CRIMINALÍSTICA

M1

EVOLUCIÓ DE LES CIÈNCIES FORENSES

Cª forense Ciència aplicada, basada en l’estudi de la prova pericial o indicia fonamentada en principis científics d’altres
ciències (física, química, biologia, medicina entre altres). Objectiu Arribar a la veritat de l’ocorregut. Cª en constant evolució.

CLASSIFICACIÓ (ORDRE ALFABÈTIC):

Anàlisi ADN (estudi perfil genètic per a identificar persones), Anàlisi forense dispositius mòbils (targetes SIM, trucades, SMS…),
Antropologia forense (mètodes radiogràfics comparatius amb familiars), Dactiloscòpia (estudi empremtes), Documentoscòpia
(estudi documents) Entomologia (estudi d’insectes i artròpodes implicats en processos de descomposició de cadàvers), Fonètica
forense (electroacústica de gravacions), Fotografia forense (estudi i interpretació de fotos), Geociència forense (geologia,
geomorfologia i geofísica), Enginyeria forense (principis d’enginyeria en reconstrucció d’accidents), Odontologia forense (anàlisi
dental), Patologia forense (autòpsia –examen de cadàver-), Podologia forense (petjades de peu o calçat), Psiquiatria forense
(estudi de desordres mentals i conducta), Química forense (drogues, reactius d’incendi, explosius, residus de trets,…)
Toxicologia forense (efecte de fàrmacs i verins en orina, sèrum,…).

De tot això cal descobrir o deduir la veritat per a una correcta aplicació de la justícia. Inman i Rudin: “Si no es fa la pregunta
correcta, no s’obtindrà la resposta correcta, independentment del brillant de l’anàlisi”.

Hamlin fa un anàlisi sobre aspectes bàsics que concerneixen les diferents disciplines forenses quant a la problemàtica que pugui
sorgir durant el procediment judicial:

1- Tècniques emprades Permeten accedir a un coneixement que un testimoni no pot percebre

2- AcreditacióEl perit forense és l’especialista reconegut i acreditat per a aplicar els resultats obtinguts. Hi ha
problemàtica legal respecte de quines persones poden ser acreditades per a determinats reconeixements.
3- Institucions legals Intervenen els rols de fiscals, advocats, magistrats/jutges, jurat i perit forense
4- InquietudsEl forense està sotmès a pressió quan cal provar una resposta inequívoca en un procediment judicial. Xoc
entre cultura científica i la del dret.

Roberts exposa aspectes per a explicar aquest xoc de cultura del dret i científica:

1- Els estereotips culturals Cal entesa entre perits forenses i advocats per a no provocar injustícia en la resolució del cas
2- Admissió de la prova en el procés judicialLa info del perit pot no estar contrastada i es refusa en un procediment.

Edmon proposa criteris per a esmenar aquest últim aspecte: acceptació de la tècnica emprada per a l’anàlisi de la prova, estudis
de validació i publicació de resultats.

PRINCIPI DE LA MATÈRIA DIVISIBLE

Rudin: “La matèria es divideix en petites parts quan s’hi aplica suficient força. Aquestes parts adquiriran característiques
originades pel procés de divisió i mantindran les propietats fisicoquímiques de la peça d’origen”. Dóna lloc a 3 corol·laris:

1- Algunes característiques que conserva la part són úniques de l’original o del procés de divisió
2- Algunes característiques que conserva la part són comunes a l’original i altres originals del mateix procés de
fabricació
3- Algunes característiques de l’original es perdran o canviaran fruït de la divisió i la dispersió.

