Catarsi 25 — pàg.

24
 LES CRÒNIQUES D'ABANS DE LA HISTÒRIA
VOLUM I: A L'ORIGEN DE LA VIDA
per menut

il·lustració de la Marina Polo

La cèl·lula procariota flotava a l'oceà, tranquil·la, relaxada. Es deixava portar

amunt i avall per les onades: tan a prop de la superfície, l'aigua es movia amb un
ritme molt suau i la bressolava, li donava pau i tranquil·litat; l'oceà refredava
l'escalfor del sol tòrrid del migdia i la deixava en un punt de temperança que li
mantenia el citoplasma a la temperatura ideal. Va sacsejar el flagel i s'enfonsà en
l'oceà: ja en tenia prou per avui, si s'estava gaire estona més aquí dalt s'acabaria
ensopint, i avui tenia ganes de mantenir-se activa: alguna cosa li deia que se
n'acostava una de grossa, li sortia del fons de l'ARN. Mig atordida, es va
endinsar fins on ja no podia veure la blavor del cel i es va deixar portar pels
corrents d'aigua.
Un soroll la va fer tornar en si mateixa: era un rugir com no havia sentit
mai, un so molt greu que li recargolava els ribosomes. De sobte, del no-res, va
aparèixer un remolí. No era com tots els que havia vist fins llavors, no: no era
aigua que xuclava tot el que atrapava al seu voltant sinó que era una pasta negra
llefiscosa que girava perpendicular a la superfície de l'oceà i enlloc d'empassar-se
el que atrapava amb els seus braços, aquella pasta tan viscosa ho allunyava tot,
fins i tot l'aigua; molt aviat es quedà flotant al mig d'una bombolla de no-res.
La cèl·lula procariota es va quedar parada: les llegendes parlaven d'una
cosa com aquella! Les llegendes explicaven que era com havia vingut la Cèl·lula
Mare! Es va girar i va fugir tan ràpid com va poder, onejant el flagel frenètica per

Catarsi 25 — pàg. 25
tal de córrer tant com li fos possible. I just quan es va haver allunyat a buscar la
cèl·lula més antiga, la Cèl·lula Mare de la que provenien totes, just llavors una
massa negra, amorfa, fastigosa, va saltar del remolí i es va enfonsar en la mar
blava enfosquida per la poca llum del sol.

La Cèl·lula Mare era immensa, en feia cinc o sis com la cèl·lula procariota; tenia la
paret cel·lular plena de bonys, com si el citoplasma l'empenyés en totes
direccions per tal de rebentar-la i escapar de dins seu.
—Cèl·lula Mare! —La procariota encara no hi havia arribat, però ja cridava—
Cèl·lula Mare! Acabo de veure una cosa molt estranya!
—Calma't, filla meva. —La seva veu era greu; imposava.— Què et passa?
—va preguntar intentant tranquil·litzar la cèl·lula procariota.
—Acabo de veure... acabo de veure... —les paraules no li sortien—. Ve
algú altre com vós! —va aconseguir vomitar.
La Cèl·lula Mare es va quedar mirant la procariota. Va sacsejar els pili,
sorpresa.
—Què vols dir?
—Un remolí... allunyava aigua... negre... —Estava tan nerviosa que les
paraules se li entrebancaven.
—Vols dir que... —La Cèl·lula Mare es va aturar a mitja sentència—. Vols
dir que has vist un remolí com el que em va portar aquí?
—SÍ! —va explotar la procariota.
La Cèl·lula Mare es va estar uns instants en silenci.
—Així doncs, ja ha arribat. —El flagel li va caure, flàccid—. Has vist si en
sortia alguna cosa?
—No m'hi he quedat, he corregut a avisar-vos.
—Estem en un perill molt greu. —La Cèl·lula Mare es va girar cap a un
costat—. Com saps, jo no sóc d'aquí, però el què no sap ningú és d'on vinc. Vaig
venir fa molt de temps d'un lloc, d'un temps, on moltes cèl·lules estàvem juntes i
fèiem uns organismes més grans. Un d'aquests organismes es va posar malalt, i
quan uns altres organismes l'intentaven posar bé... —Es va aturar uns segons,
amb el cap ple de records.
—I mentre el curaven –em necessitaven a mi, jo era la reina de
l'operació–, va passar alguna cosa molt estranya. Tot es va tornar fosc i va
aparèixer aquell remolí que s’ho volia endur tot, però no tenia prou força com
per arrossegar cap dels organismes pluricel·lulars, així que només em va xuclar a
mi... i al càncer que feia que l'organisme estigués malalt.
La cèl·lula procariota es mirava la Cèl·lula Mare sense entendre res, però
escoltava amb molta atenció esperant que al final tot s'aclarís.
—Primer em va xuclar a mi, i vaig venir a parar aquí. Sabia que tard o
d'hora també arribaria el càncer, així que vaig decidir preparar-ho tot per la seva
vinguda, per poder-lo vèncer.
»Us vaig crear a totes vosaltres, buscava la cèl·lula que seria perfecta per

