INTRO- VÍDEO

PRIMERA PART
QUADRE SEGON BOSC TENEBRÓS
(LLUQUET i ROVELLÓ. Després SATANÀS, i els altres Dimonis. LLUQUET i ROVELLÓ
s’han perdut en el bosc.)

ROVELLÓ.- Ai, quina por que tinc! Jo vull tornar a casa!

LLUQUET.- No siguis tan rondinaire, home. Bé prou que el trobarem el camí, si Déu ho vol.
ROVELLÓ.- Ai, quin bosc tan tenebrós... Jo tinc por. (Mirant amb esglai cap al fons.) Ai;
veus? El llop, el llop!
LLUQUET.- On el veus el Llop?
ROVELLÓ.- Allà al fons. Veus allò que es belluga?
LLUQUET.- No veig res que es bellugui, com no siguis tu mateix que estàs tremolant com
una fulla.
ROVELLÓ.- Vols dir que allò no és un llop?
LLUQUET.- No, home, no. Tot el que més és una sargantana.
ROVELLÓ.- Sí, fes-hi broma. Jo estic que d’aquí no en sortirem mai més. Ni mai que
t’hagués cregut, que encara seria a la masia a la vora del foc!
LLUQUET.- I dormint com una marmota, eh?
ROVELLÓ.- Més valdria; mentre que ara, per la teva tafaneria, ves com ens hem de veure
aquí: aquí perduts en el bosc sense saber on anem ni com en sortirem.
LLUQUET.- No siguis gripau, home! Al primer pagès que passi li demanarem el camí i
estem llestos.
ROVELLÓ.- Sí, sí, pots ben riure. No sents quina farum de sofre?
LLUQUET.- Això mateix estava pensant.
ROVELLÓ.- Això em fa mala espina. Creu-me, Lluquet, tornem-se’n, perquè em temo
alguna desgràcia.
LLUQUET.- Oh, ja ho dius tu, tornem-se’n! Ves com el trobo jo el camí de tornar-nos-en.
ROVELLÓ.- (Plorant a grans crits.) Ai, ai, la mare! Ara sí que ja hem fet atots. Tan joves i
haver de morir de gana, o qui sap si menjats per algun llop.
LLUQUET.- No baladregis així, home!

(Surt SATANÀS. Va tapat amb mantell negre que li cobreix el vestit vermell.)

ROVELLÓ.- Ai, ai; un fantasma!

LLUQUET.- No, home; si és un senyor. Calla, que li demanarem si ens vol guiar.
SATANÀS.- Qui és que així destorba la quietud del meu bosc?
LLUQUET .- (A part.) Ah, vaja; és l’amo del tros... (Alt.) És aquest, que està més esverat que
un gafarró novell.
SATANÀS.- Qui sou i on aneu?
LLUQUET.- (Rumiant-se la resposta.) Ja veurà...
SATANÀS.- Respon de pressa.
ROVELLÓ.- Tinc por.
LLUQUET.- Ui, quin geni tan endiastrat. No s’enfadi, home, per tan poca cosa.
SATANÀS.- La ràbia se m’emporta! Cuita, respon. Qui sou?
LLUQUET.- Som els vailets del Mas Torrat.
SATANÀS.- On és això?
LLUQUET.- (Amb molta naturalitat.) Miri, no es pot equivocar. Sap a Collflorit? Doncs, giri
a mà dreta i tiri amunt; després agafa el torrent de la Belluga, puja per la costa
del mig i...
SATANÀS.- Ja prou mofes! Digues. On aneu?
LLUQUET.- Anem... més ben dit, anàvem a Natzaret de Judea a veure als pastors i llogar-
nos de rabadans.
SATANÀS.- Això amb quin intent.
ROVELLÓ.- No el facis enfadar, eh!
LLUQUET.- Amb l’intent de veure la meravella més gran que s’hagi obrat damunt la terra.
SATANÀS.- Becs de lloca esmicolats! També -sabeu això, vosaltres? Ah! (A part.) La
nostra dissort és segura!
ROVELLÓ.- (A part.) Veus! Ja l’has fet enfadar!
LLUQUET.- (A part.) No l’entenc aquest home. Per mi ha begut un xiquet massa.
SATANÀS.- Condemnació! Serà cert? ¿Serà veritat que el Cel vol encara avergonyir-nos i
aixafar-nos més?
ROVELLÓ.- No sents més fortor de sofre?
LLUQUET.- Deu gastar mistos de cinc.
LLUCIFER.- Salut, Rei de l’avern.
ROVELLÓ- Ai, quina por!
SATANÀS.- No em vinguis amb compliments, que la paciència se m’acaba. Digues: Què hi
ha? Què es diu pel món?
LLUCIFER.- No sé pas com començar;
encar tot mon ser tremola,
pensar que una dona sola
ens pugui així humiliar.
SATANÀS.- Què dius? ¿Doncs resulta cert
el que van predir els profetes?
LLUCIFER.- Totes les promeses fetes
pels profetes, s’han complert.
I amb aquesta passarà
com en altres profecies.
Ja veuràs com el Messies
a venir no trigarà.
SATANÀS.- Mes, compta. Com pot ser això?
Potser hi ha esperança, encara.
LLUCIFER.- Simeó, ara, suara,
n’ha tingut revelació.
Ja la donzella ha triat,
que és tan santa i és tan bella
que mai una altra donzella
amb ella s’haurà igualat.
SATANÀS.- Tota ma ràbia es congria
en l’odiós instant aquest.
Com es diu ella?
LLUCIFER.- Maria.
SATANÀS.- I d’on és?
LLUCIFER.- De Natzaret.
SATANÀS.- Condemnació! El meu furor
en sentir això s’exalta,
i tota la ràbia em salta,
 per proclamar guerra a mort!
LLUCIFER.- No esperava menys de tu,
puix tot en la terra crida
que és qüestió de mort o vida,
i hem de lluitar com ningú.
Perquè quan neixi l’infant
d’aquesta verge triada,
si la guerra no és guanyada
ja ens poden portar a l'encant.
SATANÀS.- Vull guanyar i guanyaré!
El cel mon poder no sap;
em volen aixafar el cap,
i alt com mai l’aixecaré.
LLUCIFER.- Qui són aquests dos minyons? (Per Lluquet i Rovelló)
ROVELLÓ.- Ai, ara sí que estem bons!
SATANÀS.- Rocs partits! I tens raó!
Ja me n’havia oblidat.
LLUCIFER.- I tot ho hauran escoltat.
ROVELLÓ.- Ai, Lluquet!
LLUQUET.- Ai, Rovelló!
SATANÀS.- Vosaltres heu de pagar
la ràbia que tinc al cos.
LLUCIFER.- Au, atanseu-vos tots dos.
LLUQUET.- No es molesti... pot parlar.
SATANÀS.- Acosteu-vos tot seguit
si no voleu que us aixafi
i us rebenti i us esclafi
com si fóssiu un mosquit.
RVELLÓ.- Ai, jo em moriré de por.
LLUQUET.- Fes com jo; fes el valent. (Atansant-se resolt a Satanàs).
Que em crida a mi?
LLUCIFER.- L’insolent!
LLUQUET.- Com em deia?
ROVELLÓ.- Ai, Rovelló!
SATANÀS.- Vostre càstig serà etern,
puix mentre anàvem parlant
us estàveu escoltant
els propòsits de l’infern.
LLUQUET.- Dispensi, això no és veritat.
ROVELLÓ.- Ai, Lluquet, jo ja em veig mort.
SATANÀS.- Com s’entén?
LLUQUET.- És que sóc sord,
i, és clar, de res m’he enterat.
SATANÀS.- Així, doncs, d’eixa parella,
aquest sofrirà el turment. (Per Rovelló)
LLUQUET.- No, senyor; tampoc no hi sent,
doncs té un cuc a cada orella.
SATANÀS.- Prou ja de parlar!
LLUQUET.- Vull dir...
SATANÀS.- Dic que callis de seguida!
LLUQUET.- Veu, no el sento, i tant que crida.
SATANÀS.- Sóc jo que no et vull sentir.
Llucifer, fes emplenar
d’oli bullent la caldera.
ROVELLÓ.- Ai, quina fi que ens espera!
LLUQUET.- Fregits com el bacallà!
SATANÀS.- A la fi l’hora ha sonat
d’emprendre la gran batalla,
i si mon poder no falla
tindré el món en un grapat.
Que comenci, doncs, la guerra
contra del poder etern.
Veniu, fúries de l’infern!
I que s’esberli la terra!

(Surten els set dimonis dels set pecats capitals, acompanyats d'una munió de dimonis que
canten el següent:)
COR DE DIMONIS
Som les fúries de l’infern,
som els monstres infernals;
i al caliu del foc etern
forgem pecats capitals.
Som la força,
som el llamp,
som l’escòria,
som l’espant.
Nostra feina és atiar
el foc dels averns pregons,
i entre els homes fer triomfar
totes les males passions.
Visca, visca Satanàs!
Mori, mori tot el bo!
Cremi tot al nostre pas!
Som el foc, el llamp, el tro!

LLUQUET.- Noi, que malament ho han fet!

ROVELLÓ.- Si et senten et punxaran
LLUQUET.- Fixa't aquell del davant
quina cara de ximplet.
SATANÀS.- Està bé, molt complagut
he escoltat vostra cançó,
i ja he conegut pel to
vostre geni fi i astut.
Del cel les ordres fatals
corrents hem de capgirar...
Ara poden avançar
els Set Pecats Capitals.

(S'avancen els set dimonis representatius dels set Pecats Capitals).

SUPÈRBIA.- Aquí som, ho Satanàs!
I em penso que no cal dir
que estem disposats a obeir
tot allò que ens manaràs.
Jo sóc el superbiós
que a l’home poso l’escull
de la supèrbia i l’orgull,
que li perd ànima i cos.
IRA.- Jo sóc la Ira, i mon poder
sobre l’home no té igual;
la ira l’arma del punyal,
i a matar fa trobar pler.
GOLOSIA.- Jo sóc el diable golut;
i amb la meva temptació
no es poden comptar, oh, no,
els homes que jo he perdut.
ENVEJA.- Jo amb l’enveja faig tornar
l’home vil i menyspreable;
el ric torno miserable
i el bo, faig bo per cremar.
LUXURIA.- Jo encenc en la carn mortal
els desitjos a trompons,
i desvetllo les passions
i sóc el qui faig més mal.
PERESA.- Sense ser aparatós,
ni mostrar molta feresa,
jo vaig filtrant la peresa,
que torna l’home viciós.
AVARICIA.- Jo fent lluir amb malícia
sols una moneda d’or,
de l’home faig néixer al cor
el turment de l’avarícia.
SATANÀS.- Vostres armes poderoses
triomfaran, n’estic segur,
puix fins ara mai ningú
els pogué posar rescloses.
I si és cert, com van dient
pel món durant aquests dies,
que aquest esperat Messies
té poder omnipotent,
no he de fer més que entaular
la batalla, de seguida,
que amb ma tropa decidida
estic segur de guanyar.
En tots vosaltres confio,
puix que al fi tots sou iguals;
Però dels pecats capitals
és dels que més em refio.
Aneu, i feu treball bo,
puix que em convé, ja ho sabeu.
 Cada anima que em porteu
us farà guanyar un galó.
I vosaltres, fogainers,
aquesta és la vostra ensenya;
Com més gros el foc, més llenya;
sigueu actius i feiners.
El foc heu de revifar
de nostres fondes calderes
i encendre bé les teieres
per poguer el món abrandar.
Sense treva ni repòs
ha de ser la nostra guerra;
i hem de fer esclatar la terra
al nostre pas paorós.
Fills del mal, puix que per mal
ens llençaren de la glòria,
que hi hagi sempre memòria
de nostre poder infernal;
i ja que el Cel ens voldria
esclafar, que és son anhel,
declarem la guerra al Cel,
ara i sempre i cada dia!
SUPÈRBIA.- Vostres ordres complirem.
ROVELLÓ.- Ai, jo estic ja mig rostit!
LLUQUET.- Amb oli bullent, fregit,
quina fila que farem!

(Els set pecats capitals es disposen a marxar. En aquest instant apareix Sant Miquel i tots
fugen, menys Satanàs, i Lluquet i Rovelló que resten embadalits davant Sant Miquel).

MIQUEL.- Atureu-vos, insensats!

