ARQUEOLOGIA AGRÀRIA DE L’EDAT MITJANA

TEORIA

1. El cas de Gózquez. La productivitat en l’Alta Edat Mitjana.

2. El cas d’Aistra (País Basc). Les terrasses de conreu i l’agricultura intensiva.
3. El cas de Zaballa, modificacions de l’organització
4. El cas d’Scania, les gestions comunals
5. El cas de Le Castlar Durfort, l’especialització agrària
Introducció
Les qüestions principals dels casos arqueològics tenen a veure amb categories d'anàlisi interessants per l’arqueologia. Sobretot de practiques
agràries.
• Apareixerà la qüestió de opcions productives i densitat humana.
• Quina es la relació que s’ha establert amb la gestió.
• També veurem fins a quin punt predomina una tendència a assegurar la supervivència del grup o fins a quin punt predomina una tendència
a l'especialització.
• Una altre qüestió es la de la major o menor intensitat de les practiques agrícoles. Veurem com mesurar aquestes practiques
• Una altre qüestió, present en tots els casos, es la relació que hi ha entre les practiques productives, les solucions representades en el registre
i la vinculació d’aquestes tries amb el poder polític. Veurem que es el poder polític.

S'intentarà aplicar un període cronològicament variat. Des de l’alta edat mitjana fins la baixa edat mitjana. Veurem com s’ha operat amb períodes
diferents.

1. El cas de Gózquez. La productivitat en l’Alta Edat Mitjana.

Introducció
Excavació de finals 90’s. Esta situat prop de Madrid. GÓZQUEZ. Cronològicament esta ocupat durant 250 anys. ¼ s. VI i mitjan s.VIII. Període
VISIGOD. La fundació més primerenca esta marcada per la caiguda de l’imperi Roma d’Occident. Amb la desaparició de roma hi ha una
desaparició de les formes d’organitzar les produccions agràries. Les vilae desapareixen com a forma organitzativa. Poden ser reocupades amb
una orientació o un sentit organitzatiu que no te res a veure amb l’original.
GOZQUEZ, però, es una fundació EX-NOVO. Desprès de la caiguda de Roma es parlava d’una època fosca, hi ha però dues vies de qüestionament.

Intercanvis, comerç i productivitat

En aquestes dues vies s’utilitzen fonts arqueològiques fonamentals
1. Conjunt de critiques que s’han anat fent d’una explicació hegemònica molt influent durant generacions: hi ha un moment que, després
de Roma, totes les magnituds va anar mes enllà de la desaparició de l’Imperi Romà. HI ha un esdeveniment que suposa el trencament
amb aquesta antiguitat romana. Aquest esdeveniment es l’expansió de l' islam. Ja que va provocar una fractura al sud i al est de la
mediterrània. Tota aquesta explicació es centrava en que el trencament de la mediterrània va fer perdre intensitat en els intercanvis.
Es centrava en el comerç com a font principal. Aquesta explicació es d’HENRY PIRENNE. “Anys 30”. Critica dels anys 80 quan a partir
d’excavacions arqueològiques es qüestiona la cronologia suposada per PYRENNE, la fluïdesa i volum intercanvis no eren inexistents i
s’havia produït abans de l’expansió de l'Islam. HI ha un qüestionament molt fort centrat en el comerç.
2. qüestionament mes recent, no tant en el comerç com en la qüestió de la producció. Fins fa molt pocs anys. Ningú semblava dubtar
que les pagesies alt medievals eren unes pagesies pobres. Amb poca complexitat productiva. Pagesos que a falta de poders polítics
consolidats i que s'establís una xarxa densa de control polític vivien en una mena d’ARCADIA. Es parla d’una època daurada de les
pagesies medievals. Parlen de subsistència, poca complexitat tecnològica. A falta de poders polítics els pagesos treballaran menys que
en altres èpoques. Aquesta visió, en els últims anys, ha canviat molt. Hi ha diversos casos estudiats en l'Europa occidental totes apunten
en la mateixa direcció.
Gòzquez es un d’aquests exemples. Com s’organitza la vida d’aquests pagesos.

El jaciment i interpretació dels espais

El jaciment esta dividit en 2 barris. Dues concentracions d’unitats domestiques, al mig hi ha al que anomenen una necròpolis amb mes de 300
tombes. El que crida l'atenció d’aquest cas es que te una extensió molt gran.
Qüestions generals: El que s’ha excavat son estructures negatives (bàsicament sitges i forats del pals de les vivendes (fetes amb materials
periples) ) han calculat que aquesta aldea tenia unes 80-100 persones. Hi ha una altre qüestió interessant que es que es veu hi ha unitats
domestiques amb espais buits entre les diferents unitats domestiques. Aquests espais han estat interpretats com a espais de conreu. Aquesta
es la pauta organitzativa del jaciment.
Les unitats domestiques es reconstrueixen cada 25 o 30 anys. I no es reconstrueixen en el mateix llocs. El que fan es aprofitar l’enorme quantitat
de matèria orgànica que s’ha generat en el lloc d'hàbitat. Hi ha 2 maneres de generar nutrients.
1. Amb fems, matèria orgànica. (FEINA)
2. Remoure la terra, llaurar.
3. Alternant conreus

Aquesta manera permet la restitució per les dues vies. Recuperació de la matèria orgànica que s hi s’acumula. A mes la proximitat de les cases
permet utilitzar la feina.

ANALISI BIOARQUEOLOGICS
- Troben predomini de ordi vestit, i també blat nuu. S’hi troben restes de palla d’una gran varietat de cereals.
- Ovicàprids, bòvids i suids. Molt poc bestiar salvatge. Edat de sacrifici: molt variable, no es detecta una especialització.
ANALISI BIOMOL·LECULARS
- Carbó i Nitrogen. Registre de l'alimentació dels últims 30 anys. Apareix una diferencia entre els resultats del bestiar i dels humans. En
els animals hi ha molta mes heterogeneïtat que en els humans. La pauta es bastant homogènia en tots els individus analitzats.
Predomini de les plantes C3 (cereals de climes temperats) i consum moderat de proteïna animal en els humans.
- heterogeneïtat del menjar del bestiar. Plantes C4 (originaries de climes mes secs i càlids) En el context peninsular s’ha de pensar en
mills.
Morts i tipus d’enterrament
Les concentracions de residencies associades a espais buits que s’han interpretat com a espais de conreu i que sovint s’han excavat en extensió,
han inclòs espais d’enterrament. S’anomenen aldees.
El cas de Gòzquez es una aldea on es troben dos barris. Respecte a les restes trobades, s’han estudiat en profunditat. S’han detectat tipus
d’aliments estudiant les restes. El perfil d’alimentació dels individus variava depenent on s’havien enterrat els individus. Hi ha una varietat
notable confirmades amb les anàlisis carpologiques. Aquest cas permetrà introduir un tema que es els morts i les formes d’enterrament. Aquesta
es un tipus de tradició centrada en l’estudi dels aixovars, però sense cap connexió amb els espais productius. La necessitat de posar en relació
els dos àmbits és molt recent i aquest és un dels pocs exemples a la península. Això planteja qüestions molt interessants.

