Pedres

www.parroquiasantmedir.cat
Vivents Setembre 2020 Número 182

Fragilitat i esperança. P. Surribas

US PORTAREM SEMPRE AL NOSTRE COR

“Mai haguéssim pensat viure això…”
aquesta frase l’hem sentit dir moltes vegades
últimament. Gent que ha viscut una guerra i
una postguerra ben difícils, que ha lluitat per
una vellesa en pau i harmonia, per gent que
ha lluitat per tirar endavant negocis i pro-
jectes, per tenir seguretat i control del seu
entorn, per gent que ha vingut fugint de la
segueix pàg. 3

Butlletí informatiu de la Parròquia de Sant Medir

 2 editorial

RETORN A SANT MEDIR

Després de passar una llarga
temporada fora de Barcelona, és
un goig poder tornar a Sant Medir,
i constatar que la comunitat ha
resistit els embats de la Covid-19,
malgrat les nombroses i doloroses
pèrdues que ha sofert.
Si hem trobat Sant Medir amb
les portes obertes, i sabem que
mai no han estat del tot tancades,
ha estat gràcies a un grup de
persones de la comunitat, que atentes als
esdeveniments de cada moment per seguir les
normes sanitàries, han fet possible que fossin
atesos els serveis essencials, dintre dels límits
imposats per la llei.
Crec que la comunitat deu un fort agraïment
a aquestes persones, per la seva valentia i la
seva actitud de servei. Perquè elles han estat
l’ànima de Sant Medir durant els moments més
durs, quan la pandèmia colpejava amb més força
el país i el desconcert de la societat era general.
ens indica és que en els moments
de desconcert, quan les insti-
tucions fallen, són les persones
amb coratge les que salven les
situacions. Resulta evident que en
un desastre imprevist les institu-
cions no poden arribar a tot arreu,
però si que pequen quan el
desastre ve ocasionat per manca
de previsió i per negligència.
Aquest és el cas de la nostra
Església, fa molt de temps que la manca de
vocacions sacerdotals fa que les parròquies
estiguin mal ateses. I si estem atents als signes
dels temps, no sembla que la situació hagi
de millorar en el futur. Al contrari, jo crec
que l’Esperit ens marca el camí: només
sobreviuran les comunitats capaces de
seguir amb fidelitat el camí de lʼevangeli,
prenent decisions pròpies com la de
celebrar dignament i amb tota autoritat
lʼeucaristia, quan no hi hagi un sacerdot
ordenat.

Però la pandèmia no ha passat, la Covid-19

segueix viva entre nosaltres, i si alguna cosa Francesc Combellas

El 12 de setembre va morir en Manel Subirà, “farmacèutic del

barri des de 1960”, com deia el cartell de la farmàcia.
En Manel fou un destacat membre de la comunitat parroquial
de Sant Medir i un ciutadà compromés en l’educació i el lleure
dels infants (Proa i Paidia) del barri.

Pedres Edita: Parròquia de Sant Medir

Consell de redacció: Montserrat Garcia, Pepita Plana,
Enric Subirà, Francesc Combelles
Vivents Maquetació: Gràfiques Lorenzo; Disseny: O. Forcades.

