Fisiologia mèdica I Universitat Autònoma de Barcelona Júlia Ledesma

PRÀCTICA DE FUNCIÓ RENAL

Material:

- Vasos de precipitats i provetes amb unes lletres

- Cada grup constarà de 6 components i s’ha de repartir una intervenció a fer. Ex: intervenció A haurà
de beure 700ml.

Mesures de l’orina:

- Volum total (ml) ús del vas de precipitats o provetes.

- Determinació del pes específic (ús de l’osmòmetre, em tenim 2)

La mostra d’orina la traspassarem al vas de precipitats i

introduirem l’osmòmetre. El deixarem surar i en el punt
on veiem que el menisc creua la gradació, serà la
medició exacte. Aquesta seria la medició del pes
específic, osmolaritat urinària.

Si tenim molt poca mostra haurem de diluir la mostra, s’ha de fer amb aigua
destil·lada. Haurem d’aplicar una correcció alhora de calcular el pes específic

Per mesurar el pH, utilitzarem una tira de paper i l’haurem d’introduir a la mostra
d’orina. El color canviarà i ho compararem amb el codi de color quin és el que
s’apropa més al que tenim.

Procediment de l’experiment:

La ingesta d’aigua la farem el més ràpid possible. Sempre hem d’apuntar totes les mesures.

1
Fisiologia mèdica I Universitat Autònoma de Barcelona Júlia Ledesma

Registre de les mesures:

El procediment del càlcul del solut es troba més detallat en el dossier de pràctiques.

Discussió dels resultats:

Orina normal: transparent color pot anar des d’un groc més clar (orines més diluïdes amb menys quantitat
de solut), orines colors més foscos més ambars (orines més concentrades, més quantitat de solut).

Hematúria: presencia de sang en l’orina. Alteracions a nivell de la via urinària.

Piúria: color més grogós/verdós, no és una orina transparent. Hi ha presencia de leucòcits i és indicatiu
d’infecció del tracte urinari.

Colúria: orina d’aspecte de color coca-cola. Presencia de bilirubina i hi ha una alteració a nivell hepàtic.

Hem de comptabilitzar el volum d l’orina que anem fent al llarg de la pràctica. Anirem al lavabo a 30,60, 90
min. Hem de veure si augmenta, es manté constant o disminueix al llarg del temps. Si tenim en compte el
volum d’orina que anem fent i sabem amb quant de temps s’ha produït aquesta orina podrem fer el càlcul
del flux urinari (ml/min). Dividim el volum d’orina realitzat entre el temps (intervals de 30min).

Diferents situacions en funció del individu:

Individu F: control.

No ha fet cap ingesta de cap líquid, de cap aliment i cap intervenció. En condicions ideals el seu pH urinari
hauria d’estar al voltant de 6,5 i l’osmolalitat urinària hauria d’estar entre 1,015-1,025g/ml. El flux urinari
s’hauria de mantenir constant aproximadament 1ml o kg/h. No tots tenim les mateixes característiques
antropomètriques ni el mateix estil de vida, poden haver-hi variacions en aquests resultats que s’han
d’atribuir a les circumstàncies personals.

2
Fisiologia mèdica I Universitat Autònoma de Barcelona Júlia Ledesma

Individu A: ingesta d’aigua. 700ml d’aigua en un temps curt.

L’estomac ha rebut una càrrega d’aigua molt important en un interval de temps curt, aquesta aigua
s’absorbeix ràpidament, passa al torrent sanguini. Es produeix una dilució a nivell plasmàtic, baixa
l’osmolalitat plasmàtica. El control de l’osmolalitat es farà mitjançant els osmoreceptors, aquests estan en
íntim contacte amb els capil·lars sanguinis i en la seva membrana tenen aquaporines i canal iònics que
intervindran en la resposta dels canvis de l’osmolalitat. Són molt sensibles, canvis 1-2% de l’osmolalitat són
capaços de detectar-ho i posar en marxa els mecanismes corresponents.

Si baixa l’osmolalitat plasmàtica, el receptor està en contacte amb un medi hipoosmolar, entra aigua a dins
de la cèl·lula, la membrana es tensa i els canals d’ions es tanquen, disminuiran els potencial d’acció i l’acció
sobre les neurones magnocel·lulars (localització als nuclis supraoptic i paraventricular de l’hipotàlem) no
rebran senyal i no alliberaran vesícules d’hormona ADH. L’aigua que ingerim s’eliminarà per l’orin, tindrem
volums d’orina alts en comparació al control. L’osmolalitat serà baixa perquè estem excretant aigua, la
ingesta d’aigua no ens farà variar el pH urinari. Hauríem d’eliminar els 700ml que hem ingerit.

Individu D: aigua + alcohol.

Esperarem veure volums respecte l’individu control alts, perquè hi ha una ingesta de líquid. Respecte
l’individu A hauríem de veure un volum superior. Això es produeix perquè l’alcohol, no només té una
depressió del SNC, sinó que també quan es posa en marxa tot el mecanisme anterior. En aquest cas
s’inhibiria l’alliberació de l’ADH i s’eliminaria aquest volum d’aigua que hem ingerit, però en veritat se
n’allibera més. Això és degut a que l’alcohol té un efecte sobre els canals o receptors del glutamat i els
bloqueja. Per tant, encara hi ha menys presència d’ADH i el túbul col·lector es faria més impermeable a
l’aigua i a la urea. Obtindríem una eliminació de més volum del que hem ingerit. Això produeix deshidratació,
això és el que comunament coneixem com a ressaca (deshidratació de les neurones).

