Geo Pau 25 Dossier 7 Activitats Econòmiques I Territori A Catalunya I A Espanya 18-19

PROVA D’ACCÉS A LA UNIVERSITAT PER A MAJORS DE 25 ANYS
GEOGRAFIA
7. Activitats econòmiques i
territori a Catalunya i a Espanya
Josep-Manel Alarcó
https://sites.google.com/site/jmalarco/
https://sites.google.com/site/geografiaacces25/
jmalarco@gmail.com
Geografia Prova d'accés a la universitat per a més grans de 25 anys – Josep-Manel Alarcó
Temaris i estructura de l'examen: Geografia
1. La Terra
1.1 La forma de la Terra
1.2 La representació de la Terra
2. Globalització i desenvolupament
2.1 La globalització: conceptes bàsics i paraules clau
2.2Desenvolupament i desigualtat en el món contemporani
2.3 Els grans fluxos a escala planetària
2.4 Espanya i Catalunya en els contextos geopolític, geoeconòmic i cultural mundials
3. Medi ambient i societat

3.1 La biodiversitat del planeta (els paisatges)
3.2 El clima i les aigües continentals
3.3 El canvi ambiental global
3.4 Els usos del sòl
3.5 Els desafiaments de la natura: conflictes i riscos ambientals
3.6 L'explotació dels recursos naturals: l'explotació del territori
3.7 Medi físic a Catalunya i Espanya
4. Població
4.1 Evolució de la població i prospectiva
4.2 Estructura de la població
4.3 Diversitat cultural i cohesió social
4.4 Sistema migratori mundial
4.5 Noves pautes migratòries a Catalunya i a Espanya
5. Poblament i sistema urbà

5.1 Evolució del poblament rural i urbà
5.2 Un món urbanitzat i multicultural
5.3Ciutats i territori: morfologia i funcions urbanes
5.4 Dispersió urbana i conflictes territorials
5.5 La gestió urbanística i el planejament territorial
5.6 Les grans regions urbanes
6. Organització econòmica del món

6.1Creació del sistema món
6.2Canvis actuals en el sistema econòmic
6.3Producció d'aliments: agricultura comercial i agricultura de subsistència
6.4 Dinàmiques de localització industrial en el món
6.5 L'explosió del consum
6.6 Una economia de serveis
7. Activitats econòmiques i territori a Catalunya i a Espanya

7.1 L'espai rural: evolució i transformació
7.2 Els espais industrials, dinàmiques del teixit industrial
7.3 Noves economies. Cap a una indústria del coneixement
7.4 L'activitat turística
7.5 Els transports, les comunicacions i l'articulació del territori
8. Organització política territorial

8.1 Identificació grans àmbits geopolítics i econòmics
8.2 Les organitzacions internacionals i les institucions supranacionals
8.3 Els diferents models d'estat
8.4 Unió Europea (creació i organització)
8.5 Organització territorial a Catalunya i a Espanya
8.6 Participació ciutadana
2
7.1 L'espai rural: evolució i

transformació
3
Introducció
El camp a l’estat espanyolha passat d'una agricultura tradicional a una agricultura de
mercat, per això el treball agrícola presenta unes característiques similarsa les delaresta
de sectors. L’agricultura exigeix inversions de capital per arribar aun rendiment més
alt.
(mapaenllaç)
Les noves tècniques, les demandes del mercat i les directrius de la Unió Europea estan
canviant l'especialització regional i els paisatges agraris tradicionals, i alhora
Espanya, país tradicionalment agrari, s’estàesdevenint ramader.
A Europa la productivitat agrària ha crescut: amb menys terra es poden aconseguir els
aliments necessaris. S’abandonenles terres menys profitoses i el paisatge esdevé un
recurs cultural i turístic.
Espanya, téd'una flota de pesca nombrosa i competitiva, però hores d’araté dificultats
per accedir a bons caladors.
A Catalunya, el volum del sector primari és molt baix, pel desenvolupament de la

indústria i dels serveis, sobretot comerç i del turisme.
7.1.1 De l'agricultura tradicional a l'agricultura de mercat
A causa de la industrialització, unaquantitat significativa de treballadors abandonarenel

camp per cercar ocupació a la indústria. Per tant, l'agricultura ha hagut de proveir aquesta
població urbana creixent, fet que ha beneficiat la producció d'excedents i la seva
comercialització. L'agricultura s'ha subordinat a l'economia de mercat.
4
7.1.1.1De l'economia de subsistència a l'economia de mercat
Durant el segle XIX, l’úsde noves tècniques agrícoles, com la rotació triennal i la
introducció de nous conreus, van fer augmentar la produccióen un moment en que els preus
dels aliments eren alts i obtenir d’aquesta manera excedents per alimentar una població en
creixement. A l’ensems, els grans propietaris de terres obtenien més ingressos per la venda
dels productes o pels arrendaments i aixívan començar un procés de concentració de capital
que després es va invertiren la indústria.
De la mateixa manera que la indústria s'anava desenvolupant i les ciutats creixien, va

augmentar la demanda d'aliments, però els productes industrialsensorraven la petita artesania
rural, que donava feina els pagesosen períodes de poca activitat agrícola. Els camperols
deixaren de fer-se els vestits, els mobles i els estris. Però, per tal d'adquirir tots aquests
productes necessitaven diners, capital que només podien obtenir mitjançant la venda de les
collites al mercat. A causa d'aquest procés econòmic, una part cada vegada més
significativadel sector agrari va entrar als circuits de l'economia de mercat, dins la qual el
pagès és venedor i alhora comprador.
L'agricultor és un venedor a qui interessa d'obtenir el benefici màxim dels seus productes
i, per tant, cultiva aquells amb més demanda o que es paguin millor.
Tanmateix,quedalligatal mercat com a comprador de béns industrials, cada vegada més
diversificats; per tal d'augmentar la collita en quantitat i en qualitat, necessita comprar
maquinària, adobs, insecticides, bones llavors i adequar les instal·lacions. Aquest procés fa
que l'agricultor s'especialitzi cada vegada més en uns pocs conreus i que, per tant, hagi de
comprar al mercat els aliments que deixa de produir.
AEspanya, l'agricultor ha abandonat pràcticament l'agricultura tradicional, destinada a

l’autoconsum , economia de subsistència, i dedica la producció, o bona part, al mercat. El
resultat d'aquests canvis ha estat una transformació remarcable de la població rural, de les
feines agràries, de la superfície i l’estructura de les explotacionsi de la producció i la
comercialització dels productes.
La capitalització del camp

L'agricultura tradicional es basava principalmenten dos factors de producció: la terra i el
treball. Aixòes va mantenir mentre la mà d'obra va ser abundant i barata. Quan la indústria
necessità mà d'obra i el ferrocarril va facilitar les comunicacions es va iniciar un procés
d’èxode rural.
Per adaptar-se a lesnecessitats de l'economia de mercat, els agricultors han adoptat noves
tecnologies i han fet un esforç de capitalitzacióper augmentar la superfície de regadiu, per
comprar maquinaria (tractors i recol·lectores), per adquirir bestiar de raça o adaptar les
instal·lacions. Per facilitar la capitalització, els agricultors han rebut crèdits amb un interès
baix i subvencions estatals i autonòmiques, i ajudes importants de la Unió Europea.
5
7.1.1.2 Població rural i població agrària

Generalment, la població agràriaes va anar reduintper la mecanització deles feines
agrícoles i la baixa rendibilitat que n'obtenia. Malgrat tot, a partir de les darreres dècades
del segle XX moltes ciutats van perdre població en favor dels municipis rurals, perquè es va
produir unèxode urbà que va fer augmentar la població que vivia al camp.
Aquesta nova població resident, més la població urbana que visitava els municipis rurals en
èpocade vacances i els finalsde setmana, van beneficiarla creació d'activitats no agrícoles,
amb la pujada consegüent de les rendes i del benestar. Cosa que va obligar a diferenciar la
població rural oaquella que vivia en una zona rural encara que treballés en el sector
secundari o terciari; i la població agrària, aquella que feinejavaen el sector primari.
Simultàniament, i contràriament al que havia passat fins feia poc, les estadístiques
manifestenque hi va haver un creixement de la població activa agrària jove(16-40 anys),
en la qual s’hi haviasumat un percentatge important d'immigrants com a assalariats fixos o
com a temporers. Tot i aquest inici de canvi de tendència, que va retenir al camp pagesos
joves segurament gràcies a la modernització de les explotacions i a la facilitat de les
comunicacions, hi va continuar predominant la població agrària amb una edat superior als
quaranta anys.
Per tant, hi va continuar havent zones amb explotacions molt tradicionals on les persones que
es dedicaven a l'agricultura acostumaven a ser gent d'una certa edat i on la mà d'obra jove,
(18 - 25 anys), abandonava el camp i anava a la ciutat per treballar en la construcció i en
els serveis amb poca especialització; o bé passava a engrossir els índexs d'atur
urbà. Aquest procés va afectar fins i tot les zones rurals més allunyades, llocs que s'integren
en l'anomenat espai rural profund.
(Font: A. Albet – P. Benejam. Geografia. Ed. Vicens Vives.)
6
7.1.1.3El treball agrari a Espanya

A les explotacionspetites i mitjanes els amos són els qui treballen la terra amb l'ajutde la
famíliao amb la participació d'un o varis assalariats fixos.
Les estadístiques sobre el treball agrari generalment no comptabilitzenel treballde les

dones pageses que, a més de fer les feines domestiques i familiars, tambés'ocupen sovint de
l'hort, de l'aviram, d'anar a vendre els productes de l'hort al mercat local o comarcal i fins i tot
de fer anar els tractors. Aquestes tasques, tota una jornada completa, en el millor del casos
són considerades ajuda familiar a temps parcial.
Com a conseqüènciadels baixos rendiments, de l'especialització i de la mecanització crei-

xent dels cultius i del nivell educatiu de tota la població, és cada vegada més freqüent que el
cap de famíliatreballi a l'explotació agrícola, mentre que la dona i els fills es s’ocupin
enaltres activitats econòmiques. També és habitual que el petit propietari treballi al camp a
temps parcial; això vol dir que es combinen les tasques agrícoles amb les feines en la
indústria, la construcció i els serveis; d'aquesta manera es pot obtenir un altre salari fent
alguna d'aquestes activitats.
A les finques grans actualment augmenta la gestió directa i disminueixen la parceriai

l'arrendamentde parcel·les, perquè la maquinària pesant necessita molt d'espai. La
mecanització també ha incidit enla disminució del nombre de treballadors assalariats fixos i
ha fet que augmentés la demanda de treballadors eventuals.
La necessitat de mà d'obra eventual per a determinades feines de temporada, com la

recol·lecció de taronges al País Valencià, la de la fruita a les comarques de Lleida i de
Girona o de les maduixes a Huelva, es resolen amb la mà d'obra immigrant, la majoria
femenina, que és contractada al país d'origen.
Així,arriben a Espanya grups de treballadors procedents de Romania, Colòmbia i el Marroc.

Aquests contractes laborals estacionals, ja que els treballadors tornen al país d'origen, es
van ampliant a altres països i és una modalitat que té el suport de la Unió Europea.
7
TREBALL FAMILIAR RESPECTE A TREBALL AGRARI TREBALL EVENTUAL SOBRE TREBALL ASSALARIAT
7.1.1.4Evolució de la superfície agrària

La superfície geogràfica d'Espanya destinada a la producció agroalimentària (2007) és de
50,5 milions d'ha, 24,5 milions de les quals són superfície agrària útil (SAU);la resta
(26 milions d'ha) són zones forestals i altres superfícies (erms, espartars, rius i llacs,
superfície no agrícola...).
La SAU la formen les terres de conreu (17,5 milions d'ha), els prats i les pastures (6,9
milions d'ha). Una bona part de la terra cultivada és de secà, és a dir, que només rep
l'aigua de pluja, un 78%, i només un 21,1% és de regadiu.
Durant els últims anys han disminuït les terres de conreu (12,5%) i han augmentat el
sòlforestal (9,1%), els prats i les pastures. Aquests canvis són a causade l'abandonament de
les terres menys productives incentivat per la política comunitària, de l'augment de la
superfície destinada a l’explotació ramadera i de la construcció d’àrees residencials i
d'infraestructures.
7.1.1.5La terra il'estructura de les explotacions agràries

AEspanya el nombre d'explotacions agràries inferiors a 5 ha representa el 51,8% del
total, però només ocupen el 4,74% de la superfície agrària. Les explotacions de més de
100 ha, el 4,63% del total, ocupen el 55,49% de la superfície agrària. Per tant, hi ha
moltes explotacions petites;el conjunt de les quals ocupa poca superfície, mentre que un
petit nombre d'explotacions grans apleguen la part més important del sol conreable.
Gran explotació o latifundi
Els latifundis són explotacions de grans dimensions (més de 100 ha) on es practica una
8
agricultura extensiva. Predominen a Extremadura, a Castella-La Manxa i a Andalusia.
Tradicionalment, els latifundis anaven associats a una agricultura de baix rendiment que
donava feina a un gran nombre de treballadors, i a l'absentisme del propietari de
l'explotació. Ara els antics latifundis es troben en una situació econòmicament favorable,
perquè disposen de grans extensions de terra on l'explotació es pot mecanitzar i obtenir-ne
collites importants la comercialització de les quals produeix beneficis elevats. Aquestes
grans explotacions creen un nou tipus de treballador especialitzat a fer anar la maquinaria
(tractors, recol·lectores, motocultors, etc.).
Petita explotació o minifundi

Els minifundis són explotacions petites (menys de 10 ha). Predominen a la meitat nord
de la Península i als dos arxipèlags. Actualment el minifundi presenta uns canvis profunds
a conseqüència que l'economia de mercat obliga a abandonar l'autoconsum i a incrementar la
producció i la rendibilitat.
Però les dimensions de les parcel·les en fa difícil la mecanització i el pocvolum gruix de la

producció no permet fer-ne una bona comercialització si no es pot assumirla pujada de
preu dels productes industrials d'ús agrari.
Hores d’arales petites explotacions són rendibles si es dediquen a una agricultura

intensiva o molt científica. Com el conreu de plantes ornamentals en hivernacles a la costa
mediterrània, o el dels conreus primerencs d'horta de regadiu o protegits amb cobertes de
plàstic a Almeria.
Explotacions mitjanes
Han augmentat les explotacions de dimensió mitjana (30 ha). La Unió Europea ha
afavorit les explotacions familiars mitjanes i haimpulsatla pràctica d'una agricultura
intensiva per tal d’aconseguir productes de qualitat, destinats a abastirun mercat cada vegada
més exigent. Així, ha incentivat el reagrupament de parcel·les d'una mateixa explotació i
l'augment de les seves dimensions per mitjà de crèdits, ha donat primes a la producció i
desgravació d'impostos i ha garantit preus avantatjosos per a la comercialització dels
productes.
7.1.2Producció i comerç agraris
Des que l’estatva ingressar a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), el 1986, les decisions
comunitàriesquant a política agrària són molt importants. Avui els conceptes clau d'aquesta
política comuna són la seguretat alimentària, la relació qualitat-preu i la preservació del
medi ambient rural. El desenvolupament rural i la producció agrícola i ramadera a Espanya
9
s'han d'adaptar a aquestes directrius.
7.1.2.1 La Política Agrària Comunitària (PAC)

