TEMA - 3 - Crisi Restauració

Oscar Heredia Canals
Mª DEL Puerto Muñoz Ferreiro
TEMA: LA CRISI DEL SISTEMA DE LA

RESTAURACIÓ (1902-1930)
1
Contenido
....................................................................................................................................................... 1
1.1 ANTONI MAURA (líder del Partit Conservador) .................................................................... 4
1.2 FETS DEL “CU-CUT” ................................................................................................................. 6
1.3 EL GOVERN LLARG DE MAURA (1906-1909) .......................................................................... 8
1.4 PARTITS FORA DEL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ.............................................................. 10
1.4.1 EL REPUBLICANISME .................................................................................................. 10
1.4.2 ALEJANDRO LERROUX ............................................................................................... 10
1.4.3 PARTITS CATALANISTES ............................................................................................. 12
1.4.4 ELS CARLINS ............................................................................................................... 14
1.4.5 EL PARTIT SOCIALISTA OBRER ESPANYOL (PSOE) ..................................................... 15
1.4.6 ELS SINDICATS ............................................................................................................ 15
1.5 LA SETMANA TRÀGICA ......................................................................................................... 18
1.5.1 CONSEQÜÈNCIES DE LA SETMANA TRÀGICA ............................................................ 23
1.6 JOSÉ CANALEJAS (LÍDER DEL PARTIT LIBERAL PROGRESSISTA)........................................... 24
1.7 LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA .................................................................................. 26
1.8 ESQUEMA RESUM DELS DIFERENTS PARTITS I SINDICATS D’AQUEST PERÍODE. ............... 32
2. LA CRISI DE LA RESTAURACIÓ. SEGONA PART (1914-ABRIL DE 1931) .................................. 35
2.1 LA SITUACIÓ A LES CORTS ................................................................................................ 35
2.2 LA CRISI DE 1917 ............................................................................................................... 36
2.2.1 JUNTES DE DEFENSA .................................................................................................. 36
2.2.2 ASSEMBLEA DE PARLAMENTARIS ...................................................................... 38
2.2.3 PROTESTES SOCIALS ........................................................................................... 39
2.3 LA VAGA DE LA CANADENCA............................................................................................ 41
2.3.1 EL PROJECTE D’ESTATUT............................................................................................ 43
2.4 EL PISTOLERISME (1916-1923) ......................................................................................... 44
2.5 EL DESASTRE D’ANNUAL................................................................................................... 46
2.6 LA SITUACIÓ ECONÒMICA I SOCIAL ............................................................................. 50
3. LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA ............................................................................... 55
3.1 DIRECTORI MILITAR (1923-1925) .................................................................................. 56
3.2 EL DIRECTORI CIVIL (desembre de 1925-gener 1930) ................................................... 59
3.3 ELEMENTS D’OPOSICIÓ A LA DICTADURA ..................................................................... 60
3.4 LA DICTABLANDA........................................................................................................... 62
Bibliografía .................................................................................................................................. 64
2
1.LA CRISI DE LA RESTAURACIÓ. PRIMERA PART (1902-19014)
El tancament de Caixes va provocar la dimissió del president Silvela el 1900, que marxarà de la
política i deixarà com a líder del Partit Conservador a Antonio Maura. Per la seva banda,
Sagasta, que morirà al 1903, es retirarà de la política i la figura que liderarà el partit Liberal
serà José Canalejas.
Silvela i Antoni Maura (Partit Conservador) Sagasta i José Canalejas (Partir Liberal)
A partir del setzè aniversari d’Alfons XIII (17 de maig de 1902) passarà a assumir directament
les tasques de rei, unes obligacions que fins aquell moment havia dirigit la seva mare. Alfons
XIII, a diferencia del seu pare, serà un polític molt més intervencionista, és a dir, farà servir el
seu poder per contradir o intervenir en la tasca del govern, un fet que provocarà algunes crisis.
REPÀS
QUINS SÓN ELS ELEMENTS ENDÈMICS DEL SEGLE XIX QUE ESTAN PRESENTS A L’ENTRADA DEL SEGLE
XX?
Es mantindrà la manipulació del sistema electoral accentuant la manca de democratització i

d'oberturisme polític.
La política actuava de manera independent a la opinió pública i això provocava un creixent sentiment
apolític del que sortien afavorits els sindicats.
Existeix, després de l’assassinat de Cànovas i la mort de Sagasta, una crisi de lideratge en els dos partits
dinàstics.
FALTA EL TEMA D’ALFONS XIII
L’estat manifesta una gran incapacitat per integrar les noves forces socials aparegudes a finals dels segle
XIX, especialment les faccions polítiques i sindicals dels treballadors així com els moviments
nacionalistes.
El creixent protagonisme dels militars (desprestigiats després de la derrota de Cuba) sempre recolzats
pel monarca. Els governs acudien a l’exercit i la Guàrdia Civil per solucionar problemes civils i intervenir
en les continues proclamacions d’Estat de Guerra (feien creure que ells eren els únics que podien
reestablir l’ordre a Espanya).
La necessitat de crear una reforma agrària que donés a mans productives les terres en situació de mà
morta. 3
El conflicte regionalista accentuat ara per la pèrdua de Cuba.
El 1901 una sèrie de vagues deixaven de manifest el descontent de la classe treballadora i el

poder creixent de les forces sindicals. Aquestes vagues sempre eren contestades pel govern de
la mateixa manera; declarant l’estat de guerra i amb una violenta intervenció de les forces
d’ordre públic. Dels primers anys del segle XX destaca el 17 de febrer de 1902, quan els
sindicats anarquistes proclamen una vaga general que implicarà a gairebé 150.000
treballadors/es a Barcelona. La vaga va aconseguir paralitzar els diaris, el transport, els bancs,
etc, durarà set dies, i la resposta va ser molt violenta. Es va decretar l’estat de guerra
(recordeu que decretant aquest estat els ciutadans/es perden els drets constitucionals), es van
detenir els líders sindicals, van morir uns 12 treballadors, i es van il·legalitzar durant un temps
els sindicats. A mesura que passin els anys aquesta conflictivitat social anirà creixent i
radicalitzant-se.
1.1 ANTONI MAURA (líder del Partit Conservador)

Antoni Maura havia format part del Partit Liberal de Sagasta perquè
German Gamazo, el seu cunyat, l’havia introduït en política. Ell serà
ministre d’Ultramar, recordeu l’estudi que presentarà a les Corts
espanyoles abans d’iniciar-se la Guerra de Cuba. Les diferencies entre
la coneguda com a secció Gamacista, amb 87 escons al 1898,
Il·lustració 1 Antoni Maura
dintre del partit, i els seguidors de Sagasta, van provocar que
aquests abandonessin el partit i actuessin com a grup
independent.
A la mort de German Gamazo, Maura esdevé líder del grup el 1901 i serà quan s'afiliï al Partit
Conservador de Cànovas (assassinat al 1897) que llavors estava liderat per Francisco Silvela.
Aquesta acció de passar d’un partit a un altre es diu transfuguisme i ha estat i, és encara avui
visible a la política espanyola1.
Quan el 1903 Silvela deixa el seu càrrec, Maura passarà a ser el líder del partit Conservador i
president del Govern. Maura, a les eleccions de 1903, va pressionar per evitar el falsejament
electoral limitant el poder dels cacics i va aconseguir que aquestes eleccions fossin de les més
1
Un exemple clar el podríem veure actualment en el número important de polítics de
Ciutadans que abandonen el partir per marxar a altre formació política. Un exemple de transfuguisme el
trobem en el cas de la moció de censura de Múrcia l’any 2021.
https://www.publico.es/politica/tamayazo-murcia-son-tres-transfugas-cs-murcia.html
4
netes de tota la Restauració. Maura va ser un polític REGENERACIONISTA, va ocupar la

presidència del govern en diferents ocasions destacant el conegut com Govern Curt (1903-
1904) i Govern Llarg (1906-1909). És molt important entendre aquesta figura política tant
rellevant a la nostra Història. Maura sabia que hi havia una part molt important de la població
que no participava de la política. Aquest fet era un problema perquè provocava un descrèdit
de les institucions i l’estat, i perquè les persones que no creien en l’estat podrien intentar
enderrocar-lo a partir d’una revolució. En aquest intent de popularitzar la política intentarà
cridar a participar activament en política, a la anomenada, “sana majoria silenciosa”, és a dir, la
“massa neutre”; aquelles persones que sense tenir una ideologia clara es podien interessar per
la política si veien la seva utilitat.2 L’objectiu era fer-los veure que la política era una eina de
transformació social i que té impacte directe en la millora de les seves vides. Però, com fer-ho?
Maura ho tenia clar, calia fer una “REVOLUCIÓ DES DE DALT”. Aquesta revolució es basava en
tota una sèrie de reformes que tinguessin una repercussió directa i profitosa en la població i
així vincular-los de nou a la política, fer-los recuperar la confiança en les institucions. D’una
banda pretenia desvincular als cacics de la política. El caciquisme s’havia consolidat com un
espai de corrupció extrema que feia malbé la imatge de les institucions. Maura també,
pretenia evitar un aixecament popular, una revolució que fos incontrolable i salvatge.
Más que nunca es ahora necesario restablecer aquella ya casi olvidada, de

tiempo que ha que fue perdida, confianza entre gobernantes y gobernados; y
ya no hay más que un camino, que es la revolución audaz, la revolución
temeraria desde el Gobierno, porque la temeridad es, no obra de nuestro
albedrío, sino imposición histórica de los ajenos desaciertos. Nunca habría
sido fácil la revolución desde el Gobierno, nunca habría sido recomendable, si
hubiera podido dividirse la facultad y esparcirse la obra en el curso del
tiempo; pero cada día que pasa, desde 1898, es mucho más escabrosa,
mucho más difícil, y el éxito feliz mucho más incierto; y no está lejano el día
en que ya no quede ni ese remedio […].
FONT: Antonio MAURA. Treinta y cinco años de vida pública, 1902-1913.

Madrid: Biblioteca Nueva, 1917, p. 86
2
Actualment hi ha una part de la població força important que no veu en la política una utilitat clara.
Moltes d’aquestes persones ni tant sols van a votar a les diferents eleccions. Aquest fet representa un
problema greu per a qualsevol estat perquè implica que una part de la ciutadania no creu en l’eficàcia
de la política. Si les persones no veuen aquest resultat però creuen estar en una situació d’injustícia i
penúria, aquesta situació podria provocar una revolució que canalitzés aquest sentiment d’una manera
més violenta. Per aquesta raó Maura intenta recuperar la confiança de la població en la política.
5
Una de les primeres lleis que aprovarà, tot i tenir en contra a la patronal, serà la Llei del
Descans Dominical, el 1904 i que donava descans els diumenges els treballadors/es. També es
va proposar acabar amb el sistema electoral corrupte i fomentar la participació electoral, per
aquesta raó, a les eleccions de 1903, va intentar eliminar, en part, el poder dels cacis i el
sistema corrupte, però el resultat va ser terrible pel sistema de torn pacífic de partits dinàstics.
A Barcelona el republicanisme va tenir un gran èxit. La lliçó estava apresa, alliberar el sistema
podria portar a un model d’estat republicà. Els monàrquics el van acusar d’haver posat en joc
la monarquia.
Durant el govern curt va intentar consolidar la figura del rei entre la ciutadania i va iniciar una
sèrie de viatges pel país. El 1904 Maura i Alfons XIII visitaran Barcelona. Maura havia arribat a
alguns acords amb el sector més conservador de la Lliga Regionalista, representada per
Francesc Cambó. Durant la visita un anarquista va intentar assassinar a Maura però finalment
només el va aconseguir ferir. No va ser la darrera vegada que el van intentar assassinar.
El final del govern curt de Maura s’explica per les desavinences amb el monarca. El 1904,
Maura escull com a Cap de l’Estat major (càrrec militar) a un general que el rei no li convenç, ja
que volia a Polavieja que era el candidat que agradava a la seva Mare. Definitivament Maura
decidirà dimitir i serà substituït com a president del govern pel general Azcárraga.
Entre el govern curt i el llarg, quan no governa Maura, passaran alguns fets molt rellevants que
marcaran el seu govern llarg a partir de 1906.
1.2 FETS DEL “CU-CUT”

La revista Cu-Cut era una publicació satírica vinculada a la Veu de Catalunya. Normalment,
aquesta revista catalanista, publicava vinyetes on es burlava de l’exercit i dels militars. El 1905
es van realitzar eleccions municipals i la Lliga va obtenir un èxit molt considerable, un triomf
que van celebrar al conegut com Banquet de la Victòria al Fronton Condal. Aprofitant aquesta
celebració, la revista “Cu-cut” va publicar una vinyeta antimilitarista (il·lustració 2).
Estava clar que la vinyeta es burlava de la derrota de Cuba i de com l’exèrcit espanyol no havia
tingut ni una sola victòria des de feia gairebé un segle. Els militars, ja molt irritats amb els
partits catalanistes, als que acusaven d’amenaçar la unitat d’Espanya, van intervenir sense
autorització judicial a la redacció de la revista, van aturar la seva publicació i van segrestar els
números que ja estaven impresos. No era la primera vegada que els militars atacaven unes
publicacions, però si va ser la més violenta. També van aprofitar per atacar la seu del diari “La
Veu de Catalunya”.
6
Il·lustració 2. Vinyeta publicada el 25 de novembre de 1905 a la revista Cu-Cut.
El president del govern (Eugenio Montero Ríos) va dimitir, i a més, per acontentar als militars,
s’aprovarà la LLEI DE JURISDICCIONS. Aquesta llei deia:
Artículo 1º. El español que tomara las armas contra la Patria bajo
banderas enemigas o bajo las de quienes pugnaran por la independencia
de una parte del territorio español, será castigado con la pena de cadena
temporal en su grado máximo a muerte.
Art. 2º. Los que de palabra, por escrito, por medio de la imprenta,
grabado, estampas, alegorías, caricaturas, signos, gritos o alusiones,
ultrajaren a la Nación, a su bandera, himno nacional u otro emblema de su
representación serán castigados con la pena de prisión correccional.
En la misma pena incurrirán los que cometan iguales delitos contra las
regiones, provincias, ciudades y pueblos de España y sus banderas o
escudos.
La Llei de Jurisdiccions (el dia de la votació abandonaran el congrés els diputats catalans com a
senyal de rebuig) va estimular el sentiment catalanista que, dirigit per Francesc Cambó,
aconseguirà unir diferents tendències polítiques sota un sol nom, la coalició SOLIDARITAT
7
CATALANA (1906). Aquesta coalició agrupava tots els partits catalanistes a excepció dels
lerrouxistes i dels partits dinàstics. La formaven forces polítiques carlines, republicanes,
nacionalistes d’esquerres i de dretes, fins i tot, sectors anarquistes, etc... El 1907 es convoquen
eleccions provincials i aquesta coalició es presentarà sota un únic programa, El Programa del
Tívoli.
Primer principi de coincidència, enrobustit per seguides manifestacions de l'opinió catalana, és

l'afirmació que la llei anomenada de les jurisdiccions ha de derogar-se... Dignificar el sufragi,
corromput, més ben dit, ignorat com a funció lliure dels ciutadans que amb l'emissió del vot
trien la representació nacional, és un altre objectiu i objectiu primordial de la Solidaritat.
Moltes de les funcions d'ensenyança, beneficència i obres públiques han d'ésser confiades a
organismes regionals, representatius de la personalitat de les regions, amb possessió de
mitjans propis per a exercitar-les.
Els municipis han d'ésser restituïts a llur veritable condició de societats naturals, amb esfera
d'acció pròpia seva, i diferent i independent de l'Estat...
Solidaritat Catalana. Programa del Tívoli. 1907
A les eleccions provincials, i més tard a les generals, van aconseguir un veritable èxit obtenint
41 del 44 escons, però la Setmana tràgica acabarà fent desaparèixer aquesta coalició.
1.3 EL GOVERN LLARG DE MAURA (1906-1909)

