II República i Catalunya autònoma

1. Adveniment de la República
Les eleccions municipals convocades pel govern de l’almirall Aznar el 12 d’abril de 1931 van adoptar un caire
plebiscitari sobre la monarquia. Als municipis rurals majoritàriament es van imposar les candidatures monàrquiques, però
a les capitals de província i nuclis urbans importants va triomfar la conjunció republicanosocialista. A Catalunya la
victòria la ser aclaparadora i el partit guanyador fou Esquerra Republicana. El 14 d’abril, Francesc Macià proclamava la
República Catalana, integrada en una “Federació de Repúbliques Ibèriques”. El mateix dia, Alfons XIII acatava la
voluntat popular, renunciava i abandonava Espanya, proclamant-se la 2a república. A Madrid els representants dels
partits que havien signat el Pacte de Sant Sebastià van constituir un govern provisional presidit per Niceto Alcalà
Zamora. La iniciativa de Macià provocà un conflicte amb el govern provisional perquè els acords de Sant Sebastià deien
que la descentralització seria establerta per la Constitució. Una comissió del govern viatjà a Barcelona per demanar a
Macià que sotmetés la decisió a Les Corts Constituents a canvi d’una autonomia immediata. El govern decretà mesures
urgents com la concessió d’una amnistia per presos polítics, la proclamació der llibertats polítiques i sindicals i la
designació d’alts càrrecs de l’Administració. També va convocar eleccions generals a Corts Constituents per al 28 de
juny, on triomfaren de nou les candidatures republicanosocialistes. Tot i no tenir majoria per governar en solitari, el
PSOE va tenir el principal grup parlamentari, seguit del Partido Republicano Radical de Lerroux. Es va ratificar a Alcalà
Zamora i el seu equip com a govern provisional.

2. El nou règim republicà:

2.1. Els debats parlamentaris
El 14 de juliol les Corts Constituents inauguraren les sessions i de seguida es va veure que no s’arribaria a un consens i la
nova Constitució respondria als criteris de la majoria parlamentària republicana d’esquerres i socialista. La definició dels
drets va provocar forts debats entre dretes i esquerres, va destacar el dret de sufragi per les dones, que finalment implantà
un autèntic sufragi universal. També van ser durs els debats sobre laïcisme, la prohibició als ordes religiosos d’impartir
ensenyament i l’expulsió dels jesuïtes; Alcalà Zamora va dimitir de president del govern per no estar d’acord, sent
nomenat (president de la república) i substituït per Manuel Azaña (cap de govern)en l’executiu. La Constitució fou
aprovada el 9 de desembre del 1931.

2.2. La Constitució de 1931

La Constitució del 1931 era de caràcter democràtic i progressista: Definia Espanya com “una República de treballadors
de totes les classes socials”, renunciava a la guerra com instrument de les relacions internacionals (pacifisme),
configurava el país de forma integral però acceptava la possibilitat de fer autonomies. Establia el principi de sobirania
popular, la forma de govern republicana, Corts unicamerals i una divisió de poders molt clara. El poder legislatiu residia
en el Parlament, amb predomini sobre el Govern i el Cap d’Estat; el president de la república, nomenat per meitats entre
els diputats i compromissaris votats pels ciutadans, exerciria per sis anys. Es reconeixia una àmplia declaració de drets i
llibertats: Es garantia la igualtat absoluta davant la llei, l’educació i la feina i la no-discriminació per raó d’origen, sexe o
riquesa; s’establia l’educació primària obligatòria i gratuïta i la facultat del govern per expropiar béns d’utilitat social, el
treball era un dret i una obligació social. Es votava a partir dels 23 anys i per primera vegada incloïa les dones. Es
declarava la laïcitat de l’Estat i es reconeixia el matrimoni civil i el divorci.

