L'EMIGRACIÓ 

DE CATALANS A AMÈRICA 
A FINALS DEL SEGLE XIX

Si bé des del descobriment d’Amèrica sempre hi ha hagut un flux continu d’emigrants cap 
al Nou Món, va ser especialment a partir del segle XVII que de manera gradual es va anar 
consolidant la presència catalana en terres americanes (primer a les colònies i més tard a 
les noves repúbliques) especialment per motius de negocis. 

El floreixement econòmic de Catalunya del segle XVIII va anar seguit d’un increment de 
l’activitat   comercial   amb   el   continent   americà,   on   s’exportaven,   bàsicament,   productes 
agrícoles   com   aiguardent   i   vi,   oli,   farina,   fruits   secs...   i   productes   manufacturats   com 
teixits,   ceràmica   i   objectes   de   tota   mena,   mentre   que   en   els   trajectes   de   tornada 
s’importava cafè, sucre, tabac, cacau, cotó... 

Per tal de controlar els negocis a l’altra banda de l’Atlàntic els empresaris anaren establint 
homes de confiança (sovint fills, germans o parents en general) a les Colònies i més tard 
a   les   Repúbliques.   A   mida   que   els   negocis   d’ultramar   creixien,   eren   ampliats   amb 
membres   de   la   mateixa   família   o   del   mateix   origen,   tot   bastint   complexes   xarxes 
d’emigració. 

Però a finals del segle XIX els avenços tècnics en general van fer que un gran nombre de 
població   de   tot   Europa   quedés   desplaçada   dins   el   sistema   social   i   laboral   i   es   veiés 
condemnada a l’atur. Per a tots ells l’emigració era una de les poques vies per sortir de la 
misèria. La gent emigrava a Amèrica milions en el que va ser el moviment migratori més 
gran que s’havia vist mai. 

SO4 Ciències Socials II. Moviments migratoris 1 de 6
El fenomen de l’emigració a Amèrica va afectar totes les comarques catalanes, per bé que 
d’una   manera   molt   desigual.   Quasi   un   80%   de   la   gent   que   migrà   provenia   de   les 
comarques litorals o prelitorals, és a dir, d’aquelles poblacions que estan al costat de la 
costa: la franja de Tarragona a Lloret, el Garraf, el Barcelonès i el Maresme. Entre les 
poblacions que més joves van veure marxar cal citar Barcelona, Vilanova, Sitges, Mataró, 
Blanes, St. Feliu de Guíxols, Tossa, Lloret, Arenys i Canet. 

Per fer­se una idea de la importància d’aquest fet, cal tenir en compte que només entre 
l’any 1885 i 1890 van emigrar més de 21000 persones de Catalunya. Això vol dir que en 
cert períodes el 25% dels homes en edat de treballar eren fora, fet que suposava una 
manca de mà d'obra en diferents períodes.

La revolució industrial havia provocat la transformació del sistema social i laboral: molta 
població camperola s’havia desplaçat cap als nuclis urbans per treballar a les fàbriques, 
cada cop més mecanitzades i, per tant, amb menys necessitat de mà d’obra. 

Era   un   moment   en   què   la   demografia 

creixent   aguditzava   la   desocupació.   En   el 
cas concret de Catalunya, cal afegir la crisi 
de   la  manufactura  tèxtil,  causada  sobretot 
per la introducció del teixit anglès, molt més 
competitiu, als mercats espanyol i colonial, 
on fins llavors el drap català s’havia venut 
còmodament. 

D’altra   banda   l’agricultura   catalana   estava 

focalitzada   en   el  cultiu   del  vi.   La   fil∙loxera 
havia anul∙lat la competència francesa per 
uns   anys   (1868­1880)   i   Catalunya   havia   concentrat   tots   els   esforços   en   el   monocultiu 
vitícola   i   la   seva   comercialització   exterior.   Per   aquest   motiu,   quan   la   temuda   plaga 
traspassà els  Pirineus i  carregà  contra  la vinya  del  Penedès  (1890), acabà  amb  l’únic 
producte agrícola del mercat. El camp català tardà anys a recuperar­se, ja que França 
copà novament la distribució gràcies als empelts de ceps americans immunes. 

