EL MÓN IBÈRIC. IBERS A CATALUNYA.

Prof. Oriol Olesti

L'ESTUDI DEL MON IBERIC. ALGUNES QUESTIONS PREVIES.

Durant molts anys, l'estudi del món Ibèric ha estat, per dir-ho d'alguna manera, el
parent pobre dels estudis sobre el món Antic a Catalunya (i a la Peninsula). No vol dir això
que fos un tema que no interessés, al contrari, ha estat sempre un tema que ha interessat als
investigadors (Serra Ràfols, Serra Vilaró, Bosch Gimpera a Catalunya, Menendez Pidal,
Rodriguez Adrados, i altres a Espanya), però era un tema que sovint s'enfocava des d'una
perspectiva excessivament arqueològica, des d'una línea de recerca més pròpia dels estudis
de "prehistòra", sense arribar a establir un veritable discurs Històric sobre la qüestió.
M'explicaré.
Sovint en l'estudi del món ibèric ha predominat molt l'aspecte etnològic o cultural
(es cercaven les especificitats en la "cultura material", la possibilitat d'identificar "pobles",
"nacions"), i no tant l'aspecte històric. Es a dir, es tenia interès per diferenciar els pobles
ibèrics, el seu origen, la seva formació, però sempre a un nivell "etnogràfic", per
diferenciar grups culturals, per diferenciar "tribus", poblacions, mentre que es tenia poc
interés en estudiar la seva evolució històrica, la formació d'estructures polítiques i socials
pròpies, així com els seus canvis; en una paraula, poc interés en l'estudi històric d'aquestes
formacions socials.
Predominava l'aspecte etnològic, el que es traduïa en estudis que, partint de les
fonts literàries basicament d'època romana, i dels estudis arqueològics, intentaven
identificar "materialment", "culturalment" aquests pobles (el que abans definíem com una
línea de recerca de tipus "prehistòria", entés no en el sentit cronològic, sinó en el sentit
pràctic: identificar conjunts de materials, diferents dels altres, que indiquessin la
diferenciació "tribal" i "étnica" entre els dos grups poblacionals/conjunts materials).

Només recentment s'han prés més en consideració els elements polítics, socials i
econòmics d'aquestes poblacions. Tot i ser necessària la identificació i delimitació de les
diverses entitats polítiques ibèriques, aquest objectiu ha passat a ser secundari.
- Aquest canvi ha estat degut en bona part a l'aribada dels estudis de territori al món de
l'arqueologia, on el "jaciment" ha perdut importància en relació a l'estudi global del
paisatge, el territori, com a principal document històric. L'estudi de les pautes de
poblament del món ibèric ha permés començar a identificar les seves pautes econòmiques,
socials i polítiques.
- Però també això es degut en bona part a la inclusió de preguntes històriques a un tipus de
recerca fins aleshores molt limitat al camp arqueològic.
Termes com "ciutat", "aristocràcia", "heroització", "isonomia", "sinecisme", abans
allunyades de l'arqueologia i dels estudis sobre el món ibèric, han passat ara a formar part
habitual de les darreres línies de recerca. Sens dubte, en això la intervenció dels
historiadors del món antic ha estat decisiva.

El món ibèric ha passat de ser un tema d'estudi d'interés local (és a dir, Català o
Hispà) a ser un tema d'interés global, perquè la dinàmica del poble ibèric ja no pot
deslligar-se de la dinàmica del poble etrusc, o el Grec, o el Fenici. Es tracta de societats
antigues Mediterrànies, amb punts en contacte i diferències, i on l'estudi d'una recolza
l'estudi de l'altra (no per mimetisme, no tots segueixen l'evolució del món Grec), sinó per
lògica Històrica, per cercar arrels comunes a l'evolució d'aquest món Mediterrà.

També en part s'ha superat el cert concepte "d'inferioritat" del món ibèric respecte
de les altres potències culturals mediterrànies. Si bé és un món que està clarament
influenciat pel món Grec i Fenici, per exemple, no hem de considerar-lo com una "rèplica
menor" d'aquestes influències. Es cert que a nivell artístic, per exemple, no arribarà a les
cotes de l'art Grec, lògicament, però no és a partir d'aquests conceptes "artístics" (arcaïc,
Clàssic, etc..) que hem de jutjar ni analitzar les societats.
Tenim concepte molt més operatius: "Orientalitzant" per qualificar la presència
d'una "moda" cultural de s. VIII i VII a.C., que es reflexe d'una expansió del món
comercial d'Orient i a la vegada de la potència econòmica les èlits locals d'Occident,
"Territorialització", per explicar el procès de progressiu control d'un territori, amb
l'establiment de nuclis sedentaris organitzats d'una manera jerarquitzada, "societat
gentil.lícia" per explicar un tipus d'estructura social basada encara en el parentiu, etc..

A partir de tots aquests nous elements i conceptes, podem ja començar a analitar

alguns aspectes referents a aquest món ibèric Peninsular.

FONTS LITERÀRIES REFERENTS ALS POBLES IBÈRICS. UNA

INTRODUCCIÓ NECESSÀRIA.

Si bé avui en dia el coneixement dels fets arqueològics ha esdevingut

imprescindible per a l'estudi del món ibèric Català, cal dir que durant bastants anys aquest
estudi va estar sobretot recolzat en les dades de les fonts literàries antigues, i encara som
hereus d'aquests estudis més antics. Aquest interés per les fonts és lògic, si tenim en
compte que ens proporcionen unes informacions notables: ens informen de l'existència de
diverses ètnies, ens donen els seus noms, i ens ofereixen una distribució aproximada dels
seus territoris.
De tota manera, aquestes dades dels autors antics no poden "acceptar-se" tal i com
ens arriben. Es tracta de textos literaris, que han sofert ells mateixos diversos fenòmens que
ens cal reconstruir, abans de poder valorar la "fiabilitat", o la mateixa cronologia, d'aquella
o altra infromació (ja ho vàrem veure en part per al cas d'Empúries).
Aquests mateixos processos poden explicar en bona part les diverses
contradiccions que sovint s'aprecien entre els diversos autors (o d'un mateix autor en
diversos passatges), contradiccions que cal explicar d'alguna manera (lògicament, queden
encara moltes contradiccions per explicar..).

No podem utilitzar les dades literàries sense un coneixement previ dels mateixos
autors i les seves obres. Per una banda hi ha tota una sèrie de problemes "interns" (del
propi texte) i "externs" (de l'autor o el context) dels quals cal ser conscient. Hi ha autors
més fiables que altres, o autors més ben informats que altres, i això ha de servir-nos per
jutjar en el cas de determinades contradiccions, o episodis foscos, etc..
Veiem rapidament alguns d'aquests fenòmens que cal tenir en compte a l'hora d'utilitzar
aquests textos literaris antics referents al món ibèric Català:

1) Problemes Interns del text.

 * Els textos antics ens han estat transmessos a partir d'una llarga sèrie de
manuscrits, de tradicions textuals. Nosaltres consultem les "edicions canòniques", les més
ben establertes, però els aparells critics ens reflecteixen també les "llacunes" o
"corrupteles" del texte original, que pot afectar greument el nostre panorama.
Es el cas p.ex. del problema Lacetans, Laietans, Iacetans, tres pobles de grafia
molt semblant, que han pogut provocat equivocacions dels copistes medievals (o dels
mateixos autors antics, que copiaven les seves pròpies fonts), i que no sempre és fàcil
poder identificar. Algun altre poble, com els Suessetans, també pot haver sofert problemes
semblants (per alguns podrien ser els Cossetans...). Error del copista?, de l'editor del
texte?...

* LLigat a aquest hi ha el problema de la cronologia i la densitat de la tradició

manuscrita (p. ex. Estrabó és un autor amb bastant d'èxit -la tira de copistes medievals-,
però el polèmic Aviè sols té una editio princeps, primera edició, que data del 1488). En
casos de tradicons curtes i tardanes, és difícil establir les interpolacions, corrupcions, erros
dels copistes, etc.. perquè hi ha pocs textos amb els que comparar (i refer les "famílies"
dels manuscrits). Poca fiabilitat...

* No són ni molt menys descartables els propis errors del mateix autor antic.
Algunes contradiccions poden explicar-se per un "lapsus" de l'autor, i en aquest sentit
també hi ha autors més fiables que altres (més escrupulosos...). Es el cas dels Iaketanoi que
molts creuen Laketanoi de Ptolomeu.

2) Problemes externs.
No és la transmissió o redacció del texte on hi ha la base de la confussió o
problema, sinó en les seves fonts d'informació (directes -el seu punt de vista- o indirectes -
els autors que segueix-). Aquí hi ha diverses possibilitats que afecten la fiabilitat del texte:

* Cronologia de l'autor: no és el mateix un autor que parli d'uns fets que han succeït
en la seva època o poc abans, d'uns autors que descriuen fets molt anteriors. Per exemple
Aviè escriví 1.000 anys després d'alguns fets descrits... Polibi escriví sobre la Península
mentre acompanyava a Escipió Emilià en la captura de Numància. La seva visió és més
fiable (tot i que sigui tendenciosa, lògicament) respecte a la situació del s. II a.C. que els
autors Alt-Imperials. Estrabó ens descriu la Peninsula en època d'August, o Ciceró quan
parla de les Guerres Civils, o Cèsar de la conquesta de la Galia... Això no vol dir que la
informació d'un autor posterior no sigui fiable, però és un element més a valorar...

* Contexte de l'autor. Aquest ès un element priomordial. Evidentment, tota obra

comporta una ideologia, un missatge (qui diu que treballa sense ideologia, són els que
tenen la pitjor...), i aquesta ideologia influeix en el texte. En el cas dels pobles ibèrics
Catalans, tenim dades a partir sobretot d'autors pro-Romans, pro-Imperialistes. El propi
cònsul Cató ens descriu les seves campanyes contra els pobles indígenes revoltats, textos
recollits també en part per Livi, tots dos.... Un cas molt interessant, i ben estudiat (Placido,
Habis), és per exemple el d'Estrabó, que ha estat considerat el Geògraf de l'Imperi, el
personatge que analitza les possibilitats de cada territori, des d'un punt de vista de domini.
Es l'avançada de l'Imperi en els nous territoris (com feren els membres de les societats
geogràfiques del s. XIX, avantguarda del colonialisme..). La seva descripció està tenyida
d'aquest punt de vista: que és útil per a Roma, planteja l'arribada de Roma com un progrès
per als indígenes ("de la muntanya al pla.."), un factor de civilització, etc...
 Un cas contrari pot ser el d'Apià (Grec, s. II d.C.), considerat més aviat un autor
imparcial, o no tant tendenciós, que ens descriu les matances conmtra els pobles Celtíbers i
Lusitans, la cruel destrucció de Cartago, etc...

* Fonts utilitzades per l'autor. Normalment els autors antics (sobretot geografs i
historiadors) copiaven els autors precedents per completar les seves obres. Es tracta d'una
qüestió cabdal, doncs com vàrem veure per al cas d'Empúries un mateix texte pot tenir
diverses etapes cronològiques, segons els autros utilitzats.. Establir les fonts de l'autor
suposa poder establir la cronologia inicial d'una informació.
Com que es difícil identificar les fonts (si no són explicitades per l'autor antic, que
a vegades ho fa), els historiadors i filòlegs acaben creant "castells de cartes" al respecte...
Es el cas ja vist del famós "Periple Massaliota" que va utilitzar Aviè: existí?, però si que
utilitzà fonts cartagineses antigues (ell ho diu, i hi ha topònims fenicis), o el tant polèmic
cas d'Esteve de Bizanci (s. VI d.C.) que és l'autor principal on es conserven fragments de
'obra d'Hecatu (s. VI-V aC.).
A la vegada, també respecte a les fonts utilitzades hi ha una qüestió de fiabilitat:
Plini, (s. I d.C.) és una font molt interessant perquè sembla que basicament va utilitzar per
a redactar la seva Naturalis Historia els llistats del cens fiscal Romà, és a dir,
documentació oficial dels recaptadors d'impostos romans. Estrabó utilitzà fonts orals, de
viatgers de la seva època, als quals interrogava sobre allò que coneixien. Tot i el
subjectivisme, sempre seria més fiable que els testimonis sovint literaris d'altres autors
anteriors...

* Finalment hi ha la qüestió de l'objectiu de l'autor. Bona part d'aquestes obres són

estrictament obres literàries, és a dir, amb un objectiu literari, no històric o documental. La
història, la geografia, l'etnografia, són sovint motius artístics, i no un objectiu per ells
mateixos. Depén també segons cadascun dels autors, i així no hi ha dubte de l'objectiu
literari d'Aviè (arcaitzant) o de Sil.li Itàlic, que escriu una Púnica plena de llegendes, on els
fons històric és ben reduït (segurmant, en un moment donat seria més importnat una rima,
que no pas la precisió històrica...). De nou aquí, Plini, Estrabó poden ser considerats més
fiables...

Per tant, com a conclusió, cal ser cautelosos amb els autors i textos antics. Aporten
molta informació, però no és informació "en estat pur" sinó tenyida per molts elements:
ideologia i contexte de l'autor, més o menys literari, tradició manuscrita, etc..

L'ORIGEN DEL MON IBÈRIC

Fetes totes aquestes precissions prèvies, podem ja començar amb el primer element
que estudiarem respecte del món ibèric, com és el seu origen. De nou aquí haurem de fer
referència a totes les teories sobre l'etnogènesi que hem anat veient anteriorment, doncs és
aquest un factor clau per entendre aquest fenòmen històric que fou la iberització.

Fins fa alguns anys, havien predominat idees "difusionistes" respecte a l'origen del
món ibèrc. Per a alguns (Bosch Gimpera) seria un poble originat al Sud de la Peninsula (o
fins i tot a Africa) que en determinat moment comença a pujar cap al Nord, conquerint
aquestes noves àrees. Arribaria així a Catalunya un món ibèric ja format, que domina el
territori de Catalunya i dona lloc a les ètnies ibèriques catalanes.
Ja fa anys que aquesta teoria va caure en desús (mai va ser simple, com lo de Celtas
Nord, Iberos Sud, Celtiberos...), i de fet tenia alguns elements a favor (la prova és que avui
de nou es valora la influència meridional en la iberització catalana... però mai com un
poble ja format que arriba aquí).

A partir dels anys 70 sobretot, va prendre força la teoria del món ibèric com a
resultat de l'aculturació dels pobles locals costers per part dels pobles colonitzadors,
especialment Grecs i Fenicis. El món colonitzador va "catalitzar", va "multiplicar" les
possibilitats d'aquest món local, fent-lo arribar a un nivell de cultura i de civilització
notable.
Aquesta teoria ha estat la més acceptada fins recentment, on han sorgit algunes
novetats respecte d'aquest concepció (fonamentalment bàsica: el món ibèric és autòcton, no
"arriba" format des de cap lloc).
En primer lloc, com ja vàrem veure quan parlavem del substrat dels C.U.,
dificilment podem acceptar a nivell històric un mecanisme simplista aculturitzador, en la
línea difusionista, segons el qual els colonitzadors, gràcies a la seva "superioitat" cultural i
tecnològica, haurien estat els responsables d'una sèrie de transformacions en l'organització
social i econòmica de les comunitats indígenes, que culminarien en la formació de la
cultura ibèrica.
Ara sabem que el món colonitzador actua allí on ja hi ha unes aristocràcies o
diferenciacions socials més o menys ben establertes, que garanteixen l'aprovisionament
d'excedents i els fluxes regulars comercials. L'interacció colonitzadors-aristòcrates reforça
el prestigi i la capacitat econòmica dels segons i garanteix el monopoli dels primers (aubet
1993).
Es així com és potencia el món local, que esdevindrà poc després món ibèric, i no per
"mimetisme" o influència cultural superior dels pobles colonitzadors.
El món ibèric apareix perquè les societats locals, en procès de territorialització i
jerarquització, es veuen potenciades pel contacte entre els colonitzadors i les emergents
aristocràcies locals.