Des de la seva fundació el 1957, la CEE va potenciar l'agricultura amb la intenció
d'aconseguir proveir els països comunitaris i d'elevar les rendes agràries. Per fer-ho, va
subvencionar els productes i en va comprar els excedents. Espanya va entrar a la CEE
justen un moment en què aquesta va canviar de política, fet que va provocar una certa
desorientació dels agricultors espanyols, que havien fet un gran esforç per intensificar els
conreus i augmentar-ne la productivitat.
La política comunitària s'havia d'adaptar a les noves circumstàncies perquè les ajudes
econòmiques provocaven una sobreproducció i la compra d'excedents mantenia els preus agraris
comunitaris per damunt dels preus del mercat internacional. A més, l'ingrés de països amb
unes rendes agràries més baixes exigia disminuir l'ajuda a països desenvolupats, com Espanya.
L'any 2003 la Política Agrària Comunitària (PAC) va modificar l'orientació a favor d'una
competitivitat més gran i una millor adaptació a la demanda i va restringir les ajudes
econòmiques. Això obligà Espanya a limitar moltes inversions previstes i a eliminar àrees
de conreus subvencionats, com el tabac i el cotó. L'any 2004 la Unió Europea es va
ampliar amb deu estats més, que es van beneficiar de l'estabilitat dels preus i de les ajudes
econòmiques, però l'increment de les seves terres de conreu (un 30% més de terres) va
obligar a replantejar l'agricultura comunitària.
Per al període 2007-2013 la UE va assignar a Espanya una ajuda de 7.213 milions d'€i la
Comissió Europea va aprovar el Pla Estratègic Nacional de Desenvolupament Rural 2007-
2013, ambaquests objectius essencials:
 Augmentar la productivitatde l'agricultura i de la silvicultura perquè siguin

competitives als mercats internacionals.
 Desenvolupar la indústria agroalimentària, la primera del sector industrial
espanyol,per augmentar el valor afegit dels productes agraris i forestals.
 Millorar el medi ambient i l'entorn rural itambé la qualitat de vida i la
diversificació a les zones rurals.
Basant-se en el reglament, la UE també ha concedit una ajuda especial a comunitats

autònomes com a compensació de la reducció que ha aplicat al cotó (Andalusia i Múrcia)
i al tabac (Andalusia, Canàries, Castella i Lleó, Castella-LaManxa, Extremadura, Navarra
i el País Basc).
7.1.2.2La producció agrícola

La producció agrícola depèn de la superfície de terres dedicada a cada tipus de conreu
(seca o regadiu), de la qualitat del sol i de la intensitat dels conreus. Al contrari del que ha
passat a les terres de secà, la superfície de regadiu va augmentant gràcies a la construcció
progressiva de sèquies icanals i a l'explotació de les aigües subterrànies. L'aportació d'aigua és
un factoressencial per augmentar la productivitat del sòl i és imprescindible en els conreus
d'horta. Actualment es reguen conreus que tradicionalment havien estat de secà perquèregant-
10
los oportunament es poden salvar les collites en anys de sequera o de pluges fora de temps.
També s'ha estès el regadiu d'oliveres mitjançant el sistema de regatge gota a gota, tècnica
que en multiplica el rendiment.
Els conreus de secà

Els conreus de secà més estesos són els de cereals, vinyes i oliveres. Generalment els cereals
es conreen de manera extensiva, la feina estàmolt mecanitzada i es fa una selecció de llavors;
el blat és el cereal predominant a tota la Península, però darrerament han augmentat les
superfícies destinades a cereals per a pinso. La vinya i les oliveres no permeten un grau
de mecanització tan alt com el dels cereals i per obtenir productes de qualitat cal tenir-ne
més cura, tot i que les feines que requereixen són estacionals.
Mecanització del conreu de cereals (enllaç imatge)
La vinya s'estén tant a les zones atlàntiques com a les mediterrànies; la producció s'ha
especialitzat en vins de qualitat (Rioja, Ribera del Duero...) i vins blancs i caves
(Catalunya). El conreu de les oliveres ha millorat perquè ha augmentat la superfície
destinada al conreu de les olives d’almàssera (per a oli), mentre que ha disminuït la
superfície destinada a produir olives de taula, no tan rendibles. Al seca també es conreen
arbres que proporcionen fruits secs (ametllers, nogueres, avellaners), oleaginoses (gira-
sols) i lleguminoses.
11
Cava català (enllaç imatge)
Els conreus de regadiu

Entre els conreus de regadiu destacala producció de fruita i l'horticultura. Els cítrics tenen
un gran paper en les exportacions, especialment els tarongers, ambun gran rendiment per
hectàrea treballada. Les fruites de llavor (pomes, peres, nespres...) i les fruites de pinyol
(albercocs, cireres, prunes, préssecs...) competeixen en el mercat europeu gràcies a la
maduració primerenca. Les hortalisses es conreen a la zona mediterrània i en quinze anys el
rendiment n'ha augmentat gairebé un 40%. Els conreus de regadiu poden donar més d'una
collita l'any, perònecessiten molta mà d'obra, ús creixent de fertilitzants, productes fitosanitaris
i llavors d'alt rendiment.
7.1.2.3La producció ramadera

Espanya és el segon país de la Unió Europea en importància ramadera. És un sector
tecnificat i molt relacionat amb la indústria transformadora. La ramaderia aporta al voltant
d'un 40% de la producció final agrària. Aquesta participació va créixer
designificativament a la dècada dels1960 i ha continuat estable, opotser amb una lleugera
davallada fins ara.
L'explotació ramadera que es practica a Espanya alternasistemes tradicionals amb formes de

producció intensiva que tenentecnologies molt avançades. Les produccions més
remarcabless'obtenen a partir de 4 tipus diferents de bestiar:
 Bestiar boví. Un dels pilars de la ramaderia estatal; a més, Espanya és el tercer país de la
UE en nombre de caps de bestiar boví. La tendència dels darrers anys indicaun descens del
nombre de ramaders i una especialització creixent en la producció de carn i de llet.
 Bestiar oví. Les pràctiques tradicionals han desaparegut en lacria d’aquest bestiar, com
la transhumància, i s’ha produït una professionalització gradual en aquest sector. La
producció de llana és residual, ja que interessa mésla producció de carn i llet.
 Bestiar porquí. Ha arribat aun gran desenvolupament i un alt grau d'industrialització i
d'intensificació productiva. La cria de porcs es destina al consum fresc i a la fabricació
d'embotits (xarcuteria).
12
 Avicultura. Molt industrialitzada, amb alts rendiments. El nombre d'aus sacrificades es

manté sense variacions sensibles, però el preu en viu que es paga als ramaders ha augmentat
progressivament des del 2001, mentre que la producció d'ous es manté igual que el seu
rendiment en relació amb les gallines ponedores.
7.1.2.4 La comercialització dels productes agraris

Se suposavaque l'ingrés d'Espanya a la CEE seria molt beneficiós per a l'agricultura: en el
conjunt de la Comunitat els preus dels productes eren més alts, es podrien vendre els
excedents de vi i olii, a més, s'assegurava un mercat per a les hortalisses i la fruita,
especialment per a les taronges. Espanya ven a la UE el 75% de les exportacions agràries,
però compra a la Comunitat el 57% de les importacions d'aliments: animals vius, carn, blat
per fer pa, begudes i, sobretot, productes alimentaris de les multinacionals europees.
La comercialització òptima dels productes agraris depèn del grau de desenvolupament de la

indústria agroalimentària, perquè un percentatge important dels aliments queconsumeix la
població espanyola són productes industrials. A escala mundial les indústries
agroalimentàries es concentren en empreses multinacionals amb una productivitatelevada
i ofereixen aliments cada vegada més elaborats: sopes preparades, refrescos, farinetes
infantils, plats precuinats, congelats, menjar per a animals domèstics, etc.
13
La producció de vi és una de les indústries agroalimentàries espanyoles més notables. La

producció de vi cobreix el mercat nacional i se n'exporta a Europa i a Amèrica. Unes altres
indústries tradicionals que estan augmentant són les derivades de l'elaboració d'embotits,
pernils i conserves. Actualment també augmenta la producció de plats precuinats i la
congelació d'aliments crus i s’hadesenvolupat de manera intensiva la fabricació de pinso,
perquè Espanya és un país ramader destacat.
7.1.3Els paisatges agraris d’Espanya

Un paisatge agrari té un caràcter integrador perquè aplega el marc físic, l’activitat humana i
l’organització social, gràcies a tot plegat presenta una visió geoecològica.
El paisatge agrari
En els paisatges agraris sempre hi ha presents els factors naturals, fins i tot en els paisatges
més artificials, com els de regadiu coberts amb plàstic. Un dels factors decisius és el
climàtic, perquè el grau d'humitat, la durada de l'estació seca, les hores d'insolació, les
glaçades... condicionen el tipus de conreu i, per tant, diferencien els grans paisatges. El
relleu també és un factor cabdal que influeix en la distribució i en la forma de les
parcel·les.
Els elements més visibles d'un paisatge agrari són les àrees productores: el tipus de cobertura
vegetal de les zones cultivades (arbòria, arbustiva, herbàcia), la grandària i el tipus
d'explotació, la presència de ramaderia estabulada o en llibertat, etc. A tots aquests factors
s'hi han d'afegir d'altres com la fisonomia de l’hàbitat humà i la manera com està
distribuït(dispers o agrupat) i la presència de les comunicacions.
També, els paisatges agraris són paisatges culturals,atès que, malgrat els canvis que s'hi han
produït, s'hi poden descobrir testimonis d'altres moments històrics,que permeten reconstruir
una part del passat i observar l'organització actual de la societat.
D’acord com es combinen els diversos factors físics, socials i culturals, els paisatges agraris
espanyols s'agrupen en 5grans tipus. Cadascun presenta particularitats, la qual cosa fa que
Espanya sigui un estatamb una gran diversitat paisatgística.
7.1.3.1 Paisatge agrari atlàntic
Els paisatges atlàntics són propis dels espais litorals i prelitorals de la cornisa
cantàbrica i de les terres gallegues. Hi predominen les zones muntanyoses i, per tant, el
relleu és accidentat.
El clima és oceànic plujós, amb temperatures suaus, cosa que afavoreix la presència de
prats i de boscos caducifolis. El bosc caducifoli ha estat explotat de manera intensiva
14
per obtenir-ne fusta o ampliar els prats. Avui s'hi fan repoblacions forestals d'espècies
més productives, com ara pins i eucaliptus.
L'agricultura ocupa poca extensió. Actualment ha desaparegut gairebé del tot el

policonreu orientat a l'autoconsum, tot i que aquest sistema tradicional es manté en
algunes zones de l'interior de Galícia. Els prats es dediquen a pastures per al bestiar boví o
bé a la producció de fenc per a farratge. El monoconreu que ocupa més superfície és el
de blat de moro per a farratge. També és tradicional la presència de pomeres per a la
producció de sidra.
A Euskadi, Cantàbria i Astúries la ramaderia s'orienta a la cria de boví per obtenir llet.
Per millorar la producció ha augmentat la cabanya i s'han introduït vaques de noves
races, com les frisones, amb més i millor llet. A Galícia la producció de vacum es
destina prioritàriament a carn.
L'estructura agràriaés minifundista, sobretot a Galicia, on els pagesos tenen petites

parcel·les disseminades; per això s'hi ha estimulat la concentració parcel·lària. Les
explotacions ramaderes són petites, tant de superfície com en caps de bestiar; per això hi
predominen l'explotació familiar o les petites empreses, totes dues relacionades amb les
indústries làctia i càrnia.
Aquesta dedicació ramadera explica per què la població agrària viu dispersa en
cases de campo en poblets. Avui dia la facilitat de les comunicacions permet als
ramaders viure en pobles propers i algunes de les cases de camp es converteixen en
residències d'estiu o de cap de setmana.
(enllaç mapa)
7.1.3.2 Paisatge agrari mediterrani

Ocupa les terres del litoral i del prelitoral mediterrani, les zones de les depressions de l'Ebre
i del Guadalquivir, que reben influencia mediterrània, i les illes Balears.
15
La majoria són llocs de relleu accidentat, però hi ha planes litorals i valls sedimentàries amb
sòls fèrtils. El terreny forestal, tot i que té una extensió important, és poc productiu, perquè
la proporció de muntanya per extreure'n fusta és escassa. En general, les àrees arbòries s'han
anat degradant, igual que les arbustives.
El clima es caracteritza per les precipitacions escasses. La sequera s'accentua durant l'estiu,
en què les temperatures són més altes. Aquestes condicions climàtiques expliquen la pràctica
d'una agricultura de secà: els conreus més importants són els de cereals, de vinya i
d'oliveres, que formen la trilogia mediterrània. Els oliverars ocupen milions d’hectàrees, la
majoria a Andalusia (Jaén); també destaquen Badajoz i Ciudad Real. Altres conreus
mediterranis són els ametllers, els avellaners i els garrofers.
A les zones on les temperatures són més suaus i els sòls fèrtils es practica l'agricultura de
regadiu, amb tècniques sofisticades de reg, difusió d'hivernacles, selecció acurada de
planters i ús de tota mena de productes fitosanitaris. Els conreus principals són les
hortalisses primerenques plantades a l'aire lliure o cobertes amb plàstic, com a Andalusia,
els cítrics a les hortes des de Castelló fins a Múrcia i les fruites tropicals (alvocats,
xirimoies...) a les fondalades andaluses de Málaga i Granada, on l'hivern és suau.
La ramaderia de bestiar oví i cabrum és extensiva a les zones de secà. La de bestiar

boví i porquí és de tipus intensiu a Catalunya, ja que està destinada a proveir la nombrosa
població dels nuclis urbans.
L'estructura agrària es caracteritza per explotacions de secà de dimensions mitjanes, tot ique a
Andalusia hi predominen els latifundis. A les planes litorals les explotacions són de
dimensions petites, conreades intensivament.
16
La població, molt nombrosa, tendeix a concentrar-se a pobles grans tot i que també hiha
hàbitats dispersos.
7.1.3.3 Paisatge agrari d'interior

Aquest tipus de paisatge compren les terres interiors de Castella i Lleó i Castella-La
Manxa, i enclavaments de les depressions de l'Ebre i del Guadalquivir. Hi predominen les
zones planes, amb una altitud elevada a la Meseta.
El clima és de tendència continental, amb temperatures estivals altes i hiverns freds amb
glaçades freqüents. La manca de precipitacions a gairebé totes aquestes zones limita el tipus
d'agricultura i el creixement dels boscos. El terreny forestal hi és escàs, de vegades associat
a conreus herbacis o en guaret i a les pastures, com és el cas de les deveses.
Les terres d'interior tenen en comú el conreu de cereals, amb rotacions de conreus de tipus
biennal o triennal. En el passat el blat era el cereal principal, però avui ha estat substituït per
ordi, que permet rotacions més curtes i es destina principalment a l'alimentació del bestiar.
Les feines del camp estan molt mecanitzades; s'hi fan servir adobs químics i llavors de
qualitat, fet que ha permès reduir el guaret. Al costat dels rius hi ha petites explotacions
hortofrutícolesi captacions d'aigua per al reg ocasional dels cereals, a fi d'obtenir el benefi-
ci més gran amb el mínim consum.
A les zones de secà hi domina el bestiar oví,que pastura els prats de muntanya (Mesetai
Aragó). Prop dels nuclis urbans hi ha naus d'explotacions de ramaderia industrial (bestiar
porquí i boví i avicultura), mentre que a les deveses extremenyes i salmantines hi ha
ramaderia extensiva industrial (de bestiar porquí, oví i boví).
D’antuvi, l'estructura agrària era de terres molt parcel·lades, amb una densa xarxa de
camins amb centre en pobles grans. Avui a les zones de seca i als camps del Guadalquivir hi
predominen les terres de latifundi, amb una agricultura extensiva mecanitzada. A les àrees de
regadiu la propietat és mitjana; tot i que va sent substituïda per propietats extenses i
tecnificades que destinen la producció a la indústria agroalimentària.
La població és escassa, amb predomini de l’envellida per l’èxode rural elevat. L’hàbitat es
concentra tant a petits nuclis rurals com a urbs de llarga tradició agropecuària.
17
(enllaç mapa)
7.1.3.4 Paisatge agrari de muntanya

Es troba en altituds baixes i mitjanes del nord peninsular i en altituds elevades i mitjanes
del sud. Són zones de relleu abrupte i de clima fred, amb precipitacions en forma de neu i
amb un contrast considerable entre el vessant sud, més càlid, i el vessant nord, on la
temperatura és més baixa.
Les activitats agropecuàries i silvícoles es caracteritzen per l'esglaonament dels usos del
sol segons l'altitud i la insolació. A les muntanyes del nord els paisatges són semblants
almodel alpí, amb terres de pastura, hortes i conreus al fons de la van, boscos als vessants i
prats d'alta muntanya. A les muntanyes del sud els conreus s'enfilen esglaonadament fins a
1500 o 2000 m al solell. Als vessants baixos els conreus es fan en feixes, avui
abandonades perquè és difícil de fer-hi servir maquinària.
L'explotació forestal es basa en l'aprofitament de faigs i de castanyers, de fustamolt

valorada. Són especies de creixement lent; per això s'hi ha estes la repoblació de pins (per
a fusta i pasta de paper) i d'eucaliptus. Hi ha ramaderia bovina i ovina criada de manera
extensiva. L'ovina manté la transhumància local.
L'estructura agrària la formen petites propietats d’àrees conreades en valls i al peu de les
muntanyes, mentre que moltes superfícies forestals continuen sent de propietat municipal o
mancomunada entre uns quants municipis.
El poblament hi és escàs i es concentra a nuclis petits de les valls, lloc d'articulació de les
comunicacions. En general, les valls i les terres situades al peu de les muntanyes estan molt
parcel·lades i separades per tanques i camins amb arbres. En terrenys baixos hi ha alguns
boscos que han estat esclarissats per fer-hi pastures. Actualment els paisatges de muntanya
es transformen a causa de l'impacte del turisme.
18
7.1.3.5 Paisatge agrari de les Canàries