2.3. El sistema de partits i sindicats:

A l’esquerra, els republicans de classes mitjanes i intel·lectuals (radicalsocialistes, azañistes i nacionalistes), eren
partidaris de grans reformes, però no revolucionaris. El PSOE era el partit més estructurat, amb un sector socialdemòcrata
partidari d’endarrerir la revolució i un sector revolucionari, representat per la UGT. Més a l’esquerra hi havia el PCE,
sorgit de la branca bolxevic del socialisme. En la CNT s’havia fet un grup més moderat (trentistes) que donaven cert
suport a la República i un grup radical, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), més revolucionari. El centre i centre-dreta
estaven representats pel partit “Derecha Liberal Republicana” d’Alcalà Zamora i el PRR de Lerroux. A la dreta, el partit
fort era la CEDA de Gil Robles, amb suport de grans propietaris, Església i exèrcit. A banda, havia els grups hostils a la
república, que animaven obertament al cop d’estat: Monàrquics de “Renovación Española” de Calvo Sotelo, que van fer
acords electorals amb els carlins de Comunió Tradicionalista; i grups de caire feixista com les Juntas de Ofensiva
Nacional Sindicalista (JONS), més endavant units a Falange Española, de José Antonio Primo de Rivera, antidemocràtics
i ultranacionalistes espanyols, que organitzaven grups paramilitars per enfrontar-se als militants d’esquerres.
3. La Generalitat i l’Estatut d’autonomia del 1932
3.1. La Generalitat provisional i l’Estatut de Núria
El pacte amb el govern provisional comportà la substitució de la República Catalana per un govern autonòmic que
recuperava un nom històric, Generalitat de Catalunya, i assumia els recursos i competències de les diputacions
catalanes sota la presidència de Francesc Macià. La Generalitat convocà una comissió d’experts que elaborà un
projecte d’Estatut en el santuari de Núria. L’Estatut de Núria definia Catalunya com un “Estat Autònom dins de la
República espanyola”, declarava el català única llengua oficial a Catalunya, però en les relacions amb el Govern de
la República seria la castellana, i preveia la possibilitat de federar-se amb els països de parla catalana. La Generalitat
tenia competències exclusives en ensenyament, cultura, policia, sanitat, obres públiques, agricultura, dret, justícia,
ordenació territorial i règim municipal; comptaria amb el finançament dels impostos directes, mentre que els
indirectes els gestionaria l’Estat Central. El 2 d’agost, en un plebiscit popular amb participació del 75%, va ser
aprovat pel 99% dels vots; les dones, a pocs mesos de poder votar, es van expressar en un document d’adhesió amb
400.000 signatures.

3.2. La discussió de l’Estatut a les Corts espanyoles

El 18 d’agost, Macià va presentar el document a les Corts per la tramitació parlamentària; fou difícil, ja que la
Constitució del 31 no definia Espanya com estat federal. En els debats va haver tres posicions: El govern central era
partidari d’una autonomia moderada, els parlamentaris catalans una autonomia àmplia, i l’oposició de dretes
considerava que l’Estatut posava en perill la unitat d’Espanya i la seva llengua, i que privilegiava Catalunya. La
ferma defensa del president Azaña i el rebuig dels republicans a un intent de cop d’estat del general Sanjurjo van ser
decisius per a l’aprovació de l’Estatut (9.set.1932).

3.3. L’estatut de 1932

L’Estatut aprovat per les Corts no era el de Núria; Catalunya es constituïa en regió autònoma dins l’Estat espanyol
amb una sobirania limitada. Les competències de la Generalitat eren plenes en dret civil propi i règim administratiu
intern, i bastant àmplies en ordre públic i justícia (jutges, magistrats, i Tribunal de Cassació); però eren compartides
amb l’estat en educació, obres públiques i sanitat, a banda de tenir un finançament insuficient. Els conflictes entre
Generalitat i Estat s’havien de resoldre pel Tribunal de Garanties Constitucionals. Malgrat les limitacions, l’Estatut
fou molt celebrat, perquè significava el primer règim autònom contemporani.

