Societat, Política, Poder: Josep M. Vallès Salvador Martí

Societat, política,
poder
Josep M. Vallès
Amb la col·laboració de
Salvador Martí
P08/03507/01135
© FUOC • P08/03507/01135 Societat, política, poder
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada,
reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com
químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització
prèvia per escrit dels titulars del copyright.
Índex
Introducció.................................................................................................. 5
Objectius....................................................................................................... 6
1. Què és la política?.............................................................................. 7
1.1. Política: un terme familiar i controvertit ................................... 7
1.2. La política com a gestió del conflicte social ............................... 8
1.3. Les arrels del conflicte social ...................................................... 10
1.4. Les fronteres variables de la política i les etapes de la
politització ................................................................................... 13
1.5. Societats sense política? .............................................................. 15
2. Què és el poder polític?.................................................................... 16

2.1. Política i poder: dues perspectives .............................................. 16
2.2. Força, influència, autoritat .......................................................... 18
2.3. Com es manifesta el poder polític? ............................................ 20
2.4. La legitimitat i el seu origen ....................................................... 21
2.5. Legitimitat, legalitat i constitució ............................................... 23
3. Les tres dimensions de la política: estructura, procés i

resultat.................................................................................................. 25
3.1. La política: estructura, procés, resultat ....................................... 25
3.2. La política com a estructura ....................................................... 26
3.3. El sistema polític i els seus elements .......................................... 27
3.4. Per què és útil la noció de sistema polític? ................................ 29
4. Com podem entendre la política?................................................. 30

4.1. És possible ordenar els nostres coneixements referents a la
política? ....................................................................................... 30
4.2. Com s'ha desenvolupat el coneixement de la política? .............. 30
4.3. La institucionalització de la ciència política: dos moments
cabdals ......................................................................................... 32
4.4. Amb quins elements s'elabora el coneixement referent a la
política? ....................................................................................... 33
4.5. El coneixement científic de la política ....................................... 34
Resum............................................................................................................ 38
Activitats...................................................................................................... 39
Exercicis d'autoavaluació........................................................................ 40
Solucionari.................................................................................................. 42
Glossari......................................................................................................... 43
Bibliografia................................................................................................. 45
© FUOC • P08/03507/01135 5 Societat, política, poder
Introducció
Aquest mòdul planteja les preguntes bàsiques sobre el concepte de política,

exposa les respostes més freqüents i proposa una definició de política, a la
vegada que es pregunta per la possibilitat d'una societat sense política.
El concepte de poder, amb el component essencial de la coacció, s'estudia com

a element nuclear associat a la política. S'exposen els ingredients del poder –
força, influència, autoritat– i les seves característiques respectives, com la no-
ció de legitimitat i les seves possibles fonts.
Vistos aquests conceptes bàsics, el mòdul presenta les tres formes de contem-
plar la política: com a estructura, com a procés, com a activitat; i al mateix
temps presenta una visió integrada de les tres dimensions en el model del sis-
tema polític.
Finalment, el mòdul relaciona el coneixement sobre la política amb el conjunt

del coneixement científic, explica com s'ha desenvolupat la disciplina i com
s'ha institucionalitzat gradualment.
Objectius
Després de treballar amb el material d'aquest mòdul, l'estudiant ha de saber

situar la política en el conjunt de les relacions socials. Ha de poder explicar per
què la política subsisteix malgrat els efectes negatius i les crítiques que suscita.
Ha de distingir les diverses accepcions en què el terme política és utilitzat. I,
en particular, ha de poder:
• Presentar la definició de política que el text proposa i contrastar-la amb

una altra definició alternativa, comparant-les i criticant-les.
• Justificar la possibilitat o la impossibilitat de l'existència d'una comunitat

sense política.
• Identificar alguns processos històrics de politització de qüestions d'interès

social.
• Relacionar les nocions de política i de poder.
• Explicar per què els governants obtenen l'acatament dels governats.
• Distingir les diferències entre força, influència i autoritat.
• Valorar la utilitat de l'aplicació de la força física en les relacions polítiques.
• Presentar les tres dimensions de la política com a activitat col·lectiva.
• Identificar els components del sistema polític i les seves relacions recípro-
ques.
• Argumentar sobre la condició científica del coneixement sobre la política.
• Enumerar els principals components d'aquest coneixement.
• Situar el coneixement científic sobre la política en la història de les ciències

que s'ocupen de les societats humanes.
1. Què és la política?
1.1. Política: un terme familiar i controvertit
Per a qualsevol ciutadà comú el terme política és un terme familiar, si es com-

para amb altres termes d'altres àmbits del coneixement humà. Però la fami-
liaritat amb la paraula no implica que els qui la fan servir l'entenguin de la
mateixa manera.
Política és un terme equívoc, dotat de sentits diferents segons l'àmbit i

el moment en què s'aplica.
Només cal consultar els diccionaris –o fins i tot els manuals de ciència política–
per adonar-se'n.
Exercici
Si sol·liciteu a diverses persones que defineixin de forma espontània què és la política us

adonareu de la diversitat de continguts que se li atribueix. És interessant que vosaltres
mateixos elaboreu una definició i que la conserveu. Una vegada acabada la lectura del
mòdul, podeu repetir aquest exercici i comparar si la vostra primera intuïció s'ha man-
tingut o, més aviat, l'heu revisat.
Algunes�definicions�clàssiques�de�la�política
Entre les definicions clàssiques de la política hom pot distingir almenys quatre
grans corrents:
• la política com a exercici de control sobre persones i recursos. Seria polític

tot fenomen vinculat a formes de poder o de domini sobre els altres (Ma-
quiavel, Lasswell, Dahl), que imposen conductes adoptades de manera no
espontània.
• la política com a activitat desenvolupada mitjançant un sistema

d'institucions estables –bàsicament l'Estat– autoritzades per a exercir una
coacció sobre la comunitat (Weber).
• la política com a pràctica col·lectiva, orientada per valors d'ordre i equilibri

social. Seria política tota activitat encaminada a la protecció de béns, el
foment del bé comú o de l'interès general per mitjà de la redistribució de
valors (Aristòtil, Tomàs d'Aquino, Locke, Parsons, Easton).
• la política com a pràctica vinculada a la defensa de la comunitat contra

una amenaça exterior. La preparació per a la guerra i l'organització militar
–amb les seves exigències de jerarquia, disciplina, recursos fiscals i coac-

ció– estarien en l'origen de l'activitat política permanent (Spencer, Gum-
plowicz). Aquesta visió s'ha projectat també sobre l'acció política interna,
que és concebuda com una tensió permanent "nosaltres-ells" o "amic-ene-
mic" (Schmidt).
Queda clar que aquestes definicions no es contraposen sempre de manera ra-

dical. Molt sovint les seves línies s'entrecreuen perquè s'influeixen i es com-
plementen. Però es distingeixen per l'èmfasi que posen en alguna de les seves
manifestacions de la política: el poder, la institucionalització, els sistemes de
valors, la violència organitzada.
També sovintegen les referències a la política en to despectiu –associant-se

al desordre, la confusió, l'engany, la manipulació, la imposició, la corrupció.
Potser per això mateix, estar "al marge o per sobre" de la política es considera
un valor. Per tant, "polititzar" una qüestió comporta generalment un judici
condemnatori.
I, no obstant això, la política és capaç de mobilitzar en un moment determinat

grans sectors de la ciutadania. I a la vegada també s'associa freqüentment amb
conceptes solemnes que la majoria afirma respectar, com ara els de llibertat,
justícia, igualtat, pau, seguretat, benestar o bé comú.
Hem d'ocupar-nos, doncs, de la política tot i sabent que es tracta d'un concep-
te incòmode. Tot i això, si volem seguir endavant, no podem prescindir de
construir la nostra idea de política. Estem obligats a prendre una opció inicial
–de caràcter provisional, si es vol–, que ens serveixi de punt de referència.
1.2. La política com a gestió del conflicte social
La nostra opció és considerar la política com una pràctica o col·lectiva

que els membres d'una comunitat duen a terme. La finalitat d'aquesta
activitat és regular conflictes entre grups. I el seu resultat és l'adopció
de decisions que obliguen –per la força, si cal– els membres de la comu-
nitat.
Desenvolupem una mica més aquesta proposta.
• El punt de partida del nostre concepte de política és l'existència�de�con-

flictes�socials i dels intents per a regular-los. L'espècie humana necessi-
ta la comunitat per a subsistir i desenvolupar-se. Però, al mateix temps,
les societats en què vivim revelen la persistència d'antics antagonismes i
l'aparició d'uns altres de nous.
• La presència constant�de�tensions�socials rau en l'existència de diferèn-

cies socials, que tot sovint es converteixen en desigualtats. La distribució
de recursos i oportunitats col·loca individus i grups en situacions asimè-
triques. Els qui gaudeixen de situacions més avantatjoses s'esforcen gene-
ralment a assegurar-les i lluiten per a no perdre-les. Per la seva banda, els
qui se senten més perjudicats aspiren a fer realitat les seves expectatives de
millora. Aquesta combinació de resistències, expectatives, reivindicacions
i demandes genera sentiments d'incertesa i perill. D'aquí deriven la tensió,
l'antagonisme i els conflictes que estan presents en les nostres societats.
• En aquest marc d'incertesa, la�política�apareix�com�una�resposta�al�con-

flicte i al desacord. Es confia a la política la regulació de la tensió social
perquè altres possibilitats de tractar-la, com podrien ser la fidelitat familiar,
la cooperació amistosa o la transacció mercantil, no semblen prou eficaces.
• Allò que distingeix la política d'altres vies de regulació del conflicte social
és�l'intent�de�sotmetre�aquest�desacord�i�els�seus�protagonistes�a�una
sèrie�de�regles�vinculants que desemboquen en decisions obligatòries per
a tots els actors.
• L'existència d'unes normes de compliment forçós impliquen, alhora, la

presència d'alguna instància amb capacitat per a fer-les efectives. Aquesta
capacitat implica la possibilitat d'emprar la força. I aquest ús de la força (o
de l'amenaça de fer-la servir) és precisament el que distingeix la política
d'altres formes de control social.
• Hem parlat de "regulació"�del�conflicte. No ens hem referit a "solució"

del conflicte. Per quina raó? El terme solució evoca la idea d'una sortida
satisfactòria per a tots els implicats en la competició. I sembla clar que és
molt difícil aconseguir aquesta satisfacció universal.
• Per tant, la�política�no�aconsegueix�sempre�"solucionar"�els�conflictes,

encara que així ho prometin i proclamin alguns dels seus actors. Quan es
gestiona o maneja una determinada disputa, el que es procura és preservar
una relativa cohesió social.
En certa manera, la política –com a acció col·lectiva– cerca reduir el risc

de desintegració social.
Aquesta desintegració social es produeix allà on –enfront dels conflictes soci-

als– cada grup decideix "fer justícia pel seu compte".
La política pot fixar-se, doncs, com una assegurança�col·lectiva que les

comunitats assumeixen contra l'amenaça –més o menys probable– de
l'esfondrament de l'edifici social. O, si hom ho prefereix, és una garantia
de la cohesió social davant les tensions provocades per desequilibris i
desigualtats.
Consegüentment, l'acció política no pot ser vista com una acció desintegrado-
ra d'una presumpta harmonia social. Ans al contrari: en societats dividides per
creences, interessos i recursos, la política és, sobretot, constructora de societat.
Comentari
És molt probable que aquest agregat –aquesta societat concreta– que la política contribu-
eix a conservar no s'ajusti al model ideal que alguns –o molts– desitjarien.En aquest cas,
el que cal preguntar-se és quins camins ofereix la política per a modificar els equilibris
(o desequilibris) socials existents i aconseguir-ne d'altres que s'acostin més al model ideal
de cadascú.
La política com a garantia d'integració social
1.3. Les arrels del conflicte social
D'on arrenquen els conflictes que la política es veu obligada a gestionar? Ja

hem dit que la diferència –convertida en desigualtat– és l'origen de la política.
Per aquesta raó ha estat considerada com una "gestió de les desigualtats soci-
als" (Janos, 1986). Quin és l'origen d'aquestes desigualtats?
Aquestes desigualtats s'originen en el fet que no tots els membres d'una

comunitat gaudeixen de les mateixes oportunitats per a accedir als re-
cursos bàsics que faciliten el desenvolupament de les seves capacitats
personals.
Aquesta diferència de situació s'expressa de moltes maneres: en el gaudi

d'habilitats i talents considerats a vegades "naturals"; en els rols desenvolupats
en les funcions reproductiva i familiar; en la posició ocupada en la divisió so-
cial del treball productiu; en la capacitat d'intervenir en les decisions que es
prenen a nivell cultural, econòmic o de la comunicació; en l'accés a les rendes
generades per l'activitat econòmica (classes socials) o a l'estatus; en l'adscripció
a identitats simbòliques de caràcter ètnic, nacional o religiós; en la situació