En aquest cas hi ha una concentració de més de 300 enterraments i també altres aïllats. Això val per tots els exemples coneguts d’assentaments
d’aquestes característiques. En tots els casos es troba una pauta. Hi ha una part notable dels morts que s’enterren junts i després es troba dos
maneres d’enterrar més. Existeix un solapament cronològic. Els que s’enterren fora es poden trobar de dues maneres:
• Sepultures aïllades o en grups petits
• Dipòsits especials: eufemisme de fer referència a morts enterrats a llocs no concebuts per això, com sitges, rasses o pous. Aquesta pauta
es recurrent en època ALT MEDIEVAL en contextos Europeus.

“Exemple: Gòzquez, Sitja 5831, context 6150:

La sitja es localitza junt a l’exterior d’un edifici amb zocal perimetral de pedra. Els cossos de cinc individus infantils (d’entre cinc i onze anys) es
disposen desordenadament sobre el fons de l’estructura, sense que es pugui apreciar una mínima voluntarietat en la seva col·locació. Aquestes
restes, inserits en una matriu llimosa cendrosa, estaven acompanyats per les restes d’un gos, un ovicàprids i un bòvid. Certs exemples apunten
a que alguns dels individus, en els que es van fer servir mes precaucions a l’hora de practicar-se el depòsit, van ser llençats en un espai buit,
susceptible de ser reobert per altres propòsits.”
En un altre exemple, a los Berrocales (Vicalvaro, Madrid), el cadàver es va dipositar a
la sitja amb cura i fins i tot la sitja es va modificar mínimament per poder ficar-hi el
cadàver. Es pot dir que hi va haver una certa consideració a l’hora de fer
l’enterrament.
La qüestió es: perquè uns s’enterren fora i altres dins el cementiri? No hi ha
diferenciació social, ni religiosa, etc.. Eren esclaus? Estaríem davant de comunitats
pagesos que tenen esclaus.

*Nota sobre els ESCLAUS

Un lingüista anomenat Benveniste va documentar que la noció de valor esta
relacionada amb el preu que paga un per la seva vida. El valor de les coses son mesures
fixades a partir de la vida d’una persona. No es estrany que grups humans, amb
desigualtats internes, que les captures inicials son captures de gent. A vegades, els
tributs es paguen amb persones: o dones o nens. Son captures per nodrir de gent un
grup. El més valuós es capturar gent. Si aquestes captures es repeteixen anualment, la taxa de reposició es lenta. La captura de gent que es
proposa és una acumulació de gent per part dels pagesos. Quan es parla d’esclaus no s’ha de pensar en la dimensió econòmica o comercial,
perquè existien casos de gent capturada per engruixir la població com dones en edat fèrtil o nens que es podien educar. Els textos de l’Edat
Mitjana parlen de “captius”.
 2. El cas d’Aistra (País Basc). Les terrasses de conreu i l’agricultura intensiva
Un paisatge de terrasses de conreu va ser una troballa arqueològica sorprenent. Va ser una excavació del 2005. Va ser un dels primers indicis
arqueològics que feien dubtar de la idea d’uns pagesos simples al segles V i VI. Aquests pagesos es van prendre la molèstia de crear terrasses de
conreu.
“Serà en l’etapa alto medieval, segles V i VI dc, quan es constati la transformació més intensa del paisatge, desembocant en una progressiva
complexitat i monumentalitat del mateix”.

Estudi principalment palinològic on es troba el perfil normal dels estudis alt medievals. Hi ha estructures negatives de sitges, terrasses de conreu,
i fins i tot es va trobar una longhouse de 20 metres de longitud. En els nivells del segle X apareix una església i un cementiri annex. Però existeix
la presencia senyorial a partir del segle X. En els diversos registres es troba gran varietat de llavors, etc. Les terrasses de conreu (aquestes i les
de Galicia), no encaixen amb uns pagesos que actuïn sota un esforç mínim. Suposen una planificació i mobilització notable, a més del
manteniment.

El cas d’una terrassa de conreu a Etiòpia

Les terrasses es poden datar amb tècniques de termoluminescència,
però te un alt cost. Es molt difícil datar una terrassa, sobretot perquè
es troben a tot el planeta i a totes les cronologies, a més a més que es
reutilitzen en diferents fases temporals.
En l’estratigrafia d’aquest cas es troben diferents estrats, de baix a
dalt:
• Roca mare
• Sapolitros: roca mare més meteoritzada, amb un aspecte més
natural
• Paret dipositada sobre el sol natural: mur construït en pedra seca
per evitar la humitat i permetre suar la paret.
• Sediment que descansa sobre el sol natural i
• Estrat més pedregós: les capes de pedres es posen per drenatge.
• Altres capes que es succeeixen: sorra, pedres... que corresponen a terrassa creades a sobre d’altres.
Això vol dir que hi ha episodis de no utilització i abandó i després etapes de reutilització. Llavors, quines son les causes que forcen a l’abandó
d’una terrassa que costa tant de construir?
Textos d’autors sobre l’Alta Edat Mitjana