3.4. Les forces polítiques d’àmbit català

Amb la República, la major part de l’espai polític a Catalunya fou ocupat per partits d’àmbit catalanista. Els
conservadors estaven representats per la Lliga Regionalista, que va acceptar la legalitat republicana i a partir de
1933 es va dir Lliga Catalana. El partit més important va ser Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que
agrupava independentistes (Estat Català, de Macià), republicans històrics (Lluís Companys) i altres formacions
nacionalistes republicanes; el seu programa de reformes va atraure grups de la petita burgesia, pagesos i obrers
nacionalistes. Els partits de caire marxista estaven representats per dos grups socialistes: *Unió Socialista de
Catalunya i *Federació Catalana del PSOE; i quatre grups comunistes: *Partit Català Proletari, *Partit Comunista de
Catalunya, (aquests dos, junt amb els socialistes van formar durant la guerra el Partit Socialista Unificat de
Catalunya (PSUC), *Bloc Obrer i Camperol i *Esquerra Comunista (aquests dos van formar el Partit Obrer
d’Unificació Marxista (POUM, trotskista).
4. Com va canviar la vida de les dones a la Segona República?
Malgrat ser el feminisme encara un moviment minoritari, la Constitució establia la igualtat de sexes. L’aprovació del
vot femení enfrontà les poques diputades en les Corts; mentre Clara Campoamor el volia immediat per raó de
justícia, les altres dones (Victòria Kent i Margarita Nelken) creien que era millor esperar, ja que la influència de
l’Església i l’escàs nivell d’instrucció femení beneficiarien els sectors més reaccionaris. Finalment s’imposà la
primera opció i les dones van poder votar a Espanya per primer cop al 1933. Altres mesures, com el matrimoni civil,
l’omissió d’enregistrar com “naturals” els fills nascuts fora del matrimoni, el divorci, la igualtat d’accés a llocs
oficials, també milloraren els drets de les dones. L’impuls a la creació d’escoles ajudà a reduir l’analfabetisme
femení del 60% al 37%. Malgrat això, la brevetat de la república i la mentalitat tradicional de la societat van fer que
encara es mantinguessin situacions discriminatòries com la poca presència femenina en estudis secundaris i
superiors, les diferències en els sous, i les dificultats per impulsar la coeducació.
5. El reformisme Republicanosocialista (1931-1933)
5.1. Reformes laborals i qüestió agrària
L’aliança entre la burgesia republicana d’esquerres i l’obrerisme socialista va permetre el govern d’Azaña impulsar,
durant el bienni d’esquerres, una política de reformes destinades a equiparar Espanya a països europeus més
avançats. S’aprovà una nova legislació sociolaboral, amb protagonisme de Largo Caballero, que millorava la
situació dels treballadors i incloïa la Llei de Termes municipals, la de Jurats mixtos, la de Treball forçós i
l’establiment de la jornada de 8 hores. Juntament, es van emprendre reformes en matèria comercial, fiscal,
hidràulica, industrial i agrària. La Llei de Reforma agrària de 1932 va ser la més important; volia crear una classe
mitjana rural propietària que incentivés el creixement industrial, permetent expropiar sense indemnitzar terres de la
noblesa i indemnitzant les que no eren ben explotades. L’aplicació de la Llei corresponia a l’Institut de Reforma
Agrària, que tenia un pressupost per indemnitzacions i gestionava els assentaments de pagesos. La complexitat
burocràtica del procés i les limitacions de pressupost van fer que fos tan lent (24.000 ha. expropiades i 4.000 pagesos
de 60.000 en 1933), que es convertí en una decepció per molts pagesos pobres que volien el repartiment de terres
immediat, va haver ocupacions de terres per part de la CNT. La Llei va generar oposició radical per part dels grans
terratinents i també entre propietaris de finques mitjanes (100 ha.), que es van alinear contra la República.