en el territori (centre/perifèria, àmbit rural/àmbit urbà) que provoca un accés
diferenciat a recursos de tota mena.
Aquestes diferències marquen unes fractures –cleavages o escissions, dirien al-

guns autors– entre grups socials, cada un dels quals comparteix unes determi-
nades condicions en comú: socials, de gènere, culturals, econòmiques, etc. De
les relacions asimètriques entre aquests grups neixen constantment tensions
que poden requerir un tractament polític.
No sols importa que les diferències tinguin un fonament objectiu o quantifi-

cable que es pugi mesurar en termes monetaris, sinó que també importa que
existeixi la percepció social de la diferència. El valor o el desvalor –el prestigi
o el desprestigi– que la societat atribueix a cada situació origina discrepàncies
i enfrontaments, perquè els qui ocupen posicions no valorades no solen con-
formar-s'hi, i els qui en gaudeixen no volen perdre-les.
Des d'aquesta perspectiva, l'origen de la política pot atribuir-se també

a una distribució desigual de valors en una determinada societat i als
intents de corregir-la (Easton).
A nivell d'exemple, les dues taules que hi ha a continuació ens presenten un

panorama de les diferències internes –dins una mateixa comunitat– i externes
–entre comunitats.
Exemple
Les dues taules següents presenten un panorama de diferències entre països (externes) i
en el si dels mateixos (internes). En el primer cas, la comparança entre un país avançat
com Espanya i altres en vies de desenvolupament com El Marroc, Bolívia i Sierra Leone
evidencia diferències de tot tipus (educatives, econòmiques, de salut, etc.). El contrast és
particularment marcat amb Sierra Leone. De fet, aquest país és –segons Nacions Unides–
el qual té actualment un nivell més baix de desenvolupament humà.
Taula 1. Diferències entre països
Espanya El�Marroc Bolívia Sierra�Leone
Esperança de 80,5 70,4 64,7 41,8

vida al nèixer
(2005)
Taxa 99% 52,3% 86,7% 34,8%

d'alfabetització
d'adults
(1995-2005)*
PIB per càpita 27.169 4.555 2.819 806

(2005)
Població urba- 76,7% 58,7% 64,2% 40,7%

na (2005)
*Les dades procedeixen de censos o enquestes realitzades en el període assenyalat.

**Les dades corresponen a l'any més recent del període indicat.
***Les dades corresponen al terme mitjà dels anys indicats.
Font: PNUD (2007) Informe sobre Desarrollo Humano 2007-2008.
Espanya El�Marroc Bolívia Sierra�Leone
Metges per ca- 330 51 122 3

da 100.000
habitants
(2000-2004)**
Persones menys del 2,5% 6% 23% 51%

desnutrides
(2002-2004)***
*Les dades procedeixen de censos o enquestes realitzades en el període assenyalat.

**Les dades corresponen a l'any més recent del període indicat.
***Les dades corresponen al terme mitjà dels anys indicats.
La taula 2 recull dos indicadors que mostren diferències socials dintre d'un mateix país.
En concret, assenyalen la desigualtat d'ingressos que existeix entre diferents segments
socials. Com pot observar-se, aquestes desigualtats internes no sempre coincideixen amb
el nivell de desenvolupament d'un país. Així, per exemple, països com El Marroc o Sene-
gal tenen un menor nivell de desigualtat social interna que altres països amb major grau
de desenvolupament com Xile o Mèxic.
Taula 2. Diferències de renda en l'interior de diversos països
Participació de la pobla-
ció en la renda nacional (%)
El 10% més El 10% més po- Coeficient de Gini*

ric ingressa bre ingressa
Noruega 23,4 3,9 25,8
Suècia 36,6 3,6 25
França 25,1 2,8 32,7
Espanya 26,6 2,6 34,7
El Marroc 30,9 2,6 39,5
Bolívia 47,2 0,3 60,1
Mèxic 39,4 1,6 46,1
Xile 45 1,4 54,9
Senegal 33,4 2,7 41,3
Sierra Leone 43,6 0,5 62,9
*Un valor de 0 representa la igualtat perfecta i un de 100 la desigualtat perfecta.

D'entre les diferències assenyalades, n'hi ha alguna que pugui considerar-se

central, de la qual depenguin totes les altres? Algunes teories socials han op-
tat a vegades per seleccionar com a primordial una d'aquestes diferències: la
divisió en classes socials, la diferència de gèneres o la distinció elit-massa. Cal
dir, però, que l'explicació que pot ser vàlida en un context històric pot deixar
de ser-ho quan aquest context es modifica. D'aquesta manera, és possible que
diferències o fractures de molta importància en un moment determinat es ve-
gin substituïdes per unes altres.
1.4. Les fronteres variables de la política i les etapes de la

politització
Hem apuntat com a punt de partida provisional que la política és una

manera de regular conflictes que fa ús, quan convé, de l'obligació i de
la coacció.
És fàcil comprovar que algunes situacions conflictives que avui se sotmeten a

la política no ho han estat en el passat. I viceversa.
Fins fa un segle, les condicions de treball dels assalariats van ser oficialment considerades
com un assumpte "privat" que no s'havia de tractar des de la política. El mateix succeia
amb l'explotació dels recursos naturals per part de l'home, o amb l'estatus subordinat de
la dona en moltes dimensions de la vida social.
En canvi, la infidelitat matrimonial o l'homosexualitat van ser –i són encara en alguns

països– sancionats amb penes de presó, perquè es considerava que alteraven l'ordre social.
En certes comunitats, l'ús públic de les llengües ha restat a la decisió individual dels
ciutadans. En d'altres aquest ús ha estat regulat per normes polítiques que distingeixen
el tractament d'una o diverses llengües oficials respecte a les altres.
Aquests exemples mostren que no és constant la presència de la política en la

regulació de conflictes produïts per diferències humanes: de gènere, de raça,
de condició laboral, de creença, de cultura, de valors, etc.
L'àmbit de la política té, doncs, contorns variables. Es modifica segons

l'evolució de les condicions científiques, econòmiques, tècniques o cul-
turals.
Per exemple
El desenvolupament de les noves tecnologies de la comunicació o de la reproducció hu-

mana plantegen noves diferències i noves tensions sobre el que s'ha de regular o no po-
líticament: què fer amb la pornografia a Internet?; s'han d'establir condicions legals a la
procreació assistida?; convé regular aquestes situacions o s'han de deixar a l'acord privat
de les parts implicades?
Així doncs, vells i nous conflictes es "polititzen" o "despolititzen" en funció de

canvis socials i de les mateixes estratègies dels actors segons considerin que
aquesta intervenció política els afavoreix o els perjudica. Pot dir-se, per tant,
que les fronteres de la política es van alterant al llarg de la història dels pobles.
La modificació de l'àmbit polític no ha seguit sempre la mateixa pauta. Però,

en un pla ideal, serien quatre les etapes que podrien portar a la politització
d'una diferència social:
1) la� identificació� d'una� relació� de� desigualtat, que és percebuda

com a portadora de risc o de perill;
2) la�presa�de�consciència per part del col·lectiu afectat i l'expressió

de demandes, exigències i reivindicacions per a prendre mesures
correctores;
3) la�mobilització�de�suports a les demandes i propostes, acumulant

tot tipus de recursos per afrontar el greuge (coneixement expert,
diners, organització, etc.);
4) el�trasllat�del�conflicte�a�l'escenari�públic amb l'objectiu d'exigir

que s'adoptin decisions vinculants per a tota la comunitat.
En cada una d'aquestes etapes ideals es reprodueixen les tensions i els antago-
nismes presents en la societat, ja que alguns actors col·lectius poden oposar-se
a la politització del conflicte. O, quan ja és inevitable acceptar-ho, poden pro-
moure alternatives de regulació diferents.
Politització en un nivell "micro"
També es poden identificar casos de politització a escala menor o "micro". Per exemple
la politització de conflictes locals, quan un grup de veïns pren consciència dels dèficits
o les mancances en els equipaments dels seus pobles o dels seus barris, en comparació
amb d'altres.
Hi ha exemples recents on es poden reconstruir fàcilment les etapes esmenta-

des. Aquest és el cas del moviment feminista o del moviment ecologista. De
la politització d'aquests dos casos s'han derivat les decisions mediambientals
de compliment obligatori que alguns estats han anat posant en marxa gradu-
alment, i les polítiques de no-discriminació per raons de gènere.
Per contra, pel que fa a la despolitització, es pot parlar de la despenalització de

l'adulteri, de l'homosexualitat o de l'avortament, que signifiquen una reducció
de l'àmbit d'intervenció d'allò que és polític.
Així, doncs, al llarg de la història i en l'actualitat immediata, podem identificar

situacions que són objecte de politització o de despolitització, segons els casos.
Quan aquestes situacions entren en l'àmbit de la política, són gestionades per
mitjà de decisions vinculants que pretenen revisar la situació inicial.
En canvi, quan les disputes deixen l'àmbit de la política, han de ser re-
soltes mitjançant l'acord voluntari entre les parts. O, si aquest acord no
s'aconsegueix, mitjançant la imposició de fet de la part més forta sobre
les altres. L'absència de la política –en condicions de desigualtat– comporta
l'avantatge dels grups que ocupen les posicions més favorables.
1.5. Societats sense política?
És imaginable una societat sense política o cal entendre-la com un fenomen

derivat de la mateixa condició humana? Els antropòlegs i els prehistoriadors
ens parlen de societats "sense política" quan descriuen l'existència de comuni-
tats de mida reduïda, vinculades per llaços de parentiu. Aquests grups, cons-
tituïts per comunitats igualitàries on l'organització i les seves necessitats són
elementals i simples, poden "permetre's el luxe" de prescindir d'estructures po-
lítiques permanents.
La història ens ensenya que les comunitats humanes han esdevingut

cada cop més complexes: la introducció de nous coneixements i de no-
ves tècniques (per exemple, el desenvolupament de la agricultura o la
revolució industrial), i la progressiva especialització del treball han in-
crementat la diferenciació interna de les comunitats. Amb aquesta dife-
renciació s'ha incrementat el risc de conflictes i, consegüentment, la ne-
cessitat d'assegurar-se en contra d'ells mitjançant el recurs de la política.
Precisament per això cal que ens preguntem si és previsible el retorn a una
"societat sense política". Tal vegada podrem trobar en el futur una comunitat
on s'hagin eliminat determinades desigualtats considerades com l'arrel de les
tensions. Si aquestes desigualtats desapareguessin, els conflictes s'anirien ate-
nuant, el risc social disminuiria i la política s'aniria fent cada cop menys ne-
cessària, fins a la seva completa "evaporació". Així ho han sostingut alguns au-
tors, dels quals han derivat propostes –polítiques, certament– orientades cap
a aquest fi. Altres, en canvi, entenen que no és previsible una comunitat sense
diferències. Per tant, molts opinen que persistiran les tensions que imposen el
recurs a la política, tot i que en formes i expressions diferents de les que hem
conegut fins avui.
2. Què és el poder polític?
2.1. Política i poder: dues perspectives
Quan es tracta de la política, es fa gairebé inevitable la referència a la idea de Reflexió

poder; fins a tal punt que la ciència política ha estat considerada per alguns
Com es relaciona la nostra idea
com "cratologia" (del grec kratos, 'poder'): una ciència del poder, encarregada de la política amb la noció de
d'estudiar la seva naturalesa, la seva distribució i les seves manifestacions. poder?
Hem descrit la política com la gestió del conflicte social per mitjà de decisions
vinculants. Hi ha, doncs, un component d'obligació o d'imposició a l'acció
política que ens porta de manera natural a certa idea de poder.
La noció de poder es pot definir al voltant de dues grans línies: la que

entén el poder com un recurs disponible i la que concep el poder com
el resultat d'una relació.
Quan s'interpreta el poder�com�un�recurs, es tendeix a percebre'l com quel-

com que es té o es posseeix: "el poder polític és en mans de tal grup o tal per-
sona". Per tant, la qüestió important en política és com apoderar-se del poder.
Des d'aquest punt de vista, el poder és o bé un recurs controlat per individus,
grups, classes o elits, o bé un recurs dipositat en mans de les institucions.
Així, qui deté el poder, l'usa com a instrument i l'aplica sobre els altres per
tal d'obtenir-ne determinats resultats. Aquesta visió orienta les concepcions
teòriques preocupades per saber qui té el poder i on resideix aquest poder.
Entre els clàssics, és possible incloure dins aquesta visió Hobbes, Marx, Mosca
o Wright Mills.
Els recursos del poder
Si el poder polític depèn de l'accés que cada actor té a determinats recursos, de quins
recursos es tracta?
• Els recursos econòmics: són els que permeten de recompensar o penar els actes dels
altres.
• Els recursos de la coacció: són els que faculten per a limitar o anul·lar la lliure decisió
dels altres.
• Els recursos simbòlics, com són la informació, la cultura, la religió o el dret: són els
que proporcionen la capacitat d'explicar la realitat social, donant-ne la versió més
favorable per als propis interessos.
Des d'aquesta perspectiva, qualsevol canvi en la distribució d'aquests recursos repercuteix

