TEMA 11: ANOMALIES DEL SISTEMA IMMUNITARI

1. Disfuncions i deficiències del sistema immunitari

El sist immunitari pot:
- Arribar a actuar de manera excessiva davant de molec poc perilloses
(hipersensibilitat).
- Atacar les pròpies cel (malaltia autoimmune).
- No respondre o respondre dèbilment (immunodeficiència).

2. Autoimmunitat
Autoimmunitat → de vegades, les armes del sistema immunitari es poden tornar contra un
mateix, ja que fabrica anticossos contra elements del propi organisme.
Autoantigens → les molècules del propi organisme que provoquen autoimmunitat.
Algunes proteïnes que estan confinades o recloses en òrgans concrets de l'animal poden
actuar com a autoantígens, per exemple proteïnes situades al cristal·lí de l'ull, al teixit
cerebral o als espermatozoides. El confinament d'aquestes proteïnes en zones del cos
situades a distancia dels òrgans limfoides determina que els limfòcits no arribin a assolir-les
i, d'aquesta manera no s’hagin desenvolupat mecanismes de tolerància per a aquestes.
Resposta autoimmunitària → es produeix sempre que s’alliberin aquestes proteïnes a la
circulació sanguínia per una lesió en aquests teixit.

Durant el desenvolupament del sistema immunitari també es formen limfòcit no saben

distingir els heteroantigens o antígens forans de les molècules pròpies.
En condicions normals, aquestes cèl·lules anòmales, anomenades limfòcits autoreactius,
són eliminades al tim, pero excepcionalment poden emigrar des del tim els ganglis limfàtics
o la melsa fins a la circulació sanguínia i arribar a alguns òrgans del cos on es desenvolupen
fenòmens d'autoimmunitat. Els limfòcits B autoreactius formen anticossos específics per a
molècules pròpies. També s'ha observat l'existència de limfòcits T autoreactius.

Molts microbis, com ara bacteris i virus formen proteïnes, molt semblants als que hi ha al
cos de l'animal que infectaran, fet que s'anomena mimetisme molecular.

Per exemple, l'adenovirus té les proteïnes de la seva càpsida molt semblants a les que hi ha a les
proteïnes de la beina de mielina dels axons neuronals. El sistema immunitari pot ser enganyat per
aquest mimetisme molecular i arribar a atacar la beina de mielina.
2.1 Malalties d’autoimmunitat
Tots tenim antígens proteics que identifiquen els teixits al quals pertanyen (antígens
d’histocompatibilitat), que produeixen MHC.
Només dos bessons univitel·lins tenen idèntics els antígens d’histocompatibilitat.
La majoria de les anomalies les sofreixen les persones que tenen un determinat de proteïnes
MHC. En l’espècie humana, les MHC s'anomenen proteïnes HLA perquè es van trobar en
leucòcits.
HLA → són les proteïnes que determinen quines porcions dels antígen són presntades als
limfòcits T perquè aquests s’activin i iniciïn la resposta immunitària.
Determinades HLA (anòmales) s’uneixen a fragments mimètics del microbi i es presenten
als limfòcits T, a partir d’aquí, ja són incapaços de distingir les molec pròpies que són
semblants a les mimetitzades

2.2 La hipersensibilitat
El terme al·lèrgia s’utilitza normalment per referir-se a determinades reaccions
d’hipersensibilitat, mentre que un al·lergen és un antigen que provoca hipersensibilitat.
L’animal que ha estat sotmès per primera vegada a un al·lergen s’anomena hipersensible o
al·lèrgic.
Hi ha dos tipus de reaccions hipersensibles:
- Hipersensibilitat immediata → els efectes nocius apareixen al cap d’uns quants
minuts d’estar en contacte amb l’al·lergen.
- Hipersensibilitat retardada → els efectes es noten al cap de diverses hores o dies.

