BLOC 2

➢ TEMA 1: POSTGUERRA FREDA (1991-2020)

Des de finals del segle XX fins a l’actualitat, el món ha estat dominat per dos marcs d’anàlisi: els profunds
canvis en l’univers sota el control control soviètic i una reorientació del model capitalista, no és el mateix el
del segle XX que l’actual. A partir 1991 desapareix l’estat comunista. Hi ha una pèrdua d’aquest referent per
les esquerres dels països occidentals. En capitalisme, Estat regula les activitats financeres; s’atribueix
algunes potestats que li permeten regular i protegir a la ciutadania. Nou ordre mundial que té com a
característica el desequilibri.
Canvis en l’Europa de l’Est
L’onada de revolucions que es van produir l’any 1989 va provocar la caiguda dels règims comunistes als
països de l’Est; va ser un procés inesperat, va agafar per sorpresa a tota la població comunista. El detonant
va ser la perestroika. Si Moscou s’hagués oposat militarment al procés, aquesta caiguda hauria frenat a les
seves primeres fases. Però el govern soviètic va deixar que les forces socials es manifestessin lliurement en
comptes de mobilitzar unitats militars d’ocupació; de manera que es va trencar amb Gorbatxov. El col·lapse
de l’URSS no només es va deure a la caiguda de la Perestroika. URSS des dels temps de Stalin ha dut a terme
un creixement i desenvolupament econòmic molt per sobre de les seves possibilitats. Els Estats Units porta
un ritme que l’URSS vol aconseguir i han de sacrificar moltes coses: sacrifici de diferents sectors econòmics.
Arriba un moment en que aquest sistema és insostenible. El sistema soviètic està tan obsolet que es
necessita fer una reforma, però l’Estat no pot. Arriba Gorbatxov i diu que farà tota una reforma (perestroika)
amb transparència i veu que allò és insostenible. Es produeix un deteriorament progressiu que perdura a
l’URSS durant molts anys, fins que s’arriba a un punt en què això no ho pot suportar; l’URSS no pot seguir el
ritme econòmic i creixement d’Estats Units. Es van autodestruir ells mateixos per estar a l’alçada d’Estats
Units. Va passar l’any 1991 però podria haver passat molt abans. Aquestes revolucions populars es poden
dividir en tres models:
- Ruptura interior, amb la dissolució del partit comunista. Dos exemples molt clars són Polònia
(1989 guanya Solidamosc dirigit per Lech Walesa) i Hongria (procés de liberalització. 1989 elimina el
teló d’acer amb Àustria).
- Mobilització popular. Casos de la República Democràtica Alemanya i Txecoslovàquia. (Entre maig i
novembre de 1989 fugen de la RDA i RFA 343.854 persones). (Es produeix la caiguda del mur de
Berlín el 9 de novembre de 1989. Es reunifica Alemanya el 3 d’octubre de 1990.
- Insurrecció. A Romania l’esclat popular adopta una forma insurreccional amb el suport de l’exèrcit
i els sectors del règim.
→ Hongria
Es decreta un procés d’alliberació. Els sectors més liberals del partit comunista, dirigits per Poszgay, van
aconseguir controlar i impulsar durant el 1989 una sèrie de reformes, entre elles la llei d’associacions, que
contemplava l’existència d’altres organitzacions polítiques i llibertats de reunió i expressió, i el disseny d’un
projecte de Constitució amb separació de poders i vot popular directe per escollir entre vàries llistes o varis
candidats. La seva aprovació va suposar una commoció en el món polític real. Sobre aquesta política
reformista va actuar com a detonant un contagi exterior: el pas dels alemanys a l’est. Entre els dies 6 i 8
d’octubre es va produir a Budapest una revolució. El partit comunista va decidir autodissoldre’s, va canviar
el nom d’Estat de la República Socialista d’Hongria a d’Estat de la República d’Hongria, i es van arribar a uns
acords que conduirien a l’elecció del president el 1990 per sufragi universal, element que va suprimir el
protagonisme de les reformes.
→ Polònia
Era l’únic país de l’Est on existia un moviment social capaç de guanyar unes eleccions, arribar al poder i
posar-se per davant del comunisme. De l’onada vaguista de 1980 va sorgir el sindicat Solidaridad, que tenia
al front al president Walesa. La crítica situació econòmica i l’onada de vagues entre el maig i l’agost de 1988
van conduir a unes eleccions, on va guanyar el sindicat Solidaridad, que estava en contra del govern
comunista. Representa un sindicat anti-soviètic. D’aquesta manera, per acceptació del propi partit
comunista, que tenia una posició al govern, es va anomenar cap de govern a Mazowiecki, i es va formar el
primer govern no comunista en un país de l’Est. Es va aconseguir enderrocar el comunisme sense fer ús de
la violència. El canvi polític va contribuir a l’existència d’organitzacions socials anticomunistes, com
Solidaridad i Iglesia Católica. Vagues → eleccions → victòria del no comunisme → enderrocament del
comunisme.
→ República democràtica alemanya
Caiguda del mur de Berlín el 9 de novembre de 1989 i reunificació d’Alemanya el 3 d’octubre de 1990. A
mesura que cauen els règims també cauen els dels territoris de la vora. El país es trobava amenaçat per la
deserció (abandonament) de la seva població, en la tessitura de trobar-se sense metges, conductors
d’autobús, mestres... Després de la falsificació de les eleccions de maig de 1989, milers de fugitius, des
d’Hongria, Praga i Varsòvia, passaven a diari per Occident. La contra-propaganda del règim de Honecker no
servia per solucionar els problemes de la falta de tècnics i mà d’obra. La frontera hongaresa es va obrir el dia
1 de setembre; es va fer més continu el flux de refugiats joves. Els primers dies d’octubre es va celebrar el
40è aniversari del règim, amb la visita de Gorbatxov, qui va advertir contra els perills de l’immobilisme a
Honecker. Amb l’esperança de que les tropes soviètiques no intervindrien, es van multiplicar les
manifestacions multitudinàries de Leipzig i Dresde. Sembla que Honecker va intentar reprimir Leipzig, però
no va estar recolzat en el Comitè Central ni en el permís soviètic. Els esdeveniments es van precipitar amb la
seqüència Honecker – Krenz – Modrow a la secretaria. El 9 de novembre Krenz va obrir el mur de Berlín.
Immediatament el va substituir el reformista Modrow, que va dissenyar un procés similar al de l’hongarès i
el polonès. En un mes, es va eliminar un dels règims més durs de l’Est, el que permetria la reunificació
d’Alemanya l’any 1990.
→ Txecoslovàquia
La revolució del vellut txeca va tenir un antecedent a la Primavera de Praga de 1968. El factor Gorbatxov va
ser més perceptible aquí que a Berlín. A l’abril de 1987 el líder soviètic es va proclamar fill de la Primavera
de Praga i es va produir una invasió l’any 1968. Des d’aquell moment no van parar les manifestacions
populars, tot i que no van tenir cap resultat fins el triomf de la revolució dels països veïns. El novembre es va
crear el grup opositor Foro Cívico, que volia enderrocar el govern comunista. Quan va caure el mur de Berlín
les mobilitzacions al carrer es van intensificar. El 10 de desembre de 1989 va caure el govern de Husak i es
va crear el règim de Calfa, format principalment per ministres no comunistes. En els últims dies de l’any van
ser escollits Havel com a president de la República i Dubcek com a president de l’Assemblea i símbol de la
Primavera de Praga. Les tensions entre les dues zones i el triomf dels nacionalistes a Eslovàquia no van
poder evitar la divisió del país el gener de 1993; va ser en aquest moment quan van sorgir la República
Txeca i la República Eslovaca.