també en el control del poder polític en el si d'una comunitat.
Quan hom pensa en el� poder� com� a� efecte� d'una� relació, el poder no es
posseeix. No és tant una substància com una situació. Qui desitja poder no ha
d'apoderar-se de res: ha de situar-se. Per aquest motiu s'atribueix poder a qui
està ben situat o té una bona situació.
En aquesta visió relacional, el poder sorgeix de les relacions socials i es difon

contínuament com un flux constant que passa per totes elles. Es presenta més
com a oportunitat que no pas com a recurs. D'aquesta manera, el poder és
vist com la probabilitat que es produeixin certs resultats favorables per a un
determinat actor, a partir de la relació que aquest actor manté amb d'altres.
Quan s'adopta aquest punt de vista, la pregunta principal no és tant saber qui
té el poder, sinó quines posicions faciliten el domini d'uns actors i l'obediència
d'altres. Condueix a les anomenades concepcions estratègiques o pluralis-
tes, preocupades per analitzar quines estratègies col·loquen en situacions
d'avantatge. Entre els clàssics –antics o contemporanis–, podríem situar aquí
Maquiavel, Tocqueville, Dahl o Foucault.
En síntesi, podem dir que la primera visió –el poder com a recurs o com
a substància– subratlla l'element d'imposició que va unit a tota idea de
poder. En canvi, la segona visió –el poder com a resultat d'una situació–
descobreix la relació de poder dins l'intercanvi o la comunicació que
mantenen diversos actors.
En realitat, aquest contrast entre els dos conceptes de poder no és tan clar
com es presenta aquí. I és que, d'una forma o altra, el control de determinats
recursos o capacitats situa a alguns actors en situacions estratègicament més
avantatjoses que a unes altres i els confereix més poder. O, en sentit contrari,
d'una situació avantatjosa es dedueix un accés més fàcil als recursos necessaris
per a reforçar la pròpia posició.
Integrant aquesta doble perspectiva –recursos i situació–, una definició útil del
poder polític és la que l'equipara amb la capacitat d'intervenir en la regulació
coactiva del conflicte social.
Si el poder polític equival a l'aptitud per a incidir en la regulació del conflicte,

podem atribuir poder polític al govern que pren decisions. Però també el po-
dem atribuir a un mitjà de comunicació que és capaç de provocar la dimissió
d'un ministre en denunciar un escàndol de corrupció, o a un grup ecologista
que obliga a canviar el traçat d'una carretera.
Des d'aquest punt de vista, el poder no s'exerceix només des d'institucions pú-
bliques ni tampoc podem dir que resideixi de forma exclusiva a l'estat. La in-
tervenció en la regulació de conflictes socials està oberta a un conjunt d'actors
diversos que s'esforcen per orientar l'esmentada regulació en benefici propi.

Així, tots els actors esmentats intervenen en la regulació d'algun conflicte i en
les decisions que exigeix aquesta regulació.
Una altra idea del poder
Quan s'exerceix poder polític, cada individu o grup fa ús dels recursos que té al seu abast
per tal d'aconseguir una posició més favorable respecte dels altres actors. Alguns aspiren a
superar una situació desfavorable; d'altres apunten a conservar o incrementar l'avantatge
del qual ja gaudeixen. En aquests conflictes produïts per la desigualtat de situació, el
poder s'expressa com una relació de competència.
El poder –des d'aquesta perspectiva– és concebut com la diferència de capacitats de qual-

sevol tipus que separen els uns dels altres. I aquesta diferència s'aplica limitant les possi-
bilitades dels altres: "Power is the excess of the power of one above the power of another" (Hob-
bes). Som davant una visió que concep el poder com un joc de suma zero: allò que uns
guanyen, uns altres ho perden. És possible una altra concepció del poder que no com-
porti aquesta limitació de les possibilitats dels altres?
En una societat sense desigualtats ni diferències, la idea de poder se centraria en la capa-

citat de cadascú per a desenvolupar les seves potencialitats, sense detriment de la situ-
ació dels altres. En aquesta capacitat de desenvolupament personal –en tots els ordres
de l'existència– es manifestaria aleshores una aptitud que no s'exerciria en detriment de
ningú, sinó en benefici de tots: una realització personal més completa repercutiria posi-
tivament sobre el conjunt social (Macpherson). No es tractaria aquí, doncs, d'un joc de
suma zero, sinó d'un joc de suma positiva: allò que uns guanyarien, no restaria res als
altres, i augmentaria el benefici de tots plegats. Fins a quin punt hauríem de continuar
anomenant "poder" aquesta capacitat?
2.2. Força, influència, autoritat
D'on sorgeix aquesta capacitat d'intervenció? El poder polític està for-

mat per tres components: la força, la influència i l'autoritat.
Són components que reben noms diversos segons els autors i les escoles, però
que d'una manera o d'una altra estan presents en totes les concepcions del
poder.
Parlem de força o de coacció quan existeix capacitat per a negar o limi-

tar a d'altres l'accés a determinats béns o oportunitats.
Així s'esdevé amb les institucions polítiques, quan detenen, embarguen, em-
presonen o multen, o amenacen de fer-ho. Són accions que priven els altres
de béns que posseeixen o d'oportunitats que poden presentar-se.
Però també hi ha possibilitats d'exercitar aquesta força de manera més subtil i

menys aparatosa, quan hom imposa a altres la privació d'alguns béns o opor-
tunitats. Per exemple, quan es controlen informacions, difonent-les, manipu-
lant-les o retenint-les en funció de determinats interessos. Això succeeix quan
un mitja de comunicació "administra" la informació en benefici de certs sec-
tors o en prejudici d'altres.
Una altra forma de coacció és exercida per alguns actors quan se serveixen de
la seva capacitat financera per a condicionar la llibertat d'acció d'altres. Per
exemple, quan el FMI supedita la concessió de crèdits a un govern, amb la con-
dició que aquest adopti una determinada política social i econòmica. El ma-
teix cas succeeix a escala individual, quan un cacic o notable local amenaça de
deixar sense feina tothom qui no li doni suport políticament i electoralment.
Parlem d'influència quan el poder polític es basa en la capacitat de con-

vèncer la gent del fet que convé adoptar o abandonar determinades
conductes.
Aquesta aptitud per a la persuasió depèn del maneig i difusió de dades i ar-
guments, amb els qual es persegueix de modificar o reforçar les opinions i
les actituds dels altres. Però també es manifesta en l'aptitud per a despertar
emocions respecte a les expectatives positives i negatives dels individus i dels
grups. Quins instruments serveixen per a la influència? Es poden condensar
en dos: D'una banda, la propaganda, a través de la qual es difonen les idees
i propostes d'un grup per a captar suports. Per un altre, un grup, a través de
l'organització, assoleix influir sobre els seus propis membres i sobre qui està
en contacte amb ell.
Finalment, el poder polític també es manifesta com a autoritat –ente-

sa com l'auctoritas dels clàssics– quan les indicacions d'un subjecte in-
dividual o col·lectiu són ateses pels altres, perquè disposa d'un crèdit
o una solvència que hom li reconeix anticipadament, i fa innecessària
l'aplicació directa de la força.
Aquesta acumulació de crèdit o de confiança que exhibeix qui gaudeix

d'autoritat pot provenir de diversos factors. En l'opinió d'alguns ciutadans, el
qui ocupa un càrrec públic pot tenir, d'entrada i amb motiu del seu càrrec,
un dipòsit de confiança. En altres casos, l'auctoritas prové del reconeixement
general d'un prestigi moral, d'una competència científica o d'una experiència
en un àmbit determinat de la vida social.
Tal com s'esdevé quan analitzem uns altres conceptes, aquesta distinció entre
components –força, influència, autoritat– del poder polític és menys percep-
tible en la realitat que en l'anàlisi teòrica. La pràctica efectiva del poder ha de
recórrer sovint a combinacions que integren els tres elements, per tal que la
seva intervenció sigui el més eficaç possible.
Taula 3. Els components del poder polític
Exerceix Recorre a la Vol produir Vol obtenir

actituds de
Força Amenaça Temor Acció o inacció

d'altres actors
Influència Persuasió Convicció Íd.
Autoritat Reputació Confiança Id.
2.3. Com es manifesta el poder polític?
Resulta adequat distingir tres nivells d'intervenció política, que van des de Exemple
l'element més visible fins al menys perceptible. Prenem com a exemple la situ-
Podem observar l'exercici
ació creada a causa de la implantació d'una factoria que genera residus tòxics de poder polític en multitud
i examinem els tres nivells en els quals es reflecteix l'acció del poder: d'actes de caràcter individual i
col·lectiu: la declaració pública
que el líder de l'oposició fa a la
premsa, l'acord que adopta un
• Primer�nivell. El poder es manifesta obertament quan els diferents actors consell municipal, la manifes-
tació popular que protesta per
(administracions públiques, associacions ecologistes, grups vecinals, etcè- determinades mesures políti-
tera) s'esforcen per incidir sobre el desenllaç final del conflicte originat a ques. Però no sempre és així,
ja que altres intervencions són
causa de la implantació d'aquella factoria. Per això discutiran públicament menys vistoses, però no per ai-
xò menys importants.
sobre la conveniència de situar aquella instal·lació en una determinada
localitat. Plantejaran propostes, les debatran i, finalment, s'adoptarà una
decisió. Tots els actors intervindran en el procés i aplicaran l'autoritat, la
influència o la capacitat de coacció de què disposin.
• Segon�nivell. El poder polític adopta formes menys visibles. Així s'esdevé

quan es produeixen actuacions destinades a evitar que un determinat con-
flicte es "polititzi": és a dir, que sigui inclòs entre les qüestions sotmeses a
una decisió vinculant per a tota la comunitat.
El poder aquí no cerca una decisió, sinó una no-decisió. En aquest cas hi
ha actors que s'estimen més –perquè els beneficia– deixar el tractament de
la qüestió al marge del debat polític. Així, doncs, exerceixen poder aquells
qui són capaços de determinar què és i què no és objecte de la política,
assenyalant l'ordre del dia –l'agenda– dins l'esfera pública. Per aquest mo-
tiu hom ha arribat a definir la política com l'art d'impedir que la gent
prengui part en els assumptes que els concerneixen. O, en sentit contrari,
també pot significar la capacitat de facilitar la seva intervenció en aquests
assumptes. En el nostre exemple exerciran poder polític els actors que
s'esforcen per tal de sostraure l'assumpte de la factoria al control de les
administracions (per exemple, sectors empresarials) i, enfront d'ells, els
quals intenten sotmetre'l a una prèvia autorització pública (per exemple,
associacions veïnals).
• Alguns autors identifiquen un tercer� nivell des del qual es condiciona

de manera més encoberta l'activitat política. Així succeeix quan un actor
aconsegueix que una situació de desigualtat o desequilibri no sigui vis-
ta com a problemàtica. En aquest tercer nivell es procura que l'existència
mateixa del problema passi socialment desapercebuda. Continuant amb

el nostre exemple, es tracta que no s'arribi ni tan sols a percebre la im-
plantació d'una indústria contaminant com un afer d'interès social. Segons
aquesta visió –que respon a les idees dominants d'aquella societat i a qui
té prou capacitat per a difondre-les–, aquesta implantació hauria de ser
contemplada com un resultat lògic del desenvolupament tècnic i econò-
mic, admetent com a naturals i inevitables els efectes negatius que pugui
comportar.
S'exerceix, doncs, poder polític quan hom aconsegueix presentar com

a situacions socialment acceptables determinades relacions de desigual-
tat: entre homes i dones, entre classes, castes o altres grups socials, èt-
nics o religiosos.
I així ha succeït al llarg de la història amb el treball infantil, la situació dels

disminuïts físics i psíquics, l'acceptació per part de la dona d'un matrimoni
decidit per altres o el monopoli d'una determinada religió. En efecte, moltes
–massa– vegades, gràcies al poder que confereix el control de les idees domi-
nants –una hegemonia ideològica (Gramsci)– no solament s'aconsegueix la
no-decisió sobre un problema obert, sinó que s'obté també que la situació apa-
regui com un no-problema.
Taula 4. Com es manifesta el poder polític?
Nivells Posició dels actors
Primer nivell Tots els actors participen –amb els seus respectius recursos,
exigències i propostes– en un conflicte polític sobre la qües-
tió X, percebuda com a problemàtica.
Segon nivell Un o diversos actors són capaços d'impedir que la qüestió X