En segon lloc, cal també tenir en compte els darrers estudis lingüístics, que
semblen indicar que el "món ibèric" no seria un món homogeni, almenys a nivell
linguïstic, i que inclouria pobles d'arrel indo-europea, només lleugerament iberitzats (DE
HOZ). Aquesta teoria, revifa de nou el paper dels Ibers Meridionals (veritables ibers
incials, segons alguns) i la possible difusió d'alguns elements culturals i lingüístics d'un
Sud més avançat cap a un Nord més endarrerit. A la zona de Catalunya, la iberització
podria ser més tardana, i sorgir sobre una base "cultural" més aviat indo-europea, sobre la
que influeixen els colonitzadors i també en part Ibers Meridionals. De tota manera, són
elemnts encara poc clars i sobre els quals es pot discutir (de tota manera molt interessants,
perquè expliquen l'aparent contradicció entre B.F. de C.U. (indo-europeu?) i en canvi ibers
posteriors (llengua no indo-europea).
Cada cop queda més clar que la equació ètnia-llengua-cultura-escriptura es pot
trencar per múltiples llocs...

EL PROCÈS A CATALUNYA. LES NECRÒPOLIS DEL S. VI a.C.

Aquest procès, el tenim ben identificat a Catalunya a partir de l'estudi de les
necròpolis del s. VI a.C., el moment on podem començar a parlar de món ibèric a
Catalunya.
Fins aleshores, les necròpolis conegudes mostren bàsicament les pràctiques
funeràries dels C.U., sense gaires importacions que ens permetin intuir la presència de
notables diferències econòmiques i socials. Amb aquestes necròpolis, les diferenciacions
es multipliquen (reflectint, docns, tamé una diferenciació en el món dels vius. No sempre
s'ha d'extrapolar de manera "mecànica" allò que apareix en el món funeraria amb allò que
trobem en el món dels vius. Precisament hi ha pobles que donen als seus morts molt més
del que tenen com a vius, però vaja... si que com a mínim els canvis en allò que trobem en
les necròpolis és significatiu).
Veiem aquestes necròpolis ràpidament (SANMARTI 1991):
Es poden agrupar en tres àrees:

* Sud de Catalunya (des de l'Ebre fins al Besós). Es tracta de necròpolis Paleo-

Ibèriques (o Ibèric Antic): són l'Oriola (Amposta), La Palma-Mas de Mussols (Tortosa),
Mianes (Sta. Bàrbara, Baix Ebre), Can Canyis (Banyeres del Penedès) i la tomba de la
Granja Soley (Sta. Perpètua). En totes elles predomina ja el material ceràmic a torn.
Comencen a partir 2on quart s. VI, i alguna perviu dins el V a.C.
Can Canyís (sols conserva una "tomba de guerrer"), l'Oriola en conserva 6, Mianes (61
tombes), La Palma (73 tombes), Granja Soley (1 personatge, potser dos, cavaller i infant).
Cap d'elles té nivells Pre-ibèrics (BF o Ferro I). Es tracta sempre d'incineracions
secundàries (cremat fora, enterrat dins). Hi ha per tant ustrina. El cadàver es cremava junt
amb les seves armes i objectes d'adorn personal. Després probablement es trituraven els
ossos netejats, i es posaven dins una única urna, i s'introduïen dins el loculus. Al voltant
s'hi abocaven les cendres de la pira, i s'hi colocaven els objectes de l'aixovar. Composició
de l'aixovar:
- Presència en tots els jaciments d'un nombre considerable de "tombes de guerrer",
identificades per la presència d'armes de ferro. Sobretot destaca la presència de puntes de
llança (associades a ganivets sovint), i en canvi són més escasses les espases (La Palma,
cap espasa, Mianes, sols 1 espasa, i unes pinces de depilar en un guerrer, l'Oriola cap
espasa, Can Canyís, un super-guerrer (3 puntes llança, dos ganivets, casc bronze, grebas,
soliferrea, 3 espases), Granja Soley 4 llances, cap espasa).
- Les tombes amb fusaioles i elements d'embelliment personal (torques, braçalets,
penjolls -Mianes un torques de plata-), i que com a urnes utilitzen vasos, semblen
correspondre a dones.
- Les urnes cineràries utilitzades són ja majoritàriament fetes a torn. Sembla que en
general no es celebrava banquet funerari (poques restes de menjar).

* Empordà-Rosselló: Són les necròpolis d'Empúries (Muralla N.E.), castell de

Perelada (destruïdes) i La Pava (Argelers). Més que ibèric, ara, 2ª meitat s. VI, són encara
de tipus C.U.
Aquí es escassa la ceràmica ibèrica (ja a torn, oxidada..), apareixen sovint simpula
(copes de metall per beure vi, en libacions rituals..), es troben més espasses (d'antenes,
Celtes). Hi ha també diferències en el ritual: incineracions primàries, en alguns casos no hi
ha urna, sino restes al clot, i són freqüents les restes de fauna (closques de cardium).
Es tracta de necròpolis dels C.U. finals, però ja amb influències ibèriques: hi ha ceràmica
ibèrica (poca, però..), i sobretot abunden molt les armes (abans no), i no hi ha monument
funerari (túmul).

* Catalunya interior: La Pedrera de Vallfogona de Balaguer (Noguera, destruïda),

La Femosa (Lleida, destruïda), Coll del Moro de Gandesa (Terra Alta). Son tombes dels
C.U. (La Pecdrera s. IX, Coll s. VIII a.C) que al s. VI reben influències ibèriques, i
esdevenen ibèriques al s. V a.C.
Sobretot coneixem el Coll del Moro. Aquí persisteixen els túmuls -ara estructures
quadrades, i des de fí s. VII possibles enterraments al costat túmul, dependent-, si bé a
partir mitjans s. VI ja trobem més sovint simples loculi. Fins aquest moment hi ha una total
absència d'armes, i poc ferro. Pocs vasos a torn (urnes orelletes perforades, coll de cigne),
segurament importades, probablement de la costa.
A la Pedrera hi ha una tomba amb una falcata, urna a torn ibèrica, i 4 cavalls enterrats amb
els seus elements. Es tracta clarament d'un guerrer-cavaller, ben significatiu...
També hi ha la necròpolis de Milmanda (Vimbodí, RAMON 1995), destruïda. Era
una necròpolis de C.U. tardans (incineracions en urnes a mà, sota probable túmul) de finals
s.VII i sobretot s. VI a.C.: hi apareixen ja importacions (arybal Corinti) i sobretot hi
apareix nombrós armament: puntes de llança de ferro, ganivets -un afalcatat- i un
soliferreum. També elements pertsonals: torques, pinces, etc..

- CONCLUSIONS, NECRÒPOLIS S. VI A.C.

Per a J. Sanmartí, l'anàlisi d'aquestes necròpolis del s. VI a.C. mostra la precocitat
del fenòmen de transformació cultural cap al món ibèric a les comarques costeres
meridionals de Catalunya, i la seva clara relació amb les necròpolis de la zona del País
Valencià. A la vegada, mostra la pervivència més llarga de les tradicions pre-ibèriques a la
zona Septentrional i Ocidental de Catalunya.
Això a ell li fa pensar en una difusió de l'"iberisme" de Sud a Nord, i de costa cap a
l'interior...
De tota manera, al s. V a.C. l'Iberització ha ja culminat arreu. Podem parlar ja de
pobles ibèrics.

A nivell social, i tot i els problemes per interpretar una informació molt
fragmentària, ara és evident que trobem una gran quantitat d'armes de ferro en les
necròpolis específicament ibèriques, i també en les que presenten influències ibèriques
(excepte Coll del Moro). Això contrasta amb el periode anterior, i sugereix un paper
preponderant del "guerrer" a la societat ibèrica del periode inicial.
Per a alguns potser la "tomba de guerrer" simbolitzaria només el caràcter masculí, però cal
pensar més aviat que es tractaria d'un element més complexe. No és que la "tomba de
guerrer" suposi la veritable presència d'un guerrer, sinó que segurament està mostrant
l'existència d'un "status" precís, d'un grup dominant que apareix davant la resta com a
guerrer (no és que s'hi dediqui, com a funció militar específica), sinó que davant la resta de
la comunitat justifica el seu privilegi mitjançant la funció "ideològica" del guerrer...
(Sanmartí parla de certa igualtat entre ells, absurd..)

En aquest sentit és potser significatiu el cas de la necròpolis de Mianes (excavada),

on les tombes amb armes ocupen una posició central en relació a nombrosses incineracions
al voltant que semblen correspondre a dones. Això indicaria una estructura social no
familiar-nuclear (homes-dones més o menys associats), sinó grups més amplis (un conjunt
de guerres i un conjunt de dones).

Per tant, de les necròpolis del s. VI a.C. destacariem el fet que ens estant ja indicant
que estem davant de noves formacions socials, on predominen les tombes de guerrer, una
nova "aristocràcia" poc o mai reflectida en les necròpolis dels C.U., i on ja s'ha incorporat
la ceràmica a torn, les frsquents importacions, etc...
Aquesta "iberització" no sembla sorgir a tot arreu al mateix moment. Unes zones
anirien més avançades que altres en alguns aspectes -p.ex. utilització del torn ceràmic-. De
tota manera, és qüestionable en part la visió "difusionista" del problema (pot ser certament
una explicació "difusonista" la que expliqui l'arribada de ceràmiques ibèriques, o fins i tot
ritus, però no té perquè ser difusionista l'explicació que justifiqui perquè ara, al s. VI,
trobem arreu guerrers, és a dir, els elements de caire social que trobem arreu: Milmanda,
Pedrera...). Si la iberització suposa bàsicament el sorgiment d'un nou tipus de societat -de
grups aristocràtics i de noves pautes territorials, oppida-, això sorgeix arreu en un moment
similar, sense caldre recòrrer a "difusions" del Sud (tot i que n'hi ha). Es fruit d'un procès
intern de jerarquització, que no cal fer arribar del Sud (contra Sanmartí..).

(Es interessant que fora d'aquestes necròpolis de s. VI, després ja no trobem

necròpolis propiament ibèriques fins la de Puig de Serra de Daró (s.IV-III a.C.) i Cabrera
de Mar (s. III a.C.). Aquesta manca de necròpolis ibèriques arreu és ja ben sospitosa, el que
està portant recentment a pensar que segurament no n'hem idntificat més perquè la major
part de la població s'enterraria de manera molt sencilla, i les grans necròpolis d'incineració
de l'Ibèric Ple sols es trobarien al costat dels centres més importants, i per a enterrar-hi sols
al grup dirigent-guerrers.. (grans despeses per cremar del tot, l'aixovar...). Seria un símbol
de prestigi.
Ibèric Final: sols esteles: 8 exemplars catalans. També restes d'esculptura de Can Olivé (4
lleons) i Can Posastres (Penedès), tiu sedent i 3 caps.

EL SORGIMENT DE LA SOCIETAT IBÈRICA. UN MODEL

D'INTERPRETACIÓ.
El final de tot el procès que hem anat veient dels del BF i el Ferro, és el sorgiment
del món ibèric, un món diferenciat i prou uniforme com per ser identificat així pels
geògrafs Grecs i Llatins. Al final del procès, s'ha constituït un sector de la població
diferenciat, una èlite, una aristocràcia, que s'enterra ja en tombes diferenciades, amb millor
aixovar, etc... Com s'ha arribat al sorgiment d'aquest grup, d'aquesta èlite ibèrica?

(Alvar / Gonzalez-Wagner). A la fí del BF es produeix un desajustament gradual en

la capacitat d'accès a la riquessa per a als membres de la comunitat. S'està concentrant el
poder en mans d'uns pocs. Aquesta "classe" centrarà la seva riquessa en la captació dels
recursos agrícoles rpoduïts pels restants membres de la comunitat, en l'explotació de la
ramaderia, en el control dels beneficis d'explotacions mineres, i ja pel control de l'incipient
comerç. Aquestes són les fonts de riquessa en l'ordre de prioritat en que degueren influir
en el procès d'estratificació de les comunitats del BF (Sud Peninsular). De tota manera, les
relacions socials al BF són encara simples. Cada unitat de producció és una petita aldea,
que potser controla agrupacions menors. Al front de cada comunitat cal suposar
l'existència d'un cabdill, però molt lluny de ser un monarca, amb algun privilegi hereditari.
Progresivament, però, el grup dominant, aquell que controla més recursos, intenta
perpetuar-se en el seu privilegi, garantitzant una estratificació social. Sobre aquests grups
actuen els colonitzadors, reforçant-los i promocionant-los.

L'existència d'un comerç, d'unes possibilitats d'importació de bens de prestigi i de

luxe, estimula aquests grups. Per abastir la demanda de productes d'importació cal
incrementar la producció pròpia (a Catalunya, basicament agrícola). Els grups dominants
es veuen obligats a incrementar la producció: més mà d'obra, o més productivitat. En tot
cas, més explotació del treball aliè. Això generarà sens dubte tensió social, i al resposta del
grup dominant passa pel desenvolupament de nous i més contundents mecanismes de
control (físics -fortificacions- o ideològics -santuaris, llinatges, heroització...-)
 Un precedent, al Sud Peninsular, d'aquest procès, seria Tartessos (atípic: riquessa
metal.lúrgica, plata...): s.VIII-VI a.C: procès de concentració de la població en nuclis més
amplis, pre-urbans, espècialització laboral (producció bens de consum, alimenticis o
artesanals..), superació dels lligams tribals per establir vincles aristocràtics pseudo-
monàrquics, etc..
En aquestes societats del BF - 1er Ferro - Ibèric Antic (Gonzalez ho explica per
Tartessos, però serveix arreu, crec), l'aristocràcia, si no és propietària de la terra té
almenys els instruments necessàris per controlar la producció. Té un caràcter guerrer
(aixovars funeraris, esteles), però no es tracta d'una casta guerrera: la seva funció social no
és exactament bèl.lica, sinó que l'expansió d'aquesta ideologia guerrera és un recurs del
grup dominant que garantitza la seva privilegiada posició mitjançant un sistenma de
coerció. No és que l'especialització porti al guerrer, sinó que aquells grups dominant que,
probablement pel domini dels mitjans de producció (terra), han evitat les tasques de
producció, utilitzen la violència per mantenir el seu privilegi (tot i que difonen la teoria del
guerrer-necessari..).

A part, només ells tenen accès a les decisions polítiques, doncs solament aquells
que poden defensar la comunitat estan capacitats per l'exerció de la política (ideal
aristocràtic-Homèric, posteriorment ideal hoplític).