→ Romania
El procés romanès respon al model clàssic de la revolució violenta. El conducator romanès, Ceausescu, tenia
una certa popularitat a Occident per la seva política exterior independent de Moscou, marcada ja el 1968
per la seva oposició, dins el Pacte de Varsòvia, a la invasió de Txecoslovàquia. En realitat es tractava d’una
dictadura. Amb el control de la població per la policia política es preveia que no seria possible ni la reforma
interior, de tipus hongarès o polonès, ni la caiguda pacífica, de tipus alemany o txec. El 20 de desembre de
1989 una manifestació a Timisoara va ser reprimida de forma sagnant, mentre que Ceausescu viatjava a
Iran. L’enfrontament entre la policia política i l’exèrcit es va produir amb l’assassinat del ministre de Defensa,
per negar-se a utilitzar els seus soldats a la repressió. L’entorn del conducator va decidir convocar una
concentració a Bucarest per aclamar a Ceausescu. D’una altra forma no hauria estat possible una
concentració humana d’aquesta dimensió. L’homenatge es va convertir en una protesta i la protesta va
conduir a una repressió, aquesta repressió va provocar un alçament popular. Ceausescu va ser detingut i
executat. El 29 d’octubre es va formar un govern provisional, amb la participació de comunistes opositors. El
procés romanès ha sigut el més traumàtic i el que ha deixat més problemes pendents i recorregut un camí
menys segur cap a la democràcia.
Antecedents
Renuncia a una genuïna revolució social. Substitució de la dictadura del proletariat per un capitalisme
d’Estat. Identificació entre Estat/PCUS/GOSPLAN.
Es va renunciar a una revolució social i es va produir una identificació de l’Estat. Ja no hi ha una dictadura
del proletariat a través de partits, sinó que és el capitalisme d’Estat el que regula la societat. Això s’ha pogut
mantenir gràcies a un poderós aparell militar, que ha exercit un impecable control social i ha permès sufocar
els intents de dissidència exteriors.
Com s’ha garantit l’estabilitat
Poderós aparell militar que ha exercit un implacable control social i ha permès sufocar els intents de
dissidència exteriors (Polònia, Hongria, Txecoslovàquia, RDA). Matalassos socials permanents (plena
ocupació i serveis socials universals i gratuïts). En el transcurs de la 2GM i a mesura que l’URSS guanya els
nazis, l’exèrcit soviètic avança i es queda amb el territori.
Estancament del model dels anys 60
Planificació centralitzada inoperant. Profund deteriorament de l’economia soviètica (i dels para-xocs de
seguretat). Despeses ingents per al manteniment de l’hegemonia exterior. Els problemes crònics només
poden ser pal·liats amb corrupció del sistema. L’any 1991 es produeix un colp d’estat contra Gorbatxev que
suposa una frontera de l’època.
Reorientació del model econòmic als USA
Reorientació del capitalisme comença als Estats Units. El 1929 es produeix el crac del 29, que comporta una
crisi financera espectacular. Això comporta que Roosevelt imposi el New Deal. El capitalisme s’ha de
controlar d’alguna manera, s’ha de regular el capitalisme per evitar futures crisis; per això s’instaura el New
Deal. Aquest polític keynesià tenia una preocupació per la plena ocupació, volia una relació entre la millora
dels salaris i la productivitat, i demanava un equilibri entre l’augment de la producció i l’augment de la
demanda de béns de consum. El que es vol fer amb aquest model és regular l’economia de l’estat. Aquest
model perdura fins els anys 80, quan es va progressivament abandonant. Llei Glass-Steagall, llei realitzada
durant el New Deal, deia que les entitats bancàries no podien especular amb els estalvis dels seus clients.
Estat regula l’economia però no pot intervenir en la política econòmica, ja que sinó seria un model similar al
de l’URSS. Amb voluntat de l’estat de regular l’economia capitalista, Roosevelt imposa aquesta llei, que
després es va estendre a la resta del món occidental. Si volien especular ho havien de fer amb el seu propi
capital, si qualsevol individu anava al banc amb els seus estalvis, aquesta únicament guardava els estalvis.
Aquesta llei es va suprimir amb l’arribada de Ronald Reagan, que permetia a les entitats bancàries poder
especular amb els diners dels individus. El New Deal se substitueix per un model econòmic basat en
finances, immobles i especulació. Domini de l’expansió del crèdit. La societat del benestar és substituïda per
un capitalisme financer. Neoliberalisme com a tendència absoluta a finals del segle XX, s’aboleix el
comunisme a la URSS i, conseqüentment, de tots aquells països que defensaven aquest model. Es pot intuir
que, mentre hi va haver la confrontació entre capitalisme i comunisme, es vigilaven entre ells. El
capitalisme, mentre va existir la URSS, sempre va tenir la necessitat d’oferir una «cara amable», que garantís
uns serveis a la ciutadania, perquè aquesta estigués a favor d’aquest sistema, es volia evitar que hi
haguessin revolucions similars a les de Cuba i l’URSS; es venien falsos ideals. Si no hi ha adversaris, el
capitalisme lluita contra el propi capitalisme. En el moment en què el comunisme cau, EUA no té la
necessitat de mantenir l’estat del benestar. El capitalisme centralitzat i global es caracteritza per: fiscalitat
restrictiva, desregulació i privatització. Mesures compensatòries per evitar restriccions socials. Fiscalitat
restrictiva comporta que el capitalisme no tingui deutes (el Zara no cotitza a Espanya, però nosaltres hem
de fer la declaració de renta). Privatització dels drets socials als individus. Desregulació un cop s’ha
aconseguit aquest capitalisme global.
Aquesta reorientació es deu a la intenció de destruir l’Estat del benestar, també es vol acabar amb la funció
de l’Estat com a agent regulador i, per últim, es vol fer una transformació del sistema polític. En aquesta
transformació es vol, sobretot, eliminar tant com sigui possible la participació ciutadana i transformar la
democràcia tant virtual com sigui possible.
Construcció i difusió d’un substrat al servei de la ideologia del mercat
Perquè el neoliberalisme funcioni, és indispensable crear tot un marc cultural que sigui prou interioritzat
per la ciutadania i que la societat es cregui aquesta eficàcia, que no és possible viure d’una altra manera que
no sigui el capitalisme. Perquè la reorientació del capitalisme sigui possible i la societat ho assumeixi, cal
treballar a favor d’un substrat cultural determinat, que vagi molt dirigit a una espècie de veneració pel
mercat. Quan les persones no poden anar de rebaixes se senten excloses i frustrades, ja que hi ha una
veneració pel mercat; si no podem consumir la sensació que s’apodera de nosaltres no és agradable, és
negativa. Quan no tenim l’oportunitat de consumir ens frustrem, creiem que no hi ha res a fer (veneració
del mercat). Les ofertes del mercat conviden a consumir, el capitalisme lluita constantment perquè
consumim els seus productes. Com més productes, més benefici econòmic. El substrat cultural són les
diferents emocions que sentim quan no podem consumir.
Triomf universal del capitalisme amb la desregulació del comerç comporta esborrar les empremtes de les
revoltes dels anys seixanta (maig del 1968, revolució cubana, moviment hippie...); tots els elements que
s’havien aconseguit durant els anys seixanta, s’esborren; es produeix una incorporació al paradís del consum
dels d'ex-règims prosoviètics. L’enfonsament del comunisme va resultar un fet traumàtic per la seva
societat. El primer programa que venia d’Estats Units que els russos van veure va ser Dallas, que difonia els
ideals capitalistes; es va difondre aquest programa amb uns interessos concrets. Calia incorporar a la
població russa al paradís del consum tan ràpid com fos possible. Tot aquest món capitalista s’explica amb
Dallas. La publicitat va ser un vehicle de legitimació de l’ofensiva cultural neoliberal; no es pot comparar els
efectes que tenia la publicitat als anys 50 amb l’efecte que té avui en dia. La idea de consum, competència i
individualisme sigui sinònim de llibertat (no puc consumir, no em sento lliure). La llibertat està estretament
relacionada amb el consum. Fer el que les persones volen va lligat amb el consum i el capital. Cadascú va a
la seva, no hi ha col·laboració entre la ciutadania; hi ha una gran importància de l’individualisme. La
competència i l’individualisme s’identifiquen amb la llibertat; ser el primer de tots provoca llibertat.
Aquesta competència, consum i individualisme, relacionats amb idea de llibertat, són elements fonamentals
pel desenvolupament del neoliberalisme. Tots aquests fonaments es recolzen sobre els Mercats Matrix o les
Societats Low Cost (ofertes perquè els individus consumeixin). L’imperi Zara no necessita publicitat, marca
econòmica, descentralització (botigues arreu del món); és l’exemple paradigmàtic per excel·lència, ja que té
uns productes que «imiten les grans marques», però amb un preu molt assequible. Imita les grans marques
però a preu baix; les persones saben que no es compren un producte de marca, però que han pagat per un
producte que s’assembla (zona d’il·lusió de la societat Low Cost), els usuaris s’imaginen que algun dia es
compraran el producte de marca. Estratègies de màrqueting per aconseguir que la societat consumeixi.
