CONVERGÈNCIA ÉS CATALUNYA

Junts per Catalunya com a reedició de

l’estratègia del nacionalisme identitari català

Joan Manuel Cabezas

joanmanuel.cabezas@gmail.com

“Tota societat receptora està estructuralment dividida en interessos diferents, quan no contraposats,
representats per cadascuna de les seves classes. Aquest grau d’homogeneïtat que planteja la
pertinença a Catalunya ve condicionat pel fet de ser una societat de classe en la qual l’enfrontament
de les classes antagonistes altera la pretesa homogeneïtzació interclassista que les classes dominants
tracten de plantejar al voltant de la qüestió catalana”1

“Desde mediados del siglo XIX la burguesía creó la falacia de una nación, la catalana, sojuzgada
globalmente y desde siempre por Castilla. La nacionalidad hermanaría a todos los catalanes fuesen
opresores y oprimidos, para distraer la atención de la gente encubriendo conflictos de clase internos”
“La guerra dels segadors y la de Sucesión se presentan exclusivamente como un enfrentamiento entre
españoles y catalanes, olvidando que quizás fueron más considerables entre rurales y señores de la
tierra”
“CDC se proclama Cataluña y transforma en embestidas a ésta los ataques que recibe”
2

1. LES BASES DE LA CONFUSIÓ NACIONALISTA ENTRE ‘EL POBLE’ I

LES SEVES CLASSES DOMINANTS

El nacionalisme burgès català (com la resta de nacionalismes burgesos) va crear la seva història de la
nació catalana, amb les seves característiques, i va fer-ho, i ho fa, per a encobrir conflictes, conflictes
que anirien directament contra els seus interessos.
A això, que crec que és una evidència objectiva (i perdó per la sinceritat), cal afegir-li que el que
aquesta burgesia ‘nacionalitzadora’ (en argot d’un determinat prisma) ha creat l’ha bastit amb
materials directament manllevats del nacionalisme més conservador, essencialista i reaccionari
d’Europa: el nacionalisme ‘romàntic’ germànic, organicista, comunitarista...

Gran part del poble treballador de Catalunya de la segona meitat del segle XIX era internacionalista.
D’aquí que, com en Solé Tura esmentà en el seu famós i gens/mal/poc llegit llibre3, el nacionalisme
burgès es basés no pas en el republicanisme universalista de base ‘francesa’, sinó aquesta
nacionalisme organicista i racialista suara esmentat. Sí, racialista: en llavis de Prat de la Riba: «la
castellanització és una crosta sobreposada, que es clivella i salta, deixant sortir intacta, immaculada, la
pedra indestructible de la raça». D’aquí deriva la idea de d’ànima catalana o esperit del poble català

1
Alfonso-Carlos Comín; Juan N. García Nieto (1974) Juventud obrera y conciencia de clase, Cuadernos para el Diálogo,
Madrid, pàg. 24
2
Miquel Izard (1998) Sin leña y sin peces deberemos quemar la barca. Pueblo y burguesía en la Cataluña
contemporánea, Los Libros de la Frontera, Barcelona, pàgs. 30, 32, i 253
3
Catalanisme i revolució burgesa (1967), ara mateix (novembre de 2017) reeditat en català i castellà per l’editorial El
Viejo Topo

