Miquel Rutlan, batlle de Sóller el 1339, era partidari del Jaume III en el reannexió del Regne de

Mallorca a la Corona d’Aragó per part de Pere el Cerimoniós. Este va ser processat per ser
partidari de Jaume III. Però el que és interessant que, com que els mallorquins ‘no s’haurien
comportat com és degut’ cedint el regne a Pere, este va començar a parlar en provençal per a
burlar-se’n, per la qual cosa també seria jutjat.

1. Berna Stanyol declara que algú li va preguntar per què parlava en occità ara, i ell va
respondre:

Occità:

Heu no vuyl (occ.=vuelh/vuolh)parlar vostre lengatge catalanesch que no me’n azalti

Català antic:

“jo no vuyl parlar lo vostre l(l)enguatge catalanesch que no me’n alt.

(adaptare > að̠ ᶻawtar> oc. ‘azaltar’/cat. ‘aaltar’: ens agrada això = ens altem d’això/ens
n’altem)
 2. Guillem des Cos, després que se n’anara el rei d’Aragó, va sentir a Miquel en la porta
d’un tal Arnau Mendó parlant en provenal i que este li preguntava:

Arnau:

(cat) “En Miquel, e com parlats ara en prohensalesch?”

Miquel:

E com no pusch parlar prohensal o quin lenguatge vuyla que jo’m n’alt més que `fas’ (pas?) de
català?”

(possibles paraules en oc. de Miquel):

“E com no puesch parlar prohensal o qui lengatge vuelha que eu me’n azalti mais que pas de
catalan”:

Modernitzat:

-En Miquel, per què no parleu ara en provençal?

+I per què no puc parlar en provençal o el llenguatge que vullga que m’agrade més que no pas
el català?

http://www.trobar.org/troubadours/peire_rogier/perog9.php

https://trobadors.iec.cat/veure_observacions.asp?id_estudi=97&codi=234,017

Miquel ho nega tot i s’intenta defensar:

Va ser interrogat en quin lloc; va dir que en el cantó del misser Arnau Mendó.

Va ser preguntat sobre els presents i sobre el dia; va dit que no se’n recordava.

Va ser preguntat si este va parar en idioma provençal, no volent parlar en el idioma dels
catalans; va dir que era veritat que este moltes vegades va parlar el dit idioma provençal.

Va ser preguntat on; va dir que en casa d’En Arnau Mendó i en casa del dir Figuera i en molts
altres llocs; tanmateix no que ell volia per tant abandonar el seu idioma català.

Va ser preguntat si este alguna vegada va dir que no volia parlar des d’eixe moment en el
idioma del catalans; va dir que no, evidentment que és veritat que este està acostumat a parlar
diversos idiomes i després de la marxa del dit senyor rei d’Aragó i abans, com a persona que de
bon grat solaça en tals (idiomes), especialment sobre jocs.

3. Miquel havia rebut noves bones notícies d’una possible treva. I parlant-ne, Bernat
Sitjar li pregunta:

“Udà e com no parlats en pla? E vos no solets parlar aytal lenguatge”.

“Redéu! Per què no parleu en pla (la llengua del poble)? Vós no soleu parlar en este
llenguatge”.

Però Miquel li respon:

“(oc. catalanitzat, per ser reproduït per catalanoparlants):

“E cor de dieu(s) e si bonas novas me són vengudas no·m lexarets alegrar? Lo sant Speritz parla
ab me que·n say de tot lenguatge (oc. lengatge)”

Català antic:

“E cor de déu e si bones noves em són vingudes no·m leixareu alegrar? Lo sant Sperit parla ab
mi que·n sé de tot (l)lenguatge”

Modernitzat:

Per l’amor de déu! Si m’han vingut bones noves notícies no em deixareu alegrar-me? El sant
esperit parla amb mi ja que en sé de tot llenguatge!”
E cor de dieu e si bonas noves me són vengudas no·m lexarets alegrar? Lo sant Speritz parla ab
me que·n say de tot lenguatge”