i descendeixen a través del cordó anterior de la medul·la
espinal, molt a prop la cissura mitjana anterior. Aquestes fibres aniran a parar a la banya medul·lar anterior
dels segments cervicals.
Val a dir que aquest tracte només està representat als segments cervicals i els primers toràcics.
6. TRACTE RUBRO-ESPINAL
Igual que el tecto-espinal, aquest tracte és bastant rudimentari en

l’ésser humà; no obstant, agafa importància en casos de lesió del
tracte cortico-espinal. Té un paper prou rellevant en felins que,
davant d’un estímul, fan un salt com a resposta reflexa. La seva
funció és facilitar l’activitat dels músculs flexors i inhibir la dels
extensors o antigravitatoris (funció contrària a la del tracte
vestíibulo-espinal). S’origina al nucli roig/vermell del mesencèfal
i es decussa a l’àrea tegmental ventral. Baixa pel cordó lateral,
acompanyant al tracte 139 cortico-espinal, de manera que les
fibres d’ambdós tractes es troben intercalades. Acabarà fent
sinapsi amb les interneurones de la banya medul·lar anterior. Cal
recordar que el nucli vermell, entre altres, rep aferències d’àrees
motores del còrtex (homolaterals) i també del cerebel
(contralaterals). Per tant, aquest tracte constitueix una via
indirecta des del còrtex fins a la medul·la espinal.
200
Quan hi ha una lesió que afecta al tracte cortico-espinal, com podria ser si quedés danyat el braç posterior
de la càpsula interna degut a una hemorràgia cerebral, inicialment el subjecte presentarà una pèrdua brutal
de sensibilitat i de capacitat motora a les extremitats i al tronc. No obstant, poc a poc, aquest pacient podrà
recuperar un cert grau de mobilitat gràcies a l’existència d’aquesta via indirecta, que substituirà a la cortico-
espinal per enviar els inputs motors cap a les banyes anteriors de la medul·la espinal (mai podrà recuperar
tota la funció, no la substitueix totalment).
2.3. FIBRES INTERSEGMENTÀRIES O PROPIOESPINALS
Són feixos ascendents i descendents amb origen i final a la medul·la espinal, és a dir, que saltaran d’un
segment medul·lar a un altre, sense abandonar la medul·la espinal. Se situen perifèricament a la substància
grisa medul·lar (en un tall transversal les observarem com un marge de fibres que voreja el seu contorn).
Connecten neurones de diferents segments i actuen en els reflexos intersegmentaris.
Per exemple, ho seria el tracte de Lissauer (fibres del tracte espino-talàmic que pujaven o baixaven uns
segments abans de fer sinapsi).
2.4. CÀPSULA INTERNA
La càpsula interna consisteix en una banda compacte de fibres de projecció situada per fora de nucli caudat
i del tàlem i per dins del nucli lenticular. Té forma de ven el pla horitzontal i la dividim en 4 porcions: braç
anterior, genoll, braç posterior i porció retrolenticular.
• Braç anterior: format per una sèrie de feixos que estan connectats amb el lòbul frontal.
o Descendents o eferents: fibres fronto-protuberancials i fibres cortico-estriades. Són fibres
que formen part del bucle d’informació entre el tàlem, els nuclis basals i el còrtex. Se situen
a banda i banda de les fibres ascendents.
o Ascendents o aferents: fibres tàlamo-corticals (del nucli anterior a la circumvolució del cíngol
i del nucli medial dorsal al còrtex prefrontal). Es troben al centre del braç anterior.
• Genoll:
o Fibres ascendents tàlamo-corticals (venen del tàlem motor: nuclis ventral anterior i ventral
lateral). També formen part del bucle tàlem – nuclis basals – còrtex. A vegades també es
poden trobar fibres descendents cortico-nuclears.
• Braç posterior: porció més important de la càpsula interna i , alhora, la més susceptible a patir lesions
per hemorràgia. Zona molt compacta, de manera que és difícil separar els diferents elements que la
travessen.
o Descendents o eferents: just per darrere de l’angulació. De rostral a posterior hi ha les fibres
cortico-nuclears (controlen la motilitat de la musculatura facial) i la resta de les fibres
cortico-protuberancials (que venen del parietal, temporal i occipital); i les fibres cortico-
espinals (somatotòpicament de rostral a posterior hi ha extremitat superior, tronc i
extremitat inferior).
o Ascendents o aferents: fibres tàlamo-corticals (del nucli ventral posterior somatosensitiu).
Es troben posteriors a les descendents. Lesions al braç posterior, doncs, ocasionen la pèrdua
de la capacitat motora de l’extremitat superior, del tronc, de l’extremitat inferior i d’una de
les meitats inferiors de la cara, així com la pèrdua de la sensibilitat somestèsica, nociceptiva
i tèrmica.
201
• Porció retrolenticular: de rostral a posterior hi ha la radiació òptica, que comunica el tàlem amb
l’àrea visual del lòbul occipital, i la radiació auditiva, que comunica el tàlem amb la circumvolució de
Heschl.
2.5. TALLS TRANSVERSALS
Com que són tractes descendents, comencem per dalt, i

anem baixant.
Cal tenir en compte que les banyes laterals de la medul·la

espinal són l’origen de les fibres simpàtiques.
C7: ja s’ha produït la decussació piramidal (veiem el tracte

CE lateral i superposat el rubro-espinal). Davant encara
tenim el tracte cortico-espinal anterior (són fibres
homolaterals), més tard ja s’hauran decussat totes i
incorporat al tracte CE lateral (de l’altre costat), per tant
anirà desapareixent a mesura que baixem. El tracte tecto-
espinal està situat molt a prop de la cissura mitjana
anterior (tocant al final). Cal recordar que només el trobarem als segments cervicals. També hi ha el tracte
vestibuloespinal i els dos tractes reticulo-espinals, el bulbar (cordó lateral) i el protuberancial (cordó
anterior).
202
T3: tracte rubro-espinal ja barrejat amb el CE lateral. El

tecto-espinal ja no hi és. Encara persisteixen algunes
fibres del tracte CE anterior. Continuem veien els tractes
reticulo-espinals i el tracte vestíbul-espinal.
L1: ja no queda tracte CE anterior, ja s’han acabat de

decussar totes les fibres i el tracte CE lateral ja és menys
voluminós ja que a mida que anem baixant de nivell
porta menys fibres.
S1: tracte CE molt petit (gairebé ja han sortit totes les

seves fibres). Aquí ja NO tenim els espino-cerebel·losos
(tractes ascendents) que comencen a partir del nucli de
Clarke (L2, per sota NO els trobarem). Els tractes
reticulo-espinals i el tracte vestíbul-espinal es mantenen.
2.6. SISTEMES INHIBIDORS DESCENDENTS
Consisteixen en fibres descendents originades de:
• Substància grisa periaqüeductal i nuclis de la rafe.

• Nucli locus coeruleus.
La PAG i el nucli locus coeruleus reben aferències des del còrtex límbic i de l’hipotàlem i actuen modulant la
nocicepció mitjançant mecanismes inhibitoris de tipus pre i post-sinàptics.
203
2.7. RESUM
204
TEMA 7: SISTEMA NERVIÓS AUTÒNOM O

VEGETATIU
No s’especifica bibliografia per aquest tema.
1. INTRODUCCIÓ
El SNA controla el funcionament visceral, la musculatura llisa i les glàndules de secreció. Cal destacar que
no es tracta d’una estructura independent del SNC, de fet, el SNA no només actua sota les seves ordres, sinó
que a més se’l considera com a part del mateix (forma part del SN → en tenim un de sol). Aleshores, perquè
l’anomenem “autònom”? doncs perquè funciona a partir de mecanismes reflexos que no són voluntaris. La
seva funció és tenir cura de l’homeòstasi del medi intern, mantenint les constants internes en uns nivells
basals adequats a cada situació. Presenta una porció central i una perifèrica:
Central, que compren:
• Hipotàlem: estructura central encarregada de controlar les vessants autònomes.

• Tronc encefàlic: on situem els nuclis dels parells cranials amb caràcter parasimpàtic.
• Medul·la espinal: les neurones de caràcter simpàtic estan localitzades a la banya lateral.
Perifèrica. Distingim entre:
• Vies comunes amb el SNP: són alguns nervis parells cranials (III, VII, IX, X) i els nervis raquidis. Són
estructures de conducció en què trobem fibres somàtiques i autònomes dins del mateix tronc
nerviós, és a dir, que estan formades per axons que els permeten fer la seva acció pròpia (component
somàtic - sensitiu i motor) i , a més, per axons autònoms que actuen en reflexos.
• Vies pròpies: són vies exclusives que tan sols participen en les accions autònomes. En aquest grup
trobem la cadena simpàtica.
2. DIVISIÓ DEL SNA

En condicions normals, el SNS i el SNPS es troben en equilibri i la predominança d’un sobre l’altre depèn de
la situació en què es trobi l’organisme. No és un tot o res, sinó predominis segons la situació.
• Sistema simpàtic: Prepara l'organisme per dur a terme una activitat intensa. Afavoreix l’acció
exterior (potencia elements que afavoreixen la deambulació augmentant la FC, FR...etc) i disminueix
el treball intern de l’organisme (redueix la funció d’elements que no afavoreixen la deambulació:
retira la irrigació del sistema digestiu, reproductor...etc). Constitueix la porció més gran, la més
extensa, del SNA. Estimulat tant per accions físiques com psíquiques (ansietat...). En resum, pretén
invertir tota l’energia en l’activitat intensa, per això es disminueix la funció d’aquells elements que
no són essencials per aquesta (ex. tub digestiu).
• Sistema parasimpàtic: situa l’organisme en repòs, conservant i intentant el restabliment de l’energia.
Restringit a vísceres. Pren partit quan no hi ha cap necessitat d’augmentar la irrigació en una zona
determinada, de manera que les constants vitals com la pressió arterial, la FC, la FR... es troben en
una situació basal.
205
3. ORGANITZACIÓ DEL SNA
Es basa en aferències i eferències.
En aquesta imatge podem observar l’organització

del SNA. Aquesta la podem comparar amb
l’organització del SN que hem estudiat fins ara. A
l’esquerra tenim unes fibres (del dolor en aquest
cas, nociceptives) que a través del nervi
corresponent arriba a la banya medul·lar posterior
i d’aquí pujaran cap el còrtex. A baix tenim
representat el cor el qual presenta vies viscerals
aferents perquè el cor detecta per exemple la
hipòxia al miocardi. Provoca un dolor d’angina de
pit que a través de les fibres corresponents,
s’uneixen al nervi raquidi formant una via sensitiva. La via sensitiva aprofita el nervi raquidi corresponent. A
més, tindrà la neurona sensitiva al gangli de l’arrel dorsal i des d’aquí anirà a informar al sistema nerviós.
3.1. AFERÈNCIES
Informació que recull fonamentalment d’òrgans i vísceres a partir de receptors viscerals. La situació del cos
cel·lular de la 1a neurona depèn del tipus:
• Nuclis parells cranials: en cas de que la neurona sigui de caràcter parasimpàtic (aquests nuclis són
equivalents a les banyes medul·lars).
• Gangli de l’arrel dorsal/posterior: en cas de que la neurona sigui de caràcter simpàtic.
Com veiem a la imatge, les fibres que provenen de la pell d’una determinada regió (que pertanyen a la
sensibilitat somàtica) i de les vísceres (que pertanyen al SNA) acaben entrant per la banya posterior d’un
determinat segment medul·lar.
Aquest fet explica l’existència del fenomen que anomenem com a “dolor referit”, gràcies al qual podem
determinar el dermatoma.
Les aferències actuen en circuits reflexos i aporten informació sensitiva visceral al SNC sobre:
• Constants fisiològiques: captades per baroreceptors i quimioreceptors, que les envien a través del
nervi vague i glossofaringi, fonamentalment cap a l’hipotàlem, el qual posarà en marxa una resposta
autònoma adequada.
• Repleció visceral: consisteix en l’ompliment de vísceres. Aquesta repleció causa un eixamplament
que provoca la sensació de plenitud.
• Dolor: pot originar-se en casos de repleció visceral extrema, en què hi ha tanta distensió visceral que
l’individu sent dolor.
206
El dolor referit es tracta d’una sensació dolorosa d’origen visceral, però “referida” a estructures somàtiques
innervades pels mateixos segments medul·lars. És a dir, consisteix en una sensació dolorosa que se sent en
un lloc diferent d’allà on hi ha la lesió o l’estímul.
Com funciona? Ja ho hem introduït al principi de l’apartat: les projeccions de la terminal visceral i la terminal
somàtica arriben al mateix segment medul·lar mitjançant la mateixa via d’informació. Des d’aquest segment,
la informació serà transportada, a través de vies ascendents comunes, cap al còrtex (estructures límbiques i
còrtex somato-sensitiu). El còrtex no diferencia si l’origen de l’estímul que li arriba és visceral o somàtic, sinó
que el categoritza directament com a somàtic. Aleshores, tot i que l’estímul nociceptiu es trobi en un òrgan
visceral, el dolor el sentirem en aquella zona somàtica (pell) amb la que comparteixi un segment medul·lar.
Per exemple, el fetge i la bufeta biliar refereixen el dolor a nivell de l’espatlla. En algun cas la víscera es
correspon bastant amb la zona cutània i en altres no. D’altra banda, també podem observar solapament de
territoris referits. Per exemple, l’esòfag i el cor comparteixen la mateixa àrea cutània referida (diagnòstic
diferencial).
3.2. EFERÈNCIES
Aniran a modificar l’activitat visceral i sempre formades per una cadena en què participen 2 neurones:
• Pre-ganglionar (1a neurona): són neurones colinèrgiques (NT: Acetilcolina) que tenen el seu soma a
nivell del SNC i que projecten el seu axó fins a un gangli autònom (ple de cossos neuronals), més o
menys llunyà de l’òrgan diana, el qual consisteix en una estructura intermèdia que pertany al SNC.
• Post-ganglionar (2a neurona): el seu soma està al gangli autònom i el seu axó projecta cap a un
òrgan diana. En el cas del parasimpàtic són neurones colinèrgiques (NT: Ach) i en el del simpàtic són
majoritàriament noradrenèrgiques (NT: NA), a excepció de les que innerven les glàndules sudorípares
que també són colinèrgiques.
3.2.1. SISTEMA SIMPÀTIC
Toraco-lumbar: les neurones d’origen (preganglionars) d’aquest sistema estan situades a la columna
intermedio-lateral o banya lateral de la medul·la espinal, que es troba a tots els segments toràcics i als
primers lumbars (T1-L2/3).
207
Les fibres pre-ganglionars d’aquest sistema són curtes, ja que el gangli autònom el trobem molt a prop de
les estructures centrals d’origen, és a dir, de la medul·la espinal i més lluny de l’òrgan diana (la cadena
simpàtica està molt a prop de la medul·la).
Pel contrari, les fibres postganglionars són llargues ja que el gangli està lluny de l’òrgan diana i perquè
s’estenen per un territori d’innervació molt gran (el seu efecte serà molt extens).
La relació pre/post-ganglionar és de 1:10. Hi ha una gran amplificació (cada pre sinapta amb 10 post). Per
tant, els efectes seran molt importants.
3.2.2. SISTEMA PARASIMPÀTIC
Cranio-sacre: és més reduïda. Els somes de les neurones pre-ganglionars estaran situats a:
• Tronc encefàlic: concretament als nuclis de nervis cranials III, VII, IX, X (a banda de les fibres
somàtiques, trobem aquestes parasimpàtiques).
• Substància gris medul·lar de S2-S4, que principalment estan destinades a innervar la zona pèlvica.
Cal mencionar que els parells cranials només estan integrats per fibres parasimpàtiques des de l’origen,
encara que en el seu trajecte se’ls hi poden incorporar fibres simpàtiques.
Les fibres preganglionars són llargues, atès que els ganglis es troben molt a prop de la víscera diana (i, doncs,
lluny del seu origen central). Fins i tot, en casos com el tub digestiu estan a la pròpia paret de l’òrgan. Per la
mateixa raó, les fibres postganglionars són curtes.
La relació pre/post-ganglionar és de 1:3 o inferior. Per tant, la difusió de l’acció del parasimpàtic és reduïda.
4. DIVISIÓ SIMPÀTICA
Els somes de les cèl·lules preganglionars estan situats

a la banya grisa lateral de la medul·la espinal, la qual
està present de T1 a L2/3.
Aquestes neurones envien les seves fibres pre-

ganglionars a través de l’arrel anterior per a que
formin part del nervi raquidi. Quan el nervi raquidi surt
pel seu orifici de conjunció, s’emet la branca
comunicant blanca, constituïda per les fibres pre-
ganglionars que abandonen el nervi raquidi per a
dirigir-se cap a la cadena simpàtica (on hi ha cèl·lules
postganglionars).
La cadena simpàtica està formada per un seguit de

ganglis connectats en sèrie que es situen a ambdós
costats de la columna vertebral. Una vegada les fibres
pre-ganglionars arriben a la cadena simpàtica,
aquestes poden descriure tres trajectes:
1) Fer sinapsis amb una neurona post-ganglionar situada al gangli corresponent al nivell vertebral del
qual ha emergit el nervi raquidi. És l'opció més freqüent.
208
2) Entrar a la cadena i descriure un trajecte ascendent o descendent per acabar fent sinapsis amb un
gangli situat en nivells més superiors o en nivells més inferiors del que li correspondria.
En qualsevol cas, l’axó pre-ganglionar fa sinapsis amb el soma de la neurona post-ganglionar, que
emetrà el seu axó a través de la branca comunicant grisa que li servirà com a via de pas per a retornar
al nervi raquidi, al qual acompanyarà per a dirigir-se cap els òrgans diana corresponents.
3) En aquest cas, les fibres preganglionars travessen la cadena simpàtica sense establir cap sinapsis i
s’uneixen per a formar els nervis esplàncnics major (conformat amb segments procedents de T5-T9)
i menor (conformat per segments procedents de T10-T11). Aquests encara porten fibres
preganglionars. Els nervis esplàncnics es dirigiran cap a uns plexes on situarem els ganglis autònoms.
Allà, faran sinapsis amb les neurones postganglionars, que emetran axons destinats a innervar els
diferents òrgans viscerals. Aquests plexes són:
• Plexe celíac
• Plexe renal
• Plexe mesentèrics
• Medul·la suprarenal
Els diferents plexes solen estar en relació amb l’aorta.
A la base del cor trobem el denominat plexe cardíac, que està constituït per la reunió de fibres tant de
caràcter simpàtic (procedents de la columna simpàtica) com de caràcter parasimpàtic (procedents del nervi
vague).
4.1. CADENA SIMPÀTICA
Conjunt de ganglis situats als costats de la columna. La podem dividir en segments:
• 3 cervicals: superior, mitjà i inferior.

• 11 toràcics
• 4-5 lumbars
• 4-5 sacres.
Tots els ganglis estan connectats amb

els nervis raquidis per les branques
comunicants blanca (que duu fibres
preganglionars cap a la cadena) i grisa
(de fibres postganglionars que surten de
la cadena), i proporcionaran innervació
a vísceres, glàndules i vasos.
Les dues cadenes de cada costat es

fusionen a la línia mitja formant el
gangli imparell o senar, que es troba a
la cara anterior de la primera vèrtebra
coccígia (1Cx).
Les neurones de la cadena simpàtica proporcionen innervació a vísceres, glàndules i vasos.
209
A través dels segments T1-L2/3 la branca comunicant blanca anirà cap a la cadena simpàtica d’on es formarà
una branca comunicant grisa que s’unirà als nervis raquidis per tal de ser distribuïda. Algunes d’aquestes
fibres pre-ganglionars formaran els
nervis esplàncnics que aniran a fer
sinapsis amb el plexe celíac, renal,
mesentèric o amb la medul·la espinal.
En aquesta imatge podem veure la

cadena simpàtica. Si ens fixem, del nervi
raquidi (al mig) hi ha dos elements que
constitueixen la branca comunicant
blanca i la branca comunicant grisa i que
van a parar al gangli. A la part baixa,
podem veure que dels ganglis surt una
fibra que constituirà el nervi esplàncnic
major.
5. DIVISIÓ PARASIMPÀTICA
Formada per cèl·lules pre-ganglionars parasimpàtiques que es troben en dues regions:
• Porció cranial: els somes es situen als nuclis dels parells cranials, des d’on surten tractes conjunts
(fibres somàtiques i PS). Les fibres dels pc. (que en aquest moment són pre-ganglionars) van a uns
ganglis i d’aquí les fibres parasimpàtiques (post-ganglionars) aniran a la glàndula o òrgan efector:
o III: les fibres de les neurones situades al seu nucli es dirigiran cap al gangli ciliar, en el quan
faran sinapsis amb neurones que emetran axons post-ganglionars que permetran fer el reflex
ocular (pupil·lar i d’acomodació).
o VII: des del seu nucli surten fibres que:
▪ Passant pel gangli pterigopalatí (superior) s’encarrega de proporcionar innervació
parasimpàtica a les glàndules si nasals.
▪ Passant pel gangli submandibular (inferior) és responsable de la salivació ja que
innerva a les glàndules submandibular i sublingual.
o IX: també és el responsable de la salivació perquè proporciona innervació a la glàndula
paròtide, passant per el gangli òtic.
o X: proporciona innervació a cor (passant pel plexe cardíac), a les estructures de l’aparell
respiratori (a través del plexe pulmonar arriba a tràquea i bronquis), digestiu (a través dels
plexes submucós i mientèric controla la motilitat i la secreció del tracte gastrointestinal)... en
definitiva, que es tracta d’un nervi les terminacions del qual es distribueixen per un territori
molt extens. Dins del mateix tronc nerviós trobem fibres somàtiques i fibres de caràcter
parasimpàtic. Trajecte conjunt amb fibres dels nervis cranials.
• Porció sacra: els somes es situen a la substància grisa S2-S4 i els seus axons pre-ganglionars s’integren
als nervis esplàncnics pèlvics, que es dirigiran cap als ganglis (plexes) hipogàstrics els quals,
fonamentalment, s’encarregaran de la innervació dels òrgans pèlvics (a diferencia de la porció
cranial, que es projecten a la resta de les vísceres).
No confondre amb els nervis esplàncnics major i menor, que són de caràcter simpàtic.
210
Veiem les fibres que surten dels
parells cranials (que són pre-
ganglionars) fins a trobar els
diversos ganglis o plexes on faran
sinapsis. Quan arriben aquí,
s’origina la fibra post-ganglionar la
qual anirà a actuar sobre els
diversos òrgans.
Les cèl·lules d’origen sacre pre-

ganglionar, formen els nervis
esplàncnics pelvics formats per
fibres pre-ganglionars i que s’uniran
en una sèrie de plexes, els plexes
hipogàstrics, per anar a innervar les
vísceres pèlviques.
6. PLEXES AUTÒNOMS
Consisteixen en un conjunt de fibres simpàtiques i parasimpàtiques destinades a la innervació d’òrgans i

vísceres.
Plexes toràcics:
• Cardíac: situat a la base del cor.

• Pulmonar: està en relació als bronquis.
• Esofàgic: el trobem al voltant de l’esòfag. Principalment està format per fibres de caràcter simpàtic
que es situa superficialment a la paret el esòfag (de manera que no el podem incloure al SNE).
Plexes abdominals: segueixen les branques de la aorta abdominal:
• Celíac: al voltant del tronc celíac.

• Mesentèric superior
• Mesentèric inferior
• Renal: a la sortida de les artèries renals.
Plexes pèlvics: segueixen les branques de la ilíaca interna (artèria hipogàstrica):
• Hipogàstric superior
• Hipogàstric inferior
7. SISTEMA NERVIÓS ENTÈRIC
Està modulat per les divisions simpàtica i parasimpàtica del SNA, ja que està conformat per un conjunt de
fibres tant simpàtiques com parasimpàtiques. De fet, conceptualment (funcionalment) se’l podria considerar
com un plexe autònom més, però que presenta una distribució molt extensa. O sigui que a vegades es
considera com a SNE però també es pot considerar únicament com a plexes des del punt de vista anatòmic.
Està situat al llarg del tub digestiu a partir de l’esòfag.
211
La seva funció és controlar l’acció de l’aparell
digestiu mitjançant dos components que
situem a la paret del tub digestiu (plexes
intramurals → dins del propi òrgan, on
arribaran les fibres pre-ganglionars):
• Plexe submucós o de Meissner:

situat entre la submucosa i la primera capa
muscular. Duu a terme el control glandular.
• Plexe mientèric o d’Auerbach: es
troba entre les diverses capes musculars
(longitudinal i circular) del tub digestiu.
S’encarrega del control de la motilitat
digestiva.
Determinades situacions en les qual hi ha un excés d’activitat en el SNA pot acabar provocant trastorns
digestius com un augment o disminució de la velocitat, augment glandular...
212
TEMA 8: COBERTES DEL SNC: MENINGES

La bibliografia d’aquest tema és:
• Snell. Capítol 15. Pàg 418-428. Meninges encefàliques i de la medul·la espinal.

• Haines. Pàg 58-63. Capítol 4.
• Fitzgerald. Pàg 39-43. Capítol 4.
1. INTRODUCCIÓ
Les meninges formen part d’un conjunt d’estructures no neurals que denominem subsistemes. Aquests
subsistemes col·laboren en el funcionalisme del SNC, fonamentalment, i són 3:
• Meninges: són les cobertes del SNC.

• Sistema ventricular: conjunt d’espais plens de LCR situats entre els elements del SNC.
• Sistema vascular: s’encarrega de la irrigació i el drenatge sanguini de les estructures que formen part
del SNC.
Cal mencionar que, funcionalment, les meninges consisteixen en un dels tres mecanismes de protecció del
SNC. El SNC ha d’estar molt protegit perquè és el sistema més important de l’organisme, ja que regula la
resta. Hi ha 3 estructures que compleixen aquesta funció:
• Estoig ossi: inclou el crani (protegeix l’encèfal) i la columna vertebral (protegeix la medul·la).
• Meninges: membranes (estructures fibroses) situades per sota de l’estoig ossi, que envolten els
components del SNC.
• LCR: líquid extracel·lular que se situa entre les diferents capes de les meninges. Actua protegint el
SNC contra impactes i microorganismes.
2. CONCEPTES BÀSICS
Les meninges són un conjunt de 3 embolcalls que
recobreixen i protegeixen les estructures del SNC.
D’externa a interna trobem:
Paquimeninge → duramàter (pell dura): és

l’embolcall més extern, gruixut i rugós
(paquimeninge vol dir fort, resistent, gruixut). Es
troba adherida parcialment a (quasi tot) l’estoig
ossi, ja sigui a nivell del crani (en aquest cas està
adherida a nivell de la base del crani i també a la
calota, la coberta superior) o a la columna vertebral.
La resta no estarà adherida a l’os.
• Leptomeninges: són dues capes (més fines):

o Aracnoide o membrana aracnoidal: forma l’espai subaracnoidal, on hi ha LCR. Està just per
sota la duramàter. Té unes prolongacions inferiors molt fines que li donen aquest nom ja que
tenen aspecte d’aranya.
213
o Piamàter: està altament adherida al SNC (ressegueix estretament/entapissa els solcs i les
circumvolucions del còrtex). Presenta nombrosos vasos sanguinis, encarregats de la nutrició
del teixit nerviós. És la capa més fina, està per sota l’aracnoide.
3. DURAMÀTER
Estructura fibrosa i dura no adherida a
l’encèfal ni a la medul·la, sinó al crani, per
la base i la volta cranial (en el cas de
l’encèfal). A la resta de la superfície està
separada de l’os per l’espai epidural (e pi
= per sobre; dural = de la duramàter). No
només envolta l’encèfal i la medul·la
espinal, sinó que hi ha un derivat
d’aquesta que cobreix els globus oculars.
En situacions normals a l’espai epidural no hi ha res, però com tot espai virtual es pot omplir de líquid.
Impactes forts als cap poden provocar un hematoma epidural, una hemorràgia situada a l’espai epidural que
a mesura que progressa va augmentant la pressió intracranial, provocant greus alteracions per compressió
del SNC.
En aquesta imatge podem veure una dissecció en la qual s’ha extret tot l’encèfal amb la duramàter sencera.
Podem veure a la part més esquerra el globus ocular amb el seu nervi òptic. La duramàter és una estructura
fibrosa. És gruixuda i NO està adherida a l’encèfal però si al crani, sobre tot a la base i la volta cranial.
3.1. DERIVATS DE LA DURAMÀTER
La duramàter presenta 4 reflexions o derivats: falç del cervell, tenda del cerebel, falç del cerebel i diafragma
sellar.
3.1.1. FALÇ DEL CERVELL
Està situada al fons de la cissura sagital o interhemisfèrica, per sobre

del cos callós. Presenta una inserció anterior a l’apòfisi frontal interna
(de l’os frontal) i a l’apòfisi crista galli de la part més anterior de la
làmina vertical de l’etmoide. Posteriorment, es continua amb la tenda
del cerebel.
214
Conté els sins sagitals superior i inferior, que formen part d’un grup vascular que denominem sins durals. El
superior ressegueix la part convexa (superior) i l’inferior la còncava (inferior). Els sins durals són “venes”
originades de la duramàter (són uns canals
equivalent a venes) que aboquen la sang
venosa al sistema venós (vena jugular
interna).
En aquesta imatge podem veure un tall

sagital que a la zona de la cissura
interhemisfèrica hi ha l’estructura en forma
de falç que va des de la part més anterior
(cresta galli) fins a la part més posterior
juntant-se amb la tenda del cerebel.
3.1.2. TENDA DEL CEREBEL
En visió superior té forma de mitja lluna (triangular) i queda

situada entre els hemisferis cerebrals i cerebel·losos. Pels
costats s’insereix a la cresta (o marge) piramidal del
temporal (relleu que separa les dues cares endocranials del
penyal del temporal: la cara cerebral i la cara cerebel·losa)
anteriorment i als solcs transversos de l’occipital
posteriorment. El marge anterior queda lliure i forma la
incissura de la tenda, per al pas del mesencèfal (pel mig).
Superiorment es continua amb la falç del cervell. Conté el
si recte i els sins transversos (també són sins durals).
3.1.2. FALÇ DEL CEREBEL
Membrana fibrosa situada

entre els dos hemisferis del
cerebel. És una fulla que surt de
la tenda i se’n va cap a baix i
endavant. És equivalent a la falç
del cervell, però a diferència
d’aquesta, segueix una direcció
vertical i se situa
posteriorment.
3.1.3. DIAFRAGMA SELLAR
Consisteix en una làmina fibrosa que cobreix la part cranial de la sella turca. Presenta un orifici per on passa
el tronc de la hipòfisi.
215
A la part superior podem veure la incissura de la tenda formada per les dues mitjes llunes però on passarà el
mesencèfal.
A la imatge inferior podem veure tots els derivats de la duramàter. La falç del cervell a cissura
interhemisfèrica, la tenda del cerebel a continuació de la falç del cervell que separa els hemisferis cerebrals
dels cerebel·losos. També veiem a la part més posterior i baixa la falç del cerebel que és similar a la falç del
cervell però en aquest cas separant els dos hemisferis cerebel·losos. A la part més anterior veiem el diafragma
sellar que és una estrucutura que cobreix a sella turca (a la imatge veiem la sella turca amb l’epífisi al seu
interior). Aquest diafragma és una protecció d’aquesta zona i presenta un orifica a la part central per on passa
la hipòfisis.
A la imatge superior esquerra podem veure la situació d’alguns sins venosos com els sagitals inferior i superior
i el si recte.
3.2. INNERVACIÓ DE LA DURAMÀTER
Té innervació sensitiva a càrrec del nervi trigemin (V) i dels tres primers nervis cervicals (C1-C3).
La duramàter és sensible a l’estirament, que provoca dolor (cefalea o cefalàlgia). Diferenciem dos territoris
d’innervació a la duramàter:
• Superiorment a la tenda del cerebel: innervació a càrrec del nervi trigemin. La cefalea es notarà a la
zona frontal i facial.
• Inferiorment a la tenda del cerebel: innervació a càrrec dels primers nervis cervicals. La cefalea serà
dorsal i cervical.
La major part de les cefalees són innòcues; no obstant, si aquestes persisteixen (més d’una setmana),
s’hauran de realitzar estudis al pacient, ja que probablement hi hagi algun element que estigui irritant la
duramàter. Cal distingir les cefalees causades per estiraments de la duramàter de la migranya, que és un
tipus de cefalea vascular causada per una dilatació excessiva de les venes.
4. ARACNOIDE
Consisteix en una membrana prima no adherida a l’encèfal i just per sota de la duramàter. Té dos espais que
la separen de les estructures que té per sobre i per sota:
• Espai subdural: un espai virtual que

la separa de la duramàter. Duramàter i
aracnoide es poden separar entre si quan
s’hi interposa algun líquid. Si s’acumula
sang en aquesta zona l’anomenem
hematoma subdural.
• Espai subaracnoidal: un espai real
que la separa de la piamàter. Hi trobem
LCR i trabècules fibroses (projeccions
característiques de l’aracnoide que
recorden a les potes d’una aranya).
Totes les estructures que circulen entre l’encèfal i el crani (nervis pc., artèries i venes / no nervis propis de
l’encèfal, que no en té) han de travessar aquest espai.
216
Com que l’aracnoide no està adherida a l’encèfal, aquesta forma ponts sobre els solcs de l’encèfal → salta
entre els solc i les cissures, no els entapissa com la piamàter. Aquests ponts formen unes cavitats o cisternes
subaracnoidals, que són simplement aquests llocs on l’aracnoide salta d’una estructura a una altra, formant
una cavitat que conté LCR (ja que formen part de l’espai subaracnoïdal). Existeixen varies cisternes
(interpeduncular, magna, quadrigeminada, pre-ponti3na, bulbar, quiasmàtica,...) tot i que n’explicarem dues:
• Cisterna interpeduncular o istmica: situada entre els peduncles cerebrals del mesencèfal.
• Cisterna magna o cerebel·lo-bulbar: situada entre el cerebel i la cara dorsal del bulb raquidi. És
l’encarregada de rebre el LCR que prové del IV ventricle (rep la major part, tot i que una petita
proporció va cap al conducte de l’ependima).
Altres són la cisterna pontis (o protuberencial), situada per la cara anterior del bulb.
En aquesta imatge veiem un esquema d’un tall sagital on podem veure en vermell els elements més destacats
de les cisternes. La cisterna interpeduncular la trobem per davant dels peduncles cerebrals al mesencèfal. A
la part baixa trobem la cisterna bulbo-cerebelosa entre la cara dorsal del bulb i el cerebel. També podem
vuere la cisterna protuberencial o pontis a la cara anterior del bulb, etc.
217
En aquesta segona imatge podem observar totes les cisternes (dilatacions de l’espai subaracnoïdal). De cara
a l’examen cal recordar la cisterna magna i la interpeduncular.
L’aracnoide (sobretot a la part més superior) forma vellositats i

granulacions aracnoidals, que es projecten dins dels sins venosos
continguts dins de la duramàter. Aquestes estructures drenen el LCR a
la circulació venosa, per fer un reciclatge del mateix (el LCR es forma i
es drena constantment).
La capa aracnoide sobretot a la porció més superior forma unes

granulacions o vellosistats que es projecten dins dels sins venosos. Al
mig d’aquesta imatge tenim la falç del cervell amb els sins sagitals. Els
sins venosos serveixen per drenar el LCR a la circulació venosa. El LCR es
formarà a dins dels ventricles cerebrals fins arribar a l’espai
subaracnoidal on serà drenat a la circulació venosa de manera que es
reabsorbirà a les granulacions aracnoidals.
5. PIAMÀTER
Membrana molt prima i vascularitzada que s’adhereix a la superfície de l’encèfal, entapissant tots els solcs i
cissures i recobrint totalment tot el SNC. Està separada de l’aracnoide per l’espai subaracnoidal, que conté
trabècules fibroses, vasos i LCR. La piamàter contribueix a formar els plexes coroidals ventriculars, situats en
els ventricles, que s’encarreguen de generar i secretar LCR. Així doncs, el LCR es formarà als plexes coroidals
dels ventricles, passa per tot el sistema ventricular i arriba a l’espai subaracnoïdal on serà drenat cap al
sistema venós a través de les granulacions aracnoidals.
6. ESPAIS MENINGIS
Situats entre dues capes meníngies. En distingim tres:
• Espai epidural: situat entre l’os i la duramàter. És un espai virtual que pot fer-se real en casos
d’hematoma epidural.
218
• Espai subdural: situat entre la duramàter i l’aracnoide. Com l’espai epidural, també és virtual. Aquest
pot tornar-se real en inflamacions (s’omple de fluid inflamatori), hematomes subdurals...
• Espai subaracnoidal: situat entre l’aracnoide i la piamàter. Aquest sí que és un espai real, ja que
conté LCR.
En aquesta imatge podem veure les tres meninges amb els seus tres espais corresponents. A la duramàter
veiem l’espai epidural i el subdural que són espais virtuals majoritàriament. Per tant, no hi trobem res a no
ser que es produeixi un traumatisme un que hi hagi líquid inflamatori.
Per sota de la piamàter entre l’aracnoide i aquesta, veiem l’aracnoide més emborronada i la piamàter més
clara perquè l’aracnoide forma una capa que no queda adherida sobre el SN.
Hematoma epidural: quan un individu pateix un impacte fort al cap (traumatisme cranioencefàlic) en el qual
queden danyats els vasos adjacents a la superfície òssia (l’artèria meníngia mitja, branca de la maxil·lar), es
produeix una hemorràgia que, amb el temps, fa que augmenti la pressió intracranial i s’acabin desplaçant
estructures cap a la única sortida: el forat magne. Aquest tipus d’hematoma s’observa clarament a imatges
de TAC, en les quals adopta una forma de lent biconvexa.
Hematoma subdural: típics en impactes de cisallament. L’espai subdural pateix distensions que provocaran
la ruptura de venes subdurals, originant una hemorràgia. La sang quedarà acumulada en aquest espai,
augmentant també la pressió intracranial. En TAC, s’observarà en forma de mitja lluna convexa ( lent
còncava). Ambdós casos poden provocar un augment de pressió intracranial. El vessament de sang va
apretant l’encèfal, i com que el crani no pot expandir-se, aquest busca l’única via de sortida possible, el
foramen magnum. Això deriva en una herniació de l’amígdala del vermis del cerebel. Aquest fet provoca que
tingui lloc una compressió del bulb raquidi, on hi ha elements de la formació reticular que contenen centres
cardiorespiratoris i altres centres vitals. Com a conseqüència la persona pot morir per aturada
cardiorespiratòria central. Per solucionar el problema s’ha de drenar el contingut de l’espai, que ha passat
de virtual a real.
219
Hematoma subaracnoidal: en el TC veurem taques distribuïdes per tot l’encèfal: entre les cissures, als
ventricles, etc. Taques de forma desigual. Tindria els mateixos resultats que els anteriors (aquí ja teníem un
espai real).
Meningitis: inflamació de les membranes meníngies que rodegen el cervell i la medul·la espinal. En general,
provoca símptomes com cefalea, febre i rigidesa del coll. Pot ser causada per infeccions víriques o
bacterianes, i poden arribar a causar la mort.
7. SINS VENOSOS DURALS

La duramàter està composta per dues capes:
• Endòstica: capa més externa que queda fixada a l’estoig ossi.