El paisatge agrari de les Canàries es caracteritza per:
 Factors físics. L'arxipèlag, de sòls volcànics, té un relleu abrupte; per això s'han
d'aprofitar barrancs, cims i vessants per a l'agricultura. El clima és càlid subtropical, amb
pluviositat tan escassaque de vegades es recorre als conreus en arenaments artificials per
conservar la humitat al màxim.
 Sistemes agrícoles i ramaders. El producte principal són els plàtans, amb gairebé
350 milions de tones l'any 2006; la producció més alta és a Tenerife i a La Palma. El segon
producte són els tomàquets d'exportació (Gran Canaria, Tenerife i Fuerteventura) i després
les patates (Tenerife i Gran Canaria). Per augmentar-ne el rendiment s'han instal·lat
grans superfícies de conreus protegits amb plàstic que produeixen bones collites
d'hortalisses, de tomàquets d'exportació i fruiters a la Gran Canaria i de fruiters i plàtans a
Tenerife.
La ramaderia més nombrosa és la de bestiar cabrum: els darrers deu anys el nombre de
caps ha augmentat més d'un 35%; després ve la de bestiar oví, que gairebé ha triplicat el
nombre de caps; el bestiar boví i el porquí es troben en recessió.
 Estructures agràries. El tipus de propietat és divers. En zones de llarga tradició

d'economia de subsistència la propietat és petita; en canvi, a la costa hi ha propietats
extenses destinades a la comercialització de la producció. La població agrària retrocedeix
clarament i la dedicada a la pastura és una població envellida. L'hàbitat rural està
concentrat.
 Explotació forestal. En temps passats els boscos canaris van patir tales abusives per a
l'explotació o per aconseguir més espai agrícola. Actualment una bona part de la superfície
forestal està protegida, especialment els boscos de pi canari i la laurisilva, a zones
declarades Patrimoni de la Humanitat, com el Parque de Garajonay, a La Gomera.
19
(enllaç imatge)
7.1.4L’activitat pesquera
Espanya és una gran potència en pesca dins la Unió Europea. Però el sector pesquer passa
una dura crisi a causa de les dificultats que té per accedir als caladors tradicionals i de
l'exhauriment de moltes espècies per culpa de la sobrepesca.
7.1.4.1 Caladors dels vaixells de pesca espanyols

En general els bons caladorsestan situats a les plataformes continentals, les zones
on hi ha corrents marins freds rics en plàncton i les zones on s'estableix un contacte
entre corrents marins càlids i freds.
Les plataformes continentals espanyoles no són gaire aptes per pescar-hi. A la costa
cantàbrica i a la gallega la plataforma està molt esgotada. La plataforma del golf de Cadis és
més extensa, però és limitada per les aigües territorials del Marroc; també la costa medi-
terrània s'ha anat empobrint i, a més, l'aigua és massa salada i massa càlida.
Atesa aquesta situació, la flota pesquera espanyola busca des de fa temps caladors rics en
altres llocs. Al mar del Nord hi pesquen tradicionalment les flotes d'altura del Cantàbric i
de Galicia, però la Unió Europea ha establert quotes de captures i temporades de veda. Les
aigües de Terranova han estat freqüentades des d'antic per vaixells espanyols de gran calat
que fan campanyes de pesca que duren molts mesos i que es dediquen preferentment a la
captura de bacallans i d'halibuts, però el Canadà hi ha imposat restriccions.
Els vaixells espanyols també pesquen a les aigües del corrent fred que passa per la
costa oriental de les Canàries, a l'anomenat banc saharià, però tenen conflictes freqüents
20
amb els països africans limítrofs i per això ha calgut signar acords amb el Marroc, el
Senegal i Mauritània. A causa de totes aquestes dificultats, s'han cercat altres destinacions
a països llunyans, com el canal de Moçambic, les costes de Somàlia i a les aigües de
l’Atlàntic de l'Amèrica Llatina.
7.1.4.2Política pesquera comunitària

Amb l'entrada d'Espanya a la Comunitat Europea s'ha aconseguit una quota de pesca
important en aigües comunitàries i un acord pesquer amb el Marroc, però els ajuts per
renovar la flota van comportar per als armadors espanyols haver d'adoptar un tipus de
vaixell més petit i perdre capacitat de pesca.
La Unió Europea va fixar per al període 2007-2013 un nou Fons Europeu de la Pesca (FEP)
que preveu l'ajuda econòmica als estats membres en proporció a la importància econòmica
del sector pesquer i al nombre de persones que hi treballen.
Però les ajudes no es poden utilitzar per augmentar la capacitat de pesca. Això prové del
fet que la Política Pesquera Comuna (PPC) va encaminada a una explotació sostenible del
medi marí i dels seus recursos i al foment del cultiu d'espècies per mitjà del sistema de
l’aqüicultura. La PPC també negocia acords amb països no comunitaris per poder pescar
als seus caladors.
(enllaç mapa)
21
7.1.5El sector primari català
A Catalunya com a conseqüència del pes del sector industrial i de les activitats
relacionades amb els serveis i el turisme, el sector primari participa amb un
percentatge molt baix en el conjunt de l'economia, tant pel seu valor, com pel
nombre de persones ocupades.
7.1.5.1L'agricultura
A la façana marítima, a la plana litoral i als cursos baixos dels rius s'hi dóna una
agricultura intensiva i d'elevada productivitat, aprofitant els sòlsd’al·luvió,
la bonança del clima i la disponibilitat d'aigua fluvial o dels aqüífers. Avui, però, la costa
és un espai molt poblat i amb moltes ciutats, on l'agricultura difícilment pot competir
amb la creixent urbanització, el turisme i el traçat de noves vies de comunicacions.
A les comarques més urbanes, i especialment al voltant de Barcelona, molt poques

persones es dediquen a l'agricultura i encara moltes d'elles ho fan a temps parcial. Una
excepció és el Maresme, on han resistit petites explotacions de conreus molt intensius, en
sistema d'hivernacle, especialitzades en flor tallada que es comercialitza a un alt preu. En
canvi, les riques hortes del Baix Llobregat, que tradicionalment havien abastit Barcelona de
verdura fresca de qualitat, estan desapareixent a causa de l'ampliació de l'Aeroport del
Prat i de la pressió derivada de la creixent urbanització.
Altres zones de regadiu es troben al Baix Ebre, al Montsià, i al Delta de l'Ebre, on es

produeix arròs. A les terres interiors, regades pel riu Segre i el canal d'Urgell, especialment
al Segrià, s'hi conreen fruiters en explotacions petites, però molt capitalitzades,
organitzades en cooperatives per a la comercialització i l'exportació de pera, poma i
préssec.
A les zones més humides de Girona i a les comarques del Prepirineu, els conreus estan
dedicats prioritàriament a la producció de farratges i blat de moro i es destinen bàsicament
a la ramaderia.
A les terres litorals i prelitorals de secà i a les terres de l'interior s'hi conreen cereals,
olivera i vinya amb un alt grau d'especialització, com passa amb l'ordi a la Segarra,
l'olivera a les Garrigues o la vinya al Penedès, el Priorat i el Camp de Tarragona entre
d'altres. L'avellaner ha colonitzat el Camp de Tarragona i, juntament amb el garrofer,
s'estén cap al sud.
A Catalunya hi predominen les propietats petites i l'explotació familiar, però amb un

nivell alt de capitalització i amb una estructura productiva moderna, molt orientada
als mercats intern i d'exportació. Aquest tipus d'explotació agrària, però, també presenta
problemes, com ara la sobreexplotació dels aqüífers, perquè és una gran consumidora de
recursos hídrics, i l'ús abusiu d'adobs i de productes fitosanitaris.
22
7.1.5.2 La ramaderia
A Catalunya la ramaderia té més importància que l'agricultura pel fet que hi aporta el
59% de la producció agrària final. A les zones de muntanya hi ha ramaderia que pastura
als prats; però, actualment, l'explotació ramadera dedicada a llet i carn està bàsicament
estabulada i s'explota de manera molt intensiva en granges, que es troben
escampades per les zones rurals i fins i tot a tocar d'alguna ciutat.
Les dades estadístiques sobre el nombre d'animals mostren la importància ramadera de

Catalunya en relació amb la resta de les comunitats autònomes. Hi destaca sobretot el
protagonisme del sector porquí per sobre dels altres, seguit del boví. Actualment la
saturació dels mercats, els preus dels pinsos, que s'han d'importar en gran part, i les
directrius de la Unió Europea mantenen el sector estabilitzat o en un descens lleuger.
(enllaç imatge)
7.1.5.3 La pesca
Catalunya, un país que consumeix molt de peix i amb un mar empobrit, depèn de la
importació massiva i de l'aqüicultura per proveir-se de peix fresc a un preu
assequible. Per tenir una idea del consum, només cal veure que al Mercat Central del
peix, a Mercabarna, hi treballen 1 000 persones, que s'hi venen a l'any (2006) 84.953
tones de producte, i que les transaccions que s'hi fan sumen 540 milions d'euros.
Això sense comptar les subhastes que es fan a les 19 llotges del litoral catalàon es
desembarca peix fresc com, per exemple, Sant Carles de la Ràpita, Vilanova i la
Geltrú, Barcelona, Blanes, Arenys de Mar i Roses, i on gran part del producte es ven
directament a minoristes.
Tenint en compte aquestes dades, es considera que l'aqüicultura a Catalunya pot tenir
futur. Alguns experts vaticinen que l’any 2020 entre el 50% i el 80% del peix que es
consumirà a Catalunya serà de criança.
Catalunya, juntament amb Galicia, és una deles regions més avançades en aquest tipus
de cria, que requereix molta tècnica, així com coneixements científics i capital. Però
d'altre banda pel que fa al nombre de piscifactories instal·lades a alta mar, Catalunya
se situa per darrera de la Comunitat Valenciana, la Regió de Múrcia i Canàries.
23
24
7.2 Els espais industrials,

dinàmiques del teixit industrial
25
Introducció
La producció industrial és un procés complex i dinàmic que canvia quan evolucionen la
tecnologia i les preferències del mercat.
Cal disposar d'una font de finançament per invertir en l'establiment, la maquinària, la

tecnologia, els salaris i la comercialització; d'una localització per als mitjans i les forces
de producció, i d'una organització del treball corporatiu dels diversos agents.
El desenvolupament de la indústria a Espanya ha seguit una sèrie d'etapes que n'han fet
un estat amb centres industrials importants i amb uns eixos d'activitat industrial prou
definits.
Malgrat aquest desenvolupament, són poques les empreses industrials multinacionals

que tenen la seu central a Espanya, i el desenvolupament tecnològic i científic del país
és encara insuficient.
L'economia catalana ha tingut tradicionalment una base industrial basada en els sectors
de la transformació (tèxtil, automòbil, químic...), però actualment és cada vegada més
important la fabricació de material informàtic i telemàtic de darrera generació.
(enllaç mapa)
7.2.1 Les etapes de la industrialització

Espanya és un estat integrat en el conjunt dels països industrials del món. Però el el seu
desenvolupament industrial no va assolir un nivell significatiu fins a la segona meitat
del segle passat. És necessari conèixer el procés que ha seguit la industrialització a
26
Espanya, perquè encara hi perviuen trets del passat que influeixen en la situació i en la
problemàtica actuals.
7.2.1.1 Inici de la industrialització a Espanya

La primera industrialització es va iniciar a la Gran Bretanya a les últimes dècades del
XVIII i es va estendre per alguns països europeus durant el XIX. Espanya s'incorporà
tard i parcialment a aquest procés perquè no tenia les condicions econòmiques, socials i
polítiques que l'haurien fet possible.
Marc de la primera industrialització

A Espanya, la classe dominant era la noblesa terratinent, indiferent a tot allò que no
fossin les rendes agràries. L'artesania encara estava més influïda pels gremis, que eren
contraris a les innovacions tècniques. El nivell cultural de la població era molt baix, de
manera que el 1887 el 54% dels homes i el 74% de les dones eren analfabets. Aquesta
població, escassa en nombre i bàsicament agrària, no tenia recursos suficients per crear
una demanda de productes industrials. A tot això s'hi ha de sumar una situació política
crítica que va de la Guerra del Francès i les lluites entre conservadors i liberals fins a les
guerres carlines i els canvis monàrquics.
El desenvolupament de la indústria fins al 1900

A Espanya, la industrialització va començar tímidament a partir de 1830 mercès a uns
quants empresaris emprenedors, a les posteriors inversions estrangeres en el ferrocarril i
en la mineria i als capitals repatriats de Cuba i de les Filipines. Una indústria incipient,
basada en la força motriu de l'aigua i, més endavant, en la màquina de vapor, es va
desenvolupar a l'empara de les lleis proteccionistes que li asseguraven el mercat interior
i que gravaven amb forts impostos les importacions que podien representar una
competència. La indústria es va localitzar sobretot al nord i al nord-est peninsulars basat
en dos grans motors:
 L'explotació i el comerç del ferro a Biscaia i del carbó a Astúries que a la llarga
van generar el desenvolupament de la siderúrgia i de la indústria mecànica.
 El desenvolupament de la indústria tèxtil del cotó a Barcelona i de la llana a
Sabadell, Terrassa i Bèjar.
27
Fàbrica tèxtil catalana a finals del segle XIX (enllaç imatge)
El capital estranger que explotava les zones mineres de Sierra Morena, Ciudad Real o
Huelva ocupava molta mà d'obra, però es va limitar a l'extracció i l'exportació de
primeres matèries sense crear indústries de transformació del mineral. A més, la major
part de la indústria agroalimentària ocupada en molineria, vins, oli i sucre de remolatxa
s'estenia per Andalusia, Castella i Lleó i Castella-La Manxa atomitzada en petites
explotacions.
7.2.1.2 La indústria espanyola fins al 1939

El desenvolupament industrial es va accelerar durant el primer terç del segle XX gràcies
a un creixement demogràfic més gran que va proporcionar mà d'obra abundant i barata.
Durant la Iª Guerra Mundial el tèxtil i la siderúrgica espanyoles van trobar un bon
mercat entre els països en conflicte. Acabada la conflagració, la indústria va passar per
una etapa de recessió que s'agreujà amb la crisi econòmica mundial dels anys trenta: la
Gran Depressió. I es van enfonsar les exportacions espanyoles, sobretot les
siderúrgiques.
Poc després, la Guerra Civil i Revolucióespanyoles (1936-1939) va provocar una

profunda reculada en l'economia, perquè es van destruir la majoria dels mitjans de
producció, especialment indústries i infraestructures.
7.2.1.3 L'estancament de la indústria espanyola (1939-1959)

Després de la IIª Guerra Mundial (1939-1945) els estats democràtics van sotmetre
Espanya a un aïllament polític i econòmic. La resposta de la dictadura franquista va ser
la imposició d'una política d'autarquia, que consistia en l’autoproveïment i en la
reducció al mínim dels intercanvis amb l'exterior. L'aïllament de l’estat assegurà a la
seva indústria el mercat interior sense cap mena de competència, però va dificultar la
importació de primeresmatèries.No va fer possible la modernització tecnològica i va
permetre la creació de petites indústries que proveïen un mercat força limitat.
28
Una altra característica d'aquest període va ser la intervenció política directa de l'estat en
el sector industrial, que va portar a la creació de l'Institut Nacional d'Indústria (INI) per
fomentar-ne el desenvolupament. A l’INI se li va permetre adquirir llicències i patents
estrangeres per a la instal·lació de grans indústries de base, com alts forns, siderúrgies,
drassanes, centrals hidroelèctriques i química bàsica.
7.2.1.4 Transformació en un país industrial (1959-1974)