PRINCIPI D’INTERCANVI DE LOCARD

1- És impossible per al criminal actuar amb la intensitat que requereix un crim sense deixar prova de la seva presència
2- Ningú és capaç de cometre un crim sense deixar multitud de marques de la comissió o d’emportar-se indicis del crim
PARADIGMA FORENSE

Finalitat immediata Arribar a la veritat objectiva: Què, Qui, Com, Quan i On? Les respostes constitueixen el paradigma forense.
S’hi arriba amb 3 etapes:

1- IdentificacióDefinir la naturalesa fisicoquímica de l’evidència (Què?). Pot ser la única etapa

2- IndividualitzacióEs comparen 2 elements per determinar si tenen el mateix origen/font. Un cop establerta la relació, cal
expressar el resultatPrincipi de predicció bayesiana: càlcul de probabilitats basada en el teorema de Bayes per a
deduir la possibilitat/impossibilitat d’un fenomen sobre la base del nombre de característiques verificades en una
confrontació.
3- Associació i reconstrucció Associar les troballes en la investigació també probabilisticament. Un cop feta l’associació
es reconstrueix (fase final) disposant els esdeveniments relatius a l’espai i el temps basant-se en l’evidència. (Quan,
Com, Qui?)

DICTAMEN I LES SEVES FORMES

La presentació dels resultats pot originar conflictes dialèctics, sobretot si la info és factual.

Factual és la info que, en emetre un judici sobre el que s’ha recopilat durant la investigació, pren la forma de dictamen. L’emissió
d’un judici pot seguir 3 formes de raonament o inferència:

1- El raonament deductiu Judici lògic sobre una sèrie d’observacions

2- La inferència inductiva Predicció d’un succés aplicant el principi de probabilitat de Bayes. Se segueix un qüestionari
jeràrquic.
3- La inferència abductiva Es van generant explicacions als successos que s’examinen i es reformulen fins a arribar tan
a prop i de la manera més probable possible a la realitat del succés.

ÈTICA

No hi ha un criteri professional i de responsabilitat ètica en el dia a dia de la pràctica professional. Aquesta mancança comporta
una línia fina entre l’estratègia legítima del forense i el curs de cada cas conflictes perits/advocats.

En el judici cal explicar amb exactitud el nivell de confiança i el grau d’incertesa dels arguments presentats.

Tot i això, un codi ètic no vol dir que deixi d’existir la mala praxi, cal regular i detectar els mals professionals.

ENSENYAMENT DE LA Cª FORENSE

Els estudis inclouen l’estudi de ciències experimentals.

1ª escola de cª forense la crea Archibald Rodolph Reiss el 1909 a Lausana.

L’institut de Police Scientifique adscrit a la universitat de Lausana imparteix màsters en cª forense.

M2

La criminalística, actualment, és reconeguda com a carrera professional carent, això sí, d’uniformitat. definició de l’Associació de
Criminalistes de Califòrnia (California Association of Criminalistics, CAC): ”la professió i disciplina científica enfocada a
reconèixer, identificar, individualitzar i avaluar l’evidència física aplicant la ciència en l’àmbit judicial”.

Sol dividir-se en dues fases:

1- Estudi científic del lloc dels fets i dels indicis recollits (part tècnica)
2- Tasca policial a fi d’identificar, perseguir, localitzar i detenir el presumpte responsable o responsables.

La criminalística té 2 grans objectius: el tècnic i el formal

1- Tècnic: Estudiar les evidències materials en la investigació criminalística, tant en l’escenari dels fets com al laboratori
2- Formal: auxiliar els resultats de l’aplicació científica dels seus coneixements, metodologia i tecnologia, als òrgans que
procuren i administren justícia per proporcionar-los elements probatoris identificadors i reconstructors en la recerca de la
veritat.
El primer objectiu (tècnic) es divideix en tres blocs:

1- Investigar tècnicament i demostrar científicament l’existència d’un fet en particular probablement delictiu
2- Aportar evidències per a identificar el presumpte o presumptes autors, coautors i còmplices, i la víctima, si n’hi ha
3- Determinar els fenòmens i reconstruir el mecanisme del fet, assenyalant els instruments o objectes d’execució com
també les maniobres que s’han posat en joc per a dur-lo a terme.