Maura tornava a guanyar les eleccions el 1906 i com a president del govern intentarà acabar
amb el sistema electoral corrupte. Per fer-ho, va aprovar 3 lleis molt importants (Preston
2021). És veritat que sabia que per aprovar aquestes lleis primer necessitaria una majoria
amplia a les Corts, i tot i que sembli contradictori per aconseguir aquesta majoria, les eleccions
de 1906 van ser una de les més corruptes de la història del nostre país. Aconseguida aquesta
forta majoria, Maura podia afrontar el seu objectiu a partir d’aquestes lleis:
1- La llei de Justícia Municipal: Pretenia acabar amb la capacitat dels cacics de fer
xantatges i pressionar els candidats.
2- La Llei electoral (1907): Destacaran dos elements importants per una part el
sufragi obligatori: Todo elector tiene el derecho y el deber de votar en cuantas elecciones
fueran convocadas en su distrito. Els que no votaven pagarien un 2% més d’impostos, tot
8
i que aquesta penalització no es portarà a terme. El que pretenia era mobilitzar a les
masses neutres (sectors rurals sobretot que no participaven en política).
També cal destacar el famós article 29 que deia: Art. 22. En los distritos donde no
resultaren proclamados candidatos en mayor número de los llamados a ser elegidos, la
proclamación de candidatos equivale a su elección y les releva de la necesidad de
someterse a ella. Aquesta llei va accentuar el nivell de corrupció entre els cacis. La llei
permetia escollir de manera directe els candidats a les Corts que no tinguessin rivals, per
exemple, si a la circumscripció electoral de Barcelona li toca un número determinats
d’escons i es presenta aquest número, no caldrà fer eleccions i aquests candidats seran
escollits de manera directe. Quina repercussió va tenir aquests article? A les eleccions de
1910, 119 escons a les Corts es van escollir directament per l’article 29, pocs, comparats
els 146 que sortiran el 1923. (Preston 2021)
3- Llei de l’administració local (1907): pretenia donar més autonomia als

ajuntaments (finalment no es va aprovar).
RECORDEU LA REVOLUCIÓ DES DE DALT DE MAURA
“Uno de los primeros y más importantes orígenes del mal que aqueja a la patria consiste en el indiferentismo
de la clase neutra. Yo no sé si su egoísmo es legítimo, aunque sí sobran causas históricas para explicarlo. Lo
que digo es que no se ha hecho un ensayo para llamarlos con obras, que es el único lenguaje a que ellos
pueden responder; llamarlos con obras vibrantes, para despertarlos y conmoverlos, para arrancarlos de su
inanición y de su egoísmo, para traerlos por la fuerza a la vida pública. Por eso he dicho y repito que España
entera necesita una revolución en el gobierno radicalmente, rápidamente, brutalmente; tan brutalmente que
baste para que los que estén distraídos se enteren, para que nadie pueda ser indiferente y tengan que pelear
hasta aquellos mismos que asisten con resolución de permanecer alejados (…).
MAURA, A. Treinta y cinco años de vida pública, 1902-1913. Madrid, Biblioteca Nueva, 1917
PER REFLEXIONAR
Maura s’equivocava en aquesta intent de captivar a la majoria de la població perquè ell, quan
cridava a la sana majoria silenciosa, a la massa neutre, ho feia pensant en la classe mitjana. Cal
indicar que la classe mitjana a l’Espanya de principis del segle XX representava una gran minoria
respecte a les classes més empobrides, així que poques coses va aconseguir modificar Maura en una
Espanya molt convulsa. Penseu que el terrorisme sindicalista estava en un moment molt àlgid, a les
primeres dècades del segle XX es viuran més de 70 atemptats.
Maura dimitirà després dels coneguts com fets de la Setmana Tràgica.
9
1.4 PARTITS FORA DEL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ

1.4.1 EL REPUBLICANISME
Representa la principal força d’oposició als partits dinàstics. Després de “La Gloriosa” es
produeix una enorme divisió que genera diferents partits
republicans. El 1903 es crea Unió Republicana (UR) que pretenia
tornar a recuperar la unió dels sectors republicans. El partit estava
presidit per Nicolás Salmerón.
Alejandro Lerroux tenia un paper molt important dins del partit.
Reivindiquen:
- Tornar a la Constitució de 1869
- La proclamació de la República.
Il·lustració 3 Nicolás Salmerón
- Convocar corts constituents.
La UR aconseguirà unir les principals forces republicanes a excepció del Partir Republicà
Democràtic Federal (PRDF).
1.4.2 ALEJANDRO LERROUX

Cordovès nascut el 1864. Serà diputat per primera vegada el 1901
sota el partit Unión Republicana. Va arribar a Barcelona el 1901
recolzat pel govern central i amb la intenció de treure
protagonisme els partits nacionalistes. Tindrà un enorme
seguiment entre els proletaris i serà el creador de la primera “Casa
del Poble” a Barcelona. Lerroux és periodista, escriurà a “El
intransigente”, “El País”, “El progeso”, etc...
Il·lustració 4 Alejandro Lerroux
Els seus articles es reflecteix el seu sentiment:
- Anticatalanista - Anticlerical - Populista (demagògia)
Destaca la seva gran capacitat oradora que aviat li donarà un enorme recolzament popular,
serà tant rellevant que el seu moviment polític es conegut com Lerrouxisme.
Promou protestes obreres a la zona del Paral·lel on era conegut com “L’emperador del
Paral·lel”.
Aconsegueix ser diputat a les eleccions de 1901, 1903 i 1905 mostrant-se com una alternativa
al conservadorisme de la Lliga.
10
Lerroux parlarà sobre les Bases de Manresa que acusa de ser “incongruentes, reaccionarias,
mantenedoras de privilegios antiguos, creadoras de otros nuevos, con alma y tendencia
disgregadora, separatistas, inspiradas en un espíritu clerical y aprobadas por obispos de
maldita memoria”.
L’historiador Joan B.Culla afirma que “Contra el que vol el tòpic, l’aparició i l’èxit del
lerrouxisme són inseparables de la situació de Barcelona del mil nou-cents, una ciutat
fortament industrialitzada, en plena puixança material i cultural i en plena efervescència –
polaviejisme, Tancament de Caixes...- de les seves classes mitjanes i altes, mobilitzades entorn
de la nova bandera catalanista, però on les classes populars estan quasi absolutament
desproveïdes d’eines d’actuació política i sindical, on l’ample territori de les esquerres no és
més que un camp de runes acumulades per la inexorable ensulsiada del federalisme, per la
impotència del socialisme, per la desorganització i el sectarisme dels llibertaris (anarquistes),
per l’esclerosi dels grupets republicans...” (B.Culla 1988)
Alejandro Lerroux serà un líder indiscutible d’aquestes masses proletàries que es senten orfes
políticament. El seu discurs es basava en:
• El republicanisme
• La crítica social
• L’anticlericalisme
• L’obrerisme
• Anticatalanisme
El discurs de Lerroux tenia un gran suport entre el proletariat de Barcelona, però la seva
defensa de l’exèrcit li anirà treien adeptes. No oblideu que va estar a favor de l’atac a la seu de
la revista “Cu-Cut” i a favor de la Llei de Jurisdiccions. Aquests elements li faran perdre
seguidors i, en un intent de recuperar-los, escriurà un dels articles més violents i
menyspreables de la història d’Espanya. Aquest article publicat l’1 de setembre de 1906 al diari
La Rebeldía es titulava “¡Rebeldes! ¡Rebeldes!”, i deia:
Rebelaos contra todos: no hay nadie o casi nadie justo (...)

Sed arrogantes como si no hubiera en el mundo nadie ni nada más fuerte que
vosotros, no lo hay. La semilla más menuda prende en la grieta de granito,
echa raíces, crece, hiende en la peña, rasga la montaña, derrumba el castillo
secular (...) triunfa. Sed imprudentes, como si estuvieseis por encima del
Destino y la Fatalidad. Sed osados y valerosos, como si tuvieseis atadas a
vuestros pies la Victoria y la Muerte (...)
11
Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente y

miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad con sus
dioses, alzad el velo de las novicias y elevadlas a la categoría de madres para
virilizar la especie, penetrad en los registros de la propiedad y haced hogueras
con sus papeles (...) Nos os detengáis ni ante los sepulcros, ni ante los
altares... El pueblo es esclavo de la iglesia: vive triste, ignorante, hambriento,
resignado. cobarde, embrutecido por el dogma y encadenado por el temor al
infierno. Hay que destruir la iglesia.”
Com podeu veure, el text té un llenguatge molt directe, violent, demagog i populista. A la frase
subratllada podeu veure com fa una crida a violar religioses i cremar esglésies. Les seves
paraules ressonaran com les d’un oracle de l’antiguitat durant els fets de la Setmana Tràgica i
això li acabarà passant factura política, perdent el favor de la majoria de la classe proletària
catalana, moderant el seu discurs i dirigint-se al centredreta ideològic. Amb tot, no hem de
menysprear la seva figura, que serà cabdal a la política espanyola, ocupant el càrrec de
president del govern en diferents ocasions durant la II República espanyola.
A partir dels fets del “Cu-Cut”, que hem vist anteriorment, i l’aprovació de la llei de
Jurisdiccions, recordeu que apareixerà una nova coalició de partits sota el nom de Solidaritat
Catalana a la que s’afegirà la Unió Republicana (UR) on formava part A.Lerroux. Aquest
apropament del partit a forces catalanistes provocarà el rebuig de Lerroux que l’abandonarà i
acabarà creant un partit nou el 1908 anomenat Partit Republicà Radical (PRR).
1.4.3 PARTITS CATALANISTES

Des de la seva creació el 1901, la Lliga Regionalista era el partit catalanista més important.
D’arrel conservadora, el seu líder Enric Prat de la Riba, escriurà “La Nacionalitat Catalana” al
1906 un manifest ideològic on exposarà les bases del catalanisme conservador de la Lliga.
Sent la nacionalitat una unitat de cultura, una ànima col·lectiva, amb un

sentir, un pensar, y un voler propis, cada nacionalitat ha de tenir la
facultat de acomodar la seva conducta col·lectiva, això és, la seva
política, al seu sentiment de les coses, al seu seny, al seu franc voler.
Cada nacionalitat ha de tenir el seu Estat [...]
L'aspiració d'un poble a tenir política pròpia, a tenir un Estat seu, és la

fórmula política del nacionalisme. La aspiració a que tots els territoris
12
de la mateixa nacionalitat s'acoblin sota la direcció d'un Estat únich és

la política o tendencia pan-nacionalista
Així'l nacionalisme català, que may ha estat separatista, que sempre

ha sentit intensament l'unió germanívola de les nacionalitats ibèriques
dintre de l'organisació federativa , és aspiració enlairada d'un poble
que, ab consciencia del seu dret y de la seva força, marxa, ab pas
segur, pel camí dels grans ideals progressius de la humanitat.
E.Prat de la Riba; La Nación Catalana
La Lliga serà un partit molt influent en la política catalana encara que, desprès de l’èxit de la
Candidatura dels 4 presidents, va patir una davallada i no va aconseguir un seguiment social
tant important com el que aconseguia el republicanisme de la Unión Republicana que els va
superar a les eleccions a la diputació de Barcelona de 1903, a les eleccions legislatives de 1903
i també a les eleccions generals, a la diputació i a l’ajuntament, totes, al 1905.
Dins de la Lliga existia una divisió interna que no trigarà a esclatar desprès d’aquests resultats.
Per una part trobem el sector dels intransigents, que no volien cap mena de pacte amb el
govern central i volien assolir totes les aspiracions catalanistes. Per altra part, estava la cúpula
del partit que pretenia consolidar una relació d’acords amb el govern estatal. Quan Maura
visita Barcelona amb el rei el 1904, tot i que la Lliga havia establer un boicot a aquesta visita,
els líders del partit es reuniran amb el president Maura. Això va provocar que el sector més
intransigent marxés per formar el 1906 el Centre Nacionalista Republicà. Després dels fets de
la Setmana Tràgica, el 1910, aquest partit farà coalició amb altres federalistes i republicans
d’esquerres formant la Unió Federal Nacionalista Republicana que va treure bon resultat a les
eleccions de 1910 i que acabaran signant el Pacte de Sant Gervasi el 1914 amb el Partit Radical
de Lerroux en un intent d’unificar i ampliar vots per aturar a la Lliga Regionalista.
13
1.4.4 ELS CARLINS

Els Carlins havien abandonat la idea d’arribar a imposar un dels seus pretendents a la corona
mitjançant la força. A finals del S.XIX ja van aparèixer els primers partits d’arrel carlista, com
per exemple, el Partido Católico Nacional dirigit per Cándido Nocedal.
Els carlins havien creat a principis de segle el grup conegut com
Requetès, era una secció paramilitar que en moltes ocasions
s’encarregava d’actuar a les ciutats contra el republicanisme i
l’obrerisme.
El 1919, Juan Vázques de Mella crea el Partit Tracidionalista que passarà

a anomenar-se Comunió Tradicionalista el 1931. No oblideu que aquest
ajudarà els colpistes durant la Guerra Civil de 1936 i recolzaran la
dictadura de Franco.
Lo que constituye una nación es lo que suele llamarse, en

un sentido metafórico, alma nacional, espíritu
nacional; y el espíritu nacional está constituido por
un fondo común de creencias, de sentimientos, de
aspiraciones y tradiciones fundamentales.
Vazques de Mella. 1939
14
1.4.5 EL PARTIT SOCIALISTA OBRER ESPANYOL (PSOE)

El 1879 Pablo Iglesias funda el PSOE. Com a director del diari El Socialista, exposa els seus
articles la ideologia socialdemòcrata del partit. Aconsegueix un recolzament social a Madrid,
Astúries, País Basc i Andalusia. El 1899 el PSOE tenia 3.000 afiliats, el 1915 eren 15000 afiliats i
a la dècada dels 20 duplicava el número, aconseguint 30.000 afiliats.
Com a resposta els fets de la Setmana Tràgica de 1910, es presentaran amb els republicans a
les eleccions creant la Coalició Republicano-socialista i aconseguiran el seu primer escó a les
Corts que ocuparà el diputat Pablo Iglesias. En un dels seus discursos a les Corts Iglesias
afirmava que: "El partido que yo aquí represento aspira a concluir con los antagonismos
sociales,... esta aspiración lleva consigo la supresión de la magistratura, la supresión de la
iglesia, la supresión del ejercito... No nos interesa hacer buenos obreros y empleados, buenos
comerciantes. Queremos destruir la sociedad actual desde sus comienzos".
1.4.6 ELS SINDICATS