LLUQUET.- Noi, quin àngel tan formós!
SATANÀS.- Oh, ràbia! Veure’m confós
davant els subordinats!
MIQUEL.- Prou blasfèmies i heretgies,
miserable criatura,
que amb les teves gosadies
tocar amb ta bava voldries
a la donzella més pura.
Res podràs, perquè Déu vol
que es vagi atansant el dia
en que, del món per consol,
vingui a il·luminar el Sol
que ha de néixer de Maria.
Torna-te’n doncs, al pregon
de tes cavernes impures,
a esbravar el teu afront,
que ja el Redemptor ve al món
a salvar ses criatures.
LLUQUET.- Noi, que l’ha deixat pansit!
ROVELLÓ.- Qui deu ser aquest senyor?
SATANÀS.- De ràbia em batega el cor
en veure’m així ajupit!
Ta presència m’aclapara, (A Sant Miquel)
mes quan siguis lluny d’aquí
jo compliré el meu destí
i l’hauràs de pagar cara.
MIQUEL.- Tes manyes i arts infernals
podràs posar-les en joc,
mes no arribarà el teu foc
als designis eternals.
LLUQUET.- (A SATANÀS.) Vaja, que no sigui res,
i si per cas us cou massa,
poseu-vos paper d’estrassa
que diuen que va molt bé.
SATANÀS.- Que hagi d’aguantar aquests mots,
humiliat d’eixa manera!
LLUQUET.- Amb l’oli de la caldera,
hi podreu fregir pebrots.
QUADRE TERCER
(LLUQUET i ROVELLÓ; després, JEREMIES. Surten per l’esquerra.)

ROVELLÓ.- Ai, quina por que he passat! Jo encara no sé ben bé si sóc viu o mort.
LLUQUET.- No? Ja t’ho diré. (El pessiga).
ROVELLÓ.- Ui, ui, ui! Quin pessic!
LLUQUET.- Te n’has sentit? Doncs, això vol dir que ets viu..
ROVELLÓ.- Vaja, no facis mal! Ja ens hi ha anat de ben prim, ja.
LLUQUET.- Pots donar les gràcies a aquest guerrer tan vistós i tan bo!
ROVELLÓ.- Tota. la vida que li estaré agraït, perquè, noi, si no arriba a ser per ell...
LLUQUET.- Sí, ves; si no arriba a ser ell, a hores d’ara ja estaríem fent xufff! a la paella.
ROVELLÓ.- Sols de pensar-hi m’esgarrifo! Quina cara que feien tots! I has sentit si en deien
de disbarats? Jo no els entenia gaire bé perquè parlaven d’una manera...
LLUQUET.- Era la por que no t’ho deixava entendre.
ROVELLÓ.- El que m’ha quedat, és una gana! (De sobte, esverat i amb grans crits.) Ai, què
veig! Ai, ara sí que ho és!
LLUQUET.- Què és el que veus?
ROVELLÓ.- Ai, Lluquet, amaga’m!
LLUQUET.- Però, què veus?
ROVELLÓ.- Sí que ho és, sí. El llop, el llop, amb unes orelles que fan basarda.
LLUQUET.- (Mirant cap al mateix lloc per on han vingut.) Allò vols dir...? Si que sembla
una bestiota.
ROVELLÓ.- Ai, sí, fugim, fugim. Jo me’n vaig!
LLUQUET.- Espera’t, home, que veurem el què es.

(LLUQUET agafa pel braç Rovelló, i ambdós amb prudència es van atansant cap a
l‘esquerra, tot observant).

ROVELLÓ.- Ah, no, no. Jo me’n vaig.

LLUQUET.- (Sense deixar-lo anar). Aquella branca m'ho priva...
ROVELLÓ.- Creu-me, Lluquet, fugim, que després no hi serem a temps.
LLUQUET.- Vejam, vine; No siguis tan gallina home.
(Mateix joc, d'atansar-se vers l'esquerra.)
ROVELLÓ.- M'en vaig, me'n vaig. Jo no hi vll morir mastegat. (Volent fugir).
LLUQUET.- (Agafant-lo per les calces i estirant-lo) Vine, home.

(Se sent un bram d'ase).

ROVELLÓ.- (Esverat.) Ai, ai, que se’m tira al damunt.

LLUQUET.- (Rient.) Però no sents que és un ase?

(Entra Jeremies cavalcant damunt un ase. Jeremies és un home gros i quec.)

ROVELLÓ.- Macatxo l’ase, quina mala estona que m’ha fet passar.
LLUQUET.- (A JEREMIES.) Déu vos guard.
JEREMIES .- Dé, de... Déu vo, vo, vos...
LLUQUET.- (Mirant-se’l molt sorprès.) Calla. Com ho heu fet anar això?
JEREMIES.- E... e... e... en què us pu, pu, pu, puc servir?
LLUQUET.- Volíem saber si anem bé per anar a Natzaret?
JEREMIES.- Na... Na... Natzaret?
LLUQUET.- Sí
JEREMIES.- Sí... Sí.
LLUQUET.- Que pot ser hi aneu, vós?
JEREMIES.- S... s... sí. N... n... no.
LLUQUET.- (A Rovelló) L’has entès, tu?
ROVELLÓ.- Sembla que ha dit que sí i no.
JEREMIES.- (Molt accentuat.) Me, me, me...
LLUQUET.- (A part) Sembla una bicicleta!
JEREMIES.- Me... me... m’explicaré.
LLUQUET.- Això ja ho veurem.
JEREMIES.- (Molt accentuat.) Hi... hi haig d’anar, però... Ha... haig de deturar-me a... u...
u... u...
ROVELLÓ.- (Que estava distret, en sentir «u... u... u... u...», es creu que és el llop.) Ai, ara
sí que és el llop!
LLUQUET.- No, home, que és el senyor.
ROVELLÓ.- Com que feia u... u... u...
JEREMIES.- U... un hostal.
LLUQUET.- Ah, ja. Us heu de deturar en un hostal, no és això?
JEREMIES.- A... a... això.
ROVELLÓ.- (Badallant.) Feliç de vós que us podeu deturar en un hostal.
LLUQUET.- (A part.) Potser ens convidarà. (Alt.) Sí, sí; en Rovelló té raó. Feliç de vós que
us podeu deturar en un hostal. Nosaltres, sabeu? encara no hem... d’això...
(Fent signe de menjar.) Enteneu?
JEREMIES.- Ja... ja... ja... entenc.
LLUQUET.- (A part.) Doncs, no ho sembla. (Alt.) Sí; és allò... quan no s’ha esmorzat, la
gana... enteneu? la gana empaita.
ROVELLÓ.- Això; la gana empaita.
JEREMIES.- Ja... ja... ja entenc... ja.
LLUQUET.- (Canviant de tàctica i des fent-se en cortesies.) No, gràcies, gràcies. No caldria
sinó... Això seria abusar.
JEREMIES.- No... no... no... entenc.
LLUQUET.- Convidar-nos a tots dos, seria massa... moltes gràcies.
JEREMIES.- Si... si... si... no... no... no... us... convido pas.
LLUQUET.- (A part.) No hi ha manera! Vaja, dissimuleu. Que tingueu un bon viatge i que
arribeu content a lloc.
JEREMIES.- Ja... ja ho crec que arribaré content. Com que vaig a conèixer la, la, la, la...
LLUQUET.- (Escarnint-lo) La, la, ra-la!
JEREMIES.- La... La promesa. És u... u... u...na bona mossa ma... ma... ma... ma... (Lluquet
li mira la mà) No, Vu... Vull dir que ma... m’han dit que... que... que era bona
mossa.
LLUQUET.- Que no la coneixeu?
JEREMIES.- Co... co... com que viu tan lluny.
LLUQUET.- Ja, ja. Vaja, que sigui l’enhorabona. Com us dieu?
JEREMIES.- Je... Je.... Je... Jere... mi... mi... Jeremies.
LLUQUET.- Gràcies a Déu. Bé ha costat prou d’arrencar. Vaja, adéu-siau.
JEREMIES.- A de... de... de... Déu.
ROVELLÓ.- (Quan ja és fora.) Es... es... es... es... Escarransit!
QUADRE QUART
(Bosc AMB CABANES. Grup de pastors i MARTA. Després LLUQUET i ROVELLÓ.)

ANAM.- Que feliç serà qui pugui aconseguir mercè tan preuada!
JOANOI.- Diuen que Maria és la donzella més formosa de tota la Galilea.
JEPÓ.- Ja ho crec! I la més santa! Doncs, com us deia, tots els barons fadrins de la
nissaga de David, estan cridats al Temple pel gran Sacerdot.
JOANOI.- I allí mateix escolliran?
JEPÓ.- Allí mateix.
ANAM.- Anem, doncs, que no féssim tard.
MARTA.- (Que havia estat impacient.) I aquest Jeremies que no ve!

(Arriben Lluquet i Rovelló)

JOANOI.- Aquests també hi deuen anar.

ANAM.- Sí; es veu ben bé que són forasters.
MARTA.- Un d’aquests deu ésser en Jeremies. De segur que és aquell tan escaient. (Per
en LLUQUET.) Oh, si, sí, no en tinc pas cap dubte. (Corrent a agafar-li les
mans.) Com t’has fet esperar, dolent!
LLUQUET.- I ara; què diu aquesta dona? (Vol desfer-se de les mans.)
MARTA.- No, no t’escaparàs, no. M’has fet esperar massa; i ara voldries també anar al
Temple per veure si series tu l’escollit, eh?
LLUQUET.- Però, què s’empatolla aquesta dona! Vaja, deixeu-me anar, que jo no us conec.
MARTA.- No em coneixes; ja ho sabia, però allò pactat és pactat. En Jepó em va dir que
ja t’havia parlat de mi i que tu estaves conforme en tot i que vindries per a
casar-te.
LLUQUET.- Jo? Aquesta dona desvarieja!
MARTA.- Ja t’ho tornaré a dir. Jo tinc deu caps de bestiar gros, una casa i dues vinyes..
Això no et tempta?
LLUQUET.- (Mirant-li la cara.) Amb aquesta cara de pebrots i tomàquets, ni per tot l’or del
món!
MARTA.- (Somiquejant.) Ai, que falsos que són els homes! I això que m’havien dit que
com tu, Jeremies, no n’hi havia.
LLUQUET.- Jere... com? Heu dit Jeremies? Ah, ara ho comprenc. Mireu, bona dona. Jo no
sóc en Jeremies. No trigarà a venir en Jeremies. Casualment l’hem trobat pel
camí, però s’ha deturat en un hostal. Oi, Rovelló?
ROVELLÓ .- Sí; és un que no convida i fa embuts.
MARTA.- (Deixant de somiquejar.) L’heu vist? I com és?
LLUQUET.- És un bon mosso. És més gros que no pas jo. Anava a dalt d’un ase i és quec.
MARTA.- L’ase?
LLUOUET.- No; en Jeremies.
MARTA.- (Amb alegria, com si fos una qualitat.) Tartamut i tot?
LLUQUET.- (Apart.) Noi, quina fam de casori que hi ha per aquí.
MARTA.- Essent així, ja us en podeu anar al Temple, ja.
LLUQUET.- A què fer, al Temple?
JOANOI.- (Avançant,) Com? No sabeu la nova? Avui s’ha de casar la filla de Joaquim i
d’Anna. És la més bella del món, i per a donar-li marit com cal a la seva
santedat, el sacerdot reuneix tots els fadrins de la comarca per veure quin serà
l’escollit de Déu.
LLUQUET.- Anem a veure-ho, Rovelló.
ROVELLÓ.- Anem-hi, Lluquet.
LLUQUET.- (Als pastors.) Ens hi voleu?
JOANOI.- Veniu, si us plau, però només a veure-ho, puix que sols els del llinatge de
David, hi són convidats.
LLUQUET.- (A MARTA.) Adéu-siau, que us vagi bé amb en Jeremies. (A part.) Ja el planyo,
pobre tartamut.

(La Marta se'n va per la dreta. Els pastors per l'esquerra. Surt Satanàs)

SATANÀS.- Oh, ràbia! Tots se n’hi van!

Mes ma astúcia és molt més forta,
i abans no passin la porta
del Temple, en mes mans cauran.

(Va per seguir els pastors però apareix Sant Miquel i li barra el pas. Ell cau ajupit.)

MIQUEL.- Detura’t! Ho mana el Cel.

No intentis res, que és en va;
Primer l’infern es fondrà
ans no abastis ton anhel.
Puix que de Déu és voler
que aquesta donzella pia
mare del Redemptor sia,
res contra ella has de poder.
SATANÀS.- Jo vull lluitar fins al fi.
MIQUEL.- Serà vana tota empresa,
puix contra cada escomesa
m’hi trobaràs sempre a mi.
QUADRE CINQUÈ
(El Temple. La Verge Maria està fent oració).