es converteixi en conflicte polític, perquè controlen l'agenda
institucional i impedeixen d'aquesta manera que la qüestió
sigui objecte de regulació vinculant.
Tercer nivell Un o diversos actors són capaços d'influir sobre la conscièn-

cia d'altres –mitjançant la conservació de mites i ideologies–,
i aconsegueixen que la qüestió X no sigui percebuda com a
problemàtica.
2.4. La legitimitat i el seu origen
Qui exerceix poder imposa certs límits a la voluntat dels altres actors. Amb Exemple
tot, qualsevol actor –ciutadà, institució pública, partit, líder, sindicat– que in-
Ni tan sols els règims dictato-
tervé en un conflicte vol que la seva intervenció no hagi de descansar exclu- rials renuncien a aportar ar-
sivament sobre la seva capacitat de forçar la voluntat dels altres: intenta que guments per tal de convèn-
cer l'opinió pública que la se-
aquests admetin les seves propostes sense necessitat d'acudir a la coacció. Per va actuació està justificada. Dit
d'una altra manera, no renun-
tal d'aconseguir això, pretén justificar la seva intervenció; és a dir, presentar-la cien a conquerir una relativa
legitimitat, per parcial i reduï-
com a justa i mereixedora de l'acceptació voluntària de tots els actors. da que sigui.
Aquesta capacitat per a aconseguir que siguin acceptats els límits que el
poder imposa acostuma a ser coneguda amb el nom de legitimitat.
Entendrem més bé aquesta necessitat de legitimitat si recordem la noció de

política que hem utilitzat fins ara. Vam dir que l'activitat política s'esforça,
en darrer terme, per mantenir un cert grau de cohesió social. I com que les
decisions basades exclusivament en la força bruta no són un fonament sòlid
per a garantir la continuïtat d'una comunitat, el poder (que mai no renuncia a
la coacció) ha de recórrer per força a la màgia, la religió, la ciència o la ideologia
per tal de justificar les seves intervencions i assegurar-se l'assentiment més
ampli possible del governats.
Per aquest motiu, el poder polític aspira sempre a oferir dues cares indissolu-
bles. Amb la primera, exhibeix coacció i amenaça. Amb la segona –la cara de
la legitimitat–, aporta arguments i intenta convèncer del fet que la seva pre-
sència és convenient i adequada.
Però, d'on s'extreuen els ressorts que fan acceptables les propostes i les deci-
sions del poder? S'admet que aquestes seran percebudes com a legítimes si
s'ajusten als valors i a les creences que dominen en una societat. En canvi, com
més lluny són les propostes i decisions de poder de les idees i valors dominants,
només podrà fer-les efectives amb l'aplicació d'una dosi notable de coacció.
Maquiavel
Maquiavel va escriure que el Príncep –una personificació del poder polític– ha de dotar-se
de la força del lleó i de l'astúcia del guillot. Ha d'utilitzar la coacció i ha de procurar el
consentiment. Segons les ocasions, combinarà en dosis diferents aquestes dues qualitats.
La noció de legitimitat, per tant, vincula el poder amb el món de les

idees i dels valors. És en aquest món és precisament on es troben les
arrels de la legitimitat d'un sistema polític determinat i de cadascuna de
les demandes i propostes que propugnen els diferents actors.
Aquesta relació no serà sempre la mateixa, i variarà segons èpoques i societats.

Max Weber
Carisma i canvi polític
Max Weber va elaborar una tipologia que intentava sintetitzar en un esquema ideal els
diferents tipus de legitimitat del poder polític. Una adaptació lliure de la proposta de El lideratge carismàtic es pro-
Weber ens permet de distingir tres fonts de legitimitat del poder: la tradició, la racionalitat posa com a innovador: exer-
ceix el seu poder per a desen-
i el carisma, a les quals es pot afegir també el rendiment.
volupar un projecte comú que
trenca amb la situació present
La tradició. Allò que justifica les propostes del poder és la seva adaptació als usos i cos- i fa possibles canvis radicals.
tums del passat. El precedent –"sempre s'ha fet així", "així ho van fer els nostres avant- No s'ha de confondre, doncs,
passats"– es converteix en l'argument decisiu per a obtenir l'acceptació d'una decisió o poder carismàtic amb poder
d'una proposta. autoritari: el que caracteritza
aquest tipus de lideratge és
La racionalitat. El fonament d'una ordre és aquí l'adequació entre les finalitats que pre- la seva capacitat d'impulsar el
tén i els mitjans que proposa: "S'ha d'adoptar tal decisió perquè és la que condueix rao- canvi.
nablement a l'objectiu elegit." Aquesta congruència entre mitjans i finalitats se sol esta- Alguns personatges l'han exer-
blir en una regla estable. Quan aquesta regla adopta la forma d'una regla escrita, aquesta cit d'acord amb a formes de-
es converteix en el fonament exclusiu del poder. Així, qui pot adduir una raó legal del mocràtiques: Gandhi, Roose-
velt, De Gaulle, Martin Lut-
seu poder compta amb legitimitat. És el cas, per exemple, del governant que accedeix al
her King, Nelson Mandela.
càrrec respectant les normes electorals. D'altres, en canvi, han adoptat
formes autoritàries: Kemal Ata-
El carisma. També pot conferir legitimitat a una proposta una qualitat extraordinària turk, Hitler, Mao Zedong, Ti-
o excepcional de qui la formula o l'adopta. El carisma que acompanya un personatge to, Fidel Castro, Jomeini. Allò
pot produir tal admiració i confiança que les seves opinions i mandats siguin obeïts sen- que tots tenen en comú és la
se necessitat de recórrer a un precedent tradicional o a un raonament legal. S'atribueix seva aptitud excepcional per
aquesta legitimitat carismàtica als líders amb dots de seducció capaços d'impulsar una a desenvolupar una proposta
visió convincent d'allò que ha de ser el futur col·lectiu. política nova, que és accepta-
da amb una fe quasi religiosa
per una gran majoria dels seus
El rendiment. Finalment, el poder pot fundar la seva legitimitat en el resultat de les seves conciutadans.
pròpies actuacions. Si aquest resultat és percebut com a satisfactori i s'ajusta a les expec-
tatives generals, la seva legitimitat queda reforçada i els missatges i ordres que emet són
ben rebuts. En canvi, la seva deficiència o el seu baix rendiment li fan perdre credibilitat.
És, doncs, l'èxit o el fracàs l'element que reforça o erosiona, respectivament, l'aptitud per
a obtenir l'assentiment als mandats i propostes del poder.
Amb tot, i malgrat les distincions anteriors, la realitat ens indica que el poder
sempre intenta obtenir la seva legitimitat de totes les fonts possibles. En els
sistemes polítics actuals, tradició, legalitat, carisma i rendiment són invocats –
segons el moment i la situació– per tal de reforçar les corresponents capacitats
polítiques.
2.5. Legitimitat, legalitat i constitució
És fàcil verificar que el terme legitimitat evoca la conformitat d'un mandat o

d'una institució amb la llei. Hem assenyalat també que la legitimitat racional
és la qual s'empara en normes estables i formalitzeu. Actualment, les lleis i les
constitucions són les que contenen aquestes normes. La constitució és justa-
ment una norma suprema, de la qual es deriven totes les altres. La legitimitat
del poder en els sistemes liberals es recolza –des de la fi del segle XVIII– en
l'existència d'una constitució, en la qual una comunitat política estableix les
regles fonamentals de la seva convivència. Hem d'entendre, per tant, que els
dos conceptes –legitimitat i legalitat– són equivalents?
El concepte de legitimitat és més ampli que el de legalitat.

Mentre que la legalitat comporta l'adequació d'una decisió o d'una proposta

a la llei vigent, la legitimitat ens assenyala l'ajust d'aquesta mateixa decisió a
un sistema de valors socials, que van més enllà de la pròpia llei escrita, inclosa
la constitució.
Quan la llei reflecteix adequadament el predomini del sistema vigent de va-

lors socials, tendeix a donar-se una coincidència entre legalitat i legitimitat.
Però si la llei no s'acomoda a l'evolució d'aquests valors socials, una decisió o
una proposta legal poden ser percebudes com a no legítimes. En aquest cas es
produeixen conflictes entre allò que la llei exigeix i la convicció social sobre
allò que és acceptable.
Legalitat sense legitimitat
Els moviments de desobediència civil a determinades obligacions legals són l'expressió

d'aquest conflicte. Per exemple, quan Gandhi posa en funcionament la seva estratègia
no violenta de resistència contra la dominació britànica a l'Índia, o quan Martin Luther
King –inspirant-se en el dirigent hindú– impulsa la lluita contra les lleis de segregació
racial als Estats Units d'Amèrica.
S'ha d'entendre, per tant, que les propostes de reforma legal –o de reforma
constitucional– que afecten qüestions com les esmentades responen a la ne-
cessitat d'acomodar les normes vigents als canvis que es produeixen en les
idees i en els valors socials majoritaris.
La màxima coincidència possible entre allò legítim i allò legal és garan-

tia que el poder polític és estable i acceptable per a la comunitat.
3. Les tres dimensions de la política: estructura,

procés i resultat
3.1. La política: estructura, procés, resultat
Ja hem assenyalat que la política se'ns presenta com un treball col·lectiu, dirigit
a gestionar els conflictes provocats per situacions de desigualtat o desequilibri
dins la comunitat. Però aquesta feina comuna adquireix un aspecte diferent,
segons el punt de vista que adoptem en contemplar-la.
• Quan observem la política com a estructura, fixem la nostra atenció en

la manera estable en què una comunitat determinada organitza les seves
actuacions polítiques. En aquesta estructura s'indica l'arquitectura fixa –
composta per institucions i regles– per la qual circulen els comportaments
polítics. Per exemple, ens il·lustra sobre els factors que expliquen l'aparició
dels parlaments, les funcions que tenen assignades i com les exerceixen; o
sobre els mètodes per a designar als titulars de poder.
• Quan examinem la política com a procés, observem primer de tot una

seqüència de conductes individuals i col·lectives que s'encadenen dinà-
micament. Des d'aquesta perspectiva, atenem de manera particular les ac-
tuacions de diferents subjectes, examinant les seves motivacions i les se-
ves formes d'intervenció. Per exemple, ens interessen per què determinats
grups s'organitzen en partits i associacions i d'altres, en canvi, s'estimen
més l'acció individual. Així, si l'estructura ens ofereix la cara estable de la
política, el procés ens presenta la seva cara dinàmica: la política en acció.
• Finalment, quan contemplem la política com a resultat, el punt d'atenció

principal són les respostes que la combinació de procés i estructura dóna a
cada conflicte. Aquestes respostes –en forma de decisions– són el producte
final de la política, destinat a regular les tensions existents en diferents
àmbits de la vida col·lectiva. Per exemple, quines mesures s'adopten en
matèria educativa o sanitària i quins resultats s'obtenen. Aquí el que in-
teressa és en quina mesura incideix la política sobre les relacions socials i
els seus moments conflictius.
La distinció entre aquestes tres dimensions –procés, estructura i resultat– de la política no