A escala mundial, cal tenir en compte que Amèrica era un continent en plena articulació, 
amb   algunes   colònies   centenàries   però   també   amb   joves   repúbliques   per   bastir   i 
industrialitzar. 

Paral∙lelament, l’abolició de l’esclavatge va propiciar la necessitat de contractar mà d’obra 
a sou i, encara que es treballés sota condicions molt dures, aquesta oferta era un bon 
reclam que estimulà l’emigració de les classes socials més modestes. 

Raons de caire social també feien decantar el pes cap a l’emigració. L’estructura familiar 
catalana   n’era   una:   el   sistema   de   transmissió   de   propietat   a   l’hereu   provocava 
l’empobriment   de   molts   joves   desheretats,   molts   dels   quals,   (segons   el   grau 
d’alfabetització),   podien   aspirar   a   trobar   una   bona   oportunitat   a   Amèrica   com   a 

SO4 Ciències Socials II. Moviments migratoris 2 de 6
comerciants i arribar a esdevenir, fins i tot, empresaris. 

Però hi havia una raó, potser la més poderosa i la més estimulant, que anava més enllà de 
simplement cobrir les necessitats vitals d’una persona: fer fortuna. “Fer les Amèriques” 
significava posar tota l’esperança en el somni de fer diners i de retornar tan ric que no 
s’hagués de treballar mai més. El mite d’Amèrica, protagonista sempre de llegendes de 
fortuna   i   prosperitat,   s’havia   encarnat   per   fi   en   un   personatge   real,   el   de   l’indiano   o 
americano, que constatava el somni fet realitat. 

El   valor   d’aquesta   figura   venia   donat,   sobretot,   pel   fet   que   no   es   tractava   de   gent 
desconeguda, sinó de fills de la vila que havien marxat sense res, i que a Amèrica havien 
fet riquesa. Tanta com per tornar amb el cap ben alt, ser respectat per tothom i superar, 
fins i tot, les famílies benestants de sempre. 

El   gruix   d’emigrants   estava   compost   per   gent   molt   jove,   adolescents   sense   gaire 
preparació   que   anaven   a   fer   de   jornalers,   aprenents   o   dependents   amb   l’objectiu 
d’estalviar i posar un negoci propi. Solien ser homes solters, d’entre els quinze i els trenta 
anys,   d’origen   modest,   segons   i   tercers   fills   (l’hereu   solia   quedar­se   amb   l’herència). 
Sovint intentaven marxar a casa de parents, amics o veïns ja instal∙lats pels quals es feien 
reclamar.   Aquesta   circumstància   facilitava   molt   la   partença   ja   que   un   dels   requisits 
necessaris   per   obtenir   una   llicència   d’embarcament   era   una   carta   mitjançant   la   qual 
alguna persona reclamés l’interessat des d’Amèrica oferint­li un lloc de treball. 

Abans de l’adopció dels grans bucs de vapor, els viatges a llarga distància eren, en la 
majoria dels casos, molt pesats i incomodes. En els velers o en els vaixells mixtes l’espai 
era molt restringit i mal il∙luminat, donat que no hi havia electricitat. Malalties com ara el 
colera, la disenteria, la febre groga, el tifus... feien, sovint, grans estralls. Als viatges que 
s’emprenien els segles XVII, XVIII i gran part del XIX podia arribar a morir fins a un 10% 
dels passatgers. 