Si el segle XIX, sobretot a la segona meitat, s’havia caracteritzat per l’aparició dels primers
sindicats i els esclats dels primers conflictes laborals. Les primeres dècades del S.XX veuran la
consolidació del poder dels grans sindicats (CNT i UGT) i la radicalització del moviment obrer
que anirà incrementant el seu número d’afiliats i simpatitzants.
1.4.6.1 LA UGT
Recordeu que la Unió General de Treballadors (UGT) va néixer el 1888 i estava especialment
lligada al PSOE. Poc a poc anirà augmentant el seu número d’afiliats aconseguint 120.000 el
1914 i arribant els 240.000 el 1920. Entre els principals objectius de la UGT destaquen:
- Aconseguir millores i reformes socials i laborals pels treballadors/es.
- La participació del proletariat en política.
- Utilitzar l’acció política per consolidar els seus objectius.
- Acabar amb el capitalisme i assolir l’emancipació del proletariat a

partir d’una revolució obrera internacional.
15
Il·lustració 5: Antonio García Quejido, primer secretari general de la UGT, el centre Largo Caballero secretari general a partir de 1918
fina al 1938 i a la dreta Julian Besteiros vicepresident de la UGT de 1925-1931 i de 1932-1934)
En el XIII Congrés de la UGT celebrat a l'octubre de 1918, Largo Caballero va resultar triat
secretari general, mentre que el seu anterior càrrec de vicepresident el va passar a
ocupar Julián Besteiro, mantenint-se en la presidència un ancià i malalt Pablo Iglesias, conegut
cada vegada més com «el Abuelo». El 1917 Esclata la Revolució bolxevic a Rússia i una part
tant del PSOE com de la UGT l’abandonaran per formar el 1921 el Partit Comunista Espanyol
(PCE).
1.4.6.2 LA CNT
El 1900 apareix la Federación de Sociedades de la Resistencia de la Región Española o
coneguda també com la Nueva FTRE, es tracta d’una organització sindicalista d’ideologia
anarquista. La Vaga general promoguda pels anarquistes el 17 de febrer de 1902 a Barcelona
per millores salarials i laborals. S'estén més o menys una setmana. Tot i ser força pacífica a
l’inici anirà radicalitzant-se. La intervenció de l’exercit provocarà 12 morts, 40 ferits y 500
detinguts. L’anarquisme queda força desfet, es prohibeix la Nueva FTRE. Molts obrers ara es
dirigiran cap al lerrouxisme.
Després del "fracàs” de 1902, l’anarquisme torna a diversificar postures. El sector més
extremista inicia de nou atemptats terroristes:
- 1904 Contra Antoni Maura
16
- 1905 Atemptat fallit contra Alfons XIII
- 1906 Atemptat a la boda d’Alfons XIII i Victoria Eugenia de Battemberg
El 1907 a partir de les estructures formades per la Unió Local de Societats Obreres de
Barcelona es crear Solidaritat Obrera (1907). El nom neix com a resposta a la recentment
apareguda Solidaritat Catalana (recordeu que era una coalició de partits formada arran dels
fets del “Cu-Cut”). Aquell any es publica el diari d’aquesta agrupació sindical sota el mateix
nom “Solidaridad obrera”, és un diari molt important que es caracteritza per ser:
- Apolític
- Exigir l’emancipació de la classe treballadora
- Favorable a la revolució i la lluita obrera.
Ferrer i Guardia, un pedagog anarquista molt rellevant, creador del diari “Huelga General” es
posiciona en contra dels atemptats i a favor de la vaga general indefinida com la millor manera
de pressionar a la burgesia.
Desprès dels fets de la Setmana Tràgica es crearà la Condeferació Nacional de Treballadors

(CNT).
17
Il·lustració 6: Afiliats a la CNT
Més del 50 % dels afiliats són catalans i la majoria d’aquests de Barcelona.
Només els cenetistes catalans doblaven en número als afiliats de la UGT a tota Espanya.
Els membres més destacats eren: Salvador Seguí (El Noi del Sucre) escollit Secretari general al
Congrés de Sants de 1918, Joan Peiró (secretari general de la CNT després de la mort de Seguí i
fins 1929) i Àngel Pestaña (una de les figures més rellevants de l’anarquisme).
Il·lustració 7De esquerre a dreta: Salvador Seguí (noi del sucre), Joan Besteiros i Àangel Pestaña.
1.5 LA SETMANA TRÀGICA

La Setmana Tràgica s’explica entenent diferents aspectes que portaran a l’esclat desfermat de
la violència el juliol de 1902. La derrota de Cuba, amb la mort de familiars i amics i el
desprestigi nacional, havia provocat el rebuig de la població contra els polítics els que
consideraven culpables d’aquest fet. La ciutadania, coneixedora de la precària situació de
l’exèrcit, entenia que reclutar sodats no tenia cap altre finalitat que portar a aquests a una
mort garantida, mentre les classes dirigents mantenien el seu estatus mitjançant la corrupció.
Unes idees que durant anys havien sostinguts alguns sindicats i polítics. Paral·lelament, els
militars humiliats per la derrota a Cuba i assenyalats com a responsables de la humiliació,
veien en una possible guerra fora del país, una possibilitat de redimir la seva imatge i
recuperar el prestigi perdut després de Cuba.
El 1906 es va celebrar, en un context internacional de cursa colonialista, la coneguda com

Conferència d’Algeciras que acabarà amb la cessió de la zona del Rif a Espanya perquè
aconseguís pacificar aquesta zona del nord del Marroc. Per a Espanya aquesta era una
oportunitat per recuperar un espai en el taulell de la política internacional i representava:
18
• A nivell econòmic, la Companyia del Nord Africà i la Societat Espanyola de mines del Rif
es va encarregar d’explotar les mines de plom i ferro de la zona.
• A nivell polític, significava poder tornar a formar part de la política colonial
internacional, recuperar el paper perdut després de la guerra de Cuba.
Aquesta zona del Rif estava controlada per cabiles3 dirigides pel rei Bu Hamara. Dues
companyies mineres, una espanyola i una francesa, van pactar amb el rei Bu Hamara
l’explotació i cessió de les mines del Rif. El monarca va signar l’acord i va esdevenir el principal
interlocutor amb les cabiles. Aquestes cabiles van entendre que aquest acord era una traïció
del rei cap a ells i el 1908 van atacar les explotacions mineres, van empresonar el rei i el van
assassinar.
Durant els primers dies de juliol de 1909 les cabiles rifenyes van atacar la línia ferroviària que
s’estava creant per facilitar el comerç de les mines de ferro. La pressió de la burgesia que
explotava aquelles mines, del rei i dels militars, va provocar que Antoni Maura, a partir de l’11
de juliol, enviés una gran quantitat de reservistes al Marroc. Els reservistes eren soldats que
havien fet el servei militar (recordeu que aquest era de 6 anys). Per descomptat no estaven
cridats al Marroc els fills de les famílies riques que podien pagar la redempció en metàl·lic que
els alliberava de fer el servei militar. Aquests reservistes eren en molts casos homes amb un
treball i una família que depenia d’ells, i ara, havien de deixar-ho tot per anar a lluitar a un
conflicte que creien que era per mantenir els privilegis d’uns pocs. Com afirma Juan Aviles
3
S’anomena cabila a un grup de persones que tenen elements comuns ancestrals, normalment es fa
servir com a sinònim de tribu. A la zona del Rif aquestes cabiles eren una forma d’organització política i
administrativa.
19
Farré; Maura no hizo nada para informar a la opinión pública. En cambio, la prensa izquierdista
supo explotar la idea de que el gobierno sacrificaba la vida de los obreros españoles para
proteger los negocios mineros de unos cuantos ricos... Los que iban a Marruecos a morir eran
sólo los pobres, los que no tenían 2000 pesetas para la “redención en metálico”. Además, los
hombres movilizados eran en su mayoría casados y con hijos.” (Farré 2002)
L’escriptor Benito Pérez Galdós escrivia també:
"[...] ya es hora de oponer a los atrevimientos de nuestros

gobernantes algo más que el asombro seguido de resignación
fatalista, algo más que las maldiciones murmuradas, algo más que
las protestas semejantes a cohetes que estallan con luces y ruidos,
apagándose al punto en cobarde silencio. Forzoso es que alguien, sea
quien fuere, clame ante la faz atónita del pueblo español, incitándole
a contener enérgicamente las insensateces de los que trajeron la
guerra del Rif“
Aquests reservistes van ser cridats a Barcelona

per sortir en vaixell des del port el dia 18 de
juliol de 1902. Sobre el vaixell, afirmen alguns
testimonis, es podien trobar a les dones
d’alguns burgesos que els van donar una
medalla de la verge perquè els protegís. Es va
Il·lustració 8: Reservistes al port de Barcelona. organitzar una manifestació a Barcelona i una

altre a Madrid. La indignació es va anar
escampant i poc a poc desembocarà en la unió i radicalització de postures existents
anteriorment com ara l’antimilitarisme (recordeu els Fets del “Cu-cut!”), l’anticlericalisme
(consolidat ja des de el segle XIX) i l’obrerisme.
El 24 de juliol es crea un comitè de vaga format per lerrouxistes, socialistes i anarquistes. El 26

de juliol de 1909 Solidaritat Obrera convoca una vaga general a Barcelona. Només 24 hores
després esclatava al Marroc la batalla del Barranco del Lobo que acabava amb la vida de
centenars d’espanyols. Un fet que a més deixava clar que la guerra al Marroc afectava sobretot
a persones obreres que no havien pogut pagar la redempció en metàl·lic, i que a més, les
classes humils entenien que anaven a la guerra a defensar els interessos dels polítics, dels
militars i dels banquers.
20
La vaga esdevé una revolta urbana. Els vaguistes es fan amb armament, van aixecar barricades.
Les protestes agafen un caire profundament anticlerical. Es cremen:
• Escoles religioses.
• 21 de les 58 esglésies de Barcelona.
• 30 dels 75 convents de Barcelona
• Es cremen objectes de culte
• Es profanen tombes.
• Es realitzen danses i vexacions amb els cadàvers
“En poco tiempo, toda la ciudad ardió. Se quemaron una serie de edificios religiosos en
un monumental acto de fe revolucionaria: en la inmesa pira quemaban años de
superstición, de dominación, de leyenda oscura. Los librepensadores no daban crédito
a sus ojos.”
Ferrer i Guardia
El president Maura declara l’Estat de

guerra i envia a l’exèrcit. El 29 de juliol
21
arribaran a Barcelona els reforços de la Guàrdia Civil i tropes militars. L’acció d’aquests efectius
va ser molt violenta i poc a poc, la tensió va anar decreixent fins que finalment, el 2 d’agost es
recupera una situació de normalitat.
La repercussió va ser molt important. Es produeixen més d’un centenar de morts, més de 3000
detinguts i es van realitzar 216 consells de guerra a 1725 persones. D’aquests consells de
guerra es van decretar 175 sentències de desterrament, 59 cadenes perpetues i el tancament
dels sindicats i escoles laiques. Durant aquesta setmana van morir 110 persones i 7 membres
de les forces d’ordre públic. A més, van ser condemnats a pena de mort cinc persones entre les
que es trobaven un noi al que se l’havia vist ballar amb
els cadàvers per la ciutat i que patia una disminució
intel·lectual. Entre els cinc condemnats a pena de mort
també estava Ferrer i Guardia. Aquest darrer era un
conegut anarquista de gran capacitat adquisitiva que
havia estat el fundador de la Nova Escola. Aquesta
condemna va provocar una indignació a nivell
internacional.
Il·lustració 9: Ferrer i Guardia assistint el Judici el Castell de Montjuic
«Por negligencia o estupidez, el gobierno ha confundido la libertad de instrucción y conciencia,

el derecho innato a razonar y expresar su pensamiento, con el derecho de oposición,
asimilándolo a una agitación criminal»;
The Times
22
Il·lustració 10 Manifestació a Bèlgica a favor de l'alliberament de Ferrer i Guardia.
El dia que van assassinar a Ferrer i Guardia, Joan Maragall publicava un article extraordinari a
la “Veu de Catalunya” anomenat “La Ciudad del Perdón”, l’article deia:
“Cómo podéis permanecer así de tranquilos en vuestra casa y en

vuestras ocupaciones sabiendo que un día, de buena mañana, en lo
alto de Montjuïc, sacarán del castillo un hombre atado, y lo harán
pasar ante el cielo y el mundo y el mar, y el puerto que trafica y la
ciudad que se levanta indiferente y poco a poco, muy poco a poco, para
que no tenga que esperar, lo llevarán a un rincón del foso, y allí cuando
sea la hora, aquel hombre, aquella obra magna de Dios en cuerpo y
alma, vivo, con todas sus capacidades y sentidos, con este mismo afán
de vida que tenéis vosotros se arrodillará de cara al muro, y le meterán
cuatro tiros en la cabeza, y él dará un salto y caerá muerto como un
conejo... él, que era un hombre tan hombre como vosotros... ¡acaso
más que vosotros!”
1.5.1 CONSEQÜÈNCIES DE LA SETMANA TRÀGICA

• Caiguda del govern de Maura (Puja al govern durant uns mesos Segismundo Moret)
• La manca d’implicació política provoca un desengany de les forces socials i la vinculació

amb el sindicalisme apolític.
• Pèrdua de vots de la Lliga Regionalista i enderrocament de Solidaritat Catalana.
• Els lerrouxistes i els republicans nacionalistes tot i no dirigir el moviment va

aconseguir augmentar el seu recolzament polític social.
23
• Esdevindrà a nova manera de fer del proletariat.
• S’acusa a la lliga d’aprovar la repressió contra Catalunya. Les forces catalanistes

d’esquerres s’uneixen i es crea la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910)
• Un any després es formarà la coalició republicanosocialista aconseguint el PSOE el seu

primer escó.
• Canalejas aprovarà la Llei de lleves que escurçava el temps del servei militar i
s’eliminava la redempció en metàl·lic.
CONTRA L’EGLÈSIA
• L’anticlericalisme és un fenomen complex arrelat a sectors de la societat espanyola.

Les forces progressistes i anarquistes culpaven a l’església de la situació
d’endarreriment del país.
• L’església tornava a tenir un paper important amb la Restauració.
• El rei mostrava a l’exèrcit i a l'església com base de la seva política.
• El lerrouxisme havia iniciat una forta campanya anticlerical.
1.6 JOSÉ CANALEJAS (LÍDER DEL PARTIT

LIBERAL PROGRESSISTA)
Canalejas va governar en un moment especialment complex.
Mesos després de la Setmana Tràgica, pujava a la presidència
del govern. Havia estat ministre en períodes anteriors. Era un
regeneracionista convençut, segurament el darrer president
del govern regeneracionista. Va intentar donar resposta a
algunes de les problemàtiques més rellevants de la seva època.
Entre les diferents lleis que va aprovar cal destacar:
• Llei de Congregacions Religioses. Recordeu que el 1887
Il·lustració 11 José la Llei d’Associacions no contemplava les congregacions

Canalejas
24
religioses. Des de les desamortitzacions l’estat s’havia compromès a pagar els costos de
l’activitat i manutenció de l’Església. Aquest era un important cost, i més encara, quan
s’havien anat ampliant cada vegada més el número de congregacions religioses a Espanya.
En un intent d’aturar aquest increment, Canalejas pretenia redactar aquesta llei tant
polèmica i complexa en un període no inferior a dos anys. Durant aquest temps de
redacció de la llei, el president temia que creixés encara més el número de congregacions
religioses al país, així que decideix aprovar una llei que mentre durés el temps de crear la
de Congregacions o associacions religioses, li permetés aturar la formació de nous ordres
religiosos a Espanya. Aquesta llei s’anomenarà la Llei del Cadenat.
ARTÍCULO ÚNICO: No se establecerán nuevas Asociaciones

pertenecientes a Órdenes o Congregaciones religiosas
canónicamente reconocidas, sin la autorización del Ministerio de
Gracia y Justicia consignada en Real Decreto, que se publicará en la
‘Gaceta de Madrid’, mientras no se regule definitivamente la
condición jurídica de las mismas.
No se concederá dicha autorización cuando más de la tercera parte

de los individuos que hayan de formar la nueva Asociación sean
extranjeros.
Si en el plazo de dos años no se publica la nueva ley de Asociaciones,

quedará sin efecto la presente ley.
Por tanto: Mandamos a todos los Tribunales, justicias, jefes,

Gobernadores y demás autoridades, así civiles como militares y
eclesiásticas, de cualquier clase y dignidad, que guarden y hagan
guardar, cumplir y ejecutar la presente Ley en todas sus partes.
• 1912: Llei de Reclutament o de lleves que suposa l’obligació de realitzar per tots els
ciutadans (homes) el servei militar. Es va reduir de 6 a 3 anys el servei militar. També
és permetrà la possibilitat de pagar quotes per escurçar el temps de duració. Amb
2000 pts es farien 5 mesos, amb 1000 pts 10 mesos. Tothom havia de fer un mínim de
temps al servei militar, una llei que està molt influència pels fets ocorreguts a la
Setmana Tràgica.
• Reducció de la jornada laboral a 9 hores diàries.
• 1912: Lleis de millora laboral per a la dona, la coneguda i revolucionaria “LLEI DE LA