• Meníngica: situada per sota de l’endòstica i en relació a l’aracnoide.
Aquestes dues capes, en algunes localitzacions (sobretot a nivell superior i inferior del cervell → on la
duramàter es troba adherida a l’os), es separen i formen unes estructures venoses, els sins venosos durals,
que estan situats a les insercions de la falç del cervell i la tenda del cerebel i a la base del crani.
No són venes perquè no tenen les paret d’una vena.
220
Aquests sins reben sang de les venes encefàliques i estan connectats amb les venes extra-cranials mitjançant
les venes emissàries (per tant recullen la sang d’aquestes venes que són les que hi ha per sota del cabell, a
través de les venes emissàries que entren per un petit foradet que hi ha a cada parietal).
Drenen a la vena jugular interna. Recolliran la sang de les

diverses porcions de l’encèfal i la retornaran al sistema
venós. Així doncs, tot i ser derivats de la duramàter, se’ls
considera estructures venoses - no són venes però fan la
seva funció i aboquen al sistema venós.
En aquesta imatge veiem la part posterior del crani on

podem veure al mig la falç del cervell que superior i
inferiorment presnerta uns espais que són els sins sagitals
superior i inferior. Aquests espais els podem veure també a
la zona de la tenda del cerebel formant part dels sins
transversos.
7.1. CARA CONVEXA (LATERAL)
A la part més cranial de la cara convexa hi ha el

si sagital superior, que circula pel marge
superior de la falç del cervell. Rep venes de la
porció dorsal (posterior) de l’encèfal i també
tributàries de la vena cerebral mitjana (situada
al solc lateral) que drenarà als sins sagital
superior i transvers a través de les venes
anastomòtiques superior i inferior. Al marge
inferior del cervell localitzem el si transvers.
Està a la part superior de la tenda del cerebel i
es continua amb una estructura que té forma de
S, el si sigmoide que anirà a parar a la vena
jugular interna. Els dos sins conflueixen en una
estructura venosa situada posteriorment (entre
el pol occipital i el cerebel) que denominem
confluència dels sins o premsa d’Heròfil, que
serà el punt on aniran a parar tots els sins durals
per drenar a la vena jugular interna.
221
7.2. CARA MEDIAL
A la part baixa de la falç del cervell hi ha el si sagital inferior, que queda situat per sobre del cos callós ja que
va per dins de la falç del cervell. Es continua posteriorment amb el si recte, el qual discorre per la porció més
medial de la tenda del cerebel. El si recte aboca a la confluència del sins o premsa d’Heròfil, igual que els si
sagital superior i el si transvers.
El si sagital inferior passa a considerar-se si

recte en el moment en què s’incorpora la
vena cerebral magna o vena de Galenus,
que prové del diencèfal i del mesencèfal
(recull la sang de la cara medial de
l’encèfal). Aquesta vena es relaciona amb
l’espleni o rodet del cos callós. També
veiem el si sagital superior.
7.3. SI CAVERNÓS
Un altre si dural. A nivell de la base del crani, situat a cada costat del cos del esfenoide, concretament als
laterals de la sella turca, que allotja a la glàndula hipòfisi. S’anomena així perquè al seu interior hi ha
trabècules, formades per la pròpia duramàter, que recorden a les estalactites d’una cova. El dos sins
cavernosos (un de cada costat) estan units pels sins intercavernosos, formant un cercle al voltant de la
hipòfisi.
222
Els sins cavernosos drenen a dos sins situats al penyal del temporal:
• Si petrós inferior: discorre per la sutura petro-occipital i drena a la vena jugular interna.
• Si petrós superior: discorre pel marge superior del penyal i drena al si transvers que acabarà drenant
a la vena jugular interna.
Dins del si cavernós hi ha diferents elements:
• A l’interior: de medial a lateral hi ha l’artèria caròtida interna i el VI parell cranial (abducens o motor
ocular extern).
• A la paret: de dalt a baix hi ha el III parell cranial (oculomotor o ocular comú), el IV parell cranial
(troclear o patètic), el V1 (oftàlmic) i el V2 (maxil·lar). El V3 és la única branca del trigemin que no es
troba a dins del si cavernós.
En adenomes de la glàndula hipòfisi es poden veure afectats aquests elements.
8. MENINGES DE LA MEDUL·LA ESPINAL
La medul·la espinal forma part del SNC, per tant estarà protegida de la mateixa manera que l’encèfal; amb
un estoig ossi (la columna vertebral), amb membranes meníngies (duramàter, aracnoide i piamàter) i amb
LCR (situat a l’espai subaracnoidal).
Es mantenen els espais epidural, subdural i subaracnoidal de la mateixa manera que a l’encèfal. En aquest
cas el subdural segueix sent virtual i el subaracnoidal real, però a diferencia de l’encèfal, l’espai epidural és
real (hi ha estructures venoses i teixit adipós). A la medul·la, l’espai epidural conté un teixit areolar i el plexe
venós vertebral intern, que no disposa de vàlvules i permet la inversió del flux. Aquest plexe venós representa
una via important de disseminació de la metàstasi de pelvis, ronyó o pulmó cap a la columna vertebral o el
SNC.
La única diferència a destacar és la presència del lligament dentat, un derivat de la piamàter inserit a la
medul·la espinal (entre les arrels ventrals i dorsals) i que es fusiona amb l’aracnoide i la duramàter. Aquest
lligament té forma de mitja lluna i serveix per mantenir la medul·la espinal en posició vertical (la manté fixada
als espais meningis). Si mirem tota la columna fa com unes dents de serra.
223
Cal destacar que tot i que la medul·la acaba a L1/L2, l’aracnoide i la duramàter arriben fins a S2, on es fusionen
i formen un fons de sac: el sac dural, que estarà ple de LCR (i conté la cua de cavall), ja que és la continuació
de l’espai subaracnoidal. A la part baixa de la medul·la espinal la piamàter formarà el que vam anomenar
com a filum terminale i arribarà fins a Cx1.
224
TEMA 9: SISTEMA VENTRICULAR

La bibliografia recomanada per aquest tema és:
• Snell. Pàg 437-451. Capítol 16. Sistema ventricular i espai subaracnoïdal.

• Haines. Pàg 68-74. Capítol 4.
• Fitzgerald. Pàg 43-47. Capítol 4. Circulació del LCR.
1. INTRODUCCIÓ
El sistema ventricular és un conjunt de cavitats a l’interior de l’encèfal per les quals hi circula el LCR, que
després passarà a l’espai subaracnoïdal.
Comprèn els següents elements:
• Ventricles laterals: situats a nivell del telencèfal.

• III ventricle: en relació al diencèfal. Està travessat per la massa grisa intertalàmica.
• Aqüeducte cerebral: travessa el mesencèfal. És la porció més estreta del sistema ventricular i , per
tant, la que té més risc de fer-se estenòtica.
• IV ventricle: situat entre la protuberància/bulb raquidi i el cerebel. És una dilatació de l’aqüeducte
cerebral. Es continua inferiorment amb el conducte de l’epèndima, que estarà en relació a la
medul·la espinal.
A l’interior dels ventricles trobem els plexes coroidals,

que duen a terme la síntesi de LCR.
A la imatge podem veure com dos dels elements que

constituiran els ventricles laterals i al seu interior unes
estructures que són els plexes coroidals estructures
encarregades de sintetitzar el LCR).
2. LÍQUID CEFALORRAQUIDI (LCR)
2.1. CIRCUIT
Ventricles laterals (plexes coroidals) → forat interventricular o forat de Monro (entre els 2 pilars anteriors
del fòrnix) → III ventricle (plexes coroidals) → aqüeducte cerebral o de Silvius → IV ventricle (tela coroïdal).
Des del IV ventricle, el LCR pot seguir dues vies:
• Una part molt petita del LCR anirà a omplir el conducte de l’epèndima que està a la medul·la i que
és la continuació del IV ventricle.
• La major part anirà cap a l’espai subaracnoïdal encefàlic: anirà del IV ventricle a l’espai subaracnoïdal
passant per dos orificis laterals o de Luschka, i a la Cisterna Magna (entre el bulb i el cerebel) passant
per un orifici central, el forat de Magendie. Des de l’espai subaracnoïdal acabarà reciclant-se anant
als sins durals gràcies a les vellositats i granulacions aracnoïdals.
225
El LCR es va formant als plexes coroïdals dels ventricles, i del sistema ventricular passa a les cisternes de
l’espai subaracnoïdal. De les cisternes una gran part anirà a l’espai subaracnoïdal de la superfície dels
hemisferis cerebrals i una altra petita part a l’espai subaracnoïdal de la medul·la.
L’espai subaracnoïdal envolta la superfície dels hemisferis cerebrals i de la medul·la espinal, de manera que
a la medul·la espinal trobarem LCR tant per dins (en el conducte ependimari) com per fora (a l’espai
subaracnoïdal).
Quan el LCR arriba a la part superior de l’encèfal, es reabsorbeix a través de les vellositats i granulacions
aracnoidals, que el faran serà entrar a l’interior dels sins venosos durals, els quals drenen a la vena jugular
interna (circulació venosa). A nivell de la medul·la espinal, la reabsorció de LCR es pot donar o bé pel
mecanisme esmentat o bé a través de les venes aracnoidals.
En casos on tingui lloc un trastorn o desajust entre la formació i la reabsorció de LCR de suficient magnitud
com per produir una neta acumulació de fluid dins de les cavitats ventriculars (bloquejant la circulació),
tindrà lloc una hipertensió endocranial i una dilatació del sistema ventricular que comportarà la pèrdua tan
de substància blanca com de substància grisa. Un exemple d’aquesta situació seria la hidrocefàlia, en la qual
hi ha un augment en el volum de LCR (que es troba en excés). La seva etiologia pot ser congènita o adquirida.
En general és deguda al blocatge de la circulació del LCR, per causes congènites, tumorals o inflamatòries:
• Hidrocefàlies congènites: presents en nounats que manifesten el signe anomenat “mirada en sol
naixent”. En aquest tipus d’hidrocefàlies influeixen factors teratògens com malnutrició, toxines,
toxoplasmosi, exposició a radiacions... Són rares les hidrocefàlies amb caràcter hereditari.
• Hidrocefàlies adquirides: són més rares que les congènites i estan ocasionades per infeccions (procés
inflamatori), hemorràgies, traumatismes o tumors.
En nens, com el crani no està soldat encara, sí que s’augmenta molt la mida del crani (en adults hi ha
hipertensió intracranial ja que això no és possible).
Acostumen a ser provocades per una estenosi severa o obstrucció de l’aqüeducte cerebral i , com a
tractament, es fan servir vàlvules de derivació (de Horner), que permeten drenar el LCR cap al peritoneu o
cap a l’aurícula dreta per tal de reduir la hipertensió endocranial i evitar les seves conseqüències.
En aquesta imatge hem fet com si l’encèfal

fos transparent di de color taronja podem
veure els elements del sistema ventricular.
Tenim en primer lloc els dos ventricles
laterals (en forma de ferradura) on es
generarà el LCR. D’aquests, mitjançant el
foramen interventricular o el foramen de
Monro, el LCR passarà al tercer ventricle. Del
tercer ventricle, aquest líquid passarà per
l’aqüeducte cerebral o de Silvius al
mesencèfal fins arribar al quart ventricle
entre la protuberància i el bulb. A partir del
quart ventricle, el LCR pot seguir dos camins.
La part més petita del líquid passarà al
conducte de l’epèndima (conducte al llarg de tota la medul·la espinal) i la major part de LCR passarà a formar
226
part de l’espai subaracnoïdal a través dels foràmens de Lushka i de Magendie. Cal recordar que quan el LCR
passa a l’espai subaracnoïdal és drenat per les granulacions de l’aracnoides i passa al sistema venós.
En aquest tall podem

veure el sistema
ventricular molt dilatat i
a la ressonància també
ho podem observar.
Aquesta dilatació és
causada per una
hidrocefàlia.
227
2.2. CARACTERÍSTIQUES
Disposem d’uns 150 ml de LCR que es forma de manera constant als plexes coroidals ventriculars dels
ventricles i que es reabsorbeix, també de manera constant, a les granulacions i vellositats aracnoidals. Si
sospitem d’una malaltia neurològica, s’extreu per analitzar-lo.
Les seves funcions són 4:
1. Protecció i sosteniment del SNC: protegeix contra impactes (fa de “coixí”).

2. Nutrició d’estructures nervioses: com que el pas cap al SNC està controlat per la barrera
hematoencefàlica, els nutrients no poden distribuir-se mitjançant la via sanguínia, sinó que passen
d’aquesta cap al LCR que, mitjançant el seu circuit, els farà arribar a les diferents estructures.
3. Eliminació de substàncies: està relacionat amb el concepte anterior; com que les estructures del SNC
no estan en contacte directe amb la sang, cal que el LCR dreni les substàncies de rebuig, productes
del metabolisme..., i les faci arribar a la circulació venosa.
4. Via de comunicació hormonal: com que les hormones viatgen per via sanguínia, és necessari que per
arribar a les estructures del SNC siguin transportades i distribuïdes pel LCR. Aquest mecanisme
l’utilitzen diferents tòxics i fàrmacs per dur a terme el seu efecte.
Veiem que el LCR esdevé un intermediari entre el sistema circulatori i el SNC, de manera que també serà un
element important des d’un punt de vista analític. Per a diagnosticar possibles infeccions, tumors...que
afectin al SNC, s’extrau part d’aquest LCR i s’analitza.
2. VENTRICLES LATERALS
Es tracta d’una estructura ventricular parella. Estan situats als hemisferis cerebrals (telencèfal).
Tenen forma de lletra c(ferradura) i els dividim en quatre porcions:
• Cos
• Banya anterior o frontal
• Banya posterior o occipital
• Banya inferior o temporal
Comunica per davant amb el III ventricle a través del forat interventricular de Monro, situat entre els dos
pilars anteriors del fòrnix.
La separació entre els dos ventricles correspon al septe pel·lúcid.

228
3.1. RELACIONS
El cos dels ventricles laterals està delimitat per les següents estructures:
• Sostre: cos callós

• Terra: tàlem + nucli caudat, depenent de la porció
• Paret medial: septe pel·lúcid
La banya anterior o frontal queda delimitada per:
• Sostre: cos callós

• Paret lateral: cap del nucli caudat. De fet, el cap del nucli caudat forma una protusió que s’internalitza
a la llum del ventricle.
• Paret medial: septe pel·lúcid + columnes anteriors del fòrnix. A la unió de la banya anterior amb el
cos del ventricle és on situem el foramen de Monro.
Corea de Huntington: desapareix la substància grisa del cap del nucli caudat. Això es veu en una RMN
observant si hi ha o no aquesta protrusió cap al ventricle lateral per la paret lateral.
La banya inferior o temporal descriu una curvatura cap avall i cap endavant. Està delimitada per:
• Sostre: cua del nucli caudat

• Terra: hipocamp
Finalment, la banya posterior o occipital està en relació amb:
• Sostre i paret lateral: tapetum (conjunt de fibres que emergeixen del cos callós formant el sostre i la
paret lateral de la banya posterior del ventricle lateral).
Destaquem que el nucli caudat es tracta d’una relació comú a tres de les quatre porcions del ventricle lateral;
això es deu a què aquest nucli segueix el recorregut que descriu el ventricle.
En aquesta ressonància podem veure el forat interventricular de Monro i al mig el septe pel·lúcid i les
columnes del Fòrnix on s’estableix la comunicació amb el cadascuns dels ventricles laterals i el tercer
ventricle. La banya inferior del temporal la veiem formant una curvatura cap avall i endavant dirigint-se cap
a la zona temporal. Podem apreciar molt bé que el sostre d’aquest element és la cua del nucli caudat que
està pintat de
verd. El nucli
caudat segueix
la major part del
recorregut del
nucli lateral i
forma el sostre
del nucli caudat.
El terra del nucli
caudat serà
l’hipocamp.
229
4. TERCER VENTRICLE
Cavitat única en forma de fenedura (allargada i estreta) que es comunica per davant amb els ventricles
laterals mitjançant el foramen de Monro i posteriorment amb l’inici de l’aqüeducte cerebral. Està situat al
diencèfal. Les seves relacions són:
• Paret lateral: tàlem (+superiorment) + hipotàlem (+inferior).

• Sostre: fòrnix (concretament la comissura de l’hipocamp o feix de Salteri, situada entre les dues
columnes posteriors del fòrnix i a través de la qual es comuniquen els hipocamps).
• Paret anterior: làmina terminal (romanent embrionari del tub neural). Per dintre queda travessat
per la massa intermedia/adhesió intertalàmica: estructura variable que quan està present uneix els
dos tàlems travessant el III ventricle.
En aquesta imatge veiem a la porció superior el cos callós, i

el fòrnix per sota, Entre mig d’aquestes dues estructures
veiem el septe pel·lúcid. La cavitat per sota del fòrnix és el
tercer ventricle.
5. AQÜEDUCTE CEREBRAL O DE SILVIUS

És una estructura que comunica el III amb el IV ventricle. Fa 1,8 cm de longitud i en el seu trajecte travessa
el mesencèfal per la part posterior. Està envoltat per la substància grisa periaqüeductal (PAG), un conjunt
de neurones que formen diversos nuclis alguns dels quals seran nuclis d’origen de parells cranials i que també
està lligada amb el SNA i les impressions sensitives que arriben al còrtex. Els seus límits són:
• Sostre: tectum i col·licles quadrigeminats.

• Terra: peduncles cerebrals.
• Paret lateral: peduncles cerebel·losos superiors.
No presenta plexes coroidals, de manera que a aquest nivell del sistema ventricular no hi ha síntesi de LCR.
Com que es tracta de la porció més estreta del sistema ventricular, és la que té major risc de patir estenosi i
impedir el pas de LCR, acumulant-se aquest a les cavitats ventriculars superiors, que s’aniran eixamplant.
6. QUART VENTRICLE
Situat per davant del cerebel i per darrere de la protuberància i de la porció oberta del bulb raquidi.
Presenta dos recessos o prolongacions laterals que s’obren a l’espai subaracnoïdal mitjançant els forats de
Luschka. El sostre o paret posterior del IV ventricle està limitat pels vels medul·lars superior i inferior i és on
situem la tela coroidal, un derivat de la piamàter equivalent als plexes coroidals dels ventricles laterals i del
III ventricle (forma LCR).
El vel medul·lar inferior està perforat pels forats de Luschka als laterals, i pel forat de Magendie al centre. A
través d’aquests tres forats, el LCR sortirà del sistema ventricular. A part de per els forats de Luschka, el forat
de Magendie és qui drena directament cap a la cisterna magna, fins a arribar a l’espai subaracnoïdal.
230
Al terra (paret anterior) del IV ventricle l’anomenem fossa romboidal, que és la protuberància i part oberta
del bulb. Els límits laterals els constitueixen els peduncles cerebel·losos superior i inferior.
En un tall sagital s’observa el forat de Magendie però no els forats de Luschka que sí que es veuran en un tall
horitzontal.
Les fletxes vermelles indiquen

els foramens de Lushka a la
imatge superior i el foramen de
Magendie a la imatge inferior.
231
TEMA 10: VASCULARITZACIÓ DEL SNC

La bibliografia recomanada és:
• Snell. Capítol 17. Pàg 464-472. Artèries de l’encèfal, Venes de l’encèfal i irrigació de la medul·la
espinal. La lectura de les notes clíniques és voluntària però molt recomanable.
• Haines. Capítol 4. Pàg 62, 63 i 74. Hemorràgies del SNC.
• FItzgerald. Capítol 5.Pàg 46-56. Venes i artèries de l’encèfal; Capítol 16. Pàg 177, 178.
Vascularització de la medul·la espinal.
El SNC és l’estructura més important de l’organisme, de manera que ha de tenir una correcta vascularització
assegurada.
1. VASCULARITZACIÓ ARTERIAL DE L’ENCÈFAL
La vascularització arterial de l’encèfal es distribueix en dos sistemes:
• Anterior: depèn de l’artèria caròtida interna, que és continuació de l’artèria caròtida primitiva.
• Posterior: depèn de l’artèria vertebral, que prové de l’artèria subclàvia, que puja pels orificis
vertebrals.
Els hemisferis cerebrals reben irrigació a partir

d’ambdós sistemes. El tronc encefàlic i el cerebel
reben irrigació a partir del sistema de l’artèria
vertebral. Els dos sistemes estan interconnectats
mitjançant el cercle arterial o polígon de Willis i
també per anastomosis corticals. Així es pot suplir
la irrigació d'un sistema si està afectat amb l’altre.
És un sistema de seguretat, tot i que és
imperfecte. La vascularització de l’encèfal
presenta mecanisme de protecció contra possibles
isquèmies que asseguren una correcta irrigació del
SNC per evitar quedar-se sense oxigen ni nutrients
(tot i que no sempre funciona).
1.1. ARTÈRIA CARÒTIDA INTERNA
La dividim en quatre porcions en funció del seu trajecte:
1. Segment cervical: s’estén

des de la bifurcació carotídia fins
l’entrada de l’artèria pel canal
carotidi del crani (forma part del
paquet vasculo-nerviós del coll).
2. Porció intra-petrosa
(segment petrós): porció que
entra al temporal per l’orifici
carotidi. Es troba dins del
233
conducte carotidi del penyal del temporal. S’estén fins al foramen
lacerat (orifici lacerat anterior). Clàssicament dividim aquest
segment en tres seccions: ascendent, vertical, corbat i horitzontal.
3. Porció intracavernosa (segment cavernós): porció que adopta un
trajecte en forma de S, que rep el nom de sifó carotidi, envoltat pel
si cavernós (al seu interior).
4. Segment cerebral: porció que es distribueix per les estructures de
l’encèfal a través de l’espai subaracnoidal (porció intra-dural) i
donarà les branques terminals. En tot aquest trajecte l’artèria
caròtida interna no dona branques col·laterals. No serà fins a que
penetri dins l’encèfal, que doni lloc a branques col·laterals. Presenta
dues branques terminals (cerebral anterior i mitjana).
BRANQUES COL·LATERALS
S’originen una vegada l’ACI es troba a

l’interior del crani (4):
A. Hipofisiàries: encarregades d’irrigar el

sistema porta hipofisiari.
A. Oftàlmica: acompanya al nervi oftàlmic.

Irrigarà tots els elements orbitaris. Va en
direcció a l’òrbita i acaba sortint pel forat
supraorbitari per fer-se superficial.
A. Coroidal anterior: aportarà irrigació als

plexes coroidals dels ventricles laterals (i a
l’hipotàlem)
A. Comunicant posterior: s’anastomosa

amb l’artèria cerebral posterior, que es
branca de l’artèria vertebral. Aquesta serà una de les vies de comunicació entre el sistema anterior i el
posterior.
BRANQUES TERMINALS
Immediatament al aparèixer la porció cerebral, es divideix en les dues terminals. Són dos, molt importants,
ja que irriguen el còrtex:
• Artèria cerebral anterior: és la més prima de les dues. Des del seu origen a la cara basal creuarà per
sobre del nervi òptic i marxarà cap a la cara medial dels hemisferis. S’unirà amb l’artèria cerebral
anterior de l’altre costat, formant l’artèria comunicant anterior.
• Artèria cerebral mitjana: s’origina a la cara basal i va en direcció al solc lateral fins arribar a la cara
lateral dels hemisferis. No confondre la terminologia: que s’anomeni artèria cerebral MITJANA no vol
dir que irrigui la cara MEDIAL de l’encèfal.
234
1.1.1. ARTÈRIA CEREBRAL ANTERIOR (ACA)
Recorre la cara medial situada a la cissura interhemisfèrica, superiorment al cos callós. Està unida a l’artèria
contralateral per l’artèria comunicant anterior. A més, les dues artèries cerebrals anteriors estan unides a
l’artèria comunicant anterior a la zona mitjana de la cara basal de l’encèfal.
BRANQUES
Presenta dos tipus de branques:
• Branques corticals: de l’ACA surten artèries de la cara medial que van cap al còrtex fins el solc
parieto-occipital i irrigaran:
o La cara medial dels hemisferis fins al solc parieto-occipital (les porcions restants de la cara
medial seran irrigades per col·laterals de l’artèria cerebral posterior, branca de l’artèria
vertebral.).
o La porció superior de la cara lateral (tot i que la cara medial sigui el seu territori vascular
principal)
o Les àrees motora i sensitiva de l’extremitat inferior (és a dir, la part medial de l’homuncle de
Penfield) → lobel paracentral.
En casos d’alteració motora, sensitiva, nociceptiva i tèrmica de la mateixa extremitat inferior sospitarem
d’una lesió en aquesta regió de la irrigació arterial, ja que en cap altre punt aquestes funcions neurals es
troben tant properes estructuralment parlant.
Són: frontals, pericallosa i calloso-marginal.
• Branques centrals: col·laboren en la irrigació del nuclis caudat, del nucli lenticular i de la càpsula
interna (tot i que la principal irrigació d’aquestes estructures ve donada per les branques centrals de
l’artèria cerebral mitja).
235
Tenim diverses artèries a destacar. L’artèria pericallosa
segueix el trajecte de l’ACA i ressegueix per sobre el cos
callós. Paral·lela a aquesta però més superior tenim
l’artèria calloso-marginal perquè va a parar al solc
marginal.
SEGMENTS
L’artèria cerebral anterior la podem dividir en dos

segments per estudiar les seves branques i entendre els
seus territoris vasculars:
• Segment pre-comunicant (A1): porció de l’ACA

situada abans de que s’origini l’artèria comunicant
anterior. Presenta un nombre variable de branques
perforants. D’aquestes destaquem l’artèria recurrent
d’Heubner (1), que s’origina a prop de l’artèria
comunicant anterior i es dirigeix cap endarrere i cap enfora fins a l’espai lacerat anterior, des d’on
anirà a buscar el nucli caudat, la part anterior de la càpsula interna i la part anterior del nucli
lenticular.
• Segment interhemisfèric (A2): segment situat a la cissura interhemisfèrica. D’aquest emergeixen
diverses branques col·laterals:
o A. Comunicant anterior (2): uneix les dues ACA contralaterals.
o A. Frontals (3): irriguen la part basal del lòbul frontal.
o A. Calloso-marginal (4): segueix el solc del cíngol i , a continuació, el marginal (solc callós-
marginal). Irriga el lobel paracentral. Presenta branques col·laterals que podem dividir en:
▪ Branques ascendents (6): artèries frontals internes anterior, mitja i posterior.
▪ Branques descendents (7): artèria cingular.
o A. Pericallosa (5): irriga la cara superior del cos callós. D’aquesta emergeixen: l’artèria
paracentral (8), l’artèria parietal (9), l’artèria pre-cuneal (10) i la branca parieto-occipital (
11).
236
En aquesta imatge podem reconèixer
el cos callós, el fòrnix per sota, entre
tots dos trobem el septe pel·lúcid (no
es veu). Podem veure l’artèria peri-
callosa situada per sobre del cos callós
(és relativament prima) i l’artèria
calloso-marginal que va del solc callós
al marginal que el tenim a la porció
superior d’aquesta cara medial dels
hemisferis cerebrals i molt a prop de la
cara posterior.
1.1.2. ARTÈRIA CEREBRAL MITJANA
Des del seu i nici queda situada al solc lateral o de Silvius i acaba
a nivell de la circumvolució angular (lobel parietal inferior). És
més gruixuda que l’artèria cerebral anterior (ACA), més
voluminosa i per tant irriga major territori.
BRANQUES
Presenta dos tipus de branques:
• Branques corticals: irriguen la superfície lateral dels lòbuls

frontal, parietal i temporal i la insula.Presenta una divisió
superior i una inferior que es dirigiran cap a la porció supeiror i
inferior de la cara respectivament. Veiem doncs que l’ACM irriga
gairebé tota la cara lateral excepte la porció superior (que està a
càrrec de l’ACA) i la porció infero-lateral (responsabilitat de
l’ACP).
Clínica: qualsevol afectació a l’ACM comportarà greus conseqüències a moltes de les funcions neuronals.
• Branques centrals: representen la principal irrigació del nucli caudat, el nucli lenticular i de la càpsula
interna (tot i que la irrigació d’aquests elements té diverses col·laboracions procedents de l’ACA i
l’ACP).
SEGMENTS
Igual que a l’ACA, a l’ACM també la dividim en segments per a estudiar les seves emergències (en algun text
es parla de 4 porcions, nosaltres utilitzarem la divisió en 3):
• Segment horitzontal o M1 (esfenoidal): dona lloc a la major part de branques centrals (lenticulo-
estriades), les artèries perforants. Està en relació a les ales menors de l’esfenoide i proporciona
irrigació als nuclis basals i de la cara interna. Va per les ales menors de l’esfenoide fins al solc lateral
i per tant a la ínsula.
237
• Segment silvià o M2 (insular): situat en el fons de la cissura lateral (des d’on proporciona irrigació a
la insula). Quan surt del solc de Silvius es divideix en superior i inferior.
• Segment cortical o M3: És la continuació de cada divisió originada a partir del segment silvià. Dona
irrigació a la cara lateral dels hemisferis. D’aquestes divisions emergeixen les branques corticals de
la ACM:
o Divisió superior: artèria orbitofrontal (1), prefrontal (2), precentral (M1) (3), central (4) i
postcentral (S1) (5). Irriga entre altres l’àrea de Broca.
o Divisió Inferior: artèria parietal posterior (aquesta és molt important, ja que l’àrea multimodal
parietal posterior depèn totalment de la seva irrigació) (6), angular (7), temporal posterior (8),
temporal mitja (9) i temporal anterior (10). Irriga doncs el lòbul temporal i part del parietal. Irriga
àrees auditives i Wernicke.
La lesió d’aquesta arteria ens explica bona part de les afàsies d’origen vascular.
Aquestes branques
agafen la part més central
dels hemisferis. La
perifèria es distribueix
entre la cerebral anterior
(les parts més superiors) i
la cerebral posterior (la
part més postero-
inferior).
En les classificacions que

afegeixen un segment
més, M1 i M2 segueixen
igual, però es considera
que M3 és la porció opercular (recordar que els opèrculs son la part dels lòbuls frontal, parietal i temporal
que tanquen la insula). Després d’aquesta hi hauria la M4, la cortical.
Veiem que les branques arterials que s’originen de ACA i ACM reben el nom del solc o de la circumvolució
per la que discorren/irriguen.
238
1.2. ARTÈRIA VERTEBRAL
Conforma el sistema posterior i és branca de l’artèria subclàvia. Descriu un trajecte ascendent pels forats
costo-transversos, a partir de C6. Entra dins el crani pel foramen màgnum. A la porció inferior de la
protuberància les dues arteries vertebrals s’uneixen per formar l’artèria basilar, que passa pel solc basilar de
la cara anterior de la protuberància.
L’artèria vertebral presenta diverses branques col·laterals, les més

importants de les quals son les artèries espinals i la PICA:
• Branques meníngies (1): irriga l’os i la duramàter de la fossa cranial

posterior (FCP).
• Artèries espinals: n’hi ha tres, l’anterior (5) i les 2 posteriors (2). Les
dues descriuen un trajecte descendent per a proporcionar irrigació a la
medul·la espinal i al bulb. L’anterior baixa pel solc medul·lar anterior i ve
de la suma de les dues vertebrals.
• Artèria cerebel·losa postero-inferior (PICA) (4): irriga la part inferior
del cerebel, els nuclis cerebel·losos, el bulb i el plexe coroidal del IV
ventricle i es relaciona amb el IV pc.
• Artèries bulbars ( 3): perforants i superficials.
BRANQUES TERMINALS
Només presenta una branca terminal originada per la unió de les artèries
vertebrals de cada costat: l’artèria basilar.
1.2.1. TRONC BASILAR
El tronc basilar o artèria

basilar s’origina a la cara
anterior de la unió bulbo-
protuberancial per la unió de
les 2 artèries vertebrals. Queda
situat a la cara anterior de la
protuberància, al denominat
solc basilar. Acaba a la unió
ponto-mesencefàlica on es
bifurca en les seves artèries
terminals, una per a cada
costat.
239
• Artèries cerebel·losa anterior-inferior (AICA) (7): a nivell més baix, a prop de la formació del tronc
basilar, irriga la part anterior i inferior del cerebel. Guarda relació amb el VI parell cranial o nervi
motor ocular extern/abducens. Similar a la PICA, però de diferent origen.
• Artèria laberíntica (8): pot emergir directament des del tronc basilar o indirectament des de l’AICA.
Acompanya als nervis facial i vestibulococlear o auditiu (VII i VIII parells cranials) en el seu trajecte a
dins del CAI, per tal d’irrigar l’orella interna (laberint).
• Artèries pontines o protuberancials (9): les dóna mentre que puja i aquestes irriguen els dos costats
de la protuberància.
• Artèria cerebel·losa superior (10): origen més superior, es situa a prop del final del tronc basilar.
Rodeja el peduncle cerebral i irriga la part superior de cerebel, la protuberància i la glàndula pineal.
BRANQUES TERMINALS
El tronc basilar es bifurca

a nivell de la unió ponto-
mesencefàlica i dona lloc
a les artèries cerebrals
posteriors (11), una per
a cada costat. Entre
l’artèria cerebral
posterior (terminal) i
l’artèria cerebel·losa
superior (col·lateral) es
situa l’origen aparent
del III parell cranial o
nervi oculomotor o
motor ocular comú.
AB = artèria basilar
ACS = artèria cerebel·losa superior
ACP = artèria cerebral posteiror
AVD = artèria vertebral dreta
AVI = artèria vertebral esquerra
240
1.2.2. ARTÈRIA CEREBRAL POSTERIOR
L’artèria cerebral posterior forma una curvatura cap endarrere al voltant del mesencèfal. Es veu molt bé a la
cara medial. Irriga la part més posterior dels hemisferis cerebrals, a més del tronc encefàlic.
S’anastomosa amb l’artèria caròtida interna mitjançant l’artèria comunicant posterior (així forma part del
polígon de Willis). Dona lloc a:
• Branques corticals: van a irrigar les cares infero-laterals i medial del lòbul temporal i el lòbul occipital.
• Branques centrals: col·laboren en la irrigació del tàlem, del nucli lenticular, de la càpsula interna (la
principal irrigació d’aquests elements està a càrrec de l’artèria cerebral mitjana), del mesencèfal i de
l’epífisi (la seva irrigació principal la duu a terme l’artèria cerebel·losa superior). Són petites i no tenen
massa importància.
ACP d’origen fetal: malformació que apareix en un 10% de la

població i que consisteix en que l’artèria cerebral posterior
s’origina a l’artèria caròtida interna (en comptes d’en el tronc
basilar), tal i com fa durant el període fetal del
desenvolupament.
1.3. TERRITORIS ARTERIALS DE L’ENCÈFAL
• Cerebral mitjana: quasi tota la cara lateral i a la cara medial el que correspon al solc lateral (és la que
té més distribució).
• Cerebral anterior: la meitat superior de la cara medial (límit al solc marginal) i a la cara lateral els
marges superiors.
• Cerebral posterior: la meitat inferior de la cara medial (lòbuls temporals i occipital) i a la cara lateral
o externa els marges inferiors.
Cal tenir en compte que el sistema posterior també és qui irriga principalment tronc encefàlic i cerebel.
241
ESTRUCTURA ARTÈRIA
1.4. CERCLE ARTERIAL O POLÍGON DE WILLIS
Està format per anastomosis de les artèries:
• Comunicant anterior: uneix les dues artèries cerebrals anteriors.