ve de la pàgina 1
violència i la fam… a TOTS, a tots aquest any ens
ha capgirat les nostres vides, els nostres hàbits i
els nostres costums. Ja res és igual.
I el CAP Bordeta-Magòria no podia ser menys.
Els primers temps, varen ser molt confosos. No
se sabia gairebé res del virus i la informació que
arribava era escassa i poc aclaridora. En la nostra
activitat diària observàvem que moltes de les
premisses inicials i recomanacions generals no
ens donaven resposta a la situació real de la gent,
del barri, del CAP. El CAP tan acostumat a ser el
punt de entrada del sistema sanitari també es va
convertir en un lloc de entrada de la pandèmia.
De fet ho vàrem saber ben aviat perquè un terç
de la plantilla va caure malalta de Covid.
Els nostres objectius i les nostres tasques
diàries era imprescindible canviar-les. Havíem de
frenar l’expansió del virus i per tant evitar
aglomeracions innecessàries. A nivell institucional
es va potenciar l’accés de consultes per via
telemàtica i també la resolució telefònica. Hem
hagut d’aprendre a fer-ho. No és fàcil, tan
acostumats com estem al tacte i al contacte. Però
ho hem de fer, i intentar ser igual de pròxims i
efectius en el diagnòstic, seguiment i tractament
de les persones.
De la prevenció i promoció de la salut, del
control de crònics, passàvem a l’atenció urgent
presencial i domiciliària, seguiment de pacients
infectats, control dels contactes, atenció al final de
vida a domicili, control de les dues residències
d’avis del barri (amb tot el desgavell que vàrem
trobar), totes les cures i tècniques d’infermeria
que no es podien aplaçar, tots els molts
problemes de salut no Covid que havien quedat
aturats per saturació hospitalària o senzillament
esclataven enmig de la pandèmia.
Estàvem treballant a les trinxeres i estàvem
construint, sense ser del tot conscients, un mur de
contenció. La por i la incertesa eren les nostres
companyes de viatge diària però també la força
de l’equip, la solidaritat i la generositat. I la
portada 3
frustració i la impotència quan veies que la vida
s’escapava de les mans i havíem d’acompanyar
o decidir un final de vida digne, amb la veu
trencada i els ulls plorosos comparties les penes
dels familiars i les nostres pròpies. No ha sigut
fàcil, no.
Amb aquest escrit volem aprofitar per
acomiadar-nos de manera col·lectiva de tots els
que han mort al nostre entorn. Us portarem
sempre al nostre cor i us recordarem amb totes
les anècdotes i vida compartida.
Volem també agrair a tots els veïns i veïnes de
la Bordeta, pel comportament exemplar, els ànims
rebuts, les vostres veus i presència, a les asso-
ciacions del barri i tota la xarxa veïnal que ha fet
possible que la nostra feina fos més fàcil perquè
han arribat amb mes freqüència a persones amb
soledat i vulnerables. Gràcies de tot cor. Vosaltres
ens heu donat la força per evitar que tanquessin
el CAP, perquè vàrem exigir estar aquí entre
vosaltres. Gràcies de tot cor.
I bé, quin futur ens espera? No ho sabem.
Podríem somiar i creure que totes les estructures
socials, econòmiques i polítiques que han saltat
pels aires amb la pandèmia (perquè ja estàvem
malament) canviaran i farem d’aquest món una
societat millor per als nostres fills o nets… tota
crisi es pot considerar una oportunitat de millora.
Les paraules estan molt bé però si no ens hi
posem cadascú de nosaltres no ho acon-
seguirem, i primer caldrà definir com a comunitat
quin model volem i com ho fem.
Això de la “nova normalitat” no sabem qui ho ha
inventat, però no sona gens bé, perquè primer s’ha
de definir normalitat. La nostra realitat aquí i ara al
CAP i per tant al barri, és que encara circula el virus,
potser amb menys virulència però també perquè el
coneixem millor i sabem moltes més coses d’ell i
com actua i les molt diverses formes de manifes-
tar-se, i tenim mitjans de diagnòstic ràpids.
La nostra manera de treballar ha canviat molt,
sí, és veritat, ara fem moltes visites telemàtiques
i telefòniques que ens permeten arribar a un ampli
ventall de població i sobre tot resoldre temes
burocràtics que continuen ocupant una gran part
del nostre temps. Les presencials es fan al CAP i
a domicili, en realitat s’han fet sempre, però el