El 1959 és una data clau: el Pla d'Estabilització va representar la fi de la política
autàrquica i la liberalització de l'economia espanyola, que fins aquell moment havia
estat monopolitzada per l'estat. L'obertura a l'exterior es va fer amb l'ajuda dels EUA,
que volien integrar Espanya al bloc capitalista, enfrontat al bloc comunista.
El canvi de la política industrial

A partir d'aquell moment, es va donar un gran creixement econòmic i industrial a causa
de l'eliminació de bona part de les barreres aranzelàries al comerç exterior. La
liberalització va permetre comprar béns d'equip gràcies als quals van augmentar la
productivitat industrial i l'exportació. En el grup de sectors exportadors hi havia:
 Les indústries de béns de consum: les del calçat, cuir, suro, moble, paperera i
editorial.
29
 Entre les indústries bàsiques destacaven la indústria del cautxú (pneumàtics), la

de maquinària, la minera i la naval.
El procés de liberalització econòmica va coincidir amb un període de gran expansió

econòmica mundial i això va afavorir que un gran nombre de companyies
multinacionals s’instal·lessin en territori espanyol per diversos motius: la mà d'obra que
emigrava del camp a la ciutat era abundant i barata, la conflictivitat laboral era
inexistent atès el control de la dictadura franquista, no hi havia gaires restriccions a
l'entrada de personal qualificat i de tecnologia estrangers, i el mercat interior
desenvolupava una demanda creixent de productes industrials.
Es van realitzar inversions industrials amb capital exterior, de les quals una mica més
del 40% corresponien a empreses nord-americanes, un 30% a empreses de la Comunitat
Econòmica Europea i un 20% a capital suís.
En aquesta etapa, les indústries principals van ser les electromagnètiques i la química
juntament amb la fabricació d'automòbils, la instal·lació de refineries de petroli i la
diversificació de productes químics i farmacèutics.
(enllaç estadística)
7.2.1.5 La indústria fins 1975

En aquesta època els factors principals que podien atreure la indústria van ser:
 Socials. L'existència d'una classe empresarial organitzada. La disposició d`’una

mà d'obra escaient, barata i poc conflictiva. També es valorava al la proximitat
als centres en què es prenien decisions polítiques o que facilitaven crèdits.
30
 Espacials. La proximitat de les primeres matèries, la disponibilitat d'energia, la

proximitat del mercat, la presència de bones comunicacions, i l'existència
d'infraestructures i d’altres indústries complementàries.
Distribució territorial
El model del tradicional de la indústria espanyola es basà en nuclis poc connectats:
destacaven Catalunya, Euskadi, Astúries i Madrid.
 Catalunya. Resultat de l'existència d'una classe burgesa empresarial que havia

acumulat capital gràcies al comerç, a l'agricultura i a les manufactures. Aquesta
va invertir el capital en la producció de filats i teixits de llana i cotó per abastir el
mercat estatal. Aquesta indústria no tenia ni primeres matèries, ni carbó, i calia
importar-ne d'altres països, això explica segurament el fet que es concentressin
prop dels ports. Més endavant se sumà al tèxtil la fabricació de maquinària,
productes químics, material ferroviarii automòbils.
 Euskadi. S'havia format una classe empresarial industrial gràcies a l'extracció del
mineral de ferro, que s'exportava a Anglaterra amb vaixell. Per a la tornada, els
vaixells necessitaven carregar llast i per això transportaven a baix cost hulla
anglesa transformada en coc. Els beneficis de l’exportació del ferro, la tradició
de les ferreries basques i la facilitat en l'obtenció de coc de gran qualitat van fer
possible el desenvolupament de la indústria siderúrgica, localitzada
preferentment a la ria del Nerbion, prop Bilbao. La siderúrgia donà origen a una
important indústria mecànica.
 Astúries. L'activitat extractiva es va desenvolupar amb motiu dels importants
jaciments de minerals i de la proximitat als ports que en permetien l'exportació.
El desenvolupament de la mineria només representà l’extracció del mineral i la
seva venda, perquè les companyies estrangeres feien la transformació del
mineral als països d’origen. S'hi va desenvolupar, a Mieres i La Felguera, una
siderúrgia de capital francès que usava hulla asturiana, però la seva mala qualitat
va limitar el creixement.
Dones minaires (enllaç imatge)
31
 Madrid. L'àrea industrial afavorida per factors de localització vinculats a la seva

capitalitat i la proximitat a llocs de decisió, per l'existència d'un mercat urbà
important i per la disposició de mà d'obra abundant i barata procedent de
l'emigració rural.
A partir de 1959 l'estat fomentà la creació d'altres nuclis industrials per mitjà dels pols
de desenvolupament (Saragossa, Burgos, Vigo, A Coruña, Sevilla, Granada...). Tot i
que hi va haver ciutats que van tenir una arrencada inicial notable, com Valladolid, no
es va aconseguir d'atreure la indústria cap les regions que els hi mancava. Per tant, es va
mantenir un fort desequilibri entre les zones tradicionalment molt industrialitzades i la
resta del territori espanyol amb una escassa presència industrial.
7.2.1.6 La indústria espanyola del 1975 al 1985

De 1974 endavant, l'economia mundial va patir una crisi caracteritzada per la
disminució dels beneficis, una alta inflació i un atur industrial elevat, inedit fins aquells
moments.
La crisi mundial del model industrial fordista

Entre les causes d'aquesta crisi s'han de remarcar tres:
 L’empresariat industrial necessitava cada vegada més mà d'obra per augmentar

la producció, i per això progressivament va accedir a les peticions dels
treballadors, que exigien millores salarials, jornades de treball dignes i
contractes fixos. Els salaris van augmentar i, per tant, els beneficis van
disminuir.
 La crisi industrial es va precipitar amb l'esclat de la crisi energètica. L'OPEP va
aconseguir arribar a un acord per reduir la producció i augmentar el preu del
barril de petroli. La producció industrial es basava en un gram consum d'energia
barata i, per tant, la puja del preu del petroli va comportar l'encariment dels
productes industrials, i això va provocar la caiguda de les vendes i va fer que
disminuís la circulació de capital, amb la consegüent elevació dels crèdits.
 Els països industrials començaven a patir la competència dels nous països
industrialitzats (NPI), que introduïen al mercat internacional productes a un preu
més baix.
La crisi industrial a Espanya

A mitjan anys setanta, s'hi va produir la coincidència de tres factors: la crisi mundial,
una situació industrial deficient i la crisi política del final de la dictadura i la transició a
la democràcia. El país va concentrar els esforços en els aspectes polítics, de manera que
es van retardar les mesures econòmiques necessàries per fer front a la crisi industrial.
La indústria espanyola arrossegava un retard tecnològic important, una estructura poc

32
competitiva provocada per la política proteccionista, un consum excessiu d'energia i una

dependència econòmica de l'exterior. La crisi es va manifestar en una inflació galopant
de resultes de la puja dels salaris i del preu del petroli i per l'encariment dels preus dels
productes industrials. El pas següent va ser la caiguda de la demanda interior i de les
exportacions per manca de competitivitat. Nombroses indústries van haver de tancar i
augmentà l'atur de manera incessant. Del 1975 al 1980 es van perdre més de 800.000
llocs de treball i els nivells de paro van ser els més alts d'Europa.
La reestructuració de la indústria espanyola

Durant els primers anys de la dècada del 1980 es va promoure el desenvolupament
industrial amb la creació de l'Instituto de la Pequeña y Mediana Empresa Industrial
(IMIPI) i es van facilitar crèdits per a noves empreses. Tot i així, calia una reforma
profunda, perquè l'IMPI tenia una clara tendència descendent. Però l'autèntica reforma
industrial va començar amb el Decret llei de reconversió industrial de juny del 1981, i
continuà el juliol del 1984 amb la Llei per a la reconversió industrial i la
reindustrialització.
Les mesures més importants foren:
 La reconversió dels sectors menys productius: va afectar especialment la

indústria siderúrgica i les indústries que en depenien, com les drassanes (Bilbao,
Vigo, Ferrol) i la fabricació d’automòbils (reconversió de SEAT).
 L'eliminació de les empreses amb demanda insuficient, com ara les indústries de
línia blanca d'electrodomèstics i les tèxtils i de calçat, afectades per la forta
competència dels NPI.
Per reduir la dependència de petroli es fomentà l'explotació de carbó i es va augmentar

la capacitat de les hidroelèctriques i les tèrmiques. Es van pactar jubilacioms anticipades
per facilitar el sanejament de de l’economia de les empreses.
També es van establir zones d'urgent reindustrialització (ZUR) a fi de reactivar algunes

àrees industrials i evitar-ne el declivi econòmic. Se'n van beneficiar Galícia (Ferrol i
Vigo), Astúries, Euskadi (àrea industrial de Bilbao), Catalunya (àrea metropolitana de
Barcelona), Andalusia (badia de Cadis) i Madrid (zona de l'Henares i àrea
metropolitana). Es van donar avantatges fiscals i econòmics a les empreses que es
traslladaven a aquestes zones i hi generaven nous llocs de treball. La finalitat era
potenciar la creació de sectors industrials més competitius i ben dotats tecnològicament.
Malgrat això, aquestes mesures van consolidar les àrees industrials ja existents, com
Barcelona i Madrid, i els tradicionals desequilibris territorials es van mantenir.
33
(enllaç mapa)
7.2.2 La indústria espanyola i la UE
La integració a la UE va suposar la fi del proteccionisme i l'obertura del mercat a la

competència exterior, cosa que provocà una reconversió industrial i el tancament de
moltes factories no competitives.
7.2.2.1 La integració d'Espanya a la CEE

Espanya va fer un gran esforç en abandonar la seva política proteccionista i reconvertir
les seves empreses per tal que fossin competitives en l'àmbit global. Tot i que, quan el
1985 es va firmar el tractat d'adhesió a la CEE, les regions industrials espanyoles
presentaven una manca de modernització molt destacable, un nivell d'innovació molt
baix, deficiències serioses en les infraestructures i problemes mediambientals greus.
L'Europa més desenvolupada va tenir un paper clau com a element dinamitzador de

l'economia espanyola, atès que l’estat esdevingué receptor de recursos procedents del
pressupost comunitari. Aquests fons es van invertir principalment en la millora de les
infraestructures bàsiques, en la formació i el desenvolupament tecnològic i en la recerca,
l'aplicació de polítiques ambientals i l'ampliació i la modernització de projectes
rendibles, i Espanya s’implicà en projectes internacionals de recerca.
Totes aquestes millores anaven dirigides a augmentar la competitivitat de les empreses

espanyoles a fi que no perdessin quota de mercat interior a causa de la lliure arribada de
productes industrials europeus. Però igualments’adreçaven a aconseguir una quota de
mercat als països de la UE.
34
El liberalisme econòmic que va imposar la CEE en aquell moment va representar la

privatització progressiva de les empreses públiques creades per l'INI durant el període
anterior. L'estat va sanejar aquestes indústries amb grans inversions realitzades amb
fons públics i després les va privatitzar; l'INI va desaparèixer el 1995. Les empreses
estatals invendibles van passar a formar part de la Sociedad Estatal de Participaciones
Industriales (SEPI) i van ser en part finançades per l'Estat.
Les polítiques mediambientals i l'activitat industrial

La Unió Europea està compromesa amb les polítiques mediambientals que s'han adoptat
a nivell internacional, i per això exigeix als estats membres que controlin la
contaminació del medi i les emissions de CO2. Per aconseguir-ho, la UE finança
polítiques ambientals de protecció de territoris prohibint-ne l'ús industrial, promou
l'avaluació d'impactes ambientals, promociona l'aplicació de tecnologies netes (indústria
verda) i proposa auditories mediambientals i operacions de rehabilitació.
Tot i que Espanya mostra el seu acord amb aquestes polítiques, resulta difícil assolir els
objectius proposats i la indústria espanyola continua sent molt contaminant. Espanya es
troba entre els països amb emissions altes de CO2 a l'atmosfera a causa de la combustió
de carbó en plantes siderúrgiques i en termoelèctriques.
Les dues tèrmiques de Lleó (enllaç imatge)
7.2.2.2 Les directrius industrials de la Unió Europea

Al començament dels anys 1980 la CEE havia enfocat la seva política industrial cap als
problemes sectorials que plantejaven la indústria siderúrgica, la construcció naval i els
sectors tèxtil i del calçat; també havia impulsat el suport a les PIME.
Però, en el món globalitzat d'avui, la indústria europea té problemes preocupants: la

desacceleració de la productivitat i la competència dels països emergents en els sectors
tradicionals i en els sectors de innovació i de tecnologies de la informació i la
35
comunicació (TIC). Per això s'han deslocalitzat fora de la UE tant empreses tradicionals
que donaven feina a molta mà d'obra, com indústries d'alta tecnologia.
Davant d'aquesta situació, els plantejaments de la UE han canviat. La indústria europea

cal que sigui dinàmica, capaç de competir a nivell mundial, i per fer-ho necessita:
 Un augment continuat i sostenible de la productivitat a base d'innovació i

d'esperit empresarial.
 Professionals més ben preparats, amb una formació equiparable a la dels EUA i
del Japó.
 Més inversió en R+D i aconseguir un nombre més gran de patents europees.
 Més indústries d'alta tecnologia al seu territori.
 Facilitar la deslocalització interna cap als nous països de la UE, amb costos
laborals inferiors, i així evitar la desindustrialització europea.
 Suprimir les barreres reglamentàries i la disparitat de tractaments fiscals, donant
més avantatges de finançament a noves empreses i fomentar cooperació en
l'àmbit tecnològic.
7.2.3 El teixit industrial a Espanya

Ha passat d'un paisatge de nuclis aïllats amb poca connexió entre si, a un amb eixos
connectats. L'evolució ha de continuar en front els reptes de l'ampliació de la UE i la
globalització, ja que tots dos mostren els reptes que ha de superar la indústria espanyola
ara.
7.2.3.1 D'un model nuclear a un teixit industrial més difús i

interconnectat
El model territorial de la indústria espanyola es caracteritza per la importància del teixit
industrial anterior, basat en nuclis industrials, i per la creació d'eixos industrials que els
uneixen. Aquests nuclis tendeixen a créixer i a formar veritables àrees metropolitanes
36
industrials, com Madrid i Barcelona. Les aglomeracions industrials asseguren

l'existència d'infraestructures bàsiques com ara comunicacions, energia, disponibilitat
d'aigua, xarxes de desguassos, depuradores, etc.
Les seus socials i de gestió de les empreses se situen a les àrees centrals de les ciutats on
hi ha els serveis estratègics que són, entre d'altres, els financers i els d'assessorament, de
planificació i de recerca.
L'acumulació d'aquestes activitats atreu les indústries i els serveis auxiliars, com la
construcció, la restauració, la publicitat... També és significatiu, que les àrees industrials
tinguin a prop les indústries auxiliars i complementàries que necessiten. Com a resultat
de tot aquest procés, les activitats industrials es van disseminant al voltant de la ciutat i
creen un espai urbà difús, en el qual es multipliquen els polígons industrials i les naus
d'emmagatzematge i de redistribució.
Això provoca, al cap d'un temps, el procés contrari, la dispersió, provocada per l'elevat
preu del sòl i pels problemes derivats de la concentració industrial com ara la
conflictivitat laboral i la saturació de les comunicacions. Per això algunes indústries
abandonen l'espai urbà i s’instal·len al llarg d'eixos de comunicació per tal de mantenir
l'accés a la ciutat central.
(enllaç mapa)
7.2.3.2 La localització industrial i els desequilibris territorials