• Cerebrals anteriors
• Caròtides internes
• Comunicants posteriors: uneix les cerebrals posteriors amb l’artèria caròtida interna.
• Cerebrals posteriors
• Basilar.
242
Destaquem que l’artèria cerebral mitja no forma part
del polígon de Willis.
Aquest cercle arterial amb forma pentagonal està

situat a la base de l’encèfal, a la fossa
interpeduncular, en relació amb el mesencèfal. Està
envoltant el quiasma òptic i el terra de l’hipotàlem.
Actua com a mecanisme de compensació i permet

que la sang provinent de qualsevol dels dos sistemes
arterials arribi als hemisferis cerebrals. És un
mecanisme de seguretat que posa en comunicació el
sistema arterial anterior amb el sistema arterial posterior perquè en cas de lesió es pugui suplir la irrigació
del tros compromès.
Tot i que té un èxit relatiu, segons el grau d’obstrucció i el nivell on estigui es patirà igualment un accident
vascular cerebral.
Presenta una sèrie d’artèries perforants o centrals de diàmetre reduït (són artèries pròpies del polígon de
Willis molt petites i que col·laboren amb la irrigació de la zona):
• Anteriors: per als nuclis basals, el quiasma òptic, la càpsula interna i l’hipotàlem.
• Posteriors: irriguen part del mesencèfal, el subtàlem i l’hipotàlem.
El polígon de Willis està situat a la cara basal dels

hemisferis cerebrals. Les artèries cerebrals
anteriors s’uneixen a partir de la comunicant
anterior. Les caròtides internes de cada costat
també el formen i és d’on surt la comunicant
posterior que anirà a anastomosar-se amb
l’artèria cerebral posterior que provenen de
l’artèria basilar.
243
244
2. VENES ENCEFÀLIQUES
El sistema venós de l’encèfal està compost pels sins venosos durals (que no són venes pròpiament però que
actuen com a tals) i per les venes pròpies de l’encèfal, que totes elles acabaran drenant als sins durals.
S’encarreguen del drenatge venós del cervell. Les dividim en venes superficials i venes profundes.
2.1. VENES SUPERFICIALS
Situades a la superfície dels hemisferis cerebrals. Situades a la

cara lateral. Aquestes són:
• Venes superiors: drenen al si sagital superior (com ja vam

introduir, els sins durals són estructures que esdevenen
dipòsits o receptacles que recullen la sang per a després
abocar-la conjuntament a una mateixa estructura de drenatge.
Serien l’equivalent al si coronari del cor, que recull la sang de
la gran majoria de les venes coronàries per abocar-la després a
l’aurícula dreta).
• Vena cerebral mitjana superficial: acompanya a l’artèria
cerebral mitjana en el solc lateral o de Silvius. Rep sang de tota
la part central dels hemisferis cerebrals. Drena al si cavernós.
• Vena cerebral mitjana profunda: situada profundament a la
vena cerebral mitjana superficial. S’encarrega de drenar la sang
de la insula. Queda unida a les venes profundes mitjançant la vena basal.
• Venes anastomòtiques: uneixen la vena cerebral mitjana amb els sins venosos. Són dues:
o Vena anastomòtica superior (de Trolard): efectua interconnexió entre la vena cerebral
mitjana superficial i el si sagital superior.
o Vena anastomòtica inferior (de Labbé): efectua interconnexió entre la vena cerebral mitjana
superficial i el si transvers.
2.2. VENES PROFUNDES
Dins d’aquest grup trobem:
• Vena tàlamo-estriada: drena sang

del cos estriat (nuclis basals) i del tàlem (i
càpsula interna)
• Vena coroïdal: ve del III ventricle i
drena sang provinent dels plexes coroidals
dels ventricles. (ve de la zona dels septe
pel·lúcid i els plexes coroides)
Les dues venes s’ajunten per formar la vena

cerebral interna (situada sota el cos callós).
Les dues venes cerebrals internes es
reuneixen a la línia mitja per formar la vena
cerebral magna (de Galenus), situada sota
245
l’espleni del cos callós. En el seu camí la vena cerebral magna rebrà a la vena basal de Rosenthal, situada a
la base del cercle de Willis. La vena cerebral magna drena al si recte.
A la cara medial tenim el si sagital superior i inferior que es continua amb el si recte que va a parar a la
confluència dels sins de la part posterior juntament amb el si sagital superior com ja sabem.
A la part més perifèrica arribaran branques de les venes superficials de la cara lateral (igual que passava amb
les artèries) que drenaran al si sagital superior.
2.3. VENES DE LA BASE
A la part més baixa, a la base de l’encèfal,

hi ha un sistema format per/que conflueix
a la vena basal de Rosenthal. Aquesta
vena, situada a la base de l’encèfal, està
en relació a la substància perforada
anterior, el tracte òptic i el tronc
encefàlic. Queden situades al solc
parahipocampal i recullen sang de la part
més profunda de la cara basal: els nuclis
basals, el tàlem i l’hipotàlem. Són 2 que
s’ajunten i drenen a nivell de la vena
cerebral magna.
L’estructura de les dues venes recorda al

polígon de Willis (però en estructura
venosa).
No oblidar que totes les venes encefàliques acabaran drenant als sins durals i d’aquí a la vena jugular interna.
3. IRRIGACIÓ ARTERIAL DE LA MEDUL·LA ESPINAL
La medul·la espinal està molt ben vascularitzada,

sobretot en els nivells superiors. La irrigació arterial ve
a càrrec de les següents artèries:
• Artèria espinal anterior: artèria amb origen

intracranial, a la cara ventral del bulb. Formada
a partir de la unió en forma de “Y” de les dues
artèries vertebrals. Descriu un trajecte
246
descendent situada a l’interior de la cissura mitjana ventral o anterior de la medul·la espinal.
Proporciona irrigació als ⅔ anteriors de la medul·la espinal. Per sota dels segments cervicals va
disminuint el diàmetre i esdevé insuficient per assegurar la irrigació medul·lar en el seu territori. Com
a suplement per a compensar aquest dèficit de capacitat, a la part baixa rebrà anastomosis a partir
de les artèries segmentàries.
• Artèries espinals posteriors: dues artèries, situades una a cada costat, que tenen un trajecte
descendent a prop de les arrels dorsals/posteriors (solc dorsolateral). S’originen principalment a
partir de les artèries vertebral, però també pot ser d’altres com les artèries cerebel·loses postero-
inferiors (PICA). Irriguen el ⅓ posterior de la medul·la espinal. Com li passa a l’artèria espinal anterior,
per sota dels segments cervicals van reduint el seu diàmetre a mesura que baixen per la medul·la i
esdevenen insuficients per assegurar la irrigació medul·lar en el seu territori, de manera que a la part
baixa hauran de rebre anastomosis a partir d’artèries segmentàries.
• Artèries segmentàries: són artèries de reforç a partir d’artèries externes a la columna vertebral:
artèries cervicals profundes, artèries intercostals i lumbars (representació de les intercostals a nivell
lumbar). Aquestes artèries, que són branques de l'aorta, originen les artèries radiculars per la
irrigació de les arrels de la medul·la espinal. A partir d’aquestes es formen les segmentaries.
Cada artèria segmentaria travessa el forat de conjunció i origina les arteries radiculars anterior i posterior,
que segueixen a les arrels medul·lars. Segueixen el trajecte dels nervis raquidis (anteriors i posteriors) per
assolir el segment medul·lar corresponent. La seva funció és suplementar la mancança d’irrigació de les
artèries espinals a la part més baixa de la medul·la espinal. No venen de nivells sacres ja que la medul·la
s’acaba a nivell de L1/L2. Les artèries radiculars anteriors (dreta i esquerra) reforçaran el territori de l’artèria
espinal anterior. Les artèries radiculars posteriors (D i E) reforçaran el territori de les artèries espinals
posteriors.
Artèria radicular major o artèria d’Adamkiewitz: es tracta

d’una artèria radicular relativament gruixuda que cal
destacar. Es tracta d’una estructura vascular inconstant
que s’origina a partir de les artèries segmentàries de T8 a
L3 . Pot contribuir especialment a la irrigació dels ⅔
inferiors de la medul·la espinal (sobretot a l’anterior).
Veiem com l’espinal anterior és més gruixuda i es va fent
estreta, de la mateixa manera que les posteriors però que
d’entrada ja són més primetes (ja que en són dues per un
territori menor).
247
4. DRENATGE VENÓS DE LA MEDUL·LA ESPINAL
És molt extensa, hi ha moltes venes (es situen als diferents solcs):
• Vena espinal anterior: acompanya a l’artèria espinal anterior (cissura mitjana anterior).
• Venes espinals posteriors (2)
• Venes antero-laterals: situades al solc antero-lateral de la medul·la espinal que, si recordem,
emmarcava l’emergència de l’arrel anterior.
• Venes postero-laterals: situades al solc postero-lateral, que emmarcava l’arribada de l’arrel
posterior.
• Venes radiculars: acompanyen les artèries radiculars.
Tot això forma una xarxa al voltant de la medul·la que denominem plexe venós vertebral intern.
Aquest plexe està al voltant de la medul·la, dins del forat raquidi, i drena al plexe venós vertebral extern,
situat al voltant de les vèrtebres de la columna vertebral. El plexe venós vertebral extern té un sistema de
drenatge doble:
• Venes lumbars ascendents: quan el drenatge es fa a nivell lumbar.

• Venes àzigues: quan el drenatge és a nivell toràcic (i cervical).
Acabaran a la vena cava superior.
En clínica és important tenir present aquest plexe venós perquè, en ocasions, estructures o cèl·lules tumorals
localitzades a la zona baixa del cos (regió pèlvica) fan metàstasis (invasió d’altres òrgans, principalment al
pulmó - metàstasi toràcica i a l’encèfal - SNC).
248
249
TEMA 11: NERVIS PARELLS CRANIALS

1. GENERALITATS
En total en tenim 12 parells. Són aquells nervis que s’originen a una sèrie de nuclis situats al tronc encefàlic,
excepte el nervi olfactori (I) i el nervi òptic (II), que es formen a partir d’extensions que fa l’encèfal.
S’encarreguen fonamentalment de la innervació del cap.
En distingim diferents tipus de:
• Sensitius especialitzats: només estan formats per axons sensitius.

• Motors: només estan formats per fibres descendents motores.
• Mixtes: estan formats tant per fibres motores com per fibres sensitives, de manera que participen
en el transport d’informació de les dues tipologies.
A més, els nervis parells cranials poden portar components del SNA.
1.1. CLASSIFICACIÓ DELS NERVIS PARELLS CRANIALS
SENSITIUS ESPECIALITZATS/SENSORIALS:
• Nervi olfactori (I parell cranial): derivat del telencèfal.

• Nervi òptic (II parell cranial): derivat del diencèfal.
• Nervi vestibulo-coclear (VIII pc.): duu informació de la sensibilitat vestibular i auditiva.
Des del punt de vista estricte l’olfactori i l’òptic no es poden considerar “nervis” pròpiament ja que són
derivats de l’encèfal, una estructura central. Aleshores, es considera que aquests no pertanyen al SNP, sinó
al SNC.
MOTORS:
• Nervi oculomotor o M.O.C. (aquest era el nom més popular abans) (III parell cranial). Té component
parasimpàtic i simpàtic.
• Nervi patètic (aquest era el nom més popular abans) o troclear (aquest era el nom més popular
abans) (IV parell cranial)
• Nervi abducens o M.O.E. (aquest era el nom més popular abans) ( VI parell cranial) Els tres anteriors
estan encarregats de la motilitat ocular (els anomenem oculomotors, tot i que l’oculomotor en si
(nom) és el III pc).
• Nervi espinal o accessori (XI parell cranial): part del seu origen real es troba a al bulb i part a la
medul·la espinal.
• Nervi hipoglòs (XII parell cranial): s’encarrega de la motilitat de gairebé tots els músculs de la llengua.
SENSITIVO-MOTORS (VISCERALS O BRANQUIALS): provenen dels arcs branquials, per això s’anomenen així.
• Nervi trigemin (V parell cranial): fonamentalment porta la sensibilitat corresponent a tota la zona de
la cara i , a més, innerva musculatura de la cara (com la masticatòria). Té component simpàtic.
• Nervi facial (VII parell cranial): determina la motilitat dels músculs de l’expressió facial però a més
agafa sensibilitat procedent de la llengua i del paladar. Té component parasimpàtic.
• Nervi glossofaringi (IX parell cranial): té component parasimpàtic.
251
• Nervi vague (X parell cranial): té component parasimpàtic.
Com hem dit, alguns d’aquests nervis tindran un component parasimpàtic, un component simpàtic, o
d’ambdós. Entenem que alguns d’aquests nervis tinguin un component parasimpàtic, ja que els somes de les
neurones preganglionars parasimpàtiques es troben en alguns dels seus nuclis d’origen. No obstant, sabem
que les neurones simpàtiques es troben a la medul·la espinal, com s’explica que hi hagi parells cranials que
presentin un component simpàtic? Doncs perquè en algun moment del seu recorregut, alguns d’aquests
nervis rebran fibres procedents d’aquestes neurones post-ganglionars, que els utilitzaran com a via de pas
per a arribar als seus òrgans diana (hi haurà un trajecte comú amb fibres simpàtiques, les vehiculitzen).
1.2. ORIGEN REAL I ORIGEN APARENT
L’origen real és la posició exacta on està localitzat el nucli encefàlic que dona origen al nervi parell cranial. El
grup de neurones a partir del qual es formen els axons. En cas dels I i II parells cranials, aquest origen el
trobem al prosencèfal (o
cervell anterior), mentre
que els orígens de la resta
de parells cranials es
troben a nivell del tronc de
l’encèfal (III i IV al
mesencèfal; V, VI, VII i VII
protuberància i IX, X, XI i XII
al bulb).
L’origen aparent és el punt

per on entra el nervi a
l’encèfal (si es de tipus
sensitiu o mixt) o el punt
per on surt el nervi de
l’encèfal (en cas de ser
252
motor o mixt). Els que tenen l’origen real al tronc, tenen l’origen aparent a la mateixa part d’aquest. L’únic
amb origen aparent a la cara posterior del tronc encefàlic és el troclear, per sota dels tubercles
quadrigeminats inferiors.
253
Nervis parells cranials
Mesencèfal: origen aparent dels PPCC
Protuberància: origen aparent dels PPCC
El VII i el VIII entren junts al CAI.
Bulb raquidi: origen aparent dels PPCC
Origen real:
Aquest és un esquema general dels origen reals, que són més complexos que els aparents. Quantes més
funcions tingui el nervi més origens reals a nivell del TE. Veiem a l’esquerra les vies aferents,. tota la
informació que ve de fora cap al SNC i a la dreta les eferents, que van des del SNC cap a la perifèria. L’origen
real del nervi sensitiu trigemin és molt gran (naranja). Té un origen mesencefàlic, pontí i bulboespinal. Els
nuclis vestibulars i coclears són del VIII pc, i es troben entre el bulb i la protuberancia. Finalment a nivell
sensitiu hi ha el nucli solitari, compartit per diversos pc.: VII, IX i X (blau) - rep sensibilitat visceral aferent,
bàsicament gust de la llengua (funció del facial, glossofaringi i vague).
A la dreta hi ha els eferents (de dalt a baix tenim):
• A l’alçada del mesencèfal (on veiem els col·licles superiors i inferiors): hi ha de color groc a dalt, que
és l’origen real (motor) de l’oculomotor i al seu costat en lila, el nucli parasimpàtic (N. Edinger-
Westphal) → com hem dit l’oculomotor a part de la seva funció motora també en té parasimpàtica.
Per sota, a l’alçada dels col·licles inferiors hi ha l’origen real del troclear.
• Per sota hi ha una columna que s’anomena motora branquial pel seu origen embrionari, amb el nucli
real del trigemin.
• Més per sota hi ha el nucli del abducens
Aquests nuclis es troben just per davant del 4rt ventricle, a la calota o tegment del TE (tant a nivell
mesencefàlic, pontino i bulbar). Per tant es troben just davant de la fossa romboidal.
• Més lateralment al del abducens, trobem el nucli motor del facial (hem de tenir en compte que com
el facial té diverses funcions també té diversos nuclis).
• Hi ha els nuclis salivals superior i inferior, el primer, del VII pc (relacionat amb la salivació i el
llagrimeig) i el segon del IX.
• En aquesta mateixa columna parasimpàtica, de color fucsia, hi ha el dorsal del vague (o motor dorsal
del vague). És un nucli fonamentalment parasimpàtic.
• Una mica més per fora hi ha el nucli ambigu: nucli motor compartit per els pc. IX, X i XI (aquests tenen
en comú altres coses com l’origen aparent, el forat per on surten del crani…).
254
255
1.3. FUNCIONS
NERVIS SENSITIUS; NERVIS MOTORS; NERVIS MIXTES
Aquests nervis han de sortir per

un forat cranial, per fer-se
extracranials:
1. Forat òptic: II (no es veu)

2. Forat rodó major: V2 (no es
veu, està just davant de l’oval).
3. Forat oval: V3
4. Forat rodó menor (o
infraespinós)
5. Forat lacerat anterior
6. Forat lacerat posterior (IX, X,
XI). Aquests dos últims forats estan per davant i per darrere del penyal del temporal
7. CAI (dins del penyal): VII-VIII
8. Foramen magnum: XI
9. Fenedura esfenoidal (o fissura orbitaria superior): III, IV, V1, VI (no es veu)
10. Conducte del nervi hipoglós: XII (es veu per davant, amb una visió anterolateral de la base del crani)
11. Làmina cribosa: travessen les fibres del nervi olfactori (I).
256
NA23.2 (23/03/2021) Dana Dalgamonni
La bibliografia utilitzada durant totes les classes restants és:
• Snell. Capítol 11. Pàg 323-348; Les notes clíniques (pàg 348-353 són voluntàries però molt
recomanables).
• Haines. Capítol 3. Pàg 44-52; Lectura voluntària. Pàg 53-56.
• Fitzgerald. Capítols 18-23. Pàg 195-229. Inclou informació ja explicada en temes anteriors. La
informació dels requadres grisos és de lectura voluntària però molt recomanable.
2. NERVIS SENSITIUS ESPECIALITZATS

El truquillo del profe és que el segon parell cranial és el nervi òptic perquè tenim dos ulls i el primer parell
cranial és l’olfactori perquè tenim un nas.
2.1. NERVI OLFACTORI (I PARELL CRANIAL)
És un nervi sensitiu especialitzat. No és

pròpiament un nervi (prolongacions de
cossos neuronals del SNC) sinó una
prolongació del telencèfal (forma part del
propi SNC), i per tant no tindrà origen real
ni origen aparent. Porta informació
olfactòria (que en els humans no és un
sentit molt important comparat amb els
altres) i té un trajecte curt.
Les seves branques (els axons de les cels.

que reben l’estímul olfactori) travessen la
làmina cribosa de l’etmoide i es
distribueixen per l’epiteli nasal
El nervi està just sota el solc olfactori. La part més anterior/rostral és una mica més gruixuda, i s’anomena
bulb olfactori (conté les cels. mitrals). Per darrere, trobem els axons de les cels. mitrals que formen els
tractes/cintetes olfactòries. Això arribarà a unes estries, les estries olfactòries medial i lateral. Aquestes
conformen un espai triangular que s’anomena substància (o àrea) perforada anterior (s’anomena així perquè
està perforada per moltes artèries molt petites que tenen com a funció la irrigació de l’encèfal.
2.1.1. RECEPTORS (PITUITARIA GROGA)
Comença amb un epiteli especialitzat (anomenat

pituïtaria groga en alguns textos) amb uns filets nerviosos
del nervi olfactori. Aquest està situat a:
• Sostre de les fosses nasals

• Part superior de les parets laterals i medial de les
fosses nasals, és a dir, al cornet superior.
Els filets/axons que pertanyen a cèl·lules bipolars (son les

que donen els botons olfactoris, son les primeres cèl·lules de la via) travessen la làmina cribrosa de l’etmoide
i van cap al còrtex - van al bulb per fer contacte amb unes estructures anomenades glomèruls olfactoris i cel.
mitrals per donar lloc al nervi olfactori. Això es produeix al cornet superior de les fosses nasals.
257
La informació va a parar al bulb olfactori i a les cintetes olfactòries. Ambdós són derivats del telencèfal situats
a la cara basal de l’encèfal. Els bulbs olfactoris estan immediatament per sobre de la làmina cribrosa de
l’etmoide i recullen els filets nerviosos que dèiem que la travessen, i les cintetes olfactòries estan als solcs
olfactoris de les circumvolucions rectes.
Si seguim el trajecte de la cinteta olfactòria veiem que quan arriba a prop del quiasma òptic es divideix en
dues estries: medial i lateral. Cada un porta informació olfactòria a una part del SN. Es dibuixa una estructura
triangular entre les dues estries olfactòries: el trígon olfactori, que està per davant de la substància perforada
anterior.
Tenim l’epiteli especialitzat olfactori amb els receptors especialitzats que són cèl·lules bipolars (1es
neurones) que capten les molècules que ens permeten sentir olors. Els seus axons són els que travessen la
làmina cribrosa i van a parar al bulb olfactori, que es troba situat per sobre la làmina cribrosa. Aquí establiran
sinapsis amb les cèl·lules mitrals del bulb olfactori (2es neurones) i formaran els glomèruls olfactoris (el bulb
olfactori és l’estructura macroscòpica i el glomèrul olfactori és el que hi ha dins microscòpicament).
Els axons de les cèl·lules mitrals seran els que constituiran les cintetes olfactòries (que després es dividiran
en les estries). La via olfactòria està formada, doncs, per una cadena de 2 neurones.
La majoria de fibres de les cintetes són de cèl·lules mitrals homolaterals però també algunes del bulb olfactori
contralateral que es coneixen com a fibres contralaterals centrífugues (arriben a través d’una comissura que
tractarem a continuació).
Aleshores, a cada cinteta trobarem

informació bilateral. Així doncs, les cels.
mitrals donen axons que acaben a les àrees
olfactories, que es troben a l’uncus, i altres
axons que donen la volta i a través de la
comissura blanca anterior van a l’altre bulb.
NO acaben al còrtex olfactori contralateral
(aquest és ipsilateral/homolateral respecte el
nervi olfactori). Per tant el nervi no es
decussa i tampoc passa pel tàlem com les
altres modalitats visuals, auditives i
sensitives.
A prop del quiasma òptic tindrem la divisió de

les cintetes olfactòries en les dues estries:
• Estria olfactòria lateral: se’n va cap a la part lateral i porta informació a les àrees olfactòries que es
troben a l’uncus: primària, al còrtex piriforme i secundàries, la més important al còrtex entorrinal
(part rostral i part lateral de la circumvolució parahipocampal de la base del crani). També van cap a
un còrtex que està al costat de l’amigdala, dins de l’uncus, anomenat periamigdalí.
• Estria olfactòria medial: se’n va cap a la part medial i fa dues coses:
o És on hi ha la decussació parcial de fibres que aniran al bulb olfactori de l’altre costat, a través
de la comissura blanca anterior (a la comissura blanca anterior es decussen les fibres que
venen de la circumvolució temporal superior (fonamentalment) i les fibres olfactòries).
o Porta informació cap a l’àrea septal (sota el cos callós, a l’àrea subcallosa) del sistema límbic:
nuclis septals relacionats amb conductes de recompensa, etc... Per tant el sistema olfactori
258
està molt relacionat amb el sistema límbic. Abans al sistema límbic se li deia rinencèfal
(encèfal olfactori), i en humans no és així, però en un gos per exemple sí, ja que l’olfacte és
la seva principal via d’entrada d’informació.
2.1.2. VIA OLFACTÒRIA
L’olfacte és un sentit molt antic. El còrtex piriforme i l’entorrinal són còrtex primitius de tipus al·locòrtex. Per
tant tenen menys de 6 capes, i al ser un sentit primitiu l’olfacte no té la funció de filtre del tàlem que tenen
els altres sentits. L’olfacte és l’única sensació que no passarà pel tàlem: des dels receptors olfactoris va
directament al còrtex sense passar prèviament pel tàlem. Les vies olfactòries no es decussen ni fan relleu al
tàlem abans d’arribar a les àrees corticals olfactòries. Formades per una cadena de 2 neurones. Quan la
informació olfactòria ha arribat al còrtex piriforme i entorrinal per les estries laterals connecta amb altres
àrees del sistema nerviós. Sobretot connecta amb àrees del sistema límbic (hipotàlem, hipocamp, còrtex
orbitofrontal, insula) i això explica com es relaciona l’olfacte es relaciona amb el records, la memòria,
reaccions agradables/desagradables:
• Amb l’hipocamp, ja que el còrtex entorrinal és la principal via d’entrada a l’hipocamp (comparació
amb experiències viscudes i apreses).
• Amb l’hipotàlem, ja que les olors estan molt relacionades amb els estats emocionals i afectius en els
humans (rebuig, atracció...)
• Amb el còrtex orbito-frontal (del còrtex pre-frontal) que ens permet reaccionar a les olors
(planificació)
• Amb la insula degut a que conté l’àrea gustativa primària (i l’olfacte ens aporta components del gust)
i també controla aspectes emocionals L’olfacte ens ofereix un mecanisme de defensa: aliments amb
mala olor els rebutgem, evitant així problemes gastrointestinals, intoxicacions alimentàries, etc. La
lesió d’aquest nervi provoca anòsmia (incapacitat d’olfacció per lesió del nervi olfactori). Una fractura
de base de crani pot donar anòsmia
Resum:
259
• Bulb olfactori: solc olfactori, cricumvolució recta, cricumvolucions orbitàries. Sinapsi cèl·lules bipolars
+ mitrals. Glomèruls olfactoris.
• Tracte o cinteta olfactòria: axons cels·lules mitrals homo i contralateral.
• Estries medial i lateral: estria medial - comissura blanca anterior / estria lateral - còrtex olfactori
• Àrees olfactiva primària i secundària: funció. Relació amb la formació hipocampal - sistema límbic.
2.2. NERVI ÒPTIC (II PARELL CRANIAL)
Estructura derivada del diencèfal, tampoc és un nervi pròpiament i per tant no tindrà ni origen real ni
aparent. Ens aporta informació visual des de la retina fins les àrees funcionals visuals situades al còrtex
occipital mitjançant les vies òptiques.
VIA ÒPTICA
1. Retina (part posterior del globus ocular): és on hi ha els fotoreceptors que capten la informació
visual.
2. Es forma a cada ull un nervi òptic i es dirigeixen cap a la línia mitja (direcció postero-medial), entren
al crani pel foramen òptic.
3. Llavors els nervis òptics es situen a la fossa cranial mitjana. Aquí es fusionen (acaben) i decussen
parcialment al quiasma òptic (decussació de les fibres més internes, les més externes queden
homolaterals). Això passa a nivell del diencèfal.
4. A partir del quiasma surten els tractes o cintetes òptiques que tenen una trajectòria divergent (2es
neurones): es dirigeixen cap al tàlem rodejant les cares laterals del mesencèfal.
5. Van a parar a la regió posterior (i inferior) del tàlem, al nucli geniculat lateral del tàlem d’on sortirà
la 3a neurona (neurona talàmica).
6. Aquesta formarà unes radiacions bastant amples que van per la profunditat del lòbul temporal. Les
radiacions òptiques passaran per la porció retrolenticular de la càpsula interna (part més posterior
de la càpsula interna) i també hi ha una part anomenada nansa de Meyer (una part més temporal
260
que també és important des del punt de vista clínic). La nansa de Meyer és una part de les radiacions
òptiques una mica més anterior, més temporal, que també anirà a la visual primaria.
7. Les radiacions òptiques acabaran a les àrees corticals visuals (fonamentalment a l’àrea visual
primària situada als llavis del solc Calcarí, a l’occipital).
2.2.1. RETINA
A la capa més interna de la retina és on tenim els
fotoreceptors i l’epiteli pigmentat que es troba en
contacte amb aquestes cels. que son les que capten la
informació visual:
• Cons: utilitzats en visió diürna, ens proporcionen

agudesa visual i visió en color.
• Bastons: utilitzats en visió nocturna, ens
proporcionen sensibilitat (s’activen amb poca llum) i visió
en blanc i negre o colors blavosos.
Els fotoreceptors sinapten amb neurones bipolars (1a

neurona) que sinaptaran amb la cèl·lula ganglionar (2a
neurona). Els axons d’aquestes constitueixen el nervi
òptic, que sortirà de la retina per la papil·la òptica o punt
cec o taca cega (allà no hi ha fotoreceptors i per tant tot
el que s’hi projecti no formarà imatge. També surten i
entren arteries i venes).
2.2.2. ALTRES CONNEXIONS DE LA VIA ÒPTICA
La via òptica principal (la sensitiva) és la que es projecta al còrtex visual passant pel tàlem, però la via òptica
envia altres connexions. A banda de les fibres que formen el nervi òptic, les cel. ganglionars de la retina també
estableixen connexió amb:
• El nucli supraquiasmàtic de l’hipotàlem, que és el nostre rellotge intern (regula el cicle circadià).
Aquestes neurones de l’hipotàlem tenen ja un ritme intern, però gràcies als estímuls externs que
l’infromen de la quantitat de llum que rebem podem modificar-lo i adaptar-nos (si viatgem per
exemple, que canvia el fus horari, ens readaptem gràcies a aquesta via).
Trajecte: part de les fibres del nervi òptic fan sinapsis amb el nucli supraquiasmàtic de l’hipotàlem
(en comptes del tàlem) d’on surt una nova neurona. Aquesta neurona baixa pel tronc encefàlic, fa
sinapsis amb la formació reticular, surt del crani i baixa per la medul·la fins fer sinapsis amb la banya
lateral de la medul·la (per tant ha d’arribar com a mínim a T1). D’aquí surt una nova neurona que fa
sinapsis amb la cadena simpàtica (gangli cervical superior) i torna a entrar al crani pel foramen
màgnum per acabar a l’epífisi/pineal. L’epífisi és una glàndula que controla el cicle son-vigília a
través de la síntesi de melatonina (síntesi activa amb poca llum i inhibida en presència de llum).
• Els nuclis pretectals del mesencèfal: actuen en el reflex pupil·lar/fotomotor (SNPS). Aquests nuclis
estimularan directament els nuclis de Edinger-Westphal que és le nucli parasimpàtic del IIIpc. Amb
poca llum la pupil·la es dilata (midriasis) i en presència de llum la pupil·la es contrau (miosis).
Els tubercles quadrigeminats superiors del mesencèfal: actuen a la motilitat de l’ull (músculs
extraoculars).
261
La melatonina és una hormona que es pot donar també com a fàrmac per exemple a pilots, que se’ls hi
desregula el cicle circadià molt sovint.
Els neuròlegs recomanen que abans d’anar a dormir, com a mínim 1 hora abans, no mirem pantalles
il·luminades, ja que percebem llum i llavors ens costa adormir-nos (enganyem a la epífisi i s’altera el cicle son-
vigília).
2.2.3. RELACIONS DEL QUIASMA ÒPTIC
El quiasma òptic està situat a la base de l’encèfal i a cada costat té una artèria caròtida interna. Per tant el
quiasma està medialment a aquestes. La caròtida interna dona la cerebral mitja que va cap a la insula. També
dona la cerebral anterior i aquesta queda justament per damunt del nervi òptic (també podem veure la
comunicant anterior).
Està per davant i una mica per sobre de la hipòfisi i del tuber cinereum (terra de l’hipotalem i és on s’origina
el tall de la hipòfisi). A la hipòfisi es poden produir tumors, amb la qual cosa l’adenoma va creixent de mida
fins a arribar a sortir del seu estoig ossi (la sella turca). Com a conseqüència pot comprimir i , i nclús, destruir
part del quiasma òptic.
Situat per sota del III ventricle (tot i que el terra aquest son el tàlem i l'hipotàlem i el quiasma queda una
mica més rostral).
262
2.2.4. CAMPS VISUALS
Tenim dos camps de visió: dret i esquerre. Cada camp visual

estimula les dues retines (dit d’una altra manera, els objectes d’una
meitat del camp visual formen imatges a...):
• Estimula la hemirretina nasal (medial, interna)

homolateral. Són les que capten la informació temporal,
més externa.
• Estimula la hemirretina temporal (lateral, externa)
contralateral. A partir d’aquí es forma el nervi òptic i cada
un porta informació dels dos camps visuals (HL i CL). Al
quiasma òptic es decussen els axons dels camps nasals de
les retines (les fibres medials, les homolaterals), i es
dirigeixen al tracte òptic contralateral.
Els axons dels camps temporals

resten homolaterals. Com a resultat
cada tracte òptic (cada cinteta)
només porten informació d’un camp
visual que serà el camp visual
contralateral. Aquesta és la
informació que arribarà al tàlem i al
còrtex (es manté la contralateralitat).
Imaginem que es lesiona el quiasma