L’aplicació   del   vapor 

per   a   la   propulsió   de 
les   embarcacions   va 
permetre   mantenir 
velocitats   constants   i, 
en   conseqüència, 
l’organització   de 
viatges   de   forma 
regular. Més tard, amb 
la   introducció   del   buc 
de   ferro,   els   vaixells 
aconseguien   una 
capacitat   de   transport 
7,5 vegades superior a 
la   dels   velers,   fet   que 

SO4 Ciències Socials II. Moviments migratoris 3 de 6
disminuïa molt el cost de cada viatge. Els transatlàntics havien aconseguit quadruplicar el 
seu espai, reduir a la meitat el temps de travessia de l’Atlàntic, il∙luminar les dependències 
amb   l’energia   que   provenia   del   vapor   i,   molt   important,   refrigerar   els   aliments.   Amb 
l’evolució dels transatlàntics va començar a gaudir de notables comoditats i fins i tot de 
luxes. 

És en aquests moments que els bucs esdevenen l’aparador de la riquesa i del poder de la 
seva   nació   pel   que   s’enceta   una   lluita   per   fer­los   cada   vegada   més   aparatosos,   més 
bonics, més luxosos, més ràpids. La rivalitat abraça totes les característiques dels bucs: 
regularitat en les escales, descens dels preus, augment de la velocitat, millora en el tracte, 
en el menjar.... 

La competència entre les diferents companyies per guanyar un grapat més de passatgers 
en cada escala era ferotge. Un passatge que havia valgut fins als 700 francs arribà a 
costar­ne només 300. Diaris i revistes no deixaven de fer propaganda de les Companyies 
navilieres.   Les   facilitats   per   emigrar   eren   diverses,   com   per   exemple   els   bitllets 
subvencionats pels governs americans, pagats pels parents i conciutadans d’allà... 

Els bucs de vapor anaven augmentant i perfeccionant­se cada dia i les marques en quan 
a temps anaven disminuint. L’any 1838 el Great Western va ser proclamat el vaixell més 
ràpid del moment en anar de Bristol a Nova York en 15 dies mentre que al 1952 fou pel 
United States en fer una travessia semblant en 3 dies, 10 hores i 40 minuts. 
                     
Sempre s’ha dit que els transatlàntics són l’exacte representació piràmide de la societat: 
en   els   espais   més   còmodes   i   elevats   la   primera   classe   i   situats   en   un   degradant 
descendent la segona, tercera i al fons del buc sota el nivell de flotació, els emigrants. 

El passatge de cambra gaudia de les estances més 
nobles, situades lluny de la sala de màquines i de les 
bodegues.   La   seva   posició   superior   al   nivell   de 
flotació   permetia   una   ventilació   adequada.   A 
aquestes   cambres   no   els   faltava   de   res:   llits   ben 
vestits, saleta amb cadires i butaques per quan es 
volgués   una   estona   d’intimitat   i   lavabo   amb   aigua 
corrent. Fins i tot els de més categoria podien tenir 
una alcova annexa per a la minyona. Les estances 
comunes (vestíbuls, sales menjador, de lectura, de 
te, de fumadors, tocador de senyores....) eren d’estil 
victorià,   neoclàssic, modernista o déco, segons la 
moda   del   moment   de   construcció   del   transatlàntic. 
Tot amb una decoració fastuosa i acurada que volia proporcionar la il∙lusió d’estar en una 
habitació d’un hotel luxós en terra ferma. 

Mentre   que   la   primera   i   segona   classe   rebien   el   màxim   d’atencions,   en   l’emigrant 

s’accentuaven   les   incomoditats   pròpies   de   les   llargues   travessies   marítimes.   El   seu 
emplaçament solia ser a les cobertes inferiors i als entreponts. 

SO4 Ciències Socials II. Moviments migratoris 4 de 6
Els dormitoris eren grans estances plenes de lliteres, amb poca ventilació i llum naturals, i 
amb   un   aire   sobresaturat   per   centenars   de   persones   amuntegades   sense   l’espai   vital 
necessari (en general el nombre de persones de la classe emigrant oscil∙lava entre les 
1000 i les 2000 depenent del vaixell). Una situació propicia a les malalties i al fet que 
qualsevol anomalia multipliques els seus efectes desastrosos. 