CADIRA” per la que tots els empresaris havien de tenir unes cadires a disposició de les
seves treballadores (La llei ho feia pensant sobretot en dones embarassades).
25
• Llei mínima del treball infantil, per la qual no es podia contractar ningú menor de 10
anys.
• Llei de Mancomunitats que permetia la possibilitar que diferents províncies es

mancomunessin. Aquesta idea havia sorgit al 1907 de la Diputació de Barcelona
presidida per Enric Prat de la Riba.
El 12 de novembre de 1912, el president

Canalejas era assassinat per un anarquista a la
Puerta del Sol de Madrid. Algunes d’aquestes
lleis com la de Mancomunitats quedaran
pendents d’aprovació.
Il·lustració 12 Assassinat de Canalejas.
1.7 LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA

Tot i que durant aquestes pàgines hem estat parlant de Catalunya, cal tenir present que
Catalunya políticament no tenia existia, és a dir, havia estat un territori molt important
anteriorment al Decret de Nova Planta però posteriorment s’havia dividit en quatre províncies
que actuaven de manera més o menys independents. No existia una estructura territorial on
encabir a Catalunya, així que la Llei de Mancomunitats permetrà com a mínim recuperar
l’entitat jurídica i administrativa de Catalunya. Calia unir forces per desenvolupar un
autogovern i una gestió general que impliqués a les 4 diputacions catalanes (Barcelona,
Tarragona, Lleida i Girona).
De la Diputació de Barcelona neix la idea de presentar una proposta al govern que es farà
efectiva en octubre de 1911 amb les «Bases de la Mancomunitat Catalana» signada per les 4
diputacions. Posteriorment es presentarà el govern central.
1912: Canalejas aprova el projecte de Mancomunitats tot i tenir figures contraries a la llei dins
del seu propi partit. El 5 de juny de 1913 el Congrés dels Diputats aprovava la llei. El 12 de
novembre Canalejas és assassinat abans que aprovés el Senat la llei. El nou president Eduardo
Dato aprovarà definitivament la llei refrendada pel Senat el desembre de 1913.
26
A propuesta del Ministro de la Gobernación. y de acuerdo con mi Consejo de

Ministros.
Vengo en decretar lo siguiente :
ARTÍCULO 1º
Para fines exclusivamente administrativos que sean de la competencia de

las provincias, podrán éstas mancomunarse. La iniciativa para procurarlo
podrá partir del Gobierno, de cualquiera de las Diputaciones Provinciales o
de uno o de varios Ayuntamientos que reúnan el 10 por 100 cuando menos
de los habitantes de las respectivas provincias. Las Corporaciones solicitadas
o requeridas por la entidad iniciadora de la constitución de la
mancomunidad, cuando estén dispuestas a concertarse, designarán sus
representantes y una vez reunidos procederán éstos a la redacción del
oportuno proyecto.
Si el Gobierno concede la autorización, la mancomunidad se constituirá con

plena y absoluta capacidad y personalidad jurídicas para cumplir los fines
taxativamente consignados en el acuerdo o propuesta.
Con exclusiva relación a los mismos, representados por su Presidente y por

medio de una Junta general de los diputados de las provincias asociadas y
de un Consejo permanente nombrado por éstas, podrá ejercer las facultades
y realizar los servicios que puedan concedérsele, de entre los que por ley
correspondan exclusivamente a las Diputaciones Provinciales.
El Gobierno, por Real decreto acordado en Consejo de Ministros, a

propuesta del de la Gobernación, podrá ordenar la disolución de la
mancomunidad, siempre que en sus acuerdos y propuestas resulte
infringida alguna ley del Reino, o, cuando de aquéllos pueda inferirse algún
peligro para el orden público o los altos intereses de la Nación
Diciembre de 1913. Ley de Mancomunidades.
La Mancomunitat s’aprovava només amb la possibilitat de portar a terme activitats o accions

administratives, és a dir, no tindrà poder legislatiu. A més disposarà del mateix pressupost que
tenien aquestes províncies anteriorment per separat. Tot i que la llei era oberta a totes les
províncies espanyoles les úniques que es van mancomunar van ser les catalanes. Un cop
aprovada la llei es va redactar un Estatut de la Mancomunitat de Catalunya el gener de 1914.
Article 1. Les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona,

acollint-se al Reial decret de 18 de desembre de 1913, s’uneixen
indefinidament per constituir la Mancomunitat catalana […].
Article 2. Seran competència de la Mancomunitat tots els serveis
27
i totes les funcions que la legislació provincial vigent permet

establir i exercitar a les diputacions provincials.
[…] Així mateix, seran de competència de la Mancomunitat i són,
per tant, traspassats a la mateixa, els següents serveis de les
diputacions mancomunades:
1. Construcció de carreteres dels actuals plans provincials […].
6. Els serveis que amb posterioritat a la constitució de la
Mancomunitat una o més diputacions acordin traspassar a la
Mancomunitat […].
Article 4. La Mancomunitat serà representada pel president i
governada per una Junta o Assemblea deliberant i un Consell
permanent.
FONT: Estatut de la Mancomunitat de Catalunya, aprovat per les

quatre diputacions provincials
catalanes (9 gener 1914)
Il·lustració 13 Membres de la Mancomunitat de Catalunya
28
Així, la Mancomunitat de Catalunya es va constituir el 6 d’abril de 1914 sota la presidència

d’Enric Prat de la Riba que farà un discurs el dia de la investidura:
“El moment d'ara, aquest moment que G. a D. he pogut viure, en que neix, en
que comença a ser la Mancomunitat, en un moment de gran transcendència
per la terra catalana. Som a una girada fonamental decisiva, de la vida
catalana: la Mancomunitat clou un període, i n'obra, n'inicia un altre. Cloem
el període que comença amb la caiguda de Barcelona amb el decret de Nova
Planta, amb la supressió del Consell de Cent, i de la Generalitat; i n'inicien un
altre que és el demà, que és el pervindre...
Aquest any es compleixen 200 anys que Catalunya en una lluita en torn de
qüestions dinàstiques va perdre el regim autonòmic que lliurava una part del
seu Govern a la seva representació popular i aristocràtica.
Durant aquesta dos segles cap institució nascuda de la seva voluntat i plena
del seu esperit, que la representés tota sencera, com sencera la
representaven i dirigien, les juntes de Brassos i l'antiga Diputació que varen
llegar-nos aquesta Casa.
Doncs bé senyors diputats; des d'ara, des d'aquest moment que hem pogut
viure, Catalunya tindrà una institució que la representarà tota sencera que
donarà forma corporal a la seva unitat espiritual, que donarà una
organització jurídica a la seva personalitat.
Però la Mancomunitat ens planteja amb mes urgència que mai, un altre
problema, un problema de poder, de funcions d’autonomia. L'Estat que
autoritza a les províncies per a Mancomunar-se no s'ha desensenyorit de res,
no ha traspassat a la Mancomunitat cap de les funcions que congestionen
l'administració central. I sense les delegacions, la Mancomunitat que com a
personalitat és tot, com a poder no és res; és el paper i el segell de que
parlava un il·lustre amic que m'escolta, és la capsa buida, és el vas que espera
el contingut. La nostra feina capital, doncs, durant aquest primer període és
estudiar, preparar i obtenir les delegacions. I això suposa dificultats de tota
mena.”
Discurs de constitució de la Mancomunitat pronunciat per Enric Prat de la

Riba. VII-1914
29
COM S’ORGANITZAVA LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA?
2 per província
La Mancomunitat tindrà majoritàriament com a política la proposada per la Lliga Regionalista

que era el partit majoritari sense assolir mai la majoria absoluta.
El seu objectiu principal era modernitzar Catalunya a partir de dotar a tots els municipis de
carreteres i camins d'accés, de telèfon, d’escola pública i una biblioteca popular a cada
comarca.
Problemes: El procés de cessió de competències de les províncies a la Mancomunitat va ser

lent i no va finalitzar fins 1920. La mancomunitat també va disposar de molt pocs recursos
econòmics i només va durar uns anys fins 1924.
Farà una política encaminada a:
- Desenvolupar les infraestructures com ara la xarxa viària, reforma postal i telefònica.
-1921 es crea es Servei Meteorològic de Catalunya.
- Pla d’acció agrària que pretenia la modernització del camp i l’agricultura.
- Va impulsar els Estudis agraris i el cooperativisme agrari.
30
- Foment de la cultura i la llengua que es va materialitzar en la creació de biblioteques

populars.
- Ofereix una àmplia oferta que es pot dividir en vuit grans àmbits: l’ensenyament superior,
normal, primari, tècnic i industrial, comercial, artístic, popular i professional
- L’institut d’Estudis Catalans va impulsar la Normativa Ortogràfica de Pompeu Fabra i

posteriorment la Gramàtica catalana.
- Creació d’entitats de catalogació i protecció del patrimoni cultural.
- Renovació pedagògica:
- Modernització de l’Escola Industrial
- Escola del Treball
- Escola de l’Administració Local (cos de funcionaris catalans)
Els 3 presidents de la Mancomunitat van ser:
• De 1914 a 1917 Enric Prat de la Riba
• De 1917 a 1923 Josep Puig I Cadafalch
• De 1923 a 1923 Alfons Sala.
31
1.8 ESQUEMA RESUM DELS DIFERENTS PARTITS I SINDICATS

D’AQUEST PERÍODE.
DINS DEL SISTEMA
PARTIT CONSERVADOR És un partit dinàstic conservador.
ANTONI MAURA - GOVERN CURT (1903-1904)

- GOVERN LLARG (1906-1909)
- Intent de cridar a la massa neutre a la política. “Sana majoria silenciosa”.

COM HO VOL FER?
- Revolució des de Dalt.
- GOVERN LLARG:
- Llei electoral (1907) art.22.
- Projecte de reforma de l’adm local. (+ poder als ajuntaments)
- INP (institut nacional de previsió) i lleis per estimular l’agricultura.
DIMITEIX DESPRÈS DELS FETS DE LA SETMANA TRÀGICA.
PARTIT LIBERAL PROGRESISTA És un partit dinàstic una ica més progressista que el
conservador.
JOSÉ CANALEJAS - GOVERN (1910-1912)

(assassinat al nov de 1912 per un anarquista)
- Reformes església – estat: llei del cadenat (1910). Obj de la llei: poder redactor una llei d’associacions
religioses en el termini de 2 anys i evitar la proliferació de congregacions religioses que estaven
sufragades per l’estat.
- Reformes socials:- Llei de reclutament o lleves (1912). Tots els homes han de fer el servei militar
- Reformes territorials:- Llei de Mancomunitats (1912)
- Altres: Llei de la cadira (1912), abolició de l’impost als consums (1911)
32
FORA DEL SISTEMA
UNIÓN REPUBLICANA (1903) És UN PARTIT REPUBLICÀ PROGRESISTA.
NICOLÁS SALMERÓN
OBJECTIUS: Tornar a la Constitució de 1869, Proclamació de la República, Corts constituents.

ALEJANDRO LERROUX “L’EMPERADOR DEL PARAL·LEL” (POPULISTA, ANTICATALANISTA).
A partir de que la Unió Republicana s’unís a Solidaritat Catalana abandona el partit i crea el Partit Republicà
Radical (1908)
PSOE (1879) PARTIT SOCIALISTA.

ASPIRA A REVOLUCIÓ DE CLASSES.
PABLO IGLESIAS
OBJECTIUS: Establir una revolució social i fer servir el parlamentarisme, Vinculat a moviments
internacionals, eliminar la societat capitalista i establir una societat sense classes.
A les eleccions de 1910 (després de la setmana tràgica) anirà a les eleccions en una coalició amb els
republicans (Coalició Republicano-socialista).
Obtindrà el seu primer diputat (P.Iglesias)
UGT (UNIÓ GENERAL DE SINDICAT SOCIALISTA.

TREBALLADORS)
PRESIDENT: PABLO IGLESIAS

FIG. IMPO: LARGO CABALLERO QUE DESPRÉS D’OCUPAR DIFERENTS CÀRRECS SERÀ SECRETARI GENERAL AL
1918
OBJECTIUS: Aconseguir millores i reformes socials i laborals, l’emancipació de la classe obrera i

enderrocar el capitalisme, Participació del proletariat en política, Utilitzar l’acció política per consolidar
els seus objectius.
Al 1921 una part dels afiliats marxaran i formaran el PCE (partit comunista d’Espanya)
33
LLIGA REGIONALISTA (CONSERVADOR): E.PRAT DE LA RIBA PARTITS CATALANISTES

1906 Centre Nacionalista Republicà (ESCISIÓ DE LA
LLIGA)
1910 UNIÓ FEDERAL NACIONALISTA REPUBLICANA
(UFNR). Signaran el Pacte de Sant Gervasi al 1914.
PACTE DE SANT GERVASI: Proposava un programa comú de lluita contra la guerra del Marroc, contra la monarquia i
contra la Lliga Regionalista, amb lleugeres al·lusions favorables a l'autonomia catalana. Aquest pacte li va passar
molta factura al UFNR que va perdre molts militants fins desaparèixer
34
2. LA CRISI DE LA RESTAURACIÓ. SEGONA PART (1914-ABRIL DE 1931)
Assistim a un període extraordinàriament interesant, conflictiu i inestable. La situació portarà a

la decrepitud del sistema de la Restauració establert per Canovas, una situació que acabarà
amb l’esclat de la dictadura de Primo de Rivera el 1923.
2.1 LA SITUACIÓ A LES CORTS
Després de la mort de Canalejas destacaran en la presidència del govern dos figures

