BOTÀNICA

BLOC I: GENERALITATS

Tema 1: Botànica. Concepte de botànica. Límits del regne vegetal. La botànica com a ciència,
visió històrica i concepció actual. Les especialitat de la botànica.

La botànica és la ciència que estudia els vegetals.

Un vegetal, tot i no tenir uns límits definits es pot caracteritzar per ser autòtrofs, immòbils (fixats
al substrat), creixement indefinit i forma poc precisa. Aquesta definició no resulta clara si tenim
en compte que les Euglenes per exemple són algues heteròtrofes i es desplacen amb flagels;
per altra banda les Diatomees tenen un creixement definit i una forma molt precisa.

Els límits amb el regne animal generalment es defineixen pel fet que els vegetals es poden
reproduir per fragments o esqueixos i no tenen receptors d’impressions, però aquesta
diferència té certes limitacions com és el fet que animals com les estrelles de mar puguin
generar nous organismes a partir d’un braç trencat i que algues unicel·lulars perceben la llum i
tenen la capacitat de dirigir-se cap a ella.

El regne vegetal es divideix i es distingeixen els següents nivells d’organització:

Nivell cel·lular Nivell Morfològic Grup
Procariotes Protòfits Cianobacteris
Eucariotes (també tal·lòfits) Algues eucariotes
(també tal·lòfits) Fongs
Tal·lòfits Líquens
Briòfits Molses i Hepàtiques
Cormòfits Pteridòfits (falgueres)
Espermatòfits (Angiospermes, Gimnospermes)

El desenvolupament de la botànica al llarg de la Història:

Paleolític Recol·lectors i ramaders. Plantes com a aliment i medecina.
Neolític Nocions fonamentals de fisiologia, s’adonen que de les llavors surten plantes.
6000 aC Sedentaris, practiquen la agricultura.
4000 aC Primers textos de botànica naturalista.
s. V aC Text mèdic utilitzant plantes (Tzut)
s. VI aC Aristòtil diferencia les plantes amb flors de les plantes sense flors.
s. IV aC Teofast d’Ereso. Història plantarum. 1ª classificació, 480 espècies.
s. I aC Dioscòrides. De materia medica. 700 espècies – 1500 anys.
s. I aC Plini el Vell. Va fer una altra classificació.
s. XIII Maimònides i Ibn-Al-Baytar. Aspectes agrícoles i medicinals vegetals.
s. XV Descobriment d’Amèrica.
s. XVI Traducció del Dioscòrides.
s. XVII John Ray classifica 18000 plantes en 33 grups.1ª definició d’espècie. Sist. artificial.
1
s. XVIII Carl Lineaus. Sistema sexual 24 classes. Nomenclatura binomial. 6000 espècies.
s. XIX August De Candolle. Diferencia entre plantes vasculars i cel·lulars. 59000 espècies
s. XX Adolf Engler i Carl Presley estableixen sistemes de classificació.
s. XX Fritz Wettstein. Sistemes de classificació.

2
Tema 2: Sistemàtica i taxonomia. Els sistemes jeràrquics de classificació: sistemes artificials,
naturals, filogenètics i fenètics. Metodologia taxonòmica moderna.

La sistemàtica botànica és la part de la

botànica que intenta trobar sistemes de
classificació de les plantes. Es divideix en
tres parts: la classificació que ordena les
plantes en grups de mida creixent i en
disposició jeràrquica empra la identificació
o determinació i reconeixement d’una
planta ja classificada; la taxonomia intenta
donar els principis per realitzar la
classificació; la nomenclatura crea els
noms de les plantes i es regeix per criteris
diferents als de zoologia ( per exemple en
botànica el gènere i l’espècie no poden
tenir el mateix nom, mentre que en
zoologia sí).