1
(el Volkgeist), amb la seva ‘voluntat de ser’ i el seu ‘caràcter propi’ recorre el nacionalisme
organicista fins a avui en dia. Així com la idea de ‘comunitat’ humana4 (la Gemeinschaft), la
sacralització del ‘territori català’ (Heimat), el persistent identitarisme geneticista i llur fetitxisme de
l’origen comú (amb els cognoms com a significants i la ‘sang’ com a significat), així com la idea de
que la llengua determina una ‘manera de veure el món’ (Weltanschaunng), que generar un mateix
‘sentiment’, el de ‘tot el poble’ (del conjunt, homogeni, coherent, unit, sense fisures, del Volk). I, per a
què? A més de per contrarrestar qualsevol tret realment internacionalista, per a ocultar, velar, amagar i
tractar de ‘superar’, les contradiccions socials antagòniques que té tota societat moderna. I així, fins a
dat d’avui, novament.
Em temo que a Catalunya alguns han oblidat una constant històrica: qualsevol classe dominant
elabora, difon i imposa un sistema de valors. En el cas de Catalunya, des de fa ben bé segle i mig, la
classe dominant, a més, tracta de confondre llur sistema de valor amb el del conjunt de la societat, tot
i que ells, quan els interessa (com és el cas), més que no pas en ‘societat’, pensin en comunitat, en
Volk, en ‘poble’.
Aquesta hegemonia burgesa (íbid.: 139) tenia arguments ideològics (el proteccionisme econòmic, per
exemple), el pairalisme5, la crítica a l’intervencionisme estatal (excepte quan demanaven a l’exèrcit
que intervingués), el mite de l’home català que es fa a si mateix i s’enriqueix pel seu tarannà gairebé
calvinista, l’antiobrerisme, el paternalisme, el colonialisme6, la defensa a ultrança de la propietat
privada, de l’ordre, de la jerarquia i de la família (burgesa), que explica el suport de gran part de la
burgesia catalana no només a la repressió contra el poble treballador durant la ‘Setmana Tràgica’7 o a
l’assassinat d’estat de Ferrer i Guàrdia, sinó també al pistolerisme, a la dictadura de Primo de Rivera,
al cop d’estat del 18-7-1936, al règim franquista8...
El pistolerisme (1917-1923) és cabdal per a conèixer aquesta classe social “vencedora en todas las
etapas por las que Cataluña ha pasado desde entonces” i per a “rebatir uno de los principales
componentes de su fantasmada nacionalista, pues, por un lado, sostenía que todos los catalanes
estaban hermanados, tenían mucho en común por el mero hecho de haber nacido en un territorio
concreto y, por otro lado para defender el sistema tan injusto que la beneficiaba y perjudicaba a la
inmensa mayoría, no tenía empacho alguno en recurrir a una esperpéntica violencia” (íb.: 165-166, la
negreta és meva). Miquel Izard afegeix: “Las transformaciones provocadas por la burguesía o que le
dieron el poder material y político, se desarrollaron no al margen de las clases subalternas, sino contra
ellas” (íb.: 166). I, tot i les massacres contra el poble (les classes populars), les classes explotadores,
abans i ara, continuaven pensant-se i presentant-se com les úniques representants del conjunt del
poble, de Catalunya.
Per acabar: el que Miquel Izard afirmava fa 20 anys està més que d’actualitat: “En Cataluña CiU ha
condimentado un nacionalismo excluyente”; “El discurso convergente es ambiguo –sacralizan la base
solariega pero no les interesa gran cosa más que el ámbito urbano-, paternal, teocrático, pontifical,
devenido ortodoxia incuestionable, perpetrador de una sesgada e ilusoria imagen de Cataluña” (Ibíd.:
252-253)

4
L’expresident Puigdemont, en un discurs anterior a la seva investidura, va subratllar el terme ‘comunitat humana’
referint-se als territoris de llengua catalana...
5
Sistema social que, combinant elements econòmics, jurídics, polítics i ideològics, es basa en la rígida i jeràrquica
organització entorn de la ‘masia’ (estructura suposadament, i falsament, ‘tradicional’). Una visió que deixava de banda els
aspectes injustos i conflictius del sistema, i quan no podia ocultar-los, atribuïa la seva desintegració a atacs de l’exterior.
6
La burgesia catalana va veure incrementar els seus negocis amb el proteccionisme a les colònies espanyoles i al fabricar-
se uniformes per a l’exèrcit espanyol que lluità contra la independència de Cuba entre 1891 i 1898 (íb.: 127).
7
Prat de la Riba va dir: “la generació que un dia ha cremat convents i temples, demà cremarà fàbriques i Bancs”
8
La Lliga, va rebre el cop d’estat del general Primo de Rivera (1923) amb gran esperança i entusiasme... L’any 1909
tampoc no va res per a evitar l’assassinat de Ferrer i Guàrdia, ni tampoc el ‘populista’ Lerroux, que al febrer del 1936
compartia llista electoral amb la Lliga, amb el nom d’Alexandre (no Alejandro) Lerroux...