Postguerra freda
Es parla de postguerra freda perquè la confrontació en el món no ha acabat, només ha canviat la direcció. Si
abans la confrontació era entre est i oest (comunisme i capitalisme), ara hi ha una divisió entre el nord i el
sud. La reorientació del model capitalista es deu, en part, a aquesta nova divisió. En aquest nou capitalisme
hi ha una gran diferència social, les desigualtats han incrementat. En les desigualtats hi ha la confrontació
entre el nord i el sud; es fa referència a un concepte cultural. El nord fa referència a la riquesa i el sud fa
referència a la fam. El coronavirus és un virus molt democràtic, ja que ha afectat a tothom, però els efectes
posteriors són diferents. Les zones de Catalunya amb un índex de vacunació més baix són: El Raval, la zona
de la mina i el barri de Sant Roc. No hi ha unes causes materials que puguin definir aquesta desigualtat, ja
que la sanitat és pública per a tothom i han d’atendre a tothom; per tant, es podria dir que les causes són
culturals.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Diferència de l’esperança de vida
La conseqüència immediata d’aquesta postguerra freda va ser un augment de les desigualtats socials.
També es va produir una diferència de l’esperança de vida: l’any 1980 la diferència de vida dels més rics als
més pobres era de 2,8; l’any 2000 la diferència havia augmentat a 4,5 anys.
Globalització sense control 2001-2012
Entre el 2001-2012 s’ha produït una globalització sense control: atemptats 11 de setembre, guerra mundial
contra el terrorisme, control per l’energia d’Euràsia, Jocs Olímpics de Pequín l’any 2008 (gran potència
internacional), fallida de les hipoteques suprime i inici del crash financer (15-9-2008). Arrel de la
globalització que s’ha produït es coneixen fets com els ja esmentats. A partir del crash que produeixen
aquestes hipoteques financeres, no és que desaparegui la globalització, sinó que s’alenteix. Tothom se’n
recorda d’allò que estava fent 11S. Amb els Jocs Olímpics de Pequín la Xina es va voler convertir en una de
les potències mundials. Expansionisme brutal que hi ha durant aquests anys i que fa que durant aquests
anys i que fa que qualsevol cosa, a més amb el boom d’Internet, estigui a l’abast de tothom. Una cosa que
pot passar a una punta del món pot tenir una repercussió a nivell mundial extraordinària.
La presidència de Bush
Frau electoral a Florida. El demòcrata Al Gore va treure 330.000 vots més que Bush a Florida on el seu
germà Jeb n’era governador. El Tribunal Suprem decideix aturar el recompte electoral a Florida. A l’Estat de
Florida hi ha un nombre de vots que s’han de recontar perquè no quadren. S’ha de tenir en compte que el
governador de Florida és el germà de Bush, primer element de frau. Es comença a fer el recompte i el
Tribunal Suprem decideix aturar el recompte i donar per bons els primers resultats. És important tenir en
compte que des de feia anys la renovació del Tribunal Suprem, que és de caràcter vitalici, es va veient. Entre
el 1960 i 1970 s’havien aconseguit uns avenços a nivell de legislació social, civil, dels drets de la població i
en bona part això s’explicava perquè composició Tribunal Supren era de caràcter progressista. La manera
d’acabar amb aquesta situació va ser en aquestes renovacions: cada vegada persones amb un perfil més
ultra conservador. Aquesta és una de les claus que ajuda a entendre per què el Tribunal Suprem decideix
aturar el recompte electoral. Es ve del president demòcrata Clinton, i això no es pot tornar a produir. Durant
l’etapa de Bush:
- Defensa aferrissada del neoliberalisme
- Membres de la ultradreta cristiana ocupen llocs clau en l’administració, sobretot en la justícia.
- El Partit Republicà en mans dels sectors religiosos més ultraconservadors (Tea Party).
 - Enfrontament contra l’islamisme.
L’11 de setembre de 2001 es produeix l’atemptat a les Torres Bessones (World Trade Center). Aquest fet té
conseqüències internes: reforçament del poder presidencial, secretisme dels òrgans dirigents, limitacions de
les llibertats nord-americanes, creació de la «Patriot Act» i la no aplicació de la Covenció de Ginebra. Es
produeix una guerra contra el terror (= nova guerra freda)
Fonamentalisme d’Al-Qaeda, gran triomfador de la guerra freda.
Afganistan és el centre del terror. Els Estats Units acusen a Afganistan d’organitzar els atemptat de l’11 de
setembre. Enduring Freedom (llibertat duradora) entre l’octubre i desembre 2001. Fan fora del govern als
talibans amb el suport de la coalició del nord (uzbekos, mercenaris). Victòria ràpida amb 4.000 morts civils.
Al-Qaeda i Bin Laden aconsegueixen fugir a Pakistan. Els atemptats de l’11S, tot el fenomen del terrorisme,
tota la guerra d’Iraq... serveix per accentuar les divisions entre el nord i el sud. Bipolaritat est-oest ha estat
substituïda per bipolaritat i divisió nord-sud. Hi ha un xoc important de civilitzacions que aprofundeix molt
més el nord contra el sud.
Invenció de la guerra d’Iraq
Arguments que donen els Estats Units de Bush, Gran Bretanya de Blair i Espanya d’Aznar (el trio de las
Azores) quan van encapçalar aquesta falsa guerra amb l’Iraq. Són els arguments que ells donen per atacar
Iraq. Són els arguments que donen per atacar Iraq, però són arguments que no s’han pogut demostrar mai.
Relació de Saddam Hussein amb 11 de setembre (no demostrat). Donava suport al terrorisme (no se’n tenia
constància). Intentava construir una bomba atòmica (no demostrat). Tenia armes de destrucció massiva de
caràcter biològic (se sabia que era fals). Bush i Blair van acceptar que en aquell moment sabien que Iraq no
tenien armes de destrucció massiva. Els autèntics motius de la guerra d’Iraq van ser: transformar el Pròxim
Orient políticament; millorar la posició estratègica d’Israel. Establir una democràcia àrab com a model per
als altres països de la zona. Facilitar la retirada de les tropes nord-americanes d’Aràbia Saudí on la seva
presència fomentava l’antiamericanisme. I, sobretot, l’ambició dels USA per controlar el petroli iraquià. No
s’ha pogut demostrar que el que ells deien fos cert per atacar Iraq.
Invasió d’Iraq: el 20 de març de 2003, 34 països i 200.00 homes ocupen brutalment Iraq. El 9 d’abril el règim
de Saddam Hussein desapareix de Bagdad. 1 de maig Bush considera «missió acomplerta». Comença
l’autèntica guerra d’Iraq amb l’ocupació nord-americana, l’onada del terrorisme i la guerra civil (sunites,
xiïtes i kurds).
Juny 2009: retirada gradual de les tropes a Iraq
El 31 d’agost de 2021 Obama declara oficialment acabada la guerra d’Iraq. Bernie Sanders, senador
independent per Vermont: «Hi ha una guerra en marxa en aquest país. No em refereixo a la guerra d’Iraq o
la d’Afganistan. Parlo d’una guerra sostinguda per alguns dels més rics i poderosos contra les famílies
treballadores, contra la classe mitjana del nostre país, que està en procés de desaparició».
Fallida del sistema financer
Són petits esdeveniments que passen durant un període determinat i que acaben provocant aquesta fallida.
Primer repercuteix a Estats Units, però després afecta a nivell global. Totes les decisions que es prenen a
Estats Units s’internacionalitzen. Hipoteques subprime eren unes hipoteques que havien de portar el
col·lapse. Aquest nou model capitalista volia crear una zona d’il·lusió estimulant el consum. Les entitats
bancàries donaven hipoteques molt per sobre del que els habitants demanaven per estimular el consum,
això feia que les persones encara tinguessin més deutes. Aquesta metodologia arriba arreu del món.