MARIA.- Sento que mon cor s’arbora

en flames de sant amor,
i mon rostre s’acolora,
de benaurança i temor.
SIMEÓ.- Com quan primavera bella
s’atansa, i ocells i flors,
els uns amb sa cantarella,
els altres amb ses olors,
anuncien que ve ella
per a alegrar tots els cors;
així vós, casta donzella,
santa arca dels sants tresors,
en vostra ànima novella
s’hi anuncia amb grans clarors
l’hora santa dels amors.
MARIA.- La meva ànima confiada
a vós, Senyor, s’abandona.
SIMEÓ.- Ell, Maria, us ha triada
i vol que sigueu coronada
amb la nupcial corona.
Retireu-vos per a orar
mentre que aquí s’acompleix
el que qui tot ho regeix
li plagui bé disposar.

(Se’n van MARIA les VERGES. Als pastors.)

Els qui del reial llinatge

de David, aquí us trobeu,
en aquest Temple entreu
que de Déu és grat estatge.

(Entren nobles i pastors. LLuquet i Rovelló, amb altres pastors es queden en una banda, no
prenent part en la cerimònia. Entra Sant Josep i queda enrrera. A SANT JOSEP.)

Vós, ja podeu avançar.

JOSEP.- Un mot us vull dir, a pleret.
SIMEÓ.- Sou provinent de Judà?
JOSEP.- Sóc Josep de Natzaret;
tot i ser de sang reial,
sóc humil de professió,
i no crec que pugui jo
aspirar a un lloc tan alt.
SIMEÓ.- La revelació no ha dit
que tan sols els potentats
hagin d’ésser els cridats,
 sinó els de sang de David.
Atanseu-vos, i flectant
els genolls, a Déu alceu
vostres cors i demaneu
que us inspiri en eix instant.

(Silenci. La vara de Sant Josep floreix a poc a poc. Signant la vara florida.)

SIMEÓ.- La meravella s’ha complert

donem les gràcies al Senyor.
Vós, el fuster de Natzaret,
sou el triat per tal tresor.

(Un per un, els nobles i pastors van a abraçar Sant Josep. Acut MARIA. Es col·loquen Josep i
Maria enfront l'un de l'altre, donant-se la mà.)

SIMEÓ.- Vós, Josep de Natzaret,

vostra virtut Déu premia.
Voleu per muller Maria?
JOSEP.- Sí... mon goig, Senyor, és cert.
SIMEÓ.- I vós, Maria, voleu
Josep per vostre espòs?
MARIA.- Sí; mon esperit commòs
es flecta davant de Déu.
SIMEÓ.- Per als designis més alts,
Déu ha volgut vostra unió
i els segles daran raó
d’aquests moments solemnials.

(Es forma una comitiva, amb Sant Josep i la Verge Maria al davant, i surten del Temple).
QUADRE SETÈ
(Bosc amb la casa de Josep).

VEUS.- Visquen els nuvis!

JOSEP.- (En la porta de sa casa) Moltes gràcies, bons amics meus.
MARIA.- Déu vos guardi a tots.
JEPÓ.- De tot cor us donem l'enhorabona. Que Déu us concedeixi tota la felicitat que
mereixeu.
ANAM.- Que la vostra casa sigui niu d'eterna beneurança i la veieu sempre, com ara,
plena de claredat.
JOANOI.- Que en la vostra taula no manqui mai el mannà del cel.
ROVELLÓ.- Que no li dius alguna cosa, tu?
LLUQUET.- Calla, els diré aquella oració que ens fa resar l'àvia.
ROVELLÓ.- Ai, sí; ja veuràs que els agradarà.
LLUQUET.- Bon Josep, dolça Maria
jo us dono el cor i l'ànima mia,
I si més tenia més us donaria.
JOSEP.- Gentil és aquest oferiment. Ara, que tots els desigs vostres siguin acomplerts
per a la vostra major benaurança.
MARIA.- Que el cel sigui amb vosaltres benigne i no us manqui en la terra la llum de la
gracia de Déu.

(Entren a la casa.)

TOTS.- Visca Josep i Maria! Visquen els novells esposos!

JEPÓ.- Tots n’hem d’estar ben joiosos i contents. Virtut com la de Maria no podia
trobar virtut més pura que la de Josep.
ANAM .- Ha estat tota una festa.
JOANOI.- Tothom hi era.

(Entra GETSÉ, trist i capcot, acompanyat de la seva filla ISABELÓ.)

GETSÉ.- Tothom hi era, tothom, menys aquest malaurat de mi!

JEPÓ.- Pobre Getsé, quina llàstima em fa!
LLUQUET.- (Mirant-se Isabeló amb infantil curiositat) Quina nena més bonica! Guaita, tu,
Rovelló, guaita quin be de Déu!
ROVELLÓ.- Tinc gana!
LUQUET.- (Per a Isabeló.) Si això és una confitura!
JOANOI.- Encara no et trobes millor, Getsé?
GETSÉ.- El meu mal no té millora. Fins a la mort, el meu viure serà una angoixa i un
sofriment.
ANAM.- Alegra’t, home, com nosaltres. Les penes s’han d’espantar perquè fugin.
GETSÉ.- L’alegria no és feta per a mi.
ISABALÓ.- (Suplicant, angoixada.) Pare, pare meu, no parleu així, que el cor se’m trenca.
LUQUET.- Ma! Rovelló! Has sentit quina veu? Això és més que musica! Això és una
cantúria d’ocells, d’àngels i de violins tot d’un plegat.
GETSÉ.- Tot ha acabat per a mi... Mes, anem, fila meva, que no vull entristir-los amb
els meus planys.
JEPÓ.- Al contrari, home. Escolta, Getsé; confia’ns les teves penes, obre’ns el teu cor,
perquè sabent els teus mals, t’hi puguem portar consol.
ANAM.- És clar, home; digue’ns el que et passa.
GETSÉ.- Si us ho digués, m’avorriríeu, us apartaríeu de mi com d’un empestat... Perquè
heu de saber que el meu pecat és horrible, i l’hora s’atansa en què el càstig
caurà damunt meu.

(Tots s'atansen a Getsè escoltant amb atenció).

JEPÓ.- Deuen ser manies que la malaltia et dóna

ANAM.- A vegades un hom es fa cabòries...
GETSÉ.- Oh, no. Ni manies ni cabòries. Massa cert què és. Oh, si ho sabéssiu...
JOANOI.- Doncs, per què no ho contes?
GETSÉ.- Escolteu. (Mirant esverat a totes bandes.) Veniu. (Tots s’atansen) Us recordeu,
l’any passat, a les primeres nevades, que va aparèixer el llop en nostres
muntanyes?
JEPÓ.- Massa que me’n recordo.
GETSÉ.- Doncs, jo no sé quins pecats havia fet jo, que des del primer dia, cada vespre,
en tancar el ramat a la cleda, em trobava a mancar una ovella. I això, avui, i
demà i demà passat, que ja veia que tot allò acabaria amb meva ruïna. Jo no sé
el que em va passar pel cap... Sabeu? Estava desesperat. Ja em veia sense
bestiar, em veia perdut, empobrit, anant a captar... i no sé d’on em vingué el
pensament, que un matí, en adonar-me que ja el llop havia fet el robatori de
cada dia, vaig exclamar, donant un cop de peu a terra: «L’ànima donaria per la
pell d’aquest lladre de llop! » (Esgarrifat.) Encara no acabo de dir-ho, que es fa
un terratrèmol als meus peus i surt, com si la terra l’escopís de ses entranyes,
una ombra en forma d’home i em diu: "Aquí tens la pell del llop. La teva
ànima és meva." No vaig saber què em passava. Sols sé, que em vaig posar a
tremolar, a tremolar, fins que l’ombra em digué: «D’aquí a un any just, en
aquesta mateixa hora, i en aquest lloc mateix, vindré a cercar-te.»

(Durant la narració, s'hauran anat subratllant pels presents, amb moviments d'espectació i
d'horror, els passos del relat. Isabeló plora.)

JEPÓ.- Pobre Getsé!

GETSÉ.- Des d’aleshores ja no he sabut més el que era repòs, ni alegria. A tothora, de
dia i de nit, sento que em botzinen les orelles aquelles paraules terribles, i en
veure que haig de deixar sola al món aquesta pobra filleta meva... (Sanglota.)
Oh, trista sort la meva!
ANAM.- I no has parlat amb el gran Sacerdot? Potser ell...
GETSÉ.- Vaig provar-ho, trist de mi, mes en anar a posar el peu en el primer graó
del Temple, el diable em degué aturar, o és que Déu no n’hi vol, d’endimoniats
a la seva casa; el cert és que per més que volia avançar cap a la porta, no podia,
i vaig haver de fugir, com si algú m’empenyés lluny d’aquell lloc sagrat. No;
no us trenqueu el cap cercant remei. El dia temut s’atansa, i res no ho podrà
destorbar.
ISABELÓ.- Pobre pare meu; desgraciada de mi!
JEPÓ.- Em fan una llàstima!
LLUQUET.- Escolteu, Getsé. Quin dia cau el terme?
ROVELLÓ.- No t’emboliquis, que està endimoniat.
GETSÉ.- Era en desembre i en desembre serà. El dia 24, arran de migdia.
LLUQUET.- I vós, Getsé, ¿no n’esteu ben penedit, d’haver donat la vostra ànima al diable?
GETSÉ.- Penedit i avergonyit; que ni goso mirar la llum del dia.
ISABELÓ.- (Amb alegria a LUQUET.) Pot tenir esperança?
LLUQUET.- Mireu si podeu tenir esperança, que jo us salvaré, Getsé. Vaja, no pot ser que
essent en el fons un bon home, i tenint una filla tan rebonicoia, no pot ser que
l’hàgiu de deixar plorant per sempre, per a anar-vos-en allà on f regeixen
persones.
GETSÉ.- Ho dius per a animar-me.
JEPÓ.- Amb en Lluquet, hi pots ben creure, Getsé. Jo l’he llogat per rabadà en veure’l
tan eixerit.
LLUQUET.- (A Jepó) Em fareu tornar vermell; mon amo. (A Getsè) El que us dic és que si
és cert el que sempre deia l’àvia, que Déu més s’estima un penedit que un
indiferent, jo us dic que us salvaré. I de passada ens divertirem, perquè si el
dimoni que us va agafar pel mot és el mateix dimoni que em penso, tinc ganes
de fer-li pagar la por que ens va fer passar amb aquest (per R0VELLÓ) un dia
que ens vam perdre en el bosc i ens volia fregir de viu en viu.
GETSÉ.- Jo t’ho agraeixo, rabadà, però no hi ha remei per a mi.
ISABELÓ.- Qui sap, pare... Tingueu esperança. Potser Déu parla per boca d’aquest gentil
minyó.
LLUQUET.- (A Rovelló.) Has sentit? M’ha dit gentil minyó! Mira, si no fos per la pena del
seu pare, li diria gerricó de mel ensucrada. (A Getsè) Deixeu-me’l per mi aquell
banyut.
GETSÉ.- Ja us estimo la bona voluntat, mes tot serà inútil...
ISABELÓ.- Oh, salva el meu pare, salva’l! (Se’n van.)
LUQUET.- Deixeu-me fer i ja veureu. (Per ISABELÓ, mirant-la caminar.) I que és
graciosa! Guaita, Rovelló, no veus com camina? Sembla que no toqui de peus a
terra. Malvinatge el dimoni que me la fa plorar!

(Apareix SATANÀS disfressat de pastor, mig embolicat amb una manta.)

SATANÀS.- Salut, pastors.

JEPÓ.- Qui és aquest foraster?
ANAM.- Mai no he vist un pastor semblant.
SATANÀS.- Vaig perdut per aquestes muntanyes, buscant una casa que per aquí ha de caure.
JEPÓ.- Quina casa busqueu?
SATANÀS.- La casa d’un anomenat Josep, que fa poc que s’ha casat
LLUQUET.- (Que haurà estat observant constantment) No li digueu mon amo.
SATANÀS.- (A part.) No sé com m’aguanto! (Alt.) No crec que i hagi cap mal a donar les
senyes d’una casa.
LLUQUET.- (A Satanàs, signant Jepó)L’amo no ho sap on viu en Josep.
SATANÀS.- I tu, que ho saps?
LLUQUET.- Jo, sí.
SATANÀS.- Doncs, digues-m’ho!
LLUQUET.- (Reculant.) No em dóna la gana.
ROVELLÓ.- (A part.)Lluquet, rebràs.
LLUQUET.- No n'heu de fer res de la casa d’en Josep. (Amb sorna) Que potser també li
voldríeu comprar l’ànima? Mireu, company, que per sota de la caputxa us surt
no sé què... SATANÀS.- (Arreglant-se la gorra apressadament.) No és res.
LLUQUET.- Si no és res, ben poca cosa és. No ho heu vist, vosaltres? No sé si la vista m’ha
enganyat, però per la forma semblava una banya.
SATANÀS.- (Enfadant-se per moments.) Acabem! Vols dir-me o no on és la casa de Josep?
LLUQUET.- (Observant-lo.) Un altre dia us heu de vestir millor, perquè per aquí darrera us
surt la veta dels calçotets. (Assenyalant-li la cua que li surt per sota la manta).
SATANÀS.- Acabaràs de mofar-te de mi!

