L’ECONOMIA

Entre els grecs, l’οἰκονομία –de οἶκος (casa) i νόμος (ús, manera, norma), – volia dir ‘gestió de la propietat
familiar’, i allò que avui dia s’anomena economia per a ells era política.

L'ideal de vida era l'oci, entès com a inactivitat econòmica. No era ric qui posseïa molt, sinó qui podia viure
sense treballar, i el ciutadà que es podia permetre comprar esclaus en feia ús per alliberar-se d'haver de
treballar. i

L’'agricultura era l'única activitat econòmica digna d'un home de bé. El treball manual, en canvi, era considerat
indigne, així com el treball pagat. Malgrat els prejudicis i els convencionalismes, molts homes lliures, per
necessitat, es dedicaven a treballs manuals, com l'artesania. Un mateix treball, doncs, el podia fer un ciutadà,
un metec ο un esclau, i les diferències entre els uns i els altres pel que fa als seus drets civils i polítics feia que
no hi hagués la consciència de pertànyer a una classe obrera i per tant que no hi hagués reivindicacions
laborals.

La vida a les ciutats començava de matinada. Els camperols ja tenien els seus productes a l'àgora perquè els
compradors, acompanyats dels esclaus, els compressin. Els ciutadans pobres, els metecs i els esclaus es
llevaven de bon matí per anar a treballar. ii

El ciutadà pobre no solament s'havia de posar a treballar ell mateix, sinó que fins i tot sovint havien de
treballar les dones i els fills de casa seva (aleshores, les dones pobres feien de llevadores, de teixidores, de
filadores, etc.).

Α Esparta, els ciutadans no podien portar a terme cap tasca lucrativa, mentre que els periecs es dedicaven al
comerç i a l'artesania i els hilotes conreaven la terra.

Els treballs del camp

Α les finques rústiques es conreaven cereals (sobretot blat i ordi), vinyes, oliveres i figueres. També es
dedicaven a l'apicultura i a la ramaderia. Les tècniques agrícoles eren molt rudimentàries i els esclaus
proporcionaven la mà d'obra. El treball era molt dur, de sol a sol, i els que hi treballaven només lliuraven els
dies de les festes agràries. El terratinent, amb les rendes del camp, es podia dedicar a la política i al lleure,
mentre que els petits camperols conreaven ells mateixos les seves terres si no podien mantenir esclaus. Els
pastors eren, generalment, esclaus, però n’hi havia també d’homes lliures assalariats.
L'artesania

Molts ciutadans pobres, metecs i esclaus eren artesans. Tenien els seus tallers als patis de les seves cases i als
carrers, agrupats segons els tipus de productes que elaboraven. Α més dels tallers de cuir, d'armes ο de teixits i
filats, hi havia una enorme producció de ceràmica, que va generar, per la gran qualitat de les peces, un comerç
intens. Atenes i Corint van ser dos grans centres productors de ceràmica.

El procés de fabricació d'una peça de ceràmica era llarg i complex: el terrissaire modelava el recipient en argila
amb un torn (primer el cos i després les nanses i el peu si en tenia), i després la peça es deixava assecar al sol ο
se li feia una primera cocció; a continuació un pintor decorava la peça fent servir a més de la pintura un vernís
especial que li donaria una brillantor característica, i tot seguit aquesta era introduïda al forn per a la cocció
definitiva.

Hi havia peces senzilles i altres de molt luxoses, i de formes diverses segons el seu ús:
 l'àmfora, la pèlice, l'estamnos i el pitos eren recipients que servien per guardar líquids (vi, oli o aigua, i
també cereals en el cas de l’últim, el més gran, que podia trobar-se enterrat fins a la seva obertura)
 les hídries i els lutròfors eren gerros grans que servien per portar l’aigua des de la font (en el cas dels
segons la destinada al bany, sobretot el prenupcial, o a fer libacions sobre les tombes dels que havien
mort solters)
 els craters (o crateres) eren gerres grans per barrejar amb aigua el vi, normalment massa fort per
consumir-lo sense haver-lo rebaixat
 la cílix, l'escifos, el càntar i el ríton eren vasos per beure, amb dues nanses els tres primers i amb una
sola l’últim, que tenia forma de banya o de cap d’animal (de boc, brau, lleó...)
 l'enòcoe i l’olpe eren gerros per abocar aigua o vi
 l’aríbal, l’alàbastron, el lècitos i la píxide eren petits flascons per a perfums, cosmètics o ungüents (si
bé l’últim terme també es referia a capsetes per guardar-hi joies).

El comerç

En raó de la seva posició geogràfica, Atenes va poder desenvolupar al llarg dels segles VII i VI aC un comerç
intens amb les colònies de l'Asia Menor. Al port del Pireu hi arribaven cereals del mar Negre i de les colònies, i
des d'allí s'expedien sobretot objectes de ceràmica. Atenes depenia de la importació de blat. Tant els
mercaders com els comerciants eren metecs. Els comerciants a la menuda (κάπηλοι) estaven molt mal vistos;
en canvi, gaudien de més prestigi els comerciants a l'engròs (ἔμποροι), entre els quals hi havia naviliers. També
hi havia funcionaris encarregats de vigilar el comerç per servir els interessos dels consumidors. iii
L'escassetat de metalls a Grècia va incitar moltes poleis a l'aventura d'ultramar, per tal d’assegurar-se el
subministrament dels més necessaris i valuosos:
 El ferro s'extreia, a part del cap Màlea (en el Peloponnès), a la costa nord d’Anatòlia (l’actual Turquia),
a la costa meridional del Pont Euxí (o Mar Negra) i a Etrúria (a Itàlia).
 L'or i la plata provenien de Lídia, de Tasos, de Tràcia, de l'Adriàtic, de la península Ibèria i de la Gàl·lia.
 L'estany –mineral molt necessari juntament amb el coure per produir bronze– provenia sobretot de
l'Occident, en concret de la zona de Tartessos (a l'actual Andalusia) i de Cornualla (a Anglaterra).
 El coure, l'obtenien de Xipre, però també d'Al-Mina (potser la primera colònia grega, al Nord de
l’actual Síria, ja en l’edat de bronze), així com d’Etrúria, de la península Ibèrica i de la Gàl·lia.

