Llengua

i literatura
2n de BAT

Unitat 2
Curs 2021/2022
Comprensió del text

1.-Identificar les veus del discurs (polifonia)

2.-Identificar i justificar les marques de modalització /

impersonalitat del text.

Gramàtica

1.-Pronúncia: el consonantisme. Enllaços fonètics

Pràctiques
1.-IDENTIFICAR LES VEUS DEL DISCURS (POLIFONIA)
Tot acte de comunicació presenta un emissor i un receptor. Aquests poden
manifestar la seua presència al text des de diferents perspectives, amb
diferents graus d’implicació i només en alguns casos es correspondran amb les
marques lingüístiques. Són les denominades veus del discurs. La polifonia es
pot definir com el conjunt de veus que participen en l’elaboració de qualsevol
situació comunicativa

NIVELL EXTRATEXTUAL

AUTOR LECTOR
REAL NIVELL TEXTUAL REAL
AUTOR LOCUTOR-NARRADOR-ALOCUTARI LECTOR
MODEL MODEL

NIVELL EXTRATEXTUAL:
Es tracta de la realitat externa on trobem:
AUTOR REAL: persona física que escriu el text
LECTOR REAL: la persona física que llig o escolta el text

AUTOR MODEL : la imatge que cada lector real es fa de l’autor real, a

partir de la lectura del text.
LECTOR MODEL: el tipus de lector ideal a qui va adreçat el text i en qui
pensa l’autor quan el construeix. Aquest haurà de compartir amb l’autor
real certs implícits textuals (coneixements enciclopèdics, intertextualitats,
reconéixer les veus del discurs i interpretar pressuposicions)

NIVELL TEXTUAL:
La realitat creada pel text o discusiva, on trobem
LOCUTOR: (persona textual), és a dir, la veu que "parla" en 1a persona
en el text, que conta els fets, el jo discursiu(narrador en textos narratius).

El locutor en 1a p sing és propi dels textos subjectius.

El locutor en 3a p. sing és propi de l’àmbit acadèmic.

1
 El locutor en 1a p. del plural pot ser:
 Plural de modèstia ( nosaltres: jo + Ø) (plural fals). Típic de textos
expositius de l’àmbit acadèmic.
 Nosaltres inclusiu ( jo+tu+tu…) = (locutor + alocutari). Implica el lector en
les afirmacions del locutor.
 Nosaltres exclusiu (= jo + ell+ell….)
 Nosaltres global o universal (= jo + tu… +ell…)

ALOCUTARI: ( o narratari en narració) és la persona textual a qui s'adreça

el locutor en 2apersona en el discurs, el tu discursiu. Hi pot aparéixer o
no. Un nosaltres inclusiu implica un alocutari.

ENUNCIADOR: (o personatges en narració), en sentit ampli, són veus

diferents a la del locutor, que apareixen al text a través del discurs citat.
En sentit estricte, les veus que parlen en 1apersona que no siga el
locutor.

. Hi ha diferents procediments per introduir la veu d’un enunciador (=discurs

reportat):

 Discurs directe: consisteix en la reproducció literal d’un discurs,

sense alterar les referències díctiques personals o
espaciotemporals. Té independència sintàctica (amb un verb de
dicció i marcat gràficament per guions, cometes o cursiva) i tonal
(és introduït per una pausa forta):

Laura pensava: “No tornaré a convidar-lo a ma casa mai més, encara

que m’ho demane agenolla t; ja m’ha enganyat massa voltes”

La va mirar i li va preguntar: “on aniré sense tu?”

 Discurs Indirecte: es produeix quan el locutor incorpora al seu

discurs l’enunciat d’una altra persona, amb les adaptacions
textuals necessàries (formes verbals, díctics, possessius,etc); a
més, el discurs citat depén sintàcticament del verb enunciatiu o
de dicció (dir, explicar, pensar…). Verb de dicció + conjunció
que:

Laura pensava que no tornaria a convidar-lo a sa casa mai més, encara

que li ho demanara agenollat.

La va mirar i li va preguntar que on aniria sense ella.

 El discurs indirecte lliure: tipus de discurs citat que participa de les

característiques del discurs indirecte, ja que adapta les
referències díctiques a les necessitats discursives de l’enunciació;

2
 i, alhora, s’aproxima al discurs directe perquè manté la
independència sintàctica i tonal de la part citada. Pot prescindir
dels verbs de dicció introductoris. En 3ª persona sense marques
gràfiques ni sintàctiques

Laura pensava: no tornaria a convidar-lo a sa casa mai més, encara

que li ho demanara agenollat.