• En todo caso, ideas como la inestabilidad, la dispersión del poblamiento, el predominio de la ganadería o la regresión económica no parecen
ajustarse a los indicadores que tenemos. Los habitantes de las cuevas de Los Husos practicaban una agricultura intensiva, lo mismo que los
habitantes de la granja de La Erilla (donde se han hallado varios silos para el almacenaje del cereal). Pero son sin ninguna duda las terrazas
agrarias de Aistra fechadas entre los siglos V-VI las que permiten pensar en la existencia de una actividad agraria intensiva desde los
primeros momentos de la fundación de la aldea medieval. J.A. Quirós, “Arqueología de los espacios agrarios medievales en el País Vasco”,
Hispania, LXIX, 2009, p. 650.
o NO hi ha inestabilitat, ni regressió. Practiquen activitat agrària intensiva amb terrasses. s. V-VI
o En tots els casos exposats els canvis es donen per factors externs.
• “Another characteristic of many versions of the peasant mode is that, since its members do not have to give surplus to outsiders, they do
not work so hard. (…) Boserup and Sahlins in the 1960s separately pointed out that the simpler the technology, the smaller the number of
hours in the day a peasant household works. (…) only if one has to feed more people is there an incentive to improve technology. This
argument seems entirely convincing, at least in the absence of other socio-economic pressures, such as the extraction of surplus by elites (…)
the introduction of the feudal mode would be a further incentive to intensify agricultural activity” Ch. Wickham, Framing the Early Middle
Ages, Oxford, 2005, p. 537-8
o El pagesos només innoven o milloren nomes en el cas que hi hagi un augment demogràfic o l’existència d’unes elits. Diu que la
tecnologia quant mes simple sigui i menys hores s’inverteixen, nomes es trenca si s’ha d’alimentar mes gent o com a explicació
alternativa, que hi hagi unes elits a les que s’hagin de pagar tributs.
• La inhumación dentro o fuera del espacio común o público constituye plausiblemente una traducción fidedigna de la complejidad del
ordenamiento social e ideológico por el que se rigen las comunidades altomedievales. Vigil-Escalera, Alfonso. 2013. “Comunidad Política
Aldeana Y Exclusión. Una Revisión de Las Formas de Inhumación Altomedievales (Ss . V-VIII D. C.).” Reti Medievali 14 (1). doi:10.6092/1593-
2214/386.
• “Como en el yacimiento de El Pelícano, la presencia de materiales de importación [al jaciment de Gózquez, Madrid] es muy reducida a lo
largo de toda la secuencia, aunque al menos un cuenco de Sigillata africana D (Hayes 99) y algunos fragmentos de anforiscos (tipo spatheion)
demuestran la conexión indirecta (siquiera esporádica) de sus residentes con ámbitos de circulación de productos extrapeninsulares, sin
duda a través de la mediación de elites no residentes en la aldea. Además, la presencia de vajilla de vidrio en los estratos de amortización
de estructuras de muy diversos tipos en todas las unidades domésticas del barrio excavado avala el mantenimiento ininterrumpido de los
vínculos campo-ciudad.” A. Vigil-Escalera, “Las aldeas altomedievales…”, 2009, p. 331.
• “The accumulation of surplus, and the creation of a market sufficiently stable to allow artisanal specialization, was thus the work of lords”.
“If elites were rich, then they were more likely to buy artisanal products on a large enough scale to encourage productive complexity, or
from further away (…) thus making long-distance transport more normal, perhaps cheaper.” Ch. Wickham, Framing the Early Middle Ages,
Oxford, 2005, p. 536; p. 706.
o El treball dels senyors va ser incrementar la especialització i fomentar el comerç
o Wickham sosté la simplicitat perquè en el fet d'originar elements complexos en la vida de la pagesia nomes apareix si hi ha una
pressió demogràfica o si es impulsada per les elits. Apart de la troballa d'elements complexos agraris hi ha un altre factor que fa
pensar també en la mediació d'aquestes elits, aquest element és la ceràmica, produccions de ceràmica de vidre, o ceràmiques
foranies. Segons aquesta visió nomes s'explica que els pagesos adoptin una agricultura monumental amb la pressió de les elits,
elits que en el registre arqueològic no apareixen, l'altre opció possible es que sigues una decisió pròpia dels pagesos, com es
planteja en el següent text:
• No estamos en grado de dilucidar si estamos ante pequeños grupos de campesinos que al margen de cualquier poder, estatal o local, coloniza
el territorio y reorienta el sistema de producción (GUTIÉRREZ GONZÁLEZ, 2008), o si por el contrario la desarticulación de los poderes
territoriales a lo largo de la tardoantigüedad y la Alta Edad no llegó a tal extremo, perviviendo una articulación de carácter muy local en
manos de una elite, sin lazos de conexión con los poderes estatales, que no se hace evidente en las fuentes, que aún no hemos podido
identificar a partir del registro arqueológico y que sería la protagonista de la dirección de la creación de esta nueva red de asentamientos.
Fernández-Mier, Margarita. “La Génesis de La Aldea En Las Provincias de Asturias Y León.” In The Archaeology of Early Medieval Villages in
Europe, edited by J.A. Quirós, 2009:149–165. Bilbao, 2009.
o Falta registre arqueològic i documental
o Planteja la opció que no calgui una elit o motivació exterior per augmentar la productivitat, sinó que sigui la pròpia organització
dels pagesos. Però quina seria la raó si fos una causa interna?

Per respondre aquesta ultima qüestió s’han de respondre dos preguntes prèvies:

• Que vol dir “PRACTICA AGRICOLA INTENSIVA?

o ENERGIA: Aprofitament de tota l’energia possible, sobretot aplicant en una mateixa superfície la major quantitat d’ENERGIA
possible: força de treball, fertilitzants, etc.
o PROXIMITAT: Els camps que estan més a prop, son els que reben més inversió d’energia, sobretot per una qüestió de transport
de ferms (el bestiar esta a les cases). Els camps propers son els que tenen practiques intensives. Si els camps estan terrassats, s’ha
d’aplicar més feina i atenció, més dedicació d’energia.
o Els camps que més energia requereixen son les terrasses, després els camps ja siguin de seca o de regadiu i per últim el que menys
energia necessita es l’agricultura de “roza” o itinerant. En aquesta agricultura itinerant, s’afegeix una variable nova, que es el
temps que passa entre collites. En una agricultura irrigada, la collita es continua, en la itinerant, no.
• Quin es el RASTRE ARQUEOLOGIC de la practica intensiva?
o Amb anàlisis químiques es pot saber si aquella terra va ser fertilitzada de forma intensiva.
o Quan es troba ceràmica: perquè la ceràmica es part de la resta domestica que s’acumula en els femers (estercoleros).
Shalins postulava que sense cap mena de pressió la gent tendiria a l'esforç mínim. Dedicar el menys temps possible a la supervivència i la resta
del temps a "viure bé". Aquest axioma es el que assumeix Wickham.
Agricultura itinerant la menys complexa. Afegim per tant un altre element de complexitat, el temps que ha d'existir entre collites. Com més gran
és menys complexe.
Boserup diu que en cas de pressió demogràfica es tendeix a solucions mes intensives. Ella va relacionar de manera mecànica i unilineal la pressió
demogràfica amb la intensificació agrícola. BOSERUP va fer una gradació de practiques agrícoles, entesa la intensitat com el temps entre collites.