Per sota de l'aristocràcia, trobariem a la resta de la població. No sabem, però, si

podria haver-hi propietaris de terra no aristocràtics. Si la terra era colectiva i es va
privatitzar, potser ells se'n beneficiaren. Sembla que possiblement d'una terra pública
comunitària, progresivament se n'anirien segregant terres en beneficis de certs individus,
que, com a propietaris o probablement possessors, podrien posar-les en explotació a través
de camperols dependents (jornalers, arrendataris), el treball dels quals estaria sotmés a
tributs. (Meu: Existència de mercenaris des del s. V a.C., indici, com a Grècia, de
conflictes socials, manca de terres, sorgiment d'un nou món, etc..?).
Altres camperols estarien al servei d'aquesta aristocràcia, com a veritables "serfs
territorials" (treballar la terra del senyor). També aquest podria ser el cas dels artesans, que
treballarien de forma especialitzada, però sense control dels mitjans de producció i del seu
treball. S'alimentarien gràcies a la redistribució del grup dominant, del que dependrien.
Igual seria el cas dels comerciants.
Menció a part merexieria el tema dels esclaus: existien esclaus ibèrics?. No en
tenim evidències, però sabem que els ibers contacten amb cultures que en tenen (Fenicis,
que comercien molt amb esclaus, i Grecs). Com a mínim, en les fonts literàries sabem que
existien al s. III a.C. relacions de dependència (fides, devotio), el que suposa l'existència
d'unes xarxes de dependència ben estructurades i "integrades" ideològicament.
A mesura que es passa d'una producció per a la subsistència a una producció més
important per l'increment del consum (creixement demogràfic, contactes externs)
s'incrementa l'acumulació de riquessa. Això repercuteix en la dissolució dels llaços de
parentiu típics de les organitzacions tribals, i l'establiment de nous llaços de relació i
dependència en acord amb societats més complexes, paral.leles en el procès d'urbanització.

PERIODITZACIÓ DEL MÓN IBÈRIC.

Finalment, per acabar aquest capítol introductori, definirem breument quin són els periodes
cronològics en els quals es divideix el periode ibèric. Es tracta de periodes identificats
sobretot a partir del registre arqueològic, però poden també ser útils a nivell Històric, dons
identifiquen fases força homogènees:

- Ibèric Antic: s. VI-V a.C. (per alguns, Paleo-Ibèric). Ara sorgeix el món ibèric,
com a resultat del procès intern... Al principi del periode trobem a tot arreu encara poblats,
agrupaments de cabanes, o poblats de BF, sense clar urbanisme (excepte Lleida). Al final
del periode hi ha ja a totes les àrees ibèriques veritables oppida: poblats encimbellats
enmurallats.

- Ibèric Ple: s. IV-III a.C. Epoca de màxim apogeu. Ara trobarem la màxima
densitat d'oppida ibèrics, i és el moment on segurament culminen els processos de
territorialització i de definició de les principals ètnies-pobles. Apareixen les grans unitats
ètniques (Ilergets, Ausetans..), poden haver-hi coalicions, etc..
Per a alguns, en el 400 a.C. hi ha un trencament (es coneix alguna destrució i
incendi de poblats -Ullastret, Tornabous- serien les invasions dels Gals?). No és gaire clar,
i de fet sembla més lògic explicar el pas d'un moment a l'altre per l'evolució interna, fruit
de la progressiva complexitat del món ibèric...

- Ibèric Final: s. II-I a.C. El món ibèric no desapareix amb la conquesta romana,
sinó que es transforma, induït o forçat pel món Romà. La pervivència de moltes de les
seves estructures és ben clara (o fins i tot potenciació, com la llengua), i cal més aviat
parlar d'Ibèric Final que no pas d'època Republicana...
ELS POBLES IBÈRICS CATALANS.
ELS ILERCAVONS.

Area territorial: Els Ilercavons ocupen un territori que depassa els límits de l'actual
Catalunya. Els seus límits territorials corresponent aproximadament a les comarques
meridionals catalanes vertebrades entorn el riu Ebre: Ribera d'Ebre, Priorat, Baix Ebre,
Montsià, Terra Alta, Matarranya (Aragó) i per la costa vers el Sud, Baix Maestrat i Plana
Alta. Aquest límit meridional és difícil de precisar, però Sagunt ja era Edetà, i podria
situar-se hipotèticament entorn el riu Millars.
Pautes de poblament: Els Ilercavons no semblen presentar una estructura
territorial unificada entorn un nucli preeminent, una veritable capital, si bé la probable
existència d’una ciutat anomenada Hibera a les fonts d’època de la conquesta, precedent
de Dertosa-Tortosa, podria ser-ne un indici, reforçat per la presència d’importants
necròpolis en aquell sector (no oblidem que també a les fonts s’esmenta un territori
ilercavó, per tant indicatiu d’una certa unitat).
Alguns jaciments tingueren però un paper articulador d’un territori important, amb
probables nuclis o poblats dependents. Així, St. Antoni de Calaceit, Castellet de Banyoles,
la Moleta del Remei i possiblement Coll del Moro, foren oppida que explotaven i
controlaven uns territoris força importants, densament ocupats per granjes i establiments
de plana que produiren excedents agrícoles importants, i que es defensaven per una notable
xarxa de talaies i ciutadelles secundàries. La situació estratègica de molts d’aquests centres
és un bon indici de la seva funció de control de les vies costa/interior. En aquest sentit, és
de destacar l’àmplia distribució entre els oppida ilercavons de les torres centrals
elipsoidals, un element que sembla peculiar d’aquesta ètnia. Fins i tot en algun cas, com el
de Castellet de Banyoles a Tivissa, la monumentalitat del sistema defensiu i la probable
explotació dels recursos minerals del territori -en aquest cas la plata- permet pensar que a
partir d’inicis del s. IV a.C., i després d’un període probablement inestable, s’havien
consolidat ja unes estructures productives de caire estatal.
Pautes de producció/Economia: El territori Ilercavó, conjuntant terres de secà però
també altres de regadiu, permeté una producció agrícola segurament excedentària, que
ja havia atret l’interès dels colons Fenicis. Donada l’inexistència de sitges entre els
ilercavons aquests excedents els tenim testimoniats pels graners documentats en alguns
oppida, com els de la Moleta, d’una notable magnitut. També degué ser important la seva
vocació comercial i de redistribució de productes foranis, tenint en compte la situació
estratègica de molts oppida controlant la desembocadura d’alguns rius (d’on cal destacar-
ne la via fluvial de l’Ebre) així com dels passos muntanyencs interiors (com el Coll del
Moro).
Finalment, no podem oblidar la presència en el territori ilercavó de les mines de plata del
Priorat, que probablement foren explotades en aquest moment, com ho testimonia
indirectament el tresor de Tivissa.
Estructures polítiques i socials: No coneixem gaires indicis de la societat ilercavona,
però la complexitat i jerarquització territorial documentada -indici de forta complexitat
social-, així com les necròpolis amb tombes de guerrer del s. VI a.C. localitzades, ens
permeten pensar tant en l’existència d’aristocràcies que capturen i controlen l’excedent
productiu, com en grups de camperols dependents. Altres elements arqueològics, com la
distribució interior d’alguns poblats o les produccions en plata de Tivissa, permeten
intuir també l’existència de grups d’artesans especialitzats, sense que ara per ara
poguem anar molt més lluny en la interpretació històrica i social. Per alguns autors la
iconografia present en les pàteres de Tivissa, on per exemple apareix clarament un
personatge entronat d’un tamany molt superior a la resta, o un genet amb llança, podrien
reflectir l’existència d’avantpassats heroics mitificats, cultes propers a formes de poder
monàrquiques.

ELS ILERGETS

Area territorial: Genericament ocupen les anomenades "terres de ponent", si bé els límits
són difícils de precisar. Les zones de plana dels rius Cinca i Segre, Urgell, Pla d’Urgell i
Garrigues serien el seu territori central. Al Sud limiten amb els Ilercavons del Baix Aragó i
Ribera d'Ebre. Al Nord el límit es trobaria a les muntanyes del Pre-Pirineu (Montsec). Cap
a l'Oest, el límit serien els Sedetans (i Suessetans al Nord) si bé per a alguns autors antics
Osca era també Ilergeta, i aquí el límit serien per tant els Iacetans. A l'Est, el límit serien
probablement els Lacetans (zona de la Segarra).
Pautes de poblament: Els Ilergetes presenten una estructura de poblament unificada, en
bona part hereva de les pautes territorials del Bronze Final i Ferro, quan tenen el seu origen
alguns dels seus principals jaciments. La iberització suposa la vertebració del territori
entorn un probable nucli preeminent, Iltirda, tot i que tant les fonts literàries d’època de la
conquesta com l’arqueologia són en aquest aspecte poc clarificadores. De tota manera, la
seva entitat unitària i el seu caràcter estatal o proto-estatal estan fora de dubte, com ho
testimonia la capacitat militar i d’influència en els esdeveniments polítics de l’època que
reflecteixen les fonts.
Caldrà esperar al període ibèric Ple per documentar el fenomen d’”encastellament” en els
tossals de la plana que caracteritzarà bona part dels poblats ilergetes. Seran freqüents els
nuclis amb fossat, una cisterna central, carrers enllosats, etc. Alguns centres, com el Molí
d’Espígol (Tornabous), tenen un sistema urbanístic desenvolupat, amb carrers que
delimiten illes, i l’existència d’un edifici singular, possible centre cultual o ritual lligat a
l’existència de llinatges aristocràtics. També entre els ilergetes és de destacar la
inexistència de sitges.
Altres establiments, com els Vilars (Arbeca), mostren l’especialització defensiva d’alguns
nuclis, que lògicament formen part d’una estructura territorial molt més complexa, ja molt
proper a les formes estatals d’ocupació i control de les àrees dependents. No deixa de ser
curiós l’abandonament d’aquest espectacular centre defensiu en ple període ibèric ple,
potser indicant precisament l’establiment d’una nova territorialitat de l’estat ilergeta a
partir del s.IV.
Respecte al poblament dispers i els nuclis productius, l’elevada densitat de poblats fa
pensar en una ocupació territorial on el pes de l’hàbitat dispers és força reduït.
Pautes productives/Economia: Entre les produccions agrícoles predominaren els cultius
de secà -el blat és esmentat explícitament com una contribució dels ilergets a Roma- i és
possible també suposar un paper important de la ramaderia, que podria aprofitar les àrees
de pastura complementàries -al pla i a la muntanya- presents en el seu territori. De fet, la
menció a pecora -bestiar petit, ovi-càprids- que segons Livi utilitzen els romans per
enganyar els Ilergets el 206 és ben significativa. No deixa tampoc de ser sorprenent en
aquest sentit la importància que té entre els ilergetes la seva cavalleria.
Estructures polítiques i socials: Els ilergets foren probablement el poble ibèric català més
proper al model estatal, ben conegut entre els pobles ibèrics meridionals. Les fonts
literàries d’època de la conquesta no dubten en descriure algunes estructures polítiques
ilergetes amb termes com concilium, senatus, regulus, termes que indiquen una clara
jerarquització social i l’existència d’estructures polítiques complexes. Alguns personatges
com Indíbil, Mandoni o Bilistages, reguli ilergetes, permeten intuir l’existència d’un
sistema proto-monàrquic o dinàstic, sempre controlat per un grup de nobles estructurat
entorn un consell aristocràtic.
La coincidència d’aquestes dades literàries amb la forta complexitat territorial testimoniada
per l’arqueologia ja permetia intuir l’entitat estatal d’aquest poble, però la identificació
d’algunes monedes ilergetes -imitant les dracmes emporitanes, de finals del s. III a.C.- ha
acabat de confirmar aquest caire estatal ilergeta, força potent com deixa entreveure el
poder militar i la capacitat de concentració de tropes -pròpies i aliades- que els ilergetes
oposaren contra els romans. La cavalleria ilergeta, per exemple, fou nombrossa, i pot
considerar-se un clar indici de la potència econòmica d’aquest poble.

COSSETANS

Àrea territorial: Els Cossetans ocupen una àrea que coincideix aproximadament amb el
camp de Tarragona: el Baix Camp (al Sud el Coll de Balaguer, Serra Argentera,
muntanyes de Prades), el Tarragonés, l’Alt Camp (límit la Conca de Barberà-Montblanc),
Baix i Alt Penedès (Serra LLacuna i Puigfred separen de l'Anoia) i Garraf, que seria el
límit Nord.
Pautes de poblament: Els Cossetans no apareixen esmentats a les fonts d’època de la
conquesta, però hi ha prou indicis com per pensar que constituiren una unitat política. Així,
les recents excavacions han posat de manifest la importància de l’oppidum de Tarraco,
centre d’una importància estratègica clara, en un turó sobre l’estuari del Francolí, que
podem considerar la capital d’aquest poble. Més problemàtica és l’existència d’una ciutat
epònima anomenada Cissis per les fonts, i que en principi caldria diferenciar de Tarraco,
tot i el problema que suposa l’existència al s. II a.C. d’una seca indígena anomenada Kesse.
Probablement dependents de Tarraco, altres oppida secundaris semblen articular també
el poblament Cossetà: les Masies de St. Miquel, Adarró o Olèrdola. Menció apart
mereix el nucli de les Toixoneres (Calafell), que sembla correspondre a un centre
secundari amb un important caràcter defensiu, i que ha estat qualificat com a Ciutadella.
Es tracta d’un establiment que lògicament forma part d’una estructura territorial més
àmplia, amb una funció especialitzada.
A nivell de poblament dispers, es coneixen tant petits establiments uni-familiars de tipus
granja, per exemple l'’Argilera (Calafell), com nuclis de plana més amplis, petits
establiments de caire més comunitari, com els recentment excavats a les Guàrdies
(Vendrell) o el Fondo del Roig (Cunit). També són ben coneguts els camps de sitges,
àrees d’estocatge d’excedent agrícola amb una probable funció de redistribució, pròpis
de les àrees ibèriques septentrionals, i alguns centres terrissaires (Darró, Fontscaldes) de
notable dimensió.
Pautes productives/Economia: Els Cossetans mostren una gran diversitat productiva.
La producció agrícola degué ser excedentària, com demostren els notables camps de
sitges però també algunes significatives associacions amb forns terrissaires. Alguns són
productors d’àmfora i peça ibèrica, però d’altres, com els de Darró, produeixen àmfores
imitades de les Púniques-eivissenques, que plantegen la qüestió del seu veritable
contingut. En el cas d’algunes àmfores ibèriques s’han identificat restes de cervessa,
producte obtingut a partir de la fermentació de determinats cereals.
També entre els cossetans fou important la pesca, com ho indiquen les restes materials
localitzades a les Toixoneres, però també les mencions de les fonts d’època de la
conquesta, on es destaca el paper dels piscatores Tarraconenses.
Estructures polítiques i socials: Tot i el silenci de les fonts, potser degut a l’inmediat
col.laboracionisme dels Cossetans amb Roma, tenim indicis per pensar en un poble
estructurat política i territorialment. Les pautes de poblament jerarquitzades així ho
deixen entendre, però també l’existència de monedes de finals de s.III a.C., dracmes
d’imitació emporitana, amb la llegenda Tarakonsalir, que semblen correspondre a la
capital d’aquesta entitat política. També és coneix l’existència d’una aristocràcia
diferenciada, com ho deixa veure la presència d’un sector d’hàbitat diferenciat a les
Toixoneres, o les tombes de guerrer de la necròpolis de Can Canyís. Aquests grups
probablement exercirien no tan sols un control social i productiu, sinó també un control
ideològic a través dels cultes gentilicis. La identificació d’un petit espai ritual a les
Toixoneres sembla en aquest sentit força significatiu.