(A cada crit de Satanàs, moviment d'esglai entre tots els presents).

ROVELLÓ.- Jo tinc por. Lluquet, fugim. No li encenguis més la sang

LLUQUET.- Doncs, perquè ve aquí dient que és pastor.
SATANÀS.- Sí que ho sóc!
LLUQUET.- Doncs, deveu estudiar por llangardaix o por sargantana, perquè fins ara, de
pastor amb cua, jo no n’havia vist mai cap. (Va per agafar-li la cua).
SATANÀS.- Llamp de l’infern! Ja n’hi ha prou!
LLUQUET.- M’he torrat el cap dels dits. (Espolsant-se el cap dels dits)
SATANÀS.- Prou mofa! Digueu, l’un o l’altre, de seguida: on s’han amagat aquells que avui
anaven amb vosaltres venint del Temple?
LLUQUET.- Qui voleu dir? Els nuvis? Són de viatge.
SATANÀS.- Ja prou de tanta insolència.
Ja veurem si callaràs.

(Va per agafar Lluquet, però aquest s'esmuny d'entre les seves mans).

SATANÀS.- La sort sembla que t’empara,

mes mon poder és prou gran
per confondre-us tots alhora,
i deixar-vos aixafats.
Per provar-vos demanava
l’adreça, mes no em cal pas;
que ma mirada profunda
sens esforç pot penetrar
al cor mateix de la terra,
com en el pregon dels mars.
LLUQUET.- Té molta terra a l’Havana.
ROVELLÓ.- Lluquet, tu vols prendre mal.
SATANÀS.- D’eixa casa les ruïnes
prompte vostres ulls veuran,
i en son lloc, una foguera
no trigarà a flamejar.
JEPÓ.- No comprenc la teva ràbia.
¿És que t’ha fet algun mal
la bona gent que aquí habita?
SATANÀS.- Més mal ja no es pot fer pas.
JEPÓ.- Potser els confons, puix jo dubto
que puguin causar cap dany.
En tota la Galilea
no hi ha ningú més honrat.
ANAM.- Ni ningú que els avantatgi en virtut.
JOANOI.- Si són dos sants!
SATANÀS.- Goseu prendre sa defensa?
LLUQUET.- Tots la prendrem, xics i grans.
SATANÀS.- No temeu la meva ira?
ROVELLÓ.- (Esporuguit.) Ja li surt foc pels queixals
JEPÓ.- Però qui ets tu que tan alt parles?
SATANÀS.- No ho haveu endevinat?
LLUQUET.- Solament amb la fragància
ja t’he conegut, bergant.
JEPÓ.- No entenc pas res del que passa
ni sé a què ve tan cridar.
MARTA.- (A JEREMIES.) Tu que ets gros i tan bon mosso,
digues que està destorbant;
que se’n vagi a un altre poble
que aquí tots som gent de pau.
JEREMIES.- (Atansant-se amb molta por.) ¿vo... vo... voleu veure co... c... com us clavo
u... u... una cas... castanya a l’instant?

(Jeremies fuig a amagar-se).

SATANÀS.- Miserable...! No t’amaguis.

Que amb mon peu t’haig d’esclafar.
LLUQUET.- Aparteu les criatures!
SATANÀS.- Vaja, prou! Ja s’ha acabat!
JEPÓ.- Però, ¿voldríeu explicar-me
tot això, a què treu nas?
Veniu aquí en so de guerra
quan ningú us ha molestat,
i sens que ningú us conegui,
us voleu fer respectar
com si fóssiu algun príncep
o algun prefecte romà.
SATANÀS.- (Resolt.) Nó m’has conegut, encara?
Vols mon nom? Sóc Satanàs!

(Es treu la manta i queda amb el vestit vermell. Jepó recula, esglaiat. Moviment general).

VEUS.- Valga’ns Déu! És el dimoni!

(Fugen. Sols queden Rovelló arrupit vora el prosceni i Lluquet a certa distància, amb
prudència no mancada d'arrogància).

SATANÀS.- Covards! Mon nom els espanta.

LLUQUET.- Ei, no pas a tots. Vejam.
SATANÀS.- Ara veuràs, miserable,
el que mon furor podrà.
Sortiu de vostres cavernes;
veniu, fúries infernals!

(Apareix Sant Miquel)

MIQUEL.- Enrrera! Com t’atreveixes
a aquest portal arribar?
El poderiu i la força
has cregut ser Satanàs,
i aquí als peus d’una donzella
has de veure’t humiliat.
SATANÀS.- Trenqueu aquestes cadenes
que em tenca aquí fermat!
MIQUEL.- No són cadenes que et lliguen,
sinó el pes dels teus pecats.
De Maria esclau has d’ésser,
que Ella amb sa gran potestat
sols al pes de sa petjada
el teu cap esclafarà.
SATANÀS.- Oh, confusió! Oh, vergonya!
ROVELLÓ.- Ara ens ho farà pagar.
LLUQUET.- Ca, si està més cruixit d'ossos
que ni que estés refredat.
SATANÀS.- Tanta humiliació i baixesa
juro que m’han de pagar.
Ah, bé la pago prou cara
la meva rebel·lió.. Mes, ah!,
encara em queden les ungles
per poder esgarrapar.
SEGONA PART
QUADRE VUITÈ
(Bosc amb cabanes. Un arbre, amb un sarró penjat en una branca. LLUQUET i ROVELLÓ,
dormen a terra. SATANAS, després, els SET DIMONIS.)

SATANÀS.- A l’últim ha arribat l’hora

en què sense fer remor
els podré corrompre l’ànima
amb les meves temptacions.
Aquest que sempre tan crida (Per Lluquet)
fent acudir en son socors
l’àngel del bé, avorrible,
ara veurà qui sóc jo;
puix que vull que gota a gota
se li filtri a dins del cor
l’esperit del mal, i es torni
més dolent que un escorçó.

(Crida als dimonis. Entren).

Vostra ajuda necessito

per fer meus aquests vailets.
És precís que aprofitant-vos,
sens perdre temps, del moment,
els hi inspireu males obres
i malèfics pensaments.

(Apareix SANT MIQUEL.)

MIQUEL.- No podran res sos propòsits

perquè el seu son vetllaré..
SATANÀS.- Que comenci la vostra obra.
Sigues, Luxúria. el primer.
LUXÚRIA.- La filla de Getsé t’ama
i esta sola en eix moment.
Si vols pots fugir amb ella
que jo ja t’ajudaré.
MIQUEL.- No facis eixa mala obra
perquè ofendries a Déu.
GOLOSIA.- Si voleu menjar, fixeu-vos
que no us ha de costar res.
Allí hi ha un sarró, preneu-lo
que de bons talls és ben ple.
AVARÍCIA Si vols ser ric, el teu amo
té guardats els seus diners
a dintre la calaixera.
Obre el calaix i són teus.
ENVEJA.- ¿No has vist ton amo com gosa
amb la fortuna que té?
Per què tu has de ser tan pobre
 si a ell li sobren els diners?
PERESA.- El jeure és la millor feina,
no vulguis treballar més,
que et fa matinejar massa
i en el llit s’hi està molt be.
IRA.- Rebel·la’t d’una vegada!
sigues home, ira de bet!
que els que criden sempre guanyen.
I, cridant, la gent s’entén!
MIQUEL.- No feu eixes males obres,
perquè això és ofendre Déu.
SATANÀS.- Crec que la victòria és nostra.
SUPÈRBIA.- Sóc jo qui l’emportaré.
LUXÚRIA.- No podrà pas resistir-me.
GOLOSIA.- Ja podeu dir que son meus.
ENVEJA.- Cauran vençuts per l'enveja.
AVARÍCIA.- No hi ha res com els diners.
IRA.- S'alçarà irat com un home.
PERESA.- Ja veureu com seran meus.
SATANÀS.- Sigui de l’un o de l’altre
la victòria nostra és.
MIQUEL.- (Als vailets.) Déu us dóna fortalesa,
exerciu-la i vencereu.
ROVELLÓ.- (Despertant-se i estirant-se.) Ai, quina son més pesada! M’he fet un tip de
somiar! Mireu que n’he somiat de coses! Tu, Lluquet; a que no endevines què
he somiat? Encara dorm...! Quina gana que tinc! (Badalla.) Si hagués estat cert
el que he somiat, macatxo! Se m’ha presentat una taula plena de pollastres i de
llagostes, que el cor se me n’hi anava. Ves, per què no podien ser de debò! El
cert és que tinc una gana... (Adonant-se del sarró penjat a la branca.) Calla!
De qui deu ésser aquest sarró. Oh, si sembla que és ple. (S’aixeca. Atansant-
s’hi mirant, sense tocar-lo.) Quina flaire de pernil i de pa del dia! (Mirant a
tots cantons.) Si sàpigues de qui és... Ves què hi fa aquí aquest pernil en vaga,
quan jo tinc una fam que m’aixeca! Si en tragués una miqueta... Allò, una mica
així que no s’hi conegués... (Tornant a mirar al seu voltant.) Ningú no em
veu... (Obre el sarró.) Noi, que és tendre! (Clava mossegada.) Noi, que és bo! i
quin pa més ben torrat! Que és gustós! Vejam, una mica més tampoc no s’hi
coneixeré... Si en Lluquet em veia, com m’escandalitzaria!
LLUQUET.- (Estirant-se.) Ai!
ROVELLÓ.- Macatxo, ara es desperta!

(Goludament, es fica a la boca tot el pernil i el pa quedant-li tan plena que no pot parlar.)

SATANÀS.- (Traient el cap esclafeix en una rialla de triomf.)

LLUQUET.- Rovelló! On ets? Per què rius així?
ROVELLÓ.- (Amb la boca plena.) Mmm.
LLUQUET.- He somiat més coses! Fins he somiat la Isabeló, la filla d’en Getsé. Era més
bella que mai i somreia d’una manera que n’hi havia per perdre el cap. Ni me’n
recordo, jo, de tot el que he arribat a somiar. I tu Rovelló, què també has
dormit?
ROVELLÓ.- (Fent molts gestos amb els braços.) Mmm.
LLUQUET.- Què et passa? Que no pots parlar? Que tens mal de queixal?
ROVELIÓ.- (fa que sí amb el cap)
LLUQUET.- Si que sembla que se t’ha inflat la galta. I això era el que el feia riure?

(Rovelló mira tot esverat vers el lloc d’on ve la riallada; fa que no amb el cap. En el mateix
temps apareix en JEREMIES i se’n va de dret al sarró, que és seu.)

JEREMIES.- Ah! A... a.. e e... e... esmor... zar!

(Despenja el sarró, i s’asseu sota de l’arbre i disposant-se a esmorzar. Rovelló es queda

mirant, esverat, Jeremies.)

LLUQUET.- De què t’esveres, ara? Que no el coneixes?

JEREMIES.- Ma... ma... m’han ro... ro... bat l’esmorzar!
LLUQIJET.- Nosaltres, no, perquè dormíem.
JEREMIES.- (Atansant-se, desolat.) No... no heu vi... vi... vi...
LLUQUET.- El vi també t’han robat?
JEREMIES.- Vi... vi... vist nin... nin... ningú?
LLUQUET .- Jo, no.
JEREMIES.- (A ROVELLÓ.) I... tu? (Estupefacció de JEREMIES en veure la fila que en
ROVELLÓ fa amb la boca plena.) C... ca... caram, qui... quina bo... bo... boca
tan ple... plena que tens tu!
LLUQUET.- Té mal de queixal.
JEREMIES.- Ma... ma... mal de queixal? ¿Vo... vo... vols dir que... que... és mal de
queixal a... a... això que tens? (ROVELLÓ fa que sí amb el cap.) ¿I t’ha... t’ha...
t’agafa’t tot... tot... tot... tot d’un cop? (ROVELLÓ, igual joc.) Ve... vejam, en...
ensenya’m el que... que... queixal. (ROVELLÓ fa que no pot ser.) ¿No... no...
pots o... o... obrir la boca? (ROVELLÓ fa que no amb el cap.) ¿Que te... te...
tens por que et caigui a terra el que... que... queixal? (ROVELLÓ fa que sí.)
¿Vo... vols dir que no tens por que... que... que et caigui una da... cia...
clatellada?
LLUOUET.- I per què li ha de caure la clatellada?
JEREMIES.- Co... co... com que el que té a la bo... bo... boca és el meu... meu esmorzar!
ROVELLÓ.- (Fa que no amb el cap, i finalment se’n va darrera un arbre i figura que ho
escup.) Jo no he fet res... Mira. (Obrint la boca.)
LLUQUET.- (Amb sorna.) Ja t’ha passat el mal de queixal
ROVELLÓ.- Sí... no ha estat res... (Procurant impedir a JEREMIES que torni sobre
l’assumpte.) Era aquest d’aquí baix que el tinc corcat, saps? Però ja m’ha
passat... Sí, vaja, gràcies per l’interés.