La intervenció i aplicació de les ciències forenses i penals tenen un procediment: interposició de la denúnciaIndagació dels
fetsaplicació del dret penal

Agents que hi entren en joc:

- Criminalista (a Espanya no existeix) / Policia Judicial: sol·liciten el perit forense concret a la branca necessària, i
localització/persecució/detenció de l’autor/s

- Metge forense: Participa en l’aixecament, examen i autòpsia del cadàver; també examina lesions o altres aspectes mèdics
relacionats amb un acte delictiu

- Criminologia: Estudia el delicte, el delinqüent, la delinqüència, la víctima, el possible tractament necessari,…

L’INDICI

Als efectes d’una investigació criminalística, es considerarà indici o vestigi tot objecte, instrument, resta, empremta, marca,
senyal que s’usa o es produeix en la comissió d’un fet, susceptible de ser recollit i de l’anàlisi del qual s’obtindran dades sobre
l’existència del fet delictiu, sobre la identitat de l’autor dels fets, sobre el modus operandi, etc. (Inman i Rudin, 2001).

Classificació global segons Cecaldi (1975):

1- Determinants Identificables a simple vista o amb lents d’augment. Relacionats directament amb l’autor (documents,
armes de foc, empremtes dactilars,…)
2- Indeterminantsrequereixen d’una anàlisi completa per a conèixer-ne la seva composició o estructura, i generalment
consisteixen en substàncies naturals o de composició química: pastilles, petjades o taques suposadament de sang i
restes de fluids biològics (semen, orina, vòmit, etc.).

Classificació seguint el principi de Locard segons Martin (2002):

1- Cos i objecte Es podrien subdividir en biològiques/no biològiques: empremtes, petjades, fluids, teixits,…
2- Cos i superfície marques de trànsit, traces d’objectes i traces per ús d’armes
3- Altresindici psicològic i psiquiàtric, examen escriptural i de documents.

L’empremta és tot senyal o vestigi produït sobre una superfície per contacte amb una regió del cos humà o amb qualsevol
objecte, impregnat o no de substàncies orgàniques i inorgàniques. Segons Martin (2002) indiquen la forma, contorn i
característiques de l’agent que la va produir.

L’estudi de les empremtes es fa seguint els aspectes següents :

- la forma de producció (fregament, lliscament, arrossegament,…)

- la procedència (eina, ungles, dents, teixit,…)

- morfologia (relatiu a la forma). Poden ser positives o negatives (suposen una depressió a la superfície solc, impacte de
bala,…), o positives (impressió sobre una superfíciepintura, greix, fang,…)

La taca és una impregnació de qualsevol substància orgànica (que prové de l’ésser humà: saliva, semen, sang,…) o inorgànica
(pintura,…) sobre alguna superfície.

INDICIS D’ORIGEN BIOLÒGIC

Fluids biològics Semen / Secrecions vaginals / Saliva / Femta / Orina

Empremtes dactilars Impressió de la planta del dit per fricció sobre un suport. També es coneix com a marca i tant pot ser del
dit com del palmell de la mà.
Normalment apareixen parcials. Les seves característiques es veuen afectades en funció del temps que hagin estat impreses.
Tot i això, si les diferents característiques que presenten tenen un grau elevat d’especificitat i els detalls poden restar estables en
el temps, guardaran el seu valor identificatiu com a indici (Champod, 2009).

Dactiloscòpia Disciplina que examina i estudia les empremtes dactilars per a identificar els implicats en un fet delictiu.

Segons Champod, l’ús de les empremtes digitals pot comportar 3 casos diferents:

1- La comparació d’empremtes d’un desconegut amb la base de dades.

2- La comparació d’una marca amb una col·lecció d’empremtes de referència de persones conegudes
3- La comparació de marques recollides de diferents testimonis per a establir una connexió ocorreguda al lloc dels fets

L’estratègia adoptada per a detectar les marques varia en funció d’aspectes com la naturalesa del substrat, les circumstàncies
del cas o l’estabilitat de la mostra.