ELS LAIETANS

Area territorial: S'accepta comunment que els Laietans ocuparien un territori limitat al
Sud pel Garraf-Martorell, al Nord pel riu Tordera-Blanes-La Selva, i a l'Oest per les
muntanyes del pre-litoral: Montserrat, Sant Llorenç de Munt i Montseny. Ocuparien per
tant les comarques del Baix Llobregat, Barcelonès, Vallès Occidental i Oriental, i
Maresme. Alguns elements són qüestionables (Blanes a Ptolomeu és Laietà, i Terrassa-
Egara podria ja no ser-ho), però en principi sembla que ocuparien la façana costanera
central i la depressió pre-litoral.
Pautes de poblament: Sembla que la territorialitat dels laietans podria ser una mica
posterior a la d’altres pobles ibèrics, si hem de fer cas de la cronologia de les muralles
dels seus oppida, situables a partir del s. IV a.C. (com a Burriac). Només a partir
d’inicis de l’ibèric Ple sembla documentar-se l’urbanisme, amb carrers i cases
planificades responent a un model pre-concebut, aterrassat, que s’adapta als forts
pendents dels turons i vessants.
Entre els oppida laietans és també possible observar una jerarquització i unes relacions
de dependència. Així Burriac, amb una superfície de 10 Ha., esdevé un nucli central,
articulat no tan sols en el perímetre enmurallat, el propi oppidum, sinó també entorn tota
la vall de Cabrera, que actua com a àrea sub-urbana. És de fet tota la vall de Cabrera la
que cal considerar el centre polític, econòmic i social d’un territori dependent: així
s’explica la presència a la vall d’una gran concentració de camps de sitges, de diverses
àrees de necròpolis, de zones artesanals, i finalment d’un santuari -Montcabrer-, el que
permeten definir un espai urbà complexe, pròpiament ibèric.
Alguns oppida secundaris -Mas Boscà (Badalona), Cadira del Bisbe (Premià), Penya del
Moro (St. Just Desvern), Can Olivé (Cerdanyola), Torre Roja (Caldes de Montbui),
etc..- semblen ser centres secundaris articuladors d’amplis territoris -sempre estructurats
entorn les carenes muntanyenques litorals o pre-litorals-, mentre que altres semblen
detentar funcions més específiques. Així, és possible considerar nuclis com Puig Castell
() o Castellruf (Martorelles) com recintes defensius, o altres com Turó del Vent com un
veritable magatzem fortificat. Tot això ens indica l’existència d’unes pautes territorials
complexes a nivell de poblament concentrat, molt properes a un model estatal o proto-
estatal.
Menció a part mereix la qüestió de la possible existència d’un altre nucli central, potser
ubicat a la muntanya de Montjuïc. Malauradament l’arqueologia no ha pogut confirmar-
ho, si bé és cert que hi ha alguns indicis.
A nivell de poblament dispers el món laietà és força diversificat: es coneixen granjes
aillades de tipus unifamiliar, associades o no a camps de sitges, però també forns
terrissaires, camps de sitges aillats, o centres d’un caire pluri-familiar, com Can
Xercavins. Tot això ens indica l’existència d’un poblament jerarquitzat que implica un
control i una explotació dels recursos del territori força acurat.
Pautes de producció/Economia: Les produccions agrícoles, testimoniades també entre
els Laietans pels camps de sitges, són la principal font de riquessa dels Laietans, en
especial els cereals com el blat i l’ordi. És interessant destacar que en alguns territoris,
com el Maresme, on tenim força dades, els establiments de plana ibèrics semblen
sobretot situar-se sobre els sols de vessant i replans elevats, més lleugers, sense arribar a
ocupar el darrer esglaó de la plana amb terrenys més hidromorfs de cultiu més
dificultós. Aquest predomini del secà, però, es veu matitzat si tenim en compte
l’instrumental agrícola conegut, on la presència de podalls, llegons per al regadiu,
fangues i aixades mostra la diversitat de técniques de cultiu emprades.
La producció d’àmfora ibèrica de boca plana i de peça està ben documentada en
diversos centres terrissaires laietans, d’una magnitut considerable -com els forns de
St.Simó - Vista Alegre (Mataró)- sovint associats a camps de sitges. Pel que fa a la
metal.lúrgia, hi ha indicis de producció d’eines de ferro a Torre dels Encantats, on
s’excavà un taller de foneria, que degué aprofitar la presència d’aquest mineral a la
serralada litoral central.
Finalment, pel que fa al comerç coneixem ja entre els laietans la presència de
documents en plom que s’han considerat possibles cartes comercials (com a la Penya
del Moro), el que juntament amb la constatació dels importants estocatges de cereal fa
pensar en un comerç força desenvolupat.
Estructures polítiques i socials: No hi ha cap menció dels laietans a les fonts d’època
de la conquesta, el que qüestiona la seva veritable autonomia i entitat política. Les
pautes territorials i l’arqueologia, però, semblen confirmar-ho: per una banda la
organització territorial és força coherent i jerarquitzada, i per altra banda semblen
existir-hi un o dos centres que podem considerar com a capitals polítiques. Fins i tot, es
coneix una moneda -imitació de dracma emporitana de finals de s. III a.C.- que presenta
la llegenda Barkeno, i que podria fer referència al poblat de Motnjuic, precedent de la
ciutat romana. Seria la prova de que els laietans arribaren a emetre moneda en un
moment previ o molt inicial de la conquesta, per tant un signe d’independència política.
Posteriorment trobarem la moneda de Laiesken, però que ja respón als patrons romans.
A nivell social, les necròpolis de la vall de Cabrera han posat de manifest l’existència
d’una població diferenciada que s’enterrava en necròpolis selectives i que responien al
model de tombes de guerrer, amb un nivell notable d’importancions i de bens de luxe.
Es tracta sens dubte de la forma de representació dels grups i llinatges aristocràtics, que
probablement donaren lloc a sistemes de govern oligàrquics entorn consells o “senats” -
segons la terminologia que utilitzen els autors romans- constituits pels membres
preeminent de cada grup gentilici. La troballa d’alguns fragments escultòrics en l’àrea
Laietana podrien recolzar l’existència d’aquests grups diferenciats.

ELS INDIGETS.

Area territorial: Els Indigets o Indiketes ocupen bona part de les comarques Gironines
del litoral i Pre-litoral. Així els trobem a l'Alt i Baix Empordà, Gironès, Selva i Pla de
l'Estany. Estarien aproximadament delimitats per límits naturals: riu Tordera al Sud,
massís de les Guilleries envers Osona, Serra de Finestres cap a la Garrotxa, i Pirineu i
Alberes cap al Nord.
Pautes territorials: Els indigets presenten una notable homogeneïtat en la seva cultura
material, hereva en bona part de les arrels comunes en el món mailhacià del bronze
final. No podem tampoc oblidar que la gènesi del món indiketa va transcòrrer paral.lela
a la consolidació de la colònia focea d’empúries, en un procès d’interacció entre
indígenes i grecs que va implicar sens dubte fenomens d’integració, però d’on encara en
desconeixem molts aspectes. En qualsevol cas, la presència i influència focea serà un
element diferenciador del poble indiketa.
Els indigets són considerats per les fonts com un poble independent, el que coincideix
amb el que coneixem de les seves pautes territorials, on la capitalitat d’Ullastret sembla
fora de dubte. En entrar en el s. IV, alguns oppida, com Perelada o Pontós, esdevenen
camps de sitges, documentant un canvi en les pautes de poblament que podria coincidir
amb la potenciació de la chora emporitana. Ullastret esdevé aleshores un oppida doble,
donat l’enmurallament del nucli de la Illa d’en Reixac i la reforma monumental de la
muralla del Puig de St. Andreu, amb clares influències colonials.
La resta del territori indiketa es troba articulat entorn d’oppida secundaris (Montbarbat,
St. Julià de Ramis, Sant Sebastià, etc..), que exploten i concentren els recursos d’aquests
territoris. La densitat d’aquests oppida és molt elevada (a la zona costanera disten entre
ells entre 5-8 km, i uns 15-20 km. a l’interior), mostrant una jerarquització complexa,
amb alguns centres que podem considerar recintes defensius, com Puig Castellet
(Lloret) que pot ser considerat una ciutadella de caire fronterer. Més complexa és la
situació a l’alt Empordà, on l’absència d’oppida és significativa.
A nivell de poblament dispers, els establiments de plana comencen a ser més ben
coneguts, tot i que fins fa poc temps només es coneixien els camps de sitges aillats, i
sembla poder parlar-se d’una elevada presència de granjes al pla, amb una elevada
densitat de població.
Pautes de producció/Economia: L’agricultura indiketa sembla haver estat un sector
d’elevats rendiments, com ho indica el gran volum d’emmagatzematge testimoniat pels
camps de sitges, en especial les de Pontós. Es tractaria d’una agricultura extensiva, amb
alternança de cereals i lleguminoses, i un paper força important de l’ordi. L’envergadura
d’aquesta producció permet pensar en una producció per a l’exportació, com també ho
deixa entendre la concentració de camps de sitges entorn les vies fluvials.
La ramaderia seria també ben coneguda, amb preeminència dels ovi-càprids.
Coneixem en canvi bastant malament els centres productors d’àmfora i ceràmica, tot i
que ha estat ben documentada la producció de peces amb pintura blanca a Ullastret, i de
ceràmiques grises a l’àrea emporitana, especialment aquesta última amb una important
difussió.
Pel que fa al comerç, la presència d’Empúries sens dubte multiplicà les possibilitats
d’intercanvi. Cal en aquest sentit destacar la presència d’indígenes comerciant de
manera integrada amb els mercaders grecs a la mateixa Empúries, tal i com testimonien
els ploms grecs d’Empúries i Pech-Maho. No podem dubtar de l’existència d’armadors
indígenes, i per tant cal considerar alguns indigets com a elements actius en aquest
negoci. La capacitat d’estocatge dels camps de sitges indigets ens defineixen força bé
quin fou el principal producte exportat, i les estructures documentades a Pontós semblen
correspondre a un singular centre redistribuidor. Cal no oblidar tampoc els ploms ibèrics
documentats en alguns oppida, com els d’Ullastret, que semben ser cartes comercials, i
l’elevada presència d’importacions gregues i púniques en molts d’aquests centres.
Estructures polítiques i socials: Els indiketes foren un poble ben definit, unitari, amb
una capital que concentrà sens dubte el poder polític, encara que mai encunyaren
moneda pròpia (caldrà esperar al domini romà per trobar les monedes amb la llegenda
Untikesken, és a dir, dels indiketes). De fet, al Puig de St. Andreu s’ha identificat
l’existència d’una estructura que podem considerar com un temple, una construcció
sense paral.lels entre cap altre poble ibèric català i que demostra, per una banda,
l’existència d’estructures pròpies de les ciutats-estat, com els temples urbans, i per altra
banda la forta hel.lenització d’aquest poble.
També és destacable la presència de grups aristocràtics en aquests centres,
documentades en part a la necròpolis de Serra de Daró, prop d’Ullastret, però sobretot
en algunes residències identificades en centres com Pontós o Ullastret. Es tracta
d’amplies cases amb sales singulars, que presenten elements de caire ritual (un altar,
dues columnes...) i que s’han interpretat com els espais de representació o de recepció
de les clienteles nobiliaries.
Finalment, cal destacar la presència d’elements rituals de tipus cèltic entre els indigets,
com la presència de caps enclavats a la muralla o les restes de crani en alguns espais
rituals, el que permet intuir -tot i la hel.lenització- la força del substrat autòcton.

ELS LACETANS

Area territorial: S'atribueix als Lacetans un territori interior, articulat bàsicament pel curs
mitjà del Llobregat, que inclou el Bagès i les comarques afins: Solsonès, probablement
Anoia, la zona del Lluçanès, Moianes, i potser almenys una part de la Segarra (l’àrea de
Guissona). Es probable que el seu territori entri també dins la comarca del Berguedà, que
almenys en la seva zona Sud presenta característiques molt similars -arqueològiques i
geogràfiques- a l’àrea Lacetana.
Pautes territorials: Els Lacetans són un poble ben identificat per les fonts literàries de
l’època de la conquesta, amb una clara unitat política, només en part recolzada però per
les dades arqueològiques. Vers finals de s. V a.C., per tant ja pràcticament entrant en el
periode ibèric Ple, apareixen les primeres muralles en alguns establiments aturonats
lacetans, coincidint probablement amb el sorgiment d’una nova territorialitat entre
aquestes comunitats indígenes. La distribució dels oppida Lacetans sembla articular-se a
partir de la xarxa fluvial de la comarca: els principals poblats es troben en turons
dominants el curs dels rius (Llobregat i Cardener especialment), sovint prop dels
aiguabarreigs principals, i en posició central respecte les grans planes interiors. Així, El
Cogulló domina el Pla de Bages, Castellvell domina la plana de Solsona, El Serrat dels
Lladres els plans de Casserres (Puig-Reig), Puig Ciutat (Oristà) la conca de la riera
Gavarresa, tancant l'altiplà del Lluçanès, i St. Miquel de Sorba el Cardener mitjà. D’entre
ells, s’intueix un predomini del nucli del Cogulló -amb un urbanisme avançat-, que podria
haver actuat com una capital o centre polític, si bé estem davant d’un poblat de dimensions
relativament reduïdes, allunyat de l’entitat urbana d’altres capitals ibèriques, i que no
sembla coincidir excessivament amb la descripció que fan les fonts romanes de l’oppidum
allargassat dels Lacetans capturat per Cató.
Per sota d’aquests centres trobem un nivell de poblats secundaris, com poden ser el Puig
Cardener (Manresa), Serrat de Soldevila a Balsareny, i Costa de la Vila (Santpedor),
oppida clarament dependents.
Un altre tipus d'establiment són les Talaies, és a dir, llocs elevats i de difícil accès on es
situa un o diversos edificis (tipus torre?) amb una funció de recinte defensiu i de control
territorial (gran visibilitat), normalment establerts controlant les vies de penetració. Al
territori Lacetà se'n coneixen alguns (normalment, però, sols material superfícial, que
ocupa una àrea d'uns 500-1000 m2): Castell de Castellgalí, aiguabarreig LLobregat i
Cardener (proto-campaniana s. III a.C.), "La Portadora" (Olesa Montserrat), Sant Pere
Sacama (més a l'Est), i controlant l'accès des de St. Llorenç d'Amunt, hi ha el Puig
Castellar de Talamanca (oppidum-talaia?).
Finalment, al pla es detecten nombrossos establiments rurals. Es tracta d'hàbitats reduïts,
que dediquen part de l'àrea ocupada a dependències tipus magatzem, corrals, i a l'exterior
s’hi ubiquen nombrosses sitges. Serien establiments ocupats per 1-2 nuclis familiars.
Segurament, molts camps de sitges sense estructures serien d'aquests hàbitats, on s'ha
perdut la vivenda per l'erosió.. D'aquest tipus en destaca "Can Bonells (St. Maria Merlès):
una cas amb una estança amb llar de foc central, raconera per a un molí, sitja a l'interior, i
al voltant àmbits més petits empedrats (típic bestiar). Ocupa uns 500 m2, i ja apareix al V
a.C.. També es coneixen Boades (Castellgalí, que serà villa romana), Can Ramon
(Santpedor), Serrat del Carnisser (St. Fruitós Bagès)... Es tracta d’un habitat dispers força
dens.
Pautes de producció/Economia: La distribució dels poblats ja indica el pes decisiu de
l’agricultura entre els Lacetans: pràcticament cada conca d'erosió fluvial que ha originat
unes terrasses prou aprofitables per a l'agricultura es troba dominada per un oppidum
important. Els camps de sitges coneguts, amb un volum considerable, com en el cas del
poblat-magatzem de Sorba, indiquen una producció excedentaria força important. També
la ramaderia degué ser important, en un model integrat agro-ramader típic del món ibèric.
Algunes produccions ceràmiques, com la ceràmica grisa estampillada, indiquen també
l’existència d’un sector terrissaire important.
Finalment, cal no oblidar tampoc el paper del Llobregat com una via comercial de
pentració vers l’interior força important, constatat per la cronologia força antiga de les
importacions que es troben en aquestes comarques.
Estructures polítiques i socials: És més difícil identificar entre els Lacetans sectors de
tipus aristocràtic, perquè no coneixem cap de les seves necròpolis ni tampoc mencions
específiques de les fonts. En qualsevol cas, les pautes de poblament conegudes, així
com l’existència d’un oppidum central que esmenten les fonts (Livi), semblen reflectir
un model social i polític complex, de tipus proto-estatal, refermat per l’atribució a
aquest territori de les dracmes amb la llegenda Iltirkesalir. Cal no oblidar en aquest
sentit la importància militar que presenten els Lacetans durant l’època de la conquesta,
així com la seva col.laboració amb els Ilergetes, amb els que possiblement mantenen
algun tipus de vincle de dependència o aliança.