òptic per un tumor hipofisiari com
dèiem abans: es perd la visió lateral,
perifèrica.
Si ens fixem en l’ull dret, tenim unes

fibres que són les grogues que són les
que provenen de la retina temporal i
que són les que acaben al mateix
costat (ipsilateral). La retina nasal,
fúcsia, és al que es decussa per el
quiasma òptic i acaba a l’altre tracte
òptic i lòbul occipital.
Si tinc una lesió completa a A (nervi òptic), com que aquest encara no s’ha decussat, tindré una lesió total
d’aquest ull i una ceguesa d’aquets ull. Si la lesió és al quiasma, i per tant només es lesiones les retines nasals,
implica que tinc un problema visual dels dos hemicamps més laterals, més temporal, un hemianopsia
bitemporal (afecta només a les retines nasals). Com que afecta a a dos camps visuals diferents diferents, al
temporal dret i al temporal esquerra, parlem de heminòpsia heterònima.
Les properes no seran heterònimes i a més son més freqüents.
263
Les lesions com aquestes no son tant freqüent (potser més en endocrinologia - tumors hipofisaris), però a
nivell de neurologia el més freqüent seran lesions retroquiasmàtiques (no tant del tracte òptic sino més aviat
afectacions temporal i occipitals, relacionades amb tumors, hemorragies, isquèmies, esclerosi, etc. lesions
que afecten al parènquima).
Si la lesió és al tracte òptic dret (D) hi haurà una lesió de la retina temporal de l’ull dret i de la nasals de
l’esquerra. Hi haurà una hemianopsia homònima (perque és el mateix costat dels dos ulls) i contralateral,
en aquest cas esquerra.
Si la lesió és a nivell temporal i per exemple només afecta una part de les fibres de les radiacions òptiques
(afectació parcial) hi haurà una quadrantanòpsia, no s’afecta tot l’hemicamp sinó un quadrant. Serà
homònima (mateix costat dels dos ulls). En el cas del dibuix és una quadrantanòpsia homònima superior
esquerra.
Una lesió occipital completa (F) seria el mateix que D (hemianòpsia homònima esquerra).
264
2.3. NERVI VESTIBULO-COCLEAR O ESTATO-ACÚSTIC (VIII PARELL CRANIAL)
Nervi real, sensitiu especialitzat, format per axons de neurones situades al SNC (tindrà origen real i origen
aparent). És un nervi sensitiu especialitzat, que porta informació de l’equilibri des de l’aparell vestibular i els
conductes semicirculars i informació del sentit de l’audició des dels receptors de l’orella interna. Per tant,
diferent informació serà vehiculitzada pel mateix nervi però amb origen diferent: tindrem un nervi vestibular
i un coclear que després es fusionaran.
Per tant en el VIII parell cranial s’inclouen:
• Nervi vestibular: format a partir de fibres originades als conductes semicirculars, l’utricle i el sàcul
de l’orella interna, a l’interior del penyal del temporal. Recull la informació dels receptors vestibulars
i forma el nervi vestibular de forma independent que es divideix en dos petits nervis: un superior i
un inferior.
• Nervi coclear: s’origina a partir de les fibres de l’òrgan de Corti també a l’orella interna, dins del
temporal. Els dos nervis s’uneixen formant el nervi vestibulo-coclear i surten del temporal pel
conducte auditiu intern (CAI) per anar a buscar el tronc encefàlic.
L’origen real està situat a la part més lateral del terra IV ventricle, on hi ha els nuclis vestibulars i coclears; i
l’origen aparent està a la part més lateral del solc bulbo-protuberancial (medialment hi tindrem el VII pc o
n. facial, i el VI pc o n. abducens).
2.3.1. NERVI VESTIBULAR
Informació relacionada amb l’equilibri. Un

sentit primitiu, per tant relacionat amb
elements superiors primitius. Cadena de
dues neurones:
1a neurona: en contacte amb les cèl·lules

pil·loses (són les cèl·lules de l’òrgan de Corti
i dels receptors vestibulars) dels receptors
vestibulars. El moviment d’aquestes
cèl·lules piloses dona lloc a una transmissió
elèctrica i per tant a una transmissió
nerviosa cap a la 1a neurona.
Aquesta primera neurona té el cos cel·lular

està al gangli vestibular o de Scarpa situat
al CAI (equivalent als ganglis de l’arrel dorsal que vam veure amb els nervis espinals). A partir del gangli
vestibular va cap al tronc encefàlic. Ja abans del gangli es divideix en:
• Petit nervi vestibular superior que porta informació dels conductes semicirculars superior i lateral i
de l’utricle.
• Petit nervi vestibular inferior que porta informació del conducte semicircular posterior i del sàcul.
Una vegada format el gangli s’ajuntarà amb la branca coclear, però travessa el CAI per uns quadrants
diferents respecte el colcear i el facial (també circula per el CAI). Ambdós (superior i inferior) segueixen un al
costat de l’altre pels quadrants posteriors del CAI i s’ajuntaran amb el nervi coclear per sortir (és a dir, dins)
265
del CAI i al sortir-ne ja conformaran el nervi vestibulo-coclear. La 1a neurona del nervi vestibular anirà a fer
sinapsis amb els nuclis vestibulars del tronc encefàlic.
El CAI està dividit en 4 quadrants (el divideixen

dues crestes que fan una forma de creu). Els
nervis vestibulars (superior i inferior) travessen el
CAI pels quadrants més posteriors:
• El nervi vestibular superior travessarà el

quadrant postero-superior
• El nervi vestibular inferior travessarà el
quadrant postero-inferior
Al sortir del CAI, el nervi vestibulo-coclear anirà

cap al tronc encefàlic on hi ha el seu origen
aparent, elsolc bulboprotuberancial, lateralment
al facial i al abducens.
L’espai que hi ha entre el tronc encefàlic (sobretot la protuberancia) i el cerebel: angle pontocerebel·lós. És
important a nivell clínic (poden haver tumors, com meningiomes, que donin problemes del VIII, VII, cerebel).
De cara a l’examen ens quedem amb que l’origen aparent és la part més lateral del solc bulbpontí. (La fletxa
vermella assenyala l’origen aparent).
2a neurona: als nuclis vestibulars superior, inferior, medial i lateral o de Deiters (el més gran dels nuclis
vestibulars). Estan situats al terra del IV ventricle, entre la protuberancia i el bulb - l’anomenem àrea
vestibular, que està per fora dels solcs limitants (per dins hi ha els nuclis motors). Fins aquí parlem de trajecte
intraencefàlic, fins als nuclis vestibulars.
Des dels nuclis sortiran eferències cap a estructures relacionades amb l’equilibri (primitives), que ha de estar
sempre en contacte amb la medul·la espinal i amb els ulls:
266
• Archicerebel: lòbul floculo-nodular (part més antiga del cerebel).
• Tracte vestibulo-espinal: el comunica amb la medul·la, afavorint l’equilibri postural. Origen al nucli
de Deiters i trajecte descendent per la medul·la. Potencia la musculatura extensora i i nhibeix la
flexora, manté l’equilibri.
• Fascicle longitudinal medial: uneix els nuclis dels nervis motors de l’ull amb els nuclis vestibulars (pc
III, IV, VI i VIII). Té a veure amb reflexos. D’aquesta manera, si vull seguir un element giro el cap i
segueixo l’objecte amb els ulls. La gent que té una lesió a aquest nivell (lesions vestibulars) giren el
cap a un cantó però els ulls van cap al cantó contrari (síndrome dels ulls de nina).
• Al tàlem contralateral i a l’e scorça somatosensitiva: dona la consciència del moviment del cap i per
tant la informació espaial.
2.3.2. NERVI COCLEAR
Porta la sensibilitat auditiva.
VIA AUDITIVA
La podem dividir en dues parts:
• Via aferent: porta informació des de l’òrgan de Corti cap al còrtex. La podem dividir en dos ja que a
partir de la sinapsis als nuclis coclears (d’on sortiran les 2es neurones) les fibres poden o bé creuar la
línia mitja o bé fer sinapsis al nucli olivar superior i ascendir homolateralment.
• Via eferent: modularà, evitarà que al còrtex li arribin elements (sons) massa forts.
La via aferent està formada per dues neurones:
1a neurona: neurones bipolars en contacte

amb cèl·lules pil·loses de l’òrgan de Corti, a
l’interior de la coclea (son aquestes les que
capten l’audició - s’estimulen amb el
moviment). El cos cel·lular de la 1a neurona
està al gangli coclear o gangli espiral situat
dins del propi òrgan auditiu (òrgan de Corti
de l’oïda interna → còclea). El nervi coclear,
encara sol, travessarà el CAI pel quadrant
antero-inferior i abans de sortir s’ajuntarà
amb els nervis vestibulars i es farà aparent al
solc bulbo-protuberancial (part més lateral,
el mateix que l’anterior, perquè són el
“mateix nervi” - una vegada surten del tronc
encefàlic no els podem distingir visualment).
2a neurona: des de l’origen aparent anirà a buscar els nuclis coclears (anterior i posterior) situats a la
protuberància (lateralment al peduncle cerebel·lós inferior). D’aquí sortirà la segona neurona (fins ara, tot
el que ha passat pel CAI, origen aparent són encara primeres neurones, als nuclis coclears es fa la sinapsis
amb la segona neurona). Es fa una connexió bilateral (algunes de les fibres passen per el nucli de l’oliva
superior, que es troba més medial). Les fibres pugen (trajecte ascendent parcialment bilateral) per el el
lemnisc lateral que inicialment farà una connexió amb el col·licle/tubercle quadrigeminat inferior. D’aquí
267
amb el braç del tubercle quadrigeminat inferior contactarà amb el nucli geniculat medial del tàlem (3a
neurona).
3a neurona: sortirà del nucli geniculat medial del tàlem i anirà cap al còrtex, a l’àrea auditiva primària situada
a la circumvolució temporal transversa o de Heschl (a la circumvolució temporal superior) que té una
distribució tonotòpica (distribució per freqüències, que permet explicar sordeses parcials a certes
freqüències: les altes a nivell més medial i les baixes més lateral).
La representació cortical de la còclea és essencialment bilateral ja que hi ha una decussació parcial de fibres
que provenen del nervi coclear a través del cos trapezoide. Aquesta és una estructura del tegment de la
protuberància (separa el tegmen de la base) Les projeccions aniran al nucli geniculat medial del tàlem.
Aquesta bilateralitat explica com hi haurà pacients que tinguin una lesió entre el nucli coclear i l’àrea auditiva
primària però no es queixaran de sordera d’una orella.
2.3.3. PAPER DEL NUCLI OLIVAR EN LA VIA AUDITIVA
El nucli olivar superior (al bulb) pot actuar en dues circumstàncies, ja que rep informació de la via aferent i a
més a més emet fibres eferents que conformaran aquestes vies i reflexos:
1) Origen del tracte descendent olivococlear com a modulador de la transmissió auditiva (la via eferent): via
que modularà la transmissió auditiva (la intensitat de la informació auditiva). Aquest tracte provoca la
disminució de la sensació auditiva (a part dels reflexos dels nervis V i VII que actuen sobre la musculatura de
la oïda mitjana).
Actua sobre la orella interna, sobre el nucli coclear, disminuint la intensitat de la informació de les fibres que
venen de l’òrgan de Corti (modulació similar a la que vam veure que fa la substància gelatinosa de la medul·la
amb la informació dolorosa que va cap al còrtex).
268
2) Fa connexions amb els nuclis motors dels pc vi VII (trigemin i facial) ja que aquests innerven els músculs
del martell o tensor del timpà i estapedial. De manera reflexe, amb la contracció d’aquests músculs que
disminueix la transmissió de la cadena ossicular (orella mitja → augmenten la resistència) s’ apaivaguen les
ones sonores en resposta a un soroll fort que podria lesionar l’òrgan de Corti (actua com a reflex, mecanisme
de seguretat). Així la intensitat arriba el més apaivagada possible. La orella mitjana doncs es controla
únicament via reflexos (s’actuarà sobre els nuclis motors dels nervis vi VII perquè actuïn sobre els músculs
pertinents). Per tant, connexions amb els nuclis motors del vi del VII per a la contracció reflexa dels músculs
del martell i estapedial en resposta a un soroll molt fort.
269
3. NERVIS MOTORS
3.1. NERVI MOTOR OCULAR COMÚ (MOC) O OCULOMOTOR (III PARELL CRANIAL)
Es tracta d’un nervi motor (somàtic) que envia fibres motores que controlen l’acció dels músculs:
• Recte superior
• Recte inferior
• Recte intern
• Oblic inferior (l’unic que s’inserta fora del tendó de Zinn, al terra de la cavitat orbitaria)
• Elevador de la parpella (no forma part dels músculs extraoculars)
El III parell cranial és el principal nervi oculomotor, ja que és el que innerva més musculatura extrínseca
ocular.
Com vam introduir a les generalitats, el nervi motor ocular comú es tracta d’un tronc nerviós que conté fibres
simpàtiques i parasimpàtiques. Per tant dels diferents nervis oculomotors, aquest és el més complex.
Les fibres parasimpàtiques pre-ganglionars s’originen a partir de neurones situades al nucli accessori del III
parell cranial o nucli d’Edinger-Westphal i tenen com a òrgan diana l’iris (l’esfínter de lìris que fa la contracció
de la pupil·la i per tant la miosi) i la musculatura ciliar (que a l’estar adherit al cristal·lí, s’encarrega de
l’acomodació per veure de prop).
3.1.1. ORIGEN REAL
On es localitza el nucli del nervi oculomotor? El trobem a la zona posterior del mesencèfal a nivell / a l’alçada
dels tubercles quadrigeminats superiors. És un dels nuclis inclosos a la substància grisa periaquaductal (per
davant).
Medialment a aquest nucli es troba el nucli accessori (E-W), que té un tamany molt més reduït.
270
Les fibres emergents d’ambdós nuclis, motores i parasimpàtiques preganglionars surten cap a davant, de
forma bastant ample, creuen el tegment mesencefàlic i el peu del peduncle (algunes travessaran el nucli
roig) i s’integraran en el mateix tronc nerviós que, a més, durant el seu trajecte rebrà fibres procedents de
les neurones post-ganglionars de la cadena simpàtica.
3.1.2. TRAJECTE INTRACRANIAL
L’origen aparent del III parell cranial, és a dir, el punt per

on surt del tronc encefàlic i passa a ser intracranial, està
situat a la fossa interpeduncular del mesencèfal (entre els
dos peduncles, també s’anomena subs. perforada
posterior. L’anterior és la que es forma entre les estries
olfactòries). Té una trajectòria anterior. Al principi del seu
trajecte intracranial el nervi oculomotor queda pinçat
entre l’artèria cerebral posterior (està per sobre i és la
terminal de la basilar) i l’artèria cerebel·losa superior (per
sota, branca col·lateral de la basilar). Això també li passarà
al pc. IV. A continuació, el nervi es situa a la part més
superior de la paret del si cavernós (si venós que recull
sang de la órbita). Dels diferents nervis que el travessen és
el que té una situació més superior i es situa al costat de la
duramater (que fa la paret d’aquest si) . Després sortirà del
si cavernós per entrar a la fenedura esfenoïdal o fisura
orbitaria superior (entrada a l’òrbita, entre les ales de
l’esfenoides, al i gual que el IV, VI i V1) i , finalment, travessarà l’anell de Zinn (anell fibrós on s’originen la
majoria de músculs extraoculars) per distribuir-se cap als músculs diana.
Regla mnemotècnica per saber quins nervis passen per dins/per fora del tendó de Zinn: CENO / LA TROPA
CENO: passen per dins del tendó de Zinn i són: c(motor ocular co mú - oculomotor – III pc), E (motor ocular
extern - abducens - VI.pc), N (nasociliar/nasal, branca del oftàlmic (V1)), O (òptic)
LA TROPA: passen per fora: LA (lacrimal, una altra branca de l’oftàlmic (V1)), TR (troclear - patètic – IV pc),
PA (branca frontal del oftàlmic (V1)).
El III pc. és més gran que els IV o el VI, ja que innerva més coses.
271
És important a nivell clínic conèixer que les fibres parasimpàtiques es troben a la part més externa del nervi
i això vol dir que qualsevol lesió/estructura (tumor) que fes una compressió d’aquest nervi, el primer que
faria seria provocar una lesió de les funcions parasimpàtiques. Això provocaria una pupil·la midriàtica, que
no respon a la llum. Això és molt important ja que serà un signe d’alarma de que probablement hi ha alguna
cosa comprimint aquest nervi. Moltes vegades, per no dir casi sempre és una aneurisma de l’artèria
comunicant posterior (que està pràcticament en contacte amb aquest nervi). Aquesta arteria que comunica
la cerebral posterior amb la caròtida interna és un lloc bastant freqüent d’aneurismes. Abans de trencar-se,
l’aneurisma creix podent causar una compressió del III pc. que, com hem dit, primer provocarà una afectació
parasimpàtica (midriasi arrectiva, signe d’alarma) i també podrà causar una lesió motora segons el grau
d’afectació (lesió parestèsia).
3.1.3. TRAJECTE ORBITARI
Quan entra a la òrbita aquest nervi es divideix en

2 branques:
Branca superior: exclusivament motora. Es

dirigeix cap a la porció superior, situada per sota
del múscul recte superior, el qual fa servir de guia
durant el seu trajecte fins als globus ocular.
Aquesta branca proporcionarà innervació motora
a:
• Múscul recte superior

• Múscul elevador de la parpella superior.
Branca inferior: aquest presenta diferents tipus

de fibres. Passa per sota del fascicle o nervi òptic i
es dirigeix cap endavant per donar innervació
motora a:
• Múscul recte inferior

• Múscul recte intern
• Múscul oblic inferior o menor.
Les fibres parasimpàtiques entren per aquesta branca i es dirigeixen cap al gangli ciliar, situat a l’interior de
la òrbita, molt a prop de l’òrgan diana.
3.1.4. COMPONENT PARASIMPÀTIC

Les fibres parasimpàtiques que venen del nucli de Edinger-Westphal faran sinapsis amb les neurones post-
ganglionars del gangli ciliar, els axons de les quals constituiran els nervis ciliars curts ( fibres postganglionars),
els quals aniran a innervar dos músculs de contracció no voluntària:
• Esfínter de la pupil·la o constrictor del iris: permet dur a terme el reflex pupil·lar o fotomotor (miosi-
midriasi).
• Múscul ciliar: la seva contracció-relaxació farà variar la curvatura del cristal·lí per a poder fer el reflex
d’acomodació. Variem el radi de curvatura del cristal·lí en funció de la distancia focal.
272
Clínica: a partir dels 40 anys, es perd la capacitat d’acomodació perquè el múscul ciliar es fatiga → perd
elasticitat i dóna lloc a la presbícia.
Per veure d'aprop acomodem amb el cristal·lí i fem la pupil·la petita.
3.1.5. REFLEX PUPIL·LAR
Es comprova molt, simplement cal posat llum

a un ull.
La llum estimula la retina i el nervi òptic.

Mitjançant el nervi òptic (II parell cranial) es
fan arribar (passant per el quiasma i el tracte
òptic) inputs visuals, captats a la retina, als
nuclis pretectals, que es troben al
mesencèfal molt a prop del nucli
parasimpàtic. Aquests informaran de manera
bilateral, gràcies a la comissura blanca
posterior, a cada nucli d’Edinger-Westphal.
Des del nucli accessori es projecten fibres
pre-ganglionars parasimpàtiques que
s’integren al nervi oculomotor (III parell
cranial) que es dirigirà cap al múscul esfínter
de la pupil·la, passant pel gangli ciliar.
273
Hi ha una resposta fotomotora bilateral. Es tracta d’un reflex directe i consensuat (gràcies a que la informació
arriba de forma bilateral als nuclis accessoris) el resultat del qual és fer miosi (en cas de rebre un estímul
lumínic) o midriasis (en cas de que d’il·luminació rebuda sigui escassa).
Aquest reflex s’explora enfocant una llanterna cap als dos ulls, primer sobre l’ull que es creu afectat i ,
després, sobre l’ull que sembla realitzar el reflex correctament. En funció del resultat de la prova, es pot
orientar el focus d’una possible lesió en alguna de les estructures implicades en el reflex pupil·lar.
Cal dir, tal i com en la imatge, que la llum ja viatja per els dos tractes òptics. Al arribar als nuclis pretectal,
també hi ha una innervació bilateral a través de la comisura blanca posterior. Si hi ha una lesió A (nervi òptic
de l’ull dret), a l’estímular l’ull dret no hi haurà resposta fotomotora/pupil·lar a cap ull. Si la lesió és
retroquiasmàtica (B) (per darrere del quiasma: pot ser a les cintetes òptiques, tracte òptic, a nivell temporal,
a nivell occipital) i s’estimula el costat lesionat: l’estímul anirà pel tracte òptic esquerra i això serà suficient
per l’estimulació dels 2 nuclis parasimpàtics E-W i fer la funció parasimpàtica bilateral (això és el que passa
la major part de les vegades a neurologia).
Si la lesió és C, és a dir al propi nervi (dins o fora del mesencèfal - un exemple d’això seria l’aneurisme de la
comunicant posterior) al estimular un dels dos ulls, el cantó afectat no produiria resposta. Si l’afectat és el
nervi oculomotor dret, quan estimuli l’ull dret o l’esquerra, només respondrà sempre l’esquerra.
Si hi ha un pacient en coma, amb una o les dues pupil·les midriàtiques, això és un signe de gravetat, ja que i
mplica que té 1 o els 2 nervis comprimits (ojo hemorrgia cerebral).
3.1.6. COMPONENT SIMPÀTIC
Les neurones pre-ganglionars (situades a la substància grisa intermèdia de la banya lateral medul·lar T1-T3)
projecten axons a través de l’arrel anterior que s’integren al nervi raquidi. Quan aquest surt pel seu orifici de
conjunció, les fibres pre-ganglionars l’abandonen i passen a formar la branca comunicant blanca, que els hi
permet assolir la cadena simpàtica. A la cadena simpàtica les fibres no fan sinapsis directament, sinó que
descriuen un trajecte ascendent fins arribar al gangli cervical superior, on fan sinapsis amb les neurones
post-ganglionars. Les fibres post-ganglionars formaran part del plexe carotidi, que segueix el trajecte de
l’artèria caròtida interna. Des d’aquí, aniran a buscar el tronc nerviós del III parell cranial, que utilitzaran com
a via de pas per arribar al múscul elevador de la parpella superior, i el tronc nerviós del vparell cranial, per a
arribar al múscul dilatador de la pupil·la (i poder fer midriasi en cas de que hi hagi poca llum). El síndrome de
Horner està causat per una lesió dels nervis simpàtics de la cara i es caracteritza per pupil·les contretes
(miosi), parpella caiguda (ptosis palpebral), anhidrosi (sequedat facial) i aspecte enfonsat l'ull (enoftalmos) a
causa de la ptosis.
274
3.2. NERVI PATÈTIC O TROCLEAR (IV PARELL CRANIAL)
Es tracta d’un nervi exclusivament motor,

que innerva el múscul oblic superior o major
(que té una tròclea, per això s’anomena
troclear).
3.2.1. ORIGEN REAL
El seu origen real es troba a l’alçada dels

tubercles/col·licles quadrigeminats inferiors
del mesencèfal, a la mateixa columna que el
nucli de l’oculomotor, però per sota. El nucli
del nervi troclear està per davant de la
substància grisa periaqüeductal.
3.2.2. TRAJECTE MESENCEFÀLIC
Les fibres prenen una direcció dorsal,

envolten la substància grisa periaqüeductal i
es decusen per darrera de la mateixa
(decussació troclear). És l’únic parell cranial
amb unes fibres que decussen (quan surt ja
s’ha decussat).
L’origen aparent el trobem a la cara dorsal

del mesencèfal, per sota dels tubercles
quadrigeminats inferiors (una mica inferior
respecte l’origen real). És l’únic nervi amb
origen aparent a la cara posterior del tronc
encefàlic.
La seva decussació al tronc fa que el nervi

troclear dret tingui al nucli a l’esquerra però
tot i així sempre sigui el nervi troclear dret.
Una vegada es fa aparent, el IV parell cranial va a buscar la cara anterior ja que ha d’anar cap a l’òrbita.
Envolta els peduncles cerebrals de darrera cap endavant per a dirigir-se cap a l’òrbita (una estructura rostral).
Seguirà un trajecte molt similar al IIIpc. Al principi d’aquest trajecte el nervi patètic queda entre l’artèria
cerebral posterior i l’artèria cerebel·losa superior (lateralment al nervi oculomotor). Després passa a
col·locar-se a la paret del si cavernós, per sota del nervi motor ocular comú, en contacte amb la duramater.
A continuació surt del si cavernós. Passa per la fenedura esfenoidal i finalment 180 transcorre superiorment
(per fora) a l’anell de Zinn (per tant no el travessa - LA TRO PA) per a entrar a la cavitat orbitària.
Tendó de Zinn: té forma més o menys de “X”, de manera que l’aspa que queda més medial està en contacte/en
relació al forat òptic, que és la rodona negra i a la part més externa hi ha la fenedura esfenoidal/orbitaria
superior. Per tant el tendó de Zinn es troba entre aquests dos forats, en una part de l’os anomenada tubercle
i nfraòptic. Per la banya que veiem superior i medial passen el nervi òptic i l’artèria oftàlmica (això és tendó
275
de zinn però no anell). Amb la “aspa”
que està més lateral i superior (en
coincidència amb la fissura orbitaria
superior) tenim els següents 3 nervis:
III, VI i nasal o nasociliar → aquests
passen per el tendó de Zinn i
específicament a través de la part
d’aquest tendó que s’anomena anell
de Zinn.
Per fora del tendó de Zinn passen la

resta de branques (IV, i branques
lacrimal i frontal del nervi oftàlmic, a
més a més de la vena oftàlmica).
3.2.4. TRAJECTE ORBITARI
Un cop passa la fenedura esfenoidal o fissura orbitaria superior, va ràpidament al múscul. Creua medialment
el sostre de la òrbita circulant entre l’elevador de la parpella superior i el recte superior.
Es situa directament al múscul oblic superior, que queda de forma més interna, superior/per damunt del
recte intern i que està en relació a una tròclea (queda a la paret superior de l’oblic major). Innerva al múscul
oblic major o superior.
3.3. NERVI MOTOR OCULAR EXTERN (MOE) O ABDUCENS (VI PARELL CRANIAL)
És un nervi exclusivament motor amb fibres somàtiques que innerven el múscul recte extern o lateral (que
farà abducció de l’ull).
276
3.3.1. ORIGEN REAL
El seu nucli està situat al terra del IV

ventricle (just per davant del IV
ventricle), a nivell de la protuberància. El
nucli de l’abducens està envoltat, per
darrera, per les fibres del nervi facial.
Això origina una petita protrusió al terra
del IV ventricle (a la fossa romboidal) que
denominem col·licle o tubercle del facial.
En dissecció el col·licle facial ens serveix

per a localitzat l’origen real del nervi
abducens i les fibres del nervi facial a la
cara posterior o ventricular de la
protuberància.
3.3.2.TRAJECTE PROTUBERANCIAL
Les fibres van en direcció ventral cap el solc bulbo-

protuberancial, travessant tots els elements de la
protuberància (tegment i base).
Així, es relaciona amb: lemnisc medial, fibres transverses i

tracte cortico-espinal.
L’origen aparent està a la part més medial del solc bulbo-

protuberancial (és el més medial de tots els nervis que es fan
aparents en aquest solc).
Des del solc bulbo-protuberancial es dirigeix cap a l’interior

(no a la paret, no tocant la duramater) del si cavernós, on es
relaciona amb l’artèria caròtida interna (la porció
cavernosa). Després surt del si cavernós per entrar a la fenedura esfenoidal (entra a l’òrbita) i pasa per dins
de l’anell de Zinn.
Es dirigeix directament a innervar el múscul recte extern, que s’encarrega de fer l’abducció de l’ull.
Clínica: una paràlisis d’aquest nervi fa que el globus ocular quedi dirigit cap a la cara interna de la òrbita.
277
3.4. NERVI FACIAL (VII PARELL CRANIAL)
Es tracta d’un nervi mixt que presenta tres tipus de funcions:
• Innervació motora a la musculatura de l’expressió facial o músculs mímics i al múscul estapedial (o

de l’estrep de l’orella mitjana, os i múscul més petit del cos humà). El múscul estapedial també
participa en el mecanisme de protecció que es dona a nivell de la oïda mitja contra estímuls auditius
d’intensitat elevada; la seva funció és separar el múscul estapedial de la finestra oval, per evitar que
aquest la colpegi amb massa força quan li arriba la vibració de l’ona sonora.
• Innervació parasimpàtica de la glàndula lacrimal i de les glàndules salivals sublingual i
submandibular. Com que es tracta d’un component autònom, aquesta innervació controlarà la
secreció de les tres glàndules. És curiós que al fer-se superficial es situa dins de la paròtide, però tot
i així, no la innerva.
• Innervació sensitiva: component sensitiu molt ampli que dividim en tres modalitats:
o Innervació sensitiva visceral especialitzada (SVE): correspon a un tipus de sensibilitat referida
a un dels sentits. En aquest cas, portarà innervació gustativa dels 2/3 anteriors de la llengua
(⅓ posterior a càrrec de IX i X).
o Informació sensitiva visceral general (SVG): es tracta d’aportar sensibilitat a la mucosa del
paladar, la nasofaringe i el terra de la boca.
o Innervació sensitiva somàtica: són fibres que duen informació sensitiva procedent del CAE
(tacte, dolor, temperatura - també hi participen V, IX i X) i que s’integraran a les branques
del trigemin.
3.4.1. ORIGEN REAL
278
Degut a la seva variabilitat de components, les seves fibres presentaran diversos orígens:
• Component motor: nucli motor del facial o nucli mímic el trobem a la columna motora braquial a la
fossa romboidal del IV ventricle, a la part mitja de la protuberància. Es troba per sota de l’abducens.
Quan s’originen, les fibres d’aquest nucli van cap a posterior i envolten el nucli del VI parell cranial i
llavors giren cap a anterior. Així, aparèix una protrusió al terra del IV ventricle (fossa romboidal) que
denominem col·licle facial o nansa del facial.
• Component parasimpàtic: es tracta d’un nucli petit que anomenem nucli salival superior, que està
a la columna parasimpàtica. Es situa a prop de la línia mitja de la fossa romboidal. Per sota s’observa
el nucli salivar inferior, les fibres del qual s’integraran al glossofaringi i aniran a innervar la glàndula
salival restant, la glàndula paròtide.
• Sensibilitat somàtica: fonamentalment correspon a informació sensitiva procedent del CAE.
Aquestes fibres s’afegeixen a les branques del trigemin, de manera que aniran a parar al nucli sensitiu
del trigemin ( tacte, dolor, temperatura...).
• Sensibilitat visceral (SVE i SVG): depenen del nucli (tracte) solitari, situat al bulb raquidi. Aquest nucli
està compartit pel nervi facial, el nervi glossofaringi i el nervi vague, i el dividim en:
o Porció superior: recull la informació de la sensibilitat gustativa (SVE), per tant en aquest cas
la dels ⅔ anteriors que venen per el facial.
o Porció inferior: recull la informació de la sensibilitat de les mucoses del paladar i del terra de
la boca, nas i sins paranasals (Sensibilitat Visceral General).
3.4.2. ORIGEN APARENT
Es situa al solc bulbo-protuberancial, lateralment al VI pc, entre aquest i el VIII pc (més aprop d’aquest).
Aquest nervi, igual que el V pc, s’origina amb dues arrels o troncs:
• Tronc principal: és més gruixut i porta fibres motores.

• Tronc lateral o intermedi de Wrisberg: lateralment hi ha aquest tronc més primet que porta fibres
sensitives i parasimpàtiques.
279
Per tant al revés que en el trigemin, on el tronc gruixut és el sensitiu i el prim el motor.
Immediatament després del seu origen aparent, s’introdueix al conducte auditiu intern (CAI) de la cara
cerebel·losa del penyal del temporal (juntament amb el VIII pc). Cal saber que el CAI està dividit per dues
crestes (la barra de Bill i la cresta falciforme) en 4 quadrants. El tronc principal i el tronc lateral del nervi facial
quedaran situats al quadrant antero-superior acompanyant a l’artèria laberíntica o auditiva interna (branca
de la basilar). Això a la part més interna del CAI (més a prop del que seria l’oïda interna).
3.4.3.TRAJECTE
TRAJECTE INTRAPETRÓS (INTRACRANIAL)
Un cop penetra al CAI, el nervi facial circularà per un canal situat a dins del penyal del temporal que es troba
per darrera de la caixa timpànica (orella mitjana) i que acaba a l’orifici estilo-mastoidal de la base del
temporal. A aquest canal és l’aqüeducte del facial o de Fal·lopi i serà per on descrigui el trajecte intrapetrós
del nervi facial, que està dividit en 4 porcions (de les 3 ultimes porcions surten nervis importants):
• Porció canalicular: mentre travessa el CAI.