2
2. CATALUNYA SOM NOSALTRES (I)

L’actual obsessió del nacionalisme organicista de dretes per la Unitat ve de lluny. En paraules de Prat
de la Riba, era cabdal “integrar totes les forces del país, subordinant les diferències internes a la
superior condició de catalanitat. La reivindicació d’allò que constitueix la nostra manera d’ésser està
molt per damunt de totes eixes diferències”, i aquesta altra perla, que recorda vivament el que
comentà Artur Mas en un acte en què parlava de la ‘refundació’ de Convergència: “dins la bandera
del catalanisme hi caben tots, monàrquics, republicans, tradicionalistes...” (Solé-Tura, 1967: 143).
L’objectiu era (i continua essent) la mobilització col·lectiva del poble català però, sempre, sota la
direcció hegemònica de les classes dominants.
Deia Prat de la Riba: “A Catalunya han de governar els catalans i no els castellans o els polítics a la
castellana” (ib.: 276). Polítics ‘a la castellana’... No els sona?...
Avui en dia perdura en el nacionalisme burgès català aquesta visió del temperament castellà (o
‘mesetari’) com a absolutista, burocràtic, centralitzador, despòtic. Els convido a que tornin a mirar-se
els estatuts de l’Associació de Municipis per a la Independència.9
Prat de la Riba insistí, i molt, en la diferència de caràcter entre Castella i Catalunya. I, a l’igual que
molt després afirmava Jordi Pujol, Prat deia que paisatge cisella el caràcter: el tarannà castellà era
plasmació de les ‘seves planes àrides i desertes’, d’una ciutat, Madrid, ‘aixecada enmig d’un desert’
(ib.: 163).
L’agost del 1905 Prat de la Riba deia, referint-se a l’avantpassat directe de Convergència (La Lliga):
“No som un partit polític, som un poble que reneix...”. Com Solé-Tura indica, aquesta frase sintetitza
la teoria, i també la problemàtica, del nacionalisme burgès (ib.: 173). Heus ací, en boca de Solé-Tura,
base de tot el seu llibre, i l’enèsima confirmació de que el concepte soleturisme és erroni i injust:
“No som una fracció sinó un tot, no som una classe sinó un poble, no representem interessos
exclusius, sinó interessos col·lectius. Aquesta aspiració a convertir l’hegemonia en integració explica
tota la tensió ideològica i política del nacionalisme, tensió provocada per l’existència d’un fonament
real [la nació catalana] i per la d’una aspiració irrealitzable: la unió de classes antagòniques en el
si del sistema econòmic que ha provocat llur antagonisme”
Per a justificar, legitimar, sacralitzar i naturalitzar una unitat que no existeix es va recórrer, i es
continua fent, al misticisme, incloent el fonamentalisme cultural i lingüístic, i la idea de ‘tarannà
propi’. Aquesta idea, constant en Prat de la Riba, i molt present encara avui en dia en el nacionalisme
burgès català, deriva ni més ni menys que de la psicologia dels pobles del segle XIX: els pobles serien
principis espirituals, diguem-ne que amb un esperit (Geist) diacrònic, que perdura en el temps, i una
ànima col·lectiva sincrònica... La llengua aportaria el motlle únic per al pensament nacional. L’esperit
del poble sempre batega, la seva personalitat característica sempre surt a la llum. Aquesta societat
natural és la nacionalitat. (ib.: 184).
Solé-Tura insisteix en què aquest remarcat místic i particularista del nacionalisme burgès català té
com a finalitat aconseguir una hegemonia allunyant-se de les concepcions universalistes i
racionalistes que estaven començant a quallar en el moviment obrer.
Així, Prat de la Riba parla de la nacionalitat com a “roca viva de la geologia social, triomfadora dels
segles, amb vitalitat mil·lenària”(...) “En el curs dels segles van mudant les idees, els estats socials,
però la nacionalitat és sempre la mateixa” (ib.: 187-188)...
9
“Tots coneixem la història que ens parla de guerres absurdes com les de Flandes, a la qual Espanya hi va enterrar vides,
fortuna i prestigi per no-res, i a la qual Catalunya s’hi va oposar de forma sagnant. I avui l’esperit d’Espanya, que és
el de Castella, continua exactament igual. (…) És de tots conegut que aquest mateix esperit agressiu, excloent i
inquisitorial, va apartar Espanya dels corrents científics, polítics i humanístics que es desenvolupaven a Europa i a
Amèrica. Catalunya, però, va continuar mantenint la seva llengua, la seva cultura, el seu dret, els seus costums, les
seves institucions i la seva consciència nacional des d’abans de la formació del mateix Estat espanyol” (les negretes
són meves). http://www.municipisindependencia.cat/que-es-ami/estatuts/

3
Fins i tot en l’esquerra independentista existeixen restes de nacionalisme essencialista. Cal ser-ne
conscients. Així, en el vídeo #SomUnitatPopular10 (novembre de 2012) en trobem dues mostres: “som
la nostra identitat, que ve d’antic i muta” (minut 2:35), “som els nostres referents culturals i
lingüístics, som la territorialitat completa de la nostra manera de ser i existir” (minuts 2:38-2:44).