AMPLIACIÓ: El debate histórico entre el crecimiento de la población y los recursos naturales. De Malthus a la Conferencia de Río

La preocupación por la escasez de los recursos naturales causada por el crecimiento de la población ha sido, sin duda, el principal tema de debate
que históricamente se ha desarrollado en torno a las relaciones existentes entre la población y el medio ambiente y que, como se verá en el
siguiente apartado, tiene cierto continuidad en nuestros días.
La cuestión fue planteada por primera vez por Thomas Robert Malthus en 1798, cuya teoría afirma, a grandes rasgos, que el crecimiento de la
población humana siempre tiende a superar el de la capacidad de producción de recursos de la tierra (especialmente los alimentarios), ya que
mientras la primera crece de forma geométrica, los segundos sólo lo hacen de forma aritmética. Las consecuencias de este hecho son, por un
lado, el hambre y el incremento de la mortalidad y, por otro, el aplazamiento del matrimonio y la limitación del tamaño familiar, medidas que
contribuyen a frenar el crecimiento demográfico. No obstante, la principal crítica que ha recibido esta teoría, elaborada antes de la revolución
agrícola, es el hecho de que se basa en la creencia de que tanto la producción de recursos naturales como la tierra son fijos, sin tener en
consideración los avances tecnológicos inherentes al desarrollo.

A pesar de estas críticas, la teoría malthusiana ha

tenido una gran influencia posterior, ya que a partir
de ella se desarrolló el concepto de capacidad de
carga.
David Ricardo comparte en gran medida la
preocupación de Malthus por el incremento de la
población, pero extiende su análisis a todos los
recursos y no sólo al recurso tierra. Sin embargo, su
planteamiento del problema no radica en que los
recursos sean finitos, sino en la comprobación de que
varían en calidad y localización, aspectos que
determinan un uso diferencial y que, finalmente,
causan una escasez relativa. Es decir, la escasez de los
recursos es planteada por los dos autores de forma
diferente: mientras que para la óptica malthusiana se trata de una escasez en términos absolutos, causada por la condición de finitud y
homogeneidad de los recursos, para Ricardo la escasez es sólo en términos relativos, fruto de la disponibilidad diferencial de recursos tanto a su
calidad como su localización.
Esta última perspectiva es defendida también por John Stuart Mill, que introduce, sin embargo, un factor condicionante externo a la propia
dinámica demográfica: se trata de lo que él llama «progreso de la civilización», que no es otra cosa que la incorporación del cambio tecnológico
(los conocimientos y la maquinaria agrícolas, la incorporación de nuevos productos alimenticios ...) como un elemento fundamental para evitar
la escasez. Se trata, pues, del primer intento para romper la linealidad de las dos teorías anteriores, caracterizadas por la continuidad de los
procesos y los fenómenos y por la ausencia de cambios o de saltos cualitativos.
Karl Marx también teorizó sobre las relaciones entre la población y los recursos naturales, con una fuerte crítica a las ideas malthusianas,
argumentando que si la sociedad se dirigía hacia un estado estacionario o de crisis del sistema, no obedecía a la existencia de límites físicos
absolutos, rendimientos decrecientes y crecimiento exponencial de la población, sino a razones socioeconómicas. En su opinión, más que un
científico, Malthus era el representante de una determinada clase social, de manera que sus argumentos estaban orientados a justificar ciertas
medidas económicas y sociales. Respecto a la superpoblación, Marx argumenta que es una necesidad del sistema capitalista, fruto de su carácter
expansionista. Por lo tanto, para Marx, la población no debe ser considerada como una variable externa al propio sistema económico y productivo
ni como un parámetro, sino una variable interna, la trayectoria y la dinámica de la que está condicionada por las formas de producción.
A pesar de tratarse de una autora bastante posterior, otra aportación «clásica», sin duda gracias a su importante influencia posterior, es la
realizada por Ester Boserup. Escribiendo después de las revoluciones agrícola e industrial, Boserup sugiere que el crecimiento de la población y
el consiguiente aumento de la densidad inducen los cambios tecnológicos, como por el ejemplo, el uso de arados o de fertilizantes, que permiten
restablecer el equilibrio entre la producción de alimentos y el crecimiento de la población. Las ideas de Boserup han tenido una gran repercusión
en la investigación global y regional que examina las relaciones entre el crecimiento de la población y los cambios en la producción agrícola, sobre
todo en regiones en vías de desarrollo. Es el caso, por ejemplo, del estudio realizado por Matthew Lockwood para el continente africano, donde
se afirma que el fuerte crecimiento demográfico que sufre esa región estimula la búsqueda de nuevas tecnologías y nuevos recursos, tendencia
que sólo se ve rota por aquellos países que sufren guerra, pobreza o sobreexplotación.

Aquesta explicació de Boserup que relaciona directament el creixement demogràfic amb els avanços en la productivitat, es la mateixa que
Wickham en el seu text “Framing the Early Middle Ages” argumenta. Boserup va ser criticada perquè s’ha demostrat que no estan
obligatòriament lligats els dos factors, però va ser molt influent per capgirar la teoria de Malthus.
Boserup entenia aquesta norma:
• Menys temps entre collites = més intensitat
• Mes temps entre collites = menys intensitat
Resum de les classes fins ara

S’ha parlat de varis exemples de jaciments alt medievals, com el de Gòzquez. Aquest paquet de casos plantejaven una sèrie de conceptes o
interpretacions del registre arqueològic innovador. Es referien a un tipus de restes com:
• Monumentalitat
• Complexitat
• Practiques agrícoles intensives
Aquest es el panorama presentat de forma simplificada i contrasta molt amb les idees tradicionals. L’elaboració historiogràfica presentava
aquestes societats com fosques i simples. Presenta una Europa sense innovacions o tecnologia elaborada. Sense l’exigència d’unes elits que
demanden tributs, es tendeix a pensar que les societats simplifiquen la producció agrícola, però l’arqueologia ha demostrat que aquestes
practiques no son pas simplificades.
Aquesta agricultura intensiva s’ha demostrat mitjançant dos paràmetres:
• Energia:
o Feina
o Fems
• Temps entre collites (teoria de Boserup)
Boserup posava en relació a més a més, la pressió demogràfica com a factor que influeix en l’agricultura intensiva i que quan es major, intensifica
la producció. També posa en relació el factor de l’aparició d’elits.
Però el reconeixement de les elits es molt mes contundent en el registre documental que en l’arqueològic. En el context visigòtic existeixen els
“potentes” com a figura representativa de les elits (però, arqueològicament això no es demostra la seva influencia). La seva existència no es
mostra en el registre arqueològic (necròpolis, etc..)
Però hi ha una altra possibilitat com a causa de la practica de l’agricultura intensiva, que seria una causa interna: el fet d’intensificar l’agricultura
per assegurar-se la collita.
S’ha demostrat que per poder detectar la utilització de fems en els camps, s’ha de transportar i depositar una mitja entre una i tres tonelades
per hectàrea. Es a dir, que la feina invertida és molt important. A més, s’ha de tenir en compte que s’ha de tenir un bestiar capaç de produir
aquesta quantitat i a més a més, aquest bestiar no es pot alimentar només de la pastura, sinó que necessiten un manteniment alimentari extra.
Es podria dir que els fems es un tresor pels pagesos. El femer apareix sempre molt proper a l’àmbit domèstic, de la mateixa manera que els
espais de producció estan molt lligats als espais de consum. En el cas d’Anglaterra, als segles XII i XIII, hi ha produccions molt especialitzades i es
demostra una vinculació molt pobre entre els femers i les cases (senyorials), pel que no es tan evident com sembla.
Quan es parla de practiques agrícoles preindustrials, la qüestió dels fems es una qüestió clau. S’utilitzen tan els fems domèstics (residus creats
per les persones) com els fems animals.
Hi ha un article de Van der Veen que planteja la possibilitat de respondre amb una de les qüestions diferents comentades, segons el cas, la
cronologia i la localització.
D’altra banda, s’ha de tenir en compte també que quan hi ha un problema com la falta de pluges que poden provocar una crisi per falta de collita,
els pagesos troben diferents alternatives com sembres rapides. Les llavors guardades mai es toquen, sinó que es busquen aliments alternatius
per suplir la manca de cereals, per exemple. Es poden utilitzar castanyes per fer pa.