Reorientació del model econòmic als USA a partir dels anys 80. Abandonament del model keynesià i
reemplaçament per un model creixent basat en l’expansió del crèdit. Desenvolupament de la plutocràcia.
Espiral d’endeutament privat. Model econòmic basat en les finances, les assegurances, els immobles i
l’especulació.
Reagan deroga la llei Glass-Steagall l’any 1933. Aquesta llei controlava l’activitat financera dels bancs i
prohibia que un banc comercial pogués actuar alhora com a banc inversor. Els bancs no podien usar els
estalvis dels seus clients per especular. Aquesta llei també es deroga a altres indrets del món. La Reserva
Federal rebaixa progressivament els tipus d’interès. S’agreuja l’endeutament de les famílies. Aparent
abundància de liquidesa. Punt àlgid de les hipoteques subprime. Les agències avaluadores dels actius
financers menteixen públicament sobre la fiabilitat i la solvència de les entitats bancàries.
La crisi de les hipoteques subprime
El 6 d’agost de 2007, American Home Mortgage, empresa de crèdit hipotecari, es declara en fallida.
Congelació general del crèdit. Bear Sterns, Goldman Sachs, CitiGroup... anuncien pèrdues. Intervenció del
govern, excepte amb Lehman Brothers, que tenia milers de contractes i pous sense fons repartits en més de
80 països.
Es produeix un pla general de rescat, el 25 de setembre de 2008: s’avalua una ajuda entre 700.000 milions $
i un milió. Sense contrapartides ni garanties per a l’Estat. Alhora, els senadors es neguen a votar un pla per
estendre els beneficis del subsidi d’autor a 800.000 nord-americans en situació d’atur.
Aquest rescat serviria per establir el fluix de crèdit i facilitaria l’activitat econòmica. El rescat serviria perquè
els bancs augmentessin el préstec als consumidors i negocis. Els bancs van fer tot el contrari: van restringir
el crèdit i es van mobilitzar els mercats de crèdit. Els grans bancs eren un 20% més grans que abans de la
crisi.
Cost humà de la crisi
Augment de l’atur. Impossibilitat de fer front a les hipoteques. Expulsió dels habitatges. A finals del 2010,
6,2 milions de famílies havien perdut el seu habitatge i es calculava que 3 milions i mig més estaven a punt
de perdre’l. Un 44 milions de nord-americans vivien sota els límits de la pobresa.
Conseqüències de la crisi
Augment de les diferències socials. Ferotge resistència dels bancs. Internacionalització de la crisi. Destrucció
de l’Estat del benestar. Desmantellament de l’Estat. Transformació del sistema polític.
➢ TEMA 2: FEIXISMES
No hi ha un sol model d’extrema-dreta, s’adapta a la situació cultural i ideològica dels seus territoris. Tot i
que hi ha una sèrie de comunicants entre les diferents extremes dretes. Denominador comú important de
tenir en compte. És important pensar per què hi ha tanta gent que decideix votar a aquests partits. Un
partit com Alba Daurada a Grècia, fa pocs mesos la Justícia Grega va dictaminar que era una organització
criminal, però el 2015 era la tercera força política del parlament grec. Donald Trump, que en molts casos el
situaven a l’extrema-dreta nord-americana, ha estat un dels presidents més votats dels Estats Units. Què
porta a una quantitat immensa de persones a triar aquestes opcions.
Després de la 2GM les expressions feixistes que hi ha estan molt marcades pel pes de la derrota. S’assisteix
a uns anys que venen marcats per aquest pes (anys 50, 60 i 70). Alguns d’aquests moments poden ser el
Moviment Social Italià, que dona importància a la figura de Mussolini, ODESSA, que defensa els ideals
feixistes, ,l’organització OAS francesa, que és d’extrema dreta i es consolida, sobretot, durant la
independència d’Algèria. Moviments marcats per la nostàlgia de l’època de Hitler. A partir dels anys 80 el
feixisme es planteja una nova configuració, ja que el fet d’estar vinculat amb el feixisme que havia sortit en
el període d’entreguerres havia quedat antic i s’havia de remodelar per adaptar-se al nou marc polític. En
aquest moment decideixen deixar de ser marginals i assaltar la democràcia, fer-se molt més visibles. En
aquest anomenat assalt es podria parlar del racisme i l’extrema dreta a Estats Units o bé el neofranquisme a
Espanya. A partir dels anys 90 aquest feixisme empren una nova fase. S’assalta a la via electoral, l’extrema
dreta vol arribar al poder a través d’eleccions. El Front Nacional és el quin empren la modernització de les
extremes dretes, amb un discurs modern, que deixa enrere les referències nostàlgiques i es juga amb les
pors de la ciutadania.
Els feixismes poden sorgir de diferents maneres:
- El pes de la derrota: Moviment Social Italià, ODESSA, OAS...
 - Assalt a la democràcia: racisme i extrema dreta als EE.UU; extrema dreta i neofranquisme a
Espanya.
- Per via electoral: Front Nacional de Le Pen, PxC, Alba Daurada, Vox
Nous principis de l’extrema dreta
- Absència de nostàlgia; no tenen res a veure amb les organitzacions dels anys cinquanta marcades pel pes
de la derrota. Això no els permetia connectar de manera massiva al seu potencial electoral, necessitaven un
discurs més proper i innovador.
- Enfonsament de la bipolaritat Est i Oest ha comportant una inutilitat del discurs anticomunista; durant els
anys marcats pel pes de la derrota o quan es fa un assalt a la democràcia, la URSS encara existeix, per això
poden atiar aquesta por al comunisme. És per això que fan discursos anticomunistes. En el moment en què
el comunisme desapareix, els discursos ja no són útils. Vox sí que segueix mencionant aquest discurs
anticomunista perquè encara hi ha una força política comunista, Podemos, que Vox la defineix com la
hereva del comunisme de l’URSS.
- Connexió amb les inquietuds de la ciutadania: crisi econòmica i crisi de valors; situació de profunda crisi
econòmica en tota aquella reorientació del model capitalista; fa que cada vegada hi hagi més capes de la
població que estigui més empobrida. Amb nous principis d’extrema dreta hi ha crisi econòmica des de fa 20
anys, acompanya de crisi de valors com la solidaritat, la cooperació... tots aquests valors han estat
substituïts per valors molt definits per l’individualisme, la competència... Les dues crisis provoquen a la
població de desorientació, empobriment, enfadament... i extrema dreta fa discursos connectats amb els
pensaments de la ciutadania.
- La bipolaritat entre Nord i Sud ha comportat l’aparició de la xenofòbia i el rebuig a la immigració pobra. La
immigració rica no és estigmatitzada. Segons l’extrema dreta, amb dades falsejades, la culpa de la guerra és
de la immigració pobra. Atien la xenofòbia, el rebuid d’aquesta immigració pobra i alhora els discursos es
connecten amb les inquietuds de la ciutadania. Les culpes són dels altres, no seva.
Racisme i extrema dreta als EE.UU
En el moment en què cau la confrontació est-oest, s’estableix la bipolaritat nord i sud. Quan es parla del
nord i el sud no només fa referència a un concepte territorial, sinó també cultural i mental. Moltes vegades
aquesta bipolaritat es tradueix a racisme. Als Estats Units diverses expressions lligades amb el racisme n’hi
ha hagut unes quantes.
- Manifestat a través de: Ku-Klux-Klan; neonazisme i dreta radical. La pel·lícula de Griffith The birth of a
nation (1915) representa molt bé els ideals nacionalistes que tenia Estats Units en aquella època. Avui en
dia encara existeix, però és molt marginal i folcloric. El neonazisme als Estats Units sempre ha sigut una
expressió poc arrelada, perquè s’ha vist un element massa extern a la cultura nord-americana. Quan es
realitza el film hi ha diverses manifestacions, és una gran representació del Ku-Klux-Klan. Neonazisme arriba
a negar el genocidi dels jueus. A mesura que passen els anys, el revisionisme va deixant de banda
l’Holocaust jueu.
- Es produeix una manifestació propagandística de l’antisemitisme.
- Negació del genocidi dels jueus. Revisionisme.
- Conglomerat de mitjans de comunicació
- Radio Free America
- Xarxa d’editorials
Dreta radical
Dins d’aquesta dreta radical hi ha: Partit Republicà, Tea Party (moviment més de dretes que Partit Republicà)
i Dreta Alternativa (moviment molt més dretà que el Tea Party i el Partit Republicà).