El creixement industrial uneix les grans zones industrials amb les complementàries, atès
l'intercanvi que hi ha entre unes i altres, i densifica els eixos de desenvolupament al
costat de les autopistes i les autovies. En el teixit industrial espanyol destaquen l'eix del
Mediterrani i l'eix de la vall de l'Ebre, que concentren aproximadament el 50% del
volum total del negoci del sector industrial, i l'àrea de Madrid.
37
 L'eix del Mediterrani. Amb un elevat percentatge de la xifra de negoci industrial,

uneix les activitats industrials de Catalunya, el País Valencià i la Regió de
Múrcia. Aquest corredor es prolonga cap a França i es connecta amb l'eix
mediterrani europeu, que arriba fins al nord d'Itàlia. Per la vall del Roine també
enllaça amb la gran dorsal europea, que aplega les regions industrials més
actives d'Europa.
 L'eix de la vall de l'Ebre. Defineix un itinerari on se situen les indústries que
connecten l'àrea basca amb la catalana, a través dels nuclis o modes de
Saragossa i Logronyo. A més, aquest eix tendeix a vincular-se amb l'àrea
industrial de Madrid.
 L'àrea industrial de Madrid. Molt desenvolupada, aporta un 10% del volum de
negoci de la indústria espanyola. Per la seva centralitat, atreu sectors d'alta
tecnologia (aeronàutica) i capital inversor estranger.
(enllaç mapa)
Aquesta concentració industrial a tres grans zones mostra una localització molt irregular
amb desequilibris territorials clars, ja que la resta d'Espanya presenta una
industrialització notablement inferior o molt sectorial:
 Andalusia. En conjunt presenta un bon nivell de negoci industrial (un 10% del
total espanyol). Tot i així, les empreses tendeixen a concentrar-se a l'Andalusia
occidental (Sevilla, Cadis, Huelva) mentre que l'Andalusia oriental presenta
menys industrialització.
 La cornisa cantàbrica i Galícia. És un eix secundari amb un 10% del volum del
negoci industrial, basat sobretot en la siderúrgia i en els productes metàl·lics,
sectors avui en crisi. Malgrat que té zones molt actives, hi ha àrees discontínues
sense industrialitzar.
 La zona central. Hi ha enclavaments destacats com Valladolid i Burgos, però en
38
general està poc industrialitzada. Amb una mica més del 40% del territori
espanyol, sobrepassa escassament el 10% del volum total de negoci industrial;
tot i així, des del 2001, aquest es va incrementar gairebé d'un 40%.
 Illes Balears i Canàries. Els arxipèlags estan poc industrialitzats i presenten un
predomini clar de la indústria extractiva i del petroli, l'energia i l'aigua, per raons
de proveïment (les Canàries amb més del 50% de la seva activitat en aquest
sector i les Balears amb un 38 %).
7.2.3.3 Els sectors industrials a Espanya

A l’estat, la producció industrial presenta unasèrie de diferències segons els sectors
industrials: madurs, d'intensitat tecnològica baixa i poca demanda; dinàmics, de
tecnologia mitjana i bones expectatives de mercat, i d'alta tecnologia, ambo una
demanda creixent.
Els sectors industrials madurs

El primer grup d'aquest sector l'integren la metal·lúrgia, els productes minerals no
metàl·lics i els productes metàl·lics, llevat de la maquinària. Malgrat els problemes de
reconversió pels quals ha passat, concentra més del 20% del volum de negoci industrial.
Té un pes decisiu a Euskadi i a Astúries, on ocupa gairebé el 40% de l'activitat
industrial.
La branca alimentària, alimentació, beguda i tabac, ha reduït el seu pes durant els
darrers deu anys tot i que el seu percentatge en volum de negoci continua sent important
(un 15,4% el 2007) i algunes empreses han optat per productes competitius d'alta
qualitat. És la indústria dominant a zones poc industrialitzades com Castella i Lleó, on
representa el 35% del volum industrial; Extremadura, on representa el 33%, i Castella-
La Manxa, el 25 %.
Les indústries tèxtil, de confecció, cuir i calçat, amb poc volum sobre el total (un 3,2%),
es troben en clara reculada a gairebé totes les CCAA. És un mercat dividit: d'una banda,
empreses de marques blanques (productes barats i sense publicitat) que pateixen una
forta competència dels països emergents; d'una altra, marques de prestigi amb un
desenvolupament avançat de disseny i de moda.
39
(enllaçimatge)
Els sectors dinàmics

Tenen una demanda elevada, més productivitat i tecnologia intermèdia o alta. Forma
part d'aquests sectors la indústria de l'automòbil que, recuperada d'un llarg procés de
reconversió, va esdevenir el sector amb més volum de negoci. Darrerament passa per
una fase de recessió com a conseqüència de la crisi econòmica.
El sector químic és important en la indústria espanyola i es concentra especialment a

Catalunya. Inclou el refinatge de petroli, en alça encara el 2008; l'obtenció de productes
plàstics, pasta de fusta i cautxú; la química de béns de consum com ara l'obtenció de
fibres sintètiques i artificials, i els productes farmacèutics, que compten, em tots els
casos, amb una forta participació de capital estranger.
40
El sector químic català (enllaç imatges)
Els sectors punta

És un grup molt localitzat (Madrid, Andalusia, Euskadi) que inclou les tecnologies de la
informació, l'automatització, la biotecnologia... Es va desenvolupar a partir de la seva
incorporació a la UE. El sector té una dependència molt forta de l'exterior pel que fa a
recerca i tecnologia a causa de la implantació tardana i del nivell insuficient d'inversions
en R+D. Per aixó, el pes del sector punta espanyol a la UE és molt inferior al d'altres
països; així, per exemple, l'aeronàutica de França representa el 35 % de l'europea, i la
del Regne Unit, el 30%, mentre que l'espanyola només en representa el 2,5 %.
41
(enllaç imatge)
7.2.3.4 Situació actual de la indústria espanyola

La indústria espanyola després de la seva entrada a la UE va viure un procés de
modernització productiva, tot i que, a partir de 1990, va haver de superar un període de
crisi, més fort el 1993. A mitjan dècada dels 1990, ja recuperada, esdevingué el sector
d'activitat més productiu mercès a la moderació salarial i a la flexibilitat en la
contractació laboral. L'economia creixia per damunt de la mitjana europea i augmentava
la inversió espanyola als països de la UE, alhora que empreses d’aquí s'instal·laven a
Portugal, al nord d'Àfrica i a Hispanoamèrica.
La indústria ha tingut un bon ritme de creixement de vendes, producció i demanda,

malgrat que va perdent importància en el conjunt de l'activitat econòmica com a
conseqüència de la terciarització general de l'ocupació.
Malgrat tot, l'any 2007 la crisi financera als EUA afecta l'economia mundial. A la UE
s'ha iniciat una tendència baixista general que a Espanya es reflecteix en una recessió de
la cartera de comandes, un augment dels estocs i una desacceleració de l'ocupació.
Els reptes de la indústria espanyola

La indústria espanyola presenta diversos problemes estructurals que afecten
negativament la seva competitivitat davant de l'economia europea i de l'economia
global.
 Hi ha un nombre escàs de grans empreses i hi són predominants les petites i

mitjanes, que tenen l'avantatge d'adaptar-se més bé a les demandes del mercat i
42
de presentar menys conflictes laborals, però no permeten que l'augment de la

producció repercuteixi a la baixa en el preu unitari, ni tampoc fer grans despeses
en noves tecnologies. L'Instituto de la Mediana y Pequeña Empresa Industrial
fomenta la innovació de les PIME i la col·laboració tecnològica entre elles.
 La productivitat industrial és inferior a la de la UE, fet que augmenta el cost
laboral. Un dels recursos per millorar la productivitat és l'aplicació de les
innovacions derivades de les TIC, però la despesa espanyola en aquest sentit es
troba molt per sota de la despesa de la UE.
 El nivell tecnològic és baix i el percentatge d'inversió en R +D, insuficient
(només l'1,4% d'indústries manufactureres espanyoles presenten un nivell alt
d'intensitat tecnològica i només 22 empreses espanyoles figuren a la llista de les
mil empreses que inverteixen més en innovació).
Això provoca una balança tecnològica deficitària: les principals empreses d'automòbils,
maquinària elèctrica, aparells electrodomèstics i productes farmacèutics fabriquen amb
patents estrangeres, que són una bona font d'ingressos per als països que les creen, però
una despesa enorme per a països com Espanya, que han de pagar per aplicar-les.
Per tant, és bàsic dedicar un percentatge més elevat del PIB a R + D i impulsar la
millora del sistema educatiu i la formació tècnica laboral.
Conseqüències de la incorporació de nous Estats a la UE

La incorporació de nous països a la UE afecta la indústria espanyola per diversescauses:
aquests països gaudeixen de més proximitat al gran eix industrial europeu constituït pels
països nòrdics, Alemanya i el nord d'Itàlia; d'altra banda, la seva estructura productiva
és semblant a l'espanyola, la seva mà d'obra és més barata i la seva productivitat i
qualificació en alta tecnologia són més grans. A més, la inversió del capital estranger els
ha permès la implantació d'empreses d'alta tecnologia i això ha fet augmentar el seu
potencial industrial dins de la UE.
43
Un dels sectors de la indústria espanyola més afectats és el dela automoció, en el qual

Espanya ha mantingut un bon ritme d'exportacions; el sector està dominat per empreses
de capital estranger que poden deslocalitzar les indústries per tal de reduir els costos, fet
que tindria conseqüències negatives per a les indústries de components. Espanya hauria
d'orientar el seu teixit industrial de manera que pogués incrementar la qualitat i la
productivitat per fer front a la competència dels nous països de la UE, que tendeixen a
desplaçar Espanya del seu segment del mercat exportador.
L’automoció espanyola (enllaç mapa)
7.2.3.5 Els espais industrials espanyols en un món global

El teixit industrial espanyol actual s'està incorporant a la globalització econòmica, de
manera que les seves zones industrials es configuren com a punts d'una xarxa de
producció a nivell mundial.
Aquesta xarxa es caracteritza per la concentració de capital i de decisió en poques

empreses multinacionals molt poderoses, amb la qual cosa el paper de l'economia estatal
es redueix. Un gran nombre de decisions es prenen fora, perquè aquí hi ha poques seus
centrals de grans empreses. Això explica que, malgrat ser una potència industrial,
Espanya no tingui un paper rellevant en l'economia mundial.
Globalització i deslocalització
En una economia globalitzada les empreses cerquen la competitivitat per tal
44
d'augmentar la seva quota de mercat. D'aquí deriven les causes de la deslocalització:

aconseguir la reducció dels costos laborals i la millora de les condicions fiscals i
tècniques. Per això es traslladen a l'est d'Europa, al sud-est asiàtic, a la Xina...
D'altra banda, la localització dels establiments industrials s'ha flexibilitzat de manera

que l'empresa pot deslocalitzar una part del procés productiu. Aquest és el cas d'algunes
fàbriques tèxtils espanyoles que han desplaçat al nord d'Àfrica els processos que
exigeixen una mà d'obra considerable, mentre que el disseny dels teixits, que és el
procés de més valor afegit, es fa a Espanya.
Les conseqüències de la deslocalització són l'augment de la taxa d'atur i la pèrdua de

llocs de treball del sector secundari, que cada vegada més tendeix a terciaritzar-se.
Les polítiques industrials que apliquem els governs donen ajudes a les empreses per tal
de frenar el procés de deslocalització i evitar així l'augment de la desocupació que se'n
deriva.
(enllaç imatge)
45
7.2.4 La construcció
El sector de la construcció s'acostuma a classificar dintre de les activitats industrials,
atès que consisteix en la transformació d'un seguit de materials en una edificació. A
l’ensems, està també relacionat amb el sector immobiliari, inclòs en el terciari.
7.2.4.1 La importància de la construcció en l'economia

espanyola
L’economia espanyola ha viscut del 1998 al 2007 un període de creixement accelerat a
causa, en bona part, del sector de la construcció, que arribat a representar el 18% del
PIB total. Si es valora els sectors associats a la construcció, aquesta xifra assoleix un 30
%.
Al mateix temps que creixia l'oferta d’habitatges, també els seus preus van pujar
ràpidament, de manera que entre el 1999 i el 2008 es van multiplicar per 2,8. El nombre
de població activa en el sector la construcció va augmentar molt, perquè l'any 2007 era
de 2.911.200 persones, quan en el conjunt de la resta d'indústries el nombre d'actius, era
de 3.416. 000 treballadors.
Els motius que expliquen la desmesura del creixement immobiliari són: les expectatives
irreals que el preu de l'habitatge continuaria pujant indefinidament, els guanys enormes
que s'obtenien amb l'especulació immobiliària, els subsidis públics destinats a compra
d'habitatges i les facilitats d'accés al crèdit amb interessos molt baixos.
Els abusos en la construcció han afectat especialment les zones turístiques, sobretot a la
46
costa, on han causat danys mediambientals de consideració.
7.2.4.2 La crisi de la construcció

La crisi financera mundial, declarada a partir del 2007, va provocar l'esclat de
l'anomenada bombolla immobiliària i la sobtada desacceleració del sector de la
construcció. La crisi d'aquest sector ha agreujat sensiblement la situació d'Espanya
davant la profunda recessió que afecta l'economia mundial.
L'atur va augmentar el 2008 en 1.100.000 persones i afectà no tan sols els paletes, sinó
que provocà també, per una reacció en cadena, la pujada de la desocupació en els
sectors relacionats amb la construcció, com ara materials per a la construcció, fusta,
pintura, mobles, sanitaris, fontaneria i electrodomèstics.
L'atur i l'endeutament de les famílies ha tingut conseqüències en diversos sectors perquè

ha representat una disminució significativa del consum de tota mena de béns, el comerç
ha vist com baixaven les vendes i els bancs han acusat la morositat en el pagament de
les hipoteques i, consegüentment, també han restringit les facilitats anteriors per a
l'atorgament de crèdits.
(enllaç imatge)
7.2.5 La indústria catalana

Catalunya ha estat tradicionalment una regió industrial i manté una posició
capdavantera en el sector. Hores d’ara la seva indústria es troba en un moment de
transformació per acoplar-se a una Europa més integrada i a un món més globalitzat.
7.2.5.1 La indústria catalana en el conjunt espanyol

La indústria d’aquí manté el primer lloc en el conjunt de les comunitats autònomes de
l'estat espanyol, tant per l'import de la xifra de negoci com pel nombre de persones
47
ocupades en el sector, seguida de lluny per la Comunitat de Madrid, el País valencià,

Andalusia i Euskadi.
Tanmateix la globalització i l'absència de barreres duaneres a escala planetària es fa

sentir a Catalunya més que a la resta d’Espanya. Això és deu a l'impacte de la
deslocalització d'indústries tradicionals, especialment la tèxtil, que ocupava molts
treballadors i que s'ha vist molt afectada per la competència mundial, principalment la
dels països asiàtics.
Si es valora l'índex de producció industrial (IPI) corresponent a desembre del 2008 es

veu que a Catalunya ha baixat més que a la resta d'Espanya. També es copsa que tots els
grams sectors (a excepció de l'energia) presenten decrements en la producció en relació
amb el desembre de l'any anterior, tot i que hi destaca el sector dels béns intermedis.
Si es considera l'ocupació industrial, la indústria catalana en conjunt ha perdut pes.