és sempre fàcil. Entre d'altres raons, perquè les llengües llatines utilitzen un mateix terme
–política– per a referir-se a totes tres. Així, es pot parlar de "les dones en la política" per
referir-se a l'activitat que desenvolupen com a grup social. També es pot fer al·lusió a la
"política feminista" per tal de descriure una forma de fer política organitzada que adopten
sectors militants del moviment feminista. Finalment, és freqüent parlar d'una "política
de la dona" per a designar el conjunt de decisions que pren un govern en qüestions que
afecten aquest sector de la població. En el primer cas, ens trobem en el món dels actes
i dels processos; en el segon, ens situem en l'esfera de les institucions; finalment, en el
tercer i darrer, atenem l'àmbit dels resultats.
En el món angloparlant, és més fàcil diferenciar les tres perspectives. Per a cadascuna
se solen utilitzar tres termes diferents: polity (l'estructura), politics (el procés) i policy (el
resultat). Quan en les llengües romàniques intentem evitar aquesta dificultat semàntica,
la solució consisteix a emprar, respectivament, les expressions "sistema polític", "política"
i "política pública". Els punts de contacte entre totes aquestes referències podem expres-
sar-los en un esquemàtic i aproximat quadre d'equivalències.
Taula 5. L'estructura, el procés i el resultat de la política
Estructura Procés Resultat
Sistema, ordre, institució, re- Seqüència d'actes, sèrie de Política pública, intervenció
gla conductes sobre les relacions socials
Polity Politics Policy
3.2. La política com a estructura
Al llarg de la història, cada formació social –cada societat– ha generat la seva

pròpia manera d'estructurar l'activitat política que s'hi desenvolupa. La forma
política en la qual s'organitzen les societats agràries i tancades en elles mateixes
no és la mateixa que la que adopten les societats postindustrials, globalment
comunicades i informàticament instruïdes.
Això explica l'aparició de formes d'organització diverses on, en cadascuna, es

dóna una combinació diferent d'institucions, regles i pautes de conducta, que
ofereix un perfil característic. Precisament per això, quan s'ha intentat des-
criure l'estructura de la política, els autors han recorregut a metàfores o imat-
ges que permeten "visualitzar" quelcom que se'ns presenta de manera sensible.
Però cap d'aquestes metàfores o imatges no és innocent, cada una comporta
una determinada manera d'entendre la política. Vegem les més importants per
la seva influència sobre el coneixement científic de la política.
• Segons alguns, l'estructura política és percebuda d'una manera semblant a

una màquina, en la qual s'acoblen una sèrie de ressorts, engranatges i pa-
lanques. Amb l'activació física d'aquests ressorts i palanques es desencade-
nen un seguit d'efectes o resultats, produïts amb la determinació inevita-
ble d'una relació causal. Continuant l'automatisme propi d'una màquina,
allò que donaria moviment a l'estructura seria l'acció causal d'uns subjec-
tes sobre uns altres.
• Segons altres, la imatge adoptada és l'organisme vivent que s'ha d'adaptar

al medi en què habita, del qual obté els mitjans de subsistència i al qual
aporta quelcom que justifiqui la seva supervivència. La inspiració aquí no
és la mecànica, sinó la biologia, que ens descobreix de quina manera les
diferents espècies vives es configuren, es transformen i –quan deixen de
tenir sentit– desapareixen. L'element que activa l'estructura és aquí la seva
necessitat funcional d'adaptació al medi.
• Una tercera aproximació és la que s'inspira en la metàfora del mercat. Un

mercat –com el que té lloc a la plaça d'un llogarret– és un àmbit de trobada
basat en un conjunt d'hàbits i regles. Els qui hi acudeixen es guien per la
cerca del seu interès o benefici. Amb aquesta finalitat intercanvien béns i
serveis, sia directament, sia recorrent als diners. Aquest intercanvi mogut
per l'interès serveix de model per tal d'entendre les relacions entre els ac-
tors polítics i, en darrera instància, per a explicar l'activitat de l'estructura
política que naixeria –segons aquesta versió– de l'ajust permanent entre
els interessos dels seus actors.
3.3. El sistema polític i els seus elements
D'una manera més esquemàtica que les tres metàfores anteriors, i arribant a
un grau més gran d'abstracció, hom ha aplicat a l'estructura política un model
inspirat en la cibernètica. Des d'aquesta perspectiva, l'estructura de la política
és concebuda com un sistema. Un sistema seria qualsevol organització com-
plexa que recull i transmet informació, genera activitats i controla resultats.
Un sistema compta amb autonomia, però està vinculat a un entorn del qual
rep informació i sobre el qual, al seu torn, actua.
La metàfora, que es plasma a través de l'estructura política concebuda com

a sistema polític, significa que aquest desenvolupa certes funcions amb
l'objectiu de regular i gestionar l'ordre social. En aquest sentit, el nucli del sis-
tema polític rep del seu entorn social diversos missatges en forma de notíci-
es, demandes, reivindicacions o suports dels diferents actors. Processa aques-
ta informació i la contrasta amb els valors i les ideologies predominants en
aquella societat.
Sobre aquesta base, aquest nucli emet una ordre d'intervenció en forma de
política pública que contingui disposicions legals, mandats del govern, acci-
ons administratives, campanyes de propaganda, etc. Amb això pretén incidir
sobre la realitat, corregint la situació registrada. O, en altres casos, reforçant-la
amb nous recursos. L'impacte sobre l'entorn d'aquesta política pública donarà
lloc a noves informacions que tornaran a alimentar l'acció del sistema i des-
encadenaran intervencions posteriors. La figura 1 representa el sistema polític
i els seus circuits interns.
Figura 1. Representació simplificada del sistema polític
Font: Vallès (2007).

Una descripció més detallada del model sistèmic ha de tenir en compte el con-
junt�d'elements amb els quals es constitueix per a comprendre el seu funcio-
nament global.
• Ens referim a l'entorn del sistema polític per a descriure el conjunt

d'interaccions –socials, econòmiques, culturals– que es dóna en la socie-
tat. Aquestes interaccions reflecteixen situacions de desigualtat i, sovint,
de tensió entre diferents actors.
• La connexió entre aquest entorn i el nucli del sistema polític es fa mit-

jançant l'expressió de demandes i suports: hom els denomina inputs per
evocar que accedeixen al sistema des de l'exterior. Procedeixen d'actors
col·lectius i individuals. Poden adoptar la forma de demandes o reivindi-
cacions (per exemple, peticions de subvenció de certs productes per part
d'agricultors). També poden prendre la forma de suports o retrets dirigits
als diversos components del sistema polític (per exemple, opinions sobre
el govern recollides en enquestes).
• El conjunt de missatges –d'inputs– que l'entorn social genera és processat

pel sistema, fins a produir una reacció a les demandes i recolzaments plan-
tejats. Aquesta reacció –o output– pot consistir en decisions circumstanci-
als o en polítiques sectorials més estructurades i d'un abast més gran. En al-
guns casos resulta útil distingir la resposta del sistema –l'output– de l'efecte
que aquesta resposta produeix efectivament sobre la realitat –l'outcome–.
Quan es posa en funcionament una acció política, no sempre s'assoleixen
els objectius desitjats: de vegades s'aconsegueixen de manera parcial, i en
d'altres es produeix el fracàs. És important, per tant, descobrir si la reac-
ció política ha modificat significativament la realitat prèvia (per exemple,
convé analitzar si una política antitabac (output) ha fet disminuir realment
el consum (outcom).
• Com es processen les demandes rebudes? Com s'elabora la reacció –

l'output– del sistema a l'exigència externa? El model sistèmic no té una res-
posta pròpia a aquesta pregunta. Deixa obert un espai –una "caixa negra"–
que cada analista ha de completar, repassant algunes de les propostes que
s'han formulat des de la teoria política.
• Finalment, la retroalimentació del sistema –o feedback, en el llenguat-

ge cibernètic– és resultat de l'impacte que la reacció del sistema té sobre
l'entorn. D'aquesta manera el procés es torna a posar en funcionament,
en un moviment ininterromput d'ajustament permanent. L'acció d'aquest
circuit no es pot aturar, perquè això significaria la desintegració d'una co-
munitat política, incapaç de regular a temps els seus conflictes interns.
Seguint amb l'exemple anterior: una política antitabac que ha comportat
nous hàbits en la població pot conduir a noves demandes a les autoritats.
3.4. Per què és útil la noció de sistema polític?
La noció de sistema polític com a model té avantatges importants, que expli-

quen el seu èxit des que David Easton entre els anys 1953 i 1965 el va intro-
duir en l'anàlisi de la política. Entre aquests avantatges, podem assenyalar els
següents:
• Posa de manifest la relació permanent entre l'entorn i la política, perquè

ni l'un ni l'altre no es poden explicar per separat.
• Deixa clar que la política ha de ser entesa com un efecte de les tensions i
conflictes que afecten diferents col·lectius socials.
• Descriu una seqüència ideal –aportació d'inputs, processament, elaboració

d'outputs, retroalimentació– que permet d'establir un cert ordre dins la plu-
ralitat i diversitat d'intervencions polítiques.
• Assenyala la interdependència dels diversos elements que integren

l'estructura política, entre les seves funcions i les seves institucions.
• Subratlla l'aspecte dinàmic de l'estructura política, obligada a reformar-se

per tal d'exercir el seu paper de conservadora de la cohesió social.
• És aplicable a tota mena d'estructures polítiques –antigues o contemporà-

nies, democràtiques o dictatorials–, de manera que facilita les comparaci-
ons entre elles.
Òbviament, tots els models presenten limitacions pel mateix fet de la simpli-
ficació que exigeixen. En el cas del model sistèmic és cert que alguns compo-
nents d'una estructura política poden ser difícils d'encaixar en una de les ca-
tegories del sistema. D'altra banda, s'ha assenyalat també que la visió sistèmi-
ca té tendència a privilegiar un concepte massa harmònic de la política, com
si no tingués una altra funció que la de mantenir en equilibri inalterable les
relacions socials, culturals o econòmiques que gestiona.
4. Com podem entendre la política?
4.1. És possible ordenar els nostres coneixements referents a la

política?
A diferència d'altres disciplines científiques, la ciència política utilitza termes

i conceptes que són d'ús comú. Els mitjans de comunicació de masses contri-
bueixen a la seva divulgació, amb el suport d'experts als quals es recorre per
tal d'ampliar o comentar informacions polítiques.
No obstant aquest fet, aquesta familiaritat amb els termes no evita l'estesa
impressió que la política és una activitat difícilment comprensible, encara que,
paradoxalment, molts dels qui es confessen ignorants en política no dubten
a donar opinions taxatives sobre problemes complicats o a oferir solucions
miraculoses.
Aquesta doble actitud –confusió, d'una banda, i contundent seguretat en mol-

tes opinions, de l'altra– és menys contradictòria del que sembla. Indica que,
malgrat la seva aparença de caos indesxifrable, hi ha la convicció que la po-
lítica obeeix alguns criteris regulars que poden arribar a ser coneguts, encara
que d'una manera aproximada.
L'objectiu d'una ciència de la política és, doncs, identificar aquells cri-

teris, ordenar-los i, amb això, posar a prova les intuïcions –sovint errò-
nies– d'una pretesa "saviesa comú" sobre la política.
La ciència de la política es converteix, doncs, en una mica així com la gra-

màtica d'una llengua vagament coneguda, que ens és útil en un doble sentit.
En primer lloc, ens dóna les claus per a interpretar determinats fenòmens de
l'escena política. Però, al mateix temps, ens permet d'intervenir en la política
amb un coneixement de causa més adequat, sigui quin sigui el nostre paper.
Conèixer més bé i actuar amb més eficàcia: així es pot resumir, doncs, l'objectiu
de qualsevol reflexió sistemàtica sobre la política.
4.2. Com s'ha desenvolupat el coneixement de la política?
Allò que avui coneixem amb el nom de ciència política és resultat d'un llarg
procés de desenvolupament històric. Aquesta reflexió sistemàtica sobre la po-
lítica té quatre grans etapes, en les quals el pensament occidental ha exercit
un paper dominant.
En la Grècia�clàssica, Plató i Aristòtil es van proposar d'examinar com es com-

porten els subjectes humans en comunitat i descobrir quin és el mètode de vi-
da col·lectiva més satisfactori i més ben adaptat a la naturalesa humana. Amb
aquesta finalitat van analitzar com eren les societats del seu temps, van pre-
tendre explicar per què s'organitzaven d'una manera determinada i van valo-
rar fins a quin punt era millorable aquesta organització per tal d'aconseguir
un ordre polític ideal. Aquest saber ordenat sobre les societats gregues va ser
la primera versió d'una ciència política clarament vinculada a l'ètica.
En el món� medieval, l'atenció a la política va estar condicionada per

l'hegemonia del pensament cristià sobre la llei i la moral: governants i gover-
nats s'havien d'atenir –cada un a la seva manera– als imperatius d'un designi
diví revelat als textos sagrats que l'Església interpretava, però expressat també
en la naturalesa mateixa del món que Déu ha creat. Això explica que el co-
neixement sobre la política s'integri durant segles en el coneixement teològic,
jurídic i moral.
En el Renaixement es redescobrí el món clàssic grecoromà al mateix temps

que va començar a dibuixar-se una organització política –l'estat absolut– que
es distingia dels dos grans poders medievals: l'Església romana i l'Imperi ger-
mànic. L'estat es va convertir en objecte autònom de reflexió política. Els im-
peratius de la política –la "raó d'estat"– ja no podien supeditar-se a criteris reli-
giosos o ètics: necessitaven la seva pròpia justificació. Per això es van plantejar
de nou algunes preguntes sense recórrer ja a les respostes que havien donat
fins aleshores la teologia o la filosofia moral. Com veurem, Maquiavel, Hob-
bes, Locke, Montesquieu o Tocqueville es troben entre les referències clàssi-
ques d'aquesta reflexió sistemàtica sobre la política, que s'emancipa de la sub-
missió al pensament teològic o moral.
Des de començament del segle� XIX, quatre factors van anar potenciant
l'expansió del coneixement sobre la societat i la política:
1) Les revolucions liberals –de la Gran Bretanya, els Estats Units o França–
i la industrialització d'algunes societats van despertar la consciència que la
societat i la seva estructura política no era immutable, sinó que experimentava
canvis radicals.
2) L'afirmació de l'individualisme va fragmentar la visió integrada de la soci-