Un cop recollida s’examina mitjançant les crestes que hi apareixen. A Europa en general s’utilitzen un mínim de 12 crestes.

Les crestes són cadascuna de les estries que formen els anells concèntrics en l’empremta dactilar.

SANG

La serologia forense és la disciplina encarregada de l’estudi de la sang. Es pot determinar si al sang és d’origen humà o animal,
es pot utilitzar el grup sanguini per a delimitar la cerca, per a formar l’ADN,…

A l’escena, la quantitat i característiques de la sang pot indicar el temps que ha sobreviscut després de la lesió. Per a això, es té
en compte que la sang ante mortem coagula entre cinc i vuit minuts després d’estar exposada fora del cos humà, en canvi, la
sang post mortem no origina el procés de coagulació (Sosa, 2003).

El suport sobre el qual es troba la taca pot facilitar o bé dificultar-ne la localització, per això es fa servir llum artificial rasant, que
augmenten el contrast taca-suport (normalment llum violeta, que dispersa la llum amb la sang fresca i l’absorbeix quan és seca).

La sang arterial (a diferència de la sang venosa) és projectada sobre la superfície amb esquitxades degut a les pulsacions del cor

ADN (àcid desoxiribonucleic) És el material biològic en el qual es troba la informació genètica i es transmet al 50% als
congèneres. El nombre de combinacions li confereixen la particularitat de ser únic per a cada persona. Aquesta particularitat es
troba a una part de la cadena sense funció genètica.

En el procés d’anàlisi de mostres ADN conté 4 fases:

1- Recollida de mostres o presa de mostra

2- Extracció (se separen les molècules d’ADN de la resta del material ) fins aconseguir bandes, les posicions de les quals
marquen el pes molecular dels components que la constitueixen
3- Es comparen les bandes amb els del sospitós i, si no coincideixen, es parla d’exclusió. En cas contrari cal mesurar la
diferència de posicions de bandes per a confirmar la no-exclusió.
4- Confirmada la no-exclusió cal considerar el valor de l’evidència d’ADN, que és la capacitat del perfil per a discriminar un
individu d’una població general.

CABELL

Pot distingir-se el cabell humà de l’animal. Es pot determinar amb un grau de probabilitat acceptable la pertinença del cabell (cal
disposar, però, d’una població representativa: 100-150 del cap o del pubis). Segons les característiques, conclusions possibles:

- Característiques coincidentsMostra de pèl desconeguda pot correspondre a la mateixa persona que ha aportat la mostra.

-Lleugeres diferències (però amb coincidències) Resultat no conclusiu

- Amb diferències (no es correspon) Mostra de pèl desconeguda

Actualment aquesta anàlisi sol complementar la d’ADN a l’hora d’identificar. Tot i això, té altres aplicacions: determinar
presència/absència de drogues o bé metalls emprats en casos d’enverinament (arsènic)

EMPREMTES D’ORIGEN NO BIOLÒGIC

Un objecte que entra en contacte amb un altre material pateix una contracció mecànica a partir de la qual és possible trobar un
rastre. Un tipus d’empremtes que no se sol utilitzar gaire però són importants són les d’eina. Importància:

- Valor identificatiu (marques de palanca en una porta)

- Possibilitats de relacionar esdeveniments (ús del mateix objecte en varis robatoris)

- Atribució de diferents delictes comesos en el mateix acte

- Determinació del modus operandi

EMPREMTES IN SITU

Una condició necessària per a recollir una empremta és que hi hagi un objecte sospitós amb què fer un examen comparatiu. En
cas contrari, la identificació no és possible. Les empremtes es fotografien i després segueixen totes el mateix procediment.

