Endy Miguel Ramírez Báez

La restauració borbònica
L’1 de desembre de 1874, el futur rei Alfons XII va fer públic, des de l’exili a Gran
Bretanya, el Manifest de Sandhust (es posava a disposició dels espanyols). El
pronunciament de Sagunt va accelerar la proclamació d’Alfons XII com a rei.

El règim polític de la restauració

La restauració de la monarquia va ser promoguda per persones conservadores que

compartien uns mateixos interessos i una mateixa concepció de l’Estat: defensa de
l’ordre social i de la propietat, i confiança màxima en la monarquia. Aquest règim va ser
dissenyat per Cánovas del Castillo, amb el objectiu de superar els problemes de la
monarquia Isabelina anterior. Les primeres mesures de Cánovas van ser la fi de les
guerres carlines, intentant unificar a tots els monàrquics sota el règim de Alfons XII; i la
Pau de Zanjón que va posar fi a la Guerra dels Deu Anys i en la qual s’incloïa una
àmplia amnistia, l’abolició de l’esclavitud, aprovada el 1888, i la promesa de
representants cubans a les Corts espanyoles. L’incompliment o endarreriment
d’aquestes reformes va provocar la posterior insurrecció cubana al 1895.

Aquest sistema es basava en la creació de 2 partits, conservadors i liberals, que es

alternaven el poder formant el que es coneixia com a “torn dinàstic”, i es fomentava en
una Constitució moderada, la del 1876, que pretenia una certa flexibilitat, a més d’un
caràcter conservador.

Els principals elements de la Constitució era l’àmplia declaració de drets i llibertats, la

sobirania compartida entre el rei i les Corts, el tipus de sufragi (que depenia del govern
que manava), la proclamació del Catolicisme com a religió oficial i el caràcter
centralista.
Endy Miguel Ramírez Báez

El bipartidisme

Cánovas del Castillo va concebre un sistema bipartidista en el qual 2 partits

s’alternaven el govern. El dos partits dominants, coneguts com a partits dinàstics o
partits del torn, van ser:

- El Partido Liberal-Conservador, Partit Conservador. Creat i liderat per Cánovas del

Castillo (fins el 1897, que va ser assassinat).

- El Partido Liberal-Fusionista, Partit Liberal. Fundat l’any 1880 per Sagasta, amb un
programa més progressista, que incloïa ideals del Sexenni Democràtic.

El règim de la Restauració es basava en un sistema electoral caracteritzat per el

caciquisme, la corrupció electoral i l’abstenció generalitzada, que facilitava la
manipulació de les eleccions en benefici dels partits del torn.

El caciquisme es fonamentava en la influència sobre la societat de determinades

persones (cacics) que influïen en el comportament dels electors (principal fortalesa en
el món rural).

L’oposició al sistema

L'oposició al sistema polític de la Restauració estava formada per forces molt

heterogènies: carlins, republicans, socialistes i nacionalistes.

Els carlins, després de la seva derrota militar al 1876, van entrar en decadència i van
patir una gran divisió. L’aparició del nacionalisme basc i català va reduir encara més les
bases socials del carlisme. La jerarquia eclesiàstica catalana va fer pressió sobre el
clergat perquè abandonés el carlisme, i així molts capellans van renunciar al carlisme i
van acceptar col·laborar amb el sistema liberal.

Els republicans compartien quatre punts bàsics: la república com a forma d’Estat, les
reformes per afavorir els grups socials més necessitats, el progrés científic i educatiu i
la laïcitat, és a dir, la separació de l’Església i l’Estat. El conjunt del republicanisme es
va caracteritzar pel seu retraïment electoral i pels intents insurreccionals. Les reformes
liberals que van implantar el sufragi universal masculí el 1890 van facilitar l’elaboració
Endy Miguel Ramírez Báez

de candidatures republicanes conjuntes, com la Unión Republicana, que unia els

federals, progressistes i unitaris, i en la qual els possibilistes quedaven al marge.

Els nacionalistes van tenir els seus nuclis a les regions més industrialitzades, com van
ser Catalunya i País Basc, i volien una descentralització de l’Estat. Van sorgir gracies a
les polítiques uniformistes i centralitzadores del govern.

Finalment, El socialisme predominava a Madrid, Astúries i el País Basc, però tenia pocs
adeptes a Catalunya. L'arribada dels liberals al poder l'any 1881 va afavorir les
activitats del PSOE, liderat per Pablo Iglesias i era partidari de participar en l'activitat
política. Es fa fundar a Barcelona el primer sindicat socialista, la Unión General de
Trabajadores (UGT). La força del republicanisme federal entre les classes populars i
l'arribada de l'internacionalisme de caràcter anarquista van ocupar a Catalunya l'espai
polític i sindical que en altres llocs d'Espanya tenia el socialisme.