etat. Cada individu era contemplat ara com a subjecte –actiu o passiu– d'una
sèrie de relacions, en les quals exercia diferents papers. D'aquesta manera es
va donar la tendència a parcel·lar l'observació sobre les conductes humanes
en cada un d'aquests papers i es va donar lloc a reflexions paral·leles sobre
cadascun d'ells. En el nostre cas es va originar un camp d'observació de les
conductes polítiques dels individus i els grups.
3) El coneixement científic sobre la naturalesa, que havia avançat de manera

espectacular des de la fi del segle XVIII, va estimular un esforç paral·lel per
conèixer científicament la societat. A imitació del que havia passat amb les
ciències naturals, es va imposar una aproximació positivista en la realitat social
i política.
4) Finalment, al llarg del segle XIX es va produir una revitalització de les uni-
versitats europees i nord-americanes. Després de segles d'aturada i desconfian-
ça davant el progrés científic, les universitats es van convertir en l'espai on
les diferents disciplines desenvolupaven la seva investigació i la formació. La
ciència política, juntament amb altres ciències socials, es va anar integrant en
les universitats com un disciplina institucionalitzada.
4.3. La institucionalització de la ciència política: dos moments

cabdals
Aquest reconeixement institucional de la ciència política i la seva incorporació

al sistema universitari va xocar sovint amb la resistència dels qui consideraven
que tot el que és possible saber sobre la política ho aportaven la història, el
dret o la filosofia. Tanmateix, dos moments històrics van contribuir a superar
aquesta resistència: l'últim terç del segle XIX (1870-1900) i el període posterior
a la Segona Guerra Mundial (1945-1970). En totes dues etapes es van donar
fortes pressions per tal d'introduir reformes de caràcter polític i social, amb
efectes beneficiosos sobre l'intent acadèmic de desenvolupar una reflexió or-
denada sobre la política.
• En l'últim�terç�del�segle�XIX (1870-1900) tenen lloc una sèrie d'iniciatives

politicoacadèmiques que condueixen a la institucionalització de la ciència
política als països més avançats. Es tracta de contextos diferents, però amb
un tret comú: l'existència de moviments d'opinió que promouen la refor-
ma de la política, l'administració i l'estat.
• Durant els�anys�posteriors�a�la�Segona�Guerra�Mundial va tenir lloc una

segona onada històrica favorable a la institucionalització de la ciència po-
lítica. L'ascens del feixisme, la consolidació del comunisme a l'URSS, la
gran depressió capitalista dels anys trenta i el desenllaç de la guerra de
1939-1945 havien deixat malferides les bases sociopolítiques i econòmi-
ques de les democràcies europees, tal com havien estat concebudes pel li-
beralisme del segle XIX: calia reconstruir-les i, per a això, havien de dispo-
sar de nous arguments. En aquesta reconstrucció de la postguerra van tenir
un paper important les ciències socials i, entre elles, la ciència política.
Aquesta panoràmica confirma que la institucionalització de la ciència política

no és el resultat de l'esforç d'alguns erudits. És en bona mesura el producte d'un
projecte social. La reflexió ordenada sobre la política conté el propòsit d'influir
sobre la realitat: conèixer-la més bé, no per simple afany de contemplació, sinó
com a condició indispensable per a intervenir-hi de manera més eficaç. És un
coneixement orientat a la pràctica.
4.4. Amb quins elements s'elabora el coneixement referent a la

política?
Si prestem atenció a una discussió entre companys d'estudi o de treball ens serà
fàcil comprovar que acostuma a tenir tres components: la�descripció�de�fets,
la�construcció�d'interpretacions i, en darrer terme, la�formulació –directa o
indirecta– de�propostes. Un coneixement científic sobre la política ha de tenir
en compte aquests tres elements bàsics.
Comencem pels fets. La ciència política ha d'ajudar a l'establiment dels�fets,

acumulant informació i indicant on i com trobar-la. Aquesta és la funció que
desenvolupen les anàlisis de la realitat política contemporània, quan compi-
len i ofereixen dades. Es tracta d'establir afirmacions que pretenen descriure
situacions. Algunes són difícilment discutibles, perquè es remeten a dades fà-
cilment contrastables. Però d'altres poden ser controvertides, perquè depenen
de la percepció subjectiva de l'observador que les formula.
Resulta difícil, doncs, separar la descripció del fet de la seva valoració. En el

coneixement de les dades socials és difícil trobar un "fet en brut", com pot ser
–almenys, en una primera aproximació– un eclipsi solar o una reacció quími-
ca. En certa manera, el fenomen econòmic, social o polític està sotmès a una
manipulació prèvia: l'observador l'aïlla del seu context i el descriu aplicant-hi
conceptes previs i de vegades discutits.
Aquestes dificultats són encara més grans quan passem al capítol de les inter-
pretacions. Ja no es tracta de descriure què passa, sinó d'intentar donar un
sentit o assenyalar una raó per la qual passa. Identificar quins factors tenen
influència sobre una determinada situació i quins poden transformar-la cons-
titueix la part més atractiva i a la vegada més difícil de la ciència política. Per-
què interpretar i pronosticar formen part de la feina bàsica del coneixement
científic.
Finalment, la reflexió sobre la política es nodreix de propostes i recomana-

cions. De vegades són explícites: així succeeix quan es proposa un canvi a
l'orientació d'una determinada política governamental. Aquestes recomanaci-
ons, òbviament, incorporen un judici de valor, en preferir una situació a una
altra i en donar prioritat a uns valors sobre uns altres.
Aquí hi ha matèria per a la controvèrsia, perquè les escales de valors des de

les quals es formulen les propostes poden ser diferents. Es pot donar un cert
grau d'acord en descriure la situació, però poden donar-se –i, de fet, es donen–
importants divergències sobre com hauria de ser.
Aquesta tensió entre la descripció i la proposta, entre el ser i l'haver de ser,

forma part del coneixement sobre la política. I l'afecta en el mateix grau en què
afecta altres ciències que tracten les relacions econòmiques o socials, l'esforç
de les quals per deslliurar-se dels judicis de valor té sempre un èxit limitat.
Aquest component normatiu de les ciències socials –el que prescriu solucions
i formula recomanacions– s'acosta al terreny de la filosofia moral.
En tot cas, és interessant retenir aquí que el qui desitja progressar en el conei-
xement de la política ha de ser conscient que aquest coneixement inclou afir-
macions de fet, intents d'interpretació i –més o menys obertament– propostes
normatives. És necessari estar atents per tal d'evitar la confusió dels tres plans
assenyalats, com són: les relacions polítiques, per què són com són i com ens
agradaria que fossin.
4.5. El coneixement científic de la política
L'existència d'aquests tres plans –fets, interpretacions, propostes– ha complicat

el desenvolupament de la ciència política. Tot sovint, l'ha posat a la defensiva,
obligant-la a justificar el seu caràcter científic davant dubtes i reserves dels qui
es plantegen la mateixa pregunta: fins a quin punt és científic el coneixement
sobre la política?
Citació
"El complex d'inferioritat (del politòleg) respecte a l'economista... sols és equiparable al de

l'economista respecte al físic." A.O.�Hirschman (1970). Exit, Voice and Loyalti. Responses to
Decline in Firms, Organizations and States (pàg. 19). Cambridge (Mass.): Harvard University
Press.
Un factor que explica aquesta desconfiança és de caràcter històric. La

institucionalització de la ciència política –a l'igual de la d'altres ciències
socials– es va iniciar en ple apogeu del positivisme científic.
L'aproximació positivista entenia que el coneixement científic havia de res-

pectar tres condicions: la descripció objectiva d'un fet, una explicació sobre
les seves causes i una confirmació mitjançant la repetició d'experiments. El
coneixement sobre la política –i sobre la societat en general– sempre va tenir
dificultats per ajustar-se a aquesta pauta. La delimitació del fet polític no es-
tà lliure de prejudicis: quan un investigador social descriu un fet el descriu a
partir de determinats principis teòrics o fins i tot ètics.
Però aquesta estreta concepció de la ciència que el positivisme representava

va ser posada en dubte i hom va arribar a la conclusió que les dificultats que
experimentaven els científics socials per a complir aquelles condicions no eren
massa diferents de les que patien els científics naturals. D'aquí prové la revisió
del concepte mateix de coneixement científic, començada per la filosofia de la
ciència a mitjan segle XX. Amb aquesta revisió, la ciència política –i les altres
ciències socials– es van alliberar en bona mesura del complex d'inferioritat
posat en relleu per alguns autors.
En aquest procés de revisió, s'ha subratllat especialment la connexió entre el

científic observador i el fenomen observat. S'ha presentat com a característic
de les ciències socials el fet que subjecte i objecte formin part d'un mateix
sistema i el fet que es poden influir mútuament.
En aquest sentit el saber sobre la política forma part d'un coneixement reflexiu.
És a dir, d'un coneixement en què –a mode de mirall– es reflecteix no tant una
conducta externa com la pròpia posició de qui contempla aquesta conducta.
I no pot ser d'una altra manera. L'home és un animal simbòlic, que reacciona
no davant els fets sinó davant les interpretacions i valoracions que aquests fets
li provoquen.
En un determinat moment, es va considerar que aquesta reflexivitat era ex-

clusiva del coneixement social. Però, a l'actualitat, les anomenades ciències
naturals han subratllat també que qui desenvolupa el coneixement científic
sobre la naturalesa forma part d'un context natural i històric que el condiciona
i sobre el qual, al seu torn, exerceix una influència creixent. És, de nou, un
coneixement que "rebota" o es reflecteix sobre el propi entorn del qual neix
i del qual forma part.
D'altra banda, s'ha acceptat que la funció de la ciència no és provar definiti-

vament la veracitat de les hipòtesis formulades. Així s'assenyala que la ciència
no prova veritats, sinó que les descarta. No verifica, sinó que pot deixar sense
sentit i sense justificació certes afirmacions, i impulsar la formulació d'altres
que les substitueixin.
No s'ha de pensar, doncs, en un coneixement científic immutable, adquirit

d'una vegada per totes. La ciència s'ha convertit en una expedició aventurera,
escèptica, provisional. Ens subministra un coneixement que admetem com a
cert, mentre tingui un sentit. El coneixement científic, per tant, no posa el seu
ciment sobre roca permanent.
Aquest lligam provisional entre afirmacions que presenten una accep-

table coherència és el que confereix naturalesa científica a un saber de-
terminat, en el nostre cas, al saber sobre la política.
Aquesta coherència es va forjant mitjançant la confrontació i el diàleg perma-

nent entre els membres d'una comunitat d'estudiosos que comparteixen un
mateix àmbit d'observació, una denominació comú i una sèrie d'instruments
per mantenir aquell diàleg.
Finalment, és important recordar que el reconeixement de la ciència políti-

ca com a disciplina no significa ignorar els vincles que manté amb les altres
ciències socials. La divisió acadèmica de les disciplines i la seva ubicació en
diferents facultats, departaments o càtedres fa oblidar de vegades que l'acció
de l'home en societat només pot ser compresa si s'examina des dels diferents
angles que ofereix. Només la relació entre allò que ens aporten –cadascuna
pel seu compte– la història, l'economia, la sociologia, el dret, l'antropologia o
la psicologia social ens permet avançar en el coneixement d'aquest subjecte
necessitat del grup que és l'individu humà.
Des d'aquesta perspectiva –que entén la ciència com un coneixement provisi-

onal, autoreflexiu i basat en un diàleg multilateral i interdisciplinari– és legí-
tim tractar com a científic el saber ordenat sobre la política.
Star Trek: fets, interpretacions i decisions
La relació entre observació de fets, la seva explicació i les propostes d'actuació sobre
aquests s'ha personificat en els protagonistes d'una coneguda sèrie televisiva: "La millor
il·lustració de la diferència entre els dos tipus d'opció (anàlisi empírica i anàlisi normati-
va) la proporcionen potser els personatges de la sèrie de televisió Star Trek.
El Sr. Spock, que interpreta el paper del científic extraterrestre, és la personificació de la

mentalitat empírica. Tan sols s'interessa per allò que pot ser observat o deduït, i de cap
manera per allò que senten o prefereixen els seus companys humans 'irracionalment'.
Percep i avalua la realitat, però no la jutja.
El Dr. McCoi, metge de l'astronau, en canvi, és la mentalitat normativa personificada.