• Porció laberíntica: descriu un colze i es situa per sobre del laberint de l’orella interna. És la porció
més curta (4 mm). Hi trobem el gangli geniculat.
• Porció timpànica (horitzontal): trajecte d’uns 10 mm en què el nervi facial queda situat per sobre de
l’orella mitjana. Just després del gangli el canal canvia de direcció (d’oblic a horitzontal) formant el
primer colze del facial. Aquesta porció està situada superiorment a la caixa timpànica de l’orella
mitjana i està en relació al conducte semicircular lateral.
• Porció mastoidal (vertical): anomenada així perque es troba just davant de la mastoides. Al final de
la porció horitzontal el nervi torna a canviar de direcció (90 graus) i adopta un trajecte descendent
(vertical), formant el segon colze del facial. És la porció més llarga (12-15mm).
Seguirà fins a sortir del penyal del temporal a través de l’orifici estilo-mastoidal. Llavors donarà innervació al
ventre posterior del digàstric, al estilohioidal i amb el nervi auricular posterior innerva part de la zona occipital
i del pavelló auditiu.
Entre la porció laberíntica i la porció timpànica hi ha un colze on trobem el gangli geniculat (on quedarà
situada la primera neurona de les fibres sensitives).
Aquest gangli es troba entre la porció laberíntica i la timpànica, relacionat amb la funció sensitiva d’aquest
nervi que no és per la funció motora ni per la PS.
Entre la porció timpànica i la porció mastoidal es descriu un segon colze que forma un angle de 90º. Les
branques principals les tindrem a partir de que surt del crani pel forat estilo-mastoïdal, però abans de sortir,
per l’aqüeducte, dóna algunes branques.
280
BRANQUES COL·LATERALS INTRACRANIALS
Durant el trajecte intrapetrós el nervi facial dona una sèrie de branques col·laterals intracranials:
1. Del segment laberíntic. Abans del gangli geniculat: dona dos nervis que sortiran per la cara cerebral del
penyal del temporal, on estaran en relació amb el gangli del trigemin, situat a la fossa de Gasser. Es dirigeixen
cap a la part anterior i porten fibres parasimpàtiques (actuaran sobre la glàndula lacrimal) i fibres sensitives
viscerals generals (innervació de mucoses).
• N. petrós superficial major (1): surt del penyal per un petit forat, hiat de Fal·lopi. Aquest és el que
formarà, juntament amb una branca del glossofaringi (el nervi petros profund major) el nervi vidia.
Un cop format el vidia, contactarà amb el gangli pterigopalatí (de Meckel) per donar la funció
parasimpàtica cap a la glàndula lacrimal (vehiculitzat per el nervi zigomàtic, branca del V2, i a la part
281
final per el lacrimal, branca de V1) i la funció sensitiva visceral (informació del paladar, terra de la
boca, nasofaringe).
• N. petrós superficial menor (2): és més inferior. Surt pel hiat de Fal·lopi accessori. També farà una
connexió amb una branca del IX, per innervar la paròtide.
El següents surten després del gangli geniculat:
2. De la porció timpànica surt un petit nervi, el nervi estapedial. Aquest innerva el múscul més petit del cos
humà (el múscul de l’estrep, que permet evitar un dany acústic quan hi ha un soroll molt intens, similar al
tensor del timpà/del martell).
3. De l’últim segment, el mastoïdal , surt el n. corda del timpà (3) que està en contacte amb l’espai timpànic
(passa entre martell i l’enclusa o yunque) i surt per una petita fissura, la petrotimpànica. Llavors s’uneix al
nervi lingual (branca sensitiva del V3) i així poder fer la seva funció parasimpàtica (salival) i sensitiva visceral
especial per captar el gust dels ⅔ anteriors de la llengua.
4. N. anastomòtic plexe timpànic (o de Jacobson) (4). Un peti nervi. El plexe timpànic són unes branques
simpàtiques que es troben al promotori → el facial dona una branca anastomòtica per aquest plexe.
TRAJECTE EXTRACRANIAL
El nervi facial i les seves branques surten del crani a través de diversos forats:
• Forat estilo-mastoidal: surt el nervi facial, després de passar per l’aqüeducte, per darrera de l’apòfisi
mastoide del temporal, i dóna:
o Fibres motores per la musculatura mímica.
o Fibres sensitives: innerven el pavelló auricular i el CAE.
• Fissura petro-timpànica: aquesta fissura la trobem en la unió entre la porció timpànica i la petrosa
del temporal (al fons de la fossa mandibular o glenoide de la mandíbula). Per aquí surt el nervi corda
282
del timpà (concretament per l’orifici de la corda del timpà) que, com hem dit, es tracta d’una branca
originada a l’aqüeducte del temporal i que anirà a buscar el nervi lingual. Portarà:
o Fibres parasimpàtiques: fibres pre-ganglionars llargues que faran sinapsis amb els ganglis de
la zona submandibular des dels quals sortiran fibres post-ganglionars curtes cap a les
glàndules submandibular i sublingual → salivació.
o Fibres sensitives (especialitzades gustatives): capten el gust (mucosa) dels 2/3 anteriors de la
llengua. Té aquestes fibres, però qui recull la sensibilitat pròpiament és el lingual, branca de
l’V3.
• Forat lacerat anterior: per aquest forat, que està entre el penyal i l’esfenoide (a l’angle d’unió entre
el cos i les ales) sortirà el nervi petrós superficial major. Està just per davant del gangli geniculat.
Recordem que és una branca intracranial del nervi facial (VII pc), que es dirigirà cap a la fossa cranial
anterior i , juntament amb el nervi petrós profund major del glossofaringi (IX pc), contribuirà a formar
el nervi vidià. El nervi vidià s’encarrega d’innervar la glàndula lacrimal, de manera que portarà:
o Fibres parasimpàtiques: aquestes seran fibres pre-ganglionars llargues que faran relleu al
gangli esfeno-palatí, des d’on sortiran les fibres post-ganglionars curtes que portaran
innervació autònoma per a controlar la secreció de la glàndula lacrimal.
o Fibres sensitives (sensibilitat visceral general): que recolliran informació sensitiva de la
mucosa del paladar, de les fosses nasals i dels sins paranasals.
Els nervis petrosos superficials primer surten del temporal pels hiatus de Fal·lopi i van cap a anterior fins a
sortir del crani per l’orifici lacerat anterior.
Així doncs, veiem que el nervi facial farà dues anastomosis importants:
• El nervi petrós superficial major (VII pc) amb el nervi petrós profund major (IX pc) per formar el nervi
vidià.
• El nervi corda del timpà (VII pc) amb el nervi lingual.
Per la part externa a de l’os temporal podem veure la fissura petrotimpànica i el conducte timpànic, així com
l’apòfisi timpànica i la apòfisi vaginal (2a apòfisi timpànica - diu que no es una broma, que es diu així però
que no sap perquè).
283
BRANQUES EXTRACRANIALS (BRANQUES TERMINALS: TRAJECTE PERIFÈRIC)
En el moment en que el nervi facial es

fa superficial (surt del crani per forat
estilo-mastoïdal) i es situa sota/dins la
glàndula paròtide, dona lloc a una sèrie
de branques (motores) extracranials:
-Branques anteriors: van a innervar la

musculatura de l’expressió facial o
musculatura mímica.
• Temporals ( 1)
• Zigomàtiques ( 2)
• Bucals (3): innerven el buccinador
(no confondre
• amb el nervi bucal branca del
mandibular, que és sensitiu).
• Mandibulars ( 4)
• Cervicals (5)
BRANQUES POSTERIORS
• N. occipito-frontal (6): innerva el múscul occipito-frontal.

• N. ventre posterior del digàstric (el ventre anterior està i nervat pel mandibular) i N. estilo-hioidal (7).
284
3.4.4. COMPONENT MOTOR
Les fibres del component motor s’originen (origen real) al nucli motor del facial i envolten el nucli del VI pc o
nervi abducens formant el col·licle facial.
Quan es fan aparents a nivell del solc ponto-bulbar, s’introdueixen al CAI i l’aqüeducte, travessant les diverses
porcions del trajecte intrapetrós (canalicular, laberíntica, timpànica i mastoidal).
Abans de sortir de l'aqüeducte (porció timpànica) dona el nervi estapedial.
Les fibres motores restants, que segueixen al trajecte intrapetrós, surten pel forat estilo-mastoidal i es situen
en relació a la glàndula paròtide (que no innerva), separant-la en una porció profunda i en una porció
superficial. Serà aleshores quan doni lloc a les 5 branques anteriors per a la musculatura mímica i a les 2
branques posteriors per als músculs occipito-frontal, el ventre posterior del digàstric i l’estilo-hioidal.
CLÍNICA: FIBRES MOTORES N. FACIAL
Un aspecte important és que la innervació dels músculs de la mímica, no rep axons corticals de la mateixa
manera.
El nucli del facial que conté les neurones que innervaran a la musculatura facial superior (violeta) rep axons
dels dos hemisferis cerebrals (això és el que passa pràcticament en tots els parells cranials: innervació
bilateral, dels dos còrtex).
285
En canvi el nucli del facial que
té les neurones que
controlen la musculatura
facial inferior, només rep
fibres del còrtex
contralateral.
Això vol dir que la

musculatura superior es
troba una mica més
protegida de lesions que es
produeixin per damunt del
nucli.
Les lesions que es produeixen

per sobre del nuclis
s’anomenen lesions
supranuclears o centrals
(ICTUS, isquemia,
hemorràgia,etc. Qualsevol
nivell superior del nucli: protuberancia, mesencèfal, capsula interna, corona radiata, còrtex). Això només
resulta en una debilitat de la musculatura inferior de la meitat contralateral de la cara.
Per contra una lesió que afecti a tot el nucli del facial o al propi nervi facial (això últim és més freqüent)
s’anomenarà paràlisi facial perifèrica (o paràlisi de Bell) que ja no dependrà del còrtex i a més afecta el
costat homolateral. Això dona una paràlisi de tota la hemicara homolateral (pc: afecten al costat d’on surten,
no es decusen).
Per tant el tipus de paràlisi afectarà al diagnòstic, al tractament i el pronòstic.
Les fibres del component parasimpàtic surten del nucli salivar superior (origen real) i segueixen el mateix
trajecte que el component motor.
Aquestes fibres preganglionars viatgen pel n. VII i , abans d’arribar al gangli geniculat, donen els nervis
petrosos superficials major i menor.
El nervi petrós superficial major, que portarà les fibres pre-ganglionars parasimpàtiques, s’unirà al nervi
petrós profund major del IX pc per formar el nervi vidià, que farà sinapsis al gangli esfenopalatí. D’aquí surten
les fibres post-ganglionars, que es dirigiran cap a la glàndula lacrimal utilitzant com a via de pas el nervi
zigomàtic del V2 pc per arribar a la glandula, contactant també amb el n. lacrimal (V1).
La innervació parasimpàtica induirà el llagrimeig de la glàndula lacrimal.
Cal dir que també faran innervació parasimpàtica de les glàndules palatines (i també rebran sensibilitat
visceral de les fosses nasals, paladar, sins paranasals, etc.).
286
Algunes fibres parasimpàtiques pre-ganglionars, també originades al nucli salival superior, arribaran al gangli
geniculat però no faran sinapsis en aquest, sinó que descriuran un trajecte descendent per sortir a la porció
mastoidal i integrar-se al nervi corda del timpà, el qual sortirà a través de la fissura petro-timpànica i
s’integrarà al nervi lingual. Les fibres preganglionars utilitzaran el nervi lingual com a via de pas per arribar al
gangli submandibular, on sí faran sinapsis i des d’on emergiran les fibres parasimpàtiques post-ganglionars
que aniran a innervar les glàndules sublingual i submandibular. Recordem que també a través del corda del
timpà-lingual es recull la sensibilitat visceral especial del gust dels ⅔ anteriors de la llengua.
3.4.6. COMPONENT SENSITIU
Correspon a fibres aferents que es dirigeixen cap al tronc encefàlic. El nucli de la primera neurona esta situat
al gangli geniculat del facial. Des d’aquí s’envia informació al nucli solitari, que rep informació sensitiva
visceral general i especialitzada (SVG i SVE), i cap al nucli sensitiu del vpc (porció espinal), que rep informació
sensitiva somàtica general. Així doncs, el component sensitiu recull informació de:
• Sensibilitat gustativa dels 2/3 anteriors de la llengua (SVE): serà vehiculitzada pel nervi lingual, que
farà sinapsis amb el nervi corda del timpà, el qual contactarà amb el nervi facial. El nervi facial fen
connexió al gangli geniculat portarà la informació a la part superior del nucli solitari (origen real).
• Sensibilitat visceral general del paladar i del terra de la boca (SVG): serà recollida pel nervi vidià, a
través del qual passarà cap al nervi petrós superficial major, mitjançant el qual assolirà el gangli
geniculat del facial, on trobem el soma de la 1a neurona. Aquesta neurona pseudounipolar enviarà
la informació cap a la part inferior del nucli solitari (origen real).
• Sensibilitat somàtica general de la pell del CAE i pavelló auricular (SSG): arribarà per fibres que
travessen el foramen estilo-mastoïdal i per arribar al gangli geniculat, des d’on s’enviarà la informació
cap al nucli espinal del vpc (porció inferior del nucli sensitiu del V pc).
287
Origen real: nucli/porció espinal del nucli sensitiu del Vpc.
288
3.5. NERVI HIPOGLÒS (XII PARELL CRANIAL)
Es tracta d’un nervi motor que proporciona

innervació a la musculatura intrínseca i a
gairebé tota la musculatura extrínseca de la
llengua. L’única excepció és el múscul
palatoglós, que està innervat pel nervi vague
(X) (+IX).
Forma, juntament amb elements del plexe

cervical (C1, C2 i C3), la nansa de l’hipoglòs, de
manera que a més d’innervar els músculs de la
llengua, també innervarà als músculs rectes o
infrahioïdals.
Aquest nervi descriurà un trajecte en el qual

quedarà molt relacionat amb l’artèria lingual.
3.5.1. ORIGEN REAL I APARENT

El seu origen real es troba al nucli del nervi hipoglòs,
situat entre la porció oberta i la porció tancada del bulb.
Està a la mateixa columna que els nuclis del III, IV i VI, a la
part més ventromedial a nivell del bulb. Les fibres que
emergeixen d’aquest origen real es dirigeixen cap
endavant per a fer-se aparents a la cara anterior del bulb
raquidi, concretament al solc preolivar o anterolateral,
que queda entre la piràmide i la oliva bulbar (origen
aparent pre-olivar). Com la major part dels nervis que
tenen el seu origen aparent al bulb del tronc encefàlic, el
nervi hipoglòs no s’origina a partir d’una sola arrel (no és
una sola fibra nerviosa), sinó que ho fa amb varies arrels
(8-10) que després s’ajunten per a formar un únic tronc
nerviós.
El nervi surt pel forat condili anterior o canal de

l’Hipoglòs.
Es dirigeix ventrolateralment, fins arribar al forat condili anterior (canal/conducte de l’hipoglos, situat a
l’occipital). La millor forma de veure’l és amb una imatge anterior i una mica lateralitzada. Es veu un forat
bastant important.
3.5.3. TRAJECTE EXTRACRANIAL
289
Quan surt descriu un trajecte
descendent i cap endavant. Creua per
davant de la caròtida interna, i per tant
es relaciona paquet vasculo-nerviós
del coll, per a dirigir-se cap a la cavitat
bucal. La concavitat antero-superior
d’aquest trajecte descendent (part en
forma de U) constitueix un dels límits
del triangle vascular que denominem
triangle de Farabeuf. És una corba de
concavitat superior. Un cop ha passat
pel triangle de Farabeuf (un cop
acabada la curvatura de concavitat
superior) es dirigeix cap endavant i
continua el seu trajecte cap a la cavitat bucal. Quedarà relacionat paral·lelament amb el ventre posterior del
digàstric (el segueix en el seu trajecte cap a la llengua). Més tard, forma part d’una segona zona de relació
que denominem triangle de Pirogoff (actua com a costat superior del triangle).
Un cop a la cavitat bucal acaba situant-se a la cara lateral de la llengua on es dividirà en diverses branques
per innervar els músculs intrínsecs i extrínsecs de la llengua.
TRIANGLE DE FARABEUF
TRIANGLE DE PIROGOFF
290
3.5.4. BRANQUES TERMINALS
Per a la musculatura intrínseca de la llengua:
• Fibres verticals.
• Fibres longitudinals.
• Fibres transversals.
Per a gairebé tots els músculs extrínsecs de la

llengua (excepte el múscul palatoglós, que forma
part de l’arcada anterior del vel del paladar i que
està innervat pel nervi vague):
• Múscul genioglòs (possiblement el més

important).
• Múscul hioglòs.
• Múscul estiloglòs.
A més de proporcionar innervació per aquests músculs, el nervi hipoglòs s’uneix amb el plexe cervical formant
una nansa, la nansa cervical o de l’hipoglòs, d’on surten els nervis que van a innervar als músculs rectes o
infrahioidals (tot i que també surten branques directes de l’hipoglòs que van a innervar músculs infrahioïdals,
com a la imatge on veiem una branca pel múscul tirohioïdal).
3.5.5. NANSA DE L’HIPOGLÒS
El nervi hipoglòs s’uneix primer amb C1 i dona una branca

descendent que anastomosa amb C2 i C3, formant la nansa
de l’hipoglòs, d’on van sortint les diverses branques pels
músculs infrahioidals.
Clínica: la lesió del nervi hipoglòs (perifèrica) provoca que

l’individu al treure la llengua la desviï cap al cantó afectat.
Això és perquè, per exemple, el múscul genioglòs al actuar
porta la llengua cap al cantó oposat. Mentre que la lesió del
nucli de l’hipoglòs (central) fa que la llengua quedi desviada
cap al cantó contralateral.
291
4. NERVIS SENSITIVO-MOTORS
4.1. NERVI TRIGEMIN (V PARELL CRANIAL)
Se li diu nervi trigemin, perquè té 3 branques. Es tracta d’un nervi

mixt. Aleshores, tindrà un component sensitiu i un motor.
Porta informació sensitiva de la cara (superficial i interna) mitjançant

les seves divisions:
• V1 – Nervi oftàlmic: és la branca superior, de manera que duu

informació corresponent a la zona frontal i orbitària de la cara. Per
tant, porta innervació sensitiva de la parpella superior, la mucosa nasal
i la còrnia.
• V2 – Nervi maxil·lar: és la branca mitja i , doncs, s’encarrega de la
innervació de la regió maxil·lar, si maxil·lar, de l’arcada gingivodental
superior, piràmide nasal i del llavi superior. A més, també porta
informació sensitiva de les galtes.
• V3 – Nervi mandibular: és la branca més inferior, de manera que es correspon amb la zona anterior
al pavelló auricular, la regió mandibular i l’arcada gingivodental inferior.
Hi ha una branca que és l’auriculotemporal que se'n va cap a darrera a innervar la zona temporal i de
l’articulació temporomandibular.
En quant al component motor, que depèn del nervi mandibular, fonamentalment, proporciona innervació a:
• Musculatura masticatòria: que participa en el moviment de l’articulació tempro-mandibular (ATM).

• n (múscul tensor del timpà): es tracta d’un múscul petit que situem a l’orella mitja (caixa timpànica).
La seva funció és regular o limitar el grau de força amb què vibra el martell quan aquest rep l’ona
sonora. Forma part d’un mecanisme de protecció del sistema auditiu contra els estímuls auditius
d’alta intensitat.
Quan hi ha un so massa fort es contrau de forma reflexa per disminuir la transmissió sonora de la cadena
ossicular i evitar la lesió dels receptors de l’orella interna.
Curiositat: quan un individu s’exposa a estímuls molt intensos aquests músculs es contrauen provocant una
sordesa fisiològica (puntual).
4.1.1. ORIGEN REAL

Com que aquest nervi té dos tipus d’accions, les seves fibres s’originaran en dos nuclis:
• Nucli motor: Està just per sobre, molt a prop, del nucli del nervi abducens (VI). És més petit que el
sensitiu. S’encarrega de la innervació motora mencionada. A aquest nucli també se’l pot denominar
com a nucli masticatori, tot i que cal recordar que el component motor del trigemin també innerva
al múscul del martell. El nucli motor està situat al terra del IV ventricle (fosa romboidal), a la part alta
de la protuberància. Donarà un tronc nerviós prim.
• Nucli sensitiu: es tracta d’un nucli molt llarg que s’estén per tot el tronc encefàlic. Es recullen els
diferents tipus de sensibilitats de la zona de la cara. El dividim en tres porcions:
• Nucli mesencefàlic: situat a la part més alta. Principalment duu informació sobre la propiocepció.
292
• Nucli protuberancial (o principal): situat a la part mitja. Fonamentalment i nforma sobre la
somestèsia (el tacte fi i la vibració).
• Nucli espinal: nucli bulboespinal, situat a la part baixa. Recull la sensació tèrmica i nociceptiva.
Recordem que aquest nucli no només es limitava al bulb raquidi, sinó que també es podia localitzar
al primer segment de la medul·la espinal.
Si ens anem fixant en on estan els nuclis motors podem veure com des del 3r al 12è es troben
craneocaudalment (l’única excepció seria l’XI, que es troba a la part més inferior del nucli ambigu i arriba a
originar-se molt inferior fins i tot a la medul·la).
4.1.2. TRAJECTE INTRA-ENCEFÀLIC
Immediatament després del seu origen, les fibres es dirigeixen en direcció ventro-lateral per assolir l’origen
aparent.
Origen aparent: a la part mitja de la cara antero-lateral o antero-externa de la protuberància a través de dos
arrels:
Arrel sensitiva: és la més grossa i es situa lateralment.
Arrel motora: és més petita i es situa medialment.
La fletxa vermella ens senyala l’origen aparent del parell cranial V. Podem veure que surten dues fibres, la
més gruixuda és la sensitiva i és més lateral mentre que la motora és la més medial i en comparació és molt
més prima.
4.1.3. RECORREGUT INTRACRANIAL
A la part superior del vèrtex del penyal del temporal, el nervi trigemin fa un engruiximent que denominem
gangli de Gasser (o semilunar). Aquest gangli es troba en una depressió (fosseta de Gasser), just per davant
de l’eminència arquata (una petita prominencia).
Aquí, situem les primeres neurones dels seus components sensitius. En ocasions, aquest gangli pot adoptar
una forma semilunar. A partir del gangli de Gasser s’emeten les tres branques del nervi trigemin, tres troncs
neuronals que segueixen un ordre cranio-caudal:
1. Nervi oftàlmic (V1): queda situat a la paret del si cavernós, per sota del nervi patètic. Després, va cap a
l'òrbita a través de la fenedura esfenoidal (situada a l’ala menor de l’esfenoide).
293
2. Nervi maxil·lar (V2): queda situat a la paret del si cavernós, per sota del nervi oftàlmic. A continuació surt
del si cavernós a través del forat rodó major (a
l’ala major de l’esfenoide), per dirigir-se cap a
la zona maxil·lar.
3. Nervi mandibular (V3): no forma part del si

cavernós. Després del seu origen surt
directament pel forat oval de l’ala major de
l’esfenoide i es fa extra-cranial.
Just per davant del forat oval hi ha el rodó

major i just per darrere el rodó menor.
A les imatges es pot veure com V1 i V2 surten

gairebé paral·leles, mentre que V3 surt a
gairebé 90 graus de V2.
NERVI OFTÀLMIC (V1)
Proporciona innervació sensitiva a la zona de l’ull: la parpella superior, la mucosa nasal i la còrnia. Participa
en el reflex corneal (quan alguna cosa ens toca l’ull i ens molesta el tanquem de forma reflexa).
Trajecte
S’origina al gangli de Gasser i es situa a la paret

del si cavernós, relacionat així amb la
duramàter (com el III, el IV (es troba per sota
d’aquest) i el V2). Llavors entra a l’òrbita per
la cissura orbitària superior o fenedura
esfenoidal, on es divideix en les seves tres
branques terminals: lacrimal, frontal i
nasociliar. Finalment aquestes tres branques
entraran a la òrbita i es distribuiran per les
diferents estructures. Es dirigiran cap a rostral
innervant, en el seu trajecte, les parets
orbitàries.
Les tres branques terminals es caracteritzen perquè segueixen la direcció d’un múscul guia. Des d’una visió
externa de la òrbita podem observar:
• Nervi nasociliar (fletxa blava): adherit per darrere al recte medial o intern. Aquest nervi circula per
la cara medial de la òrbita. La seva regió d’innervació és la porció supero-interna de la òrbita (tot i
que també donarà algunes branques terminals que s’encarregaran d’innervar el nas). És l'únic que
pasa per l’anell de Zinn.
• Nervi frontal (fletxa vermella): seguint (per damunt) a l’elevador de la parpella superior. És un nervi
bastant llarg i gran. Proporcionarà innervació a la regió frontal de la òrbita. Aquest nervi es dirigirà
cap a rostral per a fer-se extra-cranial a través del forat supraorbitari i recollir la sensibilitat de la
regió frontal. Es divideix en 2 quan arriba a nivell frontal: extern i intern.
294
• Al nervi lacrimal (fletxa groga) circulant per la part més externa/lateral de l’òrbita, seguint el recte
extern o lateral. Innervarà sensitivament tota la porció supero-externa de l'òrbita, és a dir, la regió al
voltant de la gandula lacrimal. Dóna branques per la còrnia (és l’únic que innerva estructures més
internes).
El nervi oftàlmic, així com les seves branques, consisteix en un tronc nerviós purament sensitiu. Aleshores,
cal tenir en compte que el nervi lacrimal innervarà sensitivament la zona que queda al voltant de la glàndula
lacrimal, però que no participarà en la innervació autònoma de la mateixa. El component autònom per a
aquesta glàndula ve donat pel nervi facial.
A la imatge de baix veiem la imatge del si cavernós on

la branca V1 està per sota del nervi troclear o patètic
i per tant està en contacte amb la duramàter. A dalt
veiem una peça dissecada on assenyalem el V1 amb el
gangli de Gasser per darrera. El nevi just a munt de V1
és el tercer parell cranial. Passa a la cavitat orbitària a
través de la fissura orbitària superior o fenedura
esfenoidal.
295
La imatge de la pàgina anterior ens permet veure el recorregut intracranial del parell cranial V.
NERVI MAXIL·LAR (V2)
Es tracta d’un tronc nerviós exclusivament sensitiu, com el nervi oftàlmic. Proporciona innervació sensitiva
a:
• Regió maxil·lar
• Piràmide nasal (part externa de les fosses nasals)
• Llavi superior
• Si maxil·lar
• Arcada gingivodental superior (típica sensibilitat dental a les coses massa fredes)
Com totes les branques del trigemin, el nervi maxil·lar s’origina al gangli de Gasser. Immediatament després
del seu origen es situarà a la part més baixa de la paret del si cavernós (més inferior que V1). Després,
abandona el crani a través del forat rodó major de l’esfenoide, iniciant així el seu trajecte extra-cranial.
Trajecte extra-cranial
Una vegada ha travessat el forat rodó major, el nervi maxil·lar es col·loca a la fossa pterigomaxil·lar
(esfenomaxil·lar, esfenopalatina, pterigopalatina), un espai anatòmic situat entre l’apòfisi pterigoide de
l’esfenoides i el cos del maxil·lar, i deixa algunes branques. Aquesta fossa es va fent més estreta de cranial a
caudal.
El nervi maxil·lar es dirigirà cap a la part baixa (terra) de la òrbita on accedirà a la fenedura esfeno-maxil·lar
(o fissura orbitaria inferior), la qual li permetrà
el pas cap al solc infraorbitari, que discorre
pel terra de l'òrbita. A la part més anterior, el
solc infraorbitari deixa de ser un canal
descobert i queda tancat superiorment
convertint-se així en el conducte infraorbitari.
El nervi maxil·lar sortirà del conducte a través
del forat infraorbitari, a partir del qual es fa
superficial i es continua com a nervi
infraorbitari (branca terminal), que innervarà
la pell de la zona (nasal, labial, maxil·lar i
palpebral).
Branques col·laterals
Tan el nervi maxil·lar com la seva branca terminal, el nervi infraorbitari, presenten branques col·laterals:
Col·laterals del nervi maxil·lar:
• Nervi esfenopalatí: contacta amb el gangli esfenopatali o de Meckel (situat a la fossa pterigomax.).
S’originen quan el nervi maxil·lar discorre per la fosa pterigomaxil·lar (també anomenada
pterigopalatina, esfenomaxil·lar, esfenopalatina).
• Nervi zigomàtic: és un nervi sensitiu que té una branca que contacta amb el lacrimal per fer la i
nervació parasimpàtica de la glàndula lacrimal (són fibres que realment venen del nervi facial).
Emergeix del nervi maxil·lar en la fosa pterigomaxil·lar, i avança cap a rostral passant per sobre de
296
l’apòfisi zigomàtica. Aquest nervi serà l’encarregat d’innervar la part externa de la glàndula lacrimal
(part supero-externa de la òrbita) i guardarà una relació amb el SNA, com explicarem a continuació.
• Nervis alveolars: són nervis descendents que classifiquem en tres tipus: anteriors, mitjans i
posteriors. S’encarregaran de la innervació sensitiva de la regió gingivodental superior, és a dir, de la
geniva, els alvèols i de les peces dentaries situades al maxil·lar. També innervaran el si maxil·lar (la
seva mucosa) i , els més anteriors, innervaran el llavi superior.
Col·laterals del nervi infraorbitari. Quan surt fa com un trident, dona 3 branques:
• Nervi palpebral inferior (branca superior): s’encarrega de innervar la parpella inferior (recordem que
la superior estava innervada pel nervi frontal, branca del nervi oftàlmic).
• Nervis nasals externs (branca mitja): innerven la piràmide nasal, part lateral del nas.
• Nervi labial superior (branca inferior): innervaran el llavi superior juntament amb les divisions
anteriors dels nervis alveolars.
Ja hem dit que els nervis a vegades fan de vehicle d’altres fibres que venen d’altres nervis.
Veiem com des del gangli de Gasser o semilunar s’origina el nervi maxil·lar que té com a una de les seves
branques el nervi zigomàtic.
Una altra branca del maxil·lar és la esfenopalatina que va al gangli amb el mateix nom.
El zigomàtic, rep fibres del gangli pterigopalatí → fibres parasimpàtiques postganglionars que van a i nervar
la glàndula lacrimal, amb una connexió amb el nervi lacrimal del V1. Aquestes fibres provenen del facial, del
nervi vidia. El nervi vidia es forma per la unió de fibres parasimpàtiques del facial (nervi petrós superficial
major) i fibres simpàtiques del nervi petrós profund major, que ve del IX.
Per tant, els nervis petrosos superficial i profund majors s’ajunten formant el vidia que connecta amb el gangli
pterigopalatí, vehiculitzat per el zigomàtic i acabant amb el nervi lacrimal: participen 3 nervis (V1 amb el
lacrimal, V2 amb el zigomàtic i el VII que és qui aporta les fibres parasimpàtiques. Fins i tot el glossofaringi
també (IX), que participa en el nervi vidià).
Quina relació hi ha entre el nervi zigomàtic i el SNA? Com hem dit, el nervi zigomàtic presenta una relació
amb el SNA. Aquest nervi rep fibres parasimpàtiques que aprofiten el seu trajecte per arribar a la glàndula
lacrimal, és a dir, que tot i no ser un nervi amb funció parasimpàtica, contindrà fibres parasimpàtiques que
l’utilitzaran com a via de pas per a arribar al seu òrgan diana.
D’on provenen aquestes fibres parasimpàtiques? Doncs del nervi facial, que emetrà una branca que l’unirà
al nervi zigomàtic. Aleshores, la glàndula lacrimal estarà innervada pel nervi facial (component autònom) i
pel nervi zigomàtic (component somato-sensitiu).
297
NERVI MANDIBULAR (V3)
Té dos tipus de funcions ja que es tracta d’un nervi mixt:
• Innervació sensitiva de la regió mandibular, el llavi inferior i l’arcada gingivodental inferior.