- Modelades Obtingudes amb un motlle i producte de farciment

- Per fricció o fregament Valuoses en identificacions per la seqüència de formació entre altres

TIPUS EMPREMTES - Polsegoses Petjades que formen una pel·lícula de pols mineral o de matèria orgànica

- Tintades Positives (contacte directe) o negatives (brutícia que s’impregna a una superfície)

- Latents Les poc o gens visibles i que necessiten pólvores o reactius per a ser revelades

El revelatge d’impremtes es fa principalment de 2 maneres:

- Emprant agents vulnerants - Emprant motlles

EXAMEN COMPARATIU

Tècnica que permet identificar l’objecte que ha produït l’empremta . Cal classificar-les i anotar-ne dimensió, forma, dibuix,… El
conjunt de característiques pròpies de l’objecte es denomina individualització de l’objecte. Un dels criteris a tenir en compte per a
individualitzar l’objecte es basa en les particularitats que presenta aquest objecte, per la seva fabricació i per la seva utilització.

EMPREMTES DE TRÀNSIT

Són el conjunt de marques deixades a l’escena del delicte com a conseqüència del desplaçament d’un vehicle o d’una persona.

- De calçat / - De vehicle / -De guants (marques tèxtils)

EMPREMTES D’EINES

Són totes les marques que han deixat els objectes emprats per a cometre el delicte. Informació que aporten:

- Tipus d’eina utilitzada / - Qualitat del treball / - Relació entre delictes

Per a fer l’examen comparatiu calen les empremtes in situ i les de l’objecte sospitós. Es creen empremtes de referència amb un
objecte idèntic i sobre un suport semblant.

EMPREMTES PER ÚS D’ARMES DE FOC

L’estudi d’aquestes empremtes es divideix en tres grups:

- Estudi de la trajectòria del projectil (balística)

- Identificació de l’arma i la munició

- Anàlisi de residus de tir

ALTRES INDICIS

1- Indici psicològic i de comportament (demostrar les facultats mentals d’acusat o víctima)

2- Escriptura en l’anàlisi de documents (mostra característiques individuals i de classe, pot associar dos textos escrits pel
mateix individu. Inclou la impressió gràfica –inclinació, espaiat,…- i la construcció de paraules – direcció d’escriptura de
certes lletres, anàlisi de lletres que necessiten de més d’un moviment,…-  No té base científica
ESTUDI DE L’ESCENA

Fa referència a la recollida d’indicis rellevants Important reconèixer quins indicis són rellevants per a l’estudi del cas i la
preservació de l’escena. Etapes:

1- Organització i coordinació (durant tota la investigació)

2- Protegir l’escenari (arribar ràpid, desallotjar curiosos, no moure ni tocar res, seleccionar àrees de trepitjada, usar
indumentària de protecció, no fumar, beure ni menjar). La contaminació de l’escena pot invalidar proves.
3- Fixació del lloc (dibuixos i fotografies ens estalviarà tornar a l’escena constantment)
4- Inspecció (sistemàtica. La conservació d’indicis dependrà del contingut i rapidesa en la presa de mostres, la fragilitat
dels indicis i de la traçabilitat). Recollida d’indicis1.Aixecar / 2. Embalar / 3. Etiquetar

LLOCS D’ESTUDI

1- Accident de circulació
2- Catàstrofes
3- Medi subaquàtic
4- Incendi o explosió

PROVA INDICIÀRA

Des del punt de vista judicial no és un mitjà de prova ni un element probatori. Consisteix en que el jutge, partint d’un conjunt
d’indicis obtingui una hipòtesis mitjançant l’enllaç causal i lògic. No disposa d’una regulació procedimental L’indici pot acreditar-se
de qualsevol forma (testifical, documental, pericial,…) sempre i quan s’obtinguin de forma lícita.

Quan hi ha diferents fonts probatòries, la prova sempre ha de ser de més qualitat que en els casos on hi ha una única font, ja que
hi ha més possibilitats de contrast i corroboració.

En la prova indiciària l’error és més gran doncs hi ha més passo inferencials que quan és una prova directra.