5.2. Església i laïcisme

La República volia limitar la influència de l’església, la Constitució ratificava la no-confessionalitat de l’Estat, la
llibertat de culte i la supressió del pressupost; es van treure símbols catòlics de les aules i cementiris públics. Es va
prohibir als ordes religiosos donar classes, i la Llei de Congregacions limitava la possessió de béns i preveia la
possibilitat de dissoldre’ls en cas de perill per l’Estat. El cas dels jesuïtes, que tenien un quart vot d’obediència al
Papa, els va considerar dependents d’un poder estranger, dissolent la Companyia de Jesús i nacionalitzant els seus
béns. Les polítiques laïcistes provocaren una forta polèmica en un país de majoria catòlica; la jerarquia eclesiàstica
mobilitzà la dreta conservadora més pel tema religiós que per la monarquia en contra la república (el cardenal
Segura i el bisbe de Vitòria foren expulsats del país), titllant-la de roja i atea, tot i haver alguna excepció com el
cardenal Vidal i Barraquer.

5.3. La reforma militar

Es volia reformar l’exèrcit, traient burocràcia a una institució vella i obsoleta, amb massa oficials (mal pagats i amb
poques possibilitats de promoció) per les necessitats del país; calia modernitzar-lo i assegurar la obediència al poder
civil. La Llei de Retir de l’Oficialitat oferia els oficials retirar-se voluntàriament i amb bones condicions. Es van
suprimir càrrecs, reduir unitats i oficials, es tancaren l’Acadèmia militar de Saragossa (focus de colpistes), les
Capitanies, els Tribunals d’Honor, el Consell Suprem de Justícia Militar i la premsa de l’exèrcit. Aquestes mesures
van ser mal rebudes, sobretot pels africanistes. A l’agost del 1932, va haver un cop d’estat a Sevilla; tot i fracassar,
la “Sanjurjada” demostrà que la lleialtat de l’exèrcit estava en dubte; a Sanjurjo el van condemnar a mort, però el
van commutar la pena per presó. Quant a la policia, es va crear la Guàrdia d’Assalt, una força d’ordre públic fidel a
la República, preparada i dotada de mitjans moderns per imposar ordre en les ciutats davant concentracions i
manifestacions de protesta.
5.4. La descentralització de l’Estat
Una de les prioritats de la República va ser permetre la creació de regions autònomes històriques, dins el marc de la
Constitució. Catalunya havia estat la primera en accedir, malgrat l’oposició de la dreta. Al País Basc, els
nacionalistes del PNB i els carlins van redactar el projecte d’Estatut d’Estella, però la seva aprovació es va
endarrerir a causa de l’oposició del republicanisme d’esquerres i el socialisme, que el consideraven confessional,
poc democràtic i anti-constitucional. L’evolució del PNB a posicions més centristes i el pacte amb les esquerres va
fer que a l’octubre de 1936, s’aprovés l’Estatut, ja començada la Guerra Civil. El govern basc, presidit pel
lehendakari José Antonio Aguirre, era integrat per republicans d’esquerres, socialistes, comunistes i nacionalistes. A
Galícia, el nacionalisme era menys acusat, i el procés va ser molt més lent; finalment el 28 de juny del 1936 es va fer
un plebiscit un projecte d’Estatut que mai es va aprovar a les Corts per l’esclat de la Guerra Civil.
 5.5. La promoció de l’ensenyament i la cultura
Es van dedicar molts recursos a l’ensenyament; es va emprendre un pla de construcció de milers d’escoles i la
implantació d’una reforma basada en principis d’una escola unificada d’organització estatal obligatòria i gratuïta,
laica i coeducativa. Es van oferir moltes noves places de mestres que van aconseguir triplicar les de la dècada
anterior. Els mestres farien conèixer els ideals del nou règim i orientarien a nens i adults mitjançant la creació de
biblioteques i l’organització de cursos i conferències. La no-obligatorietat de la religió i el laïcisme de la reforma
provocaren la reacció dels sectors conservadors, donant peu a la “guerra escolar”; una forta oposició i protestes per
part d’entitats educatives confessionals i pares d’estudiants catòlics, que es van estendre als ensenyaments secundari
i universitari per algunes associacions d’estudiants. Els primers governs republicans van impulsar iniciatives per fer
possible l’accés a la cultura als sectors tradicionalment oblidats: en col·laboració amb nombrosos intel·lectuals es
van ver Missions Pedagògiques pels pobles (biblioteques i xerrades itinerants) i es van obrir Cases de la Cultura amb
biblioteques estables, instituts per obrers i iniciatives com el teatre universitari La Barraca, de F. García Lorca;
també es fomentaren les colònies escolars d’estiu.