• Innervació motora dels músculs masticatoris i del múscul del martell (tensor del timpà).
Trajecte extra-cranial
Com la resta de branques del trigemin, les seves fibres s’originen al gangli de Gasser. A més, portarà fibres
procedents de l’arrel motora. Aquest nervi NO entra al si cavernós, sinó que es dibuixa un trajecte descendent
per travessar el forat oval. És a nivell del forat oval on s’uneixen les branques sensitiva i motora. Passa a
situar-se a la fossa infratemporal (o subtemporal), situada per sota de l’os temporal (de l’apòfisi zigomàtica).
Es tracta d’un trajecte relativament curt en el qual dona lloc a diverses branques col·laterals i terminals:
Branques col·laterals postero-internes: són troncs nerviosos amb sentit motor.
• Nervi del múscul del martell (tensor del timpà): es dirigirà cap a la caixa timpànica per a innervar el
múscul del martell. Ha d’anar cap a la cadena ossicular de l’orella mitjana i ho ha fa seguint la trompa
auditiva o d’Eustaqui (connecta l’orella mitjana amb la rinofaringe). La seva contracció no és
voluntària, sinó mediada per un reflex (soroll massa fort).
Branques col·laterals antero-externes:
• Branques musculars: són un conjunt de troncs nerviosos que aniran a innervar la musculatura de
l’articulació temporo-mandibular (masticatoria).
• Nervi bucal: branca sensitiva que circula per la superfície del múscul buccinador, el qual conforma la
paret de la galta. Aquest nervi innerva sensitivament la pell de les galtes i al propi múscul buccinador
(el forada i també innerva la mucosa).
298
Branques terminals: totes elles sensitives
• Nervi auriculo-temporal: nervi sensitiu que es dirigeix cap a la regió auriculomastoidal de l’apòfisi
mastoides i el pavelló auricular, d’on recull la informació sensitiva de la regió temporal i
temporomandibular. Aquest tronc nerviós es divideix en dos, determinant un trau per on passa
l’artèria meníngia mitja (branca de l’artèria maxil·lar que entra al crani pel forat rodó menor). És un
nervi que es relaciona amb el CAE (en la innervació del CAE i pavelló participen molts pc.: V, VII, IX i
X). Vehiculitza fibres parasimpàtiques del glossofaringi (IX), que innerven la glàndula paròtida.
• Nervi lingual: nervi sensitiu que va cap a la zona de la llengua, i es troba aplicat a la mucosa bucal. A
més, vehiculitza fibres que venen del nervi facial, a través d’una branca que s’anomena nervi corda
del timpà. Aquest porta fibres parasimpàtiques i sensitives especialitzades que captaran el gust d’una
part de la llengua. Així doncs, per arribar a la llengua a recollir aquesta sensibilitat, el nervi corda del
timpà s’uneix al lingual. També té una funció parasimàtica en la qual les fibres acaben al gangli
submaxil·lar i per tant controlen la salivació. Tot això està vehiculitzat a través del nervi lingual. El
nervi corda del timpà deu el seu nom al trajecte que descriu, en el qual travessa la cavitat timpànica.
• Nervi alveolar o dentari inferior: es dirigeix cap a la zona lateral de la mandíbula, cap a la cara interna,
i entra dins de la branca ascendent a través de l’orifici del conducte dentari inferior (canal dentari
inferior). A través d’aquest conducte podrà recórrer el cos de la mandíbula per innervar l’arcada
gingivodental inferior (dóna branques per les peces dentàries inferiors i genives). Aquest nervi es fa
superficial, convertint-se en nervi mentonià, quan travessa el forat mentonià, de manera que també
podrà proporcionar innervació sensitiva a la zona mentoniana.
299
Clínica: aquest es tracta d’un nervi diana a l’hora d’anestesiar la geniva i les peces dentaries situades a l’os
mandibular. La punció es realitza en un punt situat per davant de la língula de la mandíbula, una cantonada
òssia (una làmina òssia punxeguda) que es forma a nivell del 2n molar, el qual coincideix amb l’entrada del
nervi per l’orifici del conducte dentari inferior.
Cal destacar que just quan el nervi

mandibular surt pel forat oval, el primer
que veiem és que s’origina una branca
colateral que denominem nervi
recurrent meningi, el qual torna a fer-se
intra-cranial a través del forat que hi ha
just darrere, el rodó menor. En el seu
trajecte acompanya a l’artèria meníngia
mitjana. Aquesta branca col·lateral
s’encarregarà d’innervar sensitivament
les meninges (innervació sensitiva de la
part anterior de la duramàter, per sobre
de la tenda del cerebel).
4.1.3. RESUM
REFLEX CORNEAL
És important en la pràctica clínica, tot i que no és habitual, es sol fer bàsicament en pacients en coma. El que
estem fent és comprovar el funcionament del trigemin i el facial. És aquell que ens fa tancar l’ull quan hi ha
un objecte que toca la còrnia, causant alguna classe de molèstia o dolor. La resposta és bilateral.
Com funciona? Quan un estímul causa dolor en la còrnia, la sensibilitat nociceptiva és vehiculitzada pel nervi
oftàlmic cap al gangli de Gasser, el qual fa arribar la informació al nucli espinal del trigemin (l’encarregat de
recollir la informació nociceptiva). El nucli espinal del trigemin està connectat (pel lemnisc trigeminal) amb
el nucli motor del nervi facial, que enviarà les ordres motores que indueixen la contracció de les fibres del
múscul orbicular de les parpelles → resposta/contracció bilateral de tancar les parpelles.
300
Ens permet estudiar 2 nuclis que es troben al tronc encefàlic.
El reflex corneal també té lloc davant d’estímuls auditius d’alta intensitat. Perquè? La resposta a aquesta
pregunta encara no està clara, però es creu que es tracta d’una adaptació afavorida evolutivament ja que els
espetecs molt forts acostumen a anar acompanyats de la caiguda d’elements que puguin provocar alguna
lesió a la òrbita. Aleshores, com a mecanisme de defensa, davant d'estímuls sorollosos importants aquest
reflex s’activarà i farà que tanquem els ulls de forma bilateral. Aquesta explicació del fenomen continua sent,
tan sols, una hipòtesi, atès que es desconeix quina podria ser la connexió, ja sigui directa o indirecta, entre
el nervi vestibulo-coclear i el nervi facial (recordem que el nervi del timpà és de significat autònom, no
somatosensitiu ni motor).
NUESTRA PASCUA A PARTIR DE AHORA:
301
4.2. VAGUS GROUPPE
Està format per tres nervis, que tenen algun origen comú (tenen en comú l’origen aparent i algun real com
per exemple el motor), surten per el mateix orifici, així com una primera part del trajecte:
• N. glossofaringi (IX pc)

• N. vague (X pc)
• N. accessori o espinal (XI pc)
4.2.1. ORIGEN REAL
El localitzem en diferents zones segons el component nerviós:
• Component motor: origen real situat al nucli ambigu del bulb raquidi. En ordre, de dalt a baix: IX, X
i XI.
• Component parasimpàtic: l’origen es troba al nucli salivar inferior, al terra del IV ventricle pel IX pc,
i al nucli dorsal del vague, més per sota, pel X pc (formen part de la cadena parasimpàtica).
• Component sensitiu:
o Sensibilitat somatosensitiva general (SSG → tacte, dolor, temperatura...de la pell): es troba a
neurones situades al nucli espinal del trigemin (igual que el VII) i porta informació procedent
del CAE.
o Sensibilitat visceral general (SVG: mucoses) i especialitzada (SVE: gust): es troba al nucli
solitari essent la part 198 inferior per a la SVG i la part superior o nucli gustatiu per a la SVE.
4.2.2.ORIGEN APARENT
Des de l’origen real, les fibres es dirigeixen cap a anterior, fins el seu
origen aparent. Es troba al bulb raquidi, al solc retro-olivar
(posterolateral), entre l’oliva i el peduncle cerebel·lós inferior (origen
aparent retro-olivar). Com la resta de nervis que tenen l’origen aparent
al bulb raquidi (és a dir, aquests 3 i l’hipoglos), emergiran en forma de
diverses fibres que després s’uniran en un sol tronc nerviós. L’ordre, de
dalt a baix, és: IX, X i XI. Per tant:
• IX és el més cranial.
• X és al mig, amb un tronc de mida important.
• XI és més caudal.
Destaquem que el XI pc té un origen molt llarg ja que les seves fibres

d’origen són bulbars i espinals. Per tant es forma a partir de dues arrels.
Les segones provenen dels primers segments de la medul·la espinal i
descriuen un trajecte ascendent per a unir-se a les primeres.
Un cop les fibres nervioses d’aquests nervis s’han fet aparents, es dirigeixen ventro-lateralment passant per
l’espai subaracnoidal cap el forat jugular (perque hi passa la vena jugular) o lacerat posterior (situat entre el
temporal i l’occipital, és a dir, a la cara petrosa que dona a la fossa cranial posterior), a través del qual sortiran
302
del crani per fer-se extracranials. Aquest orifici
està dividit en dues parts per una banda o
tracte fibrós derivat de la duramàter: una més
anterior i interna i una més posterior i externa.
Així doncs trobem:
• Part antero-interna: travessada pel si petrós

inferior (o menor) i el IX pc.
• Part postero-externa: és més grossa i és
travessada per la vena jugular interna
(continuació del si sigmoide) i els X i XI pc.
En el cas del glossofaringi i del vague només

sortir ja trobem dos ganglis sensitius per cada
un (gangli superior i inferior del IX i del X) que
són els equivalents al gangli de l’arrel dorsal de la medul·la pels nervis raquidis, per tant neurones bipolars
que recullen la informació sensitiva i la transmeten als nuclis d’origen.
4.3. NERVI GLOSSOFARINGI ( IX PARELL CRANIAL)
De composició mixta:
• Component motor: estrictament només parlem del múscul estilo-faringi (elevador de la faringe),
però hi ha altres músculs en els quals col·labora en la seva innervació com el palatoglòs (que també
303
rep innervació del vague) i el múscul constrictor superior de la faringe (també innervació del vague).
Conjuntament amb l’hipoglòs també innerva l’estiloglos.
• Component sensitiu:
o Sensibilitat somàtica del pavelló auricular i del CAE on també hi col·laboren V, VII, i X. El seu
nucli d’origen està al nucli sensitiu del trigemin, concretament a l’espinal.
o Sensibilitat visceral general de mucoses de l’orella mitjana (la que entapissa la caixa
timpànica) i de la trompa d’Eustaqui, de la faringe i del paladar tou (i amígdala). Tot això
arriba a la porció inferior del nucli solitari.
o Reflex de la nàusea: si alguna cosa ens toca la paret de la faringe o del paladar ens provoca
les arcades i la nàusea. La informació sensitiva està vehiculitzada pel glossofaringi (la part
aferent) i la resposta motora (músculs del paladar i de la úvula) a aquesta estimulació serà
per part del vague.
o Recull també informació dels receptors del si carotidi (baroreceptor de la paret de l'inici de
la caròtida interna) i del cos carotidi (quimioreceptor entre la caròtida interna i externa)
juntament amb el vague (innervació doble als receptors carotidis).
o Sensibilitat visceral especialitzada: informació del gust, conjuntament amb el vague (tot i que
en alguns llibres aquests es relaciona més amb els receptors gustatius de l’epiglotis), del 1/3
posterior de la llengua. Van a la part superior del nucli solitari.
• Component parasimpàtic: del nucli salival inferior surten neurones preganglionars que arribaran al
gangli òtic i a través d’aquest s’encarrega de la innervació efectora (parasimpàtica) de la glàndula
paròtide.
4.3.1. TRAJECTE EXTRACRANIAL

Mentre travessa el forat jugular forma dos ganglis/nuclis sensitius glossofaringis (equivalents al gangli de
l’arrel dorsal):
• Gangli superior (o de Ehrenritter), que està encara dins del forat jugular. Abans de sortir pel forat
jugular o lacerat posterior el nervi glossofaringi dona branques que surten del gangli superior i que
s’anastomosaran amb el nervi vague i amb l’espinal: branques auriculars (això explica una mica que
aquests tres nervis tinguin efectes conjunts).
• Gangli inferior (o petrós o d’Andersch), que es situa i mmediatament després del foramen jugular.
Es dirigeix cap a inferior i anterior i es relacionarà amb:
• Artèria caròtida interna: per donar les branques sensitives pel si i cos carotidi.
304
• Es relaciona amb els músculs estilo-faringi i estiloglos ( trajecte inferior) als quals innerva.
• Quedarà situat a la cara externa de la faringe (formarà el plexe faringi amb el X).
• La fossa amigdalina (amígdala palatina → la inerva).
Arriba a la cara profunda de l’estiloglos. Passa entre els constrictors de la faringe. Arriba a la part posterior
de la base de la llengua (trajecte superior), on dona i nervació al 1/3 posterior de la llengua (per darrera de
la “V” lingual) i per l’epiglotis.
Per tant, des de l’orifici jugular posterior té trajecte descendent seguint la caròtida interna i el múscul
estilofaringi i després canvia de direcció cap amunt per arribar a la base de la llengua, sempre situat a la cara
externa de la faringe.
4.3.2. BRANQUES
Branques terminals
Quan arriba a la part posterior de la llengua. Les branques sensitives viscerals generals i gustatives pel 1/3
posterior de la llengua. La innervació gustativa del 1/3 posterior de la llengua es recull a través del
glossofaringi i el vague.
Branques col·laterals extracranials
305
Nervi timpànic de Jacobson: és la
primera branca, que es desprèn del
gangli inferior. Surt del crani pel
forat jugular i torna a entrar-hi pel
canalicle timpànic (trajecte
recurrent ascendent). Per darrera
de l’orifici carotidi tenim la fossa
jugular (forat jugular): entre
aquests dos elements tenim un
petit orifici que és el canalicle
timpànic i per aquí és per on torna
a entrar al crani → en direcció a
estructures de l’orella (entra a la
caixa timpànic). Passarà pel terra
de la caixa timpànica (orella
mitjana) i allà forma un plexe
timpànic sobre el promontori. Innervarà diversos elements: quan entra a la caixa timpànica es divideix en 6
branques:
Branques posteriors: recullen la sensibilitat visceral de les mucoses:
• Nervi per la mucosa de la finestra oval

• Nervi per la mucosa de la finestra rodona.
Branques anteriors:
• Nervi de la tuba per la mucosa de la trompa d’Eustaqui (tuba auditiva):s’origina a la caixa timpànica
i va cap a la nasofaringe.
• Nervi carotido-timpànic que ajuda formar plexe simpàtic pericarotidi.
Branques superiors: nervis petrosos profunds major i menor.
• El menor és un nervi parasimpàtic que sortirà de la caixa timpànica i anirà a buscar el gangli òtic i
innervarà la glàndula paròtide.
• El major anirà a fusionar-se amb el nervi petrós superficial major per formar el nervi vidià que
innervarà la glàndula lacrimal i nasals (fibres parasimpàtiques). Per tant, la glàndula lacrimal rep
fibres del facial i del glossofaringi.
Branques faríngies: branques per la mucosa de les parets postero-laterals de la faringe i pel múscul
constrictor superior de la faringe. Formen el plexe faringi junt amb el X pc i fibres simpàtiques (plexe
simpàtic).
Nervis carotidis: baixen per la cara externa de la caròtida interna fins la bifurcació carotídia i proporcionen
innervació al si (dilatació de la caròtida interna on trobem baroreceptors que capten la informació de la
pressió arterial) i al cos/globus carotidi (estructura quimioreceptora situada a la bifurcació carotídia i que rep
informació de canvis químics a la sang). Innervació conjunta amb el nervi vague.
Branques motores:
• N. Estilofaringi: pel múscul estilo-faringi (elevador de la faringe)

306
• N. Estiloglòs: múscul extrínsec de la llengua també innervat pel nervi hipoglòs.
Branques tonsilars: branques sensitives situades a la cavitat tonsil·lar o amigdalina que recullen la sensibilitat
de la mucosa de les amígdales palatines (p.e.: dolor a l’empassar).
Component motor
Origen real a la part superior del nucli ambigu. Innerva el múscul estilo-faringi (múscul propi) i a altres
músculs com l’estiloglòs i el constrictor superior faringe. Serà per tant un nervi important per la deglució.
Component sensitiu
• Sensibilitat somàtica general: origen real al nucli sensitiu (espinal) Les fibres travessen el forat
jugular posterior, fan estació al gangli superior del glossofaringi i recullen la sensibilitat pell del
pavelló auricular i CAE (+V, VII, X).
• Sensibilitat visceral especialitzada: origen real a la part superior del nucli solitari i es dirigeix cap al
1/3 posterior de la llengua i capta la informació gustativa. La estació la fa al gangli inferior.
• Sensibilitat visceral general: origen real a la part inferior del nucli solitari i recull la sensibilitat de
mucoses de la glàndula paròtide, l’epiteli de la caixa timpànica (orella mitjana), 202 de la faringe,
del paladar tou, de l’amígdala, la trompa auditiva i del si i cos carotidi. En definitiva, sensibilitat
general de la zona parotídia. També estaciona al gangli inferior (com que rep més informació és més
gran que el superior).
307
Component parasimpàtic
Origen real al nucli salivar inferior i segueix el patró de la cadena parasimpàtica: la 1a neurona emet una
fibra preganglionar llarga fins el gangli òtic (situat al costat de la paròtide), on es situa la 2a neurona des de
la qual s’envia la fibra post-ganglionar curta cap a la glàndula paròtide. El glossofaringi innerva la paròtide
de dos maneres: amb sensibilitat general i autònoma.
308
4.4. NERVI VAGUE O PNEUMOGÀSTRIC (X PARELL CRANIAL)
Nervi mixt amb diversos components:
Component motor: diferenciem entre

innervacions de tipus voluntari (encara que
algunes poden ser arcs reflexos) i innervació
involuntària lligada al sistema nerviós autònom.
• Voluntària: Innervació motora dels músculs

faringis i laringis. Per tant és el responsable de la
parla. Innerva també la porció superior de
l’esòfag, així doncs controla la deglució (la seva
lesió pot produir disfàgia), que encara que és un
reflex nosaltres podem deglutir voluntàriament.
• Involuntària: a través del component
parasimpàtic.
Component parasimpàtic: molt extens.

Innervació del cor i de la musculatura llisa visceral
(tub digestiu). A nivell cardíac, el component
parasimpàtic determina la bradicàrdia (baixa el ritme cardíac). Per altra banda, el component simpàtic
viatjarà a través dels nervis esplàncnics formats a partir de fibres que surten de la cadena simpàtica.
Component sensitiu:
• Sensibilitat somàtica del CAE.

• Sensibilitat visceral general molt important i extensa dels sistemes cardiopulmonar i gastroentèric.
De mucoses i d’altres elements que no tenen mucosa com el cor i innervació dels receptors aòrtics
(baroreceptors i quimioreceptors de la crossa aòrtica), si i cos carotidi, i de la distensibilitat dels
pulmons (baroreceptors pulmonars; reflex de Hering).
• Sensibilitat visceral especialitzada gustativa del 1/3 posterior de la llengua i de la epiglotis (segons
els llibres) (igual que el IX).
4.4.1. TRAJECTE
És un nervi molt llarg, passa pel tòrax i travessa el diafragma per situar-se a la cavitat abdominal i innervar
estructures del tub digestiu. Té origen aparent al solc retroolivar, per sota del IX i per sobre del XI. Surt del
crani pel forat lacerat posterior/jugular i té dos ganglis sensitius:
• Superior o jugular situat a l’orifici jugular

• Inferior o plexiforme per fora del forat jugular
Per tant passa el mateix que amb el glossofaringi.
Immediatament després de sortir, transcorre cap avall travessant la regió cervical i la toràcica (i abdomen).
És el nervi més gruixut dels que passen per el paquet vasculonerviós.
Al coll es relaciona amb l’artèria caròtida interna, la vena jugular interna i la caròtida primitiva → forma part
del paquet vásculo-nerviós del coll (recordem que la nansa de l’hipoglòs creua per davant el paquet vasculo-
309
nerviós del coll), envoltat per una beina fibrosa. Les relacions (o els elements amb els que forma aquest
paquet) varien:
• L’artèria caròtida interna i la vena jugular interna a la part superior.

• L’artèria caròtida primitiva i la vena jugular interna a la part inferior.
Vague dret vs. esquerre
Hi ha 2 vagues, que evidentment tenen

funcions similars, però a nivell anatòmic tenen
algunes diferencies. A l’arribar al tòrax hi ha un
nervi vague a cada costat de l’esòfag i
conforme van baixant van donant branques per
les cares de l’esòfag. El nervi vague dret passa
per davant de la artèria subclàvia dreta, i
aquest nivell dona el nervi recurrent que dona
la volta a la subclàvia per pujar com a nervi
laringi inferior. Es relaciona amb la vena cava i
l’àziga. Baixa per la cara lateral dreta de
l’esòfag i es distribueix (dona innervació) per la
cara posterior de l’esòfag principalment.
El nervi vague esquerre passa entre la caròtida

primitiva i la subclàvia esquerra . Llavors queda
per davant de la crossa de l’aorta, on dona el recurrent que envolta l’aorta i puja com a laringi inferior. Es
troba relacionat amb la cara lateral esquerra de l’esòfag i es distribueix per la cara anterior d’aquest.
Formen una sèrie d’elements i un plexe al voltant de l’esòfag (queden intercomunicats per diverses
branques).
El dret queda situat anteriorment a l’artèria subclàvia dreta.
L’esquerre passa entre la caròtida primitiva i la subclàvia esquerra i queda per davant de la crossa de l’aorta.
Aquí és on es formen els nervis

recurrents o laringis inferiors que
faran la seva nansa després d’envoltar
les estructures pertinents:
• El recurrent dret envolta l'artèria

subclàvia dreta.
• El recurrent esquerre envolta la
crossa aòrtica.
El nervi recurrent esquerre es situa en

un nivell més inferior que el recurrent
dret.
310
Els dos vagues ingressen a la cavitat abdominal pel hiatus/orifici esofàgic del diafragma i a partir d’aquí es
divideixen en diversos nervis que aniran a innervar l’estòmac i tub digestiu.
El vague dret donarà:
• Branques gàstriques posteriors

• Branques pel plexe celíac i plexes mesentèrics superior i inferior
El vague esquerre donarà:
• Branques gàstriques anteriors

• El nervi principal de Latarjet que innerva la curvatura menor de l’estómac.
Aquestes branques passaran pels plexes situats a les parets del tub digestiu i d’aquí sortiran les fibres post-
ganglionars i es formarà el sistema entèric: unió entre el component parasimpàtic del vague i el component
simpàtic formant els plexes de Meissner i d’Auerbach.
Branques col·laterals
Dona innervació moltes vísceres:
• Branques faríngies.
• Branca meníngica (el XII parell cranial també en té una).
• Branques laríngies: nervi laringi superior (sensitiu) i nervi laringi inferior o recurrent (motor:
innervació de tots els músculs laringis menys el crico-tiroidal innervat per una branca del laringi
superior).
• Branques sensitives traqueals i bronquials ( mucosa).
• Branques esofàgiques
• Branques carotídies (bifurcació carotídia) pel si i cos carotidi. Anastomosi amb els fibres del IX.
• Branques pericàrdiques.
• Branques cardíaques: fibres parasimpàtiques que regulen el ritme cardíac (alenteixen el ritme
cardíac en contraposició al simpàtic) i fibres sensitives que recullen la sensibilitat del cor que respon
a la hipòxia donant dolor (angor pector).
Origen real al nucli ambigu (just per sota del IX).
Juntament amb el IX innerva els músculs de la faringe, importants per la deglució. Innerva els músculs laringis,
de la parla (i la respiració).
Innerva també l’elevador del vel del paladar i el múscul de la úvula.
Reflex nausiòs: al estimular la faringe amb el palet de fusta estem estimulant el glossofaringi, però la resposta
motora és una acció que ve del vague.
Exemple: si el X dret està afectat i es provoca el reflex nausiòs, veurem que la úvula i el paladar es desplaçaran
cap a l’esquerra. Es desplaça cap al costat sa.
311
4.4.3. COMPONENT SENSITIU
Sensibilitat somàtica general: contacta amb el gangli superior i es dirigeix al nucli sensitiu (principal) del
trigemin (origen real) i recull la sensibilitat de la pell del pavelló auricular i CAE.
312
Sensibilitat visceral especialitzada: connecta amb el gangli inferior i va fins a a la part superior del nucli
solitari (origen real). Recull la sensibilitat gustativa del 1/3 post de la llengua i epiglotis (juntament amb el
glossofaringi).
Sensibilitat visceral general: molt extensa. Connecta amb el gangli inferior i d’allà va a la part inferior del
nucli solitari (origen real). Recull la sensibilitat dels òrgans digestius, aparell respiratori, etc. (mucoses) i del
cor com hem vist. El dolor cardíac respon a la hipòxia, raó per la qual els infarts provoquen dolor al pit.

Origen real al nucli dorsal del vague (o nucli motor dorsal del vague), des d’on surten les fibres pre-
ganglionars que van cap als ganglis intra-parietals (molt a prop de la víscera a innervar), dels quals surten les
fibres post-ganglionars que s’encarreguen de la motilitat visceral general. Així doncs, actua sobre la motilitat
i secreció glandular de l’aparell respiratori (músculs traqueals, bronquials, etc.) i digestiu (musculatura llisa
intestinal, etc,), i sobre el cor per la regulació del ritme cardíac i el volum d’ejecció (elements efectors, no
sensitius, amb un plexe a nivell de la base cardíaca).
ÁNIMO, ÁNIMO, ÁNIMO.
ÁNIMO, ÁNIMO, ÁNIMO.
ONE, TWO.
ONE, TWO, THREE, FOUR, FIVE.
313
4.5. NERVI ESPINAL O ACCESSORI (XI PARELL CRANIAL)
Nervi exclusivament motor del qual

depenen l’esternocleidomastoïdal i
el trapezi, amb l’ajuda de
l’anastomosis dels primers nervis
cervicals. També contribueix a
innervar músculs de la faringe i del
paladar a través d’anastomosis que té
amb fibres del vague, pc X (això ho fa
a nivell intracranial).
El seu tret diferencial és que es forma

a partir de dues arrels:
• Una situada al bulb raquidi

del tronc encefàlic, que és la que li
dona la categoria de nervi parell
cranial. Arrel bulbar, que surt del
nucli ambigu
• L’altre a la medul·la espinal. Arrel medul·lar, dels primers 5 segments cervicals medul·lars. S’origina
d’una columna lateral motora. Surt de forma lateral entre l’arrel posterior sensitiva i l’anterior
motora. Llavors puja i travessa el foramen magnum, de forma que s’uneix a la porció bulbar.
Les dues s’ajuntaran just després de l’origen aparent, a nivell del bulb, retro-olivarment.
Trajecte extracranial
En el moment que surt del crani pel forat jugular/ lacerat posterior es divideix en dues branques terminals:
• Branca interna: molt curta, de seguida s’anastomosa amb el vague. Així participa en la innervació
motora dels músculs faringis i del paladar.
• Branca externa: trajecte descendent cap a l’esternocleidomastoïdal al qual innervarà i travessarà
entre els seus dos feixos, per anar cap a posterior, per innervar el trapezi. Es relaciona amb:
o Vena jugular interna.
o Marge anterior de l’esternocleidomastoïdal a 3 cm de l’apòfisi mastoide. Passa per entre els
seus feixos i surt pel seu marge posterior, a uns 5 cm de l’apòfisi mastoide.
o Fossa supraclavicular.
o Va cap a darrera i cap avall per arribar al marge anterior del trapezi i innervar-lo.
Origen real al nucli ambigu (per sota del vague) + porció espinal cervical de C1-C5. Innerva el trapezi i
l’esternocleidomastoïdal.
314
HASTA AQUÍ NEUROANATO DE SEGUNDO DE MEDICINA. SI HAS LLEGADO AQUÍ PUES QUE SEPAS QUE YA
QUEDA MENOS. LA DE ABAJO VOY A SER YO EL 22 DE ABRIL, PERO ESPERO QUE NO LO SEAS TÚ.
ALE, UN BESICO Y A SEGUIR REPASANDO
315
Anatomia humana: neuroanatomia Dr. David Cànovas
SCC (06/04/2021) Dana Dalgamonni
SEMINARI CASOS CLÍNICS

En els casos clínics presentarem 8 pacients amb patologia vascular cerebral excepte l’últim cas en el qual
correlacionarem els símptomes i signes neurològics de cada pacient amb l’estructura anatòmica lesionada.
La patologia vascular cerebral o ICTUS es defineix com a una afectació transitòria o permanent d’una zona
cerebral coma conseqüència d’una isquèmia (oclusió) o una hemorràgia (ruptura) arterial).
La relació entre l’ictus isquèmic i l’hemorràgic és 4:1. Del total d’ictus que corren el 80% són isquèmics
(trombosi, embòlia, infart, etc.) i el 20% restant són hemorràgics (vessament, sagnat, etc.).
PACIENT 1
Descripció:
Dona de 65 anys amb hipertensió arterial i alcoholisme sever. Debuta amb debilitat d’inici brusc del braç
esquerre.
Els ictus en general tenen un inici sobtat.
Exploració neurològica:
Pacient conscient, orientada (en temps, espai i persona) amb llenguatge normal. Parells cranials conservats.
A nivell motor destaca una plegia (absència de moviment) braquial esquerra. La sensibilitats (exteroceptiva i
propioceptiva) són normals i la marxa (deambulació) també és normal.
L’absència de moviment es coneix per nom de plegia. D’altra banda, si hi ha moviment però el braç està dèbil
parlem de parèsia.
On es troba la lesió en el Sistema Nerviós Central? Quina artèria és la responsable d’aquesta

simptomatologia?
Aquesta pacient té una afectació només del braç esquerra, la qual cosa situa la lesió molt cortical.
A la imatge esquerra veiem una TAC cranial la qual ens mostra una imatge blanca amb una fletxa blava que
assenyala un sagnat. És una hemorràgia cerebral situada just davant del solc central o d’Orlando assenyalat
amb una fletxa groga. Aquest està assenyalat tant en la TAC com en la RM axial.
317
A més, veiem RM en diferents perspectives. Tenim un tall coronal i
sagital que també ens mostren la hemorràgia.
Podem dir llavors que és un ictus hemorràgic al gyrus precentral. En

aquest nivell trobem l’àrea motora primària i concretament la zona de
la mà i el braç.
És important saber que com més cortical és la lesió, més

desproporcionat serà el dèficit. És a dir, serà, en aquest cas, només el
braç però res a la cama o podria ser només la cama i res al braç.
PACIENT 2
Descripció:
Home de 68 anys amb hipertensió arterial i diabetis mellitus mal controlada que consulta per debilitat aguda
d’inici súbdit de la part esquerra del cos.
Pacient conscient, orientat i amb llenguatge normal. El parells cranials estan conservats i les sensibilitats són
normals. A nivell motor destaca una hemiparèsia esquerra facio-braqui-crural (FBC) de la mateixa severitat
al braç i a la cama, és a dir, és una hemiparèsia proporcionada.
On es troba la lesió en el Sistema Nerviós Central?

Quina artèria és la responsable d’aquesta
simptomatologia?
Si observem la RMN amb un tall axial veiem una imatge

blanca assenyalada amb la fletxa taronja. Això no és un
escàner i per tant no és una hemorràgia és una
seqüència en difusió en la qual la lesió isquèmica es veu
a la fase aguda més hiperintensa. És una lesió que afecta
just el braç posterior de la càpsula interna dreta.
Com hem dit abans, és un dèficit proporcionat pel que

hem de pensar que la lesió està a nivell subcortical, és
dir, a nivell de la càpsula interna que és on les fibres de
la cama, braç i cara estan més juntes. Tot el contrari al
que passa a nivell cortical que estan molt separades.
Quan sigui un dèficit proporcionat ens ha de venir al cap

automàticament una lesió a nivell subcortical.
318
PACIENT 3
Aquest pacient és el mateix que el del cas anterior però en lloc de tenir un dèficit motor agut té un dèficit
sensitiu agut a la part esquerra del cos.
Descripció:
Home de 68 anys amb hipertensió arterial i diabetis mellitus mal controlada que consulta per dèficit sensitiu
agut d’inici súbdit de la part esquerra del cos.
Pacient conscient, orientat i amb llenguatge normal. El parells cranials estan conservats i la motilitat són
normals. A nivell sensitiu destaca una hemihipoestèsia (FBC) esquerra.
On es troba la lesió en el Sistema Nerviós Central? Quina artèria és la responsable d’aquesta

simptomatologia?
Si abans era un problema motor proporcionat i es localitzava en la càpsula interna, ara és un dèficit sensitiu
proporcionat pel que la lesió també es troba a nivell subcortical. El nucli del tàlem és qui recull la informació
sensitiva, concretament al nucli ventro-postero-lateral del tàlem. Aquesta lesió justifica la clínica
contralateral a nivell sensitiu.
A les RM veiem amb una fletxa groga assenyalada la lesió isquèmica en diferents talls.
Hem de pensar que el tàlem i la càpsula interna estan molt junts pel que es pot donar una afectació conjunta
de la càpsula interna i del tàlem i per tant donar una clínica sensitiva i motora de l’hemicos contralateral
habitualment de forma proporcionada.
319
PACIENT 4
Descripció:
Home de 80 anys amb fibril·lació auricular (arrítmia cardíaca – és la causa més freqüent de ICTUS cardíac)
que acudeix a urgències per dificultat a la parla, desviació de comissura bucal i debilitat del braç dret.
Pacient conscient, orientat, llenguatge amb dèficit de nominació i fluència disminuïda. A més, presenta
parèsia facial central dreta i braquial dreta. Tanmateix, no presenta dèficits sensitius ni visuals.
Nomena les àrees lesionades i l’artèria i branca responsables.
La RM axial que tenim és de seqüència T2 i això vol

dir que la isquèmia la veurem blanca com veuríem
l’hemorràgia en una TAC cranial. A la dreta veiem
una àrea blanca que correspon al territori de
l’artèria cerebral mitjana esquerra.
Aquest pacient ha fet un infart d’una branca

superior de l’artèria cerebral mitjana.
Si veiem un dibuix coronal de l’encèfal veiem que

l’artèria cerebral mitjana irriga una àrea molt
extensa i que correspon a la zona groga en
l’esquema. L’artèria cerebral mitjana (ACM) irriga
una part molt extensa de l’encèfal a nivell fronto-
parietal.
Al segon esquema veiem superposat l’homuncle de