canvi és que donem les hores nosaltres, de
moment. Així evitem aglomeracions. Tot el que es
pugui evitar, que per la part nostra, no quedi.
No penseu que no trobem a faltar la vostra
presència, el tacte i el contacte tan propis de
primària, és que no volem tornar a viure un infern
com el passat. Us estimem.
A totes les famílies, amics i veïns, una
abraçada virtual. Que l’Esperança, la Llum, i
l’Amor ens acompanyin a tots. Gràcies.
Equip del CAP Bordeta-Magòria
 4 opinió
LES CAUSES DE CASALDÀLIGA
“
La causa indígena, la dels pobres,
el compromís polític, l’ecologia, el
feminisme… El bisbe Pere Casaldàliga
va viure la seva vida al costat dels
més vulnerables, predicant amb
l’exemple i enfrontant-se als més
poderosos.
Esperança. “La solució sempre és l’espe-
rança. Una esperança, però, que es posi a fer
feina, que sàpiga viure el dia a dia, que miri de
fer amb les altres persones el treball de la
justícia i de l’alliberament”.
Valentia. “El problema és tenir por de la por:
que la por et faci renegar d’un principi o deixar
d’assumir una responsabilitat”.
Humanitat. “Si hem superat esclavituds
antigues, no inventem esclavituds modernes.
Humanitzem la humanitat”.
Comunitat. “La causa indígena m’ha fet
més català. Les tribus prohibides m’han ajudat
a retrobar la meva sempre maltractada tribu”
Justícia. “No hi ha veritable pau si no està
fonamentada en la justícia”.
Generositat. “Allò que em fa és el que dono,
no el que tinc. Com més dono més tinc, perquè
soc més. Com més tinc i menys dono, tinc
menys, perquè soc menys”.
Anticapitalisme. “El capitalisme, per defi-
nició, és lucre acumulat, és privilegi del capital,
és exclusió de la majoria”.
Solidaritat. “Si veus infelicitat, és difícil
sentir-te plenament feliç, però si mires de ser
solidari i senzill, hi ha una mena de felicitat de
fons que es manté”.
Activisme. “Només la participació activa,
pionera, dels moviments socials, pot rectificar el
rumb d’una política de privilegi per a uns pocs i
d’exclusió per a la desesperada majoria”.
“Jo soc jo i les meves causes, i les meves
causes valen més que la meva vida.” Pere
Casaldàliga es definia a ell mateix amb aquesta
frase que en boca de qualsevol altre podria
semblar una exageració, però que en el seu cas
es pot prendre de manera literal. Bisbe de São
Félix do Araguaia durant més de quaranta anys,
Casaldàliga va viure amb coherència al Mato
Grosso brasiler i va fer seves les causes dels
pobles indígenes i dels treballadors del Movi-
ment sense Terra, enfrontant-se als grans lati-
fundistes i als oligarques. La seva mort, el 8
d’agost, ens porta a recordar un cop més la
seva impressionant tasca.
Va ser un dels impulsors de la teologia de
lʼalliberament que es va estendre per l’Amèrica
Llatina després del Concili Vaticà II i que va
portar molts religiosos a posicionar-se amb els
més pobres, patint la repressió de les dicta-
dures militars, com en el cas del missioner
català Joan Alsina, afusellat a Santiago de Xile
el 1973, just després del cop d’estat de Pino-
chet. Es calcula que entre els anys setanta i
vuitanta van morir més de 120 religiosos a
l’Amèrica Llatina, tant sacerdots com monges,
defensors d’aquest corrent que proposa un
model dʼEsglésia més pròxim als pobres. Un
del represaliats per defensar-lo podria haver
estat el mateix Casaldàliga, que el 1976 va
estar a punt de ser assassinat per la policia
–com el seu amic, el jesuïta João Bosco Penido
Burnier– quan tots dos van anar a unes depen-
dències policials a interessar-se per unes dones
camperoles que havien estat detingudes i
torturades. Se’n va escapar pels pèls, però les
amenaces de mort i els intents d’assassinat mai
el van espantar.
Ni en els moments més durs de la dictadura
brasilera es va apartar de la seva vocació: lluitar
pels més febles i vulnerables. Va alçar la veu a
favor dels desposeïts i del exclosos en un indret
de la selva on no hi havia cap mena d’estructura
comunitària. Es prenia les amenaces amb
resignació. “Algunes eren directes, d’altres tan
sols rumors que corrien pel poble. El fet és que
es van convertir en el pa de cada dia. Crec que
no em va passar res perquè no havia arribat la