6. Què va fer la Generalitat republicana?

Tenint en compte que el període efectiu de govern va ser de novembre del 1932 a l’octubre del 1934, en què va ser
suspesa pel govern de centredreta, la tasca fou important. * En el camp econòmic: en agricultura es crearen
cooperatives i centres d’experimentació agrària, s’abordà el problema dels rabassaires i es va elaborar la Llei de
Contractes de Conreu; es crearen el servei d’estadística i l’Institut d’Investigacions econòmiques, així com les
Caixes de Dipòsits. * En política Social: S’aprovà la Llei de bases que permeté organitzar els serveis de Sanitat i
Assistència Social; es van fer experiències d’innovació en la xarxa d’hospitals, assistència a malalts, atenció
psiquiàtrica, i les campanyes de prevenció, vacunació i higiene pública. També es crearen organismes de suport
com l’Institut contra l’atur forçós i el Consell de Treball. * En ensenyament: Es va donar autonomia a la
Universitat de Barcelona i es van crear moltes escoles primàries i centres d’ensenyament secundari i professional,
biblioteques populars, arxius i museus; es van millorar les condicions laborals i salarials dels mestres. * En l’àmbit
cultural, es va normativitzar la Llengua catalana, es van impulsar activitats literàries i artístiques, s’implantà el
bilingüisme a l’escola, augmentant el nivell de coneixement del català fins a fer-lo eina de comunicació social (27
diaris en català).
7 La crisi de la coalició d’esquerres
Als tradicionals problemes de l’economia espanyola (atur agrícola, desigual repartiment de la terra, escassa
competitivitat, dèficit comercial...) s’havien afegit les repercussions de la crisi del 29. Des del primer moment les
reformes del govern republicà van topar amb l’oposició de la dreta i els grups de pressió (patronals, església i
exèrcit); la desconfiança de l’empresariat industrial i els propietaris agrícoles van esdevenir en un esfondrament de
les inversions. D’altra banda, les mesures del govern semblaven lentes i insuficients a l’esquerra obrera. La política
de contenció de despesa i equilibri pressupostari va provocar un increment de l’atur; el deteriorament de l’economia
augmentà la conflictivitat social, vagues i motins protagonitzats per la CNT i els sectors més radicals de la UGT van
arribar a un punt àlgid al 1933. Azaña va haver de prendre mesures dures per restablir l’ordre, alguns cops la policia
es va acarnissar en la repressió i les topades amb la força pública es cobraren un alt preu en morts, ferits i detinguts;
va augmentar la violència política. La pèrdua de popularitat i el desgast de la coalició de govern arribaren a un
extrem amb l’escàndol de Casas Viejas; un revés en les eleccions municipals d’abril va fer molt difícil la
col·laboració de republicans i socialistes. Alcalà Zamora retirà la confiança al Govern i nomenà A Martínez Barrio
president d’un gabinet encarregat de dissoldre el Parlament i convocar eleccions generals, que es fixaren pel
novembre del 1933.
8 El Bienni Conservador (1933-1936)
8.1. Les eleccions del 1933 i el canvi de govern
Les eleccions del 19 de novembre del 1933, les primeres en què van votar les dones, van donar un tomb en les Corts.
La dreta es presentà concentrada en àmplia coalició en moltes circumscripcions, mentre que l’esquerra ho feia en
candidatures separades. Per efectes del sistema electoral, la CEDA de Gil Robles i del PRR de Lerroux, superaven
els cent escons cadascú, insuficients però per governar en solitari. La sortida fou formar un govern dels radicals amb
alguns partits petits de centre, amb el suport vigilant de la CEDA; així s’inicià una política revisionista de les
reformes del primer bienni.
8.2. Els governs de centredreta
El nou Govern va capgirar la política reformista del bienni anterior: * va frenar la reforma agrària, retornant terres a
grans propietaris, anul·lant cessions de terres mal conreades, i concedint llibertat de contractació baixant els sous
dels jornalers. * va contrarestar la reforma religiosa aprovant un pressupost de culte i clero i negociant amb la Santa
Seu per signar un concordat. * va concedir una amnistia pels que s’havien revoltat amb Sanjurjo, que abandonà
Espanya i s’instal·là a Portugal. * va reduir el pressupost d’educació. * van destituir els ajuntaments republicans i
socialistes, i posar comissions gestores de membres de partits afins de dreta. El govern va topar amb la Generalitat
per la qüestió agrària (Llei de Contractacions) i va derivar en enfrontament obert arran de la proclama insurreccional
de Companys el 1934. També topà amb els nacionalistes bascos en aturar el les Corts el seu projecte d’Estatut.