Solé-Tura (ib.: 188) ens va avinent que una conseqüència lògica del corpus del nacionalisme burgès
és aquesta:
“si la nació és una unitat espiritual i una consciència col·lectiva d’aquesta unitat, no hi poden haver
divisions internes, la nació unifica els interessos de totes les classes socials i les oposa en bloc a les
classes socials de les restants nacions, les escissions internes només poden ésser obra artificial deguda
a l’acció d’individus descastats i de forces exteriors, no hi pot haver interessos de classe particulars:
tots són interessos col·lectius, la nació està per damunt de les diferències de classe, les uneix totes en
un mateix bloc”
En paraules de Prat de la Riba, que poden ésser a dia d’avui d’Artur Mas, o Puigdemont (ib.: 189-
190):
“Hem d’aixecar pel damunt de les coses que ens allunyen i separen, l’encaixada de germans”, “No és
un moviment de classe, ni de partit, ni de localitat. Totes les classes socials hi contribueixen. És tot un
poble que es mou.”
“La unitat espiritual és l’afirmació plena i perfecta de la personalitat de Catalunya”
“Perquè som fills de la mateixa mare terra, tots duem en les venes una mateixa sang, tots dintre de
l’ànima portem gravada una mateixa fisonomia espiritual”

Com diu Solé-Tura, i el temps li continua donant la raó, per al nacionalisme burgès català (és a dir,
organicista), els treballadors només han d’ésser integrats “com una pura massa de maniobra en la
comesa política de la classe dominant”, i “la comunitat catalana només la defineixen en funció dels
interessos i perspectives d’una sola de les parts que la composen. La gran majoria de la població, la
massa treballadora de la ciutat i el camp, és col·locada davant d’una perspectiva radical: o acceptar els
valors que li proposa la classe dominant o ésser exclosa de la catalanitat” (ib. 213).
Solé-Tura va deixar clar que una part important del nacionalisme burgès català no només era de tall
nacionalcatòlic, sinó que llur concepció corporativista de l’Estat i de la societat eren “elements
reaccionaris i prefeixistes” (ib.: 258).
La insistència en la uniformitat se centrava en aquell principi de la filosofia escolàstica: similitudo est
dilectionis causa. La similitud és la causa de la unió, segons Prat i el nacionalisme burgès (ib.: 231).
Hores d’ara, el nacionalisme català burgès continua en aquesta línia... D’aquí l’obsessió amb la
integració, i la visió de la diferència i de la discrepància com a perills per a la ‘unitat’...
Però ni Prat ni la resta del nacionalisme burgès eren il·lusos. Òbviament, eren molt conscients de que
existien i existeixen elements difícils d’integrar, o refractaris a la integració. Citem de nou Solé-Tura
de manera textual:
“En el pla teòric, Prat intentà resoldre el problema distingint entre dos sectors de la classe obrera:
l’integrable i el no integrable. Per al primer, proposava una solució de tipus corporatiu i paternalista,
que el posés sota la direcció immediata de la burgesia. Per al segon, proposava simplement mà dura.
El primer sector era el proletariat pròpiament autòcton, nacional. El segon, era una excrescència
estranya en el cos nacional, un factor al·logen atiat per l’Estat central. Amb aquesta identificació del
proletariat no integrable amb l’Estat espanyol, Prat reconvertia la lluita de classes en factor de
mobilització nacional, en factor d’organització política de la burgesia” (ib.: 244).
Per últim una frase de Solé-Tura, escrita fa 1967 i molt vigent. La dedico als que, referint-se a la nova
Convergència, encara parlen de ‘burgesia progressista’ i de la necessitat de que les classes
explotadores estiguin dins d’un suposat moviment de ‘alliberament popular’, i ho fan o bé en base o a

10
https://www.youtube.com/watch?v=ZhcXMbZPi2g

4
un determinisme mecanicista que fa molt que està superat, o en base a una ‘tàctica’ força pueril: “La
classe social que en la nostra època pot acabdillar un veritable moviment renovador ja no és aquella
burgesia” (ib.: 301). Si no ho era fa 50 anys, ara, molt menys.