La prova que es practica durant el judici oral (es busca la convicció del jutjador mitjançant les proves possibles) és diferent de les
activitats del criminalista (aportació i anàlisis de les fonts de prova).

M3

DROGUES

Substància psicoactiva que, quan s’ingereix, afecta els processos mentals (cognició i afectivitat).

Es poden classificar: segons l’origen, segons l’efecte en el SNC, segons l’ús i segons el sistema legislatiu:

1- Segons l’origen Natural / Semisintètic / Sintètic

2- Segons l’efecte en el Sistema Nerviós Central
- Estimulant (coca, nicotina, cafeïna,…)
- Depressor: Narcòtics (analgèsics, morfina, codeïna,…), sedants hipnòtics, inhalants i begudes alcohòliques
- Al·lucinògens: Naturals (cànnabis, mescalina,…) i sintètics (amfetamina, òxid nitrós,…)

3- Segons l’úsDe violació (GHB, ketamina,…), recreatives (MDMA, LSD,…) inhalants (cola, aerosol,…) i altres (dòping)

4- Segons el sistema legislatiu Segons la ONU: Estupefaents (opiacis, coca, cànnabis,…) i substàncies psicotròpiques

(al·lucinògens, amfetamines, benzodiazepines,…)

La producció se sol fer ne laboratoris clandestins (en zones apartades, selvàtiques o rurals), tot i que també s’han localitzat en
residències familiars o zones properes a nuclis urbans.

Hi ha substàncies que requereixen equipaments sofisticats i coneixements de química (LSD, amfetamines), d’altres drogues no
(coca, heroïna).

Els laboratoris clandestins es classifiquen en funció del procediment que utilitzen per a produir la droga:

1- D’extracció / 2- De conversió o semisíntesi / 3- De síntesi / 4- De dosatge

A nivell criminalístic la droga s’analitza i es pot extreure un perfil químic (o empremta digital química) i un perfil físic (forma,
aspecte,…) La info obtinguda constituirà element de prova als tribunals.

Cocaïna Pertany al grup dels alcaloides, se sol plantar a Colòmbia, Perú i Bolívia; s’obté a partir de les fulles de coca:
clorhidrat de cocaïna. S’elabora en 3 etapes: extracció de pasta, purificació en coca base i conversió a coca base o clorhidrat de
cocaïna. Producte final: Cocaïna (pols)/ Bazuco (sòlid) / Crac (base)

Derivats de l’opi Deriven de la rosella. Efectes: depressió respiratòria, restrenyiment, constricció pupil·lar, supressió de la libido.
La morfina i la heroïna en són derivats

Cànnabis i derivats És originària de l’Àsia. Efectes: afecta al sistema respiratori, suprimeix la producció d’esperma, provoca
atròfia cerebral. Clínicament s’utilitza per a antianorèxic, tractaments de càncer, glaucoma i epilèpsia, també en l’esclerosi
múltiple. Poden derivar-se herbacis (marihuana), resina (haixix) i cànnabis líquid (oli d’haixix). Els constituents principals són el
THC, el CBN i el CBD

Drogues sintètiques Qualsevol substància, amb ús mèdic o sense, fabricat en laboratori a partir de precursors químics. Inclou
opioides sintètics, cannabinoides sintètics, benzodiazepines,… Al final del procés de síntesi s’obtenen impureses, que permeten
establir el denominat perfil d’impureses. El tipus i quantitat d’impureses dependrà del mètode de síntesi, proporcions, font i
puresa dels materials de partida, condicions de reacció i procediment/s de purificació.