Catarsi 25 — pàg. 26
enfrontar-s'hi. I crec que tu ets la millor. Ets la més valenta, la més decidida... em
faries un favor, un favor molt gran?
—El que sigui! —La procariota no havia entès res del que li havia
explicat la Cèl·lula Mare, però ho faria tot per ella.
—Has d'anar a les aigües calentes, allà on el terra escup la calor que fa
desaparèixer l'aigua. Allà, en el punt més calent, hi trobaràs un enzim. Me l'has
de portar.—La Cèl·lula Mare va murmurar alguna cosa més, però la procariota
no la va sentir dir que era massa perillós, que no l'hi hauria d'enviar. Ni la va
sentir sospirar que no hi havia cap altre remei: o la cèl·lula procariota tenia èxit, o
seria la fi de tot, fins i tot la d'aquells que encara no existien.

La cèl·lula procariota nedava agitant el flagel molt nerviosa. No havia estat mai
tan lluny de casa, i a més a més, els rumors deien que el lloc on l'havia enviat la
Cèl·lula Mare estava maleït. Ningú no en sabia res: ningú que hi hagués anat
n'havia tornat mai; a més a més, el mar anava ple d'històries: que si hi feia tanta
calor que el citoplasma et bullia i rebentaves. Que si hi ha un forat tan fons, tan
fons, tan fons, que tots els mals en surten de dintre. Que si l'aigua és verinosa.
La procariota intentava no pensar en res de tot això: la Cèl·lula Mare li havia dit
que ella era la més valenta, no la podia decebre! Però sentia els calfreds
recorrent-li les cadenes d'ADN: volia ser valenta, però el temor la rosegava i li
deia que tornés, que no en sortiria viva, que patiria molt i no serviria per a res.
—NO! —va cridar per sobreposar-se al temor—. La Cèl·lula Mare confia
en mi, no la puc defraudar!
Va fer l'ARN fort, va sacsejar el flagel amb més força, i va seguir
endavant, més de pressa.

Era al fons de l'oceà; tan lluny de la superfície que tot era completament fosc;
l'única llum que veia era a la llunyania: una claror groc-daurada s'insinuava més
enllà d'un turó petit. “Ja arribes, vinga, que ja arribes!”, s'animava la cèl·lula
procariota. L'aigua era cada vegada més calenta i li recordava l'escalfor del sol;
però era diferent: era una calor més enganxifosa, més pesada.
De sobte es va veure rodejada. Semblaven haver sortit del no-res: eren
cinc cèl·lules molt petites, totes envoltades d'uns filaments molt curts: els seus
pili eren un mar que onejava al seu propi ritme.
—Bacteris! —Els havia reconegut: eren cèl·lules procariotes com ella, però
aquestes no intentaven viure en harmonia amb el seu entorn sinó que buscaven
el caos i la destrucció.— M'ho havia d'haver imaginat! —va maleir.
Els bacteris se li van acostar. Molt a poc a poc. L'encerclaren. Ara que els
tenia a prop els podia veure millor: tenien la càpsula bacteriana esquerdada i
se'ls escapava el citoplasma. A un d’ells, un cos d'inclusió havia taponat una
esquerda i s'havia fet un bony que en un moment o altre havia de rebentar;
tenien les glicoproteïnes mig desenganxades i, quan es movien, els queien. La
cèl·lula procariota es va quedar paralitzada de terror.

Catarsi 25 — pàg. 27