 Monòleg interior: o escriptura parlada. Altre tipus de discurs

reportat directe amb trets propis que permet retratar la intimitat
de la ment, com passa d’un assumpte a un altre, d’una idea a
una altra…. És característic dels textos narratius. Consisteix en la
reproducció literal i lliure dels pensaments i de les sensacions del
locutor (podríem dir que hi ha una coincidència entre el locutor i
l’al·locutari:el narrador s’adreça a si mateix dins el discurs).

“Sí perquè ell no havia fet mai una cosa amb això de demanar que li
portaren l’esmorzar al llit amb un parell d’ous des de l’hotel quan es feia
el malmirrós amb una veu decaiguda, tot un personatge per fer-se
l’interessant amb aquell fardot de Riordan que es pensava que s’hi faria
l’arròs i no ens va deixar ni cinc tot per a misses per a ella i la seua
ànima més rància que s’hagi vist mai que quan s’havia de gastar 4
penics per l’esperit de cremar…”

Aquesta diversificació de veus o polifonia sol adoptar formes diferents:

El lector també pot desdoblar-se, i convertir-se en al.locutari, la persona a

qui s'adreça el locutor dins del text. Per exemple, si en un conte el narrador
escriu una carta a un amic, aquest esdevé l'alocutari (el destinatari) del
contingut de la carta, encara que nosaltres, els lectors, som els receptors
reals i finals del text.

Per tant la polifonia és un fenomen que es produeix sempre que hi ha un

desdoblament de l'emissor o del receptor, i que s'associa amb el canvi de punt
de vista i de manera encoberta amb la ironia.

3
ALTRES MANIFESTACIONS DE LA POLIFONIA: PUNT DE VISTA I EMPATIA, LA
IRONIA (polifonia encoberta)

El punt de vista i l'empatia, conceptes que expliciten l'associació de l'emissor

amb un dels possibles punts de vista introduïts al text.

Com ja hem explicat, el jo discursiu, la persona que parla al text, pot

desdoblar-se, per exemple introduint uns personatges, que, en parlar en
primera persona, esdevenen enunciadors. Quan es produeix aquesta mena de
desdoblament, i en casos de discurs modalitzat, la subjectivitat de l'emissor pot
manifestar-se pel fet que adopta el punt de vista d'un determinat personatge.
Així, comentar un partit de futbol ''objectivament", sense prendre partit per un
dels dos equips confrontats, és pràcticament impossible. Quan el locutor parla
o escriu adoptant un dels punts de vista possibles (el d'un dels dos equips),
diem que manifesta una actitud empàtica. "es posa en la pell" d'algú i parla
com si fos ell, adoptant, si més no parcialment. les seues creences, els seus
desigs i les seues expectatives.

La ironia, entesa no simplement com una figura retòrica sinó com un procés
textual complex, és un cas de polifonia, un exemple de discurs reportat
implícit. La ironia comporta una doble enunciació: el locutor presenta el seu
enunciat com si corresponguera a una altra persona, un enunciador, de
manera que el locutor no assumeix la responsabilitat d'aquesta enunciació,
que considera falsa o absurda i que, de fet, diu el contrari del que ell vol dir.

Si algú ens pregunta si tenim molts diners i nosaltres diem "Oh, moltíssims. Cada dia em
compre un parell de cases i un cotxe", el que es diu (que implica que té molts diners) i
el que realment ens vol dir (que no en té) són oposats.

La ironia només es pot interpretar contextualment i només funciona si el

receptor és capaç de captar aquest contrast entre el que diu el locutor i el
que vol dir. Per tant, quan interpretem un enunciat com a irònic, sabem que el
sentit de l'enunciat és el contrari del que significa literalment.