HIPERSENSIBILITAT IMMEDIATA
El primer contacte amb l’al·lergen, no produeix cap símptoma extern. L’individu no se’n
adona, però si que es produeixen mecanismes bioquímics, que es queden en estat latent fins
el segon contacte, això s’anomena sensibilització. En la sensibilització, quan els al·lèrgens
entren el cos, els macròfags els degraden i els exposen en els complexos MHC. Els
limfòcits T col·laboradors els reconeixen i secreten interleucines-4, aquestes activen
els limfòcits B que es converteixen en cèl·lules plasmàtiques i de memòria que
alliberen IgE i aquests anticossos s’uneixen a receptors específics de membrana de
mastòcits i basòfils.
En el segon contacte amb l’al·lergen aquest s’uneixen en les IgE unides a la membrana dels
mastòcits i basòfils, això provoca una sèrie de reaccions que acaben amb l’alliberament de
mediadors químics, com la histamina. Aquests mediadors químics al·lèrgics provoquen
efectes menys o més greus que poden conduir fins i tot a la mort → xoc anafilàctic.
(ASMA o FEBRE DEL FENC)

HIPERSENSIBILITAT RETARDADA
En aquest cas els fenòmens apareixen al cap d’unes hores o dies, després de l’exposició a
l’al·lergen, aquests cas els limfòcits T activats pel segon contacte secreten diversos tipus
d’interleucines i interferó gamma i aquestes proteïnes són responsables de l’activació dels
macròfags. Aquests macròfags tendeixen adherir-se els uns amb els altres formant nòduls
granulosos, i s’alliberen enzims hidrolítics que poden destruir teixits del voltant.
(TUBERCULOSI)

EFECTE SÍMPTOMES

Contracció dels bronquis. Dificultat respiratòria.

Estimulació i secreció de mucositat en vies

Congestió de vies respiratòries.
respiratòries.

Envermelliment de zones locals, baixada de

Vasodilatació.
pressió sanguínia que pot ser mortal.

Augment de permeabilitat dels capil·lars. Inflor local.

Estimulació de determinacions nervioses. Dolor i picor a la pell.

3. La immunodeficiència
És la incapacitat del sistema immunitari d’aturar les infeccions microbianes. Les causes
poden ser diverses, pot ser degut a tractaments mèdics amb immunosupressors, per
genètica, per infeccions víriques. Les persones que pateixen aquesta anomalia tenen un
elevat risc de contagis de malalties provocades per microorganismes. Poden ser
congènites (s’hi neix) o poden ser adquirides si apareixen després d’una infecció o de
malalties autoimmunes (es desenvolupa).
3.1 La immunodeficiència congènita
Es neix amb l’anomalia.
Les més freqüents són degudes a defectes en limfòcits B, que no són capaços de produir
anticossos normals o suficients. També poden ser per l’error en la síntesi de les proteïnes
que formen el complement o en la maduració de limfòcits T que no desenvolupen
correctament les seves funcions.
Quan hi ha immunodeficiència congènita molts microorganismes, fins i tot alguns de o
patògens, poden produir infeccions.
Els tractaments són:
- teràpia amb agents antimicrobians específics (antibiòtics).
- injecció periòdica de les IgG.
- aïllament del pacient en habitacions estèrils (nens bombolla).
- trasplantament de medul·la òssia.

3.2 La immunodeficiència adquirida

L’anomalia es desenvolupa al llarg de la vida de la persona. Les malalties
d’immunodeficiència es poden adquirir després d’una infecció microbiològica o a partir de
malalties d’autoimmunitat.
La leucèmia limfoide crònica és deguda a la proliferació d’un tipus de limfòcit B anormal
amb una mitjana de vida llarga, que provoca que s’acumulin als vasos sanguinis, a la
medul·la òssia i als diferents òrgans limfoides.
Els tractaments que es fan servir per combatre les malalties autoimmunitàries o per evitar
els fenòmens de rebuig en els trasplantaments suprimeixen el sist immunitari i provoquen
un estat d’immunodeficiència.