Amfetamines i derivats El grup amfetamines el formen l’amfetamina i la metamfetamina; s’empra el nom genèric “èxtasi” per a
altres derivats. La majori es presenten al mercat en forma de clorhidrat amb diferents denominacions: MDMA, MDA, MDE,
MDEA. Varia de color segons el tipus i la quantitat d’impureses i adulterants que presenta. De vegades apareix barrejada amb
altres drogues (estimulants o al·lucinògens). Generen dependència física i psíquica en el subjecte.. Té efectes físics (taquicàrdia,
hipertensió, estimula el SNC,…) i psíquics (insomni, estat d’alerta, eufòria, verborrea,…)

Ketamina, Dextrometorfan i PCP El primer és un anestèsic (s’injecta, es fuma o es barreja amb begudes), el segon és un
supressor de la tos (lleu efecte estimulant i dissociació en dosis altes) i el tercer –feniclidina- és una pols blanca o cristal·lina
(afecta totes les vies cerebrals, es consumeix barrejada amb tabac o porros).

LSD Compost al·lucinogen potent present en el fong “banya de sègol”. A més d’al·lucinacions pot crear atacs de pànic,
confusió mental, paranoia i ansietat. Hi ha pocs casos de morts associats a LSD (més aviat intents de suïcidi i trastorns
psiquiàtrics).

GHB Substància líquida, incolora i inodora que abans era un suplement de musculació. Es pot camuflar fàcilment en begudes,
deixant la víctima incapacitada i creant-li amnèsia. En dosis baixes crea somnolència, mareig, nàusees i alteracions visual. En
dosis altes pèrdua de coneixement, convulsions, depressió respiratòria, coma i, fins i tot, mort.

Mescalina i psilocibina Fongs que provoquen al·lucinacions consumits des de l’antiguitat.

MARC LEGAL

La ONU és l’organització de referència en matèria de legislació internacional en la lluita contra les drogues. Segons aquesta, el
terme “estupefaent” engloba qualsevol substància, natural o sintètica, entre les quals hi ha els opiacis, derivats de la cocaïna i
dels cànnabis. En canvi, “substància psicotròpica” inclou els al·lucinògens, amfetamines, barbitúrics i benzodiazepines.

A Europa hi ha un marc jurídic específic. L’article 83.1 del Tractat de la UE recull disposicions mínimes per a fenòmens
constitutius de delicte.

El context nacional espanyol queda subscrit a les convencions de 1961 i 1971 de l’ONU. Els delictes relatius al tràfic il·lícit de
drogues queden regulats al Codi Penal als articles 368-371.

Les activitats no constitutives de delicte són: compra, tinença per a consum i el propi consum. Tampoc donar dosis petites gratis
per a evitar patiments d’un dependent. Tanmateix, el Tribunal Suprem considera que cal tenir en compte més aspectes per a
dirimir entre delicte i acte despenalitzat:

-Del criminalista: escena del crim per a acreditar tinença de productes per a adulterar, instruments de tall, anàlisi de puresa,…

-Del policia: circumstàncies de troballa, diners fraccionats, testimoniatge,…

PROBLEMÀTICA DE LES DROGUES I EL TRÀFIC GLOBAL

Les drogues sintètiques són una amenaça. Moltes no estan regulades en normatives. S’utilitza el nom genèric de noves
substàncies psicotròpiques, però es poden distingir:
-Anàlegs químics Derivats d’una substància original modificada químicament (MDA, per exemple)

-Mimètics Imiten els efectes d’una substància particular

Els traficants produeixen noves substàncies sintètiques i intenten evitar les normes legislatives. Internet és el mitjà de negoci. Un
cop els estats alerten de la circulació d’una nova substància s’ha de fer un informe d’avaluació de riscos. El temps és un factor
determinant.

En la lluita contra el tràfic de drogues s’han creat procediments específics d’investigació, unitats especialitzades i, fins i tot,
agències (DEA, OEDT). Complexitat derivada de les xarxes de producció i tràfic implicades, que dificulten conèixer-ne els
enllaços i connexions en tots els àmbits. La problemàtica implica l’acció conjunta de criminalistes, criminòlegs i policia.

INTE·LIGÈNCIA FORENSE

El principi d’intel·ligència es basa en revelar i identificar les relacions entre les persones, els objectes i els successos criminals.