- Anticomunisme
- Racisme (oposició a la discriminació positiva, control i fiscalització dels drets civils).
- Antiestatisme: pretext per condemnar la democràcia com a forma de govern.
- Croada Cristiana i Coalició Cristiana; bona part de l’extrema dreta nord-americana s’aglutina al voltant del
fonamentalisme cristià. 10.000.000 d’americans no van a l’escola perquè els seus valors s’aglutinen en el
fonamentalisme cristià.
- Fonamentalisme cristià: en contra de l’homosexualitat, contra l’adulteri, contra l’avortament, contra
l’educació sexual i defensa el creacionisme.
- Figures fonamentals: Pat Buchanan i Pat Roberston. Creen les Mega Esglésies, uns espais molt interessants
de ser analitzats i observats. Grans centres comercials on la gent va a missa massivament, fan missa a ritme
de música de rock i són espai de sociabilitat. La gent que va allà no necessita anar enlloc més. Tècniques per
aglutinar a les persones i difondre els seus discursos. Suport de d’internet, mitjans de comunicació i xarxes
socials. Ningú pot ser president d’Estats Units si no compta amb el suport d’aquests grans imperis mediàtics
i, alhora, religiosos.
Quan es parla de l’extrema dreta americana s’ha de tenir en compte aquest fonamentalisme cristià, que és
molt poderós.
Tea Party
És la dreta del partit republicà, es consideren conservadors llibertaris: d’una banda són persones
conservadores, amb un fort component antimigratori, de gènere...però llibertari perquè són persones
antiestatistes. Conservador des d’un punt de vista polític, econòmic, social i cultural però sense cap control
per part de l’estat. Ofereixen una imatge prou agradable, allunyada dels estereotips convencionals vinculats
a l’extrema dreta. Marco Rubio era una persona cubana; difonia discursos anti-immigrants i era una persona
migrant. Van aconseguir bons resultats a les eleccions gràcies a aquesta nova ala conservadora. Donald
Trump sempre ha negat que formi part de la Dreta Alternativa, però els membres que formen part
d’aquesta dreta tenen a Trump pel seu gran referent. Aquesta dreta alternativa és antiestatista, però tenen
un discurs antiglobalització. Profundament nacionalistes vinculats a extrema-dreta que tenen unes postures
identificades amb antiglobalització. Aprofiten aquesta antiglobalització per fomentar el nacionalisme nord-
americà. Moviment estatunidenc d’extrema dreta centrat en una política fiscalment conservadora i definit
per l’originalisme, és a dir, la tornada als orígens filosòfic-constitucionals dels Estats Units. El Govern de
Washington, l’endeutament públic i la classe política en general (tant demòcrates com republicans) són el
principal motiu dels seus atacs, i advoquen per una reducció de la presència de l’extensió social del Govern
Federal a la societat. Existeixen deu punts que els participants del moviment exigeixen complir als seus
candidats al congrés.
- Identificar la constitucionalitat de tota llei nova.
- Rebutjar el comerç de les emissions.
- Demanda d’un pressupost federal equilibrat.
- Simplificació sistema tributari.
- Auditoria dels organismes del govern federal per la constitucionalitat.
- Limitar el creixement anual en la despesa federal.
- Derogació de la legislació sanitària aprovada el 23 de març de 2010.
- Aprovació d’una política energètica en línia amb els punts anteriors.
- Reduir la demarcació.
- Reduir els impostos.
Els polítics que hi van participar van ser: Rand Paul, senador del Capitoli de Washington per Kentucky des
de les eleccions de 2010, i Marco Rubio, senador del Capitoli per Florida des de les eleccions de 2010.
Eleccions Congrés 2010
- Congressistes republicans: 240 d’un total de 435. Dels 240 congressistes, 33 són membres del Tea Party.
Neofranquisme
Transició postfranquista fins 1982. Hi ha una extrema dreta que és neofranquista. Caracteritzada per un
discurs nostàlgic; en els seus discursos la guerra civil encara continua.
- Es produeix l’estratègia de la tensió, basada en el discursivament, la Guerra Civil continua; la violència
nostàlgica amb voluntat obstruccionista; intents colpistes; gran impunitat. Clara voluntat obstruccionista, és
a dir, hi ha una voluntat per evitar un nou règim polític. Hi ha diversos intents de colp d’estat, dels que cal
destacar el 23F. Gaudeix d’una gran impunitat, tant pel que fa a les forces d’ordre públic i polític.
- Es produeix la matança d’Atocha el gener de 1977, un dels atemptats més importants, es mata a cinc
advocats que treballaven a un despatx al barri d’Atocha, una de les persones que va treballar allà va ser, més
endavant, alcaldessa de Madrid; atemptat contra El Papus el setembre de 1977; assassinat de l’estudiant
Arturo Ruíz el gener de 1977; carta bomba al diari El País l’octubre de 1978; assassinat de Yolanda González,
militant del Partido Socialista de los Trabajadores, el febrer de 1980; Operación Galaxia el nombre de 1978.
El llarg camí de la renovació
A partir del 1982 l’extrema dreta enceta l’anomenat «llarg camí de la renovació». A partir del 1982 no
només s’ha de recordar com la victòria electoral del PSOE sinó també, després d’aquestes eleccions,
l’extrema dreta perd l’única representació al poder. Fins ara que hi ha Vox, no hi havia representació
d’extrema dreta a les institucions polítiques. No hi ha representació institucional, però realitza altres
accions.
S’estableixen les Bases Autónomas, tenen presència en diverses ciutats espanyoles però tenen la seva seu
principal a Madrid, basades en la incorporació de la simbologia neofeixista, identificació amb la política
criminal del nazisme, rebuig del sistema democràtic, virulents atacs a l’independentisme, ús de la violència.
El 20 de novembre de 1989 es produeix l’assassinat del diputat d’Herri Batasuna, Josu Muguruza, és l’acció
més emblemàtica. El 20 de novembre de 1989 és un indret de memòria pels periodistes i historiadors. El 20
de novembre és la data d’afusellament d’un falange i del dictador Franco. Data no és causal perquè militant
d’extrema dreta mata a un membre d’esquerres.
Alianza por la Unidad Nacional 1995
Extrema dreta reformulada després de la desaparició de les Bases Autónomas. Es crea l’Alianza por la
Unidad Nacional.
- Xenofòbia
- Antiparlamentarisme, unitat d’Espanya
- Inclusió de la pena de mort al Codi Penal
- Repatració d’immigrants
- Personatge principal: polític Ricardo Sáenz de Ynestrillas. A la vegada té un currículum particular que s’ha
de tenir en compte. És fill d’un militar que havia protagonitzat un dels intents colpistes abans del 23F, és
algú que no accepta el nou sistema polític instaurat a partir de 1977. Va ser assassinat per ETA.
Círculo Español de Amigos de Europa
CEDADE, principal impulsor Pedro Varela
Organització obertament neonazi. Grup nacionalsocialista i europeista creat a Barcelona el 1966 i dissolt el
1933. CEDADE va constituir una xarxa internacional de difusió de propaganda neonazi. És considerat el
millor organitzat de tots els grups nacionalsocialistes a Europa. Va estar relacionat amb el creador del partit
feixista belga i General de les Waffen SS Léon Degrelle i la Jeune Europe de Jean Thiriart i els ex-combatents
de la División Azul (unitat de l’exèrcit espanyol que va lluitar a favor de Hitler durant la 2GM).
Neonazisme de carrer
Tenint en compte que no tenen un paper institucional, els membres d’extrema dreta van realitzar diferents
tipus d’accions.
- Poc cohesionat i extremadament actiu.
- Assassinat de la transsexual Sònia al parc de la Ciutadella l’any 1991. Odi a les persones LGTBI i racistes.
- Assassinat d’Aitor Zabaleta, seguidor de la Real Sociedad l’any 1998 a Madrid.
- Assassinat de Guillem Agulló l’any 1993 a Montanejos. Independentista i SHARP (acrònim Skinhead Against
Racial Prejudice). Militant en moviments independentistes d’esquerres. Odi a les persones que estan en
contra de les seves ideologies. L’autor de l’assassinat va ser Pedro Cuevas.
