Alumne: Ricard Sendra Sanromà

PAC 1 Trajectòries vitals i representacions de la infància en la societat actual.

1.- La pel·lícula de "Jo, Daniel Blake", representa un drama, però tot i ser ficció, la pobresa, la
pèrdua de la feina per diferents motius, la poca cobertura real de les ajudes estatals o dels
sistemes assistencials, les contradiccions entre ajudes i la dificultat d'accedir aquestes per excés de
burocratització, són realitats molt quotidianes en el nostre dia a dia. El llargmetratge ens mostra uns
funcionaris, que representen la cara visible d'un estat fred, on el compliment dels passos
burocràtics prevalen per damunt de les necessitats de l'usuari.

En primer lloc, no es mira si les solucions donades s'ajusten a les necessitats de les persones o
famílies. A tall d’exemple, la cessió d’habitatge de la coprotagonista, promou la pèrdua de
pertinença i la manca de la seva xarxa social. Com descriu Castel (a Abal, 2010), la "desafiliació", 
esdevé quan l'ajuda de l'estat comporta una pèrdua de l'entorn de protecció. El citat fet pot
esdevenir una causa d'exclusió social, atès que la dificultat de rebre suport de les seves xarxes, i la
pèrdua del "llaç identitari"  (Ibíd), promou un desarrelament en el subjecte.

En segon lloc, moltes de les necessitats de les persones en "risc social" no són cobertes per l'Estat,
com veiem a la mateixa pel·lícula, el tercer sector com fundacions o organitzacions cobreixen
aquest aspecte, a Catalunya moltes entitats fan aquesta funció, i sense elles la societat
estaria més desatesa.

En el "film" s'exemplifica quan la fam és coberta aparentment per una entitat veïnal, i no per part de
l'Estat. Cada vegada hi ha més privatització dels assumptes socials, i els individus particulars han
de fer-se càrrec dels seus problemes socials i contextuals tal com diu Bauman (a Abal, 2010). Són
els familiars pròxims o persones jubilades del nucli familiar, que amb els seus ingressos/pensions
mantenen nuclis familiars en problemes, evitant impagaments o cobrint necessitats bàsiques. És
una dura realitat, menys cost públic per l'àmbit de les persones, on l'Estat ja no és el pare protector
i de confiança (Ibíd). En definitiva, veiem una progressiva manca de sensibilitat i responsabilitat per
part de l'Estat dels assumptes socials, com és la pobresa energètica actualment. En
la pel·lícula també es mostra, doncs la mare coprotagonista té talls d'electricitat de la protagonista,
no s'entén que donada la seva situació se li concedeixi una casa però no les
condicions d'habitabilitat, i altres necessitats primàries.

En tercer lloc, es mostra moralització i culpabilització per part dels professionals de serveis
socials, doncs en les converses que mantenen amb el mateix Blake o en altres usuaris, preval la
Alumne: Ricard Sendra Sanromà

idea entre els treballadors, de com si la situació que visquessin els usuaris fos decisió seva, i els
tècnics veuen aquestes persones en risc com un procés de decisions fracassades, així doncs
sembla que culpabilitzin als subjectes de les seves trajectòries, obviant que realment hi
ha desigualtats socials i precarietat tal com diu Bauman (a Abal, 2010), i no tota la historia de les
persones no és causada per les seves decisions, el subjecte també està condicionat. Així doncs,
inevitablement des de la seva posició privilegiada els treballadors jutgen als usuaris, i d'aquí una
possible causa del seu tracte distant.

No ens hem de preocupar tant en descriure o nomenar els trets les persones, sinó en fer prevaler
els seus drets com a ciutadà de ple dret tal com Violeta Nuñez (a Abal, 2010). La societat està
plena de desigualtats, en qualsevol moment del nostre cicle vital podem veure'ns immersos en una.
Ens hem d'entendre i entendre la gent com subjectes de dret, som ciutadans en drets, i ens hem de
tractar amb aquest idea, i respectar la integritat i dignitat de tothom. Aquesta és la idea que
defensa Blake en dos moments, en pintar la seu de Serveis Socials i en la carta pòstuma a la seva
mort, on deixar clar que és un ciutadà amb drets i garanties, sobretot en escenaris de dificultat.

Per concloure, diré que la pel·lícula m'ha impactat per plantejar una realitat d'uns personatges en
brut, sense excessius drames ni efectes melodramàtics, d'una forma a fins i tot silenciosa, on no
s'aixeca la veu fins al final, amb la mort del mateix Blake. Així i tot, he visibilitzat, la necessitat de no
culpabilitzar al subjecte. Crec que es molt important cuidar a les persones en dificultat, tractar-les
amb dignitat i treballar des de la responsabilitat, la nostra tasca és acompanyar mai jutjar ni obligar.