El cicle i les problemàtiques del cereal

• Creació de reserves de gra per us posterior:
o Modes de conservació: graners i sitges. Les sitges son reserves soterrades, que després s’utilitzen com a llavor o com a consum.
La grandària de la sitja té a veure amb la planificació que se li dona al producte. Es molt complicat, ja que en el moment en que
s’obre la sitja, es perd el procés de conservació. El graner permet guardar el gra amb restes de la planta i permet un accés que no
compromet la conservació del gra. Tampoc es el mateix trobar sitges en contextos domèstic que no trobar-les. Hi ha casos en que
les sitges domestiques desapareixen al segle XII, perquè la seva gestió ja no la fan les unitats domestiques sinó pel poder senyorial.
Possibles usos: Consum, Llavor, intercanvi
• Reserva de llavor d’ús immediat
• Reserva de consum immediat

Conseqüències
En el context en el que hi ha un element eclesiàstic, la collita serveix també pel manteniment d’aquests. Que passa quan hi ha un moment de
crisi? D’on es treu el cereal? Primer es trauria de la reserva, després del consum i per últim de la llavor. Si s’arriba a tocar la llavor, no es tindrà
per plantar l’any vinent i s’haurà d’endeutar amb la figura eclesiàstic o senyorial. L’endeutament pagès crea un vincle del que no es pot sortir.
Els pagesos no podran mai sortir del deute i es troben alternatives com feines temporals, venda de bestiar, venda de propietats, etc. Un pagès
sense terra ja no es pagès, sinó jornaler, i això es el que passa de forma massiva a Europa a l’Edat Mitjana.
A l’Alta Edat mitjana, quan s’excava, les sitges es troben en àmbit domèstic, però això després canvia. Son els mateixos pagesos que gestionen
el gra els que tenen poder polític en l’Alta Edat Mitjana. Hi ha una gestió autònoma de tot el procés que desemboca en la collita.
El problema del deute es que crea un poder senyorial o eclesiàstic o estatal que creix de forma exponencial. El que acaba esquerdant als pagesos
es la capacitat que adquireixen aquestes elits en decidir sobre la gestió de la producció. Les condicions posades per poder conrear una terra que
no es dels pagesos sinó de les elits, son tan fortes que passen a formar part de la producció: passen a controlar totes les fases del procés: bestiar,
eines, etc. Els espais incultes (no cultivats) son els primers espais que les forces polítiques volen controlar durant l’Edat Mitja en Europa. Son
prats de pastura i boscos que generen l’energia que necessiten els pagesos en l’àmbit domèstic: recol·lecció, pastura, fusta com a material
constructiu, etc. També, a part dels espais incultes i els espais de conreu, hi ha espais domèstics (cases o aldees). Son els tres elements basics en
el context agrari. Les preguntes a resoldre en l’estudi d’aquest tema s’han de fer sempre tenint en compte aquests tres elements de forma
articulada: han de mantenir una congruència pel que fa a les grandàries. L’ordre polític ha de gestionar i controlar els tres espais. Com a exemple,
a Castella la Vella al segle IX, on comencen a irrompre les forces eclesiàstiques, ho fan primer pels espais incultes. Aquests espais han estat
escenaris de batalla pel seu control. Tenen una importància decisiva pel manteniment de les gestions pageses.

Conclusions: Tots els registres arqueològics que s’estan revisant, son incomplets. En el cas de Gòzquez, s’han estudiat les necròpolis i les aldees
i alguna petita àrea de conreu, però falta molt per estudiar i poder comprendre com es gestionaven en Gòzquez.
 3. El cas de Zaballa, modificacions de l’organització
J.A. Quirós, dir. Arqueologia del campesinado medieval, Euskal Herriko Unibertsitatea,
Bilbao, 2012.