Penfield amb les àrees que representen al còrtex. La
cama està irrigada per la ACA (cerebral anterior)
però la cara i la boca corresponen a l’artèria cerebral
mitjana.
A diferència dels pacients anteriors, aquest home té un dèficit bastant desproporcionat. És a dir, té una
parèsia important del braç però no en té a la cama. Això ens indica que la lesió ha d’estar a nivell cortical. Per
tant, el còrtex que dóna motilitat i sensibilitat al braç i la cara és el còrtex de l’artèria cerebral mitjana
esquerra en aquest cas.
320
Aquestes imatges són TAC cranials axials on veiem a l’esquerra una imatge hipointensa (més negra). Amb
una fletxa groga veiem assenyalades una porció hiperintensa provinent de l’artèria cerebral mitja que ens
indica que l’ACM està trombossada. De color més fosc podem veure la zona afectada per aquesta lesió.
321
Cal recordar, però, que les neurones que innerven la part superior de la cara provenen dels dos còrtexs
mentre que la part inferior només rep innervació del còrtex contralateral. Per tant, davant de lesions
superanuclears, és a dir, lesions per sobre del nucli del facial (a nivell de la protuberància), l’afectació del
facial serà una afectació de l’hemicara facial contralateral. És el que es coneix com a parèsia o paràlisis central
facial o supranuclear.
Per contra, lesions que afecten

el nucli del facial a nivell de la
protuberància o al propi nervi
del facial, són lesions molt més
freqüents, afectaran tant a la
part superior com a la part
inferior de la cara ipsilateral.
A més, la patologia que causa

l’afectació serà molt diferent. En
el cas d’una lesió supranuclear,
la causa serà tumors, ictus,
hemorràgies cerebrals, etc.
D’altra banda, les paràlisis
facials perifèriques o de Bell
solen donar-se per una
inflamació del propi nervi.
322
PACIENT 5
Descripció:
Home de 70 anys, hipertens i diabètic és portat a urgències per dèficit visual d’inici agut a les 13:00h.
Pacient conscient, orientat, amb llenguatge normal sense afàsia ni disàrtria (alteració únicament en
l’articulació de la parla). No té dèficit sensitiu ni motor però en explorar el camp visual observem una
hemianòpsia homònima esquerra (no pot veure per la part esquerra de l’ull esquerra ni per la part esquerra
de l’ull dret). A les 18:00h és fa una TC cranial que és normal.
Nomena les àrees lesionades i l’artèria afectada.
Al dia següent li fem un TAC perquè en els ICTUS isquèmics, la imatge hipo-hiperintensa apareix a partir de
les 12-48h. En una TAC axial podem veure un ictus isquèmic de l’artèria cerebral posterior. Les fletxes grogues
ens assenyalen el territori isquèmic situat a nivell temporal i a nivell occipital fins a arribar al solc calcarí que
està assenyalat amb la fletxa blava.
Només afecta a la visió perquè aquesta artèria surt de l’artèria basilar, dóna la volta al mesencèfal i en aquest
nivell dóna branques al tàlem i quan passen aquesta zona se’n van cap a darrera a innervar zones més
temporo-occipitals i bàsicament l’àrea visual.
Aquest pacients té, per tant, un dèficit visual aïllat contralateral per un ictus isquèmic de la zona posterior
que afecta el solc calcari, l’àrea visual primària i les relacions òptiques que surten del tàlem cap el solc calcarí
i que passen a través del lòbul temporal a nivell profund.
TAC a les 18h TAC del dia següent
323
Aquest és un esquema de la via òptica i de les conseqüències a nivell visual del lloc de la lesió. La lesió en
aquest cas també podria estar al tracte òptic però un infart cerebral al tracte òptic és molt infreqüent pel que
ens hem de quedar sempre amb les lesions freqüents.
Si tenim una lesió a A (nervi òptic), tindrem una ceguesa del mateix ull.
Si tenim una lesió a B (quiasma òptic) només s’afectaran les fibres que es decussen dels dos ulls que són les
fibres de la retina nasal (capta la imatge del cam visual temporal) produint una hemianòpsia bitemporal. Ex:
en tumors de la hipòfisi que creixen i comprimeixen aquesta part del quiasma òptic. És una lesió infreqüent.
Lesions per darrera del quiasma òptic com per exemple a C (tracte òptic), a D (radiacions òptiques) o a E
(còrtex visual) seran lesions retroquiasmàtiques molt més freqüents i afectaran a la retina temporal de l’ull
del mateix costat i a la retina nasal de l’ull contralateral donant lloc a aquesta clínica típica de hemianòpsia
homònima contralateral.
PACIENT 6
Descripció:
Dona de 67 anys amb tancament de la parpella sobtada i debilitat a la part dreta del cos.
Trobem una ptosi palpebral esquerra total (parpella esquerra caiguda totalment) i l’ull esquerre desviat a
l’esquerra de forma forçada i per tant no pot mirar a la dreta. Quan explorem el reflex fotomotor trobem que
la pupil·la esquerra està midriàtica (més gran) i no respon a la llum. En canvi, la pupil·la dreta si respon a la
llum perquè fa miosis.
A nivell motor observem una hemiparèsia dreta proporcionada (FBC).
324
Quina àrea de l’encèfal està lesionada? Enumera les estructures lesionades. Perquè la pupil·la dreta
conserva el reflex fotomotor?
Aquesta pacient ha fet una lesió del mesencèfal. A la RM axial podem veure una imatge hiperintensa on la
fletxa groga ens assenyala la lesió. Concretament es troba al peduncle cerebral del mesencèfal a nivell
esquerre.
A la imatge de la dreta veiem una dissecció de l’encèfal on podem observar el mesencèfal amb els nuclis de
l’oculomotor (pc III) i just darrera el nucli parasimpàtic o d’Edinger-Westphall que porta les fibres
parasimpàtiques d’aquest nervi. Aquest nervi passa per davant del nucli vermell, travessa el peduncle
cerebral del mesencèfal i per últim surt de la fossa interpeduncular per anar cap a l’ull.
Aquest pacient té una afectació d’un parell cranial (del tercer) tant motor com parasimpàtic per això té la
parpella caiguda. Com el tercer parell cranial està anul·lat només actua el sisè parell cranial (abducens) fent
que la pupil·la miri constantment a l’esquerra.
També té una afectació motora de l’hemicos contralateral perquè pel peduncle cerebral esquerre passen
les fibres cortico-espinals que es decussaran al bulb i per tant l’afectació és contralateral.
Per tant, tenim un tercer parell cranial esquerre i una hemiparèsia dreta. Això és important perquè forma
part dels signes creuats o alterns del tronc encefàlic. Sempre veurem un parell cranial (o més) d’un costat i
una via llarga motora o sensitiva de l’hemicos contralateral.
325
Del reflex
fotomotor
recordem que és
un reflex
bilateral. Quan
poñññsem llum
en un ull ocorre
una contracció
pupil·lar (miosi)
dels dos ulls
perquè a nivell
del nucli pretectal
hi ha unes fibres
que a través de la
comissura blanca
posterior activen
els dos nuclis
parasimpàtics
donant la
resposta
fotomotora de
forma bilateral.
En aquest pacient
el problema es
troba a C, però no a on assenyala aquest dibuix sinó dins del propi mesencèfal justificant una dificultat en la
resposta fotomotora només de l’ull afectat independentment de l’ull que estimulis.
Aquesta imatge ens permet

insistir en el síndrome altern
del tronc encefàlic. Això vol
dir que tindrem afectació
d’un parell cranial ipsilateral i
una afectació sensitiva o
motora de l’hemicos
contralateral. Si sabem el
parell cranial afectat, on es
troba la lesió més freqüent.
Si per exemple és
l’oculomotor o troclear
sabrem que la lesió està a
nivell mesencefàlic. Si és
l’oculomotor esquerre serà al
mesencèfal esquerra.
Si la lesió està per davant, tindrà una hemiparèsia contralateral i si està per darrera tindrà una hemihipostèsia
contralateral.
326
A la protuberància ocorre el mateix però els parells cranials afectats seran l’abducens (VI) o el facial (VII)
habitualment.
Al bulb tindrem afectació del glossofaringi (IX), del vague (X), de l’espinal (XI) i de l’hipoglòs (XII). Segons on
estigui la lesió, per davant tindrem afectació motora contralateral i per darrera afectació sensitiva
contralateral.
PACIENT 7
Descripció:
Dona de 75 anys que consulta per vertigen, impossibilitat per caminar i disfonia (símptoma atípic d’ictus)
d’inici agut.
Pacient conscient i orientada amb llenguatge normal. En explorar els parells cranials veiem una disfonia i
desviació de l’úvula cap a la dreta. A més, presenta dèficit termoalgèsic hemifacial esquerre i braquio-crural
dret. També presenta dismetria (falta de coordinació de les extremitats) esquerra i lateropulsió cap a
l’esquerra (la pacient se’n va cap a l’esquerra quan camina).
Localitza el nivell exacte de la lesió al tronc encefàlic. Enumera les estructures afectades responsables de
cada dèficit. Indica l’artèria lesionada.
Aquest pacient té més d’un

parell cranial afectats així com
una afectació d’una via llarga.
Per tant, la lesió es troba al
tronc encefàlic.
La pacient presenta una clínica

molt variada la qual cosa
s’explica per l’afectació d’un lloc
molt petit del tronc encefàlic,
concretament és una afectació
de la part postero-lateral del
bulb a la part inferior del tronc
encefàlic. En aquest nivell es
troba el nucli ambigu que és el
nucli motor del parell cranial IX, X i XI (el IX i el X controlen la disfàgia i el X per si sol controla la disfonia).
A més, trobem el nucli espinal del trigèmina que capta la informació sensitiva termoalgèsica de l’hemicara
ipsilateral. A més, aquesta zona es troba al costat del tracte espino-talàmic que rep la informació sensitiva
termoalgèsica però de l’hemicos contralateral perquè s’ha decussat a cada nivell de la medul·la espinal.
Aquesta disposició justifica el síndrome sensitiu altern de la cara ipsilateral i de l’hemicos contralateral.
La dismetria, la incordinació i la lateropulsió es justifica per afectació de la connexió del bulb amb el cerebel,
concretament amb el peduncle cerebel·lòs inferior. El vertigen, però, es deu a una afectació del nuclis
vestibulars que es troben en aquest nivell.
327
Tanmateix, no està afectat l’hipoglòs (XII) que proporciona el moviment d ela llengua perquè està molt medial
i no s’afecta en aquest tipus d’ictus. Tampoc està afectada la via sensitiva profunda (vibratòria, atrocinètica,
etc.) perquè es troba al lemnisc medial ni la via motora o piramidal que està a les piràmides bulbars i que són
ventrals.
En aquesta imatge de ressonància magnètica tenim un tall axial d’una seqüència T2 en la qual veiem
assenyalada amb una fletxa groga la lesió bulbar posterolateral que justifica tota la clínica d ela pacient. És
un tipus d’infart que de vegades s’associa amb un ictus de la part inferior del cerebel com ens assenyala la
fletxa blava.
La següent imatge és una angiografia de perfil. A l’esquerra tenim anterior la part i a la dreta part posterior.
El número 2 ens assenyala l’artèria cerebel·losa postero-inferior (PICA) que surt de l’artèria vertebral.
És un infart prou freqüent pel que fa als ictus de tronc. El seu epònim és Síndrome de Wallenberg.
PACIENT 8
Descripció:
Home de 46 anys consulta per dificultat progressiva (potser no és un ictus) per caminar de 2 mesos d’evolució
amb dolor cervico-braquial dret.
Presenta paraparèsia (parèsia de les dues cames) moderada, termoalgèsia al nivell sensitiu D10 (tota la
sensibilitat termoalgèsica està disminuïda fins el dermatoma 10, d’aquí cap a dalt és normal). A més,
s’observa hiperreflèxia de les extremitats superiors i inferiors a nivell C7-C8. El test Babinski és positiu
bilateralment. També presenta hipoestesia en el dermatoma C6 del braç dret.
Nomena les estructures afectades en cadascun dels dèficits. Quina pot ser la causa?
328
Hem de localitzar la lesió a la medul·la espinal. En
aquesta imatge de ressonància veiem un tall axial
a nivell cervical. Podem observar una hèrnia
discal (fletxa groga) que comprimeix la medul·la
espinal i que està afectant els tractes situats a la
part anterior que justifiquen la clínica del pacient.
La paraparèsia està justificada perquè hi ha

afectació dels tractes cortico-espinals que baixen
pel cordó lateral de la medul·la espinal.
Té una hipoestèsia termoalgèsica perquè està

afectant el cordó antero-lateral per on puja la via
espino-talàmica de via bilateral.
A més, té una radiculopatia (alteració de C6)

perquè la hèrnia no només comprimeix la
medul·la espinal, també comprimeix l’arrel de C6
que justifica un dolor semblant al de la ciàtica
però en comptes de ser a al cama és al braç.
ALTRES SÍNDROMES MEDUL·LARS

Síndrome de hemisecció medul·lar (Brown-Sequard): és una afectació de mitja medul·la que justifica una
lesió del tracte cortico-espinal del mateix costat. Es produeix i per tant una parèsia de la cama ipsilateral.
També hi ha una afectació espino-talàmica que justifica una hipoestèsia termoalgèsica del cos contralateral
per sota de la lesió i finalment, una afectació del cordó posterior que com es decussa a nivell del bulb afectarà
al mateix costat de la lesió amb una alteració sensitiva.
Síndorme cordonal posterior: és una lesió dels dos cordons posteriors i per tant el pacient presentarà un
dèficit de la sensibilitat profunda (posicional, vibratòria, tàctil epicrítica) bilateral per sota de la lesió.
Síndrome de l’artèria espinal anterior: és una lesió dels dos tractes cortico-espinals i dels dos tractes espino-
talàmics. Seria un infart de la medul·la espinal, de tots els cordons anterior i lateral que justificaria una
paraplegia (absència de moviment en les dues cames) i una anestèsia termoalgèsica per sota de la lesió. És,
per tant, un dèficit motor bilateral i un dèficit de la sensibilitat termoalgèsica per sota de la lesió.
És important recordar que el cordó posterior es decusa just abans del bulb mentre que els axons que formen
el tracte espino-talàmic es decusen a cada nivell espinal.
329
GRAU: MEDICINA PRÀCTICA 1
ASSIGNATURA: NEUROANATOMIA MORFOLOGIA EXTERNA
VISIÓ LATERAL i SUPERIOR DE L’ENCÈFAL

(SOLCS i CIRCUMVOLUCIONS o GYRUS)
GENERALITATS
• Cissura interhemisfèrica o longitudinal (visió superior)

• Solc o cissura lateral o de Silvius (visió lateral)
• Solc o cissura central o de Rolando (visió lateral i superior)
LÒBUL FRONTAL
• Solcs:
Precentral
Frontal superior
Frontal inferior
• Circumvolucions:
Precentral
Frontal superior
Frontal mitjà
Frontal inferior (Opercular, Triangular, Orbitària)
LÒBUL PARIETAL
• Solcs:
Postcentral
Intraparietal
• Lòbels superior i inferior:
Separats per el solc intraparietal
• Circumvolucions:
Postcentral
Supramarginal (lobel parietal inferior)
Marginal o angular (lobel parietal inferior)
LÒBUL TEMPORAL
• Solcs:
Temporal superior
Temporal inferior
• Circumvolucions temporals:
Superior
Mitjà
Inferior
LÒBUL OCCIPITAL
• Solc calcari (més visible en el tall sagital)

• Circumvolucions occipitals
1
VISIÓ MEDIAL i BASAL DE L’ENCÈFAL.

(SOLCS i CIRCUMVOLUCIONS o GYRUS)
ÍNSULA
ÍNSULA:
• Lòbul de l’ínsula
• Circumvolucions curtes i llargues
• Solc central de l’ínsula
• Limen (és un espai)
• Gyrus de Heschl i planum temporale (visible si eliminem el lòbul frontal i parietal)
VISIÓ BASAL DE L’ENCÈFAL:
• Solc col·lateral i el solc rínic (continuació)

• Solc parahipocampal
• Solc olfactori
• Solcs frontals
• Circumvolució recta
• Circumvolucions orbitàries
• Circumvolucions occipito-temporals
• Uncus i circumvolució parahipocampal
VISIÓ MEDIAL DE L’ENCÈFAL:
• Lòbuls frontal, parietal i occipital

• Solc central (no sempre visible)
• Solc del cos callós
• Solc del cíngol
• Solc marginal
• Solc parieto-occipital
• Solc calcari
• Circumvolució del cíngol
• Circumvolució frontal superior
• Circumvolució lingual (per sota del solc calcari)
• Lobel quadrilàter o precúneus entre el solc marginal i el parieto-occipital)
• Lobel cuneïforme o cuneus (entre solc parieto-occipital i el calcari)
• Lobel paracentral i l’àrea motora suplementaria (just per davant)
2
ÀREES CEREBRALS
LÒBUL FRONTAL
• Àrees motores:
Primària (gyrus precentral)
Secundària (per davant de la primària, sense clar límit)
Àrea motora suplementària (visió sagital, per davant del lobel paracentral)
• Homuncle de Penfield-motor: representació de l’extremitat inferior, extremitat superior, i cara.
• Camp ocular frontal (no té límits definits, per davant de l’àrea motora secundària)
• Àrea motora del llenguatge o de Broca (opercular, triangular)
• Còrtex prefrontal:
Dorsolateral
Ventromedial
Órbitofrontal
LÒBUL PARIETAL
• Àrea sensitiva
Primària (gyrus post-central)
Secundària (no visible)
• Homuncle de Penfileld- sensitiu: representació de l’extremitat inferior, superior i cara.
• Còrtex associatiu parietal
LÒBUL TEMPORAL
• Àrees auditives
Primària (gyrus de Heschl)
Secundària (planum temporale)
• Àrea sensitiva del llenguatge (àrea de Wernicke)
LÒBUL OCCIPITAL
• Àrees visuals:
Primària (al voltant del calcari)
Secundària (al voltant de la primària).
Més visibles al tall sagital.
3
TRONC ENCEFÀLIC
VISIÓ ANTERIOR
• Mesencèfal:
Peduncles cerebrals
Fossa interpeduncular o substància perforada posterior
• Protuberància:
Base (i solc basilar)

Peduncles cerebel·losos mitjos (connecten la protuberància amb el cerebel, més visibles
a la cara lateral)
Solc ponto-mesencèfalic.
Solc bulbo-pontí
• Bulb:
Fissura mitjana anterior

Piràmides bulbars
Olives bulbars i solc anterolateral o pre-olivar i posterolateral o retro-olivar
VISIÓ POSTERIOR
• Mesencèfal:
Col·licles o tubercles quadrigeminats superiors (funció visual)

Col·licles o tubercles quadrigeminats inferiors (funció auditiva)
• Protuberància:
Peduncles cerebel·losos superiors, mitjans i inferiors

Terra del IV ventricle: col·licle del facial, estries medul·lars, trígons del hipoglòs i vague.
• Bulb:
Tubercle gràcil (nucli de Goll)

Tubercle cuneïforme (nucli de Burdach)
Solc medià posterior i la part bulbar del terra del IV ventricle
4
NEURO QUIZ (SULCUS, GYRUS.... )
S’aconsella fer aquests exàmens.
https://www.purposegames.com/game/brain-gyrussulcus-lateral-view-quiz
https://www.purposegames.com/game/brain-gyrussulcus-quiz
https://www.kenhub.com/en/quizzes/lateral-views-of-the-brain
https://quizlet.com/150738732/neuro-quiz-sulci-gyrus-hemispheres-of-brain-lobes-flash-cards/
https://www.free-anatomy-quiz.com/brain2.html
http://www.imagequiz.co.uk/quizzes/48379011
5
Morfologia externa Encèfal
Tronc encefàlic
Neuroanatomia David Cànovas
Fm R
Pr M Sp
S Pt
s Ang
Fi
a S
h
Ts s
Tm
s
Ti
Fm Fs
s Ci
M
s
S R
Pi s s
I
Ps
AM 2ª
COF AM AS CAP
1ª 1ª
DL Wernicke
Broca
Auditiva
OF
Àrees de l’encèfal
Àrees de l’encèfal
DL
COF
AM2
AM1
AS1
CAP
CARA BASAL
ENCEFAL
3 1
2
1- Nervi Olfatori (Solc olfactori)
4 2- Gyrus recte
9
3- Solcs frontals i gyrus orbitaris
5 4- Pol temporal anterior
8 5- Uncus
6
6- Gyrus parahipocampal
7 7- Solc parahipocampal
10 8- Solc col·lateral
9- Solc rínic
10- Gyrus occipito-temporals
sc r
CC
ams
sm lp
scc
spo PC C
cl
CC: cos callós
scc: solc del cós callós
C: cíngol
scalc sc: solc del cíngol
ams: àrea motora suplementaria
lp: lòbel paracentral
r: solc de Rolando
sm: solc marginal
PC: precúneus (lòbel quadrilàter)
spo: solc parieto-occipital
Visió
C: Cúneus
scalc: Solc calcari
cl: circumvolució lingual
sagital
a
a: Limen
b: Circum curtes
c: Solc central
b
d: Circum llargues
c
Àrees:
Gust-anterior d
Vegetatiu/emocional-mig
Dolor: posterior INSULA
Tronc encefàlic (visió anterior)
Mesencèfal
1 1- Peduncles cerebrals
2 2- Fossa interpeduncular o Substància perforada posterior
5
Protuberància
3- Base
4- Solc basilar
3 4 5- Solc ponto-mesencèfalic
6- Solc bulbo-pontí
6 Bulb
7 -Fissura mitjana anterior

9 8- Piràmides bulbars
8
9- Olives bulbars
7 10 10- Solc anterolateral o pre-olivar
11- Solc posterolateral o retro-olivar (no visible)
Tronc encefàlic (visió posterior)
1
Mesencèfal
1- Col·licles o tubercles quadrigeminats superiors i inferiors
Protuberància
2 2- Peduncle cerebel·lós superior

3- Peduncle cerebel·lós mig
4- Peduncle cerebel·lós inferior
3 5- Terra del IV ventricle: fosa romboïdal
6- Col·licle del facial
6 7: Estries medul·lars: (no visibles aquí)
4
Bulb
7
12 8- Tubercle gràcil (nucli de Goll)
11 9- Tubercle cuneïforme (nucli de Burdach)
13
10- Solc medià posterior
11- Part bulbar del terra del IV ventricle
12- Trígon del hipoglòs
9 8 13- Trígon del vague
10
http://www.dartmouth.edu/~rswenson/Atlas/GrossBrain/index.html
http://www.neuroanatomy.ca/functional_areas/brainstem.html
http://library.med.utah.edu/WebPath/HISTHTML/NEURANAT/NEURANCA.html
http://www.neuroanatomy.ca/functional_areas/cortex_lateral.html?id=1
http://anatomy.uams.edu/anatomyhtml/neuro_atlas.html
QUIZZES
https://www.kenhub.com/en/quizzes/basal-view-of-the-brain
https://www.kenhub.com/en/quizzes/lateral-views-of-the-brain
www.free-anatomy-quiz.com/brain2.html
http://www.purposegames.com/game/brain-gyrussulcus-quiz
http://www.purposegames.com/game/brain-gyrussulcus-lateral-view-quiz
ASSIGNATURA: NEUROANATOMIA MORFOLOGIA INTERNA
TALLS AXIALS
Identifiqueu les estructures de SUPERIOR a INFERIOR. Hi hauran talls, en els
que es veuen millor unes estructures que altres però, heu d’identificar totes les
estructures en algun dels talls axials que hi ha a la taula de dissecció.
Compara els talls amb les ressonàncies magnètiques (RM)
ENCÈFAL:
• Cissura interhemisfèrica o longitudinal
• Lòbuls frontal i parietal separats pel solc central (Rolando)
• Corona radiada (substancia blanca sense límits definits, de còrtex a
càpsula interna)
• Ventricles laterals i les seves 3 banyes (F, T, O) segons el tall.
• Septe pel·lúcid
• Nuclis basals: putamen, caudat, pàl·lid medial i lateral i situa la làmina
medul·lar interna i externa
• Tàlem
• Càpsula interna i les seves 4 porcions: braç anterior, genoll, braç posterior
i porció retrolenticular
• III ventricle i els forats de Monro (situar).
• Cos callós i fòrnix
• Càpsules externa i extrema (al mig es troba el claustre o antemur)
A NIVELL DEL TRONC ENCEFÀLIC: (Ressonància)

• Artèria cerebral mitjana
• Via òptica (nervi òptic, quiasma òptic, tractes òptics)
• Peduncles cerebrals (situa la substància negra i el nucli vermell)
• Cossos mamil·lars, uncus, hipocamp
• Tubercles quadrigeminats o col·licles superiors i inferiors Aqüeducte
cerebral o de Silvius i IV ventricle
• Base i tegment de la protuberància i artèria basilar
• Cisternes: interpeduncular, pontina i quadrigeminal i magna (espais
subaracnoïdals)
• Cerebel (hemisferis cerebel·losos i amígdala)
• Nervis facial i estatoacústic (junts al angle pontocerebelós)
TALLS CORONALS
Identifiqueu les estructures de ANTERIOR a POSTERIOR. Hi hauran talls en els
que es veuran millor unes estructures que altres però, heu d’identificar totes les
estructures en algun dels talls coronals que hi ha a la taula de dissecció.
ENCÈFAL:
• Cissura interhemisfèrica o longitudinal.
• Circumvolució recta i del cíngol
• Nervi òptic, solc de Silvi.
• Si esfenoïdal (en Ressonància)
• Hipòfisi, quiasma, sí cavernós, uncus (en el mateix tall de Ressonància)
Lòbul frontal, parietal, temporal i occipital (segons la forma dels ventricles)
Cos callós (genoll, tronc, espleni o rodet)
• Ventricles laterals i les seves 3 banyes (frontal, temporal i occipital).
• Septe pel·lúcid
• Cos estriat (caudat i putamen) i nucli Pàl·lid
• Càpsules: Interna, externa i extrema (el claustre o antemur entre la externa
i extrema)
A NIVELL DEL TRONC ENCEFÀLIC:

• Tàlem
• III ventricle
• Fòrnix o trígon
• Hipocamp (just per darrere de l’uncus, en contacte amb la banya temporal)
• Mesencèfal (visible amb el mateix tall del quiasma/ hipocamp/ uncus)
• Protuberància (visible amb el cerebel)
• Bulb (visible amb el cerebel)
• IV ventricle i el cerebel (hemisferis i vermis) Tenda del cerebel,
• Si sagital superior
• Cisterna magna
TALLS SAGITALS
A NIVELL DEL TELENCÈFAL
• Solcs: del cíngol, del cos callós, parieto-occipital i calcari (Prac 1)
• Circumvolució del cíngol y la frontal superior (Prac 1)
• Lòbul quadrilàter o precúneus i el lòbul cuneïforme o cúneus (Prac 1)
• 4 comissures:
o Cos callós i les 4 parts (Bec, genoll, tronc i espleni o rodet)
o Fòrnix o trígon
o Comissura blanca anterior
o Comissura blanca posterior (visible en ressonància)
• Forat de Monro (entre tàlem i fòrnix)
A NIVELL DEL DIENCÈFAL

• Solc hipotalàmic (situar)
• Tàlem
• Hipotàlem
• Subtàlem
• Comissura gris intertalàmica (adhesió)
• Hipòfisi (glàndula pituïtària)
• Epífisis (glàndula pineal)
• Quiasma òptic
• Cossos mamil·lars
• Làmina terminal
A NIVELL DEL TRONC ENCEFÀLIC

• Mesencèfal, protuberància i bulb
• A nivell del mesencèfal: l’aqüeducte de Silvi, col·licles superior i inferiors
Cisternes:
o Interpeduncular
o Prepontina
o Quadrigeminal
o Magna
• A nivell de la protuberància: artèria basilar i el IV ventricle. Cerebel
(vermis) i la tenda del cerebel
FIBRES: ASSOCIACIÓ, PROJECCIÓ,

COMISSURALS
Identifiqueu totes aquestes estructures en alguna de les peces de dissecció que
hi ha a la taula.
• Fibres d’associació curtes i fibres d’associació llargues

• Fibres longitudinals superiors
• Fascicle del cíngol
• Cos callós i les seves 4 porcions
• Estries longitudinals medial i lateral del cos callós així com les fibres
transverses
• Comissura blanca anterior i posterior (en el tall sagital, millor en
Ressonància)
• trígon o fòrnix i les seves parts:
o pilars anteriors
o pilars posteriors
o comissura del fòrnix
o fímbries
• Observa la relació que té el fòrnix amb l’hipocamp i amb els cossos
mamil·lars i l’uncus.
• Corona radiada
NEURO QUIZ (TALLS CORONALS,

SAGITALS, AXIALS)
S’aconsella visitar aquestes pàgines web
https://msu.edu/~brains/brains/human/index.html
http://www.med.harvard.edu/AANLIB/home.html
http://www2.med.wayne.edu/diagradiology/anatomy_modules/brain/brain.html
http://www.neuroanatomy.ca/MRIs/mri_horizontal.html?id=1
https://mrimaster.com/index.5.html https://www.kenhub.com/en/start/brain-axial-
mri-t2/quizzes
BIBLIOGRAFIA:
Weir J, Abrahams PH. Atlas de Anatomía Humana por técnicas de imagen. 3ª

edición. Ed.
Elsevier. Madrid. 2005. pag: 11-48
Fleckenstein P; Tranum-Jensen J. Bases anatómicas del diagnóstico por

imagen. 2ª
edición. Ed. Elsevier, Madrid 2001
Morfologia interna de l’encèfal
Fibres Comissurals
Neuroanatomia David Cànovas
ENCÈFAL
TALL AXIAL SUPERIOR
1
1- Cissura longitudinal
2-Cos callós (genoll)
2 7 3- Septe pel·lúcid
4 4- N. Caudat (cap)
3 5- Cos callós (Espleni/Rodet)
6 6- Corona radiata
5 7- Ventricle lateral (banya anterior)
8- Sí venós sagital superior
8
ENCÈFAL
TALL AXIAL MITJÀ
1- N. Caudat (cap)
1 a 5 2- N. Putamen
12
2 4 3- N. Pàl·lid
3 8 b 4- Càpsula interna
a: braç anterior
b: genoll
c
6 c: braç posterior
d: porció retrolenticular
7 d 5- Claustre (entre càpsula externa i extrema)
11 6- III Ventricle
7- Tàlem
9 8: Forat de Monro (interventricular)
9- Ventricle lateral (banya occipital)
10- Solc Calcarí
11- Col·licles
10 12- Insula
ENCÈFAL
TALL AXIAL INFERIOR
1- Lóbul temporal (no es veu l’uncus)

2- Protuberancia (a-base,b-calota)
9
3- Arteria basilar (en cisterna prepontina)
1
3 4- Peduncle cerebel·lós mitjà
2a
5- IV ventricle
6- Nucli dentat
2b
5 4 7- Vermis
8- Cerebel (hemisferis)
6 9- Hipòfisi
7
8
Tall axial T 2
1- Nervi òptic
2- Quiasma òptic
1 3- Tracte òptic
2 8
4- Uncus
4 3
7 5- Hipocamp
a 6- Banya temporal
9 b
7- Cos mamil·lar
5 c
d 8- A. Cerebral mitjana
6
9- Mesencèfal:
a- Peu del peduncle
b- Calota/Tegment
c- Col·licles
d- Aqüeducte de Silvi
TALL CORONAL ANTERIOR
1- Cissura longitudinal
2-Cos callós (genoll)
1 3- Banya anterior del ventricle lateral
4- Gyrus recte
5- Gyrus del cíngol
5
6- Solc olfactori (i nervi)
7- N óptic
2
3 8- Artèria caròtida interna (Cavernosa)
9- Sí esfenoïdal
6
10- Temporal (no es veu l’uncus)
4
7
10
8
9
TALL CORONAL MITJÀ

2 1
3
4
5 9
14
10
7 6 15 12
13
11
8
16
17
1- Cissura longitudinal 9- Cós callós (tronc)

2- Gyrus frontal superior 10- Fornix
3- Gyrus del cíngol 11- III ventricle
4- Corona radiata 12- Putamen
5- N. Caudat 13- Pal·lid lateral i medial (lamina medul·lar int i ext)
6- Tàlem 14- Claustre (entre càpsula externa i extrema)
7- Insula 15- Càpsula interna
8- Hipocamp (damunt, la banya temporal) 16- Peduncle cerebral
17- Protuberància
TALL CORONAL POSTERIOR
1- Cós callós (espleni o rodet)

2- Ventricle lateral
3- Fórnix (o Trigon)
4- N Caudat (cua)
5- Hipocamp
2 1
6- Tenda del cerebel
4 7- Vermis
3 8- IV ventricle
5 9- Cisterna Magna
6
8
7
Tall Coronal T 1
1
1- Gyrus frontal sup
2 2- Gyrus del cíngol
3 3- Cós callós (tronc)
14 5
10 4- Septe pel·lúcid
11
13
5- Banya frontal/ant
12
6 6- Quiasma òptic
9 7- Hipòfisi
7 8
8- Sí cavernós
9- Uncus
10- Caudat
11- Putamen
12- Insula
13- Solc lateral (Silvi)
ENCÈFAL
TALL SAGITAL
1c
1b 2 3
1a 1d
1a- Bec del CC 4
1b- Genoll del CC 5 10
1c- Tronc del CC 9
6 11 13
1d- Espleni/Rodet del CC 12 14
2- Banya anterior (N caudat fem impronta) 8
(septe pel·lúcid tallat) 7 M 15 16
3- Fòrnix
4- Forat de Monro
5- Comissura blanca anterior
6- Làmina terminalis P
7- Quiasma òptic
8- Cos/tubercle mamil·lar 17
9- Solc hipotalàmic
10- Tàlem
11- Hipotàlem
12- Subtàlem
13- Epífisi o G Pineal (epitàlem) B
14- Comissura blanca posterior
15- Aqüeducte de Silvi
16- Col·licles o tubercles quadrigeminats
17- IV ventricle
T2
Fibres comissurals
Cos Callós
Fòrnix
C. blanca anterior i posterior
C. habenular
Fibres de projecció Corona Radiada
Càpsula interna
Fibres d’associació
Fib Curtes
Fib Llargues
- Fasc longitudinal superior (F-P-O)
- Fasc longitudinal inferior (T-O)
- F del cíngol
- F arquejat (F-T)
- F unciforme (F-T)
ANATOMÍA DE LOS TRACTOS DE SUSTANCIA BLANCA CEREBRAL-I
CG CC
FF
O
FA
CR
CR
FLS
FL
S
FF CG
O
BACI = brazo anterior de la cápsula interna, BPCI = brazo posterior de la cápsula interna, CA = comisura anterior, CC = cuerpo calloso, CE = cápsula externa, CG =
cíngulo, CI = cápsula interna, CR = corona radiata, FA = Fibras de asociación en U, FFO = fascículo fronto-occipital, FLI = Fascículo longitudinal inferior, FLS =
Fascículo longitudinal superior, FO = fórnix, FUC = fascículo uncinado, RO = radiaciones ópticas, RT = radiaciones talámicas.
1. FIBRAS DE ASOCIACIÓN: relacionan áreas corticales del mismo hemisferio cerebral. Compuesto por fibras
cortas que unen circunvoluciones colindantes (fibras arqueadas o en U) o tractos largos (cíngulo, FLS, FLI,
FFO y FUC) que unen regiones alejadas.
2. FIBRAS DE PROYECCIÓN: relacionan el córtex cerebral con los tálamos, tronco y médula espinal. Forman la
corona radiata. Los tractos cortico-espinales, cortico-bulbares y las radiaciones talámicas convergen en la
cápsula interna.
3. FIBRAS COMISURALES: relacionan ambos hemisferios cerebrales. Son el cuerpo calloso, la comisura anterior
y posterior y el fórnix.
ANATOMÍA DE LOS TRACTOS DE SUSTANCIA BLANCA CEREBRAL-II
CC
C
FO A
FO FFO
FUC
CE
BACI FUC
BPCI
C
RI
T RO
CC FLI FLI/FFO
BACI = brazo anterior de la cápsula interna, BPCI = brazo posterior de la cápsula interna, CA = comisura anterior, CC = cuerpo calloso, CE = cápsula externa, CG =
cíngulo, CI = cápsula interna, CR = corona radiata, FA = Fibras de asociación en U, FFO = fascículo fronto-occipital, FLI = Fascículo longitudinal inferior, FLS =
Fascículo longitudinal superior, FO = fórnix, FUC = fascículo uncinado, RO = radiaciones ópticas, RT = radiaciones talámicas.
1. FIBRAS DE ASOCIACIÓN: relacionan áreas corticales del mismo hemisferio cerebral. Compuesto por fibras
cortas que unen circunvoluciones colindantes (fibras arqueadas o en U) o tractos largos (cíngulo, FLS, FLI,
FFO y FUC) que unen regiones alejadas.
2. FIBRAS DE PROYECCIÓN: relacionan el córtex cerebral con los tálamos, tronco y médula espinal. Forman la
corona radiata. Los tractos cortico-espinales, cortico-bulbares y las radiaciones talámicas convergen en la
cápsula interna.
3. FIBRAS COMISURALES: relacionan ambos hemisferios cerebrales. Son el cuerpo calloso, la comisura anterior
y posterior y el fórnix.
F. Arquejat F. Longitudinal Inferior
F. Uncinat Via Piramidal