El conflicte a ultramar

1.- Cuba

Cuba era la principal possessió, amb interessos i negocis importants espanyols i amb
un gran flux d'emigració espanyola. La vida econòmica es basava en plantació de
sucre, cafè i tabac. La política aranzelària que imposaven els governs espanyols
convertia les illes en uns mercats captius. Estaven obligats a comprar a elevats preus
els productes espanyols, fonamentalment el blat castellà i els teixits catalans, la
legislació espanyola els dificultava l'exportació cap a Europa o els Estats Units. Al
Conveni de Zanjón del 1878 es van pactar mesures per facilitar l'autonomia cubana,
l'abolició de l'esclavitud i per instaurar la presència de diputats cubans a les Corts
espanyoles.

Sagasta, durant els governs liberals, no va poder aconseguir l'abolició de l'esclavitud

fins al 1888. El malestar de la població cubana va augmentar a partir del 1891, quan
Espanya va introduir a Cuba un impost a la importació de productes que no procedien
d'Espanya, l’Aranzel Cánovas. L'incompliment dels compromisos del Conveni de
Zanjón, el nou aranzel i el suport estatunidenc van fer que el 1895 es reiniciés el
conflicte cubà.
Endy Miguel Ramírez Báez
Endy Miguel Ramírez Báez

La insurrecció es va iniciar amb José Martí, fundador del Partido Revolucionario

Cubano. Els intents d'Espanya per posar fi al conflicte van combinar el diàleg, en el cas
del general Martínez Campos i una forta repressió, en el cas de Weyler, que va castigar
els rebels presoners.

A Espanya, l'assassinat de Cánovas del Castillo (a favor de Weyler) l'estiu de 1897, va

donar lloc a un imprevist canvi de govern. Sagasta, el nou president, va iniciar una
estratègia de conciliació, decretant la autonomia de Cuba, el sufragi universal masculí,
la igualtat de drets entre insulars i peninsulars i l’autonomia aranzelària. Volien fer
veure que tindran estatut però ja era massa tard, ja que estaven enfadats. Els
Americans van enviar un vaixell al port cubà per intentar defensar els interessos a la illa
però va explotar i ho van fer servir com a excusa per declarar la guerra a Espanya.

La insurrecció cubana va ser l'oportunitat per mostrar el suport de USA als

independentistes cubans. Mckinley, enviava armes als rebels per via marítima, va
decidir a intervenir directament en el conflicte. El potencial militar dels Estats Units va
destruir fàcilment la flota espanyola en dos breus combats navals, Santiago de Cuba i
Cavite (Filipines). Aquest desastre va fer que el govern espanyol demanés la pau. Es
va firmar el Tractat de París i Espanya va cedir Cuba, Puerto Rico i les Filipines als
Estats Units.

2.- Filipines

El cas de les Filipines va ser diferent, ja que la població espanyola era escassa, els
interessos econòmics espanyols es basaven en la producció de tabac i a ser una porta
d'intercanvis amb Àsia. A més, l'illa estava controlada per militars i hi havia presència
d'ordres religiosos. L’independentisme va originar la Lliga Filipina, fundada per José
Rizal, que exigia l’expulsió dels espanyols i la confiscació dels seus latifundis.

La insurrecció es va iniciar al 1896, i el general Polavieja va dur a terme una política

repressiva i condemnava a mort a Rizal. El nou govern liberal va nomenar general a
Fernando Primo de Rivera, que va donar com a resultat una pacificació temporal del
conflicte.
Endy Miguel Ramírez Báez

Les conseqüències del desastre

La derrota del 98 va sumir la societat i la classe política espanyola en un estat de

desencant i frustració. Va significar la destrucció del mite de l'imperi espanyol. Al
contrari del que s'esperava, no va haver-hi ni crisi política ni crisi econòmica, i el
sistema de la restauració va sobreviure al desastre. La crisi, però, va ser moral i
ideològica, i va causar un important impacte psicològic entre la població. Així, després
de la derrota del 98 va sorgir el moviment del regeneracionisme, un corrent de
pensament caracteritzat per la voluntat de renovar el país, no només en el terreny
econòmic, sinó també en el cultural, el social i el polític, i es basava en la dignificació
política del país, la modernització social, la educació de la població i la superació de
l’endarreriment cultural.

Finalment, la derrota militar va suposar un important canvi en la mentalitat dels militars,

que es van inclinar cap a postures més autoritàries i intransigents. Això va comportar el
retorn de la implicació de l'exèrcit en la vida política

A Catalunya, en el terreny econòmic, les exportacions catalanes a les antigues colònies

es van reduir considerablement i a més, s’enfrontaven a un endeutament públic
provocat per l’alt cost de la guerra. La repercussió política més immediata va ser
l’enfrontament amb el primer govern conservador, presidit per Silvela, arran de
l’increment d’impostos per pagar els deutes de la guerra.

El gremis de comerciants van protagonitzar el Tancament de Caixes el 1899, es van

negar a pagar. La resposta repressiva va incrementar la irritació contra el govern i els
partits dinàstics.