• Fase primerenca: Edificació Granja (Farm = construcció aïllada). No

reaprofitament de vila baix-imperial. Estructures negatives (sitges). Datacions:
Cereals de cicle llarg i curt (ordi vestit, blat i mill).
• Fase 700-950 Concentració de cases amb camps intercalats entre cases = Aldea
que ocupava uns 9000 metres quadrats. 9 cases sense diferències entre elles en les
seves dimensions i interiors. Sitges domèstiques associades a les cases (ordi vestit i
blat). Restes de bestiar sacrificat en època tardana (avançada edat). Restes de vinya
i d’una construcció interpretada com un graner.
o “Urbanisme” irregular. Absència “d’elits”. Gestió autònoma de la reserva
en les diferents unitats domèstiques. Agricultura intensiva per la seva
proximitat amb les cases i un part de nutrients provenen de les restes
domèstiques i fems produïts per les cases. Freqüentació de bestiar i de
transport dels fems als camps. Possible curt període entre les collites.
Cereal de cicle curt acostuma a ser per les besties, el cereal de cicle llarg
acostuma a ser pels humans. Articulació clara entre la producció de
plantes i de bestiar.
• Fase 950-1200 Desplaçament de les cases, mantenint-se al fons de la vall. A l’altre
banda es construeix una església. S’han trobat sitges relacionades amb la presència
de l’església i amb més capacitat que les anteriors que han desaparegut. Al segle X
s’hi fan unes terrasses agrícoles (vinya o arbres).
o Església al s. X (generar domini polític elevada, augment abismal de la
producció escrita). Relació entre cases i camps és la mateixa. Capacitat
d’emmagatzematge molt limitada però amb reserva segura. Captura
senyorial d’una part de les produccions pageses.
o A partir del segle X hi ha un augment en diferents dimensions: mes
extensió dels camps de conreu, més documentació escrita, més monedes,
etc. Això es veurà amb el cas de Zaballa.
• Fase 1200-1450 Reompliment del fons de la vall = gran terrassa de conreu
irrigada, amortitzant el terreny on abans hi havia les últimes cases. Aquestes cases
es transformen en construccions concentrades i per altra banda els camps en un
espai separat. Es troben moltes restes orgàniques, de ceràmica, d’ossos, de fems en
definitiva als camps irrigats. Desapareixen les sitges i augmenten les restes de
bestiar boví. La vall canvia i les vivendes s’han desplaçat i s’han reunit, formant un
barri.
o La qüestió de les sitges també es important. Abans hi havia una disposició
dispersa de les cases i les sitges estaven en ambients domèstics. Les sitges
eren reserves i poc a poc desapareixen. El volum de les reserves
disminueix quan apareixen uns poders polítics amb una consistència nova.
o A partir del segle X les elits laiques i religioses estan assentades, nomes cal
preguntar-se fins a on arriba el seu poder.
o En aquesta vall es construeix un sistema d’irrigació
o Es detecta un augment del bestiar boví. Es pot estudiar l’augment
comptant les restes totals o dient el numero mínim d’individus a partir de
ossos únics. Les restes òssees informen sobre aspectes com l’edat, etc.
convé tenir en compte les pautes de consum de bestiar. També es pot
saber l’edat de sacrifici per saber si eren animals de treball o animals per
consumir. Normalment els animals per consum es sacrifiquen abans i en
canvi els utilitzats per treballar, es sacrifiquen molt més tard. Però en
l’arqueologia medieval a vegades aquestes dades no estan tan clares.
Habitualment es pensava que el porc es criava predominantment pel
consum de carn i s’associava a les aristocràcies, però ara hi ha estudis que
no relacionen tant directament el porc amb l’aristocràcia. S’aventura que el bestia boví que s’acostuma a utilitzar per treball
perquè es sacrifiquen a edats tardanes. Es denota un augment del bestiar de feina que podria ser equivalent a l’augment dels
camps treballats, però només es u indici. Tot i així, en el segle XIII l’ampliació dels camps de conreu esta demostrat. Extensió dels
camps de conreu
o Del segle XIII i principis del XIV no es estrany la ocupació de l’extensió d’espais de conreu. Per tant, durant la plena edat mitjana
hi ha un augment dels camps de conreu. Això es dona en diferents zones d’Europa i en cronologies diferents. Els historiadors
francesos van descriure la Europa del segle XIII com un “mon ple”. Ja s’havia completat el procés d’ocupació de nous espais de
conreu. Aquest moviment s’associava també a més població i molta gent concentrada en ciutats. Moltes viles actuals son
concentracions de vilatans. Aquesta concentració es dona al voltant de centres de poder polític i sobretot al voltant d’esglésies.
S’ha de tenir en compte que qualsevol aspecte de la vida humana esta regulat per l’església: calendari, practiques, costums, etc.
Una de les coses que es fa es organitzar els morts al voltant de l’edifici religiós, però en molts casos també organitza els vius.
També organitzarà els espais del més enllà: cel, infern, llims i purgatori.
o *La reforma Gregoriana: procés de purga de l’església a ella mateixa i programa d’expansió. Volen coincidir la universalitat amb
la cristiandat. Es dona un paper polític central al papa que fins a aquest moment tenia un paper secundari.
 o En aquest context també s’ha de ressenyar l’augment de poder de les
monarquies.
• Fase 1450-1610 Fase final d’abandonament de les edificacions concentrades.
Interrupció de l’activitat agrícola. Gran terrassa irrigada es converteix en un espai de
pastura pel bestiar. Zaballa, entre 1450 i 1610 va patir un procés d’abandonament,
que podria ser provocat per la pesta que va provocar la crisi del segle XIV. Però cal
dir que la pesta no va ser la única culpable, ja que abans de la seva arribada es van
donar casos d’abandonaments i de fams.

Abandonaments
Hi ha una teoria de Michael Postan que explica una part dels abandonaments però no
tots. Es pot aplicar al cas de Zaballa però no al d’Escandinàvia. Les causes que provoquen
l’abandonament de terres de conreu, segons Michael Postan, anteriors a l’arribada de la
pesta poden ser explicades per: “un sostre tèrmic”. A mesura que augmenta la població
augmenta els espais de conreu. Aquest augment passa en els espais marginals. A mesura que es van ocupant noves terres, els imputs que
s’esmercen en les noves terres (feina i fems) tendeixen a produir un retorn cada cop mes propers a zero. Es a dir, que no surt a compte invertir
feina i fems perquè si s’augmenten els camps, el rendiment cada cop es menor. Es clau la disponibilitat de fems. Els espais de conreu es creen a
costa d’espais de pastura, que donaven aliment als animals que creaven els fems. Aquesta es la llei de rendiments decreixents. Com a conclusió,
es produeix un abandonament de terres, que acostumen a ser en primer terme les marginals. Però, hi ha casos que no s’expliquen amb aquests
arguments. Com per exemple al sud de Suècia a Escania.
 4. El cas d’Scania, les gestions comunals
P. Lageras, The Ecology of Expansion and Abandonment. Medieval amb Post-Medieval-Medieval Land-use and Settelement Dynamics in a
Landscape Perspective, National Heritage Board, Sweden, 2007,

Es veuran dos casos d’extensió de camps de conreu. Son exemples d’excavació de camps de conreu i un estudi sobre el registre de pol·len. Es
posaran en relació amb una qüestió teòrica de gran abast, que va més enllà de la cronologia medieval i de l’espai geogràfic europeu. Es tracta
de com es detecta en el registre arqueològic gestions comunals. Les gestions comunals es troben en diverses cronologies i llocs del món.

Anàlisi pol·línic
En el gràfic es detallen els anàlisis d’herbes adventícies (males herbes dels conreus) i els cereals com sègol i trigo en una zona del sud de Suècia.
• 900: Inici del conreu
• 1250: Inici de l’assentament
Al segle X el registre pol·línic de sègol es intermitent però a partir del segle XIII es continu. El conreu de sègol comença al segle X però hi ha talls
fins que es fa un registre continu. El rastre pol·línic del sègol sempre es molt prim. Així doncs s’interpreten dos tipus de conreu diferent. Una
amb major contingut de plantes adventícies i ‘altre al contrari. Son dues maneres de conrear diferents: un conreu continu i un conreu discontinu.
El conreu discontinu té a veure amb la tala i crema (roza). En el moment de canvi a un tipus de conreu mes continu, la terra s’esgota i es necessita
més feina i fems. Previsiblement, els camps passen a cultivar-se en guaret.

Datació radiocarboni
D’altra banda es fa també una excavació d’un claper (conjunt de pedres apilonades). Son les pedres que es retiren dels camps per poder cultivar-
les. A sota del claper es donen datacions que coincideixen amb l’anàlisi pol·línic, un pic al segle X i un altre al segle XIII.