AUSETANS

Area territorial: El territori Ausetà sembla comprendre bàsicament la comarca d'Osona,

herència clara del topònim antic. Ja és més dubtós parlar d'Ausetans a les comarques del
voltant: al Ripollès perquè arqueològicament no en sabem gairebé res (si bé la menció
d’Auso-Ceretans a Aviè podria ser significativa), el Lluçanès sembla més aviat Lacetà, i
vers l'Est toparien amb els Indiquetes seguint la vall del Ter (si bé la Garrotxa podria tenir
un caràcter diferenciat i propi), la via principal de penetració a la comarca. Aquest territori
Ausetà no sols té entitat històrica i geogràfica, sinó que en algunes zones semblen poder-se
identificar veritables àrees fronteres envers l'exterior (oppida estratègicament situats).
Precisament per això sorprén la menció a les fonts d’època de la conquesta d’uns Ausetans
que ocupen àrees properes a l’Ebre, una notícia que si bé alguns investigadors consideren
fiable és possible que respongui més aviat a una confusió dels autors antics,
cronològicament força posteriors als fets que descriuen.
Pautes territorials: Es sorprenent la homogeneïtat i forta personalitat que mostren els
Ausetans en la seva vertebració territorial, sens dubte coherent amb les dades que ens
presenten les fonts literàries. Els oppida Ausetans semblen aparèixer vers finals de s.V
inicis s.IV, com en altres àrees, i ho fan amb unes característiques ben diferenciables:
poblats d’esperó barrat, amb un sistema de muralles molt potent i evolucionat (que ja
presenta alguns precedents del BF i Ferro), i que tanquen unes superficies d’altiplà molt
àmplies, en les quals s’han documentat poques estructures d’habitació. Entre aquests
peculiars oppida destaca el de l’Esquerda (Roda de Ter), que ocupa una posició central,
dominant sobre el Ter, i que probablement ostenta un paper de tipus capitalí (la urbs
Ausetana esmentada per Livi?). Altres establiments, com el Casol de Puigcastellet
(Folgueroles), el Turó del Montgrós (El Brull) o El Pla del Castell (Tavertet), semblen
correspondre a centres secundaris, dominants sobre vies de penetració o sobre àmplis
sectors de la plana.
Pel que fa al poblament dispers, en canvi, en tenim molt poques dades, i de fet els
establiments pròpiament de plana semblen presentar una cronologia més aviat de
l’Ibèric final, com indica el jaciment de Can Caseta, que ja presenta sitges, o el Camp de
les Lloses (Tona). Les troballes de materials del periode ibèric ple en establiments que
no semblen presentar fortificacions han estat també documentades, com a les Serrasses
o el Clascar, si bé es tracta d’indrets no pròpiament de plana.
Manca, doncs, la identificació d’un poblament d’època ibèrica plena que poguem
considerar específicament rural, del tipus granja o centre agrícola, i si bé això pot
deuré’s a problemes de la recerca, no deixa de ser sorprenent. Podria pensar-se
aleshores en unes pautes de poblament properes a les d’aguns models ibèrics
meridionals, on no existeix pràcticament hàbitat dispers, sinó que es troba tot ell
controlat en oppida de tipus mitjà, coincidint amb models polítics i socials molt
fortament jerarquitzats.
Pautes de producció/Economia: Coneixem poques dades referents a les estructures de
producció dels Ausetans. Les escasses troballes de sitges, de cronologia majoritàriament
dins l’Ibèric Final, i l’existència d’amplies zones dins dels oppida sense estructures
d’hàbitat, han portat a la hipòtesi d’un paper relativament important de la ramaderia
entre aquest poble. Val a dir, però, que el control de la fèrtil plana que mostra la
disposició dels establiments ausetans fa pensar també en un paper important de
l’agricultura, el que en cap cas és contradictori amb el que deiem abans. De fet,
l’alternància d’àrees de pastura d’hivern i estiu -que podria aprofitar les terres altes del
Ripollès- és compatible amb un sistema agrícola on els farratges poden combinar-se
amb els cereals i altres productes a les zones de plana.
Finalment, poc podem dir d’altres produccions, com la terrissaire o la minera, si bé cal
recordar que la posició estratègica de la comarca d’Osona, en la via fluvial vers les
zones altes del Ripollès, podia haver suposat un control sobre aquestes àrees riques en
minerals.
Estructures polítiques i socials: La distribució territorial, en poblats fortament
defensats i sense pràcticament hàbitat dispers, fa pensar en un tipus de societat molt
jerarquitzada, controlada per grups aristocràtics amb una elevat grau de coerció sobre la
resta de la comunitat. Les fonts d’època de la conquesta confirmen aquest aspecte, en
esmentar l’existència d’un princeps, Amusic, i una urbs que resisteix durant 30 dies
l’assalt romà. El pagament com a compensació de 20 talents és un indici de la riquessa
d’aquesta comunitat, o millor dit d’aquestes èlits.
També la troballa d’alguns elements escultòrics, de cronologia incerta, destaca el paper
aristocràtic d’aquestes èlits, com és l’escena d’un combat singular a l’estela de Tona o
les representacions del monument de Malla.

ELS BERGUISTANS

Àrea territorial: En principi el territori atribuit als Berguistans seria la comarca del
Berguedà, si bé això es fa per una simple qüestió d’homonimia més que no pas per
l’existència de veritables dades històriques o literàries. Podrien ser també Berguistanes
algunes comarques properes, com el Solsonès, el que definiria el territori dels
Berguistans com una àrea pre-pirinenca, entre els territoris Lacetans i Ausetans.
Pautes territorials: El problema dels Berguistans és que si acceptem la seva
localització a l’àrea del Berguedà, no trobem reflectida a nivell arqueològic la
importància que sembla tenir aquest poble a les fonts literàries d’època de la conquesta.
Alguns establiments, com el Serrat de l’Oca o Serrat dels Lladres, aturonats, semblen
poder respondre al model dels oppida, si bé no es coneix en ells l’existència de
muralles. A Berga s’han trobat materials ibèrics i d’importació colonial, però sense
haver-se pogut identificar l’existència d’un veritable poblat o oppidum.
Paradoxalment, en canvi, es coneix força bé un jaciment de plana, Can Bonells, que
correspon a una granja de caire unifamiliar, amb un conjunt de sitges força interessant.
Aquest panorama arqueològic contrasta força amb les dades de les fonts literàries, on els
Berguistans o Bargusis semblen tenir unes pautes territorials complexes, amb un centre
de tipus capitalí (castrum Bergium, Berga?) i diversos establiments defensius (castella),
que els autors romans no dubten en qualificar com una entitat del tipus ciutat-estat.
Possiblement aquest panorama s’adiu més amb les dades arqueològiques de l’àrea del
Solsonès, força particular, i on centres com St. Miquel de Sorba o Castellvell de Solsona
responen clarament al model de l’oppidum.
Pautes de producció/Economia: Només algun establiment, com Can Bonells, ens
permet conèxier el paper de l’agricultura en aquests territoris, aprofitant les zones de
plana prop dels rius. La presència de sitges, una raconera per a establir-hi un molí, etc..
són indicis ben significatius. També al poblat de St. Miquel de Sorba l’impressionant
conjunt de sitges excavat permet pensar en l’existència d’excedents cerealístics
importants.
En àrees més elevades és possible pensar que l’existència de zones de pastura pogué
afavorir la producció ramadera, si bé les dades arqueològiques són ben minses.
Cal no oblidar tampoc altres possibles fonts de recursos, com el cas de les mines de sal
de Cardona si acceptem com a Berguistanes aquestes zones.
Estructures polítiques i socials: Les fonts d’època de la conquesta esmenten als
Berguistans com una civitas, amb una capital homónima i una estructura social
complexa. Se’ns esmenta l’existència d’un Princeps Berguistanus i els seus seguidors,
que ajuden als romans a prendre l’indret, enfrontats com estan a un altre grup berguistà,
que Livi qualifica de bandits (praedones), i que controlen la res publica. Probablement
aquesta diversitat podria amagar l’existència d’un important conflicte intern entre els
Berguistans, que Roma aprofitarà en profit propi.
L’esment d’una res publica coincideix amb l’important paper que tenen els berguistans
a l’inici de la 2ª guerra púnica, quan Roma busca la seva aliança abans de l’inici de les
operacions militars, la qual cosa fa pensar en una importància política i territorial que no
es correspon amb les dades que coneixem per l’arqueologia.

ELS CERETANS.

Area territorial: Amb seguretat els Ceretans ocupen l'àrea homònima de la Cerdanya,
però és més que probable que ocupessin un territori superior, al llarg del que podriem
anomenar el "Pirineu interior" (Ripollès, Alt Urgell, Capcir, Conflent, Vallespir, i potser
també part dels Pallars). De fet, en època Alt Medieval apareixen referències a Ceretans en
el Pirineu Aragonès, el que coincidiria amb algunes fonts antigues com Aviè o Plini que
situen els Ceretans confrontant amb els Bascons. Estrabó ens parla també d'uns Ceretans
que ocupen diverses valls centrals Pirinenques, i per tant deixa entendre un territori força
ampli, sempre en àrees muntanyenques.
Pautes territorials: Poca cosa podem dir de les pautes de poblament, perquè tret de les
puntuals excavacions fetes en alguns jaciments el coneixement arqueològic que tenim dels
Ceretans és molt limitat. De fet, no tenim indicis pròpiament d’iberització en aquestes
contrades durant el periode cronològic que anomenem ibèric ple (s. IV-III a.C.), i quan
semblen aparèixer alguns elements propis del món ibèric (sitges, cases de planta quadrada
en pedra, ceràmica a torn) és ja en el perìode ibèric final, per tant possiblement degut al
contacte d’aquestes comunitats, directe o indirecte, amb el món romà. Durant el periode
pròpiament ibèric continua l'hàbitat en cova i en abric (aprofitant els "caos granítics" de la
zona solana, que s’ocupen fins al periode de la romanització), i si bé es coneix l'existència
a St. Feliu de Llo d'un "poblat" de cabanes (ja algunes amb parets de pedra seca, però sense
muralles), i un altre de similar al Castell de Llívia, no hi ha cap exemple d’oppidum en
aquestes contrades. Es tracta d’estructures de l’edat del bronze que no semblen sofrir
gaires transformacions durant el periode teòricament ibèric.
Recentment alguns sondejos han permés identificar l’existènca d’un hàbitat al pla amb
sitges, amb cases fetes amb murs de pedra seca amb fang, en una disposició radial, i un
mur perimetral de tancament ("Els castellots", a Bolvir), en un model relacionable amb els
dels oppida, però els materials recuperats corresponen ja a un moment tardà (s. II-I a.C.).

Pautes de producció/Economia: A nivell d'economia, sembla que els Ceretans practiquen

una economia mixta, dedicant una part important de la seva activitat productiva a la
ramaderia. Sembla tractar-se d'una ramaderia transhumant de tipus vertical, amb hàbitats
estacionals en alçada ocupats només durant l'estiu (cabanes de pastors, que pugen els
ramats des de la plana cerdana a les altes pastures) mentre a les zones de plana o vessant es
planten farratges i altres productes agrícoles. A l’hivern, els ramats s’estabulen a la plana,
alimentats amb els excedents cultivats a l’estiu. No hi ha elements per parlar de
transhumància horitzontal, on a l'estiu els ramats de les àrees de plana litoral, pre-litoral o
de la depressió central pugen els seus ramats a les pastures pirinenques.
Els estudis de restes faunístiques i agrícoles a Llo -un hàbitat que per la seva posició, a
1630 m.s.n.m. i en un punt d’accès a les pastures d’estiu, estigué sens dubte lligat a
l'activitat ramadera- han demostrat com si bé l'agricultura hi jugà un cert paper (restes
escasses d'ordi, blat i pessols), la capacitat productiva agrícola de les terres al voltant no
podia ser massa elevada, amb un hivern molt dur, que devia implicar el cultiu (o recollida)
durant l'estiu de farratges que s'emmagatzemaven per alimentar el bestiar a l'hivern. La
font bàsica productiva era doncs la ramaderia (i la cacera), amb un paper important dels
bous (diferència respecte al pla), l'ovella i la cabra, tots de talla petita. Només ben entrada
l'edat del Ferro (nivell III), augmenta d'una manera important el porc, coincidint també
amb un augment de l'ovella. El porc, però, ja no és un animal transhumant, i implica un
canvi important en l'estratègia productiva. De fet, serà la producció de pernils ceretans el
que en època romana coneixerem dels Ceretans.
Finalment, cal també destacar la situació estratègica de la Cerdanya com via
transpirinenca, el que podia haver-los reportat ingressos a nivell de cobrament de drets de
pas.

Estructures polítiques i socials: Sembla que els Ceretans colaboraren amb les tropes
d’Anníbal el 218 a.C., el que seria un indici de l’existència de personatges amb prou
recursos com per a esdevenir mercenaris i col.laborar en els exèrcits púnics. Fora d’aquest
fet puntual, pocs elements ens ofereixen tant les fonts com l’arqueologia per diferenciar
grups de nobles o aristocràcies a l’interior d’aquestes comunitats. Alguns investigadors
consideren possible relacionar els Ceretans amb la menció a uns cavallers “Libenses” que
apareix al bronze d’Ascoli l’any 89 a.C. combatent al costat dels romans -el que indicaria
l’existència efectiva de personatges nobles, amb cavall-, però es tracta d’una identificació
molt hipotètica.
En qualsevol cas, cal pensar que la filiació ibèrica d’aquestes poblacions -tot i ser tardana-,
constatada per la identificació d’un important corpus de grafits i antropònims ibèrics
localitzats en diversos sectos rocossos de la comarca, permetent pensar en l’existència de
comunitats minimament estructurades que respondrien al model social i polític que trobem
entre altres pobles ibèrics.