Els sistemes de classificació:

És aquell que es basa en un o pocs caràcters, com és el cas de les primeres
Sistema artificial
classificacions de Ray i Lineaus (segons la flor).
Sistema natural és aquell que utilitza uns quants caràcters visibles a ull nu o amb el microscopi o la lupa.
Sistema filogenètic és aquell sistema en que es té en compte l’origen i la evolució dels vegetals.
és aquell que fa servir els caràcters visibles (morfologia, anatomia, citologia),
Sistema sintètic
embriologia, palinologia ( pol·len ), fitoquímica i biologia molecular

Actualment amb els ordinadors es fa servir la taxonomia numèrica per determinar el parentesc
evolutiu a partir de totes les dades disponibles.

3
Tema 3: L’espècie, la base de la sistemàtica: concepció general i la seva aplicació a la
botànica. Especiació i criteris per a la diferenciació d’espècies. Categories taxonòmiques.
Nomenclatura botànica.

La definició d’espècie ha estat definit de diferents maneres:

Morfològica es basa en la semblança dels caràcters morfològics propis. Només té sentit des de l’òptica fixista.
Biològica es basa en els conjunts de poblacions formats per individus que son interfèrtils, i aïllats genèticament
d’altres grups. Aquesta definició però, topa amb el fet que hi ha grups sense sexualitat com els
Genètica cianobacteris, la reproducció asexual per esqueixos i la seva poca utilitat en el camp.
Evolutiva és aquella que forma un llinatge que va evolucionant diferent dels altres.

Especiació: és la evolució de les espècies

És la evolució de barreres reproductives i divergència en poblacions que habiten regions
Al·lopàtrica
geogràficament separades per barres físiques que redueixen l’intercanvi genètic.
És la evolució de barreres reproductives i divergència en poblacions que habiten regions
Parapàtrica
adjacents i entre les quals existeix un intercanvi genètic.
És la evolució de barreres reproductives i divergència entre diferents segments d’una població
Simpàtrica
panmítica.

En el transcurs del temps evolutiu, una espècie original es diferencia en dos colònies que
poden augmentar el seu grau de diferenciació en races geogràfiques i aquestes races a la
vegada poden augmentar el grau de diferenciació fins a semiespècies i així successivament
fins arribar a tenir dos espècies diferents.

Les categories taxonòmiques principals són l’espècie, el gènere, la família, l’ordre, la classe, la
divisió i el regne.

Per anomenar una espècie es fa usant en primer lloc el nom genèric seguit de l’epítet específic
i opcionalment s’hi pot posar l’autor de la descripció per primer cop, l’obra on va aparèixer, la
pàgina i l’any.

Hi ha casos en que una

espècie després de ser
descrita, algú altre ha rectificat
algun error comès en
anomenar l’espècie, i llavors
això s’indica posant el nom de
l’autor original de l’espècie
entre parèntesi i a continuació
l’últim autor que ha rectificat
l’element equivocat, com pot
ser el gènere.

4
Tema 4: Procariotes i eucariotes. Nivells morfològics d’organització. Protòfits (formes
unicel·lulars, cenobis, consorcis d’agregació, colònies i plasmodis), tal·lòfits i cormòfits.

Els nivell d’organització a nivell cel·lular es divideixen en procariotes i eucariotes.

Procariotes Majoritàriament unicel·lulars.
Anaerobis.
Una mida d’uns 2 µm encara que de vegades poden arribar als 10 µm.
No tenen nucli, l’ADN es troba en el procarion i té forma circular.
Tenen pocs orgànuls.
Els ribosomes són 70s.
No fan mitosi ni la meiosi ni tenen sexualitat i per tant, no hi ha intercanvi genètic.
Els flagels estan formats per fibres de flagelina longitudinals.
Eucariotes Majoritàriament pluricel·lulars.
Aerobis.
Una mida d’entre 10 i 100 µm.
Tenen nucli.
Tenen molts orgànuls.
Els ribosomes són 80s.
Els flagels s’anomenen undulipodis tenen una estructura en forma d’axonema 9+2.

Pel que fa als nivells d’organització morfològics

cal tenir en compte el fet que hi ha plantes que no
són capaces de mantenir el seu contingut intern
d’aigua i que s’anomenen poiquilohídriques,
mentre que les que sí són capaces de regular el
seu contingut d’aigua s’anomenen
homeohídriques. Els grups que es distingeixen a
nivell morfològic tot i ser poc clar són: els
protòfits, els tal·lòfits, els briòfits i els cormòfits.