importants:
• Eduardo Darto 1913-1915 (partit conservador) Dels 2 anys que va ser president del
govern 18 mesos les Corts estaran tancades.
• Romanones de 1912 a 1913 i de 1915 a principis de 1917 (partit liberal).
La situació política a Espanya estava marcada per un elevat sistema de corrupció que afecta a
una part important de la classe política. En aquest sentit, cal destacar la figura del milionari
contrabandista de tabac Juan March, un corrupte i corruptor d’alguns membres de la política
espanyola entre els que destaca A.Lerroux i altres figures del Patit Radical. Trobem diputats
que responien més a les necessitats locals de cacics i clients que no pas als líders dels partits
enfrontats cada vegada més. Tota una teranyina de lleialtats personals enfosquida pel favor de
parentesc, és a dir, cada vegada era més freqüent que les Corts s’omplissin de noms i cognoms
de familiars propers a les oligarquies imperants a Espanya.
Els presidents E.Dato i Romanones, van intentar reprendre el camí del bipartidisme respectuós
d’uns anys enrere, però la situació a Espanya era cada vegada més complexa i inestable;
vagues obreres, manifestacions contra la guerra del Marroc, un rei que intervenia
constantment en política, i a tot això, cal afegir-hi ara l’esclat de la GRAN GUERRA (1914-1918).
El president del govern, Eduardo Dato, va declarar la neutralitat del país en el conflicte, un fet
que permetia comerciar amb els dos bàndols enfrontats. La mineria del carbó i el ferro, la
industria tèxtil i la química catalana, així com altres matèries primeres, van experimentar un
creixement molt important. Cal destacar de nou la figura de Juan March que ara aprofitarà per
exportar aliments als països en guerra obtenint una enorme fortuna. D’aquesta manera, una
part destacable de la producció espanyola es destinava a l’exportació, on s’obtenia un preu
superior dins el comerç internacional dels països en guerra. Que un percentatge molt
important de la producció s’exportés, va provocar un desproveïment de productes de primera
necessitat al país. Com cada vegada hi havia menys producte que es quedava a Espanya,
35
aquest va experimentar un fort augment de preu, produint-se una gran inflació. Aquesta
afectava a productes com l’arròs, els cigrons, el blat, etc. La burgesia es va enriquir de manera
extraordinària, però no va reinvertir els beneficis en la modernització de les fàbriques i els
camps de conreu, es van construir grans mansions, es van comprar cotxes de luxe i van gastar
els beneficis en ells mateixos. Els treballadors/es per la seva banda, van veure disminuïda la
seva capacitat adquisitiva tot i vure augmentat lleugerament el seu salari, és a dir, tot i que
cobraven una mica més que el 1914, els preus estaven molt més cars i podien comprar menys
coses. Aquest fet va provocar una gran indignació entre el proletariat.
De 1913 a 1917 els preus van augmentar un 50 per cent, els beneficis empresarials un 88
per cent, i els salaris, poc més del 10 per cent. (Preston 2021)
2.2 LA CRISI DE 1917
La situació del país va arribar a un nivell insostenible, tot serà diferent a partir de 1917.
Canovas havia creat un sistema que es sustentava sobre uns pilars fonamentals com eren; la
complicitat política, el suport dels militars i del monarca i el recolzament de la oligarquia
espanyola. Alguns d’aquests elements van començar a trontollar el 1917. La crisi va afectar els
militars (Juntes de defensa), a la política (Assemblea de parlamentaris) i a la societat (protestes
socials) i es van manifestar de la següent manera:
2.2.1 JUNTES DE DEFENSA
A l’exercit, existia una divisió entre els militars africanistes i els peninsulars. Els primers eren
aquells que havien lluitat o estaven lluitant al Marroc, no tenien molt respecte per les
autoritats civils, ja que al Marroc ells ostentaven gairebé tot el poder de decisió, a més, pel fet
d’estar en una zona de guerra aconseguien ascendir més ràpidament en la carrera militar.
Els peninsulars per la seva banda obeïen ordres directes del govern, estaven constantment
actuant per aturar problemes civils, com ara les vagues, i tenien menys recompenses que els
africanistes.
L’ascens per mèrits de guerra havia provocat un elevat nombre d’oficials en relació el de
soldats, per aquesta raó, podem afirmar que a l’exercit existia una macrocefàlia, és a dir, en
percentatge hi havien molts alts càrrecs militar respecte al total d’efectius.
La situació econòmica (la inflació) provocava un deteriorament de la capacitat adquisitiva dels

militars, i fins i tot, alguns d’ells van buscar una altra feina per mantenir a les seves famílies, a
diferencia dels africanistes que cobraven un sou millor i els de rang superior tenien beneficis
de les empreses espanyola situades al Rif.
36
Les Juntes de Defensa apareixen en el context de la Primera Guerra Mundial i la Guerra del
Marroc amb l’objectiu de denunciar els greuges que patien els militars peninsulars a causa de:
• La pèrdua econòmica provocada per la inflació que es donarà a Espanya durant la

Primera Guerra Mundial.
• Els ascensos per mèrits de guerra que gaudien els militars africanistes.
• Les intencions del govern de reformar l’exèrcit i reduir el número d’oficials.
• La manca d’inversió necessària per la modernització de les infraestructures militars.
Què són les Juntes de Defensa?
Es tracta d’una organització il·legal i de caràcter sindical, que vetllava per la millora de les
condicions dels militars. Aquestes agrupacions violaven la normativa interna que prohibia
organitzacions sindicals d’aquest tipus en l’àmbit militar. En diferents ocasions, es va ordenar
la dissolució d’aquestes Juntes però l’ordre va ser desobeïda, fins al punt d’haver d’arrestar a
alguns militars. L’1 de juny de 1917 seran detinguts els membres de la Junta d’Infanteria de
Barcelona. El president Dato no podia posar-se en contra a l’exercit, la tensió social del país
(vagues) requeria tenir els militars a les ordres del govern. Definitivament la pressió, el context
de la I Guerra Mundial i la situació d’inestabilitat provocaran que el 1917 es legalitzin els
estatuts d’aquestes Juntes i s’alliberin els presos.
El Barranco del Lobo y sus recompensas otorgadas al calor del

eterno favoritismo evidenciaron lo que ocurrió más adelante. Se
premió el “desastre” y se siguió sin querer escuchar la voz amiga
de los militares prestigiosos que repudiaban aquellos
procedimientos, consistentes para los que disponían de favor de
Madrid, en ascensos y en concesiones de empresas.
Una necesidad se notaba, pues, los que miraban en lo sucedido el

descrédito de España y del Ejército se impacientaban. Las
reuniones espontáneas se sucedían en los cuartos de banderas.
“Fulanito ascendido a coronel!” decían unos. Estas cosas se
repetían y se divulgaban en el seno del Ejército. El descontento
cundía, pero -siempre en el mismo olvido- pasado 1909 y los años
sucesivos con sus escaramuzas, nadie se volvió a acordar de las
necesidades del ejército.
La descomposición política en Madrid volvió a avivar el

sentimiento de justicia y la indignación vibró espontáneamente.
Excoronel Márquez y J.M Capo “Las Juntas militares de Defensa”.

1923
37
2.2.2 ASSEMBLEA DE PARLAMENTARIS
La situació del país era crítica, el govern no responia amb mesures convincents i útils, i a
tot això, per evitar que els diferents partits li recriminessin la passivitat i ineficàcia, el
president E.Dato va decidir suspendre les Corts, és a dir, no permetia sessions
parlamentaries. No poder fer sessions de control al govern deixava el país en una situació
d’immobilisme legislatiu ja que no es podien fer grans lleis i reformes. Cansat d’aquesta
situació, el líder de la Lliga, Francesc Cambó, va organitzar una assemblea de diputats
catalans el 5 de juny de 1917 a l’Ajuntament de Barcelona i va exigir la reobertura de les
Corts. A més, va anunciar que, si el govern no tornava a obrir les Corts convocaria una
assemblea amb tots els diputats i senadors de les Corts. Davant la negativa del president
Dato, Cambó va convocar una Assemblea de parlamentaris el 19 de juliol de 1917. Aquesta
Assemblea hauria de portar a Barcelona a més dels 700 membres que conformaven les
Corts (entre senadors i diputats) i l’objectiu era crear un govern provisional i convocar
eleccions netes a Corts constituents. Dato va enviar efectius de la Guàrdia Civil i bucs de
guerra al port de Barcelona i va ordenar dissoldre l’Assemblea. Finalment, es van presentat
a prop de 70 diputats i senadors, i la reunió va ser dissolta per les forces d’ordre públic.
L’Assemblea tampoc va rebre el suport de la patronal que estava més preocupada per
l’elevadíssim nombre de vagues que s’estaven produint. Fer caure el govern en aquest
context podia provocar un buit de poder i una revolució com la que s’havia produït a
Rússia el febrer de 1917, un risc que la burgesia no estava disposada a pagar.
38
2.2.3 PROTESTES SOCIALS
En aquest punt és molt important fer referència a un fet que marcarà la història mundial i
els esdeveniments a Espanya. Al febrer de 1917 va esclatar una revolució a Rússia, un
primer aixecament que acabarà amb la caiguda del tsarisme a l’octubre de 1917 establint
un sistema comunista liderat pels bolxevics i que representava una amenaça pel
capitalisme mundial si la revolució s’expandia a altres països.
A partir de 1916 es produeix un enorme creixement de vagues i protestes socials. La

majoria per denunciar la
carestia que es vivia arran
de la inflació provocada per
la Gran Guerra, en moltes
ocasions s’aprofitaven les
vagues per manifestar
l’oposició a la guerra del
Marroc. De totes aquestes
protestes, la més
important es produirà el 18
de desembre de 1916 amb
una parada de 24 hores a
tota Espanya, aquesta era
fins llavors, la major mobilització que s’havia donat mai al país.
El 1917 la CNT i la UGT signen un manifest

conjunt per aturar la pujada de preus
impulsada pel govern. Del manifest podem
destacar: “con el fin de obligar a las clases
dominantes a aquellos cambios fundamentales
de sistema que garanticen al pueblo el
mínimum de las condiciones decorosas de vida y
de desarrollo de sus actividades
emancipadoras, se impone que el proletariado
español emplee la huelga general, sin plazo
definido de terminación, como el arma más poderosa que posee para reivindicar sus
39
derechos”. El manifest conjunt no implicarà la unió dels dos grans sindicats, però si noves
mesures de pressió contra la burgesia i el govern. En aquest fragment que hem llegit abans
es proclama la vaga general indefinida com la millor eina de lluita proletària. Al juliol de
1917, els ferroviaris de Valencia van convocar una vaga que es va saldar amb una gran
repressió i un important nombre d’acomiadaments. Per solidaritat, la resta de ferroviaris
espanyols iniciaran una vaga general indefinida el 13 d’agost de 1917 reclamant que
tornessin a ser readmesos els seus companys valencians acomiadats.
La vaga té un fort component polític:
- Es comencen a sentir moltes veus que reclamen la República
- Reclamen un govern provisional que convoqués Corts constituents.
- Sistema electoral net.
A Barcelona, la vaga durarà 5 dies i causarà 35 morts. La vaga no va tenir el mateix

seguiment a tota Espanya, per exemple, al mon rural tindrà poc recolzament. A les ciutats
cal destacar la importància que tindrà a Barcelona, Madrid, País Basc i Astúries. El govern
d’Eduardo Dato va declarar la llei marcial que provocarà la intervenció de l’exèrcit.
Finalment es van produir 70 morts, 200 ferits i aproximadament uns 2000 detinguts.
ANY CNT UGT VAGUES

1915 15000 169
1916 30.000 76.000 237
1917 99.520 306
1918 75.000 89.061 463
1919 350.000 160.480 895
1920 715.000 211.342 1060
El resultat de la vaga va aguditzar la creixent feblesa del règim de la restauració i va

radicalitzar les postures obreres. La CNT i la UGT seguiran vies per separat a partir d’ara.
Els principals líders obreristes com Besteiros o Largo Caballero, arran de la vaga de 1917,
havien estat condemnats a cadena perpetua, penes que poc després van ser commutades.
La Lliga, per por a la revolució i l’increment de les vagues, va deixar d’intentar acabar amb
el govern i va decidir treballar conjuntament. Calia un govern que aglutinés diferents
partits amb figures polítiques claus i que donés ordre i serenitat al país. Per aquesta raó, es
va demanar a finals de 1917 a Antoni Maura que presidís un govern de concentració
40
nacional, és a dir, un govern format per membres de diferents partits. A més dels partits
dinàstics també va entrar Cambó com a ministre, però el govern va durar pocs mesos.
Acabada la I Guerra Mundial els països que estaven enfrontats van reprendre les seves
economies, això va provocar l’enfonsament de les exportacions espanyoles, iniciant un
període de crisi econòmica profunda. En un intent de fer més fortes les protestes obreres a
l’estiu de 1918, la CNT va celebrar el CONGRÈS DE SANTS, molt influenciat per la Revolució
Russa (Oct.1917). El principal acord que es prendrà, a partir de la proposta del líder
Salvador Seguí, “el noi del Sucre”, va ser l’eliminació de les federacions basades en l’ofici
per una nova organització basada en sindicats únics d’indústria. Així s’agrupaven tots els
treballadors d’un mateix ram i podien ser molt més forts davant la vaga. Aquests acords es
van veure reflectits a la vaga més rellevant d’aquest període, la vaga de la Canadenca.
La situació de crisi acabarà radicalitzant les postures obreres a partir de 1918. Al sud del
país, el latifundisme es sustentava en una explotació laboral del proletariat rural sense
terres, els jornalers. Aquests eren els treballadors en situació més precària del país,
treballaven llargues jornades de 12 hores diàries per un sou miserable, un fet que
empitjorarà acabada la I Guerra Mundial. La tensió esclatarà i, s’iniciarà una onada de
vagues que afectaran majoritàriament a Andalusia i que es coneixen com “El Trienni
Bolxevic” (1918-1920). Aquesta tensió obrera també esclatà amb duresa a les grans ciutats
i sobretot a la província de Barcelona. Coincidien dos elements claus, per una banda un
proletariat menystingut i en situació precària i una burgesia amb por a que esclatés una
revolució comunista, i molt més, quan es van assabentar que el març de 1919 s’inaugurava
la Internacional Comunista (Comintern). La crisi econòmica, acabada la I Guerra Mundial,
va provocar que els burgesos actuessin limitant la producció, és a dir, acomiadant a
treballadors i retallant els salaris, un fet que farà radicalitzar les protestes dels proletaris i
que va fer incrementar les vagues. És en aquest context que esclata la vaga més rellevant i
transcendental d’aquest període, la Vaga de la Canadenca.
2.3 LA VAGA DE LA CANADENCA
La Barcelona Traction coneguda com La Canadenca proporcionava la majoria de l’energia

elèctrica a tota Catalunya. L’empresa va acomiadar a 8 treballadors del departament
d’administració i va introduir modificacions en el salari dels treballadors del departament
de facturació. Aquesta decisió va provocar primer que es poses en vaga tot el
41
departament, posteriorment tota l’empresa i finalment tots els treballadors de la

electricitat de Catalunya. Catalunya es quedarà sense electricitat, i ja el 21 de febrer, tres
quartes parts de la industria catalana es va veure obligada a tancar per no tenir electricitat
(Preston 2021). També s’aturarà el transport (tramvies) i l’oci com els teatres. El 23 de
febrer la vaga es va traslladar a altres empreses com la del gas. El transport quedava
paralitzat i la ciutat sense llum.
El dia 27 de febrer la vaga és total i afecta plenament als sectors de la llum, l’aigua i el gas.
L’ajuntament va intentar fer de mediador, però el comitè de vaga va exigir unes
condicions: alliberar els presos vinculats amb la vaga, tornar a legalitzar els sindicats i
immunitat per el comitè de vaga.
Les empreses implicades van anunciar que TOTS ELS QUE NO ES PRESENTESIN A TREBALLAR EL
DIA 6 DE MARÇ SERIEN ACOMIADATS.
El 7 de març s’inicia una vaga en el sector ferroviari.
El dia 9 es publica l’edicte del capità general, Milans del Bosch, que dictava una pena de 4 anys
de presó a tots aquells que no es presentessin a la zona de reclutament. La gran majoria no es
van presentar. La resposta van ser entre 3000 i 4000 detinguts al castell de Montjuic. Milans
del Bosch, amb el suport de la Patronal declara l’ESTAT DE GUERRA A BARCELONA I RODALIES.
El 15 i 16 de març a diferents reunions s’acorda:
- El final de la vaga.
- Llibertat per a tots els presos socials que no estiguessin sotmesos a cap procés.
42
- Readmissió de tots els vaguistes sense represàlies.
- Augment general i proporcional dels salaris dels obrers de La Canadenca.
- Jornada màxima de vuit hores (per primera vegada a Espanya).
- Pagament de la meitat del mes que es va fer vaga.
Milans del Bosch el dia 22 de març va autoritzar la creació d’una milícia ciutadana, el
Somatén4. Els memebres del Somatén s’encarregaven de fer funcionar el transport públic,
detenir i apallissar els vaguistes, obligar a mantenir obertes botigues i espais d’oci. Eren un
seguit de pistolers que, pagats per organitzacions patronals s’encarregaven d’atacar, apallissar
i assassinar a membres sindicalistes.
El 24 de març la CNT va convocar una vaga general que va ser un fracàs per l’escàs seguiment i
esgotaments dels treballadors/es, acabant així amb el conflicte originat a la Canadenca.
La Canadenca serà un punt d’inflexió, la tensió entre treballadors i empresaris anirà en

augment. Els empresaris cansats de perdre dies de producció prendran mesures cada vegada
més dràstiques i exigiran una forta repressió contra els cenetistes.
2.3.1 EL PROJECTE D’ESTATUT

