Professional Documents
Culture Documents
Memoria Prohibida
Memoria Prohibida
Quan el senyal acustic va despertar la Maria, el rellotje que hi havia just sobre
la porta de la seva cambra, marcava DIV 25:12:9074 08:00. Les xifres eren de
color tarónja, senyal de festa. Una de les poques festes, llevat dels diumenges,
que hi havia al llarg de l'any. Aquell vespre tenia assaig del concert de cap
d'any amb l'orquesta de l'especialista músic Quiel. Oficialment, ella encara no
en formava part, no hi podria entrar fins que no acabés l'Escola de Candidats, i
encara li mancaben dos anys. Però segons el consens general, ja era la millor
solista de flauta de tot Supra. A més, si acabava els estudis amb exit,
esdevindria especialista i seria la successora d'en Quiel, ja que cap altre músic
pasava de la categoria de normal.
A la residència d'orfes, on hauria de viure fins que fes divuit anys, la Maria s'hi
trobava molt aïllada. Amb una sola escepció, tots els altres nois que hi vivien
estaven clasificats com a normals, sols un de cada cinquanta, en arribar als
dotze anys, aprovava l'entrada a l'Escola i tenia l'oportunitat d'esdevenir
especialista o superior. La Regla deia que els normals aurien de treballar tretze
hores al dia i sense cap mena de posibilitat de promoció. En general, hi havia
ressentiment contra els candidats. La Trema, la cuinera de la residencia, era
una excepció. Sempre havia tractat bé la Maria, gairevé com si fos neta seva.
Avui, com tots els dies de festa, havia preparat sopa de canya dolça, la feia
com ningú, la començava molt d'hora i la deixava tot el matí a l'entrada del
sector glaçat, allà on la temperatura era just un pèl per sobre del punt de
conguelació. La Maria no es volia quedar a la cambra. Tenia tot el matí per a
ella. Amb el curs quasi finalitzat, per una vegada a la vida no s'hauría de passar
tota la festa estudian. Sols restaven els exàmens de llengua i de música. No
serien cap problema per a ella.