Extrema dreta/Populisme/Xenofòbia
A Catalunya també hi va haver la plataforma d’extrema dreta. Crea aquesta plataforma amb un discurs
d’extrema dreta amb tots els components d’aquesta ideologia. Tenen un fort component xenòfob.
- Plataforma per Catalunya (PxC): dirigida per Josep Anglada, polític català d’ideologia ultradretana. No
només va ser el president del partit polític Plataforma per Catalunya, sinó que també va ser el fundador i
l’actual líder de Som Identitaris (SOMI).
- Eleccions municipals 2003: la candidatura xenòfoba va aconseguir entrar amb quatre regidors: un regidor a
Vic, un altre a Manlleu, un a El Vendrell i l’últim a Cervera.
- Eleccions municipals 2007: PxC es va presentar a força punts de la Catalunya Central. En concret, va
presentar setze candidatures a Barcelona, vuit a Tarragona, setze a Lleida i una a Girona. Va obtenir 17
regidors. Quantitat remarcable.
- Eleccions municipals 2011: PxC aconsegueix un total de 67 regidors. Va mantenir la presència en alguns
dels ajuntaments on ja tenia representació i també va obtenir entrada a municipis com Mataró, Santa
Coloma de Gramenet, Igualada, Salt...
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
- Eleccions autonòmiques (al Parlament) 2003: 4.892 vots. Van ser les primeres en què va participar el PxC.
(0,15%). Tot i que a nivell local Plataforma per Catalunya va tenir molt d’èxit, no va passar el mateix en les
eleccions autonòmiques.
- Eleccions autonòmiques 2006: sense dades.
- Eleccions autonòmiques 2010: 75.134 vots. 8No va assolir representació parlamentària. (2,4%).
- Eleccions autonòmiques 2012: 60.107 vots. No va assolir representació parlamentària. (1,65%).

Representa que escombra tots aquells partits polítics

que són corruptes. A més, totes les dades sobre l’atur,
immigrants, estafats... són falses. El que vol aquest partit
amb aquesta campanya política és deixar com corruptes
els partits polítics.
A partir de tots aquests elements, Plataforma per
Catalunya construeix el seu discurs feixista i d’extrema
dreta. PxC inicia la seva davallada amb l’arribada de VOX,
que s’ha mantingut fins els nostres dies.

Vox
Partit polític ultradretà i ultranacionalista fundat el 2013 per antics membres del Partit Popular. Idees
populistes, racistes, antifeministes, conservadores, xenòfobes, homòfobes i reaccionàries. Capacitat d’acció
per aconseguir el màxim de votants possible. La població on va tenir el paper més important va ser El Ejido,
la població més empobrida de l’estat espanyol.
- Eleccions Parlament d’Andalusia, 2018: 12 diputats
- Eleccions Parlament Europeu, 2019: 3 europarlamentaris
- Eleccions Congrés de Diputats 2019: 24 diputats a l’abril i 52 al novembre
Front Nacional
Des de 1972; fidelitat a les regles del sistema democràtic; captació de descontents amb un discurs;
ultranacionalista i xenòfob. Membres importants: Jean Marie i Marine Le Pen, que té l’habilitat de
modernitzar aquesta extrema dreta. Extrema dreta després de la Segona Guerra Mundial és molt nostàlgica.
Discurs molt marcat pel pes de la derrota, això els condemna a una marginalitat. El feixisme existeix, però
de manera clandestina. Le Pen veu que això no pot aconseguir vots. Renova l’extrema dreta: s’utilitzen les
normes del sistema democràtic per entrar dins el poder; no és necessari fer mencions a personalitats del
feixisme, ús d’elements de modernitat que connectin amb la ciutadania: xenofòbia i ultranacionalisme.
«França pels francesos».
- Eleccions al Parlament Europeu, 1984: obté 2.700.000 vots i 10 eurodiputats.
Valors feixistes
SENTIMENT D’INSEGURETAT I POR En moments de crisi econòmica,
social o de valors incrementa
- Defensa de l’ordre social. molt més. Una vegada cau la
- Exaltació de valors patriòtics i la moral tradicional URSS ja no es lluita contra el
- Lluita contra la infiltració comunista comunisme, excepte VOX.
- Contenció de la immigració

IDENTIFICACIONS Extrema dreta s’identifica amb un

perfil determinat de francesos. Per
- Racisme amb patriotisme tant, el patriotisme de «França pels
- Xenofòbia amb conservació de la identitat nacional francesos» està estretament lligat
- Autoritarisme amb sentit de l’autoritat. amb el patriotisme.

- Augment del deteriorament de la condició dels immigrants il·legals

- Procés d’adaptació extraordinàriament complicat
- Augment dels sentiments xenòfobs
- Marc favorable per a l’ascens electoral de l’extrema dreta. La divisió del món est-oest passa a ser
substituïda per una altra confrontació: nord-sud, anomenada també postguerra freda. No només és una
confrontació territorial, sinó que aquest nord i aquest sud viu a les nostres ciutats. Aquests discursos
xenòfobs, antiislamistes... no deixa de ser una manifestació més d’aquestes diferències econòmiques,
socials i culturals pròpies de la confrontació nord i sud.
- Desplaçament de l’antisemitisme al racisme adreçat contra nord-africans i turcs ( en el cas d’Alemanya).
- Immigració relacionada amb: seguretat social, sida, terrorisme, tràfic de drogues, inseguretat ciutadana,
dissolució de la identitat i atur. Els discursos antisemites relacionen, en els seus discursos, la immigració
amb totes aquestes situacions. Els polítics utilitzen aquests elements en els seus discursos antisemites
contra la immigració.
- Els mitjans de comunicació no han ajudat en aquest estigma. Els mitjans de comunicació no només donen
informació, sinó també reflecteixen la realitat. El periodisme reflecteix els valors de la realitat. No només es
transmet informació, sinó que es creen realitats.
França
- El Front Nacional trenca amb el mapa polític i obliga a redefinir altres espais polítics, això provoca un
electorat extremadament heterogeni. L’extrema dreta impacta com un meteorit en mig de l’escenari polític.
Tant si hi ha partits de dretes com d’esquerres, el seu funcionament és convencional, es mouen dins unes
normes i uns límits. L’extrema dreta no. Qui marca el ritme dels esdeveniments és l’extrema dreta; obliga a
la resta de partits a mencionar-se, per exemple, sobre la immigració. Qui es converteix en el centre
d’aquesta vida política és l’extrema dreta.
- Eleccions presidencials, 2017 (primera vegada): En Marche! Aconsegueix un 24,01% dels vots, amb
Emmanuel Macron al capdavant. El Front Nacional aconsegueix un 21,30% dels vots, amb Marine Le Pen al
capdavant.
Grècia
- Alba Durada és l’expressió de l’extrema dreta grega que té una ideologia clarament neonazi. Entren a les
institucions municipals l’any 2010. El fet que un partit neonazi entri al Parlament és una qüestió que s’ha de
tenir en compte. A diferència d’altres accions d’extrema dreta, Alba Daurada està estretament relacionada
amb la violència. El Front Nacional, tot i ser una extrema dreta, no recorre a la violència.
- Alba Durada: organització nacionalista grega d’extrema dreta liderada per Nikólaos Mikhaloliakos, qui va
adoptar un ideari basat en les lleis de l’antiga Esparta. És un partit de perfil neonazi.
- A les eleccions municipals de 2010 guanya un escó a l’Ajuntament d’Atenes.
- En les eleccions legislatives de 2012, Alba Durada aconsegueix 21 escons al maig i 18 escons al juny. La
Nova Democràtica n’aconsegueix 129, Syriza n’aconsegueix 71 i Pasok n’obté 33.
- Cas Periandros Androutsopoulos: Antonios Androutsopoulos quasi mata a l’antifeixista Dimitris Kousouris.
Aquest cas sempre ha gaudit d’una gran impunitat. No s’ha pogut agafar a l’assassí.
- Pandelis Kazaks: el neonazi Pandelis Kazaks va realitzar actes de violència, va matar i ferir de manera greu a
varis immigrants. Militant d’Alba Daurada. Ha deixat a les víctimes en molt males condicions.
