Antologia de narrativa

breu

DEPARTAMENT DE VALENCIÀ
PROFESSORA: ANNABEL MORENO

IES DISTRICTE MARÍTIM

 MERCÈ RODOREDA (Barcelona 1909 - Girona 1983)

EL GELAT ROSA

– Té, quin vols, el groc o el rosa?

Havia comprat dos gelats i els hi oferia, perquè triés, amb un aire trist. La dona del carretó
es guardà els diners que ell li acabava de donar i ja servia altres clients tot cridant: “Al bon
gelat!…”
Sempre passava igual: quan s’apropava l’hora de separar-se semblava que li aboquessin
una galleda de tristesa al damunt i ja no obria la boca en tota l’estona que els quedava
d’estar junts.
Al parc, al costat d’ella, amb tota la tarda estesa davant, amb l’esplendor del sol, sota els
arbres remorosos, estava alegre, comunicatiu. La banda de música tocava l’obertura de
Lohengrin: l’havien escoltada religiosament agafats de les mans. Els ànecs i una parella
de cignes blancs amb els colls erectes lliscaven com si fossin de cel·luloide sobre el
cristall blau del llac. Els homes, les dones i els infants semblaven figuretes que
caminessin i somriguessin mogudes per algun mecanisme preciós dintre un paisatge
artificial fet per a homes de debò.
Quan el sol declinà s’assegueren en un banc verd a l’ombra humida d’un til·ler, i ell, mig
tímid mig emocionat, li donà l’anell de promesos: un brillant petit amb un carbó bastant
visible. “Jura’m que no te’l trauràs mai més.” Per mirar-se’l, separà els dits, estirà una
mica el braç i féu oscil·lar la mà. Pensà amb una secreta recança en la seva mà d’una
estona abans, sense anell, àgil i lliure. Els ulls se li velaren una mica.
Havien sortit del parc i caminaven agafats del braç cap a l’entrada del metro.
– Té, pren el rosa.
Ella l’agafà i sentí com una defallença a les cames. Feren uns quants passos. “Rosa,
rosa…” Tot d’una s’estremí i una onada de rubor li pujà fins als cabells.
– Ai, el gelat! -L’havia deixat caure expressament per amagar la seva torbació.
– Vols que te’n compri un altre?
– No.
“… rosa… rosa… de pressa, que no s’adoni de res… Per què et menges les roses? Ens
casarem. Hauré de cremar les cartes. Totes… la del 15 de febrer, també… Si pogués
guardar-la… amb les roses seques… Et menges les roses? En duia un pom a la mà i ell
em besava i rèiem i caminàvem. M’agafava per la cintura. Portava el barret decantat, tenia
els ulls brillants. Jo menjava una fulla de rosa. Si sempre menges fulles de rosa et
tornaràs rosa. A la nit vaig somiar que naixia d’un tronc vell arrapat a la paret i que m’obria
a poc a poc en pètals de sang. M’agafà el braç brutalment: Llença les roses, llença-les.
Vaig mirar-lo amb els ulls mig closos i anava queixalant la fulla de rosa… Amor meu…
Quan vaig pujar l’escala sabia on era, on anava i per què. Un home d’edat va obrir la porta
i s’enretirà per deixar-nos passar. No, no feia olor de res, aquella cambra fosca, amb el
paravent descolorit i la catifa esfilagarsada. Sòrdid… i trist. No tinguis por. Quan vaig obrir
els ulls vaig veure l’americana al respatller de la cadira i la corbata al damunt, verda, amb
ratlles vermelles… Sembla que no es recordi que hem d’enviar les violetes. La directora
del taller em va renyar l’endemà perquè vaig arribar tard… Enfilava les fulles morades en
un filferro. Que fort que m’estrenyia! Tenia un blau al braç, i m’havia hagut de posar una
brusa amb mànigues llargues… Quan tornaré ens casarem, deia a la primera carta.
Encara menges pètals de rosa? Les hauré de cremar totes i la capsa folrada de cretona…
Les hauré de cremar… I aquest anell que em fa mal al dit… Fa dos anys que no m’escriu,
que no en sé res… casat, mort potser… I si tornessis, tornaria… Aquell matí que plorava,
la portera em va pujar la llet: són coses de la vida… i pots estar ben contenta que no
t’hagi deixat un record… Disset cartes, disset cartes esperades amb deliri, malalta de tant
esperar… Per què et menges les roses?”
– Què penses? -li preguntà ell mentre baixaven l’escala del metro.
– Jo? No res.

Mercè Rodoreda. Tots els contes. Edicions 62. Barcelona. 1979

LA MORT DE LISA SPERLING

...vet ací els enamorats... on són els enamorats?

La senyora Létard agafà dues pastilletes de sacarina, en tirà una a la seva tassa i anava
a tirar l'altra a la tassa de Lisa Sperling, la seva rellogada.
— No!
Li aturà la mà amb un gest enèrgic.
— Encara té sucre?
— Sí, encara me'n queda una mica. Avui m'hi tiraré sucre. Agafà la tassa fumejant,
digué bona nit i entrà a la seva cambra. Tancà la porta i girà la clau lentament. Deixà
la tassa sobre la tauleta, davant de la finestra, i es quedà una estona sense saber
què fer, sense saber per on començar tota la feina que volia fer, que potser no faria.
"Començaré per la maleta." La tragué de sota el llit i la hi deixà al damunt. "Cartes...
retrats... tot és meu i ja em sembla que es d'algú altre..." Tenia els llavis prims, amargs,
esblaimats als angles de la boca, lleument malves al centre: les dents grogues molt
separades les unes de les altres. "Sembla la boca d'un mort", havia dit una vegada una
amiga seva. Agafà la carta del seu fill i es posa a llegir-la per centèsima vegada. "Estimada
mare: Avui marxem. Quan estarem instal·lats a Minsk, vindràs. Espero que el servei de
trens es normalitzarà de seguida. Voldria evitar-te les molèsties d'un viatge llarg en males
condicions. Tingues confiança en mi..." Plegà la carta a poc a poc i la besà. Després...
després havia començat la guerra amb Rússia i s'havia quedat sola a Limoges —on havia
anat a parar en fugir de París— incomunicada.
Tragué tres retrats. Un de la seva germana: "A la meva estimada Lisa. Record d'Anna
Sperling. Odessa 1916." Un d'ella, a divuit anys. Duia un vestit de gasa amb un cinturó de
vellut ample... blanc. Un vestit de gasa blanc amb el cinturó de vellut vermell: el llaç,
darrera, li penjava fins ran de faldilla. "Jo era més rossa... ella era la que valia." Que
lluny que és aquesta noia, que lluny! Posà els dos retrats junts. Anna havia mort jove,
tuberculosa; havia deixat un diari i un feix de versos. "Ella, almenys, no ha sofert tant..."
El tercer retrat era el seu de núvia. "Quantes il·lusions, aleshores... només m'ha
quedat l'amor del meu fill. El meu marit... oh, no... ell no... Si tots els besos que ha fet a
les altres me'ls hagués fets a mi..." Tornà els retrats a la maleta i la va tancar.
Es quedà dreta al mig de la cambra. "Què faré, ara? Ah, sí, els llibres." Sobre la
taula n'hi havia mitja dotzena. Els agafà d'un a un, mirà els lloms, passà lentament la mà
per les cobertes. "On tinc el paper i el cordill?"
En trobà al calaix de la tauleta i començà a fer un paquet.
A la cambra del costat se sentia soroll de vaixella. La senyora Létard rentava els plats.
Un gat miolava.
Ella escrivia sobre el paquet: "Senyor Joan Schuster. 148, Avinguda Carnot, Limoges."
"Aquest hivern havia cregut... em tenia tantes atencions... Ell també està sol. Era amistat
només. Sóc vella." Es passà les mans per les galtes: la carn era flàccida, porosa, tenia un
color terrós. "Carn que ha viscut."
"La roba." Obrí l'armari de bat a bat i començà a treure piles de roba. La triava i la
posava damunt de les cadires. "Les camises per a Maria; les necessita tant... Aquestes
bruses a... i els vestits?" Tragué un renard i el mirà una estona. "L’abric que duia ara fa...
quants anys? Quinze? Cent?... de què era aquell abric? Ni que em matessin no podria
dir-ho. Si fos possible de tornar enrere triaria aquell moment... He oblidat les joies,
Lisa... que dur era el meu pare! Jo les aniré a buscar... Vaig fer els vuitanta quilòmetres
en un trineu, amb soldats. Vaig trobar les joies allà on m'havia dit el meu pare. La nostra
casa que mai no he tornat a veure no l'he oblidada mai. Quan sortia del poble ja es
sentia el canoneig. L’últim tren. Vaig sortir amb l'últim tren, ple de pobra gent amb paquets
i cistells... I el fred. Teniu fred? Ens vam partir el seu menjar. Era alt. I jove com jo, bell
amb el seu uniforme d'oficial. Tota la nit estigué vora meu; em descalçà, m'escalfà els
peus amb les seves mans, em posà la seva pellissa a sobre... Tenia l'edat que ara té el
meu fill... On són els enamorats?, deia el meu marit cada dia, quan entrava a casa. Els
enamorats érem el meu fill i jo. Sempre, sempre junts. Jo l'he fet tal com és... si és que
encara és viu... Li prenia les lliçons quan era petit. No havia anat a cap concert sens mi.
Vet ací els enamorats... I, ara, res..."
Agafà el portamonedes i s'assegué davant de la taula. L'obrí i el buidà. El carnet
d'identitat... Llegí el seu nom: Lisa...
S'havia fet fer el retrat a Rouen, abans de la guerra, quan era encarregada del taller de
confeccions. N'havia marxat dos dies abans de l'ocupació. A París no havia pogut
trobar el seu fill: sense avisar-la, el mateix dia l'havia anada a buscar i ja no tingué
temps de sortir de Rouen. Vine, Lisa; tenim un lloc en el cotxe. No et quedis, és
perillós. Potser hauria estat millor no haver-los escoltats i haver-se quedat a París...
Obrí el carnet d'identitat. "Israelita." "Fa una setmana ja... quan serà el torn dels
altres? Cada mes se n'emporten uns quants..." Del portamonedes amb els papers, havia
saltat un franc. Agafà la moneda i se la mirà. Un somriure breu, irònic, li arquejà els llavis.
"Un franc; mai no he estat tan rica. No necessito res, res, res... Madame Gendron pot
guardar-se els seus brillants de refugiada rica.
S'ha assegut damunt la misèria de tots, amb els seus brillants... tan correcta-
ment... ! jo no necessito res. No vull lluitar mes."
La tassa ja no fumava; el cafè segurament era fred. La senyora Létard devia ser al
llit perquè no es sentia cap remor a la cambra del costat. El gat, sota els fogons, dormia
com una bola. Semblava que només existís el silenci.
"Lisa... Lisa... Lisa...", deia el seu nom a poc a poc com si digués el nom d'una morta.
Mirà el llit ample amb el cobrellit de puntes; la repisa de l’escalfapanxes amb el rellotge
eternament parat, al mig, i els cargols marins a banda i banda. Tenia calor: l'aire de la
cambra se li feia irrespirable. Anà a la finestra i l'obrí de bat a bat amb compte de no fer
soroll. Entrà un perfum violent de lilàs. Ran de finestra, dolçament, l'aire gronxava els
plomalls florits. Rere els lilàs, enllà, hi havia el riu: l’aigua lliscava silenciosa i fosca i
reflectia els fanals del pont. El cel era un braser d'estrelles —incendiat.
Mirà llargament, estàtica... On són els enamorats? Fa mesos que la guerra ha passat
per Minsk. On deu ser el meu fill. La guerra, la neu, els canons... Quan vaig baixar del
tren amb les joies, em va donar la mà. Reia. Teniu fred? El devien matar. El meu pare va
dir: Gràcies, Lisa, és tot el que ens queda. Jo no hauria tornat viu d’aquest viatge.
Plorava. Mai no l'havia vist plorar abans.
S'agafà el coll amb les mans. Una glopada d'angoixa li pujava del cor. Estrenyé les dents:
no volia plorar. "Bàrbar. Quin moment més bàrbar de soledat... Aquesta pau al voltant,
enverinada. Furiosa de soledat... Com una porta oberta..."
Es tragué l'aliança i la deixà al mig de la taula; el franc, a la repisa, al costat del rellotge.
Agafà un full de paper i el partí en quatre trossos. "Per a Maria." "Per a la senyora
Létard." "Per a Mònica Werner." "Per a Rosa Ramírez." Posà un paperet damunt cada
pila de roba. "Cremeu els retrats i les cartes."
Aquest darrer paper, el deixà damunt de la maleta. D'un racó de l'armari tragué dos
tubs de veronal. N'agafà un i el buidà dintre de la tassa. L'hagué de sacsejar per a fer
sortir les darreres pastilles. Remenà amb la cullereta. Costaria de desfer aquell grapat
de petits discs blancs. Destapà l'altre i també el buidà dintre de la tassa. "Que no em
desperti mai mes."
Passà molta estona abans no pogué desfer les pastilles. Les partia amb la punta de la
cullereta, però tenia por de fer massa soroll. Començà a partir-les amb els dits. La tassa
era massa petita. Agafà un bol i ho abocà tot a dins. Hi afegí aigua. Mig desfetes, mig
senceres, s'ho begué tot. " Horrible Horrible. Menys horrible que... " Li agafà por, molta
por... "Por de què, ara...? Por de què?"
Mercè Rodoreda. Tots els contes. Edicions 62. Barcelona. 1979