4. La sida i els seus efectes en el sistema immunitari

El síndrome d’immunodeficiència adquirida és una malaltia greu produïda per un virus que
ataca cèl·lules del sistema immunitari, deixant a la persona afectada indefensa.
Els símptomes poden trigar a aparèixer fins a anys. Es diu que es té sida, quan la
concentració de limfòcits col·laboradors es redueix a 200/ml.
4.1 El virus de la sida
El virus de la sida o retrovirus VIH (virus d’immunodeficiència humana) és extremadament
petit i de forma esfèrica. Hi ha dos soques:
- Retrovirus VIH-1 → El més generalitzat a tot el món.
- Retrovirus VIH-2 → Es troba a Àfrica occidental i és menys virulent.
El RNA que contenen és molt inestable, és a dir, muta amb freqüència i canvies les proteïnes
de membrana. Per això és tan difícil trobar una vacuna.

4.2 Acció del VIH sobre el sistema immunitari

Al començament de la infecció la resposta immunològica és molt intensa, ja que el limfòcits
B produeixen anticossos específics i els Tc s’encarreguen de destruir les cèl·lules
infectades. Tot i això, hi ha algunes que no són atacades i en aquestes el virus es va
replicant lentament durant mesos o anys.
Les proteïnes GP120 del virus són capaces d’unir-se estretament amb les proteïnes CD4
dels limfòcits Th, i són els més afectats perquè disposen una gran quantitat de receptors
CD4 a les membranes.
Quan el material genètic del virus ha quedat integrat en el de la cèl·lula immunitària, pot
quedar inactiu en forma de provirus durant un temps abans de començar a duplicar-se a la
cel hoste. Finalment, té lloc aquesta duplicació i també, consegüentment, la producció de
nous virus fills que surten de les cel infectades i n’infecten d’altres de sanes.
La infecció pel VIH produeix en les cel immunocompetents una pèrdua apreciable de les
funcions defensives i, si la infecció és elevada, pot arribar a destruir aquestes cel.

4.3 Contagi del virus de la sida

Es pot transmetre per mitjà:
- de la sang.
- de relacions sexuals.
- per contagi maternofetal.
4.4 Fases i símptomes de la sida
1. La fase d’incubació dura entre 1 i 6 setmanes en la qual no s’aprecia cap símptoma.
2. La fase d’infecció aguda comporta símptomes semblants a la grip, amb estats
fèbrils, dolors articulars, vòmits, que al cap de 2 setmanes desapareixen. Als 4
mesos, comencen a produir-se anticossos antiVIH, que tot i que no poden destruir el
virus, el mantenen a ratlla transitòriament i redueixen la fase aguda.
3. A partir d’aquest moment, les persones són portadores d’anticossos antiVIH o
seropositives i s’inicia la fase asimptomàtica que pot durar 10 anys, en els quals els
símptomes greus no apareixen.
4. A mesura que avança l’infecció, la proporció de limfòcits Th va disminuint. Quan
l’aparell immunitari està força deteriorat, comença la fase simptomàtica.
Manifestacions greus:
- Encefalopatia per VIH.
- Aparell digestiu.
- Infeccions oportunistes produïdes per microorganismes.
- Incidència de càncers malignes oportunistes, com ara el sarcoma de Kaposi que
afecta la pell i les mucoses, i aparicions de taques de color violeta i limfomes.
Gràcies a la teràpia antiretroviral podem dir que es tracta d’una malaltia crònica.

4.5 Diagnosi i tractament de la sida

Amb l’extracció de sang el sèrum del qual es posa en contacte amb antígens del VIH i es
detecta la presència d’anticossos antiVIH. La prova s'anomena mètode ELISA.
Els fàrmacs antiretrovirals, s’encarreguen d’inhibir els enzims del virus i així es fa més lesnta
la reproducció del VIH.
El tractament que s’acostuma a fer avui en dia són barreges de diversos antiretrovirals →
còctels.