meva hora”, deia en una entrevista quan va
deixar el càrrec de bisbe el 2003, en complir 75
anys. Podria haver decidit tornar a Balsareny, al
Bages, on va néixer fa 92 anys, però va optar
per quedar-se al servei del poble on havia
desenvolupat tota la seva tasca pastoral i on
s’havia dedicat a la poesia, a la pintura i a la
reflexió teològica.
Des d’aquell remot racó del món –recordem
que per ser atès durant els seus últims dies en
un hospital el van haver de traslladar 2.000 km–,
va posar en pràctica una iniciativa que va
permetre estendre el seu ideari molt més lluny.
Es tracta de l’Agenda Llatinoamericana Mundial,
una eina que va posar en marxa el 1992 i que
des de llavors cada any està dedicada a una
“gran causa” de les moltes que va defensar.
L’Agenda es distribueix en diversos països i
també està editada en català. És un espai de
reflexió, una eina pedagògica i també de
denúncia de les desigualtats i les injustícies en
molts àmbits. Es va posar en marxa just el mateix
any que Rigoberta Menchú va guanyar el Premi
Nobel de la Pau. L’any abans s’havia començat
una campanya internacional per demanar que
fos Casaldàliga el guardonat, però ell la va aturar
perquè preferia que fos una dona indígena qui
rebés el premi. Una mostra més del tarannà
humil i compromès que va quedar recollit en la
seva extensa obra literària. Una obra que també
inclou els comentaris que cada any, juntament
amb el claretià José María Vigil, afegia a
l’Agenda, proposant tres maneres d’actuar per
canviar la realitat: veure, jutjar i actuar.
“Aquest any celebrarem la trentena
edició de lʼAgenda Llatinoamericana. La
mort de Casaldàliga ha estat una sotragada,
encara que sabíem que ja estava molt malalt.
Però continuem treballant, el seu llegat es
manté ben viu”, explica Jordi Planas, un dels
impulsors d’aquesta iniciativa a Catalunya.
Planas va conèixer el bisbe en els anys noranta
en una manifestació de comunitats indígenes a
Guatemala. “Era un rebel, però al mateix temps
una persona molt tendra, d’una gran categoria
humana”, recorda. També insisteix que a ell no
Constitució, 17 - Tel. 93 421 65 27
opinió 5
li agradaria que se’l mitifiqués, sinó que fos
recordat per la seva feina i, sobretot, que es
continués lluitant per la seva idea de construir
un món més just per a tothom.
Irene Casellas, La República, 14-8-2020
Al Viento del Espíritu
Que sopla en todas partes,
Libre y haciendo libre a otros
Libre y trayendo la Liberación,
Victorioso sobre la Ley,
Y sobre el Pecado y la Muerte.
Al Viento del Espíritu
Que penetró en Jesús
Y lo envió a los pobres
Para anunciarles las buenas nuevas 
Y la libertad de los cautivos.
Al Viento del Espíritu
Que reinó en Pentecostés
Eliminando prejuicios e intereses
Y el temor de los Apóstoles,
Abriendo de par en par las puertas del
cenáculo.
Para que la comunidad de los seguidores
de Jesús
Siempre pueda estar abierta al mundo
Libre en su palabra,
Coherente en su testimonio,
Insuperable en su esperanza.
Al Viento del Espíritu
Que siempre barre los miedos de la Iglesia
Y que quema a todos los poderes 
Excepto el poder del servicio fraternal
Y que purifica la iglesia a través de la
pobreza y el martirio.
Al Viento del Espíritu
Que echa en las cenizas la arrogancia, la
hipocresía y la lujuria.
Y alimenta las llamas de la justicia y la
liberación
Y que es el alma del Reino.
Para que seamos el Viento en el Viento,
hermanas y hermanos.
Pere Casaldàliga. Mato Grosso, Brasi. 1983
Conferències
Reunions veïnals
Ball per a persones
amb autonomia limitada
Aula Oberta de la Bordeta
 6 notícies