L'any 1990 representava el 37% de la població ocupada a Catalunya i ha passat al 23%
el 2006. En el període 2001-2007, per sectors, el tèxtil va perdre un 53% de l'ocupació i
el sector del material electrònic, en va perdre un 20%.
(enllaç gràfic viquipèdia)
7.2.5.2 Canvi de model industrial

La indústria catalana està canviant per adaptar-se a les circumstàncies d'una Europa més
integrada i d'un món més globalitat, en el qual les empreses localitzen els establiments
industrials a llocs que ofereixen avantatges comparatius, especialment mà d'obra més
barata.
Per tal de mantenir la competitivitat ha seguit un procés d'automatització i

d'informatització dels processos productius; això ha comportat la reducció de mà d'obra,
48
bàsicament, de la no qualificada.
També ha deslocalitzat part de la producció, tot reservant per a la seu central a

Catalunya les operacions més qualificades i de més valor i derivant-ne les altres cap a
uns altres països.
Seguint les recomanacions fetes per la UE a "l'agenda de Lisboa", Catalunya fomenta la

recerca i la innovació i fa un procés de transició cap a un model econòmic en què el
coneixement esdevé l'instrument competitiu principal. L'objectiu és augmentar
l'ocupació en els camps de la innovació, el disseny, la gestió, el control de qualitat, la
implantació de programes informàtics, la promoció, les vendes i la distribució.
Aquest procés de transformació, des d'un model basat en els treballadors amb baixos
costos salarials cap a un model que opta per la inversió en les tecnologies més
avançades i en la innovació, contribueix a la creació de llocs de treball nous i més
competitius. A la vegada, però, aquesta transformació comporta un alt cost social.
(enllaç mapa)
49
7.3 Noves economies. Cap a una

indústria del coneixement
50
Introducció: L'economia del coneixement

És un terme que es refereix tant a una economia del coneixement centrada en la
producció i gestió de coneixement en el marc de les limitacions econòmiques, com a
una economia basada en el coneixement. En el segon sentit, més freqüentment utilitzat,
es refereix a la utilització de les tecnologies del coneixement (com ara coneixements
d'enginyeria i la gestió del coneixement) per produir beneficis econòmics. La frase es va
popularitzar, si bé no va ser inventada per Peter Drucker en el títol del Capítol 12 del
seu llibre L'edat de la discontinuïtat.
La diferència essencial és que en una economia del coneixement, el coneixement és un

producte mentre que en l'economia basada en el coneixement, el coneixement és una
eina. Aquesta diferència encara està sent qüestionada en diferents fons literàries.
Ambdues aproximacions són molt interdisciplinàries, compten amb la participació
d'economistes, científics, enginyers, matemàtics, químics, físics, així com cognitivistes,
psicòlegs i sociòlegs.
Diversos observadors descriuen l'economia global d'avui com una de transició cap a una
"economia del coneixement", com una extensió d'una "societat de la informació". La
transició requereix que les normes i pràctiques que determinen l'èxit en l'economia
industrial necessiten ser reescrites en una economia interconnectada, globalitzada on els
recursos del coneixement així com els coneixements tècnics i l'experiència són tan
importants com altres recursos econòmics.
Segons analistes de l'"economia del coneixement", aquestes normes necessiten ser

reescrites en els nivells de les empreses i les indústries en termes de gestió del
coneixement i en el pla de la política pública com a política del coneixement o els
coneixements relacionats amb la política.
(enllaç imatge)
51
7.3.1 Les TIC a Espanya

Les Tecnologies de la Informació i les Comunicacions (TIC) tenen un paper cada
vegada més protagonista en l'impuls i desenvolupament de les economies i de les
societats modernes. No només constitueixen en si mateixes un sector sòlid i amb gran
potencial de creixement, sinó que és cada vegada més patent la seva influència en la
millora de la productivitat i la competitivitat empresarial, contribuint a establir les bases
d'un nou model de creixement basat en el coneixement.
El desenvolupament del sector TIC a Espanya ocupa avui dia un lloc destacat en el
panorama internacional, amb un suport decidit dels successius governs, compromesos
amb els seus socis europeus en una implantació harmonitzada de les polítiques de
modernització tecnològica, i una indústria local que ha acollit aquest impuls com
l'element que necessitava per aconseguir el desenvolupament de tot el sector del qual es
gaudeixara. Els successius plans i estratègies han suposat una conscienciació general a
la societat espanyola que cap desenvolupament és possible sense considerar les TIC
com a eina fonamental. Immersa en la UE, Espanya ha vingut traslladant
progressivament totes les directives europees que s'han emès, avançant-sefreqüèntment
en l'execució, de manera que hores d’ara ofereix un espai de negoci homogeni amb els
seus socis comunitaris i abandera projectes estratègics inclosos en l'Agenda Digital
Europea. Per aquest motiu, el mercat del sector de les TIC ha experimentat a Espanya
un dels majors creixements a Europa en l'última dècada, consolidant-se entre els cinc
principals països de la regió.
La facturació del sector va ser el 2016 de més de 105.000 milions d'euros. Aquest
volum va suposar una aportació al PIB del 4,2% el 2016. Les empreses del sector, que
ascendeixen a més de 33.000, fan servir de manera directa a més de 471.000
treballadors.
7.3.2 Compromisos d'Espanya amb els seus socis comunitaris

definits a l'Agenda Digital Europea
• Potencials clients nacionals, amb una demanda madura de productes i

serveis TIC, però que presenta un gran potencial de creixement en alguns
àmbits.
• Maduresa en les pràctiques tecnològiques i comercials per part de les
empreses que ja operen a la regió.
• Experiència en l'exportació de serveis, que obre importants oportunitats de
col·laboració per penetrar en tercers mercats (Unió Europea, Nord d'Àfrica,
Amèrica Llatina), amb grans multinacionals espanyoles ja assentades.
• Disponibilitat de recursos humans altament qualificats, a costos molt
competitius.
• Possibilitat d'escala a través de recursos a Amèrica Llatina.
• Modernes infraestructures de transport i telecomunicacions,
complementades amb una extensa xarxa de Parcs Científics i Tecnològics i de
Centres d'Educació Superior.
52
• Fort suport governamental, a través de plans sectorials específics, a totes les

activitats orientades al desenvolupament de la Societat de la Informació.
(font: http://www.investinspain.org/invest/es/sectores/tic/descripcion/index.html)
(enllaç imatge)
7.3.3 Les TIC a Catalunya

El sector de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) ocupa a Catalunya
84.600 treballadors, xifra que suposa prop del 2,7% de la població catalana ocupada,
segons dades de l’EPA del tercer trimestre de 2015. Aquest àmbit integra activitats tant
del sector industrial (fabricació de components, equips, ordinadors, etc.) com dels
serveis (edició de programes, telecomunicacions, processament de dades, reparació
d’equips, etc.).
El sector de les TIC s’ha erigit com a generador d’ocupació durant els darrers anys, fet
que el situa com un dels àmbits d’activitat amb més bones perspectives econòmiquesi
socials. La taxa d’atur ha disminuït un 0,8% al 2015 i se situa en el 5,2%.
Segons es desprèn d’aquestes dades, el de les TIC és un dels sectors més dinàmics de
l’economia catalana. Amb més de 12.800 empreses (xifra que representa un pes relatiu
de gairebé el 2% del total d’empreses catalanes), més de 14.000 milions d’euros de
facturació anual i més de 200 milions d’euros destinats anualment a inversió en R+D, és
un motor de creixement que genera riquesa i ocupació de qualitat. El sector concentra el
70% de la seva activitat al voltant de la ciutat de Barcelona.
(Font: http://web.gencat.cat/ca/actualitat/reportatges/mobile-world-congress/el-
sector-tic-a-catalunya/)
53
(enllaç imatge)
54
7.4 L'activitat turística
55
Introducció: el turisme
El turisme és una forma d'oci antiga que ja practicaven els romans i és una forma
especial de trànsit o circulació humana. Al segle XIX els nobles i grans burgesos
passaven temporades de descans i oci en balnearis i estacions termals. El romanticisme
va reforçar el gust de la noblesa pels viatges a llocs desconeguts i diversos, però aquests
viatges eren molt cars i només els podien fer els nobles i els burgesos que tenien molts
diners.
Al segle XX es van produir grans canvis. Als països industrials ha augmentat el nivell
de vida del poble, s'ha reduït la jornada laboral, que deixa lliure un cap de setmana llarg,
s'han generalitzat les vacances pagades d'estiu, les ciutats s'han fet enormes i les
vacances es converteixen en una escapada i en una necessitat: les comunicacions barates
i fàcils ho han fet possible. També han canviat els gustos i la població urbana mostra la
seva preferència pels banys de mar i de sol i pels esports d'hivern. L'avió i els viatges
organitzats posen les platges i la muntanya a l'abast de moltes butxaques.
56
7.4.1 El turisme a Espanya

Espanya és un país turístic amb una excel·lent infraestructura en el sector serveis,
situant-se entre els tres més visitats del món, al qual acudeixen anualment milions de
viatgers atrets per les seves platges i agradable clima, l'abundant patrimoni artístic del
país i la riquesa gastronòmica, a més de ser una de les nacions més riques en patrimoni
cultural del planeta a causa del gran nombre de civilitzacions que van deixar la seva
empremta i llegat a la Península Ibèrica, que el situen com la primera destinació
mundial en turisme de vacances.
Segons l'informe de 2014 de l'Organització Mundial del Turisme (OMT), Espanya és el

tercer país del món en nombre de turistes estrangers, amb 65 milions de turistes anuals
en 2014, només superat per França i Estats Unidos.6 Segons l'informe de 2015
proporcionat per Eurostat, Espanya va ser el primer país de la Unió Europea en nombre
de pernoctacions aconseguint superar França, a causa d'un augment del 4,3% respecte a
l'any anterior.
L'impacte turístic representa al voltant del 11% del producte interior brut del país,
sustentant part de la seva economia en el sector serveis, amb un inigualable
desenvolupament i excel·lència en hostaleria i transport des del boom turístic
esdevingut en la dècada dels 60 que es va afermar internacionalment amb la celebració
en el cinquè centenari del Descobriment d'Amèrica (1992) dels Jocs Olímpics de
Barcelona i l'Exposició Universal de Sevilla.
Pel que fa als ingressos del sector turístic, Espanya és la segona nació del món, només
superada per Estats Units segons la OMT. El principal destinació turística és Catalunya
-sent també Barcelona la principal ciutat receptora de turistes- seguida per les Illes
Balears i Canarias.11 l'any 2015 el Fòrum Econòmic mundial va atorgar a Espanya el
primer lloc mundial en competitivitat turística.12 Segons les dades aportades per l'INE
al febrer de 2017, Espanya va ingressar 77.625.000 d'euros el 2016 en concepte
d'ingressos turístics, un 9% més que l'any anterior.
Durant diverses dècades es va fer especial èmfasi en la promoció del turisme de sol i
platja, a causa del clima bastant més càlid i assolellat en comparació amb altres països
europeus. Les temperatures a l'estiu solen variar entre els 20 i 40 graus, i moltes regions
tenen més de 300 dies de sol a l'any, amb estius generalment secs i calorosos. La
capacitat turística a les localitats costaneres proporciona un ingent nombre d'hotels,
restaurants i habitatges a peu de platja de les que la Costa del Sol i la Costa Valenciana
són fidel exponent amb Marbella, Torremolinos i Benidorm com a promotors
indiscutibles.
El nord d'Espanya té un clima una mica més fresc i humit. Molts espanyols i estrangers
se senten atrets pel mil·lenari Camí de Sant Jaume o festes de caràcter lúdic com Sant
Fermí. La zona nord combina turisme rural amb grans arenals que gaudeixen de bon
clima a l'estiu i turisme d'esquí a l'hivern. Aquesta zona presenta una singular bellesa
per la proximitat de muntanyes amb abundant vegetació i zones com la costa cantàbrica,
les ries de Galícia o els Pics d'Europa.
57
La gastronomia espanyola és àmplia i variada, amb plats tan típics com el gaspatxo, la
paella, el bullit madrileny, la fabada, el pernil ibèric, el marisc o el peix típic de la zona.
L'oli d'oliva, del qual Espanya és el primer país productor del món, s'empra en una gran
diversitat de plats, i és molt apreciat en altres països.
En els últims anys ha crescut l'interès pel turisme cultural a Espanya, incrementant
l'afluència de visitants a destinacions com la Mèrida romana d'Extremadura o històrics
llocs de Castella i Lleó.
(Font: https://es.wikipedia.org/wiki/Turismo_en_Espa%C3%B1a)
7.4.2 El turisme a Catalunya
Com la resta de zones turístiques mediterrànies, Catalunya s'ha especialitzat en el

turisme de vacances de costa, de sol i platja, on els intermediaris habituals són grans
touroperators estrangers que comercialitzen paquets barats d'una o dues setmanes:
D'aquí ve que els seus competidors hagin estat tradicionalment altres indrets de la
Mediterrània nord-occidental, oriental i el nord d'Àfrica, també influïts per aquests
mateixos agents.
El fet que Catalunya sigui un dels centres turístics europeus amb una llarga tradició fa
que la seva capacitat d'allotjament sigui una de les més importants de l'Estat espanyol:
més de 3 milions de places, que representen el 20% de l'oferta de tot l'Estat.
El nombre de visitants supera els 16 milions, provinents principalment de la resta

d'Espanya, de França i d'Alemanya. Tot i que l'oferta es concentra majoritàriament a la
costa (lligada a les platges, els ports esportius, els parcs d'oci), els esports d'hivern (amb
prop de 700 km d'àrea esquiable) permeten diversificar, temporalment i espacialment,
les opcions turístiques.
L’existència de 32 espais naturals protegits (que ocupen més de 150.000 ha) o d'una
creixent oferta del turisme rural interior completa l'equipament turístic de qualitat. En
tots els casos, la relativa proximitat de l’àrea metropolitana de Barcelona assegura un
mercat potencial suficient. De fet, però, d'ençà dels Jocs Olímpics del 1992 Barcelona
s'ha convertit en una fita obligada dins les rutes turístiques europees i mundials.
L'oferta arquitectònica, cultural i de restauració, així com el tracte humà i les condicions
climàtiques són els aspectes més valorats de la ciutat, que ha incrementat
significativament i qualitativament l'oferta hotelera. Vinculada a aquesta oferta i
d’infraestructures destaca la progressiva inserció de Barcelona en el mapa mundial de
les fires i congressos, de les seus de grans empreses o dels circuits dels creuers.
A Catalunya l'atractiu del sol i de la platja en exclusiva va disminuint, així com la

utilització dels touroperators: els turistes, que disposen de períodes de vacances cada
58
vegada més fraccionats i reduïts, exigeixen uns nivells més alts qualitat del producte
turístic.
7.4.2.1 Equipaments turístics

De les 228.000 places d'hotel i 250.000 places de càmping existents a Catalunya, més
del 60% es concentren i costa. La contaminació ambiental i estètica, la competència
d'altres zones de la Mediterrània o l'excés d'una oferta basada exclusivament en el sol i
la platja són factors de crisi el sector turístic català. En tot cas, cal esmentar l'esforç de
remodelació i modernització de molts dels establiments que van ser creats els anys
seixanta i setanta, a vegades sense gaires condicions o en llocs amb dèficits
d'infraestructures, d'equipaments i de serveis públics.
(enllaç mapa)
7.4.2.2 Origen dels turistes

Pel que fa als llocs d'origen dels turistes, actualment la majoria són europeus, però cal
destacar la creixent presència de nord-americans i japonesos.
El 46% dels visitants estrangers són francesos, el 15%: alemanys i poc més del 5% són
neerlandesos; cal destacar un creixement dels visitants de l'Europa de l'Est. El 53% dels
59
turistes que arriben a Catalunya són estrangers, el 21% vénen d'altres comunitats
autonòmes i el 26% restants són turistes catalans que es desplacen per l'interior.
(enllaç imatge)
60
7.5 Els transports, les comunicacions i

l'articulació del territori
61
Introducció
Les comunicacions relacionen persones i llocs i fomenten intercanvis de tota mena
(financers, artístics, empresarials...). A més, la densitat i la qualitat de la xarxa de
transports d'un país és indicatiu del seu grau de desenvolupament econòmic.
7.5.1 Les funcions del transport

El transport permet el desplaçament de persones i mercaderies d'un. Les infraestructures
(carreteres, vies fèrries, ports, aeroports) són necessàries per a la circulació dels mitjans
de transport (camions, trens, vaixells, avions...) , cada vegada més ràpids i sofisticats.
Els transports tenen assignades tres funcions importants:

 Fan un servei que respon a la necessitat o al desig de desplaçament de les
persones. Aquesta mobilitat ocasiona una gran intensitat de trànsit, a causa de la
separació, cada vegada més gran i amb més freqüència, entre els llocs de
residència i els llocs de feina, de serveis o de lleure. La mobilitat obligada crea
problemes greus de circulació principalment a les grans ciutats, especialment a
les hores punta, com succeeix a Barcelona, Madrid, Bilbao o València.
 Satisfan les necessitats econòmiques:
- Posen en contacte la producció amb el mercat.
- Fan possible la distribució de béns i de serveis.
La dotació d'infraestructures està estretament relacionada amb el nivell
econòmic; així doncs, la densitat i la qualitat de les comunicacions, les vies de
comunicació ràpides i segures, i els ports i els aeroports ben situats i equipats,
solen ser infraestructures relacionades directament amb les àrees de
desenvolupament urbà i econòmic.
 Contribueixen a integrar els diferents grups socials i a la difusió de les idees, les
tècniques i les cultures. Actualment la televisió o Internet suposem una
revolució en la facilitat de circulació de la informació, que és un factor essencial
en el procés de globalització econòmica.
62
(enllaç mapa)
63
7.5.2 La situació actual dels transports a Espanya
Les infraestructures de comunicació s'han modernitzat en bona part mercès als fons de
cohesió de la UE; aquests van a millorar la interconnexió de les xarxes nacionals i les
comunicacions amb els altres països comunitaris. Des del 1990 fins al 2005, aquests
fons van aportar una mitjana d'entre el 20% i el 30% de tota la inversió espanyola en
infraestructures. Tres de cada deu quilòmetres d'autovies han estat finançats amb fons
comunitaris, i també l'ampliació dels aeroports de Madrid i Barcelona s'ha fet gràcies a
aquesta aportació.
Transport terrestre
La xarxa de carreteres. El sistema de transport espanyol, tant en viatgers com en
mercaderies, atorga un protagonisme indiscutible a la xarxa de carreteres, la qual ha
esdevingut l'element fonamental de l'organització de l'espai i de l'economia, fet que ha
provocat un desequilibri en el sistema de transport perquè s'hi ha invertit més que no pas
en la xarxa ferroviària, a diferència del que s'ha fet a molts països europeus. Com a
conseqüència es dóna:
 Una congestió del trànsit elevada, especialment a les zones més poblades
(Madrid, Barcelona, València, Saragossa).
 Una demanda constant de noves vies a causa de l'augment del trànsit.
 Un gran impacte ambiental, tant visual i acústic com de contaminació
atmosfèrica.
La xarxa d'alta capacitat canalitza els itineraris d'interès general i connecta els fluxos de
trànsit interregionals i internacionals, els ports i els aeroports de gran trànsit i totes les
capitals de província. Suporta gairebé la meitat del trànsit total, incloses carreteres,
autovies i autopistes de peatge. Hi ha trams interiors amb poc trànsit, però a les àrees
més urbanitzades, industrials o turístiques hi ha una sobrecarrega enorme.
64
(enllaç mapa)
La xarxa ferroviària. El traçat del ferrocarril mai no va ser tan radial com el de
carreteres i va formar la xarxa bàsica de comunicacions fins a la Guerra Civil (1936-
1939), però les seves infraestructures van quedar greument malmeses per la guerra. El
1941 es van nacionalitzar totes les empreses ferroviàries que hi havia i es va crear la
RENFE, tot i que no va aconseguir ni l'extensió, ni freqüència, ni qualitat dels
ferrocarrils d'altres països més desenvolupats de l’entorn, però connectava les capitals
de província. Avui dia RENFE ja no té el monopoli de la xarxa ferroviària i s'han creat
empreses d'àmbit autonòmic, com els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, els de
la Generalitat Valenciana i l'Euskotren a Bilbao.
La xarxa ferroviària espanyola presenta diversos problemes derivats d'unes

infraestructures obsoletes:
 L'amplària de la via espanyola és d'1,67 metres, mentre que a la majoria de

països europeus tenen una amplària de via d'1,42 m; aquesta singularitat obliga a
costosos transbordaments a les fronteres, i per aquesta raó es busquem solucions
tècniques que permetin als trens circular indistintament per trams d'una amplària
o altra.
 Molts trams ferroviaris són de via única, cosa que redueix la velocitat i la
freqüència dels trens.
 El mal estat d'algunes infraestructures, la poca demanda dels passatgers i la
65
competència de la carretera han provocat que molts trams antics estiguin ara en
desús.
 Actualment s'intenta promocionar el transport de mercaderies per ferrocarril per
alleugerir els embussos que pateixen les carreteres, ja que el transport de
mercaderies amb camió ha crescut per la facilitat que ofereix l'itinerari de porta a
porta i per les facilitats per a la ruptura de càrrega.
La UE considera que el transport de passatgers per ferrocarril té futur per a distàncies

mitjanes, d'entre 200 i 600 km, quan uneixen grans ciutats i el viatge no supera les tres
hores. Es promocionen trens ràpids i còmodes com l'Altaria (Madrid-Cadis), l'Euromed,
que fa el trajecte Alacant-València-Barcelona, o l’AVE. Són trens que situen els
viatgers al centre de la ciutat i eviten els desplaçaments a l'aeroport.
(enllaç mapa)
66
Transport marítim
Avui els transports marítims són rendibles per desplaçar grans volums de càrrega a
llargues distàncies. Les empreses marítimes, per aconseguir mésrendibilitat, han
d’utilitzar grans vaixells i reduir el temps d'immobilització d’aquests en les operacions
de càrrega-descàrrega, cosa que obliga a condicionar els ports amb infraestructures
costoses: facilitats per a l'emmagatzematge dels contenidors i transport combinat per tal
de distribuir la càrrega en camió o en ferrocarril. A més, els ports competeixen entre ells
mirant d'atreure el tràfic marítim amb serveis i avantatges, i creen zones d'activitat
logística (ZAL) on emmagatzemen i redistribueixen els contenidors.
El volum més important del transport marítim correspon als líquids a doll: productes
petroliers a ports propers a refineries o centrals tèrmiques (Algesires, Bilbao, Tarragona,
Cartagena), gas natural, olis, greixos, vins, productes químics... A continuació venen els
sòlids a l’engrós (carbó, minerals, ciment, adobs, pinsos, farratge...) amb càrrega i
descàrrega a Gijón, Tarragona, El Ferrol i Huelva; la mercaderia general (automòbils,
productes siderúrgics i químics, fruites, hortalisses, fusta, paper...) a Algesires,
Barcelona, València, Las Palmas i Bilbao i els contenidors amb un moviment elevat al
port de Valencia.
(enllaç imatge)
Transport fluvial
El port de Sevilla, al riu Guadalquivir, és el més important d'Espanya pel que fa al
transport fluvial. Malgrat els bancs de sorra que dificulten l'amarratge dels vaixells,
representa una important via d'accés a la vall andalusa del Guadalquivir i a
Extremadura.
67
Port de Sevilla (enllaç imatge)
Transport aeri
Ha estat fonamentalment de passatgers, però ara hi ha un comerç de mercaderies
creixent, per això els aeroports, a més de terminals per a viatgers, han d'estar equipats
amb hangars per emmagatzemar i redistribuir la càrrega.
L'aeroport de Barajas, a Madrid, és el més important perquè comunica amb tots els
aeroports regionals, a més d'actuar de hub o nus de coordinació de vols des de i cap a
altres aeroports nacionals, estrangers i transoceànics. El segueix en importància el del
Prat, a Barcelona.
També cal assenyalar els aeroports que donen servei a importants zones turístiques. Els
de destinacions tradicionals són els de Palma de Mallorca, Tenerife-sud, Las Palmas,
Màlaga, Alacant i Eivissa. Són també importants els de Lanzarote, Fuerteventura,
Menorca i La Palma.
La UE ha liberalitzat el trànsit aeri i ha posat fi al monopoli de les companyies estatals,

com era el cas d'Iberia. Des del 1992 el cel comunitari s'ha obert a la lliure competència.
Des d'aquesta data han estat freqüents les fusions i les compres de companyies i s'han
format companyies aèries potents amb capital participat per bancs, borses i empreses de
diferents països.
68
(enllaç mapa)
7.5.3 La política europea del transport

La UE s'ha fixat com a objectiu equilibrar els diversos modes de transport, aconseguir
una circulació viària més segura i millorar la congestió del trànsit i els efectes
mediambientals. Ha establert els projectes prioritaris declarats d'interès europeu, alguns
dels quals afecten la xarxa transeuropea d'Espanya:
 Eix ferroviari d'alta velocitat del sud-oest d'Europa per connectar Espanya
(Vitòria, Madrid, Saragossa, Barcelona) amb la xarxa europea a través del
ferrocarril francès.
 Eix multimodal Portugal/Espanya amb la resta d'Europa, que, gràcies a
corredors intermodals, enllaça els ports, els aeroports i les ciutats portugueses i
espanyoles amb la resta d'Europa.
 Eix ferroviari de mercaderies Simes-Madrid-París, una nova línia de mercaderies
d'alta capacitat que connecta Portugal i Espanya amb la Xarxa francesa a través
dels Pirineus.
 Interoperabilitat de la xarxa ferroviària d'alta velocitat de la Península Ibèrica:
Madrid-Andalusia, corredor Nord-est, Madrid-Llevant-Mediterrani, corredor
Nord-Nord-oest i Extremadura.
El transport intermodal i les autopistes del mar

El transport de mercaderies congestiona les carreteres europees i emet grans quantitats
de CO2. A fi de trobar una solució més sostenible, la UE intenta estendre el sistema
intermodal que usa a cada tram el mode de transport més efectiu (ferrocarril, vies
navegables o aèries, carreteres). Per fer-ho, cal una millora de les infraestructures i un
sistema d'informació eficient en temps real de les possibilitats de cada transport.
69
A més, fomenta la creació de les autopistes del mar: la càrrega arriba per carretera als
ports on els camions són embarcats i es fa una part del trajecte amb vaixells
especialitzats. Espanya queda dintre de l'autopista del mar d'Europa occidental, que la
uneix amb el mar del Nord i el mar d'Irlanda, i de l'autopista del mar d'Europa del sud-
est que enllaça Espanya, França, Itàlia i Malta amb el sud-est d'Europa.
7.5.4. La política espanyola de transport

L'any 2005 es va posar en marxa a Espanya el Pla estratègic d'infraestructures i
transport dintre del marc de les directrius europees. En el termini de quinze anys cal
incrementar la qualitat de les infraestructures i dels transports a fi d'aconseguir la
mobilitat sostenible, fomentar l'accessibilitat equitativa i la intermodalitat. Afecta
aquests modes de transport:
 El ferrocarril, el protagonista amb gairebé el 50% de les inversions, ha

d'estendre l'amplària europea i corregir la xarxa radial.
 Les carreteres han de completar la xarxa d'alta capacitat i han d'introduir les
noves tecnologies en la gestió.
 Els ports s'han de consolidar com a nodes intermodals en el tramsport de
mercaderies.
 Els aeroports s'han d'integrar amb els altres modes de transport i millorar les
condicions ambientals i de seguretat.

7.5.5 Els transports a Catalunya
Transport terrestre
Les carreteres catalanes seguien un model radial amb centre a Barcelona. Actualment
s'han construït o són en fase de construcció eixos transversals que permetran anar des de
qualsevol de les quatre capitals de província fins als Pirineus, o fins a la costa. Els
darrers anys el govern de Catalunya ha obert més de 60 km d'autovies i 200 km de
carreteres.
El vehicle privat és el més emprat en una bona part dels desplaçaments que es fan a
Catalunya, però el transport col·lectiu comença a obrir-se pas, especialment a la regió
metropolitana i a la capital a causa de la densitat de trànsit que suporten les carreteres,
les quals, però, no haurien de desdoblar-se més, perquè aquesta mena d'obres comporten
un gran impacte ambiental.
El transport públic, especialment el ferroviari, és l'únic amb capacitat per donar resposta
a les necessitats d'un país tan poblat com Catalunya. Tanmateix, la majoria dels serveis
es concentrem a l'àrea de Barcelona i queden àmplies zones desassistides. La gestió del
servei de rodalies, bàsic per a la zona metropolitana de Barcelona, va ser traspassada a
la Generalitat de Catalunya l’1 de gener del 2010. Les competències que va assumir la
70
Generalitat són la regulació, la planificació, la gestió, la coordinació i la inspecció dels

serveis i les activitats. També ha passat a la Generalitat la potestat sobre les tarifes. El
Ministeri de Foment conserva les altres competències.
Amb l'arribada a Barcelona del’AVE s'ha connectat l'eix Barcelona-Tarragona-Lleida

amb Saragossa i Madrid. La construcció de l'alta velocitat cap al nord permetrà l'enllaç
amb Girona i França. Amb aquestes millores el ferrocarril serà una alternativa al
transport per carretera i a l'avió.
(enllaç mapa)
Transport marítim
A Catalunya hi ha 49 ports repartits en 700 km de costa. Els de Barcelona i Tarragona
depenen de l'Estat, perquè són considerats "d'interès general", i estan gestionats per la
respectiva Autoritat Portuària, entitat que gaudeix d'un grau alt d'autonomia. Els altres
ports són competència de la Generalitat.
El port de Barcelona és el més important, amb vint quilòmetres de molls i atracadors. Té

dues bocanes: l'una dedicada a la càrrega i l'altra al trànsit de passatgers, a la pesca i als
71
vaixells de creuer i esportius. Té 35 terminals especialitzades, 8 per a creuers, 3

estacions marítimes per a línies regulars de passatge, 4 terminals per a contenidors, 2
zones dedicades a l'automòbil, 1 hangar de fruita, un altre per a cacau i cafè i un darrer
per a minerals no ferris, 1 magatzem frigorífic, 9 zones per emmagatzemar-hi líquids a
doll i 6 per a sòlids a granel. Tot això amb l'ajuda de prop de mig centenar de grues, un
servei de pràctics i remolcadors.
El port de Tarragona té 11,5 quilòmetres d'atracadors als seus catorze molls i dos
pantalans d'hidrocarburs. Disposa de 114 tancs per a líquids, 54 grues, 17 magatzems i 1
estació marítima. El port de Tarragona està especialitzat en hidrocarburs, indústria
química i matèries primeres, i de fa poc acull un actiu transport per contenidors i es
prepara per atreure creuers turístics.
Els ports que depenen de la Generalitat segueixen la política de renunciar a la

construcció de noves instal·lacions i, en canvi, millorar les que ja tenen. Palamós és el
port més important d'aquest grup: amb 3,2 quilòmetres de molls, l'any 2008 va rebre 94
vaixells de mercaderies i 30 de passatgers, i s'està convertint em un punt atractiu del
mercat internacional de creuers. El segueixen els ports de Vilanova i la Geltrú i Sant
Carles de la Ràpita, amb activitat comercial, esportiva i pesquera.
Transport aeri
El mapa aeronàutic català el conformen 5 aeroports, 7 aeròdroms i 500 heliports.
L'aeroport del Prat de Llobregat, a Barcelona, és el segon d'Espanya per nombre de
passatgers i operacions de càrrega. La seva gestió depèn de l'ens públic AENA que
també explota els de Girona, Reus i Sabadell.
Amb la T-1 de l'aeroport del Prat, que va entrar en funcionament any 2009, s'espera que
augmentarà la capacitat d'aquest aeroport fins a 55 milions de passatgers i que
esdevindrà un nus important de comunicacions intercontinentals.
L'aeroport de Girona-Costa Brava es dedica bàsicament al turisme, amb una circulació

d'uns cinc milions de passatgers cada any. El de Reus ofereix vols xàrter a l'estiu i acull
companyies de baix cost tot l'any; també fa una activitat privada, esportiva i de lleure.
L'aeroport de Sabadell no té activitats aèries regulars, però està equipat per atendre
emergències, hi ha escola de pilots i acull avions privats o vols d'aerotaxi.
Fora de l'àmbit d'AENA, el cinquè aeroport de Catalunya és el de Lleida-Alguaire, i es

fan estudis de viabilitat per construir els aeroports comercials Pirineus-Andorra i Terres
de l'Ebre.
72
(enllaç mapa)
7.5.6 Els medis de comunicació a Catalunya
L'era digital ha comportat una transformació total de la cadena comunicativa. No és