5. El càncer i el reconeixement immunitari

Un parla de tumor quan un grup de cèl·lules es reprodueixen sense seguir les normes
genèticament establertes.
Si les cèl·lules no es multipliquen indefinidament, se’n diu benigne.
Però, si les cèl·lules són capaces d’envair òrgans propers, rep el nom de maligne.
Càncer és igual a tumor maligne.
La metàstasi és quan les cèl·lules canceroses emigren a altres òrgans sans.
L’oncologia estudia el càncer.
5.1 Les cèl·lules canceroses
Les cèl·lules normals poden convertir-se en canceroses mitjançant la mutació del material
genètic, gràcies a agents químics (fum del tabac) o físics (llum ultraviolada), anomenats
carcinògens.
També pot passar per l’acció de determinats virus que integren el seu DNA en el de la
cèl·lula hoste i d’aquesta manera determinen l’expressió dels oncogens, que indueixen la
duplicació incontrolada de les cel canceroses i a la formació de nombroses rèpliques de
proteïnes virals.

5.2 El càncer i la resposta immunològica

Característiques cèl·lules canceroses:
- Origen clonal.
- Divisió indefinida.
- Tenir citoesquelet anormal.
- Tenir activitat bioquímica alterada.
- Tenir anomalies cromosòmiques del tipus aneuploïdies.
- Antígens tumorals a la membrana, que són molec antigèniques diferents de les que
tenen les cel normals.

5.3 El diagnòstic precoç del càncer i el seu tractament

TRACTAMENT
La cirurgia és el millor tractament si el càncer no ha sofert metàstasi.
Però també ho són:
- La radioteràpia consisteix a aplicar radiacions ionitzants (raigs X, raigs gamma,
electrons, protons i nuclis atòmics), localment sobre el teixit on es localitza el càncer.
Maten a les cel malignes.
- La quimioteràpia és un tractament del càncer que per mitjà de farmacèutics maten o
impedeixen el creixement de les cel tumorals. És un mètode de tractament
inespecífic, és a dir, actua sobre totes les cel que es troben en fase de divisió.
Metotrexat (fàrmac).

6. Els trasplantaments i els fenòmens de rebuig

Un transplantament o empelt és un procediment mèdic que permet substituir determinats
òrgans o teixits malats d’una persona, receptor, pels d’un altre persona, donant.
Principals òrgans que es trasplanten són el ronyó, el pulmó, el fetge i el pàncrees.
I de teixits destaquen els de la pell, còrnia, os i cabells.
Casos especials de trasplantament, les de cel de pàncrees i les de cel mare de la medul·la
òssia.
- Autoempelt → procedeix de la mateixa persona.
- Isoempelt → com passa amb els bessons univitel·lins.
- Al·loempelt → procedeixen d’una altre persona.
- Xenoempelt → prové d’una altre espècie.

6.1 El rebuig de trasplantaments

Les causes del rebuig es per la posada en marxa del sistema immune, que reconeix
molècules de l’empelt com a estranyes i les ataca.
No hi ha cap tipus de rebuig en els trasplantaments si la constitució genètica del donant i del
receptor és igual (autoempelts i isoempelts).
6.2 Tipus de rebuig
La principal causa de rebuig és deguda al complex principal d’histocompatibilitat (HLA),
de la membrana del limfòcits i de la major part de les cèl·lules del cos.
L’estructura de les HLA de cada persona és reconeguda per les cel del seu sist immunitari.
Les molècules HLA del teixit trasplantat actuen com antígens estranys i desencadenen el
procés de rebuig.
Podem parlar de rebuig primari, es dona quan el sistema immunitari del receptor entra en
contacte per primera vegada amb el teixit trasplantat, i aquest no aconsegueix inserir-se. A
causa de la memòria immunitària del receptor, si es duu a terme un segon trasplantament
del mateix donador, es produeix un fenomen de rebuig secundari, que es fa més ràpidament
i amb efectes més greus que el primer.
Abans de l’empelt se sol sotmetre el futur receptor a una sèrie de tractaments amb fàrmacs
immunosupressors.