MOR EL PARE MANEL
QUE VOLIA UNA CATALUNYA SOBIRANA I SOLIDÀRIA
Manel Pousa Engroñat, més conegut per Pare
Manel, s’ha mort avui a setanta-cinc anys a la Vall
d’Hebron a causa d’una embòlia. Dilluns hi va
ingressar amb símptomes de Covid-19. Li van
fer la prova i va sortir positiva. Tanmateix, no
se sap si el coronavirus li ha causat l’embòlia.
Actualment, vivia a la parròquia de la Trinitat Vella,
d’on era capellà.
Volia una Catalunya sobirana i solidària amb
els marginats. Tant es pot dir d’aquest home bo!
Manuel Pousa (Granada, 1945) és va ordenar
sacerdot el 1975 a Barcelona on ha exercit a la
parròquia de la Santíssima Trinitat de la Trinitat
Vella. També ha treballat al districte de Nou Barris
on hi ha la  Fundació Pare Manel,  creada el
2004. Aquesta és una institució sense ànim de
lucre que realitza projectes educatius i d’acció
social per a persones en situació de més
vulnerabilitat. Era conegut sobretot per la feina
que feia amb els presos i el seu compromís
amb la reinserció social.
En l’àmbit polític, va formar part de la llista de
JxCat a les eleccions del 21 de desembre de
2017. La incorporació del Pare Manel a la candi-
datura de Junts pel Sí és molt significativa. Lluís
Llach ho deixa ben clar: “Ep, acompanyar el Pare
Manel  mʼemociona. Mʼhonora estar en una
candidatura que compta amb ell. I em fa feliç que
ell vulgui ser-hi”.
El signant d’aquest post tuiteja: “Conec el Pare
Manel des de fa molts anys. Home solidari amb
els marginats. Sap que cal un estat perquè tot
millori”.
El Pare Manel, que desenvolupa la seva tasca
en barris i àmbits perifèrics com ho anomena
el Papa Francesc, es presenta a si mateix quan
explica la seva incorporació a Òmnium Cultural,
institució criticada de manera pedant per Llàtzer
Moix, subdirector de La Vanguardia. El sacerdot
confessa: “Em dic  Manuel Pousa, alies  Pare
Manel, perquè soc capellà diocesà. Estic incar-
dinat a la parròquia de la Trinitat Vella. En aquest
barri i en el de Roquetes col·laboro en diversos
projectes de reinserció, dʼatenció a la infància i a
Només al 103.2 FM
tota l’actualitat de Sant Medir
Fem ràdio Fem barri
la joventut, i també en el món penitenciari. Estic
molt content de formar part de la família dʼÒmnium.
No fa gaire vaig prendre consciència de la impor-
tància que te Òmnium en el nostre país ʻmes joʼ”.
Va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi i
la Medalla dʼHonor de Barcelona pel seu
compromís amb els més vulnerables.
Va tenir problemes amb l’Església, atès que
fou acusat de pagar un avortament i de beneir
matrimonis homosexuals, pràctiques que impli-
quen la pena d’excomunió. Tanmateix, l’arque-
bisbat de Barcelona va determinar que no tenia
relació amb aquests fets.
El  Pare Manel  va promoure l’any 2007
que Església Plural reconegués la trajectòria
de sor Genoveva, que ha mort aquest estiu, al
servei dels més pobres i marginats. El  Pare
Manel  va referir-se en aquella ocasió a  sor
Genoveva  amb agraïment i cordialitat. Va dir:
“És una alegria, sempre compartida, tenir la sort
dʼhaver conegut a  sor Genoveva, haver-hi
col·laborat i compartir els seus somnis. La seva
tasca produeix un fort impacte en la meva
vida.  Ella sempre acull als qui ningú vol. Soc
testimoni de que  sor Genoveva  desmunta la
prepotència de jutges, dʼadvocats i de qui calgui
per tal dʼestar a favor de la seva gent que són els
pobres i els marginats. Actua a favor dʼells, està
al seu servei i els estima”. Les paraules que el 
Pare Manel dirigeix a sor Genoveva poden diri-
gir-se també al Pare Manel.
Oriol Domingo