Però, la qüestió es: a que s’atribueix aquest canvi?

El canvi suposa fixar persones al terreny amb animals per tenir fems. El regim de feines es diferent, al igual que la utilització dels camps. Molt
simplificadament, hi ha dues maneres d’explicar-ho. Potser donat per una iniciativa vinguda des d’una autoritat exterior i l’altre per iniciativa
dels mateixos pagesos. Aquesta es una zona d’expansió del regne de Dinamarca. Per tant, es produeixen concentracions de poblacions noves i
aparició de taxes i impostos. Per això, els historiadors pensen que la raó seria la iniciativa presa per les autoritats.
D’altra banda, hi ha lapses de temps on la terra no es conrea, com al segle XIV, que es podria explicar per plagues de pesta, per exemple.

Excavació d’un camp a Finlàndia

Els camps excavats tenen un eix central més baix que serveix per drenar l’aigua.
Es pot parlar de dos tipus d’arades. Les arades tenen un pic baix fet amb fusta endurida o ferro anomenat reja que fan un sòcol no gaire profund
a la terra. Hi ha unes altres que fan un forat mes gran perquè tenen rejes que a mesura que graten la terra també la regiren i la tiren al costat.
Aquesta ultima arada s’utilitza a terres humides on creixen moltes males herbes. Serveix per regirar les males herbes i deixar les arrels cap amunt
perquè s’assequin al sol. L’altre tipus més simple es utilitzat en terres mes seques i se l’anomena arada mediterrània.
El sègol es un cereal propi de les terres humides com al centre i al nord d’Europa.
En aquesta excavació s’ha pogut avançar les dades de conreu de sègol del segle XII al X.
En tots dos casos, falta una qüestió fonamental. Han deixat de banda el bestiar i els espais vinculats a aquests. S’ha de tenir una perspectiva
amplia a l’hora d’estudiar els assentaments rurals. L’estudi s’ha d’ampliar a les zones incultes. Totes les practiques pageses preindustrials, tenen
una articulació entre espais conreats i espais incultes.

Tot això genera una pregunta:

Com es gestionen aquests espais?

Accés privat de cada membre de la comunitat. Això genera una disposició dels camps congruent amb la forma d’accés. Hi ha un altre manera
d’accés a quests camps que es l’anomenada “common Pool Resources” (CPR) o recursos comuns.
Els CPR tenen naturaleses variats en el temps i l’espai. Es troben gestions comunitàries a tot el mon i a tots els períodes. En Europa estan molt
ben documentats a partir del segle XII. Aquests espais acostumen a ser espais de conflicte pel seu control. Sempre s’intenten privatitzar perquè
tenen molt de valor. Son espais amb dimensió política notable. Un exemple actual son les comunitats de regants. Entre tots es gestionen els
horaris i cabdals de reg, etc.

Quins indicis hauríem d’esperar trobar relacionats amb els espais comunals?

Article: la tragèdia dels comuns

L’augment de la utilització del recurs provoca un augment del profit individual. Si això s’aplica a tots els que l’aprofiten, s’arriba al col·lapse dels
recursos.

Les condicions de gestionament comunitari tendeixen a crear situacions d’equitat. Però això no vol dir que es gestionin per comunitats
igualitàries, al contrari, es poden trobar casos de desigualtats molt importants. Així, els senyors feudals poden participar de la gestió junt amb
els pagesos. Les institucions tenen una característica: tenen unes condicions d’existència delicades. S’han de donar unes condicions precises i
quan no es donen la organització es corromp i desapareix, però quan les tenen, tendent a perdurar al llarg de molt de temps.
Per exemple, on es gestiona les irrigacions, habitualment, la quantitat de membres acostuma a ser un nombre limitat de participants. Els que en
fan us han d’estar clarament limitats. Es poden generar moviments d’inclusió però també hi haurà un marge limitat. La comunitat de regants
calcularan segons un marge. Seran una quantitat de regants que tinguin prou i un marge de seguretat calculat a l’alça. Així es pot ampliar el
numero de regants fins a un marge calculat.
Això es un ordre polític, perquè s’està estructurant la forma de viure de la gent.

Article
Des de la perspectiva arqueològica, hi ha un article en el que s’explica un intent de gestió de camps i de zones de pastura. S’intenta donar unes
pautes per identificar un sistema de gestió, però està agafat amb pinces:
Quina mena de camps poden ser susceptibles d’haver estat gestionats? Acostumen a ser camps estructurats en franges i cada franja te
subdivisions interiors. Aquestes subdivisions son visibles, son petits desnivells al terreny. No creen barreres sinó senyalitzacions. Habitualment
el que es fa es cada membre tingui diferents lots en cadascuna de les divisions. Es un sistema que tendeix a la fragmentació, perquè hi ha divisió
en el moment de transmissions d’herència. Hi ha algunes activitats que es fan col·lectivament per qüestions estratègiques. Per exemple, llaurar,
segar... A més a més, si hi ha tres camps es pot fer guaret. En un es pot cultivar especies de cicle llarg (un any) i en un altre de cicle curt (dos a
l’any). Tothom te collita, tan sigui de cicle curt o de cicle llarg. Tots es reparteix, incloent el risc. I el repartiment es equitatiu. El problema es que
no es pot relacionar directament la delimitació de camps amb la gestió comuna.

A les gestions comunitàries de les pastures, al contrari que als camps de conreu, no es troben subdivisions. Son espais accessibles des de diferents
llocs de residencia. Els corrals de les estades temporals del bestiar ha de tenir un tamany prou gran per albergar més d’un ramat.

Les evidencies d’un i un altre cas no son gaire evidents. No hi ha unes pautes establertes i el desconcert es gran. Per això s’ha de mirar molt be
el context espaial i temporal, la documentació escrita, etc.

Contràriament al que s’interpreta a vegades, el fet que ens trobem patrimonis individuals fragmentats, no vol dir que s’hagin dissolt solidaritats
col·lectives. La fragmentació es la condició de la gestió comunitària. I aquesta fragmentació de terrenys també es la manera de repartir el risc.
Hi ha exemples de especialització extrema en que nomes es planta una cosa: coto, tabac, te, etc. però també hi ha exemples de plantacions molt
diversificades. La fragmentació pot ser un indici de gestionament col·lectiu, ja que permeten disminuir el risc.

En les societats europees occidentals, hi ha un moment en que la tendència es a organitzar produccions i espais mes aviat tendents cap a
l’especialització. Aquest moment es produeix de forma variable segons l’escenari. Aquest moment variable es coneix, entre d’altres, com el
procés de “dilatació de la cristiandat llatina”. Per arrodonir, es pot dir que des de la segona meitat del segle XI es fa pales el canvi. Es un moment
de croades, guerres religioses d’expansió del cristianisme cap a totes direccions.
 5. Cas de Le Castlar Durfort, l’especialització agrària

De quina manera van afectar les conquestes europees a la producció agrària?

