LA PARADOXA DEL COMEDIANT.

Entendreix, si se’m permet l’emoció íntima i no teatral en aquest

comentari, la capacitat de Diderot per a reconèixer ja a començament
del segle XIX les bases del que gairebé un segle després serien
conclusions destil·lades a partir de molts diversos estils d’actuació:
Es pot deduir, que pel filòsof francès de la il·lustració, l'actor ha de tenir
capacitat de discerniment emocional, s’ha despullar de la seva
sensibilitat diguem quotidiana, viscuda , personal i ha de desenvolupar
la seva capacitat d'imitació i de reflexió de la Naturalesa humana que
l'envolta. L'actor ha de recórrer a la imaginació i a la seva memòria,
després ha de processar i ordenar aquests elements en el seu cap per
després dirigir-los i projectar-los a un receptor a partir d’un
coneixement perfecte del seu instrument - el que ara anomenem
tècnica- Per l’il·lustrat francès, la perfecció actoral no consisteix en
sentir, sinó en expressar rigorosament els signes exteriors del
sentiment. L'actor no ha de reviure un sentiment, ha d'expressar el
sentiment mitjançant la reflexió del seu significat. Aquesta reflexió, s'ha
de fer mitjançant la memòria de la forma física de l’emoció, els gestos,
els tempos , el maneig de la veu i el comportament. Tot forma part
d'una imitació de la realitat configurada a partir de la memòria i la
imaginació emocional. En acabar la representació, l'actor no pateix
dolor ni malenconia, no està torbat, simplement es despulla
momentàniament de tots aquests records, fins que arriba un nou assaig
o una nova representació.
Aquesta és, segons Diderot, la paradoxa del comediant. Un comediant
no ha de sentir res, són els espectadors els que han de sentir, L'actor
suscita emocions o sentiments mitjançant els records processats en la
seva ment i expressats immediatament. Els espectadors, per contra, són
els receptors de l'esforç de l'actor per aparentar un sentiment. La
justesa de la projecció d’aquest esforç fa que l’espectador posi en marxa
la seva pròpia memòria i/o imaginació emocional i participi activament
en la recepció d’aquest esforç.
La paradoxa es produeix quan l'actor concep el seu personatge com
una successió més o menys lògica de respostes emocionals que
transmet corporalment, és a dir, mitjançat els sentits, això no el
condiciona emocionalment de la mateixa manera que el personatge que
representa. Els espectadors en canvi, associen l'actor amb el
personatge. Això suposa una contradicció, i per tant una paradoxa.
Segons Diderot, un actor sublim és aquell que és capaç d'oblidar
completament la seva sensibilitat per convertir-se en un tècnic de la
interpretació. Diderot ens presenta un espectador no vol veure com
plora un actor, el que vol és que el facin plorar. De la mateixa manera,
un espectador no vol veure com un actor s'emociona, el que vol és
emocionar-se. Una altra paradoxa és que la naturalitat condueix a la
vulgaritat, així que l'actor ha d'aconseguir una naturalitat escènica
convincent però no quotidiana, no realista en el sentit estricte per
aconseguir commoure als espectadors. La naturalitat escènica resulta
més atractiva, més creïble, no essent realista .Per aconseguir aquesta
naturalitat, l'actor imita fidelment tots els símptomes exteriors que són
universals, i que per tant, tots coneixem i ens sentim reconeguts.
Diderot va posant exemples per il·lustrar les seves afirmacions
contraposant l’activitat quotidiana de relatar un fet amb la
representació teatral :

hay una disonancia entre la verdad de la naturaleza y la verdad de la

convención.

Vostè relata alguna cosa emotiva en una reunió social, es sent

profundament commogut, la seva veu es entretallada i arriba fins i tot a
plorar.
No parla en vers, no ha tingut preparació teatral prèvia, i no obstant això
aconsegueix comunicar als altres la seva emoció, produint un gran efecte;
però porti al teatre el seu aire familiar, la seva expressió senzilla i
domèstica, el seu gest natural i veurà què pobre i feble resulta. Per més
llàgrimes que vessi quedarà en ridícul i provocarà el riure. La seva
tragèdia resultarà una trista paròdia. Creu que les escenes de Corneille,
de Racine, de Molière, de Shakespeare, es poden declamar amb to casolà
i amb veu corrent?

Diderot va posant diversos exemples per a comparar l’escena amb altres

fets socials i artístics on l’expressió de la sensibilitat real és perjudicial i
ens fa arribar a la conclusió que l’home sensible que obeeix els
impulsos de la naturalesa resulta desgradable i poc atractiu i quan
atenua o reprimeix el que dicta la seva emoció s’acosta a un comediant
representant el seu paper. Quan s’atenua i reprimeix es controla, si es
controla es reflexiona ,es medita, es discerneix, es destil·la i es pot crear
un model sublim que el públic accepti.
Una vegada plantejada la seva visió de l’art del comediant, Diderot fa
una reflexió sobre una extensió de la paradoxa de l’escenari amb la
situació social dels actors a la seva època, amb la seva superficialitat i
baixeses gremials i es lamenta de que un art que pot arribar ser tant
sublim, no es treballi des de la infància amb tutoria de les classes
cultes i dominats, amb el fi de fer evolucionar aquest art en totes les
seves possibilitats.
D’aquesta manera els poetes (autors) i els comediants evolucionarien
plegats cap a una puresa, una delicadesa i una elegància il·limitades.
Fa també una reflexió sobre la necessitat del treball amb els textos i el
rigor en el detall.

La regla Qualis ab incopto processerit et sibiconstet, rigurosísima pels

poetes, ho és fins a la minúcia per el comediant, el que surt d'entre
bastidors sense el seu paper enterament detallat, experimentarà toda la
seva vida la sensació d'un principiant
Resulten interessants les reflexions de Diderot sobre l’anima de l’actor.
Allà és, diu, on radica el seu talent. El que fa que els grans actors
siguin diferents dels comediants que fan el seu ofici dignament. També
les reflexions sobre la importància de l’espai i l’adaptació que n’ha de fer
el comediant.