FELICITAT
Ahir a la nit, abans d’adormir-se, s´havia adonat que l´hivern s´acabava. “Prou fred”,
pensà, i s´estirà entre els llençols. Com si vinguessin d’un món més límpid, les remors de
la nit li arribaven netes, restituïdes a la seva puresa original. El tic-tac del rellotge, gairebé
imperceptible de dia, omplia la cambra d’una palpitació enervant i la feia pensar en un
rellotge de país de gegants. Uns passos damunt l´empedrat li semblaven els passos d’un
assassí o d’un foll escapat d’algun manicomi i li feien batre el cor i els polsos. El rosec d’un
corc devia ser l´anunci d’algun perill imminent: potser un mort amic s´esforçava amb
aquells cops tossuts a mantenir-la desperta i vigilant. No, no era por: però s´apropà a
Jaume amb una mica de basarda i s´arraulí al seu costat. Es sentí protegida i sense
pensaments.
La claror de la lluna entrava fins als peus del llit barrejada amb la claror de l´arc voltaic del
carrer i de tant en tant una glopada d´aire fresc, plena de perfum de nit, li arribava al
rostre: prenia la carícia delitosament i en comparava la frescor amb la frescor del vent
d’altres primaveres. Vindran les flors, pensava, i els dies blaus amb llargs crepuscles
rosa, les onades tèbies de sol i els vestits clars; passaran trens curulls de gent amb
els ulls brillants de la il·lusió de les grans vacances. Vindrà tot allò que duu el bon temps
i que la tardor s´emporta amb una ventada forta i tres ruixats violents. En plena nit,
ajaguda i desperta, sentia tot el plaer d’haver deixat l´hivern enrere. Aixecà el braç, i
mogué la mà: un dring de metall la féu somriure. S´estirà voluptuosament. A la claror
d’arc voltaic i de lluna, el braçalet brillava. Era seu des d’aquella tarda i el veia lluir sobre
la pell com si en formés part. Tornà a fer-lo dringar. En volia tres. Tots iguals. Tres
cadenes per a portar sempre juntes.
- Què no dorms?
- Aviat.
Si aquell noi pogués saber com l´estimava! Per tot. Perquè era tan bo, perquè sabia
abraçar-la tendrament com si tingués por de trencar-la, amb més amor en el cor que en
els ulls, i això que ella sabia si n’hi havia d’amor en els seus ulls. Perquè només vivia per
ella, com ella havia viscut per un gat quan era molt petita, amb desfici. Sofria perquè tenia
por que el gat sofrís. Anava a trobar la seva mare plena d’inquietud i amb els ulls tràgics.
”S´ha begut la llet; deu tenir més gana. S´ha embolicat el coll amb el cabdell:
s’escanyarà...; es baralla amb el serrell de la cortina i quan sent passos s´atura o fa
el distret, però s´espanta molt i el cor li bat de pressa...”
Li vingueren ganes de besar-lo, de no deixar-lo dormir, de fer-lo rondinar fins que tingués
tantes ganes de petons com ella tenia. Però la nit era alta i l´aire dolç i el braçalet
brillava... A poc a poc perdé consciència i es va adormir.
**
Però ara, al matí, se sentia ben desgraciada. De la cambra de bany li arribava la remor de
l´aigua. L´aixeta del lavabo devia estar completament oberta; sentí el “crec” inconfusible
que feia la màquina d’afaitar quan ell la deixava sobre el prestatge de vidre; el de l’ampolla
de la colònia. Cada remor li duia, precís, l´exactitud d’un gest d’ell. Incòmodament
ajaguda bocaterrosa, amb els colzes sobre el llit i les mans obertes contra les galtes,
comptava els “arrondissements” en una guia de Paris. Un, dos, tres... La remor de ´aigua
la distreia i la feia descomptar. Només en trobava dinou. On s´equivocava?
Començava per l´illa Saint-Louis i anava voltant. Quatre, cinc, sis... Els colors tendres
calmaven la seva ira. Els blaus, els rosats, els malves, les taques verdes dels parcs li
feien imaginar acabaments d’estiu que en cada arbre es desfà en ors i coures. Però el doll
d´aigua a la cambra del costat, aquella remor que altres dies era com un recer de felicitat
estival per al seu cor amb reminiscències de rius amples i ocells de vol baix reflectits, de
cales blanques amb algues damunt la sorra, avui l´omplia de melangia.
És clar que era ridícul preocupar-se –i deia preocupar-se per evitar un mot més fort i per
culpa del mot crear cercles i cercles de rancúnia- per un matí sense petons. Però els
primers petons matinals havien estat sempre tan estimats... Tenien gust de son, com si la
son esvaïda tornés pels llavis d’ell i anés cap als ulls que es cloïen i volien tornar-se a
adormir. Aquells petons fets tot jugant ho valien tot. Un, dos, tres, quatre, cinc... Illa Saint-
Louis, Chatelet, carrer Montyon.. disset, divuit...
Ara la dutxa. Era com si el veiés a sota, tot just començada la pluja, amb els ulls clucs i
cercant a les palpentes la tovallola que deixava en un cantell de la banyera. Quan la
trobava, mantenia el braç estirat perquè no es mullés i deixava passar cinc minuts.
Extravagàncies. Com la de menjar caramels quan prenia el bany complet, el cos en remull
i la boca plena de dolçor.
S´ha acabat, pensà. L´amor s´acaba. I s´acaba així, quietament. Com més tranquil
l’imaginava sota la dutxa més creixia la seva ira. El deixaria. Ja es veia fent les maletes. I
els detalls tenien tanta realitat, la seva imaginació els evocava tan vius, que gairebé sentia
a les puntes dels dits la flonjor de la roba sedosa que desava recançosament, després de
plegar-la, a la maleta massa petita perquè hi cabés tot. Oh, si!, marxaria. Es veia al llindar.
Sortiria de casa a punta de dia; baixaria l´escala sense fer soroll, gairebé de puntetes.
Però ell la sentiria. No l´haurien despertat els passos lleus, sinó una sensació misteriosa
de soledat. Baixaria al seu darrera com un boig, li agafaria el braç quan ja hauria arribat al
primer pis. El diàleg seria breu, amb silencis més eloqüents que les paraules.
- Et deixo –li diria en veu baixa.
- Què dius ? -preguntaria atònit.
Podria deixar tanta tendresa? La miraria tristíssim: tants mots, tants carrers de Paris, tants
acabaments de tarda, quan l´amor tot just el somiaven... No comptava, ara. Mirava el
mapa. Davant de cada edifici important ell li havia dit: “ T’estimo”. Li havia dit “ t’estimo”,
quan travessaven un carrer, asseguts a la terrassa d’un cafè, sota cada arbre de les
Tulleries. Escrivia “t´estimo” sobre un trosset de fusta que arrencava a la capsa de
llumins, en un vidre entelat de l´autobús. Li deia “t’estimo”, així, amb una gran joia, com si
no esperés res més, com si la felicitat fos només poder dir “t´estimo”. Aquí on ara els seus
ulls s´aturaven, a la punta de l´illa –l´aigua i el cel eren blaus, tendrament blaus i l´horitzó i
el riu-, també li havia dit “t’estimo”. Veia la Plaça de la Concòrdia un vespre de pluja.
L’ asfalt lluent reflectia els llums i la terra, de cada llum, naixia un riu de claror. Volia
avançar, com si mirés d’un terrat estant, un paraigua. A cada punta de barnilla una gota
d’aigua i al voltant del paraigua minúscul, Paris: les teulades, les xemeneies, les
filagarses de boira, els carrers profunds, els ponts sobre l´aigua llisa. El mal temps havia
desat dintre les cases totes les senyores que fan mitja pels parcs al costat dels infants
més rossos i havia deixat al carrer els que s´estimen i les roses i les tulipes dels jardins.
Els havia deixats a ells dos sota del paraigua, amb els seus “t’estimo” ja recíprocs, i una
gran nostàlgia d’amor.
Ella li diria, encara en el replà del primer pis: “Si ja no ens estimem, per què vols que em
quedi?” Ho diria en plural, no perquè fos la veritat, sinó per fer irrevocable la seva decisió
als ulls d’ell i obligar-lo a creure que no hi havia remei. Al carrer trobaria la pluja. No la
pluja dels enamorats, sinó la dels qui la vida fa tristos a cops d’amarguesa, la que duu
fang, i fred, la pluja bruta que fa rondinar els pobres perquè els vestits i les sabates es fan
malbé i fa estar malalts els nens que es mullen els peus quan van a l´escola. Pujaria al
tren sense esma. Un tren amb els vidres bruts, amb milers de gotes acarrerades en
regalims. Després seguiria el soroll de les rodes i el xiulet estrident. Fi
Una altra vida començaria. Hauria d´atacar-la sense enyorament, amb molta força de
voluntat. Dir: “avui començo a viure, darrera meu no hi ha res”. Com l´acolliria la seva
germana? I el seu cunyat?
Trobaria Gògol, gros, feixuc, amb el pelatge blanc, brut; amb els ulls sense vida, maculats
de taques roges. El seu cunyat l´havia batejat a l´època de la seva passió per la literatura
russa, passió que els mots creuats havien substituït. L´havia descobert cargolat com un
rebuig ran d’un marge. Apiadat l´havia pujat en el seu Ford i no s´havia adonat que era
cec fins al cap d’una estona de tenir-lo a casa. Marta rondinà. Un gos cec, de què
serviria? Però feia tanta pena llençar-lo... Caminava a poc a poc, amb el cap cot, i topava
amb els mobles. Quan, ajagut en un racó o al mig d’una cambra, algú s´apropava, alçava
el cap com si mirés el cel. Se´l quedaren. Però deprimia veure´l.
“Bon dia, Teresa”, diria la seva germana en veure-la: ” com sempre, sense avisar, Pere, hi
ha la Teresa, deixa els mots creuats i vine...” Tot serien alegrois. Ella sentiria una gran
soledat; la casa fora poble, amb la marquesina sense vidres –no que s´haguessin trencat,
sinó que mai no havien estat posats-, li semblava sòrdida. Les parets eren plenes de
dibuixos que Pere havia fet a estones perdudes, uns dibuixos surrealistes abominables
que feien rodar el cap.
“Quina sorpresa, cunyada!” Vint anys de burocràcia no li havien fet perdre vivacitat en el
parlar, ni la frescor de la rialla, però en els seus ulls hi havia tristesa i cobejança: era la
mirada d’un que s´ofega sense veu ja per demanar auxili.
**
Se li entelaren els ulls. Ja no veia els colors del mapa, tan tendres.
A la cambra de bany, ara hi havia un gran silenci. Es devia posar la corbata, es devia
pentinar. Aviat vindria. De pressa, de pressa, pensà: poder fer recular el temps, tornar
enrere. Tornar a la caseta vora el mar de l´any passat. El cel, l´aigua, les palmeres, el foc
vermell del sol, reflectit en els vidres del balcó a la posta. Un llessamí florit arrapat al
balcó. I els núvols, les onades, el vent que tanca les finestres amb violència... Tot era
dintre del cor.
Un esclat de sanglots i sospirs sotragà el llit. Plorava desesperadament com si un riu de
llàgrimes s´empenyés per sortir-li pels ulls. Com més s´esforçava per contenir-se més
acerb es feia el dolor. “Teresa, què tens?” Ell estava al seu costat sorprès i indecís. Oh,
poder aturar aquell plor, dominar-se... Però la seva veu excità una altra crisi de llàgrimes.
S´assegué al llit, ben prop d’ella, li voltà l´espatlla amb el braç i li besà els cabells. No
sabia què dir, ni comprenia. Tornava a tenir-lo. El tenia al seu costat amb tot el que hi
havia en el mapa i més encara. Molt més del que es pot dir; l´olor que feia d’aigua era la
pluja sobre el paraigua, sobre el riu llis i esgarrifat, les gotes irisades a les puntes de les
fulles, les gotes amagades entre les fulles de les roses. Les roses no les bevien, aquelles
gotes irisades, secretes. Les guardaven com ella els petons, gelosament.
Podia dir-li la veritat? Ara que el tenia a la vora amb el rostre d’angoixa, tot decantat cap a
ella tan absolutament, el drama muntat en mitja hora se li desfeia con neu al foc: “No vols
dir què tens?” Li apartava suaument els cabells dels polsos i la besava. No podia dir res,
sentia un gran repòs. Ell llençà el mapa a terra, l´abraçà com hauria abraçat una criatura.
Ell, pensà, l´estimava de debò i mai no hauria pogut pensar les coses absurdes que ella a
vegades pensava. Havien fet tant camí junts! Eren un de sol enmig de tata la gent.
I aquella noia plena d’ara, que volia agafar un tren, que volia fugir i baixar les escales
d’amagat i precipitadament, es fonia. Se l´enduia com a les bruixes el fum. Sortia per una
xemeneia imaginària, el vent la prenia i la desfeia fins a no deixar-ne res. Arraulida hi
havia una noia sense espines, sense exabruptes, una noia que es quedava, ignorant que
tirànicament l´empresonaven quatre parets i un sostre de tendresa.
Mercè Rodoreda. 22 contes. 1958.

TARDA AL CINEMA

Diumenge, 2 de juny.- Aquesta tarda amb en Ramon hem anat al Rialto. Quan hem entrat
ja estàvem desavinguts i mentre ell comprava les entrades jo tenia ganes de plorar. I tot
ha vingut per una ruqueria, ja ho sé. Ha començat així. Ahir em vaig ficar al llit a la una.
Havia vetllat fins a les dotze per culpa del fil blau elèctric que havia perdut i sense fil no
podia acabar l'smok. I la mare anava rondinant: -No saps mai què et fas de les coses,
com el teu pare- per acabar-me de fer posar més nerviosa. El pare li va donar una mala
mirada i s'anava traient els barbs del nas assegut davant de la taula amb el mirall de mà
arrepenjat a l'ampolla de vi. A l'últim vaig trobar el fil i vaig poder acabar l'smok. Però
encara m'havia de planxar la brusa i la faldilla. Em vaig ficar al llit baldada i vaig pensar
una mica en Ramon fins que em va venir la son. Avui, havent dinat, quan ha trucat jo ja
estava vestida, amb tres roses al cap i tot. Ha entrat com un boig i sense ni mirar-se la
brusa i la faldilla, tanta feina que havia tingut a planxar-les, se n'ha anat de dret cap al
pare, que seia en el balancí mig endormiscat, i li ha dit: -En Figueres diu que més val que
no omplim cap fitxa: ja m'ho pensava jo que l'havien ensarronat-. El pare ha obert un ull,
l'ha tornat a tancar de seguida i s'ha posat a gronxar-se. Però ell ha anat enraonant com si
no veiés que el feia empipar i vinga dir que els refugiats havien de fer això i allò i en tota
l'estona ni m'ha mirat. A l'últim m'ha dit: -Anem Caterina-. I m'ha agafat pel braç i hem
sortit al carrer. Jo li he dit: -Sempre dius coses per molestar-lo, també. Ets molt pesat-.
Però això no és res. A mig camí anàvem sense enraonar i tot d'una em deixa anar el braç.
Oh, de seguida m'he adonat del que passava: per la nostra vorera, en sentit contrari,
venia la Roser. Ell sempre em diu que amb la Roser només havien fet broma. Sí, sí,
broma. Però m'ha deixat anar. Ella ha passat tibada, sense mirar-nos. Jo li he dit: -En lloc
de ser jo sembla que sigui ella la teva promesa-." (Ara m'adono que he escrit tot aquest
tros seguit, i la mestressa sempre em deia que de tant en tant fes punt i a part. Però com
que això només ho escric per mi és igual.)
Jo doncs tenia ganes de plorar mentre ell comprava les entrades, i el timbre del cinema
encara em feia estar més trista. Jo tenia ganes de plorar perquè, en Ramon, me l'estimo i
m'agrada quan fa aquella olor de quina el dia que va a casa del barber a fer-se tallar els
cabells, encara que m'agrada més quan els porta una mica llargs i sembla el Tarzan, de
perfil. Jo ja sé que em casaré, perquè sóc maca, però vull casar-me amb ell. La mare
sempre ho diu que acabarà a la Guaiana amb tant mercat negre. Però no en deurà pas fer
tota la vida i ell diu que així ens podrem casar més de pressa. I potser té raó.
Ens hem assegut sense dir-nos res i la sala feia olor de zotal. Primer han fet les
actualitats: ha sortit una noia que patinava i després tot de bicicletes i després tres o
quatre senyors asseguts al voltant d'una taula i aleshores ell s'ha posat a xiular i a picar
de peus com si fos boig. El senyor que teníem davant s'ha girat i han anat discutint fins a
l'acabament. Després han fet una pel·lícula de ninots que no m'ha agradat gens: hi sortien
tot de vaques que enraonaven. A mitja part hem anat al bar a beure un Pampre d'Or i hi
ha trobat un amic que li ha preguntat si tenia paquets de Camel i mitges Nylon i ell li ha
contestat que la setmana que ve en tindrà perquè anirà a l'Havre. Jo pateixo molt quan és
fora perquè encara que no ho digui sempre penso que l'agafaran i que li posaran les
manilles.
Per culpa del mercat negre no hem vist el començament i quan anàvem a seure tothom
rondinava perquè amb les soles de fusta faig molta fressa encara que camini a poc a poc.
Els de la pel·lícula sí que s'estimaven. Jo ho veig que nosaltres no ens estimem així. Hi
havia una espia i un soldat i en acabar els afusellaven a tots dos. A les pel·lícules sempre
és molt bonic perquè si els que s'estimen són desgraciats, pateixes una mica perquè
penses que tot anirà bé; però quan jo ho sóc no ho sé mai si tot anirà bé. I si alguna
vegada acaba malament, com avui, tota la gent està trista i tothom pensa: quina pena! Els
dies que jo estic molt desesperada, com que ningú no ho sap, és pitjor. I si ho sabessin,
tothom riuria. Quan ha vingut el tros més trist ell m'ha posat el braç sota l'espatlla i ja no
hem estat tan enrabiats. Jo li he dit: -No vagis a l'Havre aquesta setmana-. I una senyora
de darrera ha fet: -Pst-.
Ara he llegit tot això que acabo d'escriure i veig que no és ben bé el que volia dir. Sempre
em passa igual: explico coses que de moment em sembla que tenen importància i
després m'adono que no en tenen gens. Per exemple, tot allò del fil blau que ahir a la nit
no podia trobar. Després, qualsevol que llegís aquest diari diria que penso que en Ramon
no m'estima i jo crec que sí que m'estima encara que sembli que només pensa a comprar
i vendre porqueries. Però encara no és ben bé això el que jo voldria dir. El que voldria
saber explicar és que, encara que gairebé sempre estigui trista, en el fons estic contenta.
Si algú llegís això es faria un tip de riure. Jo ja ho sé que sóc una tanoca, i el pare sempre
diu que ell és un beneit, i això al capdavall és el que em fa estar més trista perquè penso
que serem un parell de desgraciats. Però, mira...