El procés es basa en una sèries de funcions o activitats interconnectades, resultat d’un procés que consta de 2 etapes:

1-Recollida de dades Planificar els mètodes que s’han d’aplicar per a recollir dades. Una vegada recopilades es procedeix a la
comparació de dades. Podria definir-se com la translació de les dades d’una organització estructurada. Avaluar-ne els resultats
valorant el grau d’exactitud de les fonts d’informació i qualitat de les dades.

2-Anàlisi de les dades Base fonamental de la intel·ligència. El resultat de l’anàlisi pot revelar noves tendències i evolucions ,
com també l’existència de noves estructures criminals. Els resultats poden ser:

-Intel·ligència estratègica (nivell superior de l’activitat criminal organitzada)

-Intel·ligència tàctica o operacional (establiment de relacions entre casos simples)

L’aplicació d’aquesta intel·ligència en els casos de drogues és recent. S’intenta determinar si el material confiscat inclou
substàncies que estan sota control, quantificar el contingut de la substància i determinar la presència o absència de substàncies
de tall. La caracterització de les drogues pot aportar informació rellevant, especialment les dades fisicoquímiques, pels aspectes
següents: objectivitat (característiques de la matèria), estabilitat (en el temps), fiabilitat (dels resultats) i aparició en el mercat.

Es diferencien dos dominis d’informació: la font de producció(establir relacions entre diferents confiscacions) i el grau d’activitat
(relacions entre consumidor i productor, associar la mostra a una àrea geogràfica,…)

La cooperació en l’àmbit internacional comporta plantejaments tant ètics com polítics per l’ús de dades d’ADN (protecció des
drets civils, privacitat, dignitat humana).

El terme “delinqüència transnacional” el defineix Wilson crim comès en un estat, quan l’autor é ciutadà d’un altre estat.

Les bases de dades d’ADN són molt útils per a resoldre casos de crims comesos en un mateix estat i per a l’estudi de crims
transnacionals; de fet han permès resoldre crims que en els seu moment no es van poder resoldre.

PERIT JUDICIAL A ESPANYA: MARC LEGAL I CAMP D’ACTUACIÓ

El perit és la persona especialitzada en una disciplina forense que intervé en l’etapa d’investigació i del valor probatori durant el
procediment judicial. L’actuació del criminalista i del perit es basen en la legislació que brinden suport a la justícia LeCrim i CP

La figura del perit judicial es regula en el capítol VII del la LeCrim. La designació del perit es fonamenta en el principi, en el
sistema acusatori, de necessitat de la prova. Du a terme una funció pública per ordre i mandat del jutge, l’únic que pot admetre o
recusar un informe pericial. Tant el querellant com el processat tenen dret a nomenar un perit a costa seva que intervingui en
l’aspecte pericial.

El camp d’actuació també es regula a la LeCrim:

-Pot ser perit aquell amb un títol oficial en una ciència o art. Qui no té títol oficial però sí coneixement o pràctica són perits no
oficials.

- L’informe ha de ser objectiu.

INFORME PERICIAL

Comprèn:

-La descripció de la persona o cosa objecte d’estudi, l’estat en què es trobi.

-La relació detallada de totes les operacions practicades i del resultat.

- Les conclusions que formulin els perits en vistes de les dades, d’acord amb els principis i regles de la seva ciència/art.

El dictamen ha de ser emès per escrit. El perit ha de comparèixer a la vista sol·licitada per les parts o a judici del tribunal, que ha
de valorar els dictàmens pericials segons les regles de la crítica sana.

De l’activitat pericial se’n deriva responsabilitat penal:

- Imputar fets a algú amb falsedat o menyspreu temerari a la veritat

- Simular ser responsable/víctima d’una infracció penal o denunciar una d’inexistent

- Faltar a la veritat en el seu testimoniatge

- Alterar reticències, inexactituds o silenciar fets o dades rellevants

- Presentar testimoni fals o perits o intèrprets falsos