IMPLÍCITS TEXTUALS Els implícits textuals són el conjunt de referències que

apareixen en un text i que són importants per a la seua interpretació. En aquest
sentit cal dir que l’autor reals es ha introduït en el seu text tot tenint en compte
el tipus de lector a qui ha adreçat el seu text (és a dir, el lector model). Aquests
implícits poden ser:

Per a entendre un text, el LECTOR MODEL haurà d’acomplir uns requisits, els
anomenats implícits textuals, de caràcter social ( comuns a la majoria dels

4
lectors amb un cert grau d’homogeneïtat) i els de caràcter individual ( tindran
un caràcter íntim, basats en les experiències personals) que són :

CONEIXEMENTS ENCICLOPÈDICS:( Saber coses que no s’hi expliquen)

Conjunt de referències “culturals” en el sentit més ampli del terme. Són
coneixements previs dels interlocutors procedents de l’experiència col—lectiva
prèvia i també individual. Actuen com a activadors que permeten
comprendre certes informacions. MARC: coneixement convencional d’una
situació més o menys definida. Ex: Restaurant: activem un marc que inclou
participants (cambrers, cuiners, clients,etc.) objectes (taules, cadires, forquetes,
etc) esdeveniments (accions, entrar, seure a taula...)

REFEFÈNCIES TEXTUALS: Qualsevol tipus de relació que un text presenta amb

altres textos.

 Relacions hipertextuals: un text (B) pot partir d’un text anterior(A)

perquè siga considerat diferent al A(hipertext). El text resultant B
s’anomena hipotext.
N’és un bon exemple el recull Contes per a nens políticament correctes
de l’autor James Finn, que reescriu contes tradicionals incorporats als
nostres coneixements enciclopèdics.

 Relacions Metatextuals: un text pot incloure comentaris d’altres

textos, que si no són coneguts pel receptor, dificultaran la
comprensió.
És ben habitual trobar comentaris a modes d’exemples en l’àmbit
acadèmic. Si un professor ens compara en classe el personatge de
Curial amb el de Tirant haurem de tenir un coneixement mínim de tots
dos personatges, i, probablement de totes dues obres, perquè la
recepció del discurs siga l’adequada.

 Relacions Intertextuals: un text pot inserir un fragment o un text

sencer provinent d’un altre autor i que, en incloure’l al nou text,
passe a formar-ne part.

 Relacions Paratextuals: elements paratextuals com el títol,

epígrafs.. remeten sovint a altres textos amb el quals mantenen
diversos graus de relació o simplement són utilitzats com a
element d’afinitat ideològica, d’admiració etc.
És el cas del títol del llibre de Vicent Pagès Un tramvia anomenat text,
que remet al de l’obra teatral de Tennessee Williams Un tramvia
anomenat desig.

5
2.-IDENTIFICAR I JUSTIFICAR LES MARQUES DE MODALITZACIÓ/
IMPERSONALITAT DEL TEXT

Modalitat oracional

La modalitat oracionals és la finalitat o la intenció que tenim quan

emetem un missatge. La modalitat oracional exigeix l’aparició d’una sèrie de
recursos, especialment sintàctics, els quals cohesionen el text i permeten
interpretar la intenció que té. Així, segons la modalitat, les oracions es
classifiquen en:
ENUNCIATIVES: exposen fets concrets amb una posició objectiva,. Usen el
mode indicatiu. N’hi ha d’afirmatives i de negatives (Hui no és festa). És la
modalitat menys marcada des del punt de vista de la modalització.

INTERROGATIVES: formulen una pregunta a l’interlocutor, li demanen

informació. N’hi ha de directes i d’indirectes: “Ha vingut el teu germà?” o bé
“No sé què vols”.

EXCLAMATIVES: expressen un estat anímic: emoció, sorpresa, etc. Poden anar

sense verb. Usen les interjeccions i els vocatius (Quin bon dia que fa...).

IMPERATIVES: exposen ordres i prohibicions. Usen el mode imperatiu i en les

prohibicions el subjuntiu. Hi pot aparéixer la perífrasi d’obligació (Fes el favor de
callar!)

DUBITATIVES: expressen el dubte, la possibilitat, la probabilitat. Admeten

adverbis de dubte (potser, probablement, si de cas...). Usen el mode indicatiu i
la perífrasi de probabilitat (Li agradarà, probablement. Ja deu arribat)

DESIDERATIVES: expressen desitjos, esperances. Usen el mode indicatiu i el

condicional (Voldria que ja fóra de dia).