Els protòfits es caracteritzen per ser unicel·lulars

o agregats senzills de cèl·lules. Els protòfits es
caracteritzen per ser poiquilohídrics, amb poca
especialització de les cèl·lules, una tendència a la
mobilitat i amb una altra tendència a tenir polaritat
i augmentar de tamany. Per exemple les
euglenes. Aquest grup està format per
cianobacteris i algunes algues eucariotes i fongs.

Aquests agregats poden ser de diferent tipus:

són els agregats més senzills i poden estar
formats per 2, 4, 16, 32 cèl·lules que són totes
Cenobis
de la mateixa edat i de la mateixa mare i
formen una unió per un embolcall poc estable.

formades per unes 1000 cèl·lules (per

exemple el gènere Volvox) que provenen de
la mateixa mare però són agrupacions més
Colònies estables que els cenobis i duren més d’una
generació, en el seu interior s’hi poden arribar
a formar colònies filles, la qual cosa demostra
una certa especialització del treball.
(ex: Hydrodiction) són agregats de cèl·lules
que no provenen de la mateixa mare i que
Consorcis d’agregació
quan es fan adults s’ajunten per formar
aquest agregat.

5
 agregats primitius molt rars que es troben en
alguns tipus de fongs i que són un conjunt de
Plasmodis
molts nuclis dins d’una mateixa membrana
sense paret que es poden moure.

Els tal·lòfits són pluricel·lulars, poiquilohídrics, tenen una certa especialització del treball pel
que fa a la reproducció, presenten tal·lus (cos) constituït per filoides, cauloide i rizoide. El
cauloide només aguanta una mica l’alga i vindria a ser un símil de la tija en plantes superiors.
El rizoide que tindria el seu equivalent en les plantes superiors en les arrels, té la funció de fixar
però no agafen l’aliment. En els tal·lòfits tota la planta fa la fotosíntesi. No tenen teixits
conductors ni vasculars ja que no formen teixits. Hi ha una certa diferenciació polar que ve
donada pel fet que hi ha els rizoides que es fixen al substrat. Totes les cèl·lules del cos dels
tal·lòfits queden enganxades per les parets cel·lulars, tots provenen de la mateixa cèl·lula.
Aquest grup està caracteritzat per algues eucariotes, fongs i líquens.

Podem diferenciar les ramificacions en els següents tipus:

Simple El tal·lus no està dividit.
Alterna El tal·lus va cap a un cantó alternat.
Dicòtoma L’eix principal es divideix en dos successivament.
Ladística o pinnada Ramifiquen alternadament a dreta i esquerra.
Verticil·lada Totes les ramificacions surten d’un nus i a l’espai de l’entrenus no n’hi surt cap.

El tal·lus es pot classificar en tres tipus:

Erecte Surt verticalment.
Homeòtic
Postrat Es desenvolupa arran del subsòl.
Heteròtic És un híbrid entre l’erecte i el postrat.

El creixement dels tal·lòfits pot ser de varis tipus:

Quan la cèl·lula que es divideix només es troba en la part apical. Aquest sistema és majoritari i molt
Apical
evolucionat, ja que hi ha una especialització cel·lular.
Quan el creixement es dóna en zones d’entremig. És propi de tal·lòfits molt primitius i d’algunes
Intercalat
algues molt evolucionades.
Tricoblàstic
Quan hi ha un peu especialitzat, és una forma molt poc freqüent
o tricotàlic
Quan hi ha una zona de creixement. Es troba en algunes algues; i és també present en les plantes
Meristemàtic
superiors.