- Pavlos Fyssas, «Killah P»: Fyssas va ser un raper antifeixista que va ser assassinat per militants del partit
neonazi Alba Daurada.
- En les eleccions legislatives del 2015 Alba Daurada queda en tercera posició, amb un total de 17 escons al
gener i 18 al setembre. Aconsegueix ser la tercera força política del país.
- L’octubre de 2020 la justícia grega dictamina que Alba Daurada és una organització criminal, la qual cosa
significa que s’han de moure amb la clandestinitat, que els seus dirigents han hagut d’afrontar penes de
presó. Atemptat contra població immigrant, homosexual i d’ideologies d’esquerres.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
«Tot feixisme és producte d’una revolució perduda» - Walter Benjamin.
➢ TEMA 3: XINA 1949 – ACTUALITAT
No es pot parlar del segle XIX si, en molts aspectes, no es té en compte la República Popular de la Xina.
D’entrada, la RPX ha substituït com a referent al que era la URSS. Es considera un partit socialista,
dictaminat pel Partit Comunista Xinès, però s’ha convertit en una de les potències amb més economia. Està
plenament inserida en el capitalisme; ha aconseguit passat per davant dels Estats Units, tot i que se segueix
proclamant un partit comunista. Té un paper fonamental en la societat actual. La República Popular de la
Xina ens afecta a la nostra vida quotidiana molt més del que som capaços de percebre. Un exemple és el
Clàssic que es va jugar aquest passat cap de setmana: es va començar a les 16:15 de la tarda perquè els
xinesos el poguessin veure. Ells no s’adapten per veure el Clàssic, sinó nosaltres que ens adaptem a les
nostres necessitats horàries. Fins a la mort de Mao, Xina és un continent que no està desenvolupat, però a
partir del 1978 comencen una sèrie de reformes que fan que la RPX arribi on es troba avui en dia. La RPX és
important en aquest context perquè el fet de parlar d’una superpotència que econòmicament és tan
poderosa, però que al mateix temps porta una capa socialista. Políticament RPX és una dictadura controlada
pel Partit Comunista Xinès, que va acompanyat de bons resultats econòmics. Pot provocar que aquella
dictadura no tingui, d’entrada, tan mala imatge en el món occidental. Són molt autoritaris, no tenen llibertat
d’expressió, hi ha un únic poder polític, però els hi estan anant bé les coses. Això vol dir que aquest
autoritarisme no es tan nefast. Durant la pandèmia, tots nosaltres estàvem tancats a casa i, en deu dies, ells
ja eren fora al carrer. Van aturar l’expansió de la pandèmia de manera prou eficaç. Van aconseguir evitar
aquesta expansió gràcies al seu autoritarisme. RPX és un altre país que té ideals socialistes després de
l’URSS.
República Popular de la Xina
- Proclamació 1949 després de la Llarga Marxa, la guerra civil que acaba el 1949, guanyen els comunistes i
proclamen la RPX. Els perdedors van a l’illa de Taiwan.
- Annexió de Tibet el 1950.
- El Kuomintang refugiat a Taiwan, retingut per Chiang Kai-Check. Els perdedors de la guerra civil es refugien
a l’Illa Formosa o Taiwan.
La gran aspiració de la RPX és acabar fent-se amb el control absolut de tot el territori, fet que inclou Taiwan i
Hong-Kong.
Revolució maoista
Essencialment camperola i nacionalista. Nova manera de construcció del socialisme, diferent al de l’URSS.
Maoisme pretén construir un socialisme diferent a l’URSS. La revolució maoista és fonamentalment
camperola. En aquell moment no s’ha produït cap revolució industrial; per tant, parlar d’una classe obrera
és una quimera. Camperola i de caràcter nacionalista.
Les comunes, icona del maoisme
- Creades perquè Mao Zedong pretenia realitzar la transició del socialisme al comunisme i va forçar la seva
creació a tot el territori.
- 26.000 comunes repartides en tot el territori, les comunes són unitats territorials i administratives que són
extraordinàriament grans. Idees mare que impulsen creació de les comunes són:
- Concepte d’integració, de simbiosi/mutualisme entre agricultura i indústria, camp i ciutat.
- Combinació política agrària, administració regional i organització industrial.
- Mao en va dir «caminar sobre dues cames».
- Impulsades a partir de 1958 amb el Segon Pla Quinquennal, «Gran Salt Endavant».
- Unes 26.000 comunes repartides per tot el territori.
- Fracàs del GSE → Mao és apartat de la Presidència del Partit → Liu Shaoqi i Deng Xiaobing prenen les
regnes del partit.
Fracàs per una pèssima planificació econòmica, inclòs Mao, anys en què hi ha desastres naturals que causen
collites dolentes. Aproximadament 20.000 de persones xineses van patir fam, és la crisi anomenada «Gran
Fam». Aquest gran fracàs de l’anomenat «Gran Salt Endavant» és aprofitat per apartar a Mao de la
presidència del partit, i posen a Liu Shaoqi i Deng Xiaobing a la presidència del partit. Ja hi ha clarament
una divisió: els partidaris i seguidors de Mao, i els partidaris de fer les coses d’una altra manera, Liu Shaoqi i
Deng Xiaobing volen treure a Xina del desenvolupament. Es volen fer profundes reformes que permetin
obrir les portes a Xina cap a l’exterior. Durant uns anys està encapçalat per Liu Shaoqi i Deng Xiaobing.
Objectius de la revolució cultural (1966-1969)
És en aquest moment quan Maó enceta la revolució cultural, que sobretot és una lluita per tornar a
controlar el partit. Compta amb el suport dels estudiants, dels militars i de la seva dona. Llibre Roig és una
icona del pensament maonista.
- Desestabilitzar el partit.
- Recuperar el control del partit per part de Mao.
- Dues figures són fonamentals en el suport de Mao: Lin Biao, cap de l’exèrcit, i Jiang Qing, esposa de Mao,
amb gran capacitat de maniobra dins el partit.
- Importància del llibre roig de Mao.
IX Congrés Partit Comunista xinès, 1969
En aquest congrés Mao aconsegueix els seus objectius, el maoisme es consagra com la ideologia oficial.
Després de la revolució cultural Mao ha tornat a aconseguir el poder.
- Liu Shaoqi és destituït de tots els càrrecs.
- El maoisme es consagra com la ideologia oficial.
- Deng Xiaobing és destituït com a secretari general.
- Predomini de l’exèrcit dins el Buró Polític.
- Lin Biao és nomenat vicepresident del partit i successor de Mao.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Des d’Occident, la Revolució Cultural Proletària era una revolució dins la revolució. Tot i que el vencedor és
Mao, aquest entén que la Xina no pot seguir en aquests nivells d’empobriment i subdesenvolupament. Per
això vol iniciar un procés d’industrialització. Això implica obrir les portes cap a l’exterior. No té recursos que
li permeten un augment econòmic, per això és necessari que s’obri a la resta de països. El més lògic és que
demanés ajuda a l’URSS, que també defensa els ideals comunistes, però materialment és impossible, ja que
segueixen paradigmes diferents. Finalment trenquen relació. En aquests moments, principis anys 70,
s’arriba als últims anys de la guerra de Vietnam, però les guerres dins de la província continuen. La guerra
que continua a Cambodja hi ha d’una banda, el suport de la RPX i, d’altra banda, el suport de l’URSS. Per
tant, aquests dos països estan enfrontats. Si es vol obrir a l’exterior, no té cap altra solució que mirar cap els
Estats Units. És en aquest moment quan la Xina entra a l’ONU, fins ara no havia tingut un reconeixement
internacional. S’expulsa a Taiwan del Consell de Seguretat, però no de la ONU. Moment icònic, ja que el
president de la gran potència capitalista va a visitar un país socialista. Gràcies a aquesta relació, comença a
entrar a Xina capital d’Estats Units. La primera multinacional que s’estableix a la RPX és, ni més ni menys
que la Coca-Cola. Una vegada es recupera el poder després de la revolució cultural, comença l’entrada de
capital estranger. Tot i que
- Lin Biao mor en un accident d’aviació el 13 de setembre de 1971.
- Entrada de la Xina a l’ONU el 26 d’octubre de 1971 amb el dret de veto en el Consell de Seguretat i
l’expulsió de Taiwan.