Mercè Rodoreda. 22 contes. 1958.

QUIM MONZÓ (Barcelona, 1952)

UF, VA DIR ELL

PRENGUEREN cafè i talls de sara. — Uf, va dir ell finalment (perquè abans tenia la boca
plena, no solament de pastís sinó també de mandra, i no hauria pogut badar-la). Ella ni
se’l mirà (feia taaanta calor i la finestra, com sempre, tancada…) —La finestra, com
sempre, tancada, va dir. Ell no va respondre (pensava que, en ple estiu, era lògic que en
fes, de calor). —Si vols, tanca-la, va dir, perquè li semblà que havia de dir alguna cosa.
Ella, però, no s’aixecà de la cadira ni féu cap comentari. Semblava que el temps els
aixafés en silenci. Agafà la tetera i, lentament, abocà cafè dins la tassa (feia ja un any que
s’havia trencat la cafetera i van decidir no comprar-ne cap altra: com que no els agradava
el te, utilitzarien la tetera per al cafè). Una mosca volava a l’entorn del pastís. Alçà la mà
per a emprenyar-la, però pensà que era un esforç massa gran per a la poca nosa que la
mosca li feia, així que la deixà fer. La mà quedà suspesa a l’aire, ensopida durant uns
segons. Després la baixà lentament i la deixà sobre la taula. —Crec, digué ell ensumant
lleugerament l’aire, que aquesta calda atrau les mosques. Enllà de la finestra, el sol
escanyava una heura sifilítica més morta que viva, que s’arrapava a l’únic pam net de mur
blanc-brut. En un no res, la taca solar arribaria al vidre i penetraria dins de l’habitació. —
Sí, acordà ella, dipositant l’esguard sobre la tassa i colpejant-la monòtonament amb la
cullera (el dring era constant i càlid, mínim). —Podries deixar de fer soroll?, demanà ell,
tip. Ella llençà la cullereta sobre la taula i el cop fou suau, tou, de color taronja. — Abans,
era ell qui encara xerrava, els migdies d'estiu no eren tan càlids. —Tot es capgira. Estaven
d’acord. Van quedar en silenci mentre l’udol del sol àlgid planava sobre totes les testes:
les dels lents homes al carrer, les dels nens a la platja, orbs d’aspror. Barrejaren les cartes
i escapçaren el pilot. Ella tenia un full.
Quan se n’adonaren, ja era fosc el cel i negra la llum. Accionaren l’interruptor de la
lampareta i recolliren la baralla. Amb l’aparell de comandament a llarga distància,
encengueren el televisor. Sobre la taula quedaven encara embotits i torrades fredes, que
menjaren. Esgotats els programes, els himnes i les banderes, la tele s’inundà de pluja i
ells s’adormiren a les butaques. Aleshores, pels volts de mitjanit, entraren per la finestra
les colomes rosades i els galls negres de canyamel i els cérvols daurats i les gavines de
lapislàtzuli i les caderneres d’ivori i les heures multicolors i les girafes d’heliotrop, tan
rialleres. S’hi estigueren fins la matinada i, quan el sol es llevà, marxaren lentament; de tal
manera que quan ell i ella es despertaren (el sol feria ja el mur blanc, davant de la
finestra), els animals i les plantes ja no hi eren. Prengueren cafè i talls de sara. —Uf, va
dir ell, finalment (perquè abans tenia la boca plena i no hauria pogut badar-la).

Quim Monzó, Uf, va dir ell. Barcelona. Quaderns Crema. 1978.

VIDA MATRIMONIAL

Per tal de firmar uns documents, el Zgdt i la Bst (casats des de fa vuit anys) han d’anar a
una ciutat llunyana. Hi arriben a mitja tarda. Com que fins l’endemà no podran resoldre
l’afer, busquen un hotel on passar la nit. Els donen una habitació amb dos llits individuals,
dues tauletes de nit, una taula per escriure (hi ha sobres i paper de carta amb la capçalera
de l’hotel, en una carpeta), una cadira i un minibar amb un televisor al damunt. Sopen,
passegen pel costat del riu i, quan tornen a l’hotel, cadascun es fica al seu llit i treu un
llibre.
Pocs minuts més tard senten que a l’habitació del costat carden. Senten clarament el
grinyol del matalàs, els gemecs de la dona i, més fluix, els esbufecs de l’home. El Zgdt i la
Bst es miren, somriuen, fan algun comentari de broma, es desitgen bona nit i apaguen el
llum. El Zgdt, calent per la cardada que encara sent a través de la paret, pensa a dir-li
alguna cosa a la Bst. Potser ella s’ha posat tan calenta com ell. Podria acostar-s’hi,
asseure’s al llit, fer broma sobre els veïns d’habitació i, com aquell qui res, acariciar-li
primer els cabells i la cara i, tot seguit, els pits. Molt probablement, la Bst s’hi apuntaria de
seguida. Però ¿i si no s’hi apunta? ¿I si li enretira la mà i fa petar la llengua o, pitjor
encara, li diu: «No en tinc ganes»? Fa anys no hauria dubtat. Hauria sabut, just abans
d’apagar el llum, si la Bst en tenia ganes, si els gemecs de l’habitació del costat l’havien
encès o no. Però ara, amb tants anys de teranyines al damunt, res no és clar. EI Zgdt es
gira de costat i es masturba procurant no fer gens de fressa.
Deu minuts després d’haver acabat, la Bst li pregunta si dorm. El Zgdt li diu que encara
no. A l’habitació del costat ja no gemeguen; ara hi ha una conversa en veu baixa i rialles
soterrades. La Bst s’aixeca i va cap al llit del Zgdt. Aparta els llençols, s’hi estira i comença
a acariciar-li l’esquena. La mà baixa de l’esquena fins ales natges. Sense prou coratge per
dir-li que s’acaba de masturbar, el Zgdt li diu que no en té ganes. La Bst deixa d’acariciar-
lo, hi ha un silenci breu, llarguíssim, i se’n torna al seu llit. Ell sent com aparta els llençols,
com s’hi fica dins, com es regira. A cada regirada, al Zgdt se li multipliquen els
remordiments per haver-se masturbat sense haver intentat abans saber si la Bst voldria
cardar. Se sent, a més, culpable de no haver-li dit la veritat. ¿Tan poca confiança es
tenen, tan estranys són ja l’un per l’altre, que ni això no li pot dir? Precisament per
demostrar que no són del tot estranys, que encara hi ha una espurna de confiança, que
potser poden revifar la foguera, agafa coratge, es gira cap a ella i li confessa que fa uns
minuts s’ha masturbat perquè pensava que ella no tindria ganes de cardar. La Bst no diu
res.
Minuts després, el Zgdt suposa, pels sorolls dissimulats que li arriben, que la Bst es
masturba. El Zgdt sent una tristesa immensa, pensa que la vida és grotesca i injusta, i
esclata a plorar. Plora contra el coixí, enfonsant-hi la cara tant com pot. Les llàgrimes són
abundants i calentes. I quan sent que la Bst ofega el gemec final contra el tou de la mà,
xiscla amb un xiscle que és el xiscle que ella es mossega.

Quim Monzó, Vida matrimonial. Barcelona: Quaderns Crema. 1999.

L'AMOR

L’arxivera és una dona alta, guapa, amb trets facials grans i vius. És intel·ligent, divertida, i
té allò que la gent en diu caràcter. El futbolista és un home alt, guapo, amb trets facials
grans i vius. És intel·ligent, divertit, i té allò que la gent en diu caràcter. L’arxivera tracta
amb menyspreu el futbolista. S’hi mostra eixuta, displicent. De tant en tant, quan ell li truca
(és sempre ell qui li truca; ella mai no li truca a ell), encara que no tingui res a fer li diu que
aquell dia no li va bé que es vegin. Fa veure que té altres amants, perquè el futbolista no
es cregui amb cap dret. De vegades hi ha rumiat (tampoc no gaire, no fos que s’adonés
que actua de manera equivocada) i ha arribat a la conclusió que el tracta amb menyspreu
perquè en el fons l’estima molt i li fa por que, si no el tractés amb menyspreu, cauria en la
trampa i s’enamoraria d’ell tant com ell està enamorat d’ella. Cada vegada que l’arxivera
decideix que es fiquin al llit, el futbolista es posa tan content que no acaba de creure-s’ho i
plora d’alegria, com amb cap altra dona. ¿Per què? No ho sap, però creu que el
menyspreu amb què l’arxivera el tracta no ho és tot. No és, de cap manera, el factor
decisori. Sap que en el fons ella l’estima, i sap que si fa veure que és dura és per no caure
en la trampa, per no enamorar-se d’ell tant com ell està enamorat d’ella.

El futbolista voldria que l’arxivera el tractés sense desdeny o, com a mínim, amb menys.
Perquè així veuria, per una banda, que aquesta no és l’única mena de relació possible
entre tots dos i, per l’altra, que no ha de tenir cap por d’enamorar-se d’ell. Perquè ell
estimaria la tendresa de l’arxivera, aquesta tendresa que ara li fa por mostrar.

De vegades el futbolista va amb altres dones. Perquè li sembla que ha arribat al límit,
perquè decideix que ja no suporta més que el tracti com un gerro, que gairebé ni el miri,
que s’hi raspalli i després l’ignori.

Però sempre hi torna. No és que les altres no li interessin prou. Ben al contrari: són noies
esplèndides, intel·ligents, guapes i considerades. Però cap no li dóna el gust que li dóna
ella.

Un dia (una tarda, mentre l’arxivera fuma i observa com ell es desvesteix), el futbolista
agafa coratge i li parla. Li diu que no hauria de ser tan eixuta, tan esquerpa, que ell
l’estima tant que no li la de fer por mostrar-se tal com és. Que no s’aprofitarà de cap
feblesa d’ella. Que si és tendra (i ell ho sap, que ho és, i sap que fa veure que no) ell
encara l’estimarà més. Irada, li diu que qui s’ha pensat que és, per dir-li què ha de fer i
què no ha de fer; el fa ajeure i li bufeteja la cara. Aquella tarda, el futbolista disfruta més
que mai.

Però, un altre dia que queden, de manera inopinada ella no és tan malcarada com
d’habitud. El futbolista se’n sorprèn. Potser s’ho ha rumiat i, sense dir-li res, ha començat
a fer-li cas. L’endemà és fins i tot tendra. El futbolista se n’alegra molt. Per fi ha entès que
no havia de tenir por. Que mostrar-se tal com en el fons és no li ha de dur cap mal. Són al
llit. El futbolista està tan emocionat que es trasbalsa amb cada gest, amb cada carícia.
Troba un plaer especial en cada moixaina. És tanta la tendresa que no té ganes ni de
cardar: abraçant-se i dient-se que s’estimen (ella l’hi diu, ara, tothora) ja en tenen prou.

L’arxivera no el torna a tractar mai més amb menyspreu. Està tan enamorada del
futbolista que l’hi diu al matí, a la tarda, a la nit. Li regala camises, llibres. Se li dóna
sempre que vol. És ella qui li truca, com més va més, per veure’s cada dia. I un vespre li
proposa d’anar a viure plegats.

El futbolista l’observa fredament, amb la mirada vidriosa. Fins no fa gaire hauria donat el
braç dret perquè li proposés el que li acaba de proposar.

Quim Monzó. El perquè de tot plegat. Barcelona. Quaderns Crema. 1993

LA BELLA DURMENT

Al mig d'una clariana, el cavaller veu el cos de la noia, que dorm sobre una llitera feta amb
branques de roure i envoltada de flors de tots colors. Descavalca amb rapidesa i
s'agenolla al seu costat. Li pren una mà. És freda. Té la cara blanca, com la d'una morta. I
els llavis prims i morats. Conscient del seu paper en la història, el cavaller la besa
dolçament. Immediatament, la noia obre els ulls, uns ulls grans, ametllats i foscos, i el
mira: amb una mirada de sorpresa que de seguida (quan ha cavil·lat qui és i on és i per
què hi és i qui deu ser aquell home que és al seu costat i que, suposa, la deu haver besat)
es tenyeix de tendresa. els llavis van perdent el to morat i, quan han reprès la vermellor de
la vida, s'obren en un somriure. té unes dents bellíssimes. al cavaller no li sap gens de
greu haver-s'hi de casar, tal com estipula la tradició. És més: ja s'hi veu, sempre de bracet
amb ella, compartint-ho tot, tenint primer un nen, després una nena i en acabat un altre
nen. Viuran una vida feliç i envelliran plegats.