3. CATALUNYA SOM NOSALTRES (i II)

La història està feta de mutacions, canvis constants, dinamismes i processos complexos sempre
metamòrfics. Però també existeixen inèrcies. I la del nacionalisme convergent és una d’aquestes. Ja
hem vist els orígens d’aquests intents d’apropiació del conjunt d’una nació per part d’un grup (el grup
dominant, perquè continuen essent dominants). Veiem ara d’altres paral·lelismes, no pas llunyans,
doncs la II República va tenir lloc fa només poc més de 80 anys, quatre dies en termes històrics.
Els avantpassats de Convergència, en un moviment íntimament relacionat amb el de presentar-se com
a sinònim de tot el país, reivindicaven, com ho fan els actuals convergents emprant els noms que
siguin, la ‘centralitat’ política. Doble joc: són EL PAÍS no només perquè només ells poden parlar en
nom del país fins al punt d’esdevenir el mateix, sinó que, a més, políticament estan al centre mateix.
Un centre que simbòlicament està com ‘elevat’ per sobre no només dels antagonismes de classe, sinó,
també, de les divisions de caire ‘ideològic’. Ells, la Lliga abans, Convergència ara, no tenen ideologia,
sinó que llur única feina és treballar pel ‘país’, per ‘Catalunya’.
Per tant, jugar al centrisme implica situar-se en un ‘centre’ que s’afegiria a la seva voluntat de
representar el conjunt del ‘poble’, un ‘poble’ que, a més, mai havia estat favorable a la ‘lluita de
classes’, tal i com Josep Pla (més tard, Don José Pla) escrivia al gener del 1936: “Nuestro pueblo (...)
el alma catalana, toda la sociedad catalana, toda la tradición catalana, es radicalmente contraria
a la lucha de clases” (íb.: 255).
Es tanca el cercle perfecte: són el centre polític (elevat per sobre de falses ideologies) i són l’expressió
d’una nació que abomina, per tradició, per Volkgeist, la lluita de classes. I així, fins a data d’avui...
Per suposat que ells, els de sempre, mai han representat realment al poble, però és que, a més, el
‘centre’ mai no ha existit:
“El centrismo es una formulación política de la derecha. Los regionalistas se llamaron siempre a sí
mismos ‘centristas’, hasta que el proceso histórico republicano les arrebató violentamente la careta.
Después vino la incorporación masiva a la sublevación del 18 de julio de 1936, la adhesión al
totalitarismo de Burgos amparado por nazis y fascistas, y más tarde la vuelta al redil, a la fábrica y al
talonario”11
Això quedà clar quan el dictador Primo de Rivera fou aclamat pels catalans que no pertanyien a les
organitzacions i partits revolucionaris: “La burguesía de la Lliga se distinguió por el entusiasmo de
sus vítores y aplausos. El tot Catalunya era una coartada. El tot era una part, la Cataluña altamente
acomodada y conservadora” (íb.: 99). L’any 1930, durant la transició entre la dictadura de Primo de
Rivera i la II República: els homes de la Lliga es van moure (oh sorpresa!) amb ambigüitat. Així,
Cambó va deixar escrit: “¿Monarquia? ¿República? ¡Cataluña!” (els sona?....). Els de la CEDA
van adoptar, com si no, la mateixa equació: “¿Monarquia? ¿República? ¡España!” (els sona, oi?)...
En aquell any, 1930, un discurs de destacats líders del regionalisme/nacionalisme burgès, Joan
Ventosa i Calvell, i Raimon d’Abadal, fou recollit a La Veu el dia 21 de juny. I hi subratllaven el
següent: “El nostre funcionament polític és comparable amb un arbre: té arrels, tronc i branques”
Aquest era/és el logo de Convergència:

11
Bernat Muniesa (1985), La burguesía catalana ante la II República (2 vols)., Anthropos, Barcelona, pàgina 73

5
Per sota d’aquestes metàfores organicistes, pròpies del nacionalisme romàntic d’arrel (i mai millor dit)
germànica, una realitat ben present: l’adaptació de la identitat catalana als interessos concrets de les
classes dominants. Els mateixos Ventosa i d’Abadal, també a La Veu, el dia següent al de l’anterior
cita, a la pregunta “¿Sou liberals, sou conservadors, sou de dretes?”, van respondre: “som
catalanistes”. Quan s’acabava de proclamar la República, els de la Lliga es van afanyar en declarar
que continuarien “treballant, dins de la nova legalitat, només per Catalunya” (íb.: 181, la negreta és
meva). Com bé deia Muniesa, el recurs a la instrumentalització de Catalunya és una dada essencial.
En aquells moments, com també ara, existia una ‘crisi’. La Lliga, com ara Convergència, apostava per
tàctiques favorables al sectors dominants. Com ara, s’ometia que el ‘sistema econòmic’ en ‘crisi’ tenia
cognoms concrets, i que en aquell (i aquest) sistema les classes treballadores exerceixen un rol
subsidari. És a dir: no és “el seu” sistema. Però en la lògica de la ideologia liberal (avui, neoliberal)
organicista la realitat és una altra. (íb.: 146).
L’octubre del 1931, Valls i Taberner (una altra patum de la Lliga) va escriure un article on repetia
diversos cops el vocable “nostre”i “nosaltres”, englobant al conjunt de Catalunya i del ‘poble’, que
havien de regir-se per l’ordre orgànic i jeràrquic tradicional. L’autor del text, a més, afegeix durs atacs
contra els que gosaren oposar-se a ells, i ho fa tot amagant-se, de nou, sota el vocable ‘nostra’:
“enalteixen i canonitzen al mode laic figures abominables com Ferrer Guardia, que representen
l’antítesi de la nostra fe”. Hores d’ara, la fe processista tindria també personatges ‘abominables’ que
serien la seva antítesi. No ha canviat gaire ni el discurs ni la ideologia de fons...
El nacionalisme essencialista burgès, abans i ara mateix, assumeix el paper de portaveu ‘de tothom’:
“del nostre poble”. Cap novetat. El nacionalisme organicista (que és el que sempre ha estat el
nacionalisme burgès català) produeix, sempre, un consensualisme dirigit per un grup social
determinat, que ha emprat el ‘nacionalisme’ en profit propi.
Un altre prohom de la Lliga, Estelrich, retreia a Macià que fos un ‘home de partit’ i no un ‘home de
Catalunya’... En breu també veurem més retrets a ERC, acusada de no representar ‘al poble de
Catalunya’ (ironies de la història!).
Per aquelles dates es discutia el contingut del futur Estatut de Núria. Els líders de la Lliga també
s’afanyaren a reclamar que no fos un “estat de ‘dreta’ ni de ‘esquerra’, sinó un Estatut de tot el poble
de Catalunya” (íb.: 207, la negreta és meva). Però després afegien que aquest ‘tot el poble’ s’havia
de fonamentar en les premisses de “Religió, Propietat, Família i Ordre”.
En una xerrada emmarcada en les eleccions d’inicis del 1934, Lluís Ventosa i Calvell (Lliga) va
insistir en la ja esmentada crítica a ERC per tenir una ‘ideologia partidista’, a la qual la Lliga oposava
“la concepció catalanista, dirigida a tots els catalans”, i afegia en un altre discurs posterior:
“Esquerra passarà, però Catalunya persisteix” (íb..-Volum II.- 88-89, la negreta és meva).
Novament s’establia, la identitat Catalunya igual a Lliga catalana, és a dir, a burgesia catalana.
Abans i ara es parlava de l’interés suprem del país, paraules textuals del mateix Ventosa i Calvell en
la publicació madrilenya Ahora (febrer del 1934), que afegiria una frase ben nítida: “en el mundo
están en lucha dos tendencias: la que afirma la solidaridad de clase y la que afirma la
solidaridad de la patria”.

A MODE DE CONCLUSIÓ, MIRANT CAP AL FUTUR

Comín i García-Nieto (ib.: 207-208) parlaven de la manipulació que poden exercir sobre nuclis
‘autòctons’ proclius a la adhesió a la lluita obrera “sectors de la burgesia que instrumentalitzen la
qüestió catalana a favor d’uns interessos de classe, desenvolupant plantejament interclassistes que
posposen per a ‘demà passat’ les reivindicacions de classe”. Això és d’una actualitat absoluta. Només
generant un veritable projecte nacional-popular a anys llum del nacionalisme organicista, que integri
tots els sectors de les classes treballadores, sense caure en ideologies de caire identitari i essencialista,
podrem fer un pas cap a la veritable llibertat real, cap a les sobiranies reals, vivencials, del dia a dia,
que s’experimenten arran, i que constitueixen la clau i la base de tota emancipació.