AIRENOSIS I ANDOSINS.

Aquests dos pobles són esmentats només en un text antic, precisament a Polibi (III, 35),
fent referència al pas d’Anníbal pel Pirineu l’any 218 a.C. L’absència d’altres mencions fa
pensar en dues comunitats força reduïdes, amb una posició pirinenca o pre-pirinenca, que
només en produir-se l’expedició d’Anníbal entren en contacte amb zones més obertes i
conegudes pels autors antics. No es tractaria de casos atípics, perquè són frequents les
mencions dels autors antics als ignobile populi, o pobles secundaris, dels quals no recullen
el nom per la seva escassa importància, i que semblen actuar en aliança o dependència amb
altres entitats ibèriques més importants. En el cas dels Airenosis i Andosins la
trascendència de l’expedició Annibàlica probablement feu que es conservés i reprodís per
part de les fonts antigues el nom d’aquests pobles, que d’altrament s’haurien perdut.
La seva ubicació en l’eix pirinenc és segura, doncs Polibi els esmenta després d’Ilergets i
Bargusis, i abans d’arribar a l’àrea del Rosselló. Tradicionalment, per similitut toponímica,
els Airenosis han estat ubicats a la Vall d’Aran, i els Andosins a Andorra. Val a dir, però,
que són arguments relativament fiables, si tenim en compte que no són dues zones molt
adients per al pas del Pirineu, si l’objectiu final era Illiberris, especialment la vall d’Aran,
oberta vers l’Atlàntic. Tampoc a nivell arqueològic hi ha indicis d’iberització en aquest
territori al s. III a.C., si bé cal dir que la filiació ibèrica d’aquestes comunitats no és mai
esmentada per Polibi. Per exemple a les valls d’Andorra s’ha documentat un fenomen
similar al de la Cerdanya, on les ceràmiques a torn i les produccions ibèriques arriben
només en contextos d’època republicana, associades a materials romans.
En resum, tant Airenosis com Andosins semblen tractar-se de pobles de les valls
pirinenques o pre-pirinenques poc importants (sub-grups dels Ceretans?), probablement
allunyats del fenòmen de la iberització, i que presentaven unes formes de vida i pautes
territorials similars a la de pobles com els Ceretans. Els indicis arqueològics coneguts no
semblen en qualsevol cas indicar grans diferències entre aquests territoris pirinencs.
EL MON IBÈRIC CATALÀ: CONCLUSIONS.

- INTRODUCCIÓ.

El món ibèric Català forma part d'un ampli fenòmen que es produeix a partir del s.
VI a.C. a tot el Llevant i Sud-Est Peninsular, la iberització. Es tracta d'un fenòmen històric
complexe, perquè tot i ser evident un fenòmen més o menys homogeni d'aculturització (és
evident la influència dels pobles colonials, fenicis, etruscs i grecs), la base del procès de
canvi és la pròpia evolució interna d'aquestes societats, amb el sorgiment d'èlits i societats
més jerarquitzades.
La iberització donarà lloc a una certa homogeneïtat en tots aquests territoris, des
del Sud de la Península (per a alguns la Turdetania, Sud-Oest Peninsula, no és ibèrica -DE
HOZ-, per a altres podrien agrupar-se amb els íbers, com sembla més lògic -Cordova,
Sevilla, Jaén...), fins al Sud de França, probablement fins al riu Herault (o Orb, dificilment
el Ròdan).
Aquest món ibèric, que els geògrafs Grecs des del s. VI a.C. ja identifiquen com a
una unitat cultural, no política, anirà evolucionant d'una manera més o menys unitària,
diferenciant-se progresivament, però, diverses ètnies, pobles, estats, diferents. Coneixem
diverses d'aquestes "ètnies" ibèriques peninsulars, les quals tenen els mateixos problemes
cronològics i d'identificació que ja hem vist per a les catalanes (pobles que "desapareixen",
aparents superposicions, etc..). De tota manera, a grans trets (mapa que vaig donar), podem
identificar els Edetans (zona València, Sud Castelló (Edeta-Lliria, Sagunt)), Contestans
(Alacant-Elx, Ilici-Alcúdia), Oretans (zona interior, Càstulo), Bastetans (Màlaga-
Almeria, Baza), Turdetans (Vall del Guadalquivir, per a Estrabó, íbers, per a autors
actuals, no), i cap a l'Aragó, Sedetans (Saragossa) i Suessetans (Osca?, Sud Iacetans?).
La unitat no serà ni tan sols cultural, linguïstica, així al Llevant i Nord s'escriurà en
la llengua ibèrica pròpiament dita (o llevantina), mentre que al Sud s'escriurà amb la
llengua Meridional (o del S.O.) -i fins i tot en un territori entre els dos s'escriurà amb
Greco-ibèric-. De tota manera, i tot i les clares diferències de cada àrea, és cert que hi
haurà una certa homogeneïtat a nivell de cultura material: quasi a tot arreu trobarem la
ceràmica ibèrica oxidant, l'àmfora de boca plana, les ceràmiques ibèriques pintades
(kalathos..), la ceràmica grisa (emporitana, bicònics..). Cada àrea en determinades
proporcions, però en global amb una certa sintonia, similitud. També a nivell constructiu i
urbanístic les solucions seran a tot arreu similars, a nivell de tencnologia i utilització del
ferro, tecnologia alfarera, tecnologia agrícola, etc...

En aquest panorama, el món ibèric català hi juga un paper important, però no

especialment brillant, doncs de fet almenys a nivell arqueològic no sembla tractar-se d'una
àrea d'un gran desenvolupament. De fet, altres zones ibèriques del Llevant o Sud-Est
estigueren dominades per centres urbans més importants. Així, centres com Sagunt, Ilici,
Càstulo, Obulco (Porcuna), etc.. foren ja en època ibèrica Plena veritables ciutats, nuclis
d'una societat estatal desenvolupada. Només alguns pobles ibèrics, com els Ilergetes i en
part els Indiquetes, i ja al final del periode (s.III a.C.) segurament arribaren a aquests
nivells d'organització política i social.
No és tracta d'infravalorar el nostre passat ibèric, sinó de relativitzar-lo respecte
d'altres territoris.

EVOLUCIÓ HISTÒRICA.
 Com hem anat constatant al llarg de la ràpida visió que hem fet dels diferents
pobles ibèrics catalans, i tot i el fort desconeixement que tenim de determinats aspectes
d'aquestes societats, podem identificar diferents etapes en l'evolució del món ibèric català,
etapes que responen a fenòmens històrics determinats (si bé dels quals no coneixem encara
totes les conseqüències).

- En el Periode Ibèric Antic (s.VI-V a.C.) es formaran la major part de les ètnies
ibèriques catalanes, a partir dels diversos substrats i dels diversos processos d'iberització.
De tota manera, ara -s.VI- encara és difícil poder identificar ètnies, pobles, societats
estatals.
A les zones costaneres i meridionals (Lleida) l'hàbitat i el tipus de poblament
evoluciona ja clarament cap als oppida, i és ara quan tenen lloc els processos de sinecisme,
la concentració entorn de determinats indrets elevats d'una població abans més dispersa.
En alguns llocs el poblament anterior també era concentrat en poblats (B.F, vall de l'Ebre)
però ara s'evolucionarà cap a nuclis més grans (Vilars, Tornabous, Iltirda?).
De tota manera, i excepte alguns casos molt específics (Ullastret, p.ex., potser
alguna altra capital?), només al final d'aquest període, és a dir, a finals de s. V a.C.,
sorgiran les muralles, i aquests centres esdevnidran per tant veritables oppida, poblats
enmurallats. L'aparició de muralles (que esdevindran cada cop més complexes al llarg del
s. IV-III a.C.) és un fet determinant en el món ibèric català, doncs és un indici clar de
territorialització i de jerarquització.
Per tant, de fet al llarg del periode ibèric Antic el que predominarà no seran els
oppida enmurallats (això serà el resultat d'aquest periode, d'aquest procès), sinó els hàbitats
ja en turons, però primer encara en cabanes, després cases de base de pedra i paret de tovot,
i finalment estructurats en carrers i tancats per muralles.

Aquesta evolució està en part també contrastada per les fonts literàries, doncs els
geògrafs de s. VI a.C. no identifiquen encara ètnies clares, sinó conjunts culturals més o
menys uniformes, uniformitat que, almenys a nivell costaner, sembla en part reflectida per
l'arqueologia (ara es difón la ceràmica a torn arreu, un tipus de cases, etc..).

A nivell social, no coneixem d'aquest periode més que les necròpolis de s. VI ja

vistes, indicatives de l'existència d'una aristocràcia bastant clara, que s'enterra amb els seus
símbols de prestigi, armament, vaixella d'importació i elements d'ornament personal. Són
ells probablement els veritables motors de la iberització, els qui mitjançant l'interacció amb
els comerciants i colonitzadors potencien els canvis en les pautes de poblament i producció
que estem constatant.

- El Periode Ibèric Ple (IV-III a.C.). Es ara de fet el període pròpiament ibèric
(abans poc clar, després Romà), i és ara quan cristalitzen els processos de sinecisme i de
territorialització que s'iniciaren en el periode anterior.
Ara és quan trobarem les ètnies, les tribus ibèriques. ÇEs ara quan s'han delimitat
àrees territorials, àrees de domini, de control polític. Ara existiran ètnies determinades,
diferenciades, amb un territori determinat. No sols és un territori delimitat, sinó que és un
territori que en alguns casos, i de manera clara, s'estructura sota unes pautes de control i
explotació característiques (p. ex. Ausetans poblats en barrera, Cossetans fortalesses,
Laietans turons...), que implica també la defensa respecte l'ètnia veïna la defensa dels
mitjans de producció (la terra) i els seus excedents (camps de sitges).
El pas d'un moment a l'altre, cap al 400-425 a.C., coincideix de fet amb un periode
de conflictes i canvis, que sembla manifestar-se quasi a tot arreu (costa, Lleida, Bages,
etc..). Es el que Maluquer lligava a possibles invasions de pobles Gals, i el que Tarradell
lligava amb les consequències del segon tractat Roma Cartago (però això seria potser més
tardà -349 a.C.).
De fet, no cal veure-hi causes externes. Sense menystenir la possible relació amb
aquests fenòmens, sembla lògic pensar que la pròpia evolució de les societats ibèriques
portà a aquests conflictes (i perquè no conflictes interns dins dels grups?). Es almenys
possible pensar que en el procès de territorialització i jerarquització que ara constatem,
d'una banda es produirïen diferències entre les diferents entitats territorials pre-existents: la
delimitació territorial d'un grup, el control d'un terrioti, sens dubte afectà els seus veïns.
Això explicaria l'existència d'alguns nivells d'incendi i destrucció, a la vegada que els
fenòmens d'enmurallament: apareixen els territoris políticis dominats des d'un centre i per
part d'uns grups dirigents.
Per altra banda, el procès es produeix enmig d'un fenòmen probable de
diferenciació social i econòmica: les èlits reforcen la seva posició, i els camperols poden
empitjorar la seva (dependències personals o bé territorials). Si, com és probable, els
senyors obtenen el seu excedent a partir de la renda camperola, la jerarquització territorial
implicarà un major control de la producció, i un possible enduriment de les relacions de
producció i de redistribució de l'excedent, que segurament va anar en prejudici d'aquests
grups de treballadros (camperols, artesans, etc..). Les aristocràcies afermen encara més el
"control social de la producció", probablement a partir d'un acaparament de les terres, si bé
no a nivell de propietat (improbable ara), si a nivell de possessió (canalitzazció cap a
determinats llinatges o grups de les rendes-excedents de determinades parceles). Poc a poc,
el camperol anirà caient en les xarxes clientelars o de dependència dels aristòcrates (sense
oblidar que en el món ibèric existeixen també servituds territorials: nuclis de poblament
que pagaven una renda a unes altres, i que estaven sotmesses al seu poder: Turris
Lascutana d'Hasta, alguns pobles veïns de Sagunt, etc..).
Aquest fenòmen ha de produir-se entorn aquest periode, s. V-IV a.C., i no seria
extrany suposar que el procès es produís enmig de lluites i conflictes socials, que pogueren
comportar conflictes.
per tant, el domini d'uns centres repecte d'altres, i a la vegada el conflicte a l'interior mateix
d'alguns centres, podria ser la causa d'aquests indicis de destrucció i lluita identificats per
l'arqueologia.

(Alguns autors creuen poder determinar per al món ibèric general (però sobretot Sud
Peninsula, i després del període Tartèsic, fins al s.VI, on hi ha monarquies sacres -Pozo
Moro), una primera fase, s.VI-V on predominen els models principescs: èlites molt
reduïdes que dominen la comunitat, amb prestigi, heroització (Porcuna, Dama Baza), etc
(en arqueologia, del model amb poblament dispers anterior, es passa a Alta Andalusia a
concentració en el s.V de tota la població als oppida, sense centres dispersos)... En canvi, a
apartir del s. IV això es transformaria en un model isonòmic: ara hi hauria una base
oligàrquica més amplia, testimoniada en aixovars més uniformes a les necròpolis, també
guerrers però més igualitaris...
De fet, això lligaria bé amb el model Grec (pas de l'aristocràcia a l'oligarquia). Encara que
no ho he llegit, això també lligaria bé amb un altre fenòmen a partir del IV: el sorgiment
dels ciutadans, d'una base demogràfica més amplia amb certs drets polítics. Darrera
muralles trobariem ciutadans, abans sense cap dret (pèrò es difícil de demostrar per al món
ibèric català, molt jerarquitzat, sembla))
 Aquesta fase portarà a un món ibèric de s. IV ja plenament format. Ara,
pràcticament tots els centres urbans que seran principals ja estan enmurallats (mitjans s.
IV): Ullastret-Illa, Burriac, Castellet de Banyoles, etc...
Es ara quan podrem parlar d'ètnies, de societats estatals diferenciades. Es ara quan
podem trobar-hi totes les característiques del món ibèric, que molt breument resumirem
d'una manera global:

ECONOMIA.

- Agricultura.
La base econòmica del món ibèric era quasi a tot arreu l'agricultura, com ho
demostra en part la ubicació dels pobles especialment a les àrees de plana i a les zones de
valls àmplies i fèrtils de l'interior. Tot i que la producció agrícola ja s'incrementà sens
dubte al llarg del BF i Ferro, amb la iberització (especialment a partir del s. V a.C.)
s'introduïren noves tècniques agrícoles que permeteren un fort increment productiu:
utilització àmplia d'eines agrícoles de ferro (millor productivitat), intoducció de l'arada,
extensió del guaret bienal i després triennal -rotació de cultius-, introducció de nous cultius
(vinya i olivera??).
L'estudi de les eines agrícoles de ferro ibèriques ha mostrat com hi havia una forta
especialització (podalls, aixades, arada de ferro...), que permetia una àmplia explotació de
les diverses terres: eines per a terres de regadiu, irrigades, terres d'horta, de secà, etc...
(quasi com eines actuals).