Les galtes de la noia han perdut la blancor de la mort i ja són rosades, sensuals, per
mossegar-les. Es posa dret i li allarga les mans, totes dues, perquè s'hi agafi i pugui
posar-se dreta. I aleshores, mentre (sense deixar de mirar-lo als ulls, enamorada) la noia
(feble d'haver passat tant de temps estirada) es posa dreta gràcies a la força dels braços
masculins, el cavaller s'adona que (cosa de vint o trenta metres enllà, abans que la
clariana acabi per donar pas al bosc) hi ha una altra noia adormida, igualment estirada en
una llitera feta amb branques de roure i envoltada de flors de tots colors.´

Quim Monzó. El perquè de tot plegat. Barcelona. Quaderns Crema. 1993

EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT
A mitja tarda l’home s'asseu a l'escriptori, agafa un full de paper blanc, el fica a la màquina
i comença a escriure. La frase inicial li surt de seguida. La segona també. Entre la segona
i la tercera dubta uns segons.
Omple una pàgina, treu el full del carro de la màquina i el deixa a un costat, amb la cara
en blanc cap a dalt. A aquest primer full n'hi afegeix un altre i després un altre. De tant en
tant rellegeix el que escriu, ratlla paraules, en canvia l’ordre dins de les frases, elimina
paràgrafs, llença fulls sencers a la paperera. De cop, enretira la màquina, agafa tot el
munt de fulls corregits a la dreta, torna a acostar-se la màquina i reescriu la història de
dalt a baix. En acabat, torna a corregir-la a mà i a reescriure-la a màquina. A nit ja entrada
ho rellegeix per enèsima vegada. Es un conte. Li agrada molt. Tant que plora d'alegria. És
feliç. Potser és el millor conte que mai hagi escrit. El troba gairebé perfecte. Gairebé,
perquè li falta el títol. Quan trobi el títol escaient serà un conte immillorable. Rumia quin
posar-hi. Se n'hi acut un. L'escriu en un full de paper, a veure què li sembla. No funciona
del tot. Ben mirat, no funciona gens. El ratlla. En pensa un altre. Quan el rellegeix també
el ratlla.
Tots títols que se li acuden li destrossen el conte: o són obvis o bé fan caure la història en
un surrealisme que en trenca la senzillesa. 0 bé són atzagaiades que l’hi esguerren. Un
moment, pensa a posar-li Sense títol, però això encara ho espatlla més. Pensa també en
la possibilitat de realment no posar-ne, de títol, i deixar en blanc l'espai que s'hi reserva.
Però aquesta solució és la pitjor de totes: potser hi ha algun conte que no necessiti títol,
però no és pas aquest; en necessita un de ben precís: el títol que faria que deixés de ser
un conte gairebé perfecte per convertir-se en un conte perfecte del tot: el millor que mai
hagi escrit.
A l'alba, es dóna per vençut: no hi ha cap títol prou perfecte per aquell conte tan perfecte
que cap títol no li és prou bo, cosa que impedeix que sigui perfecte del tot. Resignat (i
sabent que no pot fer altra cosa) agafa els fulls on ha escrit el conte, els estripa per la
meitat; i així successivament fins a fer-ne miques.

Quim Monzó. El perquè de tot plegat. Barcelona. Quaderns Crema. 1993.

PERE CALDERS (Barcelona 1912 - 1994)

INVASIÓ SUBTIL

A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no

s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals.
A l'hora de sopar, va asseure's a la meva taula, després de demanar-me permís sense
gaire cerimònia. Em va cridar l'atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell
groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.
Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril,
esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em
va sorprendre fent-se servir amanida –«amb força ceba», digué–, cap i pota, molls a la
brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.
M'havia imaginat que el japonès menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot,
pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l'home se
servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena
sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos.
D'altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap
accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt
estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un
borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l'entrevista, l'hi posava
jo, condicionant tota la meva actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que
el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa.
Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d'aparells fotogràfics, o de
transistors. Qui sap si de perles cultivades... Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà
amb un ample moviment del braç. «Venc sants d'Olot, jo», digué. «Encara hi ha mercat?»,
vaig preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la
zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes
seguides, cap a casa falta gent…
— No hi ha res com a casa! –reblà amb un aire de satisfacció.
— Viviu al nostre país?
— I doncs? On voleu que visqui?
Sí, és clar, són rodamons i es fiquen pertot arreu. Me'l vaig tornar a mirar i asseguro que
cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i
tot duia un escut del Club de Futbol Barcelona a la solapa.
Tot plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meva dona s'havia fet servir el sopar a
l'habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li l'aventura, adornant el relat
amb les meves aprensions: si molt convé, es tractava d'un espia.
— I d'on ho has tret que és japonès? -em preguntà ella.
Vaig riure, potser no de bona gana, compadit de la seva innocència. — Els conec d'una
hora lluny... -vaig contestar-li.
— Que vols dir que n'has vistos gaires?
— No, però els clisso de seguida!
— T'ho ha dit ell, que era japonès?
— Ni una sola vegada. Són astuts…
— T'ho ha dit algú?
— Ningú no m'ha dit res, ni falta que em fa. Tinc l'instint esmoladíssim!
Ens vam barallar. Sempre em burxa dient-me que sóc malpensat i que qualsevol dia tindré
un disgust dels grossos. Com si no em conegués prou! Sembla que es complagui a no
raonar i és d'una candidesa increïble.
Aquella nit vaig dormir poc i malament. No em podia treure el japonès del cap. Perquè
mentre es presentin com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi
haurà manera de defensar-se'n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de
simulació i d'aparat ful, donaran molta feina.

Pere Calders. Invasió subtil i altres contes. Edicions 62. 1978

VINC PER DONAR FE

Quan van dir-me que al poble hi havia un vampir, vaig preocupar-me de seguida per la
meva cosina Amèlia. Ella era una dona predestinada que agafava totes les passes i, quan
perdia l’equilibri, es produïa unes fractures complicades, veient-se-la sovint enguixada,
maldant per fer vida normal enmig del sofriment. Aquesta era la seva virtut: la punya
contra l’adversitat i, per dir-ho en termes vulgars, se la buscava sempre. A més, a desgrat
de pecar de grossa, tenia una blancor espiritual, una transparència de cutis que cridava
l’atenció; a mi, personalment, no m’atreia, però es comprèn que un vampir s’hi pogués
il·lusionar.
–Amèlia –vaig dir-li–: mentre no cacin aquest tipus procura no sortir de casa. Acosta’t al
braser i fes mitja, estigues quieta, que nosaltres ja et portarem tot el que et faci falta.
Em sortí replicant que ella no estava per històries i que el nostre no era clima de
vampirs. En això tenia raó i ja se n’havia parlat pel poble; en canvi, els vells deien que la
culpa era de les proves atòmiques, que ja en un altre ordre ocasionaven canvis en les
estacions i afectaven el règim de pluges.
El cert era que el vampir, en poc més d’una setmana, s’havia xuclat el noi mitjà del
flequer (que estudiava el tercer any de batxillerat) i una noia mig baldada que tenia fama
per la seva traça de brodar coixineres. Estàvem esverats perquè delictes així, a desgrat
d’alterar l’ordre, no es persegueixen d’ofici i les forces vives se’l volien treure del damunt,
passant-lo a la Creu Roja, o al braç eclesiàstic.
La cosina Amèlia no s’immutava. Dia per altre, de cara al vespre, venia a portar galetes
als nens, amb el vici de pujar l’escala a les fosques. Com més advertiments li fèiem, era
pitjor.
Un dissabte, vam sentir un gran renou que feien uns veïns que tornaven del cinema. La
senyora va començar a xisclar i tots vam sortir a veure què passava, per a presenciar un
espectacle tètric: estès de biaix en un replà, hi havia el cadàver de la cosina Amèlia. Hi ha
maneres de dir que s’acuden a falta d’altres, però no era pròpiament un cadàver, sinó una
mena de bossa de plàstic mal inflada, amb tot de galetes escampades pel voltant. Les
faccions de la meva parenta s’endevinaven entre plecs d’una matèria exànime.
En qualsevol altra circumstància, jo hauria corregut, alçant-la amorosament per a
dipositar-la en un sofà. En aquell cas no vaig fer-ho i fins m’esforçava a impedir que els
altres s’hi acostessin. Tocar algú desaparegut de mort sobrenatural fa respecte i, en el cas
dels vampirs, és summament exposat.

Va semblar-me que el municipi s’havia de fer càrrec de les despulles i arreglar

l’enterrament, però l’alcalde s’hi va oposar. Segons ens recordà, una persona morta per
un vampir esdevé vampir ella mateixa, per a sortir de la seva tomba i continuar una
estranya labor de proselitisme. Fent valer la seva autoritat, m’ordenà que entrés a casa el
que quedava de la cosina Amèlia, amb instruccions de vigilar-la perquè no fiblés ningú.
La minyona la va pujar i la col·locàrem damunt unes posts amb cavallets que havia fet
construir per al tren elèctric dels nens. Encenguérem tots els llums del pis, sense reparar
en despeses, perquè aquests éssers abominables (pobra Amèlia, si em sentia!) temen la
claror i vam començar una nit neguitosa, plena de sobresalts. La meva dona, que per un
ratolí o un insecte que entri a la cuina ja s’esvalota, estava fora de si. Em retreia a cada
moment que la cosina ho era per la meva banda i que el meu deure era embolicar-la amb
una manta i portar-la a Granollers, a casa de la meva tia. S’aplicava a dir-me coses
desagradables de la meva família, sobre si sempre teníem malalties rares, en contrast
amb la seva, que era una gent normal que acostumava a morir de feridura. Jo li
perdonava perquè, en el fons, també estava ressentit amb la difunta.
Els nens es van excitar i es negaren rotundament a ficar-se al llit. Com que la seva vida
era més aviat monòtona (de casa a l’escola, de l’escola a casa, fins a les vacances
d’estiu) no em vaig veure amb cor de privar-los d’aquella sortida de rutina. I el gran que és
molt estudiós i ha llegit força, fou el primer en tocar de peus a terra.
–La manera d’acabar amb els vampirs –afirmà– és clavar-los una estaca ben punxeguda
al pit i, per lligar-ho, tallar-los el cap.
Perquè s’entretinguessin, vaig donar-los un ganivet i la pota d’una cadira esvinçada,
encomanant-los que hi fessin punta. Mentre s’ocupaven amb aquesta feina, trucà un veí,
que era el distribuïdor de gas del poble i, per aquest motiu, el teníem aviciat. Imbuït de la
seva importància, l’home mesurava les paraules i era amic de fer sentències. Contemplà
el cadàver, tapant-se discretament la boca amb un mocador i digué:
–No tenim remei, nosaltres. Volem entrar al mercat comú i encara ens passen aquestes
coses…
Va seure una estona, convençut de l’obligació de fer el panegíric de la morta i començà a
lloar les seves virtuts, confonent-la amb una altra cosina meva, l’Enriqueta, que encara és
viva i ningú no la pot veure. Després, s’abandonà a la vulgaritat criticant la policia, amb
allò que era molt bona per agafar al pobre que roba un pa, però que fallava en els casos
de veritable lluïment.
Els nens entraren amb l’estaca afuada i jo em vaig avergonyir, ja que em sabia greu que
un veí presenciés determinades intimitats. En canvi ell, que era instruït, comprengué amb
una sola mirada i no tan sols ens aprovà, sinó que ens estimulava. «S’ha de fer –va dir–.
És l’actitud més raonable i correcta. I com més aviat, millor».
Discutírem llavors per qui havia de clavar l’estaca. Jo volia que fos la meva esposa, puix
ella estava acostumada a matar l’aviram i a posar injectables, dues operacions que a mi
m’esborronen. S’hi negà, emparant-se en el fet que si passava alguna desgràcia tota la
vida li faria retrets. Vaig allargar l’estaca al veí:
–Sense compliments, home. Aquí tots l’apreciem molt i l’Amèlia, si ho veia, estaria
contenta.
S’excusà amb el criteri que, a desgrat de l’afecte mutu, era aliè a la família i no li
pertocava el privilegi.
–No obstant això –afegí- la meva presència serà útil. En la impossibilitat de trobat un
notari a aquestes hores, s’ha d’estendre una acta signada per dos testimonis. Jo faig un…
Acordàrem que l’altre podia ser la portera, que ens devia moltes atencions. Maldà, es
resistí aferrant-se al pom de la porta, però li prometérem cinc pessetes i es blegà.
Encara, mentre el veí redactava l’acta, vaig provar una escapada tractant de convèncer
els nens, oferint-los l’estaca:
–No ho voleu fer per l’Amèlia? Tant que us estimava, pobreta!
Agafant-se les mans al darrera negaren amb el cap dient que eren massa petits. Veient-
me obligat, em vingué un gran entendriment. Me l’estimava molt, l’Amèlia. Havíem jugat
de menuts i la seva mare sempre em donava berenar i em pentinava, sense fer
diferències amb els seus fills. Resignat, però no pas convençut, em vaig entestar que
desinfectessin l’estaca. Em semblava una delicadesa final que no podíem defugir, perquè
l’Amèlia i jo dúiem el mateix cognom i ens aveníem molt.
–Però si la cadira estava ben neta –protestà la meva esposa–. Després no tindràs
alcohol per afaitar-te.
 Malgrat tot em van complaure i arribà el moment de la meva intervenció. A mi em costa
decidir-me, però quan ho faig és molt difícil que em puguin aturar. Un altre qualsevol,
pusil·lànime com jo sóc, agafaria l’estaca amb les mans tremoloses, cloent els ulls per a
clavar a cegues. Jo no. Lúcid, serè, vaig buscar l’indret del cor i feina hi hauria hagut per a
fer-me tornar enrere.
–Amèlia, nena, és pel teu bé –vaig dir amb una veu pausada i clara.
Esquivant els ossos, vaig travessar-la amb tanta força que l’estaca es despuntà en trobar
la fusta de la taula. El cos féu una lleugera convulsió, que segons el veí era deguda que la
bèstia que la meva cosina portava a dins espernegava. Encara, bo!
Ens en vam anar a dormir, una mica excitats perquè vaig haver de pegar els nens per llur
entossudiment que talléssim el cap, cosa que a mi ja em semblava de més a més.
L’endemà sol·licitàrem el permís d’enterrament i l’alcalde encara el negava; però quan va
veure l’acta amb la data i les signatures es desarmà.
–Els felicito –digué–. Mai no hauria cregut que se’ls acudís, amb papers i tot.
I autoritzà el sepeli, al qual no vam plànyer res.
Aquesta devia ésser la fi del vampir, perquè no tornà a causar molèsties i no se n’hauria
parlat més de no ser per un periodista de Barcelona que vingué al poble a fer-ne un
reportatge. Embolicà una cosa tan diàfana com la que acabo d’explicar parlant amb les les
comares, preguntant, escatint, sense ni tan sols respectar el dolor de les famílies
perjudicades, inventant novel·les prescindint del mal que feia. Segons ell, el noi del flequer
i la noia mig baldada havien mort per deficiències de la nutrició i la meva cosina es
desmaiava amb freqüència. Amb els altres em guardaré prou de ficar-m’hi, però allò de
l'Amèlia era calumniós: en tota la seva vida (i ja passava dels quaranta) només s’havia
desmaiat tres o quatre vegades, per la seva mania d’encotillar-se. Hi ha gent que parloteja
i el mal que sembra queda. Si jo fos aprensiu, tindria el rosec d’haver-me carregat
l’Amèlia. Jo, que l’estimava com a una germana!