6
Modalització

La modalització és una característica del text que ens permet identificar

els mecanismes utilitzats per l’emissor per a marcar la seua presència en el text.
Un text modalitzat, doncs, mostrarà les actituds o les opinions de l’emissor
respecte d’allò que diu. Podem considerar dos tipus de modalització: en
primer lloc, hi ha la modalització explícita, l’emissor ens demana, ens aconsella
o ens ordena alguna cosa; ens manifestarà, així, la seua actitud. En segon lloc,
hi ha la modalització no explícita, que es lliga a la intenció de convéncer el
receptor a través de dades, de l’experiència personal o d’arguments de tota
classe.
Els recursos més habituals que serveixen per a modalitzar amb més o
menys intensitat qualsevol text són:
 Recuros emfatitzadors:

Cometes -canvi de llengua o registre

Negreta que poden indicar -citació textual
Cursiva -dotar de significació
especial una paraula
 Elements lèxics valoratius:
La modalització es manifesta de vegades mitjançant la tria d’un lèxic
determinat amb el qual s’expressa el punt de vista de l’emissor.
 Adjectius de qualitat subjectiva: lamentable, agradable, negatiu,
trist, preciós...
 Adverbis i locucions adverbials de manera: afortunadament, per
desgràcia, per sort, meravellosament, inevitablement, sens
dubte...
 Verbs expressius de sentiment i valoratius: utilitzats en 1a persona
del singular(pensar, considerar, dubtar, necessitar, desitjar,
lamentar, celebrar...), així com també perífrasis d’obligació i de
probabilitat.
 Substantius abstractes amb valor connotatiu: virtut, desgràcia,
honestedat, defecte, simpatia...
 Interjeccions: ai!, oh!, xe!, llàstima!
 Refranys i frases fetes: ser un tros de pa, traure l’aigua clara,
prendre el pèl...
 Derivació:
Diminutius
Augmentatius
Superlatius
 Elements pragmàtics:
 Ironia: recurs retòric que consisteix a expressar un significat amb
un llenguatge aparentment contrari i amb intenció humorística o
burlesca.
 Interrogació i exclamació retòriques: recurs retòric que consisteix
a emetre una pregunta que en realitat correspon a una
afirmació ja que no espera resposta del receptor.
 Refranys i frases fetes.

7
Impersonalització

Hi ha textos en què l’emissor amaga la seua presència, és a dir, hi ha

una absència de dixi personal. Aquest procediment s’anomena
impersonalització. El discurs esdevé aparentment objectiu i l’emissor pretén
així distanciar-se de l’enunciat.
Aquest procediment persegueix dos efectes:
1.-Conferir a l’enunciat un caràcter universal. (textos expositius)
2.-Presentar com a objectiu un text que en realitat no ho és. (textos
argumentatius)

Procediments d’impersonalització:
 Oracions impersonals amb verbs com haver-hi o caldre: S’ha de deixar
de fumar, Sembla que demà plourà prompte.

 Construccions amb impersonals reflexes: apareixen sempre en tercera

persona del singular i utilitzen el pronom es com a marca d’aquesta
manca de subjecte determinat: S’observa un augment de les
temperatures. Es diu...

 Construccions amb subjecte genèric: hom, tothom, la gent, algú, un...

 Construccions amb verbs conjugats en 1a persona del plural (nosaltres) i

3a persona del plural (elles/ells).

 Construccions d’infinitiu

 Oracions passives

8
 GRAMÀTICA
(PRONÚNCIA: CONSONANTISME)

Les consonant reben aquest nom perquè necessiten la companyia

d’altres sons, les vocals, per a poder sonar. Els fonemes consonàntics, reproduïts
gràficament entre claudàtors segons l’alfabet fonètic internacional (AFI),
podem classificar-los a partir dels trets relacionats amb el lloc i mode
d’articulació. El lloc d’articulació és el punt del tracte bucal on frenem l’eixida
de l’aire. El mode d’articulació fa referència al tipus d’obstacle que troba l’aire
ixent i a la manera en què passa per la glotis fent vibrar (sonores), o no (sordes)
les cordes vocals

Aquests 23 fonemes consonàntics es representen gràficament per:

En valencià no hi ha una correspondència unívoca entre les lletres i els

fonemes. La normativa és l’herència d’una tradició que ve de l’evolució del
llatí a les llengües romàniques. Per a aconseguir la univocitat, caldria crear un
alfabet nou, i això pot ser més complex encara.
Algunes vegades representem un fonema mitjançant una lletra, però molt
sovint un fonema és representat per més d’una lletra o una lletra pot
representar més d’un fonema. També trobem dues lletres en representació
d’un sol fonema, el cas dels dígrafs i, finalment, dos fonemes diferents
representats per una lletra en alguns contextos. Observem el quadre on se
sintetitza tota aquesta explicació