L'increment d'excedent agrari el tenim testimoniat pels gans conjunts de sitges

excavats, on els càlculs permenten intuir un nivell productiu molt elevat (a les sitges de
Pontós hi cabria tota la producció agrícola de l'Empordà actual..). Aquests grans conjunts
de sitges es concentren sobretot en àrees de fàcil sortida cap al mar (Empordà, al voltant
Ter, Fluvià, Daró.., eix del Llobregat, Maresme, etc..). De fet el mateix sistema de la sitja
ja tè una finalitat de redistribució, i un cert caire especulatiu (guardar en grans quantitats no
per a un consum local, sinó a mig plaç...).
El gran increment agrícola en època ibèrica Plena ens indica que s'ha incrementat
no sols la productivitat, sinó també l'extensió de les terres agrícoles. Podemparalr d'un
ampli fenòmen de colonització agrícola. Es ara segurament la primera vegada que es
guanya d'una manera organitzada terra al bosc (deforestació), que es delimiten les àrees de
cultiu de les que no ho són (separació ciutat del camp), quan s'efetua un control i
organització efectiva de l'espai agrícola i del territori, es delimiten parceles, terres de
pastura, fronteres, etc..
Aquest increment agrícola estarà a la base del creixement demogràfic i de la divisió
del treball que trobarem al món ibèric, amb els consegüents fenòmens de jerarquització
social.

- La ramaderia.
Serà també una font important de recursos entre tots els pobles ibèrics. En general
sembla ser més aviat un complement de l'agricultura, però en determinats casos pogué ser
la font principal (Ceretans..). Predominà al món ibèric català sobretot la ovella i la cabra
(carn, llana i llet), per sobre del bou (carn i tir, més típic del món ibèric andalús) i el porc,
que també es troben arreu però en proporció inferior (de nou excepte pobles Pirinencs).
També el cavall, però com a montura, a part de l'aviram, gossos...
Es un tema debatut l'existència a Catalunya d'explotació ramadera transhumant
(que es coneix bastant bé entre els pobles Celtibèrics de la Meseta). No hi ha dades clares
per a l'existència de transhumància horitzontal de llarga distància (des de les planes pre-
litorals, o la depressió central, cap al Pirineu), però sembla més possible pel que fa a la
transhumància vertical (curta distància, aprofitant zones amb pastures d'estiu..).

- Artesanat.
El món ibèric Ple és ja un món amb forta especialització productiva, on la divisió
del treball permet l'aparició d'artesans especialistes: ferrers, ceramistes, teixidors de lli o
espart (documentats tots dos a Catalunya), etc..
Coneixem especialment bé les produccions ceràmiques (és el que més trobem als
jaciments), i des de fa alguns anys comencem a conèixer forns de producció ceràmica. Es
tracta d'una ceràmica de molt alta calitat, que si bé a Catalunya no presenta la riquessa
decorativa d'altres àrees (ceràmica pintada figurada de Lliria, etc..), suposa l'existència
d'artesans especialitzats que treballen en alguns casos ja a un ritme quasi industrial (forns
de St. Simó..). Imiten totes les importacions que els arriben, amb èxit. De fet, la producció
més abundant és la de l'àmfgora ibèrica de boca plana (imitació púnica), producte que
s'exportarà a diversos punts del mediterrani.
També a nivell metal.lúrgic, especialment com a productors d'armament, els ibers
seran prou competents (espasa-falcata, inventors del pilum romà...).
En canvi, pel que fa als artesans "artistes" el món ibèric Català no és gaire brillant
(molt poca esculptura ibèrica, pàteres de Tivissa.., poca cosa més..).

- Altres activitats econòmiques primàries.

Sens dubte les activitats mineres foren importants entre els ibers, però de nou estem
limitats per al falta d'informaciól. Es segura la mineria del ferro, que es transformarà en els
tallers coneguts. Es probable l'aprofitament de les vetes de plom i galena en alguns indrets
(Bellmunt), així com la Sal (Cardona), però poc podem dir-ne.
No hem d'oblidar tampoc l'aprofitament del bosc, element clau en la vida rural i
camperola (obtenció de fusta, recolecció de fruits silvestres, i sobretot la cacera, constatada
per l'arqueologia com un element important en la dieta dels ibers). També la pesca, en
zones costaneres i de maresmes, degués ser important...

- Comerç.
El món ibèric català estarà plenament integrat en els circuits comercials
Mediterranis de l'època. Les importacions gregues i púniques -i a partir del s.III romanes-
ens indica l'interés d'aquests comerciants per comerciar amb els íbers (també comerciants,
no ho oblidem, no simples subjectes pasius).
Que exporten esl íbers a canvi? Com ja hem anat veient, aquesta és la gran qüestió
que cal resoldre. La major part dels investigadors consideren que havien de ser els
productes agrícoles, en especial els cereals, demandats pel món Grec i per altres pobles
Mediterranis, amb alts nivells demogràfics i una alta especialització industrial. L'elevada
quantitat de sitges ibèriques conegudes permet pensar en aquesta possibilitat, però cal ser
una mica prudents. En primer lloc pel propi problema de les sitges (n'hi ha moltes, però
totes a la vegada o una darrera l'altra?, la producció canvia molt..), i en segón lloc perquè
si, com sembla, la producció s'exportava en àmfora ibèrica de boca plana, de fet no tenim
ni una sola prova fiable del que s'exportava en elles. Per a molts cereal (farina?, difícil de
conservar, o gra), però per a altres contindria ja ví (de fet, a les tombes, on apareix sovint
buida, podria ser per a ví, i de fet en època republicana el vi serà una gran producció..).
No podem afirmar res amb total seguretat, però en tot cas l'exportació de productes
agrícoles fou segura, i la del vi només probable.
 Pel que fa a la direcció d'aquest comerç ibèric català, sembla que en un primer
moment estigué molt influit per la presència emporitana. Així, des de la 2ª meitat de s. V i
durant el s. IV, les peces de vaixella àtica són les que trobem a tots els oppida, en
proporcions importants. De tota manera, la importància d'aquest comerç Grec (sobretot,
sembla, amb la zona de la Magna Grecia i Sicília) s'està matitzant, per una banda perquè -
com ja vàrem dir- tots els pobles comerciants comercien amb mercaderies de tot arreu
(peci de el Sec, s.IV-), i en segon lloc perquè cada cop es coneixen millor els materials
púnics i Cartaginesos, i aquests es troben a més indrets (gran importància d'Eivissa, però
també Darró...). Es tracta sobretot d'àmfores, de fet el producte principal d'un vaixell... La
influència púnica seria creixent al llarg del s. IV i inicis del s. III a.C.
De tota manera, ja dins la 1ª meitat del s. III a.C. trobarem peces d'importació
romanes (peces de vernís negre del taller de les petites estampetes), quasi absents al
Llevant i Sud Peninsular (tractats de l'Ebre?).

PAUTES DE POBLAMENT

No entrarem de nou a fons en aquestes pautes de poblament, que com hem vist
depenen sovint de cadascun dels pobles i de les àrees. Simplement, a títol general i com a
conclusió, podem esmentar algunes característiques generals:
* La major part de la població ibèrica viu en hàbitats concentrats, en els oppida, tot
i que aquests no són l'únic tipus d'establiment existent. Com a mínim existeixen:
- Grans poblat aturonats o en llocs preeminents i de fàcil defensa, oppida. Molts
d'ells seran les capitals d'aquestes ètnies, i fins i tot el seu topònim donarà lloc al nom del
poble. Almenys al s. III a.C., alguns d'aquests oppida ja seran ciutats, nuclis urbans, amb
edificis públics, probables temples, clar urbanisme, cisternes, etc.. (Ullastret, Tàrraco,
Iltirda, Molí d'Espígol, Cogulló, Burriac, Castellet de Banyoles, la Moleta...). Seran no sols
els centres de concentració de l'excedent, sinó també els centres de redistribució d'altres
productes: artesanals, importacions, etc.. Aquest paper redistribuïdor (que alguns
anomenen "mercat"), però, és secundari, es degut al seu paper polític, com a nucli central
on hi viu l'aristocràcia dirigent (i no, segons el meu punt de vista, degut a la importància de
la redistribució). Es important perquè és el centre polític, i per això es també el centre
econòmic.
- Petits o mitjans poblats enmurallats, oppida, però que no arriben al rang de capital
d'un territori, sino que estan subordinats a un centre principal. Són la major part dels
poblats que coneixem, d'un tamany menor, inferior sovint a 1 Ha. La major part d'ells
foren centres de poblament i explotació d'un territori determinat (una vall, una plana), que
devia abastir al seu nucli principal. Les Toixoneres...
- Centres especialitzats en la defensa. Seria el cas de les talaies -torres de guaita i de
defensa-, mal conegudes però existents, i els dels recintes defensius: aparents oppida, però
que l'estudi detallat ha permés identificar no com a hàbitats, sinó com a fortalesses (p.ex.
Puig Castellet a Lloret, o alguns dels recintes de barrera Ausetans).
- Establiments rurals, al pla, sense preocupacions defensives. N'hi hauria tant de
petits (una espècie de granja o masia, amb 3/4 estances, unes sitges, etc...) com de més
grans (una espècie de vicus, poblats, aldees de camperols). En general, predominen els
petits, els "masos" ibèrics, que cada vegada s'estant documentant a més indrets, i indiquen
la importància del poblament dispers ibèric...
- Camps de sitges. No tots, però alguns pobles tingueren també establiments
dedicats de forma exclusiva a emmagatzemar l'excedent agrícola. Alguns camps de sitges
es troben a la vora del poblat, dominant-los des del centre (amagats de l'enemic?). Altres es
troben protegits per muralles, com a veritables magatzems fortificats (Turó del Vent, St.
Miquel de Sorba). Finalment, altres es troben dispersos en el territori (Penedès, Empordà,
Vallès), no sabem si amb estructures constructives desaparegudes, però en tot cas allunyats
dels poblats.
- Establiments artesanals: tallers de ceràmica i centres metal.lúrgics. Molt sovint,
els forns d'àmfora i ceràmica apareixen al costat de magatzems de sitges, probablement
indicatiu de que la producció que s'envasava procedia d'aquest excedent agrícola (Penedès,
Maresme) -no podem oblidar que l'àmfora és un contenidor, el tetra-brik de l'antiguitat-.
En alguns forns, la producció de peça sera fonamental (Fontscaldes: kalathos decorats,
Empúries, Grisa Emporitana, Ullastret, pintura blanca, etc...).
- Santuaris: Tot i que coneixem malament tota aquesta vessant del món ibèric,
alguns indicis, com la gran ocupació de coves en època ibèrica, amb caràcter ritual
(ofrenes, tymatherioin, vasos votius) ens parla de l'existència de santuaris rurals, lligats a
divinitats ctòniques (interior de la terra: fertilitat, lluna, resurrecció, deeses mare, etc..).

* L'existència d'aquests tips d'hàbitats diversificats (molts d'ells ignorats fins fa

pocs anys), ens indiquen que estem davant d'unes pautes de poblament complexes,
jerarquitzades, i organitzades des d'un punt central. Hi ha un control efectiu d'un territori,
una organització interna que possibilita l'aprofitament dels recursos (explotacions
agrícoles, ramaderes, mineres, del bosc (cacera, fusta..), que facilita la canalització dels
recursos cap als centres transformadors (tallers, forns, magatzems de sitges-molins), i que
comporta la construcció de veritables vies de comunicació (ports maritims, fluvials,
camins -moltes aprofitades i millorades per Roma, però camins aptes per a carros ja
existents-), sistema complexe que permetrà el floriment de la vida urbana, d'un tipus de
societat estatal.
Aquest territori dominat i explotat serà defensat de l'exterior, mitjançant talies i
fortalesses, però també de l'interior, dels grups desfavorits.

ASPECTES CULTURALS: LLENGUA, ESCRIPTURA I RELIGIÓ

Es aquest un problema difícil, doncs fins fa pocs anys no hi havia gaires dubtes per
considerar als pobles ibèrics catalans com a culturalment ibèrics, sense més problemes. La
llengua que parlarien seria la mateixa que escriurien, l'íber, llengua molt probablement no
indoeuropea.
A Catalunya s'utilitza l'escriptura ibèrica septentrional o Llevantina. Es un sistema alfa-
sil.làbic (o semi-sil.làbic, és a dir, hi ha signes que representen lletres -alfabet- i signes que
representen sons -sil.làbic-). Els primers testimonis d'escriptura en ibèric són de 2ª meitat
de s. V a.C. (posterior als ploms Grecs), i segurament l'escriptura vingué formada des del
Llevant. Es interessant destacar el fet que l'aparició de l'escriputra ibèrica (no traduïda,
llengua molt probablement no-indoeuropea) suposa l'existència d'una societat complexa,
on han aparegut necessitats de registre i de comunicació pròpies de l'Edat Antiga, de les
societats proto-estatals o estatals.
Els 1ers documents ibèrics Catalans provenen d'Ullastret i del Puig Cardener (vase
àtica), de la 2ª meitat s. V a.C. Els documents principals són els ploms, alguna inscripció
votiva i sobretot els grafits sobre ceràmica (normalment, indicis de propietat). Hi ha alguna
peça excepcional (ostrakon de Pontós: document comercial?).
El problema apareix, però, quan ens endinsem en el camp de la llengua. Tot i
escriure en ibèric, potser la llengua que parlaven no era l'ibèric (així, els Celtíbers escrieun
en iber, però parlen una llengua Celta). Això ens lliga amb tot el problema de la llengua
ibèrica com a llengua vehicular (llengua de comunicació entre els diversos pobles, no
parlada arreu), i amb el problema de la filiació Cèltica d'alguns pobles ibèrics catalans.
No podem entrar en la qüestió (entre altres coses perquè està avui en dia en el
centre de la discussió, i normalment cal "pair" les discussions), però si que hem de dir que
hi ha indicis de l'existència d'influències cèltiques a Catalunya:
- La toponimia ofereix diversos exemples de topònims pre-romans explicables per
la llengua Cèltica (acabats en -ac, o antropònims, com Ind-, i altres).
- Alguns elements religiosos o rituals dels pobles catalans lliguen bastant bé amb
creences de filiacio cèltica: és el cas del culte al crani documentat a Ullastret, potser
Maresme, i en algunes esteles ibèriques (altar-tron de St. Martí Sarroca, amb caps clavats,
estela Ilergeta de Vallfogona, etc..). També els santuaris rupestres coneguts (Cerdanya?,
Badalona) semblen indicar un culte al sol, tradiconal Celta...
- Finalment hi ha una presència important d'armament de tipus Celta, que si bé pot
ser importat també és significatiu.