(Es disposa a marxar, però JEREMIES l’agafa.)

JEREMIES.-Espera’t, és... pera’t, que hem de passar comptes amb tu.

ROVELLÓ.- (Fent el desentès.) Comptes? No t’hi capfiquis; ja ho trobarem.
JEREMIES.-No... no... no ho trobarem pas, perquè ja t’ho has menjat.
ROVELLÓ.- I per un esmorzar fas tantes històries? Ves si a tu et ve d’un esmorzar més o
menys; tu que ets tan ric, que t’has casat amb una dona que té tant de bestiar i
que és tan bella.
LLUQUET.- Ah, això sí. En això té raó
JEREMIES.- (Vençut davant l’elogi fet a la seva muller.) ¿Fa... fa... que... sí que ho és, de
bella, la Marta?
ROVELLÓ.- (Donant-li per la banda.) Ja ho crec. Sembla una tomaquera.
JEREMIES.- (Posant mala cara.) Co... co... com... dius?
ROVELLÓ.- Bé, sí, vull dir que amb aquells colors tan escaients que té a la cara, sembla
una... magnífica tomaquera. magnífica.
LLUOUET.- (Va repetint els conceptes d’en ROVELLÓ forçant-los.) Això, magnífica.
JEREMIES.- Però, tu... tu... tu te m’has menjat l’esmorzar.
ROVELLÓ.- És que em pensava que era meu. Com que el meu esmorzar també era de pernil
i pa, com el teu...
JEREMÍES.- Ja és ca... ca... casual. Així do... do... dóna’m el tel i en paus.
ROVELLÓ.- El meu què?
JEREMIES.- ¿No dius que el teu esmorzar e... e... és igual, i que per això t’has errat?
ROVELLÓ.- Sí, però parlava del meu esmorzar d’un dia quan era petit, que la meva mare
em va donar també pa i pernil.
JEREMIES.- (Enfadat.) Do... Do... doncs ara me les pa... pagaràs.
ROVELLÓ.- (Intervenint.) No li facis res, Jeremies. En Rovelló és un bon xicot si no fos que
es una mica golafre, perdona’l que a tu no et ve d’aquí, i ell no hi tornarà mai
més. Oi que te’n penedeixes, Rovelló.
ROVELLÓ.- Sí... (Somicant) Jo no ho volia fer, peró quan he vist el sarró, ha estat el mateix
que si m’hi empenyessin.
JEREMIES.- Me... me... me’n vaig a dir a la dona que... me’n.... me... me’n arregli un altre. I
que no... no... hi tor...tornis mai més, eh?
ROVELLÓ.- No tinguis por (A part) Llàstima que l’he hagut de llançar a mig
mastegar.

(Surt ISABELÓ)

LLUQUET.- (Veient-la.) Guaita, Rovelló. ¿No fa que sembla la filla d’en Getsé?.
ROVELLÓ.- Sí que ho és; vols que la cridi?
LLUQUET.- No, que 1’esveraries.
ROVELLÓ.- Potser busca bolets. Si de cas li fa falta un bon rovelló aquí em té a mi.
LLUQUET.- Poques bromes d’aquestes. La Isabeló m’agrada a mi i no vull que ningú més li
posi els ulls al damunt.
ROVELLÓ.- Ho deia de broma.
ISABELÓ.- Déu te guard, Lluquet.
LLUQUET.- Déu te guard, gerricó de confitura. Que busques per aquí?
ISABELÓ.- Cerco herbes de remei per al meu pare, que pateix molt, pobret.
LLUQUET.- Quin mal té?
ISABELÓ.- El mal de sempre; aquell mal que el rosega, el rosega..
LLUOUET .- Què? Allò del dimoni? Però, ¿no li vaig dir que no cal que s’encaparri?
ISABELÓ.- Si, però ell no creu que pugui salvar-se d’aquesta.
LLUQUET.- Doncs, ho pots ben creure. Ara ja em tinc rumiada la que li faré, al dimoni. Ja
veuràs que riurem.
ISABELÓ.- Digues-m’ho, que li diré i així, sabent-ho, potser tindrà més confiança.
LLUQUET.- Es un secret que no es pot dir.
ISABELÓ.- (Posant-se trista.) Ni a mi?
LLUQUET.- No et posis així tan pansida, gafarronet meu... Mira, ja se li escapa el riure per
sota del nas.
ISABELÓ.- Bé voldria poder riure.
LLUQUET.- Tot vindrà, si Déu ho vol. Solament que ara com ara no puc dir a ningú com ho
faré, perquè les parets tenen orelles i sempre hi pot haver algun banyeta que
escolti.
ISABELÓ.- Per a mi no cal, perquè jo ja et crec, Lluquet.
ROVELLÓ.- Isabeló; si ho vols, ja te les buscaré, jo, les herbetes, perquè almenys faré
alguna cosa més que estar-me aquí contemplant-vos.
LLUQUET.- (A ISABELÓ.) Deixa’l dir, que és un toca-son. (A ROVELLÓ.) El que has de fer
tu és no destorbar.
ROVELLÓ.- Home, ho he dit de broma.
ISABELÓ.- Me n’haig d’anar, Lluquet; el pare em deu estar esperant.
LLUQUET.- Digues-li que no cal que s’encaparri, que ho deixi tot per mi. I tu, Isabeló, si no
és demanar massa, ja podries pensar alguna vegada en aqueix rabadà.
ROVELLÓ.- (Ai, sí; vols callar?)
ISABELÓ.- Em faràs enrojolar, Lluquet.
LLUQUET.- No hi ha pas cap mal en això que et demano.
ROVELLÓ.- (Es clar, que no hi ha cap mal.)
ISABELÓ.- Com que això que em demanes ja ho faig...
ROVELLÓ.- (Escarnint-la.) (Ai, si; ja ho faig...)
LLUQUET.- (Atansant-s’hi.) ¿Que vols dir que ja hi penses de tant en tant en mi?
ROVELLÓ.- (Ai, ai, això s’embolica.)
ISABELÓ.- Que si hi penso? D’ençà d’aquell dia -era el de la boda de Josep i Maria- que
no faig més que pensar-hi, en tu.
LLUQUET.- De cert, Isabeló? I com hi penses, com, en mi?
ROVELLÓ.- (Això. Recrea-li les orelles.)
ISABELÓ.- Hi penso..., hi penso com si jo hagués estat la nit, una nit tenebrosa i
turmentosa; una nit trista que semblava que no havia d'acabar-se mai, i com si
de sobte hagués aparegut la llum del dia, i el sol, i l'alegria... I com si el dia i el
sol o l'alegria fossis tu.
LLUQUET.- Quin bo dóna sentir-te!
ROVELLÓ.- (Ja ho crec!)
ISABELÓ.- ¿No et fa res, oi, que vagi a fer aquestes herbetes pel pare?
LLUQUET.- Vés, Isabeló, vés, i digues-li que no passi més angúnies, perquè mentre jo sigui
aquí, ja t'asseguro jo que la seva ànima no serà pas el diable qui se l'emportarà.

(Isabeló marxa.)

LLUQUET.- És un moixonet d'allò més fi. No fa, Rovelló?

ROVELLÓ.- Sí, però ho podríeu fer una mica més dissimulat.
LLUQUET .- Sempre seràs gripau! No se't pot parlar de res, a tu!
ROVELLO .- Vaja, no t’enfadis home! Que no ho veus que ho dic de broma!

(Surten tots els pastorets i pastoretes corrents i cridant esverats).

TOTS.- El dimoni, el dimoni!

LLUQUET.- No fugiu!
ROVELLÓ.- Ai, jo no puc fugir, i no és per falta de ganes. Se m'han rovellat les frontisses.
(Prova de fer funcionar les cames, i quan veu que pot caminar, fuig també).
Ah, ja marxen...! (Per les cames).

(Satanàs s'atansa a Lluquet després d'haver contemplat satisfet la fugida).

SATANÀS.- La teva valentia és admirable.
LLUQUET.- No m'alabis, que no m'agrada el sabó.
SATANÀS.- Doncs, ets un desagraït, perquè avui venia amb molt bones intencions.
LLUQUET.- Tu, bones intencions?
SATANÀS.- Sí; El teu coratge m'encanta i m'admira; tu ets un home, un veritable home.
LLUQUET.- Oh, ja ho sé que no sóc una dona!
SATANÀS.- I és una llàstima que amb les teves condicions i qualitats, et resignis a ésser un
senzill rabadà quan, si m'escoltessis a mi, series el més poderós de tots els
homes.
LLUQUET.- Ja estic bé com estic.
SATANÀS.- Perquè no saps el que et vull dir. Si em creguessis, series cabdill de mil soldats
que t'obeirien cegament. El món fóra teu, perquè podries anar d'una banda a
l'altra més de pressa que el vent, desapareixent i apareixent quan volguessis.
LLUQUET.- (Amb mofa) I tot això, quan val?
SATANÀS.- Sols hauries de fer el que jo et digués. Tu tens la simpatia de tots els pastors i
podries fer d'ells el que et plagués. La teva feina seria molt poca. Solament et
caldria donar-los a entendre que tot això que es diu del Messies són falòrnies,
que no cal que l'esperin, perquè quan ara no ha vingut, després del temps que fa
que els profetes en parlen, ben crèdul serà qui encara hi cregui.
LLUQUET.- Vés, vés-te'n d'aquí, mal esperit! Les teves promeses no em seduiran, no ho
esperis.
SATANÀS.- Pensa-t'hi.
LLUQUET.- És tot en va.
SATANÀS.- No acceptes?
LLUQUET.- Mai!
SATANÀS.- Ho refuses?
LLUQUET.- Ja t'he dit que sí.
SATANÀS.- Doncs, si no vols de grat, per força.
LLUQUET.- M'amenaces?
SATANÀS.- Ara ho has de veure. Aquí Llucifer! Aquí fúries de l'infern!

(Surt Sant Miquel)

MIQUEL.- No cal que cridis.

SATANÀS.- Oh, ràbia!
MIQUEL.- No acudiran a ta veu;
perquè avui és un gran dia
del que els segles daran fe.
Vés-te'n, Satanàs, i amaga't,
que avui baixa Gabriel
per anunciar la gran nova:
Que el misteri s'ha acomplert.
Ofega la teva ràbia
i amagueu-vos tu i els teus
entremig de les tenebres
en el pregon de l'infern.
QUADRE NOVÉ
ESTANÇA DE CASA DE MARIA

(MARIA agenollada pregant. Després Sant Gabriel)

MARIA.- Senyor, què és això en mi passa

que mon cor salta joiós
i el meu esperit confós
en un nou amor s’abraça?
Serà il·lusió o és certesa?
Quan més l'amor m'ha rendida,
ve com una nova vida
que en ma vida ressorgís,
i em sent forta i desfallida
com en un místic encís.
Mes, ha, Senyor, perdoneu-me
i d'aquests pensars lliureu-me,
que per mon voler no ha estat.
Pietat, Senyor, retorneu-me
a ma dolça humilitat.

(Apareix SANT GABRIEL.)

GABRIEL .- Salve, Verge immaculada!