Individu B: ingesta de sal

És una càrrega osmòtica molt important que rebem en aquell moment, aquesta arriba en el torrent sanguini,
es produeix un augment de l’osmolalitat brusc. Desencadena l’efecte contrari. L’osmoreceptor pateix una
deshidratació, surt aigua del seu interior, és a dir, la membrana es destensa i els canals iònics s’obren, es
desencadenen els potencials d’acció, s’alliberen els neurotransmissors (glutamat, és excitatori) i actuen
sobre la neurona magnocel·lular que alliberarà les vesícules d’hormona ADH. Aquesta té acció sobre el
túbul col·lector, fa que s’expressin les aquaporines (claus de pas) i permeten reabsorbir aigua. Intentaríem
compensar aquest augment d’osmolalitat plasmàtica recuperant tota l’aigua possible que puguem en aquest
nivell. Els seus volums urinaris seran baixos, són orines més concentrades que en l’individu control, el pH és
el mateix que el del grup control, ja que la ingesta de sal no l’afecta.

Individu C: aigua + bicarbonat

L’individu que ha ingerit bicarbonat ha ingerit aigua, aproximadament un 300ml, respecte l’individu control el
volum urinari és més alt, ja que hi hagut una ingesta hídrica. L’orina es fa més alcalina perquè el bicarbonat
és una base, el pH augmentarà.

En l’osmolalitat urinària veurem un lleuger augment perquè en el bicarbonat, no només trobem ió

bicarbonat, és bicarbonat sòdic. Per tant, hi ha una petita quantitat de solut que farà que el pes específic de
l’orina d’aquest individu sigui més alt que el de l’individu control.

Individu E: exercici

Hem de tenir en compte que necessitem que es derivi una quantitat del flux sanguini cap els músculs, això
fa que aquest disminueixi sobre els altres òrgans com per exemple el flux renal. Això tindrà un efecte sobre
el volum d’orina que obtindrem al final d’aquest exercici.

3
Fisiologia mèdica I Universitat Autònoma de Barcelona Júlia Ledesma

Si hem fet un exercici intens ens produirà una sudoració. La suor és un líquid hipoosmòtic respecte el
plasma, és a dir, perdem més aigua que soluts i ens produeix una deshidratació, fet que es tradueix en un
augment de l’osmolalitat plasmàtica. És important el paper de l’ADH, en aquest cas seguiria la mateixa ruta
que l’individu B.

Quan fem exercici s’activa el sistema nerviós simpàtic i s’alliberen les catecolamines (adrenalina,
noradrenalina). Quan s’activa el sistema nerviós simpàtic es produeix una vasoconstricció a nivell de l’arteria
aferent, hi ha una lentificació en el flux luminal (a nivell del túbul proximal s’afavoreix la reabsorció tant de
sodi com d’aigua associada), també disminueix la taxa de filtració glomerular a causa d’una disminució de la
pressió hidrostàtica i això ens fa disminuir el volum final d’orina. Aquestes també actuen sobre l’aparell
juxtaglomerular i farà que s’alliberi renina-angiotensina II-aldosterona i això produirà que es reabsorbeixi
sodi a nivell tubular.

L’alteració de la funció renal que es produeix a causa de l’exercici depèn de la resposta cardiovascular, que
deriva sang dels òrgans viscerals i la pell cap als músculs que estan en aquesta activitat. El flux sanguini
renal és menor durant l’exercici, aquest efecte es manté fins 1hora després d’haver acabat l’exercici. La
magnitud d’aquesta disminució del flux sanguini renal és proporcional a la intensitat de l’exercici i el grau
d’esgotament que tenim amb aquest exercici. Durant l’execució de l’exercici l’excreció renal d’aigua
disminueix degut a que la secreció d’ADH augmenta. L’efecte final serà la disminució dels volum d’orina i
l’augment de l’osmolalitat en aquesta mostra.

Haurem d’anar omplint en la nostra gràfica en funció de les mostres que obtenim.

Conclusió global dels resultats:

En l’individu A l’osmolalitat urinària es baixa, el pH es manté constant respecte els valors que tindria
l’individu control. En quant a la gràfica volum temps veuríem que l’individu control manté la producció d’orina
constant al llarg del temps i en el que ha ingerit aigua veuríem un pic (aproximadament als 30 minuts) i a
partir d’aquí aniria disminuint el volum fins que tornen a la producció d’orina basal.

En el cas de l’individu D que ingereix alcohol veurem que l’osmolalitat urinària baixa moltíssim, són orines
molt diluïdes. El pH no varia respecte l’individu control. La gràfica volum temps seria volum més alt que el
control i que l’individu A (el que ha ingerit aigua). Té una forma característica de meseta, que és l’efecte
produït per l’alcohol (bloqueig del receptor del glutamat). A partir d’aquí es recuperaran els volums basals.

En el cas del individu B, és una orina molt concentrada, és a dir, osmolalitat urinària alta. No hi ha efecte
sobre el pH i els volums són més baixos que els de l’individu control, estarà per sota de l’individu F.

4
Fisiologia mèdica I Universitat Autònoma de Barcelona Júlia Ledesma

En el cas del individu F serà el mateix que l’individu B, però aquí sí que es produirà una disminució del pH
respecte l’individu control.