- Obertura diplomàtica als Estats Units: visita de Nixon a Beijing l’any 1972 i establiment de la Coca-Cola el
1973.
- Lluites internes entre els revisionistes i els maoistes.
X Congrés Partit Comunista xinès, 1973
- Es condemna oficialment la traïció de Lin Biao.
- Ascens en la jerarquia del partit de Jiang Qing i els seus col·laboradors. Creació de La Banda dels Quatre.
- És nomenat vicepresident Wang Hongwen i successor de Mao.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Totes aquelles lluites que havien protagonitzat dins el partit, amb la mort de Mao acaben definitivament.
Això suposa la victòria dels revisionistes. Són l’altre sector no maonista del partit, són els qui acaben
guanyant. Mao ja va començar una certa obertura al món occidental, no tenia cap altra opció que mirar als
Estats Units. Amb la mort de Mao hi ha el triomf definitiu dels revisionistes, representats per Deng Xiaobing.
Es fan amb el control del poder fins a l’actualitat. «El maonisme, en aquests moments, és una peça de
museu, en el sentit que es mira, però no es fa servir». Deng Xiaobing: «Enriquir-se és gloriós». Va instaurar
un socialisme de mercat, és a dir, econòmicament la Xina és un país plenament inserit en el capitalisme
global, amb un neoliberalisme que no té res a envejar a la resta del món, però socialment és un país
socialista, controlat per Partit Comunista de la Xina de Deng Xiaobing.
- Mao mort el 9 de setembre de 1976. Es produeixen lluites cruentes per aconseguir el poder.
- En un país hi ha dos sistemes.
- Socialisme de mercat.
Ple del comitè central de Partit Comunista xinès (1978)
Es prenen les mesures que marcaran el sistema de la Xina en els propers anys.
- Progressiu desmantellament de les comunes: l’Estat lloga la terra en períodes fins a 50 anys; s’autoritza la
contractació de mà d’obra; i des de 1988 s’autoritza la compravenda dels drets d’explotació. Les comunes de
Mao van ser uns elements icònics per la Xina. L’Estat lloga les terres als camperols, ja s’introdueix un
concepte capitalista. La contractació també és un concepte capitalista, ja que es contracta a algú i se li paga
un salari. Els treballadors cobren per la feina que realitzen. Si les terres són susceptibles de ser comprades i
venudes, es pot parlar, clarament, d’un sistema capitalista.
- Desenvolupament de la indústria de consum. S’autoritzen les inversions estrangeres. Era un dels dèficits
que tenia la Xina. Per sortir de l'endarreriment hi ha d’haver l’entrada del capital estranger per poder
invertir. S’autoritza l’entrada de capital estranger, a la vegada cal fomentar el comerç estranger per importar
tecnologia, que vindrà de la mà del capital estranger. Gran oportunitat per món occidental. Finals dels anys
70 i principis dels 80 es comença a produir una recessió del món capitalista, es comença a reformular el
sistema capitalista. Reorientació li arriba a un bon moment, perquè recessió que viuen les grans indústries
del món occidental comencen a veure que la RPX li ofereix unes possibilitats que allà es veuen estancada. La
inversió estrangera a la Xina va augmentar de manera espectacular.
- Foment del comerç exterior per importar la tecnologia i aconseguir capital estranger. S’autoritza l’entrada
de capital estranger, a la vegada cal fomentar el comerç estranger per importar tecnologia, que vindrà de la
mà del capital estranger.
Zones econòmiques especials (1979)
Avui en dia, pràcticament tota la RPX és una zona econòmica especial. El sistema econòmic és plenament
capitalista. Les zones econòmiques especials van anar augmentant. Les quines es van crear a partir del 1979
van ser: Shenzhen, Zhuhai, Shantou, Xiamen, Illa de Hainan. Aquestes zones econòmiques segueixen els
valors capitalistes. El gran model que porta a terme la RPX des dels anys 80 és un model inserit en el
capitalista mentre que políticament segueix dins la dictadura del Partit Comunista Xinès.

Hi ha un moment, a principis de la dècada dels noranta, hi ha protestes, portades a terme per estudiants,
que reclamen una sèrie de reformes de caràcter polític, que vagin encaminades a una certa democratització
del país. Aquestes protestes arriben al seu moment àlgic l’any 1989, a la Plaça da Tiannamen, quan es va
produir una repressió d’aquelles persones que protestaven. Imatge icònica que ha passat a la història amb
el nom L’home del tanc. Les manifestacions van ser reprimides. Aquesta imatge la van fer tres periodistes
des de la finestra de l’hotel, ja que fer fotografies estava restringit. RPX no ha volgut saber mai què se n’ha
fet d’aquest home.
El 2008 hi va haver els Jocs Olímpics de Beijing, això comporta que la RPX ja està plenament integrada al
sistema capitalista. Definitivament, la Xina ja és una super potència. Els Jocs Olímpics de Pequín són un
detonant que permeten a la Xina entrar definitivament en el món del capitalisme i convertir-se en la
potència mundial més important.
Principals zones d’influència del món
S’ha convertit en la gran inversora de països de continent africà; s’ha convertit també en el soci principal
inversor de Brasil, Xile i Perú. En aquests moments, dir que RPX és la gran dominadora del món, no és cap
exageració.
- Entre 2010 i 2015 préstecs de 63.000 milions de $ a diferents països del continent africà.
- Soci principal de Brasil, Xile i Perú.
- Importants acords amb Argentina, Veneçuela i Nicaragua
- Belt and Road Initiative: programa europeu amb l’objectiu d’enllaçar el continent asiàtic amb Europa. Com
a conseqüència de la pandèmia, això ha tingut un cert atur. És un programa que va per mar, terra i aire. En
el seu moment, la RPX tenia molt interès en el Port de Barcelona, però amb el govern de Mariano Rajoy,
l’any 2017, no van arribar a cap acord. Europa no queda al marge d’aquest expansionista xinès i es realitza la
Belt and Road Initiative, que pretén unir Xina amb Europa.

Iniciativa Belt and Road: té

l’objectiu d’unir Europa amb
el continent asiàtic.

- El 2017, segons FMI (Fons Monetari Internacional) es considera la primera potència comercial i inversora.
Econòmicament, ja està situada com una gran súper potència. Aquest any Xina es converteix en la primera
potència comercial i inversora i es produeix una competició amb Estats Units.
- Xi Jinping va ser nomenat president indefinit de la República Popular de la Xina el març de 2018. El seu
autoritarisme segueix en peu, el comunisme de la RPX es manté molt bé. Xi Jinping és el president de la RPX
des de 2018 de manera indefinida, vitalícia, fins que mori. Votat pel comitè central del Partit Republicà
xinès.
- Per a la RPX encara hi ha dues assignatures pendents: Taiwan/República de la Xina/Illa de Formosa; la
situació és complexa perquè Taiwan és un estat, no hi deixa d’haver alguna tècnica per part de Pequín i hi
ha l’esperança que torni a formar part de la RPX. L’altra assignatura pendent és Hong-Kong. Fa tres anys va
ser escenari de grans manifestacions d’estudiants en contra del sistema de Pequín. El 2047 Hong-Kong ha de
ser un territori completament controlat per Pequín. Des de 1997 la RPX realitza diferents tècniques per
intentar que aquest territori estigui sota el seu poder. No obstant això, els hongkonguesos no tenen tanta
pressa, tenen una cultura molt occidentalitzada i molt britànica, ja que durant molt de temps van estar sota
Gran Bretanya. En l’àmbit cultural, molts hongkonguesos no se senten xinesos.

No es pot parlar del segle XIX sense la potència mundial xinesa. A més, el model que pot exportar la RPX és
un model dictatorial, autoritari eficaç. D’alguna manera pot anar impregnant l’imaginari col·lectiu. És a dir,
l’èxit d’aquest règim dictatorial impregna al calendari. Econòmicament funciona bé, per això s’intenta fer
una cara amable i blanquejar aquest sistema autoritari. Mentre gent es moria per Covid, la Xina ja havia
construït un hospital en 10 dies. A la RPX està tornant a la realitat perquè les persones compleixen les
mesures que s’imposen. La RPX funciona perquè els ciutadans no s’imposen a la dictadura.