GRAU: MEDICINA PRÀCT
ASSIGNATURA: NEUROANATOMIA MORFOLOGIA INT
VASCULARITZACIÓ DEL SNC

Identifiqueu totes les estructures que s’especifiquen a continuació en les
arteriografies i en les diferents disseccions. No es poden veure tots els vasos
en només 1 arteriografia ni en una única dissecció.
ARTERIOGRAFIES:
• Arteriografia del sistema carotidi:
o Artèria caròtida interna i les seves 4 parts (cervical, petrosa,
cavernosa, intracranial)
o Artèria oftàlmica
o Artèria cerebral anterior (pericallosa, callosa-marginal i frontals).
o Artèria cerebral mitjana i les seves branques.
o Artèries comunicants posterior (2) i anterior (1)
• Arteriografia del sistema vertebrobasilar:

o Artèria vertebral i artèria cerebel·losa postero-inferior (PICA)
o Artèria a. basilar
o Artèria cerebel·losa anteroinferior (AICA)
o Artèria cerebel·losa superior (ACS)
o Artèries cerebrals posteriors i l’artèria comunicant posterior (visió
lateral)
o Polígon de Willis
• Fase venosa:
o Si sagital superior i inferior (poc visible)
o Confluència dels sins (Premsa d’Heròfil)
o Si recte
o Si transvers i sigmoïdal
o Situa el si cavernós
o Venes corticals superficials
o Identifica les venes anastomòtiques (Trolard o superior i Labbè o
inferior)
o Vena cerebral interna
o Vena basal (Rosenthal)
o Vena de Galè (Magna)
o Vena jugular interna
DISSECCIONS:
• Artèria cerebral anterior (des del seu origen es dirigeix cap endavant en
busca de la cissura interhemisfèrica i per anar a irrigar la cara medial de
l’encèfal)
• Artèria comunicant anterior i les 2 posteriors
• Artèries frontals, pericallosa i callós-marginal
• Artèria cerebral mitjana
MENINGES I MEDUL·LA ESPINAL

diverses disseccions. No hi ha 1 dissecció que es pot veure tot.
DISSECCIONS:
• Peça plastinada: pell, fàscia muscular, os, duramàter, aracnoides i
piamàter (indistingible del cervell)
• Falç del cervell i les relacions amb la cissura longitudinal, apòfisi crista
galli, si sagitals superior i inferior, tenda del cerebel i incisura de la tenda
(mesencèfal)
• Tenda del cerebel i les relacions amb els lòbuls occipitals, cerebel, sins
recte i transvers
• Confluència dels sins (situar)
• Diafragma sellar i la relació amb la fossa hipofisiària i els sins
cavernosos.
• Aracnoides i les granulacions aracnoïdals (quina funció tenen?)
• Cisternes
o Interpeduncular
o Magna o cerebel·lo-medul.lar
o Pontina
o Quadrigeminal
• Arrels ventrals i dorsals dels nervis raquidians
• Lligament dentat
• Intumescència cervical i lumbar
• Conus medullaris i cua de cavall
• Filum terminale
MODEL ANATÒMIC:
• Cissura mitjana ventral, solc antero-lateral, solc mitjà dorsal i solc
intermedi dorsal
• Arrels ventrals i dorsals dels nervis raquidians
• Substància blanca i grisa de la medul.la espinal
• Cordons
o Ventral
o Lateral
o Dorsal
• Banya ventral, lateral i dorsal
• Comissura blanca anterior
• Conducte central (de l’epèndima)
VENTRICLES

diverses disseccions. No hi ha 1 dissecció
TALLS FRONTAL, SAGITAL, AXIAL i DISSECCIONS:

• Ventricles laterals i les seves 3 banyes
• Forat de Monro (comunica banyes laterals amb III ventricle)
• Relacions de la banya anterior dels ventricles laterals:
o Sostre (cos callós)
o Paret lateral (cap del nucli caudat)
o Paret medial (septe pel·lúcid)
• Relacions del cos del ventricle lateral:
o Sostre (cos callós)
o Terra (tàlem i nucli caudat)
o Paret medial (septe pel·lúcid)
• Relacions de la banya inferior o temporal: sostre (cua del nucli caudat)
terra (hipocamp)
• Relacions de la banya posterior (occipital):
o Sostre
o Paret lateral (tapetum del cos callós)
• Identifica el III ventricle i els seus límits: tàlem, hipotàlem, fòrnix, làmina
terminal i epitàlem
• Identifica l’aqüeducte cerebral o de Silvi i les relacions:
o Sostre (tectum)
o Terra (peduncles cerebrals)
o Paret lateral (peduncles cerebel·losos superiors)
• Identifica els plexes coroïdals de cada ventricle
• Situa a la substància grisa periaqüeductal
• Identifica el IV ventricle i els seus límits:
o Sostre (cerebel)
o Terra (fossa romboïdal)
o Parets laterals (peduncles cerebel·losos superiors i inferiors)
• A nivell de la fossa romboïdal (terra del IV ventricle), identifica:
o L’estria medul·lar que separa la part bulbar i la part protuberancial
del IV ventricle, el solc mitjà i el solc limitant
o L’eminència medial i específicament el col·licle del facial
o Situa el trígon del nervi hipoglòs i el trígon del nervi vague.
CEREBEL
Identifiqueu les diferents estructures a les següents peces
• CISSURES
o Primària
o Posterolateral
o Horitzontal
• LÒBULS CEREBEL·LOSOS:
o Anterior
o Posterior
o Floculo-nodular
• VERMIS: regió paravermiana i els hemisferis cerebel·losos

• 3 parts del vermis: (visió sagital)
o Língula
o Úvula
o Nòdul
• AMÍGDALA CEREBEL·LOSA
• IV VENTRICLE
• Peduncle cerebel·los mig
• Nucli dentat (tall axial)
• Substància grisa i substància blanca

NEURO QUIZ (TALLS CORONALS,

SAGITALS, AXIALS)
S’aconsella visitar aquestes pàgines web
https://library.med.utah.edu/kw/hyperbrain/quiz/
https://www.testprepreview.com/modules/neuroanatomy.htm
http://basichumanneuroanatomy.com/Exam_Index.html
https://www.slideshare.net/zizuzidu/100-neuroanatomy-practice-questions
PRACTICA 3 NEUROANATOMIA
Vascularització
Meninges
Medul·la espinal
Ventricles
Cerebel
SISTEMA CAROTIDEO
ARTERIA CAROTIDA INTERNA ARTERIA CAROTIDA INTERNA

(visió anterior) (visió lateral)
b
a
2
1
1 2
4
3
Arteria Caròtida interna

Arteria Cerebral mitjana (1)
b
Arteria Cerebral anterior (2) a
A. Pericallosa (a)
A. Calloso marginal (b)
A. Oftàlmica (3)
Arteria Comunicant Posterior (4)
SISTEMA VERTEBROBASILAR
Visió lateral Visió anterior
6
6
5 5
4
4
1- A. Vertebral 4- AICA (cerebel.losa antero-inferior)

2- PICA (cerebel.losa postero-inferior) 5- ACS (cerebel.losa superior)
3- A. Basilar 6- A cerebral posterior
POLIGON DE WILLIS
1 SISTEMA VENÓS
11 1- Si sagital sup
2 2- Si sagital inf
3- Confluencia dels sins
4- Si recte
8 5- Si transvers
4 6- Si sigmoidal
10
9 7- Vena Jugular
12
8- Vena cerebral interna
5 3 9- Vena basal (Rosenthal)
10- Vena magna (Galè)
11- Vena de Trolard
6 12- Vena de Labbè
7
SI CAVERNÓS
Situació: Lateral al cos de l’esfenoides
Drenatge: sins petrós inf i sup
Duramàter
A l’interior:
Art. caròtida interna + n.VI
n. III
A la paret:
n. III, n.IV, n.V1 i nervi V2
n. IV
n. V1
n. V2
n. VI
Si A Caròtida.
esfenoidal interna
MENINGES ENCEFÀLIQUES
Meninges: Duramàter
1- Falç del cervell
2- Falç del cerebel
3- Tenda del cerebel
4- Diafragma sellar
5- Incissura de la tenda/del mesencèfal
MENINGES ENCEFÀLIQUES
Duramàter
Ø Reflexions:
Falç del cervell
(hoz del cerebro)
Falç del cerebel
(hoz del cerebelo)
Tenda del cerebel
(tienda del cerebelo)
Diafragma sellar
(diafragma sellar)
1- Interpeduncular
2- Prepontina
3- Magna 4
1
4- Quadrigeminal 2
MEDUL·LA ESPINAL
VENTRICLES
GENERALITATS:
- I-II - forat de Monro- III ventricle – Aqueducte de Silvi – IV ventricle

- forma de C: 1 cos, 3 banyes
Cos
Ant
Post
Inf
VENTRICLES LATERALS
RELACIONS:
-Porció central o cos: darrera del forat
de Monro
* sup: cos callós
* inf: caudat i tàlem
-Banya frontal o anterior: situació (per davant)
es continua. Forma triangular
* sostre: cos callós
* paret medial: septe pel·lúcid/fòrnix
* paret lateral: cap del nucli caudat
Cos
Ant
Foramen de Monro
(interventricular)
VENTRICLES LATERALS
-Banya occipital o posterior:

Sostre i paret lateral: tapetum
-Banya temporal o inferior:

* Sostre cua del nucli caudat
6 : Plexe coroïdal
* Terra hipocamp
AQÜEDUCTE CEREBRAL
- Aqüeducte de Silvius
- situació, comunica
- envoltat per la substància grisa periaqüeductal.
- no plexes coroïdals
III
IV
IV VENTRICLE
- límits:
-laterals: pedunclescerebel·losos sup i inf
-sostre: cerebel
-Terra: fossa romboïdal
Magendi i Luschka: connectan IV amb cisterna magna
Vels medul·lars= làmines primes constituïdes per

Terra o fossa romboïdal
l'epèndima ventricular i piamàter, no teixit nerviós
M
IV
P
IV Cer B
B
GRAU: MEDICINA SEMINARI 1
ASSIGNATURA: NEUROANATOMIA PARELLS CRANIALS
CRANI
IDENTIFICAR:
• A nivell de l’etmoide: o Conducte auditiu intern
o Làmina cribosa de l’etmoide. o Forat carotidi
• A nivell de l’esfenoide: o Fissura petro-timpànica
o Forat òptic o Forat estilomastoïdal
o Fenedura esfenoïdal o fissura o Fosseta de Gasser.
orbitària superior • A nivell del occipital:
o Forat rodó o Forat condili anterior o conducte
o Forat oval del hipoglòs
o Forat espinós. o Foramen màgnum
• A nivell de la mandíbula: • Fossa pterigo-palatina
o Forat mentonià • Fissura orbitària inferior i Forat
o Conducte dentari. infraorbitari
• Forats lacerat anterior i posterior
• A nivell del temporal:
RECORDES?:
• En quina fossa cranial es troba la làmina cribosa de l’etmoide? Amb qui s’articula l’etmoide? Què
travessa la làmina cribosa de l’etmoide?
• Quines estructures òssies formen el forat òptic?
• Quines estructures òssies formen la fissura orbitària superior?. Quines estructures estan
comunicades a través d’aquesta fissura?. Quins parells cranials travessen aquesta fissura? Tots
els parells cranials que la travessen tenen fibres motores? Tots tenen fibres del SNA?
• En quina part de l’os esfenoides es troba el forat rodó major?. Quin nervi passa? Quin tipus de
fibres conté aquest nervi?
• En quina part de l’os esfenoides es troba el forat oval?. Quin nervi passa? Quin tipus de fibres
conté aquest nervi?
• Quins ossos formen la fossa pterigopalatina? i la fissura orbitària inferior? Quin nervi trobem en
cadascuna d’aquestes estructures? Quin tipus de fibres conté aquest nervi? Quin gangli trobem
en la fossa pterigopalatina? Amb quin/s nervi/s es relaciona aquest gangli?
• Quin nervi travessa el conducte dentari? De quin parell cranial s’origina? Quin tipus de fibres
conté? Quines branques col·laterals i terminals té aquest nervi?
• Entre quins ossos es troba el forat lacerat anterior? Quina branca del nervi facial passa?
• Com s’anomena també el forat lacerat posterior? Quin/s nervi/s travessa/en?
• Quin/s nervi/s travessa/en el forat auditiu intern? Quin tipus de fibres conté aquest/s nervi/s?
• Quin nervi passa per la fissura petrotimpànica? Quin tipus de fibres conté aquest nervi? i el forat
estilomastoïdal?
• En quin os es troba el forat condili anterior? Quin nervi passa? Quin tipus de fibres conté aquest
nervi? A quines estructures innerva?
• Quines estructures passen pel foramen màgnum? Només són estructures nervioses? Està
travessat per estructures vasculars? Quines són?
AUTOAVALUACIONS
http://www.gwc.maricopa.edu/class/bio201/cn/foramn1.htm
https://www.purposegames.com/game/14-foramen-fissures-of-human-skull
1
NERVIS: OLFACTORI (N.I)

ÒPTIC (N.II)
N.OLFACTORI (N.I)
IDENTIFICAR:
• El bulb olfactori • Estries medial i lateral.
• Tracte o cinteta olfactòria • Situa les àrees olfactòries primària i
secundària.
RECORDES?:
• Recordes en quin solc es situa el bulb olfactori? Quina circumvolució
trobem per dins?
• On es troben els receptors olfactoris i la mucosa olfactòria?
• Com s’anomena l’estructura situada entre les estries olfactòries medial i
lateral?
• Els axons que estan en les estries medials cap a on es dirigeixen? Quina
estructura connecta els bulbs olfactoris? Quin tipus de fibres són? Els
axons que estan en les estries olfactòries laterals cap a on es dirigeixen?
• On es troben les àrees olfactòries? Quina artèria irriga aquest còrtex?
• Recordes a través de quina estructura l’àrea olfactòria era via
indirecta d’entrada al sistema límbic?
• La via olfactòria passa pel tàlem? Si és així, amb quin nucli talàmic es
relaciona?
N.ÒPTIC (N.II)
IDENTIFICA EN LA IMATGE DEL FONS DE L’ULL: La papil·la i la màcula

IDENTIFICAR:
• Nervi òptic • Tàlem.
• Quiasma òptic • Radiacions òptiques
• Tracte òptic. • Còrtex visual.
Recordes?:
• Què és la papil·la? Què és la taca cega?
• On s’origina el nervi òptic? Els axons de quines neurones formen el nervi òptic? Per
quin forat de la cavitat orbitària passa? Amb quina fossa cranial comunica?
• Enumera dos nuclis on fan sinapsis les fibres del tracte òptic.
• Amb quin nucli talàmic es relaciona la via visual?
• Quina part de la càpsula interna travessen les neurones de la via visual?
• En quin lòbul està el còrtex visual? Quina funció té l’àrea visual primària i la
secundària? Quina artèria irriga el còrtex visual?
• Quines fibres es troben en el tracte òptic esquerre?
a) Fibres nasals i temporals esquerres
b) Fibres nasals i temporals dretes
c) Fibres nasals dretes i temporals esquerres
d) Fibres nasals esquerres i temporals dretes
2
ORIGEN APARENT DELS NERVIS CRANIALS

IDENTIFICA A L’ENCÈFAL:
• Els origen aparents dels nervis cranials
IDENTIFICA EN LA DISSECCIÓ DEL CAP:

• Els origen aparents dels nervis cranials (n. II al n. XII)
• Per tal de que sigui més fàcil identificar tots els orígens aparents llegeix el següent:
o Identifica el tronc encefàlic i els peduncles cerebel·losos mitjos. Recorda quin nervi té el
seu origen aparent situat a nivell de la protuberància (entre la porció basilar i el peduncle
cerebel·lós mig).
o Una vegada identificat aquest nervi:
a) Identifica els orígens aparents dels nervis situats superiorment. Recorda que el n.
IV és l´únic que té origen aparent posterior. Recorda que el n. III es medial (a
nivell de la fossa interpeduncular)
b) Identifica els orígens aparents dels nervis situats inferiorment. Recorda quin és el
nervi que té l’origen aparent més medial a nivell del solc pontobulbar i quins a
nivell més lateral.
o Identifica el n. XI, recordant que té un origen cervical i que haurà de travessar el foramen
màgnum de l’occipital.
RECORDES?:
• Què és l’origen aparent? Quina és la definició d’origen real?
• Quin nervis cranials tenen el seu origen aparent a la cara posterior del tronc encefàlic?
• Quins nervis cranials tenen el seu origen aparent a nivell mesencefàlic? Aquests nervis tenen el
seu origen real també a nivell del mesencèfal?
• Amb quines 3 artèries es relaciona l’origen aparent del III parell cranial? Una de gran importància
clínica!!
• Quins nervis cranials tenen el seu origen aparent a nivell de la protuberància? Aquests nervis
tenen el seu origen real també a nivell protuberancial?
• On es troba l’origen real del nervi trigemin? (Motor i sensitiu)
• Quins nervis cranials tenen el seu origen aparent a nivell del solc ponto-bulbar? Aquests nervis
on tenen el seu origen real?
• Quins nervis tenen el seu origen aparent a nivell pre-olivar? i post-olivar?.
AUTOAVALUACIÓ
http://www.proprofs.com/quiz-school/story.php?title=anatomy-214-cranial-nerves-test
3
NERVIS: OCULOMOTORS (N.III, N.IV, N.VI) I OFTÀLMIC (N.V1)
N. OCULOMOTORS (N.III, N.IV, N.VI)
IDENTIFICA A LA CAVITAT ORBITÀRIA:

• N. Oculomotor (n. III):
o Branca superior: identifica-la per sota el múscul elevador de la parpella.
o Branca inferior: identifica-la per sota el n. Òptic
• N. Troclear o patètic (n. IV).
• N. Abducens (n. VI). Identifica’l penetrant per la cara medial del múscul recte lateral.
RECORDES?:
• N. III:
o Quin tipus de fibres té el n. III? Recordes l’origen real de cada component? Quin és el
gangli associat amb el component parasimpàtic? L’origen aparent del n. III? Amb quins
vasos es relaciona?. Trajecte intracranial: disposició en el si cavernós?, Recordes el forat
per el que surt del crani, junt amb el IV i el VI? Recordes quins músculs innerva la branca
superior del n. III? Recorda que la branca inferior és la que porta el componen
parasimpàtic. Quines estructures innerva?
• N. IV:
o Quin tipus de fibres té? On està l’origen real? On trobem l’origen aparent? Amb quines
artèries es relaciona en el seu trajecte cap el si cavernós rodejant el mesencèfal? Quina
disposició té a nivell del si cavernós? A quin múscul innerva?
• N. VI:
o Quin tipus de fibres té? On està l’origen real? El seu nucli es relaciona amb les fibres
motores del n. VII? Com? Recordes l’origen aparent? Amb quina artèria es relaciona dins
del sí cavernós? A quin múscul innerva?
N. OFTÀLMIC (N.V1)
IDENTIFICA A LA CAVITAT ORBITÀRIA:

• N. Frontal. Identifica les seves branques terminals (frontal externa i frontal interna)
• N. Lacrimal. Identifica primer la glàndula lacrimal i després el nervi que penetra per la part
posterior de la glàndula.
• N. Nasociliar
RECORDES?:
• N. Frontal:
o Quin tipus de fibres té? Quin és el seu múscul satèl·lit dins de la cavitat orbitària?
• N. Lacrimal:
o Quin és el seu múscul satèl·lit? Quin tipus de fibres conté? Què innerva?
• N. Nasociliar:
o Quin és el seu múscul satèl·lit? Quin tipus de fibres conté? Què innerva?
4
NERVIS: TRIGÈMIN (N.V) I FACIAL (N.VIII)

N. TRIGÈMIN (N. V)
IDENTIFICA:
• N. Trigemin
• Gangli de Gasser i les seves 3 branques:
o N. V1: Identifica el nervi lacrimal i el nervi frontal en les disseccions de la cavitat orbitària
o N. V2: Identifica el trajecte endocranial de la segona branca del trigemin (des de que neix
en gangli de Gasser fins que es fa exocranial per el forat rodó).
§ Situa les següents branques del n. V2: n. esfenopalatí, n. cigomàtic, n. alveolars
superiors.
§ Identifica el nervi infraorbitari i la fosa pterigopalatina (on trobarem el gangli
esfenopalatí)
o N. V3: Podem veure a la dissecció el nervi lingual, nervi bucal, nervi alveolar o dentari
inferior i el nervi mentonià.
RECORDES?:
• N. Trigemin:
o Quin tipus de fibres té? Quin és l’origen real del nucli sensitiu? On es troba el seu origen
aparent?
• N. V1:
o Com es diu? Quins components té (quin tipus de fibres té?). Per quin forat surt del crani.
• N. V2:
o Com es diu? Travessa el si cavernós? Recordes quin tipus de fibres té?. Per quin forat
surt del crani? Transporta fibres d’un altre nervi cranial? Amb quin gangli es relaciona?
Quan el nervi maxil·lar passa a denominar-se infraorbitari? quines regions cutànies
innerva el nervi infraorbitari?
• N. V3:
o Com es diu?. Travessa el si cavernós? Recordes quin tipus de fibres té?. Per quin forat
surt del crani? Transporta fibres d’un altre nervi cranial? Amb quin gangli/s es relaciona
(digues al menys 2) Recordes quines fibres conté el n. lingual? A quines estructures
innerva? Recordes el gangli amb el que es relaciona? Recordes com es diu la branca
terminal del nervi alveolar o dentari inferior ?
N. FACIAL (N. VII)
RECORDES?:
• Quins components té (quin tipus de fibres conté?)?
• Quin és l’origen real de cada component?
• On es troba el seu origen aparent?
• Què és el col·licle del facial? On es troba?
• Recordes quines branques dona en el seu trajecte intrapetrós? A quin gangli està associat?
Recordes les 4 porcions del nervi facial?
• Quina relació té amb la glàndula paròtida? Quines glàndules innerva el nervi facial?
5
NERVIS: ESTATOACÚSTIC (N.VIII), GLOSSOFARINGI (N.IX), VAGUE

(N.X), ACCESORI (N.XI), HIPOGLÓS (N.XII)
IDENTIFICA
• Els orígens aparents del n. VIII al XII
• N. Estatoacústic (N. VIII)
• N. Glossofaringi (N.IX):
o Recordes quin tipus de fibres conté?
o On es troba l’origen real del n. IX?
o On es troba l’origen aparent del nervi glossofaringi?
o Per quin forat del crani surt?
o Quines estructures innerva el n. IX?
o Quin és el múscul satèl·lit d’aquest nervi?
• N. Vague (N.X):
o On es troba l’origen real del n. vague?
o On es troba l’origen aparent del nervi vague?
o Quin trajecte té des del seu origen aparent?
o Quines estructures innerva el n. X?
• N. Accessori (N.XI):
o On es troba l’origen real del n. accessori?
o On es troba l’origen aparent del nervi accessori?
o Quin trajecte té des del seu origen aparent?
o Quines estructures innerva el n. XI?
• N. Hipoglòs (N.XII):
o On es troba l’origen real del n. hipoglòs?
o On es troba l’origen aparent del nervi hipoglòs?
o Per quin forat surt del crani?
o Quina relació té el n. XII amb el paquet vasculonerviós del coll?
o Què és la nansa de l’hipoglòs? Quines estructures innerva la nansa de l’hipoglòs?
o Quines estructures innerva el n. XII?
6
PRÀCTICA NERVIS CRANIALS
IMATGES /EXPLICACIONS.
https://www.youtube.com/watch?v=g8FByDeLITM
https://aclandanatomy.com/Multimedia.aspx?categoryid=39468
AUTOAVALUACIONS.
http://www.med.umich.edu/lrc/coursepages/m1/anatomy2010/html/modules/CN_module/cnI.html
http://www.proprofs.com/quiz-school/story.php?title=cranial-nerves-1
http://wps.aw.com/bc_martini_fap_8_oa/93/23998/6143698.cw/-/6143700/index.html
http://highered.mheducation.com/sites/0072907932/student_view0/chapter_12/feedback_multiple_choice_quiz.html
ORIGEN REAL (III)
Aferents Eferents
(SSG)
VII
IX
(SVG, SVE)
(IX, X, p.sup XI)
SSG: Sens Somàtica General

SVG: Sens Visceral General
SVE: Sens Visceral Especial
MSG MVG MVE
Columna Columna Columna
motora Parasimpàtica
Esquema del llibre: eferent
Neuroanatomia somàtica (Motora Visceral General) branquial
A.R.Crossman
ORIGEN APARENT PPCC
I N. OLFACTORI
I
II N. OPTIC
III N. OCULOMOTOR (MOC)

II
IV N. TROCLEAR (Patètic)
III
V N. TRIGEMIN
IV
VI N. ABDUCENS (MOE)
V
VI VII VII N. FACIAL
VIII
IX
X XII VIII N. ESTATOACUSTIC
XI
IX N. GLOSOFARINGI
X N. VAGUE
XI N. ESPINAL (Accesori)
XII N. HIPOGLOS
ORIGEN APARENT DELS PARELLS CRANIALS
I N. OLFACTORI (No visible)
II N. OPTIC
III N. OCULOMOTOR
IV N. TROCLEAR II
III
V N. TRIGEMIN IV
VI N. ABDUCENS (no visible) V

VII N. FACIAL
VII-VIII
VIII N. ESTATOACUSTIC IX-X-XI
IX N. GLOSOFARINGI
XII
X N. VAGUE
XI N. ACCESSORI (ESPINAL)
XII N. HIPOGLOS
FORATS CRANIALS
1- Forat òptic (II) (no es veu)

2- Forat rodó major (V2)
3- Forat oval (V3)
1 4- Forat espinos (rodó menor)
9 5- Forat lacerat anterior
2
6- Forat Lacerat posterior
3
4 (IX, X, XI)
7- Conducte auditiu intern
5 (VII-VIII)
8- Foramen magnum (XI)
9- Fenedura esfenoidal
8 (III, IV, V1, VI)
7 6
10- Conducte nervi hipoglòs
(XII) (es veu per davant)
10
11- Làmina criboides (I)
NERVI OLFACTORI (I)
•El bulb olfactori: Solc olfactori, circumvolució recta, circumvolucions orbitàries. Sinapsi cels. bipolars + mitrals.
Glomèruls olfactoris.
•Tracte o cinteta olfactori: Axons cels. mitrals HL, CL
•Estries medial i lateral. Estria medial – comissura blanca anterior. Estria lateral – còrtex olfactori
•Àrees olfactòries primària i secundària. Funció. Relació amb la formació hipocampal – sistema límbic.
Ø Lesió: Anòsmia
NERVI ÒPTIC (II)
Papil.la o taca cega

N. II
Quiasma
òptic
•Nervi òptic: Neurones bipolars (1ª)

Neurones ganglionars (2ª) Fons d’ull
Forat òptic.
Trajectes: Intraorbitari-Intracanalicular-Intracranial
Tracte
òptic
•Quiasma òptic: Relació amb l’hipófisi i el tuber cinereum.
Radiacions
N. Geniculat òptiques
del Tàlem
•Tracte òptic.
•Tàlem. 3ª neurona. Nucli geniculat lateral
•Radiacions òptiques: Porció retrolenticular de la càpsula

interna
Còrtex
visual
•Còrtex visual 1ª i 2ª. Solc Calcarí
NERVI ÒPTIC (II)
Via Òptica
NERVI OCULOMOTOR (III)
Origen real: Mesencèfal (col·licles sup)

Funció: Motora i PS (Edinger Westphal)
Prestació simpàtica: m. Muller (elevador de la parpella)
Gangli: Ciliar
Origen aparent: Fosa Interpeduncular (espai perforat post)

Passa entre ACP i ACS
NERVI OCULOMOTOR (n.III)
Observació clínica important:

Relació amb A.comunicant post (aneurismes)
Midriasi arreactiva +/- oftalmoparesia: alarma!!
Trajecte intracranial:
disposició en el si cavernós
Fenedura esfenoïdal: III, IV, V1, VI

NERVI OCULOMOTOR (III)
•Branca superior:
-entre RS i EPS.
•Branca inferior:
-per sota el n. òptic.
-porta el component parasimpàtic.
Anell de Zinn: musc (excepte oblicu inferior)
Per dins: CENO (Comú, Extern (abducens), Nasal i Òptic)

Per fora: LA TROPA (Lacrimal, Troclear i Frontal)
REFLEX
PUPIL.LAR
Reflex que es posa en marxa quan
hi han variacions de llum
Ull Esq Ull D
-Miosi
-Midriasi
Øn. II
Øn. III (component parasimpàtic)
Els ulls responen a la llum
de forma coordinada
•Resposta directa
•Resposta creuada
III
Reflex pupil.lar
Ull esq
OI OD
* Eina per explorar el mesencèfal
• Midriasi
• Pupil.la arreactiva gravetat
• Inconsciència
Ull D Ull Esq
-Miosi
-Midriasi
c
NERVI TROCLEAR (IV)
Nervi motor (Oblic superior)

Origen real: col·licles inferiors
Origen aparent posterior
Es decussa (nucli dret- musculatura ull esquerra)
TRAJECTE INTRACRANIAL:
Rodeja al mesencèfal (trajecte intradural més llarg) - Si cavernós - Fenedura esfenoïdal

Entre ACP-ACS
NERVI TROCLEAR (IV)
TRAJECTE INTRAORBITARI
Oblic superior
EXT INT
RS
OI
RL RM
RI OS
NERVI ABDUCENS (VI)
Nervi motor (RE)

Origen real. Col.licle facial
Origen aparent :
solc bulbo-pontí (medial)
VI
TRAJECTE INTRACRANIAL:
TRAJECTE INTRAORBITARI:
NERVI TRIGEMIN (V)
Nuclis (origen real)
1. N mesencefàlic
2. N pontí
3. N motor (masticatoris)
4. N bulbo-espinal
Gangli de Gasser
(Semilunar)
V1 N. oftàlmic
- Fissura orbitària sup
V2 N. maxil·lar
- F. rodó major
V3 N. mandibular:
- F. oval
TRIGEMIN (V) - NERVI OFTÀLMIC (n.V1)
Funció sensitiva
Si cavernós (amb V2)
Fissura orbitària Sup (amb III, IV, V2 i VI)
NERVI OFTÀLMIC (n.V1)
n. lacrimal
n. frontal
§Identifica el nervi frontal: Quin és el múscul satèl·lit del nervi frontal dins de la cavitat orbitària?
Identifica les branques del nervi frontal
§Identifica el nervi lacrimal : Recordes quin és el seu múscul satèl·lit? Quin tipus de fibres conté?
Què innerva? Innerva alguna regió cutània?
§Identifica el nervi nasocicliar: Recordes quin és el seu múscul satèl·lit? Quin tipus de fibres conté?
Què innerva?
NERVI TRIGEMIN (V)- n. maxil·lar (V2)

NERVI TRIGEMIN (n.V)- n.Mandibular (V3)
Nervi TRIGEMIN V
Gangli de Gasser
V1: n. Oftàlmic
n. frontal
V2: n. Maxil·lar
V1
n. Infraorbitari
V2 V3
V3: n Mandibular
1
2 n.bucal (1)
3
n. lingual (2)
n. alveolar inferior (3)
n. Mentonià (4)
4
S’assenyalen els nervis visibles
en aquesta peça
NERVI FACIAL (VII)
NERVI FACIAL (VII)
Col·licle Facial
Branques anteriors:
1 - Temporal
2 - Zigomàtic
3 - Bucal
4 - Mandibular
5 - Cervical
NERVI ESTATOACUSTIC (VIII)
Origen real: 4 nuclis Vestibulars i
2 coclears (protuberància i bulb)
Origen aparent: solc bulboponti

(lateral al VII)
CAI
VAGUS GROUPPE (IX-X-XI)
IX
IX
- p. sup: nucli gustatiu (SVE)

- p.inf: SVG X X
XI
Sensitiu Motor Parasimpàtic

IX X XI
m. EF + Faringe Laringe musc. Trapezi
Motor
musc.. PG (+X) Faringe musc. ECM
XI: Espinal o accesori: te dos porcions: Gust 1/3 post Gust 1/3 post
OM, CAE CAE
- Bulbar Sensitiu
paladar + OF G-N-E
- Espinal (C1-C5) (Foramen magnum) si carotidi
Muscul llis
Parasimpàtic gland. Paròtida
digestiu + resp.
Solc Retro-olivar
Forat Lacerat posterior (Jugular)
IX
XI
XII
X
NERVI HIPOGLOS (XII)
ORIGEN APARENT
ORIGEN REAL
Solc pre-olivar
F. Condili anterior
NERVI HIPOGLOS (XII)
XII

Neuroanato P

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Neuroanato P

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Cu

TEMA 1: INTRODUCCIÓ AL SISTEMA

1. FUNCIONAMENT BÀSIC DEL SISTEMA NERVIÓS

2. DIVISIONS DEL SISTEMA NERVIÓS

Des del punt de vista qualitatiu hi ha 3 tipus de nervis:

• Sensitius: nervi òptic, auditiu...

• Sistema simpàtic o divisió simpàtica.

2.1. SISTEMA NERVIÓS DE LA VIDA I LA RELACIÓ. SISTEMA NERVIÓS CENTRAL

L’encèfal està situat dins de la cavitat cranial i té diverses porcions:

A la dreta tenim una imatge per ressonància magnètica, en la qual

La protuberància i el bulb queden situats sobre una zona òssia que

A la fossa cranial mitjana hi trobem la sella turca. Al seu interior hi

2.1.1. NOMENCLATURA (CERVELL)

Si mirem els elements de la imatge esquerra de la pàgina

2.2. SISTEMA NERVIÓS AUTÒNOM

3. ESTRUCTURA DEL SISTEMA NERVIÓS CENTRAL

La substància grisa són cossos neuronals que formen la banda gris:

4. COMPONENTS DEL SISTEMA NERVIÓS

4.1. TIPUS CEL·LULARS

De tipus cel·lulars trobem:

• La tomografia computeritzada (TC).

Si a aquesta angiografia li apliquem tècniques de ressonància magnètica obtenim el TC helicoidal (C). En

Cadascun dels dos hemisferis cerebrals presenta quatre elements propis:

1.2. LÒBULS (SUPERFÍCIE LATERAL)

Veiem ara imatges de diferents encèfals en diferents etapes de gestació o de la vida:

• Pol frontal: és el més anterior, més rostral.

Juntament amb aquests, també trobem els elements treballats anteriorment:

• Lòbul frontal: situat per davant del solc central.

A la superfície medial trobem:

1.2.1. DETALLS DEL LÒBUL FRONTAL

En el lòbul parietal hi trobem tres solcs:

• Lobel parietal superior (LPS).

El lòbul temporal està especialitzat en:

• Anàlisi de l’audició. Conté les àrees auditives.

1.2.4. DETALLS DEL LÒBUL OCCIPITAL

1.2.5. DETALLS DE L’ÍNSULA

• Solc central de l’ínsula: és un solc oblic molt marcat.

Les àrees sensitives es poden dividir en àrees sensitives primàries i secundàries:

1.3. SUPERFÍCIE MEDIAL

• Lobel paracentral (LP, marcat en taronja): representació a la cara medial de la circumvolució

1.4. SUPERFÍCIE INFERIOR

• Cissura interhemisfèrica. És el primer que ens crida l’atenció.

• Solc parahipocàmpic: és el solc més medial/intern, està tocant al tronc encefàlic.

2. CÒRTEX CEREBRAL I ÀREES CORTICALS

2.1. ESTRUCTURA DEL CÒRTEX CEREBRAL

Degut a aquest plegament, representa que hi ha una gran part de

Els cossos neuronals del còrtex que veiem a la imatge de la dreta

2.1.1. ORGANITZACIÓ LONGITUDINAL DEL CÒRTEX CEREBRAL

2.1.2. ORGANITZACIÓ COLUMNAR DEL CÒRTEX CEREBRAL

Tindríem al dibuix una escorça somatosensitiva. Cada unitat

Les fibres aferents sensitives aniran a fer sinapsi amb les

2.1.3. ORGANITZACIÓ FUNCIONAL DEL CÒRTEX CEREBRAL

• Citoarquitectura: tipus cel·lulars de les diferents capes de

A través d’aquests elements va dissenyar les àrees de Brodmann,

• Còrtex sensitiu: rep els axons dels òrgans dels sentits.

Ara comentarem les diferents parts del

Són àrees sensitives primàries (en

• Àrea somatosensitiva primària: a la

Són àrees motores (en rosa):

• Àrea motora primària: a la circumvolució paracentral al lòbul frontal.

• Area somatosensitiva secundària.

Còrtex associatiu multimodal (en verd):

2.2. ÀREES DEL LÒBUL FRONTAL