Del Senyor sou escollida
i entre totes beneïda
i entre totes alabada.
Estrella de llum serena,
dolça i casta criatura,
tota blanca, tota pura,
de divina gràcia plena.
En vostre cor, Reina pía,
com poncella en eclosió,
hi germina la llavor
que ha de florir en son dia.
Per mare heu estat triada
essent casta sens igual,
i en vostre si virginal
el fill de Déu hi té estada.
MARIA.- Vostra esclava aquí veieu
qui s’enjoia en obeir.
Faci’s, oh, Senyor, en mi
tal com disposat haveu.
QUADRE DESÉ
TELÓ DE BOSC

LLUCIFER.- No ha passat ningú, encara... (Continua vigilant) calla! Algú arriba! Vigilem.
SATANÀS.- (Entra SATANÁS, disfressat encorbat, sostenint-se amb un bastó). (Fingint la
veu de vell.) Quina costa tan pesada per a mi que sóc tan vellet...
LLUCIFER.- Qui ronda per aquí? Qui sou vós?
SATANÀS.- (Fingint.) Sóc un pobre vellet que vaig per el món captant
LLUCIFER.- (Amb menyspreu.) No són vells que als que ara busco, sinó dos maleïts pastors
ben cadells encara. ¿no els hauríeu vist, pujant?
SATANÁS.- (Posant-se dret i traient-se la caputxa. Rient amb mofa.) Ha, ha, ha! No
m’havies conegut, eh?
LLUCIFER.- Ho confesso. -
SATANÁS.- Doncs, si he pogut enganyar-te, o tu, que ets tan maliciós i tan astut, aquest
cop sí que estic segur que aquests maleïts vailets no em coneixeran i els faré
caure en el parany; no et sembla, Llucifer
LLUCIFER.- No ho puc negar; no t’hauria conegut ni poc ni molt.
SATANÀS.- Però, pel que veig, no han vingut encara, he?
LLUCIFER.- No; però no poden trigar. Sé que aquest matí han de venir a fer llenya en aquest
bosc mateix.
SATANÀS.- Aquest matí mateix, n’estàs segur?
LLUCIFER.- Ben segur.
SATANÀS.- És que no puc entretenir-me gaire, perquè avui tinc un venciment.
LLUCIFER.- Un venciment? Contra qui?
SATANÀS.- Ah, ja no te’n recordaves? És l’ànima d’en Getsé aquell vell pastor que, a canvi
de la pell del llop, es va obligar a donar-me l’ànima en el termini d’un any.
LLUCIFER.- Tens raó... i el termini acaba...
SATANÁS.- Avui a les dotze del migdia. I que cal ésser puntual, perquè ja saps que un
minut solament que passés, ja caducaria el nostre dret i no podria emportar-me-
li l’ánima.
ROVELLÓ.- (Des de dins, cridant.) Lluquet! On ets!
LLUCIFER.- Calla! Són els vailets! Amaguem-nos!
SATANÁS.- Res d’amagar-nos! Tu i jo figurarem dos pastors avars que acabem d’enterrar
un tresor aquí (Assenyala l‘escotilló) i ja veuràs com els farem caure en el
pecat de l’ambició.
(Entra ROVELLÓ, distret, anant cridant.)
ROVELLÓ.- Lluquet! Però, on rediable s’ha ficat aquell dimoni de xicot!
LLUCIFER.- Ja ens ha anomenat dues vegades!
ROVELLÓ.- (Adonant-se deis dos personatges.) Calla; aquests m’ho diran... Escolteu... (Va
per preguntar als dimonis, però veient que estan d’esquena, ajupits
misteriosament, parlant baixet, la tafaneria el pica i es posa a escoltar.) Però,
què dimoni hi fan aquí ajupits aquests dos serenos!
SATANÁS.- (Fingint. A LLucifer) Veus, fill meu? Aquí hi estaran ben enterrades les cinc
mil unces d’or, però que no les toquis fins el dia de la meva mort.
ROVALLÓ.- Carat! Cinc mil unces d’or, diu? Deu n’hi doret d’una propina així!
SATANÁS.- Que mai no t’escapi de dir-ho a ningú, que tenim tant d’or enterrat.
LLUCIFER.- No tingueu por. Ningú no ho sabrà.
ROVELLÓ.- (Amagant-se.) Remanoi! Cinc mil unces és tota una fortuna!
SATANÁS.- (A part a LLucifer) Em sembla que picarà l’ham. (Alt.) Anem, anem, que es fa
tard i jo, com que sóc tan vell, vaig amb molta pena a caminar. (Se’n van, però
en realitat es queden amagats.)
ROVELLÓ.- (Sortint del seu amagatall) Manoi, quina ocasió! Això només passa un cap a la
vida! Res no em costaria ésser ric... Només que ajupir-me... Però, no, no! No
juguem. Aquests diners tenen amo i això fora robar-los. És a dir: robar-los,
robar-los, no ho sé. De moment no seria més que desenterrar-los, i això més
aviat seria una bona obra; perquè, ves què hi fan aquí enterrats? Diferent que
fossin morts! Cinc mil... Cinc mil unces d’or... Quin munt que deuen fer cinc
mil! Oh, i estic sol, i ningú no em veu... Si sembla fet expressament! Que en
podria comprar d’unces de pernil amb tantes unces d’or! (Va mirant per tot
arreu per si el veu algú) Vejam Em sembla que es aquí on han dit que eren
enterrades. Ningú no em veu A la una.... ales dues i a les tres (En Rovelló
clava la destral a la trampa)
SAT ANÁS.- Clavada et quedi!
ROVELLÓ.- (Forcejant.) Noi, que forta l’he clavada! Vejam si ara no la podré arrencar!
(Forcejant.) Aooooup! I ara Qui s’ho creuria! Aooouuup! No puc! I quina
escalfor que sento a les plantes dels peus... Ai la mare.. - Això em comença a
fer feresa. Ai, ai, ai, que la terra es mou! .Ai que la terra tremola! Això és art
del dimoni! (Cridant, fort.) Lluquet!
SATANÁS.- (A part.) A l’infern!
ROVELLÓ Auxili! Correu! Salveu-me, que m’enfonso! Lluquet!

(S’obre l’escotilló i en Rovelló s’enfonsa.)

LLUOUET.- Assistència! Està perdut! Rovelló! Rovelló!

SATANÁS.- Ara és la nostra! Va! A l’infern tu també!

(Agafen el Lluquet)

LLUQUET.- Ja m’ho pensava, ja, que era obra vostra!

SATANÀS.- Ala foguera! Ara si que han fet atots! La partida és mostra i ben nostra!

QUADRE ONZÈ
L’INFERN

SATANÀS.-No bull encara, aquest oli maleït?

LLUCIFER.- Aviat estarà.
SATANÀS.- Ja ho tens entès, eh. Tan bon punt bulli, a la caldera tot seguit!
LLUQUET.- Aquest cop sí que m’ho veig molt mal parat. Ens tenen voltats per tots cantons. I
et dic que em sap gre per la pobreta Isabeló i pel seu pare.
ROVELLÓ.-I, a mi, em sap greu, perquè ja veig que aquí dintre acabaré arrugat i embutllofat
com un bunyol.
SATANÀS.- Més aviat del que tu et penses. No sentiu?

(Ball de dimonis)

ROVELLÓ.- Ara, sí que estem fregits!

LLUQUET.- La veritat és que començo a creure que va de debò!
LLUCIFER.- (A SATANÀS) L’oli ja bull!
SATANÀS.- Molt bé. Vejam, que estigui tot a punt.

(Va a examinar la caldera)

ROVELLÓ.- Però, quin fum més maleït! Com pica en el nas, oi, tu?
LLUQUET.- Més ens pcarà l’oli bullent.
SATANÀS.- (Vers els vailets.) A l’últim ha arribat el moment que tant esperava. Tremoleu,
miserables! Que el turment més terrible us espera, per tota l’eternitat!

(Comença la corredissa per portar-los a la caldera. Tres “atxem!” del

ROVELLÓ i tres “Jesús” del LLUQUET acaben amb la caiguda a terra
definitiva dels diables i l’aparició de l’àngel.)

MIQUEL.- Altre cop el Cel triomfa

Satanàs, del teu engany:
i, fins entre les tenebres
has de veure’t humiliat,
proclamant amb ta derrota
que cap poder pot lluitar
contra la força invencible
del Poder celestial!

QUADRE DOTZÈ
CASA D’EN GETSÉ

GETSÉ.- Tota esperança és fallida!

