LA POMA ESCOLLIDA

Alidé s’ha fet vella i Lamon és vellet, 

i, més menuts i blancs, s’estan sempre a la vora. 
Ara que són al llit, els besa el solellet. 
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.
-Oh petita Alidé, com és que plores tant?                     
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.
I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre’t l’enyorança dels dies que s’escolen,            
i tu vols que t’abrigui i els braços em tremolen
i em parles d’unes coses on m’ha caigut oblit.
Lamon fa un gran sospir i li diu: 
-Oh ma vida, mos peus són balbs 
i sento que se me’n va la llum,                                     
i et tinc a vora meu com la poma escollida 
que es torna groga i vella i encara fa perfurn.
A1 nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror, 
criden els fills, les nores ens parlen amb ‘aspresa.       
Què hi fa d’anar caient, si ens ne duem l’amor?
POEMES DE NADAL 2018
1r cicle ESO

“Avui és Nadal”, de Joan Llongueres

Veig tot el negre al cel,

veig com em mira la lluna
veig com brillen els estels,
i no sóc astronauta de coet
ni una diminuta gota de pluja.

Només sé que avui és Nadal

i la nit té la màgia d'un gran mirall...

“Entrarem de puntetes”, d’Isabel Barriel

Entrarem de puntetes
a l'any que estrenem
per despertar les estrelles,
per posar a la nit diamants,
per il·luminar el mapa sideral,
per desitjar que cada dia
et regali una llum especial.

Entrarem de puntetes
a l'any que estrenem.

“Desembre”, de Miquel Martí i Pol

Quan ve Nadal fem el pessebre

amb rius, muntanyes de colors,
el caganer, l’estrella, l’àngel,
el nen, la mera i els pastors,
cantem cançons i mengem neules,
també torrons i altres llamins,
i per arrodonir les festes
que omplen de joia grans i nins
ens aboquem a les finestres
a esperar els Reis que van venint.
2n cicle ESO

“Les estrelles”, d’Apel·les Mestres

El cel és un camp
ple de meravelles;
l'ha llaurat el Sol,
la Lluna és qui el sembra.
La llavor que hi cau
tot seguit arrela;
arrela i floreix,
cada flor una estrella.
Quan apunta el Sol,
les flors es repleguen;
quan el Sol es pon,
totes s'esbandeixen.
Des de dalt del cel
guaiten a la terra;
cada infant que dorm,
una estrella el vetlla.

“Nadal”, de Joana Raspall

Si aquesta nit sents una remor estranya

que, no saps com, t’obliga a mirar el cel,
i enyores gust de mel
i tens desig d’una pau que no enganya...

És que a través dels aires de la nit

t’arriba aquell ressò de l’Establia
de quan l’Infant naixia
i s’elevava un càntic infinit.

Si ja no saps sentir-te pastoret,

ni aturar-te a entendre el bell missatge,
almenys, tingues coratge
de seguir el teu camí amb el cor net.

“Prec de Nadal”, de Salvador Espriu

 
Mira com vinc per la nit
del meu poble, del món, sense cants
ni ja somnis, ben buides les mans:
et porto sols el meu gran crit.

Infant que dorms, no l’has sentit?

Desperta amb mi, guia’m la por
de caminant, aquest dolor
d’uns ulls de cec dintre la nit.
 “Estel de Nadal”, de Joseph Brodsky

En l’estació freda, en un lloc més fet a la calor

que no pas al fred, a la plana més que a un cim,
va néixer un infant en una cova a fi de salvar el món;
bufava el vent com només ho fa als deserts a l’hivern, de gairell.

A Ell tot li semblava enorme: el pit de la mare, el vapor

dels narius del bou, Gaspar, Baltasar, Melcior −l’equip
dels Mags, els seus regals apilonats al costat de la porta, ajustada.
Ell només era un punt, i un punt era l’estel.

Intensament, sense parpellejar, a través de núvols pàl·lids

i dispersos, sobre l’infant en el pessebre, des de lluny
−des de la profunditat de l’univers, des de l’altre extrem− l’estel
mirava dins la cova. I aquest era l’esguard del Pare.