Pere Calders. Invasió subtil i altres contes. Edicions 62. 1978.

L'ARBRE DOMÈSTIC

En aquesta vida he tingut molts secrets. Però un dels més grossos, potser el que estava
més en pugna amb la veritat oficial, és el que ara trobo oportú d'explicar.
Un matí, en llevar-me, vaig veure que en el menjador de casa meva havia nascut un
arbre. Però no us penseu: es tractava d'un arbre de debò, amb arrels que es clavaven a
les rajoles i unes branques que es premien contra el sostre.
Vaig veure de seguida que allò no podia ésser la broma de ningú, i, no tenint persona
estimada a qui confiar certes coses, vaig anar a trobar la policia.
Em va rebre el capità, amb uns grans bigotis, com sempre, i duent un vestit l'elegància del
qual no podria explicar, perquè el tapaven els galons. Vaig dir.
—Us vinc a fer saber que en el menjador de casa meva ha nascut un arbre de debò, al
marge de la meva voluntat.
L'home, vós direu, es va sorprendre. Em va mirar una bona estona i després digué:
—No pot ésser.
—Sí, és clar. Aquestes coses no se sap mai com van. Però l'arbre és allí, prenent llum i
fent-me nosa.
Aquestes paraules meves van irritar el capità. Va donar un cop damunt la taula amb la mà
plana, va alçar-se i m'agafà una solapa. (Allò que fa tanta ràbia.)
—No pot ésser, dic —repetí—. Si fos possible això, seria possible qualsevol cosa.
Enteneu? S'hauria de repassar tot el que han dit els nostres savis i perdríem més temps
del que sembla a primer cop d'ull. Estaríem ben arreglats si en els menjadors dels
ciutadans qualssevol passessin coses tan extraordinàries! Els revolucionaris alçarien el
cap, tornarien a discutir-nos la divinitat del rei, i qui sap si alguna potència, encuriosida,
ens declararia la guerra. Ho compreneu?
—Sí. Però, a despit de tot, he tocat l'arbre amb les meves mans.
—Apa, apa, oblideu-ho. Compartiu amb mi, només, aquest secret, i l'Estat pagarà bé el
vostre silenci.
Ja anava a arreglar un xec quan es mobilitzà la meva consciència. Vaig preguntar:
—Què és d'interès nacional, això?
—I tant!
—Doncs no vull ni un cèntim. Jo per la pàtria tot, sabeu? Podeu manar.
Al cap de quatre dies vaig rebre una carta del rei donant-me les gràcies. ¿I qui, amb això,
no es sentiria ben pagat?

Pere Calders. Tria personal. Grup 62.1984.

JOSEP VICENT MARQUÉS (València 1943- 2008)

DOS-CENTS DOTZE I DOS-CENTS TRETZE

“Això diu que era un home molt pobre, molt pobre, i com que ni li agradaven les històries i
rondalles i no tenia diners per a comprar llibres i vivia a la ciutat –on ningú sap contes–, se
les va escriure ell. Quan la bona gent, compadida, li va regalar un televisor vell i un
trencaclosques nou, era ja massa tard i continuava escrivint-se contes i més contes. Com
aquell que fa: Duies notes a peu de pàgina s’havien enamorat. Com que vivien en
pàgines encarades –la 212 i la 213–, eren felices en la llibreria, sense cap altre
contratemps que alguna mà fullejadora d’un possible comprador. Però un estudiant
s’endugué el llibre i començaren a passar estones separades. Un dia l’estudiant en
subratllà una i l’altra es va enfadar: «No m’agrada que et pintes», digué, i tingueren una
baralla. Feia ja una setmana que no es parlaven quan l’estudiant deixà obert el llibre entre
les dos pàgines per anar a comprar tabac i fou atropellat per un cotxe. El pare del xicot
volgué conservar per sempre la seua habitació tal com ell l’havia deixada: la cadira un poc
separada de la taula, el cendrer ple de puntes de cigarret, el llibre obert entre les pàgines
212 i 213...

Josep Vicent Marqués. Amors impossibles. Tres i quatre (1983)

COSTUMS DE PRÍNCEPS I PRINCESES

Una princesa va dir a un príncep: - Et vols casar amb mi?

El príncep li respongué:
- Oh, sí, genial princesa. Primer, però, hauràs de quedar encantada, després et
desencantaré i després després hauré de lluitar contra un drac. Després després després
ton pare s’oposarà a la boda i jo buscaré una bruixa bona que em done un elixir per a
apaivagar la fúria de ton pare i després després després després hi haurà un torneig que
jo guanyaré i aleshores em casaré amb tu.
La princesa, commoguda, va fer tot allò que calia. Es deixà encantar per la primera bruixa
dolenta que ho intentà. Era una bruixa novícia i se li veia de seguida la intenció, però volia
la princesa volia casar-se aviat. Es va quedar encantada i així continua. El príncep per les
causes que fossen, es va casar amb una altra.
Ja ho sabeu. Podeu anar a desencantar-la, xicots! Hom diu, però, que si se la
desencanta, demana que mateu un drac, que convenceu el seu terrible pare i que
guanyeu el torneig. Després de tant de temps, què ,menys es pot demanar?

Josep Vicent Marqués. Amors impossibles. Tres i quatre (1983)

JESÚS MONCADA (Mequinensa 1941- Barcelona 2005)

NIT D'AMOR DEL COIX SILVERI

El poble patia, des de feia molts anys d'una mala ferida. Gent forastera, arribada de tot
arreu construïa una presa per tallar el riu; volien dominar-lo, lligar-lo per fer electricitat, i
l'aigua de l'embassament havia de colgar el poble i l'enterraria per sempre més. Van ser
uns temps molts durs, esgarrifosos, maleïts. Ningú no pensava en la gent que havia de
quedar-se sense casa, sense saber on anar ni què fer. Mentre la presa creixia sense
parar, nit i dia, tot un poble angoixat lluitava a la desesperada per poder sobreviure. A la fi
va ser aconseguit allò que tothom volia. Una nit, els homes van ser convocats a reunió i
se'ls va fer saber que en el termini de dos anys -els que calien per acabar la presa-, seria
construït un poble nou, i que, arribat el moment d'abandonar el vell, pagarien a cadascú
tot allò que l'aigua s'engolís. A més a més, els caps de casa cobrarien com a
indemnització, cinquanta mil pessetes per cada membre de la família.
En aquell mateix moment, el poble va revifar, la gent, esgotada, seca, va retrobar la il·lusió
i l'alegria -entreviades tanmateix d'una certa tristor-; van començar els somnis, les
esperances, els projectes, i va començar també la nit d'amor del coix Silveri ...
-Qui m'havia de dir que em donarien cinquanta mil pessetes per aquesta pelleringa del
vell Basili! -caboriejava el coix Silveri mentre pujava pel carreró de la Cresta, camí de casa
seva-. Cinquanta mil pessetes!
Es va aturar un moment a mig carreró. La xifra l'enlluernava, encisadora.
- Cinquanta bitllets dels grossos!
Tres portes més amunt, el gos de can Nicasi, lligat a la roda del carro, va bordar amb
ràbia i va esgaiar el silenci nocturn; un gat esfereït es va esmunyir arran de paret per la
cantonada de la botiga de Pons. Silveri, capficat, va continuar la pujada.
- I jo, que no volia altre sinó que el vell rebentés. Com més aviat millor. Ara resulta que
me’n donen un dineral! Un dineral per un carnús de més de setanta anys que no pot ni
moure's! D'això se'n diu un bon negoci... Mai no saps per on t'ha de venir la sort, diuen, i
és una bona veritat! Mira per on, el vell val una fortuna. Però, cony!, ara que hi penso,
també haurien pogut fer això quan la sogra encara era viva! Ara serien cinquanta mil peles
més! Tanmateix la bruixa es va morir a temps, per fer-me l'arquet. I diria que a propòsit, si
no fos que aleshores ningú, ni ella que semblava ensumar-ho tot, no sabia el que havia de
passar.Redéu!
- És que li ha anat ben prim! Si encara deu estar calenta... Malaguanyada vella! I com deu
riure, la bruixa, ensenyant les genives esdentegades, si ara em pot veure. “No cobraràs
els meus ossos, Silveriet!”. deu pensar. De tota manera, encara en trauré un bon pessic:
cinquanta mil del vell, cinquanta mil per la meva dona, cinquanta mil per cadascun dels
tres nois i cinquanta mil de mi mateix. Això fan... A veure...
Silveri es va parar i va fer comptes lentament, amb els dits:
- Cent mil... dues-centes mil... Tres-centes mil pessetes!
Es va quedar embadalit. Tres-centes mil pessetes!
Això volia dir moltes quinzenes de treball a la mina, centenars de dies al ras palejant
carbó, milers d'hores d'engolir pols de lignit, i d'escopir-lo. I ara li arribarien tots aquells
diners de cop, sense haver d'esllomar-se per guanyar-los, Com un miracle...

- El primer que faré, en cobrar-les, serà comprar una televisió, més grossa i més bonica
que la de la meva cunyada! Així no haurem d'anar sempre seguit a casa d'ella a veure les
pel·lícules, el mateix que si anéssim a demanar caritat! A més, ja n'estic fart que sempre
donin entendre a la meva dona que el seu marit és encarregat de la mina i jo només un
peó de mala mort, que ell guanya un bon sou, que nosaltres no tenim mai un ral i que ni la
casa on vivim és nostra. És que la sang se'm fa agra només de veure-la! L'escanyaria! Si
jo hagués pogut anar a estudi com el seu home ja en parlaríem, però no he tingut altre
déu que pencar des que vaig néixer...! Ah, però ara les coses canviaran! Ells, que viuen
sols, només cobraran cent mil pessetes... Això els courà! A veure si la ràbia els rebenta el
fel! Tanmateix, encara em queden dos anys de rosegar-me els punys!
La gossa Flor, que l'havia sentit arribar des de la porta de casa, va eixir a rebre'l i li va fre-
gar les cames.
- Passa fora!
Li va engegar una puntada de peu, i l'animal, adolorit, va fugir entre nyagols.
- Dos anys és molt temps. Molt! I el vell no està gaire catòlic, sobretot des que vam
enterrar la vella. Es passa el dia assegut a la cadira, sense dir paraula, com si no tingués
llengua! Mira que si arriba a morir-se fotrem una bona jugada: cinquanta mil peles al
clatell! A més i més, aquesta tarda no feia altra cosa que tossir. He d'avisar el metge; que
se'l miri i, si convé, que li doni la penicil·lina o el que calgui! Ha d'aguantar com sigui fins
al dia que ja m'hauré embutxacat els diners... És clar que, això, no ho puc dir a la dona...
A fi de comptes, el vell és el seu pare, i comprenc que li tingui voluntat... Dos anys! Avui
l'haurien d'enfonsar, el poble!
Va entrar al pati de casa. El vell Basili dormia a l'habitació de la planta baixa que donava a
l'entrada; Silveri s'hi va acostar i va parar l'orella: al cap d'una estona va sentir la tos tova
del seu sogre i va moure el cap amb preocupació. Va estar a punt d'entrar, però s'ho va
repensar i va emprendre escales amunt, cap al primer pis.
- Val més que no s'adoni que em preocupo massa per ell. Sap que mai no l'he pogut pair, i
massa interès per part meva... Al capdavall, les cinquanta mil pessetes que cobraré per
ell, a dreta llei són seves. I en pot fer el que vulgui. D'això, valdrà més que se n'encarregui
la Joana, que és la seva filla...
De sobte es va aturar a mitja escala, trasbalsat per una idea que li havia passat pel cervell
com un llampec. Agafat a la barana de fusta va cavil·lar una llarga estona.
- Com no hi he pensat abans! Aquesta serà una bona jugada...
I va acabar de pujar els graons que li faltaven, ranquejant d'aquella cama que les rodes
d'un vagó carregat de carbó li havien desgraciat dotze anys enrere...
Dins l'habitació a les fosques, la dona, ajaguda al costat d'ell, damunt el llit, l'escoltava.
- En poques paraules -va acabar Silveri-. El dia que marxarem del poble ens donaran
cinquanta mil pessetes per persona. M'entens? Cinquanta mil pessetes! És a dir, que a
nosaltres, que som sis a casa, ens en pertoquen tres-centes mil.
Va callar. A les fosques endevinava la cara de la dona, la seva expressió submisa i
resignada de sempre.
-Això són molts diners, Joana. Podrem fer moltes coses. Pensa, pensa... !
Silveri va abaixar la veu:
- Però encara en podrem treure més... Això, no ho faran fins d'aquí a dos anys... No
m'entens, Joana? Fins d'aquí a dos anys...
La dona es va estremir quan la mà de Silveri va començar a buscar-li els pits.
- Ells han dit que pagarien aquests diners per cada membre de la família. És el tracte. En
tot aquest temps que falta podríem tenir un altre fill... Pensa quin munt de diners...!
Va arromangar-li la camisa. La dona es va encongir; després, acovardida, sense força, va
començar a plorar silenciosament.
- Seran cinquanta mil pessetes més, Joana... Cinquanta mil pessetes... -li repetia Silveri a
l'orella...

Jesús Moncada. Històries de la mà esquerra. Edicions 62. 1981.