La Lliga havia decidit donar un gir polític i radicalitzar a la seva postura, això es va donar per
diferents motius:
4
El somatén té un origen medieval relacionat amb la guerra contra els musulmans. Es feien sonar
campanes per avisar a aquestes milícies i d’aquest so emetent sorgirà la paraula Somatén.
43
1- Al 1917 havia mort Enric Prat de la Riba (Josep i Puig i Cadafalch passarà a ser president de
la Mancomunitat. Cambó passava a ser el gran líder ideològic del partit).
2- La Mancomunitat no era allò que donaria autonomia a Catalunya, calia explorar altres
opcions.
3- A l’esquerre de la Lliga havia sorgit el Partit Republicà Català amb figures com Lluís
Companys i Francesc Layret (a favor de l’autodeterminació).
4- Els ajuntaments reclamaven més autonomia.
S’inicia així un projecte d’Estatut d’Autonomia que serà aprovat per la mancomunitat entre el
24 i 25 de gener de 1919 per una votació realitzada al Palau de la Música. Quan el projecte es
va presentar a les Corts va rebre un gran rebuig. Definitivament la situació al Marroc, la vaga
de la Canadenca i la caiguda del govern de Romanones farà que el projecte estatutari quedi en
res.
El projecte d’estatut d’autonomia havia evidenciat i tret a la llum un creixent anticatalanisme

que s’havia anat consolidant durant el sistema de la Restauració. Ara amb el projecte d’estatut
les postures havien sortit a la llum i una gran onada anticatalanista arreu del país va fer una
campanya duríssima contra la postura catalana que fins i tot acabarà en un boicot als
productes catalans.
El 2 de desembre de 1918 dies abans de que Catalunya aprovi el seu projecte d’Estatut
representants de les diputacions de les províncies de Castella escriuran al rei i al president:
La propaganda corrosiva que, disfrazándose con los nombres de regionalismo, autonomismo y

nacionalismo, encubría más hondos fines, se ha arrancado la máscara, concretando en un
proyecto de autonomía sus aspiraciones, y esas aspiraciones vulneran de tal modo la soberanía
de España que no pueden pasar sin la enérgica protesta de todo el que se llame español.
2.4 EL PISTOLERISME (1916-1923)
La guerra contra la CNT s’havia iniciat, un fet que es veu clarament amb el nomenament de
Martínez Anido com a governador civil de Barcelona, és a dir, responsable de l’ordre públic. En
poc temps Martínez Anido es va encarregar d’omplir les presons amb sindicalistes de la CNT.
Aquesta lluita contra el cenetistes provocarà un gran esclat de violència que es coneix amb el
nom del PISTOLERISME.
Per fer front el poder de la CNT, la patronal va crear els Sindicats Lliures format en gran part
per militants carlins (dirigit pel requetè Ramón Sales) i membres del Somatén. Aquests
Sindicats Lliures estaven finançats per grans empresaris i formats per pistolers que
44
s’encarregaven de boicotejar vagues i assassinar a vaguistes. Martínez Anido, dintre de la

política imposada per ell contra els anarquistes, va demanar als Sindicats Lliures que volia 10
anarquistes morts per cadascún dels seus que caigués.
Els membres dels Sindicats Lliures s’organitzaven en defensa dels obrers però contra
l’anarquisme. Vinculats a la patronal, i amb el suport de les autoritats i la policia, el Sindicat es
fa amb armes amb l’objectiu d’acabar amb els líders cenetistes. A més, es va aprovar la Llei de
Fugues, que consistia en poder disparar per l’esquena a qualsevol detingut que intentés fugir.
Una llei que donarà via lliure per assassinar indiscriminadament a alguns cenetistes detinguts
que, tot i no voler fugir, van ser disparats per l’esquena.
L'amenaça del locaut5 i l’aparició del Sindicat lliure com a força repressora van fer que, poc a
poc, els treballadors tornessin a ocupar els seus llocs de feina, malgrat tot la tensió era al
carrer. Un exemple de locaut el veiem a finals de 1919, entre octubre d’aquest any i gener de
1920, els empresaris van tancar les seves fabriques i negocis en un intent de pressionar els
treballadors perquè abandonessis la CNT. El resultat del tancament empresarial va provocar
més de doscents mil treballadors a l’atur.
Un dels detinguts, que no era anarquista

sinó periodista, va ser Lluis Companys. El
30 de novembre el líder republicà Francesc
Layret va anar a sol·licitar l’alliberament
immediat de Companys i en aquest intent
serà assassinat.
Com a resposta la CNT va iniciara una

onada d’atemptats contra les forces
d’ordre, les autoritats, els empresaris,
patrons, encarregats, etc... El cas més extrem es produirà el 8 de març de 1921 quan tres
anarquistes catalans van assassinar el president del govern, Eduardo Dato. Quan el president
estava al seu cotxe, es van posar al costat amb una motocicleta amb sidecar i el van disparar. El
març de 1923 els pistolers dels Sindicats Lliures mataran d’un tret a l’esquena a Salvador Seguí
“El noi del sucre”.
5
Locaut o Lockout fa referència a la política de tancament d’una empresa per tal de pressionar als
obrers i deixar-los en una situació vulnerable d’atur forçós.
45
Veient que els líders de la CNT no actuaven amb tota la contundència, una part dels cenetistes
van crear grups d’acció, un d’aquests grups serà Los solidarios on trobem a Buenaventura
Durruti i Francisco Ascaso.
La UGT, davant d’aquests fets, va veure que els atacs contra la CNT els hi podrien ser favorable
i incrementar així el número d’afiliats. Els membres de la UGT més radicals que aspiraven a la
revolució i l’emancipació de la classe obrera, veient que el sindicat havia moderat molt la seva
postura el van abandonar i van formar el 1921 El Partit Comunista d’Espanya.
2.5 EL DESASTRE D’ANNUAL
Mentre es produïa el nivell

de més tensió del
Pistolerisme, va esclatar un
dels episodis més dramàtics
de la guerra del Marroc. Les
tribus rifenyes a la zona
oriental del protectorat es
mostraven molt hostils. Les
diferents operacions militars
per controlar la zona no
havien funcionat. El rei va
enviar al seu amic personal,
el general Silvestre i el va
nomenar comandant de Melilla al gener de 1920. Els principals problemes als que
s’enfrontaven els militars del Marroc eren; soldats poc preparats, una manca de munició i
armes, una gran absència de motivació per part dels soldats i un alt nivell de corrupció (alts
càrrecs venien armes als rifenys).
El general Silvestre havia promès al seu amic el rei una victòria al Marroc i decideix iniciar una
ofensiva contra les cabiles. Entre maig de 1920 i juny de 1921, les tropes espanyoles van
aconseguir avançar sense problemes fins la Badia d’Alhucemes, arribant a Afrau i Sidi Dris. En
aquesta ofensiva era molt important controlar la zona d’Annual. Les tropes avançaven deixant
destacaments cada 30 o 40 km per controlar els espais ocupats. Un dels principals problemes
era que entre un destacament i un altre hi havia massa territori i alguns destacaments tenien
46
molta escassetat d’aigua, menjar, armes i municions. El 22 de juliol de 1921 el General

Silvestre arriba a Annual. Les tropes no tenint pràcticament ni menjar ni aigua i disposaven de
munició per a un dia. Les tropes rifenyes s’estaven apropant a Annual. El general Silvestre va
parlar amb el General Berenguer, alt Comissionat del Marroc, per demanar ajuda i iniciar la
retirada. Berenguer va denegar la retirada i va oferir reforços però la situació era critica.
Silvestre sabia que els reforços no arribarien a temps i va ordenar abandonar Annual i dirigir-se
cap a Ben Tieb i Dar Drius, però era massa tard, els camins eren ja ocupats pels rifenys. El caos
va dominar les tropes espanyoles que en un intent desesperat de retirada van ser víctimes
fàcils dels rifenys deixant un camí ple de soldats espanyols morts. Els militars espanyols que
van aconseguir arribar al destacament de Dar Drius seran atacats de nou i marxaran cap a
Tistutin i Monte Arruit, on els atacs van continuar. El 9 d’agost el general Berenguer anunciava
la rendició.
L’atac militar va esdevenir un enorme desastre.
A Annual Espanya va perdre la zona ocupada i es van produir 13000 morts (entre aquestes la
del mateix general Silvestre. Algunes fonts apuntes que les baixes estarien entre 7 i 8 mil).
El govern per tal de depurar responsabilitats i frenar la resposta popular, va encarregar a Juan
Picasso, oncle del pintor Pablo Picasso, un informe per esclarir els fets i depurar
responsabilitats.
Picasso va denunciar la corrupció existent al Marroc. Va denunciar que molts dels recursos i
diners enviats al Marroc es venien a Hotels i restaurants, també es venien armes a l’enemic. Va
47
afirmar que es feia servir a l’exèrcit per protegir interessos comercials de l’oligarquia que
explotava els recursos de la zona del Rif. Molts dels pressupostos destinats a fer carreteres i
infraestructures acabaven a les butxaques de generals i coronels. Alguns polítics republicans
fins i tot, van demanar acusar el Rei com a responsable directe per haver obligat a Silvestre a
dirigir l’ofensiva.
El desastre d’Annual havia provocat la creació d’un segon govern de concentració del que
també va formar part Francesc Cambó a més d’altres partits.
Des de l’agost de 1921 fins a

l’abril de 1922 Picasso va
redactar un informe de més
de 2000 pàgines, on deixava
de manifest la implicació en
el desastre d’alts càrrecs
militars.
Yo acuso de negligencia al general Berenguer, de temerario al general

Silvestre y de incompetencia al general Felipe Navarro por sus
responsabilidades en las funciones, respectivamente, de Alto comisario de de
España en Marruecos, comandante general de Melilla y segundo jefe de
Melilla, durante una serie de acciones militares en el Rif previas y durante el
abandono de la posición de Annual y la posterior y penosa retirada y
rendición del fuerte de Monte Arruit, entre finales de julio y pricipios de
agosto de 1921, en el que murieron alrededor de 12.000 hombres.
Informe Picasso.
L’expedient del que no hem conservat més de 200 pàgines, deixava el rei en una posició molt
compromesa, ja que s’apuntava a figures molt properes al monarca. L’informe es va presentar
el 1922 a les Corts. Durant més d’un any es va debatre a una comissió que pretenia depurar
responsabilitats. El rei estava cada vegada més temorós que aquest fet acabés amb la seva
48
imatge pública. Paral·lelament, el 14 de març de 1922, es va nomenar capità general de

Catalunya a Miguel Primo de Rivera. L’expedient Picasso s’havia de debatre a les Corts
definitivament i aquestes havien d’emetre una resolució a l’octubre de 1923. És en aquest
context que es produirà el cop d’estat de Primo de Rivera el 13 de setembre de 1923. La
situació de crispació havia arribat al seu punt més àlgid.
Primo de Rivera triunfó porque asestó el golpe al sistema

parlamentario en el momento en que se operaba la transición de
la oligarquía a la democracia. La vieja máquina política estaba
quebrada, pero la transición que se proponían los liberales
avanzados no había prevalecido aún sobre la indiferencia del
cuerpo electoral. No era la primera, ni la última vez, que un
general aseguraba rematar un cuerpo enfermo cuando, de
hecho, estaba estrangulando a un recién nacido.
R. CARR
Raymond Carr en aquest fragment afirma que l’excusa de Primo de Rivera per iniciar el cop
d’estat és aturar la situació a la que els polítics havien portat al país, per això, l’historiador
afirma que Primo va dir que venia a acabar amb un cos malat (Espanya) però, no era del tot
real, perquè el darrer president (García Prieto) havia anunciat unes gran reformes estructurals
pel país. Aquestes reformes feien perdre directament poder a l’oligarquia espanyola que
fonamentada en el sistema establert per Cánoves havien obtingut un poder extraordinari. És
en aquest sentit que aquesta oligarquia veu perillar part del seu poder., per això Carr diu que
el que fa realment Primo de Rivera és assassinar un nounat, una Espanya nova que estava
encara per desenvolupar-se.
Paul Preston per altra banda nega aquesta afirmació de R.Carri asegura que: El golpe de Primo
fue más para cumplir la determinación de la patronal catalana de aplastar a la CNT que para
silenciar el informe Picasso sobre las responsabilidades de Annual (Preston 2021). Preston
afirma a més que les iniciatives del govern de Prieto no representaven una gran amenaça per
la oligarquia espanyola.
En aquest context estava previst que es debatis finalment a les Corts l’Informe Picasso sobre el
desastre d’Annual i publicar l’1 d’octubre unes conclusions definitives. El setembre de 1923
Primo de Rivera inicia el aixecament cridant a la premsa per notificar el seu pronunciament i la
49
seva intenció de formar un directori militar, és a dir, abolir láctual govern per fer-se amb el
control directe de la situació.
Diferents piquets es fan amb el control dels telègrafs i telèfons de Barcelona per transmetre la
noticia a les diferents regions dÉspanya i començar a controlar-la. Al dia següent Primo marxa
cap a Madrid.
El govern demana al rei la condemna i la destitució de tots els generals sublevats. El rei no ho
farà, el govern dimitirà per pressionar al rei. El día 14 de setembre el rei anirà a l’estació a
rebre a Primo a Madrid i va anunciar el seu recolzament. Poc desprès nomenarà a Primo de
Rivera com a President del govern.
La resta d´òrgans públics es mostren confosos i quan volen reaccionar és massa tard. Per altra
banda, gran part de léxercit no fa res per enfrontar-se a un company i la societat també va
reaccionar tard. Els que ràpidament van mostrant el seu suport van ser la patronal, els sectors
més conservadors i l’església. Els que van mostrar un primer rebuig van ser els sindicats com la
CNT o els membres del Partit Comunista, encara que van ser molt aïllats
2.6 LA SITUACIÓ ECONÒMICA I SOCIAL