7.1 Immunoteràpia de les anomalies del sistema immunitari

En el tractament d’immunoteràpia contra les anomalies d’autoimmunitat s’ha de procurar la
reducció de la resposta autoimmunitària mantenint intacta la resposta immunitària normal.
Un tractament inespecífic per les anomalies d’autoimmunitat són les drogues
immunosupressores.
L’extirpació de la glàndula tiroides amb la finalitat de disminuir els fenòmens
autoimmunitaris.
L’administració d’antihistamínics o la injecció periòdica de dosis creixents d’al·lèrgens
específics són tractaments per la hipersensibilitat immediata.
En les immunodeficiències s’injecten anticossos per mantenir el nivell adequat de IgG.
La lluita contra el rebuig dels òrgans en els trasplantaments s’efectua per mitjà d’agents
immunosupressors inespecífics.

7.2 Immunoteràpia del càncer

Algunes substàncies, injectades en el nucli cancerigen, poden estimular l’activació dels
macròfags i la producció d’interleucina. Els missatgers químics, com l’interferó, s’utilitzen
per augmentar els atacs contra els antígens de les cel canceroses.
En la teràpia genètica, s’investiga com inserir en el codi genètic de les cèl·lules canceroses
gens específics per augmentar l’activitat del sistema immunitari o descobrint estratègies
per inhibir els oncogens.

7.3 Els anticossos monoclonals

Quan un antigen entra al cos d’un animal, el sistema immunològic el reconeix com a estrany,
i els limfòcits B que el reconeixen es transformen en cèl·lules plasmàtiques que produeixen
anticossos específics contra aquest antigen. Els anticossos produïts són policlonals, ja que
són diferents estructuralment, perquè els produeixen cèl·lules diferents. Els anticossos
monoclonals són produïts per una cèl·lula híbrida o hibridoma resultant de la fusió d’un
limfòcit B i d’una cèl·lula de tipus cancerós. Totes les cel filles descendents d’un hibridoma
tenen la mateixa constitució genètica, es formen clons de la cel mare. Aquesta cèl·lula
híbrida, té la capacitat de produir anticossos idèntics als anticossos monoclonals.

ANTICOSSOS MONOCLONALS QUIMÈRICS

Els anticossos monoclonals de rata no són útils per als humans, perquè s’identifiquen com a
estranys. Amb l’enginyeria genètica s’han aconseguit humanitzar i s’anomenen quimèrics.

8. Sèrums i vacunes
La seroteràpia és un mètode d’immunització passiva per mitjà de sèrums que porten
anticossos (IgG) preformats. S’ha d’efectuar en casos extrems.
Si el sèrum procedeix d’un altre animal (del cavall), el receptor por formar IgE específiques
contra aquests anticossos que pretenen curar la malaltia.
La injecció d’IgG humanes comporta menys risc de resposta immunitària de tipus
hipersensible. S’utilitzen alguns sèrums per aconseguir immunització immediata en
persones malaltes.

8.1 Vacunes
La vacunació és un mètode preventiu d’immunització activa perquè es posa en contacte
l’organisme amb l’agent nociu (prèviament tractat) i així l’organisme desenvolupa una
immunitat específica.
L’OBTENCIÓ DE VACUNES
- De microorganismes atenuats.
- De microorganismes morts que encara tenen capacitat antigènica.
- De macromolècules purificades de microorganismes.
Actualment és possible aïllar els gens que codifiquen determinants antigènics en els
microorganismes. Aquests gens es poden introduir en bacteris, llevats, on es clonen i on
produeixen grans quantitats d’un determinant antigènic específic, que posteriorment
s’utilitza per elaborar la vacuna.