56A EDICIÓ DEL
PREMI AMADEU OLLER
UN ANY MOLT DIFERENT
Des del passat setembre és va posar en
marxa la 56a edició del premi amb un nou equip
que en cap moment va pensar en tot allò que li
comportaria la Covid-19 a partir del mes de març.
El primer pas va ser reunions telemàtiques i… el
telefon treient fum. El jurat va fer la deliberació
de forma no presencial amb el veredicte següent:
dels poemaris presentats fou guardonat el
poemari BIJUTERIA de la Juana Dolores
Romero. I quan ja havíem decidit deixar l’acte-
festa de lliurament de premi per a la tardor, es
desencadenà un volcà mediàtic amb l’autora,
això va fer que determinéssim fer un lliurament el
dia 22 de juliol a les portes de la festa del llibre
d’aquest any tan diferent. La festa havia d’estar
amenitzada musicalment per la incombustible
Marina Rosell i l’havíem de fer a la placeta.
Al final i degut a totes les mesures Covid és va
fer al teatre, sense públic i retransmés en directe
via Instagram i al dia següent retransmés per
Sants3radio. Una experiència diferent però no per
això menys exitosa. Lʼacte es va celebrar al
Teatre de Sant Medir de forma telemàtica,
guiat per en Cesc Mir i va comptar amb la
presència de part del Jurat: en David Castillo
com a President, en Joan Maluquer que també
és lʼeditor de Galerada, la Maria Isabel Pijoan
que va actuar com a secretària, lʼAntoni
Pladevall, el més veterà, i guanyador del premi
el 1983, i en David Caño, que va ser guanyador
el 2007. Va excusar la seva presencia la Mireia
Calafell que fou guanyadora del premi l’any 2006.
barri 7
A la presentació de l’acte, Mn Enric Subirà  va
agrair públicament la tasca de l’Anna Lluch i en
Xavier Villalobos per l’organització d’aquest certa-
men els darrers 2 anys, i a la Mariona Sauris, la
Maria Montané i el Cesc Mir per la dedicació en
aquesta edició.
Entre les autoritats que havien d’assistir: la
Consellera de Cultura de la Generalitat de
Catalunya, H. Sra. Mariàngela Vilallonga, va
excusar la seva assistencia, el Sr. Oriol Ponsatí-
Murlà, director de la Institució de les Lletres
Catalanes. També van assistir representants
d’Òmnium Cultural de Sants, del Secretariat d’En-
titats de Sants, Hostafrancs i La Bordeta i de la
Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona.
Després de la Lectura del Veredicte i la
Lectura de Poemes, en Cesc, en qualitat de
presentador de l’acte, va compartir reflexions
entorn a la figura de Josep Carner, amb motiu del
cinquantè aniversari de la seva mort i d’en Joan
Perucho amb motiu del centenari del seu
naixement.
L’acte va tenir molt present la situació socio-
sanitària actual del nostre país així com també la
política. I una menció especial a la indis-
posició –afortunadament superada– de mossèn
Josep Bigordà que no havia faltat mai a cap
edició.
En el comiat de l’acte, el President de la
Comissió Organitzadora Mn. Enric Subirà, va
remarcar que com a les darreres edicions, dotze
dels llibres es farien arribar al pressos polítics i als
que estaven exiliats. Ara ja a posar fil a l’agulla per
a la 57a edició. 
Maria Montané
Representant de la Comissió Organitzadora
Premi de Poesia Amadeu Oller
A la Coral Sant Medir
triem seguir cantant
No són temps fàcils per a ningú. La malaltia, la
pobresa accentuada, la incertesa en el retorn a
l’escola, a les feines… Cal seguir endavant i
reprendre una certa normalitat… amb mesures
noves, sent conscients de les dificultats i les
necessitats de cadascú; volem reprendre amb força
l’activitat a la Coral Sant Medir. Durant el confina-
ment, hem estat capaços de mantenir amb
il·lusió la vida de la coral de forma virtual, a
través de les pantalles, i això ens motiva per
retrobar-nos físicament, ara, complint amb els
protocols de prevenció necessaris. En aquest sentit,
a la Coral hem de fer un sobreesforç organitzatiu i
logístic per poder assajar: hem dividit grups, canviat
horaris, cal adaptar espais, retransmetrem i grava-
rem assajos per aquells que no puguin venir en
persona, aplicarem protocols d’higiene i protecció
individual i col·lectiva… Volem donar les gràcies a
la Parròquia de Sant Medir per les facilitats en l’ús
dels espais.
Conscients de les dificultats i desànim
dʼaltres entitats, cal valorar com mai el que tenim
i treballar per seguir gaudint de cantar junts, de
fer música i dʼaprendre. Creiem en el compromís
amb la cultura, la formació i la vida associativa i en
potenciar els valors que giren al voltant de la
convivència i la generositat. Renovem el compromís
de fer pinya per ser millors i per compartir allò que
ens fa feliços: la música. Trigarem en poder veure
els espectaculars concerts dels nostres grups a
lʼesglésia però cal pensar que falta menys per
tornar i que us animem a venir sempre que fem
el cicle dʼespectacles (aquest curs serà de petit
format, amb reserva prèvia, i amb voluntat solidària
amb afectats per la Covid). També ens podeu
seguir setmanalment al nostre programa de
ràdio ACORDdeVEUS a Sants3Ràdio (diumenges
10.30h i dimecres 21h). Us volem recordar que, per
formar part d’aquesta família coral, també tenim la
figura de l’Amic de la Coral Sant Medir; una petita
col·laboració que us farà estar informats en primícia
de les nostres activitats entre d’altres avantatges. I
sobretot, trieu música; i, si voleu cantar, fer claqué
o percussió corporal, trieu la Coral Sant Medir!

Parròquia de Sant Medir

Carrer Constitució, 17 - 08014 Barcelona - Catalunya
Telèfon 93 421 65 27 - info@parroquiasantmedir.cat
Despatx parroquial:
Dilluns i dijous de 6 a 8 de la tarda

Us podeu descarregar la revista en format pdf a l’enllaç https://grafiqueslorenzo.cat/Pedres-vivents-182-setembre-2020.pdf