Encara que té una formació científica, es deixa guiar invariablement per la preferència i
pel sentit de la rectitud més que per la lògica i el sentit de l'eficàcia.
Per últim, James Kirk, capità de l'astronau, proporciona una síntesi de les opcions empí-
rica i normativa. Recorre al coneixement i a la capacitat de raciocini del Sr. Spock, però
tempera el seu judici amb la sensibilitat moral de McCoi. Rebutja els dos extrems, però
se serveix de totes dues tradicions. Invariablement, obté l'èxit.
La síntesi del capità Kirk tanca també una lliçó per a nosaltres, ja que l'anàlisi normati-
va sense el fonament empíric pot portar a judicis apartats de la realitat. D'altra banda,
l'anàlisi empírica sense la sensibilitat per a les qüestions normatives pot portar a la crea-
ció d'una estructura factual al buit, un conjunt d'observacions el significat de les quals
no estem preparats per a comprendre plenament."
J.R. Manheim, R.R. Rich (1988). Anàlisi política empírica (pàg. 16-17). Madrid: Alianza.
Al mateix temps, igual que les anomenades ciències naturals, les ciències so-
cials –i, entre elles, la ciència política– han donat lloc a un procés de ramifi-
cació especialitzada que ha fet més espès el clàssic arbre de la ciència. Els dife-
rents camps temàtics han generat una sèrie de subdisciplines desenvolupades
als centres d'investigació, als departaments docents i als plans d'estudis de les
universitats.
Entre els camps tractats per aquestes subdisciplines es poden ressenyar el pen-
sament�polític, que desenvolupa els grans conceptes polítics elaborats pels au-
tors clàssics –des de la Grècia clàssica fins avui– i per les doctrines que han ins-
pirat els grans moviments polítics: liberalisme, socialisme, nacionalisme, etc.;
l'anàlisi�comparativa, que examina paral·lelament les estructures i els pro-
cessos polítics de diferents sistemes; l'examen de les institucions�polítiques,
que atén a la descripció de la seva formació, evolució i processos d'actuació
i s'ocupa d'actors com són les institucions de l'estat, els partits polítics o els
grups d'interès; l'anàlisi del comportament� polític d'individus i grups, que
examina la formació de les seves opinions i actituds i com aquestes influeixen
en les seves conductes; l'examen de la política�internacional, dedicada a la
descripció i interpretació de les relacions entre estats i del sistema polític glo-
bal, en el qual intervenen; l'anàlisi de les polítiques�públiques, centrada en la
descripció de com s'elaboren i s'apliquen les respostes polítiques a les deman-
des d'intervenció pública sobre els conflictes col·lectius.
També s'ha d'apuntar que les tradicions acadèmiques i científiques dels dife-
rents països han donat lloc a diferents modes d'organització de la disciplina
que no sempre coincideixen entre si. Però la constitució d'organitzacions in-
ternacionals que posen en relació freqüent els especialistes tendeixen a dismi-
nuir les diferències i a crear un mapa científic homologable.
Resum
El mòdul planteja les preguntes bàsiques sobre el concepte de política i expo-

sa les respostes més freqüents. Proposa una definició de política: la gestió del
conflicte social, que sotmet els desacords a regulacions obligatòries. Examina
les arrels d'aquest conflicte –les desigualtats de posició– i les seves manifesta-
cions. Considera el caràcter variable de les fronteres de l'àmbit de la política,
que s'han modificat històricament, en processos de politització i despolititza-
ció dels conflictes. Es pregunta per la possibilitat d'una societat sense política.
El concepte de poder apareix associat al de política, i hi aporta el component de

coacció. S'exposen els ingredients del poder –força, influència, autoritat– i les
seves característiques respectives. S'analitzen les formes d'expressió del poder,
des de les més manifestes fins a les indirectes o latents. La noció de legitimitat
–com a capacitat d'obtenir alguns tipus d'assentiment a l'aplicació del poder–
és examinada en relació amb les fonts possibles d'on procedeix. També es posa
en relació amb la legalitat i amb la constitució com a regla legal superior.
Un cop avançada una noció de política, hom fa una aproximació a les tres
grans dimensions que presenta: com a estructura, com a procés, com a acti-
vitat. La política pot ser examinada com un ordre estable de relacions que
s'organitza d'acord amb unes pautes –o unes institucions– estables. També
pot ser vista com una seqüència d'activitats i conductes d'actors individuals
i col·lectius que s'encadenen en un procés dinàmic. Finalment, parlem tam-
bé de política per a referir-nos a les decisions que resulten de la combinació
d'aquell ordre i d'aquest procés. Aquestes decisions tenen el seu impacte sobre
la resta de les relacions socials i constitueixen el producte de la política. Una
visió integrada de les tres dimensions de la política es plasma en el model del
sistema polític, que és emprat freqüentment en ciència política per a ordenar
tots els components d'aquesta activitat social.
Finalment, el mòdul relaciona el coneixement sobre la política amb el conjunt

del coneixement científic, explica com s'ha desenvolupat la disciplina i com
s'ha institucionalitzat gradualment.
Activitats
Activitats�bàsiques
1. Comenteu les frases següents tenint en compte els conceptes de força, influència i autori-
tat. A quin concepte creieu que dóna més importància Charles de Talleirand? I Mao Zedong?:
"Amb les baionetes, tot és possible, llevat d'asseure-s'hi a sobre". Charles de Talleirand
(1754-1830), eclesiàstic, polític i diplomàtic francès.
"El poder polític neix del canó dels fusells". Mao Zedong (1893-1976), líder comunista xinès
i fundador de la República Popular de la Xina.
2. Hi ha pensadors que parlen de la possibilitat d'una societat sense política. Què implica
aquesta afirmació? Creieu que és certa o possible? Raoneu la resposta.
3. Hi ha qui diu que la legalitat i la legitimitat sempre van juntes. Creieu que aquesta afirma-
ció és certa? Justifiqueu la vostra resposta. Poseu exemples on creieu que van juntes i d'altres
on creieu que no.
4. Enumereu i definiu breument les diferents fonts de legitimitat. Penseu que a l'actualitat
una domina sobre les altres o que es combinen? Justifiqueu la vostra resposta mitjançant
exemples reals.
5. En aquest mòdul hem exposat que al llarg de la història hi ha qüestions que es polititzen
i altres que perden el seu caràcter polític.
Durant el segle XIX, en plena expansió del capitalisme industrial i financer, es va veure en
la desigualtat de la propietat del capital –la terra, els béns industrials o els capitals financers–
l'arrel principal dels conflictes socials i de la dominació política que intentava controlar-los.
El poder polític apareixia com un instrument al servei dels interessos dels propietaris. A partir
d'aquesta anàlisi, les diferents propostes socialistes i anarquistes pronosticaven que la des-
aparició de la propietat privada deixaria sense raó de ser les estructures polítiques, perquè
l'acord lliure i voluntari entre individus i grups seria suficient per a resoldre les diferències.
Una societat sense poder polític – "l'anarquia"– o l'extinció gradual de l'estat es van convertir
en els objectius últims del moviment obrer internacional, que va elaborar estratègies dife-
rents per a aconseguir-los. A un segle i mig de distància d'aquelles propostes, quin judici us
mereixen? En quina mesura creieu que conserven la seva validesa? Fins a quin punt es poden
donar per desmentides per la història posterior?
6. El fet que la política giri al voltant dels interessos que van sorgint en una societat implica
l'aparició de nous debats, nous conflictes i nous equilibris. A continuació assenyalem algunes
qüestions que avui provoquen un fort debat en moltes comunitats i que s'han traslladat a
l'àmbit polític:
• Ha d'estar oberta la universitat a tots els qui desitgen accedir-hi?

• S'han de posar condicions legals a la procreació assistida? S'han de prohibir o "regular"
les "mares de lloguer"?
• Els fumadors tenen dret a trasplantaments de cor?
Sobre cadascuna d'aquestes qüestions, responeu:
• Quins factors fan que aquestes qüestions siguin controvertides?

• Quins grups o actors socials són els protagonistes de cada debat?
• Quins arguments i recursos utilitzen?
• En quin sentit pretenen influir sobre la situació preexistent?
Activitats�complementàries
1. Distingiu les dues perspectives existents sobre la natura del poder. Creieu que les dues
perspectives són excloents o complementàries?
2. A partir de la vostra resposta comenteu l'anècdota següent, i digueu quin concepte de

poder tenia –segons aquest text– Stalin.
Quan els aliats occidentals amonestaren Stalin sobre la importància política del Vaticà, es
diu que el dirigent soviètic va replicar despectivament: "Quantes divisions té el Papa?"
Si no compartiu la resposta de Stalin i creieu que, efectivament, el Vaticà té molt poder,

raoneu l'afirmació que segueix:
L'elecció d'un Papa polonès l'any 1985 –el cardenal Karol Wojtyla, conegut amb el nom de
Joan Pau II– va ser un dels factors determinants de la crisi del règim comunista polonès i,
posteriorment, de la desintegració de la Unió Soviètica l'any 1989.
3. Quina lliçó es pot extreure d'aquests episodis pel que fa a l'elaboració d'una concepció més
ajustada del poder?
4. Després d'haver llegit l'apartat que exposa com es polititzen els conflictes socials, digueu
un tema "no polititzat" que us preocupi i exposeu com podria passar a l'agenda política.
5. Raoneu i discutiu la frase que diu: "La política que fa el govern és l'única possible". Creieu
que es pot relacionar amb els qui defensen "la fi de la política"?
6. Cadascú de nosaltres –com a ciutadans, com a professionals de qualsevol àmbit laboral o

com a titulars d'alguna responsabilitat pública– es relaciona amb la política. En determinades
ocasions, constatem que no ens és suficient la intuïció o el "sentit comú" per a fer-nos el
càrrec de determinades situacions. En els tres supòsits que s'exposa a continuació, de quina
manera pot ser útil un coneixement més sistemàtic de la política per a complir amb les nostres
obligacions o per a aconseguir els nostres objectius?
a) L'empresa on treballeu com a adjunts de la direcció projecta instal·lar-se a ZZ, un país

situat al nord d'Àfrica. Us han encarregat una anàlisi de la situació per a avaluar les pers-
pectives d'èxit d'aquesta futura instal·lació. Serà suficient una informació sobre les con-
dicions financeres i tècniques que el país ofereix? Hi ha elements del sistema polític que
s'hagin de tenir en compte? Quins? Com penseu informar-vos-en?
b) En les passades eleccions a XX, el partit X va aconseguir un diputat per cada 80.000 vots,
el partit I per cada 60.000 vots i el partit Z per cada 40.000. Considereu que es tracta d'un
sistema electoral just? Per quines raons? En cas de considerar-ho injust, quins arguments
faríeu servir i quines correccions introduiríeu per a modificar la situació? Quines dades i
quins recursos creieu que serien necessaris per a intervenir en la situació?
c) Sou funcionaris d'una administració que ha de construir una nova carretera en una zo-
na d'interès paisatgístic i mediambiental. El vostre superior us encarrega organitzar un
acte de presentació del projecte a l'ajuntament i als veïns de la zona. Circulen rumors
sobre l'oposició al projecte per part de certs grups. Com prepararíeu l'acte de presenta-
ció? Quines dades necessitaríeu per a assegurar-ne l'èxit? A on i com les aconseguiríeu?
Quines condicions –calendari, local, invitats, publicitat, mitjans de comunicació, etc.–
sol·licitaríeu al vostre superior per a portar a terme amb èxit aquest encàrrec?
Exercicis d'autoavaluació
D'elecció�múltiple:
Cal que tingueu en compte que només hi ha una resposta vàlida.
1. El punt de partida del concepte política és...

a) la presència de partits polítics en la societat.
b) la coexistència de diverses cultures i civilitzacions en un mateix entorn.
c) l'existència de conflictes i tensions en la societat i els intents per a canalitzar-los i resoldre'ls.
d) la societat capitalista.
2. En el marc conflictiu de la societat, la política es presenta com...

a) una activitat que incrementa la tensió social i enrareix l'entorn.
b) una tasca pròpia i exclusiva de les elits polítiques.
c) una activitat supèrflua i diversionista producte d'interessos foscos.
d) una resposta col·lectiva al conflicte i al desacord que pretén regular la tensió social.
3. En què es diferencia la política d'altres vies de regulació del conflicte?

a) En l'intent de sotmetre el desacord i els seus protagonistes a una sèrie de regles vinculants
que produeixin decisions de compliment obligatori.
b) En el fet que la política no implica l'exercici de la violència ni la coacció.
c) En la resolució harmònica, pacífica i definitiva dels conflictes de la societat.
d) En la presència d'actors socials organitzats a la recerca dels seus propis interessos.
4. Què significa quan a una decisió se li atribueix la qualificació de legítima?