9
 Així, el conjunt de fenòmens fonètics que es produeixen com a
conseqüència del contacte entre fonemes contigus pertanyents a paraules
diferents s’anomena fonètica sintàctica. Hem de conéixer aquestes alteracions
per a poder realitzar una elocució acurada en la nostra llengua, tant a l’hora
de llegir com a l’hora de parlar. Hi ha quatre fenòmens que poden afectar les
consonants finals en contacte amb altres sons:

Les consonats oclusives

 Aquestes consonants (b, d, g /p, t, c) en posició final es pronuncien
sordes en aquestes situacions:
 Davant de pausa: pròleg [‘pɾɔlek] o xàfec ['ʃɑfek], líquid ['likit] o
salud [sa'lut], verb ['vɛɾp] o cub ['kup]
 Davant una paralua començada per vocal:
verd oliva ['vɛɾt o'livɑ]
mag astut [ 'mɑk ɑstut]
tub acústic ['tub a'kustik]
 Davant d’una paraula començada per consonant sorda:
rumb corregit ['rump kore'dʒit]
actitud trista [ɑkti'tut 'tɾistɑ]
enòleg premiat [ en'ɔlek pɾemi'ɑt]

10
  En canvi, es pronuncien sonores:
 Davant una paraula començada per consonant sonora:
equip guanyador [e'kib gwɑɲa'doɾ]
tomb decidit ['tomb desi'dit]
calçat diferent[ kal'sad dife'ɾent]
nítid murmuri ['nitid muɾ'muɾi]
càrrec vitalici ['kɑreɡ vita'lisi]
diftong decreixent[ dif'tog dekɾej'ʃent]
 La preposició amb emmudeix la b davant d’altres consonants:
amb tots [ɑn 'tots]
amb ganes [ɑn 'gɑnes]

Les consonats fricatives i africades

 En posició final de paraula sols poden aparéixer les lletres i els dígrafs (f,
s, ç, x, ts, ig, tx) que representen els fonemes fricatius o africats sords:
dígraf ['digɾɑf], repàs [re'pɑs], feliç [fe'lis], peluix [pe'lujʃ], llits ['ʎits], festeig
[fes'tetʃ ], empatx [em'patʃ]
 Aquesta mateixa pronúncia sorda es manté davant de pausa i
davant de paraules començades per consonant sorda:
dígraf partit ['digɾɑf pɑɾ'tit]
repàs complet [re'pɑs kom'plet]
feliç tornada [fe'lis toɾnɑdɑ]
peluix favorit [pe'lujʃ favo'ɾit]
llits trencats ['ʎits tɾen'kɑts]
festeig tradicional [fes'tetʃ trɑdisio'nɑl]
 Però aquestes mateixes lletres es pronuncien sonores:
 Davant de paraules començades per vocal:
dígraf escrit [digɾɑv es'kɾit]
repàs incomplet [ re'pɑz inkom'plet]
feliç aniversari [fe'liz ɑniveɾ'sɑɾi]
peluix apelfat [pe'lujʒ apel'fɑt]
llits units ['ʎitz u'nits]
festeig anual [ festedʒ ɑnu'ɑl]
 Davant de paraules començades per consonant sonora:
Dígraf geminat ['digɾɑv dʒemi'nɑt]
Repàs general [re'pɑz ʒene'ɾɑl]
Feliç bateig [fe'liz bɑ'tetʃ]
Peluix nou [pe'lujʒ 'nɔw]
Llits moderns ['ʎitz modɛɾns]
Festeig nou [festedʒ 'brew]

11
Exercici pràctic:
1.- Indica el fenomen de contacte consonàntic que es produeix en les
següents emissions:
 fluid elèctric:
 destorb molest:
 club antic:
 càstig molest:
 nord industrial:
 sud agrícola:
 adob emprat:
 gust molest:
 cap de trons:
 les àguiles:
 els nassos:
 serf amable:
 el mateix home:
 llarg trimestre:
 sac blau:
 els bons amics:
 calaix ample:
 calaix buit:
 fotògraf graciós:
 roig brillant:
 res diví:
 quan llig:
 greix viscós:
 abraç amigable:
 edat daurada:
 amic golafre:
 estats anímics:
 esqueix magnífic:
 bolígraf blau:
 les valencianes:
 molt bé:
 tots i totes:

12