Els briòfits es considera que són un grup de

transició entre els tal·lòfits i els cormòfits. Estan
constituïts per molses i hepàtiques. Són un grup
intermedi, poiquilohídrics, absorbeixen aigua per
tot el cos i per tant és rehidraten fàcilment.
Creixen per una sola cèl·lula apical que pot tenir
formes diverses i donar lloc a estructures en
forma laminar o d’hèlix segons les cares de la
cèl·lula apical. Diem que són un grup intermedi pel
fet que poden aparèixer estructures anàlogues a
les plantes superiors, hi ha cèl·lules allargades
formant una mena de teixits conductors,
estructures semblants a arrel, tiges i fulles. En
algunes hepàtiques hi podem trobar cèl·lules
verdes que tenen una parènquima clorofílica que
fa la fotosíntesi; i cèl·lules transparents que no fan
la fotosíntesi.

6
Els cormòfits són pluricel·lulars, tenen especialització cel·lular i apareixen en teixits com el
conductiu i el fotosintètic. L’aparell vegetatiu o corm està format per les arrels que fixen la
planta i capten i condueixen els nutrients, la tija que sosté la planta i condueix els nutrients i les
fulles que tenen funció fotosintètica i condueixen el nutrients també. Són homeohídrics, són
capaços de mantenir constant la seva hidratació, ja que impregnen la paret cel·lular de
substàncies impermeabilitzants formant una cutícula. L’únic punt en contacte amb l’exterior es
dóna en els estromes. Aquest fet ha fet possible que els cormòfits poguessin conquerir el medi
terrestre i tinguessin més independència de l’aigua. Aquest grup està format per la resta de
plantes.

7
Tema 5: La reproducció. Reproducció vegetativa i reproducció sexual. Alternança de fases
nuclears i de generacions. Cicles biològics.

La reproducció de les plantes és complexa ja que pot ser vegetativa (asexual), en la qual no hi
ha recombinació genètica i la sexual on sí hi ha recombinació genètica.

La reproducció vegetativa és de dos tipus per divisió o fragmentació; o per cèl·lules vegetatives aïllades.
Reproducció vegetativa per divisió o fragmentació.
Multiplicació Bipartició: d’una cèl·lula en surten dues.
vegetativa
unicel·lular
Pluripartició: d’una cèl·lula en surten un múltiple de dos, ja que s’hi donen varies mitosis dins la
mateixa cèl·lula.

Gemmació: una cèl·lula origina moltes cèl·lules constantment.

Multiplicació Fragmentació: (ex:Nostoc) cianobacteri que es trenca per un punt i genera un altre filament.
vegetativa
pluricel·lular
(intervenen Estolons: de la planta surt un filament que quan troba terra arrela i finalment l’estoló es trenca
moltes (maduixeres).
cèl·lules)
Trossos de gemmes: una gemma genera una nova planta (patateres)

Propàguls: (ex: Marchantia)estructures en forma de trident, formades per varies cèl·lules, i

aquestes són estructures capaces de despendre’s i al cap d’un temps formen una nova planta
(algues).
Soredis: els líquens fan unes estructures rodones que contenen una massa de filaments del fong i
unes quantes cèl·lules de l’alga, aquesta estructura s’anomena suredi.

Multiplicació vegetativa per cèl·lules aïllades

Espores: cèl·lules capaces de generar una nova planta i que sempre estan aïllades, algunes espores dels fongs
s’anomenen conidis. Es formen en esporangis i conidiòfors respectivament.

En la reproducció sexual hi intervenen gàmetes (n), la fusió dels quals s’anomena singàmia i
està constituïda per la plasmogàmia i la cariogàmia que són la fusió dels plasmes i els nuclis
respectivament. El resultat de la singàmia és un zigot (2n) que prové de la fusió de dos
gàmetes i la recombinació genètica de dos materials genètics diferents.

Tipus de gàmetes
Isogàmia Quan els gàmetes són idèntics i tots dos tenen flagel. Propi de plantes primitives.

Anisogàmia Quan els gàmetes són iguals però el femení més gros.