Al 1900 la població espanyola és de poc més de 18 milions i mig d’habitants. Veiem que encara
és una demografia d’antic règim amb una importantíssima natalitat i una gran mortalitat. A
principis del segle XX va començar a baixar la mortalitat gràcies a la millor alimentació, la
vacunació, la distribució d’aigua potable, sobretot a les ciutats, fets que provocaran, entre
altres, la reducció de malalties infecciones i contagioses. La baixada de la mortalitat, només
trencada per l’arribada de la Grip Espanyola, vindrà seguida de la baixada de la natalitat gràcies
a la planificació familiar. Aquests canvis es podien observar a ciutats industrialitzades, serà
temps desprès, que s’ampliïn a la resta del territori.
50
A diferencia del segle XIX, que s’havia produït un cert estancament demogràfics, les primeres
dècades del segle XX evidencien un creixement considerable. Espanya passarà de tenir el 1930
al voltant de 23 milions i mig d’habitants. Una tendència trencada només pels estralls de la
Grip Espanyola. Entre 1918-1920 es produirà l’anomenada grip espanyola. Aquesta
PANDEMIA, de les més mortíferes de la història, tindrà aquest nom perquè Espanya serà el
primer país que faci pública la epidèmia. Es viuran diferents onades, i no serà fins 1923 que
s’estabilitzin els casos. La Grip afectarà majoritàriament a persones de 25-35 anys i en menor
mesura a infants. A la piràmide de població podem veure l’afectació al grup comprés entre els
10 i els 12 anys.
Les fonts varien però aquesta grip matarà entre 50 i 100 milions de persones a món. En el cas
Espanyol s’estimen unes 300,000, l’1% de la població espanyola.
51
Catalunya, que comptava amb 1.8 milions d’habitants el 1900 va experimentar un gran
creixement demogràfic, situant-se en 2.8 milions el 1930. Aquest creixement es produeix per
l’arribada d’immigració sobretot durant la dècada dels anys vint. Catalunya serà el territori que
acollirà més migració interior. Com veiem en la taula de població activa, la població agrícola
entre 1900 i 1930, s’havia reduït en un milió de persones a tota Espanya. Aquestes persones
abandonaran els seus llocs d’origen per anar a les grans ciutats industrialitzades a guanyar-se
la vida.
Si parlem de migració exterior, la destinació dels espanyols que marxaven fora del país era
Amèrica del Sud i Cuba. Amb el creixement de població, la desigualtat econòmica territorial del
país, les millores en el transport marítim, etc, van provocar que, en un intent de trobar una
vida millor, centenars de milers de joves abandonaven el país.
El 1900, Barcelona aportava a l’estat 147 milions de pessetes de les que només rebia en serveis
el 6%. Disposa d’enllumenat públic, durant les dues primeres dècades del segle XX es
construeixen diferents línies de tramvies i a partit de la dècada dels vint s’inauguren diverses
línies de metro. La construcció del metro, conegut com El Gran Metro, a més, durant la dècada
dels XX, caldrà construir els preparatius per l’exposició universal de 1929. Tots aquests
elements, més de l’expansió de la ciutat, provocarà un augment constant d’immigració que
serà molt important a partir de 1920 fins 1930 (És la primera gran onada migratòria a
Barcelona del segle XX). Aquests immigrants venen sobretot d’Aragó, Múrcia, Valencia i
52
Almeria. La ciutat de Barcelona el 1900 té 537.355 habitants, un 37,3% del total català. La
ciutat de Barcelona al 1930 té 1.005.565 hab. Un 36% del total català.
Les zones de l’interior d’Espanya, exceptuant alguns casos com Madrid o Saragossa, van veure
decréixer el número d’habitants a diferencia de les zones costaneres on augmentava de
manera continuada. El 1930 el 70% de la població espanyola viu en municipis de menys de
20.000 habitants. Tot i les millores durant els primers anys del segle XX, Espanya encara estava
molt endarrerit respecte a altres països del seu entorn.
L’agricultura encara representava un alt percentatge de la població activa el 1900, dos de cada
tres treballadors/es espanyols/es ho feien en el sector primari. A nivell agrícola existeixen dos
models productius. Per una banda la producció de l’interior i sud del país centrada en el cultiu
de cereals amb una baixa productivitat. Com la població havia augmentat la producció de
cereals era insuficient però no es va importat per la política proteccionista del govern. Aquest
fet va fer augmentar molt el preu dels cereals, sobretot el blat, aliments essencials en
l’Espanya de l’època. Així les famílies van haver de pagar preus molt elevats per productes
essencials com el pa. Per altra banda, a la zona més litoral, es realitza una producció agrícola
dinàmica enfocada sobretot a l’exportació i que es basa en els cítrics, hortalisses i fruites. La
fil·loxera suposarà encara un greuge important pel sector del vi, que veurà perdrà un terç de
les seves plantacions.
La crisi dels cereals es va solucionar augmentant les terres conreades per produir més, limitant
la política proteccionista i amb els cultius intensius que es van poder realitzar gràcies als
fertilitzants i la poca mecanització que es va poder introduir. Un dels problemes més greus als
que s’enfrontava el país era la necessitat d’aprovar una REFORMA AGRÀRIA. Els grans
terratinents i propietaris de la terra es negaven a portar a terme aquesta reforma. La
necessitat dels més de 5 milions de treballadors del camp era cada vegada més patent i
d’aquests cal destacar la situació de precarietat en la que vivien els jornalers. Entre altres coses
era important que les terres, sobretot del sud, en mans de grans terratinents es posessin en
actiu. Molts d’aquests latifundis estaven en mà morta, és a dir, es treballava només una part
de la terra i la resta es deixava sense treballar (finques, caça, etc). No serà fins la Segona
República que s’aprovarà aqueta reforma.
La segona revolució industrial modificarà les fonts energètiques a nivell mundial amb l’aparició
del petroli i la electricitat. L’electrificació es va dur a terme en dos fases o etapes; primer, entre
1880 i 1914, es van il·luminar els carrers més representatiu i importants de les grans ciutats,
els edificis públics, tramvies i algunes cases. Posteriorment, entre 1914-1930, l’electricitat es
53
va estendre al sector industrial. Apareixerà l’automòbil, tot i que Espanya haurà d’importar-los
ja que gairebé no hi havia producció interior. També s’expandirà el telègraf, el telèfon i la
ràdio.
Durant el segle XIX s’ha viscut un període d’industrialització concentrat a Catalunya i País Basc.
A principis del segle XX ja trobem altres zones industrialitzades com ara Valencia o Madrid, tot
i que, la industria catalana és 5 vegades superior el 1930 a la de la resta d’Espanya.
A més del tèxtil ara la industria catalana queda més diversificada agafant força sectors com:
• La Química (que ja era força important al segle XIX)
• La siderúrgia
• La industria cimentera (Asland a Montcada i Reixac)
• El calçat i el paper.
Durant els primers fins finalitzar la I Guerra Mundial s’aniran incrementant els sous però la
inflació provocarà una baixada de la capacitat adquisitiva. Observeu:
El 1902 s’estableix la jornada de 10h màx.
El 1904 maura aprova el Descans Dominical.
Les condicions higièniques a la fàbrica i als barris obrers no havien millorat gaire, així al 1914 hi
ha un brot de tifus que provocarà 2000 morts.
El 1900 el 17% dels nens morien abans de complir el primer any de vida.
54
3. LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA
Publicació del pronunciament de Primo al setembre de 1923.
“Al país y al ejército españoles: Ha llegado para nosotros el momento más

temido que esperado (porque hubiéramos querido vivir siempre en la
legalidad y que ella rigiera sin interrupción la vida española) de recoger las
ansias, de atender el clamoroso requerimiento de cuantos amando a la
Patria no ven para ella otra solución que libertarla de los profesionales de la
política, de los que por una u otra razón nos ofrecen el cuadro de desdichas
e inmoralidades que empezaron en el año 98 y amenazan a España con un
próximo fin trágico y deshonroso [...]. No tenemos que justificar nuestro
acto, que el pueblo sano demanda e impone [...]. En virtud de la confianza y
mandato que en mí han depositado, se constituirá en Madrid un Directorio
Militar con carácter provisional encargado de mantener el orden público
[...]. Para esto, y cuando el ejército haya cumplido las órdenes recibidas [...]
buscaremos al problema de Marruecos solución pronta, digna y sensata [...].
La responsabilidad colectiva de los partidos políticos la sancionaremos con
este apartamiento total a que los condenamos [...].
Miguel Primo de Rivera. Capitán General de la IV Región”. 13-setembre-

1923
Primo va gaudir del suport del monarca que coneixia les intecions d’aquest després d’haver
tingut diverses reunions amb ell. Al setembre de 1923 Primo de Rivera inicia l’aixecament
cridant a la premsa per notificar el seu pronunciament i la seva intenció de formar un directori
militar, és a dir, abolir láctual govern per fer-se amb el control directe de la situació.
Diferents piquets es fan amb el control dels telègrafs i dels telèfons de Barcelona per
transmetre la noticia a les diferents regions dÉspanya i començar a controlar-la. Al dia següent
Primo marxa cap a Madrid.
El govern demana al rei la condemna i la destitució de tots els generals sublevats. El rei no ho
farà, el govern dimitirà per pressionar al rei. Poc desprès el rei va nomenar a Primo de Rivera
com a President del govern.
La resta d´òrgans públics es mostren confosos i quan volen reaccionar és massa tard. Per altra
banda, gran part de léxercit no fa res per enfrontar-se a un company i la societat també va
reaccionar tard. Els que ràpidament van mostrant el seu suport va ser la patronal, els sectors
més conservadors i l’església. Els que van mostrar un primer rebuig van ser els sindicats com la
CNT o els membres del Partit Comunista, encara que van ser molt aïllats.
55
Primo assegurava que el règim seria temporal; 90 dies per regenerar el país. Tot i així, estarà
més de 6 anys. La seva dictadura es dividirà en un Directori Militar, i un cop consolidada la
dictadura, establirà un Directori Civil per institucionalitzar-la.
3.1 DIRECTORI MILITAR (1923-1925)
Mesures:
Decreta l’estat de de guerra que durarà dos anys (es perden així els drets i garanties
constitucionals)
Crea un Directori Militar a la manera de govern format per 8 generals tot i que ell pren totes
les decisions.
Suspèn la constitució (no la aboleix!!!)
Dissol les cambres de les Corts.
En un intent d’acabar amb el caciquisme va aprovar un decret el 30 d’octubre de 1923 pel que
dissol els ajuntaments provocant el cessaments d’autoritats civils i de les diputacions
provincials que seran ocupades per càrrecs militars. Amb el poder que els donava l’estat de
guerra van aconseguir establir una pau social acabant ràpidament, per exemple, amb el
pistolerisme. Malgrat tot la idea d’acabar amb el caciquisme no va ser possible perquè el poder
d’aquests era molt gran i es va permetre que mantinguessin el lideratge regional aquells que
es mostraven favorables a la dictadura.
Va intentar acabar amb l’alt nivell de corrupció local. Aquest àmbit que dirigirà José Calvo
Sotelo. Calvo Sotelo va reunir a un grup de col·laboradors vinculats a l’Asociación Nacional
Católica de Propagandistas (ANCP) on es trobava José Maria Gil Robles. Malgrat tot, no va
aconseguir acabar amb l’alt nivell de corrupció del país.
Amb la prohibició de partits polítics i sindicats, va aconseguir reduir el nombre de vagues i

iniciar, dins d’un context internacional favorable, els anomenats «Feliços anys 20».
Es va dur a terme també la militarització de la societat i la vida pública.
Es van produir persecucions d’alguns líders sindicals (sobretot de la CNT que represalía i
persegueix). Primo volia tenir a prop a sectors sindicalistes per això van intentar atreure’ls i ho
aconseguirà en el cas de la UGT amb figures com Francisco Largo Caballero o Julian Besteiros.
Altres sindicalistes com Indalecio Prieto o Fernando de los Ríos es mostraran contraris. Largo
Caballero veia la possibilitat d’atreure els afiliats de la CNT i el Partit Comunista a les seves files
amb la il·legalització dels dos grups. A més, Primo recorrerà novament a la figura de Martínez
Anido per acabar amb els anarquistes, el sector més radical abandonarà la CNT i formarà la FAI
al 1927 (Federació Anarquista Ibérica).
Amb l’aprovació de la censura la llibertat de premsa va quedar malmesa.
56
Tot i que havia assegurat que no, la Dictadura tindrà des de l’inici un fort component
unitarista, així el 18 de setembre es prohibeix parlar una llengua que no sigui el castellà i
prohibirà els símbols i banderes territorials. Això provocarà que els partits nacionalistes més
radicals com ara Estat Català i Acció Catalana es dissolguessin.
Va substituir a Puig i Cadafalch com a president de la Mancomunitat i en el seu lloc posarà a

Alfons Sala, una figura propera a la dictadura. Definitivament suspendrà la Mancomunitat
(1925) així com els trets nacionals no espanyols (llengua, símbols, etc).
El 1924 va crear el Consell d’Economia Nacional que pretenia promoure el desenvolupament

del país, tot i que, realment es tractava d’un organisme que va mantenir i protegir els grans
propietaris industrials i agrícoles del país.
EL PARTIT ÚNIC: LA UNIÓN PATRIÓTICA
A l’abril de 1924 neix “La Unión Patriótica” sota el lema «Patria, Religión
y Monarquia». La base del partit es trobava en l’Asociación Católica
Nacional de Propagandistas (dreta catòlica). Amb tot, no van aconseguir
eliminar als cacics com afirmava el dictador més, aviat aquests es van
reincorporar com a part integrant del sistema mitjançant la seva
participació i afiliació al partit. No va tenir molt d’èxit sobretot allà on el
caciquisme no era molt fort, per exemple a Barcelona.
Al gener de 1920 per Real Decret s’aprova la creació del “Tercio de

Extranjeros” conegut com La Legió. Un cos de professionals militars
encarregats de fer front i acabar amb les derrotes del Rif. El primer
comandant va ser José Milan-Astray. Es tracta d’un cos d'elit
professional que anirà substituint a les tropes i forces poc preparades i
desmotivades al Marroc.
Francisco Franco formarà part de la Legió i serà al Marroc que passi,

només en tres anys, de Tinent coronel a Coronel i poc després, amb 33
anys a General.
Ilustració Millan Astray La Legió tindrà un paper fonamental a la Victòria del Marroc en el
conegut com a Desembarcament d’Alhucemas.
EL CONFLICTE AL MARROC
Un dels grans líders de les cabiles rifenyes era Abd el -Krim, una figura que s’havia fet forta en
una gran part de la zona. En contraposició trobem a El Raisuni, un xerif6 que havia pactat al
1922 amb el govern espanyol. El gran error d’Abd el Krim va ser capturar i assassinar a El
Raisuni a l’abril de 1925 en un intent de crear una república socialista independent, la seva
ambició el portarà a atacar el protectorat francès al Marroc. El juny de 1925 els dirigents
6
Descendent de Mahoma.
57
francesos convoquen una reunió amb Espanya i signen una aliança, la Conferencia de Madrid,
contra Abd el-Krim.
Qui portarà a terme les operacions militars al Marroc serà el general José Sanjurjo. Participarà
també entre d’altres el coronel Francisco Franco sota la brigada de la Legió.
Es decideix iniciar una ofensiva, la idea era desembarcar amb forces militars a la Badia
d’Alhucemas amb el suport aeri i naval francès.
Al desembarcament d’Alhucemas participaran uns 75.000 militars espanyols davant d’uns

11.000 rifenys.
Els rifenys, coneixedors de les intencions, van minar la badia per això els espanyols va decidir
desembarcar fora (Platja de Cebadilla i Cala de Quemado).
L’ofensiva hispanofrancesa s’inicia el 8 de setembre. Els avions bombardegen la costa i això

s’aprofita per facilitar el desembarcament. Per primera vegada a la història s’utilitzen carros de
combat en un desembarcament (per primera vegada forces terrestres, aèries i marines actuen
alhora sota un sol comandament és el primer desembarcament amfibi creant un precedent
que s’utilitzarà posteriorment a la II Guerra Mundial, el desembarcament de Normandia). A la
primavera de 1926 la zona estava controlada, es produeix la derrota de Abd-el-Krim i el 1927 el
protectorat espanyol dona per finalitzades les operacions.
Solamente ha cambiado una cosa después del Directorio, y es que se puede

pasear con dinero en el bolsillo sin temor a un percance; que ya no hay huelgas,
que nuestras fábricas marchan y que los patronos no ven cada mañana a los
obreros revólver en mano presentándose ante ellos para asesinarlos o para
imponerles su voluntad...El general Primo nos ha hecho saltar por encima de la
58
Constitución, y esto es grave, ¡evidentemente!...¿Hubiera podido conjurar las

huelgas y regenerar el espíritu político de España sin salirse de la Constitución?
¡La Constitución! Qué palabra más ligera ante la seguridad y la calma que
vuelven a serle restituidas al pueblo...Si volviese a abrir el Parlamento, se vería
cómo los viejos partidos, que llevaban el país a la ruina, volverían a reanudar
sus disputas y a continuar en sus charloteos desde el punto preciso en que
fueron interrumpidos por el general Primo...¿De qué se compone el
parlamentarismo, tan poco rico en fórmulas como en caracteres? Un ideal
intangible para los privilegiados que viven de él; eso es todo... Para complacer a
seis mil personas, ¿íbamos a sacrificar a veinte millones?
Declaraciones de Alfonso XIII al periódico francés París-Midi 1925
3.2 EL DIRECTORI CIVIL (desembre de 1925-gener 1930)
Aquest directori neix amb la voluntat de perpetuar i institucionalitzar la dictadura.
Desprès de la victòria i prestigi al Marroc el dictador creia que gaudia de popularitat suficient per
consolidar el seu règim per això el següent pas era establir un directori civil. Amb el Directori Civil
Primo:
• Restableix el Consell de Ministres (meitat civils i meitat militars). Entre els civils destaca
José Calvo Sotelo com a ministre d’Hisenda.
• Creació d’una Assemblea Nacional Consultiva de la que diran «no ha de ser un Parlamento,
no legislará, no compartirá soberanías», sino un «órgano de información, controversia y
asesoramiento de carácter general que colaborará con el Gobierno» y que debía «preparar
y presentar, en un plazo de tres años y con carácter de anteproyecto, una legislación
general y completa» Hi hauran 13 dones que formaran part d’aquesta Assemblea.
Aquesta Assemblea Nacional Consultiva era coportavia i estaba dividia en 18 seccions. La