Les conquestes tenen espais i cronologies molt diferents, però els seus efectes poden ser vistes en conjunt i establir unes tendències.
Una d’aquestes tendències es troba en major o menor intensitat. Es tracta de la tendència a especialitzar les produccions. Després de les
conquistes es denota una especialització mes o menys relacionada amb l’anterior. L’especialització és un grau mes o menys accentuat. En tots
els casos que es veuran a continuació, es tendeix a una especialització de diferents graus. Es tracta de l’especialització de diferents cereals i
també s’estudiarà un cas de bestiar.

Les plantes

Context general
Quan es parla de processos de conquesta s’ha de tenir una perspectiva cronològica molt amplia. Els escenaris van ser varis: la península ibèrica,
gales, etc. aquestes conquestes no es poden considerar un procés conduit des de l’exterior cap a l’interior. Son expansions de domini polític a
partir d’un espai que correspondria aproximadament als límits de l’imperi carolingi. El que es fa a partir del segle XII realment son processos que
copien el que va passar abans a l’interior de l’Imperi Carolingi i que es retrasa al segle X. Els processos polítics es repliquen i van incorporant
nous espais. Això comença al segle X al cor d’Europa i desprès s’expandeix cap a totes direccions. Te un moment àlgid de consolidació i expansió
del període de les croades. El primer exemple es tracta d’un cas “d’interior”, al cor de l’imperi. En l’espai de l’antic imperi carolingi, de del segle
IX hi ha indicis clars de l’inici de la cerealitzacio d’Europa. Aquest procés es descriu com una extensió del conreu del cereal. Aquest procés
comporta l’extensió del conreu i també comporta el predomini d’un determinat tipus de cereal sobre un altre. El conreu de l’espelta (triticum
spelta)sempre ha sigut molt corrent. Es molt versàtil, aguanta molt be les situacions extremes de temperatura. Te uns rendiments
comparativament baixos per retorn per unitat sembrada. Els rendiments son mes estables. En cas de situacions climàtiques extremes poden
afectar el rendiment del blat comú però en canvi, el de l’espelta es manté mes estable. Una altre diferencia es que tot i que es pot panificar, es
menys apte per ser panificat perquè s’ha de fer una operació addicional: treure la pellofa, perquè es un gra “vestit”. Entre els segles IX i X l’espelta
va perdent pes a favor del blat i en les zones mes humides, a favor del sègol. El seu conreu esta vinculat a mb el desenvolupament de les autoritats
senyorials i amb la fixació del monopoli de la molta del gra del cereal. Es una pauta que es va trobant en diferents escenaris. Es troba molt sovint
la combinació de sègol i civada (avena). La civada es cultiva sobretot com a alimentació del bestiar equí, es a dir, les cavalleries. El sègol es molt
apte per la panificació.

Cas de Le Castlar Durfort, graner del segle XIV (estudi

carpologic)
Es un castell, castrum, a Durfort on hi ha un graner
senyorial, 1*) (s. XII_XIII) A un moment donat es va
cremar el graner i per tant va ser possible excavar-
lo. Es va excavar tot el graner i es va fer un estudi
molt exhaustiu, però que també te contradiccions.
La seqüència estratigràfica es clara: hi ha un estrat
de roca mare, un estrat de grans carbonitzats, i a
sobre els estrats d’enderrocament. L’espai es
fortificat i gairebé inaccessible. Es van trobar zones
on nomes predominava una espècie, com el mill o el
vi. Però del total de restes carbonitzades eren de
cereal, i del volum total, mes del 60% eren de sègol,
2* (cereal de cicle llarg). L’altre part de cereals i
lleguminoses que es troben son de cicle curt i
s’acostumen a utilitzar per alimentar el bestiar. Per
tant, es tractava de camps en guaret. El guaret
estricte vol dir “llaurar”, però la quantitat de
vegades no es defineix. S’ha de tenir en compte que
la informació que s’extreu de l’estudi d’aquest
graner, depèn del moment en que es va cremar.
També podria donar-se el cas que es cremes buit o
després de treure la producció. Per tant, la
informació s’ha d’agafar amb pinces.

1*El sègol es propi de climes mes humits. Te un

element tòxic de conseqüències molt donades a
l’Edat Mitja. El sègol pot tenir un fong que en grans
quantitats provoca ergotisme, una malaltia que
provoca amputacions. Era molt freqüent en aquella
època.
2*gestió no pagesa de la producció de gra.
Rastre arqueològic de l’expansió germànica a l’est de l’Elba (estudi palinològic)
Poc abans de mitjans del segle XII. En aquest context hi ha un estudi publicat recentment. Es tracta
d’una zona de llacs. Cap al 1200 hi ha un augment de la zona de llacs relacionada amb un canvi
climàtic. Cap al 1200 hi ha uns registres de pol·len indicadors d’activitats humanes. Al segle XIII
sobretot es denota aquesta activitat humana al voltant d’aquest llac. El llac cobreix camps de conreu
anteriors, però coincidint amb el canvi, hi ha també un canvi de plantes conreades, i es troben de
noves. D’una banda, el cànem (s’obtenen fibres tèxtils) i d’altra banda el fajol (gra de cicle curt per
aliment d’animals). A partir del segle XIII, quan s’acaben les guerres, es consoliden les produccions
de cereals i s’especialitzen, fins i tot introduint nous conreus.

En aquest context s’ha d’incloure la fixació de bisbats i parròquies.

Bestiar

Casos centrats en l’anàlisi de restes òssies d ’ovicàprids i bovins (sud de Portugal). El que s’analitza
es la distribució de la mida del bestiar a partir dels ossos. S’analitzen en períodes diferents.
• Comparativament les ovelles en època andalusina eren d’una grandària considerable i a mes a
mes molts exemplars van ser sacrificats joves. S’explica per un alt consum càrnic. En un context
musulmà es normal, degut al ritual en el que es sacrifica aquest tipus d’animal. Després canvia
la pauta i el bestiar es sacrifica mes tard perquè s’especialitzen en la producció de llana.
• En el cas del bestiar oví es troben mides petites comparades amb l’època moderna. El bestiar
oví se sacrifica jove. El bestiar boví la mida es grossa i es sacrifica molt tardanament perquè es
un animal de feina. Però després de les conquestes la mida dels bous tendeix a engrandir-se i
l’edat de sacrifici s’avança. Hi ha una extensió del consum de carn. En el cas de les ovelles no se
sap si l’engrandiment es deu a iniciatives locals o exportacions de l’Africa, però el tamany
augmenta.