8.3. La radicalització obrera i la revolta asturiana del 1934

Les mesures del Govern van ser contestades amb la radicalització del PSOE i de la UGT a instàncies de Largo
Caballero; van declarar al juny del 1934 una vaga general pagesa per defensar les millores del bienni anterior. El
moviment va ser reprimit, detenint-se molts socialistes. La CEDA endurí la seva posició, reclamà més contundència
a l’ordre públic i exigí entrar en el govern si volia el seu suport. Lerroux va cedir tres ministeris a la CEDA.
L’esquerra va veure això com un tomb cap a la dreta. A l’octubre del 1934 la UGT convocà vagues i manifestacions
arreu, però sense el suport de la CNT, les forces d’ordre públic van aconseguir dominar els intents de revolta. A
Astúries, l’actuació conjunta (incloent la CNT) d’organitzacions obreres i la intervenció dels miners, que tenien
dinamita, els van permetre controlar la regió. La insurrecció finalment fou sufocada per l’exèrcit dirigit pels generals
Franco i Goded, amb una repressió implacable (1.400 morts -300 d’ells forces d’ordre- i 2.000 ferits). Les detencions
de gent d’esquerres es van estendre, així com la clausura de seus de partits i sindicats.

8.4. La crisi del bienni

A principis del 1935, Lerroux va fer un nou Govern amb 5 membres de la CEDA; Gil Robles era ministre de la
Guerra, i Franco cap de l’Estat major. Gil Robles començava la “contrarevolució”, presentant un avantprojecte per
modificar la Constitució; restringint la autonomia, abolint el divorci i negant l’expropiació de terres. La divisió entre
els que donaven suport al govern, sumada als escàndols de corrupció que afectaven a Lerroux (estraperlo als casinos
i malversació de fons -cas Nombela-) van provocar el descrèdit del govern i permeteren a Alcalà-Zamora dissoldre
Corts i convocar eleccions pel febrer dl 1936.

9. Els fets d’Octubre del 1934 a Catalunya

La Generalitat continuava en mans d’un govern republicà d’esquerres. El xoc amb el govern central es produí en
aprovar el Parlament de Catalunya la Llei de Contractes de Conreu (abril 1934), que garantia als rabassaires la
propietat de la terra si pagaven al propietari una quantitat taxada pel govern. La llei enfrontava propietaris i pagesos,
partits d’esquerra i dreta, i el govern català amb l’espanyol. El Tribunal Constitucional va anular la llei, produint
fortes tensions, augmentades per l’entrada de la CEDA al govern, que es veia com una amenaça a la República i a
l’autonomia, ja que posava en perill les competències de la Generalitat i els recursos. En aquesta situació, el 6
d’octubre, el president Lluís Companys proclamà l’Estat Català, dins la República Federal espanyola, cridant a la
vaga general. La crida no va tenir massa ressò, (la CNT, considerant el govern hostil, es va desentendre), només la
van seguir els Mossos d’esquadra, alguns ajuntaments, i grups d’obrers socialistes i comunistes; es muntaren algunes
barricades per defensar la Generalitat. El govern central proclamà l’estat de guerra a Catalunya, el general Batet
sufocà la insurrecció i detingué el govern català, i a Azaña, que estava a Barcelona.