L'ESTREMIDORA CONFESSIÓ DE JOE GALÀXIA (HISTÒRIA DE FULLETÓ)

Estimada senyora: segurament la sorprendrà moltíssim rebre aquesta carta després de

tants anys que fa que em mantinc en el més estricte -i prudent tot cal dir-ho- dels
anonimats. Tanmateix, les coses no podien anar de diferent manera si volia acomplir la
prometença que vaig fer de vetllar per vostè i la seva família, sense exposar, però, la
meva pell. ¿Cal que li digui que sóc la persona misteriosa que li ha enviat diners
regularment des del 1965? Suposo que en començar a llegir ho ha endevinat; i també
suposo que sent la curiositat, ben lògica, certament, de conèixer les raons que m'impulsen
a escriure-li ara i confessar-li tota la veritat. Aquestes raons són dues: la primera que la
meva pell ja no té, almenys per a mi, que n'havia estat sempre un propietari zelós, cap
mena d'importància: quan vostè rebi la present jo seré mort i enterrat, ja que vaig disposar
que aquesta carta no se li enviés fins que un servidor no fos a l'altre barri (en acabar de
llegir-la, comprendrà que tenia els meus motius per disposar-ho així); la segona raó,
conseqüència de la primera, és que d'aquí a pocs dies anirà a veure-la, per última
vegada, el senyor Celdoni Mansanet, el notari que tots aquests anys li ha anat lliurant
cada tres mesos, amb regularitat de cronòmetre, els diners que han permès a vostè tirar
endavant els fills sense angúnies econòmiques. Els metges m'han diagnosticat una
malaltia incurable i com que sóc una persona endreçada i escrupolosa, he volgut deixar
les meves coses en ordre, i de manera especial aquest assumpte, que ha constituït, des
que va començar, la preocupació principal de la meva vida.
Es preguntarà, i motius no n'hi falten, què significa tot això; és natural que el cap li balli.
He de reconèixer que si se'm presentés algú a casa, cada dos per tres, a lliurar-me una
quantitat, no diré forta, però sí galdoseta, de diners, sense saber qui me'ls envia ni per
què, no em sabria estar de fer les meves cabòries ni de sospitar intencions amagades, qui
sap si fins i tot tèrboles, de part del remitent desconegut. Per això vaig pensar que la millor
solució seria encarregar-ho tot a un notari; així, l'afer tindria una aparença legal que
evitaria o, si més no, ablaniria suspicàcies. Tanmateix, donada la naturalesa de la cosa, jo
no volia un notari qualsevol, sinó un que encara ho semblés més que els altres. Amb
diverses excuses, vaig visitar-ne una dotzena fins que vaig trobar la persona adequada.
Ningú millor que vostè pot confirmar la qualitat insuperable de la meva troballa. El senyor
Celdoni Mansanet és la quinta essència de la gent de l'ofici; té una fesomia i un posat tan
peculiars, un equilibri tan subtil entre inquisidor arnat, sàdic meticulós, canonge lúbric i
granota beatífica, que encara que sortís de casa disfressat de mosso d'esquadra, la gent
l'aturaria pel carrer per demanar-li escriptures, contractes, auditories i testaments.
Diu molt a favor de vostè que fins i tot aquest inflexible llepafils tingués dificultats a
convèncer-la que acceptés els diners sense massa escrúpols. És clar que ell no sabia, ni
sap, la veritat, i millor seria que continués a la figuera, perquè un sant baró d'aquesta
mena, imbuït de legalitat i armat amb codis, reglaments i pòlisses pot resultar més mortífer
que la pesta. D'altra banda, m'imagino que vostè no es va empassar mai del tot aquella
història truculenta del fill de l'estafador que restitueix a poc a poc, amb al producte del seu
treball, a les víctimes del seu pare -en el cas de vostè, la filla vídua d'un dels estafats- els
diners robats pel progenitor. La història, en canvi, feia bavejar amb fruïció el senyor
Celdoni i l'obligava a exclamar, cada cop que el visitava per aquest assumpte:
- Vostè és un espill de pietat filial i un ciutadà exemplar!
- Favor que em fa, senyor Celdoni -contestava jo, mentre deixava anar un sospir profund i
adoptava un posat de Magdalena compungida, que em semblava d'allò més adient amb el
paper del fill honrat, i un pèl babau, d'un estafador sense entranyes.
Comprenc perfectament que vostè, senyora, acabés per accedir tancant els ulls davant
certes incongruències. Si fa no fa, som de la mateixa fornada, i segur que a l'escola li van
fer llegir també la faula de la gallina dels ous d'or. A més, una vídua amb quatre fills per
criar i amb recursos més aviat magres, no es pot permetre de filar massa prim, fora, és
clar, dels escarafalls indispensables per guardar les formes. Això ho entendria tothom,
amb l'excepció, per descomptat, del senyor Celdoni.
Quina alegria vaig tenir en saber que acceptava! Perquè només jo, senyora -amb la
col·laboració espontània d'un atzar estrambòtic i funest- vaig ser el responsable del seu
pas imprevist de l'estat de casada, diguem-ne feliç, al de vídua, diguem-ne inconsolable.
Per desgràcia, a l'atzar, no se li poden exigir responsabilitats i vaig haver de fer-me càrrec
tot sol de les conseqüències d'aquell desastre, del qual, com vostè veurà, tot m'hauria
permés desentendre'm amb impunitat absoluta; tot, excepte la meva consciència.
***
Cal que li digui de camí que vostè i jo no ens hem vist mai de la vida, que no formo part ni
dels seus parents, ni dels seus amics, ni tan sols del seus conciutadans, i l'únic que sé de
Berga, la vila on vostè resideix, és el que en diu la Gran Enciclopèdia Catalana a l'article
corresponent. Suposo que aquestes paraules esbandiran un seguit de cabòries, lògiques,
que l'hauran amoïnat aquests anys; però, de retruc, en desvetllaran d'altres sense, en
definitiva, aclarir-ne cap. Només li demano una miqueta de paciència; en acabar de llegir
aquests fulls, potser abans, atès que intueixo que és una dona intel·ligent, ho veurà tot
més clar que l'aigua.

Jo em dic Estanislau Dellasegre, però la gent em coneix més per Joe Galàxia, el meu nom
professional. Sempre he estat artista de circ; formava parella amb la meva dona, la
Marieta Castells, i fèiem un número que se'n deia “Joe Galàxia i la Dona Obús”. Ara que
em trobo a les portes de la mort, que és com la gent fina en diu, i vostè em perdonarà
l'expressió, d'estar a punt de cascar-la, això em fa somriure, però la veritat és que ens
sortia un número rodó, molt arriscat i espectacular. Teníem un èxit darrere l'altre i ofertes a
cabassos; ens permetíem el luxe d'escollir els circs on ens abellia actuar i cobràvem el
que volíem. Mal m'està el dir-ho, però tot havia estat ideat i fet per mi, que sempre he
tingut la mà trencada per a les coses mecàniques. No la cansaré amb detalls tècnics;
només li diré que, en essència, la cosa constava d'una mena de canó que funcionava amb
aire comprimit. La Marieta feia d'obús: en disparar-se el canó, ella sortia com una bala,
passava a través d'una roda de foc penjada sobre la pista i anava a caure a uns deu
metres de distància, a sobre d'una palanca, a l'altra punta de la qual estava un servidor.
L'impuls de la Marieta em feia sortir projectat a mi, que passava en sentit invers la roda
flamejant i feia cap a una cadireta fixada damunt el canó. Allò era un deliri. Quines
ovacions, senyora! La gent no es cansava d'aplaudir i havíem de sortir a saludar un sac
de vegades. Comprendrà que ens jugàvem el físic cada funció i que el nostre treball exigia
valor, sang freda i una precisió infal·lible. Sobretot, calia vigilar que la pressió fos la justa i
canviar regularment els cuirs que evitaven les fugides d'aire; la Marieta era el que se'n diu
un tros de dona i l'eina se'n ressentia.
Suposo que vostè ha començat a lligar caps, però és més lluny de la veritat del que es
pensa. No es precipiti. Ara arribem a la part més esfereïdora.
Es veu que les coses bones no duren gaire i aquella no va ser l'excepció. En poques
paraules: un dia, al cap de sis anys de felicitat rodona, sense més esquerdes que alguna
avaria del compressor i un embús del canó atribuïble a un sopar massa copiós de la
Marieta, vaig descobrir que ella m'enganyava. Sí, senyora; la Marieta, l'amor de la meva
vida, la dona per la qual jo ho hauria sacrificat tot, em feia el salt. Va semblar-me que no
ho passaria, que em tornaria boig! Ara, amb un peu a la tomba, m'ho miro d'una altra
manera, però llavors va ser un cop terrible, esgarrifós, escruixidor, mortal! Un tango,
senyora! Vostè pensarà que aquella traïdora s'havia enamorat del domador de lleons o
d'un dels trapezistes o de qualsevol altre tipus ben plantat. Si ho pensa, l'espífia de mig a
mig. Vol que li digui amb qui m'enganyava? Doncs, agafi's: amb dos dels nans del circ! Tal
com ho llegeix: amb dos merdolins esquifits que no pujaven un pam de terra. Quina
vergonya!
Passaré per alt les circumstàncies que em permeteren esbrinar-ho i també altres detalls
escabrosos. Només li diré que em vaig empassar aquella humiliació sense tartir, que vaig
dissimular i vaig permetre que allò continués d'aquella manera, sense que els culpables
s'ensumessin que ho sabia tot. Però jo, senyora, ja havia pres una decisió irrevocable:
liquidar la Marieta.
Sóc un monstre, un assassí? Segurament, encara que tot és relatiu. Tanmateix, vol dir
que un home coronat amb quatre banyes -dues per cadascun dels nans- no pot esperar ni
un sacre de comprensió, de pietat dels seus semblants, deixant de banda, és clar, e!
senyor Celdoni? De vegades, dubtava, provava d'allunyar de mi aquella idea, però no
podia. El cop m'havia transformat en una fera sanguinària i res del món no podria deturar-
me.
No em va costar gaire rumiar la manera de carregar-me la Marieta. Només caldria
augmentar la pressió de l'aire comprimit abans d'una de les nostres exhibicions: la meva
dona, impulsada per una força molt superior a l'habitual, s'estavellaria contra un dels pals
del circ situat justament darrere meu. Tot tindria l'aparença d'un accident laboral: un
desperfecte del compressor, una avaria del manòmetre, que jo mateix prepararia,
explicarien el desastre. I així em vaig disposar a fer-ho.
***
Aquella nit desgraciada no se me'n va del cap. Era un dijous. Al circ hi havia poca gent,
les grades de general eren gairebé buides. Jo ho tenia tot preparat i, en arribar el moment
de la nostra actuació, després de la de L'Home Aranya, un xicot molt eixerit de Mollerus-
sa, vaig sentir que sonava l'hora de la venjança.
- I ara, dames i cavallers, tinc l'honor de presentar el número més sensacional de la
història del circ! -anuncià el director-. Amb vostès, Joe Galàxia i la Dona Obús!
L'orquestra va engegar una marxa una mica poca-solta i la Marieta i jo vam eixir a la pista
entre els aplaudiments del públic. Mentre saludàvem i ens trèiem unes capes vermelles
que portàvem, els mossos van col·locar el canó en el punt apropiat, fent coincidir les
rodes amb uns senyals fets a la pista, de manera que quedava apuntat automàticament
cap a la roda de foc. Mentre la Marieta pujava per una escala de corda a la boca del canó
i s'hi embotia, jo em vaig situar a la palanca, després de calar foc a la roda amb una teia.
Van apagar els llums. Només les flames i un focus molt feble il·luminaven l'escena. Enmig
d'un silenci espès, el de la bateria va encetar una tamborinada. Jo veia el cap de la
Marieta, la lluentor daurada dels seus cabells a la boca del canó i em vaig entendrir. Ja
era a punt d'aturar-ho tot i cridar: “Marieta, ho sé tot, però et perdono! Baixa del canó,
anem-nos-en i comencem una nova vida!” quan vaig entrellucar els dos nans a la vora de
la pista. Aleshores, la còlera em va encegar, vaig abaixar d'un cop la mà dreta, donant al
mosso encarregat de fer-ho, el senyal de disparar, i vaig remugar, amb ràbia:
- Adéu, bandarra!
Esclatà el petard que augmentava l'efecte de la cosa, el canó es disparà: la Marieta va
sortir com una bala, travessà la roda de foc i es va perdre igual que un meteorit en la
foscor que voltava la pista.
***
Haurà vist, senyora, la sèrie de factors nefastos que van coincidir aquella nit a provocar la
catàstrofe. Jo penso que va ser una badada dels mossos, que no van col·locar prou bé el
canó, la causa de la desgràcia. Si aquells dropos haguessin estat per la feina, la Marieta
s'hauria esclafat el cap contra el pal, com jo havia previst. La sort, però, no va
acompanyar-me. Tot va fallar; per mil·límetres, però va fallar, i cap obstacle no va deturar
el vol de la meva dona cap a les localitats de general d'aquella banda del circ. Vam sentir
un cop tou, barrejat amb un xiscle breu, com el d'un conill. Es veu que la gent pensava
que allò era part de l'espectacle i es va quedar a l'expectativa. Tanmateix, quan la
domadora de puces es va desmaiar i tots començàrem a córrer en direcció al punt de
col·lisió, es va armar la de Déu.
Tothom temia i jo desitjava trobar la Marieta esquarterada en un bassal de sang. No va
anar així. Jo mateix li havia ensenyat a caure sense fer-se mal i, encara que aquella
vegada no ho va aconseguir del tot, se'n va sortir amb dues costelles trencades, una
esgarrapada a l'esquena i un parell de blaus a les anques. Qui no va tenir tanta sort, fou el
pobre botiguer de vetes i fils de Berga, amb el coll trencat, que vam trobar-li a sota. No cal
que li digui, senyora, perquè ja ho sap, que aquell desventurat, era el marit de vostè.

Jo, si deixem de banda el cas de la Marieta, sempre he estat una persona de bons
sentiments i allò em va trasbalsar. No em podia treure del cap aquell infeliç. Qui havia de
dir a aquell botiguer honrat i treballador que, enllestida la feina que tenia a Barcelona i
buscant l'innocent esplai d'una sessió de circ, havia d'anar a trobar una mort tan bèstia a
la grada de general! Només m'alleugeria pensar que no havia patit gens. La Marieta feia
vuitanta quilos, i una baluerna d'aquest calibre llançada a bona velocitat era capaç
d'estabornir instantàniament un elefant africà, i no parlem d'un botiguer de Berga, el qual -
sigui dit sense intenció d'ofendre- era més aviat esquifidet. Aquests detalls vostè ja els
coneixia, però el que ningú no li podia explicar, fora d'un servidor, era la causa oculta de la
tragèdia.