única que era política era la coneguda com “Proyecto de leyes constituyentes” té com a
principal funció crear una nova constitució. Era "una asamblea corporativa, dependiente
por completo del poder ejecutivo", "con miembros elegidos por los ayuntamientos, las
diputaciones provinciales, las uniones patrióticas, los órganos del Estado y representantes
destacados de la Administración, el ejército, la justicia o la Iglesia junto a otros
representantes del trabajo, el comercio, la cultura, las artes y demás actividades por el
gobierno, y pretendía ser la expresión de un modelo tripartito de representación —
Administración, Sociedad y Partido— que tenía sus raíces en el corporativismo clásico y en
el corporativismo fascista italiano”. La participació en l’Assemblea serà un motiu de divisió
59
dins del socialisme. Indalecio Prieto es negava a formar part però altres membres com
Basteiros o Largo Caballero van voler continuar col·laborant amb la dictadura.
ECONOMIA
Les condicions econòmiques de la dictadura es poden incloure en el moviment internacional

conegut com els “Feliços anys vint”, això si, amb una repercussió moderada a Espanya. Durant la
dictadura l’estat s’encarrega d’intervenir directament en l’economia a partir del foment de la
producció nacional, evitant les importacions y augmentant les exportacions. s’inverteixen milions
en modernitzar la industria que augmentarà un 5% anualment. Això provocarà un augment de
sectors complementaris a ells com ara la siderúrgia, el ciment, la construcció i la química. Espanya
vivia un procés d’urbanització i modernització donat també en part per l’arribada de capital
estranger. Amb una economia nacional d’aquesta importància apareixen sectors nacionals que
esdevenen monopolis com ara CAMPSA o CTNE (Companyia Telefònica Nacional d’Espanya).
A nivell social la situació queda sota un cert ordre donat per l’augment del llocs de treball, les
mesures aprovades de protecció del treball (domicilis més econòmics, garanties sanitàries, etc...),
els preus dels productes es van estabilitzar, la tensió social va anar decreixent i tot i que els salaris
no van experimentar un gran augment si es percebia socialment que la situació anava a millor. El
1926 es crea el “Codigo del Trabajo” que intentava regular els contractes de treball. Apareixerà
també l’Organització Nacional Corporativa que intentarà regular el món laboral espanyol a partir
de:
• Comitès Paritaris (formats per la patronal i els treballadors i que pretenia donar sortida als
conflictes apareguts al les empreses)
• Consells de Corporació (representava als diferents oficis, com una mena d’antics gremis)
• Consell superior del Treball (òrgan consultiu del ministeri)
3.3 ELEMENTS D’OPOSICIÓ A LA DICTADURA
• A Catalunya es portarà a terme el 1926 una insurrecció amb Francesc Macià, del partit
Estat Català, com a líder. La idea era iniciar una revolució des del nord de Catalunya amb
una vaga inicial i que es fos expandint entre la població. Aquests fets es coneixen com els
fets de Prats de Molló. A Valencia es va produir lánomenada Sanjuanada, també al 1926 i
com a líders els generals Aguilera, Weyler i Romanones entre altres. Lóbjectiu era un
60
pronunciament cívic-militar on demanarien léxpulsió de Primo i la formació dún nou

govern. Els plans van ser descoberts i els protagonistes detinguts i jutjats.
• Revoltes militars contraries al Dictador com ara la liderada pel Cos d’Artilleria que
protestaven pels ascensos dels militars africanistes. El 4 de setembre de 1926 els caps i
oficials del cos d’Artilleria es van tancar a les seves seus. Aquesta protesta va sorgir a causa
dels decrets del Directori que suprimien l’escala tancada i permetien promocions i
ascensos discrecionals. Això va provocar el descontent del cos d’Artillería i d’enginyers i
sanitaris. Primo de Rivera va actuar dissolent el cos d’Artilleria, la suspensió de treball i
salari d’un miler de caps i oficials. Quan uns mesos més tard els militars sancionats van
tornar als seus llocs de treball, el dictador va voler tornar a la unió del exercit però els
militars estaven descontents.
• Revoltes a la Universitat: Les insurreccions juvenils i estudiantils a les universitats, amb la

FUE (Federació Universitària Escolar) creada poc temps abans. Les universitats es
convertirien en una força per la lluita de la llibertat molt important. La universitat
espanyola va passar d’acollir 20000 alumnes el 1922 a 60000 matriculats el 1922. les
primeres protestes en aquest sector van sorgir el 1925. El 1928 van haver-hi més vagues
per la destitució del catedràtic Luis Jiménez de Asúa. El malestar comú va augmentar amb
l’aprovació de la llei que concedia privilegis als centres confessionals. Això va incrementar
les vagues i Primo de Rivera, el març va ordenar l’ocupació militar dels centres, la pèrdua
de la matricula dels participants a les vagues, i la censura de varies universitats.
• Oposició i unió del republicanisme al voltant d’Aliança Republicana. Aquesta era una
agrupació d’unió de forces des dels radicals de Lerroux, els republicanes catalans, liderades
per Marcelino Domingo i els sectors mes reformistes com Acció republicana (el grup
impulsat per intel·lectuals com Azaña o Pérez de Ayala).
• La crisi econòmica que es començava a donar

• L’augment de vagues proletàries
• Organització i actuació de la CNT
• Oposició del PSOE i la UGT que abandonarà els comitès paritaris.
• El disgust dels propietaris, sobretot rurals per les resolucions dels comitès paritaris.
• Pèrdua de la confiança del monarca
61
3.4 LA DICTABLANDA
Tots aquests fets, units a la creixent crisi econòmica agreujada pel Crash de 1929 a Nova York, van
fer que el rei pressionés per obtenir la dimissió de Primo. Definitivament, el general dimitirà el 30
de gener de 1930. Abans de marxar va lliurar al rei el nom de 3 militars que ell creia que el podrien
substituir. El rei escollirà entre aquests 3 a Dámaso Berenguer i li encarregarà la formació d’un
govern. Berenguer va intentar dirigir el país cap a un model democràtic anterior a la dictadura.
Aquest període es coneix com la DICTABLANDA. Berenguer va anul·lar les sancions a professors
universitaris, oficials de l’exercit i estudiants. Van poder tornar els exiliats, es van restaurar antics
càrrecs i va prometre tornar a la constitució de 1876 i convocar eleccions. Malgrat tot, en un
context de vagues i inestabilitat constant, va anar creixent la idea de que només una República
podria donar respostes els problema del país.
El 17 d’agost de 1930 els principals líders de partits republicans i catalanistes es van reunir i signar
el conegut com a PACTE DE SAN SEBASTIÀ. D’aquest pacte sortirà el Comitè Revolucionari
Republicà que intentarà fer un cop d’estat per acabar amb la monarquia. El líder escollit va ser
Niceto Alcalà Zamora, que juntament amb Miguel Maura, eren els líders del partit Derecha Liberal
Republicana. Un mes abans de produir-se el cop d’estat, el 15 de novembre, es va publicar un
article demolidor per a Berenguer al diari “EL Sol”, l’article estava signat per Ortega i Gasset.
No, no es una errata. Es probable que en los libros futuros de historia de

España se encuentre un capítulo con el mismo título que este artículo. El
buen lector, que es el cauteloso y alerta, habrá advertido que en esa
expresión el señor Berenguer no es el sujeto del error, sino el objeto. No se
dice que el error sea de Berenguer, sino más bien lo contrario -que
Berenguer es del error, que Berenguer es un error. La política de este
Gobierno consiste en cumplir la resolución adoptada por la Corona de
volver a la normalidad por los medios normales.
Supongamos un instante que el advenimiento de la dictadura fue

inevitable. Pero esto, ni que decir tiene, no vela lo más mínimo el hecho de
que sus actos después de advenir fueron una creciente y monumental
injuria, un crimen de lesa patria, de lesa historia, de lesa dignidad pública y
privada. Por tanto, si el Régimen la aceptó obligado, razón de más para
que al terminar se hubiese dicho: Hemos padecido una incalculable
desdicha. La normalidad que constituía la unión civil de los españoles se ha
roto. La continuidad de la historia legal se ha quebrado. No existe el
Estado español. ¡Españoles: reconstruid vuestro Estado!
62
Pero no ha hecho esto, que era lo congruente con la desastrosa situación,

sino todo lo contrario.
Quiere una vez más salir del paso, como si los veinte millones de españoles
estuviésemos ahí para que él saliese del paso. Busca a alguien que se
encargue de la ficción, que realice la política del «aquí no ha pasado
nada…Este es el error Berenguer de que la historia hablará.
Y como es irremediablemente un error, somos nosotros, y no el Régimen
mismo; nosotros gente de la calle, de tres al cuarto y nada revolucionarios,
quienes tenemos que decir a nuestro conciudadanos: ¡Españoles, vuestro
Estado no existe! ¡Reconstruidlo!
Delenda est monarchia (Traducció: La monarquia ha de ser destruïda)
Com podem veure en aquesta font, l’autor no parlar de cap error comés per
Berenguer sinó que ell mateix, la decisió de posar-ho com a líder de la transició de la
dictadura a la monarquia parlamentaria, és un error. El que es pretenia, i això és el
que critica el text, era tornar a la democràcia adulterada anterior a la dictadura, un
model que la majoria de partits no estaven disposats a prendre de nou, com si la
dictadura no hagués existís mai amb el beneplàcit del rei.
El cop d’estat el va idear Queipo de Llano i Ramón Franco (germà de Francisco

Franco). Tot i que s’havia pensat fer-ho a l’octubre, definitivament es va acordar el
15 de desembre de 1930. L’objectiu era fer un cop d’estat acompanyat d’una vaga
general convocada per la UGT. El dia 12 de desembre els capitans Fermín Galán i
Àngel Hernàndez es van avançar als plans, van iniciar un cop d’estat a Osca i van
proclamar la República. Va ser un fracàs i els dos serán condemnats a pena de mort.
També serán empresonats alguyns membres del comité revolucionari com ara Alcalà
Zamora, Largo Caballero, Maura o Casares Quiroga. El 14 de febrer de 1931
Berenguer va dimitir incapaç de dirigir el país cap a un model democràtic. El 17 serà
escollit com a president del govern l’almirall Aznar. En un intent de beneficiar a la
monarquia que era més forta a les zones rurals es van convocar eleccions municipals
pel 12 d’abril de 1931 creient que la monarquia sortiria reforçada. El resultat va ser
que la conjunció republicanosocialista, és a dir, els partits que havien signat el Pacte
de Sant Sebastià, van sortir reforçats i tot haver aconseguit el 49% dels vots, van fer-
se amb la victòria a les 45 capitals de província.
63
Veient les noticies que arribaven del resultat electoral, el rei va decidir abandonar el
país però no va abdicar, ja que creía que els partits li demanarien que tornés tard o
d’hora. El 14 d’abril es proclamava la II República Espanyola.
Bibliografía
B.Culla, Joan. El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1923)" . 1981.
Farré, Juan Avilés. Historia política, 1875-1932. Akal, 2002.
Preston, Paul. Un pueblo taricionado. España de 1874 a nuestro días, Corrupción,

incompetencia y división social. Barcelona: Debate, 2021.
64

TEMA - 3 - Crisi Restauració

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

TEMA - 3 - Crisi Restauració

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Oscar Heredia Canals

Mª DEL Puerto Muñoz Ferreiro

TEMA: LA CRISI DEL SISTEMA DE LA

1.LA CRISI DE LA RESTAURACIÓ. PRIMERA PART (1902-19014)

Es mantindrà la manipulació del sistema electoral accentuant la manca de democratització i

El 1901 una sèrie de vagues deixaven de manifest el descontent de la classe treballadora i el

1.1 ANTONI MAURA (líder del Partit Conservador)

netes de tota la Restauració. Maura va ser un polític REGENERACIONISTA, va ocupar la

Más que nunca es ahora necesario restablecer aquella ya casi olvidada, de

FONT: Antonio MAURA. Treinta y cinco años de vida pública, 1902-1913.

1.2 FETS DEL “CU-CUT”

Il·lustració 2. Vinyeta publicada el 25 de novembre de 1905 a la revista Cu-Cut.

Primer principi de coincidència, enrobustit per seguides manifestacions de l'opinió catalana, és

Solidaritat Catalana. Programa del Tívoli. 1907

1.3 EL GOVERN LLARG DE MAURA (1906-1909)

3- Llei de l’administració local (1907): pretenia donar més autonomia als

RECORDEU LA REVOLUCIÓ DES DE DALT DE MAURA

1.4 PARTITS FORA DEL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ

Alejandro Lerroux tenia un paper molt important dins del partit.

- Tornar a la Constitució de 1869

1.4.2 ALEJANDRO LERROUX

Il·lustració 4 Alejandro Lerroux

Els seus articles es reflecteix el seu sentiment:

- Anticatalanista - Anticlerical - Populista (demagògia)

Rebelaos contra todos: no hay nadie o casi nadie justo (...)

Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente y

1.4.3 PARTITS CATALANISTES

Sent la nacionalitat una unitat de cultura, una ànima col·lectiva, amb un

L'aspiració d'un poble a tenir política pròpia, a tenir un Estat seu, és la

de la mateixa nacionalitat s'acoblin sota la direcció d'un Estat únich és

Així'l nacionalisme català, que may ha estat separatista, que sempre

E.Prat de la Riba; La Nación Catalana

1.4.4 ELS CARLINS

El 1919, Juan Vázques de Mella crea el Partit Tracidionalista que passarà

Lo que constituye una nación es lo que suele llamarse, en

Vazques de Mella. 1939

1.4.5 EL PARTIT SOCIALISTA OBRER ESPANYOL (PSOE)

1.4.6 ELS SINDICATS

- Aconseguir millores i reformes socials i laborals pels treballadors/es.

- La participació del proletariat en política.

- Utilitzar l’acció política per consolidar els seus objectius.

- Acabar amb el capitalisme i assolir l’emancipació del proletariat a

- 1904 Contra Antoni Maura

- 1905 Atemptat fallit contra Alfons XIII

- 1906 Atemptat a la boda d’Alfons XIII i Victoria Eugenia de Battemberg

- Exigir l’emancipació de la classe treballadora

- Favorable a la revolució i la lluita obrera.

Desprès dels fets de la Setmana Tràgica es crearà la Condeferació Nacional de Treballadors

Il·lustració 6: Afiliats a la CNT

Més del 50 % dels afiliats són catalans i la majoria d’aquests de Barcelona.

1.5 LA SETMANA TRÀGICA

El 1906 es va celebrar, en un context internacional de cursa colonialista, la coneguda com

L’escriptor Benito Pérez Galdós escrivia també:

"[...] ya es hora de oponer a los atrevimientos de nuestros

Aquests reservistes van ser cridats a Barcelona

Il·lustració 8: Reservistes al port de Barcelona. organitzar una manifestació a Barcelona i una

El 24 de juliol es crea un comitè de vaga format per lerrouxistes, socialistes i anarquistes. El 26

Les protestes agafen un caire profundament anticlerical. Es cremen:

• 21 de les 58 esglésies de Barcelona.

• 30 dels 75 convents de Barcelona

• Es cremen objectes de culte

• Es realitzen danses i vexacions amb els cadàvers

El president Maura declara l’Estat de