10 El Front Popular (1936)

10.1. La polarització electoral
L’esquerra es presentà a les eleccions del 1936 en una gran coalició, el Front Popular, junts republicans d’esquerra,
socialistes i comunistes; afavorits per la CNT, que tot i no participar, no va demanar l’abstenció. La dreta es va
agrupar en el Bloque Nacional, incloent la CEDA, republicans de dreta, monàrquics, tradicionalistes, i alguns
radicals (altres radicals van fer candidatures de centre), sense aconseguir consens per un programa i una candidatura
comú a tot arreu. A Catalunya es formà el Front d’Esquerres amb un programa que demanava l’amnistia dels presos
d’octubre del 34, el restabliment de l’Estatut, de la Generalitat i de la Llei de Contractes de Conreu; i donava suport
al Front Popular amb les reformes suspeses per la dreta. La dreta catalana va formar el Front Català d’Ordre, liderat
per la Lliga.
10.2. La victòria del Front d’Esquerres
El Front Popular guanyà les eleccions amb el 48% dels vots per 46,5% la dreta i 5,4% el centre, mentre que Falange
Española perdia fins i tot l’escó de José Antonio Primo de Rivera. El nou govern seria format sols per republicans,
amb suport parlamentari dels altres partits del Front; Azaña seria el president de la República i Casares Quiroga cap
de govern. A Catalunya el Front d’Esquerres va tenir una victòria rotunda, 41 escons (23 d’ERC) per 13 la dreta (12
LC).
10.3. L’etapa del Front Popular
El nou govern va complir el pacte de la coalició: decretà l’amnistia de 30.000 presos polítics, obligà les empreses a
readmetre els obrers acomiadats l’any 34, es restabliren l’Estatut i la Generalitat, es restituïren regidors i batlles,
retornà la Llei de Contractes de Conreu i començaren les negociacions per als estatuts basc i gallec. Amb l’esperança
del canvi, les organitzacions d’esquerra van iniciar mobilitzacions populars i vagues per accelerar els canvis. Els
anarquistes proposaven mesures revolucionàries, molts socialistes s’acostaren a les solucions radicals dels
comunistes, i en el camp, molts jornalers extremenys i andalusos s’avançaren ocupant les terres. La dreta rebutjà la
victòria del Front Popular, molts propietaris de terres s’oposaren a les mesures, molts empresaris expatriaren capitals
i l’església inicià noves campanyes contra la República.

10.4. La preparació del cop d'Estat

La situació política i social es va radicalitzar i generà un clima de violència social. Falange i altres grups d’extrema
dreta feien patrulles armades que emprenien accions violentes contra líders esquerrans; en resposta, militants
radicals d’esquerra s’enfrontaven als grups de dreta. A Catalunya la radicalització no va ser tan clara: ERC
moderava els seus propòsits i la Lliga es desvinculava de les postures d’extrema dreta; a la CNT els moderats
semblaven guanyar posicions sobre els radicals de la FAI, fins i tot la premsa no adoptava postures tan alarmistes
com en altres indrets.
Feia mesos que alguns oficials de l’exèrcit planificaven un aixecament armat. Eren liderats per Sanjurjo des de
Portugal, i dirigits per Mola des de Pamplona, generals com Franco i Queipo de Llano tenien suport d’una trama
civil que els finançava i cercava ajuda exterior. La conspiració era d’un fort caràcter antidemocràtic i pretenia
restaurar l’ordre i l’autoritat, la unitat d’Espanya i la religió catòlica. L’assassinat de José Calvo Sotelo, de
Renovación Española, com a venjança per l’assassinat del tinent Castillo, de la Guàrdia d’Assalt, per part de la
ultradreta, va accelerar la insurrecció militar, que començà al Marroc el 17 de juliol, originant la Guerra Civil.