Juntament amb l'escassetat de metalls, la manca de cereals també van provocar el fenomen colonitzador. El
sud d’Itàlia, Sicília, la península Ibèrica, Egipte i la costa nord del Pont Euxí en van ser grans centres proveïdors.
A més hi va haver una afluència important de salaons, sal, fusta, papir, ambre, esclaus, etc. Al seu torn, els
grecs exportaven productes luxosos i manufacturats: vi, oli, ceràmiques, joies, perfums, teixits, productes
metal·lúrgics elaborats, etc.

Aquest tràfic va permetre que alguns comerciants i constructors de vaixells arribessin a acumular més riqueses
que els mateixos eupàtrides, que posseïen les millors terres i fins aleshores havien controlat el poder polític, la
qual cosa va propiciar –arran de les reformes de Soló al segle VI aC– que el criteri per decidir l’abast dels drets
politics ja no fos la pertinença ο no a un determinat llinatge, sinó la capacitat d’arribar a uns nivells
determinats de riquesa. Cada ciutadà tenia més ο menys drets polítics segons el tipus d'equipament militar
que pogués pagar i aportar a l'exèrcit.

Α mesura que augmentava el nombre de colònies gregues a la Mediterrània, l'economia de moltes poleis va
deixar de ser autàrquica per passar a formar part de grans xarxes comercials. S'anava imposant l'economia
monetària entre elles i també amb altres pobles costaners amb els quals comerciaven.

La moneda

En un primer moment, els antics bescanviaven els productes, és a dir, canviaven una mercaderia per una altra.
Després, van fer intercanvis amb objectes de metall: calderes, balances (en grec, τάλαντον) ο asts metàl·lics
per rostir trossos de carn (en grec, ὀβολός), agafats, generalment, de sis en sis (en grec, δραχμή).

Les primeres emissions daten de la segona meitat del segle VΙΙ aC, quan els reis de Lídia, a l'Àsia Menor, van
encunyar les primeres monedes. Els últims estudis no solament han rebaixat la data de l'aparició de la moneda
entre els grecs , sinó que també han qüestionat la funció econòmica de servir, en un primer moment, de patró
per facilitar el valor dels intercanvis comercials, i han posat de manifest que la moneda hauria tingut al principi
més importància en el desenvolupament del paper fiscal de l'estat (multes, impostos, taxes, etc.) i en el
finançament dels exèrcits de mercenaris, però sobretot han demostrat que la moneda era considerada
aleshores com un emblema cívic i un símbol de puixança política i económica. Les primeres monedes eren de
forma lenticular, de diàmetre petit i d'un gruix considerable. Entre els segles VΙΙ i VΙ aC la majoria de ciutats
gregues van encunyar moneda pròpia, símbol de la seva independència política (i quan més endavant Atenes
intenta imposar a les poleis de la Lliga de Delos, en el segle V aC, l'ús del seu sistema de pesos, mesures i
monedes de plata, es tracta més aviat d’una mesura política que no de la necessitat de desenvolupar un
imperialisme econòmic i comercial).

Les monedes eren d'or, d'argent, de bronze i, més rarament, d'electre (aliatge d'or i de plata) i de llautó. La
moneda d'Atenes era la dracma, que mostrava gravada una òliba (animal consagrat a Atena, la deessa tutelar
de la ciutat), una branqueta d'olivera i l'abreviatura del nom de la ciutat. Sis òbols eren el valor d’una dracma,
dues dracmes eren una didracma, quatre una tetradracma, mil dracmes una mina, i sis mil un talent (la mina i
el talent no eren monedes, sinó unitats de càlcul). Les primeres monedes que es van encunyar a la península
Ibèrica van ser les dracmes i els òbols d'Empúries.

Lísias, XXIV (En favor de l’invàlid):

EI meu ofici [una petita botiga] dóna ben poc; amb prou feines l'exerceixo jo sol, i encara no he pogut
procurar-me algú que em substitueixi.

ii

Aristòfanes, Els ocells, 489-492:

Tan bon punt el gall canta a trenc d'alba, tot-I hom es lleva per anar a treballar: els ferrers, els
terrissaires, els blanquers, els sabaters, els encarregats dels banys, els forners, els fabricants de lires i
d'escuts; altres es calcen i es posen en camí, quan encara és de nit.

iii

Aristòtil, Constitució d'Atenes, 51:

També eren nomenats per sorteig deu vigilants del gra (sitofílacs), cinc per al Pireu i cinc per a la
ciutat; però ara n'hi ha vint per a la ciutat i quinze per al Pireu. Aquests tenen cura, de primer, que el
gra es vengui a l'àgora a preu just, i després que els moliners venguin la farina en proporció amb el
preu de l'ordi, i els forners el pa en proporció al del blat, i que el pa tingui el pes que ells fixin, ja que la
llei els mana de fixar el pes.
La ceràmica grega
Tipus de vasos grecs

Monedes

Trité d’èlectron - Regne de Lídia

Estatir de plata - Ègina

Dracma de plata - Atenes

Dracma de plata - Rodes

Didracma de plata - Siracusa

Dracma de plata – Empúries

En l’anvers, la nimfa Aretusa
En el revers, la llegenda Ἐμποριτῶν (dels emporitans) i un pegàs (símbol de la ciutat)