NECRÒPOLIS

Ja vàrem dir que coneixem molt poques necròpolis ibèriques Plenes (Cabrera de
Mar-Burriac, Serra de Daró-Ullastret, i algun indici a Sarrià de Ter-St. Julià, i poca cosa
més...). Allò que ens interessa és destacar que probablement corresponen totes elles a
necròpolis de grups socials diferenciats, nobles-aristòcrates, probables enterraments de
grups de llinatges privilegiats, i no es tracta de necròpolis obertes al conjunt de la societat.
De tota manera, es tracta d'una hipòtesi...
En tot cas, la jerarquització social i el paper del noble-guerrer segueix estant ben
present en aquestes tombes (com ja ho era al s. VI a.C). El mort s'enterra amb tots els seus
elements de prestigi en vida: àmfora (probablement vi), armes, i vaixella importada: bens
de prestigi de l'home. Fusaioles, vaixella importada i joies i braçalets en el cas de la dona,
segurament també els seus bens de prestigi.

ORGANITZACIÓ SOCIAL

Entrem ara ja directament en el tema més delicat. Es aquí on sovint l'arqueologia

s'atura, i no permet avançar més enllà de determinats elements més o menys evidents:
jerarquització, concentració de l'excedent, etc... Es ara quan ens manquen elements
històrics: propietat de la terra, esclavisme?, etc...

En aquest cas, com en altres, cal recòrrer a l'elaboració de models d'interpretació. Ja

ho vàrem fer per explicar el sorgiment del món ibèric. Ara cal explicar el seu funcionament
social. (ALVAR-GONZALEZ WAGNER 1991)

El món ibèric és un món de comunitats en transició, des d'unes formes

d'organització més o menys simples, vers unes estructures ja de caire estatal. Algunes
arriben al final del procès, altres no. Algunes hi arriben només tardanament, amb el
contacte amb Roma i els Púnics, al s. III a.C., altres abans, ja al VI-V a.C. (Catalunya sols
V-IV).
El punt de partida es diferent segons les zones, com ja hem vist, però en primer lloc
caldria mencionar l'emergència en aquests territoris d'unes aristocràcies que com hem vist
poden captar part de l'excedent de producció aconseguit per les seves comunitats
(bàsicament agrícola). No sabem en quines condicions es produeix aquesta desigualtat en
la producció de riquesses (no cal que sigui arreu el mateix). En alguns llocs pot estar induït
pels comerciants extrangers, que incentivaren l'acumulació de riquessa d'alguns grups, però
ja havia d'existir una base prèvia (meu). La desigualtat ja és present a l'origen del procès,
però ara s'incrementa.
Cal pensar que es produí un procès d'apropiació del sol en profit de la clase dirigent
local. Aquesta aristocràcia terratinent s'apropïa del treball dels camperols mitjançant les
rendes (i potser també mitjançant algun tipus de formes de dependència personal).
Progresivament, l'aristocràcia reforçarà el seu control sobre els camperols i els forçarà cap
un augment de la productivitat i de l'excedent. La integració en els graqns circuits
comerials, produirà canvis en les relacions socials de producció, i una diferència social
major.
Així, la població més o menys dispersa pel territori es veuria sotmessa a una
càrrega impositiva quue passaria d'una acumulació centralitzada de forma més o menys
voluntària (pervivència d'un model "comunitari"), a una pressió fiscal (renda agrària,
tributs) acompanyada de prestacions en treball obligatòries, com per exemple construcció
de muralles, cisternes, monuments..., els quals necessiten d'un treball comú, però no
necessariament un benefici comú. Quant les èlits es perpetuen dinàsticament (llinatges)
culmina la primera etapa de formació de les estructures complexes, doncs suposa la
desaparició de l'economia colectiva.

Aquest procès va acompanyat per una paulatina urbanització del territori, que
suposa no sols l'aparició de ciutats, sinó l'existència d'unes pautes d'ocupació del territori
jerarquitzat, amb unitats diferents d'habitació (poble-granja) i de funció (sitges, forns..). Es
el reflexe de l'aparició de territoris polítics, amb coherència econòmica i social. Es el
procès de territorialització: cada comunitat o grup social comença a delimitar i ocupar un
territori coherent segons la seva estructura social i econòmica (per tant territori enfront
altres comunitats, però també segons la seva pròpia estructura). (meu).
Els poblats més petits tindrien com a objectiu l'explotació de l'entorn proper
(activitat agrícola, ramadera, minera..), d'on obtindrien uns productes per al seu auto-
abastiment i uns excedents que haurien d'entregar a un centre intermedi, del qual
dependrien política i administrativament. Diversos d'aquests centres intermedis estarien a
la seva vegada sotmessos a un lloc central que funcionaria com una autèntica capital, que
pot oferir serveis (per exemple artesans especialitzats), el que la caracteritza pròpiament
com a ciutat.
El sistema pot ser més complicat, però ja així ens indica que a la cúpula del sistema hi
trobarem les èlits més importants, les aristocràcies, i probablement també trobarem elits
locals, menors, a la cúpula de cadascun d'aquests poblats intermedis. La població
camperola es trobarà també en els diversos nivells de població, però en els centres
principals conviurà amb una percentatge important de treballadors no dedicats a la
producció agro-pecuària, artesans qualificats i, si n'havia, a serfs domèstics. D'aquesta
manera, el desenvolupament urbà estaria vinculat a la implantació de règims polítics
aristocràtics, que controlarien un territori explotat per una població que, segons el lloc,
podria ser propietària de la terra que treballaven o bé podien treballar una terra d'un altre,
sotmessos a una relació de dependència.
Amb el transcurs del temps el teixit social es faria més complexe, donant lloc a
situacions intermèdies, a la vegada que s'intensificaria l'explotació del treball servil.
Per tant, segons cada lloc, les comunitats ibèriques podrien estar composades a
nivell de règim de la terra, bé per grans propietats territorials (gran jerarquització social), o
bé tindrien un caràcter més horitzontal en les relacions socials i econòmiques, i fins i tot en
alguns casos podria donar-se la pervivença d'una estructura comunal, segons la més o
menys homogènea privatització de la terra.
 Això lliga amb l'organització social: on les grans finques constitueixen la base de la
propietat, la major part de la població viu en règims de dependència (excepte potser
l'artesanat) i això es tradueix en una ocupació del territori per nuclis d'habitació molt
jerarquitzats entre ells. Per contra, en les zones on hi ha major parcel.lació de les
propietats, els poblats són més homogenis, igual com a les comunitats on es manté un tipus
de propietat comunal.

L'anàlisi de les necròpolis sols ajuda parcialment a interpretar aquests fets, doncs hi
ha la possibilitat (cada vegada més confirmada per a l'Ibèric Ple: meu), que sols puguin
enterrar-s'hi aquells que participessin de la propietat, de tal manera que la massa social no
hi seria representada (MEU: sols d'hi enterren ciutadans-aristòcrates: model hoplític, tope
oligàrquic -cos de ciutadans propietaris molt reduït- i no tant aristocràtic (model heroic)?
Com diferènciar tombes d'oligarquia de les d'aristocràcia?)
El cos cívic estaria sols representat pels propietaris i sols ells podrien enterrar-se a
les necròpolis.

Una altra explicació seria que encara predominessin els vincles gentilicis, de
parentiu, i on gran part de la població segueix sent homogènea, respecte el grup
aristocràtic. Voldria dir que els llaços de parentiu i els vincles personals són encara a la
base de l'ordenament de la producció, i estariem lluny encara d'un model estatal. Alguns
pobles ibèrics estarien encara aquí, però altres serien ja estatals (com ho testimonia el grau
d'articulació política i l'existència de controls tributaris)..

En definitiva, sembla que les comunitats ibèriques s'orienten cap a dues tendències
en les seves estructures econòmiques i socials:
- Per una banda, aquelles en que es dona una gran concentració de la propietat en
mans d'un reduït grup d'aristòcrates, residents a l'àmbit urbà, i on la major part de la
població viu en poblament dispers, sotmessa a algun tipus de relació de dependència.
- Per altra banda aquelles on la propietat està més repartida, o està encara indivisa,
donant lloc a un cos cívic més ampli i a una ocupació del territori amb poblats més
homogeniament distribuïts.
Però la realitat és més complexa, i hi haurà situacions particulars, com l'existència
de petits propietaris en àrees de grans propietats, o terratinents en àmbits homogenis, o
l'existència de comunitats amb un règim d'explotació de la terra comunitària, sotmessos
mitjançant una càrrega fiscal a nuclis urbans organitzats segons els altres 2 tipus.

En qualsevol cas, coneixem malament el paper d'aquest petit camperolat i de

l'artesanat, sotmés de diverses maneres als grups aristocràtics. L'existència d'institucions
com la fides o la devotio, ens parla de vincles de dependència personal. Però es tracta de
fòrmules aparentment més properes al clientelisme que no pas a l'esclavisme propiament
dit. Formes de servitud personal explícita no es coneixen, però si les territorials. Aquesta
servitud territorial estaria molt allunyat del sistema de l'esclau-mercaderia, i respondria
molt més al sistema pre-clàssic del món Grec (hilotisme, penestes, hectemores), on el
pagament d'una renda agrícola i una renda en treball regularia la dependència.
Es possible que hi hagués també camperols lliures sense dependència personal, d'una
capacitat mitjana, que en el procès d'apropiació de la terra per part dels llinatges nobles
hagués quedat en una posició intermitja.
Potser també els propietaris dels tallers industrials, així com els comerciants que apareixen
als ploms, es trobarien en aquesta posició intermitja, com una oligarquia emergent. Es
dificil de dir, però seria probable. De tota manera, no els tenim ben identificats ni per les
fonts ni per l'arqueologia.

En aquest model social, hi hauria doncs una clara divisió entre els aristòcrates i els
no-aristòcrates. El problema és que a nivell arqueològic es difícil d'identificar una
diferència clara respecte al nivell de vida, que sols coneixem indirectament per les
necròpolis. Fins fa pocs anys, es parlava d'uns hàbitats iguals, sense diferenciacions de
riquessa, lligades a famílies nuclears (habitació rectangular, llar de foc, etc...). Amb el
progrès de l'arqueologia comencem a diferenciar algunes coses més. Així, a les Toixoneres
(Alorda Park) ja es parla de la casa d'un noble, preponderant i amb més riquessa. També en
altres poblats s'estan identificant diferenciacions, que són evidents sobretot a partir del s.
III a.C.: cases amb diverses estances de Pontós i Illa d'en Reixach, amb patis, àrees rituals
privades, etc... Segurament la manca d'excavacions en extensió impedia identificar
aquestes diferències, que ara anem constatant i que ens lliguen bastant bé amb aquest
model proposat (també la concentració de sitges comunitàries en determinats punts va en
aquesta línea, concentració per control i benefici..).

ORGANITZACIO POLITICA.

Per analitzar l'organització política cal tenir en compte el factor cronològic (de
quan parlem al s. V o al III a.C.) i l'espai (diferents pobles en diferents ecosistemes..).
Tenint això en compte no es pot parlar d'una única forma de sistema polític ibèric.
Segons les fonts literàries, fa la impressió que algunes comunitats ibèriques estaven
governades a través de monarquies territorials més o menys àmplies, que podien agrupar
una o més unitats de poblament. En altres casos no hi ha monarques, sinó un consell que té
la responsabilitat política. Això sols es cert per al període final, ja en contacte amb Roma-
Cartago, no forçosament abans. A part, els escriptors utilitzen termes de la seva societat,
adaptats... Cal veure què hi ha en cada cas.

Els processos d'iberització semblen coincidir amb l'emergència d'una aristocràcia

urbana, que estaria representada per un consell reduït del que formarien part els caps
patriarcals de les families que havien lograt un control efectiu sobre els mitjans de
producció (consellers anomenats per les fonts com a senatores). Es possible que entre ells
sorgís la figura, potser designada, d'un líder polític, un cap, o que l'exercici del govern es
realitzés colectivament pels membres del consell. La 1ª modalitat podria donar lloc a un
règim monàrquic (però no un estat monàrquic necessàriament, ja que pot ser un lideratge
"primitiu", sense burocràcia -les fonts no indiquen la diferència-).
La segona modalitat duria a un règim aristocràtic (tampoc ha de ser Estat aristocràtic
forçosament). Segons les fonts existeixen els dos models, i no cal pensar que foren portats
pels pobles colonials.
En els dos models, el fonament del poder resideix en la propietat de bens inmobles
(terra) coincidint amb la pertinença sanguínea a determinat grup social. Els instruments de
poder estan en dues esferes diferents: control ideològic i control de la força militar.
Els interessos i privilegis del grup dominant es garantitzen mitjançant el poder
físic: són els membres d'aquest grup els qui exerceixen la defensa del territori i del sistema
(no sols com a comandants, sinó com a tropa en un principi: Grecia Homèrica: ideologia
aristocràtica...).
A les comunitats on persisteix l'estructura gentilícia, o allí on hi ha propietaris no
aristocràtics, aquests participen a les decisions polítiques a través d'assamblees (tipus
"assamblea de guerres"). Allí on la concentració dels mitjans de producció no ha arribat a
generar una clase aristocràtica, aquestes assamblees del cos cívic capacitada per dur armes
sembla ser la institució rectora de les decisions polítiques (a part que hi hagi un personatge
de funció executiu, que pot confondrés amb un monarca, però no ho és: seria sols
comandant militar temporal). Estariem més propers a una democràcia primitiva que a un
estat democràtic.
Cap d'aquests models existiria pur, sinó barrejat (p. ex. voluntat del cap militar de
perpetuar-se coma monarca).
Aquest grup de propietaris en armes tindria un gran interés comú amb els
aristòcrates, que seria la seva comuna oposició als no-propietaris. Es aquí on sel's podria
incloure com a guerrers de milícia, infanteria, al marge de ser camperols. Per tnat no serien
cap d'ells una casta militar (ni cavallers ni infants) doncs des d'un punt de vista econòmic i
social el que són és propietaris, i això els porta subsidiàriament a defendre's amb armes.
Per això no ha de sorprendre que en els enterraments ibèrics apareixi la panoplia o part
d'ella.
En el cas de Catalunya, tenim documentats tots dos tipus de règim polític, el basat
en un sistema proto-monàrquic (reguli Ilergets, princeps Ausetà i Berguistà), i segurament
també el més aristocràtic o oligàrquic (senatores de diversos pobles..). Alguns autors
creuen poder identificar un règim monàrquic entre els pobles de l'interior (Pro-púnic:
Ilergetes, Ausetans), d'un d'oligàrquic a la costa (pro-romà). No hi ha prou dades, i més
aviat sembla que serien règims tots ells aristocràtics, que només en algun cas podrien estar
evolucionant cap a fòrumles superiors...

L'existència de mercenaris ha de ser entesa en aquest context. Per una banda, que
alguns ibers participin en guerres extra-peninsulars pot estar vinculat al fet que perdessin
les terres, i això els obligués a buscar un mitjà de vida. Però també hi ha contractació de
mercenaris en algunes comunitats ibèriques, el que seria un exemple de conflictes polítics
que han provocat la desaparició de la cohesió interna del sistema, per la qual cosa els grans
propietaris han de buscar recolzament fora de la seva comunitat. Els dos fenòmens poden
ser entessos en la línea de la concentració del poder en benefici dels grups aristocràtics,
probablement lligat a la consolidació dels règims estatals.

Es tracta de processos diacrònics, i el que és clar és que l'arribada de púnics i

Romans a Hispania afectà aquestes evolucions internes: concentració del poder en mans de
caps militars, que dominen sobre una o més d'una comunitat, dinàsticament... Roma
afavorirà les aristocràcies locals, en prejudici dels caps amb massa poder personal...