2.- A nivell d’introducció, direm que el text de “Palabras para nombrar” parla que l’acte de nombrar
o adjectivar, aquesta quan la fem valorem el seu complementari, i potser també jutgem a la
vegada. Fet real, doncs és més fàcil comprendre una etiqueta pel seu complementari o oposat, que
pel seu significat singular i individual. Per exemple, el binomi extravertit-introvertit, és més fàcil
d’entendre en conjunt per les seves diferencies, evitant tota escala de grisos per adjectivar o jutjar
una persona. També un dels complementaris més ben valorat que el contrari, al text es parla que el
imaginari col·lectiu o en societat un es la norma i l’altre el rar, o normal i lo anòmal. Seguint el
binomi d’exemple, extravertit-introvertit, veiem que dins del binomi, extravertit és més normal o
positiu, i introvertit més negatiu.

En definitiva, el text ens dona una visió crítica de que etiquetar sempre comporta avaluar/jutjar, que
hem d’anar en compte doncs el llenguatge té un efecte sancionador, i com l’etiquetatge ens dona
seguretat per classificar el món simplistament, prejutjant constament persones i col·lectius. A més a
més, ens donem conta que ho fem per extrems i de forma heurística, és a dir, simplifiquem la
realitat constantment, així la distorsionant-la.
Alumne: Ricard Sendra Sanromà

A nivell del binomi nen/a – menor, no trobo que el binomi nen/a – menor sigui una realitat
quotidiana, almenys en la nominació que fa el meu entorn proper, perquè quan valoro la paraula
nen/a o menor, se’m crea un binomi per cada una de les paraules, es a dir complementaris que van
lligats. Pel meu entorn proper, possiblement un binomi més ajustat seria el de nen - adult, posant
èmfasis a nivell de desenvolupament i necessitats de cada etapa, i el binomi menor - major d’edat,
posant èmfasis pels drets i deures que pertanyen a cadascú.

Tot i així, en text de Encarna Mendel, es parla del binomi entre el concepte nen/a – menor, com
una realitat, exposant que diferents autors treballen aquest binomi en el concepte minorització de
las infàncies. En aquest binomi les paraules són complementaries, on el nen fa rellevància a un
concepte positiu amb menys cargues negatives, i el menor fa referencia a qui precisa d’ajuda,
estant en risc i necessita ser intervingut a ell o a la seva família, per subsanar possibles riscos en el
seu desenvolupament. Per tant, el binomi va més enfocat a la nominació dels treballadors de l’àrea
social, més que per a un col·lectiu més genèric.

Actualment, també es parla de la infància en risc, tal com també ens diu el text de Abal (2010),
que més que un binomi és un forma d’adjectiva la infància, però s’aproxima al concepte al concepte
de menor dels autors que parlen de minorització de las infàncies. En aquest es parla de nens/es
que viuen immersos en situacions que perjudicant a mig o curt plaç el seu desenvolupament, i que
precisen d’intervenció per canviar el seu pronòstic. Es un terme, àmpliament utilitzat per serveis
socials i treballadors de l’àmbit social. Al parlar de infància en risc, la forma de declara en risc
es quan es combinen diferents indicadors, que en conjunt declaren aquesta situació risc.
Malgrat que és la forma habitual per detectar situacions perjudicials pel desenvolupament dels
nens, aquesta forma de jutjar en base etiquetes es criticada per diferent motius, ja que la lògica
descriptiva, és a dir solament descriure pot crear més mala praxis que bona, pels següents motius:
(a) Descriure en base a etiquetes de risc, simplifica molt la realitat, ja que no sabem si la etiqueta
es causa o conseqüència de la situació perjudicial. (b) La descripció es imprecisa, doncs cada cas
és únic i particular, no hi ha formula problema-solució. (c) Es una descripció imprecisa, doncs es
basa molt de la experiència del professional, on es descriu de forma subjectiva quan una cosa es
problemàtica, molts cops problematitzant o normalitzant en base a l’experiència o moralitat del
professional.

Estic d’acord en això, doncs no cal etiquetar en nominacions impersonals, de forma abstracte i en
una lògica de problema-solució. Cal aproximar-nos al cas concret, conèixer la persona i el seu
problema de a prop, treballar de forma interprofessional per teixir una imatge completa i no
esbiaixada de l’usuari, i formular hipòtesis del que li passa, per formula accions i veure si estes
funcionen. Això és justament el que el text ens explica, es utilitzar els indicadors d’infància en
risc en una lògica explicativa, tirant cap a cas únic, personificant el tracte i la intervenció, fent
Alumne: Ricard Sendra Sanromà

vestits a mida, evitant el prejutjar. Per tant, comparteixo completament aquest plantejament,
busquem el seu benefici i aproximar-nos a la realitat, encara que sortim de la comoditat de nombra
impersonalment.

Per acabar, la combinació dels dos textos ens explica la importància socio-educativa de les
paraules, el seu poder prejutjador, la cura que tenim que tenir en elles a l’hora d’educar i treballa, i
com al treballar en infància es prejutjar molt per etiquetes quotidianes. Des del meu punt de vista,
després de llegir els textos, crec que cal enfocar el nostre treball socio-educatiu més a un vestit a
mida, en base tracte proper, on diferents professionals mirant el cas i prenen decisions
concensudades amb l’usuari, fent-lo particep en tot moment de la intervenció que fem junt ell/a,
deixant de banda etiquetes finalment.