Oogàmia Quan el gàmeta femení és molt gros i immòbil i el masculí molt petit i mòbil.
Quan el gàmeta femení té una prolongació tricògena molt gran ja que amdós són gàmetes són
Tricogàmia
immòbils. (algues vermelles)

En alguns fongs la reproducció es dóna per la fusió dels gametàngis masculins i femenins a
diferència de la resta de zigots on el que es fusiona són els gàmetes.

Els gàmetes es formen en els gametangis i les espores en els esporangis.

8
Cicles biològics de les plantes:
Organismes amb dotació cromosòmica n en la major
Haplobiòntic o haplont
part del temps del seu cicle, menys en el zigot.
Segons
Organismes amb dotació cromosòmica 2n en la major
dotació Diplobiòntic o diplont
part del seu cicle, menys en els gàmetes.
cromosòmica
Organismes on s’alternen els cicles haplonts amb els
Haplodiplobiòntic o haplodiplont
diplonts amb les diferents generacions.

Segons el nombre de generacions de plantes adultes per cicle:

Monogenètic (1) Hi ha només una generació de plantes adultes per cicle: Haplont i Diplont.
Digenètic (2) Hi ha dos generacions de plantes adultes per cicle: Haplodiplont.

El cicle haplobiòntic comença amb els gàmetes que sempre són n, quan s’ajunten formen un
zigot que sempre és 2n, aquest llavors fa la meiosi on experimenta la recombinació genètica i
dóna lloc 4 cèl·lules n que creixeran per mitosi per donar un gametòfit n que es reproduirà
donant per mitosi gàmetes n.

El cicle diplobiòntic comença amb els gàmetes que sempre són n, quan s’ajunten formen un
zigot que sempre és 2n, aquest llavors creix per mitosi per donar un gametòfit 2n, aquest
produirà gàmetes n per meiosi que hauran experimentat la recombinació genètica.

El cicle haplodiplobiòntic comença amb els gàmetes que sempre són n, quan s’ajunten donen
un zigot que sempre és 2n, aquest llavors creix per mitosi per donar un esporòfit 2n, aquest
produirà per meiosi espores n amb una dotació genètica diferent. Cadascuna d’aquestes
espores creix per mitosi per donar lloc a un gametòfit n que per mitosi produirà gàmetes n.

9
En el cicle haplodiplont si l’esporòfit és igual que el gametòfit parlem d’una alternança de
generacions isomòrfica, en canvi si són diferents parlem d’una alternança de generacions
heteromòrfica. La predominància de l’esporòfit o del gametòfit es veu en els cicles
haplodiplonts heteromòrfics on sol haver-hi un dels dos que és força més gran que l’altre,
arribant fins i tot a casos en que un viu paràsit sobre l’altre.

Cicles biològics segons els grups:

Algues procariotes Manca de sexualitat. -
Cicles haplobiòntics. E
Cicles diplobiòntic. V
Algues eucariotes Cicles haplodiplobiòntics isomòrfics. O
Cicles haplodiplobiòntics heteromòrfics amb predominància gametòfit. L
U
Cicles haplodiplobiòntics heteromòrfics amb predominància esporòfit.
C
Briòfits Cicles haplodiplobiòntics heteromòrfics amb predominància gametòfit. I
Pteridòfits Cicles haplodiplobiòntics heteromòrfics amb predominància esporòfit. Ó
Cormòfits
Espermatòfits Cicles haplodiplobiòntics heteromòrfics amb predominància esporòfit. +

Interpretació evolutiva d’aquesta taula: Les algues eucariotes que com a procariotes només es
reprodueixen asexuadament per mitosi, la qual cosa ofereix molt poca variabilitat genètica i per
tant és signe de la seva poca evolució. En les algues eucariotes veiem com hi ha una
experimentació per veure quin és el cicle més favorable evolutivament, es veu la manca
d’evolució en el fet que hi ha organismes que segueixen cicles força primitius. En el cas dels
briòfits es considera que van seguir un cicle que no ha tingut èxit evolutiu. Els cormòfits tenen
el cicle més perfeccionat, que els ha dut a ser el grup més nombrós de plantes en la actualitat.

Veiem alguns dels cicles de cada grup de plantes:

10
11
12