només que les noves eines permetin als periodistes treballar amb una major eficàcia i
rapidesa: és el mateix contracte entre mitjà i públic el que ha canviat, ja que l'usuari
també ha vist com es multiplicaven les vies d'accés a la informació i la possibilitat de
personalitzar els consums de continguts. Amb tot, els efectes de la digitalització són
molt diferents segons si es parla de premsa, ràdio o televisió, per la qual cosa val la pena
analitzar-los separadament, començant pels mitjans escrits.
L'era digital ha situat la premsa davant l'abisme: desapareixeran els diaris impresos,
perquè el procés de producció és massa lent i costós? En una era de màxima explosió
informativa i consums immediats, es posa en dubte la continuïtat del diari en format
físic. Després d'haver sobreviscut a la ràdio, a la televisió i al cinema, nombrosos
experts li canten les absoltes, mentre que els més optimistes assenyalen que el seu destí
és convertir-se en un producte d'elit, amb tendència a encarir-se de preu, reduir el
nombre de pàgines i/o el dia d'aparició.
Mentrestant, les edicions digitals que els editors de premsa van posar en marxa s'han
consolidat com els grans referents a Internet: dels 20 webs informatius més visitats al
món, el grup més nombrós és el de capçaleres que tenen l'origen en paper, seguits a
distància pels afegidors de notícies, les televisions i els mitjans exclusivament digitals.
73
El problema és que la majoria d'aquestes edicions en línia paguen només una part petita
de l'estructura general de les grans empreses. Els lectors han començat a desplaçar-se,
però els diners encara es troben ancorats en el paper, de manera que per cada euro de
publicitat que s'insereix en una versió digital de mitjana, el seu corresponent tradicional
n'ingressa nou.
Però, de cara a l'usuari, el canvi ja és una realitat. L'entrada de les tecnologies digitals li
permet consumir molta més informació (pot llegir tantes capçaleres com vulgui sense
sobrecost) i també personalitzar interessos (cada vegada hi ha més mitjans que
parcel·len l'oferta i presenten els continguts adaptant-los als registres històrics que
conserven de cada usuari en línia).
La participació també ha canviat. Del model anterior, en què la presència del lector es
limitava a la pàgina de cartes i poca cosa més, ara el seu rol pot ser molt més actiu. Les
notícies admeten comentaris i els diaris abonen aquesta funció, ja que els genera pàgines
vistes, una de les mesures d'audiència d'un mitjà. Els lectors participen també
d'enquestes, trobades digitals amb personatges cèlebres, fòrums de discussió... Fins i tot
hi ha qui exerceix de corresponsal altruista, com en el cas del diari ‘La Vanguardia' i els
seus ‘lectores corresponsales'. Es parla de periodisme 3.0 o periodisme ciutadà, perquè
sovint ja no és el professional el primer a arribar al lloc dels fets, sinó un ciutadà
particular que pot captar la instantània, per exemple, amb la càmera del mòbil.
Mentrestant, la ràdio ha acusat amb menys virulència la sotragada que ha significat la

ràpida adopció de les eines (i els costums) digitals. De fet, el sistema DAB (Digital
Audio Broadcasting) fa anys que està encallat, excepte al Regne Unit. Tot i que hi ha
nous desenvolupaments com el DAB+, els operadors no tenen clara la migració. La
tònica general assenyala que es tracta d'una tecnologia que no aporta avantatges
significatius, mentre que encara aixeca dubtes com ara els problemes freqüents de
recepció a l'interior d'edificis. D'altra banda, que es tracti d'una tecnologia de
substitució, que fa necessària la compra d'un nou aparell, constitueix un element
dissuasiu per a la majoraria d'oients.
Mentre que la digitalització total de la ràdio és una incògnita, Internet s'ha coronat com
a següent estadi de l'evolució del mitjà. La possibilitat d'escoltar la ràdio de manera
asincrònica (a través dels arxius penjats a la xarxa que poden ser consumits quan l'oient
ho desitja) dóna més vida a uns espais que caducaven anteriorment en temps present.
Així mateix, escoltar les emissions en directe o els ‘podcast' han començat a
popularitzar-se.
La ràdio temàtica ha trobat a Internet una via per a l'expansió. La possibilitat de

desenvolupar canals temàtics resulta temptadora i assequible. A Catalunya, per
exemple, iCat FM ha desdoblat la programació musical en cinc canals: icatjazz,
musicatles (música del món), totcat (en català), mediterràdio i xahrazad (veus
femenines) que se sumen a l'oferta generalista, l'única que emet per ones
hertzianes.Finalment, pel que fa a la televisió, i al contrari del que ha passat amb la
ràdio, la migració digital ha rebut un impuls inapel·lable: un mandat de la Unió Europea
perquè la TDT sigui la tecnologia comuna que faciliti l'accés dels ciutadans a la
televisió gratuïta. En paral·lel, la televisió a través d'Internet (IPTV) també s'ha
posicionat com a tecnologia de futur.
74
Perquè, de fet, el que està a judici és la vigència del mateix model televisiu tal com se
l'ha conegut el darrer mig segle. La necessitat d'adaptar els horaris personals als que
decideixen els programadors de les diferents cadenes ja no té gaire sentit, en el moment
en què l'usuari pot descarregar un programa i veure'l a l'hora que li plagui. Els
avantatges de consumir televisió amb aquesta modalitat són evidents i la prova és que
els joves ja consumeixen més continguts audiovisuals a través del monitor de
l'ordinador personal, alhora que han anat abandonant la televisió convencional que els
lliga a una hora i a un lloc.
El servei ‘3 a la Carta', de TV3, n'és l'exemple més reeixit. Però queda per resoldre què
passarà amb la tradicional funció social de la televisió, com a gran aglutinadora
d'audiències. Part de l'èxit de molts espais es deu a la possibilitat de comentar-los en
grup, sigui amb la família, sigui amb els amics o companys de feina. Una televisió
altíssimament individualitzada trenca aquest model (i per tant caldrà reformular de
manera radical també quines són les vies de finançament).
La TDT aprofita la major compressió del senyal per alliberar espai radioelèctric que es
pot dedicar a nous serveis de valor afegit. És per això que hi ha al mercat un ventall de
perifèrics que incorporen un disc dur que permet l'enregistrament remot de programes,
per tal de poder veure'ls amb posterioritat. Així mateix, els models evolucionats també
permeten un cert grau d'interactivitat i, fins i tot, la possibilitat d'efectuar compres amb
targeta de crèdit. Això obre un camp per als anunciants, que poden oferir promocions
concretes per a les quals caldrà resposta immediata. L'altre avantatge de la TDT és la
qualitat d'imatge, clarament superior a la de la televisió analògica. A més, l'alliberament
d'espai radioelèctric –el senyal viatja més comprimit– permet que alguns canals emetin
en alta definició.
I mentre el televisor i l'ordinador lliuren l'anomenada ‘batalla de les pantalles',

discretament el mòbil conquereix protagonisme com a distribuïdor de continguts
audiovisuals i d'espais televisius en directe. La limitació en la mida de la pantalla
implica un tipus de consum diferent, però la tendència i l'evolució d'aquests ginys
passarà per una interfície més versàtil que faciliti un major consum de continguts
audiovisuals.
La digitalització permet nous consums comunicatius, periodístics i de continguts que

obliga a reformular el paradigma existent. L'audiència es fragmenta fins a l'àtom que
suposa cada individu i en paral·lel el tempo informatiu s'accelera. És en aquest context,
on el dispositius mòbils –en les múltiples modalitats i mides– assoleixen un paper
destacat com a perifèrics, ja que poden subministrar la informació en qualsevol lloc i de
manera immediata als ciutadans. Aquestes possibilitats de noves pràctiques
comunicatives, així com la fragmentació dels continguts, poden afectar de forma
significativa la producció audiovisual i la pràctica periodística en el pròxims anys.
(Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Mitjans_de_comunicaci%C3%B3_a_Catalunya)
75
(enllaç imatge)
76
ÍNDEX
7.1 L'espai rural: evolució i transformació..... 3

Introducció..... 4
7.1.1 De l'agricultura tradicional a l'agricultura de mercat..... 4
7.1.1.1 De l'economia de subsistència a l'economia demercat..... 5
La capitalització del camp..... 5
7.1.1.2 Població rural i poblacióagrària ..... 5
7.1.1.3 El treball agrari a Espanya ..... 7
7.1.1.4 Evolució de la superfícieagrària..... 8
7.1.1.5La terra il'estructura de les explotacionsagràries..... 8
Petita explotació o minifundi..... 8
Explotacions mitjanes..... 9
7.1.2. Producció i comerç agraris..... 9
7.1.2.1La Política Agrària Comunitària (PAC)..... 9
7.1.2.2 La producció agrícola..... 10
Els conreus de secà..... 11
Els conreus de regadiu..... 12
7.1.2.3. La producció ramadera..... 12
7.1.2.4La comercialització dels productes agraris..... 13
7.1.3 Els paisatges agraris d’Espanya..... 14
El paisatge agrari..... 14
7.1.3.1 Paisatge agrari atlàntic..... 14
7.1.3.2 Paisatge agrari mediterrani..... 15
7.1.3.3 Paisatge agrari d'interior ..... 17
7.1.3.4 Paisatge agrari de muntanya ..... 18
7.1.3.5 Paisatge agrari de lesCanàries ..... 19
7.1.4 L’activitat pesquera .....20
7.1.4.1Caladors dels vaixells de pesca espanyols .....20
7.1.4.2 Política pesquera comunitària …..21
7.1.5 El sector primari català ..... 20
7.1.5.1L'agricultura..... 22
7.1.5.2 La ramaderia..... 23
7.15.3La pesca..... 23
7.2 Els espais industrials, dinàmiques del teixit industrial..... 25
Introducció ..... 24
7.2.1 Les etapes de la industrialització..... 26
7.2.1.1 Inici de la industrialització a Espanya..... 27
Marc de la primera industrialització..... 27
El desenvolupament de la indústria fins al 1900..... 27
7.2.1.2 La indústria espanyola fins al 1939..... 28
7.2.1.3 L'estancament de la indústria espanyola (1939-1959).....28
7.2.1.4 Transformació en un país industrial (1959-1974)..... 29
El canvi de la política industrial..... 29
7.2.1.5 La indústria fins 1975.....30
Distribució territorial.....31
7.2.1.6. La indústria espanyola del 1975 al 1985..... 32
La crisi mundial del model industrial fordista..... 32
La crisi industrial a Espanya.....32
La reestructuració de la indústria espanyola ..... 33
77
7.2.2 La indústria espanyola i la UE..... 34

7.2.2.1 La integració d'Espanya a la CEE..... 34
Les polítiques mediambientals i l'activitat industrial ..... 35
7.2.2.2 Les directrius industrials de la Unió Europea ..... 35
7.2.3 El teixit industrial a Espanya..... 36
7.2.3.1 D'un model nuclear a un teixit industrial més difús i interconnectat..... 36
7.2.3.2 La localització industrial i els desequilibris territorials..... 37
7.2.3.3 Els sectors industrials a Espanya..... 39
Els sectors industrials madurs..... 39
Els sectors dinàmics.....40
Els sectors punta.....41
7.2.3.4 Situació actual de la indústria espanyola.....42
Els reptes de la indústria espanyola.....42
Conseqüències de la incorporació de nous Estats a la UE..... 43
7.2.3.5 Els espais industrials espanyols en un món global..... 44
Globalització i deslocalització..... 44
7.2.4 La construcció..... 46
7.2.4.1 La importància de la construcció en l'economia espanyola..... 46
7.2.4.2 La crisi de la construcció..... 47
7.2.5 La indústria catalana..... 47
7.2.5.1 La indústria catalana en el conjunt espanyol..... 47
7.2.5.2 Canvi de model industrial..... 48
7.3 Noves economies. Cap a una indústria del coneixement.....50
Introducció: L'economia del coneixement .....51
7.3.1 Les TIC a Espanya .....52
7.3.2 Compromisos d'Espanya amb els seus socis comunitaris definits a l'Agenda
Digital Europea .....52
7.3.3 Les TIC a Catalunya..... 53
7.4 L'activitat turística..... 55
Introducció: el turisme..... 56
7.4.1El turisme a Espanya..... 57
7.4.2El turisme a Catalunya..... 58
7.4.2.1 Equipaments turístics..... 59
7.4.2.2 Origen dels turistes..... 59
7.5 Els transports, les comunicacions i l'articulació del territori..... 61
Introducció..... 62
7.5.1 Les funcions del transport..... 62
7.5.2 La situació actual dels transports a Espanya..... 64
Transport terrestre..... 64
Transport marítim..... 67
Transport fluvial..... 67
Transport aeri..... 68
7.5.3 La política europea del transport..... 69
El transport intermodal i les autopistes del mar..... 69
7.5.4 La política espanyola de transport.....70
7.5.5 Els transports a Catalunya.....70
Transport terrestre.....70
Transport marítim..... 71
Transport aeri..... 72
7.5.6 Els medis de comunicació a Catalunya..... 73
78
-oOo-
Josep-Manel Alarcó
https://sites.google.com/site/jmalarco/
https://sites.google.com/site/geografiaacces25/
jmalarco@gmail.com
79

Geo Pau 25 Dossier 7 Activitats Econòmiques I Territori A Catalunya I A Espanya 18-19

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Geo Pau 25 Dossier 7 Activitats Econòmiques I Territori A Catalunya I A Espanya 18-19

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

PROVA D’ACCÉS A LA UNIVERSITAT PER A MAJORS DE 25 ANYS

Temaris i estructura de l'examen: Geografia

3. Medi ambient i societat

5. Poblament i sistema urbà

6. Organització econòmica del món

7. Activitats econòmiques i territori a Catalunya i a Espanya

8. Organització política territorial

7.1 L'espai rural: evolució i

A Catalunya, el volum del sector primari és molt baix, pel desenvolupament de la

7.1.1 De l'agricultura tradicional a l'agricultura de mercat

A causa de la industrialització, unaquantitat significativa de treballadors abandonarenel

7.1.1.1De l'economia de subsistència a l'economia de mercat

De la mateixa manera que la indústria s'anava desenvolupant i les ciutats creixien, va

AEspanya, l'agricultor ha abandonat pràcticament l'agricultura tradicional, destinada a

La capitalització del camp

7.1.1.2 Població rural i població agrària

(Font: A. Albet – P. Benejam. Geografia. Ed. Vicens Vives.)

7.1.1.3El treball agrari a Espanya

Les estadístiques sobre el treball agrari generalment no comptabilitzenel treballde les

Com a conseqüènciadels baixos rendiments, de l'especialització i de la mecanització crei-

A les finques grans actualment augmenta la gestió directa i disminueixen la parceriai

La necessitat de mà d'obra eventual per a determinades feines de temporada, com la

Així,arriben a Espanya grups de treballadors procedents de Romania, Colòmbia i el Marroc.

(Font: A. Albet – P. Benejam. Geografia. Ed. Vicens Vives.)

7.1.1.4Evolució de la superfície agrària

7.1.1.5La terra il'estructura de les explotacions agràries

Gran explotació o latifundi

agricultura extensiva. Predominen a Extremadura, a Castella-La Manxa i a Andalusia.

Petita explotació o minifundi

Però les dimensions de les parcel·les en fa difícil la mecanització i el pocvolum gruix de la

Hores d’arales petites explotacions són rendibles si es dediquen a una agricultura

7.1.2Producció i comerç agraris

s'han d'adaptar a aquestes directrius.

7.1.2.1 La Política Agrària Comunitària (PAC)

 Augmentar la productivitatde l'agricultura i de la silvicultura perquè siguin

Basant-se en el reglament, la UE també ha concedit una ajuda especial a comunitats

7.1.2.2La producció agrícola

Els conreus de secà

Mecanització del conreu de cereals (enllaç imatge)

Cava català (enllaç imatge)

Els conreus de regadiu

7.1.2.3La producció ramadera

L'explotació ramadera que es practica a Espanya alternasistemes tradicionals amb formes de

 Avicultura. Molt industrialitzada, amb alts rendiments. El nombre d'aus sacrificades es

7.1.2.4 La comercialització dels productes agraris

La comercialització òptima dels productes agraris depèn del grau de desenvolupament de la

La producció de vi és una de les indústries agroalimentàries espanyoles més notables. La

7.1.3Els paisatges agraris d’Espanya

7.1.3.1 Paisatge agrari atlàntic

L'agricultura ocupa poca extensió. Actualment ha desaparegut gairebé del tot el

L'estructura agràriaés minifundista, sobretot a Galicia, on els pagesos tenen petites

7.1.3.2 Paisatge agrari mediterrani

La ramaderia de bestiar oví i cabrum és extensiva a les zones de secà. La de bestiar

7.1.3.3 Paisatge agrari d'interior

7.1.3.4 Paisatge agrari de muntanya

L'explotació forestal es basa en l'aprofitament de faigs i de castanyers, de fustamolt

7.1.3.5 Paisatge agrari de les Canàries

 Estructures agràries. El tipus de propietat és divers. En zones de llarga tradició

7.1.4.1 Caladors dels vaixells de pesca espanyols

7.1.4.2Política pesquera comunitària

7.1.5El sector primari català

A les comarques més urbanes, i especialment al voltant de Barcelona, molt poques

Altres zones de regadiu es troben al Baix Ebre, al Montsià, i al Delta de l'Ebre, on es