a) Que satisfà totes les parts que tenien interessos en joc.
b) Que no implica cap tipus de coacció per part de l'autoritat.
c) Que es presenta justa i obté el consentiment de tots els actors.
d) Que s'adequa a la legalitat vigent.
5. En quins períodes podem parlar de la institucionalització de la ciència política com a

disciplina acadèmica?
a) A la Grècia clàssica, en l'àmbit de la polis.
b) A la fi del segle XIX i immediatament després de la II Guerra Mundial.
c) Durant el Renaixement, conjuntament amb l'aparició de l'estat modern.
d) A partir de la segona meitat de la dècada dels setanta, amb el començament de la crisi de
l'Estat social i de benestar.
6. Quan una decisió política obté legitimitat perquè el polític que l'ha presa té una qualitat
extraordinària o excepcional que produeix la confiança immediata dels seus seguidors, de
quin tipus de legitimitat estem parlant?
a) Tradicional
b) Legal-racional
c) Carismàtica
d) D'eficiència
7. Quan es diu que un cleavage divideix una determinada societat s'expressa...

a) l'existència d'un problema conjuntural que polaritza la societat.
b) l'existència d'una qüestió històrica que defineix la societat i els seus actors a favor o en
contra d'aquesta.
c) la presència d'un nou tema a l'agenda política que fa posicionar les elits polítiques.
d) un conflicte fictici que distreu la societat del que realment l'interessa.
8. Quan parlem del terme anglosaxó policy a quin àmbit de la política ens referim?
a) Al del funcionament de les institucions polítiques.
b) Al de les conductes dels actors polítics individuals i col·lectius.
c) Al de les polítiques públiques que produeixen els governs.
d) Al de les ideologies i els valors.
Solucionari
Exercicis�d'autoavaluació�d'elecció�múltiple:
1. c, 2. d, 3. a, 4. c, 5. b, 6. c, 7. b, 8. c
Glossari
afirmació de fet f Sentència on es descriu un fenomen que ha ocorregut i es limita a
descriure'l.
autoritat f Qualitat que té alguna persona o institució de generar obediència, consens o

assentiment sobre les propostes o ordres que proposa.
carisma m Atracció "no racional" que tenen alguns dirigents respecte dels seus seguidors i
que genera entre aquests l'adhesió (sovint incondicional i irreflexiva) a les seves propostes.
cleavage f Vegeu divisòria.
coneixement reflexiu m Coneixement que es produeix fruit d'un procés d'anàlisi rigorós
i metòdic –i sovint comparat– sobre un fet social.
conflicte social f Confrontació d'interessos entre diferents individus o grups de persones

a causa d'una situació social donada on uns (que poden ser pocs, la majoria o tots) la creuen
injusta i s'enfronten i lluiten contra la resta per canviar-la.
divisòria f Conflicte polític de caràcter històric (o de llarga durada) que té un origen en

les divisòries existents en la societat. Aquest conflicte pot ser, per exemple, entre diferents
formes d'entendre la nacionalitat (basca o espanyola), l'estat (laic o religiós) o el factor de
producció preeminent (el capital o el treball).
en cleavage
font de legitimitat f Origen del qual prové la legitimitat. Segons Weber les tres fonts de
legitimitat del poder són la tradició, la racionalitat i el carisma, i es podria afegir el rendiment.
A més en el cas de les democràcies hi ha altres fonts fonamentals de legitimitat política com
ara la legalitat i les eleccions.
força f Capacitat d'alguns individus, actors polítics o institucions d'incidir en les decisions
que ha de prendre algú altre (o una institució) a causa de l'amenaça d'emprar (o de la utilit-
zació directa de) mesures coercitives.
influència f Capacitat d'alguns individus o actors polítics col·lectius d'incidir en les deci-
sions que ha de prendre algú altre (o una institució) per raó de la seva proximitat a aquest
últim o a la consideració que li tenen.
institucionalització f Procés pel qual un fenomen social adquireix una regularitat, pre-
visibilitat i estatus, i a partir d'aleshores aquest s'observa com a norma i com a correcte.
legalitat f Qualitat que tenen les proposicions, normes o ordres donades per un poder
quan estan imbuïdes per la certificació (generalment en forma de llei o relacionades amb
aquesta) de l'estat.
legitimitat f Qualitat que té un poder quan està recolzat i connectat amb el sentiments i
valors majoritaris de la societat. No sempre coincideix amb la legalitat.
poder polític m Capacitat que tenen les autoritats per a decidir com emprar recursos
públics (que poden ser béns, serveis, lleis o coacció) per a la regulació d'un conflicte.
política f Activitat consubstancial de les persones que viuen en societat i que té per objectiu
regular els conflictes que són inherents a la vida en comú –a vegades emprant la coacció-
amb la voluntat de mantenir la cohesió social.
policy f Aquella part de l'activitat política que fa esment a la producció pública (o regulació
de la privada), oferiment i distribució de béns i serveis per part de les autoritats. El terme –
en català– equivalent seria el de política pública.
politics f Aquella part de l'activitat política que fa esment als processos polítics; per exem-
ple: lluita entre partits en unes eleccions, comportament polític individual i col·lectiu que
s'encadena dinàmicament, relacions amb les institucions i l'intent de influenciar-les per part
dels actors col·lectius, etc. Politics es refereix a la cara dinàmica de la política. Polity es refereix
a l'estructura política.
polity f Aquella part de l'activitat política que fa esment al marc institucional, és a dir, a
l'organització politicoadministrativa de les diverses unitats de l'estat (els municipis, les enti-
tats sub i supra estatals i a l'estat mateix). Mentre polities es refereix a la vessat dinàmica de
la política, polity es refereix a la vessant estructural.
politització f Fet pel qual un tema prèviament circumscrit a l'àmbit (i l'interès) privat
esdevé quelcom d'interès públic i susceptible de ser debatut en termes normatius i regulat
per les autoritats.
propostes normatives f pl Afirmacions que tenen per objecte oferir una valoració moral
sobre un determinat fenomen o acció.
regulació f Acció per la qual el poder polític incideix directament en la societat (a través
de l'elaboració de lleis o de la implementació de polítiques públiques) amb l'objectiu d'acotar
el conflicte que li és inherent i mantenir la cohesió social.
sistema polític m Concepte que pretén descriure de forma genèrica i sintètica el funci-
onament de la política, observant-la com un circuit tancat on els actors socials generen de-
mandes i suports –o retrets– (inputs) a les institucions polítiques i aquestes reaccionen oferint
decisions i polítiques públiques (outputs).
societat civil f Entorn que configuren totes aquelles agrupacions d'individus i associacions
que tenen interessos comuns i participen en la col·lectivitat però que no formen part de
l'administració ni de les institucions públiques.
tecnocràcia f Terme amb el qual es denomina una classe de dirigents polítics que es ca-
racteritzen (o, millor dit, s'autocaracteritzen) per defensar decisions que tenen (pretesament)
una natura estrictament tècnica i funcional, i no política o normativa.
tradicional adj Qualitat que obté determinada decisió o fenomen que té com a objectiu
fer les coses tal com s'han fet sempre, sense innovar ni canviar de rumb.
Bibliografia
Bobbio, N. (1987). Estado, gobierno, sociedad. Contribución a una teoría general de la política.
Barcelona: Plaza y Janés.
Botella, J., Cañeque, C. y Gonzalo, E. (eds.) (1994). El pensamiento político en sus textos.
Madrid: Tecnos
Easton, D. (1979). Esquema para el análisis político. Buenos Aires: Amorrortu.
Elster, J. (1996). Tuercas y tornillos. Una introducción a los conceptos básicos de las ciencias
sociales. Barcelona: Gedisa.
Farr, J., Dryzek, J. S. y Leonard, S.T. (eds.) (1999). La ciencia política en la historia. Madrid:
Istmo.
Galbraith, J.K. (1984). La anatomía del poder. Barcelona: Plaza y Janés.
García Pelayo, M. (1983). La idea de la política y otros ensayos. Madrid: CEC.
Hirschmann, A.O. (1981). Salida, voz y lealtad. Mèxic: Fondo de Cultura Económica.
Leftwich, A. (1986). ¿Qué es la política? Mèxic: Fondo de Cultura Económica.
Lukes, S. (1985). El poder: un enfoque radical. Madrid: Alianza.
Mackenzie, W.J.M. (1972). Política y ciencia social. Madrid: Aguilar.
Maquiavelo, N., El Príncipe (existen diversas ediciones).
Marsh, D. y Stoker, G. (1997). Teoría y método de la ciencia política. Madrid: Alianza.
Sabine, G.H. (1987). Historia de la teoría política. Mèxic: Fondo de Cultura Económica.
Schmitt, C. (1991). El concepto de lo político. Madrid: Alianza.
Touchard, J. (1986). Historia de las ideas políticas. Madrid: Tecnos.
Vallespín, F. (ed.) (1990-1994). Historia de la teoría política (6 vol.) Madrid: Alianza.
Weber, M. (1985). El político y el científico. Madrid: Alianza.

Societat, Política, Poder: Josep M. Vallès Salvador Martí

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Societat, Política, Poder: Josep M. Vallès Salvador Martí

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Societat, política,

2. Què és el poder polític?.................................................................... 16

3. Les tres dimensions de la política: estructura, procés i

4. Com podem entendre la política?................................................. 30

Aquest mòdul planteja les preguntes bàsiques sobre el concepte de política,

El concepte de poder, amb el component essencial de la coacció, s'estudia com

Finalment, el mòdul relaciona el coneixement sobre la política amb el conjunt

Després de treballar amb el material d'aquest mòdul, l'estudiant ha de saber

• Presentar la definició de política que el text proposa i contrastar-la amb

• Justificar la possibilitat o la impossibilitat de l'existència d'una comunitat

• Identificar alguns processos històrics de politització de qüestions d'interès

• Relacionar les nocions de política i de poder.

• Explicar per què els governants obtenen l'acatament dels governats.

• Distingir les diferències entre força, influència i autoritat.

• Valorar la utilitat de l'aplicació de la força física en les relacions polítiques.

• Presentar les tres dimensions de la política com a activitat col·lectiva.

• Argumentar sobre la condició científica del coneixement sobre la política.

• Enumerar els principals components d'aquest coneixement.

• Situar el coneixement científic sobre la política en la història de les ciències

1.1. Política: un terme familiar i controvertit

Per a qualsevol ciutadà comú el terme política és un terme familiar, si es com-

Política és un terme equívoc, dotat de sentits diferents segons l'àmbit i

Si sol·liciteu a diverses persones que defineixin de forma espontània què és la política us

• la política com a exercici de control sobre persones i recursos. Seria polític

• la política com a activitat desenvolupada mitjançant un sistema

• la política com a pràctica col·lectiva, orientada per valors d'ordre i equilibri

• la política com a pràctica vinculada a la defensa de la comunitat contra

–amb les seves exigències de jerarquia, disciplina, recursos fiscals i coac-

Queda clar que aquestes definicions no es contraposen sempre de manera ra-

També sovintegen les referències a la política en to despectiu –associant-se

I, no obstant això, la política és capaç de mobilitzar en un moment determinat

1.2. La política com a gestió del conflicte social

La nostra opció és considerar la política com una pràctica o col·lectiva

Desenvolupem una mica més aquesta proposta.

• El punt de partida del nostre concepte de política és l'existència�de�con-

• La presència constant�de�tensions�socials rau en l'existència de diferèn-

• En aquest marc d'incertesa, la�política�apareix�com�una�resposta�al�con-

• L'existència d'unes normes de compliment forçós impliquen, alhora, la

• Hem parlat de "regulació"�del�conflicte. No ens hem referit a "solució"

• Per tant, la�política�no�aconsegueix�sempre�"solucionar"�els�conflictes,

En certa manera, la política –com a acció col·lectiva– cerca reduir el risc

Aquesta desintegració social es produeix allà on –enfront dels conflictes soci-

La política pot fixar-se, doncs, com una assegurança�col·lectiva que les

La política com a garantia d'integració social

1.3. Les arrels del conflicte social

D'on arrenquen els conflictes que la política es veu obligada a gestionar? Ja

Aquestes desigualtats s'originen en el fet que no tots els membres d'una

Aquesta diferència de situació s'expressa de moltes maneres: en el gaudi

a identitats simbòliques de caràcter ètnic, nacional o religiós; en la situació

Aquestes diferències marquen unes fractures –cleavages o escissions, dirien al-

No sols importa que les diferències tinguin un fonament objectiu o quantifi-

Des d'aquesta perspectiva, l'origen de la política pot atribuir-se també

A nivell d'exemple, les dues taules que hi ha a continuació ens presenten un

Taula 1. Diferències entre països

Espanya El�Marroc Bolívia Sierra�Leone

Esperança de 80,5 70,4 64,7 41,8

Taxa 99% 52,3% 86,7% 34,8%

PIB per càpita 27.169 4.555 2.819 806

Població urba- 76,7% 58,7% 64,2% 40,7%

*Les dades procedeixen de censos o enquestes realitzades en el període assenyalat.

Espanya El�Marroc Bolívia Sierra�Leone

Metges per ca- 330 51 122 3

Persones menys del 2,5% 6% 23% 51%