Sé que no tinc perdó, però vaig fer tot el possible per pal·liar la malesa. Passats uns dies,
vaig encarregar una investigació discreta. Vaig saber que el difunt deixava dona i quatre
criatures, que la botigueta donava poc, que, a vostè, la companyia d'assegurances que
cobria els accidents al circ l'havia escanyada sense manies i que quedaria gairebé a la
misèria. Aleshores vaig fer el que vostè ja sap.
En canvi, la vertadera culpable, la Marieta, es recuperava com si tal cosa. No es pensi,
però, que l'alegria li va durar gaire. Al cap d'un temps prudencial, vaig posar-me en tractes
amb un encantador de serps que li va fer la festa, sense desvetllar sospites, per una
quantitat molt enraonada. En enviduar, vaig muntar un altre número de molt d'efecte,
també a base del canó, que se'n deia «L'astronauta suïcida». L'èxit va ser fantàstic.
Ara, a punt de morir, he volgut explicar-li tota la història. Vostè i jo ens quedarem més
tranquils. El notari, com li deia al començament, anirà a lliurar-li cinc milions de pessetes.
Són els meus estalvis i el producte de la venda de tot el que tenia, fora del canó. Li va fer
tanta gràcia -¡qui ho havia de dir!-, al senyor Celdoni, que l'hi vaig regalar el dia del seu
sant.
Només em queda demanar-li perdó i dir-li adéu per sempre. Seu

Joe Galàxia

P.D. Haurà reparat que cada any li incrementava l'assignació d'acord amb l'augment del
cost de la vida. Jo hauria estat més generós, però el senyor Celdoni mai no em va perme-
tre apujar-li ni un cèntim més que el tant per cent màxim autoritzat pel govern per a les
pensions de vídua.

...FI
Jesús Moncada. Històries de la mà esquerra. Edicions 62. 1981
 MANUEL DE PEDROLO (Aranyó 1918- Barcelona 1990).

LA PIPA
El vell cercà la pipa en la butxaca de la seva esfilagarsada americana, però no la hi
trobà. Va escorcollar més minuciosament, ara ja sorprès, les altres butxaques.
D'una d'elles, la seva mà en va sortir tota bruta d'engrunes resseques que s'havien
enganxat a la pell lleugerament suada, però la pipa no hi era. Tampoc no va trobar-
la en cap de les butxaques de la camisa de colors barrejats, ni en les dels pantalons
que examinà a continuació. La pipa no era enlloc.
Tenia seixanta-vuit anys i en feia divuit que fumava amb la mateixa pipa, la qual,
doncs, s'havia fet un tip de viatjar entre les mans i els llavis entre estades, més o
menys breus, en la profunditat de la butxaca dreta del gec, que exhalava una forta
sentor de nicotina rància. Durant tots aquells anys només havia canviat tres o
quatre vegades d'americana i, cada cop, l'olor aquella s'instal·lava allí, en la peça
de roba, inalterable i persistent. És clar que ja hi estava acostumat. La seva jove, en
canvi, encara no s'havia pogut avesar del tot a aquella bravada acre que li regirava
les tripes sempre que -no gaire sovint- agafava el gec del sogre per tal de fer-li una
rentada. La sentor no se n'anava, ben entès, però la peça, en conjunt, quedava
més presentable durant un parell o tres de dies. A ell, naturalment, el preocupava
ben poc, això. Estava per damunt d'aquestes coses. Tenia un tarannà més aviat
filosòfic i quan, més endavant, per culpa de la salut, va haver de deixar la feina de
paleta per fer-se enterramorts, aquella disposició innata se li accentuà encara més
per imperatius de l'ofici.
L'episodi de la pipa, però, va amoïnar-lo força. Era una vella amiga que no seria
fàcil de substituir. Sí, podia comprar-ne una de nova, però li calia temps per a
acostumar-s'hi i posar-la a punt. De primer, les pipes tenien un cert gust o regust de
fusta, una mena de sabor desagradable que només els dies i els anys anaven
matant. No hi havia res com una pipa vella, renegrida i cremada. I ara l'havia
perduda, era evident. Prou va tornar enrere, refent el camí que havia fet mitja hora
abans fins al peu del nínxol, on començà a pensar en quines circumstàncies se
n'havia allunyat i a reconstruir, fins on li era possible, tots els gestos a què s'havia
lliurat. Però no aconseguia recordar-ho bé.
Va sortir novament del cementeri, cap cot i melangiós, car només podia haver-la
perduda allí. Al capdavall, s'hi passava la vida. Unes passes més enllà, va retrocedir
encara en acudir-se-li que, ben mirat, podia dir al porter que, si trobava una pipa
així i aixà, era la seva. El porter, però, coneixia de sobres la pipa del vell i no
necessitava descripcions. Tampoc no tenia la intenció de preocupar-se'n. Si la
trobava bonament, per casualitat, molt bé; si no, no hi pensaria més.
Després, el vell reflexionà en la conveniència d'avisar també els seus companys,
però ara ja feia estona que eren lluny. Els ho diria l'endemà. Entre uns i altres, molt
seria que no la trobessin. És clar que no comprendrien el seu desfici. Cap d'ells no
fumava en pipa i ignoraven, doncs, el lloc que un objecte d'aquesta mena pot
arribar a ocupar en la vida d'un home al cap de divuit anys de servir-se'n
ininterrompudament. Fos com fos, els avisaria. I, si la trobaven, la hi donarien,
n'estava segur. No hi faltarien bromes, prou que ho suposava, però no hi feia res.
A casa, el seu fill encara no havia arribat, però la nora, que hi era, de seguida
endevinà que li'n passava alguna de crespa. No advertí que el vell no fumava, ell
que precisament no es treia aquella porqueria de la boca en tot el sant dia, però en
el seu posat s'observava quelcom que cridava l'atenció i que l'obligà a preguntar:
- Què us passa, avi?
Això de tractar-lo d'avi era un mal costum adquirit per la nora i el fill, els quals no
l'anomenaven d'altra manera des que la petita parlava, i ara feia anys, d'això. No el
molestava pas, però; ben a l'inrevés, fins i tot li agradava. No hauria sabut explicar-
ho, però en aquella expressió li semblava veure-hi un no sé què de superior a la de
pare i, per si fos poc, hi descelava una mena de ressonància tendra. No se li acudia
que també contenia un deix ben acusat d'indiferència.
Va contestar la pregunta de la seva nora amb un grinyol que no comprometia a res
però que va tenir la virtut de fer entendre a la noia que el vell no estava per brocs.
Més tard, va ser el fill qui remarcà que l'home estava consirós; en lloc d'interrogar-lo
directament, però, va parlar-ne amb la dona. Ella arronsà les espatlles.
- Coses de vell, m'imagino -digué, i la cosa es va quedar així.
Fou la néta, en havent sopat, qui observà que l'avi no es treia la pipa de la butxaca.
Era estrany, perquè, normalment, ja la tenia a la boca quan encara no havia acabat
de mastegar el darrer mos amb les seves dents escasses i mal afermades a les
genives.
En veure que continuava assegut, sense fumar, quan ells ja s'aixecaven, va
interessar-se:
- Que no us trobeu bé, avi?
El vell, que estava capficat, tractant encara un cop més de rememorar on carall
devia haver deixat aquella maleïda pipa, gairebé es va sobresaltar.
- No. Sí. Sí, sí que em trobo bé.
- Com que se us veu tan amoïnat i no fumeu... -afegí la néta.
- És que he perdut la pipa! -exclamà el vell.
La nora, que sortia del menjador amb els plats bruts, s'aturà al llindar de la porta en
sentir les paraules del sogre. També el fill es girà.
- Heu perdut la pipa? -va preguntar sense gaire interès.
- Millor -digué la jove-. Feia temps que tenia ganes que passés, una cosa així.
Empudegava.
El vell sentí que l'odiava per haver dit aquelles paraules. De bon grat l'hauria
agafada pel coll i l'hi hauria retorçat una mica, a veure què passava. El fill, però, ja
reia:
- A fe que n'hi ha per preocupar-se! En compreu una altra i en paus.
- No cal que li ho diguis -va fer la seva dona-. Ja se li ha acudit a ell, això.
El vell restava silenciós. El noi proposà:
- Per què no feu una cigarreta, avui?
Ell, però, negà amb el cap. No entenia quin gust hi podien trobar, en aquells
canutets de paper que calia fumar-se amb el tabac. És cert que també ell,
d'adolescent havia començat amb cigarretes, però ja feia tant de temps que tenia
perfecte dret d'haver-se'n oblidat.
- Vós mateix -acabà el fill, sense insistir. Llurs converses mai no eren gaire llargues.
L'endemà, com que la pipa no havia estat vista ni pel porter ni per cap dels seus
companys, el vell se'n comprà una de nova després d'haver remenat llargament les
existències de l'estanquer, força migrades.
Al cap de tres anys, quan ja s'havia acostumat a la pipa nova que, mentrestant,
havia adquirit solatge, el vell encara continuava al seu lloc. Una mica més corbat,
una mica més tremolós, una mica més lent per culpa de l'artritisme, això sí; els anys
començaven a pesar-li. Amb tot, ell encara es tenia per un home fort.
Dia darrera dia enterrava els seus semblants, i la mort li era quelcom de molt
familiar. No pas perquè hi pensés sovint ja que, de fet, no hi pensava mai. No
estava acostumat a pensar; es limitava a assistir a una realitat que no tenia res a
veure amb ell, atès que de moment eren els altres que es morien, i ell era allí per a
donar-los terra.
Mentrestant li havia nascut un nét, i això l'enorgullia tant que gairebé feia un
assumpte personal dels progressos diaris de la criatura. Mai no hauria cregut que
pogués interessar-lo d'aquella manera, un petit...
La seva nora continuava rondinant de la fortor del tabac, car la pipa nova aviat féu
tanta pudor com havia fet la vella i la butxaca on la guardava ordinàriament no
deixà de fer-ne ni un sol moment. Ell, però, deixava dir. Amb la seva filosofia d'home
de prop de setanta anys i, per postres, enterramorts, no es posava pedres al fetge.
La vida prosseguia.
Un vespre, la seva nora el va veure arribar més content que de costum. No era pas
que ell exterioritzés aquesta satisfacció en paraules, ni en actes. Era quelcom de
més subtil, com una brillantor que li aclaria els ulls, o potser tot es limitava a un cert
plec de la boca que semblava a punt d'obrir-se en un somrís. Fos com fos, la nora
ho observà, però no va dir res. Ni més tard, quan el vell, que havia agafat l'infant i li
feia moixaines, es posà a cantussejar en veu baixa, una cosa tan insòlita que la
dona va sortir dues vegades de la cuina només per comprovar si era verament ell
qui salmodiava amb tanta satisfacció.
Al cap d'una estona, quan arribà el marit, li féu remarcar l'estranya disposició del
seu pare. Començava a estar esquimerada.
- Li deu haver tocat la rifa- va riure el noi. Sabia que a un vell li calia ben poc per
alegrar-se com si fos l'home més feliç de la terra o entristir-se fins a l'arrel de
l'ànima.
En asseure's a sopar, la néta, que ja era prou gran per treballar i, ara, sempre era la
darrera que arribava a casa, va adonar-se també del canvi del vell i, més curiosa o
expansiva que els altres, comentà:
- Se us veu molt content, avi...
El vell se la mirà amb simpatia i, amb la seva mà arrugada, li va donar un copet
afectuós al braç. De contestar, però, no va contestar res.
El fill, que de tant en tant tenia alguna idea insana, alçà els ulls del plat i preguntà:
- És que potser hi ha hagut més enterraments, avui?
- No -digué el vell-; només un.
La nora arronsà les espatlles.
No fou fins en acabar de sopar que s'aclarí l'actitud de l'avi. Com de costum, encara
amb la mossada a mig coll, el vell es va treure la pipa. Sinó que no era la mateixa
pipa de cada dia. La nora ho va remarcar abans que els altres, entre dues entrades
i sortides del menjador. Era una pipa renegrida i menjada pel foc que, de moment,
no va reconèixer. Féu:
- D'on l'heu treta, aquesta porqueria?
El vell se la mirà amb una espurna de pànic i, amb timidesa, contestà:
- És la meva pipa.
- Com? La... -va començar la dona. Tot seguit, però, el record que la colpia va
desviar el curs del que anava a dir- Ah, la vostra pipa! La que vau perdre ara fa
anys, oi?
Tots fitaven el vell, que empal·lidí una mica.
La nora va plantar-se al seu davant
- I es pot saber on l'heu trobada?
El vell vacil·là. Sabia que no els agradaria el que estava a punt de dir-los, però mai
no havia tingut prou imaginació per empescar-se mentides, i menys encara amb la
rapidesa que ara exigien les circumstàncies.
- Dins un nínxol, on l'havia deixada. Avui l'hem obert. I era allí -confessà.
Ningú no digué res. La nora féu mitja volta i se'n tornà a la cuina; el fill començà a
cargolar una cigarreta; la néta reia per sota el nas. El vell exhalà un sospir i va
continuar fumant, completament feliç.

Manuel de Pedrolo, La pipa, (1938)

JULI AVINENT (València 1962-2021)

OMBRES ESVALOTADES: HISTÒRIA DE PIRATES.

Com que els obsedien problemes econòmics no s'havien preocupat d'amagar-se per
parlar-ne, i el xiquet, de set anys i la intel·ligència poderosa, es va assabentar detallada-
ment de la situació financera i, sobretot, de l’angoixa.
Quan la dona va comprendre que havien contagiat el fill -amb altres proporcions, si ho
voleu- de la seua obsessió, era un fet tan complert que no entenia com no ho havien notat
abans.
Li ho va contar a l’home: un altre motiu de preocupació.
Per provar de posar-li remei van evitar el tema meticulosament. Almenys davant del fill: si
el tractaven, era de nit, a la cambra del matrimoni, i amb la porta tancada perquè el nen
no els sentira.
No els sentia, de fet, però tampoc no oblidava: ara preguntava frontalment perquè no
sabia esperar una informació que, semblava, ja no li arribaria amb la naturalitat i abundor
anteriors.
En constatar que la seua discreció no havia tingut efecte van veure que haurien de pensar
estratègies noves. En rebutjaren algunes per motius diversos. La més òbvia, un psicòleg,
pels esmentats problemes econòmics.
A canvi, el pare va imaginar una representació pueril: va comprar un cofret i el va omplir
amb monedes de curs legal i algun bitllet. En total no hi hauria ni deu mil pessetes, però
sabia que els xiquets entenen malament les proporcions dels diners.
El dissabte va eixir de la ciutat i va buscar un lloc apartat de camins freqüents. Per camps
abandonats, al peu del marge mig ensulsiat d'un bancal, va trobar l’amagatall. Va ficar-hi
el cofret i va tapar el forat amb pedres. A la nit, a casa ja, va dissenyar un plànol rudimen-
tari i el va posar entre les pàgines d'un llibre vell.
L'endemà fingia llegir i trobar casualment un tros de paper. Li’l va ensenyar al fill, que no
l’entenia.
– És un mapa, home! Hi haurà alguna cosa amagada! Anem-hi?.
Naturalment hi anaren. Van portar una pala perquè mai no se sap, i, parant ara i adés per
desxifrar el dibuix, van acabar al peu del marge enretirant les pedres que obstruïen
l’entrada a la tranquil·litat. La troballa va enlluernar suficientment el nen perquè no
sospitara la veritable trama i el pare va fer veure que volia tornar a casa a contar-ho a la
mare de seguida.
Va ajudar el xiquet a pujar per un esvoranc del marge. Després pujava ell, però li va caure
la pala. Va haver de tornar a baixar i, quan s'ajupia per replegar-la, el fill va empényer una
bona pedra des de dalt, presumiblement per no haver de repartir.

