Lectura 2.

“The Development of Youth

Violence: An Old Story with New Data”
Richard E. Tremblay

Núria Ibáñez Cruz

NIU:1599935
Universitat Autònoma de Barcelona
 The Development of Youth Violence: An Old Story with New Data

Tremblay (2007) inicia el text amb una petita introducció que ens presenta un
panorama en que la violència juvenil està estretament relacionada amb la violència en
adults. També afirma que els adolescents cometen infraccions legals menors i només
un 6% representen actes violents i arrests, però tot i així atemoreixen a una gran part
de la població i és per això que és important tractar aquest tema des d’un punt de
vista criminològic.

La OMS i el Cirurgià General d’EUA ens mostren que la creença popular és que els
nens aprenen a agredir a partir de les males influències i mitjans comunicació, és a dir
per la influència de l’entorn. També afirmen que els adolescents es converteixen
físicament agressius durant l’adolescència, però el comportament extremadament
violent no apareix en aquesta etapa.

Aquest fet s’ha pogut observar a través de diversos estudis longitudinals que mostren
que la freqüència d’agressions físiques augmenta dels 9 als 48 mesos, però llavors es
produeix una reducció d’aquesta fins l’adolescència. Aquests estudis també ens
proporcionen tres observacions importants:

- La probabilitat d’arrest per agressions físiques és major a mesura que creixen

i es fan més forts. A sobre la reacció policial és molt diferent segons l’edat de
l’infractor.
- Els nens en la trajectòria d’alta agressió física durant la infància són més
propensos a ser arrestats i condemnats per violència física durant
l’adolescència i l’edat adulta primerenca. (Broidy et al. 2003; Nagin y Tremblay
1999, citat per Tremblay, 2007)
- El nivell màxim d’agressió física té lloc al final del segon i quart any de vida.

Els resultats d’aquests estudis són contraris a la idea de l’ aparició tardana de l’agressió
física i de la creença que a mesura que augmenta l’edat també ho fa la freqüència dels
actes d’agressió física a causa dels canvis hormonals o de l’aprenentatge social.

En relació amb l’aprenentatge social i l’entorn, diversos estudis demostren que hi ha

predictors de la conducta antisocial. Els dos factors més destacables són
característiques familiars i la conducta dels pares, com per exemple, la separació dels
progenitors abans del naixement, els baixos ingressos familiars, les característiques
de la mare abans del naixement… O sigui que, “els predictors tradicionals de la
conducta antisocial dels adolescents prediuen l’agressió física crònica durant els anys
 The Development of Youth Violence: An Old Story with New Data

preescolars” (Tremblay, 2007). Tot i així els factors genètics també juguen un factor
important.

Un altre punt a destacar sobre l’inici de l’agressió física són els primers anys de vida.
En aquest període es produeix un gran i ràpid desenvolupament en el cos humà en
tots els àmbits. Als 15 mesos els infants ja són capaços d’explorar l’entorn per si sols i
comencen les primeres interaccions socials a través del joc. En aquesta etapa la
freqüència d’agressió física augmenta dràsticament, ja que succeeixen nous
conflictes, sobretot relacionats amb la possessió d’objectes. Alguns factors que eviten
aquest fet és aprendre a utilitzar el llenguatge i les habilitats verbals, per això és
important l’entorn: “els nens han d’aprendre a no agredir”. (Tremblay, 2007).

En conclusió, els nens han d’aprendre alternatives a l’agressió física en aquestes edats
per evitar futures conseqüències adverses que poden desencadenar en problemes
d’agressions físiques en un futur.

PUNT A DESTACAR DE LA LECTURA

Un dels temes que més ha captat la meva atenció i m’ha interessat és la teoria de
l’aprenentatge social. Rousseau defensava que l’home és bo per naturalesa i és el
contacte amb la societat el que el pertorba. Aquest filòsof “va inventar un nen humà,
nascut innocent, que havia de mantenir-se allunyat de la societat fins l’adolescència
primerenca. Viure sol amb la naturalesa era la millor manera per que un nen seguís la
naturalesa i evités ser corromput per la societat” (Cranston, 1991 citat per Tremblay,
2007).

Aquesta teoria, contraria a la de Hobbes, és recolzada per grans intel·lectuals del

S.XX. Es considera que l’home és bo i actua de manera social per naturalesa i que els
comportaments antisocials s’aprenen. És per això que existeix la creença popular que
l’agressió física apareix als inicis de l’adolescència a causa de les influències de males
companyies, a l’exposició de la violència en els mitjans de comunicació o xarxes
socials, a causa de canvis hormonals…

Un dels psicòlegs que es mostra a favor de la idea de Rousseau, de que és l’entorn el

que modifica la conducta d’una persona és Albert Bandura, el creador de la teoria de
l’aprenentatge social. Aquesta teoria es basa en que les persones aprenem com
comportar-nos del nostre entorn, a través de la influència de factors interns i externs.
Bandura fa menció a l’observació, afirma que observant les accions dels altres
 The Development of Youth Violence: An Old Story with New Data

aprenem com podem actuar, ens fem una idea sobre què i com podríem fer i ho
utilitzem com a pauta per posar-ho en pràctica. Tot i això, cal remarcar que, “les
persones poden adquirir, retenir i posseir la capacitat per actuar agressivament, però
tal aprenentatge estranyament s’expressarà si la conducta no té valor funcional per
ella o si està sancionada de manera negativa. Si en el futur arriben a presentar-se els
mòbils adequats, els individus posaran en pràctica el que han aprés” (Bandura, 1965;
Madsen, 1968).

Al parlar de l’aprenentatge social relacionat amb les conductes violentes i agressions

cal destacar l’experiment del ninot de Bobo d’aquest mateix autor. Bandura va
mostrar un vídeo d’una dona insultant i colpejant a aquest ninot a diversos nens,
llavors aquests van ser traslladats a la mateixa habitació del vídeo i amb el mateix ninot
i aquests van imitar el comportament de la dona. Aquesta reacció va confirmar la
teoria de Bandura, les conductes agressives s’aprenen i es repeteixen, ja que els nens
sense haver vist el vídeo no haurien manifestat aquesta conducta.

Un cop havent recopilat tota aquesta informació, personalment, crec que l’entorn en
el que es mou una persona és un factor molt important i determinant pel
comportament d’una persona, tant és així que existeixen diverses teories
criminològiques que parlen d’aquest fet. Però, malgrat tot, no crec que tots els
humans siguem bons per naturalesa, hi ha factors genètics que poden comportar una
conducta antisocial, però és difícil limitar fins a quin punt l’entorn i els factors genètics
arriben a modificar la conducta d’una persona.
 The Development of Youth Violence: An Old Story with New Data

BIBLIOGRAFIA

Tremblay, E. (2007). The development of youth violence: an old story with new
data. European Journal on Criminal Policy and Research, 13 (3), 161-170.

Bandura, A. (1975). Análisis del aprendizaje social de la agresión. Emilio Ribes Iñesta
y Albert Bandura (recop.), Modificación de conducta: análisis de la agresión y la
delincuencia. México, Trillas.

Reyna, C. et al. Aprendizaje social de Albert Bandura: Marco teórico. Facultad de

Estudios Superiores Acatlán. Universidad Nacional Autónoma de México, Mèxic.