ISABELÓ.- Pare! Déu és misericordiós, i em veure el vostre penediment i la vostra angoixa,
tindrà compassió de nosaltres.
GETSÉ.- El meu pecat és massa gros filleta meva.
ISABELÓ.- Més gran és la seva misericòrdia. A més en Lluquet no tardarà a arribar; i ell
assegura que no heu de témer res.
GETSÉ.- És molt jove i tot ho veu de bon color. Jo no dic que ell no tingui tota la bona
voluntat, però el diable té molt de poder.
ISABELÓ.- Si, però ja vareu sentir el que deia en Japó del seu rabadà: que és tan eixerit i que
té tant de cap.
LLUQUET.- Passa petita! Cap aquí, cap aquí! Ei, la blanqueta!
ISABELÓ.- El sentiu pare? És en Lluquet que treu les ovelles a pasturar.
GETSÉ.- Potser ni se’n recorda, que avui és e! dia fatal.
ISABELÓ (Amb alegria.) Ja ve, ja ve, pare!
LLUQUBT No sé pas què tenen avui aquestes ovelles; semblen totes esverades, i ni a cops
de roc no volien escampar-se per la prada. Això és el diable que ronda per aquí.
ISABELÓ.- Lluquet, l’esperàvem amb ànsia!
LLUQUET .- Això sí que fa de bon sentir, Isabeló.
GETSÉ.- Avui és el terme; i l’hora s’acosta.
LLUQUET.- (Mirant al cel.) No falta gaire per a ésser migdia. (Fregant-se les mans.) Ah, la
bona jugada que se li prepara!
GETSÉ.- Digues-me el que cal fer.
LLUQUET.- Es molt senzill; ja ho veureu. Vinga aquesta gorra. (Li treu la gorra i se la posa
eh.) Ara, teniu la barretina. (S’anirà fent ço que s’indica. Isabeló els ajuda a
disfressar-se.) Ara, vinga la vostra samarra negra, i jo us dono la blanca. (Se les
 posen.) (Butxaquejant.) Amb aquesta llana que he arrencat de la Blanqueta, em
faig una barba com la vostra. Eh, m’hi assemblo?
GETSÉ.- (Ami, desesperança.) Ets un infant.
LLUQUET.- Ja m’ho direu abans d’una hora.
GETSÉ.- Abans d’una hora la meva condemnació serà ja un fet.
LLUQUET.- Això ja ho veurem.
ISABELÓ.- (A LLUQUET.) Déu t’hi il·lumini.
LLUQUET.- Ara, vós, Getsé, us poseu allà, ajagut, que no se us vegi la cara i sols el vestit; i
feu com qui dorm. Tu, Isabeló, et poses aquí a la porta de la barraca, i jo em
quedaré a dins. Quan vingui el banyeta a buscar el teu pare, rep-lo amb tota
cortesia, com si no sabessis res, i li dius que em véns a cridar, i m’avises. Ja
veureu quina gresca que farem. Apa, Getsé, animeu-vos! (GETSÉ va a ajeure’s
sota un arbre. LLUQUET, mirant el cel.) Que de pressa que va el sol. Ja no
falta gaire.
(Entra a la cabana. ISABELÓ es queda a la porta fent mitja. Entra SATANÁS.)
SATANÁS Aquella és la barraca de Getsé.
ISABELÓ.- Déu meu, ajudeu-nos!
SATANÁS (Quan va per encaminar-s’hi, s’adona de GETSÉ, creient que és en LLuquet)
Pertot arreu haig de trobar aquest maleït Lluquet! (Estenent les dues mans al
damunt. Amb solemnitat.) Pel que poguessis destorbar-me, mano que dormis
ben fort i que res no et pugui despertar fins que migdia hagi passat (Abaixant
les mans.) Així no hi ha perill que avisi l’àngel. (Anant cap a la cabana A
ISABELÓ) Qui ets, tu?
ISABELÓ.- Sóc la filla de Getsé.
SATANÀS.- A ell buscava. On és?
ISABELÓ.- Es a dintre, que reposa. Si voleu, l’avisaré.
SATANÀS.- Sí, crida’!, que l’haig de veure.
ISABELÓ.- Qui li diré que el demana?
SATANÀS.- Digues-li que hi ha aquell amic seu que va matar el llop avui fa un any.
ISABELÓ.- Vaig tot seguit.
(Entra a la cabana i s’hi queda. Surt Lluquet)
LLUQUET.- Tan tranquil que ara dormia i em veniu a despertar.
SATANÁS.- Suposo que em reconeixes.
LLUOUET.- (Mirant-se’l i remirant-se’l) No recordo bé, vejam: ta cara m’és coneguda... A
veure: aquests ulls... e! Nas...
SATANÁS.- Te’n vas recordant?
LLUQUET.- No encara. Espereu-vos; ai, caram!
Jo diria que us conec i tanmateix...
SATANÁS.- Acabem ja! Que l’hora del terme avança i se’m podria escapar.
LLUQUET.- El terme?
SATANÁS.- Sí, home, el terme d’aquell deute d’avui fa un any!
LLUQUET.- Un deute? Doncs no recordo perquè jo pago al comtat.
SATANÁS.- No eres pas tan romancer el dia que et vaig portar la pell del llop que es
menjava el bestiar del teu remat.
LLUQUET.- Ah, sí; ja recordo! Vull dir que vaig recordant.... Si, si, era un llop amb potes i
un morro així com de pam, i unes orelles molt llargues, amb cua i tot, i amb
ullals.....
SATANÀS.- Això; i també si rumies, t’aniràs recordant que vares dir que l’ànima donaries
.....
LLUQET.- Just, cabal! que jo donaria l’ànima al qui cm pogués lliurar
la pell del Llop, que es menjava les ovelles del ramat; i tu vas ser, si no m’erro... El qui te la
va portar. Sí, sí; vas ter una bona obra, perquè, noi, era un fracàs! Cada dia,
nyam, a terra!, una ovella a can pistracs!
SATANÀS.- Dones, ara vinc...
LLUQUET.- Ja ho suposo. Ara deus venir a cobrar.
SATANÀS.- Vinc a cercar la teva ànima que ja el foc esta esperant.
LLUQUET.- ¿Es foc de carbó d’alzina, de coc, o electricitat?
SATANÀS.- Es del que era dóna la gana!, que ja m’estic estranyant de la paciència que
gasto.
LLUQUET.- No et voldria agreujar; era sols una pregunta sense intenció de fer mal.
SATANÀS.- Es que la mosca ja em puja un xic més amunt del nas!
LLUQUET.- Jo ho deia perquè a vegades un hom podia tractar;.. Si gastes carbó d’alzina, jo
en tinc un bosc bastant gran que te’! puc donar barat.
SATANÀS.- No vinc avui per comprar, sinó per arrossegar-te a dins del foc eternal.
LLUQUET.- (A part.) Ara és el punt de migdia; d’aquí a mig minut, ja està. (Alt.) Esta molt
bé, no m’hi oposo però m’has de precisar a qui busques, perquè encara el meu
nom no has pronunciat.
SATANÀS.- Es en va que t’escarrassis a fer-me prevaricar, perquè encara que passi l’hora,
com que ja t’he reclamat en el moment just del terme, ja no et podràs escapar.
LLUQUET.- A poc a poc; jo et pregunto a qui busques.
SATANÀS.- Ai, grillat!, et busco a tu, i prou pamplines.
LLUQUET.- Falta el nom, per acabar.
SATANÀS.- A tu, Getsé, és qui cerco!
LLUQUET.- Getsé? Dones, noi, vas errat. Jo no sóc Getsé, ni ganes, ni, ho seré, ni ho he
estat mai.
SATANÀS.- Es en va que ara m’ho neguis. Et conec de ja fa un any, portaves la barba
blanca, samarra negra...
LLUQUET.- Veus aquesta barba és llana, m’entens?
SATANÀS.- Forc d’alls! Es en Lluquet! Miserable!
LLUQUET.- Aneu amb compte a insultar.
SATANÀS.- No vull perdre temps, però juro que aquesta la pagaràs. Ara cal que cerqui el
murri de Getsé. On s’ha amagat?
LLUQUET.- No et molestis, si em vols creure perquè ara res no hi podràs perquè el terme,
si no m’erro ha passat, i ara ja es tard.
SATANÀS.- No i fa res; ell es tenia que aquí presentat
LLUQUET.- Tu li has privat.
SATANÀS.- Jo? Mentida!
LLUQUET.- Tingues més urbanitat. Et dic que si no ha acudit a lliurar l’ànima que ell devia,
perquè, quan has arribat, li has manat que dormís fondo, i , així és molt natural
que no acudís a la cita si a dormir l’has obligat.
SATANÀS.- Closques de coco esclafades! Era en Getsé! Llamps de llamps
LLUQUET.- Res noi ha estat una planxa que ha tothom li pot passar. Vols prendre un xiquet
de til·la?
SATANÀS.- Oh, veure’m així burlat!
LLUQUET.- Ni sols ha volgut revenja; ja més no es pot demanar. (Se’n va corrents.)
(A la porta de la cabana.) Isabeló! Vine corrents! De pressa!
ISABELÓ.- Què ha passat? i el pare, on és?
LLUQUET.- El teu pare dorm com un sant.
ISABELÓ.- I el diable on és?
LLUQUET.- Se n’ha anat traient foc pels queixals. No n’estava pas poc, t’enfadat!
ISABELÓ.- Bé prou que ho he sentit.
LLUQUET.- Ah; ho has sentit?
ISABELÓ.- Com que m’he quedat escoltant darrera la porta, tot ho he sentit i de tot m’he
assabentat.
LLUQUET.- Ah, tafanera!
ISABELÓ.- ¿No et sap pas greu, oi, Lluquet, que no et sap pas greu que t’hagi escoltat?
LLUQUET.- El que em sabria greu és que no m’escoltessis, cullerada d’arrop.
ISABELÓ.- Ai. no sé per què em dius això... ¿Anem a despertar el pare?
GETSÉ.- (Desvetllant-se.) On sóc? Estic somiant?
LLUQUET.- I què heu de somniar!
ISABELÓ.- Ja està tot arreglat, pare!
GETSÉ.- De cert? No m’enganyeu?
LLUQUET.- A ell sí que l’hem enganya’t.
GETSÉ.- Oh, Senyor, gràcies, Déu meu!
ISABELÓ.- I a en Lluquet, que no li dieu res?
GETSÉ.- Vine als meus braços!
LLUQUET.- De bona gana, Getsé.
GETSÉ.- Demana el que vulguis de tot el ..que jo tinc. La meva casa, el meu ramat, tot és
teu, si ho vols, que l’alegria que em torna al cor, val molt més que tot el que jo
tinc.
LLUQUET.- Ni la vostra casa em fa falta, ni el vostre ramat em cal... El que sí us
demanaria... (Mirant la Isabeló. Ella fa un moviment d’alegria.)
ISABELÓ.- Què?
LLUQUET.- Un bocí......
ISABELÓ.- (Amb estranyesa.) Què?
GETSÉ.- Digues un boci de que’ Que et vull complaure
LLUQUET.- Doncs, un bocí, només que un bocinet d’lsabeló.
ISABELÓ.- (Rient.) Vols que m’esbocini?
LLUQUET.- Déu me’n guard! Però amb la mà m’acontento, amb la condició que m’hi doneu
tot el què segueix
ISABELÓ.- Au! Això és una altra cosa.
GETSÉ.- Em demanes la noia?
ISABELÓ.- (Espontàniament.) Sí, sí. (Reprenent-se) ai té raó que no està be...
GETSÉ.- De debò vols ésser el meu gendre?
LLUQUET.- Jo el que vull és ésser el marit de la Isabeló.
GETESÉ.- Home, això és com dir que vols ser el meu gendre.
LLUQUET.- Si és així, bueno.
GETSÉ.- Quina alegria que em dónes!
ROVELLÓ.- (Entrant) Ah, reparteixen abraçades? Vejam si me’n tocarà alguna. Va. Isabeló!
LLUQUET.- (A Rovelló, agafant-lo.) Vine aquí. Tinc el gust de presentar-te la meva
promesa, i el meu gendre; vull dir el meu sogre.
ROVERLLÓ.- Em convidaràs al dinar de boda, eh?
LLUQUET.- Si. home; tot vessarà
ROVELLÓ.- (Encara sorprès.) ¿Saps que has fet molta feina en tan poca estona?
LLUQUET.- Encara no la saps tota la que he fet. He enganyat el dimoni i s’ha hagut d’anar
sense l’ànima de Getsé i amb la cua entre les cames.
ROVALLÓ.- Bona! Bona! (cridant als pastors) Ep. pastors; veniu, correu que el Lluquet es
casa, el dimoni sc n’ha anat amb la cua entre les cames, En Lluquet ens
convida al dinar de bodes! Veniu correu!
LLUQUET.- Ja el sentiran, ja.
JEPÓ.- (Entren els pastors ) Què passa?
ROVELLÓ.- Tant que he cridat i encara no ho heu sentit?
GETSÉ.- Amics meus; el bon rabadà m’ha salvat.
JAPÓ.- Ja t’ho deia jo, que com en Lluquet no n’hi han
GETSÉ.- I també us faig saber que m’ha demanat la mà de la meva filla, i jo li he concedit
de molt bon grat.
MARTA.- (A Isabeló.) L’enhorabona i que el teu parla seguit!
JEPÓ.- Jo demano per ser padrí i pago tot el gasto.
ROVELLÓ.- Això va bé!
JEREMIES.- Jo... jo... pa... pa.
ROVELLÓ.- Aquest paga el pa.
JEREMIES.- Dic que pa... pagaria el vi, però co... com que en Je... Jepó ja ho pa... pa... paga
tot...
ROVELLÓ Sí, vaja, ja s’entén. Molt parlar i ben barat.
ANAM.- Doncs jo, us convido ara mateix a tots, a beure un trago de mistela per a celebrar
el prometatge.
JEREMIES.- Vi... vi...
ROVELLÓ.- Ha dit mistela.
JEREMIES.- Vi... visquen els pro... pro... promesos.
TOTS.- Visquen!
JOANOI.- (A LLUQUET.) Tot esperant, podríeu cantar-ne una d’aquelles que sabeu.
LLUQUET.- Vaig a cantar-ne una per a la Isabeló

MÚSICA I COBLES

De noies fines i guapes

be que n’hi ha en aquest món,
però cap de tan graciosa
com la meva Isabeló.
Veient-la tan ensucrada
i amb aquest parlar tan dolç,
em ve el desig de ser mosca
per tastar tanta dolçor.
Ja poden mirar-la
i estarem d’acord
que poques se’n troben
com la Isabeló.
TOTS.- Ara tu, Rovelló.
ROVELLÓ.- Calla, que me n’acabo d’empescar una que em sembla que us agradarà. La
dedico als promesos.
Jo tinc tan gran alegria
que ni us ho puc explicar
en veure aquesta parella
que tanta patxoca fa.
El que heu de fer ben de pressa
és casar-vos, perquè jo
pugui venir a la boda
i atipar-me bé d’arròs.
Això de casar-se
Està molt ben pensat
perquè sempre acaba
amb un bon dinar.

ANAM.- Apa, companys. La mistela us espera

ROVELLÓ.- Doneu-me beure.
ANAM.- (Donant-li la botija.) Té però no t’hi adormis
ROVELLÓ.- (Alça la botija i SATANÁS li pren) I ara! On és la botija? Qui me l’ha presa
(A JEREMIES que és al seu costar.) Tu porta la bota.
JERMIES.- Si jo no l’he to... tocada!
ROVELLÓ.- Tu la tens! Vinga la botija!
JEREMIES.- No... no la tinc.
LLUQUET.- Vaja, no tingueu raons. Que ha passat?
ROVELLÓ.- Que quan tenia la botija enlaire, aquest i va i m’hi ha plantat grapada.
JEREMIES.- Me... me... mentida! Se la de... de...deu vo... voler que.. que... dar co... co... com
l’esmorzar.
ROVELLÓ.- Et clavaré un batrac!
LLUQUET.- No us baralleu que les baralles porten malastrugança.
SATANÀS.- (A part.) La discòrdia ja és entre ells.
LLUQUET.- (Girant se en sentir-lo) Calla’ Aquí hi ha un personatge que sembla que te molt
afany a no esser vist. Ep, minyó! Que fem per aquí?
SATANÁS.- Sempre ha d’ésser ell qui em descobreix. Què vols? (Mirant de reüll amb el cap
baix).
LLUOUET Que busqueu agulles por aquí terra
SATANÁS Faig el que vull. Jo no us dic pas res a vosaltres.
LLUOUET.- Per això mateix. No u fieu d’aigua que in corra ni de gat que no- miola. Que
us agrada la miste? Voleu fer~ un trago?
SATANÁS Conviden del que pugueu oferir, perquè, si no m’erro he sentit que heu perdut
la botija.
LLUQUET.- (Amb intenció.) No deu ser pas perduda per tothom.
SATANÁS.- Que vols dir?
LLUQUET.- (Atansant-s’hi) Vull dir que sota de la vostra capa potser ens donarien raó d’on
és la botija.
ISABELÓ.- Ai, Lluquet, no t’hi acostis!
SATANÁS.- (Reculant.) Et guardaràs bé prou de tocar-me.
LLUQUET.- (Tirant-se-li sobtadament al damunt i subjectant-li els braços pel darrera.)
Aquí, companys! Preneu-li la botija.
ROVELLÓ.- (Reculant.) Apa, companys; aneu-hi!
TOTS.- (Corrent-hi amb els altres.) (Alçant la botija.) Ja és nostra!