Al   segle   XIX   les  estances  d’emigrants   es  descrivien   com  calabossos  repugnants  amb 
escotilles al sostre, que en obrir­se, deixaven anar una fortor com la d’una cort de porcs. 

A principis de segle XX, en aquestes habitacions s’hi continuava menjant i dormint però ja 
tenien llum elèctrica i ventilació assistida, a més de la ventilació natural que poguessin 
preveure   els   reglaments.   Les   lleis   d’emigració   i   de   sanitat   intentaven   dignificar 
mínimament aquests allotjaments, obligant a instal∙lar avenços tècnics i a dotar­los d’una 
millor qualitat en general. 
                  
Les aventures de la travessia dels passatgers de primera i de segona classe acabava 
quan tocaven terra. El seu desembarcament es podria comparar al que fem actualment 
nosaltres en un aeroport: es recollia l’equipatge i es passava per la duana per fer els 
tràmits corresponents. 

Ben   diferent   era   el 

desembarcament   dels   emigrants, 
entre   els   tràmits   dels   quals   hi 
havia passar la quarantena. Fins i 
tot hi havia ports que exigien que 
el   descens   es   fes   separadament, 
com   és   el   cas   de   Nova   York,   on 
primera   i   segona   desembarcaven 
a l’illa de Manhattan, mentre que la 
classe   emigrant   era   conduïda   a 
Ellis   Island   i   sotmesa   a   una 
vigilància   sanitària   estricta.   Per 
aquesta   illa,   centre   de   recepció 
dels emigrants que volien entrar a 
EUA, hi varen passar, de 1892 a 1954, prop de 5.000 persones diàries, més de 20 milions 
en els seus 62 anys d’existència. 

Cada país que rebia emigrants promulgava la seva llei d’immigració, com a autoprotecció 
contra   l’afluència   massiva,   les   epidèmies,   i   qualsevol   altre   factor   que   pogués 
desestabilitzar  la   població   pròpia.   A   les  repúbliques   americanes  aquesta   ordenació   es 
donà   sobretot   entre   el   1900­1910,   quan   la   saturació   començava   a   ser   important,   per 
imposar les oportunes restriccions i les cotes màximes d’entrada d’immigrants. 

Països com EUA i Argentina van posar seriosos entrebancs a l’acceptació d’emigrants: 
visats especials expedits des del Consolat de sortida, certificats relacionats amb la salut 

SO4 Ciències Socials II. Moviments migratoris 5 de 6
mental   o   l’actitud   per   al   treball.   EUA,   a   més,   exigia   una   prova   dita   “científica”   per 
demostrar que no s’era analfabet. 

El retorn d’emigrants i de tropes també era un fet previst per l’administració, en aquest cas 
la del país d’on s’havia sortit. Així, per als espanyols, la repatriació era immediata i gratuïta 
a càrrec de la companyia del viatge d’anada si l’emigrant era refusat per les lleis del lloc 
de destinació (els cònsols de cada país americà vetllaven per tal de que això no passés i 
es pogués evitar al màxim). 

Els catalans emigrats a Amèrica van contribuir a la construcció de molts d'aquests països. 
Van dedicar­se sobretot a la petita activitat comercial, tot i que alguns dels més rics van 
dedicar­se   també   a   regentar   grans   latifundis   de   terra   o   bé   a   fer   negoci   amb   el   tràfic 
d'esclaus.

La presència catalana a Amèrica a finals del segle XIX també es va traduir en la creació 
de   desenes   de   Casals   Catalans,   que   mantingueren   viva   la   cultura   catalana   entre   els 
immigrats i que, posteriorment, serviren d'aixopluc als intel∙lectuals exiliats després de la 
Guerra Civil.

Basat en un dossier didàctic editat pel 

SO4 Ciències Socials II. Moviments migratoris 6 de 6