Juli Avinent. Ombres esvalotades: Història de pirates

BLAI CARLES VILLA CATALÀ (València 1965)

GALETES

Atractiva, però no precisament guapa, nas aguilenc, massa orgullós, tant que destaca
entre els ulls xicotets i vius com estrelletes, encara que no precisament intel·ligents.
Espera, espera a la sala d’espera, com era d’esperar, d’un gran aeroport. Com que el seu
vol tardarà encara tres quarts d’hora se’n va a la tenda, compra un llibre i un paquet de
galetes de xocolate, li encanta el dolç.
Quan torna, ocupa un còmode sofà per intentar llegir tranquil·lament, té temps de devorar
uns capítols de la novel·la, “El amor en los tiempos del cólera”, un títol interessant i un
autor recomanat, Gabriel García Márquez. Al costat hi ha un altre sofà, està buit, així que
deixa la bossa en terra, en l’espai entre els dos, trau el llibre i deixa el paquet de galetes
dins de la bossa perquè puga anar agafant-les sense ni tan sols desviar la vista del llibre,
estirant una mà.
Alt, molt moreno, però no precisament atractiu, ulls verds profunds com un oceà infinit, on
es perd una mirada sincera, però distreta, encara que no precisament indiscreta. Seu,
ocupa el sofà que hi al costat d’una dona concentrada en la lectura. Entre els dos veu una
bossa amb un paquet de galetes de xocolate, li encanta el dolç.

— Hola, perdona. Veig que estàs llegint García Márquez, eixe llibre és un dels meus
preferits, adore el realisme màgic.
— Hola. Sí? Bé, és un llibre recomanat, m’està enganxant prou.
— Val, no et moleste, continua. Segur que t’agradarà.

Ella torna a submergir-se en la lectura i quan agafa la primera galeta, ell també n’afaga
una altra. Aleshores, se sent indignada, però no diu res, solament pensa: “Que descarat,
qui li ha donat tanta confiança?”. I cada vegada que ella agafa una galeta, ell n’agafa una
altra. El seu cabreig cada vegada és major, tant que no aconsegueix concentrar-se ni
reaccionar.
Quan solament en queda una, pensa... I ara què farà este tio amb tant de morro?
Aleshores l’home agafa l’última galeta, la parteix i en deixa la meitat per a ella. Açò ja era
massa. Tanca el llibre, arreplega les seues coses, li llança una mirada assassina, se’n va
sense dir res i s’embarca en l’avió.
Una vegada l’avió ja està en l’aire obri la bossa per a escoltar música a l’mp4 i, just al
costat, allà on ella l’havia deixat, està el seu paquet de galetes intacte. Mentre pensa
avergonyida en l’amabilitat de l’home que havia compartit les seues galetes amb ella
sense dir ni mu, observa per la finestreta els núvols que viatgen amb tanta pressa que no
té temps d’apreciar les seues formes reals, d’imaginar siluetes gracioses, de viure cada
moment intensament...

Blai Carles Villa. Contes 2014.

NINGÚ NO ÉS PERFECTE

Aquella nit la lluna plena, insaciable, es menjava a mossos l’obscuritat de la ciutat,

il·luminant el carrer per on caminava ella. Pensava en la seua vida solitària, en la
necessitat d’omplir la seua vida de camins, de paraules, de vida...
Ell estava assegut a la barra, prenent un cubata, quan va entrar ella. Des del primer
moment que la va veure el va impactar la seua forma de caminar, molt segura de si
mateixa; la seua manera de vestir, molt cridanera; els seus pits, tan exuberants; els seus
cabells, negres com la nit; i, per supost, aquell parell de llarguíssimes cames, autopistes
interminables que acabaven en unes sabates de plataforma (també es va adonar
d’aquella densa capa de maquillatge que duia al rostre, però no li va donar molta
importància, inclús li va agradar. L’afavoria).
Mentre disfrutava d’aquell meravellós espectacle, la mirava bocabadat amb el
cubata a la mà. Ella es va asseure al costat d’ell, va demanar una pepsi light i el va mirar
amb una simulada indiferència (sabia que ell no li llevava l’ull de damunt i es feia la
interessant), però va durar poc, les seues mirades es creuaren i xocaren frontalment com
dos trens d’alta velocitat, no feien falta paraules, els ulls ho deien tot.
Aleshores, per educació, ell li va preguntar el seu nom, i ella va respondre
“Natatxa” (com la mantega). “Fermín” –va dir ell, mentre se salivaven les galtes-. No
sabien de què parlar i tenien tant a dir-se... Ell, desbocat, li va demanar rotllo directament.
Ella va moure el cap afirmativament. Ell li va oferir anar a sa casa. Ella va moure les
pestanyes tancant els ulls. De camí, al cotxe, es van besar precipitadament, les mans d’ell
van circular ràpidament entre les seues llargues cames. Ella, de sobte, el va frenar.
-Estàs segur que vols continuar? Hi ha un problema.
- No importa.
- Però, és que és una cosa que no t’esperes. I és important.
- Tant se val.
I les seues mans, desficioses entre les cames d’aquella preciositat, que en realitat
es deia Manolo Tovar i que al cap d’un mes pensava sotmetre’s a una operació de canvi
de sexe, explotaren en palpar un paquet bomba inesperat.
- Però... no veus que sóc un tio!
- L’amor no té barreres. Ningú no és perfecte.

Blai Carles Villa. Contes 2014.

SOLS LES GATES SABEN DE QUIN COLOR ÉS EL CEL

A l’Alba li encisava passejar pels carrers de Ciutat Vella, dissoldre’s pels laberints foscos i
intrigants, prenyats de vida oculta, mimetitzar-s’hi, sols la invisibilitat em fa lliure. El repicar
del taló en la pedra, les pintades il·lustrades de les façanes: un xiquet escarransit amb
una pistola en la boca “La Fam és un Crim d’Estat”; una dona dessagnant-se a la porta
d’una sucursal bancària que cridava “Terrorisme Financer”, li creaven la il·lusió que ella
també formava part de la rebel·lió. S’hi sentia a casa.

Los ajustes son necesarios, forman parte del expediente de regulación de la empresa. Les
paraules metàl·liques de la cap de personal quasi ja li sonaven a la tornada d’una cançó
d’eixes apegaloses que, a contracor, segresten la memòria auditiva durant una
temporada. En aquesta puta merda de feina que tens ets una esclava del sistema. La
Violeta tenia raó, potser m’havien fet un favor. Redescobrir-me, transformar-me,
metamorfosi... Ball de màscares en la nit del meu pensament.

21 – 12 -12 7º . El flaix del cartell lluminós d’una farmàcia 24h li llampegà als ulls. Nena,
el 13, el 13 és el teu número de la sort, creu en mi. Ni la imatge sinistra del venedor
ambulant, ni la seua veu lapidària, van ser la causa que es detinguera. Fou l’associació
entre el 13 i la paraula creure el que la va paralitzar. Tragué primàriament vint euros de la
butxaca i cregué. Tot i que no havia sentit, però, mai la més mínima inclinació a la
superstició, estrenyé el bolet entre les mans i reprengué el pas. L’atzar és un miratge que
anhelem albirar sempre que som al desert.
A les cases els balcons gelats de ferro es calfaven amb il·luminacions nadalenques
tradicionals. Li’n cridà l’atenció una... Són flocs de neu. No, gotes de pluja. O llàgrimes...
Potser per un efecte d’empatia, potser per pur automatisme, una llàgrima, sols una, li
regalimà per la galta. Ho va fer veloçment, quasi sense deixar estela aquosa ni els ulls
enrogits, va caure vertiginosament sobre el terra i la violència de l’impacte la desintegrà
en milions de penes pertot. Mentrestant, un grup d’encaputxats segrestaven enfront d’ella
mateix uns reis mags ninots, congelats pujant per una escala eternament. S’imaginà un
cel·la de reis mags ninots, tots amuntegats, amb les mirades perdudes més enllà dels
barrots; un missatge dels segrestadors emés per totes les cadenes amb la imatge i
l’anunci de l’holocaust de la màgia. Un lleu somriure maliciós se li escolà entre les dents.
Però l’Alba no podia plorar o riure obertament, les emocions li degotaven sempre com
una espurna d’un fogueret, o el coet solitari d’un castell, o com un estel fugaç en la nit
pregona.

Sense la seua veu, la seua pell i els seus ulls tot era més difícil. Dependència sensorial,
emocional i intel·lectual. I jo? Estava em període de rehabilitació. Feia ja un any de la
separació. Podia separar-se però no superar-se. Les noves amistats, teràpies i ambients
diversos no havien omplert una centèssima part del cràter que el meteorit de la passió
havia obert en la seua ànima. Mai havia estimat tant. Si bé la sensació d’aquella plenitud
la confortava, també la submergia en el bucle del record. Bub-bub. Entre nosaltres dos la
resta de mots sobraven, tot estava dit. L’enyorava tant.

En arribar a casa, l’Alba es va preparar una cassalla doble i es va afonar al sofà. Havia
obert instintivament la bústia.
Porta 113
Alba Neu Blanch Pons
Violeta Roser Roig Prats
Avís de desnonament
Jutjat Nº 3 de València

Restaria els últims dies a casa, envoltada de totes les seues vides anteriors. Totes i una.
Deconstruir-me és la solució. Deconstruir-me per a reconstruir-me. Per anar on?

La prima de riesgo sigue subiendo al ritmo del paro. La idea del rescate vuelve a....
Los imputados del caso Plof han sido absueltos por el tribunal de...
La profecia maia que vaticina que demà...
Messi ha estat guardonat amb el premi...

La hipnosi recurrent de la televisió va distraure els seus ulls i les seues oïdes, però la
seua ment era molt lluny. Una ampolla buida, l’encens ja consumit, sols l’aparell encara en
marxa. Les imatges del tsunami d’Atlàntia inundaven tot el menjador, la seua vida surant
al capritx de les aigües embravides, tèrboles, del caos.

Xarop de llum a mitjanit,

 silenci de mots,
sols sense sons,
somie la lluna, el meu llit
 em fa, cec, promeses d’amors,
ofec del meu crit, 
busca el camí el dit
 dels meus somriures els retorns.

Xarop de llum de bon matí.

Em bec a glopades cítriques
el suc de sol
encara tacat de polpes matinals.
Accés taronja de tos antisistema.

Silenci blanc, m’engul l’Alba color ibuprofé.

Des del balcó acarone la pell marina
de la gavina.
M’hi aboque a xuclar la mamella del dia i
m’ensume el suavitzant de la roba estesa.
Albire veles, vents, teles lleugeres.

Cada trenc d’alba recordava aquell poema que li compongué entre besos i carícies,
seguint el ritual del desdejuni al balcó de la mar, mentre observaven les gates, rient i
pensant amb enveja que sols elles saben de quin color és el cel. En canvi, aquell matí
l’alba es trencà definitivament, un son profund s’apoderà de la seua rutina i la trasbalsà
per sempre més. La irrealitat del somni és més real, plena de potencialitats impossibles en
la vigília.

Uaaaaahhhhhh! Uiuhuuuuuuuuuuuuu! Ueeeeeeeeeeeeeeeeh! Splop!

Nos encontramos en el barrio de Velluters de Valencia, y asistimos a la alegría
desbordante de los trabajadores de la empresa Newmax. La mayoría de ellos, como se
puede comprobar por las imágenes, felices y contentos por haber sido agraciados con el
Gordo de Navidad, el 13.013. ¿Cómo vive este momento?
Sí, la veritat és que mos considerem molt afortunats. No sé, açò és un somni, i més en
estes circumstàncies... Buah!
El guirigai de les veus enjogassades i el tret sord dels taps de suro del cava la van
despertar sobtadament. Amb els ulls de teranyina fità la pantalla nebulosament . Què
mimonis? La Maaaarta, el JJJJooan?No pot ser. Mmmmmm. Nyec! No va poder dir res
més, es va mossegar el llavi inferior amb tanta força que un fil de sang li caigué indolent
sobre els pits.

Reduir la pobresa, protegir el medi ambient, invertir en energies netes i renovables,

foment de la llengua i la cultura catalana, potenciar les cooperatives d’autogestió, crear
xarxa social des dels barris, viatjar, cooperar... Un conte de la lletera solidari i compromés
brollà espontàniament de les seues neurones. Ajudaria a canviar el sistema, a fer un món
millor, a... recuperar a Violeta. El Seu Amor.

Splashhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh
hhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh
hhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh
hhhhhhhhhhhhhhh
Una blancor s’apoderà sobtadament de la Terra, una boira infinita cobrí tot el planeta fins
fondre-ho tot en una massa informe, per un moviment brusc de contracció. La fi del món
s’havia esdevingut, sense dubte, tot pensament eteri s’elevà cap al NO-RES.

Quan Déu (ésser suprem) s’assabentà del que havia succeït sense el seu vistiplau
s’enfurí moltíssim. I ja sabeu com és la ira divina. Abandonà la quarantadosena galàxia,
on havia anat per assumptes també apocalíptics, i tornà en un plis. Ja estava fart d’haver
de córrer d’univers en univers a solucionar els empastres que els arcàngels incompetents
feien cada cop amb més freqüència. Havia de posar ordre, era evident que estava vell i el
món li queia una mica gran. Empipat com mai, a pesar de la mediació de la Providència,
destituí fulminantment tots els responsables i els comdemnà com a àngels caiguts,
encomanaria a les Verges la feinassa de refer tot allò que es poguera a les seues ordres,
per a una nova Gènesi necessitaria dones. Un dubte, tanmateix, l’assaltà. Tornar a crear-
ho tot (ara, amb la seua edat, trigaria més d’un mes) igual que al principi? Fer algunes
modificacions respecte de la primera creació? Quines? Reprendre el pols temporal on era,
encarnar-se i buscar nous apòstols que l’aconsellaren i s’encarregaren de canviar la forma
de vida a la Terra? Amb totes aquestes enrònies es quedà profundament adormit. A trenc
d’alba ja prendria alguna decisió, no hi havia pressa, tenia tota una eternitat...

Blai Carles Villa. Contes 2014.