QUADRE TRETZÉ
UN CARRER DE BETLEM

(SANT JOSEP i la VERGE MARIA)

JOSEP.- Potser aquí tindrem més bona fortuna.
MARIA.- Per vós, espòs meu, ho voldria; perquè del vostre sofriment sofreix el meu cor i no
del meu.
JOSEP.- La vostra fatiga mereix millor acolliment, Maria. Provem ara en aquestes últimes
cases. Als hostals no ens hi volen els parents ens refusen... quina angoixa
veure-us així exposada al malparlar d’aquesta gent, i a la fredor de la nit.
MARIA.- No us afligiu, espòs meu. Déu no ens deixarà, encara que posi a prova la nostra
fortalesa.
JOSEP.- (Truca)
VEU.- Qui hi ha?
JOSEP.- Per l’amor de Déu, si ens volguéssiu donar acolliment per aquesta nit...!
VEU.- Aneu a l’hostal!
JOSEP.- Ja hi hem anat i no ens poden rebre.
VEU.- Doncs, aquí encara menys! Adobeu-vos com podeu!
JOSEP.- Escolten! Un mot encara. Si volguéssiu acollir almenys la meva esposa. La fatiga la
rendeix i en té tant menester en son estat.....
VEU.- Aneu, aneu en nom de Déu!
JOSEP.- (A Maria) Tampoc (Truca en una altra porta). Ens voldríeu donar acolliment, per
l’amor de Déu?
VEU.- Vaja, fora! Fora d’aquí pidolaires!
JOSEP.- (Alçant els ulls enlaire) Senyor el cor se’m trenca! Maria, esposa meva, tampoc
aquí!
MARIA.- Per què us afligiu així? Déu no ens abandonarà. Ell que té cura dels ocells, no
s’oblidarà de nosaltres!
JOSEP.- Oh, Maria: el meu cor defalleix veient que no puc procurar-vos ni alberg, ni
descans, que ni al més pobre del món no es nega... No goso dir-vos-ho, esposa
meva, mes sols ens queda un recurs. En venint, he vist, fora muralla, una cova
que serveix als pastors per a guardar els ramats... Déu meu...! Si per sort no hi
hagués ningú, allí Déu ens donaria l’abric que els homes no ens volen donar.
MARIA.- Anem, mon espòs. Per tot estarem bé, amb la bona
companyia del Senyor.

QUADRE CATORZÉ
BOSC NEVAT

(MARTA, ISABELÓ, JEPÓ, ANAM, JOANOI, JEREMIES, GETSÉ,

LLUQUET, ROVELLÓ i PASTOR5; després LLUCIFER i SANT
GABRIEL. Els pastors es troben a l’entorn d’una olla que va bullint al foc.)

LLUQUET.- Vols la meva samarra, Isabeló?

ISABELÓ.- Per què, Lluquet?
LLUQUET.- Perquè estàs tant enfredorida que sembles un moixò glaçat!
ISABELÓ.- No, que et refredaries tu.
ROVELLÓ.- Quan triguen les sopes a estar a punt!
MARTA.- Ara comencen a bullir. Llàstima que ens les haurem de menjar sense sal, perquè
me l’he descuidada a casa.
JEREMIES.- Ca....ca...ca...
ROVELLÓ.- Ca, vol dir gos.
JEREMIES.- Ca...que n’hi ha de ne.....neu.
JEPÓ.- Si això dura, el bestiar no podrà sortir en molts dies.
ISABELÓ.- Allí no en tindrem tant, de fred, oi, Lluquet?
LLUQUET.- Allí tots ens serà glòria, Isabeló! Tu seràs la meva reina; jo seré el teu patge, i
quan el fred pica, ens quedarem a casa, ben acostadets davant del foc, i que
nevi tant com vulgui al defora.
ROVELLÓ.- Escolta, Lluquet. Em voldràs llogar per rabadà?
LLUQUET.- No, que ens portaries massa gasto, tens massa gana.
ROVELLÓ.- Et prometo no tenir-ne, si em vols.
LLUQUET.- Així sí, però no val a rondinar, eh...?
ROVELLÓ.- No tinguis por, faré bondat.

(Apareix LLUCIFER)

LLUCIFER.- Pastorets, bons germanets! Em voldrieu afaorir amb un plat de sopes, que fa dos
dies que no he tastat res de calent?
JEPÓ.- Seieu aquí, i espereu a que bullin.
LLUQUET.- D’on sou?
LLUCIFER.- Sóc de molt enllà; de darrere d’aquestes muntanyes.
LLUQUET.- I on aneu?
LLUCIFER.- Vaig a Betlem a empadronar-me, però com que sóc tan pobre no he pogut
emportar-me ni un bocí de pa, pel camí. Sols porto aquest paquetet de sal. Si
voleu la podeu tirar a la sopa.
MARTA.- Ben bé que vindrà, perquè no en tenia ni una engruna.
ROVELLÓ-.(Després d’ensumar-la) Atxem! Noi, que pica això!
LLUCIFER.- ÉS que és sal de molt bona mena.
MARTA.- Ai, mare, quina sal més menuda. Sembla pols.
LLUCIFER.- Es que és de classe fina.
ROVELLÓ.-Quina son que em ve... tana gana que tenia i ara tinc més son que res...
(S’adorm)
MARTA.- Au, nois, pareu els plats. (Reparteix) I tu, tanta gana que tenies!
ROVELLÓ.- Tinc son!
LLUCIFER.- Bona sopa!
LLUQUET.- Vos la trobeu bona? Doncs, jo diria que té un gust tot estrany. No fa, Isabeló,
que té mal gust aquesta sopa? Jo no en vull pas menjar.
ISABELÓ.- Calla, que la Marta s’enfadarà.
MARTA.- Sí que té mal gust...
JEREMIES.- E....e.....e.....ecs! (Escopint la sopa) Qui.....qui....quin mal gu...gust que té.
JEPÓ.- De què deu venir això?
ANAM.- Jo no en vull més.
JOANOI.- Jo tampoc.
LLUQUET.- Què fas que t’adorms, noia?
GESTSÉ.- I això que avui no s’ha llevat molt de matí.
ISABELÓ.- No sé.. tinc una son....
LLUCIFER.- (A part) Ja comença a fer l’efecte.
JEPÓ.- Ja em cridareu, eh, perquè em vénen ganes de fer petar una beaina.
GETSÉ.- Jo també em sento tot endormiscat.
LLUQUET.- I si fos la sal que ens ha donat aquest perdulari? D’on l’heu tret aquesta sal?
LLUCIFER.- És de collita pròpia....És molt bona.
LLUQUET.- Sí, però de tan bona, no he pogut menjar ni una cullerada de sopa.
LLUCIFER.- Mal fet. Al cap d’unes quantes cullerades ja l’hauries trobat bona.
LLUQUET.- Jo no m’adormo pas. I això deu ésser perquè jo no he menjat sopa. Per mi aquí
hi ha art del dimoni.
JEREMIES.- Jo....jo....tampoc. Has vist com la...la.. la he escopit to......tota?
LLUCIFER.- (A part) Amb aquests m’ha fallat.

(En aquests moments hi ha un canvi i és com si per art de màgia és fes de dia en plena nit)
LLUQUET.- Guaita, Jeremies. O jo somio, o diria que ve l’albada.... Això sí que és cosa mai
vista. Tot just comença la nit, i sembla com si volgués trencar el dia.
JEREMIES.- Sí que....que.... que és co....co...cosa rara!
LLUQUET.- I ara, aquesta encara és més bona! No sents els ocells?
JEREMIES.- Sí, sí, que els sent...sento.
LLUQUET.- Oh, i no fa gens de fres. Sembla una nit de primavera. I quin benestar que fa!
JEREMIES.- Que...que...que és estrany!
LLUCIFER.- Que deurà ocórrer? De veritat que és una cosa ben estranya.
LLUQUET.- Va, cridem als companys perquè vegin aquesta meravella.
LLUCIFER.- Als companys deixeu-los estar, que no crec que es desperti ningú fins demà.
LLUQUET.- Isabeló! Guaita, Isabeló, quina nit es posa!
JEREMIES.- Mu....mu...música, no....no sents?
LLUQUET.- Companys! Isabeló! Getsé! Despereu-vos!
LLUCIFER.- (A part) Això és obra del Cel! Oh, i es desperten com si els polvos de Moltdorir
no servissin per a res.

(Els pastors es van deixodint)

GETSÉ.- Quin benestar!

ISABELÓ.- Lluquet, què és això?
LLUQUET.- No ho veieu? Això és un miracle.
LLUCIFER.- Si no fujo, encara em tocarà el rebre...!
JEPÓ.- La bella nit!
JEREMIES.- Oh, i...i...i... i mú....música.
LLUCIFER.- Damnació! Tot el meu treball per terra!
JOANOI.- Se senten els ocells!
JEPÓ.- Jo em penso que ja és demà al matí.
ANAM.- Això és un miracle.
LLUQUET.- Potser és un avís del Cel.
LLUCIFER.- Confusió! Que la terra se m’engoleixi!

(Apareix GABRIEL)

GABRIEL.- Glòria a Déu a es Altures! Bons pastorets, escolteu, i d’alegria enjoireu les
vostres ànimes pures. Que en eixa nit memorable ha nascut el Diví Infant; i
essent ell el rei més gran son bressol és n estable. La naixença celebrem del
Jesuset benvingut i amb nostre cor commogut l’adorarem a Betlem. Per la
nostra Redempció ha nascut a l’establia. Glòria a l’infant de Maria que ens
porta la salvació!

(Desapareix GABRIEL)

JEPÓ.- Heu sentit?

ROVELLÓ.- Encara tremolo tot.
LLUQUET.- El cor em batega d’alegria. I tu, Isabeló?
ISABELÓ.- Jo, de tan contenta que estic, fins em vénen ganes de plorar.
JEPÓ.- A Betlem me’n vull anar. Vols venir, tu, rabadà?
ROVELLÓ.- Vull esmorzar!
LLUQUET.- A Betlem esmorzarem i a Jesús adorarem.
ROVELLÓ.- Hi ha massa neu!
LLUQUET.- La neu que pel camí hi ha la calor ja la fondrà. La fondrà aquesta calor que a
tots ens vessa del cor. Anem, pastors, que l’hora ja passa; anem corrents a
adorar l’infant!

VIDEO NAIXEMENT

QUADRE QUINZÈ
ROQUES I TENEBRES

(SATANÀS, LLUCIFER i tots els DIABLES.)

SATANÀS.- Us he reunit amb pressa per tal de fer-vos saber que és certa nostra derrota i el
triomf del Cel és cert.
LLUCIFER.- Bé massa que m’ho temia.
SATANÀS.- Bé, tu sempre tot t’ho tem. Si haguessis complert les ordres amb traça,
segurament que el que acaba d’ocórrer en el portal de Betlem no hauria passat.
Remusclos!
LLUCIFER.-Satanàs, tots hem complert! Però tenim tanta pega que res no ha servit de res.
SATANÀS.- Becs de pioc! I encara goses parlar?
LLUCIFER.- Doncs, que haig de fer? Aguantar sense badar boca? No sé per qui m’has pres.
Jo he fet tot el que podia i, això ho diré a tot arreu. Vaig anar casa per casa de
la ciutat de Betlem perquè Josep i Maria manquessin d’allotjament. Vaig posar
sal a les sopes dels pastors, per a que com uns dropos s’adormissin i que
manquessin a Betlem, i en lloc d’això se’m desperten, ve un àngel, els diu el
què, i jo bon goig d’escapar-me sense rebre de valent. Doncs què vols fer?
Apa, mana.
SATANÀS.- Ja ho sé jo el que vull fer.
LLUCIFER.- Jo crec que tot el que facis et sortirà malament.
SATANÀS.- Llucifer, sembles un diable que t’hagis passat al cel!
LLUCIFER,- Això mai!
SATANÀS.- Doncs, com repliques per si fem o no fem? Heu de pensar que ara és l’hora de
lluitar amb més deler perquè l’enemic es mostra més decidit, justament. No sou
tots d’aquest criteri?
TOTS.- Sí, Satanàs!
SATANÀS.- I voleu combatre amb totes les forces?
TOTS.- Amb totes barallarem.
SATANÀS.- Així m’agrada sentir-vos. Ara veig que sou dels meus!
TOTS.- Que hem de fer?
SATANÀS.- Coques recuites! Quines preguntes em feu? El que heu de fer és escampar-vos
del món per tots els indrets i fer força propaganda contra l’Infant de Betlem.
TOTS.- Ho farem tal com ho manes.
SATANÀS.- Doncs aneu, i lluiteu ferm.

(Se’n van)

MIQUEL.- Les flames que atiar vulguis en contra el sagrat portal no faran més que
augmentar-ne sa fulgència rutilant.
SATANÀS.- Això encara ho hem de veure i per això ho vull provar.
MIQUEL.- Insensat! La ira et cega i seràs humiliat. Acota el cap serp odiosa! Que, per
confusió més gran, ton orgull ha d’abaixar-se davant de Jesús Infant.
SATANÀS.- Se’m fa un nus aquí a la gola que no em deixa respirar.
MIQUEL.- Enfonsa’t en els abismes per sempre més, Satanàs!

VIDEO FINAL